Les ocupacions de l'edat del bronze a Can Viola (Montcada i Reixac)

CAN VIOLA (MONTCADA I REIXAC) LES OCUPACIONS DE L’EDAT DEL BRONZE

CAN VIOLA (MONTCADA I REIXAC) LES OCUPACIONS DE L’EDAT DEL BRONZE

Carles Velasco i Felipe

Resum: En el presente artículo mostramos los resultados obtenidos a raiz de una intervención arqueológica de urgencia en el área rural de Gallecs. Centrándonos en los restos cronológicamente atribuibles a la edad del bronze vermemos, en primer lugar, un sepulcro de fosa que denota una continuidad ritual que se remonta al neolítico medio y, seguidamente, conoceremos un núcleo de habitat al aire libre dedicado principalmente al cultivo, cosecha y procesamiento de los cereales.

Abstract: This article shows the results obtained because of the execution af an archeological excavation in Gallecs’ rural area. Paying atention on the remains chronologically belonging to Bronze Age we will see, on the first hand, a grave which denotes a ritual continuity that comes from middle neolithic age and, afterwards, we will talk about an open-air cabin’s village dedicated mainly to the crop, harvest and processing of cereals.

Monte Catano • nº 9

7

CAN VIOLA (MONTCADA I REIXAC) LES OCUPACIONS DE L’EDAT DEL BRONZE

CAN VIOLA (MONTCADA I REIXAC) LES OCUPACIONS DE L’EDAT DEL BRONZE Can Viola és tal com es coneixen els terrenys que havien estat propietat de Josep Vilardell i Soleu. Pertany al municipi de Montcada i Reixach. En aquesta zona, les restes arqueològiques ocupen una àrea compresa entre el P. K. 4 + 900 i el 4 + 980.

El dit jaciment, part de l’espai rural de Gallecs, s’ubica en un emplaçament estratègic entre la Riera del Caganer o de Gallecs i la riera de Caldes, les quals aboquen al riu Besos.

Gallecs és un espai rural situat a la Plana del Vallès, que configura un conjunt orogràfic definit per un relleu suaument ondulat i un paisatge agroforestal, amb predomini de conreus herbacis extensius de secà (actualment representa una àmplia zona dedicada al monocultiu de cereals) i petits nuclis de vinya i horta.

Arqueològicament, i des del punt de vista cronològic, ens vam trobar amb dues ocupacions ben diferenciades a primera vista: 1 - Una necròpolis alt-medieval.

2 - Un conjunt de fosses de l’Edat de Bronze.

Va ser, però, a partir de l’excavació extensiva i sistemàtica dels conjunts, de les analítiques químiques dutes a terme, i, a partir de l’estudi de les restes materials, que s’han pogut establir subdivisions més precises en aquests dos grans blocs cronològics inicialment constatats, permetent així una millor visió diacrònica del jaciment.

Així doncs, tenim que la necròpolis citada té una vida que grosso modo s’estén des de finals del segle VIII d.C. fins a finals del segle X d.C., podent, però allargar-nos fins inicis del segle XI d.C., segons denoten les analítiques de carboni 14 dutes a terme sobre restes de dos individus inhumats: un en tomba en tegulae a doble vessant (Can Viola UF17-UE 124 880 - 980 AD (97%)), que suposàvem, inicialment, i atenent a la seva tipologia, de les més antigues i l’altre sobre un dels molts individus inhumats en tomba de fossa simple de planta trapezial amb els extrems arrodonits (Can Viola UF02-UE 45 775 - 890 AD (100%)).

Fora d’aquesta menció, en el present article ens centrarem en la ocupació prehistòrica de l’indret.

Així doncs, pel que fa referència a les restes de l’Edat de Bronze hi ha un enterrament en fossa (Fossa 36 – UF 33 – UE 166) cronològicament atribuïble, també segons carboni 14, en un moment entre finals del Bronze Mig i el Bronze Final I (cal. 1500 – 1320 a.C.); així com un gran nombre de fosses que a partir dels estudis dels materials ceràmics podem considerar-les atribuïbles al Bronze Final III, que avarca una cronologia que va des del 900 a.C. fins al 650 a.C i que comformaven un petit assentament a l’aire lliure.

Monte Catano • nº 9

9

Carles Velasco i Felipe

FINALS DEL BRONZE MIG / EL BRONZE FINAL I (cal. 1500–1320 a.c.)

