L’ermità i l’ermitana A l’església de Sant Roc, a la vora del camí que va de Carcaixent a Albaida, existia no fa molts anys la vivenda dels ermitans adossada al temple. Doncs fa molts anys en eixa mateixa ermita vivien un ermità i una ermitana. L’ermità era un home molt ximple que li agradava ajudar a les persones, però, era molt, molt borinot. Ell et podia donar el seu tresor més valuós per pocs diners. Per l’altre costat l’ermitana era una persona molt intel·ligent i molt poc refiada. Era, al contrari de l’ermità, una persona un poc basta, què no li agradava ajudar a algú que no en tenia molta falta. Un dia l’ermitana va preparar unes coques molt bones de tomaca i pimentó. L’ermità que les va veure li preguntà: - Quina pinta més bona tenen les coques. Són per als pobres i necessitats? - No ermità. Són per als comtes de Carcaixent i d’Albaida.- li contestà l’ermitana. - Però tantes no en podran menjar. Són moltes.- li replicà l’ermità. - Em té igual el que facen amb les coques. El que importa es que reformen un poc l’ermita que es molt vella. L’ermitana va fer 50 coques quan es va quedar sense ingredients.
- Marit, he d'anar a per ingredients al mercat. Com tu eres molt bondadós, podries deixar passar a algú que fora un lladre i que ens furte les coques. Vaig a tancar amb clau i me l'emportaré, així no correrem cap perill.- va dir l’ermitana. Però uns lladres que hi havia pels voltants ja havien formulat un pla. Els lladres tocaren a la porta i l’ermità va contestar: - Qui es? - Som uns pobres que vinguem per si ens podria donar unes coques. Puguem pagar-li molta quantitat.- va respondre un dels lladres. - Però la porta està tancada no podré donar-li res. - Pel fumeral. Tu les portes davall i nosaltres les agafarem. Penjat de cintura amb una corda, era baixant pels companys a través del fumeral i anava ficant les coques al cabàs que portava preparat. Quan va tornar l’ermitana li va dir a l’ermità: - Ermità, on estan totes les coques? Te les has menjades totes? - No ermitana. Les he intercanviades per uns pocs diners amb uns bons homes. - Que has fet borinot. Això era per als comtes. Ara no faran les reformes... Estava tant furiosa l’ermitana que va agarrar la granera i va anar acaçant-lo Hi ha qui diu que encara li està pegant amb la granera. Víctor R.
Els ermitans Hi havia una vegada dos ermitans que anaven a escriure llibres a l´ermita (es a dir copiar-los perquè no hi havia fotocopiadora en eixos temps) aproximadament al segle quinze. Els ermitans es deien un Joan i un altre Pep. Un dia Joan tenia moltes ganes d´anar al bany, i estava molt lluny de l´ermita.
En aquesta ermita es guardava el sagrat llibre de la bíblia escrit pels millors cal·lígrafs i tallat i fet amb or. Joan li va dir a Pep: -Com sé que ets molt despistat, i estan Amadeu i Camil·la, els pitjors lladres del poble per aquí, tancaré la porta amb clau per a que no òbrigues i em la portaré. -Val, senyor Pep, com vosté vulga. Com Amadeu i Camil·la ja estaven al tant quan Joan va eixir, van pujat al teulat i van posar amb una corda coquetes dins d'un cabàs. A Pep li agradaven molt, de manera que va seguir el cabàs, però no podia agafar-lo. Pere va dir: -Per favor doneu-me unes poquetes que tinc molta fam; us donaré a canvi el que vulgueu. Els lladres van dir: -Dóna'ns el llibre d´or i t'ho donarem tot. Com que Pep tenia molta fam els el va donar (el llibre) i va tenir les seues coquetes. De prompte va arribar Pere i tot cansat va dir: -He vist els lladres fugir prop d´aci. No els hauràs donat el llibre, veritat? Pepe amb cara de vergonya va dir: -Si, ho sent molt de veritat. -Però que tonto que estàs, te mataran els reis d´Espanya... Conte contat ja s´ha acabat. Victòria H. Els ermitans de Sant Roc A l'església de Sant Roc,a la vora del camí que va de Carcaixent a Alberic, existia fins no fa molts anys la vivenda dels ermitans adossada al temple. L'ermità era un home ximplot,gros i amb el cabell negre. Era granellut i tenia el ulls blaus. Vestia amb una túnica de color marró i unes sabates grogues. -Com que ets tan beneit,tinc por que òbrigues a un estrany. Tancaré la casa i m'emportaré la clau. Peró malgrat les precaucions que havia pres l'ermitana,uns roders que hi havia pels voltants ja havien maquinat un pla. L'ermitana feia cada dia coquetes per al seu forn i com estaven tan bones els roders volien furtar-les. L'ermitana va començar a fer coquetes. Va necessitar més farina i va anar a comprar més al mercat del poble. Mentrestant,un dels lladres,penjant per la cintura amb una corda,era baixat pels seus companys a través del fumeral i anava ficant les coquetes al cabàs que ja portava preparat. Quan deixava el gibrell buit,era hissat amb la preciosa càrrega a la teulada. L'ermitana va arribar i va veure que no estaven les coquetes que hi havia fet. Va agafar l'ermità i li va donar amb la granera. L'ermitana va veure per la finestra als lladres i va anar a la policia. Amb l'ermità es va disculpar i tot va acabar solucionat. Pedro S. 2ºC
