Eupalinos 29

eupalinos / 29 / Revista de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

Amb el paral·lex

Amador i Víctor Ferrer

Perfils en el temps

Cristina Pardal Carlos Ferrater Josep M. Feliu

Entre la professió i l’ensenyament

Esteve Bonell

Marc Longaron entrevista

Lluís Comerón Degà del COAC

Especial Eupalinos

Arquitectura a la Universitat

desembre / 2010

Revista “Selecció de regals 2011” Tots els regals els trobareu a la revista “Selecció de regals 2011” i a la nostra pàgina web:

www.eupalinos.com Si no heu rebut la revista, ens ho feu saber i us la farem arribar per correu electrònic.

Espremedora

Portaespelmes

Manual, d’acer inoxidable.

Premi “Pure Creavity” 2009.

De melanina. Disponible en diversos colors.

Mides: 30 x 10 cm.

Roland Kreiter

P. Soci 35,05 €

3.1.1.2145

De fusta dura tenyida; amb un llapis recanviable. Mentre gira va dibuixant sobre el paper.

Mida: 58 mm ø.

Lomography

D’alumini i plàstic, porta integrada una lent –ull de peix–. Té una excel·lent profunditat de camp. Flash incorporat i admet qualsevol tipus de pel·lícula de 35 mm.

De cotó resistent amb capacitat per guardar, entre altres objectes, un portàtil. Inspirada amb els jocs de cartes “House of Cards” de Charles i Ray Eames. Disponible en 2 colors.

Mides 36 x 36 cm.

Trencanous Ineke Hans

De plàstic. Serveix també per a altres fruits secs. Mides: 7,5 x 8,5 cm.

P. Soci 11,28 €

Joc d’espelmes

Eric Janssen 2009

De fusta de faig natural. Té un disseny que permet diverses alçades i configuracions. Mida: 5 cm ø

P. Soci 20,54 €

93 224 39 32

3.1.2.3990

Eines multiús Vitorinox

Navalla suïssa compacta amb múltiples eines de mida reduïda.

P. Soci 40 €

3.2.0.3344 (gris) 3.2.0.3345 (vermell)

Podeu personalitzar els regals d’empresa, consulteu les opcions.

Preus sense IVA.

3.1.1.2149

3.2.3.3650

Bossa “Eames”

P. Soci 42 €

3.1.2.4013 (negre) 3.1.2.4014 (vermell) 3.1.2.4015 (blanc)

3.2.4.506

Càmera “Fisheye” 2

P. Soci 56 €

P. Soci 16,55 €

Baldufa “Painting Top”

P. Soci 10,63 €

Doriana i Massimiliano Fuksas

www.eupalinos.com

902 998 993

3.2.3.3636

sumari 29 4 ENTRE PARÈNTESIS 6 NOSALTRES, ELS SOCIS

eupalinos 29

10 PERFILS EN EL TEMPS 14 AMB EL PARAL·LEX 29 WWW.EUPALINOS.COM

EDITA //

30 PITUÏTÀRIES

COOPERATIVA D’ARQUITECTES JORDI CAPELL

31 JOSEP MARIA URETA

Consell Rector President/ Jordi Querol i Piera Vicepresident/ Leopoldo Gil Nebot Secretari/ Josep M. Feliu i Via Tresorer/ Ernest Redondo Domínguez

32 ESTEVE BONELL 36 LLUÍS COMERÓN 40 LECTURES ININTERROMPUDES 43 ESPECIAL EUPALINOS ARQUITECTURA A

LA UNIVERSITAT

Vocals/

44 TONU LAIGU

Mercè Berengué i Iglesias

50 L’ESCOLA TAMBÉ VA DEIXAR “MARCA”

Marc Longaron i Sorigué Agustí Costa i Curriu

55 SELECCIÓ DE PRODUCTES

Josep M. Sen Tato Francesc-Xavier Sust i Fatjó Director/ Jordi Viola i Garriga

Direcció d’EUPALINOS: Consell Rector Redactor en cap: Eduardo Margaretto

Des del balcó David Pace

20

Direcció d’art: Marcel Abellanet Assessorament lingüístic: Anna Jolis Fotografia de coberta: David Querol Col·laboradors: Elisenda Bonet, Fausto Burgos, Javier Esparza, Alberto García, Jordi Guardiola, Gonzalo Jiménez, Tonu Laigu, Manuel Luque, Josep Maria Montaner, Jánice Moret, David Pace, Julià Peiró, Ernest Redondo, Gemma Solanellas, Josep Maria Ureta.

Les eines de col·laboració del segle xxi: plòters, dibuix i Internet

22

Reporter gràfic: Lorenzo Fuentes

Administració i publicitat: Montse Jover Carrer Boters, 8, entl. 1a. 08002 Barcelona

48H Open House BCN

Tel. 933 170 467 / Fax 934 123 021

26

E-mail: eupalinos@jordicapell.com www.eupalinos.com

Impressió / IMGESA Dipòsit Legal: B-30428-05 ISSN: 1885-0626

Ernest Redondo De professió, professor i arquitecte

48

4 / (entre) parèntesis

CONSELL rector

Jordi Querol /

President del Consell Rector

(entre) parèntesis REFORMA UNIVERSITÀRIA Les primeres reformes universitàries van néixer a la Sorbona i anys després es van concretar a la ciutat italiana de Bolonya. Per descomptat, estem parlant del marc de la Comunitat Europea, i això vol dir que es tractava de reformes que afectarien tots els arquitectes d’aquesta mateixa comunitat.

Bàsicament, aquests canvis pretenien harmonitzar els estudis d’arquitectura en cicles de tres, cinc i vuit anys de durada. El cicle de tres anys correspondria a una llicenciatura, el de cinc a un màster i el de vuit a un doctorat.

Inicialment, quan tot plegat no era més que un simple esborrany, el CAE i els arquitectes italians van organitzar una reunió a Roma, a la qual van assistir arquitectes (professors universitaris i professionals liberals), és clar, però també advocats, funcionaris públics i algun enginyer. Els participants, procedents de Portugal, França, Alemanya, Espanya i Itàlia, van coincidir en una opinió comuna: es va rebutjar la possibilitat d’una llicenciatura de tres anys com a acreditació vàlida per a la formació d’un arquitecte. Aquesta opinió contradiu el sentit de la Directiva europea 85/384/

CEE, que avui s’aplica perfectament en la formació que imparteixen les nostres escoles d’arquitectura.

En qualsevol cas, la reunió de Roma es va centrar fonamentalment a defensar l’apartat de la Directiva en què s’especifiquen clarament les matèries que l’ar-

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

quitecte europeu ha d’assimilar, i també les tretze recomanacions que el Comitè Consultiu, que avui dia ja no existeix, va establir al llarg del temps d’existència.

Aquestes recomanacions van rebre, en aquell moment, el recolzament de la majoria d’escoles d’arquitectura d’Europa i també de la UIA (Unió Internacional

(entre) parèntesis / 5

d’Arquitectes). A les recomanacions s’especifica amb molt detall que el nombre d’anys necessaris per a obtenir el títol d’arquitecte és de set: cinc de teoria i dos més de pràctiques o, dit d’una altra manera, també vàlida, sis més un.

l’exemple més clar són les enginyeries.

Quan algun amic ens diu que és enginyer, la pregunta immediata que li fem és a quina branca es dedica, en quina matèria s’ha especialitzat: electricitat, instal·lacions...

A la reunió, els professors europeus van manifestar una actitud d’astorament, ja que, no fa gaire, a la majoria l’amoïnava la idea alemanya de produir arquitectes en només quatre anys i ara, tot d’una, alguns polítics advoquen per un arquitecte especial en un cicle formatiu de tres anys.

Ara bé, quan una persona diu que és arquitecte, tothom entén que és un professional que projecta i dissenya edificis.

La veritat és que, per circumstàncies diverses, la vida condueix l’arquitecte a esdevenir, per exemple, un especialista en el disseny de piscines, però normalment això s’esdevé al cap d’uns quants anys de pràctica generalista. Resumint, jo diria que les especialitats són connaturals a les enginyeries des de bon començament, mentre que l’arquitectura dóna especialistes a posteriori.

Pels passadissos, que és on s’acostumen a sentir les veritats que ningú no gosa expressar a micròfon obert, els italians criticaven la “mà” del professor Luigi Berlinguer en l’afer (membre de l’Olivo i cosí del polític desaparegut Berlinguer). Molts van manifestar que si Europa vol produir nous professionals per a complementar l’arquitecte en el complex món de l’edificació, només cal que s’acostin a Espanya i que prenguin nota de la manera que tenim de formar i produir arquitectes tècnics. Tenen escola pròpia, estudien tres anys i, en el món de la construcció, han esdevingut imprescindibles.

Després de l’esforç enorme de molts membres del Comitè Consultiu a Brussel·les, i tenint en compte que tenim anys d’experiència i una exhaustiva informació vinculada a la imperiosa necessitat d’instaurar un bon ensenyament de l’arquitectura a Europa, és una llàstima, des de plantejaments defectuosos, haver de tornar a debatre un tema que ja es va enfocar amb intel·ligència l’any 1986.

En realitat, penso que el més apropiat seria retrocedir a un pla molt bàsic, és a dir, a fer servir, simplement, el sentit comú; potser d’aquesta manera tot plegat seria més clar.

Jo diria que, en general, Bolonya és un procés que té el seu sentit, i això és veu molt clarament quan parlem de matèries com la química, la física, la biologia, les enginyeries, etc. Matèries que tenen multitud d’especialitats. Per a mi,

Des del meu punt de vista, hi ha tres professions el procés d’ensenyament de les quals no es pot fraccionar, és a dir, no es pot dividir en els tres cicles que marca Bolonya. S’han d’impartir els estudis durant cinc o sis anys i, a partir d’allà, pro-

posar tants cursos d’especialització com es vulgui. Aquestes tres professions són medicina, arquitectura i advocacia.

Després d’haver acabat la carrera, com he dit, sense fraccionaments en cicles, l’arquitecte generalista (amb el títol de màster) podria decidir sense problemes esdevenir especialista de les matèries que consideri oportú. Però, abans que res, cal ser metge, advocat o arquitecte. Només d’aquesta manera es pot forjar el futur positiu que tots volem.

M’agradaria deixar ben clar que si els països de la comunitat europea no es posen unànimement d’acord, i prenen direccions diferents adoptant models educatius també diferents, com els anomenats tres més dos o quatre més un, els estudiants espanyols, que vindrien d’un cinc més un, no tindrien cap dificultat per a desplaçar-se a altres escoles europees: només els caldria un simple certificat de la secretaria de la seva escola per a acreditar els cursos que han fet.

ANSIA DE LUZ Mientras la mente duerme, y aunque la luz se acerque, la estancia entera queda oscura y en silencio.

El mundo aguarda siempre la dádiva del alba con la antigua esperanza de aclarar su misterio, pero la luz se aleja del horizonte y anda perdida en los resquicios del sueño de la mente.

El ego es en el sueño lo único que crece; hace falta la ciencia para hallarse despierto; la virtud con la ciencia dan la luz que nos alza al gozo portentoso de unir el pensamiento a la razón más pura, a la real sustancia del mundo en el que estamos ajenos e inconscientes. ¡Oh, Luz! Tu sentimiento llega al alma y se prende al corazón perdido que busca hallar su tiempo; y el corazón, ardiendo, su viva voz levanta rogando que despiertes al mundo que, en su estancia dormido, aún te ignora y sin tu amor perece.

Fausto Burgos

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993

6 / nosaltres, els socis

SOCI s

?

1 Acostumeu a venir a la botiga de la Cooperativa quan heu de fer un regal?

2 Hi ha socis que ens expliquen que es fan un regal a ells mateixos quan guanyen un concurs o els encarreguen un projecte. Teniu aquest costum? I quina mena de regal us feu?

nosaltres, els socis Un cop més, en aquesta secció de la revista Eupalinos, els socis de la Cooperativa Jordi Capell ens expressen les seves opinions sobre diferents aspectes de les botigues de la Cooperativa. Novament, la Cooperativa cedeix el micròfon als seus socis.

3 En dates assenyalades, com per exemple per Nadal, penseu venir a la Cooperativa a comprar regals? Quina mena d’obsequis serien?

4 Hi ha cap objecte per a regalar que us agradaria trobar a la Cooperativa?

5 Quins articles, entre els que hi ha a la Cooperativa, us agradaria rebre com a regal?

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

nosaltres, els socis / 7

Francisco Pérez Méndez

Daniel Mediavilla

Elisabet Fàbregas

1 Sí, en certes èpoques, és ben habitual aprofitar la facilitat que et suposa adquirir algun detall per a regalar a la Cooperativa.

1 Sí, acostumo a anar a la botiga de la Cooperativa, principalment si busco novetats, articles de disseny i bons preus.

1 Sí.

2 La veritat és que no tinc aquest costum.

El que sí que ens agrada, tant al meu soci com a mi, és convidar els nostres col· laboradors a dinar o a sopar quan tenim alguna cosa per festejar.

2 La veritat és que sí perquè, quan aquestes circumstàncies es produeixen, s’agraeix tenir el luxe d’adquirir alguna peça que s’allunya de la rutina habitual.

A la Cooperativa hi pots trobar una estilogràfica, un llapis o una edició especial d’algun llibre que resulta que han rebut un premi especial.

2 No, el que acostumo a fer és convidar a dinar o a sopar els companys del despatx.

3 Sí, el meu recurs infal·lible és comprar llibres.

4 No, l’oferta actual em sembla adequada.

3 Espero poder fer molts regals aquest Nadal, i penso anar a la Cooperativa, principalment a buscar-hi llibres d’arquitectura.

3 Sí, acostumo a acudir-hi per aquest motiu i, habitualment, hi compro llibres o objectes de disseny.

4 Al començament, la Cooperativa, de dimensions molt més reduïdes, tenia més un caràcter de llibreria especialitzada, amb tot l’atractiu que això pugui tenir. Això, a mi, m’agradava i encara m’agrada. Però, la veritat és que actualment el ventall és molt complet, i no crec que calgui incloure-hi res més.

4 Per bé que teniu molts articles, crec que us faltaria poder oferir peces de disseny fetes amb material reciclat. Aquesta seria una bona manera de donar un cop de mà al medi ambient i de donar a conèixer molts bons dissenyadors (mireu l’adreça www.drapart.org).

5 Hi ha tantes coses de la Cooperativa que m’agradaria rebre que es fa difícil triar, però em sembla que la làmpada “Coderch” seria un molt bon regal…

5 Sempre, les edicions de llibre desitjades.

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993

5 Un llibre.

8 / nosaltres, els socis

Beatriu Llobet

Núria Oms

1 De vegades. Depèn del que hagi de regalar.

1 Sí, sempre hi trobo alguna publicació per a amics a qui els interessa un llibre concret, o algun objecte original i de disseny per a qui té sensibilitat i aprecia aquests elements.

ha bastants objectes interessants per a ells. Fins i tot hi he vist una cosa per a la meva filla, i tinc moltes ganes de regalarla-hi, però encara he d’esperar uns mesos, que creixi una mica més...

2 La veritat és que quan ens encarreguen alguna cosa o si guanyem un concurs no solem fer-nos cap regal. Ho fem més quan hem tingut una temporada molt enfeinada. Llavors, sí que ens regalem alguna cosa, sigui el que sigui: un llibre, tasses d’esmorzar, algun mocador... depèn del moment.

4 Crec que hi ha una bona selecció, però ara que ho esmentes i que arriba l’estiu, potser m’agradaria trobar-hi una oferta variada de samarretes amb missatges subliminars, una mica com les que trobes en algun dels grans museus del món.

2 No. 3 Sí, ho acostumo a fer, i els objectes que acabo triant són carteres, bosses, plomes, etc.

4 La veritat és que no puc respondre, perquè mai m’ho he rumiat.

5 Alguns dels llapis que tant m’agraden.

3 Sens dubte. Sempre passem per la botiga de la Cooperativa quan “comença” l’època de fer compres nadalenques per a la família. Solem trobar-hi objectes de joieria molt originals, ja que disposen de gran varietat d’estils i preus; llibres especialitzats que resulten perfectes per a regalar-se entre professionals; objectes per a la llar; carteres per a anar a treballar... De fet, ara que he entrat en la fase de tenir nens, he observat que també hi

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

5 És difícil fer una tria, però em quedaria amb qualsevol dels llibres especialitzats en restauració, els objectes que ens fan més fàcil la vida diària, tant al despatx com a casa, i amb els articles de la secció de joieria.

10 / perfils en el temps

SOCI s

perfils en el temps ARQUITECTES DE TRES GENERACIONS REVELEN LES SEVES PREFERÈNCIES

qüestionari eupalinos 1

Quins llibres d’arquitectura us han influït més?

2

Tres mestres que us hagin inspirat profundament, i per què.

3

Tres obres d’arquitectura de la vostra Comunitat i per què.

4

Un racó de la vostra ciutat de què no us canseu mai.

5

Què us agrada més, i què menys, de l’arquitectura que es fa avui en dia?

6

Col·leccioneu algun objecte que tingui a veure amb la vostra professió?

7

Quina és l’eina de la vostra professió que us és més atractiva, i per què?

8

Us atrau alguna mena de paper en especial?

9

Necessiteu tenir un ambient especial per a treballar?

10

Feu servir internet com a vehicle d’informació professional?

11

Teniu cap pàgina web d’arquitectura preferida?

12

Què us atrau més de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell?

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

perfils en el temps / 11

1. No sé si la paraula és influir, ja que no crec que cap llibre ho hagi fet a nivell professional, però sí que tinc un gran record de Saber ver la arquitectura, de Bruno Zevi. El vaig llegir just abans de començar els estudis d’arquitectura i hi vaig descobrir el món on estava a punt d’entrar. Possiblement, que tot fos una novetat per a mi, va fer que en gaudís enormement.

Altres textos que recordo que em van captivar són els escrits de Peter Zumthor. Em va encantar descobrir que un dels meus arquitectes més admirat era, alhora, un escriptor exemplar, capaç de manifestar per mitjà dels seus escrits la mateixa sensibilitat que mostrava a la seva obra arquitectònica.

Hi ha llibres que no són pròpiament d’arquitectura, però amb els quals es pot viure aquest ofici molt de prop, des d’una visió més literària i aventurera del fet de construir. Aquest és el cas de Los Pilares de la Tierra o La Catedral del Mar. 2. Indiscutiblement, els arquitectes que més influx han tingut en la meva manera de pensar han estat Tous i Fargas. La proximitat geogràfica de la seva obra, veure’n els edificis una vegada i una altra a la ciutat on visc, em va fer plantejarme qüestions que són a la base mateixa de la tasca investigadora que, de moment, ha esdevingut la meva tesi doctoral. Tous i Fargas van buscar en tecnologies constructives paral·leles una manera no artesanal de donar una resposta al tancament de façana cec.

En aquesta mateixa línia m’han influït Jean Prouvé i Marc Mimram, ambdós molt bons tècnics i amb una visió de la construcció revolucionària, sobretot en el cas del primer.

Finalment, no puc deixar de citar Renzo Piano, referent indiscutible de l’arquitectura i la construcció de final del segle xx i principi del xxi, que mostra un clar interès per la construcció com a eina fonamental a l’hora de projectar.

3. En aquest moment m’interessen edificis com el bloc d’oficines d’RCR Arquitectes a la plaça Europa o la torre Mediapro de Carlos Ferrater.

Ambdós disposen l’estructura en la façana, de manera que la converteixen en un recurs compositiu, i alhora alliberen la planta aconseguint espais flexibles i diàfans. Crec que és un encert compondre amb allò que és essencial a l’edifici, en lloc d’ocultar-ho.

Una altra manera d’alliberar la planta d’elements portants és traslladant-los a la façana, però com a entramat difús contingut a la fusteria. L’estructura desapareix. Aquest és el cas, per exemple, de l’edifici dels arquitectes Clotet i Paricio per a la Fundació Alicia.