EL SEPULCRE DE FOSSA L’origen dels anomenats sepulcres de fossa es troben al neolític mig. A l’actualitat s’han arribat a distingir d’entre aquests enterraments i pel territori català tres fàcies culturals diferenciades i associades a diferents àrees geogràfiques i diferents construccions funeràries: Fàcies Madurell o Vallesià, caracteritzada per l’enterrament en fossa (sepultura excavada al terra), la qual s’estén per les zones baixes de la depressió prelitoral i zona litoral (Martín i Miret, 1990).

Fàcies Solsoniana, caracteritzada pels enterraments en cista (construccions retallades al terra i posteriorment revestides per lloses de pedra formant veritaFig.1.- Planta i secció de la inhumació en fossa de Can Viola.

bles caixes) localitzats per les zones d’altiplans del Pirineu i el Prepirineu (Cura, 1975).

Fàcies Empordanesa, caracteritzada així mateix per enterraments en cistes, sepulcres de corredor (construccions megalítiques) i fosses; la qual es localitza a l’extrem nord-est de Catalunya, bàsicament a l’Empordà (Martín i Tarrús, 1991).

Amb tot, la distinció en tres fàcies correspon a diferents tipologies constructives i diferents materials constructius, i a una diversitat geogràfica; no pas a una diversitat material, ja que aquest és uniforme.

Al jaciment de Can Viola tenim en aquest sepulcre de fossa citat (Fig.1) un exemple realment tardà que denota el conservadorisme en el tipus d’inhumació citat de la fàcies Madurell o Vallesià arrelada en

(Dibuix de camp: Carlos Velasco i Felipe.

Digitalització: Maria Pujals Bultó).

tradició campaniforme.

De planta amb tendència rectangular amb els extrems arrodonits, es tracta morfològicament d’una

estructura simple, car està formada simplement de l’espai sepulcral, sense cap indici d’avantcambra. Es troba excavada en el substrat geològic quaternari d’argiles ocres carbonatades.

10

Monte Catano • nº 9

CAN VIOLA (MONTCADA I REIXAC) LES OCUPACIONS DE L’EDAT DEL BRONZE

Fig.2.- Vistes diverses de la inhumació en fossa. A la primera podem apreciar com aquesta es tallada per un dels enterraments d’època alt-medieval.

Segons l’estudi realitzat per l’antropòloga Anna Pla Benlliure a l’individu se li determina una edat superior als 45 anys, tant pel desgast dental com per l’anàlisi de les sutures, que es troben en la majoria dels casos completament obliterades.

Pel que fa al sexe, tant l’antropometria com la morfologia mandibular són característiques d’un individu masculí.

Es troba inhumat en posició de decúbit supí, lleugerament inclinat sobre el costat esquerre per la part superior, tocant amb la banda dreta les parets de la dita fossa i en posició de decúbit lateral esquerre la part inferior. El crani, igualment, descansa sobre el seu costat esquerre amb la mandíbula reposant sobre la clavícula. El braç dret es troba lleument flexionat amb la mà descansant sobre l’ilium esquerre i el braç esquerre, d’altra banda, es troba fortament flexionat amb la mà sobre l’hemitòrax dret (Fig.2).

Monte Catano • nº 9

11

Carles Velasco i Felipe

En qualsevol cas, com hem dit, el principal focus d’interès respecte al nostre enterrament és el fet de tractar-se d’un exemple marcadament tardà d’un ritual i mètode d’inhumació que té els seus orígens aproximadament 4 mil·lennis enrere.

Amb tot, gràcies a les datacions absolutes efectuades a través del mètode del carboni 14 a partir dels ossos de diverses inhumacions procedents dels coneguts jaciments de la Bòbila Madurell i del Camí de Can Grau, també de la mateixa fàcies vallesiana, es va poder parlar d’una evolució pel que fa a la complexitat en la tipologia de les fosses dintre del propi període del neolític mig, anant-se avançant, és clar, de les de tipus més senzill envers les més complexes amb avantcambra. És curiós però, com, en aquest sentit, en el nostre cas particular i en un moment, insistim, molt posterior, la tipologia que trobem ha recuperat la senzillesa original.

Així mateix, ha estat a través d’aquest mètode de datació absoluta que s’han datat d’altres inhumacions que segueixen aquesta tradició ritual en èpoques força posteriors, permetent veure i afirmar que hi ha una clara línia de tradició i de caràcter ideològic pel que fa referència al ritual funerari en general mantinguda durant un llarg marge de temps. Exemples que evidencien aquest conservadorisme serien els enterraments de l’Institut de Batxillerat de Manlleu, que es situarien en un marc cronològic de transició entre Calcolític al Bronze Inicial (1740 ±120 BC) i arribats ja a finals del Bronze Mig inicis del Bronze Final I, el cas nostre, al jaciment de Can Viola (Montcada i Reixach) (Cal 1500 – 1320 B.C.).

