Dibuixa’m un conte
Dibuixa’m un conte
Primera edició: maig 2017 Edita: Fundació Adsis C/Assaonadors, 20, baixos, 08003 Barcelona www.fundacionadsis.org Disseny gràfic: Martí Riu Impressió: Gràfiques Alpres D.L.:
Dibuixa’m un conte
7
Les escoles Antaviana, Drassanes i Jacint Verdaguer, de Barcelona, i Bahria College, d’Islamabad, us presentem la part més visible del treball de cooperació i intercanvi en el qual junts, jugant, escrivint i dibuixant, tant hem après. Esperem que us agradi i que us convidi a pensar, parlar i somriure.
Treball dur : la clau de l’èxit
H
i havia una vegada un noi que es deia Umer Khan que vivia a Peshawar. Peshawar és la província de KPK (Khyber Pakhtun Khwa), al Pakistan. L’Umer Khan tenia dues germanes i un germà. Estudiava en un col·legi públic a prop de casa seva. El seu pare es deia Awal Khan, i era famós perquè fabricava les peshwari chappal (les xancles de Peshawar). Tenia una botiga en un lloc molt famós anomenat Kissa Khawani Bazar. La gent anava a la seva botiga per comprar-se les xancles peshwari. L’Awal Khan era una persona molt motivada i gaudia molt fent aquestes xancles. L’Awal Khan volia que els seus fills i filles tinguessin una bona educació. Tant les seves filles com els seus fills eren molt treballadors. L’Umer Khan ajudava a la botiga del seu pare i així va aprendre a fer la feina de sabater. El dia de la festa de l’Eid, l’Umer Khan y els seus amics es van reunir a casa
seva, que era molt petita, i van fer la Khattak sword dance (la dansa khattak de les espases, que formava part de les seves celebracions). Van cantar cançons del folklore paixtu i van gaudir d’un menjar anomenat chappal kebabs, fet per la seva mare. Va ser un dia molt divertit on van gaudir molt.
L’Umer Khan i els seus amics també van ajudar els seus pares durant l’època de collites. A més a més, com que tenien una molt bona collita, distribuïen els cultius com el blat, el blat de moro i l’arròs entre la gent més desfavorida de la seva comunitat. L’Umer Khan estava molt impressionat per la professió del seu pare, l’admirava molt i el considerava un gran referent.
Ell volia ser igual d’admirat que el seu pare, així que va perseguir el seu somni. Va completar els estudis i això li va donar moltes idees sobre el comerç i la compravenda. Al cap d’uns anys va començar a exportar les seves xancles peshwaris a altres països i es va convertir en un home de negocis exitós a Peshawar. Aquest èxit el va aprofitar per realitzar moltes accions i va recaptar molts diners que va destinar a fer donacions. Va ajudar la gent pobra i necessitada de la seva ciutat i va ser un dels homes més estimats de la seva comunitat.
En Jaume i la mongetera màgica
H
i havia una vegada un nen anomenat Jaume que vivia sol amb la seva mare en una cabana d’un bosc, sense pare, perquè feia temps que havia mort. Per poder viure havien d’aconseguir diners i treballar molt, però cada cop era més difícil, així que la mare va decidir enviar en Jaume a la ciutat per intentar vendre l’única vaca que tenien.
per la planta, i pujant pujant va arribar a un país desconegut entre els núvols.
El nen va iniciar el seu recorregut. Primer va lligar bé l’animal, li va donar aigua i es va posar en marxa. Però a meitat de camí es va trobar amb un home que li va oferir fer un canvi.
En veure-ho, en Jaume va esperar que el gegant s’adormís, va agafar la gallina, va fugir corrents fins la mongetera i va baixar fins arribar a terra, a la seva cabana. Li va donar la gallina a la seva mare, que es va quedar molt sorpresa i contenta perquè així cada dia aconseguirien un ou d’or.