Les tres propostes empren un recurs similar encara que la formalització que se’n fa és molt diferent.

9. Sí. Tres coses són bàsiques: el silenci, la llum i l’ordre. Totes tres imprescindibles.

4. Hi ha un bé de Déu de llocs a la ciutat dels quals no em canso mai, des de la plaça Sant Pere, fins a la plaça de Sant Agustí Vell o el Born, però on necessito anar per desconnectar, indiscutiblement, és al passeig de la Barceloneta: veure el mar, la platja i gaudir de la façana litoral de la nostra ciutat.

11. No. Les meves referències d’Internet són de tipus tècnic: industrials, fabricants, etc. També guardo referències de coses curioses que mai no saps per a què et serviran. Si abans deia que no emmagatzemo objectes materials, sí que ho faig amb informacions curioses.

5. El que m’agrada més de l’arquitectura actual més propositiva és la seva obertura (de moment tímida) cap a nous sistemes tecnològics. Aquesta incorporació que se’n fa en la nostra manera de construir comporta una revisió dels processos i deriva, o pot derivar, en una formalització arquitectònica diferent.

El que menys m’agrada de l’arquitectura actual, de la menys propositiva i per tant basada encara en tècniques convencionals, és la falta d’autocrítica que mostra envers les tècniques emprades en la construcció.

Un altre aspecte negatiu és la lentitud dels processos de canvi, normalment motivada per altres agents del sector, però de la qual, tot i així, no podem eludir les culpes.

10. Sí, tinc una llista enorme de “favorits”, amb tot allò que m’interessa. La llista creix dia a dia, ja que Internet permet arribar fins allà on, sense aquesta eina, seria impensable fer-ho. A nivell professional, no concebo viure aïllat de la xarxa.

12. Sense cap mena de dubte, la secció de llibres.

6. No, no m’agrada col·leccionar coses. Cada vegada sóc més conscient que el que compta és viure amb allò que necessites i punt; les altres coses són un llast.

7. El llapis i el paper. Són les dues eines bàsiques que necessita un arquitecte per plasmar una idea de manera àgil. De fet, a molts ens costa pensar sense un llapis a la mà i alguna cosa on gargotejar.

8. No.

CRISTINA PARDAL Va néixer a Barcelona el 1970 i va obtenir els títols d’arquitecte el 1996 i de doctor europeu el 2010 per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. El 2003 va obtenir, també, el diploma universitari de postgrau en Arquitectura legal i forense per l’Institut d’Educació Contínua de la Universitat Pompeu i Fabra i el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. El 1997 va obrir el seu propi despatx professional des del qual va fer projectes de petita escala fins al 2004, any en què va decidir posar fi a aquesta aventura. Abans i després de tancar el seu estudi, ha treballat, també, en col·laboració amb altres estudis d’arquitectura, com per exemple amb Clotet / Paricio Arquitectes, en el projecte executiu de la façana de la Torre Europa, MAP arquitectes, en el desenvolu-

pament tècnic de la façana del Centre de Convencions per al Fòrum de Barcelona o estudi d’Octavi Mestre Arquitectes Associats i en el desenvolupament de diversos projectes de blocs d’habitatges i oficines.

Disposa d’una llarga experiència docent, i en l’actualitat és professora a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, al màster de Tecnologia en l’arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya i professora convidada al màster de Façanes lleugeres que organitza l’Escola d’Arquitectura de Sant Sebastià juntament amb CIDEMCO. A més, col·labora a l’iMat, Centre Tecnològic de la Construcció, en el desenvolupament de sistemes constructius industrialitzats. El 2006 va publicar, amb Ignacio Paricio, el llibre La fachada ventilada y ligera.

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993

12 / perfils en el temps

1. Les diferents monografies sobre l’obra de Louis Kahn, Hacia una filosofía de las estructuras, de Félix Candela, i El elogio de la sombra, de Junichiro Tanizaki.

2. José Antonio Coderch de Sentmenat, per la seva actitud, Louis Kahn, pel seu rigor, i Mies van der Rohe, per la seva perfecció.

3. Em circumscriuré a la modernitat i a la ciutat de Barcelona. La casa del carrer del compositor Bach, de José Antonio Coderch, per la seva urbanitat i materialitat. L’edifici al pati de la Casa de la Caritat del CCCB, de Piñón i Viaplana, per la seva valentia i brillantor. I l’edifici de FECSA al Paral·lel, de Pere Riera i José M. Gutiérrez, pel seu rigor i intangible emoció.

4. La plaça de Sant Felip Neri.

5. Els edificis que plantegen una bona relació amb el lloc i que tenen rigor constructiu i un bon maneig de la llum natural. El que menys, els edificis icona que no tenen una bona relació amb el lloc, perquè no tenen rigor constructiu i només estan pendents de la immediatesa mediàtica.

6. Ulleres de diverses menes.

7. Un bolígraf, ja que permet fer esbossos i establir les primeres idees a la velocitat del pensament.

8. El paper mil·limetrat.

9. El millor, un petit pavelló a Menorca.

10. No directament.

11. No sóc usuari habitual d’Internet.

12. Els objectes de regal dissenyats per bons arquitectes, com per exemple la làmpada de José Antonio Coderch.

CARLOS FERRATER Va néixer a Barcelona el 1944. És doctor arquitecte i catedràtic de Projectes arquitectònics de la Universitat Politècnica de Catalunya i acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. En 2009 va obtenir el Premi Nacional d’Arquitectura, atorgat pel Ministeri d’Habitatge, per la seva trajectòria professional. L’any 2006 va constituir la societat Office of Architecture in Barcelona (OAB) amb Xavier Martí, Lucía Ferrater i Borja Ferrater com a arquitectes associats, i Núria Ayala com a directora de projectes de l’estudi. Carlos Ferrater ha rebut diversos premis com ara el premi Brunel (2005) per l’Estació Intermodal Saragossa-Delicias, el Premi Ciutat de Barcelona (2008) per l’edifici Mediapro al campus audiovisual 22@ i el premi ASCER pel passeig Marítim de la platja de Ponent de Benidorm, aquests dos últims en col·laboració amb Xavier Martí. També ha rebut quatre premis FAD i dos premis Dècada, i ha estat finalista en els premis Mies van der

Rohe dues vegades. L’obra d’OAB ha estat exposada monogràficamente al MOMA de Nova York amb el títol On site: New Architecture in Spain.

D’aquesta exposició va sorgir la monografia Carlos Ferrater-OAB, que va guanyar el Premi Internacional RIBA 2008. Entre les obres més importants de l’arquitecte, a més de les esmentades anteriorment, destaquen la casa AA a Sant Cugat, la Barcelona Roca Gallery, l’Hotel Mandarin Oriental Barcelona, la nova seu del grup d’empreses Azahar a Castelló, el Parc de les Ciències de Granada, el Jardí Botànic de Barcelona, l’Hotel Juan Carlos I i un edifici d’oficines al costat del riu Sena a París, acabat recentment. Altres obres, encara en construcció, són els edificis intermodal i multimodal a l’aeroport de Barcelona, l’aeroport de Múrcia i l’hospital IMQ a Zorrozaure (Bilbao).

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

perfils en el temps / 13

1. Sempre m’ha agradat, des de ben jove, llegir.

Però no solament llibres d’arquitectura, sinó llibres que responguessin a les meves inquietuds culturals que s’estenien tant a l’arquitectura com a la literatura, la música, la pintura o el cine. Crec que l’arquitecte d’avui està massa obsessionat amb la seva professió i mancat de curiositat per a altres àmbits de la cultura i fins i tot de la política. És per això que admiro els arquitectes modernistes i noucentistes que, a part de la seva dedicació professional, s’integraven a tots els moviments culturals i polítics del país. És per això que admiro l’arquitecte Oriol Bohigas perquè és dels pocs que han seguit aquesta tradició del nostre país.

9. Crec que com millor es treballa és quan es fa en companyia d’un col·laborador que et vagi criticant tot el que estàs fent.

10. Per la meva edat i atès que ja no exerceixo la professió, aquest instrument, en tot cas, l’uso per obtenir altres tipus d’informació, que també m’interessa.

11. No. 12. Com a secretari del Consell Rector de la Cooperativa, he de dir que el que s’ha d’intentar es que doni el millor servei al socis.

2. Le Corbusier i Coderch, que em van ensenyar a somiar i a tocar de peus a terra alhora. Però juntament amb aquests noms, hi posaria els artistes que m’han ajudat a formar la meva personalitat: Pla, Gaziel, Stravinski, Mann, Picasso…

3. Santa Maria del Mar pel seu interior esplendorós, la Fundació Miró de Sert pel seu aire mediterrani i la integració a l’entorn i l’edifici de Gas Natural de Miralles i Tagliabue, per la seva pell, que és d’una finor gairebé poètica.

4. El nucli antic; sobretot l’entorn de la catedral i Santa Maria del Mar. 5. Admiro l’arquitectura i la creativitat dels arquitectes catalans d’avui però soc crític amb les solucions que apliquen quan arriben al detall dels elements que fan més habitables els edificis. S’ha perdut una mica la memòria de les recomanacions que Benavent feia en el seu manual de com s’ha de construir.

6. Si s’interpreta com a professió la curiositat en tots els àmbits de la cultura, es pot dir que col·lecciono de tot: discos, llibres, documents…

7. El llapis, que és el primer i millor instrument que facilita la concreció sobre el paper del que es té al cap.

8. El paper ceba que he usat sempre per fer els primers croquis de qualsevol projecte.

JOSEP M. FELIU Va néixer a Vilafranca del Penedès l’any 1928 i va cursar la carrera d’arquitecte a l’ETSAB on es va llicenciar l’any 1957. Al final dels estudis va treballar a l’estudi de l’arquitecte Mitjans, primer en el projecte de l’estadi del F.C. Barcelona i després en diversos projectes del seu estudi. Va començar l’exercici de la professió a Sitges i a la Palma de Cervelló. A Sitges va projectar diverses obres d’habitatges unifamiliars (casa Nadal i casa Vilardell) i l’edifici d’apartaments Marbel. A la Palma, la casa Manau. L’any 1962 va entrar a formar part de l’equip d’arquitectes de visat del COAC en el moment en què el Col·legi es va traslladar al nou edifici de la plaça Nova. Com que és una tasca que li demanava una dedicació parcial, va exercir la professió lliure, en associació amb l’arquitecte Lluís Gelpí, amb el qual van fer el projecte de la primera clínica Teknon, que va tenir un bon ressò mediàtic i que va sortir a diverses publicacions d’arquitectura i en algunes exposicions sobre arquitectura de la dècada dels seixanta. En

col·laboració també amb Gelpí, va fer el projecte d’habitatges del carrer Bonaplata de Sarrià que va ser finalista dels Premis FAD. Després de l’etapa d’arquitecte de visat i d’exercir posteriorment durant un període com a cap de visat, l’any 1975 va ser nomenat secretari tècnic del Col·legi.

Aquest nomenament va comportar una reducció de la dedicació com a arquitecte liberal, en ser un càrrec de plena dedicació. Al servei del Col·legi va intervenir en diverses comissions creades pel Consejo Superior de los Colegios de Arquitectos de España, entre les quals les propostes de noves tarifes i el visat urbanístic. Un cop acabada la seva etapa col·legial, va ser elegit secretari de la Junta Directiva de la Demarcació de Barcelona l’any 2002, candidatura en què es presentava Jesús Alonso com a president. Actualment, és secretari del Consell Rector de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell, sota la presidència de l’arquitecte Jordi Querol.

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993

14 / amb el paral·lex

SOCI s

amb el paral.lex Amador i Víctor Ferrer Entrevista / Eduardo Margaretto

Com ell mateix reconeix, Amador Ferrer sempre va saber que seria arquitecte. Ja de nen li agradava jugar a “fer casetes” i, en el batxillerat, va descobrir que li encantava “analitzar les ciutats”. Encara que podria haver heretat la farmàcia familiar, la seva ineludible vocació el va portar a llicenciar-se com a arquitecte el 1970.

La farmàcia va acabar tancant-se anys després, però llavors, ni ell ni el seu fill Víctor Ferrer, també arquitecte, podien imaginar que acabarien compartint despatx professional i exercint la docència universitària a la mateixa escola d’arquitectura. Ambdós comparteixen una altra passió: viatjar, conèixer ciutats, un altre dels factors fonamentals que els va empènyer a estudiar aquesta disciplina.

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

amb el paral·lex / 15

Així, doncs, el seu interès per l’arquitectura es va gestar per mitjà del seu gust per viatjar i per conèixer ciutats, però, professionalment, com va començar tot?

Amador Ferrer: Una vegada acabada la carrera vaig tenir l’oportunitat d’entrar al COAC com a director de l’Oficina d’Informació Urbanística. Aquest va ser el meu primer contacte professional amb la professió i, precisament, amb l’urbanisme. Després, vaig formar part de l’equip redactor del Pla general metropolità de Barcelona de l’any 1976, a l’antiga Comissió d’Urbanisme de Barcelona. Aquesta tasca em va marcar molt, sobretot perquè la van dur a terme amb un equip magnífic, dirigit per Joan Antoni Solans. Així vaig continuar a l’Administració pública, primer en les tasques de desenvolupament i gestió de l’esmentat Pla i, després, en diferents administracions municipals i metropolitanes.

“Crec que per ser professor cal exercir la professió perquè el procés d’ensenyament, el que expliques

Precisament, com i quan es va plantejar posar en marxa el seu despatx?

en les classes i tallers, sempre té que veure amb el

A.F.: En un moment determinat de la meva carrera, vaig començar a col· laborar amb el grup d’arquitectes CCRS, alternant aquestes col·laboracions amb els diferents càrrecs que he tingut a l’Administració pública. Més tard vaig ser director d’Edificació i Patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona, amb l’alcalde Pasqual Maragall, càrrec que vaig exercir des de 1986 fins a 1992, els anys en què es van preparar els Jocs Olímpics.

succeeix en el món professional de l’arquitectura i

Un període sens dubte trepidant.

A.F.: Sens dubte, però el meu compromís públic no va acabar allà, ja que després vaig ser director adjunt del Gabinet d’Estudis Urbanístics i, més tard, director d’Urbanisme de Badalona fins a l’any 2003.

I com arribem al seu despatx actual?

A.F.: Els treballs i col·laboracions anteriors sempre varen ser intermitents, però molt centrats en l’urbanisme: plans municipals i projectes urbans. L’any 2004 vaig decidir obrir aquest despatx, que en

que fas, i implica que has de conèixer molt bé el que l’urbanisme” (Amador Ferrer)

l’actualitat comparteixo amb el meu fill.

L’oportunitat va sorgir arran d’un encàrrec que se’ns va presentar de restaurar un edifici familiar. Aquesta avinentesa em va permetre incloure el despatx en el projecte, aprofitant que els baixos –una antiga vaqueria– estaven lliures, i iniciar així una aventura en solitari.

I vostè Víctor, per què decideix ser arquitecte?

Víctor Ferrer: Realment, sempre he estat convençut que la meva inclinació envers l’arquitectura es remunta a quan tenia cinc anys, edat en què el meu pare em va portar a Atenes, un dels molts viatges que fèiem amb assiduïtat per “conèixer ciutats”, com ell mateix ha dit sempre.

De fet, des de llavors tots dos vam establir una meravellosa rutina que consisteix a viatjar regularment a Grècia. Amb el temps, vaig començar a bellugar-me,

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993

també, pel meu compte. Però crec que també hi van influir certs jocs...

V.F.: Sí, sí, jo vaig sentir la mateixa passió que el meu pare per uns jocs de peces de fusta que incitaven a l’arquitectura... a la creació... a la imaginació.

A.F: Era un joc de peces de fusta del meu avi, una autèntica relíquia, així que aquesta cosa que ens ha portat a l’arquitectura potser es va iniciar en la família.

V.F.: Sí, potser va ser aquesta inèrcia, però també hi ha el fet que m’agradava molt dibuixar. En definitiva, doncs, em vaig matricular a l’ETSAB de Barcelona i hi vaig acabar els estudis l’any 2000.

Aquell mateix any vaig tenir la desgràcia de perdre la meva dona, la Lidia, que era equatoguineana, i tot el meu món va canviar radicalment.

16 / amb el paral·lex

Suposo que va significar un reajustament personal i professional absolut?

V.F.: Sí, jo encara no havia fet el projecte de fi de carrera, però igualment vaig decidir anar a Guinea Equatorial per explicar a la família de la meva dona tot el que havia passat, sense saber gaire bé què havia de fer amb el meu futur.

En tornar, vaig veure molt clar que havia d’acabar la carrera i vaig fer un projecte dedicat a la Lidia.

I a partir de llavors?

V.F.: Vaig decidir muntar el meu propi despatx juntament amb un aparellador i, des de 2000 fins a 2008, vaig estar fent, sobretot, molta feina d’urbanització i espai públic, i algun projecte de planejament. Puntualment, des que cursava la carrera, també havia anat fent alguns treballs d’urbanisme amb col·laboradors del meu pare, i fins i tot amb el meu pare mateix, però sempre cadascú des del seu despatx.

I quan arriba el moment de treballar junts?

V.F.: L’any 2008 vaig guanyar un POUM a la Vall d’Aran i aquest projecte va ser l’espurna definitiva que ens va portar a unir les nostres carreres professionals, una cosa que feia un temps que ja rumiàvem. Per tant tot just fa dos anys que hem decidit unir les nostres energies.

I atesos aquests precedents, és a dir, unes individualitats bastant marcades, com tenen estructurat en l’actualitat el funcionament del despatx?

A.F.: No hi ha una fórmula fixa, sempre depèn del tipus de feina. Algunes les dirigeixo jo; d’altres, se n’ocupa ell i altres, les fem conjuntament. Ja t’ho dic, depèn de l’encàrrec. Per exemple, ara hem fet el Pla d’Arres, a la Vall d’Aran, i l’hem realitzat conjuntament, i el mateix procés hem seguit per al projecte amb el qual ens hem presentat al concurs per a l’Eixample Nord de Vilanova i la Geltrú.

“L’experiència és enriquidora perquè cada dia estàs en un àmbit on es mouen els millors arquitectes i on l’intercanvi de coneixements és continu” (Víctor Ferrer) Aquesta manera de fer té a veure amb el volum de treball que representi cada encàrrec?

A.F.: Sí, és possible. De fet, darrerament el que estem fent, sobretot, és planejament: plans generals a Roses, Cabrera de Mar, Sant Coloma de Farners o Cabrils, plans de millora urbana a Vilanova i la Geltrú, a Torredembarra, etc. alguns en col·laboració amb altres despatxos, fins i tot, perquè aquests projectes, per l’abast que tenen, requereixen la unió de tots els nostres esforços. A més, també ens dediquem a petits encàrrecs d’ajuntaments o consultes d’altres institucions; en aquests casos, però, sí que treballem més individualment. Per exemple, en Víctor ara està desenvolupant un treball per a la Generalitat en el qual analitza els criteris fonamentals per a la construcció de miradors.

V.F.: A més, crec que és important no oblidar que aquest despatx funciona gràcies a la meva mare, que és la persona que s’encarrega de la comptabilitat, de posar ordre en tot aquest desori de papers, informes, llibres, etc. És una peça del despatx fonamental per a nosaltres.

Com veus, es un despatx familiar.

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

Quines obres, de les que heu fet, us han deixat més bon record?

A.F.: Potser la més recent, el projecte per a l’Eixample Nord de Vilanova i la Geltrú, perquè ha representat un gran esforç, i, per bé que no hem guanyat el concurs, per molt poc, hem rebut moltes felicitacions, tant del jurat com de molts arquitectes. En definitiva, estem molt satisfets pel resultat, per la manera com hem treballat i pel gran nombre de persones que han participat en el projecte. El conjunt de projectes presentats es va exposar al COAC durant un mes i es va fer una taula rodona, en la qual vaig participar, per debatre els diferents plantejaments. Ara, estan exposats a l’Escola d’Arquitectura de la Salle i, més tard, es portaran a altres llocs.

