GESTIÓ INTEGRALDEL TRAM BAIX DELRIU FRANCOLI

GESTIÓ INTEGRAL DEL TRAM BAIX DEL RIU FRANCOLÍ treball presentat a :

14È CONCURS D’IDEES AMBIENTALS DE LA UPC 18 març 2011

PSEUDÒNIM: POLLANCRE resum del projecte Nou model de gestió del tram baix del riu que suposarà reconèixer la riquesa d’una realitat fluvial. Al Domini Públic Hidràulic s’afageix a banda i banda, o es re-coneix, terrenys que també haurien de formar part del sistema hídric, per evitar la conceptualització del riu com un canal de desguàs, afegint-li així valors paisatgístics, ecològics, econòmics i socials; podent passar d’ésser un espai residual del terme municipal de Tarragona a actuar com element cohesionador de la ciutat amb els seus suburbis de Ponent i Nord.

La part del tram canalitzat del riu Francolí al seu pas per Tarragona presenta un estat artificial que maximitza l’erosió de la llera i evidencia la mala gestió dels espais fluvials que es fa i s’ha fet secularment a Catalunya, gestió que no respecta les zones inundables naturals i que relega les lleres de rius i rieres a mers canals de desguàs.

Un riu forma un sistema hidrodinàmic molt complex, i les avingudes i pluges torrencials són un fenomen estacional molt variable de conseqüències poc previsibles. Això implica que les previsions que es puguin fer per part de l’Agència Catalana de l’Aigua no seran fiables en la majoria dels casos de desbordament o avingudes sobtades. La raó és tan simple com tenir en compte que un riu no només porta aigua en aquestes situacions, sinó que s’hi afegeix al seu cabal una enorme quantitat de sediments i materials que provenen dels trams no canalitzats, i que configuren el funcionament natural del riu.

Aquestes aportacions són les que veritablement modelen el paisatge fluvial, i donen lloc a la formació d’illes, meandres, espais inundables, estuaris i formacions deltaiques. El bosc de ribera actua com a element de fixació d’aquests sediments i contribueix a alentir la força de l’aigua.

Les canalitzacions no solucionen el problema de les avingudes perquè es dissenyen per a actuar com a canals ràpids de desguàs d’aigua, i en pocs casos es té en compte que a la força de l’aigua s’hi ha de sumar la del fang, còdols, brancam, i d’altres elements d’origen humà que arrosseguen les avingudes (contenidors, cotxes, enderrocs, canyes,

residus voluminosos, etc..). Si a això hi afegim l’existència de ponts, conduccions, carreteres, polígons i altres infrastructures que actuen com a taps, tenim el desastre servit en safata...

Si l’avinguda no desborda el canal, els danys són “menors”, i consisteixen en erosió interna o acumulació de materials al llit del riu o riera. Però si l’avinguda desborda el canal, els danys es multipliquen degut a la inèrcia que el mateix canal ha proporcionat, i les conseqüències s’extenen a tots aquells terrenys inundables que envolten la llera del riu o riera. Aquest és un supòsit real, que té lloc amb una cadència de 20 o 30 anys i que, com coneixen bé els ciutadans de Tarragona, pot ocasionar la inundació de barris sencers i fins i tot pèrdues de vides humanes.

Generalment, l’acció antròpica és el principal agent que explica el modelat final del paisatge. L’espai urbà respon a unes dinàmiques que es succeeixen a més velocitat, provocant la fragmentació del paisatge agrícola tradicional de gran valor productiu, cultural i, també, identificador. La fragmentació ve donada per la superposició del que seria un paisatge de vies de comunicació, de polígons industrials i terciaris, creixements habitacionals suburbans... empitjorant la connectivitat biològica dels espais naturals i malmetent paisatgísticament àrees periurbanes.

Quins errors polítics (entenent la política com la forma de procedir per a solucionar problemes) han portat a que el riu Francolí es trobi en l’actual situació d’empobriment paisatgístic i perill imminent d’inundacions?

