Ja m'he llicenciat by Jordi Mayoral

JORDI MAYORAL

Ja m’he llicenciat!

JORDI MAYORAL

Ja m’he llicenciat!

Edició: març de 2007 Copyleft: 2007 Jordi Mayoral i Olivé www.llicenciat.com Copyleft: Edicions Això Toca www.aixotoca.com info@aixotoca.com La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, serà celebrada sempre que es faci fidelment i se citi l’autor del manuscrit.

No hem vingut a aquest món a fer vida contemplativa, som aquí per canviar el curs de la història. VÍCTOR ALEXANDRE L’important no és la història que ens han contat, sinó la que volem escriure. RAFAEL CAMPALANS

A la meva família. Als meus amics. I també als alegres, als valents i als qui continuaran endavant fins que s’apaguin els estels.

CAMÍ CAP A LA UNIVERSITAT

Obrint boca Ens ho van explicar amb més rotunditat que mai, més seriosament, amb transcendència. Fins i tot diria que l’explicació contenia unes dosis d’immediatesa que em van inquietar. La universitat... M’imaginava cursant una llicenciatura, i em costava veure-m’hi. Suposo que no veia gran cosa més enllà de COU, perquè el meu horitzó s’acabava a l’etapa escolar. Recordo que vaig fer un esforç de creativitat i m’imaginava a la universitat, si en parlaven devia ser perquè era a prop i plantejar-s’ho, per tant, no seria una pèrdua de temps. Vaig concloure -amb una lògica fulminant- que la universitat seria difícil, que per aprovar s’hauria d’estudiar un munt, que seria necessària molta dedicació per treure’s una llicenciatura. És clar, seguint la tònica del moment, si cada curs era més difícil, allò seria verdaderament complicat.

Clau mestra A l’escola feia anys que repetien que a partir de 1r de BUP s’acabava el bròquil, que els que havíem estat uns mantes havíem de canviar el xip de totes totes, perquè a 1r de BUP començava una nova etapa. A la nova etapa anava de debò. Ni més ni menys. Llavors, començàvem a jugar-nos la clau

per accedir a la llicenciatura que volguéssim fer, i aquesta clau tenia un nom: la mitjana. Va arribar 1r de BUP i el primer que van fer els profes va ser explicar-nos com anava tot allò. Es veu que s’agafaven les notes finals de 1r, 2n i 3r de BUP i la de COU i es feia la mitjana amb la nota de Selectivitat. Molt bé. El col·lectiu dels mantes ens vam conjurar, vam fer una llista de bons propòsits: tocava estudiar, tocaven notables. Fins el moment era un estudiant muntanya russa, segons l’interès per la matèria treia bones notes o regulars. Les variacions responien al fet que si l’assignatura no m’entrava feia el ronso i aparcava l’estudi i, és clar, les notes se’n ressentien. En general, la meva franja oscil·lava entre el cinc pelat i el vuit. A l’escola no contemplaven que no anessis a la universitat, semblava que el pas d’una etapa a l’altra era normal, mecànic. No m’havien preguntat mai si hi volia anar; si preguntaven alguna cosa, era què volia estudiar. És a dir, si hagués dit que no volia anar a la universitat, no s’hagués entès, hagués estat una opció inusual, excèntrica. Cursar una carrera formava part del cicle formatiu lògic, no fer-ho hagués estat desmarcar-se dels companys i del sistema.

Què vols ser quan siguis gran Vaig explicar als meus pares que ens havien parlat de la universitat i ells em van preguntar que voldria fer de gran. Quan era nen es veu que deia que volia ser conductor d’autobusos i després jugador del Barça. Aquell dia els vaig dir que no ho sabia, no sabia el que volia ser. Bé, alguna cosa sabia, volia fer una feina relacionada amb el futbol.

Aquell curs jugava a l’equip de l’escola, però no em feien sortir gaire, no era el crac mediàtic, precisament. Ja ho veia ja que mai tindria el nivell per jugar com a professional. Sent realista, llavors somiava a ser l’entrenador del Barça... No és per res, però en sabia un pou de futbol: els millors davanters, les estadístiques, els que serien els millors reforços per cada equip, i el que fes falta. Si em preguntaven què volia, no ho dubtava, volia fer alguna cosa relacionada amb el futbol. I si dic la veritat, somiava que quan m’hagués tret el carnet d’entrenador de futbol, faria pujar el Tàrrega a Primera Divisió i després els del Barça pensarien que era el millor entrenador que hi havia al mercat, em fitxarien i seria l’entrenador del Barça i guanyaríem la Champions, segur. A part del futbol també m’agradava el periodisme i m’interessava la política.

Alsa Manela! Va sorgir un fet inesperat, la possible reforma de l’Ensenyament. Si la Reforma finalment tirava endavant, les notes de 1r i de 2n de BUP no contarien per la famosa mitjana. Hi havia molts rumors, que si sí, que si no, i al meu col·le ens van dir que sí condicionat, que segurament les notes contarien. Aquells bons propòsits en començar 1r de BUP inicialment van funcionar, en el primer examen vaig treure una bona nota, però després les coses van tornar al seu lloc, tot es va normalitzar i seguia amb les mitjanes d’EGB. Fer un gir radical és complicat. I a més, a 2n de BUP, amb la Química i la Física, les Mates i tota la pesca, tal com pintava l’assumpte, la mitjana no seria gaire espectacular. Llavors, com que els bons propòsits no van servir de

gran cosa, preferia que les notes no contessin per a la mitjana. Si el curs vinent posaven els comptadors a zero, tal vegada... I sí, al final es va aprovar la reforma de l‘Ensenyament i les notes de 1r i 2n de BUP no contarien, i més d’un es va emprenyar. Ens ho van dir amb el curs finalitzat, quan els que volien una mitjana millor ja havien fet el sobreesforç per treure un nou enlloc d’un vuit. Al final, el nou només els va servir per allò de l’orgull personal. Com és lògic, els estudiants del sobreesforç van dir que no els havia servit de res, però els professors van dir que sí, que són coneixements que van aprendre, i que aquestes coses... Finalment, la mitjana començaria a contar a partir de 1r de Batxillerat, per tant, el curs vinent seria qüestió de posar-se les piles per aconseguir unes notes brillants; però sincerament, ja no confiava en els meus propòsits. El més segur és que la dinàmica seguís sent la mateixa, però ho volia intentar, volia provar de superar-me. Què hi perdia, oi?

Aquell any sí 1r de Batxillerat. Els de la meva quinta seríem els primers a fer 1r de Batxillerat, ja que la reforma s’acabava d’aprovar. Curs nou, vida nova, i una altra vegada el lema principal de la temporada era: us jugueu la mitjana. Aquesta cançó es repetia des de 1r de BUP i amb el temps havia perdut credibilitat, havia perdut força. Abans la mitjana espantava, feia tremolar els bolígrafs, però en aquell moment ja no. La mitjana formava part del decorat, d’un decorat cartó pedra que no s’acabava de creure. Tot i que la mitjana semblava una llegenda urbana se sabia que llavors sí que seria real, llavors segur, però costava conscienciarse que calia tornar a fabricar la clau per accedir a la universitat, quan pel

que deien ja feia dos cursos que es treballava per aquesta causa. Era qüestió de mentalitzar-se.

Un 10 d’autoestima A l’hora d’escollir la modalitat de Batxillerat, vaig optar per fer la de Ciències Socials, però amb aquella opció no m’hi sentia gaire còmode, patia en excés, perquè les Mates eren la meva bèstia negra. Així que vaig decidir canviar-me de modalitat i passar-me a Humanitats, per tenir un 2n de Batxillerat tranquil. A més, canviant-me de modalitat també podria millorar la famosa mitjana, ja que deixant de fer Mates, Estadística, Economia i Empresa els meus resultats estava convençut que pujarien. A 2n de Batxillerat m’anava traient el curs com podia, fent exàmens de tot tipus, alguns amb notables, d’altres me’ls treia per dècimes, alguns els suspenia i en una ocasió em vaig posar –sospitosament- malalt. El millor que vaig fer a Batxillerat va ser el Treball de Recerca, oi tant. Per entendre-ho, el tema del treball s’escollia, i és clar, com diu el meu pare quan un fa el que li agrada, és més fàcil que ho faci bé. Si escollint no va bé, vol dir que has escollit malament, és de calaix. Vaig treure un 10. La nota del Treball de Recerca va ser una de les alegries més grans que he tingut, suposo, perquè no estic acostumat a aquesta xifra quan em puntuen. Un 10, era la rehòstia. El treball es titulava: La influència sociopolítica en el futbol, i modèstia a part, estava molt bé. El Meroño –el noi amb qui el vaig fer- i jo, vam buscar informació per totes bandes, i encara que hi vam posar pebre (donant més rellevància a les conclusions) el treball era brillant. Però el dolent de la cosa és que el Treball de Recerca

contaria per la mitjana menys del que ens havien explicat. Igualment ho vam celebrar com calia: un bon dinar i postres de la pastisseria Foix.

Què havia de fer El fet de cursar Humanitats ja restringia bastant les coses a l’hora d’escollir una llicenciatura. Ni Medicina, ni Biologia, ni Econòmiques, per dir tres de les desenes d’opcions que retallava directament. Tot i que estava encaminat en les Humanitats dubtava sobre quina era la meva vocació. Pensava en el futur i veia un munt de boira a l’horitzó, no tenia les coses clares, o almenys volia tenir-les més nítides. Realment era difícil tenir-les quan havia d’escollir entre tanta oferta de carreres i d’universitats. D’entrada, i després d’haver mirat i remirat l’oferta, m’atreien les següents opcions: Periodisme, Història, Ciències Polítiques, Sociologia, Filologia Catalana i alguna cosa més. El que tenia bastant clar és que preferia anar a la Universitat Pública, perquè des dels cinc anys que estudiava en una escola concertada, i ni que fos per variar... Recapitulant, doncs, volia cursar alguna cosa lligada amb les Humanitats i volia fer-ho en una universitat pública, i sobretot, el més important, volia fer alguna cosa que m’agradés, perquè mai he cregut que valgui la pena hipotecar tant de temps per una llicenciatura anomenada “de futur”. El futur és imprevisible, i no volia passar-me aquests anys estudiant coses que no m’agraden, perquè un cop hagués acabat, les empreses em perseguissin pel carrer demanant-me que treballés amb/per ells.

Em cercava a mi mateix Ara bé, el que buscava, més que una llicenciatura era sobretot la meva vocació, i no ho tenia clar. Estava capficat, creia que no tenir vocació era greu, perquè no tindria futur, perquè acabaria fent qualsevol cosa per ferla, i que si feia qualsevol cosa per fer-la no seria feliç. És a dir, era vital que fes una bona elecció; no, una bona elecció no, l’elecció havia de ser la correcta, l’encertada, la millor entre totes les opcions. L’únic que tenia claríssim era que no era el moment idoni per posar-me a treballar. Abans de treballar m’havia de formar més. Per trobar la meva vocació utilitzava el mètode “cercar-me a mi mateix”. Quins eren els meus estímuls? Quines eren les meves preferències? Aquest mètode era atractiu, però no funcionava del tot bé, i vaig optar per eliminar candidatures: Ciències Polítiques fora per això; Sociologia, fora perquè ho havia fet com a assignatura optativa a l’escola i no m’havia convençut, i Filologia Catalana fora per allò. En definitiva, em quedava Història i Periodisme. Escollir la llicenciatura! Teòricament l’havia de fer durant quatre anys, tot i que hi ha molts estudiants que es canvien i no passa res. Ah, però jo no, jo m’ho volia prendre seriosament, què collons, si m’hi apuntava ho acabava. Finalment em vaig adonar, cap als volts d’abril i amb el curs a les acaballes, que volia fer Periodisme, sempre m’havia agradat, i mira, això de la tele, la ràdio o els diaris estava bé. M’imaginava presentant un programa de ràdio o escrivint articles d’opinió i em feia gràcia. Sí, però jo mateix em deia que hi havia molta gent que feia Periodisme... Tenia sortides? Si escollia Periodisme creia que ningú em diria: on vas fent Periodisme? No, hagués posat la mà al foc que era una llicenciatura respectada. La desgràcia és que

em faltava nota per entrar a la universitat pública, la meva mitjana de Batxillerat era de 6,4. Em faltava entre molt i massa per aconseguir la nota, havia de treure un 9 a la Selectivitat, empresa fora del meu abast. Ai, Periodisme, m’ho havia mirat amb bons ulls des de feia temps, però tenia assumit que no arribaria a la nota. La maleïda mitjana, si hagués estudiat prou, si hagués suat més i tingués un 8... Veient que seria impossible vaig decidir aparcar la utopia, fora Periodisme. Quan vaig decidir la llicenciatura per entrar a la Universitat Pública, vaig optar per Història com a primera i segona opció. Amb Història estava tranquil, perquè amb la mitjana que tenia hi entrava per la porta gran i, així, eliminava Periodisme i em treia dosis de pressió, la qual cosa era positiva, perquè sota pressió estudio fatal.

UdC (Universitat del Carrer) M’agrada molt una reflexió de Josep Pla al Quadern Gris, és la següent: “Estudiar no vol dir solament llegir i repetir. Estudiar vol dir llegir i a més reflexionar, relacionar, integrar, detallar, aclarir, absorbir, rebutjar, decidir –saber el que té importància i el que no en té. És una operació enormement complexa i al mateix temps naturalíssima. Estudiar és fer funcionar l’esperit, partint de vegades de l’esperit mateix o per incitació de coses que provoquen curiositat: és a dir, que agraden positivament. El que no agrada, el que no provoca un grau o altre de fascinació, no pot ésser objecte de reflexió, d’estudi. No hi ha atenció ni aproximació possible. Estudiar és una forma d’amor –en definitiva una forma de sensualitat: la carícia mental més fina i delicada que l’esperit pot produir”.

Quan em preguntaven si m’agradava estudiar, deia que sí, no m’atrevia a dir que no, però tampoc ho tenia tan clar. A vegades em ratllava d’estudiar, en exàmens complicats, després d’unes males notes o quan no tenia més ganes de memoritzar llibres de text. Quan em ratllava pensava, cal estudiar tant? Estudiar tant per a què? Hi ha molta gent que es guanya la vida i que és feliç sense ser universitari, o fins i tot sense tenir el títol escolar. Els que no tenen títols acadèmics són els que defensen -acèrrimament- l’opció “Universitat del Carrer”. Diuen que on s’aprenen les coses importants és fora de les aules. Però quan em plantejava el meu futur pensava, existeix el títol de la “Universitat del Carrer”? Qui te’l dóna, si n’hi ha? Bé, això que la carrera es fa al llarg de la vida està molt bé, però fer una llicenciatura també és una etapa, on et pots formar amb uns estudis que t’agraden i conèixer gent de la teva edat amb unes motivacions similars. Quan fa temps em preguntaven que volia ser de gran tirava pilotes fora, perquè no ho tenia clar, perquè em costava imaginar-me en el futur. Quan veien que tirava pilotes fora i optava per l’evasiva, els preguntaires em deien, “tranquil, encara ets molt jove”, i aquestes paraules m’alleugerien. Però en el moment de l’elecció de la llicenciatura... Quan em preguntaven i no sabia què dir, intentava mostrar seguretat, i deia “Història”, o deia “Periodisme”, perquè si dubtava la gent arrufava el nas, i em sentia un perdedor, un desubicat, una persona sense vocació.

Remenava l’oferta Els estudiants de 2n de Batxillerat ens vam trobar a la Torre de la dreta mirant cap a Montjuïc. L’escola ens pagava l’entrada a l’XI Saló de l’Ensenyament que se celebrava a Montjuïc, a la Fira de Barcelona. Hi havia

sis àrees temàtiques: universitats, idiomes, estudis artístics, FP, d’altres estudis superiors i no reglats, Postgraus i Serveis. Jo ho tenia d’allò més clar, només m’interessaven les universitats. Al Saló hi havia un fotimer d’estudiants, que com jo, buscaven un futur esperançador entre tantíssima oferta, entre els estands exposats. Mentrestant d’altres joves aprofitaven la calor prenent el sol. Després d’estar-m’hi una estona vaig marxar del Saló amb més informació, si bé no el vaig seguir tot... Estava esgotat.

Alçament de llum Tot i que em faltava nota per fer Periodisme a la Pública, el meu interès persistia, seguia amb la idea gravada al cervell, i em repetia: quina putada que no pugui fer-ho, i em lamentava, això de les mitjanes és una merda, com pot ser que la gent no pugui fer el que li vingui de gust... Tot això, fins que vaig saber, pel Meroño, que també feien Periodisme a la Universitat Privada, a la Blanquerna, que pertany a la Universitat Ramon Llull (URL). Allà només calien dos requisits: fer una prova d’accés i pagar, és clar. Remarco que me’n vaig assabentar pel Meroño perquè a l’escola, no m’ho van dir mai que es podia cursar Periodisme a la Privada. Hagués estat millor que a l’escola, enlloc de les conferències, m’haguessin preguntat en persona què és el que volia fer. Si m’ho haguessin preguntat els hauria dit, “Periodisme”, i suposo que ells m’haurien explicat que a la Privada també ho feien, i així m’hauria estalviat les queixes i els nervis per la merda de les mitjanes i tot això. D’acord, haig de reconèixer que en lloc de marxar tan ràpid del Saló de l’Ensenyament m’hi podria haver quedat una estoneta més, potser hauria trobat l’estand de la URL...

Bé, per tal de conèixer el que podria ser la meva uni durant els propers quatre anys, vaig visitar les instal·lacions de la Blanquerna (URL), al carrer Valdonzella 23, al Raval. Hi vaig anar i em va semblar una passada, l’entorn, el tracte, les possibilitats. Deien que fins i tot hi havia una borsa de treball, que la majoria dels llicenciats sortien amb feina. Després de parlar amb els meus pares i d’explicar-los les tarifes que valdrien aquests estudis i que ells ho acceptessin, vaig tornar al carrer Valdonzella 23, i em vaig inscriure per a fer la prova d’accés. Em van fer pagar 9.000 peles en concepte de gestions acadèmiques, vaja, per tenir el dret a fer la prova i l’honor que se la miressin. Això sí, abans de fer-la em faltava aprovar la Selectivitat.

Selectivitat: una broma Per preparar-me per a la Selectivitat, l’últim obstacle per ser universitari, a l’escola van fer una setmana de repàs i després vaig mirar-me tots els apunts que tenia i vaig fer un seguit d’esquemes per resumir-ho tot. Estudiava a casa, i ho feia a l’habitació, al balcó, perquè em toqués l’aire, al menjador, a tot arreu. Anava fent un tour constant, ja que estava neguitós, tenia ganes de començar la Sele i d’acabar-la d’una vegada per totes. Em va tocar fer-la a la Facultat de Filosofia, i això em va fer gràcia, perquè precisament jo, de Filosofia, no en sé ni un borrall. Durant el primer dia de la Sele –en durava tres- estava nerviós, s’havia de posar un adhesiu personalitzat a l’examen (calia atabalar la gent?), hi havia una ambulància fora de l’edifici (vols dir que algú tindria un infart?) i era el final de la trajectòria escolar. Tenia Anglès, Castellà i Català, però veient la dificultat baixa dels exàmens em vaig anar assossegant. No sé ben bé qui

(personal de la Facultat, diria) feia vaga i ens van molestar fent picar les mans i cridant per un megàfon. El segon i el tercer dia, amb els nervis dominats vaig fer Història del Món Contemporani, Història Contemporània d’Espanya, Literatura Castellana i Llatí. Com va dir el Marti, la Selectivitat és una broma. Per arrodonir l’afirmació diria que és una broma per a qualsevol que hagi passat el curs sense regals, és a dir, si t’has tret el curs tranquil·lament, no has de tenir cap problema.

Hora dels adéus Per saber la nota de la Sele havíem d’anar a l’escola a les tres de la tarda. Jo, impacient, vaig trucar a les dotze del migdia, per si podien dir-m’ho en primícia. Res de res. Vaig anar a l’escola, puntualíssim, i ens van dir que ens ho farien saber cadascú a la seva classe. A la meva, hi havia el meu tutor, que feia entrar per ordre alfabètic els alumnes. Esperava, i quan ho feia, tot i confiar en l’aprovat, no les tenia totes. Finalment, el meu tutor em va cridar i llavors ja no, llavors la camisa no m’arribava al cos. Em va mirar, em va donar un paperet, i vaig llegir la nota de la Selectivitat, un 5.69. Fuà! No era brillant, però mira, una cosa menys. Em vaig treure un pes de sobre... La mitjana s’havia conclòs. Per fi! De Batxillerat tenia un 6,4 (7,09 la mitjana de Catalunya), de Selectivitat un 5,69 (5,59 la mitjana de Catalunya) i per tant em queda de mitjana final un 6,12 (6,52 la mitjana de Catalunya). Crec que era un bon retrat del meu esforç al llarg de Batxillerat. No era per matar-se, un 6,12 no impressionava, però tampoc era ridícul. Estava satisfet, perquè havia acabat una etapa amb bon gust de boca, content. Tots els anys al col·le havien estat genials.

Després de donar-me la nota final, i alguns records (el llibre escolar i el de qualificacions de batxillerat), vaig posar-me a pensar. I pensava que des dels cinc anys que havia estat a la mateixa escola; hòstia, quin vertigen. Des dels cinc anys, quant de temps... Allò era casa meva. Llavors, quan recordava tot allò ja havien marxat la majoria d’alumnes, i pensava que a molts d’ells els tornaria a veure d’aquí a un temps incert, o potser no els veuria mai més. Als meus amics, segur que sí, els seguiria veient; però també hi havia persones amb qui m’agradaria mantenir-hi el contacte, i per un seguit de circumstàncies, no m’hi havia relacionat prou, i en aquell moment em sabia greu. L’únic que em quedava de tots els alumnes i dels professors eren els records que en tenia i una orla. A l’orla la majoria somriu, però llavors ho veia com un record fred i no sé si era pel moment, em semblava un record trist. Em sabia greu allunyar-me del col·le. Sí, podria tornar-hi quan volgués, però si ho feia seria com a exalumne, i només em trobaria amb els professors i amb l’edifici. Em va agafar un atac de nostàlgia, ja ho preveia que em passaria... Era a la meva aula, i deia adéu al meu tutor i a la Marta, i les llàgrimes m’omplien els ulls, la tristesa i la incertesa del futur em pesaven en excés. Quan els deia adéu, em sentia la veu tremolosa i mostrar-me dèbil m’avergonyia. Vaig tancar la porta de manera brusca, per tal de disfressar la meva feblesa.

Llavors

vaig

quedar

mirant

la porta,

com

volgués

memoritzar-la eternament, i quan vaig reaccionar vaig baixar les escales i vaig passar per davant de la biblioteca; vaig caminar, i totes les estances que travessava les intentava guardar a la retina. Passava per la porta principal i fent-ho em sentia com un atleta que acabava una cursa llarguíssima (jo no alçava els braços), i malgrat la tristesa del final, als llavis

se’m dibuixava un somrís de felicitat, fins que vaig arribar al carrer. Un cop allà, dubtava de girar-me i mirar l’edifici (la meva escola). Ho vaig fer. Em sentia estrany, se’m barrejaven les emocions: alegria i tristesa per haver finalitzat. Tot d’una, em vaig adreçar cap a la parada de Reina Elisenda. Vaig agafar, després d’esperar-me tres minuts, el tren que m’aproparia a casa. Quan hi vaig arribar em vaig passar el dinar i la tarda recordant els moments de l’etapa escolar que més m’havien colpit, n’eren tants..., i mentre ho feia sentia un buit enorme. Tenia la sensació que havia viscut una etapa magnífica, però el recorregut fet fins llavors ja no el podria repetir, i això em feia sentir impotent.

Apretant l’accelerador Degut al nou sistema de valoració, en què l’expedient val més que l’examen de Selectivitat, les notes de tall eren més altes que en anys anteriors. En definitiva, hi havia millors notes, però els problemes de cada any per accedir a la universitat es mantenien. La majoria assegurava que l’augment del percentatge de les notes fomentava la competivitat i que això era negatiu. Doncs potser sí. O potser no, què té de dolent fotre canya als estudiants? Tampoc és que tinguem una pressió horrible que ens ofegui l’existència.

Tret per la culata Havia fet la prova d’accés a Periodisme a la URL, però no van acceptar la meva sol·licitut. A la prova em van fer preguntes de filosofia, successions de números i figures geomètriques, una redacció i preguntes generals. Hi havia

la possibilitat de fer la redacció en català, castellà, anglès, francès, alemany o italià (com vacil·laven). Abans de posar-me a escriure tenia ganes de preguntar-los si la podia fer en llatí, la redacció. La redacció que vaig fer em va agradar, i les preguntes generals em va semblar que regular, però les successions de números, les figures geomètriques i la filosofia em van anar fatal. No vaig entendre, perquè calien les successions per estudiar Periodisme, però tampoc entenc moltes coses i m’aguanto. Interiorment pensava que sí que passaria el tall, però no el vaig passar, que va. Quan me’n vaig assabentar, no vaig moure ni un dit, no vaig reclamar. Tenia la sensació que els correctors i, sobretot la Universitat Ramon Llull ja sabien el que es feien. Resignat, vaig anar a buscar el metro, i cap a casa. La meva mare pensava que l’enganyava quan l’hi vaig explicar que la URL no em volia, i quan s’ho va creure va fer un ooooh de cinc segons de durada, un ooooh decebut. Em va saber greu, perquè estava segur que m’acceptarien, perquè entrant a la URL ja tenia resolt el meu futur immediat. A sobre no em van tornar les 9.000 peles que costava fer la prova.

L’alternativa era Història No, no podia fer Periodisme, ni a la Pública, ni a la Privada, però no em podia frustrar. No marxaria a l’exili, ni intentaria suïcidar-me, havia de ser racional. Havia d’acceptar els fets tal com venien. I ara què faig, em preguntava. Doncs Història. Per què? Perquè era la primera opció que havia posat a les caselles de la universitat pública, i a més m’agradava. Però és que no té futur. I? Però és que tothom em preguntarà per què faig Història. Preveient-ho, havia de buscar una resposta fàcil, convincent. La tenia: faria

Història perquè m’agradava. És clar, perquè m’agradava, i què passa? Com va dir el mestre, salir y disfrutad. Doncs a això, a fer “Història”. I si acabava i un cop llicenciat no tenia perspectives laborals, i si no tenia futur? Doncs hauria après coses, què hi farem. Almenys si feia partides de Trivial, el formatget groc el tindria quasi assegurat, i si això del Trivial no em donava diners (no creia que em professionalitzés), em quedarien els concursos de la tele. A veure, a veure, feia trampa. És cert que la Història m’agradava, però no tota. El que a mi realment m’agradava era la Història Contemporània, sobretot la de Catalunya, per allò que la història t’ajuda a entendre el present. Ara bé, la Història Contemporània era una especialització, el primer any ni l’oloraria, i de Catalunya no hi havia gaire assignatures. Durant el primer curs em tocaria fer Prehistòria, Història Antiga, Història Medieval, i sincerament els dòlmens, la Llei de les XII Taules i les croades no m’entusiasmaven. Què havia de fer? M’ho tornava a plantejar, més vegades encara?

Endavant les atxes Hi havia donat més voltes, havia calibrat noves opcions: any sabàtic i fer Periodisme l’any següent. Si deixava de fer Periodisme acabaria sent un periodista frustrat? Va, anant malament, si veia que Història no em satisfeia, doncs fotria el camp... I avall. Definitivament, vaig pensar que si amb un Treball de Recerca lligat amb la Història havia tret un 10, i que si les assignatures que

més

m’agradaven

Batxillerat

eren

Història

Contemporània Universal i Història Contemporània d’Espanya, matriculantme a Història no m’equivocava.

A POC A POC I BONA LLETRA

Informació és poder Estava escalfant motors, de pretemporada. El camí cap a la universitat ja s’havia finalitzat i, realment, amb la decisió presa -cursar Història- estava més relaxat. En un moment de pau interior, algú de la Secretaria de la Facultat d’Història em va convocar per telèfon a una Sessió Informativa on, pel que es veu, m’informarien del desenvolupament de la carrera i demés. Què ben organitzat, vaig pensar. A la Sessió Informativa hi he anat amb el Meroño, el meu amic de l’escola amb qui vaig fer el Treball de Recerca, que també farà Història. El d‘avui no ha estat el primer contacte que he tingut amb la Facultat, perquè el curs passat, quan feia 2n de Batxillerat, vaig anar-hi a una conferència. Per tant, coneixia l’edifici, coneixia el bar i els lavabos i recordava que hi havia moltes pintades reivindicatives. Avui, tenia ganes de tornar-hi, per veure de prop com estava la situació, tenia interès per conèixer l’entorn que m’envoltarà durant la meva trajectòria universitària. En arribar a l’auditori, hem vist que la sala estava plena com un ou, però hem pogut seure. A mesura que passaven els minuts la sala s’ha omplert del tot i la gent, que devia està cansada, seia als passadissos. Ha entrat una senyora, ha segut a la cadira principal i s’ha identificat com la Cap d’Estudis. Després de la seva

presentació, en castellà, ens ha explicat com anirà el tema i ens ha donat alguns consells de pa sucat amb oli i dos que ha dit que eren importants, els ha remarcat diverses vegades:

1- Hay 300 créditos, durante el primer curso no os tendrías que matricular de más de 66 (per allò de la novatada).

2- Sobretodo, no cojáis ninguna asignatura de lliure elecció. Abans de marxar ens ha explicat que una noia que té un 9 de mitjana ha escollit estudiar Història. La Cap d’Estudis estava molt orgullosa, ja que algú decideixi fer Història amb aquesta nota espectacular no és habitual. Això és vocació, he pensat. En sortir de la Sessió Informativa hem anat a comprar la Guia de l’Estudiant (agenda on hi ha totes les assignatures i els horaris que serveixen per fer la matrícula) i també hem comprat la carpeta. La carpeta, això no és un assumpte menor, carai, quin goig, quina patxoca que fa. Amb la carpeta sota el braç et sents universitari, sí. Fins i tot he alçat el cap i he pensat, en quatre anys, llicenciat. Després de fer el babau amb la carpeta hem anat a fer-nos, el Carnet de la Universitat de Barcelona, conegut també per Carnet UB o Carnet de l’Estudiant. Aquest Carnet és una targeta de crèdit de la Caixa Catalunya amb la qual –ens han dit- pots demanar llibres en préstec de la biblioteca. He preguntat si era indispensable fer-se el Carnet UB (acumular carnets i més carnets, de què serveix?) i es veu que sí, sense el Carnet UB no es poden llogar llibres de la biblio, i a part –segons la senyora que m’ha atès- té multitud d’avantatges. Abans de venir, sabia que havia de portar una foto de carnet, i n’he agafat una de pèssima que tenia per casa, pensant-me que serviria per poca cosa, però he comès un error greu, es veu que la foto serveix pel Carnet UB i que aquest tindrà validesa durant

els quatre anys en què –teòricament- m’haig de llicenciar. Quina il·lusió! Durant quatre anys em veuré en una foto horrible (surto blanquíssim i amb cara de mala llet). Quan hem acabat de fer totes les gestions a què ens obligaven les circumstàncies, hem decidit pentinar la Facultat, però no hem estat massa meticulosos, perquè ja feia molta estona que hi érem i s’apropava veloçment l’hora de dinar. De la Facultat n’acabarem tips, no cal matar-ho tot en un matí.

Cimera de Gràcia Durant els dies posteriors al primer contacte amb la Facultat, el Meroño i jo ens hem mantingut comunicats de cara a l’elaboració de la matrícula d’Història, que volíem unificar el màxim possible. Avui, finalment, hem quedat per decidir quines seran les assignatures que agafarem el proper curs i quins horaris farem. En tant que l’elecció no és senzilla, abans de reunir-nos ens hem mirat les assignatures i els horaris, és a dir, abans de fer la reunió volíem tenir les coses clares, perquè sinó estarem reunits un cap de setmana sencer. Hem decidit que la reunió la farem a casa del Meroño i quan acabem d’ajustar tot el que hem d’ajustar anirem a la piscina, que fa molta calor. Sent el primer curs no podem escollir gaire assignatures, però els horaris sí, i val la pena que ens ho mirem bé. Tenim ben clar que agafarem les classes al matí, perquè qui matina fa farina, i sobretot perquè fer classes a la tarda no ens ho hem plantejat seriosament. Hi ha una assignatura optativa que ens agrada, Societat i Política Contemporània i és a les 8.00 del matí. Doncs

som-hi, ja hi estem acostumats, aquesta era l’hora d’entrada al col·le i no tindrem un desmai si seguim amb la dinàmica. La reunió batejada com la Cimera de Gràcia és una bassa d’oli, l’elecció de les assignatures i els horaris quasi que ens l’hem calcat. Ens ha costat una bona estona, fent quadres i repassant els errors que solen sorgir amb aquesta mena de coses que no has fet mai, però ha anat prou bé. A veure, el Meroño i jo, coincidirem en totes les assignatures, excepte en una, i si coincidim tant és perquè ens agraden les mateixes assignatures i, perquè preferim anar junts. Però bé, ja és bo que agafem una assignatura diferent, perquè no volem tancar-nos. Ah, una cosa més, la Cap d’Estudis va recomanar que no ens matriculéssim de més de 66 crèdits i que no agaféssim assignatures de lliure elecció. Doncs jo, m’he matriculat de 72 crèdits. I els 6 crèdits de més són d’una assignatura de lliure elecció. Anant malament la suspendré, però crec faig ben fet, perquè vull acabar la llicenciatura en quatre anys i si no em faig reptes, no faré res. Així, matriculant-me de més crèdits accelero el ritme i em mentalitzo que la llicenciatura no és un passeig, que m’hi haig de posar. Ja he acabat de fer la matrícula. He agafat les assignatures següents: Prehistòria, Història Antiga, Història Medieval Universal, Història Medieval d’Espanya i Història Medieval de Catalunya, que són les obligatòries. De les assignatures optatives he escollit, Evolució Ideològica de l’Islam, Societat i Política Contemporània i Introducció a l’Economia.

