El Roure 43 by Juanjo Valeros

1r quadrimestre 2013

L’AVE arriba a Girona

ENTREVISTA

Montserrat Fontané Serra IMATGES PER AL RECORD

Processons de Girona

Editorial

El tren d’alta velocitat n cop ha entrat en servei el tren d’alta velocitat a la ciutat de Girona i finalitzades –suposadament- les obres de l’estació del tren d’alta velocitat, però amb l’aturada sine die de les dues fases restants del projecte ferroviari (soterrament de tren convencional), Girona es veu abocada a la necessitat de recuperar un espai vertebrador i integrador de la ciutat: el Parc Central, tot i que l’àmbit d’afectació és molt més ampli que el que havia estat el mateix parc. Més enllà de les molestes obres i dels danys que han ocasionat als veïns i comerciants, ara ens toca entre tots superar, amb nota, l’examen de decidir amb un procés participatiu com volem que sigui aquest espai i la Girona del futur. Aquest treball necessita unes reposicions prèvies que resten orfes de regles de joc que dotin Girona de la necessària seguretat, certesa i capacitat per poder decidir i executar. L’efecte enlluernador del miratge d’una Girona sense viaducte que va

representar la proposta feta l’any 2001, va fer oblidar al govern municipal d’aquell moment, que abans de qualsevol intervenció d’aquesta magnitud, calia fixar i protegir la nostra ciutat. No es va signar cap mena de conveni entre l’Ajuntament de Girona i el Ministeri de Foment. Aquesta mancança no és sobrera. El conveni ens hauria dotat d’allò que ara ens manca i tant es demana: seguretat, certesa i capacitat de decidir i executar. Aquest negre sobre blanc degudament rubricat, hauria garantit, en primer lloc, la dotació pressupostària de difícil concreció en el moment actual, i en segon lloc, hauria fixat un calendari vinculant per a les parts i hauria previst una de les qüestions més importants: com indemnitzar els afectats directes i la ciutat de Girona pels danys que les obres haguessin pogut originar; detalls bàsics per poder culminar un projecte que ara sembla que quedarà amputat pressupostàriament. De les mancances intentem fer-ne

virtuts. Dia a dia demanem i exigim, en la mesura de les nostres capacitats, que es doti ADIF dels recursos necessaris per executar correctament i en un termini raonable les obres de reposició de les zones afectades. Tot amb la finalitat d’aconseguir no una simple reposició, sinó una veritable millora d’un espai tan maltractat. S’ha aprovat el projecte de reposició del carrer Josep Maria Gironella i en el ple del mes de març, s’ha aprovat inicialment i subjecte a al·legacions el projecte de reposició del que fins ara s’havia conegut com plaça d’Europa; ambdós treballs són la porta d’entrada al debat de com volem que siguin les reposicions del parc i la llosa. Debat que serà obert i constructiu amb tota la ciutat i tenint especial cura de les opinions i necessitats dels veïns i comerciants dels barris més afectats. Carles Ribas Gironés REGIDOR D’URBANISME DE L’AJUNTAMENT DE GIRONA

SUMARI Núm. 43 - 1r quadrimestre 2013 Publicació del CONSELL MUNICIPAL DE LA GENT GRAN: Una eina per a l’intercanvi i la comunicació EQUIP DE REDACCIÓ: Francesc Pararols, Enric Homet, Pere Madrenys, Albert Juncà, Narcís Amagat, Pere Vilà, August Moret, Joan Miró i Àngela Ferrer. CORRESPONSALS: Pere Plana (Esplai G.G. St. Narcís), Pitu Caicedo (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Vila-roja), Luis Herrera (Assoc. G. G. La Unió), Maria Marín (Assoc. de Pensionistes i Jubilats St. Joan), M. Oliva Moreno (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Taialà), Enric Homet (G. G. "Barri Vell-Mercadal"), Josep Majó (Assoc. de G. G. "Onyar-Montilivi"), la Junta (Assoc. G.G. de Pedret), la Junta (Assoc. G.G. Vall de Sant Daniel) i Beatriz Sánchez (Assoc. G.G. Sta. Eugènia de Ter)

2 4 8 14 16 18 22

23 24

El Consell Municipal de la Gent Gran Plaça del Vi, 1 - 17004 Girona

Foto portada: Juanjo Valeros / Coordinació: Plural Comunicació Disseny: Juanjo Valeros / Impressió: Gràfiques Alzamora SA Dipòsit legal: GI-066-96

30 32

EDITORIAL OPINIÓ CIUTAT

Vida Associativa Ja tenim l’AVE i els ferroviaris? IMATGES Setmana Santa ENTREVISTA Montserrat Fontané Serra CONSELL G.G. Tot a punt per la Diada de la Gent Gran de Girona QUALITAT Gastronomia DE VIDA Projecte deslligar: Una realitat a la residència de Sanitas de Girona CULTURA Reportatge: L’Hospital Santa Caterina (1212-2012) Vuit segles de solidaritat, entre l’abisme i el cel RACONS La reposició del Parc Central AHIR I AVUI El Parc Central de Girona

Editorial

▼ CARTES

Ben cordialment Benvolgut Sr. Alcalde, Tots els components de la redacció i col·laboradors de la revista El Roure tenim el gust de saludar-lo. I sens dubte seguim desitjant que Girona de mica en mica esdevingui una ciutat atractiva, que ja ho és, però evidentment tot és millorable i sabem que vostè se l'estima i procura que cada dia fem un pas endavant en aquest sentit. Hi ha alguns esdeveniments que han fet de Girona un focus d'atracció per a residents i forans. Per exemple, "Girona 10" crec que fa que es conegui una mica més la nostra petita però bella ciutat. És un dia en què moltíssima gent ens visita i evidentment aquest fet ha de repercutir en el comerç, hotels, bars, restaurants... que si s'enamoren de Girona, tornaran i en faran un lloc d'atracció turística. El dia de Sant Jordi també pot ser un pol de connexió si s'organitza amb ganes, il·lusió i creativitat. Talment la Setmana de les Flors és un altre esdeveniment que s'ha de millorar cada any, i la nostra Setmana Santa i Temporada Alta, i aprofitar al màxim les nostres possibilitats, que són moltes i vostè ho sap, i aquesta il·lusió que sentim nosaltres li volem transmetre perquè cuidi aquesta nostra Girona talment una delicada flor. Ara bé, la perfecció no existeix i naturalment encara tenim mancances que vostè que és el cap de l'Ajuntament podria segurament procurar millorar. S'ha comentat a la reunió de preparació de la revista que manquen moltes marquesines, per exemple, davant de la Salle. No sempre el temps és bo, fa fred, vent i les persones que esperen, de vegades ja grans, estarien millor si tinguessin el refugi de la marquesina. També li voldria comentar que l'Esplai del Mercadal-Barri Vell està una mica abandonat, no tenen calefacció i els avis passen fred, és una llàstima que aquest lloc no estigui prou cuidat ,crec que la nostra gent gran es mereix millor tracte. Potser unes estufes de butà, o uns calefactors...,no ho sé, però crec que és un punt a tenir en compte. Sabem que vostè s'esforça perquè tot rutlli convenientment, però així i tot la neteja a molts barris, sobretot els més allunyats del centre, podria ser més acurada .No només ha de lluir la part cèntrica, tot ha de ser ben cuidat. La Devesa és un altre punt pendent. Ja sabem que amb la crisi tot és més difícil, però sempre hi ha prioritats. Les obres del TAV han estat feixugues per a molts gironins i desitgem que les gestions que vostè faci perquè tot quedi bé i arranjat tinguin un final feliç i ràpid. Els veïns han passat i passen un veritable calvari, sabem que ho està gestionant. L’arribada,

tan esperada, d'aquest tren suposem que ens portarà algun avantatge, però no oblidem ni deixem de reivindicar que se solucioni tot el sistema de comunicacions: trens convencionals, carreteres..., és difícil arribar a tot però comptem amb la seva bona disposició per insistir on sigui per solucionar aquests petits o grans problemes. Ben afectuosament Àngela Ferrer i Mató

Transport públic de Girona Benvolgut senyor, Una altra vegada em permeto demanar la seva atenció, per exposar quelcom que, al meu entendre, val la pena comentar. Es tracta de les parades de l’autobús al carrer del Migdia davant de l’Escola La Salle. Per als que procedeixen del sud, en direcció al centre de Girona, disposem d’una estupenda marquesina i a prop hi ha dos o tres bancs. En canvi, per als que circulen a la inversa, no disposen de cap banc i encara menys de marquesina, i estan obligats, els passatgers, faci fred, calor o plogui a esperar-lo a peu dret, malgrat que molts d’ells van al CAP de Montilivi, perquè tenen alguna malaltia. Es comprèn que a la vorera a on tenen la parada els que vénen al centre és estreta i molestarien els bancs i també la marquesina. Però es podria estudiar la possibilitat de traslladar aquesta parada a la cruïlla del carrer del Bisbe Lorenzana o de La Salle, a on les voreres són molt més amples i podria així solucionar el “problema” esmentat abans. Després de comentar aquesta nova “anomalia”, em permeto reiterar les exposades en anteriors cartes, com són: marquesina a la parada de l’autobús a la plaça de l’Assumpció de Sant Narcís, així com la quasi ineficaç plataforma; pas de vianants, entrada a la rotonda i obligació d’anar cap a la dreta els vehicles procedents de Pare Claret; pas de vianants a la cruïlla Jaume I i Joan Maragall. Gràcies anticipades per l’atenció que pugui o li permeti la seva important feina dedicar a la present carta, i aprofito l’avinentesa per saludar-lo molt afectuosament. Pere Plana i Pujol