Sobre aquestes línies, tram canalitzat del riu al seu pas per la ciutat. En primer pla es veuen les estructures 080E054 i 080E053, corresponent als ponts del ferrocarril. A la dreta, documentació tècnica pel manteniment del tram final del riu Francolí (corresponent a la imatge fins al penúltim pont que es veu), de l’“Agència Catalana de l’Aigua”, on s’evidecia aquest com simplement un canal de desguàs.

•

El desviament de la llera ha estat des de dècades una de les assignatures suspeses per l’Ajuntament, l’Autoritat Portuària i l’Agència Catalana de l’Aigua, ja previst en el planejament de la ciutat dels anys 80. El tram final ha estat ocupat amb tones de formigó, ponts, dipòsits i dics, dificultant molt retornar al riu la zona inundable que li pertany.

•

Les autoritzacions d’explotació, aprofitament hídric i construcció industrial al sector químic del polígon nord (Repsol, Dow...) han devastat la ribera en el tram baix i han condicionat que el seu cabal mínim sigui zero des del mes de maig al mes de setembre.

•

L’enjardinament que va fer l’Ajuntament de Tarragona del riu al seu pas per la ciutat ha convertit el riu en un camp de futbol amb gespa, cosa que no dignifica gens el riu, sinó tot el contrari: rates, mosquits, males olors, erosió, eutrofització...

•

L’edificació dels espais inundables per darrere de l’Hospital Joan XXIII, protegits per una mota de protecció amb pedres artificials d’uns 5 metres d’altura, però...què passa si augmenta la cota en el marge dret del riu? En quan la crisi econòactual acabi i torni la febre per construir-ho tot, el sòl urbà del sector de l’Horta Gran tornarà a estar en el punt de mira del mercat immobiliari, i es veurà lògic protegir aquell marge amb una altre mota, allargant el recorregut del riu com si d’un canal de desguàs fos.

Sobre aquestes línies, tram del riu a partir de l’estructura 080E097, corresponent a l’últim pont contruït per la ciutat per travessar-lo. En la imatge apareixen els terrenys de darrere l’hospital sense construir, actualment es troben ja urbanitzats (es pot veure al ortofotomapa actual). A la dreta, proposta de sistema hídric per part de l’“Agència Catalana de l’Aigua”.

Es veu la inclusió tímida d’algun terreny d’horta.

Extrem NORD de l’eix analitzat: instal·lacions de la Refineria a la Pobla de Mafument; actualment es veuria per davant el nou pont per al TAV. El procés d’urbanització del nostre territori s’ha accelerat de manera exponencial els darrers anys.

La dinàmica del mercat immobiliari ha comportat el desplaçament d’una part de la població a municipis més llunyans del centre, més petits i amb habitatges més assequibles. Extenses zones abans no urbanitzades i agrícoles han esdevingut residencials i industrials, portant implícit el traçat d’infraestructures que fragmenten el territori. Tarragona no és l’excepció, o més bé, n’és un clar exemple. Té pendent d’aprovació un POUM que preveu arribar als 185.000 habitants en 15 o 20 anys (dels 140.000 habitants censats a l’any 2.010), preveientse un increment de 33.000 unitats d’habitatges per absorbir aquesta població, consolidant-se així com un important pol d’atracció de població.

Aquesta té l’atractiu de la indústria química (el sector del turisme també és molt important), es diu que és la més important del sud d’Europa. Aquest sector es va establir en aquest territori als anys 60, i va solucionar l’habitatge dels nouvinguts amb barris perifèrics bàsicament al nord i ponent del centre de la ciutat, amb una dèbil connexió amb aquesta i, podent-se dir, exclusiva pel trànsit rodat. Han anat ab-

sorbint les diferents onades migratòries, fent-se més grans aquests creixements suburbials, però mai donant una solució eficaç a la seva unió amb el centre com a parts integrants de la ciutat que són. Són bosses de població connectades a un eix viari dominat per l’automòbil. És bastant il·lustratiu que molts residents del centre de Tarragona no coneixen els barris (Torreforta, Campclar, La Floresta, Bonavista, Sant Salvador...) i aquests sempre han estat focus de marginalitat: són aquests els que absorbeixen, per posar un exemple, els immigrants magrebins actualment, com ho van fer amb els andalusos en el seu origen.