—Noi, què et sembla si et dono mongetes màgiques i meravelloses a canvi de la teva vaca, et prometo que et donaran molt bona sort! En Jaume va acceptar el canvi, va pensar que seria una bona idea. Va tornar a casa seva tot content i li va explicar a la mare el tracte que havia fet. Però ella va quedar molt disgustada, no l’hi va agradar, va agafar les mongetes, les va llençar per la finestra I va començar a plorar perquè no sabia què farien ara. A l’endemà, en Jaume es va despertar i en mirar per la finestra va tenir una gran sorpresa:, les mongetes havien crescut durant la nit i s’havien fet branques enormes que arribaven molt amunt. Ràpidament va començar a enfilar-se
Va veure un castell, s’hi va apropar i hi va entrar. Allà hi havia un gegant malvat a qui li agradava menjar nens i una gallina que ponia ous, però diferents de la resta, perquè cada dia ponia un ou d’or.
Cada dia venien l’ou d’or que ponia la gallina, però un dia va morir de vella. Llavors, en Jaume va decidir tornar a pujar per la mongetera. Va anar cap al castell, es va amagar darrere una cortina i va veure que l’amo del castell, el gegant, comptava monedes d’or que treia d’una bossa de cuir. En Jaume va esperar que el gegant s’adormís, va entrar, va agafar el sac d’or i va començar a córrer cap a la mongetera per baixar fins a la seva cabana. D’aquesta manera mare i fill van tenir diners per viure molt de temps, però va arribar un dia
que aquesta bossa de cuir plena de diners es va buidar completament, i llavors en Jaume va decidir pujar per tercera vegada per la planta. Un cop va arribar al castell va veure que el gegant tenia una capseta que cada cop que n’aixecava la tapa deixava caure una moneda d’or. Va esperar, i quan el gegant va sortir de l’habitació deixant la capseta, en Jaume va aprofitar per agafar-la i guardar-se-la. A més a
més, com que havia vist una arpa que tocava música molt delicada sense que ningú la fes anar i que feia que el gegant es quedés adormit, va aprofitar per endur-se-la també. Va córrer amb l’arpa, però com que estava encantada, tan aviat com va posar-se a córrer, aquesta va començar a cridar: —Amo, senyor meu! Desperti’s! Que m’estan robant!
El gegant es va despertar i va sentir els crits des de fora del castell: —Amo, senyor meu! Desperti’s! Que m’estan robant! I veient el que succeïa, va sortir corrents a perseguir el lladre. Llavors va cridar: —Així que eres tu, lladregot! Vine aquí, que et menjaré! Torna’m tot el que m´has robat! En Jaume sentia que cada cop el gegant s’acostava més i més amb les seves passes enormes. El noi va veure la mongetera, va baixar ràpidament i es va sentir salvat.
Però ben aviat va observar com el gegant estava disposat a baixar darrere seu. Llavors, en Jaume va cridar a la seva mare: —Mare, mare, porta’m la destral! I la mare, veient que el gegant s’acostava ràpidament, va fer cas, i li va portar la destral amb la qual en Jaume va tallar la mongetera. De seguida, el gegant va caure al terra. Quan es va despertar del cop, va veure en Jaume i la seva mare preocupats pel que havien fet. Ells li van explicar al gegant que tot ho havien fet perquè ja no sabien com ser feliços i aconseguir prou diners per mantenir tot el que tenien com abans de morir el pare. El gegant, que se sentia molt sol, els va entendre i va decidir compartir amb ells el que li quedava en aquell nou país, la capseta màgica, però a canvi havien d’esforçarse i continuar treballant dia a dia. Així tots van ser feliços com anissos!! I conte contat, ja s’ha acabat! Si en vols més t’has d’esforçar i posar-te a imaginar! Sort, veuràs com en gaudiràs!
Recompenses
E
m dic Asad Adwani i he vingut a explicar-vos la meva història. Visc a prop de la ciutat de Korangi, a Karachi, la ciutat industrial més gran del Pakistan. Un dia, quan jo tenia deu anys, els meus pares, malauradament, van tenir un accident a la carretera. Em vaig quedar orfe i vaig haver de fer front a moltes dificultats durant la meva infància. He hagut de treballar per guanyar-me la vida des de molt aviat. No tinc germanes ni germans. El meu ties es va fer càrrec de mi i vivíem en una habitació molt petita en un edifici vell al centre de la ciutat, a prop de les universitats i dels centres comercials.
Els meus pares eren d’una ciutat anomenada Omerkot, a Sindh, Pakistan. Se’n van anar a viure a Karachi, que com que era la ciutat amb més indústria del Pakistan, van pensar que s’hi guanyarien millor la vida. Els meus pares eren molt treballadors. La meva mare treballava en una escola com a minyona i el meu pare treballava en un restaurant com a empleat.