V.F.: Però no hem d’oblidar el projecte fet a Arres, un petit poble de la Vall d’Aran, perquè si bé és un projecte de petites dimensions, l’hem plantejat com una proposta d’ordenació urbana molt humana. Hi estem proposant intervencions molt delicades per adequar-nos a l’entorn paisatgístic.

amb el paral·lex / 17

A.F.: També vull fer esment d’un concurs, que vam guanyar en col·laboració amb dos estudis de París (Makan Rafatjdou i Bernard Reichen) i un altre de Barcelona (Olga Tarrasó), per al projecte de l’àrea dels Docks de París, que són al nord de la ciutat, a Saint-Ouen. Consisteix a transformar un antic sector industrial que hi ha a la riba del Sena en un complex comercial, residencial, amb activitats econòmiques i zones de lleure.

Amb tot, tinc entès que esteu molt orgullosos, sobretot vostè Víctor, de la tasca que esteu desenvolupant a l’Àfrica. És així?

V.F.: Moltíssim. Són una sèrie de projectes molt petitons que realment m’han omplert de satisfacció i m’han influït molt. Per exemple, aquí a Espanya vaig construir una casa unifamiliar que molta gent m’ha comentat que semblava una casa de Mali. Sobretot em sento molt orgullós perquè he assimilat formes de construcció i de plantejament africans que funcionen molt bé al nostre món occidental i, a més, amb uns costos realment baixos que es deriven també de la manera de fer africana.

A.F.: A més, al Senegal en Víctor també hi té un projecte que m’agrada molt.

“Jo acostumo a anar a la Cooperativa per mirar llibres, i per Nadal, perquè hi compro els regals per a la família i els amics” (Amador Ferrer) V.F.: Sí, és veritat. En principi havíem de fer un hangar, però quan varem rebre les subvencions, que, com sempre, són molt ajustades, es va decidir fer un hangar una mica més modest i deu aules d’ensenyament.

A.F.: Aquesta via, diguem africana, és una línia que continuem treballant perquè no la fa gairebé ningú i, encara que és veritat que de vegades t’acaba costant diners, és interessant per diverses raons. En primer lloc perquè en Víctor, que és professor a l’Escola d’Arquitectura de la Salle, fa en col·laboració amb l’arquitecta Laida Memba, una assignatura opcional que tracta aquest tema , el que permet unir teoria i pràctica. És clar, perquè la metodologia projectual i constructiva africana ha de tenir les seves pròpies particularitats.

A.F.: Exacte. Encara que pugui semblar una qüestió senzilla, t’asseguro que he

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993

vist arquitectes construint a l’Àfrica com si fossin a Alemanya. Per exemple, projectant un ascensor en un edifici que, quan deixa de funcionar, ja no hi ha manera d’arreglar-lo, perquè les peces de recanvi no arriben, i allà queda, sense ús. En el fons, a l’Àfrica cal construir amb les tècniques tradicionals, entendre l’arquitectura africana des del propi país, que és el que està fent en Víctor, intentant no imposar-hi mètodes europeus, i reciclant els coneixements en funció de l’entorn local.

V.F.: Només et diré que la primera vegada que vaig anar a Guinea Equatorial no hi havia cap arquitecte. Ara n’hi ha algun, però és colombià, italià... Cal ser conscient que aquests països necessiten ajuda, i jo, per exemple, he fet una escola a Guinea el finançament de la qual ve d’Europa, en aquest cas concret d’Espanya, que va accedir a condonar un deute a canvi que els diners s’utilitzessin en infraestructures.

18 / amb el paral·lex

“Estem tan contents del funcionament de la Cooperativa que fins i tot els premis dels concursos que organitzo a la Universitat, que són en metàl·lic, només es poden fer servir per comprar llibres a la Cooperativa” (Víctor Ferrer)

Acaba d’esmentar la seva tasca com a professor, i això és una cosa de la qual també volia parlar, ja que el tema central d’aquest número d’Eupalinos és l’ensenyament de l’arquitectura, i tots dos exerciu la docència. Què us va impulsar a la vida acadèmica?

V.F: Just abans d’acabar la carrera vaig jugar uns quants partits de futbol amb el “famós” equip de l’ETSAB on vaig coincidir amb Guillermo Bertólez, amb Javier Ferrándiz, etc. El Guillermo, que, juntament amb el meu pare, ha estat un dels meus mestres, em va proposar, just abans de començar el PFC, que entrés a l’Escola d’Arquitectura de la Salle com a professor d’Urbanisme. Encara que en principi li vaig contestar que no perquè estava molt espantat, ell em va convèncer, i a partir de 2002 vaig començar a treballar-hi com a adjunt.

I si va ser una mica la casualitat, com dèieu abans, la que us va portar a compartir despatx professional, també va ser l’atzar el que us va unir a la mateixa escola d’arquitectura com a professors?

A.F: Jo havia estat professor de la Universitat Politècnica de Catalunya fins a l’any 1986, crec, però vaig decidir deixar d’exercir de professor a causa de les meves obligacions en l’Administració. I la casualitat va ser que, el 2000, quan es va inaugurar l’Escola d’Arquitectura de la Salle, vaig encarregar-me d’organitzar l’àrea d’Urbanisme. Així ha estat com he acabat fent de professor a la mateixa escola en la qual exerceix el meu fill, que es va incorporar uns anys després.

V.F.: Són les voltes que fa la vida! Ara compartim despatx i som col·legues a la mateixa escola, però ni una cosa ni l’altra no les hem buscat premeditadament.

Es van produir per diverses casualitats... o causalitats, que de vegades són una mateixa cosa.

Entrant ja de ple en l’ensenyament de l’arquitectura, m’agradaria conèixer la vostra opinió sobre el fet de compaginar l’exercici de la professió amb la docència, tenint en compte que hi ha opinions contràries a aquesta doble dedicació.

A.F.: Crec que per ser professor cal exercir la professió perquè el procés d’ensenyament, el que expliques en les classes i tallers, sempre té que veure amb el que fas, i implica que has de conèixer molt bé el que succeeix en el món professional de l’arquitectura i l’urbanisme.

V.F.: Sí, hi estic d’acord, perquè si el que ensenyes és arquitectura del segle x, potser ho podràs fer tota la teva vida sense exercir com a arquitecte, però si, per exemple, ets professor de Projectes, d’Urbanisme o d’Estructures, has d’estar sempre al corrent de quines tècniques es fan servir, quins nous productes surten al mercat, etc. Hem d’estar pendents de totes les novetats. Per tant, és molt difícil ser professor d’una Escola d’Arquitectura sense exercir.

A.F.: Durant els meus primers anys de professor a l’UPC, estava en l’equip redactor del Pla general metropolità de Barcelona i aquesta experiència va resultar fonamental per a les meves classes. Gairebé sempre hi ha una inte-

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

racció molt marcada entre l’experiència professional, ja sigui en l’administració o en un despatx, i la docència. De fet, com ja fem actualment amb l’assignatura de Projectes Urbans, es tracta de plantejar, en un context acadèmic –i, per tant, amb més llibertat– temes que estan presents en la nostra societat.

Explicat d’una altra manera: el mètode d’aprenentatge consisteix a intentar de reproduir la feina real d’un arquitecte, ensenyar com es formulen i elaboren els projectes, etc. El mètode de treball dels alumnes és molt similar al d’un despatx professional. En qualsevol cas, també reconec una certa autonomia en l’ensenyament, en la mesura en que sempre va lligat a la recerca, i facilita les elaboracions teòriques que després permeten avançar en la pràctica.

I això mateix és el que vostè fa, Víctor, amb l’assignatura que va crear arran del seu viatge a Guínea, oi?

V.F.: Va ser una meravellosa coincidència, perquè arran d’aquest viatge em vaig inventar una assignatura, Projectes a l’Àfrica, que també deu molt a la insistència de molta gent guineana que va apostar per aquesta idea, que consisteix a organitzar projectes que elabora l’alumnat de la Salle i que després es posen en pràctica en diferents països africans.

A.F.: És una assignatura optativa, però és l’única assignatura d’arquitectura africana que es dóna a Barcelona, és a dir, que treballa segons els paràmetres, els materials i les condicions d’aquest continent i que, a més, hi du a terme els projectes.

V.F.: Ja que em doneu aquí l’oportunitat de parlar d’aquesta assignatura, és de justícia dir que Joan Forgas, un arquitecte que havia treballat amb el meu pare, va recolzar des del principi la idea i em va posar en contacte amb Laida Memba, arquitecta catalana d’origen equatoguineà, que havia estat alumna seva i amb la qual vaig poder materialitzar la meva, ara nostra, idea.

amb el paral·lex / 19

> Projecte de l’Eixample Nord de Vilanova i la Geltrú.

I si ho plantegem al revés, què hi guanya un arquitecte fent de professor?

V.F.: En primer lloc, l’experiència és enriquidora perquè cada dia estàs en un àmbit on es mouen els millors arquitectes i on l’intercanvi de coneixements és continu.

A.F.: Sí, diguem que s’estableix una xarxa de relacions molt important. Per exemple, amb tots els companys del Laboratori d’Urbanisme de la UPC, que va formar en Manuel de Solà-Morales a començament dels setanta, encara ara mantenim una relació especial. D’altra banda, la interacció amb els alumnes és molt positiva perquè ens permet veure les seves inquietuds, les tendències per les quals s’interessen o els llibres que llegeixen.

V.F.: I, des de l’àmbit professional, no s’ha d’oblidar que exercir la docència és moltes vegades el punt d’arrancada d’idees que sovint es tradueixen en nous treballs. I ben sovint es formen equips de treball que inclouen alumnes i professors.

Finalment, m’agradaria que em parléssiu de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell.

A.F.: És el nostre subministrador únic quant a tot el material que necessitem al despatx, des dels productes informàtics fins als llibres. Jo hi acostumo a anar per mirar llibres, i per Nadal, perquè hi compro els regals per a la família i els amics.

V.F.: Estem molt contents del funcionament de la Cooperativa; els pre-

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993

mis dels concursos que organitzo a la Universitat, que són en metàl·lic, només es poden fer servir per comprar llibres a la Cooperativa. És una manera d’incentivar la lectura i, a més, una manera de fer que els alumnes comencin a conèixer la Cooperativa. De fet, acabo de publicar a la Salle la Guia de rebuda per als estudiants d’Erasmus que vénen a la nostra Universitat i, entre les moltes informacions i suggeriments pràctics, he inclòs una ineludible visita a la Capell.

20 / des del balcó

VARI s

David Pace /

Arquitecte

des del balcó Les illes malteses, situades al centre de la mar Mediterrània i considerades des de fa molt temps com un encreuament de camins dels fluxos culturals, representen, també, un centre de culte remot i significatiu. Els temples d’aquestes illes, construïts fa 5.000 anys, abans que els monòlits de Stonehege i les piràmides, estan catalogats com les construccions més antigues del món. Perfectament alineats per rebre els primers raigs de sol durant l’equinocci primaveral, i erigits meravellosament mitjançant enormes blocs de pedra verticals, no hi ha dubte que són obra d’un projectista expert.

La formació del “pèrit” en maltès Durant el període en què Malta va estar governada per l’Orde dels Cavallers de Sant Joan, les illes van viure un vertader renaixement constructiu, ja que l’Orde es va esforçar a consolidar la seva posició com a baluard cristià davant de la constant amenaça d’un atac de l’exèrcit otomà. Els primers anys es van emprar per edificar les construccions defensives, especialment de les zones portuàries. Però després del final del setge que va sofrir Malta el 1565 i amb la derrota dels invasors turcs, es va produir una autèntica explosió d’esglésies, palaus i altres edificis importants, que es van alçar a l’empara del floriment del Barroc com a estil d’expressió.

Una nova ciutat, Valletta, que es va convertir en la capital del país, va créixer a les vores del port; envoltada per una magnífica successió de bastions i fortificacions, és en l’actualitat patrimoni mundial de la Unesco. No es van estalviar esforços a l’hora de posar de manifest la riquesa i el poder de l’Orde, i cada gran mestre de l’organització va encomanar la construcció de nous edificis o l’embelliment dels ja existents, de manera que les ciutats i pobles de tota l’illa van multiplicar el valor estètic.

Va ser en aquest escenari en el qual els capomastri, o mestres constructors maltesos, que es van responsabilitzar de tots aquests treballs constructius, van desenvolupar els seus coneixements i experiència fins a convertir-se en arquitectes.

Van tenir la sort de treballar al costat d’alguns dels enginyers més grans i també dels arquitectes militars de l’època, contractats pels Cavallers de Malta, nom que des de llavors es va fer servir per denominar l’Orde, en el projecte i la construcció dels seus edificis i fortificacions.

A més de poder conèixer de primera mà les tendències i els mètodes dels seus col·legues europeus, els arquitectes maltesos van tenir l’oportunitat de millorar la formació estudiant a Europa, principalment a Itàlia i França, països d’on procedien la major part d’experts contractats per l’Orde.

L’aprenentatge d’aquests avantpassats dels professionals de l’arquitectura maltesa es va basar en l’estudi de la percepció i el disseny estètics i arquitectònics, però també d’elements de disseny estructural. Aquesta formació bidisciplinar s’ha mantingut, encara que amb certs canvis al llarg dels anys, fins a dia d’avui.

Els Cavallers de Malta van ser expulsats per les tropes de Napoleó el 1798, però més tard, el 1800, els francesos es van veure forçats a abandonar les illes després de la insurgència de la població maltesa, recolzada per les forces britàniques. Els britànics van implantar les seves estructures administratives, que incloïen un perfeccionament dels programes formatius per accedir a la professió de “pèrit”, nom de la titulació oficial que s’atorga als arquitectes a Malta.

Resulta interessant constatar que els anglesos no van tractar de desenvolupar separadament dues professions diferents, les d’enginyer i arquitecte, com va succeir al Regne Unit mateix, sinó que van mantenir l’estructura bidisciplinar tant en el sistema educatiu com en la pràctica professional.

A començament del segle xx, la professió ja havia evolucionat prou perquè es pogués crear una institució col·legial pròpia.

En efecte, el que avui es coneix com el Kamra tal-Periti, va prendre forma el 1920 com l’organisme que representa els arquitectes i en regula la professió. S’hi inscriuen els titulats a la Facultat d’Arquitectura i Enginyeria Civil de la Universitat de Malta.

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

des del balcó / 21

La formació dels arquitectes va seguir les mateixes directrius fins a mitjan segle xx i, ja en la dècada dels anys seixanta, es va intentar separar la carrera d’arquitecte de la d’enginyer civil i d’estructures. Tanmateix, aquest nou plantejament es va abandonar aviat i es va tornar a adoptar el ja consolidat sistema bidisciplinar. Cal dir que aquest sistema formatiu té el suport de molts anys d’experiència i desenvolupament i que, mentre ha permès produir professionals ben formats i capaços de cobrir les necessitats locals, ha possibilitat, també, que els titulats maltesos continuïn amb èxit els seus estudis en ambdues disciplines en moltes de les institucions més importants europees.

L’entrada de Malta a la Unió Europea, el 2004, va comportar una sèrie de canvis en els plans d’estudi universitaris del tot necessària. Un article aparegut recentment en la premsa local (The Sunday Times Classified supplement, 10 d’octubre), i que en part es reprodueix a continuació, explica amb detall els canvis proposats quant a l’estructura dels cicles formatius per als arquitectes maltesos.

“La Facultat d’Urbanisme de la Universitat de Malta s’ha embarcat en un procés de reestructuració dels cursos i l’ofereix als professionals que aspiren a treballar en la indústria constructiva i en el sector de l’urbanisme.

L’actual carrera de cinc anys, que conclou amb la llicenciatura d’enginyeria o d’arquitectura, s’eliminarà gradualment i serà reemplaçada per un programa de dos cicles que s’adequa a la Declaració de Bolonya. Aquesta preveu l’adopció d’un sistema de titulació, basat en crèdits, comú a totes les universitats europees.

Els plans d’estudis estaran fonamentats en tres cicles, un dels quals és equiparable a l’antic pla d’estudis. L’objectiu d’aquest sistema és preparar l’estudiant per al mercat transeuropeu, i també ampliar-ne les competències professionals.

Els tres nivells es denominen grau, màster i doctorat.

Abans d’accedir al primer cicle (grau) s’ha de realitzar el curs Design Foundation Studies, que s’ha inaugurat aquest mateix mes i que significarà una transició entre l’educació secundària de nivell avançat i les tècniques de disseny requerides per poder afrontar amb èxit els cicles formatius que donen accés a les professions d’arquitectura, enginyeria civil i estructural, planejament, gestió d’empreses constructives i protecció mediambiental (arquitectes/enginyers).

anys). Aquest primer cicle més flexible, més multidisciplinar i més internacional que fins ara, oferirà més oportunitats per acollir-se als programes d’intercanvi transeuropeus.

Aquest cicle de grau hauria de preveure estudis d’enginyeria arquitectònica i estructural/civil i de matèries de planejament, de manera que els candidats obtinguin la millor preparació per als següents cicles i, alhora, puguin posposar el màxim temps possible la seva decisió final quant a la disciplina professional a què per fi decideixin dedicar-se.

Els programes de màster professional proposats són l’evolució de les anteriors “especialitzacions finals” de dos anys, que es transformen ara en cursos de postgrau de 120 crèdits en els quals es donen competències professionals específiques. L’obtenció del títol de màster permetrà accedir a una de les tres principals professions regulades en l’àmbit de l’urbanisme, tal com es reconeix a nivell europeu.

L’objectiu d’aquests tres màsters professional és assegurar que els graduats estiguin qualificats per a les professions d’arquitecte, enginyer i urbanista tal com es defineixen en àmbit europeu, i per obtenir l’estatus de professional a Malta (la categoria de “pèrit”’) i a Europa (les titulacions regulades d’arquitecte i d’enginyer europeu).

Així mateix, es podrà accedir a altres estudis d’especialització i investigació a través dels programes de màster d’especialització, com el màster de Ciències en tecnologia de conservació de les estructures de maçoneria, o dels cursos d’investigació, com el màster en Ciències o el doctorat en Filosofia.

Aquests nous desenvolupaments permeten que la facultat passi d’oferir tan sols una única llicenciatura, dirigida només a arquitectes i enginyers civils, a convertir-se en un model de facultat que, dins de les limitacions de la Universitat, s’obre a una gran varietat de matèries relacionades amb la qualitat de l’entorn constructiu a Malta i a l’estranger”.

Amb aquestes noves propostes, la formació del “pèrit” maltès continuarà responent als canvis i els desafiaments derivats de l’evolució de la vida moderna i de la creixent consciència que advoca per una major responsabilitat en relació amb la comunitat global.

La Valletta.

El curs proporcionarà una bona formació pel que fa a les eines bàsiques del disseny, les tècniques per a la comunicació i l’apreciació plàstica. En concret, les unitats de què disposarà l’alumne inclouran estudis de comunicació gràfica, ús d’ordinadors, disseny gràfic per ordinador, fotografia, dibuix a mà alçada i iniciació al color, així com de comunicació oral i escrita.

Si completa amb èxit el curs, l’alumne obtindrà el corresponent diploma i podrà matricular-se en el cicle de grau (de tres

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993

22 / Les eines de col·laboració del segle xxi

I+D

+i

Marc Longaron /

Arquitecte

Les eines de col·laboració del segle xxi: plòters, dibuix i Internet Marc Longaron, conseller de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell, entrevista Xavier Larraz, responsable d’impressió gran format de Hewlett Packard Iberia.

