%# PQOF La Montse Querol em va passar aquest petit conte que és tot un clàssic dels contes europeus, ja que apareix amb petites variants des de la Edat Mitjana, recollint la tradició grega, on va aparèixer per primera vegada al nostre món occidental. Però no us hi penseu que n'és l'origen cert, perquè d'altres cultures com les del Pròxim i Llunyà Orient també el reflecteixen a les seves col·leccions de contes. Ja ni ha prou de preàmbul. Llegiu aquesta història que de ben segur us sonarà a coneguda.
El rei i l' abat de la real
Alguns diuen que aquesta feta succeí quan governava Mallorca l'alt rei En Jaume, anomenat el Conqueridor. Altres asseguren saber del cert que l'ou cosa del seu fill, en Jaume II, aquell que les velles cròniques anomenen "lo bon rei e savi". Encara que tot pot ser, és poc creïble que li ocorregués al rei En Sang, home pacífic i bonhomiós, que semblava no tenir un mal dia mai. Hi ha qui creu que és més probable que fos cosa de Jaume III, a qui sembla que no li sobrava gaire paciència. De l'altre protagonista, l'abat, no en sabem el nom, ni els anys en què regí la comunitat, només ens resta el record del seu tarannà tranquil i la seva poca diplomàcia. Del veritable heroi, el coc de l'abadia, no ens en queda ni nom ni llinatge, però sí el retrat del seu enginy i la seva gosadia. Què succeí entre aquests tres personatges? Idò heu de pensar i creure i creure i pensar que un horabaixa el rei havia sortit a passejar i camina, caminaràs, arribà fins a l'abadia dels monjos bernats, als afores de la ciutat, aquella que coneixem amb el nom de la Real. Allà hi trobà el pare abat, que prenia la fresca el més descansat del món. Era un home gran i gros, amb la rialla fàcil i una bona panxa. Conversaren una estona i l'abat obsequià el rei amb aigua fresca i coques bambes. El rei era un home nerviós, ple d'activitat, que no tenia un moment d'assossec, prim com un canyís i amb mil preocupacions. Quan ja s'acomiadaven, el
monarca, que no se'n podia avenir d'aquell abat tan panxacontent, li demanà: -Digueu-me, Vossa Paternitat, com és que vós esteu tan gras i jo tan magre? L'abat, amb una rialla d'orella a orella, li enflocà: -Ah, i que no ho veieu? Això és perquè Vossa Reial Majestat té massa maldecaps i se'ls afica dins el cap. Jo, en canvi, en tinc pocs i -quan en tinc algun- li sé prendre l'embocadura. El rei trobà que l'abat: era una mica desvergonyit i que se'n volia riure d'ell. Decidí que si no tenia maldecaps ja n'hi donaria ell, i així en tindrien tots dos. -No res -digué el monarca-, idò he pensat que ja que teniu poques feines, dins tres dies vull que vingueu a palau i em doneu resposta a les tres preguntes que ara vos faré. La primera és quantes senalles de terra hi ha en el Puig de Randa. La segona és on es troba el centre del món. La tercera consisteix a endevinar els pensaments del rei. Si em doneu la resposta que pertoca, el vostre pes en or serà per a l'abadia. però si no les sabeu respondre, vos faré embarcar per beneit. I dient això, el rei parti cap a Ciutat. Ja ho podeu imaginar, que l'abat quedà fred, romangué sense polsos. Estafaril-lat. No hi podia donar passada, a aquella l'eta. Aquelles tres preguntes li semblaven la cosa més envitricollada que mai no hagués sentit. però, on treia cap? Quin pebre li l'eia coure el cul, al rei, amb aquelles demandes desbaratades? Com les havia de respondre, si no tenien cap ni peus? On s'haviavist mai, un rei tan rarenc que anés a destorbar la tranquil-litat de la gent de bé? Ja s'hi podia trencar la carabassa, que no en trauria aguller. Les pensà i repensà, del dret i del revés. Senalles de terra al Puig de Randa? El centre del món? Els pensaments del rei? Quin desveri! L'abat va perdre primer les rialles, després la son i finalment la gana. Els monjos se'n temeren, d'aquell canvi d'humor de l'abat i tothora li demanaven què li succeïa. però ell estava empegueït de contar la feta i només responia: -Deixeu-me fer! Finalment, el segon vespre, marejat que no hi veia de cap bolla i sense saber per on prendre, decidí contar els seus maldecaps als altres monjos. Tots l'escoltaren bocabadats i cap d'ells va saber què dir. Sí que ho eren, d'envitricollades aquelles preguntes! Decidiren cridar tota la Comunitat i exposar-los el cas. En sentir l'abat i veure'l tan afligit, ningú no badà boca, l'ora del coc, que era un
