Mil i una Palma - pregó per a la Festa de l'Estendard by Josep Rexach Fumanya

BIEL MESQUIDA

MIL I UNA PALMA PREGÓ PER A LA FESTA DE L’ESTENDARD

2018

1229 dC La conquesta de Madîna Mayûrqa

Primera edició: desembre 2018 © Text: Biel Mesquida

Portada: Pep-Maür Serra Maqueta: Pedro Oliver Impremta: Gràfiques Rubines, Binissalem

Ajuntament de Palma Plaça de Cort, 1 07001 Palma Dipòsit legal: PM 1730-2018

Acció de gràcies i d’estimació per a Nicolau Dols, Jean Marie del Moral, Pedro Oliver, Pep-Maür Serra i tots aquells que queden dins la discreció de l’amistat.

La conquesta de Mallorca per Jaume I el 1229, el primer dels grans fets del rei Conqueridor, no sols s’entén en el marc de l’expansió mediterrània de la Corona catalanoaragonesa, sinó també en el de l’avanç territorial dels regnes cristians del nord de la Península sobre el sud musulmà, i, encara, en el de la gran dilatació de l’Europa llatina, després de tres segles de creixement, més enllà de les seues fronteres inicials. El setge de Mallorca, narrat en les pintures del palau Aguilar —actualment seu del Museu Picasso de Barcelona—, conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya, es perllongà tres mesos i mig, durant els quals se succeïren episodis d’una extrema violència, amb intercanvi de trets de catapulta i altres màquines de guerra, que arribaren a emprar els caps dels enemics com a projectils. Al contrari que València vuit anys després, que es va rendir, salvant així la vida dels seus habitants, la presa de Mallorca es va fer a mata-degolla, en part per venjança per la mort dels Montcada i en part pel desig de saquejar la ciutat i capturar-ne els defensors. L’últim dia de l’any, el 31 de desembre, les tropes cristianes van aconseguir obrir una bretxa a la muralla i van penetrar a l’interior de la madina. Segons la crònica reial, en el combat van morir vint mil musulmans i trenta mil més, entre homes i dones, van escapar a les muntanyes. El mateix monarca va veure com en moriren tres-cents davant de l’Almudaina, quan, perseguits pels cristians, intentaven refugiar-s’hi, i els de dins els van tancar la porta. Aviat, però, els combats van deixar pas al saqueig, quan els atacants, cavallers i peons, deixaren de preocupar-se pels que fugien i es dedicaren a entrar a les cases i palaus en busca de botí. En els dies següents, i mentre els cossos dels difunts eren cremats en una gran pira, van sorgir les primeres discòrdies entre els vencedors pel repartiment dels béns i les persones dels vençuts. L’illa, que encara tardaria mesos a ser totalment ocupada, va ser dividida en dues meitats, la del rei i la dels magnats, que al seu torn serien subdividides en unitats menors, anomenades cavalleries. Els andalusins supervivents van ser reduïts a captivitat i venuts per diferents ports de la Mediterrània occidental, fins al punt que, poques dècades després de la conquesta ja no quedava població musulmana autòctona a l’illa, cosa que obligà a importar esclaus de la Península i del nord d’Àfrica. El regne de Mallorca creat per Jaume I arran de la conquesta, de població cristiana i majoritàriament catalana, i dotat ben aviat de lleis i institucions pròpies, s’erigia així com una realitat política nova, de naturalesa feudal, bastida sobre la destrucció de l’antiga societat andalusina. Fragment de La conquesta de Madîna Mayûrqa d’Antoni Furió

Quantes boques passaren del somriure al rictus? Quants lactants foren deslletats amb el glavi?, i de quants impúbers, davant els quals el càlam que escriu les accions encara no s’havia mogut, va fluir el cabal de la seva sang pels carrers? Gent desarmada fou copejada sense misericòrdia per qualsevol que portàs un venable; i quanta gent, presa del pànic, fou sorpresa amb una ferida mortal per algú que brandia una maça? I quanta muller de bona condició va veure com el seu front era arrossegat pel terra? O a quanta embarassada, en el seu forçat abandó de la vida, l’acompanyà el seu fetus? El núvols que plovien sang alimentaren l’aigua dels bassiots d’aquell dia, i per tal cosa els cavalls foren anomenats nedadors a causa de la natació que hagueren de practicar, i que té el significat de surar sobre l’aigua. Aïllaren el valí de la fortalesa (al-quala’a) de la ciutat i el descobriren acompanyat d’un nombre reduït de gent. S’amagà en una de les cases i la partida dels incrèduls l’encerclà, entraren a la casa i el rodejaren.al principi no sabien qui era i després el varen identificar. (...) Ordenà el rei el còmput dels morts i el seu nombre arribà als vint-i-quatre mil, que foren morts com si la seva sang fos una [de] sola, espoltrits, esquinçats i xapats. Fragment del llibre Kitāb Tā’Rīh Mayūrqa (Crònica àrab de la Conquesta de Mallorca), d’Ibn’Amīra Al-Mahzūmī Ciutat qui arrela en les muntanyes paternes i guaita a tota l’amplària del món i engega al cel les sagetes de cent llorers mediterranis i el ventall de cent orientals palmeres. Fragment de Blanquerna de Ramon Llull.

LLUMS DE CIUTAT

Catedral Las olas de rodillas / los músculos del viento / las torres verticales como gritos / la catedral colgada de un lucero / la catedral que es una inmensa parva / con espigas de rezos. / Lejos / Lejos, / los mástiles hilvanan horizontes / y en las playas ingenuas / las olas nuevas cantan los maitines / La catedral es un avión de piedra / que puja por romper las mil amarras / que lo encarcelan / la catedral sonora como un aplauso / o como un beso. Jorge Luis Borges (Poema publicat a la revista de Palma, Baleares, el 15 de febrer de 1921) Jo crec que la política interessa tant i abassega tant perquè la política porta una terrible força creadora de somni, que és exactament igual que una força creadora de poesia. Josep Maria de Sagarra Estimar la intel·ligència és estimar la humanitat. Narcís Comadira 4

En Pep-Maür diu al pregoner: ”No parlis com un llibre”, i mira com canta el mapa de Mallorca a l’inrevés que ell ha col·locat a la seva coberta del llibret de la Festa de l’Estendard de 2018, mentre el pregoner s’esbutza de rialles dins el bar Bosch. “Viure l’enyor-a-ment i la mort, la nit freda de l’oblit”, escriu n’Andreu, un adolescent assegut al passeig del Born. Na Catalina duu un abric de pell de camell davall la vela grisa del restaurant Mari-lyn i telefona tostemps. En Joan Maria corre com un condemnat pel passeig Marítim amb unes tennis lluminoses. Na Paulina Amengual, mumare, escriu un conte com si respiràs davall aigua, al jardí de So n’Alegre dins la claror blaulilosa d’una xicarandana. Un soldat entra de quatres dins una botiga d’animals de companyia —Arnaiz— de la Rambla. Tres amics empesets —en Felip, en Toni i en Karim— es conten batallones quotidianes al banc del “si no fos” de Cort.

