La Torre 38, tardor 2021

La Torre

REVISTA DE LA COLLA JOVE DE CASTELLERS DE SITGES

Tardor 2021

Editorial

Ja podem dir que hem arribat al final d’una altra temporada castellera. Temporada plena d’incerteses, pors, d’estar sempre pendents de les informacions que arribaven de la coordinadora i del Procicat. De ganes de tornar, però alhora sense saber quan ho podríem fer. No cal dir que gràcies al compromís i a la il·lusió de tots els castellers i castelleres que s’han adaptat als canvis que s’anaven succeint, hem pogut tornar a plaça.

Anomenar el que hem fet és fàcil: pilars per Festa Major, pilar de l’11 de setembre, baixada del pilar per les escales, pilar a l’entrada de la Santa, pilar al Prado, taller a Cal Rubió, pilar de la Cursa de la Lluna Plena, la Diada de la colla al Cap de la Vila i Pilar al camp d’Aiguadolç.

El que és més difícil és descriure les emocions que cadascun dels castellers i castelleres que hi van participar reflectien en les seves cares, somriures, abraçades, alegria pels retrobaments amb membres de la colla, satisfacció per tornar a omplir els carrers de color vi. I no cal dir que a molts ens va caure la llagrimeta pujant pel Carrer Sant Francesc al so de les gralles, i en arribar al Cap de la Vila i trobar a un públic força nombrós que ens esperava, ens aplaudia i ens felicitava per la tornada va ser indescriptible.

D’altra banda poder fer algunes trobades en l’àmbit social i sentir que a poc a poc recuperàvem les ganes de compartir experiències i sobretot l’esperança de poder recuperar la normalitat de les actuacions castelleres, ens van dur a celebrar un dinar al Palau després de la Diada on ens vam adonar que ens en sortiríem.

Tornar a veure a tants membres de la colla junts una altra vegada fa que valorem que la Jove ha estat, és i serà una gran colla castellera amb molt de futur al davant.

En aquest final de temporada atípic no podia faltar una nova revista de La Torre, i tot i que el seu contingut no es basarà en les actuacions dutes a terme, sinó en aportacions de la visió d’alguns castellers i castelleres al voltant de

diferents aspectes del món casteller i de la temporada viscuda, estem convençuts de què no podíem deixar d’editar-la, ja que és un element imprescindible de la nostra colla.

Només queda esperar que la temporada vinent es pugui desenvolupar com tots ens mereixem, i sobretot tornar a agrair a tots i cadascun dels castellers i castelleres que formen part de la colla, les seves ganes de continuar fent castells i de mantenir viu el sentiment de colla que ens uneix.

Salut i castells!!! La Torre Revista de la Colla Jove de Castellers de Sitges

Edita: Colla Jove de Castellers de Sitges Consell de Redacció: Roger Cascante, Jordi Dólera, Txell Morta, Mònica Obregón i Clàudia Sauret.

Hi col·laboren en aquest número: Anna Alaman Obregón, Marc Barnés Fernández, Claudia Berdala Furró, Fernando Blasco Romeu, Jordi Dólera Mirabent, Daniel Farrarons i Casanova, Laura Gómez Ill, Salvador Miret, Ezequiel Rubinowicz i Santi Terraza

Fotografies: Arxiu Colla Jove de Castellers de Sitges, Clàudia Sauret Verdejo, Rebecca Wright, VisitSitges i Sitges Actiu

Imatge de la portada: Angi Mirabent Guasch Impressió: Gràfiques del Foix, S.L.

Tirada: 150 exemplars. Distribució gratuïta Adreça: Colla Jove de Castellers de Sitges. Palau del Rei Moro. Carrer d’en Bosch, 10. 08870 Sitges (Penedès).

La Colla Jove de Castellers de Sitges recomana els serveis i els productes dels anunciants que ens donen suport.

Parla el Cap de Colla

Bones Jove!

Aprofito que tinc l’honor de dirigir-me a vo saltres com a Cap de Colla d’aquesta temporada 2021, la 28a de la nostra història, per repassar la col·lecció de revistes de la Jove que tinc a casa.

Escriure aquestes línies per La Torre, i sobretot fullejar les 37 edicions anteriors, em fan adonar de la importància que té que surti aquesta nova edició que tenim entre les mans. Això vol dir que la Colla està viva i activa, amb un nucli de Junta Directiva ferm, implicat i que segueix donant cos i forma a la nostra estimada entitat. Moltes grà cies i bona feina.

I és que tot i la greu pandèmia que hem viscut durant els darrers 2 anys, no només som capaços de publicar un nou número de la revista La Torre, sinó que a més, podem fer-ho mostrant els cas tells i pilars, que tot i les dificultats del moment, hem pogut portar a plaça.

Aquest any calia fer castells per diferents mo tius, però de forma destacada, per commemorar el 50è Aniversari que un grup de sitgetans, entu siastes del fet i valors castellers, iniciessin a Sitges aquesta extraordinària tradició. Com molts cops hem comentat, ens sentim hereus de la flama cas tellera, que els Castellers de Sitges, i en menor mesura els Castellers de Ribes, van iniciar uns ja llunyans 1971 i 1981.

Fer castells no és gens senzill, segurament ja ho sabíem, però l’aturada per la pandèmia ens ha ajudat a posar-ho en valor. Fer en solitari una completa actuació de castells, baixar el pilar per les escales, o estar present a les nostres Festes Majors o a la Diada Nacional de Catalunya amb elegants pilars, no ha estat a l’abast de moltes colles, i és el resultat d’una sòlida base de diverses generacions de castellers, però també de feina i assaig durant mesos de pandèmia.

Desitjo que quedin només en el record les acti vitats d’hivern per la canalla sense poder fer cas tells, els grups d’assaig de màxim 25 castellers, les proves PCR, o l’encara present mascareta..., entre d’altres.

Tot i les reals dificultats actuals, el fet casteller a Sitges ha passat per moments molt més com plicats, i estic segur que recuperant entre tots els

valors propis dels castells, com són: la il·lusió, l’esforç, el compromís, la constància o la perse verança, podrem tornar a aixecar grans construc cions. És quelcom que ens ha de motivar a tots: joves, ben retornats, nouvinguts o veterans.

Jo estic disposat a intentar-ho, i estic a la dis posició dels responsables de la colla durant les pròximes temporades, per aportar i sumar en tot el que creguin oportú. Per motius personals i pro fessionals, no podré encapçalar la Colla la tem porada que ve, però el meu esforç i compromís seguirà present.