El projecte consistiria en la gestió integral de la ribera del riu Francolí, al seu pas pel terme municipal de Tarragona. Un eix nord-sud de 6.5 quilometres aproximadament; entre dos pols importants d’activitat industrial com són el port al sud i la refineria al nord, camps de cultiu a banda i banda del riu, coincidint amb les seves zones inundables, i el bosc de ribera acotant-lo. En les darreres dècades aquest indret ha sofert un fort deteriorament degut a l’increment d’infraestructures lineals que el travessen. Així i tot, encara manté un notable interès natural.

Extrem SUD de l’eix analitzat: instal·lacions del Port de Tarragona

Sobre aquestes línies, ortofotomapa de l’àrea de Tarragona evidenciant la seva potència industrial, des de les intal·lacions del port fins a la refineria ja al terme municipal de La Pobla de Mafumet. En vermell massa constuïda cap als 60 (inici de la indústria química) que comparant amb el ortofotomapa actual, es comprova el fort creixement dels nuclis de població.

080E048

Pont de l’autopista del Mediterrani AP-7

080E049

Pont de la carretera de Tarragona a Bilbao N-240 (accés AP-7)

080E050

Pont de l’autovia del Mediterrani A-7

080E097

Pont del carrer Joan Miró

080E048 080E049

080E051

Pont de la carretera Barcelona València N-340a.

Avinguda Roma

080E052

Pont de l’avinguda Ramón y Cajal

080E050 080E053

Pont de la línea de Ferrocarril Tarragona - Lleida

080E097 080E051 080E052

080E054

Pont de la línea Tarragona - València

080E053 080E055 080E056

080E054 080E055

Pont de la carretera N-241

080E056

Passarel·la de serveis del port de Tarragona

L’objectiu és dotar d’espais de lleure en un ambient saludable a la població de Tarragona i connectar el sistema d’espais oberts amb els espais verds urbans; a més de seguir explotant les hortes i dotarse de protecció front a previsibles avingudes del riu sense haver d’utilitzar tones de formigó o grans moviments de terres. En tot cas , la ciutat s’asseguraria una bona taca de verd ja que vol crèixer tant.

Camp amb cultius de ragadiu totalement equipat i en ple funcionament a l’actualitat.

S’hauria d’implementar una política activa de transformació dels parcs periurbans, amb espais oberts remanents atrapats entre peçes de sòl urbanitzable, on mantenir mosaics d’usos de sòl compost per horts, taques de vegetació i prats. La desaparició de les vies de comunicació als nostres dies sembla quelcom utòpic i il·lògic, però tenint en compte que suposa una nova manera tant de configurar com percebre el paisatge, la seva construcció hauria d’acompanyarse de projectes per a decentar l’entorn més pròxim.

Això suposaria l’ordenament paisatgístic de l’accés al nucli de Tarragona, tant per nord com ponent, i més tenint en compte que es una àrea susceptible d’allotjar la nova estació intermodal de la ciutat, facilitant així la transició entre espais oberts i paisatge urbà i reforçant el caràcter i la identitat de la societat tarragonina vers el seu espai d’habitatge: un espai periurbà dissenyat amb criteris d’integració i aportació de nous elements d’interès, tant en el paisatge com allò més social. L’espai residual del riu resultaria el cohesiu del centre amb els seus suburbis; Tarragona no només tindria una façana marítima sinó que seria conscient de la seva façana fluvial.

Com millorar la situació del riu Francolí en el seu tram baix?

•

Respectar i retornar al riu la seva condició de mediterrani, amb un cabal mínim més que ecològic. El riu ha d’estar viu i per a això necessita de l’aigua.