Una al·lota, na Catalina Callisol, amb ulleres de cul de tassó explica amb tot detall al nòvio vora el bellaombra malalt del jardí d’Alcover com l’han treta de l’hotel per mor d’un ERO. Una amiga demana a l’altra: Com t’ho has fet per resistir tants d’anys sense vendre’t, ni autodestruir-te, ni abandonar? Un transeünt, en Jordi Suasi, s’emprenya amb la torrentada de guiris, amb la turistada que l’arrossega pel carrer de sant Miquel com una tereseta suret, i pensa que s’ha arribat al límit de rebuda de turistes. Una colla de jovençans fan esqueit i gatzara a la plaça del Tub mentre un professor de català just baixar les escales de l’Institut Ramon Llull és atropellat per un patinet que mena una Lolita granadeta. Un home embolicat amb una bandera espanyola es tira en picat cridant com un boig damunt la tauleta plena d’estelades d’uns independentistes que fan marxandatge davant el pati de Sant Antoniet. Una velleta, Donya Rafela, asseguda a un banc de la plaça Alexandre Fleming pensa en la merderada de les clavegueres que són els fonaments ciutadans

i no se’n pot avenir. Dues veïnades parlen a l’entrada de la casa de pisos del carrer del 31 de Desembre dels estralls matadors dels llogaters alemanys que es colguen de matinada. Na Joana Payeras Capó, padrina materna del pregoner, fa un catàleg d’extincions ciutadanes mentre canta un vou-verívou davall la figuera coll de dama del jardí. En Sebastià és un activista de Terraferida que ha somniat amb la ciutat comuna i ho escriu en una piulada esperançadora. Na Catigí comenta a na Maciana, i a na Fathia, mentre assaboreixen una llampuga amb pebres vermells al corral del carrer Llunàtic, que aquest segle és el de les ciutats. En Rafi es fa un porro dins el parc de les Estacions amb una herba afgana que na Loles li ha duit de Galícia. En Xavi, un professor de Filosofia de la UIB, s’enrotlla mentre fa la compra al mercat de l’Olivar que cal esmolar les eines del pensament crític. Na Margalida Sancho, segona mare del pregoner i valenta dona, mira Ciutat i la mar,

des de la seva cambra al capcurucull d’un edifici de Tous Ferrer, i se sent estimadora i batalladora a parts iguals. Na Caterina i en Josep queden per veure’s a la plaça de Cort on interpretaran El cant del ocells per a la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats catalans. Na Neuetes plora ben gata a l’àfter Paranoia de Gomila perquè en Jaume la cerca només quan vol pegar un pinyol. “Perquè les coses millorin cal enfangar-se seriosament, una forma de millorar”, escriu al seu blog na Kahori i mira com diluvia damunt la plaça Vila de París. Na Menci, en John, na Glòria, na Miquela, n’Elke, na Katimari, en Llorenç, na Francisca, en Mohab, na Bàrbara, na Lúa, en Tomeu, en Colau, n’Hiromi i cinquanta-set més fan botifarra a tots els qui no volen que s’oblidi amb excuses de mal pagador el fal·lus feixista de la Feixina impúdica i fan una manifestació no autoritzada perquè s’acabi la covardia de la ciutat del Mal. Ciutat: una teringa de noms que no s’aturen de cantar i contar:

la Riba, el Coll d’en Rabassa, el Molinar, el Baluard d’en Berard, l’Almudaina, el Temple, la Feixina captiva de la vergonya triomfal, Can Morell, el Born, Bellver, la Misericòrdia, la costa d’en Brossa i la de la Pols, Can Vivot, Can Berga, les Minyones, el Temple, Sant Feliu, la Concepció, Sant Nicolau, la Rambla, el mercat de Pere Garau, les Tereses, Sant Antoniet, Sant Gaietà, el carrer dels Oms, Son Tril·lo el carrer de Sant Miquel, el Sindicat, la plaça de la Porta Pintada, el carrer dels Bastaixos, la Calatrava, la plaça de Cort, Palau Reial, la Sapiència, el carrer de la Pelleteria, el carrer de Monti-sion, el Pes de la Palla, la Riera, el passeig de la Murada, l’avinguda de Joan Miró, el mercat de l’Olivar, les Caputxines, el passeig Mallorca, Can Solleric, Can Pueyo, Can Berga... però també Can Capes, Son Gotleu, el Corral dels Bous, Son Reial i Cal Serrador, Son Costa i la FEMU i l’Amanecer i Son Busquets i la Real, Son Fortesa, So n’Agustí, Son Cotoner i So n’Alegre, el passeig de Sagrera i tots els meus amors de matinada impúdica, l’olor de suarda i de tots els altres fluids d’alegria i tremolor. Vaig saber des del principi que allò era una relació amorosa amb aquests noms propis ciutadans, els topònims posseïen un gust únic, feien una olor singular, em ressonaven per dedins. Caldria fer-ne una eròtica.

El nom, com la veu, com l’olor, és un fidel conductor del desig. Una definició dels noms podria ser: el darrer sospir que queda de les flors. PALMA, SOBRETOT, CONVIT A LA FESTA Tots els fonemes, totes les síl·labes, totes les paraules i totes les frases d’aquesta contarella són, literalment i en tots els sentits, un convit a la Festa. Vaig en mode Festa! Tiraré coets, encendré rodelles, pintaré personatges, faré llistes, donaré canya, pegaré bots, em transvestiré, us recitaré, em transformaré, us cantaré i us diré de totes les maneres que se m’ocorren que aquest escrit és un amorós convit a la Festa. La Festa de l’Estendard és el motiu, l’epicentre, el palmatrèmol, la tradició, la bulla, el deliri, la gatzara, el desvarieig, l’enfolliment, la convulsió, l’explosió de desigs, el símbol d’una cultura catalana de llibertats, de joies, de plers, de tradicions i d’enyorances, de lluites i lluites sense treva per sobreviure. Som cultura catalana local i universal des de 1229! I no és profecia! Abans de res, abans de tot, per a tothom: Bona Festa de l’Estendard! Una ciutat és eterna quan hi passen esdeveniments que són essencials en la vida

dels ciutadans. Una ciutat és viva quan als ciutadans no s’aturen de succeir-los coses. Una ciutat és culta quan els ciutadans pensen tots sols i plegats la ciutat i la volen més neta i menys renouera, més educada i menys grollera, més oberta i menys tancada, més hospitalària i menys ferotge, més bella i menys lletja, més fraterna i menys hostil, més patrimonial i menys destructiva, més verda i menys seca, més amable i menys feréstega, més segura i menys arriscada, més sostenible i menys tudadora, més refugi i menys presó, més habitable i menys inhòspita, més cuidada i menys abandonada, més humanal i menys bestial. Sí, hem sentit La Colcada, que és la visió romàntica d’aquesta festa que va rimar Pere d’Alcàntara Penya. En podem parlar molt. Podem endolcir els nostres records d’aquella festa, de l’home dels nassos, dels regidors vestits de jaqué, dels anys grisos, dels anys negres, dels anys bruts. Senyor batle Antoni Noguera, digníssimes autoritats, conciutadans meus d’arreu del Planeta, palmesans, la Palma que jo vaig viure no és una Palma romàntica, no és ni tan sols una sola Palma. Palma són mil i una Palmes, i jo avui he de passar llista de les Palmes que ja no hi són, de les Palmes que no varen poder ser, de les Palmes que volem ser, de les Palmes que somniam, de les Palmes que es filen i es desfilen, de les Palmes plenes de records de futur, de memòria comuna tapada, d’un planter d’idees fèrtils, d’un retrobament dels uns amb els altres dins el viure i el conviure de la gent. Tots som Palma!

