El llac de Núria Joan S. Alòs
Joan S. Alòs
El llac de Núria
1
El llac de Núria
Per la Janna, la Martina i en Màrius era la primera vegada que anaven d’excursió al llac de Núria. El viatge en cotxe va ser pesat i en Màrius es va adormir a la seva cadireta amb el cap que li penjava mentre les seves germanes i la mare miraven d’animar-se tot cantant. El pare, al volant, més aviat desafinava però hi posava empeny, que no fos dit. “Dalt de la muntanya hi ha un pastor, vora de la mar hi ha una sirena...” L’últim tram de pujada amb el funicular cremallera va ser preciós. Cada dos passes endavant en feien una cap dalt. Feia fressa veure els penya-segats muntanya avall. Els nens serraven les dents i tot el món els entrava pels ulls. Els pares tampoc no xerraven massa. I tot el tren estava en majestuós silenci com una gran àliga que puja emportada per les columnes més càlides de vent. El color de la pedra nua amorosida per l’aigua freda, líquens, herba arrapada i de tant en tant algun avet cada cop més escadusser. Ovelles i cabretes escampades per les terrasses de la muntanya. -
I el pastor?
No se n’hi escapava ni una a la Janna. Tot i tothom havia d’estar a on havia d’estar. Ningú no el veia al pastor. -
Potser és a fer un riu - va riure el pare-
-
Mira’l - va afegir la Martina.
-
On?
-
Allà entre aquelles dues roques!
I era allà. La gorra amb les orelleres al cap, la camisa a quadres, pantalons de vellut, la pell d’ovella escalfant-li el pit, el bastó... tot un pastor! -
No li veig les botes - puntualitzà la Janna.
-
Està a la gatzoneta - els explicà la mare.
Joan S. Alòs
El llac de Núria
2
-
S’està abaixant els pantalons - cridà la Martina, que era qui tenia més bona vista.
-
Se li veu el... - va voler afegir en Màrius.
-
Schiiiist, nens!- va tallar la disbauxa el pare, sense poder contenir una rialla.
I de sobte el paisatge esdevingué pla; prats i més prats encerclats de pics de muntanyes. Vaques a dojo. Bassals d’aigua per arreu. Al fons una ermita austera. Fi de trajecte. Tots volgueren fer una corredissa i estirar les cames però a les quatre passes els hi mancava l’aire. -
Nens: estem a dos mil metres d’altitud - els va dir el pare saberut, esbufegant com un peix fora de l’aigua.
Els nens se’l miraren un moment, preguntant-se a que venia aquell rampell de ciència. Sentien les cames com de goma i el cap els rodava una mica. - Esbufeguem perquè quan més amunt anem més ens manca l’aire - va aclarir la mare, que sempre mirava de fer costat al pare en moments difícils. Tots tres s’arraparen a la mare. -
Anem a prendre un brou i se’ns passarà la fluixesa - va proposar assenyadament la mare.
-
Jo vull un suc; va fer la Janna.
-
Jo un Cacaolat; va cridar la Martina.
En Màrius encara incapaç de dir res i feia que sí amb el cap al sentir les seves germanes. Va ser un brou, tal com va manar la mare, i fins el pare va renunciar a un cafè batejat per tal de donar bon exemple. Amb l’escalfor el cos reaccionava i tots van començar a córrer de bell nou per atansar-se a les vaques. -
Poc a poc - va fer el pare - sinó s’espanten.
-
Veus Martina? Camina com jo - li explicà la Janna arrossegant de la mà en Màrius que no les tenia totes veient de prop aquella vaca tan immensa.
I la vaca, brandant la cua, es va deixar tocar per la canalla, fins que amb un mugit els va espantar.
Joan S. Alòs
El llac de Núria
3
Va ser idea d’en Màrius, fer una pilota amb fems secs de vaca i tirar-li pel cap a la Martina. I amb xiscles, corredisses i un munt de pilotes de fem, pares i nens van veure de sobte un preciós llac que se’ls venia a sobre. Callaren. Els fems relliscaran de les mans cap el terra. Els ulls esbatanats. Els llavis dibuixant una “O” silenciosa. El cel, els cims, la neu alta, uns pocs arbres, quatre núvols que solcaven el cel, una àliga... tot tenia cabuda en aquest llac d’aigües fredes i tranquil·les. Mirant el llac veien el món cap per avall contingut en una capsa de cristall. S’hi atansaren molt lentament i es trobaren amb la Janna, la Martina, en Màrius i els papàs que els miraven des de l’aigua. I veieren com tots es donaven les mans. -
Hauríem d’aprofitar per rentar-nos les mans.