Preus Quan he fet el pagament de la matrícula he interioritzat un concepte que ja em rondava pel cap, la universitat pública no és cara. I és així. No m’han

atracat. El preu voreja els 600 euros, i pel que es veu, a l’Estat li costa el quàdruple que a mi. Doncs, que visqui l’estat del benestar. Pagar 600 euros per un curs universitari no trobo que sigui abusiu, molta gent que ho vulgui, compaginant treball i estudis ho pot assumir. El problema principal no és el preu de la universitat, que és raonable, sinó que hi ha molts estudiants que no poden o no volen (per qüestions de prestigi) cursar els seus estudis universitaris allà on viuen. Llavors, a part de pagar la matrícula, han de pagar un recàrrec, que sol ser el lloguer d’un pis o d’una residència d’estudiants. És clar, que la deslocalització universitària no sigui avui en dia una realitat són figues d’un altre paner, això no té res a veure amb que el preu de la matrícula universitària sigui assumible o no. El preu no és car, però igualment una ajuda no és dolenta, sobretot pels que han de pagar pisos de lloguer o residències d’estudiants i viatges cap als llocs d’origen cada cap de setmana. Aquestes ajudes són les beques. Per beneficiar-se d’una beca, donen prioritat als estudiants de fora de Barcelona (em sembla bé) i a partir del segon curs es veu que tenen molt en compte les notes. Si no es treuen uns resultats brillants, no tens opcions.

Comparar és inevitable Els dies d’estiu passen volant i ara, cap a finals d’agost, amb els amics del col·le -el Carbu, el Marti, el Padrós i el Vallès- ens dediquem a comparar quins de nosaltres començarem més tard la nova etapa: la universitat. Alguns tenen el primer dia de classe cap a mitjan de setembre, jo no començo fins a la tercera, i n’hi ha un -el més barrut- que farà vacances fins l’octubre. Per amics d’amics sabem que n’hi ha que començaran a primers de setembre, mala sort nois. I no només comparem qui començarà

més tard, sinó que també fem pronòstics de qui serà el que acabà abans la llicenciatura, qui repetirà algun curs, quina és la carrera més complicada, quina té més projecció laboral, etc. Per nosaltres l’entrada a la uni és el tema de conversa principal, i és lògic que ens ocupi i ens preocupi, perquè tampoc tenim gaire ocupacions ni preocupacions.

Pensem-hi (una estona) A veure, som a finals d’agost i crec que hauria de rumiar-hi una mica amb tot el que s’apropa. Els apunts els donaran molt més ràpid que a l’escola? Primer cal que m’organitzi, m’haig de mentalitzar que el primer any sol ser de novatada i és difícil aprovar-ho tot. El primer curs, entre que coneixes la gent, els professors, les classes i els mètodes avaluadors, ha de ser complicat. La meva germana, que ja fa anys que és llicenciada en Filologia Catalana, ja m’ha advertit; tinc els senyals d’alarma posats. Precaució, molta precaució, m’haig de posar a treballar des del primer dia, i ara tindré quadrimestres i no trimestres, amb la qual cosa els exàmens encara tindran més matèria. A més no tindré deures, no serà com a l’escola que t’exigien que cada dia t’hi posessis, ni que fos una estona. Què puc fer, doncs, per obligar-me a fer feina diàriament? Ja està, ja ho tinc, passaré els apunts a net. Quina solució! Així repassaré la matèria diàriament i al moment d’estudiar em sonarà tot. Quin descans! Si segueixo aquest propòsit, tot plegat m’anirà bé.

Comença l’aventura Ha costat d’arribar, eh, ha costat moltíssim, però ja està, avui és el primer dia de classe, i tot és incertesa. Com serà la gent? Faré amics? M’agradarà estudiar Història? I els professors què? Per no perdre’m pel camí i sobretot per arribar-hi junts, he quedat amb el Meroño a la parada de l’autobús. No estic nerviós, però avui comencen un munt de coses, tinc ganes de conèixer la Universitat funcionant, de veureho tot en moviment. Som a la primera classe, que teòricament s’havia d’iniciar a les 8.00. El professor ha arribat a les 8.20, la classe està plena, unes 100 persones. S’ha

presentat,

presentat

l’assignatura,

Societat

Polítca

Contemporània. Molt bé. Després ens ha dit que demà a la mateixa hora ens tornaríem a veure. Són les 8.30 i, per tant, hem fet deu minuts de classe. Veient que no tenim res a fer, i que no coneixem a ningú, hem optat per anar al bar i esmorzar tranquil·lament fins a les 9.30. Mentrestant hem fet les primeres anàlisis. Hem sortit amb temps del bar, rotllo sobrats, però no trobem la classe. Qui si és per aquí, qui si no... En teoria és aquesta, li he dit al Meroño. Ell ha obert la porta i allò estava ple de gent. És una conferència, m’ha dit convençut. Doncs tanca, li he respost. I hem seguit buscant, una estonada, fins que ens hem adonat que allò d’abans no era cap conferència, sinó que era la classe que llavors ens tocava, Prehistòria. Hem tornat i aquesta vegada sí, he obert la porta i hem entrat amb decisió. He pogut seure en una cadira, la merda és que és una d’aquelles cadires pensada pels dretans, i jo sent esquerrà, malament. Ara bé, pitjor sort ha tingut el Meroño que ha hagut de seure a les escales que separen la tarima des d’on la professora

dóna classe i on som els estudiants. Però aquest no és el tema important, aviam, avui és el primer dia de classe, i això està pleníssim de gent, nosaltres estem flipant, la professora parla amb micro, amb micro! Mai hauíem dit que Història tingués tanta convocatòria. Quan ha acabat la classe, el Meroño ha parlat amb un noi que coneix i que diu que a la propera classe no es queda, perquè vol veure no sé quin partit dels Jocs Olímpics, diria que de waterpolo. Comença bé el xaval... A la tercera classe ens han explicat, tal com han fet a la segona, com anirà el curs i, els mètodes avaluadors i que si tomba i que si gira.

Jornada light S’ha acabat el primer dia de classe i la cosa ha anat bé, n’estic satisfet. He trobat a faltar alguna referència a la nova vida, tipus: Nois i noies, avui 21 de setembre de l’any 2000 comenceu una nova etapa, sigueu benvinguts a la Universitat de Barcelona, o similar. Hauria estat bé. Però mira, almenys no hem agafat apunts, només hem fet un parell d’índexs de les assignatures i hem copiat bibliografia que ens pot ajudar durant el curs. Ben fet. I és que el que no es pot pretendre és que els estudiants que ara entrem a la universitat, que portem tres mesos i mig sense fer classes, ens hi posem al 100%, tirant-nos de cap a la nova tasca. El cos necessita un temps per adaptar-se als canvis, no es pot passar d’estar de vacances a agafar apunts com un condemnat. Vaja, que avui no ens han premut, no han volgut fernos por. Amb aquest inici lleuger, amb aquest tarannà afable, les coses semblen més fàcils. Gràcies.

Conclusions urgents Dels primers dies n’he extret algunes conclusions: la Facultat és un pèl caòtica, les classes són antigues, els professors em sembla que també, hi ha un 60% de nois i un 40% de noies. Pel que fa a l’ambient diria que és bo, a cop d’ull veig que pràcticament no hi ha pijos i que d’antimíssils (llegir neohippies) n’hi ha menys dels que m’imaginava. De moment m’agrada el que s’hi respira, que les hipòtesis que tenia es reforcen en positiu, però que jutjar (fot-li obvietat) tan de pressa és arriscat, perquè en les anàlisis ràpides sempre et deixes coses.

Sobre rodes Quan agafo l’autobús per anar a la uni faig el recorregut Francesc Macià– Palau Reial. En aquest trajecte que comparteixo amb desenes de persones, moltes amb cara de son, algunes adormides, d’altres amb una xerrera fora del normal a les primeres hores del matí, veig com de tant en tant unes persones pedalegen, entregades, amb la seva bicicleta pel carril que l’Ajuntament els ha muntat, el carril bici. S’ha de tenir voluntat per pedalejar a les 7.45 del matí, jo no podria... Avui, coincidint amb el Dia Mundial Sense Cotxe, la UB i la UPC fan un seguit d’actes i activitats per fomentar l’ús de la bicicleta: tots els estudiants que hi vagin en bici reben un esmorzar gratuït. No crec que ningú agafi la bicicleta per un esmorzar, però és un premi, suposo. Per arrodonir la festa a les 12 del matí els rectors de les universitats UPC i de la UB, han llegit un manifest demanant que el futur Campus Diagonal sigui més accessible, tingui més qualitat de vida i estigui més compromès amb l’ús racional de l’energia i els mitjans de transport. Visca!

Ah, Història? La situació que m’imaginava que es produiria es dóna constantment. La gent em pregunta, què estudies, i jo responc: Història. Ah, no ho sabia, diuen llavors. D’entre els que diuen que no ho sabien, n’hi ha molts que posen una cara de compassió, d’altres de patiment, la majoria no entén com algú es pot matricular a Història de forma lliure i voluntària. Pocs s’atreveiexen a dir que no té futur, alguns diuen que és molt bonic (sobretot gent gran) i la majoria, la gran majoria pensa que fent Història perds el temps i que tu mateix, que ja t’ho trobaràs. Certament, quan algú em diu que estudia Enginyeria Industrial o Farmàcia també dic que no ho sabia, i que si a ell l’agrada endavant. Costa assimilar que en l’actualitat l’únic que tenim en comú universitàriament parlant alguns companys d’escola, amb els quals he conviscut mitja vida colze a colze, és la proximitat geogràfica dels edificis on estudiem.

No el volem El president del govern espanyol, José María Aznar, feia aquesta tarda una conferència a ESADE i s’ha convocat una manifestació que naixia de Palau Reial i que havia d’anar fins a la Universitat esmentada per rebutjar la política del president. El problema de la manifestació és que era il·legal, és a dir, que l’autoritat corresponent, Julia García Valdecasas, no ha permès la protesta. Les llibertats reculen.... Quan ha començat la protesta, érem uns 300, ràpidament han aparegut furgons policíacs i han dispersat la marxa, amb bastant contundència. Ja ho va dir en Brossa, “la policia amaga el sol, i la naturalesa”. A partir d’aquí s’ha muntat una batussa impressionant. Quin sidral! L’enfrontament s’ha

caracteritzat pel llançament de pilotes de goma, per part dels policies, i de pedres, per part d’alguns estudiants. No havia vist mai res similar, ha estat molt bèstia. Quan he pogut marxar la cosa encara durava, i ja portaven tres hores de “batalla”. Alguns hem intentat fer entendre als violents que no guanyàvem res tirant pedres a la policia, però els més xungos deien que calia una resposta. Així ens podran criminalitzar, és clar.

Fent amics El primer dia vaig anar a la uni amb el Meroño i seguim relacionant-nos com sempre hem fet, amb intensitat. Mútuament ens fem d’escuders, és d’agrair tenir algú amb qui recolzar-te. A més, amb el Meroño tinc distracció assegurada, ens fem un fart de riure a classe. Segurament parlem més del compte, i això és perillós per la reacció dels professors i d’alguns estudiants repel·lents, però també és gratificant, perquè t’ho passes bomba. Hem conegut el Carles, un noi de Saneja, que fa les mateixes classes que nosaltres. La relació entre nosaltres ha anat rodada, ràpidament ens hem caigut bé i ens hem fet amics. Dies més tard he conegut un altre Carles, aquest

d’Esplugues

del

Llobregat.

Els

coneguts/amics

s’han

anat

eixamplant. A la manifestació de l’Aznar vaig veure a un noi d’Història, el Toni, li vaig preguntar si feia Història, i ell em va dir que sí, i mira que fàcil. Ell ja coneixia dues noies, la Marta i la Sara i ens les va presentar. Conèixer gent és bàsic. A més, per mi, que sempre he tractat amb els de l’escola, ha estat una glopada d’aire fresc, perquè així he conegut gent diferent. Descobrir gent nova et fa obrir els ulls, a vegades t’ajuda a valorar més els que ja tens al teu voltant, i en altres ocasions, t’adones que no cal aguantar segons qui.

A part del grup central parlo amb força gent, però em sembla que he trobat un grup bo, la gent em cau bé i m’hi sento còmode. Segurament tinc prejudicis amb altres estudiants que potser mereixerien més atenció però, és clar, no és qüestió de passar-se el curs coneixent tots els matriculats, perquè llavors no coneixeria ningú a fons.

Per molts més anys El 3 de setembre la UB va fer 550 anys. Va ser el rei Alfons el Magnànim, l’any 1450, qui va establir les bases per a la fundació de l’Estudi General de Barcelona, el que ara és la Universitat de Barcelona. Suposo que els peixos grossos hauran brindat amb cava i hauran menjat pastetes, però als estudiants no ens han donat res per commemorar-ho. Ni una festa amb invitació prèvia, ni una festa sorpresa amb pinyata, ni unes tristes xuxes. Ni tan sols ens ho han comunicat... (tant se val). Que la UB faci 550 anys em satisfà i li desitjo llarga vida, que és la meva Universitat...

Fugida d’estudi El primer quadrimestre està en ple funcionament i ja he notat els primers efectes universitaris. Vaig presenciar un fet insòlit. La cosa va anar així: en una classe la professora anava parlant, anava explicant la matèria, i de sobte, sense cap motiu que justifiqués la seva acció, un noi va marxar de classe. Em vaig quedar parat, mai no ho havia vist. Ho va fer amb una normalitat, amb un savoir faire, que era clar que allò no era un fet aïllat, que no es trobava malament, ni res similar, sinó que simplement s’avorria. Perplex, en vaig prendre nota i vaig preguntar-me si tindria el valor de ferho algun dia, però pensant-hi una mica vaig concloure que marxar així, a la

brava, és tal vegada un gest de mala educació. Ara bé, sobre les normes d’educació és cert que hi ha uns paràmetres generals, però no hi ha dogmes i segons qui li pot molestar allò i a un altre li pot semblar una xorrada. A sobre de la pissarra de cada classe hi ha un cartell pintat que diu, no fumeu. La gent ho respecta. Però els estudiants, fet que es pot considerar de mal gust per segons qui, beuen aigua a classe, posen els peus sobre la cadira del davant o xerren més del compte. Depèn del manual d’educació de cadascú, això. Fets com la fugida d’estudi d’aquest noi, els explico als meus amics de l’escola i ells també m’expliquen les seves aventures universitàries. Els inicis són força semblants, perquè tots tenim anècdotes sorprenents. En el que coincidim majoritàriament, el que ens costa més d’assimilar, és el canvi que suposa ser a la universitat, per la llibertat d’acció que ara tenim, que és immensa. Veníem d’un centre en què tot i no ser rígid, teníem unes normes que s’havien d’acatar, s’havien de complir. En l’actualitat, la llibertat ens sembla inacabable, i aquesta llibertat ens fascina.

Oh, benvinguts, passeu, passeu He entrat a la pàgina web de la Universitat de Barcelona i, pacientment, m’hi esperava un correu de benvinguda, bons propòsits i demés de part del Rector. El correu no és personal i intransferible, sinó que està fet per tots/es els/les estudiants que iniciem el camí de la UB. De tota manera, és un bon detall que et saludin. M’ha agradat. Aquest gest és el que vaig trobar a faltar el primer dia de classe, un pèl de cordialitat, hi faltava un toc emotiu. Esteu davant d’una etapa cabdal, o així. Aquestes frases fan patxoca, i encara que els alumnes a vegades badallem o fem veure que ens

molesten aquestes afirmacions grandiloqüents, en el fons ens agraden, perquè ens fan sentir importants, ens fan adonar de l’abast de les coses. Quadratura del cercle Aquesta nit, el meu pare m’ha dit: “Si que és car estudiar Història...”. Suposava

que

feia

broma,

però

no.

N’estava

convençut,

preu,

assegurava, era el doble que a l’escola concertada on estudiava. En reaccionar li he dit que els 600 euros incloïen tota la temporada, i llavors ell s’ha quedat més tranquil i m’ha semblat que la cosa li quadrava.

Com un rellotge La que va ser la primera classe de la llicenciatura, l’assignatura de Societat i Política Contemporània va ser igual, el segon dia, el tercer i el quart. És a dir, vam fer entre deu i trenta minuts de classe, quan haurien d’haver durat una hora i mitja. Perfecte. Amb els dies, però, el professor es va anar destapant, van començar unes classes de barret, del que deien que era un dels millors professors de la Facultat. A més, sent l’única assignatura de contemporània la gaudia al màxim. Però el que més em va sobtar, a part de la qualitat docent del professor, va ser l‘obsessió per la puntualitat. Després dels primers dies de contacte esporàdic, a partir de la cinquena classe va posar els punts sobre les is. Primer va demanar que tothom fos puntual i després va assegurar que una vegada ell hagués entrat a classe, no hi entraria ningú més. Si en arribar ens trobàvem la porta tancada, que si us plau que no entréssim, perquè no ens deixaria passar de la porta. D’acord. Tot i això, un dia, quan la porta estava tancada i la classe ja s’havia iniciat, un estudiant agosarat, va obrir la porta i el professor el va aturar dient-li que no podia entrar. El

noi no es rendia i insistia. Finalment el professor va fer un tu o jo, va fer un pols davant de la classe. L’estudiant esgrimia que estàvem en una universitat pública i que tenia dret a entrar quan volgués. El professor deia que nanai, va fer el gest de marxar, i llavors l’estudiant va cedir. Tot seguit, el professor va rependre el fil. A partir d’aquell dia si m’adonava que feia tard a classe alleugeria el pas, i si no em veia ningú em fotia a córrer. És pitjor quedar-se una hora i mitja tirat, i és que a les 8.00 el bar està buit i la biblio està tancada.

Reflexions de novembre Amb els dies he reforçat el que vaig concloure referent a les classes, als professors i als companys. Com a novetat m’he adonat que hi ha pocs alumnes de Barcelona capital, molts són de comarques i això em fa ballar el cap i el pitjor és que no trobo resposta al dilema. És que és molt estrany... Per què hi ha pocs estudiants de Barcelona? O sóc jo, que em costa d’assimilar que Barcelona és important, però no és el centre del món? A part d’aquesta qüestió sense resposta, em pregunto: tota aquella gentada del primer dia on eren el segon dia de classe? I perquè no van tornar el tercer dia, ni han tornat avui? Eren actors, o potser eren estudiants sense coratge que es van rendir a la primera de canvi? No ho sé, la veritat. Suposo que hi havia futurs desertors i suposo que el primer dia tot es veu més gran del que és, i realment, no hi havia tanta gent. Al cap de poc no érem tants, crec que no, fermament, i sé d’un cas, el noi que va fer campana el primer dia de classe per anar a veure el waterpolo de les Olimpíades, que ho ha deixat córrer.

Ara ja domino les mides, la gent i l’entorn, però al principi anava perdut, al començament tot era nou, potser és aquesta la qüestió.

Canvi de nomenclatura Quan estava a l’escola fèiem bastant el ximple. És clar, amb els anys els comentaris graciosos, les malifetes, les conyes, les rialles i les expulsions de classe van baixar progressivament, però igualment van ser presents durant tot el periple escolar. Ara no. A la uni, el comportament dels que assisteixen a classe és bo, suposo, perquè els que hi anem és, perquè volem, perquè som més madurs i perquè no hi ha tanta confiança entre els estudiants. Abans, quan anava a l’escola, el nom amb el que érem coneguts els que hi assistíem

era

d’alumnes.

Això,

alumnes,

persones

que

reben

ensenyament. A la Universitat no ens diuen alumnes, el nom actual és estudiant, persona que estudia en una universitat, en una escola, segons el Gran Diccionari de la llengua catalana. Alumne i estudiant són sinònims, tanmateix l’ús d’una paraula o d’una altra dóna una aureola diferent a qui s’identifica. Abans alumnes, ara estudiants. Em sembla que aquest canvi significa més responsabilitat.

Bar: assignatura obligatòria He descobert les campanes, fent-ne, això sí, un ús raonable, no un abús. La meva assistència a classe supera el 75%, i en aquest sentit puc dormir tranquil. Si vas a més del 75% de classes és suficient per tenir la consciència tranquil·la. És cert que hi ha gent que va a totes les classes que es fan i es desfan, però això no vol dir que després aprovin, només garanteix que tindran els apunts, i res més, perquè si els agafen malament,

tindran apunts, però seran uns apunts dolents. Del 25% de campanes, o menys, moltes d’elles són al bar, jugant a cartes o simplement parlant amb la bona gent que he conegut. Algun dia m’adormo, però és una opció minoritària. Sóc dels defensors de la teoria que val més anar al bar que quedar-se a casa pels següents motius: 1- Si vas al bar, almenys ja has fet uns esforços, aixecar-te del llit, arreglar-te, sortir de casa, picar la T-10 al bus, etcètera. 2- Si vas al bar parles amb gent, fas relació amb els teus companys, i gent porta gent. 3- Si a la llarga vols els apunts val més ser al bar que a casa. Si ets al bar ets més a prop de l’objectiu. 4- Quedant-te a casa fomentes la paràlisi i si el teu cos s’hi acostuma es fa més difícil estudiar quan arriba el moment. En el moment de la veritat, el cos està fred i la ment encara dorm, i això afebleix el rendiment i la productivitat. Al bar m’ho passo de conya, perquè faig coses que no havia fet mai, jugar a cartes al lloc on estudies, mentre a 50 metres la resta agafa apunts. Després, per tenir-los només s’ha de moure algun fil, demanar-ho amb professionalitat, que vol dir amabilitat i avui per mi demà per tu. Asseguren que al bar s’hi ha de ser, perquè és un dels llocs on s’hi aprenen més coses. Hi ha gent que defensa que el bar hauria de ser una assignatura, que consideren que anar al bar hauria de ser obligatori i que sense passar-hi un seguit d’hores (per determinar, però que vorejarien les dues diàries), no es pot tenir el títol universitari. Al bar, pel que he pogut observar fins ara, hi ha un públic fidel que es nota que és al seu habitat. S’hi veu l’experiència que només donen els anys,

aquesta manera de seure, aquests holes a la resta de companys com si fossin de la família. És clar, jo faig primer, i m’ho miro i intento aprendre’n al màxim, i ràpidament, perquè no cal que em vegin com un principiant. Ja se’m deu notar prou.

Val més vermell de vergonya que groc de ràbia L’únic element de control que tenen els professors és la fitxa. Cada professor entrega una fitxa que cada estudiant ha d’omplir amb el nom, cognoms, adreça, telèfon, foto i observacions. La fitxa s’ha de donar al professor corresponent. La professora Milà, d’Història Antiga, insistia moltíssim en això de la fitxa, fins i tot va dir que qui no l’entregués no podria fer l’examen parcial de gener. La professora Milà és molt excèntrica, però em fa riure. Al Meroño i a mi ens va fotre un crit perquè no callàvem, a uns altres els hi va dir si volien parlar estarien més còmodes al bar. Doncs a causa de la seva insistència amb la fitxa i sobretot a causa del meu desordre n’hi he donat dues. Avui abans de començar la classe, amb la seva veu ronca ha dit: “Hi ha un noi que m’ha entregat dues fitxes. Jordi Mayoral, si us plau vine a recollir-ne una, perquè amb una fitxa ja n’hi ha prou per fer l’examen”. M’he aixecat i he hagut de passar per davant de tothom –seia al final de tot- per recollir la fitxa. Tota la classe ha rigut.

Apunts a net Un dels temes que genera més debats amb el Meroño són els apunts, perquè cadascú n’agafa un volum distint, amb una composició que a vegades es contradiu, i ell que si cal apuntar més i jo que si no cal tant, i així l’estona que faci falta.

Sí, el primer quadrimestre avança de forma fulminant i el propòsit de passar els apunts a net l’he anat complint, encara que em costa més del que m’imaginava. Cada dia volia passar a net el que havíem fet a classe, però normalment les tardes les passo a l’ordinador, ara m’ha arribat la tarifa plana i estic descobrint la immensitat d‘Internet, és increïble. Lògicament els apunts que s’han de passar a net se’n ressenten i els deixo pel cap de setmana, però llavors fa mandra, perquè no m’aixeco massa d’hora i perquè a les tardes tampoc en tinc gaires ganes, tot sigui dit. Al final, he decidit agafar millor els apunts de classe, amb una lletra més llegible, més agradable pel futur estudi, perquè passar-me totes les tardes tornant a escriure el que ja he escrit al matí fot una mandra que no es pot aguantar.

Sabó, sabó i sabó Fa un mes, ETA va assassinar a l’Ernest Lluch, que a part d’haver estat ministre espanyol, era professor de la Universitat de Barcelona. L’endemà de l’assassinat, que ha causat una commoció profunda en la societat, vam aturar les classes en senyal de protesta. Avui la meva Facultat li ret un homenatge, és a dir, la Facultat s’uneix a la gran quantitat d’organitzacions i institucions que li han dedicat un acte de record. El problema d’aquests actes és que pequen d’un excés de sabó. El mort es converteix, així, en una mena d’ésser perfecte. El més probable és que l’homentjat –si ho veiéss’avergonyiria de tants elogis, que en la majoria de casos arriben tard, malament i amb grans dosis d’oportunisme.

Amunt les banderes Un dels fets que més m’ha agradat de la nova Facultat és veure l’agitació política que s’hi viu. Els de l’Assemblea de la Facultat van deixar passar uns dies, però quan ho han cregut convenient ens han convocat amb un sucós contingut: queixar-se de les males instal·lacions de la Facultat. Evidentment que tenen raó, i el Carles de Saneja i jo hem fet campana per la causa i hi hem assistit. Ha estat tota una experiència, els més vells de la tribu estan força indignats i expliquen les batalletes, les mil i una queixes que han fet a totes les instàncies. Estan farts de la situació i diuen que és hora de fer alguna cosa sonada. Han proposat d’insonoritzar les classes amb oueres, però per sort la idea no ha triomfat. Han proposat d’anar al Parlament de Catalunya per informar els polítics del nostre malestar, però finalment la idea que ha guanyat ha estat la del meu amic, que ha suggerit tallar la Diagonal. La cita, hem quedat, és el 14 de novembre. L’any passat es veu que ja van tallar la Diagonal pels mateixos motius, la precarietat de les aules, i després van anar a manifestar-se fins al rectorat, situat a la Plaça Universitat, on diuen els veterans que van okupar el despatx del Rector.

Tallem la Diagonal Ha arribat el dia de tallar la Diagonal, alçada Palau Reial. Hem parat el trànsit i per arrodonir la festa hem col·locat les taules de les aules (he, he). Ens hi hem estat una bona estona, fins que ha arribat la Guàrdia Urbana. No hem plantat cara, ni tampoc ens hem fet els bojos, quan han vingut hem xiulat (forma part de la litúrgia) i poc després hem marxat, és a dir, no hi ha hagut incidents. Manifestació neta.

Ha estat bé, hem sortit a les notícies de TV3, T5 Catalunya i a la portada de La Vanguardia, foto inclosa. És a dir, la repercussió ha estat bona, però els resultats... Els estudiants ens hem queixat de la falta de taules, de les avaries del sistema de calefacció, que no funciona i també dels barracots en situació provisional que té la facultat des de fa vuit anys. La promesa Facultat d’Història que ha d’anar al Raval, davant del CCCB, no l’acaben d’acabar mai, i com és lògic no milloraran l’edifici antic si l’any que ve ja anirà tothom cap allà. El problema és que l’any que ve no arriba, sempre s’ajorna per l’any vinent. Tot això ho hem comentat reunits a la seu del Parc Científic que hem okupat per l’ocasió. Allà, un dels més grans trobava a faltar estudiants de primer i ha dit que ens havien de rentar el cervell, perquè les protestes tinguessin més força. Els de primer, que érem molts, ens hem quedat garratibats, i alguns han rigut l’ocurrència. Però el comentari a part d’estúpid era fals, la quantitat d’estudiants de primer era major que d’altres cursos, perquè els més grans deuen pensar que no serveixen de res les queixes, i que per anar amb gent que diu que s’ha de rentar el cervell als altres val més quedar-se a casa mirant la Campos.

Penya xunga A mi aquest moviment reivindicatiu m’agrada. A l’escola això era inexistent i estava reprimit de gresca. Aquell dia que es va decidir tallar la Diagonal un noi va dir que ell tenia ganes de fer alguna cosa més sonada, més bèstia, i que qui vulgués l’anés a trobar en acabar l’Assemblea. Vam anar-hi, el Carles i jo, i llavors, sense fer soroll per evitar que algun secreta (mare meva) que estigués infiltrat a l’Assemblea se n’assabentés i ho xivés a la poli, ens vam reunir. Semblava una operació clandestina d’alt risc. El noi va

dir que tots els que hi havíem anat, unes vuit persones, l’acompanyéssim a una sala, i allà tothom va fer propostes, que si tirar-se des d’un edifici amb una pancarta, que no sé què... El Carles i jo vam veure que aquells anaven passats de rosca i ens vam desentendre de l’assumpte. Finalment es van encadenar a la porta del Liceu demanant un millor tracte a la Universitat Pública i van penjar fotos de la gesta per la Facultat. És cert que sent estudiant d’Història ets força respectat en el camp de les manifestacions, i és que clar, trobar-te gent al bar amb samarretes d’Euskadi askatuta després d’un atemptat d’ETA, just l’endemà més samarretes que mai, no és gaire habitual i dóna peregrí de penya xunga. Referent amb això, l’altre Carles, el d’Esplugues, i jo vam clitxar un noi basc que venia de tant en tant a classe amb la samarreta Euskal Presoak, Euskal Herrira, i immersos amb la paranoia del PP, vam fer hipòtesis, que si no era del Comando Barcelona, en deuria ser còmplice. No sé si no haver-lo denunciat, amb unes proves tan evidents, ens fa culpables. És innegable que si s’ha de buscar gent per reivindicar alguna cosa, a Història sempre hi ha algú disposat a manifestar-se en contra dels transgènics, a favor dels drets dels palestins o de qualsevol causa que es cregui defensable. Contra l’imperialisme i el capitalisme salvatge, segur que hi haurà algun membre de l’Assemblea. Els ideals es demostren defensant les causes pròpies i també sent solidari amb les que es creu. Un dia d’aquells que un se sent fort i mirant-se al mirall veu un home honrat i amb ideals va ser quan ens vam solidaritzar amb els estudiants de la Facultat de Matemàtiques de la UB i vam anar fins a Plaça Universitat. Jo bàsicament hi anava per divertir-me, sabia que els de Matemàtiques feien classe al carrer, perquè deien que preferien el carrer

(les calçades laterals de la Gran Via) a unes aules amb males condicions. Deien que a les classes hi feia fred, que no hi havia prou lavabos, que els mobles i els equipaments són vells i l’espai de la biblioteca no és suficient. Uns cent estudiants d’Història van arribar al nucli insurgent sense pagar el bitllet del Metro. El Carles, un altre noi i jo vam anar-hi en cotxe, i quan vam arribar el cap de colla d’Història va dir davant dels futurs matemàtics, “ja som aquí els historiadors”. Aquella gent estava acollonida, cent estudiants d’Història venien sense buscar res a canvi; vaja, ens saltàvem classe i ens ho passàvem bé... Ens van fotre un aplaudiment que encara m’emociona. Sí, què bonic.

Festa sí, lluita també Aquest concepte tan bell, a Història no el seguim. Lluita sí, però de festa... Mentre a les altres llicenciatures (Dret, ADE) de la UB o a la UPF es fan freqüentment festes universitàries, a la meva res de res. Quin desastre! A moltes facultats fan festes per finançar viatges de fi de curs, però pel que diuen a Història tots els esforços són per les assemblees. Per tant, ni festes ni viatges. I jo no em veig en cor de muntar-ne una, seria un fracàs, segurament. M’he resignat i opto per assistir a les festes universitàries que fan les altres facultats, la que més m’agrada és la Pompeu Farra, sí senyor. I per no parlar de la Festa de l’Autònoma, allò sí que... Durant tot un dia, l’activitat acadèmica habitual es congela i es fan actes lúdics i festius: concerts, representacions teatrals, projeccions cinematogràfiques i activitats associatives. Tot això amb l’afegit que està ple d’estudiants passant-s’ho bé. Aquest any destaca la campanya del got reutilitzable.