Opinió RONDALLA SENSE FICCIÓ

Diàleg amb un petit brollador per Enric Homet i Romà

EMPRE he cregut que totes les coses, pel sol fet d’ocupar un lloc en la immensa bola que ens tolera amb tanta benignitat, mereixen un reconeixement que les dignifiqui, per petita o per gran que se’ns mostri la seva presència. Serà bo que fem marrada per negar la veu del pragmatisme i posem fil a l’agulla de les il·lusions. Tot primer, endinsemnos al camí sempre imperfecte i fràgil dels impossibles i escoltem la veu d’un petit brollador decorant l’humil estany de la plaça de l’ Assumpció al barri de Sant Narcís, el qual ja feia temps que ens tenia preocupats... “Hola, corcó de les tendres mirades -començà el petit raig d’aigua-, qui t‘ha donat tants poders com per despertar els meus somriures i fer-me cantar al compàs dels dos germans que de temps m’hi esperaven?”. I jo, mirant-me’l cofoi i sense fugir de l’enigma, contestava: “Amic brollador, no és pas per l’afecte del poder, que tu emergeixes amb més força, sinó per unes ànsies de captar tot el sentit que inspirà el creador del graciós trio bressolant petits nenúfars. Algú estimà l’interès de donar a conèixer els teus sons en moments de silencis i fosques”. El brollador contesta: ”Però el resultat és que jo dormia un somni llarg i segur, i ara, ves per on, he de treballar sense obtenir ni hores ni descans

d’inhabilitat, ja em sentia senyor dels meus silencis... Qui gosà despertar-me’ls en moments més aviat propers a la contínua retallada a negar tot dret que no porti el segell propagandístic i barroer d’enaltir partidismes?”. Jo li responc: “Un veí escoltant prop teu, / notà que es desafinava, / i sentint aquells malsons / va creure, amb moltes raons, / que la teva veu faltava. / Tot seguit se’n féu ressò / i ho comunicà a l’alcalde, / que ho va entendre d’immediat. / I ja ho veus, tu has afinat / allò que desafinava. (Ves per on, fins i tot en neixen espontanis rodolins per enjoiar-te la feina). No en tens prou, amb tot això? Foto: Juanjo Valeros Necessites més arguments?”. tebis, per acotxar les meves quime- Contesta el brollador: “I tant que en res. Ja sé que l’harmonia que tinc prou! Per què no ens alegrem escampo i la visió manifesta són mútuament les hores amb aquestes detalls ben respectables que el visi- nostres habilitats?”. tant escolta i admira, mes...”. Les pròpies raons foren: “Doncs, senI les meves raons jo posava: “Que no zillament, perquè per tu el doll és la sents la il·lusió de destacar entre teva funció rutinària, i en canvi la aigües somes i fetes per enjoiar les persona no sempre està disposada a persones? Pensa que amb la teva endolcir actituds. Si per cas, el dia reaparició els sons se t’endiumengen que m’hi senti disposat, em recolzaré i ofereixen més segurs el raig a l’au a la tanca i la farem petar. M’hi que ve a gaudir el teu petitet glop esmerçaré molt, perquè la vostra d’aigua, amb la granota ben propera solitud també em corprèn. Les coses i l’esquerp peixet fet de colors, tres del comú sou poc estimades. Necesestils de vida que no has d’oblidar siteu atencions de les persones, obsquan pressentis el corc de la gasive- tinades com estem, en la possessió i ria”. la petulància. I ara, digues amb mi: Ell, diu: “Però, després de tant temps Moltes gràcies, senyor alcalde!”.

FE D’ERRATES

En l’article “Només veiem tres colors”, del Sr. Albert Juncà Padrosa, publicat a “El ROURE”, núm. 42 (pàgines 26 i 27), hi havia una errada en relació a la reproducció del text original amb la creació de colors de la retina, els correctes són vermell, verd i blau.

Opinió

LLAMBREGADES

Girona: ciutat de trens per Àngela Ferrer i Mató

l'estació i el tren no contiirona sempre ha nuà el viatge fins que ella tingut trens, pogué tornar a pujar. Us més o menys importants, però viatjar ho imagineu amb els en tren ha estat a l'abast monstres de l'AVE? dels gironins. A mi partiTambé era divertit, i això cularment sempre m'ha passava sempre, que el agradat aquest mitjà de tren quan arribava a l'estransport, el trobo tació de la Font Picant còmode, tranquil i no et feia una parada extra, ja sents lligat al seient com que a l'estació moltes passa en autocars i en dones venien a vendre avions. Un viatge en tren aigua picant als viatgers és agradable, almenys jo que ho desitjaven, que Plaça d'Espanya amb la màquina nº2 del tren de Sant m'ho passo molt bé. eren molts, era molt bona Ara que ha arribat l'AVE Feliu. 28/11/1975. Ajuntament de Girona. CRDI. i barata, i el bon tren no després de tants anys (Sebastià Martí) engegava fins que tothom d'esperar-lo, sento certa havia begut i retornat les nostàlgia dels trenets que havíem que el que més vaig utilitzar fou el ampolles. Coses que ara farien riure tingut i que, encara que eren lents i de Sant Feliu. A mi m'encanta el els nostres joves. fins i tot podies arribar ennegrit per mar i per aquesta raó era el meu Un altre dia vaig pujar al tren que la polseguera que la màquina t'en- preferit. Anant amb aquests "tre- anava a Palamós i passava per Palaviava si treies el cap per la finestra, nets" vaig viure moltes anècdotes frugell, on jo em dirigia per passar eren uns desplaçaments divertits, que potser poden ésser divertides, les festes de Santa Margarida (20 de podies xerrar a cor que vols, menjar- vistes amb els ulls de l'actualitat i juliol). Vaig sortir de bon matí de te tranquil·lament un entrepà, jugar pensant en la velocitat de l'esperat Girona i com a mínim havia d'arribar a l'hora de dinar, no era qüestió a cartes... i tot això en un trajecte AVE. en aquells moments de perdre's un tan curt que ara faria riure el sol àpat tan saborós com el que cuinapensament de poder fer tantes PETITES ANÈCDOTES ven les àvies de les cases, tan bo que coses en tan pocs quilòmetres.Com ha canviat tot! Ara sembla que tot Un dia que volíem passar el dia a n'hi havia per llepar-se’n els dits. s'ha de fer corrents i ja no sé si hi S’Agaró, agafàrem el tren de bon Doncs vaig arribar just! Tot el matí: matí, una mica carregats, amb els xuc, xuc..., semblava una veritable hem guanyat o perdut. Un dels trens emblemàtics era el atuells de bany, l'esmorzar i per tortuga. Recordo que pensava que que anava de Girona a Sant Feliu de suposat el dinar, en aquella època ni caminant hauria arribat abans. Però Guíxols, sortia a les set menys vint se'ns acudia poder anar a cap res- era un mitjà barat i descansat, i minuts i arribava més o menys pas- taurant, la bossa no donava per sobretot pel preu, tenies paciència. sades les nou, ja podeu calcular la poder-ho fer. En aquesta ocasió hi Podria explicar moltes més coses velocitat de tortuga que portava. venia la meva mare, que també era curioses però crec que ja és suficient També teníem el tren d'Olot i el de una gran entusiasta dels bany de per fer una reflexió i pensar com ha Banyoles, cantades les seves mar. Vet aquí que en arribar a l'es- canviat tot i com sense adonar-nosexcel·lències per la Trinca, que per tació de Cassà va tenir moltes ganes en el temps ens ha atrapat. Ara que riure's dels esdeveniments del d'anar al lavabo i el del tren estava tenim mitjans ràpids, solem tenir moment eren uns veritables experts. ocupat. Llavors ho va dir al revisor i menys temps per fer coses. ParadoJo vaig viatjar en tots ells, encara va deixar que baixés al lavabo de xes de la vida!

Opinió

Història d’un viaducte na vegada hi havia una (gran) ciutat que tenia un viaducte. Per aquella antiga via elevada, en altre temps, hi circulaven trens. Després, només de tant en tant la recorria un comboi de mercaderies. El govern municipal havia decidit enderrocar la construcció que destorbava els plans urbanístics de la ciutat. No estava pas en el centre de la població, sinó al SO. La ciutat, però, sentia fam per nous espais, destinats a noves construccions, centres comercials i habitatges. Vigileu! No és el que penseu! La línia de ferrocarril elevada va ser construïda l’any 1934 i estava pràcticament en desús des dels anys 60. El darrer tren hi va circular el 1980. L’any 1999 s’havia convertit en una mena de selva urbana. El viaducte estava en una illa densament poblada. Uns quants visionaris, molt pocs, somiaven conservar la construcció. No eren gaire populars. La majoria de la població volia que desaparegués.

Els visionaris creien que podia subsistir amb una altra destinació. Llavors la ciutat va patir un gran desastre criminal. Aquell atac a traïció va desvetllar l’interès per la planificació urbanística no exclusivament lucrativa, tot i que podia ser compatible amb el progrés econòmic. La societat d’amics del viaducte va veure créixer el nombre d’associats. Tant, que van poder encarregar un estudi que demostrava que era factible la transformació del viaducte en un espai urbà que conservés part de la construcció i es convertís en un

El solar de la pujada de Sant Feliu: un espai malaguanyat! per Jordi López Pleyan olts de nosaltres recordarem que en els primers anys vuitanta es varen enderrocar dues cases de la pujada de Sant Feliu amb la finalitat de posar al descobert un tros de la muralla primitiva que encerclava la vila, i que juntament amb la demolició d’un edifici del carrer de les Ballesteries proporciona una magnífica guia per endinsar-nos en el coneixement de l’antiga muralla

que arribava fins a la placeta del Correu Vell, on s’alçava fins al portal sud d’accés a la ciutat. Aquest petit espai que s’obrí en aquell carrer va complir en principi la seva missió i els gironins i visitants pogueren observar des de la via pública tot un pany de la muralla de l’antic reducte. Amb el temps aquesta paret es va anar cobrint d’una espessa vegetació de plantes enfiladisses que amagaren el mur

passeig enjardinat. Una part es va enderrocar, certament. La conservada s’ha convertit en un passeig concorregut pels habitants de la ciutat i en una atractiva destinació turística. És un espai dissenyat amb intel·ligència, art, encert i bon gust. Hi ha llocs per descansar, per refrescar-se, per contemplar la ciutat, els carrers i el riu. En algun punt, conserva la vegetació assilvestrada d’abans de la reforma. No és el primer viaducte transformat en passeig. Tenim, a París, la Promenade Plantée a prop de la plaça de la

de forma total. Cap a finals del mes d’octubre de 2011 aquesta massa arborescent assolí una espessor i una grandària tan considerable que, amb molt d’encert, es procedí a fer una neteja a fons del mur esmentat, el qual a finals del mes de març oferia ja una visió diferent on es mostrava amb naturalitat el pany de muralla, i net totalment de vegetació. Tanmateix, avui dia l’enfiladissa ja hi torna a fer acte de presència, de tal manera que si no es va en compte tot l’ardu treball realitzat haurà esdevingut inútil i, a més a més, cal pressuposar una nova amenaça a causa de la plantació, a

Opinió

Bastilla. Els amics del viaducte van organitzar un concurs d’idees no oficial l’any 2003. El concurs va ser un èxit de participació i va contribuir a augmentar la popularitat de la idea. El nou govern municipal es va mostrar favorable a un canvi de posició. Assumir un projecte innovador per al viaducte, que de ser un entrellat de metall es convertia en un parc, i la renovació de les normes urbanístiques van donar un nou impuls a noves construccions en la zona, signades per arquitectes de fama, com