Tant se val si ho va dir la mare o el pare, de vegades tot ho espatllen els grans. -
Llogarem una barca per passejar-hi - van mirar d’arreglar-ho, els pares.
Els nens van fer que sí amb el cap. -
He vist una sirena - va afirmar la Janna.
El pare remava amb més voluntat que destresa. La mare només tenia ulls pels fills per por que no caiguessin a l’aigua. Un tros més enllà es veia una cua platejada. -
On l’has vist?- voler saber la Martina.
-
Allà, allà - picar de mans i peus en Màrius.
-
Màrius no saltis!- s’espantà la mare.
El pare no veia res perquè remava d’espatlles. La cua brillava al sol de la vesprada traient plata, foc i or de les seves escates. Per un moment la mare alçà els ulls i també s’ho mirava, la màgia reflectida en la seva mirada. -
Una sirena? - s’estranyà el pare.
La Martina, que tocava molt de peus a terra, va fer que sí amb el cap. Els demés ignoraren una
Joan S. Alòs
El llac de Núria
4
pregunta tan fora de lloc; de vegades semblava curt de gambals, el pare. -
Li heu vist la cara? Els pits? - insistí el pare, sempre d’esquena.
Només rebé una mirada de retret de la mare. La cua ara s’enfonsava i els nens s’abocaren per veure-la millor. Tot d’una aparegueren els cabells. Uns cabells d’or pur amb dues trenes espesses lligades amb safirs. Tot s’aturà per un instant: el sol, els núvols, els cims nevats, l’àliga imperial... tot i tots enlluernats pels cabells d’or de la sirena. Fins els rems s’aturaren amb una darrera palada al aire. La barca sense timó donà la volta en rodó, els nens girant el cap, la mare sense saber ja a on mirar: si directament als cabells d’or de la sirena o veure’ls reflectits en els ulls dels nens. I el pare, descregut, finalment quedà de cara. Li semblà veure uns reflexes d’or, del Sol, es digué, mentre els cabells s’enfonsaren dins l’aigua. Mirà als nens amb un mig somriure de suficiència, però se’l guardà veient l’esguard seriós de la mare. Callà, somrigué obertament i va fer per besar als llavis a la mare. Tot va anar molt ràpid aleshores. -
La sirena- cridà la Martina.
I se sentí un fort xop! dins de l’aigua. -
Papà, papà, ha caigut la Martina - cridà la Janna.
En Màrius xisclant. -
Martina! - s’esgarrifà la mamà.
I, amb tot aquell batibull, la sirena va treure el cap. Ulls blau-verd de mar, el rostre seré de qui sap a on està, el nas un xic pigat, llavis molsuts i dos clotets a les galtes. Mentre la mare apropava un rem, el pare va saltar a la fredor de l’aigua. La Martina, la seva Martina! Tant li feia la sirena, ell la tenia que salvar. Amb el pare sempre s’hi podia comptar. La Martina sentí el fred al caure a l’aigua; un fred immens que no la deixava respirar. Obrí el ulls i Joan S. Alòs
El llac de Núria
5
tragué aire pel nas, boca closa, tal com de molt petita li havien ensenyat, perquè no s’ofegués si mai no queia a l’aigua. I allà estava la sirena, la noia més bonica que no havia vist mai. Ja no sentí el fred, ni la necessitat de respirar, tot era tan bonic allà... Amb els ulls ben oberts en aquella aigua tan neta no es cansava de mirar. La sirena l’agafà en braços, sentir el seu pit tan ferm, suau i bonic com el de la mama. I la cua platejada i el cabells. I tota ella es deixà fer aclucant el ulls enduta per la màgia del somni. I la sirena posà delicadament la Martina en braços del seu pare. La Martina, la seva Martina de cabells d’or, clotets a les galtes, nas pigat i unes cames precioses que semblaven, vistes des de la riba del llac, cobertes d’escates d’or, plata i foc.
Joan S. Alòs
El llac de Núria
6
Aquest conte va ser escrit per l’avi, a l’octubre del 2008, amb il·lustracions de la Janna i la Martina, amb un llac, vaques i una barca. I una preciosa sirena que nedava per allà.
Joan S. Alòs
El llac de Núria
7