Fig.3.- Fosses del neolitic mig (Can Grau) (Cal. 3792 – 3349 B.C.) i Bronze Mig – Bronze Final I (Can Viola) (Cal. 1500 – 1320 B.C,) que reflexen la continuïtat de la tradició funerària.

12

Monte Catano • nº 9

CAN VIOLA (MONTCADA I REIXAC) LES OCUPACIONS DE L’EDAT DEL BRONZE

BRONZE FINAL III (900 - 650 a.C) UN NUCLI D’HÀBITAT A L’AIRE LLIURE Una gran problemàtica amb la qual sovint s’ha trobat el col·lectiu investigador és que per falta d’informació acurada en els estudis que s’han dut a terme en aquest tipus d’assentament, donat pel fet que durant molt de temps s’ha donat una major importància al material moble que no pas a les pròpies estructures, no han pogut oferir una millor interpretació dels conjunts.

Així doncs, pel que fa referència a les estructures negatives com les localitzades a Can Viola, tret, es clar, dels enterraments, en la major part dels casos ens trobem amb que ens arriben emprades com a abocadors (dépotoir), que seria la seva funció final o secundaria, fruit de l’últim estadi d’utilització de la pròpia estructura (es cobreix).

Cal fixar-se bé, doncs, a l’hora d’estudiar el registre arqueològic in situ en tots aquells elements que puguin donar una pista sobre la funció inicial per a la qual fou realitzada cada fossa per no tornar a caure en l’error d’interpretar que totes reuneixen una mateixa funció; limitant-nos a emprar el terme genèric de camp de sitges o fosses atribuint-ne sempre, a totes elles la funció original de magatzems d’aliments diversos. Tot i que, realment, existeixen aquests anomenats camps, hi ha certs elements que ens poden indicar que som davant d’un fenomen més complexe com ara un petit nucli de població a l’aire lliure.

D’aquesta manera, doncs, per la diversitat dels rebliments i varietats morfològiques de les fosses del jaciment de Can Viola, i per d’altres elements indicadors, com ara algun forat de pal, restes de tovots i torchis, molins de vaivé i les restes amortitzades d’un forn ens obliguen a constatar la presència d’un poblat a l’aire lliure en temps del bronze final III en aquest indret tot i la manca lògica de les superestructures que no conservem del que serien els fons de cabana, car eren fetes a partir de materials peribles (troncs i branques de fusta com elements de sustentació i entramats vegetals coberts per capes de fang com a element de clausura i impermeabilització).

Aquests sistemes arquitectònics són fruït d’una tradició desenvolupada al llarg de les etapes anteriors. Amb tot, els materials emprats doncs, fan difícil la identificació d’aquests anomenats “fons de cabanes” d’entre el conjunt d’estructures negatives i, per tant, és encara més difícil, un cop localitzats, saber com eren exactament llurs plantes, tamany i distribució.

Cal dir, per exemple, que algunes de les estructures excavades, tot i ser de planta circular i susceptibles d’ésser confoses per fosses – sitges; això és, fosses excavades per emmagatzemar aliments, formarien part realment de conjunts tancats (fons de cabanes), del tipus que plantegen Mestres, Sanmartí i Santacana a partir de la fossa localitzada a l’Hort d’en Grimau (J. MESTRES, J. SANMARTÍ, J. SANTACANA 1990, 75-119) (Fig.4).

Nosaltres, de fet, dins d’aquesta tipologia de fons de cabana podem constatar la presència d’un paral·lel, atès el fet que hem pogut documentar un retall excavat en el substrat geològic quater-

Monte Catano • nº 9

13

Carles Velasco i Felipe

nari d’argiles ocres carbonatades, de diàmetre circular i lleugerament inferior als dos metres, amb una fondària de 22 cms. i amb un clar forat de pal a un dels seus extrems, adossat a la paret, que podria ben bé sostenir el tronc de fusta que Mestres considera l’eix vertebrador de l’estructura aèria.

Fig.4.- Reconstitució hipotètica , planta i secció de la cabana de l’Hort d’en Grimau.