Generació de Matusalem Un fet remarcable de la Facultat és la nombrosa quantitat de gent gran que hi ha. Sí, pares de família i, fins i tot, avis. Aquests sí que fan Història per afició o per il·lustrar-se. O potser per omplir temps. La gent gran desprèn tendresa i a vegades he pensat si els han posat per amansar les feres. N’hem conegut un, i l’hem batejat com a Miquel (per l’avi Miquel). És molt pesat, pobre, sempre seu a la nostra taula quan esmorzem i com que tenim una hora i mitja de temps l’home es converteix en un ésser insofrible. Sembla que sàpiga de tot, parla de qualsevol tema i si t’atreveixes a posar en dubte les seves tesis, acaba la conversa amb una expressió, “t’ho dic jo”, mentre pica el puny sobre la taula amb rotunditat.

No hi ha classe, no Es veu que demà és festa. La festa de la Facultat o d’Humanitats. Cada Facultat o branca de la Universitat té un patró, i el dia del patró és festiu. Això és un invent de l’hòstia. El millor d’aquestes coses és no saber-les i anar-te-les trobant, com qui troba un oasi en un desert, per dir una metàfora. És a dir, tu ets a classe, tan panxo, i va i algú et diu, saps què, demà no hi ha classe. Llavors penses que haurà passat una desgràcia, o així. Doncs no, pel fet de tenir un patró demà es fa festa. Quina ganga!

Males inversions A classe et recomanen llibres i jo, innocent, he anat seleccionant quins són els millors, mitjançant la intuïció i l’entusiasme dels professors en recomanar-los. He comprat els llibres que creia que valien la pena. Tots. I comprar-los ha estat un error. Mira, almenys he fet un favor al món

editorial, penso. Suposo que aquests llibres, de Prehistòria o d’Història Medieval, que no m’interessen per res més que per aprovar l’examen, els hauré de guardar, bàsicament perquè no trobaré cap comprador solvent. Amb les setmanes ja he après que amb el Carnet UB puc anar a la biblioteca, que té un servei de préstec formidable i que els diners que em gasto en llibres val més que els destini a d’altres causes humanitàries que no em facin ocupar espai a l’habitació. La biblioteca és, per tant, la solució.

Mòmia i Islam L’assignatura Història Medieval d’Espanya és avorrida. És clar, és com tot, per ella sola la Història Medieval d’Espanya no és ni avorrida ni distreta, però si tens a una mòmia de professora és una tortura. La professora no modula la veu, i sempre, cada dia, sembla que reciti el mateix. Per evitar aquest suplici, i acabar desconnectant i escalfar la cadira acostumo a fer campana. Per suplir la meva absència m’he comprat Textos Comentados, un totxo, que no crec que fullegi mai més després de passar l’examen. En canvi, a l’assignatura Evolució Ideològica de l’Islam, el professor no és cap mòmia, és “normalet”, però l’horari és infernal. Les classes són de 14.00 a 15.30 h. No dino abans de classe, però això sí, reforço l’estómac a base de galetes i sucs de taronja. Em vaig equivocar: l’horari és nefast, perquè en aquelles alçades de la jornada estic cansat, tinc gana i em perdo la primera part d’El cor de la ciutat. I el pitjor és que com que m’hi vaig apuntar sol, solet vaig a classe. No conec a ningú i em fa vergonya demanar els apunts, per això m’haig de quedar fins al final. Fins avui. Avui he vist El Cor, he descansat i m’he fotut un bon tec. Demà demanaré els apunts.

Cacera Abans dels exàmens he seguit la tàctica “Cacera d’apunts”. La Sara ha estat la font més fidel. Quina lletra, per cert. Allò són apunts, s’entén tot, les pàgines estan numerades, amb marge... Glòria! Els ingressos de copisteria pugen abans dels exàmens, no he vist els comptes, però m’hi jugaria els apunts de la Sara que no m’equivoco perquè les cues són d’una hora. Per això, és bo anar compilant els apunts a poc a poc, perquè al final del quadrimestre no saps si et falta un dia o l’altre, i acabar-ho demanant tot és lleig. Encara que sol ser més fàcil demanar els apunts complets i prescindir dels teus apunts, si és que no són massa brillants. La garantia d’èxit és multiplica.

De tarda és perillós Per estudiar els primers exàmens de la història he començat tot just després de Nadal. Els exàmens els tinc a mitjans de gener, però s’ha de començar amb temps. Les assignatures no m’agraden gaire i, coneixentme, haig d’agafar-m’ho amb dies de marge, per si les mosques. Així ho he fet. Aquests dies he constatat una hipòtesi: des del primer dia que vaig anar a la Universitat pel camí de baixada de la Diagonal cap a l’edifici m’hi trobava preservatius. Primer creia, tal vegada sigui una prova d’obstacles, però l’escampada de profilàctics era diària i finalment vaig pensar que devia ser una tradició d’aquelles latituds de la ciutat. Després, quan vaig anar a estudiar a la biblioteca a les tardes vaig veure algunes senyores que amb poca roba gosaven provocar els conductors dels cotxes que per allà circulaven o estacionaven, i fins i tot, gosaven provocar els estudiants de la nobla Universitat de Barcelona. Barrinava, quin personal més desinhibit que

té la Facultat d’Història, o potser no. Com que no reconeixia cap cara de les que veia, vaig pensar que devien ser estudiants de Belles Arts, que feien alguna performance. Però sent hivern, fotent una rasca de campionat, i aquelles noies allà... Més endavant vaig lligar caps i vaig relacionar les dones amb poca roba i els preservatius dels matins, és clar són professionals. Vist el panorama, sí, era millor matricular-se a les classes del matí, la veritat.

En mal moment El primer examen el tinc tot just acabat festes. I no pot ser. Durant aquests dies es fa dificilíssim estudiar, entre que et confies i dius ja ho porto bé i ho ajornes per l’endemà, entre els àpats assassins que et provoquen una digestió que necessita tota la tarda, entre les visites dels familiars... No hi ha temps. Que canviïn les dates dels exàmens, que ho avancin o que ho retardin, i si no és possible, que passin el Nadal al febrer, que llavors ja haurem acabat. I quan haguem acabat els exàmens porta neules, “polvorons”, escudella, canalons i torrons. Llavors que vingui qui vulgui a casa, tinc temps per ells. Però així no. I a sobre fa molt fred i si vas a la biblio et geles. És el que hi ha i com que no hi ha més remei, millor preparar una metodologia clara... Bé, no he estudiat mai exàmens de la uni i a l’hora d’organitzar-me, he optat per no deixar matèria pel final. És a dir, normalment m’ho miro tot i després m’ho vaig repassant a mesura que el meu cervell ho memoritza. El que no m’atreveixo és a deixar un tema per l’últim dia. I si em poso malalt?, i si no puc més? És millor tenir-ho tot mirat

abans dels dos últims dies, i així, si hi ha algun imprevist com a mínim que em soni tot.

Primer examen Ha arribat el dia, el primer examen d’Història. I he tingut nervis, per allò de la novetat, apostaria. Ens hem assegut, no ens han demanat ni el DNI ni el Carnet d’Estudiant, ni les nostres aficions, res de res. Si volies podies portar el teu pare a fer l’examen o per dissimular més, l’amic que sap del tema. Aquest mètode sé que l’han utilitzat en altres universitats, i certament és trist que la manca de control potenciï l’estafa. Controlar qui s’examina no hauria de ser un fet anormal. Ara bé, no crec que hi hagi llicenciats que no hagin acudit mai a un examen d’Història, perquè per tenir la llicenciatura pensarien que no val la pena. La gent que s’apunta a Història ja ho fa, perquè més o menys li agrada. Anant al gra, el primer examen el volia fer de mestre, per allò de l’efecte dominó. I la veritat, no ho sé. No sabia una pregunta i he intentat copiar, però no ho he vist gaire clar i he respost el que m’ha vingut al cap.

A peu d’urna Després d’haver estudiat com mai, després d’haver fet tots els exàmens, crec que ho aprovaré tot. Potser em precipito, perquè no conec els mètodes avaluadors, no conec els exàmens dels meus companys, ni tinc experiència per poder dir que he fet exàmens d’aprovat. No dic res més, no és moment de fer declaracions, hem d’esperar els resultats. La vertadera enquesta –sí, sí- és el dia que veus la nota.

Cal progressar Aquesta és la conclusió, cal progressar. Els resultats no han estat els previstos. D’Història Medieval d’Espanya quan vaig anar a mirar la nota vaig veure un NP. Què és un NP? Em van dir que NP significa No Presentat, i ja hi som. Com que NP, si jo m’hi vaig presentar i vaig entregar l’examen? Merda! L’hauran perdut, s’haurà traspaperat? Dies més tard, va arribar la traducció, un NP era un favor. El favor consistia a posar un NP als suspesos, per no tacar el currículum amb una S, que vol dir Suspès. Gràcies, però la professora ja podia posar les instruccions abans... De la resta d’assignatures: Societat i Política Contemporània, en un examen del qual sabies les preguntes abans de vacances, suspès. Era una trampa, suposo. També he suspès el parcial d’Història Antiga i he aprovat els parcials de Prehistòria i Història Medieval Universal. L’alegria més gran ha estat l’aprovat de l’Evolució de l’Islam, aquella assignatura que la Cap d’Estudis no recomanava. Aviam, la situació no és òptima, ni coets ni festa grossa. Cal progressar i penso que l’opció de passar els apunts a net està bé, però fent-ho –quan ho faig- realment resumeixo els apunts que em donen, no amplio la informació, que diguem. Haig d’anar més enllà de tots els llibres que m’he comprat, i que aquells que descansen pacientment a la biblioteca els he d’utilitzar, n’he de treure suc, perquè amb els apunts pelats i un parell de llibres gruixuts no vaig enlloc. La bibliografia és imprescindible si vull aprovar-ho tot.

HI TORNEM

Amb els cinc sentits Després d’haver acabat els exàmens m’acabo d’assabentar que es feien uns cursos a través d'Internet per suavitzar el pas del Batxillerat a la Universitat, que podien facilitar als estudiants les eines i recursos per a adaptar-se a la nova etapa. La Universitat de Barcelona i UB Mèdia van posar en marxa Transició-UB: del Batxillerat a la Universitat. Llegeixo que els nous cursos que formen el programa, tots via Internet, eren de continguts ben variats, des de tècniques d’estudi a continguts més específics per a cada carrera. Tots els cursos de Transició-UB: del Batxillerat a la Universitat equivalen a crèdits de lliure elecció per als estudiants de la universitat. Segurament no m’hi hauria apuntat, perquè en iniciar la llicenciatura tot i conèixer la dificultat del tema, tenia unes dosis de suficiència importants, creia que era capaç de treure-m’ho tot sense complicacions, però m’hagués fet il·lusió rebre una carta o un correu electrònic informant-me de la bonanova. Si hagués rebut el correu o la carta, com a mínim ho hauria valorat, i potser m’hauria servit d’alguna cosa. Vés a saber. Bé, comença el 2n Quadrimestre, tornem-hi, que no ha estat res! Espero que tenint els primers resultats i després d’haver recapacitat i analitzat els

errors, les notes a partir d’ara siguin impecables. Suposo que sí, amb més experiència tot anirà millor, ja que no estaré tan nerviós, ara ja sé per on van els trets. Ja en tinc dues pel setembre i no cal carregar-ho... Com que això dels nervis, tot i que no en pateixo en excés, perjudica, he llegit atentament un article que deia que la Universitat de Màlaga fa sessions de grup per superar l'angoixa en època d'exàmens. Diuen que tot estudiant ha patit angoixa, insomni la nit abans de l’examen i la sensació de no recordarse del temari. Asseguren que a força estudiants la preocupació els provoca problemes físics: excessiva sudoració a les mans, dolors d’estòmac i mal de cap o palpitacions fortes. Sovint aquest estat d’angoixa fa que els estudiants es bloquegin i es quedin en blanc davant el full d’examen. Les sessions de grup intenten evitar aquests efectes perjudicials dels nervis i ensenya als joves tècniques de relaxació per a l’autocontrol. Està molt bé. Demanen que les famílies no atabalin els estudiants i, a més, donen consells per relaxar-se: 1- Descansar deu minuts cada hora o cada mitja hora mentre estudien. 2- Tenir autodisciplina. 3- Estudiar en un bon entorn.

Exèrcit felí La Facultat d’Història, al carrer Baldiri Reixac, és al costat d’un descampat, que s’utilitza com a pàrquing. Tota persona que s’hi atansi té moltes probabilitats de trobar-s’hi un gat. No sé perquè hi ha gats i no hi ha gossos o ratolins, però n’hi ha. I n’hi ha molts. La presència dels gats m’inquieta, segurament pels amants d’aquests animals no és preocupant, però a mi els gats no m’agraden. Em sembla que els treballadors de la Facultat els han

apadrinat i fins i tot diria que els hi donen llet fresca. Preferiria que denunciessin la situació al departament encarre(gat), i que aquests procedissin a fer el que els toca, però no ho fan. Avui, a classe d’Introducció a l’Economia, mentre el professor explicava el temari hem tingut una visita. Un gat ha entrat –la porta era oberta- a classe i ha pujat a la tarima on era el professor i s’ha situat just davant seu, escoltant-lo amb atenció. El professor ha saludat el nou estudiant i ha continuat com si res. Nosaltres rèiem, perquè ens ha sorprès que un gat estigui més interessat per la Història que molts humans, que quan senten algun comentari relacionat amb el passat desconnecten ràpidament. El gat ha aguantat dos minuts a classe, més d’un humà hagués fugit corrent.

Ofici i benefici M’he

mirat

tres

estudis.

Segons

l’enquesta

realitzada

per

l’Escola

Universitària d’Estadística de la Universitat Complutense de Madrid, m’he adonat que vaig contracorrent. Tot i saber que no tenia gaire futur vaig escollir cursar Història perquè m’agrada. No ho vaig fer en termes de rendibilitat econòmica ni de vocació embrionària. No, simplement perquè en aquell moment és el que preferia, però segons aquesta enquesta la majoria d’universitaris ho tenen clar i trien uns estudis amb un futur prometedor, tot per accedir a una bona feina. I si no la tria d’una llicenciatura respon a la crida de la vocació que han tingut des de l’adolescència. Un altre estudi, fet pel professor d’Economia de la Universitat de València José Ginés, revela que hi ha sis titulacions universitàries que s’escapen de l’atur: Arquitectura, Física, Enginyeria Agrònom, Enginyeria Industrial,

Odontologia i Òptica. També ho tenen força bé els que cursen Enginyeria Tècnica de Telecomunicacions, els diplomats en Informàtica, Arquitectura Tècnica i Fisioteràpia. Ara bé, a l’altre extrem hi ha els titulats que més dificultats tenen per trobar una feina ajustada al seu perfil. Els geògrafs, els biòlegs i els historiadors són els que tenen la taxa d’atur més elevada (23%). Anem bé. El tercer estudi, aquest fet per la Universitat de Barcelona i titulat Seguiment del procés d'inserció professional de les graduades i els graduats de la promoció de 1995, determina quines són les llicenciatures que tenen més percentatge

d’inserció

laboral.

Entre

elles apareix Odontologia,

Infermeria i Medicina. Hi ha qui diu que la Universitat és una fàbrica d’aturats. Aquest és un tòpic com qualsevol altre. La cosa depèn dels estudis que un hagi escollit, ja que hi ha llicenciats que són segrestats per les empreses per tal que treballin amb ells, i d’altres que supliquen pels carrers una oferta laboral digna. No hi ha dubte: ser dentista té futur, en canvi ser historiador no gaire. A algun dentista amb vocació de mecenes li pot interessar la Història de l’Odontologia?

Llibertat d’expressió? El degà de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, Miguel Ángel Aparicio, ha prohibit exhibir el vídeo de Pepe Rei publicat a la revista Ardi Beltza “Periodistas, el negocio de mentir”. Diuen que exhibir-lo seria un fet constitutiu de delicte. Lògicament tothom que el vulgui veure l’acabarà veient igual, perquè les còpies pirates corren que se les pelen. Amb la censura l’únic que fan és accentuar el morbo que té la cinta en si. Jo l’he

vist i no trobo cap exaltació terrorista, ni cap legitimació d’ETA. Prohibir-lo és donar-li transcendència i publicitat, ja que amb més repressió només aconseguiran que el que el patrocina rebi més adhesions. A més, la universitat no és un espai de llibertat, on totes les idees hi tenen cabuda? No sé si Pepe Rei té cap vinculació amb ETA, però el vídeo...

El que destaca A la meva Facultat hi ha un bar, que és el que més sovintejo, però al costat mateix hi ha els Menjadors Universitaris, i una miqueta més lluny hi ha una bolera, que sobretot utilitzo els caps de setmana que vaig a estudiar a la biblio amb el Vallès, ja que tant el bar de la Facultat com els Menjadors estan tancats. Tots tenen coses bones i dolentes, tot i això de les tres opcions la que més m’agrada és el meu bar, perquè els Menjadors sempre estan plens fins la bandera i la bolera és més un espai d’oci. Dels preus depèn del producte, però en general la bolera tendeix a ser el més car. De gent interessant, n’hi ha més o menys igual als tres llocs. Pel que fa al servei, són més simpàtics i eficients, als Menjadors.

Al dictat A l’assignatura de Prehistòria, la professora dicta, literalment, els apunts. Em sorprèn ser a la universitat i veure com ella repeteix les frases, perquè així els estudiants escrivim tots a la vegada el que ens repeteix. Em pensava que això de dictar s’havia acabat... A més, la professora parla amb el micro engegat, un micro que no para d’espatllar-se i de fer un so

escandalós. La suma del dictat, que cansa, amb un micro defectuós ha fet que el Meroño es posés nerviós, perquè no podia agafar els apunts amb precisió. Ha volgut aixecar-se de la cadira i desconnectar el micro. Li hem impedit per força i després li hem preguntat a la professora si el podia desconnectar. Ha dit que no, que sinó es quedaria afònica. Llavors el Meroño ha dit, “ho veieu...”.

Dimecres, excursió Una de les coses més xocants de la llicenciatura és que normalment els dimecres no tenim classes. No és gaire normal, però és que Història és així. L’organització, que primerament m’havia semblat boníssima, ara la veig irracional. A veure, els dimecres hi ha pràctiques d’Història Antiga i de Prehistòria, però són optatives, i anar-hi és una pèrdua de temps impressionant. Vaig anar a les pràctiques d’Antiga, i llegien textos i els comentaven, va... Les de Prehistòria tampoc valen gran cosa, l’únic element positiu és que els grups són reduïts, d’unes 15 persones. Doncs sí, a efectes pràctics els dimecres són dies festius, i diràs, ja podrien fer festa el divendres, o a tot estirar podrien decretar festa els dilluns... Sí, això pensem tots. Amb els dies hem buscat un argument positiu (per allò de l’ampolla mig plena), és el següent: sent festiu el dimecres parteixes la setmana per la meitat, dilluns i dimarts classe, dimecres festa i dijous i divendres classe. Així no t’arribes a cansar mai, perquè després de dos dies d’anar a classe tens descans. Qui no es conforma és perquè no vol. Aprofitant un dimecres, el profe de Medieval Universal tenia una sorpresa. Estava il·lusionat, faríem una excursió! I jo que em pensava que després del viatge de 2n de Batxillerat a París, seria l’última “excursió”... El profe es va

enrotllar i va proposar una sortida per la Barcelona medieval. Qui volgués apuntar-s’hi, tenia una cita a les deu del matí davant l’edifici històric de la UB. Davant de la proposta, alguns s’hi van mostrar indiferents. Són els indiferents a tot, a l’excursió, a l’alba i als macarrons amb tonyina. D’altres vam aixecar les celles i ho vam valorar. Els més entusiastes no hi cabien. No m’havia preparat la cantimplora amb fanta, ni fruits secs, ni creia que cantaríem cançons a l’autocar, sobretot perquè no hi anàvem en autocar, sinó que cadascú feia el trajecte pel seu compte. I aquest ha estat el problema. He fet tard. Si hi hagués hagut autocar, no m’hagués perdut, hauria arribat a l’hora i hauria fet l’excursió. Snif.

Teatre Han inaugurat el Parc Científic, una aposta per la recerca, el que comporta l’empetitiment de l’espai físic de les llicenciatures d’Humanitats. Si la nostra promesa Facultat estigués enllestida no hi trobaria cap problema, però com que el futur dels de “lletres” és de color negre, fot ràbia veure com per segons qui les autoritats corren d’allò més i per la resta el paisatge no canvia i qui dia passa any empeny. Joan Clos ha estat l’encarregat d’inaugurar el recinte i un grup d’estudiants ens hem manifestat i els líders de la causa han llegit un manifest en contra de l’expropiació. L’alcalde Clos (somrient) després de sentir els nostres raonaments (és educat) ens ha preguntat què passava. No entenia que sent estudiants de ciències no estiguéssim conformes. Quan li hem repetit que érem d’Història i que volíem la nostra Facultat acabada abans de la fi de l’Univers ha dit, “ahhh”. És una llàstima que l’alcalde tot i ser educat no

sigui capaç d’escoltar un manifest. La conclusió ve sola, si no el vol escoltar que no faci el paperina.

Gat vell Hem descobert un personatge clau de la Facultat, l’estudiant que hi porta més anys. La fama que a les universitats públiques el personal es gronxa i no acaba mai, està estès entre la població. Hi ha llegendes de si aquell porta set anys i encara li queden dues assignatures, l’altre en porta vuit, però aquest curs acabarà. Però aquestes llegendes tenen la credibilitat que tenen. En canvi, avui l’hem descobert, hem trobat un estudiant que porta nou anys a la Facultat, íntegrament estudiant Història. Òbviament, compagina la feina amb els estudis, tot i això no li resta mèrits. Nou anys... És el que tarda un alumne normal i corrent de 4t de Primària per acabar els estudis escolars i tenir la Selectivitat a la cartera. Els aguantaria jo, nou anys aquí? No. Ara bé, tot són caràcters. Ell deu saber tots els racons, deu està al corrent de tots els professors i de les millors anècdotes, fins i tot podria fer el llibre de la Història de la Facultat. Se la coneix com ningú.

Deixa’t de la mà de Déu L’ascensor és antic, com la Facultat, però és clar, si vols anar al despatx de Prehistòria, que és al pis 10, no hi ha més opcions. L’ascensor puja i baixa sense criteri i s’espatlla massa. L’enllumenat quan plou pateix i ahir es va fondre. La sala d’informàtica... Diuen que les noves tecnologies són fonamentals per estar al dia, però la direcció de la Facultat d’Història no deu

creure en aquesta teoria o no sap com aconseguir els diners per dur-ho a terme. Els ordinadors de la sala d’informàtica són lents i sempre estan ocupats. És a dir, en tenim pocs i antiquats. Pantalles planes? Connexió amb cable? He, he. Avui he anat davant del CCCB, per veure in situ l’edifici que ens acollirà: la nova facultat d’Història. No entenc d’obres, però em sembla que aquí no hi estudiaran ni els historiadors del segle XXII. Això, està verd. Ara bé, que bonic seria tenir una universitat moderna amb parquet, amb les parets pintades de blanc, amb unes taules noves, amb un ascensor en condicions. Cal esperar, esperem.

La culpa és del futbol La professora d’Història Medieval de Catalunya sempre arriba tardíssim a classe, fet que produeix a diari el debat de si vindrà o no vindrà. Acaba arribant, això sí. Tot i això, la setmana passada no va venir i avui s’ha excusat dient que quan el Barça té partit de UEFA –el Camp Nou és a tocar de la Facultat- no ve a classe, perquè el pàrquing està massa ple i llavors no troba lloc per aparcar. Segur, algun defensor de la tesi que el futbol és l’opi del poble, pensarà que aquest esport perjudica l’ensenyament de la Història Medieval de Catalunya.

Rector mort, nou rector El que era Rector de la Universitat, Antoni Caparrós, ha mort d’un atac de cor. Tenia 63 anys. La Universitat ha suspès totes les activitats lectives i acadèmiques durant dos dies i com a resultat del dol, més d’un ha dit, “que

cada dos dies mori el Rector.” Una boutade com una altra. Des de 1994 que comandava el destí de la Universitat i ja s’havia decidit el seu successor, Joan Tugores, que va obtenir 266 del total de 357 vots emesos pel Claustre universitari. Tugores vol descentralitzar el centre i evitar duplicitats entre facultats, divisions i universitat. Pel que fa al finançament, és partidari que l'estudiant pagui el 20% del cost real dels estudis i la universitat el 80%, tal com es fa ara. La novetat que planteja és que l'estudiant pagui la quantitat establerta a través de l'impost de la renda quan trobi una feina que li proporcioni uns ingressos mínims.

En breu, trilingües Asseguren que les universitats públiques catalanes hauran de modificar els seus plans d'estudi en els pròxims quatre anys per introduir l'anglès com a assignatura obligatòria o bé com a requisit per obtenir el títol universitari abans de 2005. S’hi ha compromès el Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC), integrat pels centres d'estudis superiors catalans i el Departament d’Universitaris, Recerca i Societat de la Informació (DURSI). Així, la promoció que comenci la carrera el curs 2005-2006 serà la primera en què tots els alumnes hauran d'acreditar els seus coneixements d'anglès en acabar els estudis. Enlloc d’anglès també es pot escollir francès, italià o alemany, vaja que la qüestió és que els estudiants hem de ser trilingües. Per facilitar-ho i no haver d’apretar al personal en època universitària seria bo potenciar la tercera llengua durant l’etapa escolar. En aquell període, llarg com cap altre, hi ha temps per aconseguir alumnes trilingües sobradament.

Com un ou a una castanya Generalitzar és equivocar-se, però trobar punts en comú sí que és factible. La gent d’Història és tirant al que en diuen alternativa, i és clar, és més fàcil trobar-se un estudiant amb una samarreta en contra del transvasament de l’Ebre que amb un polo Lacoste. Lògicament també hi ha més barbuts que a ESADE, i més fumadors de porros que en un casal d’avis. Però per a sorpresa de molts, també s’hi pot trobar de tot, com a tot arreu. Això sí, una de les primeres feines que el Meroño i jo vam fer quan vam aterrar a Història va ser batejar els estudiants que no coneixíem amb sobrenoms, basats en dobles físics, per la manera de vestir, per la veu, pel pentinat, o pel que fos. Els dobles a vegades surten sols, a vegades, si el personatge s’ho mereix es busca expressament per a l’ocasió. És un recurs quasi obligatori, ja que desconeixent els noms reals, almenys es poden identificar. Dient Sheriff, Ionqui, Mariano Mariano, etcètera, sabem de qui parlem. L’únic problema és vigilar a l’hora d’esmentar-los, perquè és clar, la majoria es desconeix el sobrenom i ficar la pota, no cal.

Discriminació Una classe prototip de la Facultat està proveïda d’unes cent taula-cadira per dretans i normalment n’hi ha tres o quatre pels que escrivim amb la mà esquerra. La majoria de classes no fan pendent i són rectangulars. La insonorització no és gaire bona, si algú fa un crit des de fora o simplement parla prop de la porta se sent. També se senten les projeccions de videos de les classes veïnes, i això molesta tant com a l’escola molestava sentir la classe del costat tocant la flauta. A l’aula hi ha una zona pel professor, amb la taula, una cadira i la pissarra. La zona del professor està separada per

unes escales, és a dir, el professor queda per sobre dels estudiants. A la paret, damunt de la pissarra, hi ha cartells demanant que desconnectem els mòbils i que no fumem. L’aula té un aspecte vell, i no és a base de pintura que s’arregla, diria. És l’aspecte, la sensació que transmet d’antiguitat, d’història, però d’una història passada, caducada. Com l’edifici de la facultat. Referent a les taules per a esquerrans, m’hi he assegut poques vegades, perquè solen estar al final o al començament de la classe, llocs als quals no m’hi agrada estar. Per adaptar-me a la cadira de dretans he anat perfeccionant una tècnica contorsionista per la qual puc escriure amb l’esquerra,

sense

torçar

coll

l’esquena.

M’he

adaptat

les

circumstàncies, però tinc ben present la injustícia a la qual estem condemnats els esquerrans pel simple fet de ser-ho. I és més, quan em van dir que una noia feia el Treball de Recerca sobre els esquerrans, vaig pensar-hi. Els esquerrans tenim uns drets que se’ns trepitgen, i se’ns trepitgen amb el peu dret, per ser concrets. I em pregunto per què no hi ha taules que puguin servir per a tots, i per què tot i que els esquerrans representem el 13% de la humanitat, no ens ajuden les oenegés ni l’oposició. I no trobo la resposta.

Vietnam particular Vaig buscar veloçment la manera exacta per enfocar els exàmens. El 2n quadrimestre se m’havia fet més curt, suposo que familiaritzar-me amb l’entorn havia fet que inconscientment el temps em passés més ràpid. Per aprovar els exàmens vaig fer moltes hores de biblio, vaig llegir més bibliografia i tenia uns apunts més complerts. Considerava que estava més

ben preparat que el 1r Quadrimestre, però els resultats han estat francament dolents. He aprovat Història Medieval de Catalunya, però ha estat un aprovat agredolç, ja que et deixaven dur un dossier on hi escrivíem xuletes. Per tant, la nota havia de ser més alta. D’Introducció a l’Economia, que em pensava que em menjaria el món, he tret un aprovat pelat. Amb aquest examen m’he adonat que a l’escola la puntuació és més generosa, i que a la Universitat no hi ha un baròmetre compartit, sinó que cada professor en té un de propi. Si amb un examen, que jo preveia d’excel·lent, m’aproven, aquest camí serà empedrat, la llicenciatura no serà un massatge. La desfeta, malgrat aquests dos aprovats s’ha produït pels suspesos de les assignatures anuals. He suspès Prehistòria, Història Antiga i Història Medieval Universal. Me’n queden cinc pel setembre, cinc de vuit. És un desastre, és una merda impressionant. Ni les revisions d’exàmens ni les pregàries han funcionat. Res de res.

Llenço la tovallola? Degut als resultats lamentables, un infern pel setembre, m’he acabat plantejant si continuo o no. Els meus pares m’han preguntat si m’agrada prou el que faig i que m’espavili; la meva germana m’ha dit que haig d’estudiar més, molt més, que ella estudiava totes les tardes; i el meu germà –que és més petit que jo- no es mulla, però deu pensar que també, que haig d’estudiar més. No sé si la metodologia d’estudi que utilitzo és equivocada, si no hi dedico prou esforç. O és que potser Història no em motiva? No ho sé. Potser em pensava que Història seria una altra cosa, i no m’agrada prou, no sé si ara em sembla que no em fa el pes degut als resultats. Potser és això. Merda! I

si m’he equivocat? Em torno a presentar a Periodisme? M’acceptaran ara els amics de la Universitat Ramon Llull? Què faig? O potser és que he tingut mala sort. Em sembla que haig de donar-me una mica més de confiança. Renunciar ara és massa fàcil, no si val a rendir-se a la primera ventada. Va, seguiré, s’ha de tenir paciència. Si hagués tret un notable de totes les assignatures què en pensaria ara de la situació? Si el setembre en suspenc la majoria, m’ho torno a plantejar. O si el curs vinent no ho veig clar, fora. Però ara, ara no, ara és moment de fotre més colzes que mai. Ara és el moment de la confiança en un mateix i de la segona oportunitat.

Al setembre falta gent! Després d’haver vist les notes he pensat que allò que a la UB el curs es programa en quadrimestres (febrer i juny) era un miratge. Realment, com tota la vida, tinc trimestres (febrer, juny i setembre). Sí, la situació és aquesta i el tercer trimestre ha de ser brillant. Ja no hi ha excuses ni discursos d’ambigüitat. Haig d’aprovar. Com sigui. Haig d’aprovar i no penso renunciar a cap assignatura, em presentaré a tot. Imagina’t que decideixo renunciar a l’assignatura Tal i a l’assignatura Qual, i després els exàmens de l’assignatura Tal i la Qual eren els més fàcils, els que aprovaria un batxillerat recent sortit del forn. No, haig de presentar-me a tot, i que Déu reparteixi sort.

Xancles, llibres i calor Aquest agost és fantàstic, m’ho estic passant pipa, quasi cada tarda estudiant... M’haig de posar les piles, perquè si la hipòtesi de suspendre

totes les assignatures es complís, passaria a ser directament un exestudiant d’Història. Sí, si suspenc les cinc assignatures significarà la meva expulsió de la Universitat de Barcelona. Vaig a la biblioteca, és clar. És reconfortant veure com van arribant tots els suspesos de vacances. Aquest, que moreno, l’altre porta unes xancles... És divertit. Més d’un aprofita la calor i la gespa per ennegrir la seva pell, aquests de tant en tant miren si els apunts segueixen al seu lloc. D’altres sufoquen la temperatura amb aigua. Jo, mentrestant, confio que la llegenda urbana que afirma que els exàmens de setembre es caracteritzen per ser més senzills sigui certa. Em semblaria una xorrada que fos així, però si us plau... Ho necessito.