Marc Longaron: Quan veiem les prestacions del plòters de darrera generació dóna la sensació que ja està tot inventat. Són molt ràpids, dibuixen d’una manera perfecta, tant les línies com les imatges, i són molt fiables. Cada nova generació aporta millores en aquests aspectes, però si la velocitat del plòter que tenim ja és suficient, i la qualitat bona, per què cal canviar-lo? A més a més, ens trobem que els plànols en paper molt sovint ja no són necessaris per presentar projectes o enviar informació. El PDF és una manera molt eficient de fer-ho. El plòter, doncs, avui en dia, realment és una eina interessant per invertir-hi?

Xavier Larraz: És una bona pregunta, que els nostres clients es fan quan es plantegen la necessitat i la possibilitat de renovar el plòter. A HP fa vint-i-cinc anys que oferim plòters d’injecció de tinta. Quan vam introduir aquesta tec-

“L’1 de novembre, HP va anunciar un nou conjunt de solucions per als arquitectes, que els permetrà ser molt més eficients i àgils en la col·laboració en presentacions de propostes i execució de projectes. Són el que anomenem els plòters del segle xxi” nologia, vam reduir el temps d’impressió en quaranta vegades i vam augmentar la fiabilitat de forma radical (recordem que delicat que era un plomí). Des de llavors hem perfeccionat la tecnologia i hem arribat a un punt en què el plòter és una eina molt depurada. La pregunta que ens fem ara és com podem ajudar els nostres clients. Realment, el que els cal és un plòter més ràpid i més depurat o potser tenen altres problemes més importants a resoldre, abans?

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

M.L.: Us vau plantejar que potser havíeu d’oferir alguna altra cosa diferent, que no fos un plòter, fins i tot?

X.L.: Vam assumir el repte amb una mentalitat oberta, i vam analitzar què necessiten els nostres clients, en aquest cas arquitectes, i com HP pot afegir-hi valor. Hem estat elaborant un projecte durant més de tres anys, observant com treballen els arquitectes i quins reptes tenen.

Les eines de col·laboració del segle xxi / 23

“La combinació d’informació digital i contingut fet a mà alçada permetrà que els arquitectes puguin augmentar l’impacte de les seves propostes i oferir una major claredat dels canvis que s’han d’anar implementant en un projecte” > Centre de demostracions d’Arts Gràfiques d’Europa, Orient Mitjà i Àfrica.

La conclusió és que els nostres clients treballen en un entorn molt diferent del que teníen fa uns anys: • Són mòbils. Treballen en molts llocs alhora, en llocs on sovint no tenen a la seva disposició el plòter adequat amb els controladors també adequats.

• La informació canvia molt ràpidament i també queda obsoleta molt ràpidament. El repte és que tots els membres d’un projecte treballin amb una mateixa versió.

• Molts d’aquests canvis no són canvis en el fitxer digital, sinó anotacions, comentaris, dibuixos fets a mà sobre un plànol... En resum, canvis difícils de compartir.

• En els projectes participen membres de diverses zones geogràfiques i l’intercanvi d’informació no és evident En aquest tipus d’entorns, els nostres clients necessiten, més que mai, ser més eficients a l’hora de compartir informació, poder fer-ho en qualsevol lloc i integrar tota la informació, ja sigui digital o per mitjà d’un dibuix fet a mà.

M.L.: I un plòter pot ajudar-hi? Sembla que una impressora només hi pugui contribuir en una part molt petita…

X.L.: Exactament, per això vam decidir no desenvolupar un plòter perfeccionat, sinó un nou concepte, i vam partir de l’objectiu central d’ajudar els nostres clients a col·laborar de forma més eficient, ràpida i segura. Un plòter convencional no era la resposta.

El punt de partida va ser pensar quin és el paper d’un plànol. Realment, per què es fa un plànol? Vam concloure que és una forma molt eficient de veure el petit detall i la idea global a la vegada, i de pensar en noves solucions. També ajuda a discutir opcions amb altres membres de l’equip, a escollir el camí que cal seguir i a assegurar que tothom hi està d’acord i que ho entén. Més que una manera d’arxivar la informació o d’entregar el projecte final, el plànol és una eina de creativitat i discussió.

Ens vam marcar una sèrie d’objectius perquè la generació del plànol com a eina de creativitat i discussió, en un entorn on els membres d’un equip col· laboren remotament i la informació canvia contínuament, fos extremament eficient i segura: • El plànol s’ha de poder generar en qualsevol lloc, encara que no tinguem els controladors adequats, o fins i tot sense ordinador.

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993

• Els canvis i anotacions en el plànol són tan importants com el contingut digital imprès. Tots els membres del projecte els han de rebre.

• El plànol s’ha de fer amb la màxima simplicitat i tothom hauria d’obtenir el mateix resultat perquè no hi hagi malentesos.

M.L.: Estic d’acord que en un entorn com el que tenim, on hi ha molta competència per guanyar projectes, el fet de poder col·laborar més eficientment pot ser crític per guanyar dies i presentar propostes més elaborades, i una vegada guanyat el projecte, aquesta eficiència pot ajudar a complir les dates del contracte. Però, què ofereix HP perquè aquesta eficiència sigui una realitat?

X.L.: HP es l’empresa número 1 en impressió digital, però també és l’empresa número 1 en IT i manejament d’informació. Hem combinat tecnologies d’impressió i manejament d’informació i hem llançat el plòter del segle xxi. És una impressora molt depurada, però també és un escàner de gran format, i una solució web per manejar la informació que escanegem i imprimim. És una impressora multifuncional connectada permanentment a Internet i a tots els nostres col· laboradors, i independent d’un PC.

24 / Les eines de col·laboració del segle xxi

“Els plòters del segle xxi, segons HP, no són només impressores de gran format perfeccionades. Són eines que permeten imprimir, escanejar, enviar i rebre informació, de manera que el fet de compartir plànols, de revisar canvis i de prendre decisions sigui més ràpid i segur”

podrem imprimir directament tots els fitxers TIFF, JPEG, HPGL/2 i PDF que ens calgui (PDF només amb la versió PostScript). Amb el panell de control tàctil de 4,2”, d’alta definició i en color podem seleccionar el fitxer, visualitzar el contingut i determinar els paràmetres d’impressió.

M.L.: Sí que sembla diferent dels plòters que hem vist fins ara, però per què un escàner, per què connectada a Internet, i què es això que dius que és independent del PC? X.L.: Cada component i nova funcionalitat d’aquesta nova generació de plòters està pensat per fer la creativitat i col·laboració més àgil, ràpida i segura.

Per què un escàner? Perquè les anotacions, comentaris, canvis, esquemes, dibuixos i conceptes escrits a mà alçada en el plànol són extremament rellevants per als membres d’un projecte, i no els podem perdre. Els hem de passar a digital per incloure’ls en el flux d’informació del projecte.

Per què connectada a Internet? Perquè en el mateix moment que imprimeixo un plànol, puc generar un fitxer PDF, el puc penjar en una llibreria en línia d’HP i enviar un missatge als meus col· laboradors, comunicant-los que tenim una nova versió del plànol. Fins i tot puc veure en tot moment qui l’ha rebut i qui ha obert el missatge.

Avui en dia per compartir la informació hem de generar un PDF després d’impri-

mir, i moltes vegades el PDF i el plànol no són exactament iguals. Enviar-lo per correu electrònic no és senzill. Si el PDF és gran, moltes vegades no passa pels filtres d’algunes empreses. FTP és una solució alternativa, però tampoc no és senzilla.

Per què independent d’un PC? Volem que els nostres clients imprimeixin o escanegin com vulguin, fins i tot sense ordinador: • Si volem imprimir amb el nostre ordinador en un d’aquests plòters de nova generació, i no en tenim els controladors, no hi ha cap problema: connectem el nostre ordinador per USB a la impressora, i aquesta s’identifica com un disc dur extern (no una impressora), s’executa una aplicació que hi ha a la impressora mateixa (la impressora té un disc dur intern), i aquesta aplicació permet visualitzar, definir paràmetres d’impressió i imprimir, tot això en un sola pantalla i amb un sol clic. Fins i tot podem fer imprimir diversos fitxers a la vegada.

• Si no tenim a mà el nostre ordinador, però sí que tenim una memòria USB, la podem connectar a la impressora, i

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

• Si no tenim el nostre ordinador ni una memòria USB a mà, podrem accedir igualment a la llibreria en línia d’HP des d’on es podrem baixar els nostres fitxers i fer el mateix que amb una memòria USB. M.L.: Un escàner acostuma a ser complicat de mantenir i car, i està pensat, bàsicament, per escanejar arxius antics.

Ens pots parlar una mica més d’aquest escàner?

X.L.: És un escàner totalment integrat dins de la impressora, i controlat totalment des del panell de control tàctil.

Amb un toc amb el dit podem copiar o escanejar. A més a més, no necessita calibratge de cap mena. HP el manté calibrat i sempre a punt. Fins i tot adrecem el contingut si carreguem el paper torçat i ens assegurem que els colors de la còpia seran fidels a l’original.

Per a aquells clients que tinguin projectes antics en paper i vulguin passar-los a digital, o per als qui tinguin un projecte de reforma i només puguin accedir a plànols en paper, incloem una llicència d’AutoCAD Raster Design per convertir a vectors editables tot allò que escanegem.

Les eines de col·laboració del segle xxi / 25

“Amb ePrint&Share els arquitectes podran imprimir, generar un PDF, pujar-lo en una llibreria en línia i enviar un missatge a tots els seus col·laboradors amb un sol clic”

> Impressora multifunció de gran format HP DesignJet T2300.

M.L.: També has parlat d’una llibreria en línia d’HP. Què es exactament, i què ofereix?

X.L.: HP ofereix 5 GB als nostres clients en una llibreria en línia perquè hi puguin penjar els fitxers que imprimeixen o escanegen i els que vulguin compartir amb altres persones. HP envia un missatge de notificació als col·laboradors que definim prèviament, i els permet baixar el fitxer amb un enllaç a la llibreria.

Qualsevol col·laborador que tingui un plòter HP podrà baixar els PDF que vulgui i imprimir-los amb el seu plòter tal com ho hem definit en el moment d’imprimir el plànol en la nostra impressora i generar el PDF. HP garanteix que el que imprimim sortirà sempre igual, independentment del model de plòter HP. HP fa còpies de seguretat de la informació i la manté totalment encriptada per evitar els accessos no permesos. El client pot veure en tot moment un històric del que ha imprès, escanejat i enviat, i pot tornar a imprimir o a compartir. També pot veure l’estat dels missatges envi-

ats, si s’han obert o si se n’ha baixat el fitxer. Com es fa des d’un explorador web, ho pot fer des de qualsevol ordinador. Tot aquest sistema de manejament i intercanvi de la informació es diu ePrint&Share.

M.L.: Hi ha una cosa que m’ha cridat molt l’atenció. Sembla que doneu molta importància al dibuix a mà alçada i voleu que no es perdi durant el procés de generació de la informació.

X.L.: És veritat. Les anotacions, esquemes, dibuixos, conceptes són molt útils perquè tot l’equip entengui què s’ha de fer, i els hem de conservar. En una presentació, per exemple, poden transmetre el concepte i generar emocions d’una manera que el contingut digital no pot. Unint les noves tecnologies amb les tradicionals tenim quelcom únic.

M.L.: Per acabar, són productes que realment es poden comprar o són conceptes del futur que marquen una direcció?

Si ja els podem comprar, de quin preu estem parlant? És un producte destinat només als grans estudis d’arquitectura?

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993

X.L.: Aquests plòters de nova generació ja es poden comprar a la Cooperativa, es diuen T2300 eMFP i els venem en versió bàsica o PostScript. La versió PostScript està optimitzada per treballar amb PDF tant en la impressió com en l’escanejat. El preu recomanat ronda els 7.990 € (sense IVA). El nostre objectiu és que per un preu similar al preu que fa uns anys un petit despatx dedicava per comprar un bon plòter, avui en dia es pugui tenir una T2300 eMFP amb ePrint&Share, els plòters del segle xxi.

Per cert, no t’he dit que es un plòter A0, que imprimeix dos A1 per minut, amb dos rotllos automàtics, que té 32 GB de memòria per processar fitxers complexos, 160 GB de disc dur perquè és de treball i tres nivells de tinta negra per a línies fines perfectes, oi?

26 / 48H Open House BCN

VARI s

Elisenda Bonet Jánice Moret Gemma Solanellas

/

Arquitectes responsables d’Arquitecturareversible

48H Open House BCN Arquitecturareversible és una associació cultural que acosta l’arquitectura a les persones, com un bé que les envolta, i des del coneixement s’estimulen punts de vista crítics i creatius alhora. L’associació està agermanada amb l’Open House WorldWide. “Generem recursos per explicar l’espai/entorn a les persones.

Treballem des d’un nucli connectat amb equips multidisciplinaris, adaptats als diferents targets. Desenvolupem una xarxa participativa entre tots els implicats en un projecte”.

A Barcelona, el cap de setmana del 16 i 17 d’octubre de 2010, es va celebrar per primera vegada el 48H Open House BCN, un esdeveniment gratuït de caràcter divulgatiu que amb l’obertura al públic de 130 edificis de diferents tipologia, forma i mida, aposta per acostar i popularitzar l’excel·lència de la bona arquitectura i l’urbanisme.

Aquest projecte de caràcter cívic i cultural que neix amb la intenció d’establir-se com una activitat amb periodicitat anual, és iniciativa d’arquitectura reversible, una organització cultural establerta a Barcelona que conceptualitza i desenvolupa propostes relacionades amb la difusió, l’ensenyament i la promoció de l’arquitectura i el disseny.

Més de 25.000 visitants van participar en aquest innovador esdeveniment.

Recórrer llocs tan singulars com els passadissos de la xarxa de clavegueram o descobrir la torre Girona, singular ubicació del supercomputador Mare Nòstrum; conèixer les estades i les zones comunes d’hotels tan innovadors com el Casa Camper; revisar llocs emblemàtics com l’església i el claustre de l’an-

tic Monestir de Sant Pau del Camp, el Palau Savassona (Ateneu Barcelonès), el Palau Baró de Quadres (Casa Àsia) o la torre Figuerola (Museu Palmero); entrar a habitatges privats de barris com l’Eixample o la Ribera i descobrir detalls de la seva reforma i/o interiorisme o visitar edificis d’oficines contemporanis com el d’RNE o el Media-Tic van ser algunes de les propostes amb més acollida per part dels més de 25.000 visitants que van participar en la primera edició del 48H Open House Barcelona.

Un cap de setmana de portes obertes a l’arquitectura amb valor afegit En cadascun dels espais, els visitants van tenir la possibilitat de dialogar amb els arquitectes i autors del projecte, amb els usuaris actuals de l’enclavament o bé amb els responsables de la planificació de la zona o àrea visitada.

Sens dubte, això ha estat un valor afegit que els participants d’aquest cap de setmana de portes obertes a l’arquitectura han sabut comprendre i valorar.

Antecedents Aquesta experiència, pionera en el nos-

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

tre país, té les seves arrels o antecedents a la ciutat de Londres, on el setembre passat va tenir lloc la 18 edició de l’Open House London.

Aquesta activitat l’any 2009 va obtenir el recolzament de més de vint entitats i organismes, va rebre el suport desinteressat de 3.000 voluntaris i va arribar als 275.000 visitants, xifres que, sens dubte, en confirmen la consolidada trajectòria.

Ciutats com Nova York, Dublín i Galway també han incorporat la celebració d’aquest esdeveniment de portes obertes a l’arquitectura en el seu calendari.

Barcelona, el 16 i el 17 d’octubre de 2010, de la mà d’arquitectura reversible, ha esdevingut la primera ciutat mediterrània que ha celebrat un esdeveniment que, amb la constància, acabarà essent una convocatòria anual: 48H Open House BCN. A la inauguració del 48H Open House Barcelona, al Pavelló Mies van der Rohe, hi va ser present i hi va donar suport Victoria Thornton, fundadora i directora d’Open City a Londres.

48H Open House BCN / 27

> Casa Camper Barcelona.

> Casa Pérez Samanillo.

> Casa Xavier Calicó.

“És tot un luxe que una ciutat com Barcelona, que gaudeix d’un patrimoni arquitectònic excel·lent, s’hagi sumat a aquesta iniciativa”, comenta Victoria Thornton, la qual considera que, “amb la inclusió de Barcelona a la xarxa Open House Worldwide, augmenta el caràcter de moviment internacional d’aquest esdeveniment”.

Més de 400 voluntaris. Peça clau per un cap de setmana d’arquitectura i disseny d’èxit Per a l’engegada i l’èxit d’un projecte de la magnitud de 48H Open House Barcelona el voluntariat ha resultat inestimablement valuós.

Els més de 400 voluntaris, amb la seva participació en aquesta activitat, a més de contribuir a la difusió i projecció del patrimoni arquitectònic i de disseny que ofereix la ciutat de Barcelona, demos-

tren la vigència de l’esperit ciutadà i col· laboratiu que identifica els barcelonins.

En agraïment a la seva valuosa tasca, diumenge 17 d’octubre van compartir l’experiència viscuda a “la festa dels voluntaris”, un acte que d’acord amb la filosofia de l’esdeveniment es va celebrar en un edifici emblemàtic, l’antiga fàbrica La Bohèmia de Cerveses Damm.

web 2.0 han fet arribar la informació de la xarxa d’edificis oberts als deu districtes de la ciutat, i han generat el debat entre els visitants, els propietaris, els voluntaris i els organitzadors.

El punt àlgid a la xarxa va ser dissabte 16 d’octubre, amb 32.427 visites al web i un total de 279.237 pàgines visitades. www.48hopenhousebarcelona.org

La festa va ser exclusiva per als voluntaris i van veure reconeguda la seva inestimable aportació al 48H open House Barcelona. Van gaudir, també, d’una actuació de la companyia de dansa Búbulus que va relacionar arquitectura i ball.

Internet com a eina de difusió L’ajuda de les noves tecnologies ha estat fonamental en el desenvolupament i la difusió del projecte. Les eines del

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993

Repercussió en els mitjans Tot el ressò que la primera edició de l’esdeveniment ha tingut demostra l’interès que aquesta iniciativa ha despertat entre la ciutadania i també el potencial que té un projecte d’aquestes característiques.

Des de l’agost fins al novembre de 2010, 285 notícies han tractat el tema en mitjans tan diferents com són les xarxes socials d’Internet, les cadenes de televisió locals i nacionals o els principals diaris.

28 / 48H Open House BCN

> Edifici Media Tic.

Activitats paral·leles Paral·lelament a l’obertura dels 130 edificis, es van organitzar dins el marc de 48H Open House Barcelona diverses activitats de divulgació de l’arquitectura, com la passejada en bicicleta dissenyada per l’arquitecte de la Marató de Barcelona, Pablo Pluvinet, per conèixer, tot fent esport alhora, com l’art i l’arquitectura ordenen els espais i els usos del front marítim amb criteris d’accessibilitat, continuïtat, integració urbanes i repercussió paisatgística.

Fotografies realitzades durant l’edició de les 48h Open House Barcelona 2010 La primera edició del CONCURS OPENFOTO, sobre les fotografies realitzades per les persones que van visitar algun dels edificis del 48h Open House Barcelona, ha recollit un total de 48 + 6 propostes. Amb aquest premi es pretén fomentar l’interès per la fotografia arquitectònica entre els visitants dels edificis participants en la primera edició del festival d’arquitectura 48h Open House Barcelona i agrair-los alhora que hagin volgut aportar la seva visió fotogràfica sobre el que han vist en l’edició d’enguany.

> Torre Jussana. Foto: Susana Rojo

Comentaris dels usuaris

Objectius de 48h Open House BCN

“...Primer visitarem el Palau del Lloctinent i després pujarem al mirador del Rei Martí. Ens hi acompanyen –amb les seves explicacions brillants– un arxiver i un arquitecte, tots dos enamorats dels dos edificis. Se’ls nota aquesta passió des del primer moment. A més, les seves xerrades es complementen. L’arquitecte és un noi jove que va participar en l’última adequació i rehabilitació de l’edifici i l’arxiver és un especialista, amb anys d’experiència a la casa, vestit de fosc però amb una camisa increïblement virolada. Sóc conscient que gaudiré de dues joies de la comunicació...”