D’entre el conjunt de fosses documentades, però, i a partir de les dades aportades a través de l’excavació acurada dels nivells arqueològics que amortitzaven o formaven part de l’estructura i, a partir de l’estudi dels materials arqueològics recuperats al seu interior, vam poder constatar l’existència d’un fons de cabana que no generava cap tipus de dubte. Les evidencies eren clares, atesa la seva forma quadrangular amb els extrems ovalats, la poca fondària del retall, la disposició d’algunes de les pedres aparegudes que podem interpretar com a falcaments de pals de fusta i una llar de foc documentada a la cantonada est del retall, formada per terres rubefactades i blocs de pedra que farien la funció refractaria i limitadora. Es tracta, atesa la tipologia, d’una

14

Monte Catano • nº 9

CAN VIOLA (MONTCADA I REIXAC) LES OCUPACIONS DE L’EDAT DEL BRONZE

“Llar plana limitada”; un tipus de llar molt abundat a tota la prehistòria recent. El tret característic d’aquest tipus de llar és doncs la presència d’un límit de la zona de combustió. Pot ser una senzilla juxtaposició d’elements (pedres...), que seria el nostre cas, o una veritable construcció (muret o vora de toves...). De fet, aquestes són comunes en els poblats del Bronze Final formats per agrupacions organitzades de cabanes a l’aire lliure. També trobem un exemple en el jaciment de La Fonollera (Baix Empordà) i al jaciment del Bronze Antic de l’Institut de Batxillerat Antoni Pons de Manlleu). Així mateix, són habituals, dins el mateix horitzó cronològic, a les ocupacions d’abrics o similars de l’àrea mediterrània.

Fig.5.- Planta i secció del fons de cabana localitzat a Can Viola.

Fig.6.- Fotografies del fons de cabana localitzat a Can Viola.

Monte Catano • nº 9

15

Carles Velasco i Felipe

Fig.7.- Imatge del fons de cabana de Can Viola i detalls de l’estructura de combustió (adalt) localitzada a la mateixa i un dels “forats de pal” delimitat amb pedres (abaix).

Fig.8.- Estructura de combustió (esquerra) i forat de pal (dreta) corresponents al jaciment de l’Institut de Batxillerat Antoni Pous de Manlleu (Calcolític – Bronze Antic) de característiques molt semblants a les que tenim a la part superior al nostre assentament.

16

Monte Catano • nº 9

CAN VIOLA (MONTCADA I REIXAC) LES OCUPACIONS DE L’EDAT DEL BRONZE

Fig.9.- Imatge general, planta i secció amb els elements constitutius de l’estructura.

En quant a l’estratigrafia, que queda reflexada en les imatges anteriors, tenim la U. E. 103, un nivell de terres soltes de color marró ocre que amortitzen el fons de cabana i que cobreixen així mateix dues estructures de sosteniment de pal o bigues de fusta (U. E. s 190 i 191). La negativa de la pròpia fossa (U. E. 104) que es troba amortitzada, així mateix, a la meitat nord-est, per un sediment de terres soltes molt cendroses amb carbons i torchis en quantitats considerables (U. E. 189) que podria ser interpretat com a un nivell d’incendi que, cobreix, d’altra banda, la llar de foc (U. E. 188) i dos altres forats o estructures de sosteniment de pal o bigues de fusta (U. E. s 186 i 192).

Un dels elements claus que han facilitat la correcta interpretació d’aquesta estructura ha estat, precisament, l’incendi que sembla ser, va patir l’habitatge en el seu moment d’abandonament.

Aquest va permetre, entre d’altres coses, la possibilitat de recuperar aquests torchis (revestiments que tenien la funció d’aïllar els habitatges de les inclemències atmosfèriques i millorar l’aïllament tèrmic) (Fig.10). Es tracta generalment de masses de fang de composició similar a la de les toves, normalment barrejada amb argila tamisada, palla més fina i més aigua afegida, que s’aplica i s’adhereix al mur a través de capes. La gran majoria, a més ens apareixen amb empremtes de branques de tall rodó o pla col·locades en paral.lel i/o de l’encanyissat que constitueixen l’esquelet dels habitatges.

Per l’Edat del Bronze Final III parlem d’una economia dual: domesticació/caça; agricultor/recol·lector. (E. PONS 1984). En el cas concret de Can Viola, s’han documentat un seguit d’estructures, com hem vist, que són indicatives d’un assentament d’hàbitat a l’aire lliure, indefinit i temporal, que podem afirmar, a partir de les dades que seguidament exposarem, era dedicat a activitats emi-

Monte Catano • nº 9

17

Carles Velasco i Felipe

nentment agrícoles i de recol·lecció. La localització de les dues estructures d’hàbitat ja presentades (Fosses núm.15 i 34), un forn amortitzat a una fossa (Fossa núm. 38) i la múltiple presència de fosses d’emmagatzematge i rebost de diverses tipologies, mides i fondàries (Fosses núm.1, 2, 3, 4, 5, etc.), etc., junt amb l’aparició de restes cerealístiques i de productes recol·lectats a gran part de les analítiques dutes a terme així ho denoten.