Què pot preguntar El dilema més gran quan estudies, a part de si et saps la matèria o no, és què pot preguntar el professor. En el cas de l’assignatura de la professora Milà, Història Antiga, aquest fet s’agreuja de manera descomunal. Les travesses estan a l’ordre del dia, tots tenim el currículum de preguntes d’antany, però no serveixen de gaire, ja que el dia de l’examen la Milà et surt amb un estirabot i tots cap a casa. Literal. Quan la professora va dictar les preguntes en els exàmens de gener i de juny, a la classe, van produirs’hi veritables èxodes. Als bancs, situats fora de la classe, hi sèiem els perdedors, semblava una assemblea de derrotats. A l’examen de gener va marxar més de la meitat de classe i al juny més o menys igual. Aquesta assignatura és un dels ossos de la llicenciatura. L’únic que té de graciosa és la frase més coneguda de la professora que repeteix cada examen: “Això no és una tómbola, si no sabeu una pregunta -n’hi ha quatre- no entregueu

l’examen, és millor un No Presentat que un Suspès. Podeu fumar i menjar xiclet.”

Resultats Vaig aprovar l’examen parcial d’Història Medieval Universal, però l’examen el final, incomprensiblement, el vaig suspendre. El professor, una gran persona, en penjar les notes va posar-hi una advertència darrere del meu nom, “vine a parlar amb mi”. Hi vaig anar, i em va dir que no calia que fes l’examen al setembre, sinó que el podia fer a casa. Primer no ho vaig entendre, com que a casa? Doncs sí. Agafant les mateixes preguntes de l’examen de juny, les responia a casa (amb tot l’estiu per endavant) i l’examen li lliurava el mes de setembre. L’únic què, era que no podia aspirar al notable. Bé, deixem-nos de romanços, les obligatòries s’han de treure de sobre com sigui. Evidentment, vaig acceptar l’oferta i, evidentment, he fet l’examen a casa i l’he aprovat. A part del regal d’Història Medieval Universal, al setembre després d’empapar-me del llibre Textos Comentados he aprovat Història Medieval d’Espanya. Sense pena ni glòria, però una menys, que carai. No he tingut tanta sort amb l’exigent examen de Societat i Política Contemporània, ni amb Història Antiga. Però una obligatòria d’aquelles que et fan suar sí que l’he aprovat, Prehistòria. Prehistòria representa el 99% de la Humanitat, però només són 12 crèdits (la llicenciatura en té 300). L’examen parcial el vaig aprovar, però el final no, tot i tenir menys matèria. Ara he tret un 8,2. Ha estat un examen d’aquells d’empollar com un condemnat i en aquest moment ja no sé si recordo amb gaire precisió el Paleolític, el Neolític, i amb gran

nebulositat els períodes que els caracteritzen. Però mira, sempre podré dir que tinc un 8,2 del 99% de la Humanitat. És una llàstima que això, no tingui una consonància directa a efectes de currículum.

Travessia del desert El primer curs ha estat dur, difícil, empebrat. Segon ha de ser millor, per força. Ha de ser millor perquè pitjor és difícil que ho sigui, i sobretot perquè l’any que ve hi ha més assignatures de Contemporània, i aquí és on jo jugo a casa. Malgrat els dubtes sobre si seguir fent Història, he decidit continuar perquè confio que el curs vinent les assignatures m’agradin més i que jo, després d’un curs de desconcert, sorpreses i descobriments, em centri més. El més lògic és que els resultats millorin, ja sé on sóc.

ARA SÍ

Automatrícula Temporada 2001-02. A Nova York els terroristes d’Al Qaeda s’han carregat les Torres Bessones, i el primer canvi que he pogut apreciar d’aquesta nova era és que respecte al primer curs no he d’omplir un formulari per fer la matrícula, fer cua i esperar que el procés sigui correcte, sinó que ho faré directament amb un ordinador. A tal hora m’he de connectar a Internet i fer la matrícula de segon curs. La cita està condicionada pels crèdits aprovats, com més crèdits s’han superat, abans es fa la matrícula i així es tenen més opcions per inscriure’s a les assignatures que li interessen a un. No m’he pogut apuntar a tot el que volia, però estic força satisfet. Faré Història Contemporània Universal, Història Contemporània d’Espanya i Catalunya, Història de la Ciència i de la Tècnica, Societat i Política Contemporània (de nou), Història Antiga (de nou), Pensament i Cultura Contemporània, Història Moderna de Catalunya, Història Moderna d’Espanya i Història Moderna Universal.

Altes i baixes Hem considerat oportú visitar les classes de primer per comprovar com són les incorporacions. És bàsic conèixer –pel forat del pany- els nous estudiants, valorar-ne les virtuts i comentar-ho posteriorment. -

Anem a millor, sens dubte.

Vols dir? No ho veig tan clar. Demà ens ho hem de tornar a mirar.

No calia que vinguessin. Quina cara de por... Segur que acabarem abans que ells, no ens atraparan.

En canvi, al meu curs hi ha bastants baixes respecte primer, la que més m’afecta és la del Carles de Saneja que va plegar veles en veure que els resultats no eren els esperats. El fet de perdre de vista segons quines cares desorienta, fins i tot fa dubtar de si continuar és una equivocació. Fent broma hem fet un calendari pronosticant quan abandonarem Història, i és que els que continuem endavant a la Facultat tampoc ho fem amb entusiasme, emocionats, amb llàgrimes als ulls, sinó que -almenys és la sensació que tinc- ho fem perquè és el que hi ha, el mal menor. La Sara, a més, s’ha matriculat -ha dit que per error- en un altre grup i, per tant, la veig menys que el curs passat. Tot i això, que la Sara vagi a una altra classe va bé, perquè així conec més gent. La Sara ha fet amigues: la Carlota, la Cinta, la Laia i la Mercedes. Sí, la Universitat a diferència del col·le, que com a màxim marxava un o dos alumnes cada curs, hi ha tantes altes i baixes com en un equip de futbol.

Això puja Fa poc que han acabat de pintar les parets, i fot una olor... Haver pintat la Facultat en època de vacances hauria estat una anomalia, evidentment no

seria coherent. És molt millor així, amb el curs començat, d’aquesta manera els estudiants ens podem “col·locar” gratuïtament. I si un ha dit no a les drogues? Mala sort. A la Universitat Pública hi ha un servei pel qual pinten les parets i com a obsequi un s’emporta el subidón. I després desenganxate’n, si pots.

Picardia empresarial De tant en tant, algunes empreses aterren a la Facultat i fan regals. Un dia ve tal diari a regalar exemplars, i s’hi queda durant un parell de mesos. Un altre dia ve una altra empresa i dóna gelats. En una altra temporada, sucs de fruita, tractaments contra l’acné, patates fregides, etc. Els estudiants ens hi solem llençar en massa, al crit d’agafa-ho que és gratis. I sovint els més rondinaires, els que diuen que les empreses no han de colar-se a la Universitat –perquè és pública i tal- són els que agafen més productes, són els primers en abocar-se a la promoció. I ho fan sense embuts, amb convicció. I quan els tenen, ensenyen la presa caçada amb satisfacció, com si haguessin debilitat el capital.

Eleccions universitàries M’he assabentat, pels anuncis que hi ha enganxats a les parets de la uni, que avui se celebren eleccions universitàries. No conec cap associació en profunditat, però sí que sé quines fan actes, quines es mouen i quines les acabo de descobrir –casualment- ara que hi ha comicis electorals. Repassant els programes de les principals associacions per Internet, he trobat el següent:

Associació d’Estudiants Progressistes (AEP): El seu ideari es basa en la voluntat d’associació d’estudiants que té com a prioritats l’assoliment d’un ensenyament veritablement públic, la millora de les condicions d’estudi en els centres i la potenciació d’activitats socioculturals que fomentin el pensament crític.

Alternativa

Estel:

És

membre

l’esquerra

revolucionària

independentista dels Països Catalans amb voluntat de defensar els interessos dels estudiants i de transformar l’ensenyament. Vol portar la lluita de l'esquerra revolucionària independentista a l'ensenyament, impulsant les lluites dels i les estudiants des d'aquesta perspectiva global, en un marc de lluita pel socialisme i l'alliberament nacional. -

Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans (CEPC): Forma part de l'esquerra

independentista

dels

Països

Catalans,

amb

voluntat

aglutinadora i plural. Treballen per a la construcció d'un Sistema d'Educació Públic i Popular als Països Catalans. He votat. Malgrat les reticències i el desconeixement que tinc del tema, he pensat que val més votar, i votar aquells amb els que tinc una ideologia més afina. En aquestes eleccions la participació és un fracàs i, per això, els militants dels sindicats van a la cacera del vot. És l’únic moment en què s’interessen per tu, tot per tenir un vot més al sac. Els sindicats els veig distants, si no fos així, m’hauria afiliat en un sindicat independentista –sempre que tingués un mínim de solvència-, i com jo, molts. És obvi que a la Facultat d’Història bona part dels estudiants tenen una forta consciència nacional i/o social. Les parets sempre estan encartellades amb lemes antifeixistes, comunistes, independentistes, llibertaris amb les sigles de la CEPC, AEP o l’Alternativa

Estel. El sindicat més freak és l’Associació de Fumadors Independentistes. Feien l’assemblea a fora del bar i cada membre havia de portar el material. No crec que tinguin massa vots.

Se la sap llarga A Història Moderna de Catalunya ens han fet llegir dos llibres, un dels quals és del professor Masies. Que un professor recomani llibres que ell ha escrit no és el pa de cada dia, però tampoc és una excepció. Recomanar un llibre teu, ja dius, hòstia, no hi ha cap altra persona al planeta? Però el docent no se n’amaga, sinó que reconeix que així cada any ven una quantitat de llibres determinada. Ai, aquest interès. El Carles, el d’Esplugues, va proposar d’adjuntar el tiquet de compra del llibre a la ressenya del treball, afegint-hi, a més, una foto mentre es comprava. Era una bona idea, no volia vendre llibres? Doncs hauria de ser com a l’escola, que l’actitud contés per la nota. Aquell que demostrés que l’havia comprat, un punt més. Però ningú ho va fer, va faltar coratge. A l’hora de fer el treball vaig fotre-li canya. Sincerament el llibre no m’havia agradat, el trobava massa concret, d’especialista. No sé si la meva sinceritat o la meva lectura ràpida i les poques ganes amb què vaig fer el treball em va comportar la nota, un 4. En aquest treball el Meroño va fer un treball dolent, però a la portada hi va posar una foto de Carles V, tota en color. Ens vam partir, perquè el treball en si era una merda, l’únic bo era la portada. I és cert que l’embolcall conta, però és més important el contingut. El professor Masies també el va suspendre.

Un cas com un cabàs El Meroño és un home inquiet. El curs passat, a Moderna de Catalunya li tocava llegir, però li feia vergonya, i va fotre el camp. A Història Antiga miràvem diapositives, però el Meroño i jo no callàvem i la professora ens va dir cridant: “calleu!” Però l’altre dia el Meroño la va liar, vull dir que la va liar més. Es va superar, sí. La classe ja havia començat, i ell seia a primera fila, però s’avorria. El professor Pepín, de Moderna d’Espanya, es va girar per apuntar alguna cosa a la pissarra i el Meroño es va aixecar d’una volada i va venir corrent, amb l’equipatge –els apunts i el bolígraf- a les mans. És clar, el professor es va tornar a girar abans que el Meroño arribés on sèiem la Marta i jo, però va fer la vista grossa. Bé, va fer la vista grossa fins que es va cansar de sentir el Meroño, que no parava de parlar amb mi, i li va cridar l’atenció. Llavors, ell dissimulava. Dies més tard va haver-hi revenja. Certament, el professor Pepín fa ràbia, i el Meroño aprofitant un cartellet que hi ha penjat a les classes on hi ha un dibuix d’un mòbil amb el text “Si us plau desconnecteu-lo”, va fer el següent: va dibuixar una caricatura del professor, amb la bandera d’Espanya (el profe és del PP), i el va enganxar en aquell cartellet. Doncs bé, es podia llegir “Si us plau desconnecteu-lo” i a sota hi havia el dibuix del profe. Com sol passar, ho va veure tothom menys l’afectat.

Discapacitats Cada matí, de bon matí, arriba un minibus davant de la porta de la Facultat. A poc a poc –un noi els ajuda- baixen un grup d’uns cinc discapacitats amb cadira de rodes. El primer dia que me’ls vaig trobar a classe em vaig

sorprendre, -sí, van a classe-, perquè no m’ho esperava, i sobretot perquè són força participatius, habitualment fan preguntes. A alguns costa d’entendre’ls, però sempre hi ha un intèrpret entre els estudiants disposats a col·laborar.

Contra la LOU El rector de la UB des de la pàgina web de la uni demana que fem vaga. La farem, és clar. La LOU suposa un retrocés en la democratització de les universitats, redueix l'autonomia universitària i no garanteix un finançament ni per a l'ensenyament ni per a la investigació al sector públic. Hem fet vaga encara que el professor Pepín, el d’Història Moderna d’Espanyava dir que no calia que ens manifestéssim, que la Llei es faria igual, i que no perdéssim el temps. La majoria absoluta és així, deia. Per arrodonir ens va dir que trobava ridícul que els manifestants es passegessin amb la pandereta i que cadascú portés la bandera de la seva comunitat. Ho trobava regional. Hem aturat les classes a les 11.00 i la manifestació que s’ha iniciat a les 12.00

portava

com a

lema,

“Enderroquem

la LOU,

reconstruïm

universitat”. La mani contra la LOU ha estat multitudinària, la més gran que he viscut. Els lemes més corejats “Pilar del Castillo, corre que te pillo”, “Pilar del Castillo, filla del Caudillo”, “Santiago Segura, ministre de cultura” i “Esto nos pasa por un gobierno facha”. L’ambient ha estat festiu: xiulets, globus, pancartes, moltes estelades... Tot i això, en acabar la mani a Sant Jaume hi ha hagut càrrega policial i un noi s’ha enfilat al terrat de la Generalitat i ha despenjat la bandera espanyola. Després l’han cremat.

Llàstima, l’hauríem pogut aprofitar per dur-li al profe Pepín, com xalaria l’home amb la rojigualda. La premsa diu que la mani ha congregat entre 30.000 (Guàrdia Urbana) i 100.000 (organitzadors) estudiants. La protesta ha paralitzat pràcticament les classes. També hi ha hagut protestes a Girona, Lleida i Tarragona. Un èxit.

Inscripcions Sé que no està bé fer dibuixets o escriure frases a la taula, i menys amb boli, però si t’avorreixes és una bona opció. Tu poses nosequè i l’endemà trobes una resposta d’un altre estudiant. Si estan a favor del que poses, normalment ningú contesta. També hi ha una altra opció, més neta i més reservada, que és fer les inscripcions al full on agafes els apunts. Avui el professor ha comentat alguna cosa del Frank Sinatra i, ipso facto, el Carles ha dibuixat el Bin Laden, micròfon en mà, cantant “New York, New York”. Lògicament, els que ho hem vist hem tingut un atac de riure. I el professor ens mirava malament. A part de les inscripcions a les taules, la Facultat està plena de pintades. A mi em fan riure, o si més no m’encurioseixen: “Bin Laden es un blandengue, que vuelva Fumanchú”,

“Espanya ens roba”, “Tornarem a

sofrir, tornarem a vèncer” (amb la cara dibuixada del President Companys), “Obre els ulls, tanca la tele”, etc. Les pintades podrien ser obra de qualsevol, podrien ser alienes a la idiosincràsia de la Facultat, podrien ser d’una minoria, i potser és així. Però crec que realment són una prova més de l’agitació nacional i social que s’hi viu, potser durant la majoria de dies soterrada, amagada de la superfície, però existent. Quants dels matriculats

a Història voten el PP? Sí, el PP té vot ocult, però aquí juraria que no. Aquí si s’hi fessin eleccions crec que ERC i ICV-EUiA s’emportarien la palma. No serem moguts Després de l’èxit que va tenir la nostra mani, els professors universitaris, uns 8.600, han firmat un manifest en contra de la LOU. El rebuig a la Llei, és, per tant, enorme. Demanen diàleg i debat al govern espanyol per consensuar la llei. A part del manifest dels professors hi ha hagut una tancada d’estudiants a la Universitat Rovira i Virgili, i la Universitat de Girona assegura que practicarà la desobediència activa contra la LOU. A més, alguns alumnes de la UB i de la UPC han tallat la Diagonal, ja és un hàbit, i s’ha aprofitat per fer classes allà mateix amb la col·laboració d'alguns professors. Davant el rebuig generalitzat, la Plataforma Unitària contra la LOU exigeix la dimissió de la ministra d’Educació, Pilar del Castillo. També demanen a CiU que voti no a la LOU al Senat. La LOU l’aprovaran igualment, però ja ho va dir Manuel de Pedrolo: “Cal protestar encara que no serveixi de res”.

Vuelva usted mañana Si a la professora d’Història Moderna Universal li fan una pregunta relacionada amb el temari, ni la sap ni la contesta. Quan veu que algú aixeca un dit, sua; i quan li pregunten alguna cosa, remena papers. I no ho troba, i diu que demà ja ho aclarirà. I qui dia passa any empeny.

Vés a saber La història que estudiem normalment és la història política, en poques ocasions toquem la vida quotidiana de la gent de tal època. La història que estudiem normalment se centra en els grans personatges, i el 95% són homes. La història que estudiem arracona el paper de les dones, costa saber el que feien, què és el que les preocupava, com incidien en la societat. Ho hem de suposar. Han estat a casa cuidant de la família i educant els fills des de la Prehistòria? Va, home va. Això sí, a la llicenciatura hi ha alguna assignatura optativa on s’explica el paper de les dones. És clar, si hi ha una assignatura especial per la història de les dones, ja deu ser perquè a les assignatures generals no se’n parla. Actualment, moltíssima gent s’està mobilitzant a través del correu electrònic per salvar la vida d’una dona nigeriana, Safiya Hussaini, que ha estat condemnada a morir lapidada per presumpte adulteri. Sí, al segle XXI.

Aquells anys meravellosos A vegades, quan ens reunim els amics del col·le recordem els anys que vam viure plegats, els moments més destacats, les estones que vam compartir. Quan ho fem, sembla que aquells records siguin insuperables i sembla que estant junts aquells anys encara es puguin recuperar, sembla que si un dia tornéssim junts a l’escola, ens trobaríem amb la resta d’excompanys, que ara moltes vegades evitem o ens eviten saludar, i reempendríem la relació fluida que teníem. Tornaríem a treure una pilota de futbol, faríem dos equips i jugaríem fins que fos l’hora de tornar a classe. Després, a l’aula, intentaríem parlar sense que el professor s’enfadés i ens expulsés de classe. Trobar-ho tot intacte, tot com llavors...

Sé que l’edifici segueix en peu, millorat, que els alumnes són com nosaltres però més joves, que alguns professors ja no hi són i, que en definitiva, tot això és impossible. Només podem recordar, i fent-ho enaltir el passat. Pensar que aquells any van ser fantàstics, que tot era perfecte, que res ho podrà millorar.

Ni en pintura L’assignatura de Pensament i Cultura Contemporània és un pal. L’únic bo són les dues frases clau que utilitza el professor. La primera és: “aquest llibre es pot tenir”. És boníssim, perquè quan t’ho diu no saps si és que te’l recomana, si et dóna permís per tenir-lo o si t’està assegurant que hi ha llibres que es poden comprar i d’altres no. La segona frase clau és: “això és patrimoni de COU”. Quan diu que aquests coneixements són patrimoni de COU, mitja classe riu, perquè mitja classe no ha fet mai COU, per allò de la Reforma. És una pena que el professor no s’actualitzi. De Moderna d’Espanya, tres quarts del mateix. Avui he assistit a classe, sí, però valia més que m’hagués quedat al bar. No he estat atent. El professor Pepín no em motiva gens, però quan et decideixes a assistir a classe no penses que t’avorriràs com una ostra. No, llavors consideres que apuntaràs el que diu aquell senyor que dóna classe, i que això et servirà per a l’examen. En realitat, l’únic que he apuntat ha estat el següent: Finalment Carles V fou emperador. Convoca Corts a Santiago de Compostel·la. Les convoca per poder demanar un donatiu. Deixa el poder a Adriano d’Utrecht. Va haver-hi la rebel·lió dels comuners de Castella. Primer fou un aixecament contra les elits estrangeres, no volen aventures imperials. És

una revolta reaccionària. Quan aquests no triomfen, arriba l’absolutisme de Carles V. Tot això en una hora i mitja...

I have a dream Em vaig tornar a matricular –el curs passat la vaig suspendre- a l’assignatura optativa de Societat i Política Contemporània. Ja tinc els apunts i són 12 crèdits, val la pena intentar-ho una altra vegada. No he anat a cap classe, només avui, que és l’última. Al professor li he donat la fitxa, ell m’ha fet una carota i m’ha dit, despertes tard. Sí, és cert, li he respost. Després m’ha dit que l’avaluació és exacta que ara fa un any i els apunts també, és a dir, cap problema. Jo li he dit que aquesta vegada aprovaré, que l’experiència és un grau. Quan el professor em deia que m’havia despertat tard, he pensat que la culpa la té el meu somni. Sí, tinc un somni. El somni que em persegueix des que vaig iniciar la llicenciatura és l’amnistia en els exàmens. Una amnistia total. El meu somni fa així: jo no sé gran cosa del que m’examino i arriba el dia D i l’hora H. El professor entra, seu a la cadira, i nosaltres, els estudiants, sospirem i resem, cadascú en el que creu; i llavors ell, el professor, diu que tot era una broma. Tots els que hem vingut a fer l’examen hem demostrat empíricament que ens ho sabíem –sinó no haguéssim vingut-, i que ja hem fet l’esforç que ell considera necessari i que no cal que ens examinem.

Tinc dues notícies bones i tres de dolentes

He fet els exàmens del 1r Quadrimestre i torno a estar acollonit amb els resultats: he suspès tres assignatures i n’he passat dues. D’Història Moderna Universal he tret una nota curtíssima, un 2, és la nota més baixa del meu expedient. Era un examen molt específic, els apunts eren dolents, tenia massa matèria i no he estudiat prou. L’examen de Moderna d’Espanya semblava un interrogatori sobre la premsa del cor del moment. No m’han preguntat com era la societat de l’època, sinó qui era el germà de Tal i com es deia la segona dona d’en Pasqual. Quin enfocament més penós! El professor Pepín, gairebé no ha parlat de la decadència espanyola, en canvi de Felipe II sí, el auge espaÑol, és clar. Però mira, al setembre. I per rematar-ho, també he suspès Moderna de Catalunya. Es pot concloure que no soc especialista en Història Moderna, que diguem. Les alegries provenen de les optatives: Societat i Política, un aprovat i Pensament, un notable. Si fos només pels meus mèrits, només tret un aprovat de Pensament, però amb la Sara vam fer un examen compartit.

Farem la de riure Em vaig apuntar a Història Social de la Ciència i de la Tècnica perquè sonava diferent, per variar. El professor, que s’assembla al Gepetto, ens ha amenaçat d’expulsió, perquè ens hem fotut a riure, tot per culpa d’un doble: quan el professor ens ha donat unes fotocòpies on sortia la foto d’en Darwin, ens hem adonat que és pastat al cap d’estació de la sèrie Estació d’enllaç. Ell, en veure que no paràvem, s’ha enfadat i amb raó, semblàvem criatures. Però ell també sap –suposo- que un atac de riure el pot tenir tothom i que quan el tens, encara que el motiu sigui absurd o exagerat,

costa tranquil·litzar-se i recuperar la normalitat. Al cap d’una estona ho hem aconseguit i hem escoltat la importància de la teoria de la relativitat.

Llengües La classe d’Història Contemporània Universal és en castellà. S’ha d’agrair que ho puguis saber abans, gràcies a la Guia de l’Estudiant. Em sembla fatal que sense haver-ho triat, o que tenint la idea de fer les classes en una llengua, després et trobis que te l’han canviada. Si es produeixen canvis sempre són en el mateix sentit, és a dir, les classes que teòricament eren en català passen misteriosament a fer-se en castellà. Aquesta és la primera assignatura que faig a la uni en castellà. Hi ha gent que fa traducció simultània, que tradueixen les paraules del professor i les escriuen en català. També he vist casos a la inversa, que donant les classes en català alguns estudiants ho passen al castellà. I les intervencions dels estudiants moltes vegades són en una llengua diferent de la que utilitza el professor. Tot aquest panorama es viu sense conflictes, mai he presenciat cap problema per aquesta qüestió. El meu mètode és agafar els apunts en castellà, estudiar-los en castellà i examinar-me en català. I quan sàpiga que he aprovat, celebrar-ho.

Biblioteca: centre neuràlgic La biblioteca és un dels llocs més importants de la vida universitària, juntament amb el bar. A la biblio primer no gosava a entrar-hi, després m’he adonat que té la seva cosa, que allà fins i tot s’hi podria estudiar de valent. Quan feia primer encara no sabia que aquest edifici es convertiria en la meva segona residència durant alguns mesos. Abans que fos la meva

segona llar, anava fent l’engranatge, ja que en començar hi ha un temps de dificultats per trobar un llibre o un departament de llibres. Costa trobar-los, i si no ho preguntava a l’encarregat és perquè ja li havia preguntat diverses vegades per altres llibres que no trobava. Al cap d’un temps, m’hi he acabat movent com peix a l’aigua. Porto el refresc -aigua mineral o l’Aquarius de taronja- i el discman per escoltar música. Sí, molta gent estudia amb música; d’altres ho fan amb taps a les orelles, que no en sé el motiu, però sempre són de color groc. A la biblio veig que arriba l’un i ara l’altre, saludo el personal, i xiulo en senyal de desaprovació quan sona un mòbil o quan algú esternuda. He acabat dominant la situació i això m’agrada, perquè no em sento com a casa, sinó que hi sóc, formo part de l’entorn. A la biblioteca d’Humanitats de la UB, on hi ha els llibres d’Història, hi van pocs estudiants autòctons i la majoria provenen d’altres carreres -fins i tot d’altres universitats- cosa que ha ocasionat algun problema a l’hora d’agafar lloc, ja que el que arriba primer guanya el corder. És clar, un és d’Història i veu un paio amb calculadora, carpeta de la UPC i unes entrades de quilòmetre (els enginyers són calbs perquè estudien massa), i pensa que aquell home no fa Història, i es pregunta: “com és que aquest individu ocupa un lloc a la MEVA biblioteca i jo no puc seure?” La gent normalment es resigna, sobretot perquè poques vegades la biblio s’omple de gom a gom, però hi ha hagut alguna discussió, sense ferits, això sí. Per prevenir aquest tipus de situacions, ja hi ha grups organitzats, de cinc a deu integrants, que es guarden els llocs i les espatlles.

Valor afegit L’assignatura d’Història Contemporània Universal té ganxo. El ganxo és el professor Cervantes, que és simpàtic. El temari és de la Revolució Demogràfica, un repàs exhaustiu de la Revolució Francesa –sense fer cap comentari de Napoleó-, passant per la Restauració, la Unificació d’Itàlia, la Independència dels EUA i la Revolució Russa. Encara queden classes, i ja tinc un munt d’apunts, no sé si podré amb tanta matèria. La metodologia del professor Cervantes. Quan algun estudiant parla a classe, enlloc de recriminar-lo o enfadar-se, el professor fa comentaris graciosos. El més sovintejat és la pregunta: “¿estáis enamorados?” Si algun estudiant arriba tard a classe, el professor li diu: “te estábamos esperando” o bé, “te has perdido lo mejor”. Tothom riu. Està bé que el professor en lloc de muntar-te un escàndol, s’ho prengui amb bon humor. Les classes estan plenes, lògicament. I a més del ganxo del professor, hi ha estudiants italians que venen d’Erasmus. Són uns deu, però venen dos o tres a cada classe, fan torns. El professor s’ha adonat de l’estratègia i sempre, mirant fixament als compatriotes que hi són presents, formula una pregunta: “¿Dónde están los italianos?” Els que són a classe somriuen i aixequen les espatlles.

Tot s’aprofita M’he apuntat amb un amic del col·le, el Francesc, a l’equip de bàsquet de Dret. Així he fet esport (m’havia engreixat uns quilos) i a més hi ha l’al·licient que fent activitats d’aquest tipus et treus de sobre crèdits de lliure elecció. Però a l’hora de la veritat no he fet massa canastes i tampoc he convalidat el crèdit. Com que m’hi vaig apuntar tard, la recompensa de

crèdits baixava, i per un, no valia la pena. Ara bé, el curs vinent hi seré des del principi. No hi ha res que no serveixi.

Noves tecnologies, velles renúncies S’ha presentat la UB Virtual. Es tracta d’un nou campus que aplegarà tota la formació continuada i a distància. He llegit que els cursos de la UB Virtual s'oferiran en qualsevol suport perquè tothom els pugui seguir i en tres idiomes: català, castellà i anglès. A més, els estudiants podran participar interactivament en els fòrums de discussió o el xats i les proves d'autoavaluació. S’haurà de provar... En un futur, asseguren que la UB Virtual preveu expandir-se per altres països. Actualment, la UB Virtual ja ha signat acords de col·laboració amb diverses universitats llatinoamericanes que han de servir de pont per iniciar les seves activitats en aquests països. És curiós que enlloc de buscar universitats de prestigi de Gran Bretanya o d’Holanda es busqui com a pont les universitats llatinoamericanes. Potser ens falta ambició, no?

Elogi de la xuleta L’ús de les xuletes és tan antic com els exàmens. La por als suspensos i la picaresca ha donat pas a la inventiva per tal d’aprovar o treure una nota brillant. Per mi, és molt més lícita una xuleta que copiar el veí del costat, ja que per elaborar-la es requereix temps i tàctica. A més, durant l’elaboració s’aprenen coses i durant l’execució un s’ha de controlar els nervis. La xuleta és el paradigma de l’afany de superació, fomenta la creativitat, posa en marxa la imaginació i gira l’esquena al conformisme. Els que fan xuletes són els que no es resignen, els que es volen superar. Una xuleta no és

enganyar-se a un mateix, què va. Encara som tan ingenus? Quan un fa una xuleta sap perfectament el que fa. Fa trampes. I què? Què és millor tirar la tovallola i no presentar-se a l’examen o intentar-ho amb una xuleta? No presentar-se és de passota, en canvi, fer xuletes és jugar-se-la, arriscar-se, és afrontar el problema amb les armes de què un disposa, és, per tant, una acció amb grans dosis de valentia. Evidentment les xuletes són complicades de fer per exàmens d’Història, poden ser d’esquemes, de paraules clau o de dades i xifres concretes, però un no en pot viure. S’han fet tractats sobre la xuleta, exposicions i homenatges. N’hi ha de tot tipus i solament enumeraré un llistat que he trobat a La Malla.net: el boli, la goma, l’estoig, tatuar l’escriptori, ensenyar cuixa, arromangar-se les mànigues, el canvi, el mocador de paper i la xuleta tecnològica. En un web que venen calculadores, en les quals s’hi poden transcriure xuletes, hi ha una frase lapidària: “Està demostrat que crear una xuleta comporta un treball de síntesi i d'estudi sobre el temari que millora la comprensió de l'assignatura. Només creant la xuleta, milloraràs”. Exacte!

Què voleu... Què demana el mercat laboral als nous professionals? -

Formació contínua

Especialització

Idiomes

Això es desprèn de la Jornada Informativa que s’ha celebrat a la Facultat d’Econòmiques de la UB en col·laboració amb empreses del sector.

Realment és interessant saber què busquen, perquè així es poden enfocar millor els esforços. Em sembla evident que els idiomes són vitals i que l’especialització també. No és moment pels humanistes, es busca gent que sàpiga molt d’una cosa molt concreta. Segons un estudi de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari a Catalunya (Departament d’Universitats), l’atur entre els llicenciats, que és del 6,2%, és menor que entre els que no tenen formació universitària. Ara bé, i aquí hi ha la trampa, hi ha diferències entre els índexs d’ocupació de les diferents llicenciatures. Ja ho sabíem. En les carreres tècniques (enginyeries, informàtica, arquitectura) l’atur se situa entorn al 2%, mentre que en algunes carreres de lletres (filosofia, humanitats, geografia, història, filologia) oscil·la entre l’11% i el 15%. Concretament a Història és del 12,35%. Som Història... De la gent que conec ningú pensa que es pugui viure d’historiador, si algú hi creu ho aconseguirà. Una altra dada rellevant de l’estudi és que el 80% dels estudiants universitaris han començat a treballar abans de finalitzar els estudis i gairebé el 90% ho han fet abans dels sis mesos posteriors a obtenir el títol. D’altra banda, el percentatge de contractació temporal és alt i afecta el 38% dels contractes. La majoria dels enquestats assegura que repetiria la mateixa carrera, però el 43% dels titulats de geografia, història i filologies modernes no repetiria la llicenciatura. I més teca, l’informe del Pla Nacional d’Avaluació de la Qualitat a les Universitats elaborat pel Consejo de Universidades diu que tres de cada quatre universitaris estan satisfets amb la carrera escollida, però que gairebé tres de cada deu universitaris espanyols deixen la carrera abans d’acabar-la. Les carreres de cicle llarg de Ciències Experimentals són les

més abandonades, mentre que les de cicle curt de Ciències de la Salut són les que tenen el percentatge més alt d’estudiants que acaben titulats i en el temps previst. Les conclusions de l’estudi recomanen algunes mesures per disminuir les xifres d’abandonament: establir grups específics per als alumnes que provenen de la Formació Professional, disminuir el nombre d’alumnes per assignatura, crear més cursos d’iniciació o revisar l’extensió dels programes de les assignatures i fomentar les tutories.