Vull agrair especialment a la nostra canalla, així com als castellers incondicionals que durant aquests mesos de pandèmia, no han dubtat en enfaixar-se per seguir amb aquest bonic viatge, seguim!

Pit i amunt. Sempre Jove!

Fernando (Nando) Blasco Romeu

Parla el President

El passat 8 de març del 2020, aixecàvem un pilar de 4 al Cap de la Vila de Sitges en l’acte de celebració del dia de la dona. Tot i que aquell diumenge ja es començava a tenir constància que ens enfrontàvem a un problema d’una dimensió imprevista, res feia preveure que el món casteller patiria una aturada d’aquestes dimensions. A mesura que anava avançant l’any tothom va anar prenent consciència que la cosa aniria per llarg. Una petita finestra entre la segona i la tercera onada de la pandèmia ens va permetre fer un concert de gralles per celebrar la Diada de la Colla el 24 d’octubre, però al cap de pocs dies ja tornaven les restriccions i l’aturada definitiva per la resta de l’any.

A la tercera onada en va seguir una quarta, i fins al mes de maig d’enguany no vam poder començar uns assajos de mínims, amb grups de 25 persones, amb l’esperança de poder fer alguna cosa per la Festa Major. La cinquena onada, a finals de juny, va suposar una nova frustració per tots els que començaven creure que la represa estava a prop. Malgrat tot, l’avenç en la vacunació, va permetre que a començaments d’agost es reprenguessin els assajos amb moltes incerteses, però amb l’esperança de poder sortir a plaça per Festa Major, ni que fos per fer algun pilar.

Finalment, per Sant Bartomeu ens vam poder tornar a enfaixar i fer mitja dotzena de pilars, que ens van permetre tornar a plaça 18 mesos més tard. L’objectiu següent va ser assajar per poder baixar el pilar de les escales per Santa Tecla. Tot i les incerteses inicials l’espadat es va poder baixar davant un nombrós públic que va voler

ser al costat de la colla. Les llàgrimes d’alegria de molts castellers en arribar a baix de les escales per poder-nos retrobar van ser també un reflex de l’angoixa patida durant tants mesos i de la necessitat que tenim tots plegats de tornar a la normalitat.

La diada de la Colla el passat 24 d’octubre, aixecant en solitari 3 castells i diversos pilars, amb més de 80 camises a plaça, van suposar un excel·lent final de temporada, rubricat amb el posterior dinar celebrat al Palau.

I ara que? Doncs ara a treballar de valent perquè l’any vinent puguem començar amb la màxima normalitat possible. Acabar la temporada com ho hem fet, en les circumstàncies amb què ens hem trobat, és un èxit i hem d’estar orgullosos com a Colla d’haver pogut respondre d’aquesta manera. No arriben a 30 les colles que han pogut sortir a plaça i fer una actuació completa com hem fet nosaltres i la immensa majoria són colles de 8 o de 9 plenament consolidades. Però no ens enganyem. Hi ha molta feina a fer. S’ha de buscar canalla nova, la que tenim ha crescut i ha d’aprendre a fer castells en noves posicions, i socialment hem de treballar per anar recuperant castellers habituals i obrir les portes a l’entrada de nous castellers. Una entrada que de fet ja s’ha produït en aquests darrers mesos i que cal consolidar.

Molta feina per fer, però al mateix temps moltes ganes de treballar perquè la colla retorni com més aviat millor al nivell que mereix estar.

Jordi Dólera Mirabent

25 Anys de castells de 9 a Sitges

Aquest novembre hi ha hagut una altra efemèride que s’ha sumat a la celebrada durant tot l’any dels 50 anys de colles castelleres sitgetanes: la consecució del primer castell de 9 a Sitges. El 10 de novembre de 1996, els Castellers de Vilafranca van plantar al Cap de la Vila el 4de9 amb folre, la primera aleta de 9 pisos que es feia a la vila. Era la primera de moltes més que arribarien i que també realitzarien, fins el moment, cinc colles més.

Des dels seus inicis, l’any 1993, la colla sempre va tenir com una prioritat paral·lela a la progressió tècnica i avenç social, situar Sitges entre les places castellers de referència del país. Hi havia una part del camí fet, ja que, com a mínim, des del 1884, Sitges ja havia acollit actuacions castelleres, primer amb les dues colles de Valls i, posteriorment, amb les del Vendrell i Vilafranca. Però a començament dels 90, la vila estava absent dels nous circuits de referència castellera, on actuaven les principals colles i, fins i tot, començaven a fer uns castells de 9, que aleshores eren bastant esporàdics.

La primera Diada de la Colla va tenir una colla de referència com a cap de cartell: els Minyons de Terrassa, gràcies a les gestions de Josep Antoni Falcato, antic membre dels Castellers de Sitges i fundador de la colla egarenca. Va ser just quinze

dies abans que els Minyons fessin la primera construcció de gamma extra del segle XX, la torre de 9 amb folre i manilles, que carregarien a la seva Diada. El mateix Falcato va entrar el pilar caminant al Cap de la Vila –a pocs metres d’on va néixer– amb la primera samarreta que va fer la Jove sota de la seva camisa malva. Aquell dia els Minyons van descarregar el 4de8, que no es completava a Sitges des que el 1975 ho fes la Colla Vella en una diada a baix a mar. El 1987, els Castellers de Vilafranca l’havien carregat al Cap de la Vila en la que va ser la darrera actuació dels Castellers de Sitges.

L’any següent, la Jove va convertir el que havia de ser la segona Diada de la Colla en una macrotrobada castellera a la Fragata; la primera Diada de Colles del Penedès. I es va quedar a un pèl d’entrar en els registres més rellevants de la història castellera, ja que els Castellers de Vilafranca van estar a punt de coronar la torre de 9 amb folre i manilles, que, aleshores, encara no havien aconseguit mai.

L’any següent (1995), els verds tornarien a Sitges amb un castell que en aquells moments despertava passions i admiracions: el 4de8 amb l’agulla. Era el tercer que feien des que dues setmanes abans van plantar el primer, i a Sitges –on va quedar només carregat– els va servir de prova per pujar-lo un pis a la Diada de Tots

4de9f dels Castellers de Vilafranca, Diada de la Colla de 1996.

Sants, que se celebrava tres dies després, i on van fer la primera aleta del 4de9 amb folre i l’agulla aconseguida mai. Sitges, un altre cop –com ja

havia passat amb els Minyons el 1993–, va actuar com a laboratori de proves.

