Dibuixa'm un conte 6 by cooperació consorci-innovació

Dibuixaâ&#x20AC;&#x2122;m un conte

Primera edició: maig 2015 Edita: Fundació Adsis C/Assaonadors, 20, baixos, 08003 Barcelona www.fundacionadsis.org Disseny gràfic: Martí Riu Impressió: Gràfiques Alpres D.L.: M-11404-2015

Dibuixa’m un conte 6 Les escoles Antaviana, Drassanes, Pere Vila, Ramon Llull de Barcelona i l’Escola Experimental Adjunta a la Universitat Normal de Sichuan de Chengdu us presentem la part més visible del treball de cooperació i intercanvi en el qual junts, jugant, escrivint i dibuixant, tant hem après. Esperem que us agradi i que us convidi a pensar, parlar i somriure.

«Junts» Barcelona i la Xina Contes populars Aquest llibre que teniu a les mans ha estat fruit d’un intercanvi de contes populars entre cinc escoles, quatre de Barcelona i una de Chengdu (Xina): escola Drassanes, escola Pere Vila, escola Ramon Llull, escola Antaviana i l’Escola Experimental Adjunta a la Universitat Normal de Sichuan. A més de les escoles, també hem treballat conjuntament diferents agents, com ara: l’Instituto de Cultura China de Barcelona, l’AMPA Antaviana, la Fundació Adsis i el Consorci d’Educació de Barcelona; tot posant cadascun la nostra part en aquesta iniciativa compartida. Aquest any vam decidir anar més lluny, fins a la Xina, amb molta curiositat per una nova cultura que té molts misteris per a nosaltres. Poder conèixer i entendre la cultura originària dels nens i nenes xinesos que hi ha a les nostres escoles de Barcelona va ser la motivació que ens va animar a intentar-ho. Al començament ho vèiem molt difícil: qui seria el nostre interlocutor allà? Com ens podríem entendre? Però de seguida vam trobar la manera, contactant amb l’Instituto de Cultura China, que fa moltes coses a Barcelona relacionades amb la seva llengua i cultura i que, a més, té la seu en una de les escoles participants. Tot encaixava! Després d’aquest temps, sembla mentida que la Xina quedi tan lluny! Ens hem entès molt bé amb l’escola d’allà, tot ha fluït de forma increïble: les presentacions,

els contes, les il·lustracions... Fins i tot vam rebre de Chengdu un quadre, una revista, uns diaris i una llibreta per anar escrivint coses, que han anat passant per les escoles. Hi ha algunes coses que ens han sorprès i que han estat molt interessants, com ara: veure els óssos panda, tan familiars, a la presentació de Chengdu; també hem pres consciència que l’anglès és molt útil per entendre’ns amb altres llocs del món; hem fet tallers de cal·ligrafia xinesa en un paper màgic que es pintava sol només passant per sobre un pinzell amb aigua... També hem pogut participar en dues festes: a la festa de l’any nou xinès a l’escola Pere Vila, i a la festa de l’escola Antaviana vam fer tallers i activitats molt macos. Però la sorpresa més gran va ser el dia que ens van dir que vindrien mestres i infants de l’escola de Chengdu a visitar-nos en persona, a compartir uns dies amb nosaltres i a participar en l’acte de cloenda del mes de juny. Els estem esperant amb molta il·lusió! Realment ens ha encantat conèixer més la llengua i la cultura de companys i companyes com la 贾奕君 (YiJun Jia), 孙安杰 (AnJie Sun), 小龙林 (LongLin Xiao) i 徐佳豪 (JiaHao Xu). Quantes coses boniques hem viscut i après! AMPA de l’escola Antaviana Fundació Adsis Consorci d’Educació de Barcelona

En Houyi dispara als sols H

i havia una vegada que en el cel van aparèixer deu sols. La seva mare, que era l’esposa del déu del cel de l’est, solia portar els seus deu fills a banyar-se a la punta del mar de la Xina Oriental. Després de banyar-se, els sols s’asseien a les branques d’un gran arbre com si fossin ocellets, perquè el cor de cada sol era un ocell. Nou dels sols es posaven a les branques més curtes, i el que feia deu es posava a dalt de tot de l’arbre. Cada nit es canviaven el lloc.