M’HAN ENCOMANAT LA MARCA “PALMA” Caminar per la ciutat, per Ciutat, és una forma d’acaronar-la. Na Lieta pensa això mentre baixa per la Rambla (que ja no es diu dels Ducs de Palma) amb una claror tardoral dauradenca que converteix els plàtans gegantins estibats de fulles marronoses i el sòl entapissat de fulles seques en un decorat d’un espot publicitari de pastilles contra el constipat. Caldrà que s’apunti aquesta idea a la plagueta negra per veure si és un ham per trobar feina a l’Agència Mas & Oliver on l’esperen a la una. S’acosta Tots Sants i les floristes s’han muntat unes veles blanques aferrades a les parades de vidre en què els crisantems de tota casta i condició i els rams per als morts fan matx. Hi podria comprar un cossiol per a col·locar-lo damunt la tomba de na Júlia, el seu amor mort de fresc. Encara no hi pot pensar perquè els ulls se li omplen d’espires plorinyoses. I no vol que s’escampi el rímel. Puja les escales cap a la plaça Major amb la parsimònia de les condemnades. És una història sense gens d’importància, quatre anys plegades en què semblava que na Júlia s’havia de menjar el món amb les seves interpretacions pianístiques i tu de fan, d’assistenta, de dama de companyia enamorada d’una estrella. I l’estrella, després d’uns mesos molt nerviosa, ha trobat un productor de Madrid i ha partit amb ell amb un comiat per uatzap i l’adreça d’una advocada amiga d’ella que t’ha dit les condicions per a vendre aquell apartament del carrer de la Concepció que compràreu a mitges. T’asseus

a la barra del bar Colon mentre veus les masses de turistes que en ple mes d’octubre es mouen encara com un tsunamiet entre els xiringuitos i demanes un dry martini. Et beus d’un glop aquell elixir i penses que hauries d’estar serena per mostrar el book, entregar el currículum, explicar el teu projecte sobre la marca Palma i contestar les preguntes de don Feliu Mas, el propietari de l’agència de publicitat. Et dius a tu mateixa que la pèrdua és el renaixement i fulleges aquell llibret on expliques fil per randa com veus el fet de convertir una ciutat, Ciutat, Palma, en una marca. El principi el trobes tan ingenu com escolar: “Devia ser un bon publicista l’erudit inconegut de devers el segle XV que llegint el llibre III de la Història Natural de Plini el Vell va trobar el nom de Palma. Els romans que fundaren la ciutat, bastida i quadriculada damunt uns al·luvions quaternaris amb la badia com horitzó, i uns habitants que sempre han estat humans de frontera, li posaren el nom de Palma Ciuitas. Els àrabs li donaren el bell nom de Madîna Mayûrka. Un poeta del segle XIV, Guillem de Torrella diu a partir d’un poema sobre un viatge meravellós del rei Artús a la cort siciliana que l’illa i la ciutat tenien el mateix nom, Mallorca. Després també fou anomenada Ciutat de les Mallorques i Ciutat de Mallorca. Ara podríem interpretar que Palma i Mallorca ja són tot u. I el nom oficial que encara perdura, com massa coses d’aquella època que ens han fet molt de mal, és el que imposà el Decret de Nova Planta de 1717: Palma.”

Com sempre, et dius Lieta a tu mateixa, som massa doctora i don informacions elementals amb afegitons d’idees personals que poden xocar a l’agència Mas & Oliver. Això de fer parlar Palma també em sembla un poc exagerat: “Palma dona moltes de vegades un consell que pot ser una de les bases de la nostra conceptualització com a marca i que va donar Píndar a un poeta grec: Aprèn a esdevenir aquell que ets. Sí, la ciutat, Ciutat, Palma, és el lloc on vas aprendre a ser el que després havies de ser. I altre cop em repeteix la paràfrasi pindariana amb paraules de Miquel Costa i Llobera: Siau qui sou. Per acabar aconsellant com en Blai nostre: Siau qui voleu ser. La ciutat, Ciutat, Palma, és el paisatge que ens obre els camins d’allò que serem. Vet aquí d’on hauríem d’extreure les idees fondes per a una marca de Palma que recollint totes les riqueses de la tradició (cultural, arquitectònica, lingüística, econòmica, social, política, turística, etc.) les llançàs cap a un futur il·luminat amb els qualificatius del segle: Palma hospitalària, Palma sostenible, Palma ecològica, Palma compromesa, Palma oberta, Palma civilitzatòria. Ciutat per a fer ciutat lluny de la condició plena d’usura de l’espai mercader on van i venen capitals, béns i persones, on tota forma de contacte i de tendresa ha estat abolida i on de cada vegada es fa més difícil trobar un lloc per a viure, per a bastir i compartir una vida.” Na Lieta ha tancat el treball de cop. Potser no és aquest el llenguatge que volen però no en tenc d’altre. M’és igual. Ja estic farta de fer comèdia. Si volen que Palma sigui un producte pur i dur jo no els servesc, si volen que Palma sigui un logotip per

a fer guapo en ofertes comercials, en anuncis i en fires, jo no hi jug. Si volen que Palma sigui una cosa que treu vida, rendiment, gràcia i valor als carrers, les places, els racons simbòlics, els llocs afectius, els passeigs memorables, els arbres monumentals, les fites de moltes vides que s’entrecreuen d’històries, ja tenen el meu sí. Na Lieta avança amb el cap ple de cabòries sobre el seu treball pel carrer de l’Argenteria. Li sap un greuer veure com més de la meitat de les joieries ha tancat i s’ha vist substituïda per tendes de suvenirs, de productes nostrats i de franquícies. La llibreria Ramon Llull li dona forces perquè l’aparador és una festa de llibres triats amb fervor i coneixement. Pensa que la tomba lul·liana està a dues passes dins la basílica de Sant Francesc. També Llull hauria de ser una fita lluminosa de la marca Palma. Li ve al cap aquella llegenda que no ha pogut escriure al seu treball i que sempre la fa somniar. La rememora: Llull enamorat d’una dama. La persegueix amb el seu cavall fins a l’església de Santa Eulàlia. La dama li dona un rendez-vous. Allà li mostra un pit devorat per un mal mal. Allò el fa trabucar. Llull canvia de vida, de trobador femeller a savi missioner. Quina meravella! Quan ha emprès el carrer de Sant Francesc un estol de patinets amb turistes comandats per un guia que duu una bandera davant davant la regiren i la fan entrar al pati de l’Hotel Can Cera. Això no és Palma, ni em serveix per a la marca Palma, xiuxiueja. I els seus ulls coincideixen amb els d’una adolescent amb una llarga cabellera castanya que li passa per davant i