La Diada de la Colla del 1996 va ser l’escenari del primer castell de 9 vist a Sitges, el 4de9f, i la del 1998, la del primer 3de9f, en aquest cas, a càrrec dels Minyons. Aquells anys, verds i malves (junt amb els rosats) pugnaven per fer els millors castells i també es van repartir els sostres castellers de Sitges.

Botiga de llaminadures CARMELS MARC antic Golobasi

Però la dècada següent, els Castellers de Vilafranca van quedar-se sols, i amb notable diferència, en el lideratge casteller. També a Sitges, ja que la presència dels Minyons passava a ser a la Festa Major, on els resultava més complicat fer castells de 9 –tot just tornaven de vacances– que per a la Diada de la Colla. L’enorme diferència que els vilafranquins van marcar sobre els seus rivals es va escenificar amb la memorable exhibició que van dibuixar a la Diada de la Colla, el 2007. Aquell dia, la Jove es presentava a plaça amb el cartell més ambiciós que mai ha dut a terme a una actuació (4de8, tde7, 3de7s), però les coses no van sortir com estaven previstes i tot el protagonisme se’l van emportar els verds, amb el 4de9 amb folre i l’agulla (l’únic descarregat en tota la temporada, castell sostre del moment), la torre de 9 amb folre i manilles, el 3de9 amb folre i el pilar de 7 amb folre.

Encara hi hauria més gamma extra Sitges, com el 5de9 amb folre carregat pels vilafranquins el 2011 i dues torres de 9 emmanillades més completades, també dels verds (2014 i 2016). Els Minyons també van completar el 9de8 (2014).

Santi Terraza

Yll Sant Pau

3de9f dels Minyons de Terrassa, Diada de la Colla de 1998.

La nostra canalla

Qualsevol persona nova que entri a formar part d’una colla castellera, al cap de poc temps s’adonarà que la canalla no s’acostuma a barrejar massa amb els castellers adults. A la nostra colla tenen el seu propi espai separat dels grans per assajar, el seu espai on passen les estones entre prova i prova i comencen i acaben l’assaig abans que els grans, sobretot els més petits.

Normalment ens acabem aprenent els noms de la canalla de tant escoltar-los quan els crida la gent de l’equip de canalla. Quan estem concentrats escoltant al cap de colla que va dictant les proves, o a l’equip de pinyes que ens diuen on ens hem de posar, de sobte sentim quatre crits enunciant un seguit de noms acompanyats de les posicions d’aixecador, enxaneta i dosos. Després d’uns quants intents cridant a tota la canalla necessària acostumem a sentir unes passes que s’acosten ràpidament cap a la zona d’assaig on amb els seus cascs es preparen per a la prova, la fan i tornen a desaparèixer.

Diuen els savis que la canalla és l’element més valuós de les colles castelleres i no s’equivoquen. Les colles castelleres tracten a la canalla com si fos un tresor. Si no fixeu-vos en les actuacions, la canalla es concentra en un lloc a part de la resta de la colla i pocs castellers poden anar a visitar-la. Allà passen nervis, emoció, ganes de saber com van les altres colles i juguen per distreure’s entre castell i castell.

Però si ho pensem bé, no és tan estrany que les colles castelleres valorin als més petits de la colla amb tanta estima perquè proporcionalment són els més escassos. A banda de ser menys que la resta de castellers adults són els encarregats de construir el pom de dalt i coronar els castells, i aquesta, és una gran responsabilitat que no

tothom pot assumir.

Pensem-ho d’aquesta manera, imagineu que un infant ve a provar fer castells i que a més a més li agrada, en aquest instant es posa en marxa un compte enrere en el qual hem d’ensenyar una tècnica difícil a nens i nenes molt petits. Això només s’aconsegueix a base de compromís i perseverança. Un cop comença a assajar, aquesta personeta anirà canviant de posició a mesura que es vagi fent gran, això vol dir que haurà de tornar a aprendre unes noves habilitats, que poden ser semblants en el cas de l’aixecador i enxaneta, però que no s’assemblen en res en el pas d’enxaneta a dosos.

Ara bé, tot aquest esforç, dedicació i compromís inevitablement provoca que a mesura que van creixent, el sentiment i l’estima cap a la colla es faci més fort. No pot ser d’una altra manera perquè cada cop que arriben al seu millor moment en experiència, tècnica i nombre de castells, PAM! canvi de posició i tornar a començar, si això no demostra un compromís i una estima cap a la colla, no sé què ho pot demostrar.

Per una altra banda si ens fixem en les grans colles del món casteller, les que fan grans castells i acaparen totes les portades, veiem que tenen excanalla a la majoria de nivells des del pis de quints fins a la pinya. Aquest fet per força aporta un plus de qualitat innegable.

Si vam acabar la temporada 2019 amb la sensació que la nostra colla estava entrant en un nou horitzó on podíem fer alguna cosa més a banda del 4d8, va ser degut a què vam aconseguir un grup de canalla que ha crescut amb la colla, es manté fidel a la colla i s’estima a la colla.

Marc Barnés Fernández

Un assaig de la temporada 2019 al Palau del Rei Moro.

Jove de Sitges i Escola de Grallers

Parlar a la revista “La Torre” de la relació de la Colla amb l’Escola de Grallers de Sitges és relativament senzill, per la doble militància personal i perquè ha estat una vinculació entre ambdues entitats molt estreta, continuada i fructífera. I a més fer-ho l’any que l’Escola compleix mig segle de la seva fundació sempre és motiu d’orgull.

Però per posar-nos en context, m’agradaria començar l’article parlant de la relació de l’Escola amb el món casteller abans de l’existència de la Jove.

L’Escola ja va acompanyar els Castellers de Sitges en la seva trajectòria, i és que els de la camisa blava es varen fundar l’any 1971, mateix any que es fundà l’Escola com entitat que ara coneixem.

de Barcelona, els Xicots de Vilafranca (ja en el segle XXI) i altres colles de forma puntual.

Pel que fa a la relació amb la Jove, ve des del primer dia, bé, des del primer no! Doncs el dia que es va presentar la Jove davant la porta del Palau la vigília de la Festa Major del 1993 coincidia amb l’assaig general de l’Escola per l’Entrada de Grallers, esdeveniment en aquell moment “sagrat” i insubstituïble. Però sí que ja a partir de la primera sortida pels carrers de Sitges l’Escola va acompanyar els de la camisa de color vi i així ha continuat pràcticament en la totalitat de les seves actuacions fins el dia d’avui.