pobre monget llec -magre i petit que feinejava tothora per dins la cuina. -Que puc dir una paraula? -demanà tot decidit. -Mentre sia d'això, sí -digué l'abat. -Idò la diré. Pare abat, si voleu jo m'encarregaré de respondre aquestes tres preguntes, però va amb uns pactes. - Quins pactes són aquests? -li demanaren. -Que Vossa Paternitat m'ha de deixar un dels seus hàbits. Davant aquesta sortida, tothom esclafí a riure. Vaja quin paper l'aria el coc -sec com un albó i remenut- dins els hàbits de l'abat, que era gran i gros. Però l'abat hi accedí tot d'una, perquè no veia cap altra sortida. L'endemà li posaren els hàbits de l'abat, que li venien balders de pertot i li rossegaven, i el coc, decidit, partí cap al palau de l'Almudaina. En arribar demanà pel rei, dient que era un monjo de la Real. El rei digué que el fessin passar i que reunissin tota la Cort, ben disposat a fer una berba d'aquella juguesca que havia fet amb l'abat. Quan la Cort el va veure, no podien amagar la rialles que els feia aquell homenet dins aquell hàbit. Però el rei els va fer callar. -Fa tres dies que no feia tan poca planta! Ben gras i lluent anava ell. Era l'home més panxacontent que he vist en ma vida! Són les tres preguntes que li vaig fer, que li han fet perdre la talent i li han fus les popes -digué el rei amb to de burla-. Es veu que aquesta vegada no li ha sabut prendre l'embocadura, als maldecaps. I després, amb posat seriós, demanà: -Vejam! La primera pregunta: quantes senalles podríem omplir amb la terra que hi ha al Puig de Randa? -Si la senalla fos tan grossa com el puig -digué el coc-, només en podríem omplir una. Davant aquesta resposta, tothom va cloure la boca. -No hi ha remei -digueren els consellers-, està ben resposta. Té tota la raó. -No res -digué el rei-, passem a la segona. On es troba el centre del món? El monget s'aixecà, anà al mig de la sala i -assenyalant el trespoldigué: -Aquí és el centre del món. I qui no ho cregui, que ho vagi a amidar. Tothom quedà de pedra davant aquella resposta, i heu de pensar i creure i creure i pensar que tots se n'afluixaren, d'amidar-ho. El rei ja no les tenia totes segures. Confiava, però, que a la tercera fallaria, perquè qui és capaç d'endevinar el pensament d'un altre?
-No res. A veure la tercera: què pensa el rei? -Vós penseu que jo sóc l'abat de la Real. - I és clar que sí! -exclamà el rei. - Idò no. Jo no sóc més que un pobre monjo llec que fa de cuiner a l'abadia. - I dient això es tragué els hàbits balders del pare abat i quedà just amb els seus, que eren ratats i descolorits. Tothom quedà estafaril·lat, bocabadat, amb un pam de nas, sense paraules. I el rei més que cap altre. finalment, de tota la sala s'alçà la veu de la gent que deien: -No hi ha remei! Ha encertat les dues primeres i també el pensament del rei i de tots nosaltres. Tots ens pensàvem que era el pare abat i és el coc! El rei, quan es recobrà de la sorpresa, s'ho prengué amb rialles: -Vaja quina passada! I aquest coc és espavilat com una mostela. Ventura que és lleuger i no pesarà tant com l'abat, que ens hauria buidat el tresor! Lo promès, sía atès! I donà ordres que el pesessin en or. N'ompliren quatre senalles, que quatre criats dugueren a la Real. I el coc davant, davant, més content que un gínjol. El rei, j a que la broma lí havia sortit un poc salada, no en va tornar a tenir ganes, de posar-se amb gent d'Església. I d'aquell dia ençà s'esforçà per prendre millor l'embocadura als maldecaps i -de tant en tantbaratar-los per una bona rialla.
Caterina Valriu: Llegendes de Mallorca. Col·lecció Contes i Llegendes, 4. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
G