Així, a partir dels resultats obtinguts arran dels estudis carpològics realitzats per Ramon Buxó i Carola Sales, hem pogut veure que en el conjunt de les plantes conreades trobem la presència de cereals de la família poeceae del tipus: ordi vestit (Hordeum vulgare vulgare), blat nu (Triti-

cum durum aestivum), els més destacats, i panís (setaria italica); i, així mateix, trobem lleguminoses (família fabaceae) com són les fabes (vicia cf. Faba) i les llenties (Lens / Vicia).

L’ordi vestit, amb tot, junt amb el blat nu, són les espècies de cereals més que torbem de manera més habitual en totes les èpoques. L’ordi nu, més estès durant el Neolític i l’edat del Bronze, serà un cop arribat el Bronze Final pràcticament suplantat per l’ordi vestit, talc om es corrobora en el nostre jaciment, i serà ja quasi nul a l’Edat del Ferro (E. PONS, FRANCÈS, J. 1996 / PONS, E. 1984). De totes maneres, totes dues espècies d’ordi estan documentades a la Península Ibèrica

Fig.10.- En aquesta imatge veiem diversos exemplars de torchis de l’assentament de Can Viola.

18

Monte Catano • nº 9

CAN VIOLA (MONTCADA I REIXAC) LES OCUPACIONS DE L’EDAT DEL BRONZE

des del context cardial a la zona de Llevant, concretament en jaciments com la Cova de les Cendres i Cova de l’Or (Hopf, 1966); en el nord-est, en el neolític antic més evolucionat de Cova 120 (Agustí et al., 1987) i Mines de Can Tintorer (Villalba et al., 1986), etc.

El blat nu, per la seva banda, conegut en pràcticament tots els jaciments des del Neolític antic, ha demostrat, per la seva freqüentativitat que és un dels més importants del Mediterrani Occidental. De fet, el valor panificable i les condicions d’adaptabilitat a diferents tipus de terreny dels blats nus poden determinar la seva selecció enfront als vestits.

Pel que fa al panís -Setaria Italica- tot i que l’explotació d’aquest cereal s’havia atribuït tradicionalment a l’Edat del Ferro (VAN ZEIST, 1980), ), a jaciments com la Cova de Punta Farisa (Bronze Mig) (ALONSO i BUXÓ, 1995) i a Can Roqueta (ROVIRA i BUXÓ, 1999) el panís apareix en quantitats considerables i en proporcions semblants a les del mill comú com si d’una planta cultivada es tractés, suggerint així la possibilitat que el panís ja hagués estat adoptat sota la forma domèstica.

En el cas de Can Viola de fet, tot i no tenir uns percentatges molt elevats, la simple presència del panís en el nostre context del Bronze Final III ens permet donar suport a l’opinió d’altres autors que veuen una explotació, doncs, tot i que encara iniciàtica, com hem dit, d’aquest cereal, ja a l’Edat del Bronze (HOPF, 1991).

D’altra banda, amb les dades obtingudes a partir dels estudis antracològics realitzats per d’Ethel Allué i Itxaso Euba s’ha constatat la presència de taxons vegetals adients de cara al consum humà, destacant-se el Quercus sp. (Roure), que conforma els boscos típics de muntanya mitjana. Aquesta espècie es caracteritza per tenir una fusta molt dura i densa molt preuada com a llenya i que proporciona l’aglà que es fa servir tant de forma medicinal i tintoral com comestible.

La seva aparició, d’altra banda, està documentada des del neolític a la Draga (BUXÓ, 1993), i és una espècie de consum freqüent durant tota la prehistòria.

L’altre major taxò representat és el d’Arbutus unedo, l’arboç, un arbret sovint poc desenvolupat i d’aspecte arbustiu, propi de muntanyes baixes del litoral mediterrani. Aquesta espècie vegetal es troba en els alzinars esclarits i en sòls silicis i té una fusta molt dura i molt densa que es fa servir sobretot en fusteria i ebenisteria, car que com a combustible resulta mediocre. Ateses aquestes dades, doncs, és molt provable que la seva destacada presència en la mostra de sediment analitzat sigui deguda a la recol·lecció dels fruits que dóna: les cireres d’arboç, de cara a l’alimentació.

Amb tot, ambdues especies recol·lectades són ben constatades en d’altres jaciments per aquesta mateixa cronologia com és el cas, per exemple, de Can Roqueta.