Els inicis van ser molt emocionants, el poble va entregar-se amb la Colla. Personalment recordo l’impressionant que eren els aplaudiments els primers anys: els pilars de 4 a la sortida d’ofici, qualsevol pilar o castell (del nivell que fos) on després de l’aleta el reconeixement de la plaça silenciada pel graller i el so del timbal. Sobtava en aquells anys on les gralles s’escoltaven i s’aplaudien al final de la peça (entrada de grallers inclosa), però reconfortava i encoratjava. La progressió meteòrica de la Colla també ajudava.

A part d’acompanyar als nostres antecessors, en aquelles èpoques en que els grallers escassejaven l’Escola va acompanyar a moltes colles castelleres. Va arribar a ser la colla oficial dels Castellers de Vilafranca i de la Colla Joves dels Xiquets de Valls, creant a més l’Escola de Grallers de la Colla vallenca més genuina, Escola que encara perdura.

També ha col·laborat amb moltes altres Colles musicant els seus castells com per exemple els Minyons de Terrassa (acompanyant-los en la fundació), els Castellers de Terrassa, els Castellers

D’aquells primers anys cal recordar la durada dels castells, aquelles aletes que s’allargaven més del compte, la repetició de castells en una diada per l’alt índex de caigudes o castells desmuntats (si ho comparem amb els temps actuals) que no eren molt ben rebuts pels grallers “menys castellers”, els pilars baixats per les escales que resultaven eterns, i sobretot els diversos intents de 4 de 8 que un darrere l’altre quedaven sense reeixir a les portes de ser coronats, allargassant les notes de l’aleta en un acte quasi de fe que finiquitava sempre amb impotència.

En la següent època on la progressió va frenar, va haver-hi moments on va costar trobar grallers per algunes actuacions, no oblidem que des d’un punt de vista musical una actuació de castells

Escut de l’Escola de Grallers de Sitges.

és toca sempre amb les mateixes dues o tres melodies, i pel graller poc aficionat als castells pot arribar a ser monòton musicalment parlant. Entre l’estancament casteller, l’acumulació d’anys musicant i algun petit desencontre, un any des de l’Escola es va decidir proposar que fos rellevada com a Colla única que acompanyava a la Jove. Planava també el fet que en alguns àmbits castellers es qüestionava el fet que els músics cobressin o que l’import fos elevat per un pressupost de Colla modesta (tot i que el catxé per la Jove era la meitat que per una sortida normal), i també que des d’alguns altres àmbits també es qüestionava que l’Escola fos l’únic grup sitgetà que acompanyés a la Jove. Doncs un cop proposada la substitució o rotació de colles gralleres des de la pròpia Escola, el resultat va ser la inexistència de respostes afirmatives per part d’altres colles...

El calendari casteller era exigent, i el catxé que cobrava l’Escola era barat per la deferència cap a la Jove, segurament per les afinitats personals i

pel tarannà diferent de l’Escola. Aprofito les línies a La Torre per explicar (per qui no ho sàpiga)que que l’Escola de Grallers no és una colla de grallers standard, és una associació on l’ensenyament (sempre gratuït) té molta importància, on la recerca i la publicació de quaderns i llibres sobre la cultura popular ha estat pionera i notable, on els diners no han estat un factor primordial pels músics, la qual cosa va permetre construir el 2.009 un local de darrera generació sense un € de capital públic, tot amb fons propis... Suposo que aquest tarannà especial va dur a què quan es volia plegar o tenir un relleu parcial, i es va veure que ningú s’oferia a musicar els castells de la Jove, la resposta va ser seguir-ho fent durant aquells anys que no eren fàcils. I la constància en els moments no tan bons sempre té recompensa, i aquesta va ser a partir de l’any 2.006 on vam poder musicar aquells 4 de 8 que alguns pensàvem que potser no arribarien mai. Quin goig i emoció poder tocar, veure i compartir, ser partícip d’aquells moments on no saps com pot ser físicament que amb aquell tremolí de dits

24/10/2009 L’Escola de Grallers de Sitges, enmig dels Castellers de Vilafranca, a punt per acompanyar a la Jove al 4de8, castell completat amb éxit en la que fins el moment és la millor actuació de la història de la Colla.

la música pugui seguir sonant... impressionant!

I el resultat és que 28 són molts anys, moltes sortides, moltes èpoques. Una relació que ha permès a l’Escola que grallers joves puguin sortir a tocar fora i rodar-se, i la Jove ha gaudit en molts moments que els seus castells siguin acompanyats pels millors grallers que toquen al món casteller.

I per les dues entitats crec que és un orgull compartit quan al Cap de la Vila, a l’Ajuntament o en places foranes després de cada ronda venen castellers de les colles foranes a escoltar amb atenció i en moltes colles a felicitar. I és que a part de la qualitat de l’Escola, s’ha de tenir en compte malauradament que per ser els millors també ajuda la poca qualitat dels grallers de moltes

colles, entitats que no es prenen seriosament una part més del castell com són les gralles, amb nivells baixos o lamentables. I també ajuda el toc diferent a la majoria que interpreta l’Escola, toc viu recuperat dels grallers antics “els Romeas” que destil·la energia, força i intensitat, i que adobat amb el timbre fort sitgetà (que requereix molt d’esforç del músic) en resulta una interpretació força diferent a la que s’escolta a la majoria de places. Els reconeixements són una merescuda recompensa per l’aposta de la Jove per aquesta part tant important del castell.

Llarga vida a la Jove i als castells musicats dignament.

Daniel Farrarons i Casanova

23/07/2013 L’Escola de Grallers de Sitges acompanyant un castell de la Jove a Reus.

XXIX Diada de la Colla

El passat diumenge 24 d’octubre la Colla Jove de Castellers de Sitges va tornar a plaça en el marc de la XXIX Diada de la Colla. Un retorn ple d’emoció, a casa, al Cap de la Vila. Tot i això, no serien les primeres construccions dutes a plaça ja que per la Festa Major, Santa Tecla i en alguna altra ocasió la colla ja havia completat pilars de 4, incloent-hi la baixada del pilar per les Escales.

Dos anys després de l’última actuació al nostre Teatre dels somnis, la colla va tornar a recórrer tot el carrer Sant Francesc amb la camisa, els pantalons blancs i la faixa ben posada. El so de les gralles de l’Escola marcaren el pas, eriçant la pell a més d’un casteller. L’entrada al Cap de la Vila amb el tradicional pilar caminat va donar el tret de sortida a l’exhibició castellera.

Una tornada a plaça en solitari on una vuitantena de camises van respondre a la crida per poder alçar les primeres construccions després d’aquests mesos insòlits i inoblidables.