A trenc d’alba, el sol que estava dalt de l’arbre pujava en un carro que travessava el cel. Els deu sols es canviaven de lloc cada dia. Feien torns per creuar el cel i portar llum a tots els éssers vius de la terra. En aquell temps la gent vivia molt feliç i en pau. Persones i animals duien una vida en comú com fan els amics o els veïns. Els animals tenien les cries al caus sense patir que

l’home els pogués fer mal. Els pagesos apilaven la collita en els camps sense patir que els animals se l’enduguessin. En aquell temps la gent donava gràcies al sol per portar les hores, la llum i l’alegria. Un dia, però, els deu sols van pensar que seria més divertit si anaven a voltar pel cel tots junts i, per això, en arribar la primera claror

del dia, van pujar al carro tots deu. De cop i volta, una gran desgràcia va devastar la terra i les persones i éssers vius que l’habitaven. Els boscos es van incendiar, molts animals van morir cremats, i els rius i els mars es van assecar. Tots els peixos es van morir i els monstres de dins el mar van sortir fins a les platges a agafar menjar.

Tal dit tal fet. En Houyi va pujar muntanyes, va creuar rius i va travessar canyons fins arribar al mar de la Xina Oriental. Un cop allí va pujar dalt d’un penya-segat molt alt des d’on tenia el mar immens als seus peus. Va obrir l’arc, va preparar una fletxa i va disparar a un dels sols brusents.

Els horts i els camps es van abrasar i algunes persones que havien sortit a buscar menjar van morir cremades amb l’escalfor. D’altres se les van menjar els animals. Tothom lluitava per sobreviure en aquell mar de flames. Aleshores hi havia un jove heroi molt valent, anomenat Houyi, que era el déu arquer i tenia una gran punteria. Quan va veure la gent enmig de tantes dificultats, va decidir ajudar-los a escapar d’aquell mar de foc i fer caure els nou sols sobrers que hi havia en el cel.

Amb el primer brunzit de la fletxa, ja en va caure un. Després en Houyi va tornar a obrir l’arc, va preparar una altra fletxa, que va sortir disparada, i aquest cop va fer caure dos sols alhora. Aleshores en el cel encara hi havia set sols, que miraven amb uns ulls ben vermells. En Houyi va pensar que aquests sols encara eren massa calents i sense pensar-s’ho dues vegades va disparar una tercera fletxa. Aquest tir va ser molt fort i en va fer caure quatre. Els que quedaven van començar a tremolar de por, espantats, i a fer voltes en cercle. I així va ser com en Houyi va anar disparant als sols d’un en un fins que en va fer caure nou. Van morir tots nou, un rere l’altre. Les seves plomes van anar caient de mica en mica cap a terra i la seva llum i escalfor es van anar esvaint. La Terra es va anar enfosquint fins que només va quedar la llum d’un sol. I per fi la terra va recuperar la pau i tranquil·litat d’abans.

L’Olantzero V

et aquí que una vegada, fa molts i molts anys, una fada molt bonica amb cabells d’or i amb ulls molt brillants va sentir el plor d’un nen petit sota uns arbustos de les muntanyes verdes de Navarra. Va anar on era el nen, el va agafar i van aparèixer

els prakagorris, que són uns follets petitons i que porten els pantalons de color vermell, i van ajudar la fada a posar un nom al nadó. Li van posar el nom d’Olantzero, paraula que vol dir «temps del que és bo», perquè era especial.

Enmig del bosc hi havia una caseta petita i de fusta d’un matrimoni que no tenia fills. La fada i els prakagorris van deixar aquell nen davant la porta. Quan va sortir l’home de la casa, el va veure i va cridar la seva dona. El van agafar i se’l van quedar com si fos el seu fill i es van posar molt alegres. Quan va créixer, aquell nen ajudava el pare a fer de carboner, que era un ofici molt difícil i per a gent valenta.

De mica en mica els pares es van anar fent grans, i el nen també. Pare i mare van morir de vells, i l’Olantzero se sentia sol. Es va proposar ajudar la mainada de l’orfenat del seu poble fent joguines amb les seves pròpies mans, i alguns dies hi anava a regalarlos-en. Com més joguines regalava, més noble i més bona persona es tornava.