Frank Gehry. El nou passeig es va inaugurar l’any 2009. La primera fase va significar una inversió de 150 milions de dòlars i l’associació d’amics del viaducte en va aportar quasi 20, a més d’assumir altres despeses. Per cert, la línia de ferrocarril es deia, i es diu, High Line. Els primers defensors es diuen Peter Obletz, Joel Sternfeld, l’escriptor i l’artista Robert Hammond. El disseny és de l’arquitecte James Corner i de Piet Oufold; al seu darrere, les firmes Diller Sconfio i Renfro. L’obra és de l’arquitecte Paul Goldberger. Ah! La via de tren anava de Gasswoort Street al carrer 34, pel barri de Chelsea, i el passeig actual encara travessa la Desena Avinguda (i la segona fase arribarà a la Vintena Avinguda). El riu és el Hudson. L’illa, Manhattan. La ciutat, Nova York. La informació ha estat proporcionada per la revista National Geographic, el número d’abril de 2011 de l’edició americana, i estem agraïts a viatgers que han visitat Nova York i han fet un passeig per High Line. I Girona? S’inspirarà en Nova York?

pocs metres de la paret, de sis arbusts d’espècie enfiladissa, que si bé el mes d’octubre de 2011 encara no se’n notava l’impacte, avui dia ja creixen ufanosos i avancen a passos de gegant, el desenvolupament dels quals no tardarà a impedir novament la visió des del carrer d’aquest malaurat mur. Si comparem la situació en què es trobava el referit lloc el mes de març passat, es fa palès que aquella és la que cal, perquè respecta el fi que propicia l’obertura d’aquest espai i ofereix als vianants un fidel exemple del nostre passat remot. Voldria assenyalar que donada la mida de les sis plantes arbustives no

hi haurà problema a traslladar l’estol enfiladís a un indret més escaient, la qual cosa es podria efectuar aprofitant una propera neteja que es faci de la paret central del solar. La protecció i salvaguarda del patrimoni històric és una tasca que competeix als seus responsables, però també la ciutadania, des del lloc que li correspon, s’hi sent d’alguna manera participant. Ben segur que les futures generacions agrairan com es mereix qualsevol actuació realitzada, mercès a la qual es pogué conservar el lleial testimoni de la labor dels nostres avantpassats.

Aquest és un exercici de retòrica, perquè en la situació econòmica actual no sembla que hi hagi recursos per soterrar el tren convencional i enderrocar el viaducte. És cert que cal escoltar els veïns i que una part del viaducte és una muralla amb molts inconvenients. Estem segurs que a Girona hi ha prou enginy per trobar una utilitat alternativa i les virtuts turístiques a la conservació, almenys parcial, del nostre viaducte. Només heu d’imaginar-vos, com ha fet un de nosaltres, l’espectacle de la ciutat vista del viaducte estant: la Devesa, les places i, sobretot, la contemplació de la Catedral i de Sant Feliu, camí de travessar el riu per l’antic camí del tren. Joan Miró i Ametller, M. Lluïsa Bonmatí Serra, Joan Bosch Agustí, Àngel Almazan i Piquer, Enric Escribà Nadal, Laia Escribà Nadal, Joan Escribà Serra, Antoni Domènech i Roca, Ponç Feliu Llançà, Xavier Gassiot Matas, Jordi Homet Carbó, Ramon Moreno Amich, Dolors Nadal Casaponsa, Jordi Peix Massip i Josep Torrelles Vendrell.

Foto: Juanjo Valeros

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA Secció dedicada als casals i associacions de gent gran de Girona, com a espai d’intercanvi, de participació, relació intergeneracional en la vida de la ciutat i com a exponent de cohesió social. ASSOCIACIÓ GENT GRAN SANTA EUGÈNIA DE TER

Beatriz Sánchez

La Tuna de l'Associació de Gent Gran de Santa Eugenia de Ter.

L’Associació de la Gent Gran de Santa Eugènia de Ter és ara l’associació de gent gran més jove de Girona, nascuda el 24 de juliol de 2012, quan la Conxi Gallardo, l’Antonia Medina i jo mateixa, Beatriz Sánchez, vam entrar per registre la inscripció de la nova associació. Aquest naixement no va ser casual, sinó producte d’una sèrie de fets molt desagradables per a la gent gran del nostre barri. A principis del 2012, Caixa Catalunya, a través de la seva fundació social, anuncia als avis i àvies del Club Sant Jordi que s’acaba el club i que han de marxar del local el 10 d’abril del mateix any, després d’utilitzar-lo des de feia més de 30 anys. La Fundació Caixa Catalunya havia decidit unilateralment dedicar els locals a altres projectes socials, en especial per a joves. Alertat el barri de la situació, es va mobilitzar a través de la Mancomunitat de Santa Eugènia-Can Gibert (que agrupa la majoria d’entitats del barri com l’Associació de Veïns amb les seves vocalies de família i artistes, CESET, parròquia, Banc del Temps,

Associació de Comerciants, Casal Santa Eugènia-Can Gibert, Moteros, Xirois, eldimoni.com, coordinadora d’AMPA…). Es van fer reunions amb la Fundació i l’Ajuntament, i tot plegat va acabar en una manifestació de repulsa el 27 de març de 2012, així com la presentació d’una moció al Ple de l’Ajuntament de Girona l’11 de juny del mateix any. Producte de la pressió de la gent gran i de les entitats del barri, l’Ajuntament va destinar uns locals municipals (que en principi eren per al Centre de Dia, projecte paralitzat des de feia temps) per ubicar els avis i àvies del barri. L’Ajuntament segueix col·laborant amb el manteniment del local i la subvenció d’alguna activitat com el berenar organitzat per Nadal. L’associació de la gent gran, després de la inscripció, es va trobar sense cap recurs econòmic, i gràcies a la col·laboració dels comerciants de Santa Eugènia i Salt va organitzar una rifa d’una panera i va aconseguir els primers fons per obrir un compte en un banc. Ja el 7 de gener del 2013 començaren

els cursos de gimnàstica, ioga, ball en línia, pintura, manualitats i costura. Simultàniament s’organitzaren altres activitats com una excursió a Ceret, balls i bingo. Costa una mica arrancar-ho tot plegat, però esperem que en aquest segon trimestre tot vagi encara millor, ja que tots els principis són difícils, però no perdem l’esperança, perquè som gent gran, però amb moltes ganes de fer bé les coses. Tota persona que vulgui col·laborar amb nosaltres serà benvinguda a la nostra associació. Crec que entre tots ho aconseguirem. Moltes gràcies a tots els que ja s’han fet socis perquè la seva aportació econòmica anual (15euros) ens ajuda a fer moltes més coses de cara al futur. Encara que estem en plena crisi econòmica que tant ens afecta a tots, a uns més que a altres, jo sóc positiva i crec que entre tots aconseguirem tirar endavant l’associació. Ara més que mai ens necessitem i l’associació port ser un bon lloc per trobar-nos i ajudarnos. Gràcies a tots

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN DE LA VALL DE SANT DANIEL

La Junta

Una tarda a l'Esplai.

Les relacions socials són importants al llarg de la vida, en el cas de les persones grans influeixen de manera directa en el propi benestar personal. Per aquest motiu des de la nostra associació programem un conjunt d’activitats i de pràctiques socials per promoure l’envelliment actiu.

La nostra programació recull un conjunt d’aspectes que creiem importants per sentir-nos actius dia a dia: activitats de lleure, activitats culturals, activitats esportives, formatives... En aquest espai les volem destacar totes i cadascuna: gimnàstica de manteniment els dimarts i divendres de 16

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS DE TAIALÀ Hem començat un nou any ple d’esperances i il·lusions. El nostre casal és un model de participació i bona harmonia entre tots els seus participants. Una de les feines més esperades cada trimestre és la lectura de la revista El Roure, que ens arriba de manera puntual cada tres mesos. Així podem comprovar que altres companys en la mateixa situació que nosaltres fan tot el possible per dur a terme tota una sèrie d’activitats molt interessants. En la foto que us adjunto donem prova del nostre interès. El mes de febrer ha estat un mes molt mogut. Després de confeccionar durant mesos les disfresses, les vam lluir a la rua del carnaval d’enguany, en què tot un seguit de pares Noel vam desfilar des del Sant Ponç fins a la plaça de davant del nostre centre a on s’ha repartit xocolata per a tothom. El cap de setmana següent vam fer una sortida també tradicional a Tordera i

a 17 h; puntes de coixí els dilluns a la tarda; arts aplicades els dimarts a la tarda; fosa de vidre els dijous a la tarda; xerrades col·loqui... Totes són interessants per als nostres associats, que hi participen de manera molt activa. Moltes gràcies

M. Oliva Moreno

Llegint El Roure a l'esplai.

Blanes i en un restaurant de la zona vam menjar calçots i vam gaudir d’un espectacle de varietats. En aquesta sortida també vam veure desfilar companys nostres amb roba de primavera, tot plegat molt divertit.

Ara, de cares a la primavera, una de les festes més importants és Sant Jordi, diada durant la qual les flors i els llibres són els protagonistes, i són regals molt habituals per a les persones que més estimem.

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE JUBILATS I PENSIONISTES DE VILA-ROJA

Pitu Caicedo

Benvolguts lectors, Aquest últim trimestre el nostre grup de cant ha fet diverses actuacions en diversos centres. Al Puig d’en Roca, cantada de nadales a la missa oficiada per Francesc Pardo i Artigas, bisbe de Girona. Cantada de nadales a la residència de gent gran Santa Anna de Bescanó. Cantada de nadales a Oxali. Cantada de nadales al col·legi Sagrada Família i a Sanitas, concert de cançons d’ara i de sempre. El tercer divendres de cada mes continuem celebrant els berenars ball on els nostres associats poden gaudir d’una tarda de música en directe. Hem assistit plegats a alguns carnestoltes com el del nostre barri, el Sector Est, Germans Sàbat i Quart. Durant el mes de març col·laborarem en la celebració del Dia de la Dona, que es durà a terme el dia 7 del mateix mes.

Carnestoltes al barri de germans Sabat i Quart.

A partir d’ara se’ns presenta una temporada molt moguda. La setmana del 20 al 26 de maig organitzem novament la nostra setmana cultural, anomenada Dies de Flors. Aquest any, plena d’activitats diverses que

inclouen, entre altres, balls, concursos de petanca, concurs de dòmino, desfilada dels models elaborats per les alumnes del taller de vestits de paper (properament editarem el programa complet de les activitats).

ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN DEL BARRI VELL - MERCADAL És ben segur que els esplais de gent gran del nostre país no deixen passar per alt una diada com la de Sant Valentí, que els retorna als anys de joventut i unió amorosa. I si ho celebren amb motius recents, sempre hi aflora el record d’aquells temps de festes íntimes. Enguany, l’Associació de Gent Gran Barri Vell-Mercadal ho ha celebrat amb la incorporació a la diada del nou conjunt musical Metderband, una agrupació formada per músics professionals jubilats que s’han unit al grup de flautes dolces amb la il·lusió d’obrir nous camins entre les afinitats artístiques dels socis de l’entitat. I ho estan encertant plenament, ja que els èxits els acompanyen en cada nova actuació a què se’ls invita. La instantània de Toni Culubret ens en fa remarcable testimoni. L’associació, que va renovantse lentament d’acord amb les directrius del nostre Ajuntament, ha vist minvades algunes comoditats, que

Enric Homet

Actuació del grup musical Metderband.

s’observen més en aquestes diades de celebracions en ple hivern. Amb tot, la festa transcorregué amb la convicció que les mancances s’han anat detectant plenament i que el consistori està disposat a posar-hi remei amb celeritat. Serà un bon reconeixement de la consideració que mereixen

les associacions creades per donar caliu i vitalitat a les persones grans que les dignifiquen. Altrament, no serien invitacions a la vellesa modèlica i merescuda, dues adequades observacions que escauen plenament al comportament agraït dels seus beneficiaris.

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN DE PEDRET

Guitarres de Pedret i les seves veus En Josep Torrent i en Joan Massallé, veïns de Pedret i fortament vinculats al món de la música des de jovenets, són l’alma mater de la coral les Guitarres de Pedret i les seves veus. Va néixer fa quatre anys en el marc del Centre Cívic Pedret on, engrescats, assagen cada dijous a la tarda. Durant aquests quatre anys han treballat de valent, alhora que animat les festes que es fan al centre. Nadal, els dinars de cloenda i les xocolatades, entre altres, han gaudit cada vegada amb un repertori adient a l’ocasió preparat per les Guitarres de Pedret. Durant aquests anys la coral ha captat nous membres que amb la seva veu acompanyen les guitarres d’en Joan i en Josep. Actualment la Manuela Sánchez, la Teresa Descarrega, la Pepi Sánchez, en Salvador Guil, la Rosa Mascarós i la Susana Torras són els membres que cada dijous es troben per afinar junts la veu, i omplen de cants el centre. El repertori variat, a proposta d’en Josep i en Joan, l’acaben de decidir entre tots per tal que sigui escaient a cada festa. Engrescats, l’any passat van decidir tenir cançó pròpia. En Lluís Torner, poeta gironí aficionat i vell amic d’en Josep, hi va posar la lletra. La música va ser cosa d’en Joan. La tradició de sardanes de molta gent de Pedret li suggerí aires sardanístics per posar música a la peça que glossa el Centre Cívic de Pedret i la coral que té el goig de cantar-hi. Contents amb el resultat i l’acceptació, es proposen el projecte d’impulsar una sardana pròpia. Amb l’encàrrec al prolífic compositor de sardanes gironí Josep Antoni López, autor de sardanes com A Besalú, monestir de Sant Pere, gravada per La Principal de la Bisbal, o La riera de Sant Daniel, entre més de 50 títols, comença aquest projecte de

sardana pròpia, titulada el Centre Cívic de Pedret. L’estrena de la peça en el marc de les Fires i Festes de Sant Narcís de 2012 va ser interpretada per la cobla Marinada a la plaça de la Constitució el dia de Tots Sants amb gran èxit de públic, molt d’ell provinent del barri de Pedret.

La Junta

L’emoció de tothom hi va ser molt present. En aquests moments està en fase de gravació un nou CD de sardanes de Josep Antoni López, que inclou aquesta sardana, la del Centre Cívic de Pedret. Esperem que la puguem escoltar ben aviat!

El grup musical Les guitarres de Pedret.

EL CENTRE CÍVIC DE PEDRET El Centre Cívic de Pedret, de la nostra estimada Girona, té un cor que us vol fer sentir cançons per passar l’estona; si ens escolteu un xiquet, podreu veure com som, perquè amb el que us cantarem van les nostres il·lusions.

El dia que amb els companys vàrem tenir la pensada, no hem vist una altra corala amb gent més il·lusionada. I és en veure el sentiment que posem tots al cantar, que ens ha semblat escaient, convidar-vos a escoltar.

Cançons cançonetes, cançons cançonetes, caçons que surten del cor, si les nostres cançonetes us agraden d’escoltar, serem feliços uns i altres, perquè ens plau de poder-les cantar.

Cançons cançonetes, cançons cançonetes, caçons que surten del cor, si les nostres cançonetes us agraden d’escoltar, serem feliços uns i altres, perquè ens plau de poder-les cantar. Lluís Torner i Callicó

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ESPLAI DE LA GENT GRAN DE SANT NARCÍS Encara que sigui un tòpic, crec que és obligació, sobretot per a les persones que formen el nostre Esplai, fer referència al fet que ja hem començat un altre any... de la nostra més o menys dilatada vida. Segons el calendari que tenim és el 2013. És un sincer desig per a tots que l’haguem començat i que el puguem acabar bé amb salut i pau. Com ja anticipava en el número anterior, al setembre vàrem anar d’excursió, una setmana a Conca i Terol, amb nodrida i reeixida de participació. A l’octubre traspassàrem la frontera i anàrem al Vallespir (França) i al desembre, per celebrar el pre-Nadal, visitàrem la Fira de Santa Llúcia de Barcelona i després anàrem a dinar a la població propera de Vallirana, amb un suculent menú nadalenc i l’esperat ball a continuació. Per al període que comprèn aquest número de la revista, se’n prepara alguna altra i la primera serà la calçotada, que com a cosa quasi obligada serà a terres de Tarragona. Em plau tornar a parlar de les dues novetats que anticipava en el passat número, i és que es desenvolupen

Pere Plana

Una classe d'informàtica.

amb total satisfacció les classes d’informàtica i d’iniciació a l’anglès, a càrrec d’un membre de la Junta Directiva, com també un altre membre de la mateixa Junta té la responsabilitat de la secció de manualitats. Una altra qüestió que és digna de comentar és el tradicional sorteig de lots de Nadal, que com de costum se celebra a mitjan desembre en el marc

ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN “ONYAR-MONTILIVI” Hem entrat de ple en el nou any i no es veu millor que l’anterior, per més que ens ho vulguin vendre diferent. A la gent gran ens angoixen tantes incerteses i veure com ens volen fer combregar en rodes de molí. Patim i ens fan patir molt, les incògnites que afecten la família i tot l’entorn que ens envolta, es posen de manifest en cada tertúlia o taller dels que fem regularment al Hem de tenir esperança en un futur millor. casal. La pregunta que ens fem tots és: són prou competents, el regularment i amb una clara inclinació nostres governants, per trobar el camí cap a les activitats, que fomenten el benestar físic i mental, i que ens percorrecte cap a la solució de la crisi? Així i tot, la vida al centre continua meten una bona salut, allunyada de

del teatre del centre cívic amb nombrosa assistència de socis, i que podem assegurar que com que es respira la proximitat de les festes nadalenques, resulta una festa quasi improvisada on impera una alegria generalitzada, sobretot la dels afortunats en el sorteig, que anticipa de forma general la felicitació de les festes. Josep Majó

metges i medecines, ja que, a més, les retallades fan que ens sentim culpables de sobrepassar els pressupostos destinats a aquest servei, uns pressupostos aprovats sense cap estudi ben documentat sobre la seva necessitat i utilitat. En l’apartat lúdic, cal dir que s’ha participat en les festes de Carnaval, el teatre i les sortides i excursions, que han tingut un clar matís gastronòmic i cultural. Com que l’esperança en un futur millor, no la podem perdre, penso que més tard o més d’hora arribarà. Salut.

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS SANT JOAN

Maria Marín

Després de 12 anys com a president de l’Associació de Pensionistes i Jubilats Sant Joan, Antonio Romero ha deixat el càrrec i ha assumit la presidència Maria Garrié. Han estat 12 anys al servei de l’associació i de la llar de jubilats, viscuts amb molta intensitat i amb la intenció de millorar i de fer propera la llar a tots els seus socis i a tots els veïns de Can Gibert del Pla. S’acaba, doncs, aquesta etapa amb la satisfacció d’haver resolt moltes de les necessitats i demandes dels socis de l’entitat, que des del primer dia Antonio Romero va fer-se també seves i va lluitar fins a aconseguir resoldre-les. Els socis i sòcies han sabut valorar la feina del seu fins Un moment de l'homenatge a Antonio Romero. ara president, i així es va lat a la Llar Sant Joan, el senyor Pau l’Antonio durant tots aquests anys poder comprovar el passat diumenge Martinell. Durant l’acte l’Ajuntament com a president, així com desitgem dia 3 de març, aprofitant el ball de Car- de Girona va fer entrega d’un obsequi que continuï venint a la nostra llar a nestoltes que es va organitzar a la Llar a l’Antonio, que es va mostrar molt seguir posant el seu granet de sorra de Jubilats Sant Joan, on es va fer un emocionat en rebre el present i alhora perquè aquesta llar continuï funciosentit homenatge a l’Antonio, amb la va repassar aquests 12 anys al capda- nant, millorant i donant servei al seus presència del regidor de Serveis vant de l’associació amb un emotiu socis i sòcies i al barri de Can Gibert Socials de l’Ajuntament de Girona, el discurs de comiat. del Pla. senyor Eduard Berloso, i del director Des d’aquestes línies volem agrair del Centre Cívic Santa Eugènia, vincu- molt profundament la feina feta per Moltes gràcies per tot, Antonio!

ASSOCIACIÓ GENT GRAN LA UNIÓ DE PONT MAJOR

Quin hivern! Només faltava això! No en tenim prou amb aquesta crisi que tant ens turmenta que ara hem passat un hivern amb els refredats i la grip que tant ens afecta, sobretot a la gent gran. Tot i les mesures preventives, com les vacunes i “pastilletes”, i amb les recomanacions dels metges anem tirant com millor podem. Però ja som a les portes del mes de març i entrarem a la primavera, canviarà el nostre metabolisme i la sàvia natura farà la seva feina. Esperem que la nostra salut millori, en tots els

aspectes. A veure si amb millor temps podem ser més optimistes. I recordar que amb una bona alimentació i una mica d’exercici físic ens podem conservar com uns avis i àvies joves i ben cuidats. Endavant! I a cuidar-se! Una afectuosa abraçada per a tots i totes i especialment per als nostres socis i sòcies.

Les nostres activitats El passat dia 7 de febrer, com ja és tradició a la nostra associació, vàrem celebrar el Dijous Gras.

Luis Herrera

La tarda va transcórrer molt animada, ja que en aquesta ocasió vàrem tenir l’actuació d’animació del berenar a càrrec de Swelle’s, els socis i sòcies es van divertir molt amb les ocurrències de la showman. Vàrem servir un bon berenar sopar, amb botifarres i pinxos acompanyats de vi i cava. Ens enorgullim enormement per la nostra part, la de l’Associació de Jubilats La Unió, que els socis i sòcies s’ho passessin tan bé, perquè s’ho mereixen tot. Una abraçada de La Unió del Pont Major!