Em cau la baba Les classes d’Història Contemporània d’Espanya i Catalunya, les gaudeixo al màxim. És l’assignatura que més m’interessa, és la història recent del meu país,

és

manera

d’aprofundir

els

coneixements

dels

meus

avantpassats, d’entendre els seus somnis i les seves frustracions. Assistint a aquestes classes em sento realitzat, m’adono que l’he encertada cursant Història. Diuen que els humans no existim per ser simples espectadors del que succeeix, sinó per canviar el curs de la Història. És clar, per poder canviar el panorama primer cal saber com estem i perquè hem arribat fins aquí, i llavors encaminar l’energia per aconseguir els horitzons que cadascú cregui oportuns. El professor recupera episodis del passat de Catalunya, i jo sento com a pròpies les derrotes, l’exili, les prohibicions, la repressió, les renúncies, els enganys i la injustícia. Molts dels que estudiem Història ho fem perquè volem canviar el futur, i si a mi m’interessa la Història recent de Catalunya és per entendre els errors comesos, per desxifrar les claus del passat, per copsar la importància d’alguns esdeveniments. I em sembla que molts dels que avui escoltem a classe, estem especialment atents per trobar

demà el camí per bastir el que somiem: la llibertat nacional en un món on es respectin totes les cultures i tots els pobles.

Compte, hi ha prioritats El Toni, que és de Berga, abans de fer la matrícula té una premissa bàsica: els exàmens no poden coincidir amb la Patum. Primer veia aquesta decisió amb escepticisme, i em preguntava que com es pot renunciar a una assignatura que val la pena, només pel fet que l’examen coincideixi amb la Patum. Ara bé, rectificar és de savis. Estudiant els exàmens de juny hi he pensat, he mirat quins dies es fan els exàmens de recuperació del setembre, perquè per la Fira de Teatre de Tàrrega (els meus pares són de l’Urgell i tinc casa a Tàrrega) jo vull estar plenament concentrat pel que importa. I quan he sabut quins exàmens coincideixen amb la Fira, he pres una decisió unilateral, aquests els aprovo. No em penso perdre la festa.

N’hi ha un que va morir esperant L’espera és un calvari. No sé quantes vegades he pujat a mirar les notes, però tot i les promeses dels professors els resultats dels exàmens es demoren. Això no és com les pizzes que et porten a casa, que si arriben tard et rebaixen el preu, no. A la Facultat d’Història un s’ha d’esperar per nassos, i si el professor a causa de la mandra, la falta de càlcul o alguna desgràcia personal no les penja quan ho va prometre, cal aguantar-se. I si no t’agrada, doble feina.

Ara sí, ara sí En aquest segon quadrimestre estudiar ha estat un plaer. M’ho he passat bé, sobretot quan repassava Història Contemporània d’Espanya i Catalunya. I suposo que això ajuda, que si he tret un excel·lent és per alguna cosa. L’excel·lent m’ha pujat la moral ja que és la primera nota brillant que trec, i és una nota justa, perquè fent aquest examen gaudia, notava que m’ho sabia. Fins i tot vaig ajudar el Meroño, ell ha tret un notable. De l’examen de Contemporània Universal, notable; i d’Història Social de la Ciència i de la Tècnica, sort dels apunts del Meroño, que em va passar tots els de l’assignatura per correu electrònic (els passa a l’ordinador amb disciplina militar). No teníem gaire clar com aniria l’examen: que si reduccionisme científic, que si tecnociència, era important saber qui era Lamarck, Bacon sí, és clar, però l’efecte Doppler no pot sortir de cap manera... En el moment de fer-lo l’examen era senzillot i a més va ser col·lectiu, tots estàvem juntets i ens vam ajudar. Un aprovat.

Al sac i ben lligat El setembre s’ha convertit en un element normal, ja accepto que em quedin un parell d’assignatures. I que me’n quedin un parell no ho considero gens greu. Bé, a mi me n’han quedat quatre: Moderna d’Espanya, Moderna de Catalunya, Moderna Universal i Història Antiga. Amb Moderna Universal no he pogut, però he aprovat Moderna d’Espanya, Moderna de Catalunya i... He pujat els deu pisos amb l’ascensor, mentre resava a no sé qui. Estava com un flam. He obert la porta i m’he dirigit al tauló on la professora penja les notes. He reconegut el format que utilitza. Sí, estaven penjades. He buscat el meu nom amb taquicàrdies, mentre de reüll mirava a la part de la

dreta del full, on hi havia suspesos (!!!)... Quan he trobat el meu nom, he dibuixat una línia horitzontal fins al resultat: notaaable! He fet un crit i he gesticulat amb una alegria desbordant. M’he refet i ho he comprovat de nou; sí, un notable. He baixat caminant i no ho acabava d’assimilar. He pensat que a partir d’ara això serà un passeig, aquest era l’escull més complicat que em quedava. Quan he arribat a la planta zero i he vist que l’ascensor estava disponible, m’he dit: “va Jordi, tornem-hi”. He pujat fins a la planta deu i he tornat a mirar la nota. Me n’he assegurat. Sí, notable. M’he tret l’os de la llicenciatura. Sí, sí. I amb notable. Fora Història Antiga! Aquest notable d’Història Antiga, juntament amb els aprovats de Moderna d’Espanya i el de Moderna de Catalunya m’obren les portes del 2n cicle, ja he fet l’equador de la llicenciatura. He fet una neteja importantíssima, ja que totes aquestes eren assignatures obligatòries. A partir d’ara, la cosa està encarrilada, i el millor és que al 2n cicle hi ha moltes assignatures optatives, és a dir, podré triar el que vulgui, i si trio, triant bé, l’encertaré.

REMUNTADA

Val més prevenir Diuen que amb el temps escarmentes, i que quan t’has cremat rarament tornes a posar la mà al foc. Amb les assignatures de la llicenciatura passa una cosa semblant, quan has suspès allò que et semblava fàcil, busques solucions. I en aquest cas la solució és prevenir abans de curar. Davant el problema, he mirat les notes de les assignatures. El curs passat vaig apuntar-me totes les notes del Primer Quadrimestre i del Segon. Així, ara tinc la informació que requereixo i és moment d’aprofitar-ho. Tinc tres fulls amb notes, tinc controlades una trentena d’assignatures. Puc comparar quines optatives són les més aprovables. Per exemple, de cursar Països Europeus II o Països Europeus III, tinc el doble de probabilitats de passar-la. I més que les optatives, l’important és saber quins són els professors menys durs en les assignatures obligatòries. Per exemple, de Món Actual un professor aprova al 100%, l’altre al 95%, un altre el 75%. És orientatiu, però ajuda. La tercera matrícula és una automatrícula provisional que s’ha de ratificar després. He agafat les següents assignatures: Mètodes i Tècniques, Arqueologia, Països Europeus I, Antropologia Social, Països Europeus IV,

Paleografia,

Muntu,

Història

Contemporània

del

Cinema

Àsia

Contemporània. Tot i que en el primer curs les coses no van anar gaire bé, si aquesta temporada em trec la majoria d’assignatures, acabaré la llicenciatura en quatre anys i, per tant, compliré l’objectiu que m’havia marcat. D’això se’n diu remuntar. A més, el fet que el meu germà ja sigui universitari –estudia ADE- m’ha fet adonar, que si ell comença jo haig d’anar acabant... M’ha fet gràcia sentir-lo explicar les seves impressions del primer dia, està nerviós, engrescat. M’ha transportat dos anys enrere quan amb el Meroño buscàvem l’aula, i és que pel que es veu, al començament tothom va un pèl perdut.

Descartades i desitjades Hi ha un seguit d’assignatures optatives, les obligatòries les he de fer per força, que no les agafaria mai. En diré tres: Climatologia, Llengua i Escriptura Egípcia i La Ceràmica Medieval. En canvi, m’agradaria que com existeix l’assignatura d’Història Contemporània del Cinema, existís Història Contemporània de l’Esport, estic segur que trauria una Matrícula d’Honor. O és que l’esport no ha tingut rellevància en la contemporaneïtat, tanta com n’hagi pogut tenir el cinema? I també m’agradaria cursar Història del Nacionalisme, per què no? I també Història de les Religions. Hi ha més Història que no s’ensenya, i que voldria cursar, Història dels Països Catalans, Transició a l’Estat Espanyol, Nacions sense Estat, però d’això no hi ha res. Aquesta és la història amagada, la història que algun dia sortirà de la fossa de l’oblit. Encara falta, diria.

Tocant de peus a terra, i com que l’automatrícula que vaig fer no era definitiva he pogut fer un canvi. Em vaig apuntar a Antropologia Social, però

després d’anar a la primera classe, he pensat que no em convenia.

M’he apuntat a Amèrica Colonial, de la qual me n’han passat bones referències. Ja fa dues setmanes que han començat les classes, però m’han deixat els apunts. Cap problema.

Adaptar-se o morir Els que sempre falten a classe i només apareixen dos dies a l'aula, el primer dia per fer contactes, i l'últim, per demanar els apunts a algun company, ja poden abstenir-se una micona més. Aquest desgast –els dos dies que van a classe- és innecessari, ha quedat antiquat. Els apunts ja són a la xarxa. D’acord, potser no hi ha exactament el que busques, però abans d'esperar a què els millors apunts de la classe estiguin lliures i, després de fer cues interminables a la fotocopiadora, no perds res per donar un cop d’ull per Internet. Si tens sort, te’ls pots baixar en uns segons. Una web de gran interès és rincondelvago.com. Allà hi ha una classificació inequívoca: els apunts universitaris, d’ensenyament mitjà i de formació professional. Si cliques als d’universitat, et trobes totes les carreres que existeixen. Per dir un exemple, d’Història hi ha cent cinquanta apunts d’assignatures completes (de pe a pa), penjats en aquesta pàgina. Alguna cosa vàlida hi ha... Tot i això, s’ha de ser generós, cal recordar que aquests webs funcionen gràcies a la feina de tots els estudiants. Si tothom fos un manta i ningú col·laborés no existirien llocs com aquest. Per tant, no tot és copiar. Si un té bons apunts, ha de posar el seu granet de sorra, penjantlos i ajudar així a un altre estudiant, que pot estar desesperat.

Jo pecador El despertador em desperta, però la son em supera, i moltes vegades, torno al llit. Torno al llit, perquè el despertador me’l col·loco a una distància suficient per tal que m’hagi d’aixecar, i és que si el despertador fos a la tauleta de nit no em llevaria mai. Cal dir que torno al llit sabent que la meva mare, sort de la seva insistència diària, em vindrà a despertar en cinc minuts. Però avui la meva mare ha marxat de casa molt d’hora, i quan el soroll del despertador m’ha fet obrir els ulls, he apagat la màquina que m’emprenyava. El despertador estava programat a l’hora exacta perquè pogués arribar a la primera classe del dia, cinc minuts després de l’hora prevista, que és quan arriba el professor. Però l’he apagat, i quan m’he despertat ja feia tard i he tornat a adormir-me. Però fent-ho he tornat a perdre l’oportunitat d’arribar a la segona classe. I per anar a la tercera? Va, avui faig campana.

Volem els papers La Comissió per la Dignitat ha convocat una manifestació a la Plaça del Rei en favor del retorn dels arxius que són a Salamanca, per dret de conquesta. Ha estat un clam. Hi havia moltíssima gent, m’ha sorprès. Com a ciutadà i com a estudiant d’Història creia que hi havia d’anar, perquè la causa és justa i ja fot molts anys que dura. Ho ha dit en Joel Joan, “fa vergonya i és surrealista haver de reclamar una cosa tan simple, una cosa que és nostra, que ens van robar els franquistes, i que ara els seus hereus no ens volen tornar”. En Rajoy diu que és un tema tancat. Mentida. No hi ha res tancat si un poble vol una cosa i té tot el dret a reclamar-la.

Sàpiens arrasa Acaba de sortir al mercat una nova revista mensual d’història. Es diu Sàpiens, és en català i el seu llançament ha estat un èxit brutal de vendes. S’ha exhaurit tota la tirada. A Catalunya fa anys que s’edita la revista Avenç, que també està dedicada a la història, però té un enfocament distint. L’Avenç és una revista més especialitzada, podríem dir-ne més espessa, de text i informació pels iniciats. En canvi, Sàpiens està enfocada per tots aquells a qui els hi agradi i els interessi la història. Sàpiens té una voluntat més divulgativa i pel gran públic és agradable de llegir. Com no podia ser d’altra manera, he sentit crítiques negatives. El hit més repetit és la falta de rigor de la nova revista, ja que diuen que banalitza la història. Enveja.

Més autors mediàtics! Un dia a la setmana a la Facultat apareix un llibreter, que porta volums antics, alternatius o difícils de trobar. A vegades em miro els llibres de reüll, d’altres m’hi he parat, però o no trobava cap llibre que m’interessés suficientment o no portava prou diners per comprar-ne. Avuí sí, avui he comprat el Manifest Comunista de Marx. És un llibre prim, ràpid de llegir i força important. No he tardat massa en acabar-me’l. D’altra banda, en Toni Soler ha publicat un llibre que es titula, Història de Catalunya (modèstia a part). Narra els episodis històrics del país de forma entenedora, a vegades divertida. El llibre m’ha agradat, sobretot l’últim capítol quan fa les conclusions a la carta. Cada lector –en relació amb el partit polític que se senti més identificat- pot trobar les conclusions de la història de Catalunya. En Soler ho justifica dient que hi ha fets històrics

irrebatibles, però que mirant-los en conjunt poden tenir interpretacions oposades. No entenc aquells que el critiquen, perquè s’aprofita de la seva fama per vendre més llibres. Jo ho veig al revés, tan de bo, tots aquells que poguessin difondre la història del nostre país fessin llibres mediàtics. En poc temps, mig Catalunya coneixeria al detall la guerra dels Segadors, la Setmana Tràgica i els fets de Prats de Molló. Què més voldria.

NS/NV No ho sé, no hi vaig. Molts estudiants s’han manifestat avui en contra la Llei d'Universitats Catalana, la LUC, però jo no hi he anat. No hi he anat, perquè desconec el contingut de la llei, i si no tens opinió, és millor no anar a manifestar-t’hi en contra. He volgut evitar allò de si toquen la corneta, tots cap allà. Ara bé, com el 90% dels universitaris he fet vaga. Diuen que a la mani hi havia entre 15.000 i 45.000 estudiants, sota el lema Per una universitat pública i de qualitat. La cosa ha acabat amb incidents i detinguts. Pel que he llegit els que es queixen de la LUC, ho fan perquè encara empitjora més la LOU, contra la qual ja van protestar en el seu moment. La llei dóna un gran pes a les empreses privades dins el consell social universitari mentre que resta representativitat als estudiants. A més, consideren que la llei només potencia la recerca amb interessos econòmics i ha

millorar

sistema

beques

accés

universitat.

Àfrica també té Història He agafat una assignatura, Muntu, on s’explica el sistema de pensament de l’Àfrica actual, força interessant, sí senyor. Estic aprenent el que vol dir panafricanisme, que és l’Escola de Dakar i que significa afrocentrisme. És curiós que hi hagi una assignatura obligatòria que és Història d’Amèrica, i no ho sigui ni la d’Àsia ni la d’Àfrica. Per suplir-ho, aquest quadrimestre faré

Història

del

pensament

africà

quadrimestre

vinent

Àsia

Contemporània. Em sembla necessari saber la història d’aquests dos continents, però pels que decideixen quines assignatures són obligatòries i quines no, no ho deu ser gaire. No ho entenc.

A bots i a barrals Avui cau una pluja rabiosa. Me n’he adonat pujant la persiana de la meva habitació. De forma prudent he agafat el paraigua, però la força de la tempesta me l’ha doblegat. He arribat xop a classe. A l’aula hi havia una gotera.

El cap a la Lluna A la biblioteca hi ha Internet, però els ordinadors estan ocupadíssims. Val, també pots sortir fora i fumar (els que fumen), o acompanyar a fumar als amics o a fer un cafè, a menjar alguna cosa. Alhora hi ha la possibilitat de deixar passar uns minuts reflexionant en solitud, o amb l’única companyia del discman o també pots xerrar pels descosits amb qui trobis, per desfogar-te. Existeix també l’opció del sofà. A la biblio hi ha un sofà on s’hi ha estirat bona part dels assidus, està altament sol·licitat l’hora de la migdiada. Avui enlloc de fer qualsevol d’aquestes opcions m’he quedat

frenat a la cadira i pensava: a algú li importa el que va passar fa dos mil anys? Ens serveix tenir informació dels nostres avantpassats? Sí, per justificar què, per entendre quines coses? Hi ha tants llibres que recullen el sofriment de les persones i dels pobles i, la situació, ha millorat? Hi ha tanta documentació sobre atrocitats, i no ens envalentona a rebel·lar-nos? Diuen que les coses sempre són iguals, que per molt que et queixis no hi ha res a fer. No hi estic d’acord. Quan Rosa Parks va dignificar els negres, quan Lluís Companys va morir per Catalunya, quan Martin Luther King va explicar el seu somni, quan Nelson Mandela sortia de la presó i va saber perdonar, quan compatriotes eliminaven un mur i reunificaven Alemanya, quan qualsevol persona s’aixeca i diu que no, que ja n’hi ha prou, mai res torna a ser igual. I llavors es desmenteix la tesi que no hi ha res a fer, que res canvia. Al cop d’uns minuts he tornat a posar els peus a terra, he intentat desferme dels interrogants i he agafat els fulls. M’he proposat memoritzar-ne tres més. I després he marxat cap a casa.

No seré arqueòleg A Arqueologia la meva assistència ha estat nul·la, perquè em coincidia amb Europeus I i, no hi havia color. El Toni i jo anàvem a Europeus I, però teníem a la Marta i la Sara a Arqueologia... Ara, mentre estudio, no ho veig gens clar. És una assignatura obligatòria i s’ha

d’aprovar.

Que

jaciments,

falsos

jaciments,

que

procés

arqueològic, estratigrafia, prospecció, sistemes de datació. Són conceptes que em sonen, però no en sé massa cosa, m’ho estic aprenent a base de memoritzar. És interessant? És clar, quasi tot ho és, però no m’apassiona.

El més difícil és entendre el màtrix. Tinc fotocòpies del llibre Esercizi di matrix, hi vaig fent proves. M’ho han explicat, però em recorda quan al col·le em repassava els problemes de mates, i m’acaba aprenent els resultats abans d’entendre’ls.

Per tots els mitjans L’assignatura de Països Europeus I (Història Contemporània de Catalunya), era una ganga. Una optativa fàcil, de dotze crèdits, amb un professor que aprovava molt. L’havia d’agafar, ja que, a més, era la meva matèria preferida. Vaig anar a la gran majoria de classes, perquè el profe ho fotia bé i les explicacions eren divertides. Aquesta assignatura –amb pocs matisosja la vaig fer a Batxillerat, la vaig tornar a estudiar per la Sele, el curs passat la vaig fer com a obligatòria. Em sabia el temari sense estudiar. Però vaig tenir un descuit gravíssim, em pensava que l‘examen era l’endemà del dia en què realment es feia. Quan me’n vaig adonar, em vaig fotre molt nerviós, perquè m’ho sabia i no tenia ganes d’anar al setembre. Després de rumiar-ho i de consultar-ho vaig decidir trucar al professor, el Meroño, no sé com, va trobar el seu número de telèfon. Al professor li vaig dir que estava malalt: descomposició. Vaig haver de buscar un certificat mèdic. Avui he fet l’examen, i m’ha fet les mateixes preguntes que a la resta de la classe. Aprovat garantit.

Millor que mai Els exàmens han anat molt bé. L’únic però, és el suspens d’Amèrica Colonial. D’Amèrica Colonial, partia d’uns apunts dolents i l’examen era complicat, però no passa res. L’examen de Muntu no era difícil, que va.

Tenia dues parts, un tema i preguntes curtes amb pausa per esmorzar: un donut de xocolata i una aigua. Un notable. També he tret un notable d’Europeus I. L’examen d’Història Contemporània d’Amèrica Anglosaxona va ser col·lectiu i malgrat això només he aprovat, perquè la puntuació ha estat dura. No sé, jo m’esperava un notable. L’examen d’Arqueologia és d’aquells que veus que hi haurà foto-finish. Vaig copiar alguna cosa, potser vaig pujar mig punt gràcies a esforçar la vista. Quan vaig mirar la nota estava suspès, un 4,3. Vaig anar a revisió amb la lliçó apresa, vaig repassar el màtrix que havia sortit, per si les mosques. I l’home va i em diu que com que no entenia com havia fet el màtrix, m’havia posat un zero de la pregunta. Llavors l’hi he explicat, i sí, ha dit que m’ho sabia. “Va, t’aprovo”. Visca! Era una obligatòria i me l’havia de treure de sobre com fos.

L’important és ara Arran de les polèmiques declaracions de Jiménez de Parga, sobre quines són i quines no són les comunitats autònomes amb història he llegit un article brillant d’en Toni Soler a La Vanguardia, titulat Todos somos históricos. Diu, “em deixaria de debats historicistes que sempre, sempre, acaben per resultar grotescos... La història és una matèria elàstica, i pot nodrir qualsevol ideologia amb arguments igual de vàlids. Doncs això. El que legitima una nació, no és un passat de mil anys ni de tres-cents, sinó la voluntat de ser”.

Patint pel segell Universidad de Jáen. Sé poques coses de Jáen, que és a Andalusia, bàsicament. I també sé que m’he tret tretze crèdits per la patilla gràcies a la Universidad de Jaén. Vaig trobar –buscant alguna cosa similar- per la Facultat un tríptic d’aquesta universitat explicant uns crèdits que es podien convalidar amb els crèdits de lliure elecció. De conya. Vaig matricular-me a dues assignatures, Derecho Constitucional i Etnia y Género. L’avaluació era molt senzilla. S’havia de respondre un test, de vertader o fals. El Vallès, que estudia Dret, m’ha solventat el Derecho Constitucional amb rapidesa i eficàcia. L’altra assignatura, Etnia y Género l’he feta jo. Les preguntes seguien estrictament l’ordre del manual, els devia fer molta mandra mesclar-ho. A la majoria de qüestions s’havia de respondre que sí, perquè és més fàcil preguntar-ho tal com és, que girar la qüestió, per haver de respondre que no. Posteriorment, el test s’havia d’enviar per carta i ells et responien per carta. He tingut més nervis posant l’adreça correctament i el segell que fent el test. Sí, d’acord, treure’t una assignatura així és una vergonya del sistema, però penso que és més vergonyós que desaprofiti l’ocasió. Si hi ha una escletxa, jo m’hi haig de colar, si veig la possibilitat de treure’m crèdits fàcilment i a més sense pagar gaire diners, val la pena. Els puristes diran que no, però s’enganyen. El 99% dels estudiants, si sabessin aquesta oferta l’agafarien i no tindria mal d’estómac.

Em quedo al Born Un noi, que ha estat a Florència estudiant Història, m’ha explicat la seva experiència d’Erasmus. He pensat en què el curs vinent el podria fer a fora, però no m’hi acabo de veure. Em costa tirar endavant en aquests casos, segurament, m’ho penso massa, i si m’ho penso tant, m’acabaré quedant, perquè aquí hi estic rebé...

Aturem la guerra imperialista Avui, 5 de març de 2003, a les 12:00 hores els estudiants de Catalunya hem aturat les classes i alguns hem sortit al carrer de les principals ciutats. A Barcelona, ens hem manifestat entre 5.000 i 6.000 estudiants, segons la Guàrdia Urbana, i prop de 10.000, segons els estudiants. Tot aixó a causa de l’inici de la guerra que els EUA han declarat a l’Iraq. A la nostra Facultat s’ha muntat un Cristo... Hem fet una assemblea que ocupava tot el passadís. Mai, mai havia vist res igual. Havíem de fer una pancarta, un ha proposat que el missatge fos “ianquis assassins”. Evidentment la idea no ha prosperat, primer perquè no tots els ianquis són assassins i a més, si parlem d’assassins, Saddam Hussein ho és com el que més, i obviar-ho seria injust. S’ha proposat un boicot a la Coca-cola i als productes nordamericans. Al bar, la màquina espremedora s’ha bloquejat. Ha semblat un accident. Un noi ha demanat que després de les intervencions no s’aplaudís, perquè es perdia temps. Quan ha acabat l’hem aplaudit a rabiar. En acabar han repartit adhesius que deien “no a la guerra imperialista”. Seguint les directrius de Vicent Andrés Estellés, ens hem posat en marxa cap al consulat dels Estats Units. L’única munició que porto són les meves conviccions i els versos del poeta, “no et limites a contemplar aquestes

hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu”.

Coses del pacifisme Ja sabem que comporta una guerra, ho va plasmar perfectament Picasso al Gernika. Quantes vegades els nostres avis ens han parlat de la Guerra Civil, i ens han dit allò de la guerra lluny de la teva terra? Hem decidit fer vaga durant una setmana, i aquesta setmana la dedicarem a fer assemblees i protestes, entre elles tallar la Diagonal i fer-hi classes. Això ho hem decidit en una assemblea calenta, perquè hi havia gent que defensava que no s’havien de parar les classes. Cada dia hi ha assemblea d’Història que està coordinada amb la resta d’assemblees d’estudiants. Alguns volen ser els líders de l’operació i la majoria estem a l’expectativa dels esdeveniments. Fins i tot, juntament, amb els de Filosofia i Geografia s’ha fet una web, on es pengen les convocatòries i les coses que es creuen que s’han de penjar. Llàstima que no puguem comprar un domini, al nostre web hi surt publicitat... Tenim un manifest, firmat a 26 de març que diu així.

MANIFEST DE LA UNIVERSITAT ENFRONT LA INTERVENCIÓ ARMADA CONTRA L´IRAQ DIEM: Condemnem la pràctica d'un imperi que ha posat la guerra com a motor de la seva existència, convertint d'aquesta manera la política en guerra i la pròpia economia en economia de guerra. La imposició de la dualitat amic/enemic per governar el món simplifica brutal i criminalment la realitat. Nosaltres, que vivim en

societats multiculturals, ens neguem a tenir un enemic i a ser partíceps de cap massacre. Sabem

que

paraula

guerra

s'escriu

singular:

Iraq,

Afganistan, Palestina... Sabem també que hi ha una guerra que travessa la vida quotidiana: ens vestim gràcies al treball infantil; imposem lleis d'estrangeria... Nosaltres mateixos som víctimes de la precarietat i estem desposseïts de la possibilitat de decidir com volem viure. Des de Seattle a Gènova, i ara contra la guerra d'Iraq, està sorgint un moviment de resistència i protesta que no pertany a ningú perquè és de tots. Un moviment que dia a dia posa en dubte la representativitat dels nostres polítics. Com a universitat ens agradaria incloure'ns-hi i impulsar-lo en la mesura de les nostres possibilitats. La universitat sembla que estigui abocada a convertir-se en una torre de marfil o en un aparell només vàlid per la reproducció del capitalisme. No volem que sigui així. Hem de ser capaços de produir idees i comportaments que generin cooperació enfront la guerra. Hem, en definitiva, de poder inventar vides col·lectives que no estiguin supeditades a la por.

El manifest també s’ha fet en castellà, francès i anglès. No serà qüestió de manca d’interès. Jo no m’hi he involucrat des de dintre, no he format part de cap comissió de treball, segurament perquè faig tercer, i tot això m’ho miro amb distància. Si fes primer estaria al peu del canó, fent pancartes, però ara no, suposo

que ho veig diferent, suposo que m’he desenganyat. Igualment assisteixo amb regularitat a la majoria d’actes, perquè si no hi som tots, no hi ha ningú.

Qui tingui una esperança que la pengi al balcó del carrer Les manifestacions són impressionants. Ho diuen i és veritat, José María Aznar té un poder de convocatòria increïble. I és que aquesta guerra està justificada amb mentides, ho diu el tòpic, la primera víctima d’una guerra és la veritat. I contra la guerra i la mentida ens manifestem a diari. És flipant veure a tanta i tanta gent. El primer dia vam anar fins al Consulat dels Estats Units, va ser emocionant, de debò. Cada dia hi ha accions que acabaven al carrer Urgell, a la seu del PP. El dia més sonat va ser quant uns estudiants de la UAB van tirar fems a la seu del PP mentre cantaven, “PP què passa, la merda torna casa”. També van aprofitar, les assemblees d’estudiants, per boicotejar les empreses de la guerra (les que hi tenen negocis), i va passar el famós episodi del pernil, quan van saquejar la zona de comestibles d’El Corte Inglés de Plaça Catalunya. L’Assemblea d’Història se n’ha desmarcat. Malgrat la guerra, és bonic passejar-se pels carrers i veure les pancartes que demanen la fi del conflicte bèl·lic. En canvi, l’acampada a Francesc Macià, la trobo exagerada. També hi ha hagut tancades a la universitat reclamant la fi de les accions bèl·liques, i tampoc hi he participat. Tot i les protestes, els líders del PP es justifiquen. Quan sents als dirigents del PP, t’indignes, perquè saps que t’estan enganyant. I a sobre són tan cínics de preguntar-te si vols que Saddam governi l’Iraq. Si us plau! Si volen carregar-se totes les dictadures que avisin. I llavors quan estàs

indignat et venen una cançó de l’Antonio Flores al cap, “prometo ver la alegría, y escarmentar de la experiencia, pero nunca, pero nunca más usar la violencia”. I veus que passen els anys i seguim igual, segueixen les guerres, però lluny de casa, això sí. La sang, d’aquesta manera, no ens esquitxa.

Punt d’inflexió La guerra ha esdevingut un abans i un després, són les primeres protestes globals. Segurament no tindran la transcendència del Maig del 68, però mira, els universitaris hem fet el que ens dictava la consciència. Ens hem sentit protagonistes, fèiem història. Sabem que no canviarem el món, no som tan ingenus, però renunciar a intentar-ho hagués estat donar tranquil·litat als senyors de la guerra. Aquests dies hi ha hagut molt merder, molt moviment, molt compromís. Els estudiants crec que hem estat on havíem d’estar i potser, la propera vegada... Ja sabem que no marxaran de l’Iraq, però potser la propera vegada no s’inventaran armes de destrucció massiva, ni falses excuses. En un futur potser hauran de ser més seriosos i explicar els veritables motius de la guerra que vindrà. Això tal vegada, ja seria un èxit.

No hi van anar tots els que en són III Congrés de Joves Historiadors dels Països Catalans. Feia molts anys que aquest congrés no se celebrava, però no hi vaig assistir. Em va passar la data d’inscripció. Ara bé, és sorprenent, però dels meus coneguts ningú hi va anar. No sé si aquests congressos la gent pensa que són una camama, o és que ningú se n’assabenta o, simplement, pensen que Història no té projecció laboral, i que no val la pena introduir-s’hi. L’esglògan del congrés era, “sense memòria no hi ha futur”. Està bé. Com va dir Miquel Treserres, “no hi ha explicació sense connexions, i connectar és recordar”. Les conclusions del Congrés van ser que la precarietat laboral dels historiadors és altíssima i preocupant i que tot i això, és un bon moment pels historiadors, ja que amb el procés globalitzador en marxa, la necessitat d’aferrar-se a la pròpia identitat, les arrels de les quals només poden ser el passat. També van concloure que la divulgació de la història no ha de ser exempta de rigor i van demanar més inversions en recerca, és clar.

De quan es decidia tot plegat M’he apuntat a un curs sobre la Memòria de la Transició, pel qual em donen tres crèdits. És molt interessant. Per controlar l’assistència et fan firmar, però si vols es pot firmar el dia següent o firmar i marxar. Ara bé, jo hi vaig sempre i em quedo fins el final, ja que es tracten temes que m’agraden, i que a la universitat, si passa de puntetes. La Transició és l’etapa que més m’interessa de la Història de Catalunya. És una etapa d’èxits importantíssims: garantitzar la llibertat d’expressió, de manifestació, de reunió, recuperació del govern propi, però també és un

moment de renúncies: reparació moral de les víctimes, judicis als franquistes, república, autodeterminació i concert econòmic. Per què es van aconseguir unes coses i les altres no? Els polítics del moment, van ser covards o prudents, cagats o intel·ligents? Aquest curs és un encert com una casa de pagès.

Anem a dinar? Estan bé les classes d’Àsia Contemporània, són força distretes, el paio en sap i toquem coses importants, cosa que s’agraeix, i molt, perquè molts profes se’n van per les rames i t’expliquen xorrades. El millor és l’horari, de 12.30 a 14.00, però solem acabar a la 13.30, quan el profe pregunta, marxeeeem? Nosaltres no ens hi oposem, també tenim gana.