Junt amb aquests elements que denoten les tasques de recol·lecció, collita i emmagatzematge d’aliments també, es clar, hem pogut documentar zones adients a ésser interpretades com a àmbits de processat dels productes. Així, fem esment de la recuperació d’un important nombre de molins de vaivé de morfologies molt variades: el·lipsoïdals, trapezials, semiel·lipsoidals, rectan-

Monte Catano • nº 9

19

Carles Velasco i Felipe

gulars, etc. Pel que fa referència a les primeres matèries emprades majoritàriament tenim els conglomerats seguits ja, però en un percentatge inferior, pels granits, les roques sorrenques i les metamòrfiques.

Fig.11.- Imatge de dos molins de vaivé del jaciment de Can Viola amb percussors.

És indicatiu el fet que al rebliment de la fossa 30 (U.E. 92) s’han recuperat percentualment, en relació amb la totalitat dels trobats al jaciment, un elevat nombre d’efectius.

Així, amb aquest fet, podem plantejar com a mode d’hipòtesi que la mòlta o emmatxucament del gra devia fer-se o bé a l’interior de la fossa, donant-li a la mateixa la categoria de “fossa de producció”, no pas la de fossa d’emmagatzematge (sitja), o bé molt a prop d’aquesta.

Junt amb els basaments cal dir que també s’han localitzat en el mateix rebliment dos “percutors totals” o “mans de morter”. Ambdós presenten marques clares d’abrassió (fig.11).

D’altra banda, la fossa aquesta està a prop de la fossa 38 on s’hi va localitzar el forn i, la concentració d’utillatge de molta prop d’un forn apunten a que molt probablement la zona fos específicament destinada, com hem dit, al processament dels aliments.

En quant als materials ceràmics recuperats i llur tipologia podem parlar de vasos oberts, que donen lloc a la gamma més variada de recipients, com ara el Plat/tapadora amb forma de con truncat (fig.12), invertit per la base amb un grau d’exvasament elevat, que presenta, normalment, un acabament espatulat i/o polit a la part interior i, sovint, menys cuidada a la part superior. Majoritàriament, la tècnica de cocció per aquest tipus és la reductora, i pel que fa a la seva funcionalitat, com el seu nom indica pot ser doble: plat o tapadora.

Hi ha exemplars, també, que tenen una forma hemisfèrica i nansa vertical incorporada que només farien la funció de tapadora. Es pot assimilar amb la forma XXVI de Maluquer (MALUQUER, J. 1945, 46) (fig.13).

20

Monte Catano • nº 9

CAN VIOLA (MONTCADA I REIXAC) LES OCUPACIONS DE L’EDAT DEL BRONZE

Junt amb aquests atuells també tenim les tasses, que es presenten o bé amb parets rectes i nansa vertical de cinta de secció anular, o bé, carenades amb vora exvasada (fig.14). El tractament de la superfície sol ser, en ambdós casos, depurat, amb les superfícies generalment brunyides o ben espatulades tan interior com exteriorment. A més presenta una bona qualitat de cocció generalment reductora.

Fig.12.- Imatge d’un plat tapadora característic i típic del jaciment de Can Viola amb forma de con truncat.

Fig.13.- Imatge d’una tapadora hemisfèrica amb nansa vertical incorporada.

Monte Catano • nº 9

21

Carles Velasco i Felipe

Fig.14.- Dibuixos de tasses carenades amb vora exvasada i amb nansa de cinta de secció anular (dues primeres) i amb parets rectes i nansa vertical de cinta de secció anular (la darrera).

D’altra banda, respecte els vasos tancats aquests presenten una morfologia més homogènia.

Realitzats també a mà, amb un acabat, sobretot superficial, no és gaire acurat, moltes vegades, fins i tot, irregular, groller i, en alguns casos, pentinat. En la seva major part no són decorats, a excepció del cordó imprès: digital, ungular o de canya que sol localitzar-se sota la inflexió vora – coll.

L’acabat pentinat és considerat, de totes maneres, com un tipus de decoració que es realitza sobre la pasta humida abans durant el procés de modelatge i és clar, precocció. De fet, sobre aquesta tècnica del pentinat o “raspallat”, Maluquer diu que a Catalunya apareix sempre en aquestes urnes o tenalles de forma d’essa i de factura no gaire acurada, de tonalitats groguenques o vermelloses que s’elaboren a partir dels moviments “Urnenfeldern” (camps d’urnes) i que perviurà fins ben entrat el món ibèric amb una gran abast d’expansió territorial (MALUQUER 1945-46: 152).

Predominen, doncs, amb tot, les formes en “essa”, de fons pla i base ampla, amb el cos globular i el cordó aplicat situat a la part d’inflexió vora – coll. Les seves mides són variables. Des de petites i mitjanes fins a urnes o tenalles de grans dimensions. De la seva mida normalment se’n deriva el seu ús o funcionalitat. La seva funció en tot cas, estaria lligada a activitats culinàries o d’emmagatzematge.