parteix. És una casualitat que el camí de l’al·lota i el seu coincidesquin? Aquella cintura d’agafatall dins uns vaquers molt cenyits que li marquen el bodi és com el tam-tam d’una música celestial. Quan heu arribat al carrer de Monti-sion has vist que ella entrava dins un d’aquells patis gòtics que tant t’entusiasmen. I has recordat que en aquella casa hi viu un pintor que et presentaren fa estona. La casualitat t’ha semblat un bon senyal. Allà devora, a una casa modernista hi vivien dos pintors que na Júlia havia conegut: Mercant i Miquel Barceló. Na Júlia deia que havien de posar una placa com fan a les grans ciutats. És vera, ha pensat na Lieta.a Palma manquen plaques que recordin persones i fets. Això també ho hauria d’haver posat al dossier de la marca Palma. Ja arribaves, l’agència era su-llanetes, al carrer de la Pelleteria on havies passat un guster dels cremadillos de mestre Miquel Pujol Ferragut, un forn del segle XVI i un forner savi del XXI desaparegut i que ara hi restava gràcies als bons records del seu ofici i de la seva generositat i a una placa que el celebra i recorda també que allà en l’època medieval hi va haver la Sinagoga nova del call. Per la Calatrava cada passa és històrica pensa Na Lieta: s’ha fixat que just davant l’agència Mas & Oliver hi ha la casa on el seu germà va anar a classes d’anglès amb la pintora Aina Bonner (filla d’un gran especialista en Llull, Anthony Bonner; quina rara casualitat i quina estranya coincidència!) i en aquesta casa va néixer i viure la infantesa i joventut na Maria del Mar Bonet. Na Lieta s’ha posat a taral·lejar “Mercè, / Palma m’és llunyana, / som lluny dels carrers, / lluny dels tarongers, /

lluny d’aquells carrers / que clou la murada.” La Bonet també podria sortir a la marca Palma com una figura mundial. Es diu això mentre puja amb l’ascensor fins a l’àtic. L’entrevista amb els propietaris de l’agència, el senyor Mas i el senyor Oliver, no ha estat gaire llarga per mor de tu, Lieta. Des d’un principi has sabut que no et podries entendre amb aquells homoniqueus que eren uns empresaris heavies, que no havien assimilat res del teu discurs ciutadà perquè ells volien una Palma plena de guiris, de màrqueting, de concessions, d’hotels, de franquícies, de pisos turístics, de disseny, de consum, d’especulació immobiliària, de capitalisme salvatge, de massificació i de molts de doblers en circulació: una Palma de cartopedra. Quan t’acomiadaves, ells han insistit que fessis un altre projecte més comercial, més desenrotllista, més engrescador per als inversors, hotelers, constructors i botiguers. Han repetit per si no ho sabies, Lieta, esglaiada d’escoltar aquells dos llops carnissers, aquells dos depredadors a voler, aquells monstres dels pistrincs, que la capacitat de càrrega turística de Palma era molt baixa comparada amb Venècia, que encara quedava molt de marge. Han insistit que els agradava la forma de les teves idees però no els agradaven les idees. Quan t’has trobat al Pes de la Palla t’has pres una copa de vi en aquell bar restaurant Amadip Esment on havíeu anat tantes de vegades a dinar amb na Júlia. Has sentit que s’enfonyava un clau de memòria al costat. I has decidit investigar. Per aquell entrecreuat de carrers del barri gòtic has tornat al pati on havia entrat

l’al·lota de la cabellera castanya. Hi havia una cisterna a l’esquerra, una quèntia al centre i una gran escalinata a la dreta. Has pujat quasi de puntes cap a la planta noble. Un replà llarg amb una llotja de tres arcades. Una porta fosca i gegantina. Has tocat la campaneta. T’ha obert l’al·lota que havies seguit i li has dit el nom del pintor. T’ha acompanyat a la biblioteca i ha desaparegut sense ni un mot. Ha passat una bona estona i no venia ningú. Estaves desconcertada i has començat a cridar. No contestava ningú i la teva veu ressonava per aquelles sales endomassades de seda de colors. Aquella casa era enorme, fosca, laberíntica. Al final d’un passadís senties un xip-xop d’aigua i unes rialles mesclades. Has avançat de puntetes cap a l’escletxa de llum de la porta entreoberta. Els has vists com una aparició en el mirall entelat. Era aquella al·lota de la cabellera castanya i dos joves dins una banyera immensa i antiga. Has quedat immòbil i si t’haguessin clavat una agulla no t’hauria sortit ni una gota de sang.

la matèria del retrat. Tu, que has fet únics certs instants de ma vida, pots ser-ne el testimoni de càrrec: matèria reveladora que converteix el desert en oasi, la tardor en primavera, el Món en Mar. Dirà el mirall de l’escrit que és un espiell on es confonen i es fonen i s’afonen pigments i sospirs, pedrerals i esqueixaments, els gestos de l’alfabet dibuixant els regruixos d’un signe on en mostr o em demostr a mi mateix una mirada amb l’ordit i la trama amb el regust de calma —i de tempesta que el jo mana— amb el cervell que dona canya? de “Letter to you (autoretrat)”del llibre El cos de les coses del pregoner

UNA CIUTAT DE VEGADES ÉS EL RECORD D’UN INSTANT ETERN

Era un vespre de la Setmana Santa de 1969. Havia anat al cinema a veure Las sandalias del pescador. Tenia caminera. I Palma sempre és una invitació al passeig, als passeigs. Necessitava veure la mar de mitjanit. Vaig davallar de dalt vila per la suau capavallada del carrer dels Oms. Vaig pensar en la mare d’en Rosselló-Pòrcel cantada per Espriu a la Petita cançó de la teva mort: “La teva mare broda / en el carrer de l’Om. / La teva mare broda, / broda claror. / La teva mare canta / una cançó, / la vella història trista / d’un gran amor. / La pluja li

Ma mà recorda per la música aquell inici amb escenografies de Llotja, caminal de palmes i l’àngel al centre: al centre d’un amor fet d’estacions, sleeping-cars, novel·les negres i incandescències en el dia a dia on la nit marca les hores. Ma mà neda dins el full com en el cor verd del mar, no creguis que ho explic amb la metàfora. De cap manera. Ja sé, des de fa temps, que la metàfora és la cosa i

contava / la teva mort, / la pluja li contava / com has mort sol. / Albes de fred agrisen / tot el record. / La teva mare plora / en el carrer de l’Om.” La vaig cantar fluixet per una Rambla deserta. Al bar Bosch tancaven. El passeig del Born tenia una verdor fosca que em calfredava. Vaig agafar, per devora la volta gòtica del restaurant Túnel, el carrer de la Marina on la Sand i el Chopin sojornaren. Vaig sortir a la plaça de la Llotja amb l’àngel del Comerç, l’àngel de la Mercaderia damunt el portal. Cop en sec, allà davant, per sorpresa vaig trobar uns ulls que em travessaren un instant. Un instant tan precís i exacte com un raig làser. Sé que sabia que hi ha instants que duren una vida. D’això en podem dir l’atzar —que no existeix a l’atzar— ciutadà, la joia en punt. Fa poc m’han contat que Guillem Sagrera va bastir la Llotja damunt una falla que els radioestesistes constructors del segle XV ja coneixien com a punt energètic d’ones protectores. N’estic segur i en don testimoni. PALMESANA: EN EL PRINCIPI FOU L’EMOCIÓ La respiració de Palma és rítmica i fonda quan no l’ofeguen amb excessos circulatoris i pol·lució d’aparcaments en carrers i places, pandèmies de decibels desfermats i masses turístiques a lloure que devoren tant un casal antic de veïnat