Forat negre A l’assignatura d’Europeus I, que és la Història Contemporània de Catalunya, ens han fet llegir un llibre, La ruptura catalana. Segurament, per l’arbitrarietat i la injustícia que envolta el cas m’ha colpit un fragment del llibre, i aquest fragment que explica el cas d’un assassinat em persegueix. Diu així: “La matinada del 12 de juliol del 1977, a Súria, moria Roc Peralta d’un tret disparat per un guàrdia civil. Peralta, veí de Manresa, de 28 anys, casat i amb tres fills, s’hi havia desplaçat amb motiu de la Festa Major. Malgrat les eleccions, les coses no havien canviat gaire pel poble miner i, menys, la concepció classista de la festa amb un ball de societat, en què s’obligava als homes a anar-hi en corbata i es recomanava a les dones el vestit llarg de nit. El jove manresà féu costat al centenar de persones que reclamaven un

ball popular, a l’abast de tothom. L’alcalde no dubtà a cridar la Guàrdia Civil i aquesta tampoc no dubtà a fer servir les armes per a restablir l’ordre. A trenc d’alba, el poble estava paralitzat. Els miners no anaren a treballar i els bars i les botigues no obriren les portes. A primera hora de la tarda, les forces polítiques locals i comarcals, acompanyades dels diputats electes del PSUC, Cipriano García i Juan Ramos, així com també del secretari general de la CONC, José Lis López Bulla, s’entrevistaren amb el tinent coronel de la comandància de la Guàrdia Civil de Manresa, el qual accedí a la celebració d’una manifestació de repulsa pels fets ocorreguts. Cinc-centes persones desfilaren en silenci fins arribar a la casa de la vila, que estava completament buida. El cap de la manifestació sortí al balcó i llegí un comunicat en què es demanà la dimissió de l’alcalde i la creació d’una comissió investigadora dels fets. Després d’unes paraules de Juan Ramos, es dissolgué la concentració i es lliurà el document a l’alcalde i el tinent coronel. L’endemà el poble respectà el dol i només funcionà el forn de pa. A Manresa se celebrà el funeral i cinc mil persones acompanyaren el fèretre al cementiri de la ciutat. Una mort estúpida, fruit d’una concepció de festa obsoleta, d’una manera de resoldre els conflictes, per part de l‘alcalde i del Guàrdia Civil, de la Dictadura. Una víctima oblidada per la cultura democràtica, i fins i tot, per les forces polítiques d’esquerres. I, tanmateix, l’assassinat de Roc Peralta mereixeria ser recollit als llibres de text escolar, tant o més que l’execució de Puig Antich, com a exemple de la lluita democràtica per la transformació de les festes majors en festes populars, en un espai públic igualitari, convivencial i tolerant”.

No en sabia res, i he preguntat als companys i als familiars si coneixien aquest cas. Ho he buscat al Google, als llibres que tinc d’Història, i no he trobat res. Sí, els forats negres de la Història existeixen.

Permutes Un tema habitual, un tema del dia a dia, és que al personal se li espatlli el boli, o que se li acabin els fulls, i que per sortir-se’n demanin ajuda als companys. No sé per quin motiu porto tres dies seguit sense recordar-me de comprar un boli. I fa tres dies que anava amb un boli prestat. Qui me l’ha prestat, després de tornar-li, m’ha demanat els apunts. Sí, l’intercanvi. I és que els apunts és un element clau de la llicenciatura. Cadascú se’ls fa a la seva manera i entre tanta varietat hi ha apunts de primera, d’altres de passables i alguns que s’entenen entre poca cosa i res. A causa de l’absentisme, les demandes estan a l’ordre del dia. En el meu cas he necessitat més vegades que m’ajudessin, que no pas me’ls han demanat. Tinc un saldo negatiu, llavors. Ara bé, a vegades ofereixes els apunts a aquell que saps que no hi va ser i que ni ho recorda, i et sents millor. En realitat, que et demanin els apunts –segons qui i de quina manera- és un orgull, ja que significa que et tenen confiança. L’orgull que produeix que et demanin els apunts es converteix en ràbia si t’adones que el destinatari de la demanda és el teu veí. Fot. I fot, perquè l’altre pensa que aquell els agafa millor que tu, i no és cert. I si ho és, costa acceptar-ho.

Parets farcides Les parets dels passadissos estan plenes d’anuncis publicitaris. Quan el conserge se’n deu cansar –suposo- els arrenca. Hi ha anunciades obres de

teatre, cursos de xinès, cursos de fotografia i fins i tot alguns partits polítics –CIU, ERC i ICV-EUiA- demanen el vot per les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

El peix gros es menja el peix petit No hi ha classes a la uni, perquè els caps d’estat de la Unió Europea fan la Cimera de la cosa. Doncs vinga, a causa d’això, enlloc de classes, que no es poden fer per motius de seguretat, la UB a programat unes activitats de debat i anàlisis sobre la globalització a l’Edifici Històric de Plaça Universitat, on hi assistiran els de sempre, una grandíssima minoria. Aquesta decisió, la de prohibir-nos les classes, no ha estat ben rebuda pels homes i dones de l’Assemblea, que s'estan plantejant tancar-se al Campus de la Diagonal -els dies de la cimera- com a acte de protesta. Malgrat no haver-hi classes, els centres de la universitat romandran oberts per a estudiants i professors que hi hagin d’anar, es veu. Moltíssimes mercès. Tot i això, no se’n fien. Les autoritats reforçaran al màxim les mesures de seguretat per evitar moviments antiglobalització que puguin alterar la trobada. El que no faran les autoritats serà alertar les màximes mesures de seguretat per les decisions que aquests figures prendran. Una llàstima.

Descoberta d’Amèrica Després de veure al Verdí, on si no, un documental, L’apropiació del descobriment d’Amèrica, que és el reflex de les investigacions d’en Jordi Bilbeny en què intenta demostrar la catalanitat de Cristòfol Colom i de l’expedició que anà a la descoberta d’Amèrica, m’he assegurat que les mentides, la falsificació i la censura són armes del poder. El documental

difon que les fonts que ens han arribat han estat tergiversades amb una finalitat ben clara: ocultar el passat català de la descoberta, i atorgar-lo a Castella. Si les tesis mostrades es confirmessin seria efectiva la revelació d’una de les mentides més perllongades de la història. No cal ser gaire perspicaç per adonar-se que la història és plena d’ombres. Hi ha molts interessos per ocultar i mites per protegir. Només cal remenar el passat més recent per trobar episodis foscos: costa de creure que un desconegut

assassinés

J.F

Kennedy,

amb

tota

tranquil·litat;

costa

d’empassar que els colpistes que van entrar al Congrés espanyol el 23-F fossin els únics que coneixien l’intent d’involució democràtica; s’ha de ser molt innocent per pensar que ni el president ni el rei d’Espanya sabien res del terrorisme dels GAL. El problema d’això és que arriba un moment que un no es creu res, o bé que s’agafa les coses amb reserves. I així ens empenyen al dubte sistemàtic, ens obliguen a desconfiar. I si ens enganyen? I si ens autoenganyem no creient-nos el que ens diuen? Hi ha un perill: fabricar un mur contra tot el que ens expliquen. Dubtar és bo, però desconfiar de tot no és recomanable. Amb qui s’ha d’anar, amb el bestiar d’amén o amb el bestiar rebel que va contracorrent? És millor confiar amb els que tenen el poder o amb els que el volen? Deu dependre del moment. Aquí és on recau la importància de la lucidesa, la contrainformació i del saber distingir el mentider del coix.

El que no vulguis per tu ... No ho vulguis per ningú. Això he pensat llegint el llibre de Toni Sala, Petita Crònica d’un professor de secundària. Anteriorment, davant la

disjuntiva professor–estudiant, sempre m’havia posicionat al costat de l’estudiant (amb mi mateix, suposo). Però ara, buf, els professors pateixen, es deprimeixen, es frustren, els atabalen, són menystinguts. La seva feina pot ser un calvari i que les passen putes és una certesa, ara me n’adono. Sí, tots els oficis tenen coses dolentes i ningú obliga a cap ésser humà fer-se professor. A més, tenen moltes vacances, cert. Ara bé, quants pares deleguen l’educació dels seus fills a l’escola? Què se sent quan intentes explicar la lliçó a trenta persones, i la meitat encara dormen, quatre o cinc parlen i deu fan veure que t’escolten? Massa gratificant no ha de ser. Em sembla que sí, es pot millorar, i es pot millorar molt la situació en l’ensenyament.

A pasturar Les classes van com han d’anar, amb normalitat. El que desmarca de la tònica general és el Sol, que avui no s’amaga, avui està decidit i brilla amb força, i pica. Molts hem aprofitat i hem deixat de fer una classe i ens hem estirat a la gespa a gaudir de la calor, que ja arriba, que ja necessitàvem. Per desgràcia, l’inici de la calor s’associa amb els exàmens de juny. El Sol ha portat també els primers neguits, ha iniciat la pressa per buscar els bons apunts. Mentre penso en els exàmens, que em sembla que aprovaré de forma majoritària, em tombo una mica més, amortitzo aquesta llum encegadora.

Cal divulgar-la Un dels problemes principals de la història és la capacitat de divulgació. Molts historiadors tenen com a defecte, la falta de pietat pels que els

llegeixen. Aquests historiadors s’enrotllen de manera inaguantable, i és que en un llibre d’història per arribar realment al tema tractat pots empassar-te un fotimer de pàgines de regal. Aquesta incapacitat fa allunyar a molta gent de la història, ja que es fa pesada. Per evitar-ho, calen bons divulgadors. Això no significa que els fets del passat s’hagin de vulgaritzar ni simplificar per fer-los simpàtics, sinó que es poden explicar de forma entretinguda, la història no ha de ser obligatòriament un totxo. La divulgació de la història sempre ha format part de la línia editorial de la Televisió de Catalunya, desenes de documentals o sèries (Memòria dels Cargols), emesos en hora de màxima audiència, servirien com a prova. Abans d’ahir es va estrenar un nou programa, Històries de Catalunya, que vol explicar de manera entenedora episodis del passat. Aquesta sèrie enfocada en la vida quotidiana al llarg de la història s’adreça a tots els públics, amb vocació didàctica, però amb total rigorositat. La primera emissió em va agradar, i va tenir audiència. Diuen que tractaran els següents

temes:

violència,

artistes,

religions,

ciutats,

mar,

llengua,

migracions, família, dona, diners, salut i poder. Perfecte. Crec que la Història ha de ser didàctica, divulgativa, entretinguda, atractiva, rigorosa. I en aquest programa això s’aconsegueix.

Ésser massa matiner pot causar molt perjudici Són les 8.00 clavades i arribo a l’aula d’Europeus IV. Hi ha un cartell a la porta que diu que el professor està malalt, que avui no hi ha classe. Demà la classe és dubte, diu el paper, no se sap. De puta mare! Són les 8.00 clavades, fot 40 minuts que m’he llevat per venir a classe i el professor no hi és. No hi ha substituts? I si no n’hi ha no pot venir algú a

explicar-nos algun conte? No em penso apuntar més a les 8.00 del matí. Ja és la segona vegada que el professor no ve.

Fent-nos l’escorredís A Paleografia ens fan transcriure textos antics. Per desxifrar-los has de saber-ne, és clar, i jo de moment no en sé. Com que el professor ens fa transcriure en veu alta, molts ho passem malament esperant la nostra hora. El mètode del profe és anar fent transcriure al personal, seguint fila per fila els

estudiants,

l’endemà

comença

següent.

Per

evitar

males

transcripcions ens anem canviant de lloc. I ja ens veurem a l’examen.

Gangues Per treure’m crèdits de lliure elecció em vaig apuntar a dos cursos de l’UB Virtual, per anar restant crèdits, i avançar així cap a la fi de la llicenciatura. En apuntar-me vaig acordar les assignatures amb l’Albert i el Toni. Com que els exàmens s’han de respondre via Internet, enlloc de llegir-nos els apunts i perdre el temps, hem optat per una nova via de decisió, el messenger. A través del messenger intercanviem, cadascú des del seu ordinador, opinions i pronòstics de quina és la resposta encertada. Fent-ho així no tenim cap problema, i és més, estic convençut que aprovarem totes les assignatures sense dificultats. Una altra manera de treure’s crèdits és el futbol-sala. Juntament amb estudiants d’Econòmiques hem format un equip. Vam haver de comprar les samarretes i els pantalons i també una pilota. Juguem amb el nom d’Econòmiques, perquè el capità, el Francesc, hi estudia. Al principi vam guanyar bastants partits, però després l’estrella se’n va anar d’Erasmus a

Grècia i vam baixar el rendiment al terreny de joc. Quina pena. El meu joc s’ha basat, normalment en l’àmbit defensiu, a voltes de davanter per intentar foradar les xarxes de la porteria contrària. Cap targeta. Trencant amb la meva línia, he fet gols i la meva actuació ha estat de nivell mig. Per aconseguir els crèdits he hagut d’assistir a una conferència. Ara em falta fer una ressenya. I per això, tres crèdits i mig de lliure elecció.

Una de cal i una d’arena A Mètodes i Tècniques de la Investigació Històrica, les classes són pesades, però si ho intentes poden convertir-se en divertides. Depèn de com ho enfoquis. Si et fixes en el que pots aprendre, malament. Ara bé, si et fixes en els gests o les expressions del professor la cosa val la pena. Per exemple, quan acaba d’exposar un apartat, calla durant uns segons i diu, “dubtes, pegues, qüestions, inconvenients, greuges”. Alguns riuen i d’altres deuen pensar que aquestes classes són un peatge per ser historiador. Una altra assignatura, Món Actual. A Món Actual, m’hi sento com peix a l’aigua. Tractem els fets més recents i això m’encanta, però és com tot, també hi ha incovenients. A classe, un estudiant repelent, cada dia del món fa preguntes i comentaris. És molt pesat, perquè va de llest i perquè interromp sempre i a sobre ho fa quan la classe s’acaba, quan tothom, professor inclòs, vol marxar. A més, comença les frases amb un “cal dir que...”. Ens n’hem cansat i avui mentre la classe s’anava desenvolupant hem fet córrer un full on es recollien firmes perquè no fes tantes preguntes. Ni li hem donat a ell, ni al professor. Era per riure.

No a la investigació militar Espanya és un dels estats europeus que menys diners públics destina a la recerca, i per més inri el 35% de la inversió es dedica a la investigació amb finalitats militars. Per primera vegada a l’Estat, onze universitats s'han compromès a no participar en aquest tipus de recerca. Ben fet. El No a la recerca militar suposarà per a les universitats haver de rebutjar contractes finançats pel Ministeri de Defensa o de qualsevol empresa privada que rebi finançament dels diners estatals destinats a investigació militar, i això les perjudica econòmicament, però les dignifica moralment.

Ratllada No me’n surto, no em puc concentrar. A la merda! Estic a la biblio, hi estic cansat, estressat, suant, ratllat, menjant-me la bola. N’estic fins al capdamunt de la Història, dels exàmens... No puc més. Va! Demà hi tornem, per avui ja n’hi ha prou. Estic saturat i camino. Fa calor, però m’aguanto. Pujo la música i esquivo persones. Vaig com un zombie.

A punt de caramel Em vaig apuntar a Història Contemporània i Cinema, perquè tenia bona pinta. Amb esperances, vaig anar a la primera classe, i ja està. Aquella primera classe, el professor no em va agradar, i a més, a aquella hora tenia una altra classe, la qual era obligatòria. Aquella primera classe el profe va dir que l’avaluació constaria en fer dues ressenyes de dos llibres, que per collons, havien de ser de dos autors diferents, i el treball d’una pel·lícula. Òbviament, dels llibres recomanats, n’hi havia de seus, aquest és un esport que practiquen molts professors, i fins i tot va dir que portaria el llibre que

acabava de publicar i que ens el vendria a preu de cost. Visca el màrqueting! Llàstima que finalment digués que havia fet un llibre de la Història del cinema del conflicte irlandès, perquè ningú en sabia res, i no li criticarien l’obra magna. Quina ambició! Vaig fer les dues ressenyes, una de les quals d’un llibre seu. El seu llibre, que era un fregit, tractava teòricament del cinema de la guerra del Vietnam i al final i havia un apèndix (quasi la meitat del llibre), de les 100 millors pel·lícules amb context històric. A la ressenya li vaig posar amb bones paraules que allò no lligava, tot i que també el vaig ensabonar (no sóc un kamikaze) dient que el llibre estava molt bé en segons quins aspectes. Del treball de la pel·lícula que era l’element principal de la nota, vaig pensar, aquest paio mereix que jo ara faci un treball digne? Temptat pel camí fàcil, vaig optar per fer un fregit com els seus llibres, basant-me en una bibliografia extensa: rincondelvago.com, monografias.com, més altres webs. La pel·li era Gandhi. Ja va dir que tothom trauria un notable i si ho feies requetebé un excel·lent. Com que ho vaig fer normalet, notable. L’examen d’Àsia Contemporània era de 1r d’ESO. Dos punts de la nota es mesuraven en omplir un mapa mut. Caldria pujar el llistó pel bé del món universitari, i és que fent això, et sents ridícul, subestimat. Et sembla que diguin, nen, tu que ets incapaç, omple aquest full, va... He tret un excel·lent. De Món Actual, he tret un 6,5, però m’ha posat un notable. El més curiós de l’examen és que la Carlota i la Mercedes es van presentar una hora tard, perquè es van confondre, i la professora que vigilava l’examen no les va deixar examinar-se. De Mètodes i Tècniques, he aprovat amb un amplíssim marge de 0,05 centèssimes. En canvi, l’examen de Paleografia, ha estat més senzill, he tret un notable, i menys hagués estat

un desastre, ja que en fer-lo, tots els estudiants estàvem junts, i el que no sap l’un, ho sap l’altre. L’únic que no ha funcionat ha estat Europeus IV, que l’he suspesa. Cap al setembre. Les notes del 2n Quadrimestre, per tant, han estat bones, seguint la tònica del 1r Quadrimestre. He fet, respecte el 1r i el 2n curs, una remuntada espectacular. Si al setembre aprovo una de les dues que m’han quedat, el curs vinent serà un passeig.

Comentant la jugada Només queda un curs i per celebrar-ho estem fent una cervesa al bar. I parlem de què farem durant l’estiu i, sobretot, parlem de les eleccions del Barça. Moltes hores de bar han versat sobre el Barça... Coincidim, el Laporta ha de ser president, i el Toni i jo, que som socis, el votarem. Volem un canvi, volem renovació, volem veure un Barça guanyador. Cal una nova generació, i el Laporta ens sembla que pot liderar el Club perfectament. I esperem que així tornarem a fer Història, com fa onze anys a Wembley, aquell 20 de maig de 1992.

De setembre Havia suspès les dues assignatures de les quals no tenia referències anteriorment. És trist, sí. Però el setembre serveix per això, per remeiar els errors. He aconseguit aprovar Amèrica colonial. Ara bé, Europeus IV no. On tinc la cartera? Aquesta és la pregunta que m’he fet en veure la nota. He suspès amb sensació de robatori, he tret un 4, i em mereixia un 7. De debò, que no ho entenc, i després de passar per revisió d’examen, estic

igual, estic sorprès. Mira, almenys m’ha fet reflexionat sobre el comunisme, les atrocitats que s’han comès i els múltiples silencis que els amaga. Aquest és el costat positiu de l’assignatura, i com que és optativa, no passa res.

UN REPTE

Ho aconseguiré? El meu repte és acabar el curs acadèmic el mes de febrer, és a dir, llicenciar-me en tres anys i mig. Per què vull acabar com abans millor? Doncs, per varis motius. Em sembla, que el principal és que no hi ha res que em retingui a la universitat. A més, estic desenganyat amb alguns professors pel seu desinterès, sembla que els hi importi un rave el que expliquen, d’altres no en saben i no serveix de gran cosa assistir a classe i de vàries assignatures la matèria no m’interessa. En definitiva, la uni és important, sí, ho és, però no ho és tot. I aquesta sensació no la tinc només jo. La gent que estudia Història no ho veu massa clar. No veuen massa clar que el fet de cursar Història ens doni un futur esplendorós pel sol fet de ferho. Al contrari. Ho comentem sovint, la cosa està xunga. I quan ja n’has parlat diverses vegades, i ja te n’has convençut, i has decidit seguir endavant amb la llicenciatura, t’ho agafes d’una altra manera, amb resignació. La gent acabarà Història, perquè ja tenen encarrilada la carrera, però són pocs els qui aspiren a viure’n, a dedicar-s’hi. Concloent, tinc la sensació que amb mig curs més ja en tinc prou, hi ha d’altres fonts d’aprenentatge (llibres, revistes, reportatges...).

És difícil que aconsegueixi acabar abans d’hora, però ho intentarem. I que consti que no sóc un gran estudiant, ni faig xantatge als professors. Simplement entre escollir encertadament les assignatures i els professors i aplicar un mètode d’estudi... Em sembla que una de les claus és agrupar les classes. Anem a pams, es tracta d’agafar dues assignatures en una mateixa hora. Sí, no em puc dividir, però no cal, simplement haig de tenir garanties de disposar dels apunts de les dues assignatures. És aquesta, segurament, la millor manera de fer-ne via. Ah, i si ajuntes dues classes, una de les quals s’avalua amb un treball, és un encert assegurat. La matrícula de l’últim curs –que així sigui-, és la següent: Història Contemporània del Món Àrab, Història d’Amèrica, Història Contemporània d’Amèrica II, Tècniques Historiogràfiques Actuals, Països Europeus III i Història Moderna Universal.

O ell o jo Habitualment torno a casa en bus, però a vegades hi vaig caminant, perquè em toqui l’aire, i per fer esport. Com un iaio, sí. Quan el Trambaix estigui acabat, potser l’agafaré, però m’he fet un repte. La data d’inauguració ha de ser, teòricament, abans que acabi la carrera, però des de que vaig veure les obres que vaig apostar-me contra mi mateix que acabaria abans jo la llicenciatura, que el Trambaix circularia per la Diagonal. Ho veurem.

Veritats com un temple La Fundació BBVA en la seva última enquesta destaca que el 72% dels universitaris tornaria a fer els mateixos estudis. Ara bé, encara que els universitaris estan satisfets amb la seva carrera, els joves consideren que la

universitat no els prepara per a la vida professional. Pel que fa a la visió de la seva situació social i econòmica, l'enquesta mostra com el 77% dels joves veuen el seu futur amb esperança, tot i que creuen que accedir a un habitatge, trobar feina i formar una família és ara més difícil que en la generació dels seus pares. No m’han fet l’enquesta, però diria el mateix.

Setè art M’he apuntat a un cicle de pel·lícules que fan a la Filmoteca. Si assisteixes a 24 de les 30 pel·lícules, et donen 6 crèdits de lliure elecció, pel preu de 40 euros. És un xollo, perquè et diverteixes, reforces amistats i a més, et distreus les tardes dels dimecres. Si vols pots agafar el tiquet i marxar, és a dir, no és necessari assistir a les pel·lícules per tenir els crèdits, però.... No fotem, anar al cine, encara que siguin pel·lis antigues no és cap ratllada, passes l’estona i fas cultura. El millor és que a les pel·lis mudes ens posen un pianista, el Mestre Joan Pineda. És fantàstic.

Tret d’identitat Les carpetes són la marca personal de l’estudiant. Primerament, totes les carpetes són iguals, ens homogenitzen, però amb el pas del curs les carpetes evolucionen. N’hi ha que se les folren amb fotografies que els agrada, en vaig veure una folrada amb acudits del Fer (el ninotaire de l’Avui), d’altres amb adhesius de discoteques, però a Història el que sovinteja

més

són

les

carpetes

reivindicatives.

missatges

independentistes, anticapitalistes i en contra de la guerra. Jo, a primer curs m’hi vaig posar un adhesiu que deia independència, a segon com que a la carpeta i posava el web de la UB, que era ub.es, i vaig

posar un cat a sobre de l’es. A tercer a l’interior de la carpeta m’hi vaig enganxar un freedom for catalonia i a ara, a quart, volem els papers. Autobús mut Era una tarda d’hivern, feia fred. A la Facultat hi feien una conferència sobre les dictadures militars del Con Sud i d’Espanya. Els ponents explicaven els casos que els pertocava: cop d’estat a Xile, Madres de Mayo, fosses comuns... Al torn de les preguntes, un senyor gran, va deixar de rascar-se la barba i va aixecar el dit per preguntar. Amb una veu potent, que arribava perfectament a la cinquantena de persones que érem a la sala, va començar a explicar un cas de la dictadura de Videla, a l’Argentina. M’ho va semblar, aquest home no preguntarà res, simplement vol explicar un fet que el va colpir. Després vaig entendre que ens explicava aquell fet, perquè no restés oblidat. Deia així, aproximadament: Feia uns mesos que el cop militar havia triomfat a l’Argentina, i els desapareguts es contaven per milers. El cas és que un autobús arrebossat de treballadors que els duia a la fàbrica va ser interceptat pels militars. Van fer baixar tots els viatgers. D’aquells obrers de l’autobús se’n van emportar un, arbitràriament, sense cap motiu. No se’n va saber res més. La seva família el va esperar durant molts dies, encara esperen que arribi amb trenta anys més a l’esquena... En aquell autobús, com és lògic, els viatgers xerraven de la son que tenien, dels seus fills, de futbol i etcètera. A partir d’aquell dia ningú va parlar mai més dins l’autobús fins que es va acabar el règim militar. Aquests, abans no s’atrevien a protestar contra la Dictadura, a partir d’aquell moment no s’atrevien ni a parlar. Quan vaig sortir de la conferència el fred era intens. Vaig accelerar el pas i pensava que a classe s’aprenen coses, però no et transmeten les vivències,

l’autenticitat, la història en directe. Quan vaig arribar a la parada d’autobús el vent em rebotava a la cara. El vent es va intensificar encara més, vaig haver d’agafar amb força la cartera, i de sobte, vaig sentir un crit fortíssim de por, un crit que juraria que travessava l’Atlàntic, el passat i la desmemòria.

Hem guanyat Necessitàvem guanyar, però des de l’inici el partit s’ha girat d’esquena. Ens han fet tres gols i apa, remunta-ho. Ens hem conjurat, ens hem motivat, ens hem dit que aquest partit el guanyàvem i que així, podríem passar a la segona fase. Després, sabem que a la segona fase caurem, que és impossible, perquè hi ha equips força superiors, però avui estem contents. No tenim gaire suport a les grades, però hi ha testimonis de la gesta. Hem remuntat, ha estat un partit èpic. Hem passat ronda.

Cal seixanta Un dels mites més estesos dels universitaris és les festes que ens muntem, sobretot els que viuen en un pis d’estudiants. Pel que he pogut comprovar, és cert que els que comparteixen pis amb altres estudiants surten més, i els divendres s’abstenen més de venir a classe, però tampoc és un escàndol. Els meus amics habitualment no surten els dijous. En alguns ocasions sí, però són casos puntuals, perquè hi ha tal festa o perquè s’acaba el quadrimestre. També hi ha un altre mite, que els pisos d’estudiants són un cau de merda. He visitat tres pisos d’estudiants, el de l’Albert, el del Toni i el que

comparteixen la Marta i la Sara. Cap és el manual de Sodoma y Gomorra, però el del Toni no està tan cuidat, ni ell ni els seus companys de pis són detallistes, que diguem.

D’oient també s’aprèn Al llarg de la meva trajectòria com a estudiant d’Història he assistit a tres classes com a oient. Una, arran de la recomanació del Meroño, l’altra per la recomanació del Meroño, i la tercera, perquè el Meroño em va assegurar que valia la pena. Les tres recomanacions eren encertades.

Estira i arronsa No sé si ho aprovaré tot, l’assignatura de la Història del Món Àrab la veig difícil, i complir el repte, també. Per si les mosques he fet una ampliació de la matrícula, i m’he apuntat a Història de la Vida Quotidiana. La Cap d’Estudis s’ha embolicat i primer no em deixava fer l’ampliació, però després hem fet juntets la suma dels crèdits i m’ha dit que cap problema. També s’ha sorprès que vulgui acabar en quatre anys, no m’he atrevit a explicar-li que el meu propòsit és fer-ho en tres anys i mig.

Tot s’hi val Voltava amb la Sara buscant un llibre per l’assignatura del Món Àrab i després de comprar-lo hem passat per la Catedral. Hem entrat. Quan hi portàvem una estona, hem decidit posar una espelma, perquè el Senyor ens ajudi en aquesta assignatura, que diuen que és difícil. M’hi vaig apuntar sense saber l’estadística d’aprovats, ho sé, vaig córrer un risc innecessari, però em venia de gust de cursar una assignatura sobre la història

contemporània del món àrab, i entendre així alguna cosa més de l’actualitat. Sabem que és un pèl contradictori demanar a la seu del catolicisme ajuda per aprovar Món Àrab, però potser... Posar l’espelma no fa cap mal, i qui diu que no fa res?

Menjant, menjant, ve la gana Esmorzar al bar de la Facultat és habitual, quasi cada dia em compro un donut de xocolata, uns palets o alguna cosa per matar la gana. Si tenim temps, llavors m’assec amb els amics i repassem els diaris gratuïts i petem la xerrada. També anem a dinar, el Toni i jo som els més fidels, però mai ho fem a Història, bé una vegada, però jo no vaig menjar res. La pinta dels plats, que diguéssim, no és gaire atractiva. Moltes vegades anem amb els amics de la Facultat al Lizarran –tapes basques- de l’Hospi, al Tomàs –les braves més braves- de Sarrià, al restaurant de Belles Arts i sobretot a Física, on fan un buffet prou barat per la qualitat (quantitat tota) que hi donen.

Escriure per no plorar El professor parla, però no l’escolto, sóc a classe d’Europeus III (Història Contemporània d’Alemanya), i m’avorreixo. Busco distracció, miro cap a una banda, res, cap a l’altra, desgraciadament les cortines em tapen el que passa al carrer. Em deixo portar per les xorrades que escric, així evito mirar el professor i fer que sí amb el cap, fent veure que l’escolto. Avui no hi ha amics al meu costat, i no puc parlar –amb veu baixa– de les nostres coses. Avui no tinc ganes de decorar la taula, ja és plena de dibuixos, i no estic inspirat. Tinc la possibilitat de moure’m, ara el peu a sobre de la cadira, ara

la mà a la cara, però em foto nerviós, i penso que sóc imbècil: sóc a classe d’Història Contemporània d’Alemanya, i l’únic què faig és escriure el què em passa pel cap amb un boli negre que em van deixar (el meu, tot i estar ple de tinta, no dóna senyals de vida). Si tingués son, podria fer – dissimuladament- una migdiada, però he dormit les hores necessàries, i m’he begut un cafè amb llet que ara jutjo d’innecessari. El full és ple de ratllades, ja que vaig rectificant el que escric, el tippex és a l’estoig, no el malgastaré per arreglar aquestes notes. En un moment em faig tantes preguntes que m’atabalo. Em plantejo què faré quan acabi la universitat, i no ho sé, tinc dubtes, tinc por d’equivocar-me. Penso en això, i en allò, en les coses que em preocupen, però ho faig massa ràpid per reflexionar-hi, i treure’n alguna conclusió satisfactòria. Sí, estic perdent el temps, i el pitjor és que ho sé, i em sento malament. No marxo de classe, perquè ja ho vaig fer un dia, i no vull que el professor em clitxi. A més, què faria, anar a dinar, si no tinc gana? El professor segueix parlant com si res, està fascinat amb el que explica, i no s’assabenta que estic en una altra galàxia. Segur que a l’examen preguntarà, com cada any, la República de Weimar, i estic convençut que aprovaré. Miro l’hora, queden trenta-cinc minuts si és que la noia sudamericana no té cap pregunta. Per un moment escolto al professor: inicialment la classe treballadora pagà el cost de la modernització d’Alemanya, i a sobre, en quedà al marge. Una injustícia. I ho rellegeixo tot, hi penso una estona i m’adono que escric per no plorar.

Quina pua Repetir una assignatura és dur, i si l’arrossegues de segon, doncs emprenya. La cosa és Història Moderna Universal i m’hi he apuntat amb una

professora de la qual tenia els apunts de feia dues temporades. Vaig anar al seu despatx (mètode poc usual per part meva) per preguntar-li si els apunts tenien validesa, com aniria l’avaluació, etc. Em va preguntar per què m’havia canviat de professora i li vaig dir que no m’agradava com ho feia l’anterior. Va callar i quan ho vam fer em vaig fixar que tenia la fotografia de Felip V penjada del revés. Visca la revolució! A l’aula hi ha 60 persones (suposo que hauran vingut cada dia). Els compadeixo, ells venen, perquè no tenen els apunts, i sobretot perquè és una assignatura obligatòria i l’han d’aprovar per nassos. Aguantar a aquesta professora de veu gastada es fa difícil, però és el que hi ha. Jo m’he assegut al final de la classe, i puc veure com la majoria parla mentre la professora explica i pitja de tant en tant el micro que l’ajuda a fer-se entendre.