Els ermitans A l'ermita de Sant Roc a la vora del camí de Carcaixent a Alberic, existia fins no fa molts anys la vivenda dels ermitans adossada al temple. L'ermità Pep era un home un poquet ximplot i confiat. Un dia la seua dona s'havia d'anar a la cort del rei i li va dir: – Pep:,com que ets tan beneit, tinc por que òbrigues a un estrany. Tancaré la casa i m'emportaré la clau. Però malgrat les precaucions que havia pres Pepa, uns roders anomenats Lla i Dres que hi havien pels voltants ja havien maquinat un pla... Lla es posaria a la teulada de la casa i Dres baixaria per la ximeneia subjectat amb una corda i furtaria totes les coquetes. El pla el van posar en marxa eixa mateixa nit poc després que l'ermità s'adormira i va sorgir a les mil meravelles. Al dia següent quan Pepa va arribar a casa va obrir i es va adonar que no quedaven coquetes i va dir a Pep: – -Pep, i les coquetes? -No sé, jo no me les he menjades. -Com pot ser això, no et pots quedar sol mai, sempre et furten! Aleshores Pepa va agarrar la granera i es va posar a colpejar-lo amb ella. Hi ha qui diu que encara està acaçant-lo amb la granera. Carlos C.
DELS ERRORS S´APRÉN A l´any 1960 a l´església de San Roc, al camí que va des de Carcaixent fins Alberic estava situada la vivenda dels ermitans. Enric i Consol tenien 57 i 50 anys i eren germans per part de pare. La mare d'Enric va morir jove i son pare es va casar amb un altra dóna, però aixó ara no ve al cas. Enric era un home ximplot, malfaener i com que no tenia ganes d'atendre els necessitats quan tocava un lladre com no li posava ganes no s'adonava que era un lladre i li donava menjar, roba, etc. Consol en canvi era totalment diferent, ella es complicava molt la vida, era molt treballadora però sobretot era espavilada i ja estava farta que Enric donarà de menjar als lladres, perquè ells no se ho mereixien. Com que eres tan diferents la seua relació no era molt bona, sempre han tingut moltes diferències. Un dia a les 07:00 del matí Consol va arribar a la seua casa, venia de comprar-ne unes coques delicioses que eres per a ella, el seu germà i uns xiquets pobres. Per a sorpresa de Consol el seu germà estava dormint, ella es va enfadar moltíssim i li va tirar un cub ple d´aigua gelada, Enric es va despertar en un tres i no res i de seguida va prendre instruccions de la seua germana: -Enric jo em vaig a fer un mercat solidari a la plaça major de Carcaixent, tu et quedaràs ací tot el dia, et tancaré la porta amb clau; si criden a la porta no òbrigues perquè seran els lladres i s'enportaran les coquetes que acabe de mercar. -Val no obriré la porta a ningú. -A ningú no, escolta'm bé, assoles has d'obrir la porta a les 5 en punt de la vesprada que vindran uns xiquets que no tenen ni menjar ni roba ni res. Tu els has de donar la bossa que hi ha damunt la cadira i unes quantes coquetes. T´ha quedat clar? - Claríssim Consol.
Al ratet de que Consol exira per la porta. Enric es va quedar profundament adormit. Fora de la vivenda, darrere d´un arbre s´assomaven tres maliciosos lladres i es van posar en marxa per a agarrar les delicioses coquetes que Consol havia comprat. Dos d´ells subjectaven la corda i l´altre anava lligat a esta mentre baixava penjat de la corda, poquet a poquet va anant agarrant totes i cadascuna de les coques que Consol hi havia comprat . Mentres tant Enric dormía plàcidament. Quan Consol va tornar cansada es va trobar sense qualsevol coqueta, li va demanar explicacions a Enric però ell no li va poder dir res perquè havia estat tot el dia dormint. Finalment Consol va decidir posar-li un “castic”, treballar a una ONG. A partit d´eixe moment Enric es va convertir en un home treballador i amb ganes d'ajudar als demés. Andrea M.