Tres castells de 6: el 3de6 de sortida, un 4de6 amb agulla i el 4de6 van ser les construccions triades per la tècnica per portar a plaça en la XXIX Diada. Tots tres castells es van completar sense cap mena de complicació tot i que en totes les construccions va haver-hi estrenes o canvis de posició que van servir per començar a preparar la temporada vinent.

A més dels castells principals, i aprofitant que l’exhibició era en solitari, entre ronda i ronda la Jove va plantar 6 pilars de quatre per poder sumar més rotacions i estrenes.

Per tancar l’actuació un pilar de 5 amb l’estrena destacada del segon va posar punt i final a una diada que va servir per recuperar sensacions i encarar una nova etapa plena de reptes i il·lusions.

Per cloure aquesta temporada atípica un dinar de germanor al Palau del Rei Moro.

Temporada 2021: els pilars

Viure els castells en família

Avui dia no és difícil trobar en el si de les colles castelleres famílies que gaudeixen d’aquesta tradició catalana que, malgrat els temps que corren, podem dir que gaudeix de bona salut. Que membres d’una mateixa unitat familiar comparteixin la seva passió per als castells aporta molts beneficis per a la convivència dins de casa, encara que també pot arribar a generar algun conflicte.

El cas de la meva família és un xic diferent. La meva germana i jo mateixa compartim l’estimació per als castells amb el meu pare, però mai hem coincidit lluint la camisa castellera de la colla sitgetana, encara que els tres ens hem vestit amb ella. Des de ben petites hem viscut el fet casteller; primer com a espectadores i, més endavant, sent membres de la Jove de Sitges. L’atracció per als castells ens ha vingut per part de pare. És curiós, però, si a ambdues ens pregunten per un record d’infantesa vinculat als castells, tenim el mateix: la prova del 4 de 10 que els Castellers de Vilafranca van intentar en una de les seves diades, el 1996. Tenim la imatge d’aquella pinya i aquell folre gegantins movent-se com un flam i desfent-se com si es tractés d’un pastís de xocolata calenta. És un record compartit amb el nostre pare, ja que com deia, gaudíem dels castells anant-los a veure amb ell i amb la mare.

Tot plegat, no vam ser conscients que el nostre pare havia estat casteller fins ben bé a l’adolescència. Recordo sorprendre’m en veure fotos seves, vestit amb la camisa dels falcons, faixa a la cintura i descalç, quan li preparàvem el seu àlbum d’aniversari pels seus 40 anys. Allà és quan vaig saber de la seva trajectòria falconera i de la incursió castellera amb els de la camisa blava.

L’Isidre de la Caixa, com molts a Sitges el coneixen, va iniciar-se en el món dels falcons en plena joventut i amb el seu grup d’amics. Els Falcons de Sitges es van convertir en una de les colles més destacades de finals dels setanta i

principis dels vuitanta, esdevenint a Sitges una agrupació de persones d’edats ben diverses que van trobar en els falcons una manera de participar activament a la Festa Major.

L’inici dels Falcons de Sitges va anar pràcticament en paral·lel al començament dels Castellers de Sitges. Encara que eren dues colles diferents, en moments puntuals de la seva activitat hi va haver connexions molt directes. Que el meu pare arribés a lluir la camisa blava va ser la conseqüència d’una d’aquestes connexions, una petició feta als Falcons de Sitges per falta de gent a la colla castellera. Alguns falconers no s’ho van pensar, i van combinar la camisa falconera amb la castellera, perquè ambdues colles tiressin endavant. Per al meu pare fer castells era un repte nou, que de seguida va acceptar com un bon amant d’aquesta manifestació cultural catalana.

Quan amb els anys tant els Falcons com els Castellers de Sitges van desaparèixer, la vinculació del meu pare amb els castells va ser la d’espectador de diades d’altres colles. El naixement de la Jove de Sitges hagués pogut ser una nova oportunitat per tornar a lluir camisa, però va preferir quedar-ne al marge, donar suport a la colla des de plaça, com un sitgetà més. Això sí, sempre a prop de la pinya, per si mai faltaven mans. Aquesta manera de viure els castells, particularment, sempre m’ha agradat. Encara avui, a les diades de la Jove, és un dels que es posa ben a prop.

La nostra arribada a la Jove, tant la de la meva germana com la meva, va ser en circumstàncies ben diferents. La primera a fer un tastet va ser la Sílvia quan era canalla. Ella recorda els pilars que feia a la platja, mitjançant els quals va adquirir la tècnica de pujar. Per això, quan la colla va anar a l’escola a fer un taller de castells la van veure amb aptituds. Li van trucar i va anar a provar tres o quatre assajos. Però no va quallar i d’aquella experiència li va quedar el record d’un pilar fet sobre la pinya. El segon intent, i el definitiu,

25/08/2012 Fotografia de l’Isidre Gómez durant l’Exhibició de Festa Major. Laura Gómez Ill entrant de crossa i Rafel Ferrer Ill al seu costat.

va ser ja d’adulta i arran d’acompanyar al nostre cosí. Com qui no vol la cosa, va començant a anar pel Palau, primer a mirar i, a poc a poc, va passar a formar-ne part activa, com a crossa de la Jove de Sitges.

En el meu cas, posar-me la camisa va costar una mica més. L’aproximació a la colla va ser a través del meu millor amic i, evidentment, perquè ja hi era la meva germana i el meu cosí. El primer pas va ser lluir la samarreta de la Jove en les diades a casa i, en alguna ocasió, també a les que feien en altres municipis. El segon pas va venir quan càmera en mà, em dedicava a fer les fotos de les seves actuacions i, el tercer pas i últim, va ser en una diada de Màrtirs Street a Vilafranca. “Laura, ens falta una crossa, t’hi pots posar?”. I amb aquesta senzilla proposició, vaig passar de la càmera al mocador al cap, camisa, faixa i pantalons blancs i sent una castellera de la Jove de Sitges.

D’aquesta manera és com, per primera vegada, la meva germana i jo compartíem una activitat fora de casa. Les dues ocupant la mateixa posició dins el castell i les dues formant part d’una altra família a part de la pròpia, la família de la Jove. Per al meu pare, que ambdues forméssim part d’aquest món li agradava, ja que havíem entrat sense cap mena d’influència familiar, només perquè senzillament ens atreia aquesta tradició de la qual sempre n’ha estat entusiasta.

A casa, hem compartit moltes xerrades castelleres, de com es perceben ara els castells i

com es veien en l’època activa del meu pare, però també d’aspectes tècnics, d’aspectes emocionals... algunes vegades han estat converses on s’ha vist palpable la passió per a aquest món que, malgrat que actualment n’estem allunyades, continuem sentint estima i admiració.