Tenim grans urnes de vora exvasada i convexa (fig.16) i també rectilínies (fig.15), aquetes darreres més habituals als territoris del Vallès; tenalles, que tot i tenir un aspecte molt similar a les dues formes prèviament esmentades, es diferencien per tenir una vora de llavi més pla i gruixut i per unes dimensions molt superiors i, finalment, vasos bitroncocònics.

22

Monte Catano • nº 9

CAN VIOLA (MONTCADA I REIXAC) LES OCUPACIONS DE L’EDAT DEL BRONZE

Monte Catano • nº 9

23

Carles Velasco i Felipe

Fig.15.- Urnes de vora exvasada i rectilínia procedents de Can Viola.

24

Monte Catano • nº 9

CAN VIOLA (MONTCADA I REIXAC) LES OCUPACIONS DE L’EDAT DEL BRONZE

Fig.16.- Urnes de vora exvasada i convexa procedents de Can Viola.

Aquests vasos bitroncocònics (fig.17) es caracteritzen, d’entre el conjunt de vasos tancats, per un tractament més acurat i per presentar un desgreixant poc o gens visible. Es tracta d’una peça amb una marcada inflexió en el coll entre la vora i el cos. Així mateix presenta una carena a la part central del cos. Aquesta forma és associable a la forma XLII de Maluquer (Maluquer 194546). Al Vallès hi ha diversos exemplars procedents, per exemple, de la sitja número 8 del jaciment de la Universitat Autònoma de Barcelona (U.A.B.) (Maya, J. L. 1985); al carrer brillant de Rubí (Petit, M. A. 1987); al jaciment el Serrat de l’Oca i Serra Morena (Puig – Reig, Berguedà); a la forma 3 d’Agullana (tombes 46 i 204) corresponents a la segona fase (650 – 550 a.C.) (Palol, P. 1958); etc.

Monte Catano • nº 9

25

Carles Velasco i Felipe

Fig.17.- Vas bitroncocònic (MR.CV.184/4) procedent de Can Viola.

26

Monte Catano • nº 9

CAN VIOLA (MONTCADA I REIXAC) LES OCUPACIONS DE L’EDAT DEL BRONZE

Bibliografia ALAMINOS, A. i BLANCH, R. M. (1992) Consideracions generals sobre les fosses d’enterrament recentment excavades en el jaciment de la Bòbila Madurell (St. Quirze del Vallès, Vallès Occidental), a Estat de la investigació sobre el Neolític a Catalunya, 9è Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, Institut d’Estudis Ceretans, Andorra, 1991, pàg. 181-2.

BARANDIARÁN, I.; MARTÍ B.; DEL RINCÓN Mª Á.; MAYA J. L., Prehistoria de la Península Ibérica, Ariel Prehistoria. Barcelona. 2002.

BLANCH, R. M. (1992) Restes d’ocupació: l’exponent de la Bòbila Madurell, a Estat de la investigació sobre el Neolític a Catalunya, 9è Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, Institut d’Estudis Ceretans, Andorra, 1991, pàg. 179-180.

BOIX, A.; JORDAN, M. M.; SANFELIU, T.; CLAUSELL, G.; 1995. E studio arqueométrico de fragmentos de cerámica antigua de Torrelló del Boverot de Almazora, Castellón (España).

Estudis sobre ceràmica antiga. Studies on Ancient Ceramics. Proceedings of the European Meeting on Ancient Ceramics, Barcelona, 1993: 73-75.

BORDAS, A. - DÍAZ, J. - POU, R. - PARPAL, A. - MARTÍN, A. (1994) Excavacions arqueològiques 1991/1992 a la Bòbila Madurell-Mas Duran (Sant Quirze del Vallès), Tribuna d’Arqueologia 19921993 : 31-47.

CANALS, A., MERCADAL, O. i RIBÉ, G. (1988) El complex arqueològic “Bòbila Madurell-Serrat de Can Feu”: història de la investigació (1921-1987), Arraona, 2 : 9-26.

CRUELLS, W.; MOLIST, M. Un poblat a l’aire llire de fa 4000 anys. El jaciment de l’Institut de Batxillerat de Manlleu (Osona). Museu de Manlleu. Núm.4. 1990.

DÍAZ, J. et alii (1995) Dos estructuras de habitación del Neolítico Final en el yacimiento de la “Bòbila Madurell” (Sant Quirze del Valles, Barcelona), Actas dos Trabalhos de Antropologia e Etnologia, Vol. 35, Fasc. 1, pàg. 17-30, Porto, 1993.