•

Respectar i retornar al riu zones inundables ara en mans d’empreses privades que neguen la realitat fluvial; des de les poderoses indústries químiques situades en els polígons industrials annexes al riu a ens immobiliaris que han invertit en la compra de terrenys d’horta, tot esperant el bon moment d’urbanitzar i construir ciutat convencional. La preservació i potenciació d’àrees agràries s’apunta com un instrument vàlid de planejament per preservar l’equilibri i la sostenibilitat territorial.

•

Creació de zones de laminació i llacunatge per a que el riu no es trobi encorsetat per parets de formigó o roca artificial; que el riu pugui respirar.

•

Recuperar el bosc de ribera allí on hagi desaparegut i potenciar-lo allà on encara hi quedin vestigis, ja que aquesta és la millor garantia per a que els sediments es dipositin a la llera del riu i no provoqui danys aigües abaix.

Els terrenys susceptibles d’actuació poden ser: de titularitat pública -el Domini Públic Hidràulic, camins i terrenys de propietat municipal-, on es conservarà i potenciarà el bosc de ribera acompanyat amb plantacions de pollancres i plataners; i de titularitat privada, primant l’activitat agrícola.

Els camps de cultiu adjacents al riu Francolí són de gran valor productiu, ja que el sòl és de molt bona qualitat: al·luvions del riu. A més es troben perfectament equipats: sistema de regs, en ambdues bandes del riu, en bon estat i que faciliten l’aprofitament del recurs hídric per regar els diferents sectors d’horta existents; camins, la gran majoria ben arranjats; subministrament elèctric...els pobladors són majoritàriament els propis pagesos propers a jubilar-se o bé ja jubilats, que continuen cultivant, no pas pel rendiment econòmic que en treuen sinó pel gust de treballar la terra. Rodejats de polígons i infraestructures, han estat testimonis de l’abandó progressiu dels treballs del camp, pel desprestigi de la professió i per les poques expectatives de futur.

Això ha tingut un impacte negatiu sobre el paisatge, ja que s’esta quedant sense aquests personatges que, en definitiva, el gestionaven. Com més pròxims en trobem a la ciutat, un aspecte més abandonat presenten extensions de terra aptes pel cultiu.

Seguint la lògica de l’economia globalitzada, el discurs oficial sempre ha estat el de ser competitius amb grans explotacions. Tot i ser escàs, el relleu generacional té idees alternatives, en línies generals són: explotacions reduïdes, diversificació de la producció, cooperativisme, venda pròxima al consumidor i venda de productes més elaborats. Podria esdevenir de nou un motor econòmic? La infraestructura ja existeix, simplement s’ha d’explotar un altre cop.

Mescla de les funcions recreatives amb les productives: BOSC DE RIBERA + CAMÍ + CAMP DE CULTIU. La protecció d’aquests espais no vol dir que no tinguin ús; la zona agrícola pot ser un espai multifuncional aprofitat com espai verd lliure d’àrees urbanes pròximes.

Les espècies que caracteritzaran el bosc de ribera del tram baix seran: freixe de fulla petita (Fraxinus angustifolia), pollancre (Populus nigra), àlber (Populus alba), acàcia (Robina pseudoacacia), salze (Salix sp.), om (Ulmus minor), plàtan (Platanus x hispanica).

Ajudaran a la fixació dels marges evitant la seva erosió i es protegirà millor els camins de la zona de servitud quan hi hagi una avinguda. El sotabosc i clars deixat pels arbres es trobaran espècies arbustives i lianoides com el saüc (Sambucus nigra), l’esbarzer (Rubus ulmifolis), el romegueró (Rubus caesius), l’heura (Hedera helix), i l’arç blanc (Crataegnus monogyna).

Les freixedes, dominades pel freixe de fulla petita, es poden trobar en el marge exterior de la vegetació de ribera, essent habitual en diferents punts de la ribera tant en del curs mitjà com baix del Francolí.