Poder coincidir amb la família en una colla castellera és una gran satisfacció i és que vius realment moments únics. És un aspecte de la vida de les colles castelleres que cal potenciar, treballar i fer que perduri. Poder compartir els èxits assolits de la colla i els particulars dels membres de la teva sang, no té preu. Sentir un orgull immens quan un cosí descarrega el carro gros, o quan saps que la teva germana és a sota de tot, sent una crossa de primera, sabent que és una de les posicions castelleres més refotudes, o sentir que la teva parella i el teu cunyat estan pendents de tu quan t’enfiles per primera, i única vegada, a la pinya per fer un 4 de 6 a la festivitat de Santa Tecla, són instants que sempre es quedaran en la memòria familiar.

Viure els castells en família i amb la família és un dels grans valors que aporten les colles castelleres. Els Castellers de Sitges i, ara, la Jove de Sitges han ajudat a fer que molts sitgetans i sitgetanes poguessin i puguin compartir amb els seus aquesta tradició, fent així que la família castellera sitgetana, i també la ribetana, sigui única, màgica i especial.

Laura Gómez Ill

Tothom és benvingut a la nostra llar

LA TORRE

LA TORRE 2019/ 09

Entrevista a Oscar Farrerons, premi Lo Carro Gros 2019

Entrevista a Oscar Farrerons, premi Lo Carro Gros 2019

En les darreres temporades la colla sembla que ha trobat el camí per assolir el 4 de 8 quan s’han donat les condicions. Que creus que necessita la Colla per poder assolir tant aquest castell com la torre de set amb regularitat?

En les darreres temporades la colla sembla que ha trobat el camí per assolir el 4 de 8 quan s’han donat les condicions. Que creus que necessita la Colla per poder assolir tant aquest castell com la torre de set amb regularitat?

Els éssers humans estem envoltats d’aspectes que ens fan arrelar a la nostra llar, a la nostra vila. Ens arrelem a allò que fa tremolar tot el nostre sistema, que ens fa vibrar de les maneres més desorbitades. El so de les gralles, l’enxaneta fent l’aleta o la llàgrima de cada una de les castelleres quan s’ha fet un castell després de molt d’esforç. Quan el nostre amic fa per primer cop un pilar, les abraçades de felicitat quan s’ha assolit el que es volia o simplement les mirades còmplices.

Tenint en compte el creixement demogràfic previst per als propers anys a Sitges i la possibilitat de disposar d’un local nou d’assaig que compleixi amb les necessitats d’una colla castellera, fins on creus que pot arribar la Jove de Sitges?

Tenint en compte el creixement demogràfic previst per als propers anys a Sitges i la possibilitat de disposar d’un local nou d’assaig que compleixi amb les necessitats d’una colla castellera, fins on creus que pot arribar la Jove de Sitges?

Com t’imagines la colla d’aquí 25 anys?

Com t’imagines la colla d’aquí 25 anys?

Les persones, alhora, estem dins d’una vila amb una cultura molt diversa, amb moltes entitats que hi formen part i que són socialment actives. Formar part d’una colla castellera per primer cop, és sentir el poble des d’una vessant nova, des d’una perspectiva de sentiment de vila.

Entre altres coses, el sentiment casteller és força complex d’expressar, ja que no és un sentiment individual, sinó col·lectiu que et fa estimar tot allò que va més enllà dels castells, sentint l’energia i l’esforç de totes les castelleres que en aquell moment a plaça ho estan donant tot. Aquesta energia de treballar en equip, de cohesió de grup, sentint que les persones que hi formem part ens sentim part d’alguna cosa, sentint que cada una de nosaltres som un engranatge que cal per aconseguir l’objectiu marcat.

Es podria dir doncs que una de les coses més boniques que t’aporten els castells, són

les persones. La socialització dins d’una colla castellera és una part indispensable si es vol que el grup estigui en confiança i cohesió.

2019/ 09

Recordo el primer dia que vaig trepitjar un assaig, els nervis de no conèixer a ningú, la poca experiència fent castells i veure com totes es coneixien van fer d’aquell dia, un dia força horrorós. Però això va canviar ràpid, cinc minuts després ja m’estaven enfaixant, fent pujar per unes barres i parlant de mil coses per conèixer i saber de mi. Mai m’he sentit tan acollida de manera tan ràpida a cap lloc. Tot just acabar l’assaig, ens vam quedar al palau xerrant totes i va ser molt acollidor. Amb el temps, aquesta feina l’he passat a fer jo, i moltes més persones al meu voltant, acollir a persones que volen començar a sentir el que jo sento.

Aquesta facilitat per socialitzar i incorporar gent nova a la nostra colla, permet que cada una de les persones que hi vingui sigui benvinguda de manera igual, sense tenir en compte la condició social que visquin. La nostra llar està oberta a qui vulgui venir a viure l’experiència i a conèixer i viure la màgia dels castells. Alhora, per les persones que poden tenir problemàtiques en les seves vides, a la colla troben un espai càlid on refugiar-se, on poden ser i estar de manera tranquil·la i pausada. Per persones amb exclusió social, trobar un grup on sentir-se integrat és indispensable, ja que senten que formen part

d’alguna cosa, podent desconnectar de les seves històries durant una estona.

Podem afirmar doncs que formar part d’una colla castellera pot proporcionar facilitats a les persones nouvingudes a sentir-se partícips de la vila. El món casteller aporta doncs diferents aspectes com ara la pertinença de territori, la xarxa, la vida social i cultural, l’aprenentatge cultural, els valors, entre molts altres. Alhora es demostra davant d’aquestes situacions els valors com a colla a nivell d’integració, cohesió de grup, diversitat, entre altres.

La jove és un espai càlid on quedar-t’hi, on ser rebut i acceptat dins el grup. Un cop ens posem la camisa, tots tenim un objectiu comú i passem a ser una mateixa unitat. Obrir les portes a totes les persones és indispensable si volem que aquests valors tinguin un sentit. Ajudar, acompanyar,

integrar i fer sentir còmodes a les persones amb problemàtiques hauria de ser un objectiu clau dins la colla, i en l’àmbit individual per totes nosaltres, ja que compartir el nostre càlid espai hauria de ser pràcticament obligatori.

Repeteixo, i per acabar, les persones ens mantenim en un espai per les connexions que creem dins d’aquest, oferir la nostra llar i compartir el nostre sentiment envers els castells és l’acte més important que hem de traslladar a totes aquelles persones que vulguin sentir-se com tu, com a casa, si volem que aquesta preciosa entitat cultural segueixi vivint i eriçant la pell de totes a plaça. Si volem que totes les persones que hi formem part o que algun dia hi formaran estimin tant com nosaltres la nostra colla.