Un dia hi va haver una tempesta, un llamp va caure sobre l’orfenat i s’hi va calar foc. L’Olantzero, tan valent com era, no s’ho va pensar dues vegades i hi va entrar. D’un en un va treure tots els nens i les nenes d’enmig de les flames. Justament quan portava en braços l’últim nen, el més petit de l’orfenat, li va caure una biga de fusta encesa a sobre. Els nens més grans van poder allargar els braços tot just per poder agafar el petitó sense prendre cap mal, però l’Olantzero, en salvar aquell nen, va perdre la vida. La tristesa es va apoderar de tota la mainada de l’orfenat, que va perdre així el seu principal protector.

Quan el foc es va apagar, enmig de les cendres de la casa va aparèixer una llumeta de coloraines suspesa en l’aire. Era la fada, que li va dir: —Olantzero, aquests anys has estat molt bo amb els nens i nenes del poble, i has estat molt valent de salvar-los a tots, per la qual cosa et tornaré a la vida i viuràs per sempre més. Cada any per Nadal, l’Olantzero, acompanyat pels prakagorris, baixa les verdes muntanyes de Navarra i porta joguines per als nens i les nenes del poble. Hi ha qui diu que, des de llavors, és com una mena de Pare Noel per als nens i nenes del País Basc i de Navarra. Conte contat, aquest conte s’ha acabat.

Nuwa, la mare de la humanitat D

iu la llegenda que després que el gran heroi Pangu separés el cel i la terra, la deessa Nuwa voltava per tot el món. Tot i que a la terra ja hi havia muntanyes, rius i plantes, ocells i bèsties, insectes i peixos, tot i així semblava com si no tingués vida, perquè no hi havia homes. Un dia que Nuwa passejava per la desolada terra es va sentir molt sola i va pensar que havia d’aportar-hi quelcom més estimulant.

Nuwa es movia solcant pel món. Estimava moltíssim els arbres, les flors i les plantes, i encara més els animals pel seu dinamisme i vitalitat. Però després de classificar-los en espècies, Nuwa va pensar que l’obra de Pangu no era completa. La intel·ligència dels animals ni de bon tros la deixaven satisfeta. Ella volia crear un ésser viu que fos millor que totes les altres criatures.

Un dia que baixava lliscant pel riu Groc, va ajupir el cap i va veure la seva bonica ombra. No podia estar més contenta. Amb l’argila del llit del riu va decidir modelar una figureta a semblança seva. Nuwa era molt espavilada, en un tres i no res ja n’havia fet unes quantes. Totes les figuretes eren quasi iguals que ella. Inclinant-se una mica els va bufar una alenada d’aire. Les figuretes es van omplir d’energia i es van començar a «moure». Es van convertir en unes cosetes intel·ligents i hàbils que podien parlar i caminar dretes. Nuwa les

va anomenar persones. Nuwa va omplir algunes d’aquestes figuretes d’alè yang, l’element combatiu de la naturalesa masculina, i es van convertir en homes. La resta les va cobrir d’alè yin, l’element suau de la naturalesa femenina, i es van convertir en dones. Nuwa va quedar rodejada d’aquestes petites personetes que saltaven i feien crits d’alegria al seu voltant. Nuwa volia omplir la terra de persones, però estava cansada i anava massa lenta. Aleshores va pensar una manera més ràpida.

Va agafar un tros de jonc sec i el va enfonsar dins el llot del riu. El va anar girant fins que va quedar tota la punta plena de fang. Després el va treure enfora, com si aixequés un pinzell, i va escampar el fang per tot arreu. Cada mica de fang es va convertir en una persona. Així va ser com la deessa Nuwa va crear la humanitat i va poblar la terra.

Un cop ja hi havia homes i dones a la terra, semblava com si la feina de Nuwa ja s’hagués acabat. Però ella es va posar a pensar: «Com ho puc fer perquè sempre hi hagi homes? Les persones sempre es moren, i cada vegada que se’n moren, n’haig de fer de noves. Això és molt feixuc». Aleshores la deessa Nuwa va aparellar els homes i les dones, i els va demanar que tinguessin fills i que els ajudessin a créixer. Per això des d’aleshores la humanitat no para de créixer i cada dia som més.