Ciutat HISTÒRIA

Ja tenim l’AVE i els ferroviaris? C

rec que seria injust parlar de l’arribada de l’AVE, tan esperada per molta gent i necessària per alleugerir els desplaçaments de les persones, sigui per lleure o per anar a treballar, per poder anar a Barcelona en 38 minuts, tenir al palmell de la mà anar a ciutats que abans t’haguessin robat un munt d’hores de carretera o de tren, és un somni. L’arribada de l’AVE la deixaré per als experts, però com deia a l’encapçalament, penso seria injust parlar de l’AVE i no fer un esment especial o d’homenatge a unes persones que han estat lligades a la paraula tren o Renfe, em refereixo als ferro- En Tarragó i Quintana amb la màquina de vapor 1400. viaris. Si ens remuntéssim a 60 o 70 anys va néixer a les diferents estacions enrere, no hi havia família que no on havia estat destinat el meu tingués un membre que treballés a besavi. Els cinc nois varen ser tots Renfe, a més, a les barriades, quan ferroviaris. El meu avi, no el vaig hi havia algú que era ferroviari se conèixer, va patir un accident l’any sabia per la manera de vestir; solien 1940, tenia 50 anys, va morir en anar foscos, portaven una cistella l’espai que queda esperant d’un tren de vímet penjada amb corretja o a l’altre. Era a Figueres i va anar agafada de la mà, on la mare o l’es- caminant fins a Vilatenim per busposa els havia posat el menjar de car una mica de carn per a la famítota la jornada de treball, abans era lia. Era acabada la guerra, no se’n impensable que un treballador anés trobava, i tenia cinc fills. Va tenir la a menjar a una fonda. Aquestes per- mala sort que un camió del tipus sones sortien de negra nit per anar “katiusca” de l’exèrcit, que anava a treballar i tornaven a hores també ple de soldats, el toqués, caigués i intempestives, eren coneguts per la anés a parar al llindar d’una pedra i duresa de la seva feina, la gent deia: es desnuqués. La mare sempre expli“És ferroviari, treballa a Renfe”, i cava que tants anys pujant i baixant reconeixia la seva dura tasca. dels trens en marxa i va morir camiEl meu avi eren set germans, cinc nant. homes i dues dones, cadascun d’ells Jo, des de petita, sempre havia sen-

tit a explicar com era de dura i bruta la feina del ferroviari i les anècdotes que havia viscut l’avi. La meva àvia sempre que podia, de petits, ens portava a l’estació a veure arribar els trens, que la veritat, feia impacte pel soroll, per la grandiositat de la màquina i el fum. El cert és que a mesura que la màquina entrava un es tirava enrere de la impressió que feia, també recordo el quilomètric, les famílies que en disposaven tenien els viatges més barats que l’altra gent. La mare m’explicava que la gent que treballava al tren s’ajudaven i apreciaven, quan en Raimon era petit, com que tenien el tren tan barat, anaven a Portbou i Colera. Els ferroviaris que havien conegut el meu avi, i m’enorgulleix dir que era una gran persona i com l’estimaven els companys de Renfe, a la mare li deien: “Ets una filla d’en Mora?” No és que tingués cap càrrec, havia fet de guardafrens, enganxador, segons com anava canviaven de càrrec o categoria, mosso d’estació, el que més enganxador, sempre relacionat amb les màquines. A casa, fins no fa gaire hi havia una escala de fusta feta de l’avi amb les travesses velles que canviaven, ja que eren molt fortes, per a la mare fer els vidres. Per tot això i pel que m’havien explicat, he sentit sempre gran estima pels ferroviaris. El meu avi va entrar a Explotació de Ferrocarrils MZA. Red Catalana de

Ciutat

Retrat de treballadors del ferrocarril en una màquina de tren. 1940-1950. Ajuntament de Girona. CRDI (Autor desconegut)

Una de les cartes escrites per l’avi al 1916. Barcelona el maig del 1910. També el varen militaritzar. Qualsevol canvi o cosa que volguessin sol·licitar sobre la feina ho havien de fer per escrit als caps d’explotació. És el tresor que tinc d’ell, encara que es troba en mal estat. És que malgrat no tenir estudis, tenia el costum, de primer, d’escriure les cartes en una llibreta, són cartes fetes amb plumita, amb una estimació envers la feina i un respecte amb els seus superiors que són dignes de llegir. També tinc la placa de quan els varen militaritzar i un xiulettttttt de parar el tren, penso que eren fets a Alemanya. Enguany fa 50 anys que vaig fer el servei social a Peñaranda de Duero (Burgos) i hi vaig anar amb el tren anomenat Xangai. Tenia

16 anys, vàrem arribar després de 22 hores i amb la cara ben enfosquida pel carbó. A Barcelona vaig haver de canviar de tren i vaig sortir de l’estació del Nord. El bitllet era Barcelona –Aranda per la via Lleida-Saragossa, 662 quilòmetres, i el preu era de 462 pessetes. L’estimació al tren em va fer guardar el bitllet, que encara tinc. A la granja, sempre que sortia la paraula tren jo parlava dels ferroviaris. Entre d’altres, vaig conèixer en Paquito Tarragó, crec que es va jubilar de maquinista, però va treballar a Renfe més de quaranta anys. Havia estat als dipòsits, més endavant, a maniobres i de fogoner. Després va anar Miranda de Ebro a fer uns cursets. Això és el que passava, que per millorar de càrrec i feina passaven per diferents nivells, la persona inquieta i treballadora com en Tarragó o el meu avi i tants més, podia anar ascendint, però sempre amb un gran esforç de treball i feina bruta i dura. Aquestes últimes persones, a diferència del meu avi, han conegut els trens elèctrics, per no parlar de l’anhelat AVE. Sols de veure’l penses, “això és un

tren, sembla un avió que va per terra”. Jo, amb aquestes ratlles, m’he volgut congratular de l’arribada de l’AVE a la meva ciutat, Girona, però sobretot he volgut homenatjar amb unes senzilles paraules uns homes de tren, els ferroviaris, perquè gràcies a ells, maquinistes, fogoners, guardaagulles, guardafrens, enganxadors, mossos de tren, revisors i més, en temps de no gaires tecnologies els trens també funcionaven. Si quan algú puja a l’AVE i està assegut recorda el revisor agafat d’una barra a l’altra, intentant no caure damunt cap passatger, per anar-los demanant el bitllet per marcar-lo, o la fressa i el fum que feia el tren en entrar a l’estació, i veure la cara dels operaris del tren esgotats després de la jornada de treball, si pensa en tota aquesta gent haurem fet un homenatge als ferroviaris. Benvingut l’AVE a Girona.

Mª Carme Ribas i Mora (filla dels fundadors de la desapareguda Granja Mora)

Imatges per al record

SETMANA SANTA Secció dedicada a fotografies que pertanyen a la història de la ciutat de Girona i als seus habitants.

Processó de Corpus (1967). Autoria: Narcís Sans Prats

Processó de Corpus Christi, sortida de la Catedral de Girona. (1972) Autoria: Narcís Sans Prats

Imatges per al record

Processó de Setmana Santa. Pas de la processó per la Plaça del vi ( 1966/1968 ) Autoria: Josep Buil Mayra

Sortida de la processó de la Catedral de Girona. Nens de les diferents escoles baixant les escales amb estendard. 1955 - 1963 Autoria: Narcís Sans Prats

Entrevista

Montserrat Fontané Serra Nascuda a Sant Martí de Llémena, va fundar amb els seus fills la cadena de restaurants Roca

Fotos: Jordi S. Carrera

Filla d’un mas de Sant Martí de Llémena, va començar a treballar de cambrera als tretze anys, servint esmorzars, a la fonda Casa Arguedà de Girona i als disset va anar a un hotel de Caldes de Montbui, i allà servia els jugadors del Barça. Tres anys després va tornar a Girona i amb el seu marit, que era xofer de la Hispano Hilariense, van comprar un bar-barberia al barri de Germans Sàbat, on ella es posà a fer de cuinera. L’èxit els va permetre

iniciar l’actual cadena de restaurants Roca amb els seus tres fills, que han aconseguit tres estrelles Michelin. Diu que al príncep Felip li faria un plat de canelons de pularda; a l’alcalde, una vedella amb bolets, i al bisbe li oferiria grana de capellà per postres. També podria fer un menú per cinc euros a base de sopa de menta, pollastre rostit i una poma per postres. El secret del seu èxit ha estat el treball, la constància i servir bé els clients, amb il·lusió…

Entrevista

“Jo anava a lligar garbes pel segar, a collir olives, segar fajol i tot el que calgués”

- Montserrat, quant fa que remena l’olla? - Bé, jo vaig començar servint esmorzars a la fonda Casa Arguedà de Girona, allà on hi havia abans el firal del bestiar. Només baixava els dissabtes des de Sant Martí de Llémena, i per Fires baixava cada dia. - Què feia abans? - Jo vivia en una casa de pagès i tenia una germana bessona que es va morir jove. Jo anava a lligar garbes pel segar, a collir olives, segar fajol i tot el que calgués. - I a la fonda la tractaven bé? - Sí, hi havia l’avi Siset, que era l’amo i era un bon home, i la senyora Rosa. - Fins quan va fer aquest treball? - Fins que als disset anys me’n vaig anar a treballar a les Termes Victò-

ria de Caldes de Montbui. Eren unes termes importants. - Caram! Quin salt més gros! Com és que anés a parar tan lluny? - És que el xef era un veí nostre de Sant Martí i em va proposar anar-hi amb una amiga que es diu Pilar Pont, del mateix poble. - Deuria trobar-se amb gent important allí. - Sí, hi venia a descansar l’equip del Barça. En Kubala, en Ramallets. A en Kubala li portava l’esmorzar al llit. - Feien el “xulo”, els jugadors? - Quan guanyaven, sí, però quan perdien, malament. - Quants anys hi va estar? - Uns tres anys. -Per què en va marxar? - És que un dia em va trucar el meu futur home, en Josep de Can Rexac

de Sant Martí. Era al vespre i em vaig espantar pel que em proposava. Em deia que tornés al poble i jo no sabia què fer. Si tornar a casa a fer de pagès o quedar-me a l’hotel on hi menjava molt bé. - Feinejava a la cuina? -No, de cuina no feia res. Em feia un tip de fer llits, de plegar llençols i fregar el terra, agenollada. Encara se’n ressenten els genolls. -I què va fer, doncs? - Vaig tornar a casa a Sant Martí, però vaig acabar tornant a Girona, a Can Lloret, que llavors es deia Ca l’Espar. - Quin any era això? - Era l’any 1954 o 1955. La meva germana feia de cuinera i jo l’ajudava. - I què va passar?