del convent de Santa Clara, un xaletet de So n’Espanyolet, un bloc de pisos de Berenguer de Palou o la plaça Villa de Madrid a prop de l’església de marès vist de Sant Sebastià, patró de Palma. Si vols guanyar els sabors de Palma cal estimar-la a poc a poc i mossegar-ne amb petites bocinades l’alfabet de carrers, el laberint dels barris, la varietat d’establiments de tota casta (bars, merceries, forns, botigues, cinemes, estancs, joieries...), la xarxa de les esglésies, el no-man’s-land dels suburbis i cinturons circulatoris: l’efervescència dels carrerons dels voltants de la Llotja amb lleus perfums de xarxes i forta ferum de marisc a la planxa, la gran impressió d’immensitat de la primera visió de la catedral de Mallorca per dedins, les coloraines i la mescladissa virolada de comerços xinesos dels carrers al voltant de l’esplendorós mercat municipal de Pere Garau en marxa, l’alegria estiuenca de nedar a les arenes d’un Can Pere Antoni separat de la Palma viva dels veïnats per una murada de negoci conveniència (i de vegades pudors de la merdera ciutadana sempre en construcció que conec des que a la infantesa anava a veure els pescadors de llisses), les olors de farina i foc de llenya de les ensaïmades i rebosteria de l’avior del Fornet de la Soca o dels quartos embetumats i la pastisseria del Forn Fondo... Aquesta alquímia de gent que va i ve lliure, en solitari, en colles, en grups, forma la matèria de la ciutat, de Ciutat, de Palma, plena de llengües, de veus, de sentiments, de passions, de genètiques i de cultures, de paisatges humans que encarnen la diversitat i la complexitat del món,

que no s’acaben mai. Revisc el bessó de la meva vida amb paraules que passegen pels carrers i places de la ciutat, de Ciutat, de Palma, i que he escrit i inscrit en narracions i poemes, texts literaris que eixamplen les extensions de la memòria col·lectiva, que teixeixen històries d’una identitat novella, que trenquen els llocs comuns de les corrupcions, destruccions i misèries: aquí crec que hi ha una altra brúixola que m’ajuda a orientar-me. Palma es basteix a través d’una construcció cultural, d’un essencial valor simbòlic, feta amb la literatura i l’art que des del segle XIX determinen l’imaginari paisatgístic de la Palma d’ara mateix. Carregar d’història íntima les veus d’uns personatges que viuen i estimen Palma dona el territori propi dels individus que et conten la ciutat des d’uns punts de vista amb noms i llinatges, amb els seus cinc sentits personals i intransferibles que constituiran la novetat de la contarella, el suc i el bruc d’aquests xiuxiuejos en què es canta la irradiació de les pedres, de la gent i de la vida de Palma, la ciutat estimada. La major part dels humans no sabrien res d’ells mateixos i del món si no fos per la literatura, que els ho ensenya. Palma també és això: l’observatori propi d’on em mir a mi mateix i en el qual puc seguir com en un sismograma molt exacte tots els estats del meu esperit. Les veus diverses i quotidianes dels conciutadans i visitants es mesclen amb l’estructura dels espais que baraten molt poc, amb la repetició estimada dels carrers, les places i les avingudes, les esglésies i els jardins, els mercats i

els cinemes on m’han passat moltes de coses que han deixat empremta. Tot això m’ajuda a bastir la fràgil identitat que em sosté, per més que no en sigui conscient. Tenim un cos plural (sensual, digestiu, humoral, estugós, muscular, nerviós...) i aquest cos emotiu que m’exalta i m’aporuga, que em dona ales i em petrifica. Aquest cos emotiu el desperta la vida de Palma, és un cos palmesà que es veu travessat d’emocions que sorgeixen quan menys ho esper. Aquí hi ha una altra i alta prova de la vitenca activitat ciutadana inacabable. AL FONS DE CADA CAP-DE-CANTÓ DESCOBRESC QUE RENESC

Ara el protagonista és un home entotsolat de setanta anys que mira per un ull de bou de la cabina d’un vaixell que l’ha traslladat de Barcelona a Palma en un passeig nocturn molt curt. En Macià sap que són massa poques hores per poder repassar el film autobiogràfic on s’apleguen els primers viatges marítims, a setze anys amb les joventuts franquistes, cap als albergs de La Molina i d’Alberoni, la partida cap a la universitat barcelonina a disset anys, i les anades i vingudes transmediterrànies de tota una vida. Mentre repassava els actes de barbàrie que s’han fet seu el litoral de Ponent, se m’ha amollat un mecanisme d’associació que pot ser perillós per a un home que pateix del cor i que no necessita les estamenejades dels records encesos d’una infantesa, adolescència i gran part de la vida adulta en aquella ciutat pressentida dins un matí emboirat. S’hi

distingeixen les fites tan estimades del castell de Bellver al capcurucull del puig de la Mesquida, amb el barri familiar i adorat del Terreno, aquell passeig marítim fet formigonada d’edificis pantalla de mal gust nourriquer, bufa i desenvolupista, aquell port on només hi ha iots i on no queda aigua de mar, i després el que s’ha salvat de les murades, la galeria renaixentista del Consolat de Mar, la Llotja, el Palau de l’Almudaina i, per damunt de tot, la Seu cavalcant l’esplendor d’una Palma caòtica amb un skyline dibuixat per molts d’anys de derrotes, de corrupcions i de poders analfabets. La veu de Bonet de San Pedro de fons em fa ganes d’esbutzar-me de rialles. En Macià ha sentit una glopada d’enyorança. I ha decidit a les envistes del llogaret de Gènova i la serra de na Burguesa pujar cap a coberta. No hi ha gaire gent. Tres transatlàntics gegantins (un d’aquests amb una C immensa a la xemeneia) tallen totes les perspectives i Macià gira el cervell cap a noms estimats: el Terreno, Natzaret, Can Barberà, la Portassa, el Corb Marí, la Pedrera, Can Geperut, la Quarantena, l’Aigua dolça, Punta de Can Ribes, So n’Armadams, So n’Alegre, torrent de Sant Magí, Santa Catalina, el Baluard de sant Pere, la Riera, els fassers de Sagrera, les torres de la Llotja, l’Almudaina i la Seu amb tot el rossegall de campanars i torres dels casals que sobresurten al barri gòtic. Aquest és el seu skyline fondo! Som aquí per arreglar l’herència de l’oncle Mateu? Som aquí perquè enyorava la ciutat del bé i del mal, aquesta Palma levítica i meva que duc encarnada aquí

i aquí. Aquestes paraules quasi les ha dites amb veu alta. I s’ha assenyalat el cap i el cor quan les pronunciava. Sap a la vista de Palma que vol consolidar la seva identitat sempre en suspens i sent que es desvetlla més illenca que mai, més palmesana de soca-rel, després del seu pas per una Barcelona que ja no és la seva. Veig amb claredat que cadascú escull en cada moment la ciutadania que més l’honra i em tem que he amagat massa vegades la meva, la més fonda, la illenca, la palmesana. On és la casa familiar del Terreno on vaig viure escapolons d’infantesa, adolescència i joventut d’una ciutat grisa i esvaïda dins un franquisme fosc com la sordidesa d’aquells temps de suborns i denúncies? Cal dir que els meus primers records provenen d’aquell barri damunt la mar, damunt la ciutat emmurallada, damunt els eixamples, damunt l’Aigua Dolça, damunt So n’Armadams, damunt la plaça Gomila, damunt Son Catlaret, damunt la Pedrera, damunt el Corb Marí, damunt les Rafaletes, damunt Portopí, damunt Cala Major, damunt Cas Català, damunt tot de territoris i gents que serien la cartografia, les terres, els cels i els mars on vaig començar a viure, a veure, a sentir, a ser. Tu, Macià, ets com l’home sense qualitats de Musil, un espectador dels detalls del temps i un analista cru. Estàs afectat del mal agut de la precisió i saps que en el recorregut que penses fer, en la teva subjectivíssima visita a Palma t’esperen aquells sentiments que ja has experimentat les darreres vegades que havies vingut, encara que penses que aquest cop ja serà més fort i definitiu,