En Günter i el misteri de la copa C

om cada matí abans d’anar a escola, en Günter baixava a la platja a practicar futbol. Li apassionava tant aquest esport, que no sortia de casa sense una copa que havia guanyat a la lliga infantil. Però un matí, quan era a punt d’anar a la platja, la seva mare el va aturar. Aquell dia, en Günter havia d’anar amb la seva classe al Liceu i no s’hi podia presentar tot brut de sorra i amb una copa a la mà!

En Günter va deixar la pilota i va córrer cap a l’habitació. El Gran Teatre del Liceu era un dels edificis més emblemàtics de Barcelona i no hi volia anar vestit de qualsevol manera. Així que es va mudar i, quan ja era a punt de sortir de l’habitació, s’ho va repensar i va decidir agafar la copa; que si bé podia deixar d’entrenar per un dia, no estava disposat a sortir de casa sense aquell trofeu que l’acompanyava a tot arreu. Quan en Günter va arribar davant del Gran Teatre i va veure els bonics finestrals i el gran porxo, va quedar fascinat. Semblava ben bé que entrés a un palau, amb una escalinata de marbre i tot presidint l’entrada principal. Però si el Liceu el va enlluernar, l’òpera que s’hi va representar encara el va captivar més. Tant, que en Günter es va oblidar completament de la seva copa que, a mitja funció, va caure a terra i va rodolar a sota un seient. No va ser fins a la nit quan en Günter, a punt de ficar-se al llit, es va adonar que li mancava alguna cosa. Mai se n’anava a dormir sense deixar a la tauleta la seva… la seva copa! Aleshores es va adonar que l’havia perdut al Liceu i, sense fer soroll, es va vestir un altre cop i va sortir de casa disposat a recuperar-la.

Al carrer, va cridar el seu amic Raig, el cotxe més veloç del món, i li va pregar que l’acompanyés. En un tres i no res, es van plantar davant d’aquella entrada porxada i en Günter va picar a la porta convençut que el vigilant, després de dir-li com era d’important el seu trofeu, el deixaria entrar. Però ningú va obrir i en Günter va començar a plorar desesperat. Aleshores un ésser estrany va treure el cap per un dels finestrals i va preguntar al noi què li passava. —Voldria recuperar la meva copa. M’ha caigut aquest matí mentre escoltava «La petita flauta màgica» —va respondre en Günter. —Passa —va dir aquell ésser—. Em dic Serpentaina i t’ajudaré a trobar-la. Serà divertit per a mi. Sempre estic sola i m’avorreixo molt.

La Serpentaina feia una mica de por, però si de veritat volia recuperar la seva copa, en Günter hauria de confiar en ella. Així que, d’un salt, va entrar al Gran Teatre del Liceu. Va ser llavors quan va reconèixer la Serpentaina; l’havia vist al matí, al capdamunt d’una columna. Era tota de marbre i, tot i que tenia el cos de lleó, tenia un ganxut bec d’àliga, una cua de serp i enormes ales de falcó. La Serpentaina i en Günter de seguida es van fer amics. Junts van recórrer volant tot el Liceu en busca de la copa, que no va aparèixer per enlloc. Però el que sí que van veure van ser els seients de les llotges bruts i llefiscosos i unes petjades verdes molt estranyes. Aleshores van fer un descobriment aterrador: una monstre tremolosa, enorme i viscosa, estava palplantada al bell mig del Saló dels Miralls amb la copa

d’en Günter sota el braç! En Günter, que estava decidit a recuperar-la, va veure que la monstre tremolava i va pensar que potser ella també tenia por. Així que, valent, s’hi va acostar a poc a poc. Li va dir que no tenia pas intenció de fer-li mal i que l’únic que volia era recuperar la seva copa. La monstre va accedir a tornar-li si, a canvi, l’ajudaven a tornar a casa. Era d’un planeta proper a la Terra i se l’havien oblidat quan havien vingut d’expedició. Ara sí que en Günter estava perdut. Ell només era un nen; com podia doncs ajudar una monstre a tornar a casa? Va mirar abatut la seva amiga i va ser llavors que se li va acudir

una gran idea. La Serpentaina era de marbre i no necessitava respirar, de manera que podria portar volant la monstre d’un planeta a un altre sense problemes! Però, què podia oferir-li ell a canvi d’aquest favor? En Günter va pensar i pensar si tenia alguna cosa per oferir a la Serpentaina i al final es va adonar que el que ella necessitava era la seva companyia. I va ser així com la monstre va tornar a casa seva amb l’ajut de la Serpentaina, com la Serpentaina no va tornar a estar mai més sola gràcies al Günter i com en Günter, gràcies a la seva estimada copa, va viure una aventura màgica al Gran Teatre del Liceu.