Entrevista

“A l’alcalde li faria uns calamars a la romana, un arròs a la cassola i una vedella amb bolets”

- Que ella es va morir i jo ja estava casada amb aquell home que em va trucar a Caldes de Montbui i que llavors feia de xofer de la Hispano Hilariense. Jo tenia ganes de fer alguna cosa més important. - I la va fer? - Sí, perquè llavors vam tenir l’oportunitat de comprar un local que estava partit en dos aquí a Girona, a Germans Sàbat. Un costat era barberia i l’altre era un bar i ens vam haver d’endeutar per pagar-lo. -Com es deia? - El bar José. Nosaltres vam ajuntar els dos locals i ho vam convertir en un bar restaurant. - Vau tenir clientela aviat? - Sí, vam treballar molt perquè llavors estaven construint la fàbrica Nestlé a Sant Gregori i venia molta gent a menjar -I vostè era la cuinera?

- Sí, i la cambrera, també. -Quins plats feia? - Entremesos, canelons, vedella amb bolets… - A més dels treballadors de la Nestlé, venia altra gent? - Sí… Vam començar a fer casaments, bateigs, comunions. - Caram! I els capellans també hi venien? - Sí, mossèn Iglesias, mossèn Mulà, mossèn Renart... - Devia ser un restaurant barat… Ara em faria un menú per cinc euros? - De només cinc euros? Vejam, una sopa de menta, pollastre rostit… - Al forn, no el faria? - No, perquè el forn s’ha d’encendre i seria més car. - I per postres?- Una poma. - Si vingués el rei, què li faria?

- Però si diuen que no sap menjar! Per al príncep faria un aperitiu abundant i variat, canelons de pularda i xai al forn. -L’han tingut a menjar? -Aquí, a Can Roca, no. Al Mas Marroc, sí. -El bar José el vau batejar amb el nom de Can Roca? - Sí, és que era el cognom del meu marit. - I al bisbe, què li faria? - Una sopa de marisc, un ànec rostit… - I per postres? - Home! Grana de capellà! -Sí, que cada vegada en té menys. I a l’alcalde què li donaria? -Li faria uns calamars a la romana, un arròs a la cassola i una vedella amb bolets. -Ha servit a algun polític important?

Entrevista

A RAIG!

- Sí, aquí a Can Roca han vingut en Jordi Pujol i la Ferrusola, l’alcalde Nadal... Llavors aquí molts eren socialistes. -I ara no? - Ara molts són convergents. Tenim un regidor i tot a l’ajuntament, l’Alcalà. -I els fills van seguir l’ofici de la mare. - Sí. El gran, en Joan, sobretot, sí. Als dotze anys ja deia que volia ser cuiner. Al segon, a en Josep, li va costar una mica més decidir-se. Era molt juganer. - A què jugava? - Oh, es posava uns patinets i portava els plats als clients. - Per què ho feia? - Per anar més de pressa. -I quants plats va trencar? -Mai cap! Un dia va preguntar a un client què volia per postres i en dir-

li que un gelat li va preguntar si el volia fred o calent. - Maria Santíssima! I el tercer fill va seguir els germans més grans? - Bé. En Jordi deia que no volia pas fer de cuiner i va acabar el BUP sense decidir-se. Llavors en Joan el va animar a anar a l’Escola d’Hostaleria de Sant Narcís i quan ens feia falta un cambrer o un ajudant de la cuina, ell ens ajudava. - I finalment es va quedar al restaurant? - Sí. És que va venir un pastisser, ell l’ajudava i li va agradar la feina. -I tot això passava aquí? - Sí, aquí, a l’antic bar José, ara Can Roca. En canvi l’altre restaurant es diu El Celler de Can Roca. I, a més, portem el restaurant Mas Marroc, a Vilablareix, saló de banquets. - I han aconseguit tres estrelles Michelin, oi?

- Una flor - La rosa - Un color - El blau - Una pel·lícula - Lo que el viento se llevó - Un actor - Charlton Heston - Un rei - El de bastos - Un papa - Joan XXIII - Un futbolista - En Messi - Divorci - En el matrimoni s’ha de tenir molta paciència - Avortament - Si és necessari, sí - El fet més agradable de la seva vida - El naixement dels fills - Què hi ha més enllà del cementiri? - Esperem que el cel - M’ha dit alguna mentida? - No - Sí, sí, però costa molt conservarles. Quan ens diuen per telèfon que reservem una taula per a dues persones i només en ve una sol ser senyal que és un inspector. - Què vol dir? Que volen fer veure que es tracta de clients normals? - Podria ser. - Escolti, i quin és el secret per tenir tant d’èxit com ha tingut vostè en la seva vida? - El treball, la constància i fer-ho amb il·lusió i ganes de servir bé els clients. - Vaja! Res de nou en aquest nostre país!

Pere Madrenys

Consell G. G.

Tot a punt per la Diada de la Gent Gran de Girona

Foto: Joaquim Puigvert

l Consell Municipal de la Gent Gran de Girona ja ha començat a elaborar l’agenda d’activitats de la diada, que enguany se celebrarà el dimecres dia 29 de maig al Teatre Municipal de Girona. Aquest any estem preparant una diada molt dolça, amb un protagonista molt especial, el xuixo de Girona. Sabrem com s’elabora, en coneixerem l’origen i el podrem degustar. També tindran protagonisme les diferents associacions de gent gran i

els seus respectius casals, que ens faran una mostra d’alguna de les activitats que s’hi duen a terme. Tindrem l’oportunitat de gaudir d’exhibicions de gimnàstica, de country i de teatre. Hi haurà també un espai per a les arts audiovisuals, amb la projecció i narració d’un documental que ens remetrà a la Girona antiga, amb la presència del seu autor. A més, volem aprofitar aquesta trobada per donar a conèixer serveis adreçats específicament al nostre col·lectiu, i convidarem alguns dels responsables

de la seva gestió per tal que ens en puguin explicar el funcionament. Tindrem el plaer de comptar amb la presència de les autoritats de la nostra ciutat, representades pel senyor Carles Puigdemont i Casamajó, alcalde de Girona, i pel senyor Eduard Berloso i Ferrer, regidor delegat de Serveis Socials. Un any més esperem comptar amb la màxima afluència dels autèntics protagonistes d’aquesta diada, les persones grans del nostre municipi. Consell Municipal de la Gent Gran

Qualitat de vida

GASTRONOMIA

Amanida de tomàquet i mozzarella INGREDIENTS: ● Tomàquets (1 per comensal) ● Mozzarella ● Olivada ● Oli d'oliva ● Sal maldon

PREPARACIÓ Es renten i es tallen els tomàquets a rodanxes fines. La mozzarella es talla de la mateixa manera, a rodanxes no massa gruixudes. Es disposa al plat de cada comensal les rodanxes de tomàquet i mozzarella unes al costat de les altres (sense que es tapin) Es posen unes cullerades d'olivada (al gust) al mig d'un tros de paper de film estès, es fa un farcellet i se li fa un foradet. Es reparteix la olivada amb el farcell

foradat per sobre del tomàquet i la mozzarella i s'amaneix amb l'oli d'oliva i sal Maldon.

Púding de peix i marisc INGREDIENTS: 1 k de lluç 200 g de gambetes pelades congelades ● 100 g de surimi de peix ● 100 g de salmó fumat ● 1 copa de vi blanc ● 250 g de nata líquida ● 4 ous ● 1 pebrot vermell ● 1 ceba ● 1 pastanaga ● 3 grans d’all ● 1 tomàquet vermell ● Maionesa amb pot de plàstic Si és casolana, fer servir la màniga pastissera ● Oli i sal ● ●

PREPARACIÓ Posar el cap i les espines junt amb el lluç a una cassola amb un litre d’aigua, sal i un rajolí d'oli i coure 20 minuts. Es posa una mica d’oli a una paella i es tira el pebrot vermell, la ceba i la pastanaga tallats en juliana i els 3 grans d’alls sencers. Quan ja ben bé estiguin fets, afegir el tomàquet ratllat i donar-li unes voltes. Afegir el vi i deixar-lo 5 minuts més. Quan el peix sigui fred, esmicolar-lo i posar-lo al got de la batedora junt amb el sofregit i els 4 ous batuts. Fregir les gambetes 2 minuts en una paella i afegir al puré. Tallar el surimi a rodanxes i afegir-lo també al puré. Afegir mica en mica la nata líquida remenant contínuament Posar mantega a un motlle de corona i tirar-li el puré de peix. Escalfar el forn a 200º, omplir d’aigua una font i ficar-hi a dintre el motlle (ha

de cobrir les ¾ parts del motlle). Deixar-lo 45-60 minuts, controlant que l’aigua no salti per sobre del motlle. Als 45 minuts punxar amb una broqueta o ganivet i si surt net, ja està llest. Sinó, anar controlant cada 5 minuts fins que estigui al punt. Deixar refredar i desemmotllar. Tallar el salmó fumat a tires d’uns 3 cm d’amplada. Enrotllar-les fen roses i decorar el púding amb elles i la maionesa fen tiges. Luis Herrera Díaz

Qualitat de vida

PROJECTE DESLLIGAR: Una realitat a la residència de Sanitas de Girona avant la necessitat de canviar la realitat existent quant a l’ús de subjeccions, Sanitas Residencial Gerunda es compromet a la iniciativa promoguda per CEOMA (Confederació Espanyola d’Organització de Majors d’Edat) per aconseguir una millor qualitat de vida de les persones grans dependents i malalts d’Alzheimer. L’objectiu d’aquest projecte és aconseguir que les persones grans visquin lliures de subjeccions, per proporcionar-los major autoestima, autonomia i dignitat. Actualment l’aplicació de contencions físiques en residències geriàtriques de Catalunya és una realitat. Aquesta autorització es porta a terme per ordre mèdica i de comú acord entre la família de la persona ingressada i els diferents professionals sanitaris del centre.. Són diversos els motius que impulsen a prendre la decisió d’aplicar una subjecció: ● ●

●

Per conveniència Per por del personal/famílies a possibles caigudes Per major seguretat del resident

Una subjecció pot ser de tipus física o farmacològica:

SUBJECCIÓ FÍSICA Intencionada limitació de l’espontània expressió o comportament d’una persona, de la llibertat dels seus moviments, la seva activitat física o el normal accés a qualsevol

SUBJECCIÓ FÍSICA

SUBJECCIÓ FARMACOLÒGICA part del seu cos, amb qualsevol mètode físic aplicat sobre ella, o adjacent al seu cos, del qual no es pot alliberar amb facilitat.

minució de la gana, estrenyiment, pèrdua del to muscular/atròfia i debilitat ➱ Risc de caigudes i problemes de conducta.