perquè has decidit quedar-hi. Empès pel fulgor i l’estimació de Bartomeu Rosselló-Pòrcel havies reservat una habitació a l’hotel Sant Llorenç, situat al carrer de Sant Llorenç del Puig de Sant Pere, darrere la plaça de la Drassana, just devora on va néixer el poeta el 3 d’agost de 1913. Confirmes per telèfon la cita a cal notari. Serà l’endemà just devora Can Pueyo (la casa que sempre has somniat veure per dedins perquè es manté igual des del segle XVIII, una relíquia viva) i el Gran Hotel (rehabilitat de la immundícia feixista, nazi i franquista que l’havia convertit primer en caserna d’aviadors i després en oficines administratives del règim.) Deixes les maletes, berenes nerviós i parteixes de quatres. Agafes un taxi davant l’antic Cine Born on veres tant de cinema en la teva joventut i el Bar Miami, amb bolera i saló de ball, on passares tants de vespres, convertits ambdós en grans magatzems d’una franquícia tèxtil. Quan dones l’adreça no pots amagar un tremolor imperceptible a la veu, com si donassis les entresenyes d’un lloc prohibit on es trafiquen memòries i records. Mentre el taxi deixa la plaça de la Reina cap al carrer de Robert Graves 32 (abans Teniente Mulet) només saps i penses com trobaràs la despulla encara viva de la casa familiar, un poc més morta. El taxi t’ha deixat a la plaça Gomila. No t’has entretingut a concretar les destruccions successives que han sofert els llocs que foren pati de jocs, espai de diversió, punt d’encontre, bars d’amistat i de pica, l’espectacle i l’escenografia

d’una educació sentimental, d’un temps mític. Perdut Macià que penses que tot quant vius, tot quant mires, tot quant sents són les deixalles d’aquella educació sentimental i d’aquell temps mític en què saps que fores dolçament feliç, que fores amargament infeliç i a estones tot plegat alhora. Just ara vols convertir el vell dolor en amor i oferir-lo solemne al combat dels joves lluitadors per la rehabilitació del Terreno, d’un camp de mines exhaust. Llegeixes una placa al centre de Gomila on es fa memòria d’aquells fogons de jueus, de xuetes, que funcionaren amb terribles tongades successives des de 1493 a 1691. Aquest darrer any cremaren vius els tres darrers condemnats per la Inquisició entre un ramat de trenta mil humans enfollits que feia mamballetes i a l’ombra malèfica de La fe triunfante del pare Garau. La sala de festes Tito’s, les discoteques Zhivago, Barbarella i Sargent Pepper’s, el bar Joe’s, el Torres, l’Oasis, el Mónaco i el Mínims, el restaurant El Patio i el Palace, el bar El Rodeo, El Rodeíto, Don Gomilo, Sara’s Pub, Toltec, La Polka, La Cubana, La Yedra, Tiffany’s, L’Havana, El Chotis, El Carrousel i La Polilla just a la vora, el Casablanca i La Moncloa allà davant són noms perduts per espais cubistes i dalinians d’èpoques diferents amb personatges històrics i glamurosos com quan vares veure Marlene Dietrich, que després de cantar a Tito’s es feia un dry martini de don Pep al Joe’s, o quan et passaren pel costat Sacha Distel i Brigitte Bardot amb perruca negra que anaven a l’hotel Mediterráneo, o quan Ava Gardner sopava en companyia de Robert Graves al

restaurant El Patio, o quan Jimmy Hendrix feia esclatar el Sargent Pepper’s rompent guitarres i carregant-se un cel ras, o quan Marisol et va dedicar una foto en una tómbola benèfica, o quan veres els retrats d’Errol Flynn amb Patrícia Wymore passejant les seves gateres, o quan Renato Carosone deia que “Piove, piove sul nostro amor”, o quan Tristan Tzara venia de festa amb Joan Miró i Blai Bonet, o quan tota la plaça quedà uns minuts en silenci perquè acabaven d’aterrar d’un Rolls Royce negre la Callas i la Kelly amb l’Aristòtil i el Rainiero, que baixaven de l’hotel Son Vida perquè volien viure l’aire de la nit més mundial de Palma en una plaça plena de locals que tenien el chic i l’autenticitat d’un savoir faire únic. El name-dropping seria inacabable però t’agrada fer llistes ben mesclades de terreners d’una nit o d’una vida que et venen al cap sense ordre ni concert: Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Gabriel Alomar, Rubén Darío, Georges Bernanos, Josephine Baker, Nadine Lang, Ray Charles, Gertrude Stein i Alice B. Toklas, Joan Fontaine, Pere Capellà, Leslie Caron i Mel Ferrer, Paul Anka, Camilo José Cela Trulok, D.H. Lawrence i Frieda Richthofen, George Sanders, William Yeats, Joan Maria Thomàs, Maurice Chevalier, The Platters, Charles Aznavour, Marisol, Gloria Lasso, Silvie Vartan, Albert Camus, Tom Jones, George Best, Zsa Zsa Gabor, Richard Nixon, Frankie Vaugman, Ritch Miller, Natalie Wood, Yves Saint-Laurent, Carmen Sevilla, Harold Lloyd, Kirk Douglas, Gina Lollobrigida, Omar Sharif, Ernest Maria Dethorey, Robert Wagner, John

Lennon i Yoko Ono, Robert Morley, Ornella Mutti, Esther Williams, Michael Caine, Lawrence Olivier... Fas la mitja com si aquells noms arribats a l’atzar fossin una constel·lació apagada dins l’avior dels temps. Ara ho mires amb la fredor de saber que passeges per un territori de ruïnes reconstruïdes que ja no fumegen i et mostren la sordidesa del seu aspecte més abandonat i de l’aluminosi de l’esperit dels que les han fetes, que uns sensesostre ajaguts pels bancs acoloreixen com si fossin extres d’un film decadent que encara no ha rodat ningú. Allò que fou la gran casa amb jardins plens d’arbres —xicarandanes, fassers, bellaombres, un arbre de pisos— del metge Anguera, on tu anaves a jugar amb els seus fills, ara és un conjunt de gàbies de formigó armat, alguna mig cremada, l’altra abandonada, on sobremoren uns àfters amb escenes de violència amb cops de puny i ganivetades, xeringues a voler i sortides de sol cadavèriques i sepulcrals. Macià, has partit cap a la casa familiar. Mentre t’hi acostes amb la lentitud dels anys veus que encara queda l’estructura del que fou un casal d’inicis del XX envoltat d’un jardí assalvatjat. Només les parets almangroses i desgastades de la façana mostren alguna cosa d’aquell teu mirador primer. L’interior, esbucat, no existeix. T’omple una desolació lenta, d’una malenconia dolorosa i d’una ràbia fonda. Les barreres de l’entrada amb flors de ferro modernistes que un temps havien estat verdes s’ofeguen davall una heura que s’ha menjat aquell jardí tancat amb colocàsies, esparegueres, geranis i bellveures i un gessaminer