Il·luminant la foscor A Tendències Historiogràfiques Actuals vam començar amb sorpresa. A la primera classe, el professor va dir que no sabia, perquè feia aquesta assignatura, ja que tenia una altra especialitat. Va dir que a classe faríem el que voldríem, va preguntar si algú tenia idees i tothom va callar. Les classes es basaven en discutir articles d’El País, majoritàriament. Avui, que és l’últim dia de classe, ens ha convidat a tots els estudiants a un cafè. L’avaluació era escollible. Es podia triar entre un treball i un examen. Vaig triar un treball. I juntament amb la Marta, la Sara i el Toni hem fet un treball de collons, La foscor olímpica. El treball que tracta de les detencions i presumpte tortures que van patir un seguit d’independentistes catalans abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, el 1992. Per què aquest treball? Ho resumeix una frase d’Enric Gomà, “la història, quant més recent, més

implicacions i més problemes té”. En la introducció del treball, dèiem el següent: Hem escollit “La foscor olímpica”, perquè creiem que aquests fets han estat silenciats i –intencionadament- oblidats amb el pas del temps per les institucions democràtiques, els partits polítics i els mitjans de comunicació. Podíem optar per explicar les tendències historiogràfiques de temps passats, on els protagonistes ja haguessin desaparegut, però hem decidit tractar les detencions que van patir trenta-vuit independentistes el 1992, acusats de pertànyer a Terra Lliure, perquè les persones empresonades encara són vives, i alguns dels responsables de les detencions encara ostenten càrrecs i responsabilitats públiques. Creiem que és necessari un replantejament immediat d’una Història que habitualment no s’atreveix a jutjar el passat fins que els protagonistes moren, o fins que el tema estudiat ja no afecta, ja no molesta al poder. La recent moda de denunciar els fets més execrables del franquisme considerem que arriba tard. Per què s’ha hagut d’esperar tant per mostrar a través dels mitjans de comunicació, i per tant per arribar a la majoria de la població, les atrocitats del règim? Ens sembla injust ajornar les sospites, ens sembla covard esperar que passin els anys, i així que les persones que van dirigir crims d’estat quedin indemnes del judici que mereixen. No volem girar la vista a la història més recent, a l’estudi de la història dels que van tenir responsabilitats polítiques o judicials fa una dècada. Casos com el captiveri del dictador Pinochet a Londres, el judici a col·laboradors del règim dictatorial de l’Argentina o dels criminals de la Guerra dels Balcans ens encoratgen a estudiar les detencions d’independentistes l’any 1992. Ens animen a analitzar el tractament que en varen fer els mitjans, la posició

dels partits polítics i la d’un govern democràtic, el d’Espanya, que no va investigar les denúncies de tortures que van fer alguns dels empresonats en sortir de les dependències policials. Volem deixar clara la nostra ideologia: netament democràtica i catalanista. Afirmem el dubte i la desconfiança que ens produeixen certes accions de la policia i de membres del govern espanyol de 1992 -en certs casos condemnats per tortures i assassinats-, i ho fem, perquè no creiem en la imparcialitat dels historiadors. No volem amagar la nostra ideologia ni la nostra posició prèvia en desenvolupar el treball, perquè seria un engany prescindir d’aquesta

explicació

a l’hora de fer-lo i d’extreure’n les

conclusions. L’elecció d’aquest treball, i no d’un altre, neix de la rebel·lió contra l’oblit i el silenci que emmarquen aquest cas, i sobretot per la por que ens produeix que un altre govern espanyol, com el del PSOE el 1992, opti per la repressió contra

l’independentisme

català

forma

indiscriminada.

és

inversemblant pensar en una nova ràtzia, en una nova criminalització dels que volen i lluiten per la independència dels Països Catalans de forma pacífica. Ho temem, perquè ens semblaria antidemocràtic i, perquè nosaltres que ara analitzem els fets ocorreguts el 1992, podríem ser-ne les víctimes, podríem esdevenir protagonistes.

Treballs a punta pala Aquest últim curs m’ha tocat fer molts treballs, que a més a més, eren l’únic element avaluador. Això m’agrada, i realment és més encertat dir que he escollit aquest mètode, que no pas que m’ha tocat.

Fent treballs assegurés al 90% l’aprovat, perquè quan un porta un temps a la Facultat ja sap aproximadament com van les coses i quina és l’exigència mínima. Amb els treballs, tu et marques els tempos, tu decideixes quan i com els fas. Si són en grup és una altra cosa, perquè tens altres condicionants (els companys), però també és una manera de conèixer a la gent i les seves maneres de treballar. Si saps repartir-t’ho, els treballs són la píndola màgica per treure’t assignatures de forma ràpida, ja que pots agafar igualment tres assignatures, de les que s’han d’estudiar, i fent tres treballs

(per

dir

una

xifra),

et pots

polir

sis

assignatures

quadrimestre. Per fer treballs hi ha evidentment la possibilitat de consultar llibres i més llibres, l’opció de trobar un company que te’l deixi i tu reinterpretar-lo o anar de patac a Internet i aprofitar les noves tecnologies. Allà hi pots trobar treballs correctes que simplement has d’imprimir. També els pots utilitzar com a bibliografia, guanyes molt temps perquè tot ja està picat, i com a molt ho has de traduir o reescriure.

Regalen crèdits El professor d’Història d’Amèrica tenia càncer i es va ajornar l’inici de les classes durant un mes. Al cap d’un mes va venir una substituta. Tot i això, el professor va venir un dia a la Facultat, hi va regalar llibres, allà al Departament d’Amèrica. Al costat dels llibres s’hi llegia, self-service. L’editorial, diu el rumor, li va dir al professor que o anava a buscar els llibres que no es venien o que els llençaven ells. El professor va anar-hi i pam, self-service. Però no és aquest el regal important, sinó que regalaven 12 crèdits.

Quan em vaig matricular a la llicenciatura d’Història a la Universitat de Barcelona si que suposava que hi hauria assignatures més complicades que d’altres, però d’obsequis no n’esperava. No sabia que regalessin crèdits. El primer quadrimestre d’aquest curs estava apuntat al grup A1 d’Història d’Amèrica, que és una assignatura obligatòria de 12 crèdits, que són molts. La professora ens va explicar com ens avaluaria i ens va informar que la nota final sortiria de puntuar un treball de cinc pàgines. Quina ganga! Quan ens ho va dir no vam aplaudir per no espatllar-ho. Jo no m’ho creia, pensava que hi hauria trampa, que la professora es cobraria una cistella de Nadal, però no. Era veritat. I a més, el tema del treball l’escollia l’estudiant. Fent la feina demanada creia que estava a 4t d’ESO, però pensant-ho bé a 4t d’ESO amb un treball de cinc pàgines no t’avaluen, com a molt podrien pujar-te una dècima si tens una nota dubtosa. A 4t d’ESO fan un fotimer de controls... Amb aquest treball de cinc pàgines (a lletra 12 i doble espai, és clar) vaig tenir la nota final. Algun experimentat creurà que la professora va ser molt exigent en corregir-los. Res de res. Qui va entregar una cosa presentable referent a la Història d’Amèrica va aprovar, i va aprovar amb nota si el plec de fulls impressionava. N’hi ha que creuen que els exàmens són injusts, i ho són. Jugar-s’ho tot en una carta és perillós, perquè hi ha mil factors que poden perjudicar l’alumne. Ara, avaluar una nota amb una feina de cinc pàgines és trist i si no hi ha cap constància que l’autor en sigui el firmant és un insult. Probablement l’únic que acabarà aprenent l’estudiant és el que ha treballat i això és molt poc. Diran que per adquirir coneixements ja hi ha les classes, però no cal oblidar que el bar és preciós, que per la classe volen insectes

fascinants i que és impossible empapar-se de tanta informació escoltant-ho una vegada. Qui es tira pedres a la teulada? Els estudiants vam acceptar el regal, ja que quan hi ets vols treure’t les assignatures de sobre. És normal, el primer és el primer, i el primer és aprovar. Ara, quan tens la nota i t’ho mires amb perspectiva penses, i penses que l’ensenyament públic no pot tenir el llistó tan baix. Tot i això no cal inquietar-se massa, de moment, ja que la gran majoria d’assignatures s’avaluen amb un examen. Però és clar, si la moda del treball de cinc pàgines prolifera, els futurs historiadors només sabrem això, cinc pàgines de cada assignatura, i dades banals del nostre entorn: el preu d’un Donut al bar de la facultat (0,75 €) o que les mosques són emprenyadores, que no és història, però és informació.

Els del col·le D’exalumnes de l’escola n’hi ha per totes les llicenciatures, però la majoria de gent amb qui em feia al col·le, l’Àlex, el Carbonell, el Francesc, el Javi, el Marti, el Pablo, l’Oriol, el Víctor i el Xesco estudien ADE o Econòmiques. Són gent pragmàtica, suposo. L’excepció són el Padrós i el Vallès, que estudien Dret, el Santi que fa Periodisme, i el Meroño que fa Història. El Marcel va començar Història, però ho va deixar, ara fa Investigació Privada. El ritme de cadascú, a l’hora d’anar-se traient els cursos varia, però hi ha un denominador comú, la gent no va amb l’accelerador posat. Em sembla que l’únic que acabarà quan teòricament li toca és el Vallès, la resta han perdut pel camí un quadrimestre o un curs. Els motius diria que són la dificultat d’algunes llicenciatures, la llibertat de la universitat, i és que a la

universitat, no hi ha un seguiment com a l’escola, i la vida de l’estudiant que és bona, i pocs la volen finalitzar ràpid i corrent.

Camí de roses A l’assignatura d’Història d’Amèrica Contemporània II, no hi ha massa complicacions, les condicions són calcades a les d’Història d’Amèrica, amb l’afegit que s’ha de fer una ressenya d’un llibre. No vaig a les classes, perquè em coincideix amb una assignatura –Europeus III- de la qual haig d’agafar apunts. El treball l’he fet del Mundial de futbol de 1978 a Argentina, sobre la manipulació política del règim de Videla que va instrumentalitzar l’esdeveniment per recollir els fruits del populisme.

Paisatge Des de que tinc ús de memòria que recordo el mateix paisatge: en Jordi Pujol de president de Catalunya, el Barça presidit per presidents que no m’agraden, el Príncep Felip amb rumors de casament i el Floquet de Neu com a símbol del zoo. Tot això, en un tres i no res, ha passat a millor vida. El president de Catalunya és en Maragall, arran del pacte del PSC amb ERC i ICV-EUiA, Laporta presideix el Barça, el Príncep Felip ja té futura, i la futura es diu Letizia, i el Floquet de Neu ha mort. El paisatge ha canviat, quin any el 2003... Un any històric.

El dia, l’hora i l’aula Arran del descuit de la Carlota i de la Mercedes, que van arribar una hora tard a l’examen de Món Actual i, sobretot, de la meva confusió de dia a

l’examen d’Europeus I, que estic obsessionat en repassar el dia, l’hora i l’aula on se celebrarà l’examen. I tant si escarmentes...

Capicua L’assignatura d’Història Moderna Universal és l’últim escull per ser llicenciat. M’hi jugo la vida. L’examen me l’anava preparant, però pam! Ja sabia que el pare de la Marta estava fotut, però es va morir i el gerro d’aigua freda em va fer perdre hores d’estudi. Després de l’enterrament vaig anar a la biblio, i no podia estudiar, vaig anar al bar amb el discman, amb la música a tot drap, per no pensar i anava mirant lletres, de forma esbiaixada, anava llegint paraules per intentar memoritzar-les. Vaig fer una llista de noms que no recordava, i els anava llegint, associant-los a un fet. No podia llegir-me un tema, solament quatre paraules i escoltar la música que em petava les orelles. La Marta em va dir que no anés a l’enterrament, però com és lògic, hi ha prioritats, i estan molt per sobre els amics que tots els exàmens de l’Univers. Tenia por de suspendre. Estava tocat i l’endemà tenia l’examen més important de la llicenciatura, l’examen que decidiria si aconseguia el gran repte, acabar en tres anys i mig, o arrossegar l’assignatura cap al setembre, i allargar així el periple universitari. Era un toc de dramatisme injust, però la vida és injusta, més ho era per la Marta. Afrontava l’examen abatut, sense forces i sense ganes, i no m’ho sabia prou bé com per anar-hi tranquil. A mitja tarda vaig tirar la tovallola i vaig anar a casa, vaig cagar-me en la vida i en la mort i en tot el que trobava pel camí –vaig anar-hi caminant, amb el discman engegat- perquè em toqués l’aire.

El dia de l’examen, sabíem que la professora era gran i sorda, i després d’insistir al Meroño de manera reiterativa, ens vam posar de costat per ferlo. Suposo que algú ens va donar un cop de mà, o les estrelles van alinearse... El que no sabia el Meroño, m’ho sabia jo, el que jo no havia sentit mai, el Meroño s’ho sabia. Entre els dos vam treure un 5, entre els dos vam aprovar. Sense ell hagués tret un 3 i ell igual. Semblava que cadascú s’havia estudiat la meitat de la matèria per aprovar justet. I tot i que no era l’últim examen era l’últim que era difícil, els altres estaven controlats. I aquest examen emotiu, ple de patiment, gairebé heroic, va ser un final capicua, perquè em va retornar al primer dia, aquell dia que el Meroño i jo, buscàvem la nostra aula. He

acabat

carrera

virtualment

–al

Meroño

encara

queda

quadrimestre- amb la persona que vaig iniciar aquesta tasca. I em fa il·lusió, perquè ell ara no està en el millor moment, i ens ho mereixem.

Un pam de nas La República de Weimar comprèn uns anys importantíssims, des de la fi de la Primera Guerra Mundial fins l’ascens del nazisme al poder, en la història d’Alemanya. Any rere any el professor d’Europeus I a l’examen preguntava la República de Weimar, i és clar, tots ens ho sabíem a la perfecció. Però aquesta vegada ha estat diferent. Quan el professor ha formulat les dues preguntes, de les quals se n’ha d’escollir una, la República de Weimar brillava per la seva absència. Llavors, s’ha fet un silenci tens i llarg. Segur que molts estudiants han estat tentats de preguntar-li al professor, t’has equivocat, falta la República de Weimar, però ningú s’hi ha atrevit. Passats uns segons, a classe hi ha hagut un èxode, s’han buidat files senceres i la

gent marxava resignada. Els que ens hem quedat hem respost tan bonament com hem pogut el que se’ns preguntava, desitjant que en corregir els exàmens el professor sigui més coherent amb la seva trajectòria, és a dir, que l’aprovat sigui general.

Dit i fet L’espelma ha funcionat, perquè he aprovat Món Àrab. També he aprovat Països Europeus III i Història Contemporània d’Amèrica II. D’Història d’Amèrica, un notable, i de Tendències, excel·lent. Apa, nanus. C’est finir! Vaig ampliar la matrícula per si les mosques, l’assignatura escollida va ser Història de la Vida Quotidiana. He anat a la primera classe per curiositat, però no necessito els crèdits, només haig d’acabar d’anar a la Filmoteca i jugar uns quants partits més de futbol-sala. Havent aprovat totes les assignatures la ponderació de l’expedient és d’un 1,64. Desglossant-ho, he tret dos excel·lents, tretze notables i tretze aprovats. Pujo el camí en busca de l’autobús, amb la satisfacció del qui sap que ja ha acabat, i miro com segueixen treballant per inaugurar el Trambaix. El repte -he, he-, l’he aconseguit. He acabat abans que el Trambaix circulés per la Diagonal.

Ho celebro El fet d’haver-me llicenciat s’ha difós ràpidament en el meu entorn, i ja he rebut els típics copets a l’esquena. M’han trucat familiars felicitant-me, o si més no, han transmès l’enhorabona a la meva padrina que quan m’ha

trucat, m’ha felicitat de part d’un munt de familiars. A més, els amics del col·le volen que els hi pagui alguna cosa, ja ho faré, ja. Haver aconseguit llicenciar-me mereix una celebració, perquè ha estat un període important, perquè m’ha costat i perquè no crec que em torni a llicenciar mai més. Amb els amics de la uni i fent-ho coincidir amb el meu aniversari, hem anat a sopar a Il Commendatore i després hem sortit de festa, a Tunnel Casanova. Abans de sortir m’han regalat, és típic, una felicitació. Un fragment diu, Què dir d’aquests tres anys i mig? Queda el record de moltes estones compartides: avorrides classes mmmmmg amb professors, docents, ensenyants, doctorats...; les hores al bar; la biblioteca, si home si, aquell edifici amb tants llibres...; els apunts, els exàmens, l’ascensor, les notes; i evidentment també queden els dinars a química, algun Gran Hermano, les hores del msn, algun blau... Snif. M’ho he passat molt bé, i avui, tot i que he dormit quatre hores, la ressaca no es nota. L’alegria s’ho emporta tot.

Manual d’instruccions En acabar –llàstima que no fos el 1r curs- la tècnica d’estudi ja la tenia força perfeccionada. Sabia que estudiant una setmana abans de l’examen ja em podia presentar amb confiança. El mètode que més he utilitzat és molt simple, resumir els apunts o comprimir-los, diga-li com vulguis. El meu rècord és partir de cent pàgines d’apunts i passar a tenir-ne deu pàgines resumides. Després vaig suspendre, això sí. Bé, les altres vegades que no resumia tant, després d’abreujar els apunts els anava memoritzant, amb el propòsit de tenir l’últim dia per repassar-ho sabent que havia aprovat. Si

l’últim dia havia de memoritzar més coses em posava molt nerviós, perquè creia que m’agafava el toro. M’he mirat una guia de la Universitat de Navarra per estudiar bé. Entre les pautes a seguir la guia proposa fer algun tipus d'activitat física per desfogar-se, alimentar-se bé, dormir suficient, tenir un bon ambient d'estudi

estudiar

del

més

fàcil

més

complicat.

Tenir una actitud positiva, moments abans de l'examen i, si cal, fer exercicis de relaxament, llegir bé les preguntes i fer-se un esquema per contestar-les quan es té el full davant, i cuidar-se i descansar l'endemà són altres de les recomanacions que fa la guia. I aquestes directrius no s’allunyen massa de les meves: entre cinc i sis hores d’estudi diàries, cada hora, hora i mitja, un quart de pausa i mai estudiar després de les vuit de la tarda... A part de la tècnica són vitals les maneres. Diuen que per fer un bon examen, aquestes són les claus: - L’únic que compta es el que escrius, no el que saps. L'examinador no deduirà el que vols dir. S’han plasmar els coneixements sobre el paper. - Ves alerta amb el vocabulari, la puntuació, l'ortografia i la sintaxi. És bo que llenguatge sigui ric i que es vegi que domines la gramàtica. - Si has de rectificar una frase, no la tatxis amb bolígraf. Fes-ho amb tippex, que és més discret, però tampoc n'abusis. Si presentes un examen net i amb bona lletra, el corregidor ho agrairà. Val la pena. - Abans de respondre, tingues clar el que vols contestar. Prepara't un esquema mental o escrit en un full esborrador amb els punts a comentar i l'ordre de l'exposició. La claredat conceptual, l'ordre lògic i el rigor expositiu és un factor clau.

- Justifica les respostes, argumenta-les correctament i mostra la teva capacitat de reflexió, de comprensió i de comunicació dels coneixements assolits. - És vital parlar amb propietat i utilitzar els termes específics i el llenguatge de la matèria de què t'examines. Així es demostra que tens un alt domini del tema. - El nervis són el pitjor enemic. És important, per no deixar-se res, repassar l’examen abans d’entregar-lo.

Salam Alikum M’he apuntat a unes conferències, Introducció al Món Àrab. Com en totes aquestes coses, s’havia de firmar un paper per donar fe de la teva assistència, i si no firmaves, podies firmar l’endemà. No em va caldre ni convalidar-ho, perquè em sobraven els crèdits. Ha estat entretingut, la majoria dels assistents eren gent gran, i alguns tenien un nivell força baix i preguntaven coses de vergonya, però és clar, era introducció. El millor va ser quan es va obrir el debat sobre el català, i de sobte, els defensors a ultrança del poble palestí i els seus drets, veien una imposició que el català fos la llengua d’ensenyament a Catalunya. La idea de posar-me unes plomes per semblar un indígena se’m van reforçar, segur que, ipso facto, haguessin defensat els drets dels catalanoparlants. En acabar el curs, va passar una d’aquelles coses típiques, algú va demanar l’adreça electrònica dels 20 assistents, per fer un sopar... Pel que deien els correus ningú els hi feia cas als convocants, no m’estranya.

Defensant els colors Hem mantingut el mateix bloc del curs passat, amb algunes incorporacions. Això si, l’equip de futbol-sala aquesta vegada portava el nom d’Història, és a dir, he defensat els meus colors. Vam passar la primera ronda, però la segona no, aquesta vegada per molt poc. Aquesta temporada he fet menys gols, sobretot perquè he jugat menys. Estic en pitjor forma i he calentat, de forma premeditada, banqueta. Per guanyar-me els crèdits vaig assistir a una conferència de la salut. Va estar bé, era divertida i curta. Per saber si m’havien aprovat el test referent a la conferència, he fet dos viatges en va. Es veu que ens han dit malament les dates. A partir d’ara trucaria, però ja he acabat.

Encegat de llum de la tristesa, penja la vida al celobert Quan la Mercedes m’ho va dir em vaig quedar glaçat, i ara, quan el recordo, sento una impotència extrema. Ens coneixíem poc, però el podia haver conegut a la perfecció, això, va com va. Vaig anar a un concert a Razzmatazz, ell hi cantava. L’endemà de saber la notícia vaig notar que la cartera em pesava moltíssim, que no podia dur-la a sobre si no treia l’entrada del seu concert. La vaig treure i ara la miro. El concert va ser el dijous 23 d’octubre de 2003, començava a les 21.00h. L’entrada és taronja i està escapçada. Sí, és clar, totes les entrades estan escapçades, però aquesta em sembla que està mutilada, com si fos, no ho sé, no trobo la metàfora. No sé perquè, va penjar la vida, no entenc perquè va tirar la tovallola. Si hi penso, per uns segon em falta l’aire. Per què les coses són tant complicades? Cantaves una canço que deia que et suicidaries i ho vas fer.

“Llevo siglos recorriendo autopistas de recuerdos en busca de aquel beso que nunca me diste al cuello el dia que te dije que te quiero por ti muero (...) Deliberación un dia voy a decidir echarle cojones y dejar de forma definitva esta patética vida. Ironías del destino hizo cruzar a un compañero asiático en el.. Qué haces aqui Miguel? Me voy a suicidar por una mujer. Veia capaz de semejante gilipollez. Recapacita muchacho, recapacita muchacho”.

La vida continua Després del cas Carod, el líder d’ERC ja no és al govern, van haver-hi els atemptats de l’11-M i el PSOE ha guanyat les eleccions a Espanya. A la Facultat ja no hi vaig, però pels amics m’assabento del que passa. M’han dit que el professor Masies no va anar a dos exàmens perquè estava malalt... Es veu que hi havia tensió entre el professor i el departament. Els estudiants no van poder fer l’examen el dia que els tocava, però per compensar-ho, tenien barra lliure per triar quan el volien fer. Ara bé, el més destacable és l’orla. Només m’he fet la foto general, la que tothom es fa si és que vols sortir a l’orla. Aquesta és una altra, perquè força gent no vol sortir-hi. Ja veus, què avorrits. M’he fet repetir la foto dues vegades, però sempre m’hi he vist igual. M’han fet posar una americana i una corbata postissa, m’ha recordat aquells decorats de flamenca o d’home forçut on la gent hi treu el cap i s’hi fotografia. La foto amb el barret? No, no cal. Hi havia un llistat de professors, i he pogut votar als qui volia que sortissin a l’orla. He votat els que fan més ràbia, per no oblidar-los.

Mentrestant, amb el Meroño, hem fet un article per a la revista Sàpiens. Vam anar a buscar un professor que és l’assessor de la revista i vam parlar amb ell per si era possible col·laborar-hi. Entre línies ens va dir que els temes que més interessaven eren Egipte i el nazisme. Vam fer-li cas. La meva germana sempre m’ha empès a provar aquest tipus de coses, què hi perds, i té tota la raó del món. Després de moltes hores, proves, converses, vam decidir fer un article dels Jocs Olímpics de 1936 que es van celebrar a Berlín, en els quals Hitler va posar-hi cullerada per instrumentalitzar les Olimpíades. Vam titular-lo, Els jueus de Hitler, i després d’ensenyar-lo als amics i familiars, el vam ensenyar al professor que ens va ajudar i més tard a la revista, que després d’un temps de dubte, ens va dir que sí, que el publicaran.

El que quedi, quedarà La Universitat de Barcelona, és l'única universitat catalana entre les 100 millors

d'Europa,

segons

l'informe

Academic

Ranking

World

Universities-2003, publicat per l'Institute of Higher Education de la Xangai Jiao Tong University (SJTU) a la Xina. La UB també figura al capdavant de les tretze universitats de l'Estat citades al rànquing d'entre les 500 millors universitats al món. Doncs mira, tot això que tinc de guanyat, d’haver estudiat a unes de les cent millors universitat d’Europa. Tampoc és un èxit brutal, però val més això, que ser el número 3.000. Del que no se’n diu res, és de la Facultat d’Història. En canvi, a un suplement d’El Mundo vaig llegir que en Història, la UB, era la segona de l’Estat. Ara bé, segons un estudi de la

Universitat

d’Alcalà

d’Henares

els

coneixements

d’un

terç

dels

universitaris es perden. Això ja t’ho sembla quan estudies, quan veus que

estàs empollant coses que no guardaràs al disc dur, però en aquell moment te les has d’estudiar, i a fons, si vols aprovar les assignatures.

Història ficció La Història ficció és una distracció com una altra. Es tracta d’imaginar, o simplement d’inventar-se que hagués passat si no s’hagués produït un fet que ha tingut certa transcendència, o que hauria succeït si hagués prosperat algun episodi avortat, durant el periple de la Història. I jo em pregunto, què hagués passat si no hagués fet la llicenciatura d’Història. I la resposta ràpida és, no ho sé. I si m’hi reparo una estona i hi dono voltes, crec que molt no hagués canviat la meva vida. Si m’haguessin acceptat a la URL per cursar Periodisme, estic convençut que hagués acabat els estudis i després, vés a saber, potser m’hauria matriculat a Història per especialitzar-me. O potser hagués exercit de periodista esportiu i al cap d’uns anys, copiant al col·lectiu de gent gran de la meva Facultat m’hauria apuntat a Història com a afició. Pressuposant que amb el no de la URL hagués decidit no fer Història, perquè no m’hi veia prou motivat, hagués estat un any en blanc i hagués anat a Periodisme l’any següent. El que tinc clar és que el món en general, i l’historiogràfic en concret, no hagués patit un sotrac si no hagués cursat Història. La UB hagués estat el mateix, el Gremi d’historiadors seguiria igual, repartint-se el pastís els que bonament poden i d’altres se seguirien queixant que no hi ha oportunitats.

A ROMA

Fem un viatge, o què? Un dia la Núria em va dir, per què no fem un viatge de fi de curs/fi de carrera? Quan m’ho va dir, vaig pensar, hòstia, això estaria bé, però al final no ho farem. A la meva uni quan ens unim és per manifestar-nos contra les injustícies (les instal·lacions de la nostra Facultat, les lleis del PP o la guerra d’Iraq). No hi ha tradició de fer festes universitàries o viatges en grup, i per això creia que no ho faríem. Però la idea era boníssima i valia la pena treballar per la causa. Com a molt destinaríem un temps parlant-te, i després res. Per intentar-ho... Primer calia trobar gent. Vaig tenir un paper determinant en el contagi de la idea, de punta de llança. Després, en materialitzar el projecte, no m’hi vaig deixar la salut. Considero que qui ha d’organitzar les coses és millor que sigui organitzat, i jo no en sóc. Un s’ha de conèixer, i ha de saber on ajuda i on molesta. Bé, el boca-orella va ser força productiu, el viatge estava quasi garantit. Per assegurar-ne la viabilitat, suposo, la Mercedes va fer un cartell amb un text

convincent –Apuntarsus al viaje- que incloïa un telèfon de contacte i la il·lustració d’un avió. Aquest cartell el va enganxar per la Universitat, però ningú va trucar al telèfon. Com és? S’havia de decidir el lloc i els dies. En una assemblea convocada al bar de la Facultat, ens reunírem el nucli dur o els que podíem aquell dia: la Mercedes, la Marta, la Sara i jo. Teníem catàlegs de viatges i d’aquella assemblea en va néixer una elecció: Creta seria el nostre destí i volíem ser-hi una setmana. Decidit. Quan en Toni i jo vam anar a les agències de viatges, les noies de les agències deien que una setmana a Creta serien massa dies. Doncs fora. Vam tornar-ho a valorar i finalment vam optar per un recurs fàcil, un valor segur, que a més tenia peregrí cultural: Roma. Vam agrupar agendes i vam decidir que faríem el viatge després de Setmana Santa. Al final seríem deu persones. La Sara va organitzar-ho tot i els altres vam pagar el que ens tocava. Amb el paquet del viatge, pel preu de 528 €, teníem l’avió (Iberia) d’anada i de tornada i set nits amb esmorzar a l’hotel Oly. Abans de Setmana Santa vam fer un dinar –fideus a la cassola- a casa de la Marta i de la Sara va per parlar del viatge. No vam concretar res.

Avantmatx El dia abans del viatge el vaig dedicar a la reflexió, a comprar un parell de coses i a fer la maleta. Vaig començar a fer la maleta a la tarda, i quan la feia em vaig adonar que no tenia “Guia de Roma”. Tot i l’entrebanc no em vaig deprimir i vaig seguir decidint: m’enduria el paraigua, però la càmera digital no, perquè tenia por de perdre-la.

Aquella nit vaig tenir insomni. No pensava en terroristes islàmics dins l’avió, sinó com anirien les coses entre nosaltres, si ens ho passaríem bé... Com que no podia dormir, vaig aprofitar el temps. Vaig fer una llista. La confecció de la llista incloïa els llocs que calia visitar de Roma, elecció extreta d’uns papers que tenia per casa.

Prossima fermatta, Roma L’estació de Sants va ser el punt de trobada. Vam quedar aviat, per allò que val més que sobri un quart d’hora. A Sants tots hi vam arribar puntuals, excepte el Meroño. Quan va arribar, amb el pèl descolorit, vam agafar un tren cap a l’aeroport. Allà ens vam trobar amb la Mònica, que és l’única persona del viatge que no coneixia prèviament. A la resta n’hi ha que els coneixia molt, bastant, força i no gaire. Després de facturar el bitllet vaig buscar similituds entre nosaltres. Veia diferències. Finalment vaig concloure que teníem tres aspectes en comú: estudiàvem Història, l’edat (any amunt, any avall) era similar i cap de nosaltres fumava tabac. A l’avió, el Meroño va veure un islàmic sospitós i el va controlar de prop. Més tard, va entendre que aquella proximitat el podia haver convertit en la primera víctima d’una massacre. Realment tot havia anat bé, cap maleta perduda i una puntualitat a destacar. En canvi, amb l’hotel va haver-hi una confusió. Els de l’agència de viatges van dir-li a la Sara que el nostre hotel era cèntric, però no surtia ni als mapes! L’hotel era a la Via Santuario Regina Degli Apostoli, 36, que si s’hagués d’ubicar, seria al centre dels afores. Va haver-hi pocs comentaris en contra, perquè ningú havia mogut un dit per trobar un hotel millor. A menjar-nos-el, doncs.

Una lleonera Del repartiment d’habitacions (fet a Barcelona) cal destacar que dormia a l’habitació 120 i que la compartia amb el Meroño i el Toni. En arribar vam veure un plegatí i com a bones persones ens el vam repartir dos dies cadascú, l’última nit a sorteig. L’habitació ben aviat es va convertir en una lleonera, el Meroño des del començament va posar les coses clares: allò no seria una patena. El Toni i jo, que som educats, el vam ajudar a què se sentís com a casa. Per tant, el desordre hi prevalia, i la pobra Raffaella, la dona de fer feines, aquells dies mereixia cobrar doble. Ben aviat vam variar el mini-bar de l’habitació. Vam treure les begudes que ja hi havia i hi vam posar les nostres, que havíem comprat en un súper. L’últim dia ens volien cobrar les begudes que havíem tret, però en explicarlos l’operació i l’amagatall, no va caldre afluixar la mosca. Com a despertador utilitzàvem el mòbil del Meroño, que sonava molt fort i massa estona pel meu gust. Per Roma anàvem amb son, perquè per les nits les converses s’allargaven. Parlàvem dels altres i de nosaltres. Una nit, el Meroño va demostrar el seu camaleonisme i es va convertir en presentador, tertulià i concursant. Vam escenificar un Gran Hermano del viatge. Vam nominar, cadascú a tres persones i vam pronosticar a qui nominaria la resta. Vam concloure que el Meroño sortiria nominat, però seguríssim que l’audiència (si existís) no el faria fora, perquè és un fart de riure. Les ganes de fer l’imbècil estaven a l’orde del dia i un parell de nits vam picar una porta d’una l’habitació, la 102. Després apretàvem a córrer. L’última nit vam portar pa i aigua per la Mercedes, perquè de cognom es diu Paniagua. Humor de nivell... El pitjor va ser quan ens vam adonar que les plantes de l’hotel estaven vigilades amb càmeres de video. Vam pensar que

érem molt idiotes. Quan val el video? Suposo que el conserge, que per cert, ens saludava cada matí dient bon dia, no el vendria per menys de 100 €. Ara bé, el més destacable de l’habitació va ser el Meroño, ja que va agafar prestat el sabó, el desodorant i l’escuma d’afaitar del Toni i la meva màquina d’afaitar. Les coses anaven així, jo en aquella habitació hi vaig perdre un impermeable, un anell, un carregador de mòbil, potser 50 € i la paciència. És un dir.