SUBJECCIÓ FARMACOLÒGICA

Psicològics: Por/pànic, vergonya, ira, agressivitat, depressió, aïllament social, retir/apatia ➱ Problemes de conducta.

Intencionada limitació de l’espontània expressió o comportament d’una persona, de la llibertat dels seus moviments, la seva activitat física, mitjançant algun fàrmac.

EFECTES DE LES SUBJECCIONS Físics: Nafres de pressió, infeccions, incontinències (urinària i fecal), dis-

EL NOSTRE PROJECTE A Sanitas Residencial Gerunda es va iniciar el projecte Deslligar el 29 de setembre de 2011 amb 17 residents sotmesos a contencions i amb l’ob-

Qualitat de vida

CAS REAL (PROCÉS DESLLIGAR) 1

●

La resident amb contenció.

La resident deslligada.

apatia) Augment de l’autonomia: - Recuperació de la mobilitat - Recuperació del to muscular - Disminució de nafres per pressió - Augment de la gana - Recuperació del ritme intestinal - Recuperació de la son - Reducció de caigudes, tant en nombre com en gravetat

En la família: ● Sensació de tranquil·litat ● Reducció del sentiment de culpa ● Major implicació en la vida del centre i en les cures del resident En el personal: ● Percepció de major utilitat en el treball ● Major implicació

La resident ballant. jectiu principal de reduir-les al 0%. Com? Racionalitzant-ne l’ús a la seva mínima expressió possible mitjançant el compromís de tota l’organització. Abans de l’aplicació, i durant l’aplicació, la persona se sotmet a una valoració que inclou totes les possibles alternatives. Respecte al risc de caigudes, més que treballar per evitar que algú caigui (les persones grans també cauen a les residències), es treballa per prevenir les caigudes evitables i perquè les caigudes que es produeixin siguin lleus i no tinguin conse-

La resident ballant. qüències importants. El 15 de novembre de 2012 es va aconseguir l’objectiu previst de contencions = 0. Actualment a Sanitas Residencial Gerunda som els pioners a la província de Girona de dur a terme aquest projecte Deslligar que implica subjeccions 0. Els beneficis que ens ha aportat aquesta acció són els següents: En els residents: ● Millora de la qualitat de vida ● Millora del comportament conductual (disminució de la ira, agressivitat, aïllament, agitació,

L’ús racional de les contencions físiques ens ha comportat un canvi de model assistencial centrat en la persona i en la seva dignitat, així com un treball d’equip interdisciplinari. És un repte continu mantenir-se ferm en aquest projecte perquè cada dia la persona gran està exposada al risc d’una caiguda. Cal seguir lluitant i treballant en aquesta línia per fer possible que aquesta última etapa de la seva vida sigui viscuda amb la millor autonomia, qualitat i benestar que tots es mereixen.

Joaquima Fuentes i Ana Font, fisioterapeutes de Sanitas Residencial Gerunda

Cultura

REPORTATGE

L’Hospital Santa Caterina (1212-2012) Vuit segles de solidaritat, entre l’abisme i el cel

La primera data documental relacionada amb els orígens de l’Hospital Santa Caterina (el 21 de març del 1212) apareix al pergamí núm. 19 de l’Arxiu Històric de Girona, fons de l’Hospital Santa Caterina. L’objectiu expressat al pergamí no podia ser més explícit: «Per tal que hi construeixin les cases i l’hospital i tot allò que vulguin construir-hi entre l’abisme i el cel.»

ot i que segurament el projecte ja venia de lluny, no va ser fins al segle XIII (1211) que els membres de la confraria de Sant Martí van decidir bastir un hospital a la ciutat de Girona, als terrenys ocupats avui per la plaça del mercat. El pas d’aquells homes bons que seguien sant Martí va quedar enregistrat en un document que, en essència, avalava la compra d’una feixa de terra per ampliar i consolidar l’hospital de l’Areny, extramurs de la ciutat. Aquest és un d’aquells fets que enllacen una tradició de solidaritat des de l’alta edat mitjana fins al segle XXI. Molts han estat els actors, però tots interpretaven el mateix guió: ajudar els desvalguts, segons els mitjans i els valors de cada època.

La Girona de principis del segle XIII, els hospitals, com a lloc d’acollida de malalts i desvalguts, es trobaven extramurs: l’Hospital de Capellans, prop del Galligants, Sant Llàtzer, a Pedret, i l’Hospital de Sant Jaume dels Pelegrins, en funcionament des del segle XIV, al costat del cementiri de l’església de Sant Feliu. El quart hospital (1211-1650) era al sud de la vila, a l’areny de l’Onyar, on ara s’ubica el mercat del Lleó. Aquest darrer, l’hospital de la confraria de Sant Martí, ja sota l’advocació de Santa Caterina, esdevindria el precedent directe dels equipaments de l’antiga plaça de l’Hospital.

Un nou Hospital Santa Caterina L’any 1654, les autoritats militars van decidir enderrocar l’edifici i el servei es traslladà a un espai proper,

a les terres situades a tocar de la nova muralla de la ciutat. Es tractava del conjunt assistencial format per l’Hospital Santa Caterina (16661679) i pels edificis veïns que s’hi van anar sumant al llarg del temps —la Casa de Misericòrdia (1765), l’Hospici (1776) i la Casa de Convalescència (1781)—, més la resta dels equipaments distribuïts pel territori. La construcció del nou Hospital Santa Caterina va ser finançada pels ciutadans gironins, per l’Ajuntament de la ciutat i per l’Església. Els llits, alineats en grans sales separades entre homes i dones, acollien un centenar de pacients que tenien com a condició comuna la seva pobresa. Des de l’edat mitjana i fins entrat el segle XX, l’assistència als malalts de l’Hospital Santa Caterina va recaure

Cultura

L’any 1666 es va iniciar la construcció de l’hospital, inclosa l’estança de la farmàcia. Dins el conjunt de peces conservades hi ha més de tres-cents pots de ceràmica blanca vitrificada, entre els quals en sobresurten disset del segle XVI.

en els ordes religiosos hospitalaris: primer, els Germans de la Caritat de la Santa Creu i Sant Pau (17931911), i després, les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. El segle XVIII va començar a veure les primeres institucions especialitzades en els diferents camps de l’assistència, i per primera vegada es va distingir la funció d’acolliment de desvalguts i la de guariment. No obstant això, la terapèutica i la presència regular dels metges als hospitals no van arribar fins al segle XIX.

1849: el naixement de la beneficència com a competència públic Paral·lelament al procés de definició de l’hospital com a espai de curació de malalties i de l’hospici i l’orfenat com a institucions d’acolliment dels necessitats socials, van tenir lloc dos processos més que han configurat la història tal com la coneixem avui: l’evolució de l’estatus dels alienats en el context de l’assistència i el naixement de la beneficència com a competència pública i la seva progressió, segons el signe dels temps. La gestió i el manteniment de l’Hos-

pital Santa Caterina i de l’Hospici es van encomanar a la Diputació de Girona, mentre s’esperava que l’Estat creés els seus propis hospitals. A mesura que va anar avançant l’especialització del tractament, mèdic o social, de la resta dels allotjats, els alienats van passar a tenir una secció pròpia a l’Hospital Santa Caterina. A partir de mitjan segle XIX, les successives lleis de beneficència van encomanar a les diputacions l’atenció als malalts mentals. Després de valorar diverses alternatives, els responsables de la Diputació de Girona del moment van decidir adquirir el Mas Cardell de Salt (1886) per instal·lar-hi un primer grup de dements. Naixia així el primer manicomi públic de Catalunya.

El projecte de la Mancomunitat L’any 1920, la Mancomunitat (1914) va assumir la gestió dels asils, els hospitals i les cases de maternitat de les quatre diputacions catalanes. Heretava els problemes d’unes infraestructures insuficients en nombre de llits i personal i desfasades quant a assistència mèdica, en un moment en què l’atenció hospitalària començava a ser considerada

un dret dels ciutadans. La Mancomunitat va projectar la rehabilitació de la funció social dels establiments locals i comarcals per obtenir un rendiment, més enllà del paper d’asil de crònics i ancians a què havien quedat relegats. Aquest criteri es va aplicar també a l’Hospital Santa Caterina, que continuava essent regentat per un administrador i pels ordes religiosos però que, a poc a poc, havia anat creixent en nombre de facultatius i augmentant les seves capacitats curatives, en detriment de les d’asil. Durant aquest període es va iniciar la reforma de l’atenció psiquiàtrica al manicomi de Salt, a càrrec del metge psiquiatre, humanista i polític català Domènec Martí i Julià. La seva reforma es va veure frustrada per la Dictadura de Primo de Rivera.

La Dictadura de Primo de Rivera L’any 1922, a l’Hospital Santa Caterina hi exercien vuit metges: dos cirurgians, dos metges de medicina general, un uròleg, un ginecòleg que feia les funcions de pediatre, un oftalmòleg i un otorinolaringòleg. El personal auxiliar seguia essent

Cultura

REPORTATGE majoritàriament religiós. Malgrat la precarietat pressupostària, les millores en l’Hospital van avançar en dos sentits: en els serveis hotelers del centre (allotjament dels malalts i estat de l’edifici), i en l’assistència mèdica. A més, es van crear consultoris especialitzats com ara el dedicat a les patologies genitourinàries, atès els estralls de la sífilis entre les classes populars, i també un dispensari de lluita antituberculosa i d’acció social.

L’avenç de la Segona República, estroncat per la guerra La República va assumir, en virtut de l’Estatut del 1932, les competències sanitàries. Se substituïa així el concepte de beneficència pública pel d’assistència social. L’any 1934, la Llei de bases per a l’organització dels serveis de sanitat i assistència social ordenava la utilització de tots els recursos existents a Catalunya (públics i privats) sota el paraigua de la Generalitat, amb l’objectiu d’optimitzar les seves funcions i assegurar l’assistència mèdica i social al ciutadà sobre la base territorial dels municipis. L’Hospital Santa Caterina, que va passar a dir-se Hospital de les Comarques Gironines, visqué la retirada de les monges i l’inici de la formació d’un primer contingent d’infermeres referenciades com a aspirants al Cos Auxiliar Sanitari. El Santa Caterina es va integrar a la xarxa d’hospitals que ordenava la Llei del 1934 amb la voluntat de convertir-se en una institució supracomarcal. Durant aquell període, es va avançar en la consolidació de les especialitats i en el desplegament de centres de prevenció dins l’Hospital. La Guerra Civil del 1936 i la llarga

La sala d’operacions de l’Hospital Santa Caterina a principi del segle XX. Fons de l’Arxiu Històric del COAC. postguerra van marcar un retrocés abismal en les conquestes aconseguides al país i també a l’Hospital. El Santa Caterina va tornar a dir-se Provincial i s’hi instal·là de nou el concepte de beneficència provincial, amb els ordes religiosos al capdavant. El Sanatori Martí i Julià, d’altra banda, també va recular a la denominació de Manicomio Provincial. L’any 1952, l’Hospital Santa Caterina atenia 1.357 malalts en 267 llits, dins d’unes estructures revellides la major part de les quals datava del segle XVIII: fou una llarga i precària etapa d’administració d’una realitat molt punyent, amb uns recursos limitats i uns equipaments obsolets. L’arribada de la democràcia va plantejar una nova situació en què els diferents centres hospitalaris i d’assistència van haver de maldar per trobar el seu lloc.