El 2010 un incident em va canviar la vida. Jo treballava en una fàbrica d’oli per cuinar, estava caminant cap al vestíbul i de sobte, l’alarma d’incendis va començar a sonar. Vaig córrer ràpidament cap a les escales, però s’estava cremant tot. De sobte em vaig adonar que només quedàvem dintre de l’edifici el meu cap i jo i tot l’edifici estava cremant-se.
Per un moment, vaig pensar que si volia salvar la meva vida no tenia cap altra opció que intentar-ho saltant des de la finestra. La gent de fora cridava espantada. El meu cap i jo estàvem cada cop més dèbils, pràcticament no ens aguantàvem aixecats i vam començar a tenir tos per culpa del fum i de la calor sufocant que teníem. Així que finalment em vaig decidir, el vaig agafar i vam saltar per la finestra.
Em vaig fer mal, però el meu cap es va endur la pitjor part, ja que estava en pitjors condicions. Una ambulància va venir ràpidament a rescatar-nos. Encara que estava en xoc m’alegrava d’haver pres aquella decisió de saltar per la finestra, perquè si no possiblement haguéssim mort. El meu cap es va recuperar de la lesió. Ell estava molt content per aquesta decisió valenta que vaig prendre amb la intenció de salvar-nos la vida, m’ho volia recompensar i em va donar una part dels guanys de la seva empresa.
Amb aquests diners vaig poder construir el meu propi restaurant, en el qual servim plats molt variats com arròs sahi bahji, machi (peix), chaap chola (cigrons), koki, seviyan (fideus dolços), seero malpuro, etc. També m’he casat amb una noia que es diu Fatma. És d’Omerkot, com els meus pares i jo, i encara que vivim a Karachi mai ens oblidarem de les nostres arrels i seguirem la cultura sindhi i les seves tradicions.
Organització del projecte
Revisió lingüística en català
Fundació Adsis AMPA Escola Drassanes Consorci d’Educació de Barcelona
Violeta Roca
Coordinació del projecte
Misbah ul Islam i Komal Naz
Karmele Equiza Fundació Adsis
Traduccions
AMPA Escola Drassanes
Català: Sana Mahroof i Komal Naz
Lluís Vallvé Consorci d’Educació de Barcelona Komal Naz, Misbah ul Islam i Sana Mahroof Associació Pakmir
Revisió lingüística en urdú
Urdú: Misbah ul Islam i Komal Naz Disseny i composició
Coordinació de les escoles
Martí Riu
Amb els centres de Islamabad
Gravació i edició d’àudios Islamabad
Bahria College Islamabad Dels centres de Barcelona Vanesa Muñoz Fundació Adsis
Misbah ul Islam Gravació i edició d’àudios Barcelona Vanesa Muñoz
Treball dur : la clau de l’èxit
Recompenses
Il·lustracions i gravació en català
Il·lustracions i gravació en català
Alumnes de 3r A i B de l’Escola Jacint Verdaguer
Alumnes de 3r A i B de l’Escola Drassanes
Text i gravació en urdú
Text i gravació en urdú
Alumnes de la secció A de Bahria College Islamabad Redacció final: Muhammad Hassaan Hayat
Alumnes de la secció B de Bahria College Islamabad Redacció final: Mohid Ibrahim
En Jaume i la mongetera màgica Il·lustracions i gravació en urdú Alumnes de la secció A de Bahria College Islamabad Text i gravació en català Alumnes de 3r A i B de l’Escola Jacint Verdaguer
La Rínxols d’Or Il·lustracions i gravació en urdú Alumnes de la secció B de Bahria College Islamabad Text i gravació en català Alumnes de 3r A i B de l’Escola Drassanes
La compra pensativa
Els tres xais