01 Valorar l’arquitectura Situar l’arquitectura com a element imprescindible de la cultura, dins de la història de cada barceloní.

02 Civisme Observar que les persones tendeixen a valorar i respectar allò que coneixen: aprofitem-ho i fem emergir la consciència cívica i cultural de cadascú.

03 Identitat Reforçar la identitat col·lectiva per obtenir confiança en nosaltres i en la ciutat.

04 Festa ciutadana Muntar un esdeveniment en què el ciutadà, d’una manera interactiva, pugui experimentar socialment el patrimoni arquitectònic de Barcelona.

05 Participació Arribar a la societat transversalment des de la col·laboració voluntària d’especialistes, empreses i institucions.

06 Experiència personal Aconseguir que les persones, que són qui donen sentit a la ciutat, passin de mirar a observar.

07 Vincle socioterritorial Fomentar recorreguts urbans des de la proximitat i des de diferents punts de vista, basats en el reconeixement dels usuaris reals dels espais arquitectònics.

Glòria Olivella, visitant de l’Arxiu de la Corona d’Aragó el 17 d’octubre

“Rebem una explicació del cap de projectes biomèdics prèvia a l’explicació de l’arquitecte. Molt aconseguida l’entesa entre la filosofia del treball i el projecte arquitectònic.”

Antoni Argüelles, visitant del Parc de Recerca Biomèdica el 16 d’octubre

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

www.eupalinos.com / 29

SOCI s

www.eupalinos.com en constant evolució.

Us convidem a comprovar-ho!

> Xavier Muñoz, físic i programador de la Cooperativa, i Pere Juncà, enginyer i cap de sistemes.

El web de la Cooperativa sempre està en obres. Constantment cal ferhi actualitzacions i millores adreçades a facilitar les compres dels socis pel web. Fa uns anys, molts pocs socis feien servir el web i encara menys, repetien. Amb el pas dels anys aquesta tendència ha variat i cada dia algun soci s’anima a visitar el web i comprar. Alguns s’han convertit en clients habituals i entre aquests n’hi ha que ja només compren pel web: tant si es tracta de papereria com de llibreria, etc.

A partir d’aquest Nadal els socis trobaran al web millores que faciliten la compra, el seguiment de les comandes i la posterior gestió de les factures. L’enginyer i cap de sistemes, Pere Juncà, i el físic i programador de la Cooperativa, Xavier Muñoz, fan un repàs de les novetats del nou web i de les línies de futur.

Pere Juncà: Fins ara les millores del web s’havien centrat en la comunicació dels productes, de llibreria, papereria, informàtica o disseny. Amb els canvis fets al web, el soci pot trobar nous avantatges que segueixen la tendència creixent de personalitzar l’entorn web.

no són iguals per a tots. És en aquest sentit que s’han fet les millores actuals.

Xavier Muñoz: Amb els canvis introduïts el soci té accés a processos derivats de la seva relació amb la Cooperativa.

X.M.: Hem fet un pas important amb la presentació del nou web, però només és un primer pas per dotar de més personalització el web. L’estratègia futura passa per continuar incidint amb la idea d’“un soci, un web”, desenvolupar més eines en l’àrea del soci i integrar-les en el món web 2.0.

P.J.: El soci pot cercar i seleccionar el producte que necessita, les novetats, etc., però amb la nova àrea del soci també pot veure quins són els productes que consumeix habitualment, fer-se un buidat bibliogràfic amb els llibres que ha comprat, fer duplicats de factures o organitzar l’accés de col·laboradors del seu estudi o familiars al web, etc.

P.J.:Ja estem treballant a partir de les eines 2.0 que han tingut més èxit i que la majoria dels socis, especialment els més joves, fan servir habitualment, com Facebook, Twitter, Tuenti, etc. En un futur proper la Cooperativa d’Arquitectes també serà present a les xarxes socials i esperem que els socis hi participin activament.

Pensem que cada soci és diferent i, per tant, té unes necessitats particulars que

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993

30 / pituïtàries

VARI s

Julià Peiró /

Periodista

pituïtàries CUINERS JOVES I JOVES CLIENTS Avui dia, la immensa majoria dels joves cuiners surt de les escoles d’hostaleria amb l’única idea d’assolir la fama en un tancar i obrir d’ulls, fins i tot els que pertanyen a una família amb un negoci de restauració sanejat: gairebé cap pensa a tornar a casa per aportar-hi els nous coneixements sense canviar-ne les línies mestres. Si hi tornen, és per refer-ho tot des dels fonaments mateixos.

Ara bé, els que no tenen aquesta opció és molt probable que de mica en mica es vagin cremant saltant d’un restaurant a un altre, i acumulant pràctiques i més pràctiques, sense tenir la possibilitat d’instal·lar-se pel seu compte, que és una aventura caríssima, i encara més si s’hi volen introduir propostes innovadores. Tant cara és que Eduard Arola, director de l’Arola barceloní (Hotel Arts, c. Marina, núm. 19-21), no dubta a afirmar que “avui, tots els restaurants gastronòmicament ben posicionats perden diners”, i afegeix: “El boom que va significar l’arribada dels Adrià, Arola, Puig, Abellán, en les circumstàncies actuals, no es pot repetir; als nous cuiners, instal·lar-se en un establiment d’alt nivell els costarà Déu i ajut”.

El Ferran Agüir el podem considerar una rara avis: és dels pocs cuiners joves d’escola que ha tornat al restaurant familiar (El Racó de l’Agüir, c. Tamarit, núm. 11, Barcelona), on va començar al costat de la seva mare i on hi continua. De mica en mica modernitza la presentació dels plats i hi introdueix nous acompanyaments. Així, la tonyina amb olives l’ha

transformada en tonyina amb mango, més àcida i amb uns colors molt vius, i presenta l’hamburguesa de vedella amb alfàbrega negra per provocar un efecte de contrast perquè, segons diu, “els joves d’avui mengen més pels ulls que amb les papil·les”. Ara bé, aquesta afirmació no ens ha de fer pensar, equivocadament, que als joves no els agrada menjar bé: “I tant que els agrada! El que no els agrada és gastar diners en els àpats: tenen altres prioritats”, explica l’Ada Parellada, que ha inventat un sistema peculiar per animar les nits del seu Semproniana (Rosselló, núm. 148, Barcelona): el menú degustació Sub-30, per a joves de divuit a trenta anys, que el paguen en funció de l’edat: tants euros per edat.

Els gastrònoms s’abraonen contra el fast-food, però és una guerra perduda, i no només pel preu, sinó també perquè la cuina ràpida ofereix plats fàcils d’entendre, que és un dels atractius més valuosos que té per al jovent, el qual, per

regla general, acostuma a ser poc amic del peix, les verdures, els llegums, les sopes o els menuts. Prefereixen les tapes i les cuines orientals perquè, a l’acte de menjar, afegeixen un component lúdic.

I és que en una societat com la nostra, cada dia més laica, la tendència a convertir l’acte de menjar en una festa, en contraposició amb l’esperit religiós amb què encara el revesteixen molts països orientals, sembla una tendència indeturable. Arola, precisament, ha aconseguit un èxit espectacular amb la seva cocteleria i gastrobar La Cabrera, a Madrid, i suposem que repetirà la fórmula a Barcelona, on plats, platillos o tapes ja es fonen amb les copes d’una bigarrada llista de locals como Q Lounge, Valuart o Nuba, ara tan de moda. La qüestió és que la gent gasta menys que abans, uns per la crisi, altres perquè tenen por que els arribi la crisi, i cal afrontar la situació oferint una cuina que defugi els productes prohibitius (qualitat, sí, però no a preus esbojarrats), i fer-la divertida és la millor recepta. S’aproxima una revolució culinària, el primer beneficiari de la qual ha de ser el gran oblidat fins ara: el client.

> El modern restaurant Syrah de Barcelona ha canviat la cuina per adaptar-se als nous temps.

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

Josep Maria Ureta / 31

Josep Maria Ureta /

Periodista

P.O.S. Tres lletres de futur Més val una bona confessió, per començar. No tinc ni idea de com seran els estudis d’arquitectura del futur. Es més, estic segur que ja no es diran així, atesa la tendència actual a substituir substantius per frases. No tenim “exèrcit”, sinó “forces armades”, ni “consergeria”, sinó “serveis logístics”. Probablement, de l’arquitectura se’n dirà ANEMIA (adequació de les necessitats d’espais amb mínima intrusió ambiental). Per això em proposo fer un exercici invers i preguntar com hauran de ser els habitatges per a les persones avui jovenetes però que, cap als anys trenta o quaranta, seran el que avui en diuen –un altre tòpic– tendències (abans, tenir-ne era pecat). És a dir, si poguéssim saber com són i què pensen la jovenalla que avui tenen entre onze i dinou anys (quinceañeros en castellà i, en anglès, més estès, teenagers), podríem intuir en quin entorn els agradaria viure d’aquí a quinze o vint anys.

Hi ha qui s’ho ha proposat, i crec que és una eina interessantísima per a moltes professions, no només per als arquitectes. Es tracta d’una macroenquesta feta per una fundació d’arrel catalana, Creafutur, impulsada per la conselleria d’Economia, ESADE i unes quantes empreses, d’aquí o de fora, que tenen gran projecció internacional. L’abast dels enquestats no té precedents ni per xifra ni per composició. Vuit mil adolescents de vuit països triats deliberadament segons el grau de desenvolupament i el conti-

nent (Espanya, França, Gran Bretanya, Estats Units, Mèxic, Brasil, Xina i Japó).

El mètode i els resultats es poden consultar a la web creafutur.com.

Sobre com són i com seran aquest jovent hi ha moltes dades rellevants, però destaquem-ne les que ens ajudaran a pensar millor la casa del futur. Primera i principal: els joves d’ara, paradoxalment nascuts el segle passat, passaran més temps a casa que els de les generacions anteriors. Però amb una diferència substancial: tindran molta menys relació amb els seus pares, perquè la seva relació serà essencialment cibernètica.

Prefereixen, encara, l’ordinador més que el mòbil, del qual s’espera una altra mena d’utilitat, especialment que sigui una targeta de pagament. La roba la buscaran i la compraran sempre al millor preu i quan l’hagin triada no aniran al centre, sinó a la botiga més propera.

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993

Si són habitants de països emergents, mostren més interès per les marques que els joves dels països no desenvolupats. Curiosament, són optimistes sobre el seu futur. Creuen que la crisi afecta els que tenen més de vint-i-cinc anys, no a ells (que seran “joves” fins als trentacinc, atesa la taxa d’esperança de vida, que ja és superior a cent anys). Ecològics?

No, per decepció. Creuen que sí que és un problema…, però ja s’hi posaran quan siguin més grans. I per descomptat, sempre estaran enllaçats entre ells i amb tot el món. I ja tenen un codi de comunicació unificat: POS, acrònim de “parents over shoulder”, és a dir, “pares a l’aguait”. És l’avís per desconnectar-se immediatament de la xarxa i tornar per uns moments al món real. I en quin espai arquitectònic els posarem?

32 / Esteve Bonell

VARI s

Esteve Bonell Entre la professió i l’ensenyament Entrevista / Eduardo Margaretto

Catedràtic de Projectes de l’Accademia di Architettura di Mendrisio (Suïssa), Bonell ha rebut el 2010 el Premi Nacional d’Arquitectura i Espai Públic de la Generalitat de Catalunya, que li va ser atorgat “pel seu estimulant compromís amb la cultura arquitectònica durant dècades, tant des del seu despatx com des del seu mestratge en l’àmbit acadèmic”. Nascut a Banyoles el 1942, Bonell es va graduar a l’ETSAB el 1971 i va iniciar l’activitat professional a Barcelona el 1973, al costat d’Enrique Rego, aparellador. L’any 1977 Josep Maria Gil s’incorporava al despatx, primer com a col·laborador i més tard com a associat, i des de 1999 van formar la societat “Bonell i Gil, arquitectes”. Junts han rebut nombrosos reconeixements, tant nacionals com internacionals, entre els quals destaquen l’Award for European Architecture Mies Van der Rohe 1992 pel Pavelló Olímpic de Bàsquet de Badalona, els premis FAD d’Arquitectura del 1975 i del 1984 per l’edifici Frégoli I i pel Velòdrom d’Horta o els premis Ciutat de Barcelona d’Arquitectura del 1994 i del 1996 per l’hotel Citadines i per la rehabilitació de les casernes de Jaume I com a seu de la Universitat Pompeu Fabra. També cal destacar la seva participació en la VI Biennal d’Arquitectura de Sao Paulo.

Per començar, vostè creu que els profunds canvis que s’estan implantant a Europa en el terreny de l’ensenyament universitari tendiran a generar la figura d’un arquitecte global i que això posarà fi a aquesta tradicional distinció d’arquitectes en funció del lloc d’origen (italians, espanyols, portuguesos, francesos, etc.), amb les peculiaritats que això comporta encara avui en dia?

Crec que el caràcter nacional mai no s’hauria de perdre, es tracti de la disciplina que es tracti. Sempre m’han interessat les característiques pròpies de la identitat de l’arquitectura catalana, l’atracció de la qual és notable per la seva diversitat de tendències però que bàsicament jo definiria amb tres atributs: realisme, a l’hora d’enfocar els

projectes; senzillesa, en el sentit d’economia de mitjans, i gran interès per la construcció.

qualitat, la rapidesa en detriment de la precisió i en massa casos el nyap per l’obra ben feta.

Però, per lògica, tot procés constructiu necessita, també, un context que l’afavoreixi.

De l’altra, el món de l’arquitectura digna, avançada, coherent amb els aspectes constructius i tecnològics, que compleix la seva funció urbana quan és definidora de les responsabilitats públiques, i on els costos econòmics i els plantejaments creatius han de donar resposta a les sol· licituds socials.

És clar que hi ha hagut un context social i polític que l’ha afavorit, com hi ha hagut, també, un suport de la petita indústria i fins fa poc dels bons artesans.

Però caldria distingir entre el món de la “construcció” i el món de l’”arquitectura” perquè, malgrat la lògica interrelació entre ambdós, podrien definir-se com a actituds antagòniques.

D’una banda l’especulació, les plusvàlues, el negoci, la quantitat per sobre de la

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

És l’eterna dicotomia entre arquitectes i altres agents que intervenen en el procés constructiu.

Sé que radicalitzo dues actituds antagòniques i és evident que els constructors o els promotors no són els dolents de la pel·lícula ni els arquitectes els bons, en-

Esteve Bonell / 33

“Bàsicament jo definiria la identitat catalana arquitectònica amb tres atributs: realisme, a l’hora d’enfocar els projectes; senzillesa, en el sentit d’economia de mitjans, i gran interès per la construcció” tre altres coses perquè darrere de cada disbarat urbanista o constructiu hi ha la firma d’un arquitecte.

D’altra banda, cal ser conscients que la bona arquitectura o l’arquitectura simplement digna no representa més d’un 10% del que es construeix al nostre país. Parlo, per tant, d’aquest petit percentatge entossudit a fer bé les coses, i donant per descomptat que la construcció de la ciutat no és possible sense la intervenció d’altres professionals (enginyers, sociòlegs, geògrafs...) recolzats per la voluntat política dels gestors.

mitjana en els quals l’arquitecte era capaç de dominar el procés constructiu. És una manera de treballar que ha subsistit fins ara i que ha donat, i continua donant, grans fruits.

Tanmateix, han sorgit veus que sostenen que últimament l’entorn constructiu s’ha “complicat” massa.

I com s’ha forjat aquesta identitat catalana?

És cert, les coses canvien i potser han empitjorat. Especialment perquè l’arquitecte ja no està sol i altres professionals, com els project mànagers i altres mitjancers del procés constructiu entre el client i l’arquitecte, intervenen i en la majoria de casos compliquen les decisions amb excessius controls, reunions, pactes...

D’aquesta manera, l’arquitecte s’ha vist obligat a transformar-se en un equilibrista –de vegades a punt de caure– en l’intent de mantenir la coherència del projecte, els terminis i els preus.

Sobretot a través de la tasca de despatxos professionals de dimensió petita o

I aquests “equilibris” poden afectar la qualitat final del producte?

Però és sobretot el treball i la dedicació dels arquitectes el que ha portat l’arquitectura catalana al prestigi internacional de què gaudeix.

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993

Evidentment és un risc. No s’ha d’oblidar que la confiança del “client”, tant públic com privat, envers l’arquitecte que pensava, dissenyava i controlava la construcció és fonamental. El seguiment d’aquesta triple funció per part de l’arquitecte és el que històricament ha garantit la qualitat de l’arquitectura.

I aquest és, com vostè ha declarat alguna vegada, el problema de l’arquitectura: la qualitat.

Així és. I em ve ara a la memòria una frase molt suggeridora que ha escrit el poeta Juan Goytisolo: “Avui dia tot s’ha convertit en espectacle, i l’únic que compta és la visibilitat i no la qualitat”.

Repeteixo, la qualitat s’aconsegueix amb el control de la construcció per part de l’arquitecte que abans ha pensat i dibuixat el projecte. I estic parlant, també, del control de les petites coses, aquelles que per a alguns no tenen importància i que Le Corbusier valorava tant: “Il n’y a pas de petites choses ni dans l’architec-

34 / Esteve Bonell

ture, ni dans la peinture, ni dans la vie”.

Els arquitectes són els únics professionals que tenen capacitat de síntesi per a lligar els problemes urbans, les qüestions funcionals, els criteris constructius y la definició formal de l’edifici.

L’equilibri de tot això amb els aspectes econòmics és a la base de la bona arquitectura.

Entrant ja de ple en el Pla Bolonya, quina opinió en té?

El primer que sorprèn és la contradicció entre la unanimitat de l’administració pública i els càrrecs universitaris, totalment a favor del Pla, i l’opinió desfavorable de molts estudiants i alguns professors. Sorprèn que no s’hagi discutit més, sobretot pels dubtes que es viuen en moltes universitats i escoles estrangeres. Sens dubte, hi ha coses bones, entre les quals la mobilitat o la compatibilitat de títols, encara que no hem d’oblidar que aquesta homogeneïtat, si bé pot ajudar la globalització, també va en contra de la possibilitat d’aprofundir en els aspectes locals que tindrien l’atractiu de diferenciar les diferents universitats o escoles.

En concret, què l’amoïna per damunt de tot?

Principalment el fet que sembla que vulguin prendre com a model les universitats americanes, però sense disposar del finançament adequat que sí que tenen els EUA. L’entrada de capital privat podria obligar, a la fi, a deixar les universitats en mans de les empreses i del mercat, i això estic convençut que pressuposaria una pèrdua d’autonomia acadèmica.

Es perdria, llavors, també, qualitat en l’ensenyament?

Sens dubte, aquesta és una altra de les preocupacions. Fa la sensació que el Pla Bolonya degrada l’ensenyament en simplificar els plans d’estudi i reduir el pes de les carreres universitàries. En el cas de l’arquitectura és clara la devaluació del nivell d’ensenyament, la degradació dels títols acadèmics i, si hi afegim la involució quant a les prestacions professionals de l’arquitecte, el futur és si més no incert. D’altra banda fa la sensació que

els plans d’estudi en lloc de formar bons arquitectes dilueixen la formació cap a altres activitats més o menys relacionades amb l’arquitectura.

Com a docent en l’Accademia di Architettura de la ciutat suïssa de Mendrisio, pensa que aquesta situació afectarà, també, el professorat?

Crec que l’autoritat del professor anirà quedant en un segon pla, ja que la classe magistral tendeix a desaparèixer per entronitzar les tutories i l’avaluació continuada. Passen en un segon terme, com a conseqüència, les experiències personals en benefici d’allò que està burocràticament programat, és a dir, que deixa d’interessar la reflexió sobre el que ha fet un professor o sobre allò que s’ha esbrinat a través de l’experiència personal o professional. I el temps de reflexió, tant per al professor com per a l’alumne, és a la base de l’aprenentatge.