Temps de transició, temps de decisió Durant la dècada dels setanta van arribar a la societat les recomanacions de l’OMS. Els drets de tots els ciutadans de mantenir la salut i d’accedir als recursos esdevingueren

una demanda formal. El sistema estatal de beneficència feia aigües i s’imposava una seguretat social per a tots els «espanyols» que no era suficient. L’Estat va recórrer de nou als hospitals provincials per donar un servei públic a la població. El Plan de Desarrollo destinaria diners a adequar i modernitzar l’Hospital Santa Caterina, però fou només un pedaç. El Psiquiàtric de Salt, d’altra banda, vivia la seva etapa més massificada, amb 830 malalts, uns pavellons deteriorats i unes mancances econòmiques i professionals que impedien oferir tractaments efectius sobre la base d’un model d’atenció caduc. El Santa Caterina afrontava la disjuntiva entre esdevenir una institució residual, com a hospital geriàtric o de crònics, en el nou mapa sanitari català o jugar la carta de l’excel·lència i acreditar-se dins la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP) com a centre proveïdor de serveis de la xarxa pública catalana. L’any 1985 s’optà per integrar el Santa Caterina a la XHUP. La punta de llança fou l’atenció en oncologia, que aleshores no tenia cap hospital gironí de referèn-

Cultura

Les hores del matí

Al Santa Caterina, a iniciativa del doctor Pompeu Pascual i Carbó (1897-1977), es va fundar el primer servei de pediatria, inaugurat el 22 de febrer del 1933 pel president de la Generalitat, Francesc Macià. Imatge extreta de: CASTELLS, N; PUIGDEVALL, N; REIXACH, F. L’Hospital Santa Caterina (1989). cia. Al seu redós van prosperar, en la via cap a un hospital general ben dotat i competitiu, altres especialitats, com ara el Servei de Ginecologia i Obstetrícia o la Unitat de Valoració de la Memòria i les Demències. El 1988 s’inauguraven unes noves sales d’operacions, acte en el marc del qual el Departament de Sanitat va plantejar per primera vegada públicament la necessitat d’un nou edifici per a l’Hospital Santa Caterina. L’esforç de molts professionals i l’aposta decidida i il·lusionada de gestors i polítics van fer possible aconseguir el repte, i la institució va resoldre el seu futur amb la perspectiva d’un canvi d’edifici i el trasllat als terrenys del Mas Cardell. En el cas del Psiquiàtric de Salt, la dura realitat va conduir a un replantejament radical, a la creació de la Xarxa de Salut Mental i al bas-

timent ex novo d’un model de gestió de la malaltia mental que ha esdevingut un referent en l’àmbit estatal i europeu. El 18 de setembre del 2004 es tancaven les portes de l’històric Hospital Santa Caterina de la plaça de l’Hospital per obrir les d’un nou centre ubicat al Parc Hospitalari Martí i Julià de Salt. Es configurava així un espai sanitari basat en un concepte integrador de la salut que abraça l’assistència psiquiàtrica, sociosanitària i social i l’atenció a les malalties físiques. Amb l’obertura del nou Hospital Santa Caterina, gestionat des de l’any 1992 per l’empresa pública l’Institut d’Assistència Sanitària (IAS), prenia forma el Parc Hospitalari Martí i Julià, que, lluny de recloure’s en si mateix, s’obria a la ciutadania i al municipi.

Em plau l'ardent silenci que envolta els carrerons. Gavines solitàries sovint fan companyia i el riu amic de sempre s'estira tremolós. Em plau caminar sola amb la petjada incerta, sentint la poesia de l'ombra i de la llum, el duet de pedra i d'aigua cantant sota la riba i el sol de color rosa lliscant pel temple amunt. M'agrada l'abraçada dels`ponts de tota mena, dels carrers i les places perduts en el record.. Percebre la carícia del vent d'un matí tendre i omplir-me mans i boca de pau i serenor.

Plural Comunicació

IMMA D’ ESPONA

L’HAIKÚ D’EL ROURE

Els cors bateguen al compàs de nous ritmes amb velles fites.

E.H.

Racons

La reposició del Parc Central

l passat dia 9 de gener de 2013 va entrar en servei el tram Barcelona-GironaFigueres de la línia d’alta velocitat i l’estació ferroviària d’aquesta línia a la ciutat de Girona. Tot i això, encara resten diverses actuacions a escometre per a la finalització dels treballs associats a l’execució de les obres de la nova línia d’alta velocitat al nucli urbà de Girona i de la nova estació ferroviària d’alta velocitat. Aquests treballs són essencialment els d’urbanització i integració urbana dels espais afectats per les obres i la finalització de les obres del nou intercanviador modal ferroviari i viari.

LA PROPOSTA MUNICIPAL El nou escenari per a la ciutat i la zona directament afectada per les obres, ja no són per conviure amb les obres del soterrament del tren

convencional, sinó que han de tenir present la no execució de la resta de fases del projecte (soterrament del tren convencional i enderroc del viaducte) la qual cosa obliga l’Ajuntament a abandonar la idea d’unes propostes d’ordenació que estaven lligades a l’execució de la totalitat del projecte ferroviari i abordar un projecte de reposició. En aquest nou marc, els serveis tècnics municipals han redactat un esborrany de proposta global que identifica diferents espais afectats directament o indirecta per l’obra, ampliant substancialment la reposició estricta de les obres. Aquesta proposta es fonamenta en l’estratègia de connectar directament l’estació del tren convencional amb el vestíbul -1 de l’estació de l’AVE, a través d’un pas soterrat, per tal de poder reutilitzar l’actual satèl·lit de l’estació del TAV en edifici d’accés

peatonal a l’estació d’autobusos i permetre no hipotecar la capacitat total d’andanes. En relació als espais que es reposen, els que a priori queden definitivament alliberats de qualsevol obra ferroviària són el carrer JM Gironella, la Plaça Europa i la Plaça Montserrat, sens dubte la part més afectada per l’obra. La proposta es caracteritza principalment per substituir l’antiga rotonda (retornant l’escultura d’Andreu Alfaro a la zona) per un encreuament convencional associat a l’accés rodat de l’estació d’autobusos. Altrament, l’espai comprés entre Bisbe Sivilla i la coberta de l’estació, que correspon parcialment a l’antic Parc Central, s’ha plantejat com un parc arbrat. La coberta de l’estació i la plaça Joan Brossa representa la gran superfície alliberada que abans de

Racons

les obres de soterrament eren l’antiga estació i aparcament d’autobusos en superfície i una estació de servei. En aquest sentit, es proposa una combinació de grans zones verdes i de grans passos que permetin el creuament del parc i un vial de servei per a la futura estació d’autobusos i la pròpia estació del tren convencional. En aquest àmbit, són certament representatius els edicles (de sortida d’emergència i de ventilació) que afloren en superfície. Finalment, altres actuacions com són la zona de la plaça Espanya, i el replanteig de l’ús de sota viaducte són actuacions que permetran consolidar l’objectiu de la proposta.

L’ESTAT DE LES OBRES DE REPOSICIÓ Tot i que les obres de la fase 1 del projecte ferroviari corresponents al tren d’alta velocitat han creuat la ciutat, l’afectació dels treballs en superfície s’han centrat principalment en la zona de l’estació, i les sortides d’emergència i els pous de compensació de la zona DevesaGuell. En aquest sentit, ADIF ja ha reposat els carrers Francesc Rogés i Ramon Turró, el Passatge Farinera, i la Plaça Tomàs Mieres i la zona esportiva de Fontajau afectada per diverses instal·lacions auxiliars i pel pou d’extracció de la tuneladora.

Properament alliberarà la zona afectada de la Devesa, que ha quedat ocupada durant més de dos anys per a la construcció d’una sortida d’emergència i pou bombeig i reposarà altres zones afectades com l’espai on s’ha construït el pou d’atac i instal·lacions de la tuneladora situat al polígon de Mas Xirgu, l’Estació de mercaderies, la sortida d’emergència del carrer Alacant en un parcel·la privada i finalment la reposició del carrer Oviedo que ha estat, sens dubte, l’artèria principal d’accés de camions al cor de les obres. Per al control d’aquests obres que fa ADIF situades en l’entorn del parc central, recentment l’Ajuntament ha obert un local d’atenció al ciutadà a la mateixa plaça Europa. Actualment ADIF està centrant els seus treballs en la reposició del carrer Josep Maria Gironella, la Plaça Europa i l’execució de les ram-

pes d’accés a l’aparcament que s’ha construït sota l’estació.

EL PROCES PARTICIPATIU Per promoure i dinamitzar tota la zona i donar resposta a la oportunitat històrica que representa l’arribada del tren d’alta velocitat a Girona, s’ha impulsat en paral·lel a la reposició de l’entorn, una procés participatiu que ha de definir quins elements ha d’incloure el Parc Central imaginant les possibilitats que té tot l'espai i pensant que en un futur llunyà es puguin executar les fases del projecte ferroviari que preveia fer subterrani el pas dels trens convencionals i l’enderroc posterior del viaducte. Aquest procés participatiu tindrà un abast territorial a diferents escales, per la qual cosa, les respostes a les preguntes seran a nivell de barri, de ciutat i metropolità. Per assolir aquests objectius, aquest procés –que se centrarà principalment en la concreció dels usos de la coberta de l’estació-, haurà de ser col·laboratiu i transversal, i necessàriament s’hauran de considerar les característiques constructives de l’espai, els límits arquitectònics i la possibilitat futura del soterrament del tren convencional. Carles Ribas Gironés REGIDOR D’URBANISME DE L’AJUNTAMENT DE GIRONA

Ahir i avui

El Parc Central de Girona

Ahir

Avui

Vista de la plaça d’Europa. 1996. Ajuntament de Girona. CRDI (Josep Maria Oliveras Puig)

Vista actual de la Plaça d’Europa i el Parc Central. (Juanjo Valeros)