Il·lustracions i gravació en català
Il·lustracions i gravació en urdú
Alumnes de 3r A, B i C de l’Escola Antaviana
Alumnes de la secció C Bahria College Islamabad
Text i gravació en urdú
Text i gravació en català
Alumnes de la secció C Bahria College Islamabad Redacció final: Hania Ahmed
Alumnes de 3r A, B i C de l’Escola Antaviana
Volem fer constar el nom de totes les persones i institucions que han ajudat a fer possible tot aquest treball sumant, il·lusionades, els seus esforços
Institucions que han donat suport al projecte Ajuntament de Barcelona Direcció de Justícia Global i Cooperació Internacional Projecte Xeix, Districte de l’Eixample Casa Àsia, Escola de Bambú Mestres que han treballat en el projecte Angels Tripiana, Anwar ul Haq, Ayesha Hashmi, Aziz Fàtima, Cinta Baiges Miró, Damiana Gomez Del Moral, Empar Cogollos Calabuig, Estela Valdivia Prieto, Gulam Kubra , Ibrar Bazmi, Iolanda Zarcero, Iqbal Javaid, Irum Imran, Josefina Anna Alcaide Serrano, Maria Del Mar Ayala Fernández, Mehnaz Aslam Dad, Mian Muhammad Sami, Muhammad Shoaib, Muntsa Marimón, Patrícia Barbat Hernández, Rehana Arif, Rosalía Ayala Fernández, Samina Imtiaz, Sandra Contreras González, Tahira Irfan, Zahra Sami. Col·laboradors Oriol Vallvé
Alumnes que hi han participat escrivint, cantant, gravant o dibuixant Abdul Moeed Aslam, Abdullah Arshad, Abdullah Asif, Abdullah Zafar, Abhinoor Singh, Abira Riaz, Adrián Espinosa López, Ahmed Hamzah, Ainara Stefania Sava Castillo, Ainhoa Carrasco Lillo, Aitana De Haro Julián, Alejandro José Ynoa Espinoza, Alexia Salmanova, Alexis Caringal Mores, Alexis Navarro Dumuid, Ali Abdullah, Ali El Amri, Aliza Imran Saeed, Amelia Cabusora Locci, Amina Khallouk, Amna Bint Arfan, Amna Tariq, Ana Akther, Andrali Encarnacion Rosario, Andrew Drake Ramírez Dueñas, Andy Ivov Tsanev, Anna Arenas Gallego, Anna Maurizi, Anna Muntean, Antonio Escribano Riba, Antonio Moreno Diaz, Anyer Luis Claver García, Anzish Bilal, Arslan Hamed Kayani, Ashley Bridget Espinoza Vargas, Ashpreet Ashpreet, Avril Celeste Montejo Avila, Axel Corral Cadenas, Aya Bayoud, Aya Chakhte, Aya Nasir Nasar, Ayesha Asif, Ayesha Qureshi Ali, Aynia Barranco Infante, Benedicto Eneme Alima,Bisma Abbasi, Carla Gil Villena, Carmen Gimenez, Cintia Eloghosa Shaka Momondu, Coraima Santiago Moreno, Daniel Herrera Morgan, Daniela Mohammad Rufino, Dante Fernández De Carlo, Daren Calvet Plaza, Daud Ahmed Saeed, David Izuchukwu Ogu, Dayana Mióñez García, Diana Yazmin Vázquez Macoto, Dinara Barragan Zhienbaeva, Dunia Cardenas Garcia, Eishall Sana Satti, Elizaveta Evseeva, Eloisa Mae Masotes Gavino, Enrique Blanco Amaya, Eraj Hassan, Esha Azeem, Eshal Khan, Faisal Iqbal, Faiza Eman, Faizan Ali, Falaq Binte Yousaf, Farah Abbou, Fernando Alexis Godoy Luna, Francisco Diaz Cortes, Genesis Osakeoy Ehinabo, Geovanna Rodrigues Soares, Habib Ahmed, Hamid Mohammad, Hamza Hussain, Hania Ahmed, Hania Zainab, Harsimran Singh, Hassan Nadeem Satti, Heymer Hernández De Jesús, Hind El Aftas Khtira, Hira Naseer, Houda El Aftas Khtira, Hugo Cesteros Castro, Hurrain Yasir, Ia Bliadze, Ian Torres García, Ifeoma Tony, Ifrah Mehboob, Iker Arnaiz Gallego, Iker Salinas Cortés, Inés Herrera García, Iqra Imram, Ishmal Amer, Israa Kraifa Bakkali, Israe Banani, Iván Malo Molina, Izan Bocanegra García, Jack Kurtzman, Jameel Muhammad Noreen, Jawad Ahmed, Joan Antoni Yaquet Brunaga, Joan Gibert Moreno, Joan Hernando De La Rubia, Joel Baijet Juarez, Jordi Manuel Burga Canaza, José Amaya Romero, José David Silva Tapia, José María Borrás Pereira, Josep Daniel Moreira Catagua, Joshua Oluwaseu Apata, Josue Aaron Reyes Herrera, Juan Romero