que s’enfilava pel frontis de la façana i la porta principal per on es pujava a la planta sur-Gomila, la nostra llar, el nostre cau, la nostra vida: un univers amb sales grans, un menjador gegantí, una cuina àmplia i lluminosa on també podíem dinar, un rebost i una bugaderia immensos, un taller de confecció, dos banys, un despatx biblioteca i un conjunt de cambres de mides diverses que pegaven a tots els vents del món. Tota la casa era com una joia ecològica amb espais simbòlicament diferents, amb un joc de portes grans i finestres baixes, escales laterals i sobretot les quatre terrasses, observatoris privilegiats i singulars, i el jardí de baix, que eren trampolins cap al barri sencer. La terrassa de darrere, que s’obria al menjador i dominava el bosc de pins i la torre de l’Homenatge del castell de Bellver era un lloc per al somieig. La de davant, sortida natural de la sala d’estar, era el mirador del carrer i es trobava damunt quatre columnes amb un fasser, ara mort, i tenia per vistes la plaça Gomila, el bar Àfrica i el forn de madò Pereta. Per un pontet arribaven a l’altra terrassa arraconada, era la d’estiu, estava damunt una fàbrica de gel i d’allà es veia una perspectiva esbiaixada de l’hotel Infanta fins a l’hotel Victòria; ombrejada per una gegantina figuera coll de dama deliciosa de més de set metres de tronc. Des del terrat d’estendre la roba tot el port de Palma i la badia bastien el decorat d’un cinemascop inoblidable. A l’escala que hi pujava, Macià, recordes que hi passares molts d’horabaixes d’estiu, dins la frescor d’una correntia d’aire que venia de dalt i visqueres amb intensitat el plaer

de la lectura d’una forma salvatge, desordenada, caòtica, bulímica: el Glosari de Xènius, el diari de mestre Amiel i de la gran Maria Barkishef, Rebeca de Daphne du Maurier, l’Ocnos del poeta Luís Cernuda, Horacianes i Capaltard dels mestres Costa i Alcover, La rebelión de Atlas d’Ayn Rand, l’Aloma de la Rodoreda, Bonjour tristesse de la Françoise Sagan, molts de llibres de la col·lecció Austral, de la col·lecció Araluce, de les Illes d’Or, molts de tebeos, moltes d’Hazañas Bélicas, molts de Capitans Trueno, moltes de Sissís, moltes de fotonovel·les. Amb aquest garbuix de texts hi havia algunes coses segures que em deixaren empremta: educava l’atenció, em concentrava, passava un guster en cada mot, en cada frase, en cada tremolor musical de les paraules. Allà, davall la llum suau que m’arribava d’una claraboia de vidre del capcurucull des d’on es veia el cel, tot sol, entotsolat, vaig aprendre a esforçar-me i a gaudir aquella lletra viva, frívola, entretinguda o profunda, m’era igual, que m’alimentava de gusts desconeguts, que m’engatava d’esperits de l’ànima, que em donava la possibilitat de viure altres vides, que em feia cervelltremolar a les totes. Trob que no em puc engatar de records, són un luxe massa fàcil si només em duen cap a la rememoració íntima. He de fer-los servir de detonador per afegir-me al compromís quotidià de la gent que actua sedassant els poderosos, mobilitzant-se davant les injustícies, les violències de gènere i les altres, donant sentit a la vida en comú: sé que vull imaginar amb els altres, trobar un nosaltres. De cop, Macià, mentre et trobaves cobert amb el tsunami del passat i pensant

en l’energia del futur que volies emprendre, s’ha posat a caure una pluja de cama d’aranya i, com si visquessis dins un colobrot de sèrie B, les gotes i les llàgrimes es confonien quan et baixaven per les galtes i encara que just davant les barreres hi havia quatre grans contenidors de fems de plàstic gris que pudien un poc, tu només senties aquell perfum d’ambre i de nard que feia d’aquell temps irrecuperable, un temps retrobat. Quasi no vaig sopar i em vaig prendre una pastilla per dormir perquè el cap em feia voltes com si aquesta tornada definitiva a Palma m’obrís un View Master, com el que em dugueren els Reis quan vaig fer nou anys, en què podia veure en relleu l’àlbum palmesà de la meva vida amb totes les persones i els llocs que havia estimat. Ara estava tot sol, només em quedaven una teringa de cosins amb els quals no ens fèiem i que trobaria a cal notari. Em vaig despertar i encara feia fosca. I vaig agafar aquest diari que faig a empentes i estirades i que m’ajuda a veure’m. Sense pensar vaig escriure-hi: Vull que baixis la imatge com es baixa la llum en una cambra. I que el so hi aparegui: claror d’un mirall sonor que reflecteix la fesomia dels esdeveniments, les remors del passat que tornen en sordina, els desigs del futur d’aprendre junts a viure, tota una caixa d’ecos que fan història

i de ressonàncies que marquen els camins dels descobriments del nin que va en tramvia i veu el món amb la velocitat de la sorpresa. Viatges des de la plaça Gomila a la de la Reina les aventures d’un Transsiberià de panfonteta, en què des de la llum a la gent, des de les cases als camps tot aconseguia commoure’m. “M’agrada molt, molt, molt colcar en tramvia”, això contestava a la pregunta dels amics de poble quan em demanaven: “Què t’agrada més de Palma?” I jo ho mirava tot com si ho ves per primera vegada. La gent a les voreres, dins el moviment i per l’aire. Veia el conductor que menava amb una manovella, sentia els canvis de les vies que eren terratrèmols, els espetecs amb espires dels cables de l’electricitat, les frenades i els creuaments amb un altre tramvia, na Bel Rollet que reia, cantava i s’aixecava la falda, i sobretot la gent que pujava i baixava carregada amb tota casta de coses, m’embadalia amb els jardins, el tennis de So n’Armadams, el bust de Rusiñol, bulla i festa per l’església de Sant Magí, carrers del Jonquet,

em regirava a la capavallada cap al bar Cuba i el monument de la Feixina em feia molt de mal perquè ja sabia que era el fruit podrit de l’assassinat d’innocents, m’envestien els fassers de Sagrera en punt, i el Consolat de la Mar senyorial i la Llotja esplendorosa, i la caserna de la Cavalleria em deia que ja m’acostava al gran hotel Alhambra, el teatre Líric i el bar Riskal que estimava com s’estimen els béns incompartibles. I a la fi del trajecte als jardins de Joan Alcover em deia: “Per què el camí bo és curt i el gust del viatge efímer?” Són preguntes que em feia i em faig sempre seguit, preguntes d’un nin hedonista que sempre ha volgut viure el temps sense matar-lo mai. PALMA, CIUTAT D’AMOR, LITERALMENT I EN TOTS ELS SENTITS No ens hi posem tristos. Batallem, batallem i batallem. Joan Sales a Mercè Rodoreda. Barcelona, 21 de juliol de 1963 Cartes completes

