EL DRAC COVARD Vet aquí una vegada, a un humil poblet habitat per milions de dracs, va néixer un petit drac de color vermell que es deia Willy. Semblava un drac normal, com altres, escopidor de foc i arrasador de mars i muntanyes, encara que de moment ningú no li havia ensenyat ... Un dia, el seu pare va decidir que ja era hora de que el seu fill aprengués del millor, però com que a la seva dona no li agradava això dels dracs dolents, el pare s’emportà al seu fill al cim d'una muntanya perquè ningú no els veies. Quan van arribar a dalt, en Willy li va preguntar al seu pare, estranyat: "Pare, per que som aquí dalt? Ja saps que em fan por les altures ... ". "Nen no siguis covard! Estem aquí perquè t'ensenyaré a escopir foc" va respondre el malèfic pare. Però el petit drac covard amb veu tremolosa li va respondre: "No m'agrada el foc, em fa por i només serveix per matar gent i destruir pobles. I jo no vull ser així de dolent! No m'agrada ser com tu!" i començà a plorar. El pare estava tan enfadat amb el seu fill que gairebé li sortia fum per les orelles. "Doncs si no vols ser com jo no seràs res a la vida! Espavila't!". En Willy va dir covardament: "Sí que puc guanyar-me bé la vida i t'ho demostraré pare." El pare, que veia que seria impossible ensenyar-li res el va agafar i se n'anaren cap a casa. Quan van arribar, la mare estava fent el dinar; sopa de cargols i granotes, el menjar preferit d'en Willy. "Mmm ... que bo" Però la mare li va trobar alguna cosa estranya a la cara. "Fill, que has plorat?" El pare entra a la cuina i digué: "Mmm... quin dinar mes deliciós!" La mare li pregunta: "Que li ha passat a en Willy? I d'on veniu?" En Willy se anà a la seva habitació corrents. "No res, només que volia passar un matí pare i fill amb en Willy ... On s'ha ficat?" A la mare això li semblava cada vegada més estrany. "Emm ... no ho sé. Segur que no m’estàs mentint?" "No, t'estic dient la veritat". En Willy a la seva habitació es va dir a ell mateix: "Vinga Willy, intenta-ho. No ha de ser tan difícil, només és treure foc per la boca! Una, dues i ... TRES!" Però en comptes de treure foc va treure ... AIGUA? Espera, espera, espera. Temps mort. Que vol dir això de que va treure aigua? Des de quan els dracs, uns animals (si es poden dir així) terrorífics, abrasadors, dolents, treuen aigua per la boca? En Willy estava al·lucinat, i va anar corrents a dir-li-ho als seus pares. "Pare, mare, mireu!" I ho va tornar a fer, va treure aigua per la boca i va regar una planta. Els pares estaven aterrats. "Això no pot ser" va dir la mare. "QUE?! QUE VOL DIR AIXÒ?!" va dir, cridant, el pare. En Willy no esperava aquesta reacció dels seus pares. "No us agrada?" va dir en Willy trist. La mare li va respondre: "No és que no ens agradi, sinó que ... " " ES ESPANTÓS! TINC GANES DE VOMITAR!" va dir el cridaner pare, va treure foc per la seva
enorme boca i va cremar la planta. "Això és el que has de fer, no pots fer bestieses de nens petits". La mare començava a estar emprenyada de que el seu espòs li parles així de malament al seu fill. "És que encara es petit!". Tant en Willy com el seu pare es van espantar. "Mare, estàs bé?" va dir en Willy. "No, ja estic farta de que us porteu tan malament. Si en Willy no pot treure foc per la boca no hem de posar-nos a cridar-li com bojos perquè la culpa no és seva, d'acord? La culpa és meva ... ". Els dos es van mirar i en Willy li va dir: "Mare, però ... per que?" "Dones perquè jo també trec aigua en comptes de foc, és cosa de família... El nostre avantpassat, el senyor Fred, quan va haver de banyar-se per primer cop, va pensar que l'aigua amb pompes de la banyera es podia beure ... i se la begué." "I on eren els seus pares quan això va passar?" va preguntar en Willy, encuriosit. "els seus pares eren allà, però estaven discutint sobre qui li passaria l'esponja ... Així que va començar a beure i beure fins que es va acabar tota l'aigua de la banyera. Des de llavors quan ell tenia singlot, treia pompes de sabó per la boca, i quan va voler aprendre a escopir foc, li passava el mateix que a tu i a mi perquè això es va anar passant de generació en generació a la família Gual." Tothom es va quedar sense paraules a aquella petita cuina.