Les omedes són menys abundants. En franges arenoses i argiloses de la llera fluvial es poden trobar agrupacions de saücs. Alguns tamarits (Tamaricetum

canariensis) es poden trobar aïlladament, prop de la desembocadura, en sòls amb alt contingut en sals, com passa en altres torrents i rius de la zona, tot i què el cas del riu Francolí aquesta zona es troba fortament presionada per les instal·lacions del port.

En zones de llacunatge, l’habitual serà trobar les següents espècies de canyes: la canya comú (Arundo donax) i el canyís (Phragmites australis).

Per facilitar els treballs silvícoles i disminuir els seus costos, es realitzarà una gestió Bosquet x Bosquet; s’evitarà en cas que el bosquet estigui composat de freixes, de cirerers o bé de roures, ja que és millor fer-ho peu a peu (pel temperament de l’arbre).

LLERA

RIBERA

DOMINI PÚBLIC HIDRÀLIC

ZONA DE SERVITUD

MARGE

ZONA DE POLICIA

I qui s’encarrega d’aquesta gestió silvícola? Parcs i Jardins de l’Ajuntament? Els pocs pagesos que resten cultivant aquesta zona d’horta? Doncs actualment existeix una associació a Tarragona d’ajuda a discapacitats mentals que es serveix del manteniment i conservació de certs punts del riu com a teràpia i forma d’integrar social i laboralment aquest col·lectiu de persones, a més de realitzar una tasca divulgativa dels valors fluvials que això suposa. Disposen del suport tant de l’Ajuntament i l’Agència Catalana de l’Aigua i amb la col·laboració d’ecologistes. No dic que tinguessin que ser ells el gestors principals, però si que l’existència d’aquests espais aporta valors afegits als que ja té a la ciutat de Tarragona.

Al llarg del camí es poden trobar cartells informatius indicant indrets d’interès històric, els de la fotografia en concret , un senyala la direcció cap al Pont del Dibles o Aquaducte de les Ferreres (últimament s’ha adecentat tant el momunent com el seu entorn i ara s’anomena com a Parc Ecohistòric) i l’altre el Mausoleu de Centcelles, a l’altre costat del Francolí i ja al terme de Constantí. Però no només podem trobar monuments de l’època romana (declarats Patrimoni Mundial de la UNESCO) sinó també tot un seguit de masos, molins i antigues fàbriques tèxtils, que expliquen la història més recent i la relació d’aquesta contrada amb el riu.

Un recorregut que es podria iniciar des de la Tabacalera de Tarragona (existeixen indicis de voler-hi fer una nova seu pel Museu Nacional Arqueològic de Tarragona), ben aprop de la desembocadura del riu, passant pel conjunt de la Necròpolis Paleocristiana (part d’ella es troba sota l’aparcament soterrat d’un centre comercial!).

Plantació de pollancres al marge del riu Francolí, fet que demostra que ja hi hagut un cert interès en aquesta forma d’actuar amb el riu.

Les dimensions del Bosquet ( o unitats d’actuació ) s’adaptarà a les característiques de la zona (segons les pendents, el tipus de sòl dels marges, la vegetació, l’amplada de la llera, la quantitat de cabal i la velocitat del flux del riu, el tipus de propietat...). És habitual adoptar com a unitat d’actuació les subdivisions que donen lloc a les finques.

•

no s’arrencaran soques (per evitar una erosió excessiva del sòl que queda desprotegit);

•

sense restes de l’activitat gestionadora aparents (per garantir un flux laminar i el desguàs al riu);

•

no es permet tallada d’arbres morts durant el torn de la massa (doncs són un habitat important d’ocells i regulen les plagues forestals);

•

existència d’una bona xarxa de camins (per no fer passar maquinària pesada per allà on no toca).

Plantació de eucaliptus, que tot i el seu ràpid creixement i facilitat per adaptar-se al nostre clima, es demostra com una mala pràctica ja que al caure les seves fulles aquestes empobreixen la riquesa del sòl .

Zona de llacunatge en un tram del riu Francoí, on s’observa el pas de l’aigua molt tranquil i en règim laminar, amb profusió de canya i canyís i altres espècies lianoides per la seva ribera.