I llavors, com s’ha plantejat i es planteja vostè la docència?

En la docència m’he considerat un arquitecte que ensenya abans que un professor que construeix, i sempre he practicant el vessant del professional que transmet el que coneix, que ha investigat o que ha fet.

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

En els anys setanta no vaig considerar prioritari accedir a la carrera universitària per diversos motius i, en part, també, per una infinitat de tràmits burocràtics, per la qual cosa la meva activitat docent a l’ETSAB va ser la de professor associat.

Més tard, quan em van proposar com a catedràtic a l’escola suïssa de Mendrisio, els vaig interessar pel currículum professional aportat i per l’experiència dels treballs fets, perquè allà els plans d’estudi situen el projecte en el centre de l’activitat docent.

Hem parlat fins ara de la identitat catalana en l’arquitectura i de la situació acadèmica d’aquesta disciplina, que té la responsabilitat de donar com a fruit els arquitectes que els anys vinents treballaran al nostre país i a la nostra ciutat. Com veu el futur de Barcelona?

Parlar de la Barcelona del futur és arriscat perquè és una ciutat complexa en la qual incideixen gran quantitat de factors i també perquè estem immersos en una gran crisi econòmica. Com a resposta a la pregunta “On vas Barcelona?”, és evident que l’arquitectura i els diferents professionals que la fan possible hi han de tenir un paper destacat i, per tant, el futur de la ciutat dependrà, en part, de quin sigui el futur de l’arquitectura i, alhora, de l’arquitecte.

Esteve Bonell / 35

“S’ha de construir bona arquitectura amb menys pressupost, fet que no significa que un no s’hagi d’arriscar a buscar noves idees i noves solucions que responguin a les noves necessitats”

“On vas Barcelona?” és una pregunta que implica, també, imatge?

Sens dubte, i no hem de fer més que recordar la història recent: la imatge de Barcelona ha variat amb el temps.

Recordem l’esperança de canvi i la dinàmica ciutadana dels anys setanta o la transformació espectacular de la Barcelona de 1992..., però també la problemàtica de la Barcelona de 2004.

Recentment he llegit unes declaracions de la dissenyadora italiana de joies Elsa Peretti en les quals en comparar la Barcelona dels anys setanta amb la d’avui opinava que aleshores “la ciutat estava en els seus millors moments, no com ara, que s’ha transformat en una espècie de parc temàtic postolímpic per als turistes”. Són paraules que ens han de fer reflexionar.

Ens remeten a l’arquitectura icònica, tan debatuda.

Tornant a citar Juan Goytisolo, hem de recuperar la qualitat i, en termes urbans, hem de recuperar la qualitat de la ciutat més que continuar produint edificis icònics. En general, els mitjans de comunicació, quan ens presenten Barcelona ho fan amb imatges banals d’uns edificis que podrien ser en qualsevol altre lloc (Dubai, Xangai, etc.), i crec que és una imatge superficial i poc afortunada, no representativa, sinó especulativa i turística.

viar les coses i ens obligarà, també, a adaptar-nos a la nova situació i a reconsiderar la manera d’actuar. Caldrà elaborar un pla per millorar la ciutat en molts aspectes, entre els quals la qualitat dels habitatges. De la mateixa manera que en els anys vuitanta la ciutat va ser capaç de convertir-se en paradigma, model i exemple d’actuació urbana, en l’actualitat el tema de l’habitatge ha de tenir la seva oportunitat.

Les noves realitats socials generen noves necessitats i, per tant, nous conceptes d’habitatges?

Evidentment, però la qüestió de l’habitatge està “empresonada” per diferents factors que no permeten que evolucioni: regles del mercat, enorme quantitat de normatives, preu de la construcció i preu del sòl. En conseqüència, l’arquitecte té poc poder de maniobra i està molt condicionat, per la qual cosa s’acaben projectant i construint habitatges de baix interès. La necessitat de dignificar l’habitatge és un plantejament que ja es comença a veure a Europa, sobretot a França, Suïssa i Holanda, i Barcelona ha de ser al capdavant de la renovació de l’habitatge, com temps ençà ho va estar en termes d’espai urbà.

Vostè deia abans que la crisi és, també, un altre factor determinant.

I tot això com s’aconsegueix?

La conjuntura de la crisi pot tenir el seu aspecte positiu, ja que obligarà a can-

Només és possible des d’un ampli compromís en què s’involucrin tant

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993

les administracions públiques com les promotores privades, els constructors i els diferents professionals implicats en la construcció de la ciutat. En el cas de Barcelona, la construcció ha de ser més rigorosa i menys especulativa, s’ha de construir bona arquitectura amb menys pressupost, fet que no significa que un no s’hagi d’arriscar a buscar noves idees i noves solucions que responguin a les noves necessitats. És el moment de l’acció, de buscar solucions concretes i pràctiques, i de construir-les perquè no es quedin en simples especulacions.

En aquest sentit, com valora la funció de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell? Què n’opina?

En sóc un visitant assidu des dels començaments de la Cooperativa l’any 1977 i tinc el número 125 de carnet de soci. Crear-la fou ben bé un encert indiscutible i avui, trenta-tres anys després, s’ha consolidat com una magnífica llibreria dedicada a la cultura arquitectònica però també com a papereria i botiga d’objectes de disseny que faciliten la feina professional. Crec que ha esdevingut un lloc de referència tant per als professionals d’aquí com per als que vénen de fora.

Fotos: Laura B.

36 / Lluís Comerón

CONSELL rector

Marc Longaron entrevista

Lluís Comerón Degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya Lluís Comerón és arquitecte i fa anys que combina el seu treball d’arquitecte amb responsabilitats com a membre de Junta al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Primer com a vocal de Barcelona, més tard com a president de la Demarcació i des de juny d’aquest any com a degà del Col·legi.

Des de la seva posició com a degà del COAC ens apropa en aquesta entrevista a la seva visió de la professió i del Col·legi.

Quina és la principal preocupació del degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya?

Els arquitectes. El que més em preocupa és la situació que estem vivint els arquitectes. Sóc conscient que és una situació d’emergència que no hem viscut mai en tota la història del Col·legi. Hi ha hagut situacions dolentes, crisis com la dels anys setanta o la de finals dels vuitanta, però mai no hi ha hagut una situació tan crítica com aquesta en la nostra professió.

Per tant, és difícil trobar línies de resposta per a adaptar-nos al que està passant?

“La Cooperativa ha tingut un paper paral·lel al del Col·legi en tant que també és un dels instruments col·lectius dels arquitectes. Penso que el Col·legi ha de permetre que els arquitectes arribin col·lectivament allà on no arriben individualment” gaire sovint que es donin totes dues coses alhora. Si només estiguéssim vivint una crisi caldria adaptació i manteniment i, si només visquéssim una transformació, seria necessària una inversió per fer el canvi, però quan s’uneix crisi més transformació tenim com a resultat una reconversió.

Sí. Una de las coses que hem d’entendre és que no estem davant d’un problema dels arquitectes, sinó d’un problema que afecta tot el sector de la construcció. Estem en un sector d’una gran inèrcia per la mida que té i per això costarà molt de tornar-lo a engegar.

El nostre és el primer gran sector que requereix una reconversió, però no disposa ni del recolzament dels governs, ni dels ajuts públics de què han gaudit altres sectors per sortir-ne. I aquests suports i ajuts són necessaris.

Estem en una situació de crisi i alhora davant d’una transformació i no passa

Els arquitectes tenim molts camps d’actuació, però podem dir que tots

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

tenim dificultats en els nostres àmbits de treball?

L’heterogeneïtat del col·lectiu d’arquitectes és una característica que dificulta una acció concreta i vàlida per a tots, però que alhora considero que és una de les qualitats que dóna el potencial de sortida de la crisi.

Entenent aquesta heterogeneïtat del col·lectiu no hem de deixar-nos enganyar per les estadístiques. L’estadística de la caiguda del visat, respecte de l’any zenit, el 2006, és d’un 60%. Podríem creure que els arquitectes tenim un terç de la feina que havíem tingut. Però la realitat no és aquesta. Pocs han assolit

Lluís Comerón / 37

> Lluís Comerón i Marc Longarón a la botiga de la Cooperativa, a la seu del COAC de Barcelona.

un descens en els encàrrecs inferior al 60%. La majoria tenen un 30% de la feina que tenien a l’any 2006, i per tant es troben en una situació de subsistència. I per últim, també n’hi ha molts que estan a zero, i en aquests casos, la situació és crítica.

Per tant, no es pot parlar d’una fórmula magistral que serveixi per a tots els arquitectes?

A partir de les diferents formes d’exercir la professió des del Col·legi, estem desenvolupant una estratègia d’accions concretes que acompanyi els diferents grups i col·lectius (professionals liberals, perits, taxadors, treballadors de l’Administració, etc.) Aquesta manera de treballar és molt més laboriosa, però qualsevol altra opció hem considerat que no assegurarà un bon resultat i per tant no ens sembla viable. No creiem en receptes que es pugin utilitzar de forma generalitzada i que funcionin per a tots.

I des de quins serveis el Col·legi desplega aquesta estratègia d’accions concretes?

Un dels serveis més importants per al desplegament de l’estratègia d’acompanyament és l’Escola Sert. Ho és perquè desenvolupa un doble paper: ajudar a transmetre coneixements que permetin

“El nostre és el primer gran sector que requereix una reconversió però no disposa ni del recolzament dels governs, ni dels ajuts públics de què han gaudit altres sectors per sortir-ne. I aquests suports i ajuts són necessaris” oferir nous serveis i contribuir a millorar l’eficiència d’aquests nous serveis. Hem de dotar els arquitectes d’instruments que els ajudin a trobar nous clients per a fer tasques que fins ara no ens contractaven i que un cop trobats repeteixin.

Aquest hauria de ser l’objectiu de qui vol mantenir una activitat autònoma.

Més enllà de l’Escola Sert, un altre exemple d’acció concreta és l’acord amb Construmat amb qui properament tenim previst signar un conveni per a implantar un programa d’inserció d’arquitectes en les empreses del sector.

Fa pocs dies, també, s’ha presentat al COAC el decret sobre inspecció tècnica d’edificis, ITE, en el qual els arquitectes hi tenim un paper clau, tant per a la inspecció tècnica, com especialment pel que fa als posteriors projectes de millora i de rehabilitació posterior dels edificis inspeccionats.

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993

Finalment voldria mencionar les accions d’internacionalització iniciades amb el conveni bilateral amb ACC1Ó, a partir del qual es faran dues missions, a Xile i a Polònia, amb l’objectiu que els despatxos d’arquitectes catalans es pugin donar a conèixer entre els actors més rellevants del sector de la construcció, establir contactes i conèixer els mercats potencials dels dos països.

Aquests són, només, quatre exemples de les accions concretes que estem duent a terme. Aquestes quatre accions, juntament amb d’altres, es poden seguir a través de les presentacions públiques, de les plataformes més usuals (el web coac.net) o de les plataformes noves específicament creades per a cada acció (INFO.ITE.coac).

En tots els casos, cal insistir explicant quin és el capital que tenim els arquitectes en qualsevol activitat professional,

38 / Lluís Comerón

“Quan vingui la recuperació, que arribarà algun dia, passaran força coses noves.

Es revaloraran molts elements que actualment estan desvalorats, com ara el paper dels professionals i la manera com s’exerceixin les professions i fins i tot les seves competències” tant en les que hem desenvolupat tradicionalment, com també en activitats que fins ara no han estat gaire habituals en l’arquitectura.

Quin és el capital que podem oferir a la societat a què et refereixes?

Sobretot la capacitat de resoldre problemes generant solucions de futur: és el que anomenem projectes. Però dels projectes ens n’hem quedat la closca i no l’interior. La closca d’un projecte podríem dir que és el dibuix d’un edifici.

Projectar penso que és quelcom més que això. Quan projectem analitzem un problema, un problema complex.

Els arquitectes tenim una metodologia basada en l’assumpció de que els problemes complicats sovint no es resolen millor en simplificar-los… i això és el que passa en el món modern, que els problemes són cada vegada més complexos i menys simplificables… Per tant, a partir d’aquesta detecció i comprensió de la realitat d’un problema complex intentem buscar solucions que en comptes de simplificar-lo hi donin la millor resposta possible i equilibrada, a la vegada, als diferents vessants. Aquest és un fet diferencial dels arquitectes.

Altres col·lectius també resolen problemes, però ho fan simplificant i trossejant. Nosaltres tenim capacitat de generar projectes, és a dir, solucions a problemes existents amb una metodologia específica que hem d’emfasitzar i que és útil des de la política, passant per la indústria, seguint per la gestió d’empresa i acabant pel que hem fet tradicionalment que és l’edificació.

propers anys de situació de profunda caiguda, però de la mateixa manera que això ens ha agafat per sorpresa i que no ens vam poder preparar fa quatre o cinc anys perquè ningú no podia preveure una situació tan dura com la que estem vivint, el que sí que podem preveure, i ho hem de fer, és que un dia o altre tornarà a canviar el cicle i, sense arribar mai al que es va fer, tornarem a tenir un sector en recuperació.

guint, que estan trobant nous mercats.

I és important que ho sapiguem tots.

Els que estan bloquejats necessiten saber que hi ha qui troba camins. I això succeeix en diverses línies: estan trobant feina a fora, o estan fent petites feines aquí, o treballant en tasques vinculades a la gestió, o en àmbits emergents com rehabilitació i sostenibilitat, etc., etc.

Si ens centrem en el format de resistència i adaptació, ens tornarem a equivocar perquè vindrà la recuperació i ens tornarà a agafar sense estar preparats, i en això s’ha d’anar actuant.

En relació amb el Col·legi, no hi pot haver prioritats. Prioritat és una tria del que pot ser millor o pitjor, i la situació que tenim no ens permet triar, sinó atendre necessitats. Tenim tres necessitats fonamentals i per tant tres reptes per resoldre-les de la millor manera que puguem.

En aquest escenari de futur, de recuperació, quin penses que serà el paper de l’arquitecte?

Quan vingui la recuperació, que arribarà algun dia, passaran força coses noves. Es revaloraran molts elements que actualment estan desvalorats, com ara el paper dels professionals i la manera com s’exerceixin les professions i fins i tot les seves competències. Per tant, ens hem de posicionar i estar preparats per quan això passi (fins ara sempre ha passat quan s’ha acabat una crisi), i l’única manera de fer-ho és donant a entendre que estem compromesos amb el futur i no amb el passat.

Fins aquí hem parlat de la situació actual, de diferents col·lectius, del futur, del reposicionament que tocarà fer en l’esdevenidor, de com ara ens estem centrant en una forma de resistència per sobreviure que en el futur no ens servirà, però...

N’hi ha prou amb això?

No, perquè aquestes són les línies d’adaptació a aquesta realitat que comencem a conèixer, que és la realitat de la crisi. Anar per aquí ens pot ajudar en aquests anys que han passat i en els

Sí, però també hi ha components positius en la realitat. En aquests moments, de la mateixa manera que hi ha molts arquitectes que no saben com sortir-se’n o que tot i saber-ho no ho aconsegueixen, n’hi ha altres que ho estan aconse-

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

Quines són les prioritats del COAC?

La primera necessitat és la pròpia d’un col·legi: estar ben gestionat, donar bon servei als col·legiats, tenir una bona interlocució amb les institucions. I això ja és prou feina com per omplir la legislatura.

La segona és acompanyar, en la mesura que es pugui, els arquitectes en aquesta situació que estem vivint. Per tant, és imprescindible orientar i prioritzar totes aquelles accions que en la mesura que sigui possible puguin ajudar, puguin col· laborar, tant a trobar solucions com a conèixer la realitat.

La tercera és transformar el Col·legi, perquè el Col·legi que tenim, que és del qual venim, no serà en absolut el que tindrem en el futur, tant si ho volem com si no. I el millor que podem fer és intentar triar nosaltres allò que volem i no deixar que acabi essent allò que les circumstàncies marquin. Ha canviat la realitat de la professió, i canviarà més, encara: també ha canviat el marc legislatiu i, per tant, necessitem definir i establir un nou Col·legi. I tot això, a més, necessitem ferho amb molts menys recursos.

Lluís Comerón / 39

“Parlant del Col·legi, ens hem de plantejar, també, la necessitat de transmetre modernitat a la societat. De la mateixa manera que els arquitectes hauran de transmetre modernitat per formar part del futur, el Col·legi també té aquest mateix repte”

Hi ha prou recursos per afrontar aquests reptes?

No. No hi ha recursos materials ni per fer la primera tasca. Tenim menys de la meitat del pressupost que s’havia utilitzat anys enrere tan sols per a fer funcionar el Col·legi. Més enllà dels recursos materials disposem d’altres recursos, comptem, i necessitem, ara més que mai, amb l’ajut i el suport de tots els arquitectes. Els arquitectes som el Col·legi.

A aquests reptes hi estem compromesos les juntes i els membres de l’assemblea que vam sortir escollits a les eleccions.

Però també hi estan compromesos els equips de treball que de forma voluntària treballen intensament en els àmbits territorials on el Col·legi és present, i els centenars d’arquitectes que formen les agrupacions col·legials. Però amb això no n’hi haurà prou;, és imprescindible tenir el compromís de tots aquells arquitectes que creguin i vulguin participar i ajudar en els reptes que seran vitals per al futur de la professió i del Col·legi.

Abans parlaves dels canvis que ha de fer l’arquitecte i de la necessitat de formar part del futur. Com es trasllada aquesta necessitat al COAC? Parlant del Col·legi, ens hem de plantejar, també, la necessitat de transmetre

modernitat a la societat. De la mateixa manera que els arquitectes hauran de transmetre modernitat per formar part del futur, el Col·legi també té aquest mateix repte. Aquest repte s’afronta racionalitzant els processos, posant-se al davant amb formulacions noves com és el nou visat, transformant-se com a institució i també establint vinculacions diferents amb la societat.

En aquesta nova vinculació amb la societat, en moltes altres disciplines existeixen institucions o corporacions que han assolit el lideratge i la responsabilitat de vincular aquell coneixement amb la societat. En la música hi ha orfeons, conservatoris, etc.; en art hi ha cercles de belles arts, etc.; en arquitectura el Col·legi ha d’assumir, encara amb més força, aquest paper.

En aquest futur del qual has parlat, quin creus que serà el paper de la Cooperativa?

La Cooperativa ha tingut un paper paral·lel al del Col·legi en tant que també és un dels instruments col·lectius dels arquitectes. Penso que el Col·legi ha de permetre que els arquitectes arribin col· lectivament allà on no arriben individualment. Segurament, la Cooperativa també podem definir-la des d’aquest objectiu, però en un altre àmbit d’actuació: en un àmbit comercial, d’accés a productes i serveis. Des d’aquest punt de vista, crec sincerament que és important que la Cooperativa mantingui el seu compromís amb els arquitectes, atenent les seves necessitats actuals i futures.

Tens algun suggeriment a fer-nos?

El Col·legi, durant unes èpoques, ha assumit aquest lideratge, però d’uns anys ençà s’ha diluït. El Col·legi ha anat cedint part del testimoni a les administracions, que no han pogut respondre com hauríem volgut. Nosaltres hem decidit tornar a agafar el que vam cedir.

Com s’agafa novament aquest testimoni? Doncs comprometent-se i, a partir d’aquí, reconstruint un teixit de relacions directes amb els ciutadans i a través de tots aquells altres operadors d’arquitectura amb els quals conjuntament podem reconstruir aquesta vinculació.

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993

Seguir compartint una actitud d’il·lusió respecte al futur.