Furró

Claudia Berdala

Entrega de camises a nous membres de la Jove abans d’una actuació important, temporada 2019.

Créixer essent canalla castellera

El primer cop que entres al Palau no ets conscient de com els castells et canviaran la vida. Potser coneixes la colla perquè hi tens família o amics i t’han convençut perquè vagis a un assaig, o igual han vingut a fer un taller a l’escola o a l’institut i vols seguir descobrint això dels castells. Tothom té la seva història, i estic convençuda que cap de nosaltres, en aquell moment, es va arribar a imaginar tot el que viuria des d’aleshores.

vaig canviar de posició dues vegades en una temporada. Ja no era la petita del pom, així que havia de ser conscient del que estava fent per poder donar confiança als nens més petits que pujaven a sobre meu. Havia d’aconseguir que se sentissin igual de segurs que jo quan pujava sobre els dosos més grans.

Un altre moment que marca el pas d’un nen per una colla castellera és la seva primera caiguda. És quan un es para a pensar el que realment està fent i els perills que comporta. Hi ha moltes maneres de reaccionar davant d’aquesta situació, però el que a molts se’ns ve al cap és que fer castells ha deixat de ser un joc.

És molt diferent quan un nen o nena comença a fer castells que quan ho fa un adult. Quan veig entrar gent nova al Palau, que acostuma a conèixer a algun membre de la Colla, i venen parlant, tot sembla fàcil. Canvia molt la situació quan ets petit. La primera vegada que vaig entrar al Palau anava de la mà de la mama i amagada darrere les seves cames. Els ulls d’aquella nena de set anys només veien un munt de desconeguts pujant uns a sobre dels altres. Se’m feia estrany que el Primo i el Jordi de sobte fossin el Junior i el Figueres, i que visquessin tant el fet de pujar a sobre d’una persona i aguantar fins que un nen aixecava la mà.

Està clar que cada nen viu una situació diferent dins la colla, però crec que quan comencem no som conscients del que realment estem fent i anem entenent els castells molt a poc a poc. Per exemple, en el meu cas, quan em cridaven no sabia ni quin castell estava fent, simplement pujava, em col·locava i baixava. De fet, quan vaig baixar del meu primer castell de set no sabia per què la gent em felicitava.

Vaig trigar un any a entendre que els castells eren reptes continus i suposaven una responsabilitat, me’n vaig adonar quan

24/10/2021.

A mesura que m’adonava de tot això, va anar creixent una espècie de cuc a la panxa, el “canguelo”, una barreja de nervis i pors que em visitaven abans de cada actuació i amb el que hi segueixo convivint. Aquest canguelo es va accentuar en un moment del meu pas per la Colla i l’ajuda que vaig rebre per part de l’equip de canalla en general i de la Clàudia i el Barnés en particular, em va fer valorar molt més la seva feina, no només ens ensenyaven a pujar finets sinó que s’encarregaven de què ens sentíssim bé amb el que estàvem fent.

Tot el que he après amb la colla forma part de la meva manera de ser, tant en l’àmbit casteller com personalment, i ara que ja no sóc canalla intento transmetre-ho als més petits i ajudar-los igual que ho van fer amb mi.

Anna Alaman Obregón

24/03/2016. 3de6 aixecat per sota en una actuació a Sants.

XXIX Diada de la Colla.

De com la colla va surfejar les onades

INCERTESA: En l’actuació del pilar en motiu del 8 de març l’ambient ja era enrarit. Les notícies no venien només de la Xina sinó també d’Itàlia. Ens preparàvem per a una situació, que deien, transitòria. Les reunions de treball i altres trobades i activitats s’emplaçaven momentàniament dies o setmanes. De sobte, la gravetat de l’emergència obligava els governs a recular i tots cap a casa. Paraules que ens recordàvem pel·lícules de festival passarien a conviure amb nosaltres com aquell veí incòmode. El no saber quan i com hi tornaríem va ser el pitjor. Repassant els llibres d’història dels castells, dos anys semblaven un horitzó factible. Tot i les il·lusions l’any 20 va quedar amortitzat. Tot un hivern en buit i gran part d’aquest any va ser el mateix, per finalment a primers de setembre, més enllà dels pilars simbòlics, tornàvem a plaça per gaudir d’una curta temporada.

ANY SABÀTIC: Tots sabem com són d’addictius els castells, una afició que podent-se participar sense distinció d’edats sembla no tenir fi. Moltes vegades els castellers agafen un temps de repòs per desconnectar. Les colles desconfien d’aquesta legítima opció sospitant un adéu definitiu. Però vist en perspectiva i amb un símil casteller, un pas enrere per fer-ne dos endavant. Veritables biografies castelleres s’han espatllat per no haver recorregut a aquest recurs. Tots aquests mesos no han deixat de ser un gran any sabàtic col·lectiu, obligat i en calçador.

ASSAJOS: Molt disciplinats i a mesura que les directrius de la Coordinada i responsables de la salut pública ens ho permetíem ens anàvem retrobant al pati del Palau, poder-se incorporar al grup de vint-i-cinc o compartir els assajos de canalla es convertia en un petit privilegi. Tornar a sentir la sensació de pes pujant les esquenes i demanar puntes avall era veritable glòria. La directiva, sempre diligent, ho facilitava fins a

l’últim detall per esvair dubtes de com de segur era poder-nos apinyar quan en altres aspectes de la quotidianitat encara predominava la distància interpersonal.

ACTUACIONS: Al final se’ns ha quedat una temporada, curta, local, atípica i sobretot per recordar. Començaven pels pilars de Festa Major a la plaça dels Castellers, encara amb limitacions, però ja podíem escoltar el toc de castells i barrejar-nos tímidament amb altres balls. Tot seguit un esplèndid pilar baixat per les escales amb una Santa Tecla més lluïda. Finalment la diada de la colla, que moltes altres vegades ja ens ha donat forces alegries, on descarregàvem una clàssica de sis amb pilar de cinc. No van ser només els castells, va ser quedar a Can Julian, la cercavila pel carrer Sant Francesc, l’entrada al Cap de la Vila, la proximitat del públic i, sobretot el compromís de la colla, els que faran memorable aquesta actuació.