La llegenda del conill de la lluna U

n any, a Pequín, de cop i volta va aparèixer una epidèmia. Quasi tothom estava malalt i no hi havia cap medicina per curar-la. La gent estava molt preocupada, però no podien fer res més que cremar encens i demanar a Chang’e, la deessa de la lluna, que els ajudés.

Un dia, que era 15 d’agost en el calendari lunar i hi havia una gran lluna plena penjada en el cel, des del seu palau a la lluna Chang’e va veure la gent que cremava encens demanantli ajuda. Es va posar molt trista i va decidir enviar a la terra el conill de jade que tenia al seu costat perquè curés la malaltia. El conill es va convertir en una noia jove vestida de blanc que aquell mateix dia va arribar a la ciutat de Pequín. Va començar a trucar porta per porta, però la gent, en veure el conill, de seguida li tancaven la porta i no s’atrevien a deixar-lo entrar.

El conill, pensa que pensaràs, no entenia per què no el deixaven entrar. Aleshores se’n va anar a un petit temple a pensar. Mentre pensava amb el cap recollit va adonar-se que duia el vestit blanc i, de sobte, ho va entendre: «Clar, només en els enterraments la gent va vestida de blanc, i ara a totes les cases hi ha malalts. Segur que quan em veuen, els porto mals presagis. Val més que provi de canviarme la roba». Aleshores el conill de jade es va fixar que al seu costat hi havia una estàtua d’un buda vestit amb una armadura i li va demanar que l’hi deixés.

Després de posar-se l’armadura, va tornar a anar a trucar casa per casa. La gent, en veure’l vestit així, primer feien un bot espantats, però després, quan sentien que podia guarir malalties difícils, el deixaven entrar. El conill de la lluna donava als malalts una mena de pastisset rodó blanc i vermell que, després de prendre’l, els curava de seguida. El conill anava casa per casa i va curar moltíssima gent, però en veure’l amb aquella roba, la gent tenia una mica de por perquè no entenien d’on sortia aquell remei màgic. El conill pensava: «No puc anar vestit així, però què em poso?».

La gent li donava les gràcies quan el veien caminant pels carrerons. Veien que no estalviava esforços a curar malalts i tots li volien regalar coses. Però ell no volia res, només que li deixessin roba. I així, el conill, a cada lloc on anava es canviava la roba. De vegades anava de venedor d’oli, d’endeví, de venedor de verdures, d’actor d’òpera, etc. De vegades portava roba d’home; de vegades, de dona. Com que hi havia molts malalts i el conill no donava l’abast, es desplaçava en cavall o en cérvol, o volava en fènix o en grua, o pujava a l’esquena d’un lleó o d’un tigre, per tal d’arribar a tot arreu als voltants de Pequín. I a tots els llocs on anava, la gent estava molt contenta.

Quan el conill va haver curat tots els malalts, estava molt cansat i es va posar a dormir sota d’un arbre. Mentre estava dormint, va recuperar el seu rostre autèntic, amb dues grans orelles damunt del cap. La gent que passava per allí va veure una noia amb cara de conill i es van posar a fer soroll per despertar-la. En veure el que havia passat, el conill no va tenir més remei que explicar la veritat i, com que tota la gent ja estava curada, va tornar al palau de la lluna. Però des d’aleshores ençà, cada 15 d’agost se celebra la festa del conill, per agrair al conill de la lluna que baixés aquell any a la terra a curar els humans.

El pobre vaixell del capità U

na vegada hi havia un petit vaixell de pesca que navegava pel mar Mediterrani, a prop de Barcelona, amb el seu capità. De sobte el cel es va ennuvolar molt i es va posar a ploure. Van començar a caure llamps i trons. Les onades cada cop eren més altes i més fortes!!

