Al meu Pare
Jo, cap als 6 Anys, o quan la vida era senzilla (I)
Les històries no tenen principi, simplement escollim el moment adient per començar a explicar-les.
Aquesta història es comença a explicar el dia del meu aniversari, setze anys enrere.
1_PARE
El meu pare, abans de casar-se, o quan la vida era senzilla (II)
Dotze...
...vint-i-cinc...
...trenta-cinc...
...cinquanta-set.
A poc a poc, morir... (I)
...morir de cop
Castril de la PeĂąa, aquell viatge mil cops planejat...
Enyorat Pare, sempre recordaré el dia del meu vint-i-quatrè aniversari. Aquell dia vaig rebre una trucada de casa, i jo vaig pensar que increïblement us havíeu recordat de mí. Però no va ser pas per això que trucàveu, sinó per a explicar-me que t’acabaven d’ingressar a l’hospital. Divuit dies més tard, el càncer se t’havia emportat. T’en vas anar tot just quan semblava que la nostra relació entrava en una nova etapa, on jo deixava de dir-te a tot que no, i tu deixaves de pensar que m’equivocava en tot el que feia... Quan semblava que per fi podríem realitzar aquell viatge mil cops planejat...
2_JO
Bipolaritat (I)
Bipolaritat (II)
...els meus dos jos, continuen en eterna disputa
La teva mort va canviar la vida de tota la família per sempre. Em vaig autoimposar substituir-te en la mesura que pogués, però evidentment, no estava pas preparat, i a més ningú ho necessitava. Al final vaig ser l’últim en caure a la depressió, però després de dos anys i una muntanya de pastilles, podríem dir que vaig canviar físicament i psíquicament. Vaig passar de ser un etern adolescent aprenent i optimista, a un estat que a vegades bordeja la bipolaritat, estones d’eufòria incontrolable, per a tot seguit caure profundament en la melangia, la tristesa i la deixadesa. El dia d’avui tint clar que mai vaig superar que te n´anessis tan de sobte, i que ja no crec que ho superi mai. Voldria que estiguessis al meu costat, per explicar-te la meva vida, els meus èxits i les meves misèries. Continuo intentant aprendre a viure sense tu mentre dins el meu cap els meus dos jos, continuen en eterna disputa.
3_CASA
El meu costat del llit / El meu costat dels somnis
Fora meu (I)
Dins meu (I)
M`agradaria somiar que nedes al mar, davant de casa nostra
Pare, recordes la Isabel? Uns mesos després de la teva mort ens en vàrem anar a viure junts, i al cap de dos anys en un rampell de bogeria ens vàrem comprar un pis davant del mar (bé, com tu diries, el va comprar el banc...). Va ser un somni fet realitat, doncs, quan començàvem a sortir, amb 18 anys, passejàvem per la platja de Salou, i entre els nostres somnis per al futur, n’hi havia un que es repetia sovint. Sempre dèiem que ens agradaria viure en una casa davant del mar. A vegades els somnis es compleixen... M’agradaria somiar que nedes al mar, davant de casa nostra.
4_PORRERA / MARE
La Mare, o com quedar-se ancorat...
...en un temps que ja ha passat...
...i ja no tornarĂ
Fora meu (II)
Dins meu (II)
... passen pensaments boirosos...
La relació amb la Mare i amb el poble han recorregut camins paral·lels, podríem dir que sempre tinc moltes ganes de baixar a Porrera, però un cop allà veig com la Mare i la casa s’han quedat ancorats en els dies previs a la teva mort. La melangia i la tristor m’envaeixen i tota l’estona pel meu cap passen pensaments boirosos... La sensació de què ja no pertanyo al poble, que ja no formo part del lloc on he crescut es fa dolorosa i feixuga. Tot plegat fa que les estades siguin curtes i incòmodes, convertint el camí de tornada a casa i els dies posteriors, en una processó de sentiments obscurs.
5_FILLA
Els inicis mai son fĂ cils
Quatre...
...sis...
...dotze...
...setze.
A poc a poc, morir... (II)
...quan el gris blavós es transformà en llàgrimes vermelles
Dins i Fora Meu (III)
El pas del temps suavitza el dolor / color
I quan ja creia que res podia superar el dolor causat per la teva absència, de sobte tot tornà a trontollar. Amb la Isabel vàrem decidir que ja era hora de tenir fills, sense tenir en compte que els inicis no són mai fàcils, i al final ho hem après a base de pena i tristor. Una sèrie d’avortaments, l’ultim d’ells gairebé a les setze setmanes, varen canviar a la persona que més m’estimo en aquest món, i a més de la impotència, de no poder fer res, es sumava la meva incomprensió del que ella estava passant. El gris blavós es transformà en llàgrimes vermelles que em varen fer que tot el que m’envoltava i tot el que jo tenia dins meu em fes mal. Per sort, com sempre, sembla que el pas del temps, a poc a poc suavitza el dolor... ...i la vida continua.
La vida continua
Dins i Fora Meu (IV)
Blau Esperanรงat
Pare, com et deia... la vida continua, i a més és tossuda. Estem embarassats de 6 mesos i sembla que tot va bé! De sobte molts dels problemes que m’envoltaven, els meus blancs i negres, els meus grisos blavosos han tornat a deixar pas als colors reals de la vida. Ara tot comença a girar al voltant de la nostra filla, tot el que m’envolta i molts dels meus sentiments i preocupacions interiors giren al seu voltant. Però ara sembla que a poc a poc tot ha tornat al seu lloc, ara la vida es veu de color blau intens, de color blau esperança.
Les històries no tenen final, simplement escollim el moment adient per deixar d’explicar-les.
Aquesta història es deix d’explicar el dia del 9 de juny de 2014, mentre escoltem el batec del cor de la Izaskun.
Aquest llibre, no hauria estat possible sense el suport incansable i amor infinit de la meva estimada Rosa Blanca. M’agradaria donar les gràcies a cadascun dels professors i alumnes de l’escola GrisArt que he conegut durant aquests dos anys, sense saber-ho ells han contribuït a fer que els grisos fossin més clars. I especialment al professor Alberto Prieto, perquè cadascuna de les seves correccions ha estat una pujada d’adrenalina brutal. 9 de juny de 2014 Josep Castillo Muñoz