Rodríguez, Julia Josefa Pérez Ferreras, Juliette Njang Yong Akewen, Karim El Asri, Karim Ouichou, Katherine Dayana Funez Bonilla, Katheryne Sami Claure Calcina, Kevin Farook Marquez, Khawaja Abdullah Zafar, Khiara Nicole Hernandez, Lucas Alejandro Gaytan Diaz, Lucas Anadón García, Lucía Rita Méndez Tolosana, Lyna Merrouche, Maahrukh Muteen, Maaira Intikhab, Ma’arij Ahmed Malik, Maheen Fatima, Mahnoor Fatima, Mahrosh Mirani, Mander Aryan Singh, Mansi Kaur, Marc Mesa Costa, Marc Querol Ibáñez, Maria Drozdova, Mariona González Urizar, Marium Qureshi, Marti Lopez Lopez, Martina Savarini Vitores, Marwa Noor, Mateu González Memm, Melany Charlotte Carranza Mejia, Mohamed El Mrini Hilali, Mohammad Abdullah, Mohammad Hadi Asad, Mohid Ibrahim, Monrhey Agpada Ubay, Muhamaad Shaheer Zia, Muhamad Hassan, Muhammad Ali Atif, Muhammad Ammar Abbas, Muhammad Asad, Muhammad Fahad, Muhammad Hamza Ahmad, Muhammad Hamza Shahzad, Muhammad Hamza, Muhammad Hasnain Hussain, Muhammad Hassaan Hayat, Muhammad Ilham, Muhammad Owais Satti, Muhammad Rayan Sadiq, Muhammad Saad, Muhammad Saim Khan, Muhammad Taha Zahid, Muhammad Usman Khan, Muhammad Wali Waseem, Muhammad Zakariya Haro, Muhib Ali Naqvi, Muhmmad Hayyan, Musa Belhadj Ismael, Nabiha Riaz, Nadia Akter, Nadia Román Calleja, Naveen Tarique, Nayab Khamlich, Nerea Mora Callejas, Nicole Ledesma Navarrete, Nora Costa Jiménez, Nora Ruiz Pozo, Ona Rubio Vega, Pablo Serra Cirilo, Pablo Stalyn Subiaga Martinez, Paula Gómez Gómez, Petru Serbán, Rai Hanzle Morales Agdan, Rameen Muzammil, Rameen Shahab, Rameen Yasir, Rameesha Imran, Rayan Bakhada, Rayan Makhchan El Ittafti, Rida Bouzgaou, Rifza Abbasi, Rody Alejandro Galo Raudales, Roger Segarra Gaig, Roy Fernández De Carlo, Ruby Leandra Albán López, Sakina Fatima Babur, Salma Aouich Sarraoukh, Salomé Amaya Barrull, Samara Sandoval Amaya, Samuel Segura Espinosa, Sara Butt, Serhii Tuchak, Serin Al Rifai, Shayma Rashid, Shiza Waseem Satti, Sienna Groeneveld Utges, Sonia Marín Rodríguez, Sufian Ali Asif Zafar, Syed Abdul Muizz Bukhari, Syed Ali Jon Hasnain Abdi, Syed Mohadisa Batool, Syeda Maham Asad, Tahira Irfan, Waleed Shahzad, Xavier Muñoz Gómez, Yanira Cordero López, Yashwan Singh, Yasir Raza, Yasmin Reboudi, Yasmina Messoudi, Yolanda Guiset Merino, Yousra Benhida, Youssef El Amiri Rojas, Yusef Aherguague Serkouh, Zaigham Khan, Zainab Raza, Zakaria Zahid Abbasi, Zoha Faisal, Zoya Javed.
Per a més informació del procés del projecte:
http://juntsbcnislamabad.blogspot.com.es Aquest llibre-CD, fruit del treball cooperatiu d’infants de dues ciutats, Barcelona i Islamabad, escrit en dues llengües, català i urdú, és un material molt útil per a les escoles. D’una banda, ens mostra unes cultures llunyanes però cada cop més properes dins les nostres aules, i de l’altra, constitueix un bon exemple de treball interdisciplinari portat a terme coordinadament per centres educatius, ONG i institucions.