El vaixell va seguir navegant, el capità llançava per la borda objectes pesants per alleugerir el pes del vaixell i ajudar-lo a seguir flotant, però no servia de res. De cop una gran onada va caure sobre el vaixell i en va trencar un tros de la proa. La pluja era molt forta, amb molts llamps i trons.

Va començar a entrar aigua al vaixell i llavors va arribar una altra onada, més gran que la primera, que va trencar un tros de la popa del vaixell. I després, un llamp molt gros i molt fort va acabar de trencar del tot la popa. El pobre vaixell quasi no podia navegar. Cada cop la tempesta era més i més forta. Entrava aigua per tot arreu. El capità en treia amb una galleda, però no servia de res.

El pobre vaixell quasi estava enfonsat. El capità estava cada cop més cansat i espantat, i va començar a inflar un flotador per preparar-se per al naufragi. Cada cop plovia més, era una tempesta espantosa, amb un munt de llamps i trons. En aquell moment va arribar una onada enorme, molt més gran que totes les anteriors, va caure sobre el pobre vaixell i en va arrencar la vela.

Ara sí que el vaixell no va poder navegar de cap de les maneres, es va començar a enfonsar al mar i va desaparèixer. El capità, amb el flotador, va nedar molt i molt fins que va arribar a una illa a prop de Barcelona. Quan hi va arribar va parar de ploure, va sortir el sol i el capità va descansar sota una palmera i va veure que havia perdut la samarreta. Al cap d’uns dies, un altre pescador que passava per allà va veure el pobre capità i el va portar a Barcelona.

Va passar molt temps i encara no s’havien trobat les restes del vaixell, fins que un dia, uns nens que passejaven per una platja de la Xina van trobar un objecte sorprenent!: sabeu què era? La samarreta del capità!

El pinzell màgic d’en Maliang H i havia una vegada un nen molt pobre que es deia Maliang. En Maliang era molt trempat i ja des de ben petit li agradava molt pintar. Però a casa seva vivien en la més absoluta pobresa i no tenia diners per comprar ni un pinzell. Quan anava a la muntanya a fer llenya, trencava alguna branca d’un arbre i dibuixava a terra. Quan arrencava herbes a la vora del riu, enfonsava les arrels dins l’aigua i dibuixava als marges. I quan tornava a casa seva dibuixava al pati amb un tros de carbó.

En Maliang dibuixava i dibuixava sense descans, no parava mai. Però de tant en tant pensava que si tingués un pinzell podria dibuixar molt més bé. Un dia al vespre, mentre estava distret a la seva cabanya, va notar la resplendor d’un raig de llum de tots colors. En aquell moment se li va aparèixer un avi amb una barba blanca que li va donar un pinzell màgic molt brillant. En Maliang es va despertar molt content. Semblava com si ho hagués somiat! Però es va mirar les mans i no s’ho podia creure. Hi tenia un pinzell de veritat.

Maliang al costat d’un foc fent-se una torrada. Tot s’ho havia dibuixat ell amb el pinzell màgic. El senyor es va enrabiar molt i molt, i volia matar en Maliang per poder agafar-li el pinzell. En Maliang va dibuixar una escala i va saltar per la paret. El senyor ràpidament també es va voler enfilar per l’escala, però no havia pujat ni dos esglaons que l’escala es va destruir. El senyor ric encara no havia aconseguit saltar la paret que en Maliang ja havia dibuixat un cavall i marxava corrents. Primer va dibuixar un ocell, i de cop i volta, l’ocell va passar a ser de veritat. Va desplegar les ales i es va posar a volar. Després va dibuixar un peix, que també va passar a ser de debò i a bellugar la cua. Amb aquest pinzell màgic, en Maliang es va posar a dibuixar cada dia per a la gent pobre del seu poble. Tot el que els faltava, ell els ho dibuixava. Prop del poble hi vivia un senyor molt ric i cruel que, després d’assabentar-se del cas, va enviar uns guardes que van capturar en Maliang, i el va obligar a dibuixar per a ell. Li cridava i l’amenaçava, però com que en Maliang no dibuixava de cap manera, el va tancar a l’estable sense menjar. Més tard, al vespre, va caure una gran nevada. El senyor va veure una llum vermella per una escletxa de l’estable i va flairar una olor molt bona. Es va apropar a la porta i va veure en

Ràpidament el senyor ric va anar a buscar un cavall i homes i el va començar a perseguir. En veure que el perseguien, en Maliang va dibuixar un arc i una fletxa. Va disparar contra el senyor ric i el va fer caure de seguida.