PLANTACIONS que compartiran territori amb el bosc natural de ribera en el tram mig i baix.

-de pollancres Torn de la plantació: 14-16 anys i per les plantacions amb regadiu s’escurça Densitat de plantació: 250-300 peus/ha (quadrícula 6x6 m) Plantació nova al final de cada torn Es poden realitzar podes per millorar la qualitat de la fusta, fins al sisè any, tot essent convenient deixar a l’arbre 2/3 parts copa verda.

Es poden realitzar llaurades per evitar la competència herbàcia, sobretot els primers anys.

-de plàtans Torn de la plantació: 25-30 anys i en la primera plantada de 35-40 anys Densitat de plantació: 250-300 peus/ha (quadrícula 6x6 m) Selecció dels tanys de la plantació:

El segon any es realitzarà selecció de tanys que deixarà l’arbre de 3 a 4 tanys.

El quart i cinquè any es realitzarà selecció de tanys que deixarà a l’arbre 2 tanys.

El vuitè i novè any es realitzarà una selecció de tanys que deixarà a l’arbre 1 tany.

Es poden realitzar podes per millorar la qualitat de la fusta, tot essent convenient deixar a l’arbre 2/3 parts copa verda.

Es poden realitzar llaurades per evitar la competència herbàcia, sobretot els primers anys.

El futur dels espais agraris periurbans no és un problema econòmic, és un problema d’actitud vers aquests espais. No és qüestió de fer estudis sobre la viabilitat econòmica dels espais agraris, sinó que el que cal són actituds positives. No n’hi ha prou de parlar d’hectàrees de sòl en un espai agrari d’un municipi i només utilitzar-los com a reservori per a la nova construcció d’edificis, cal que aquestes siguin les millors, que no estiguin esmicolades per infraestructures, o per una urbanització dispersa que esquitxa tot el territori. Cal que aquest espai presenti una superfície global suficientment gran per tenir una massa crítica per poder-la gestionar adequadament (xarxa de camins, xarxa de reg, xarxa de gas, xarxa telemàtica, reservoris per a fauna útil, serveis de suport tècnic, etc.) i que pugui estar equipat. És a dir, com qualsevol espai dedicat a la indústria o els serveis. A més, si aquests els elevem a la categoria de parc tecnològic, parc de negocis, parc científic, parc de recerca, parc logístic, parc multimèdia, parc d’activitats econòmiques... un espai agrari periurbà ha de tenir dret a ser valorat pel que és i esdevenir una aposta de futur, segons els valors que posseeix i les funcions que desenvolupa i, per tant, ser gestionat. A Catalunya ja tenim casos similars, un d’ells és el Parc Agrari del Baix Llobregat, on s’ha protegit aquest espai agrícola de la forta pressió urbana de l’àrea metropolitana de Barcelona. I Tarragona, al igual que té una Autoritat Portuària, podria dotar-se d’una Autoritat Agrària que vetllaria per la integritat d’aquest espai.

Un ens gestor que tingui la visió global de l’espai agrari periurbà com a agroecosistema tindrà cura de la qualitat de l’aigua, de la vigilància dels camps, de la millora de la xarxa de camins, de la neteja de l’entorn i que, a més de tenir un valor cultural i una funció ambiental, sigui també un recurs agronòmic i comercial.

Aquest ens gestor, que ha d’actuar sempre conjuntament amb el sector agrari i les administracions, ha de ser, alhora, el dinamitzador de l’espai agrari periurbà.

Planimetria de la proposta: més de 300 Ha d’espai agrari planificats en conjunt (verd clar), l’espai agrari més al nord ja pertany al terme municipal de Constantí, del qual l’esgrafiat en vermell fosc, serà esmicolat pel traçat de la nova autovia Tarragona-Bilbo. En verd fosc, Parc Ecohistòrc del Pont del Diable que, segons els polítics de la ciutat, hauria de ser part d’una corona verda.