La Rínxols d’Or En un país molt llunyà hi havia una nena molt bonica que tenia els cabells arrissats i rossos, per això li deien la Rínxols d’Or. Una tarda va pensar: «Avui fa un dia molt bonic!» I va anar a passejar pel bosc. El bosc era gran i hi havia moltes flors. De cop i volta, la Rínxols d’Or va mirar el cel i estava plovent. No trobava cap refugi, fins que va aparèixer una casa amb tres finestres i una porta, i com que la Rínxols d’Or era molt curiosa, va decidir entrar-hi. A la casa hi havia tres habitacions molt grans. Va entrar a la sala d’estar. Allà hi havia tres cadires, una grossa, una mitjana i una petita. Primer es va asseure a la cadira grossa, però era massa dura. Després es va seure a la cadira mitjana, però era tan alta que els peus no li arribaven al terra. Després es va asseure a la cadireta petita, però com que la Rínxols d’Or pesava massa… BUM!! I la cadireta es va trencar. Avergonyida pel que havia fet, va entrar a la cuina i va trobar tres bols de sopa que encara fumejaven, un bol gros, un mitjà i un petit, i com que tenia molta gana, els va tastar. Primer va tastar la sopa del bol gros… Ah! Era supercalenta. Després va tastar la sopa del bol mitjà. Ecs! Era molt salada. En darrer lloc va tastar la sopa del bol petit i la va trobar tan al seu gust que se la va menjar tota.
La Rínxols d’Or va veure unes escales, va pujar cap a dalt i va entrar en una habitació molt gran. Les parets estaven pintades de color verd i en una hi havia tres fotografies de tres ossos. El terra era de fusta. A l’habitació hi havia tres llits. Va enfilar-se al llit gran, però era massa dur. Després va pujar al llit mitjà, però era massa tou. Va pujar al llit petit i la Rínxols d’Or ràpidament es va adormir. Els tres propietaris de la caseta eren tres ossos que havien anat a collir bolets. Al cap d’una estona van tornar i es van trobar la porta oberta. L’os gran va dir: —Qui ha entrat a casa nostra? Van entrar a la sala d’estar i l’os mitjà va dir: —Qui s’ha assegut a la meva cadira? I l’os petit va dir: —Qui s’ha assegut a la meva cadira i l’ha trencada? Van mirar a la taula i van veure els bols de sopa. L’os mitjà va dir: —Qui ha tastat la meva sopa? L’os petit va veure que s’havien menjat tota la seva sopa i es va posar a plorar.
Els tres ossos van pujar per les escales cap a l’habitació i van veure la Rínxols d’Or dormint. Van tenir una sorpresa molt gran. La Rínxols d’Or es va despertar i va tenir un ensurt tan gran, que corrents es va escapar per la finestra i va marxar cap a casa seva sense sabates.
Els tres ossos la van cridar: —Ei! Que t’has deixat les sabates! Però corria tant que no els va sentir. I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.
La compra pensativa
L
’Ajab-Gul era un noi de set anys que vivia amb la seva àvia a Zhob, ciutat situada dins del Balutxistan, al Pakistan. Ell era un nen orfe, malauradament els seus pares van morir en un accident de cotxe. Era el dia de la festa de l’Eid, i molts nens anaven a l’Eid-Gah, on hi havia moltes parades per poder comprar diferents objectes i aliments.
Les famílies menjaven i gaudien del dia de l’Eid, tots vestits amb roba bonica. Allà hi havia els amics de l’Ajab-Gul: en Zulfiqar, en Nabi Khan, en Balaj i en Gul Khan. Estaven menjant i gaudint, però no van preguntar a l’Ajab-Gul si volia afegir-s’hi. Hi havia moltes palmeres i el terra pavimentat era recobert de catifes, i moltes persones s’estaven preparant per a l’acte d’adoració.
L’Ajab-Gul va anar tot sol a la festa perquè a la seva àvia li costava caminar. Ell va caminar tota l’estona descalç perquè l’àvia no tenia gaire diners i no podia proporcionar-li sabates noves. L’Ajab-Gul només tenia quaranta-cinc rúpies (moneda del Pakistan) que li havia donat l’àvia. Va veure gronxadors mecànics, però va pensar que no podia malgastar els diners. Els seus amics van pujar als gronxadors mecànics i també es van comprar joguines. En Zulfiqar es va comprar un cotxe de joguina; en Nabi Khan es va comprar un nino; en Balaj, un soldat, i en Gul, un avió. Tothom estava jugant amb les seves joguines.