Quan l’emperador es va assabentar dels fets, va enviar uns soldats perquè agafessin en Maliang. L’emperador volia que li dibuixés l’arbre de les monedes. I li deia que si no ho feia, el mataria. En Maliang va agafar el pinzell i va dibuixar una petita illa enmig d’un mar sense fi. A l’illa hi va posar l’arbre de les monedes ben alt i gros. Després va dibuixar una enorme barca perquè l’emperador i uns quants dels seus homes hi pugessin. I va dibuixar una mica de vent perquè la barca navegués vent en popa. En Maliang va continuar

dibuixant vent sense parar, fins que es van aixecar unes onades enormes que van fer bolcar la barca i l’emperador i els seus homes es van enfonsar al mar. On va anar en Maliang després ningú ho sap. Hi ha persones que diuen que va tornar al seu poble natal a viure amb la seva gent. N’hi ha d’altres, però, que diuen que va anar d’un lloc a un altre i es va dedicar a dibuixar per a la gent més pobra.

En Jaume i la mongetera màgica H

i havia una vegada un nen, que es deia Jaume, i una mare que eren pobres. No tenien diners per menjar. Només tenien un animal, una vaca que donava llet, però amb allò no en tenien prou. Un dia la mare va decidir vendre la vaca. El nen va agafar-la i la va netejar, li va posar una corda i va anar al mercat. A mig camí es va trobar

un senyor que portava un sac ple de mongetes que segons ell eren màgiques. El senyor li va proposar de canviar la vaca per les mongetes màgiques i en Jaume va acceptar. Després, quan va tornar a casa, en Jaume va explicar a la seva mare que havia canviat la vaca per unes mongetes màgiques i la seva mare es va enfadar molt. El va castigar a la seva habitació i va llençar les mongetes per la finestra. Des de la finestra de la seva habitació va veure que les mongetes màgiques havien crescut. I en Jaume va pujar dalt de la mongetera. Hi havia un castell! A dintre hi havia un gegant que estava menjant molt, i al costat, una gallina que ponia ous d’or. En Jaume no s’hi va poder resistir i va esperar que el gegant s’adormís per poder emportar-se la gallina. Després va tornar a casa i va ensenyar la gallina a la mare. Van tenir diners per menjar fins que la gallina va morir.

En Jaume va tornar al castell, va pujar i va veure un sac de monedes. Les va agafar, va tornar a casa i van tenir menjar fins que les monedes es van acabar. Quan s’havia gastat la bossa de diners, el nen va tornar al castell per tercera vegada, i va

veure una arpa molt bonica i una capsa que cada cop que la tancaves i l’obries en sortien diners. En Jaume es va emportar l’arpa i la capsa, i de sobte l’arpa va començar a cridar el gegant. L’home es va despertar i el va perseguir.

En Jaume va baixar molt ràpid per la mongetera i va veure el gegant que estava baixant, i en Jaume va dir: —Mama, mama, mama, agafa la destral, ràpid! El gegant està baixant! Dóna’m la destral! En Jaume va agafar la destral i va tallar la planta fins que la va fer anar a terra, i el gegant va caure i va morir. En Jaume i la seva mare van deixar de ser pobres. Conte contat, i la mongetera màgica s’ha acabat.

Junts dibuixem i cantem 1 Nxa deŋ xa sigilaa niŋ nini safe ke 1 Ensemble, dessinons et chantons 1

Dibuixa’m un conte 3 Dessinons un conte 3 Nanu nataal aw léeb 3

Dibuixa’m un conte 4 Dibújame un cuento 4

Huk willakuyta llimphiypay 4

Dibuixa’m un conte 5 Deseneză-mi o poveste 5 Juguem plegats Nxaŋ ntuluŋ Jouons ensemble