Dieta mediterrània El primer esmorzar, que estava força bé, va ser el 14 d’abril. Feia 73 anys que s’havia proclamat la cosa, i entre historiadors això no és un assumpte menor. Vam fer un brindis –amb aigua- per la República catalana que vindrà. A part d’això, aquells dies la nostra alimentació es va basar en la pizza, òbviament. Tots menjàvem, menys la Núria que em sembla que feia el Ramadà. Jo vaig optar majoritàriament per la prosciutto, que a Itàlia, pel que vaig constatar no és amb pernil dolç, sinó amb pernil salat. Les pizzes eren boníssimes, la majoria, excepte la del restaurant del Vaticà –davant del museu- que tenia uns bolets perillosíssims, i era parlant clar, una estafa culinària. Davant del Museu del Vaticà, no cal fer-ho bé, la gent ja ve sola. O és que davant de la Sagrada Família hi ha grans restaurants? També s’han de destacar els gelats, a Roma no són més cars que a Catalunya, i a proporció són molt millors. Això sí, el pitjor àpat va ser el penúltim dinar. No es va consensuar el restaurant, i jo que tinc unes conviccions democràtiques molt accentuades em va indignar l’opció, mengem aquí, perquè sí. Estàvem cansats i jo en senyal de protesta, i el Toni que es va solidaritzar, vam dinar uns bollos amb pernil dolç, dolents a

matar. Sort que l’últim sopar el vam fer en un restaurant que ens havia recomanat la mare de la Cinta –el Wanted- i les coses es van reconduir.

Tal dia farà un any Anàvem junts, segurament tres quartes parts de les visites les vam fer plegats. El grup era de deu persones i lògicament cadascú hagués fet un viatge diferent. Jo, molt més relaxat. Com va dir la Núria, menys de col·le. No ens coneixíem prou, i van sorgir conflictes, per malentesos, per errors, per falta de cintura o d’educació. Vaig pensar –més d’una vegada- que acabaria enfadat amb tothom, i és que va haver-hi algun moment que allò semblava una bomba de rellotgeria, com a detall, les valerianes van tenir molt èxit. Però al final no va passar res de greu. Tan amics, no, més amics.

Festa No va ser un viatge per descobrir la nit romana, no. Però alguna cosa vam fer... Les discoteques tanquen a les 3.30 i posen cançons latinas, això ens va desorientar. La primera nit que vam sortit el Toni i un servidor, vam pagar el botellón, i després vam sortir pels pubs. L’endemà vam anar a una discoteca, Bush, i vam estar-nos-hi fins que ens van fer fora. Després vam buscar infructuosament més discoteques. Tot tancat.

La ciutat Ens va costar, però finalment vam comprar la targeta metrobus i després ens va semblar que tothom es colava. El pitjor va ser quan els revisors van fer una batuda per pillar els infractors, veritablement la gent no es colava

tan com semblava, perquè la targeta metrobus només calia validar-la un cop. Quan el revisor va adonar-se que nosaltres picàvem sempre, ens va mirar amb una cara... I ens va deixar passar. Bé, vam començar la visita per Roma pujats en un bus. El Meroño i jo vam veure com dos nois perseguien a una turista i li van estirar la bossa, ella es va girar i va impedir que l’atraquessin, era a la llum del dia, en un carrer cèntric, i els altres dos van girar cua. Més tard, el Meroño va saber que els carteristes tampoc tenen escrúpols amb els catalans, i que encara no ha arribat el dia en que ho tenim tot pagat, sinó que ens foten la cartera. El pobre va haver d’anar a l’ambaixada espanyola a fer papers –també li van robar la documentacióper poder tornar a Barcelona. Una experiència més, això sí. Mentre fèiem el turista, vèiem molta policia pels carrers, de secreta i de normal. Tenen por d’atemptats, és normal. El que també vam veure va ser Berlusconi encartellat per Roma, amb el nas pintat –posteriorment- de pallasso. De Roma, ho visitàvem tot, fins que la fatiga va fer forat i en un moment de debilitat, els homes del viatge vam optar per anar a l’hotel abans d’hora i fotre’ns a la piscina. Era coberta i calia posar-se un gorro. No teníem gorro, però teníem ganes de banyar-nos. Com a solució, el gorro de la banyera, és clar. I ens vam banyar. El Meroño va fer una cursa de crol amb un senyor italià, i el senyor va guanyar, perquè cada dia anava a la piscina, segons les fonts consultades (llegir Meroño). El Toni va portar l’estelada, perquè diu que és bonic fer-se fotos arreu del món amb la bandera. La idea em va agradar, però quan vam arribar a la Fontana di Trevi... Ho explica la Sara en el seu diari del viatge. A quarts d’11 ens hem ritrovatto i hem anat, després de voltar un xic, a la Fontana di Trevi. Érem allà tan tranquils quan algú ha cridat, viva España! I oh! Han

sortit espanyols fins i tot dintre l’aigua... La idea de fotografiar-nos davant la Fontana veient que nosaltres érem deu i ells cent, la vam ajornar i la vam fer quan els espanyols van marxar. No calia caldejar l’ambient. Després de la foto, la Cinta va cantar òpera davant de la Fontana i va acabar-hi intervenint la policia. Li van preguntar si es trobava bé. Ella va respondre que sí. La Cinta va tornar a cantar òpera a la Piazza Spagna i vam seure una estona a les escales. La Sara volia escoltar a uns italians que tocaven la guitarra, i jo ho vaig veure negre i ràpid de reflexes vaig preguntar si algú volia anar a donar un tomb. La Mercedes, la Núria i el Toni van secundar la meva proposta. Vam mirar botigues per la Via dil Corso i vam parar al Cafè Il Greco. Vam seure, a mirar la carta i vam fugir per cames. 5,10 € un cappuchino. El local és guapíssim, i ja l’havíem vist. Diràs que només hi vas una vegada a la vida, que per 5,10 € no es mor ningú. I és cert, però vam anar a un altre lloc i ens van cobrar la meitat. I el Meroño? Com que el Meroño anava per lliure, de tant en tant trucava per localitzar-nos. La putada era que trucant-me fèiem conferència i jo pagava la meitat dels costos. Em vaig quedar sense saldo en pocs dies. De Roma el que em va agradar més va ser el Colosseu i l’Estadi Olímpic. Al Colosseu fa temps que no hi fan lluites de gladiadors, però a l’Estadi Olímpic hi juguen a futbol. Vam presenciar el Lazio – Ancona, 4 a 2. La cosa s’ho mereixia, i el preu era irrissori, 10 €. Per veure l’arquitectura ja s’ho val, i a més pots viure l’ambient d’un partit de futbol, estava tirat de preu. Guardo l’entrada i dos diaris del partit. El Vaticà també és maco, la plaça i la catedral valen la pena. Vam veure al Papa, que deia missa, quina emoció, uiiiiii. Algú va dir que el Papa ens donava immunitat papal, amb el qual... Vam entrar al Musei Vaticani, amb la capella Sixtina i les seves històries.

Ens vam colar, malgrat que algú no ho veien amb bons ulls, perquè deien que no era just. El Toni i jo vam decidir fer-ho igualment i vam elaborar una teoria, si ens havíem de colar, ho havíem de fer davant d’unes monges o d’uns japonesos, perquè ens perdonarien. Finalment, com que la teoria i la pràctica no sempre van de la mà, ens vam colar davant d’uns turistes anglesos. En acabar la visita ens vam trobar amb les que no es volien colar, i ens van dir que també ho havien fet, però no tant. Ja... Del Vaticà anava amb la idea que allò seria opulència a dojo, i no me’n desdic, és esgarrifós que amb el nom de Déu facin tants diners. És un negoci immoral. A Roma hi ha moltes postals, molts rodets per càmeres de fer fotos, molts hot dogs i pizzeries. Roma és una ciutat majestuosa, que val la pena de conèixer. No hi ha gratacels, i sembla una ciutat àrab, hi ha molta activitat, molt merder. Els semàfors són escassos, i allò és la llei de la selva. Cadascú passa quan pot.

De compres Els pressupostos no eren massa elevats, però vam fer compres, perquè hi ha compromisos i perquè fa il·lusió tenir algun record. Vam anar a la botiga de l’AS Roma, on m’hi vaig comprar una camiseta de màniga llarga. Era força cara. També em vaig comprar una samarreta de cinc euros que deia, “Ciao Roma Ciao Italia”. És una merda de samarreta i estic convençut que no aguantarà més de tres rentats, però el preu era irrissori. A més, em vaig comprar un ninotet de sorra per dintre i plastilina per fora que s’hi pot fer formes. Va durar una hora, la Marta se’l va carregar. El millor carrer per fer shopping és la Via dil Corso, per allà hi passegen els que van a la moda, fan gràcia els italians amb les ulleres de sol gegants,

amb les sabates punxegudes, amb un tub de gomina, i tal. Vam trobar allà enmig un temple, la botiga Energie. Era increïble, hi havia un munt de samarretes, pantalons, xancles, vambes... Era la glòria, era un espai únic. Mai havia vist una botiga tan completa per homes, però per desgràcia els diners escassejaven. Fins i tot no es podia fer fotos a la botiga, suposem que és per evitar els plagis.

Conclusió A Roma vam ser-hi una setmana, de dimarts a dimarts. Si m’hagués d’autoavaluar em posaria un notable turístic, però de la ciutat real em suspendria o sent generós, aprovat per pena. Hi ha moltes coses a veure, coses imprescindibles. D’altres no. Dels companys de viatge, n’hi ha que tenien un ritme elèctric i d’altres que es cansaven, com jo. La Cinta si no ho va veure tot, no va ser per culpa seva, sinó perquè els dies tenen 24 hores. Quan portava dos dies dopat amb gelocatils, vaig pensar que el meu ritme era un altre. Prefereixo les places, la gent, els cafès, les discoteques... Alguns museus són bàsics, però en altres s’hi hauria de prohibir l’entrada als que som incapaços d’absorbir tanta informació dels segles anteriors, als que ens importa un rave la ceràmica etrusca i les esglésies que hi ha a cada cantonada. Som més dels que ho acceptem, som molts els que odiem les postals preparades, amb romans contemporanis disfressats de romans antics. Els que pateixen la síndrome del turista els agrada visitar-ho tot, ja se sap. Però els que patim la malaltia de fer-nos els interessats, els que seguim la comitiva dient que sí, que què bonic, hauríem d’acceptar que som d’una altra pasta.

Retorn i cerca Corrent per agafar un tren que ens duia a l’aeroport de Fiumicino, allà una estona esperant, mirant llibres i discos i escoltant música i interiorment anava fent balanç. Tots els viatges tenen una cançó o unes frases que els caracteritzen. De cançó cap, però de frase, “se te ve la hucha” es va emportar la palma. Del viatge de tornada, res a destacar. Vam arribar a l’aeroport del Prat cap allà 20.30, i jo a casa, a les 22.00. Vaig tornar a casa amb tren. El tren va tardar en sortir i un cop a Sants vaig pujar caminant amb la maleta de 20 quilos fins a Francesc Macià, perquè no passaven busos i perquè no tenia diners per un taxi. Trist, és penós deixarse 750 € en un viatge i tornar caminant. Realment podia haver agafat un taxi i fer-lo esperar una estona per buscar diners a casa, però tenia ganes que em toqués l’aire. En arribar a casa, eco un pa amb tomàquet. Vaig menjar a gust i després em vaig pesar, havia perdut tres quilos. Ara, havent passat unes setmanes ja m’adono de l’abast del viatge. El mitificarem. Segur, perquè no en farem cap més i perquè el vam viure amb intensitat. Ara busco fotos. Tinc les del Meroño en un CD, que es va flipar i en va fer unes 400 (sí, ho ho va fotografiar tot). I en tinc de la Marta, de la Mercedes, de la Núria i de la Sara. He llegit el diari de la Sara i he rigut recordant coses i he reflexionat amb les seves conclusions i he sentit nostàlgia d’allò que vam viure. Encara no he vist el video de la Gemma, en tinc ganes. En García Márquez va dir que la vida no és el que un va viure, sinó el que recorda i com ho recorda per contar-la. I jo, del viatge a Roma en tinc un record formidable. Amb el

viatge, he tancat així, tal com s’havia de tancar, el període universitari. Faltava un viatge de fi de carrera i el vam fer.

DESPRÉS DE TOT

El que hi ha He vist que al web de la UB explica les sortides laborals dels historiadors. Són les següents: -

Docència en l'ensenyament públic i privat.

Accés a estudis de 3r Cicle (doctorat) per dedicar-se a la investigació i a la docència universitària.

Gestió de patrimoni arqueològic i històric en empreses públiques i privades.

Documentalista històric en empreses públiques i privades (museus, arxius, diaris, ràdio, TV, cinema, etc.).

Treball en editorials.

Gestió d'activitats d'oci i turisme cultural.

Excavacions arqueològiques.

Activitats en empreses que requereixen una formació humanística més que tecnològicament especialitzada.

Feliç i content M’ho he passat molt bé a les classes i al bar, a la biblio i als passadissos. I m’ho vaig passar molt bé a Roma. També m’he estressat estudiant i algun dia ho hagués engegat tot a la merda, però no. L’entorn ha estat excel·lent, sé que he fet amics per a tota la vida. El meu balanç com a estudiant d’Història, sense cap mena de dubte és satisfactori. Estic content d’haver-me matriculat a aquesta carrera, d’haver acabat a pesar dels dubtes del primer curs, quan les coses les veia en pujada. Ara m’adono que de les assignatures és com tot, n’hi ha que t’omplen, d’altres que normal i algunes són una pèrdua de temps enorme assistir a classe o estudiar-ne els continguts.

La pregunta que em feia

abans de començar, per què vull estudiar Història, la respondria igual que llavors. Faig Història, perquè m’agrada, doncs si he fet Història ha estat, perquè m’agradava, perquè em venia de gust. I algú sap quants universitaris estudien pel “futur”? No ho sé, però bastants. Estic content d’haver fet Història i no només l’he fet perquè m’agradava, sinó que fent-la m’ha agradat aprendre’n, m’ha agradat descobrir etapes que per mi eren desconegudes i aprofundir en allò que m’interessa. Quan vaig entrar a la Universitat, el setembre de l’any 2000, la nota de tall per accedir-hi era un cinc pelat, quasi quatre anys després la cosa segueix calcada, és a dir, l’interès per estudiar Història no augmenta, segurament per la –teòrica- manca de sortides laborals. Tot i això, per mi la valoració de la

carrera

és

bona.

Vaig

encertar-la,

n’estic

orgullós.

I jo, què? He acabat i ara recordo l’última classe, l’últim dia, l’última nota, ara ja està. M’entren dosis de nostàlgia, perquè quan les coses s’acaben la incertesa es fa present, i ara penso, calia córrer tant? Quan em trobo amb gent de la uni, em pregunten que com és que ja no hi vaig, i els hi dic que ja he acabat. Llavors fan números i em pregunten quan vaig començar, els números no els hi quadren. Doncs pot ser, i no és gaire complicat. He aconseguit acabar abans del previst, però per fer-ho només he hagut d’escollir bé les assignatures, fer crèdits de lliure elecció i estudiar, és clar. Molta gent diu que la vida de l’estudiant s’ha d’allargar el màxim possible, però per què, per ser un funcionari de les classes? No, al final acaba sent repetitiu, no té alicient. Quan n’has tret el que creies que n’havies de treure, quan has premut la taronja, de les classes, dels llibres... El millor és acabar. I a per una altra cosa, a buscar noves motivacions. Repenjar-se? No aporta res de bo. La majoria em pregunta, per què acabes tan aviat la uni. I per qùe no, els hi responc. I ara què? He descartat investigar, he descartat dedicar-me a la docència. He pensat en escriure un llibre d’Història. Me’n sortiré? Tinc suficient qualitat per provar-ho? Cal que tingui qualitat, ni que sigui uns grams? Ho intento? De què el faig? D’història? En sé prou? Quin tema no està prou estudiat? Però si jo no m’hi vull dedicar a investigar, em sembla. Una cosa rigorosa, científica, m’hi perdria, m’ofegaria amb tantes dades, amb tant estudi, amb tanta meticulositat. Ho deixaria a mitges. Seguiré barrinant quina pot ser la millor opció. Ja ho veurem. De moment, aquests mesos que m’he guanyat, treballo pels matins, per les tardes faig jornada lliure.

Acadèmicament parlant Al web de la Facultat m’hi he trobat el següent, els objectius de l’ensenyament: -

Coneixement diacrònic dels processos històrics mundials des de l'inici de la humanitat fins l'època actual, no solament des del punt de vista polític sinó fent especial incidència en els aspectes ideològics, socials i econòmics.

Desenvolupament d'un talant crític que permet reconèixer que la Història no és una disciplina ja escrita, sinó que canvia a mesura que canvien les ideologies i els objectius a investigar i explicar.

Coneixement dels mètodes utilitzats per desenvolupar el treball històric així com de les tendències explicatives actuals.

Domini d'algunes de les tècniques més habituals en el treball històric com l'arqueologia, l'epigrafia, la numismàtica, la paleografia i la diplomàtica.

Coneixement i aplicació de les noves tecnologies utilitzables per a l'estudi i el treball històric.

Si és hora de fer balanç, acadèmicament parlant, he assolit els objectius, sí. I si he complert els objectius, significa que alguna cosa ja tenim.

Què és la Història Estava estirat al sofà aguantant no sé quin programa de la tele i m’han començat a assaltar els dubtes. Sí, les preguntes corrien, s’apropaven, m’han vingut un munt de dubtes existencials sobre la meva carrera, sobre

el paper que hem de tenir els que la cursem o els que l’hem acabada recentment. Què és la Història? Per a què serveix? Se n’hi ha de donar importància, i si és que sí, fins a quin punt? La història de la història. La història apareix amb els pobles primitius, ja que en aquell moment ja existien formes de transmissió orals dels fets del passat, basada en l’anàlisi. En l’època antiga, a Grècia aparegueren els relats, així se superava els simples records, per donar una imatge rica de la vida dels pobles. Amb el cristianisme apareix una història en què es mescla el sagrat i el profà. Fins el Renaixement es va caracteritzar per la inclusió en la narració de fets mitològics i fantàstics, i llavors es va passar a donar més pes als fets merament documentals, fet que es consolida durant els segles XVII i XVIII. Els Enciclopedistes francesos aporten una nova visió, ho resumeix Voltaire, “els historiadors han d’estudiar l’esperit, els costums i la moral dels pobles”. A partir de la primera meitat del segle XX, la història s’entén com una ciència social. S’abandona la crònica i s’integra la informació provinent d’altres ciències per tal de descriure els fets científics, econòmics, polítics, socials.... Ara sóc llicenciat, sóc historiador i la reflexió em toca de ple. Tinc claríssim que la Història és útil. Tal com deia Lucien Febvre, “aquesta ciència respon a la necessitat que tenen tots els col·lectius humans per explicar les circumstàncies del temps present a través dels fets del passat”. La història és una arma que molts utilitzen per justificar-se i emparar-se, però també serveix per saber d’on vens, per entendre quin és el teu passat, el passat de la teva família, el del teu poble o el del món sencer. Ho va escriure Joan F. Mira, “la memòria és la preservació interior del passat, però també és l’única cosa que dóna llum al present i algun sentit als possibles

futurs”. Molta gent hi ha reflexionat sobre el paper de la Història, per sort bastants ho han posat per escrit, i mentre ho buscava i ho trobava, anava aclarint conceptes i descobrint noves visions sobre el que m’ocupa. Segons Jaume Vicens Vives, “la història allibera, i la història és i serà essencialment alliberadora del nostre esperit”. Sobre la temàtica, existeixen frases molt usades, una d’elles és que la història l’escriuen els guanyadors, o la variant èpica que diu que la historia l’escriuen aquells que pengen als herois. És a dir, la informació que tenim està dirigida pels poderosos, pels que manen. Els perdedors tarden en escriure les derrotes, si és que poden fer-ho algun dia. Per això, en Feliu Ventura, en una cançó diu, “mentre qui escrigui la història siga només el poder, alçarem en la memòria barricades de paper”. És clar, els perdedors, els que no accepten la situació actual, no creuen que el que s’explica del passat sigui cert i per expressar-ho no tenen cap altra sortida que difondre, tan bonament com puguin, la seva dissidència, les seves discrepàncies. Una altra frase recorrent és la de si oblidem la història, estem condemnats a repetir-la. Seguint aquesta línia C.Seé va dir, “la història no es repeteix, el cert és que no s’aprofiten les seves lliçons”. Una cosa quasi calcada deia Aldous Huxley, “tal vegada la lliçó més gran de la història és que ningú ha après les lliçons de la història”. N’hi ha, en canvi, que pensen que la història és cíclica, que el millor profeta del futur és el passat. Juan Donoso Cortés va dir, “en el passat està la història del futur”, i Charles Robert Darwin, “la història es repeteix, aquest és un dels seus errors”. D’altres pensen que no, que res torna a ser mai més igual. Per exemple, Paul Ambroise Valery va assegurar que “la història és la ciència del que mai succeeix dues vegades”.

Diuen que l’amnèsia dels humans és la causant dels crims que s’han comès. Suposo que l’amnèsia hi ha tingut un paper rellevant, ara bé, l’avarícia, els interessos, l’enveja i la voluntat de ser també hi han jugat fort... I l’historiador quin paper hi juga? Segons Fr.v. Schlegel, “l’historiador és un profeta que mira enrere”. Ortega y Gasset pensava que “un historiador és un profeta al revés”. Per vacunar-se contra les possibles manipulacions, EH Carr aconsellava que “abans d’estudiar una història, s’estudiés l’historiador que l’ha escrita”. També he trobat crítiques contra el gremi, Camilo José Cela en va ser abanderat. Deia que “hi ha dues classes d’homes: els qui fan història i els que la pateixen”. Però és que clar, la història és un camí dificilíssim d’acabar, perquè arribar a la certesa, a la veritat absoluta sobre uns fets és difícil. Hi ha coses inqüestionables, però determinar els perquès i les causes és complex. Tot historiador és subjectiu –tota persona ho és-, la gamma de matisos és infinita, i les informacions en moltes ocasions són incompletes. Segons Oscar Wilde,

“l’únic deure que tenim amb la història és reescriure-la”, i

Jean Paul Sartre deia que “inclús el passat pot modificar-se; els historiadors no paren de demostrar-ho”. I encara més, Enrique Jardiel Poncela va dir que “la història és, exactament el que es va escriure. Però ignorem si és el que va succeir”. La Història és cabdal per apuntalar règims, per guanyar legitimitats, per destruir memòries i per esborrar vells anhels. Rafael Campalans va dir “L’important no és la història que ens han contat, sinó la que volem escriure. O bé, “La història és un cove pintoresc d’on una persona relativament enginyosa pot treure arguments en defensa d’allò que li plagui”, paraula de Joan Fuster. I”. I és que hi ha arguments per tot. Hi ha

història falsificada, per tal de crear noves consciències col·lectives o per esborrar-ne d’existents. La manipulació de la història ha estat present arreu i sempre. És una peça imprescindible per consolidar el domini dels uns sobre els altres. Totes les històries estan mitificades per augmentar l’autoestima dels que la senten com a pròpia. Les ombres a vegades hi són, i en altres ocasions n’hi ha que volen posar boira per amagar la història que no agrada. A alguns els fa nosa l’holocaust jueu, el bombardeig de Gernika o la imposició de l’espanyol a Catalunya, i fan jocs de mans per negar-ho. Hi ha històries generals o la general és simplement la suma de les individuals, sense més? Segons Trabindranath Tagore, “no hi ha més que una història: la història de l’home. Totes les històries nacionals no són més que capítols de la major”. Segons José Luís Borges, “la Història Universal és la d’un sol home”. I per Pierre Villar, “la història d’un grup és ben bé la recerca dels fonaments de llarg terme que la seva existència implica”. A la revista Avenç vaig llegir una reflexió de la Magda Vallès: “algú pot afirmar que remoure el passat no paga la pena. No es tracta de reobrir velles ferides sinó de recuperar allò que s’hauria d’haver recuperat en el període de transició i a l’inici de la democràcia en el nostre país. No es pot construir un estat democràtic damunt el silenci, els assassinats, els exiliats, els torturats, els desapareguts, les fosses comunes, la connivència amb els règims feixistes, els morts, els martiritzats en els camps d’extermini nazi; en definitiva, sobre la impunitat. Cal fer justícia per reparar tot el dolor i el patiment que es va infligir a milions d’éssers humans”. Ho testifica Raimon amb aquella lletra, “t’adones company, que fa molts anys que ens amaguen la història i diuen que no en tenim; que la nostra és la d’ells”. Evidentment, la història es pot mesclar, tergiversar i arraconar per interessos. En

paraules de Víctor Alexandre, “amagant la història s’alimenta la ignorància i alimentant la ignorància es desactiva la presa de consciència”. Sí, els pobles sense història són morts, i és que el sol fet d’escriure la Història de Mataró, dels Països Catalans o d’Amèrica significa que per almenys el que l’ha estudiada i l’ha escrita, aquell subjecte existeix. Si ningú en fa, ni se n’ha fet... Ho va descriure perfectament Miquel Treserres, “recuperar la història és alimentar la pròpia personalitat”. I per què fem història? Volem saber el que va passar? Volem saber el que va passar per aprendre i canviar el futur? Per en Fèlix Cucurull, “cal que vencem la dificultat d'aprendre la nostra història per tal de no caminar mai més amb una bena als ulls”. Conèixer el passat és l’única forma d’entendre el present i d’intuir el futur. Cal canviar el curs de la Història? Segons Oscar Wilde, “la rebel·lia als ulls de tot aquell que hagi llegit alguna cosa d’història, és la virtut original de l’home”. Ho cantaven els Inadaptats, “canviarem la història” I potser la rebel·lia neix dels somnis frustrats, de les ferides, d’entendre que no tot surt sempre com ho voldríem. I Leopold Van Ranke va dir, que “els temps feliços en la humanitat són les pàgines buides de la història”. O com va escriure Aristòtil, “la història conta el que va passar; la poesia el que hauria de succeir”. Per Nietzsche, “hi ha països que han nascut per fer la Història i d’altres que ho han fet per patir-la”. Si és així, ja n’hi ha prou, i ja van ser hora de solucionar-ho. I són les ganes, els anhels que ens acompanyen, els projectes, les llibertats que han de venir, la justícia que s’ha de reparar, els silencis que han d’acabar, les mentides que cal destapar, el que m’ha empès a estudiar Història, el que m’ha fet cursar aquesta carrera, i no una altra, perquè volia saber la font dels errors, els crims indiscriminats, les

causes de les derrotes… Aquest sentiment d’inconformisme el canten els Obrint Pas en una cançó: Som. Som la cançó que mai s’acaba, Som el combat contra l’oblit, Som la paraula silenciada, Som la revolta en un sol crit. Som l’espurna que encén la flama, Som la lluita que em compartit, Som la pedra en la barricada, Som el poble per construir. I quan la nit ens vé a buscar Som tot un món per estimar, Som una història per guanyar, Tot un futur per començar! Som llàgrimes en la mirada, Som el coratge de seguir, Som la ferida mai tancada, Som la història que no han escrit. Som l’arbre enmig de la tempesta, Som els estels que vam teixir, Som l’esperança i la tristesa, Som el poble per construir. I quan la nit ens vé a buscar Som tot un món per estimar, Som una història per guanyar, Tot un futur per començar!

Ho veus diferent Fa ràbia aquesta gent que diu que amb el pas del temps les coses les veus diferents. Fa ràbia acceptar-ho, perquè et sembla que sempre mantindràs la mateixa visió de la jugada. Però passa el temps i moltes coses les veus d’una altra manera. I per aquestes coses de la vida, que et porten a vés a saber on, vaig acabar dedicant-me durant sis mesos a la recerca. Jo que no m’hi veia vaig fer un estudi becat per l’IPEC (Iventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya), sobre els Llauners de Gràcia. Els Llauners eren uns fabricants de joguets artesans, que van estar actius al llarg del primer terç del segle XX a la vila de Gràcia. Em va costar tirar-ho endavant i, realment, no m’hi veig investigant, anant a arxius i totes aquestes coses. No

m’agradaria dedicar-m’hi, però em va anar bé fer el projecte. Pels diners, per l’experiència, per poder estar actiu durant aquella temporada. Com diu la dita, mai no diguis mai...

El món laboral Els tòpics diuen que és treballant quan s’aprèn de debò. I bé, què hem de dir? A l’escola i a la uni, s’aprenen conceptes, xifres, dates, multitud d’informació. Però, tot aquest cabal d’aprenentatge només el pots posar en pràctica als exàmens. Al món laboral, t’examines cada dia, amb la teva feina, amb la manera de relacionar-te, de saber trobar complicitats, de millorar cada dia. Conèixer gent, tractar-hi, fer-hi amistat, tot suma. O multipilica. De forma ràpida, una cosa porta a l’altra, i et trobes que malgrat l’explotació de segons quins contractes, de les dificultats inicials, si tens ganes i ambició ben entesa, tu ets l’amo del teu destí. Només tu, depens de tu. Això del món laboral té un punt d’emprenyador, perquè a vegades els resultats sembla que no arribaran mai. Perseverança i tenacitat i molta paciència. Per exemple, em pensava que aquell article que vam escriure amb el Meroño per la revista Sàpiens no els publicarien mai, però al final, tot arriba. Va tardar dos anys en publicar-se, però quina alegria... I tot seguit, després d’haver-ho proposat a l’editorial Mina, em van publicar dos llibre de reculls de frases celèbres: “Independència: grans raons per dir prou” i “Futbol és futbol”.

El mètode Ara treballo en un museu i estic content amb la feina que faig. M’adono que em vaig superant. Però, quin és el mètode perquè laboralment et vagi bé? Bàsicament, jo ho veig així: es tracta de no parar mai, de proposar, de gosar, de voler superar-te a tu mateix, d’anar més enllà, més lluny. No posar-se pals a les rodes, no tenir por, al contrari. I fer el que t’agrada. Si tens la sort de fer el que t’agrada, segur que tot plegat t’anirà bé. És clar, sempre hi ha moments dolents, dies que ho engegaries tot a rodar, estones que penses que no val la pena tant esforç. Però s’ha de seguir pedalant per dibuixar-se cadascú les seves metes i caminar, fent camí al caminar. Quan estàs a punt de tirar la tovallola, quan sembla que el carreró no té sortida, potser només falta una mica més i al final, els que segueixen endavant, són, majoritàriament, els que tenen les recompenses.

Amb un somrís És amb un somrís a l’expressió com recordes la carrera, les presses per acabar, els maldecaps que et neguitejaven. Després de tot, quan ja tens gola avall la universitat, quan ja estàs immers en el món laboral, quan les manifestacions i les vagues estudiantils, els exàmens i les classes són un record, et fa gràcia tot plegat. Quedes de tant en tant, amb els excompanys de la uni i, inevitablement, en veus uns que n’avancen més que d’altres. Tothom ha d’anar trobant el seu camí, ara, un cop hem entrat en una fase diferent: la de guanyar-se les garrofes. I és en aquest moment, quan constates allò de la importància de la Universitat del Carrer: el típic crack de la uni no fa gran cosa i aquell estudiant fluixet, s’espavila i no hi ha qui l’aturi.

Tanquem la paradeta Havent acabat la carrera, tornava a l’edifici de la Facultat, prop de la Diagonal. Ho feia poc, però m’agradava anar-hi. I trobar-me algú que coneixia. El passat costa de deixar-lo enrere, certament. Quan hi anava, em repetia: l’edifici de la nova Facultat no l’acabaran mai. Però, finalment va arribar el nou edifici. A partir del 2006-07, els estudiants d’Història, i també els de Geografia, Filosofia i Història de l’Art, estan al Raval, davant del CCCB. Quan hi he anat, amb la Marta i el Toni, hem comprovat que les instal·lacions són modernes, que les classes són petites (no preveuen que s’hi apuntin gaire estudiants, suposo) i vaja, que allà tot i haver canviat d’edifici, les coses segueixen igual. O de manera molt similar. Nosaltres ja no hi som, però la vida continua. I això, et deixa una sensació estranya, com si no fossis indispensable, com si el teu trajecte ja s’hagués acabat, com si ara fossin nous passatgers els protagonistes. Tu ja no. Jo ja estic llicenciat i els que estudien Història ho fan en un lloc diferent al que ho havia fet jo. S’ha acabat. Aquesta història s’ha acabat.

ÍNDEX

CAMÍ CAP A LA UNIVERSITAT, 7

A POC A POC I BONA LLETRA, 23

HI TORNEM, 52

ARA M’AGRADA, 69

REMUNTADA, 92

UN REPTE, 121

A ROMA, 146

DESPRÉS DE TOT, 158