40 / lectures ininterrompudes

LLIBR eria

lecturesininterrompudes

llibres sobre els interiors Josep Maria Montaner /

En aquest recorregut a través dels llibres, que ha durat anys, arribem a aquells que han tractat dels interiors. I en aquest terreny, el principal referent és l’historiador italià Mario Praz (18961982), autor d’un llibre imprescindible, el gran volum La filosofia dell’arredamento (1945), traduït l’any 1964 per An illustrated History of interior Decoration.

From Pompei to Art Nouveau, un impressionant i erudit panorama de la història dels interiors. A més a més, Praz va escriure llibres essencials d’història com Mnemosyne (1970), en el qual estableix suggerents relacions entre les arts visuals i la literatura. Mario Praz era, també, un obsessiu col·leccionista, que atresorava peces clau d’aquesta història, pintures, mobles i llibres, a casa seva.

A partir de 1934, Praz va situar la seva col·lecció al palau Ricci, precisament a la via Giulia, de Roma, que va fer traçar a principi del segle xvi el papa Juli II; i va ser en relació amb aquest espai que va escriure el seu famós llibre La casa

Arquitecte

della vita (1958), en el qual, capítol a capítol, va explicant les set grans sales de la casa, amb els seus objectes, la seva procedència, significats i paral·lelismes literaris. Per forces majors, el 1969 va haver d’abandonar el palau Ricci i es van traslladar, ell i la seva col·lecció, al palau Prímoli, on va haver d’ajustar-la en un espai de menys superfície. Tancat durant anys per reformes i inventari, la col·lecció de la casa de Mario Praz al palau Prímoli es va tornar a obrir al públic el 1996.

Qui visiti el museu pot descobrir aquest espai de l’existència, aquesta casa a on les col·leccions –pintures, mobles i objectes d’arts decoratives– estan situades de la manera més acurada per donar valor a cada peça i posar èmfasi en la seva història, els seus significats, les relacions i evocacions que poden suggerir.

Encara que l’atmosfera del palau Prímoli és una mica morbosa, amb l’obsessió de situar cada peça en un ambient, no deixa de ser summament inèdita

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

aquesta manera de fer, allunyada de les convencions dels col·leccionistes que amunteguen els objectes. Mario Praz, per contra, va crear un món de relacions reconstruint un sistema d’afinitats entre cada peça. La majoria d’objectes són de la primera meitat del segle xix i la col·lecció parteix, essencialment, de les pintures. N’hi ha de tres tipus: vistes d’ambients interiors, retrats de persones en interiors i escenes de converses o de grups. Hi ha una cinquantena d’interiors austríacs, alemanys, francesos i italians preciosos de la primera meitat del segle xix. La majoria de les peces que va anar adquirint Mario Praz –moltes de les quals mobles d’estil imperi i Biedermeier de l’època napoleònica, de final del segle xviii i principi del segle xix– eren les que formaven part d’aquests interiors pintats o peces que eren molt similars.

Per tant, el professor Praz va atresorar a mitjans del segle xx objectes que anaven constituint interiors semblants als de les pintures que, al mateix temps, col·leccionava.

lectures ininterrompudes / 41

Al museu, s’hi entra per un petit rebedor, curull, que condueix a la galeria, a on tenia els llibres en un entresolat i a on hi ha una part de la col·lecció, la que dóna la benvinguda al visitant, amb una escultura dedicada a Eros i a l’amor.

De la galeria es passa a l’estudi, lloc d’acumulació d’objectes i pintures, amb la seva taula d’escriptori presidint l’espai. L’estudi inclou la pintura de Sergio de Francisco que mostra Mario Praz el 1964 en el seu antic despatx del palau Ricci a la Via Giulia. De l’estudi es passa a l’habitació d’ell, a una altra sala, a l’habitació de la filla, Lucia i, per últim, a la biblioteca amb les antigues vitrines.

Per a un barceloní hi ha una referència obligada: la casa de Mario Praz (i la seva obsessió pel col·leccionisme) ens recorda el cas de l’escultor i col·leccionista Frederic Marès. La visita al Museu Mario Praz, de fet, fa pensar en el fenomen tan complex del col·leccionisme. Per una sèrie de raons, el col·leccionisme ha estat una activitat exclusivament masculina.

Va arrencar en el món del barroc dins del context de la família patriarcal amb recursos, en la qual el noble disposa del seu espai privat, l’studiolo, i de les seves col·leccions. L’activitat, doncs, era vedada a les dones, ja que no tenien propietats i tampoc no tenien espais propis en unes cases que, per altra banda, eren el lloc de la seva dedicació obligada a les tasques domèstiques.

Al Renaixement i al barroc, un home ric podia anar construint el seu patrimoni.

El gabinet o studiolo era l’últim reducte, difícilment accessible, en el cor de la casa; un espai simbòlicament ornamentat, que s’anava constituint en la imatge del seu propietari. Un espai decorat amb retrats d’avantpassats, reals o ficticis, o amb objectes antics, que contribuïen a crear una nissaga familiar, difícilment verificable, que legitimava un cognom, tal com queda narrat a la novel·la Bomarzo de Manuel Múgica Lainez, amb les peripècies dels Orsini.

En tractar el fenomen del col·leccionisme, alguns autors, com Maurice Rheims, Jean Baudrillard o Jean-Ives Masson, hi troben un vessant eròtic i, fins i tot, una clara desviació sexual, una forta vo-

Dins de l’univers de prospecció a l’interior de les teles de les pintures hi ha el llibre dels arquitectes catalans Ricardo Flores i Eva Prats, titulat Through the canvas.

Architecture inside dutch paintings (2008), que és el resultat d’un dels tallers que més repetidament han desenvolupat luntat de possessió: el mascle que per diverses frustracions va dipositant en els objectes la seva passió i el seu erotisme. Són uns objectes més dòcils que un animal de companyia, i que no tindran la personalitat rebel d’una persona viva. Unes dòcils col·leccions d’objectes poden immortalitzar el col·leccionista, poden atorgar-li vida després de la vida, amb la voluntat de copiar, amb enyorança, el poder que tenen les dones de donar vida a nous éssers humans. Jean Baudrillard ha escrit a El sistema de los objetos (1968) que “és aquesta irreversibilitat del naixement cap a la mort el que els objectes ens ajuden a resoldre”.

Amb la seva obra escrita i amb la seva col·lecció, Mario Praz es va definir com un pioner en l’estudi de les arts aplicades i en la història de l’arquitectura de la vida privada. Va saber resseguir com ningú les rutes de la privacitat i va desvelar els subtils fils de relació entre molt diverses obres d’art: arquitectures, pintures, poesies, obres literàries, mobles, objectes decoratius, etc. Per a Mario Praz, el neoclassicisme no era

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993

solament un estil, sinó que era un sistema complex. I les recerques que va fer i casa seva mateix són una mostra d’aquesta capacitat d’esbrinar la iconologia de cada objecte decoratiu, els seus significats, les seves relacions amb altres obres: objectes que són en pintures, obres que tenen a veure amb altres obres, especialment creacions literàries que Praz coneixia tan bé.

Dins d’aquest univers de prospecció a l’interior de les teles de les pintures hi ha el llibre dels arquitectes catalans Ricardo Flores i Eva Prats, titulat Through the canvas. Architecture inside dutch paintings (2008), editat per ACTAR i que és el resultat d’un dels tallers que més repetidament han desenvolupat. En aquest llibre es recull el taller a la Faculty of Built Environment University of New South Wales. Partint d’una sèrie de pintures holandeses d’interiors del segle xvii, d’autors com Pieter de Hooch o Emanuel de Witte, també molt admirats per Mario Praz, i fent un viatge a través de l’espill del temps, com el d’Alícia al País de les

42 / lectures ininterrompudes

El museu que proposa Orhan Pamuk és, alhora, una novel·la i un museu real que, a la manera de Mario Praz, un dels autors citat a la novel·la, s’està completant a Istanbul amb els objectes reals del col·leccionista Pamuk, que els ha anat incorporant a la novel·la tal com són: objectes, vestits, productes comercials, etc. Si Mario Praz va fer la seva casa museu amb les pintures i amb els mobles i objectes que surten a les pintures del segle xviii i xix (o semblants), Orhan Pamuk ha fet el seu museu amb els objectes reals dels records que ell ha conservat o ha adquirit, i que ha introduït a l’acció fictícia de la novel·la.

El museu que proposa Orhan Pamuk és, alhora, una novel·la i un museu real meravelles i Alícia, a través de l’espill de Lewis Carroll, en el taller es tracta de projectar un habitatge contemporani a partir dels espais, traces, estructures, visions, llums i relacions definides a les pintures.

L’exercici, tal com s’explica al llibre, és summament interessant, ja que es tracta d’una pràctica que juga amb el temps per conèixer els estrats de la història i aprendre a veure i a projectar l’espai com a capes noves sobre el patrimoni i la memòria existents.

Hi ha, però, una dificultat. I és la de superar la historicitat concreta del moment: en aquest cas, el segle xvii i, especialment, el fet que aquesta pintura domèstica holandesa comenci a construir el gènere, el lloc de la dona reclòs a l’interior privat, tal com es va produir a l’època del barroc, intentant consolidar una clara etapa de la societat patriarcal i de domini sobre la dona, emmarcada en la seva tasca maternal.

En l’exercici de Prats i Flores, per poder fer el salt i portar la tela fins a l’actualitat, la clau la trobem en la manera com es registra cada quadre, com s’hi inter-

preta l’espai i les relacions que només es veuen parcialment a la tela i com es traspassa, mitjançant el salconduit del dibuix, de la interpretació, de la maqueta o del diagrama, fins a un projecte que pugui desenvolupar, amb prou llibertat i creativitat, la solució dels problemes i programes de les societats contemporànies. De fet, tal com demostraven els exercicis reproduïts en el llibre, en funció de la manera com s’observa, es registra i es dibuixa l’espai de la pintura, és com s’obtenen les directrius, els diagrames, les coordenades i les possibilitats per al traspàs al projecte.

Per finalitzar aquest text i el nostre recorregut, trobem una obra literària recent que torna a relacionar l’espai domèstic amb el museu i la literatura. És l’obra de ficció d’Orhan Pamuk, premi Nobel de Literatura, El museu de la innocència (2009). Els amors impossibles a Istanbul entre el protagonista, Kemal i la misteriosa Füsun és motiu per concentrar la memòria d’un lloc, la ciutat davant del Bòsfor, i d’un temps, els anys setanta, en un museu imaginari, els objectes del qual fan referència a algun moment de la relació amorosa o del contacte corporal de la noia amb l’objecte.

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

Cap al final de la novel·la, Kemal recorre tots els museus del món que li poden donar inspiració per al seu Museu de la Innocència, dedicat a Istanbul, a la Fusün i a la vida quotidiana dels anys setanta.

La recerca del museu, que serà real, i alhora recurs literari dins de la novel·la, el portarà des del museu de Sir John Soane a Londres fins al de l’arquitecte Carlo Scarpa al nord d’Itàlia. Lògicament, cita la casa museu de Mario Praz a Roma, però escriu: “De totes maneres, el que em va ensenyar millor què podria fer del llegat de la Fusün va ser el commovedor Museu Frederic Marès a Barcelona, el pis superior del qual estava ple de sivelles de cinturó, arracades, naips, claus ventalls, flascons de perfum, mocadors, fermalls, collarets, bosses i braçalets”.

Perquè el que vol fer Pamuk amb la seva novel·la i amb el seu museu és transmetre les sensacions, mantenir la percepció de la vida quotidiana, conservar objectes i sensacions per resistir a l’oblit.

I és que les ciutats no són només les pedres; estan fetes de les persones que hi van viure i que hi viuen: les persones que les han interioritzat i els interiors en què han viscut; i els objectes i les pintures que rememoren aquestes persones, com la Fusün. I són l’escriptor i l’escriptora, i el poeta i la poetessa, els qui permeten reviure les ciutats en les fileres de paraules escrites.

especial eupalinos

Arquitectura a la Universitat

44 / Tonu Laigu

ESPECIAL eupalinos

Tonu Laigu /

Arquitecte

Enfocament personalitzat, universalitat, competència i mobilitat: quatre atributs dels estudis d’arquitectura a Estònia Per poder comprendre l’estat actual de l’ensenyament de l’arquitectura a Estònia, i el seu estatus social, crec que cal presentar alguns breus apunts històrics que permetran entreveure una perspectiva general del continu desenvolupament que han viscut els estudis d’arquitectura al nostre país.

La nació independent d’Estònia va quedar establerta el 1918. La seva emergència i desenvolupament només han estat possibles per mitjà de l’autodeterminació nacional. En aquell temps, culturalment i políticament Estònia es trobava immersa en l’esfera d’influència tant d’Alemanya com de Rússia. Malgrat les nobles aspiracions d’independència que tenia i la recerca d’una identitat nacional que perseguia, a Estònia li va resultar impossible trencar l’entorn cultural que s’havia anat formant durant tants anys.

Aquesta és la raó per la qual, a Estònia, l’origen dels estudis tècnics, artístics i arquitectònics estigui íntimament vinculat als models educatius alemanys i russos.

Els centres més importants que van influir en el desenvolupament d’aquests models van ser Riga, com a nucli dels alemanys del Bàltic, i Sant Petersburg, focus de la cultura russa que es troba molt a prop d’Estònia. Una dècada abans, encara que en menor mesura, també s’havia deixat sentir la influència cultural dels nostres veïns finlandesos,

sobretot arran del seu despertar com a nació i del seu particular romanticisme nacionalista.

Entrant en matèria, l’any 1918 està considerat com el punt de partida dels estudis d’arquitectura a Estònia. Les classes dels Cursos Tècnics Especials van començar el 17 de setembre de 1918 per iniciativa de l’Estonian Engineering Society. Aquell dia es van posar en marxa les enginyeries mecànica, elèctrica i hidràulica, la construcció, la construcció naval i els estudis d’arquitectura, que van començar amb una classe de 120 estudiants universitaris. Aquests primers passos van estar marcats per la revolució tecnològica del segle xix, que va provocar un augment dels estudis tecnològics, i pel sistema educatiu alemany, que tanta influència va tenir a Estònia i en el qual l’arquitectura, junt amb la construcció, estava inclosa en la categoria de matèries politècniques. En virtut d’aquests condicionants, fins a la Segona Guerra Mundial el desenvolu-

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

pament de l’ensenyament d’arquitectura a Estònia va estar sempre vinculat al desenvolupament dels estudis d’enginyeria i tecnologia. En qualsevol cas, els estudis d’arquitectura incloïen, també, l’ensenyament dels principis fonamentals de l’urbanisme.

La primera escola d’art es va desenvolupar a Estònia pràcticament alhora que l’escola tècnica, ja que l’Estonian Art Society va fundar la Tallinn Industrial Art Scool el 1914 per tal de proporcionar un ensenyament general i una capacitació professional en arts i oficis. Abans de la Segona Guerra Mundial aquesta escola d’art va evolucionar fins a convertir-se en una facultat de belles arts, per la qual cosa a Estònia, a més de les belles arts, també es podia estudiar disseny d’interiors i de jardins, que en realitat era la manifestació de l’arquitectura paisatgística d’aquella època.

Els punts clau de l’ensenyament de l’arquitectura que s’han descrit fins ara es van mantenir fins a l’annexió d’Estònia

Tonu Laigu / 45

per part de la Unió Soviètica. Segons la política cultural de l’URSS, “l’art pertany al poble”i per això calia controlar-lo políticament. Així, l’arquitectura va ser categoritzada com a art, decisió que va ser també una reacció estalinista a les idees de modernisme del CIAM que provenien d’Occident. En conseqüència, l’ensenyament d’arquitectura es va traslladar de la universitat tècnica a la universitat de les arts entre 1948 i 1950. A partir de llavors, l’Estonian Academy of Arts, on es van centralitzar tots els estudis artístics i d’arquitectura, es va convertir, i continua sent-ho encara avui, en la institució principal referent a l’arquitectura, el planejament urbà i el disseny d’interiors.

Al llarg dels anys, aquesta acadèmia ha tingut diferents noms, però la seva estructura acadèmica ha romàs inalterada. L’important canvi d’orientació que va significar passar d’una universitat tècnica a una institució de tipus acadèmica va afectar notablement els estudis d’arquitectura, així com la vida arquitectònica, i els seus efectes es perceben fins i tot a dia d’avui.

Enfocament personalitzat Quant al nombre d’estudiants, l’Estonian Academy of Arts és una de les més petites institucions històriques d’estudis superiors que hi ha a Estònia. Mentre que la Universitat de Tartu té uns 16.000 estudiants inscrits, la Universitat de Tecnologia de Tallinn en té uns 13.500 i la Universitat de Tallinn gairebé 10.000, actualment a l’Estonian Academy of Arts hi ha 1.240 estudiants matriculats a temps complet. D’aquests, uns doscents alumnes s’estan especialitzant en arquitectura i planejament urbà, paisatgisme urbà i disseny urbanístic i d’interiors. En l’última dècada, una mitjana de deu alumnes anuals ha obtingut el títol de màster en Arquitectura. Si tenim en compte que Estònia té una població de 1.340.000 habitants, sembla assegurat el necessari increment d’arquitectes que hagin completat amb èxit el programa de màster.

En qualsevol cas, sota la màgia dels números s’amaga un significat més profund. Un menor nombre d’estudiants universitaris ofereix l’oportunitat d’enfocar l’ensenyament de cada alumne d’una manera més personalitzada. Permet en-

> Estonian Academy of Arts.

dinsar-se de manera més directa en la col·laboració entre professor i alumne.

El professor dóna a classe els seus coneixements i la seva experiència, però també té temps per avaluar individualment el treball de cada estudiant. El procés d’ensenyament i aprenentatge resulta molt flexible i emfatitza la creativitat i el desenvolupament individual.

Universalitat Els petits estudis d’arquitectura que tenen entre tres i cinc empleats constitueixen la gran majoria d’empreses del mercat arquitectònic a Estònia, i per això es veuen obligats a treballar amb gran flexibilitat. Alhora, Estònia no té un mercat de grans dimensions per a productes de tipus estàndard, fet que impedeix, llevat de casos comptats, l’especialització total: en la vida real els arquitectes reben encàrrecs de tipus molt divers. Per aquesta raó, els professionals de l’arquitectura han de conèixer moltes tècniques diverses (a un nivell superior al de la mitjana) i tenir amplis coneixements de planejament urbà, disseny arquitectònic, paisatgisme i disseny d’interiors. El fet que l’arquitecte s’ocupi del tractament integral de l’espai li permet concretar solucions que s’apropen a les ideals i augmenta les possibilitats d’èxit en la pràctica professional.

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993

L’especialitat més important a la Facultat d’Arquitectura de l’Academy of Arts és arquitectura i planejament urbà. El mateix nom ja gairebé suggereix que l’arquitectura i l’entorn ambiental estan considerats com un tot integrat. El medi ambient influeix en l’arquitectura que s’està creant i l’arquitectura influeix en l’entorn ambiental. Un enfocament interdisciplinari a l’hora d’ensenyar arquitectura fa que el procés d’aprenentatge resulti més atractiu, i a més els estudiants que dissenyen projectes per a àmplies extensions de terreny aprenen que un edifici o un detall arquitectònic ben concretat pot donar al projecte un valor final molt més gran.

Durant més de vint anys, a l’Academy of Arts ha predominat la tendència a sintetitzar el planejament i el projecte arquitectònic i en l’actualitat aquesta vinculació és un fet que no es discuteix.

L’especialitat d’arquitectura, a l’acadèmia, inclou a més una àmplia selecció de disciplines: filosofia, enginyeria, art, ciències socials i medi ambient, i en els últims temps ha augmentat l’atenció cap a les relacions amb els mitjans de comunicació. D’aquesta manera, el Departament d’Arquitectura prepara arquitectes que seran capaços de treballar en tots els àmbits relacionats amb l’arquitectura, el planejament i el disseny urbà.