Els ermitans A l’església de Sant Roc, a la vora del camí que va de Carcaixent a Alberic, existia fins no fa molts anys la vivenda dels ermitans adossada al temple. L’ermità era un home ximplot… - Com que ets tan beneit, tinc por que òbrigues a un estrany. Tancaré amb la clau. Però malgrat les precaucions que hi havia pres l’ermitana, uns roders que hi havien pels voltants ja havien maquinat un pla per furtar-li les coquetes. - Eh, senyor ermità, done'm les coquetes per a que els meus fills i la meua dona puguen menjar hui. - Doncs tindreu que abaixar pel fumeral. Llavors un dels lladres ho va acceptar. Penjant per la cintura amb una corda, era baixat pels seus companys a través del fumeral i anava ficant les coquetes al cabàs que ja portava preparat. Quan deixava el gibrell buit, era hissat amb la preciosa càrrega a la teulada. Quan l’ermitana va arribar, va anar directa a les coquetes i quan no les va vore li va dir: - I tu que has fet amb les coquetes?! Perquè totes no te les pots menjar! - Es que mentre tu no has estat a casa, ha vingut un home perquè li donara coquetes per als seus fills i la seua dona; i jo li he dit que abaixara pel fumeral. - Però tu ets boig!! Com li dones les coquetes. Les meues coquetes!. Hi ha qui diu que encara està acaçant-lo amb la granera. Aurora
L'ERMITÀ DE L'ESGLÉSIA DE
SANT ROC Roberto P.
2n C
num. 10
Hi havia una vegada, a la vora del camí que va de Carcaixent a Alberic, a l'església de Sant Roc, existia fins no fa molts anys, la vivenda dels ermitans adossada al temple. L'ermità era un home ximplot, que no sabia fer quasi res i que es deixava convéncer molt fàcilment. Un dia, la seua dona, va fer coquetes per al banquet de la boda del seu fill que anava a ser el dia següent; va posar-les en un cabàs i li va dir al seu marit: -Aquestes coquetes són per a la boda de Joan, aixina que no te les menges ni les dones a cap persona, jo me'n vaig a l'ermita a netejar i calcule que sobre unes dos hores estaré de volta. Però com que ets tan beneit, tinc por que òbrigues la porta a un estrany. Tancaré la porta i m'emportaré la clau. La dona se'n va anar i l'ermità es va quedar sol a la seua casa. Al cap de mitja hora més o menys, uns roders van arribar al poble. I quan van vore la casa del ermità, que era molt gran, van pensar que eixa era la millor opció del poble. Van pensar en un pla perfecte per a descobrir si havia algú a la casa. Així que un d'ells es va pujar a la teulada i va dir a través del fumeral: -Hi ha algú? -Sí- va contestar l'ermità. -Es que se m'ha encalat una pilota a la teua teulada, he pujat i no puc traure-la, i me'n preguntava si vosté tindria alguna palanca per a traure-la. -Si que tinc una, ara mateix vaig a per ella i se la done atada en una corda, perquè estic encerrat ací ja que la meua dona se n'ha anat i ha tancat i s'ha emportat la clau. -No, no, done'm la corda, la ataré ací a la xumenera, baixaré jo mateix i pujaré una altra vegada en ella en la mà. -Val, ara li done la corda. Va lligar la corda, va descendir i va vore les coquetes dins del cabàs damunt de la taula i li va dir a l'ermità: -Me'n pot donar ixes coquetes per favor, el meu fill porta dos dies sense menjar res i s'està morint.
L'ermità que era mot fàcil de convéncer, li va dir que si. Aixina que el lladre se'n va emportar la palanca i les coquetes, va pujar amb l'ajuda de l'altre roder i va dir-li a l'ermità que ja havia terminat, i li va tirar la corda i la palanca per la xumenera. Els dos lladres se'n van anar i quan va tornar l'ermitana i va veure que les coquetes no estaven i li va dir: -Que ha passat, on estén les coquetes, no te les haurás menjat, veritat? -No, resulta que...- i li va contar tota la història. -Però tu ets tonto o t'han parit mal? Tu te creus que un xiquet que porta dos dies sense menjar va a tindre un baló per a jugar? T'han enganyat com a un xiquet, el xic que ha vingut era un lladre que t'ha pres el pèl. Te'n vas a enterar. Hi ha qui diu que encara està acaçant-lo amb la granera.
ERMITANS DE SANT ROC Fa molts anys, a l'església de sant Roc vivia una parella d’ermitans. L’ermità era un home molt ximplot i curt de ment. Una vegada, que la dóna s'havia d'anar a visitar un familiar d’un altre poble que estava malalt, li va dir al seu home: -Com ets tan curt de ment, et tanque la porta amb clau per que no obrigues a un estrany. Però uns lladres ja estaven tramant un plan per quan se n'anara la dona. Van entrar pel fumeral i sense que Pep, l’ermità, s’adonara. Li van furtar totes les coques de missa. Quan va tornat la dona i se'n va adonar del furtament, va abandonar l’ermità per sempre.