L’Ajab-Gul només volia que li deixessin veure i tocar les joguines, però no l’hi van deixar per si es trencaven. Després de comprar-se les joguines, els nens van voler comprar alguna cosa per menjar. Van comprar gulab-jamun, halwa i jalebi. L’Ajab-Gul els mirava afamat. Ell no havia menjat res en tot el dia encara que tenia molta gana, així que se’n va anar a una botiga de jalebi per comprar-ne una. Però pel camí va veure una botiga amb molts bastons de fusta i es va recordar de la seva àvia. Hi va entrar i va preguntar al venedor quant costava un dels bastons. L’home li va dir que serien 50 rúpies. L’Ajab-Gul li va regatejar amb seguretat i finalment li va dir: —Només tinc 45 rúpies, les agafes o no. El venedor va acceptar vendre-li el bastó per 45 rúpies. Va sortit de la botiga d’objectes de fusta quan tothom estava tornant a casa. Pel camí els nens anaven jugant sense precaució, i les joguines es van trencar accidentalment. L’Ajab-Gul va començar a fer trucs amb el bastó perquè els seus amics no estiguessin tristos, i llavors tothom va voler tocar aquell pal. L’Ajab-Gul va pensar que no els hi deixaria pel que li havien fet a ell amb les joguines, però també li va fer il·lusió compartir aquell moment amb els seus amics. Els va explicar que era per a la seva àvia i que el podien tocar, però amb molta cura que no es trenqués.
Quan va arribar a casa estava molt cansat i amb gana. Li va preguntar a l’àvia si tenien menjar, però l’àvia li va contestar:
Ell li contestà: —He pensat que necessitaves un bastó per caminar, i te n’he comprat un.
—Et vaig donar diners per menjar i beure, que els has donat o els has perdut?
L’àvia el va mirar i li va dir: —No deus haver menjat en tot el dia, deus haver patit veient els altres nens menjant dolços.
L’àvia es va enfadar i va començar a renyar-lo: —Què t’estàs amagant darrere l’esquena?
L’àvia va començar a plorar i el va abraçar amb molt d’amor i van preparar el sopar junts.
Els tres xais
H
i havia una vegada dos germanets xais i una germaneta xaia que vivien amb la seva mare al mig del bosc. El xai gran sempre es passava el dia mirant la televisió. A la xaia mitjana li agradava molt llegir i jugar; de vegades es passava tot el dia jugant i de vegades, tot el dia llegint! En darrer lloc, el xai petit, que era molt intel·ligent i es passava el dia sencer estudiant. La mare dels tres xais els havia dit que havien d’anar a viure sols al camp perquè ja eren grans i s’havien d’espavilar solets. Quan eren al camp van buscar un lloc per poder fer tres cases, perquè no volien viure junts perquè dos dels germanets no volien treballar gaire i no es posaven d’acord, i van decidir fer les cases sols. No es van adonar que en aquell camp hi havia un llop que els estava espiant.
El xai petit va ser el primer de començar a fer la seva casa, de maons, perquè va pensar que així la casa resistiria més la pluja, el fred… La xaia mitjana, quan va acabar de fer la migdiada, va pensar que era un bon moment per començar a fer una casa de fusta, que li costaria menys que no pas de maons com el seu germà petit. El gran, que es va passar el dia mirant la televisió, quan els seus germans van acabar va decidir fer una casa molt ràpid i la va fer de palla, que costava menys de fer que les dels seus germans. A la nit, se’n van anar a dormir cadascun amb el seu peluix. El llop es va apropar a les cases i en veure els peluixos, com que se sentia molt sol, va pensar de trucar a la porta per demanar si li’n deixaven un. Quan va trucar a la porta de la casa de palla, el xai gran va tenir molta por i no li volia obrir
ni escoltar el que el llop demanava. El llop, per poder entrar, va començar a bufar i la casa va volar. El xai va agafar el seu peluix i va sortir corrents a casa de la seva germana mitjana. El llop intentava dir-li que no tingués por, que només volia jugar amb el peluix una estoneta, però el xai no el va escoltar. Quan va arribar a casa de la mitjana, el llop va tornar a intentar parlar amb ells, però no van voler obrir la porta. Llavors el llop va tornar a bufar i bufar i la casa va ensorrar. Corrents van anar a casa del seu germà petit amb els peluixos a les mans. El llop corria darrere demanant els peluixos; no els volia espantar, però ningú l’escoltava. Quan els germans xais van arribar a casa del petit li van dir: —Germanet, el llop ens vol menjar! —Com ho sabeu? —va respondre el xai petit. —Perquè ens està perseguint!
