RESTOS DE MIS SERIES + LOS QUE SE VEN ENTRE SI (fragment)
de Bea Fernández (Las Santas) lacaldera 19, 20 i 21 de Novembre de 2012 a les 20.30
“Restos de Mis Series” Sinopsi Sonen unes gambades constants: algú corre fora de camp. Per l’altre cantó, una criatura entra a escena: va de vermell i groc i té cap d’àlien. No se li veu la cara, només coloraines, un gelat de vainilla i maduixa dalt d’uns talons molt alts, negres –i una cua de micro. Fa saltirons. Primer parla, després canta i al final només balla. Cada part, amb cada tècnica diferent, té el mateix objectiu que vertebra la peça: com tracta la pròpia memòria escènica –corporal o no– una persona que s’ha dedicat tota la vida a la dansa. La Bea –hòstia, la Bea: és molt forta, trepitja l’escenari amb una potència que és realment difícil de veure– recorre el seu passat des d’aquests tres angles i s’autosampleja, fa una espècie d’autofrankenstein, i no trontolla com el monstre, sinó que té el pes específic que dóna no haver parat de ballar en els últims vint anys. (Cada set anys es renoven completament totes les cèl·lules del nostre cos.) (Martí Sales) “Restos de mis series” forma part d'un projecte major “Tres personas, todos los cuerpos” que he anat desenvolupant durant els tres últims anys i que es formalitza o concreta en un fragment/versió per a aquesta presentació. Tot el projecte sorgeix d'un interès per compartir la meva experiència com a intèrpret de la dansa amb altres intèrprets, d'un interès per aprofundir en certs temes que a l'hora de parlar de la creació escènica queden en un segon pla o en una capa oculta.Les meves primeres intuïcions per a aquest projecte apuntaven a una necessitat de revisió, de fer memòria amb el cos de la meva pròpia trajectòria com a intèrpret. El fet de fer aquest exercici em va portar a reflexionar sobre qüestions com les versions d'un mateix, els cossos apresos, el cos envaït, la puresa o la promiscuïtat del cos del ballarí com a memòria, com a resta. En treballar amb la memòria apareix l'autobiogràfic com a eina de treball, la idea de confessió com a intimitat compartida amb l'espectador i el sentit curricular o cronològic de la trajectòria professional com un viatge, o fins i tot com una cançó.
1