FRANCÈS, J. PONS, E. El Bronze Final a la Catalunya Litoral, a Dossier de documentació. Curs: El Bronze Final a Catalunya: Una etapa en revisió. Museu d’Arqueologia de Catalunya. 1996. pàgs. 42-51. http://www.molletvalles.net/gallegs1.htm

Monte Catano • nº 9

27

Carles Velasco i Felipe

J. FRANCES, La cabana del bronze final a Can Bertrán (Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental), a Limes 2, 1992, pàgs 28-40.

J.MESTRES, J. SANMARTÍ, J. SANTACANA, Estructures de la primera edat del ferro de l’hort d’en Grimau (Castellví de la Marca, Alt Penedés), a Olerdulae, Any XV, 1-4, 1990, pàgs. 75-10.

LLONGUERAS, M. - MARCET, R. - PETIT, M. A. (1981) Excavacions de jaciments neolítics a la Bòbila Madurell (Sant Quirze del Vallès, Barcelona), El Neolític a Catalunya, Taula Rodona de Montserrat, 1980, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pàg. 188-90.

LLONGUERAS, M., PETIT, M. A., MARCET, R. (1979) Recientes excavaciones en la Bobila Madurell (Sant Quirze del Valles, Barcelona), XV Congreso Nacional de Arqueología, Lugo, 1977, pàg. 253-63.

LÓPEZ, PILAR (coordinadora). El Neolítico en España. Cátedra. Madrid. 1988.

MALUQUER, J. Las culturas hallstáticas en Cataluña. Ampurias. VII – VIII. Barcelona 1945 – 1946.

MARTÍ, M.; POU, R. I CARLUS, X. La necròpolis del Neolític mitjà i les restes romanes del Camí de Can Grau (La Roca del Vallès, Vallès Oriental). Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1997.

MARTÍN, A. et alii (1988) “ Les excavacions al paratge de la Bòbila Madurell i de Can Feu (Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental)”, Tribuna d’Arqueologia 1987-1988 : 77-92.

MAYA, J. L. Silos de la Edad del Hierro en la UAB. Estudios de la Antigüedad 2. Barcelona.1985.

MUÑOZ, A. M. (1965) La cultura neolítica catalana de los “Sepulcros de Fosa” , Instituto de Arqueología y Prehistoria, Universidad de Barcelona, Publicaciones eventuales nº 9, Barcelona.

PALOL, P. La necrópolis Hallstática de Agullana. C.S.T.C. Madrid. 1958.

PETIT, M. A. L’Edat del Bronze a Rubí. A: Butlletí del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí.

24. Rubí. 1987.

PONS I BRUN, E . L’Empordà de l’edat del bronze a l’edat del ferro (1100 – 600 a.C). Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona. Diputació de Girona. Generalitat de Catalunya.

1984.

28

Monte Catano • nº 9

CAN VIOLA (MONTCADA I REIXAC) LES OCUPACIONS DE L’EDAT DEL BRONZE

POU I CALVET, R.; MARTÍ I ROSELL, M. El Camí de Can Grau. La Roca del Vallès. Generalitat de Catalunya. Dept. De Cultura. Barcelona 1999.

POU, R. ET ALII (1996) La cultura de los “Sepulcros de fossa” en el Vallés. Los yacimientos de “Bòbila Madurell” y “Camí de Can Grau” (St. Quirze del Vallès y La Roca del Vallès, Barcelona), Rubricatum I : 519-526.

RUIZ ZAPATERO, G. Los Campos de Urnas del Noreste de la Península Ibérica. Tomos I y II. Dept.Prehistoria. Facultad de Geografía e historia. Universidad Complutense de Madrid. 1985.

S.BOQUER, L. GONZALVEZ, O. MERCADAL, T. RODON, El jaciment arqueològic de Can Roqueta: dades sobre la transició del segle VII al VI a. De C. Al Vallès, a Limes 1, 1991, pàgs. 6-17.

VELASCO FELIPE, C. Informe preliminar de la intervención arqueológica a Can Viola. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Inèdit.

VELASCO FELIPE, C.; ARCOS LÓPEZ, R. Memòria Final de les intervencions arqueològiques a Can Viola (Montcada i Reixac) i Can Planes (Mollet del Vallés) . Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Inèdit.

VIVES I BALMAÑA, E. Les restes humanes en el neolític a Catalunya. A: El Neolític a Catalunya.

Taula rodona de Montserrat. Maig 1980. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1981. Pàgs.227 a 231.

VV.AA. El Vallès fa 6000 anys. Els primers agricultors i ramaders. Fundació Cultural de la Caixa de Terrassa. Terrassa 1995.

Monte Catano • nº 9

29