Aleshores el germà petit va parar l’orella a la porta i va sentir el llop que deia: —No tinc ni peluixos ni amics! Em quedaré tota la vida sol! Quin rotllo! Quan el petit xai va sentir això va pensar que amb la llana dels germans podien fer un peluix per al llop. Així que va proposar-ho als seus germans i entre tots van fer un bonic peluix. Al cap d’unes quantes hores, quan ja tenien el peluix fet, van convidar el llop a berenar xocolata desfeta amb xurros i croissants. El llop va dir: —Moltes gràcies per convidar-me a berenar! Sento molt haver ensorrat les vostres cases. M’agradaria ajudar-vos a construir més pisos en aquesta casa perquè hi pugueu viure tots. —Moltíssimes gràcies, llop! Quina fantàstica idea!
Per celebrar-ho van posar música i van descobrir que el llop era molt bon ballarí. Els dies van anar passant i cada vegada es feien més i més amics; per això els germanets xais van proposar al llop de fer una habitació a la casa per a ell. —De debò? No teniu por que us mengi? —va preguntar el llop sorprès. —No! Confiem molt en tu!
Així que es van posar a construir unes sales per compartir on hi hagués coses per a tots: una discoteca, una biblioteca, una zona de jocs, una sala amb un projector per poder mirar pel·lícules i dibuixos i una zona d’estudi. Fora de la casa van fer una pista de bàsquet i una piscina amb tobogan i trampolí. Cada dissabte convidaven tots els animalets del bosc a passar el dia. Era súper divertit! Des d’aquell moment van viure tots molt i molt feliços berenant, cada tarda, xocolata desfeta amb xurros i croissants.
Dibuixa’m un conte A partir de la descoberta de realitats llunyanes, de cultures i ciutats geogràficament distants però cada cop més properes a les nostres escoles, podem començar a imaginar i a construir un món més just.
vol esdevenir una eina de cohesió dels centres participants involucrant també les famílies i per això s’ha anat compartint la feina feta al blog del projecte, realitzant actes o activitats en els quals puguin participar.
El projecte «Junts» és una bona oportunitat per descobrir la riquesa de la interculturalitat de les nostres aules. A partir de l’intercanvi que s’ha realitzat amb el projecte «Junts» els centres de Barcelona i d’Islamabad han tingut l’oportunitat de descobrir cultures, alfabets i llengües diferents tot compartint contes, il·lustrant-los, enviant-se cartes o fent tallers.
A més, amb aquest llibre que teniu a les mans, es compleix un altre dels objectius: generar cooperativament un material que serveix per enriquir el treball intercultural d’altres centres educatius. Aquest llibre i el CD bilingüe, igual que els altres catorze de la col·lecció, es fa arribar a tots els centres de Barcelona i a aules d’acollida de tot Catalunya que tinguin infants pakistanesos perquè trobin, quan arribin, un material que puguin reconèixer com a seu i alhora els connecti amb la llengua d’acollida.
El projecte va més lluny del treball interdisciplinari que es desenvolupa als centres participants;
Dibuixa’m un conte
Altres publicacions del projecte «Junts»
Juguem plegats Nxaŋ ntuluŋ Jouons ensemble
Junts dibuixem i cantem 1 Nxa deŋ xa sigilaa niŋ nini safe ke 1 Ensemble, dessinons et chantons 1
Dibuixa’m un conte 3 Dessinons un conte 3 Nanu nataal aw léeb 3
Dibuixa’m un conte 4 Dibújame un cuento 4
Huk willakuyta llimphiypay 4
Dibuixa’m un conte 5 Deseneză-mi o poveste 5 Dibuixa’m un conte 6 6
Dibuixa’m un conte