Faig un petit replà per anar cap al final d’aquest cant de vida, de lluita i d’amor per Palma que teixesc amb amb la cura d’aquelles brodaries de boixets, de “mundillo”, que de petit em feien envescar-me per la gràcia de les mans femenines que bellugaven els fils agafats al boixet amb aquella cantarella de fusta i, sobretot, per les agulles que de tant en tant clavaven en aquell tronc forrat de tela verda que sostenia la randa blanquíssima. M’imaginava que clavaven agulles en un fal·lus immens. Els mestres antics m’han ensenyat que l’art de viure no té història. L’art de viure no evoluciona. El plaer que desapareix, desapareix per sempre, insubstituïble. Altres plaers vendran, plaers que no reemplacen res. No hi ha progrés en els plaers, només mutacions. I així és com pens aquella Palma que vaig viure i que no hi és, que en gran part ha desaparegut. Quaranta anys de franquisme salvatge feren molt de mal i una transició en què la corrupció i la destrucció anaren plegades va fer la resta. Però molts de ciutadans, molts de lluitadors antifranquistes i d’idees progressistes han resistit (i resisteixen), i han batallat (i batallen) al llarg d’aquests anys perquè la Palma d’ara mateix tengui algunes de les virtuts republicanes que ens deixaren en herència els milers de rojos assassinats (dels quals feliçment començam a recuperar i dignificar les fosses, els cossos, la vida i la memòria. Manca molt, anul·lar els judicis falsos i miserables, reivindicar els noms menyspreats i esborrats, reconèixer els lleials a la República, treure carres, places i monuments dedicats als colpistes) i els

rojos exiliats exteriors i interiors. Jo he anat a Can Sales (ara biblioteca), amb les dones republicanes tancades, amb les dones que foren assassinades als cementeris o a les voreres de carreteres. Jo he anat a Can Mir (ara Sala Augusta) amb els homes republicans tancats, amb els homes que mataren als cementeris o a les voreres de les carreteres. I vull recordar en especial com a símbol viu i real aquells prohoms, assassinats injustament el 24 de febrer de 1937 a la paret del cementeri de Palma, dels quals s’haurien d’esborrar les pantomimes de consells de guerra plens d’acusacions falses, fets a l’Escola d’Arts i Oficis, prohoms que representaren fars de civilitat i de cultura: Emili Darder (darrer batle republicà de Palma), Alexandre Jaume (diputat socialista), Antoni Maria Ques (empresari d’esquerres) i Antoni Mateu Ferrer (darrer batle republicà d’Inca). Emili Darder (amb la seva casa i laboratori encara ocupats per l’exèrcit espanyol. Vergonya, cavallers, vergonya!) va ser un model canònic de batle republicà. Volia una Palma culta (va ser un dels fundadors de l’Associació per la Cultura de Mallorca), en què es relacionassin els sabers i la vida. Per això va fer una xarxa educativa que preparàs alhora als estudiants per al treball i per a la societat, uns serveis sanitaris municipals que tinguessin cura dels ciutadans, amb una Casa de Socors amb moltes de seccions, una bona dotació d’aigua i clavegueram, uns mercats funcionals i un servei de feina per als aturats. També fou un dels redactors de l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia de 1931. De totes aquestes activitats i feines municipals

darderianes i ben republicanes, podem treure llum si volem una ciutat, una Palma de cultura: bon ensenyament, bona sanitat, bons serveis socials, bona conservació del patrimoni, bona construcció, bona lluita contra la desigualtat, l’exclusió, l’especulació urbanística i el caos del lloguer turístic, bones activitats culturals fetes per tots els creadors i per a tots els públics i, sobretot, bones possibilitats de pensar com volem viure en el futur. Bona vida municipal en aquell sentit tan càlid i humanal que hi dona al llarg de tota la seva obra l’amic poeta Blai Bonet. Aquests dies desitj amb tota la força de l’esperit que els ciutadans, els palmesans residents i de pas, i els visitants i els turistes i els refugiats amb papers o sense papers, i els amics, i els parents, i els saludats, i els coneguts, i els desconeguts i fins i tot els enemics, passeu una bona festa de l’Estendard que és una trobada al costat de la paraula i de la beguda, de la música i de la gatzara, de la tradició popular i culta en què recordam, sobretot i abans que cap altra cosa, en aquests temps de confusió, mediocritat i estultícia, que som descendents d’uns catalans que ens deixaren la llengua i la cultura catalanes que formen la nostra manera de sentir, de veure, d’interpretar, de pensar, de dir i de tocar el món: el nostre ser més singular i més propi. La Festa de l’Estendard és la festa de la nostra catalanitat local i universal, oberta a tot el món, mediterrània i europea. Catalanitat per la qual hem de lluitar en un temps en què els capitalismes salvatges i els mercats anorreadors, ens voldrien a tots robotitzats, uniformitzats, franquiciats i angloparlants. I pobres! Sí, els pobres de cada vegada més pobres i

els rics de cada vegada més rics! Però ara, i cal dir-ho amb tota l’ànima, vivim un moment de paràlisi d’aquest procés democràtic pel qual lluitàrem des de la dictadura i la transició, un moment, l’actual, de lleis d’emmordassament que reprimeixen, judicialitzen, prohibeixen i condemnen la paraula, l’expressió social, col·lectiva, vital de la paraula. Els escriptors sabem que escriptura i llibertat són sinònims. I que condemnar a presó un cantant com el nostre estimat Valtònyc seria condemnar-nos també a nosaltres. La paraula lliure és l’aire que respiram, és el contacte que tenim amb els altres, és l’eina de creació, de coneixement, de contacte, de vida col·lectiva. La paraula lliure és fonament i essència de la vida municipal, social, en tots els territoris de la cultura, de l’ètica, de la política i també de la festa. La paraula lliure és poesia, és festa, és música, és pensament i és necessària per a viure. I en aquest cant a la llibertat, també vull recordar que hi ha uns polítics independentistes catalans que sofreixen des de fa un any presó provisional, preventiva, per les seves idees. I uns altres que es troben exiliats per les seves idees. Estimats i coratjosos batalladors per la llibertat, igualtat i fraternitat, Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Oriol Junqueras, Quim Forn, Carles Puigdemont, Tamara Carrasco, Meritxell Serret, Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig, Anna Gabriel, Josep Rull, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Raül Romeva, Jordi Turull, Marta Rovira i Adrià Carrasco. No us oblidam i reivindicam la vostra llibertat! Cap procés democràtic no pot tenir ni presos polítics ni exiliats. Des de la paraula

lliure que empeny en totes direccions aquest pregó deman la llibertat per al nostre Valtònyc, per als presos polítics i el retorn dels exiliats. I acab amb El cant dels ocells, tocat per aquest mestre català universal Pau Casals que defensà amb el seu exili i la seva lluita la llengua i la cultura catalanes i el seu País Català en temps durs i difícils a totes les organitzacions mundials per la Pau, la Justícia i els Drets Humans. Que aquests ciutadans de Palma que fa un any, seixanta setmanes, faci sol o faci fred, cada dijous canten davant la façana d’aquest Ajuntament de Palma El cant dels ocells siguin el símbol de l’Estendard d’aquest MMXVIII, els musiquers de la batalla per les llibertats de la paraula, per les llibertats dels ciutadans, per totes les llibertats. Llibertat, igualtat i fraternitat per a tots! Bona Festa de l’Estendard! Bons plers i joies i alegria i salut per a tothom! Molts d’anys i bons, palmesans estimats de totes les empremtes digitals de l’esperit! Moltes de gràcies! Palma, desembre, MMXVIII

Aquest Pregó de la Festa de l’Estendard es va acabar d’estampar a la impremta

Rubines de Binissalem el mes de desembre de MMXVIII, en què recordam que fa

vint-i-un anys partiren de vacances dos

savis amics estimats que són fars culturals orientadors i batalladors: Nadal Batle

el 7 de desembre de 1997 i Blai Bonet el 21 de desembre de 1997.

BIEL MESQUIDA

MIL I UNA PALMA PREGÓ PER A LA FESTA DE L’ESTENDARD

2018