HISTÒRIA: A l’escriure aquestes línies tot indica que, gràcies a la ciència, l’any que ve, ara sí, podrem tornar-hi. No sabem ni a quin ritme, ni amb quina gent, ni la densitat de calendari i quins objectius tècnics. El fet casteller sempre ha tingut l’habilitat d’adaptar-se a les noves realitats sense recances, mantenint les essències i aprofitar-se dels avenços, és aquí on rau el poder de seducció cap a nous públics i contrades. Ens enfaixem amb peces de cotó vuitcentistes i cliquem aplicacions de mòbil per confirmar l’assistència, tot alhora. En la nova o vella normalitat els castells hi seran, perquè són segurs, fan festa, som comunitat, ajuda a treure el millor de nosaltres i compartirho amb els altres. Així doncs, tothom a lloc i tanquem la pinya!

Tore Miret

Salvador,

Mascaretes de la Jove, 2020.

17/04/2021 Primer assaig de canalla de la temporada 2021.

23/09/02021 Pilar baixat per les Escales de la Punta, Santa Tecla 2021.

16/10/2021 Excursió pel Parc Natural del Garraf.

Castells: cultra i comunitat

Em van demanar escriure quelcom al voltant de la temàtica de la immigració i el paper d’acollida que hi pot jugar la colla castellera. No sé si el resultat s’hi aproxima a allò que s’esperava. Tot plegat, ha esdevingut una reflexió al voltant dels conceptes de cultura i comunitat, que hi tenen força afinitat.

Cultura i comunitat són expressions que es resisteixen a una definició estricta. De vegades, fer-les servir en excés comporta el seu buidatge de sentit. Repetir, a manera de pregària, “la importància de la cultura” arrossega cap a la seva vacuïtat. La cultura és quelcom que ve donat, sí, però alhora és un cert conjunt de pràctiques. Aquesta vessant activa de la cultura és el que interessa. En aquest punt, tradició cultural i activitat cultural poden relacionar-se, no de manera oposada. La cultura és estàtica i activa, ambdues alhora. I no és contradictori, una activitat cultural aconsegueix fonamentar-se en la tradició per crear quelcom de nou. No pretén oblidar o renovar les pràctiques tradicionals, sinó reviure indefinidament en noves exemplificacions de la mateixa.

Per tant, La cultura es resisteix constantment a la seva cristal·lització, atenent inevitablement a aquella exemplificació contingent. Un exemple: el 4d8 és necessari construir-lo d’una manera

determinada, que ve dictada per la tradició; en canvi, en cap moment s’exigeix qui han de ser els seus components humans, la demostració concreta d’un 4d8 atén a les contingències de la colla que el practica: al seu context. Aquesta és la vessant activa de la cultura: portar la idea del 4d8 a un 4d8. El primer mostra que han de ser quatre persones per pis, agafades de determinada manera, de vuit pisos d’alçada on el pom consta com a tres, tot plegat alçat sobre d’una pinya que el sustenta d’una forma específica, etc. El segon, un 4d8, és aquella estructura que en un moment determinat té a fulanet de lateral, a fulaneta de crossa, a pepito de segon, a tal d’aranyeta i a la filla de tal d’anxaneta, tot enllaçat al ritme de la veu de tal cap de colla.

La cultura reclama d’un cuidat, d’un cultiu, que és fruit de l’activitat de fer cultura, de practicar i mostrar allò que ve donat. Aquesta pràctica atén al seu context. I el seu context no és altra cosa que la comunitat que la practica. La comunitat, de manera anàloga, també presenta dues vessants. És passiva si se la pensa com a mer conjunt de persones amb una afinitat comuna. Però, es mostra activa sota la idea de crear comunitat. La comunitat no és estàtica, es regenera constantment, canvien els seus integrants, les seves relacions, els seus interessos. Si la comunitat ha de perdurar, necessàriament

24/10/2021. Dinar post actuació al Palau del Rei Moro.

ha de ser creada i recreada. Però, aquesta creació no es dona per si mateixa (no és intrínseca), més aviat són els mateixos membres els qui s’han de fer càrrec de tenir cura d’ella: de crear constantment comunitat. I, altra vegada, aquest crear és acció Un àpat plegats després d’assaig crea comunitat, per exemple. Però, són les accions més senzilles i aparentment banals les que sustenten el pes de l’enxarxat comunitari: “has estat còmode a la prova d’abans?”, “et trobàvem a faltar, feia tant que no passaves per assaig!”, “me n’alegro que hagis tornat, et va agradar el teu primer dia d’assaig?”.

L’activitat castellera és cultura. La seva tradició reclama de la seva pràctica, contingent en cada construcció. I, alhora, la pràctica necessita comunitat, de fer comunitat. A més, típicament els castells exigeixen comunitats àmplies i variades. I aquestes s’han de construir (cultivar, fer, cuidar) dia a dia en relació amb la realitat de cada vila, poble o barri. És en aquest punt reflexiu on l’activitat castellera compareix sota una llum renovada: és el lloc de la cultura popular que reclama una participació àmplia, sense límit, sempre creixent, en constant renovació, ad infinitum. El fet de fer comunitat a la colla castellera hauria de ser, doncs: l’acció d’inclusió per excel·lència. Tothom hi és benvingut i, per tant, tothom hi forma part del joc de crear comunitat.

Tothom. Podríem buscar infinits testimonis de persones que hi han trobat un lloc, a la

colla: aquí, el vostre assagista, n’és un des de la posició de persona migrant. Potser, tampoc cal cercar molt lluny, ja que de vegades a la vila se’n tracta de migrant als qui venen del poble del costat. Però, deixant les apreciacions burlesques, el característic de la colla castellera és la seva capacitat d’obertura. Sense cap mena de discriminació. Això és el que li atorga el seu estatut privilegiat dins la tradició cultural. Qui no ho vulgui veure, que no ho vegi.

De bo, el que ha mostrat recórrer aquest camí del pensar és que aquesta comunitat no ve donada. No és oberta i àmplia per se. L’obertura s’ha de fer cada dia, de la comunitat se’n té cura en cada acció. No se’n cuida de sola, la comunitat. Qui en té cura és cadascú dels seus components, des del més arrelat fins a l’última incorporació. Ben mirat, aquest assaig no és altra cosa que una invitació a seguir fent comunitat a cada assaig, a cada pinya, a cada dinar, a cada viatge en bus, a cada nova benvinguda, a cada retrobament: la comunitat es crea i es fa en cada gest particular i mai serà completament acabada. Aquesta comunitat exemplar podrà aixecar qualsevol castell somiat. Aquesta comunitat farà afortunat a cada casteller. Aquesta comunitat romandrà oberta a tothom. De fet, aquí rau la seva fortalesa i privilegi.

Ezequiel Rubinowicz