46 / Tonu Laigu

Com a complement s’ha instituït un programa de màster de dos anys en urbanisme internacional. S’hi analitza l’entorn urbà a través de la relació amb altres disciplines: l’ensenyament dels principis fonamentals d’història, sociologia, geografia, antropologia, ciències polítiques i econòmiques incrementa i completa el coneixement de l’entorn urbà, fonamental per a l’arquitectura i el planejament. Aquest coneixement es presenta com un conjunt integrat. A més, l’últim any, a la Facultat d’Arquitectura s’ha creat un altre programa de màster de dos anys en paisatgisme urbà, programa centrat en el tractament integrat de les relacions entre els mitjans natural i urbà.

un ampli nombre de disciplines que conviden a la reflexió, entre les quals, història de l’art o filosofia.

Hem mantingut la fragmentació de les matèries tècniques, l’estudi de les quals està normalment inclòs en el marc d’un projecte arquitectònic i conclou amb el projecte mateix; els alumnes han de completar proves i exàmens independents de les matèries tècniques esmentades.

Hem tractat d’expandir-nos amb el nostre programa de màsters: paisatgisme, ciències socials, urbanisme.

Esperem que aquesta línia d’estudi aconsegueixi un benefici simbiòtic entre els futurs clients i arquitectes”.

Competències

D’altra banda, sovint s’organitzen projectes o seminaris entre estudiants de les tres especialitats que s’han esmentat més amunt, és a dir, arquitectura, urbanisme i paisatgisme urbà, i es crea així una sinergia entre els estudiants i els professors al mateix temps que es preserva la individualitat de cada especialitat. En l’actualitat, la carrera per als dissenyadors d’interiors s’ha independitzat notablement, encara que en els seus plans d’estudi s’ha augmentat el nombre d’hores dedicades a l’arquitectura i també s’ha creat un programa de màster per a arquitectes d’interiors.

En definitiva, una sèrie de mesures pròpies, que el doctor arquitecte Jüri Soolep, degà del Departament d’Arquitectura, ens explica a continuació, ajuden a expandir la universalitat dels estudis d’arquitectura:

El pla d’estudis del Departament d’Arquitectura és un programa de nivell de màster de cinc anys de durada sense cap titulació de nivell mitjà. El programa esmentat conclou amb una tesi de màster, i els alumnes que la defensin amb èxit obtindran un grau de màster professional en arquitectura. El programa de cinc anys s’ajusta als estàndards educatius recomanats per a les diferents professions i regulats per la Directiva de qualificació núm. 2005/36/EC de la Unió Europea. El programa del Departament d’Arquitectura és uniforme quant a l’estructura, però en termes de continguts es poden diferenciar un període de tres anys d’ensenyament general i un màster de dos anys. Les matèries teòriques de planejament urbà i projectes pràctics s’introdueixen el quart any de carrera, mentre que durant el cinquè any es completa una tesi de màster de 20 crèdits. Després d’obtenir un grau de màster professional i exercir la pràctica durant tres anys, els titulats del Departament d’Arquitectura poden entrar al mercat laboral com a professionals independents i sol·licitar de ser inclosos al Registre d’Activitats Econòmiques del Ministeri d’Assumptes Econòmics i Comunicació, així com la qualificació professional d’Arquitecte Col·legiat.

“Hem mantingut les formes de representació clàssiques (dibuix, pintura i composició), que han desaparegut en molts plans d’estudi.

Mantenim una estreta vinculació amb

Recentment, a l’Estonian Academy of Arts s’ha creat una escola de doctorat en l’especialitat d’arquitectura per tal de fomentar la investigació i el desenvolupament.

Es pot destacar, també, una unitat de recent creació molt important per a l’ensenyament de l’arquitectura. És el Laboratori 3D, on s’experimenta amb les possibles solucions ofertes pel nou programari per al disseny o el projecte d’espais integrals i edificis energèticament eficients, així com amb les maneres de representar aquestes solucions utilitzant els nous mitjans tecnològics.

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

Mobilitat El Departament d’Arquitectura de l’Estonian Academy of Arts és membre de l’European Association of Architectural Education (EAAE) i de la Nordic Academy of Architecture. A més, l’acadèmia ha establert diversos acords en el marc del Programa Erasmus i, en conseqüència, és habitual trobar estudiants Erasmus pels passadissos dels despatxos d’arquitectes i interioristes. De fet, gràcies a un eficient programa d’intercanvi d’estudiants, nombrosos alumnes estrangers, o procedents d’altres institucions del país, estudien en el Departament d’Arquitectura de l’Estonian Academy of Arts.

Alhora, almenys la meitat dels estudiants d’arquitectura de l’acadèmia cursen un semestre o un any acadèmic complet en alguna universitat estrangera, per exemple a Copenhagen, Viena, Rotterdam o París. Així mateix, els estudiants tenen la possibilitat de matricular-se a l’escola de doctorat Villard d’Honnecourt.

Finalment, el Departament d’Arquitectura col·labora també amb la Tampere University of Technology i, cada vegada més sovint, un nombre creixent de professors convidats procedents de països europeus i d’altres llocs del món visiten l’acadèmia.

Conclusió En l’actualitat, l’Escola d’Arquitectura de l’Estonian Academy of Arts és l’única institució en la qual es pot estudiar arquitectura a nivell universitari, és a dir, conforme als requisits europeus quant als programes de màster d’arquitectura.

Tanmateix, hem de suposar que aquesta situació canviarà en un futur proper, cosa que d’una banda augmentarà positivament la competència en el terreny de l’ensenyament, però per l’altra pot crear “solapaments” i “redundàncies” sense sentit i amb poca eficiència, sobretot tenint en compte el petit nombre d’arquitectes que produeix Estònia.

En concret, la nova situació pot resultar especialment complicada per a les institucions que només es dediquen a l’ensenyament de planejament.

Tonu Laigu / 47

Si desea obtener más información sobre la tecnología LED de Toshiba visite www.eupalinos.com o llame al 902 998 993

48 / Ernest Redondo

ESPECIAL eupalinos

Ernest Redondo /

Doctor arquitecte Professor titular d’Expressió Gràfica Arquitectònica Universitat Politècnica de Catalunya

De professió, professor i arquitecte Quan em vaig decantar per fer els estudis d’arquitectura a l’ETSAB, allà per l’any 1975, la meva il·lusió era dissenyar edificis i la meva formació prèvia, la normal per a un estudiant de l’època: un batxillerat de ciències que alternava amb classes particulars de dibuix a la meva ciutat natal, perquè es veu que, de petit, ja tenia mà per al dibuix i la meva família va voler potenciar aquesta habilitat. Res em feia pensar que acabaria sent docent de dibuix, o més ben dit d’Anàlisi de formes al Departament d’Expressió Gràfica Arquitectònica I de la UPC.

Els avatars de la vida van fer que caigués en mans d’un grup de professors de sisè curs, en Santi Roqueta, l’Elías Torres, l’Enric Sòria i el Lluís Clotet, que impartien una assignatura optativa, Dibuix III, on es dibuixaven projectes arquitectònics, bé, dit d’una altra manera, on es desenvolupaven autèntics projectes visuals emprant només el dibuix com a mitjà de reflexió i expressió. Per algun motiu, es van fixar en mi i em van proposar, l’any següent, el 1980, començar com a ajudant a les classes de dibuix de segon curs. Aquesta era la metodologia habitual de l’època, que es complementava amb el fet de no cobrar durant uns quants anys fins que no es jubilés algun professor venerable. L’alternativa era tornar a casa i associar-te amb algun company per exercir com a professional liberal i esperar que et truqués algun client a la porta.

Des de llavors les coses han canviat molt. En trenta anys he passat d’en-

senyar a dibuixar amb carbonets i aquarel·la a fer-ho amb ordinador. De fer làmines monumentals a tot color de les obres de Gaudí amb aquarel Sckmincke o Wilson and Newton sobre paper Schoellerhammer, a muntar presentacions hiperrealistes en 3DStudio, a treballar amb aplicacions de disseny paramètric tipus Catia o a preparar fotomuntatges mitjançant el tractament d’imatges i la realitat augmentada.

Poques disciplines i àrees de coneixement han experimentat tants canvis i tan radicals com la nostra en la docència dins l’arquitectura.

La que segurament era una facilitat natural per al dibuix es va haver de reconvertir en capacitació per a la docència, formació i investigació en el mitjà gràfic a tots els nivells i amb diverses tecnologies i sobretot en habilitat per transmetre els coneixements de forma adequada. De la meva experiència en els diferents cursos, màsters i tribunals de

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

PFC on imparteixo docència, tant per mitjans tradicionals com informàtics, he après que el més important no és explicar tot el que un sap, sinó el que s’adequa a cada nivell, però al mateix temps relacionant-ho amb els altres cursos, oferint sempre una visió crítica del mitjà gràfic i forçant la voluntat de voler transmetre intencionalitat arquitectònica a cada representació, sigui amb la tècnica que sigui.

Això és tot un repte, si s’insisteix, com faig, a ser docent tant de dibuix tradicional com informàtic. Bàsicament perquè, per una banda, cada vegada més, els nostres alumnes nous estan menys preparats per al dibuix manual, ja que tots ells, sense excepció, provenen del batxillerat tecnològic on, com a molt, fan dibuix tècnic i quan arriben a la universitat, en poques classes cal fer-los descobrir les virtuts del dibuix a mà alçada. Per l’altra, cada any les marques comercials ens envaeixen amb noves

Ernest Redondo / 49

versions de les aplicacions informàtiques, cada vegada més potents, que cal dominar en poc temps.

La solució a aquest problema educatiu no és fàcil, ja que en el primer cas, amb alumnes analfabets en dibuix a mà alçada, amb prou feines es disposa d’unes 120 hores per aconseguir que tinguin un nivell suficient d’habilitat i expressivitat amb el llapis, en bona mesura a contracorrent, mentre que amb l’altre ull, aquests mateixos alumnes, nadius digitals i usuaris habituals de les càmeres digitals, Photoshop i Internet, es desviuen per començar a usar els programes de CAD, en els quals veuen, ingènuament, la solució a tots els seus problemes de comunicació amb el professor de projectes.

A tot això s’afegeix un nou repte, el que ens imposa el Pla Bolonya, amb el nou espai europeu d’educació superior, EEES i l’educació semipresencial, en la qual, en general, l’ensenyament gràfic en els nostres centres perd de nou hores de docència, cosa que ja és una trista tradició.

Per tot plegat, cal agafar el toro per les banyes. Cal desenvolupar noves estratègies docents que permetin incrementar el rendiment acadèmic dels estudiants, escurçant períodes d’aprenentatge i potenciant la creativitat, i donant llibertat total perquè en cada moment del procés docent s’usi el sistema gràfic més adequat.

La meva proposta personal és que cal anar cap a una docència inversa, des del punt de vista de la temporalització actual de l’educació gràfica arquitectònica.

Cal aprofitar l’empenta i l’atracció cap a les noves tecnologies que senten els alumnes actuals, a fi de formar-los, i un cop satisfeta la seva curiositat i quan ja estiguin dotats amb prou recursos informàtics, i quan ja disposin, també, d’una cultura i d’una educació visual adequada, que ells mateixos siguin qui trobin a faltar el suggeriment del traç, el gest intuïtiu i potenciador de la creativitat que aporta el dibuix a mà alçada, així com l’experiència visual que dóna la pintura, l’ús de la taca i el color unit a la composició plàstica.

En aquest sentit, els nous dispositius tàctils i les aplicacions de dibuix digital poden arribar a ser un substitut acceptable

de les tècniques tradicionals del dibuix artístic, i fins i tot aptes per a la pràctica i la docència del dibuix arquitectònic a mà alçada en un entorn col·laboratiu i interactiu, via Internet. I sobretot en la interacció entre professor i alumnes en les assignatures de projectes, ja que aquesta metodologies, també conegudes com SBIM Sketch Based Interface and Modeling, adaptades a l’entorn arquitectònic, es basen en la integració de registres gràfics i en informació diversa sobre dispositius tàctils, i no en sistemes de dibuix CAD3D-CAM, atesa la lògica especial dels processos de disseny arquitectònic. En això, precisament, ens diferenciem del dibuix d’enginyeria, i és aquesta visió polièdrica, aquests processos de lògica una mica difusa, els que permeten desenvolupar els projectes, i també comentar-ne les idees.

Per tot això considerem que l’evolució natural del dibuix arquitectònic a mà alçada en l’àmbit acadèmic de grau tendirà a integrar el mitjà digital, gràcies als nous dispositius pen based o Slater, de baix cost, Ipad, tablets-Pc o pissarres digitals, en els treballs dels estudiants durant les fases de conceptualització dels projectes, per saltar després cap als sistemes BIM, Building Information and Modeling o l’hiperrealisme a l’hora de generar els documents de treball o les presentacions. En el primer cas, la facilitat de sobreposar informació diversa, imatge digital, models vectorials, etc., està donant lloc a un nou tipus de representació híbrida en la qual s’integren diversos registres gràfics.

Per altra banda, la irrupció del modelat tridimensional des dels primers cursos de la formació d’arquitecte o fins i tot abans, en el batxillerat, gràcies als nous programes NPR, Non Photorealistic Render, programes de modelatge 3D sobre objectes sòlids, tipus Google SketchUp, intuïtius, fàcils d’usar i de baix cost, serà l’eina imprescindible per aprofundir en els temes del control dels objectes en l’espai i les formes arquitectòniques i el mitjà d’ideació fonamental, ja que amb ells es construeix l’arquitectura des dels primers moments del procés de disseny.

Tampoc no hem d’oblidar la cultura visual i plàstica que hi ha darrere de tot

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993

disseny arquitectònic. Aquesta educació imprescindible s’hauria d’adquirir abans de finalitzar els estudis, i probablement el rendiment milloraria més en els darrers cursos, quan darrere de cada traç, gest o proposta, l’alumne pugui invocar una idea o un concepte arquitectònic, quan ja estigui desinhibit de la pressió social per dominar les eines informàtiques, quan ja sigui conscient de les seves possibilitats i limitacions i quan redescobreixi l’expressivitat del traç suggeridor.

Exigir abans el màxim nivell, amb les mancances gràfiques amb les quals accedeixen als estudis de grau i amb els temps d’aprenentatge, massa curts, a què ens obliga l’EEES pot ser frustrant per als docents i de poc profit per als alumnes, que no acaben d’entendre aquesta necessitat. Pensem que la Bauhaus, a més d’altres consideracions, de fet va actuar com una escola de postgrau a la qual accedien professionals i artistes per reorientar la seva formació, i d’aquesta fusió d’experiència prèvia i noves propostes va sorgir el millor.

Ah! I què s’ha de dir de la professió liberal? Bé. Com ja he comentat, la meva vocació era aquesta. La universitat també et dóna l’oportunitat de no perdre de vista el món real mitjançant convenis i serveis professionals que es gestionen en els centres de transferència de tecnologia i que et permeten compaginar aquestes dedicacions, coneixent les necessitats dels arquitectes, i poder traslladar les solucions que trobes mitjançant la recerca aplicada en el camp gràfic, a la docència ordinària, primer des dels cursos de postgrau, per anar passant a poc a poc als cursos inferiors.

Pensem que continguts i metodologies que fa tot just deu anys s’ensenyaven en un màster ara ja estan arribant als instituts, després d’haver-los assajat en diversos cursos d’arquitectura, i que és aquesta voluntat d’estar al dia en les tecnologies gràfiques allò que va fer que m’impliqués amb la Cooperativa Jordi Capell, des de l’any 2000.

Com es veu, tota una activitat frenètica que no deixa temps a l’avorriment i que t’omple com a persona, com a docent i com a arquitecte.

50 / L’Escola també va deixar “marca”

ESPECIAL eupalinos

L’Escola també va deixar “marca” La carrera i els èxits professionals de qualsevol professional de l’arquitectura, inclosos els denominats icònics, depenen de molts factors, però sens dubte el temps transcorregut a l’Escola, on no solament van adquirir sòlids coneixements, sinó on també van viure experiències úniques i on van entaular relacions que es van prolongar en el temps. Per tot plegat, el temps dedicat a l’escola és un dels més determinants.

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

L’Escola també va deixar “marca” / 51

Gonzalo Jiménez Doctor arquitecte

Records en forma d’apunts La decisió d’estudiar arquitectura, el fet d’ingressar a la facultat, la primera escola a la seu de Gran Via amb plaça Universitat, després a la Diagonal, tot plegat amb uns companys i amics magnífics..., quin nivell intel·lectual i humà que tenien!

L’ingrés fou una cursa d’obstacles absurda que t’obligava a haver de compartir assignatures amb els físics i els matemàtics. Un dia, l’auxiliar del Dr. Linés, catedràtic d’Anàlisi matemàtica, va respondre a la pregunta de per què ens servia aquesta assignatura, als d’arquitectura. ”Per res!”, va dir, i després ho va voler arreglar dient que ens servia per agilitar el cervell, per preparar-lo per a altres reptes, i va seguir divagant una estona, un pèl avergonyit per la seva espontaneïtat.

Dir Ros Vila i “barrera del dibuix” era dir el mateix (dibuix lineal, artístic, la tècnica del rentatge, figura i catxo… quina paraula mes rara!). N’hi havia més d’un, i podria donar noms, que mentre esperaven per aprovar el dibuix, havien fet la carrera d’aparellador, d’advocat o altres estudis més o menys estranys. La qüestió era fer-ho difícil com fos.

A mi em va anar bé, la primera que vaig aprovar va ser el dibuix, però les matemàtiques van ser “figues d’un altre paner”. La Geometria analítica, de la qual ara dirien que és un “pal”, va ser una assignatura que vaig aprovar de miracle. La cosa va anar de la manera següent: van pressionar el catedràtic perquè aprovés el fill d’un militar –per cert, de no gaire graduació–, que “estudiava” al nostre curs.

Això el va enrabiar molt, ho sé de bona tinta, i ens va aprovar en bloc a tots!

De fet, recordo amb claredat les nostres mirades atònites, de l’amic Jordi (Querol) i d’el genio Ricardo Bofill, que els tenia asseguts a banda i banda a l’aula de ciències, quan assistíem a les primeres classes magistrals de l’assignatura en qüestió. El catedràtic utilitzava una simbologia amb lletres gòtiques i un llen-

guatge que ens semblava (a mi segur!) xinès. Pobre home, era una mica sord i les seves explicacions, pel to de veu, eren una espècie de melopea pesada.

Això passava el mes de gener i, gràcies al fet que Bonaventura Bassegoda, llavors secretari de l’Escola, et deixava matricular provisionalment de tot el primer curs si només tenies una assignatura pendent, si t’anava bé, podies aprofitar la matricula per a la resta del curs. Ara bé, si no… Total: de dos, com a mínim, a quatre anys de mitjana, quasi perduts miserablement!

Aquest període de temps potser va servir per viure alguns fets com, per exemple, assistir a primera fila de l’aula, perseguits pels grisos i altres infiltrats, amb porra o pal i cadena sota la gavardina, després de rebre l’ordre d’aquell governador civil, alt i gros, que va tirar el puro a terra amb ràbia, perquè trenquessin els vidres de les portes principals i els canons d’aigua ens apartessin i ells poguessin entrar, a la fi, a la sacrosanta institució de la Universitat Central de Barcelona, i tot plegat per… esbatussar-nos.

Un altre exemple serien els fets del Palau… perdó, del Paranimf: els germans Foncillas, uns personatges, que semblaven molt saberuts i implicats, estaven parlant dempeus damunt la taula i, de sobte, van entrar els grisos per les portes del rectorat. Jo tenia al costat en Ricardo Bofill i a prop molts altres (en Jordi Querol, en Ciscu Pedragosa, el meu germà Pere, etc.). Com que jo vaig córrer més que ells, a ells els van enxampar.

Amb el temps m’he preguntat diverses vegades si m’hauria d’haver quedat. No ho sé, crec que el fet d’estar “fitxat” després va servir força a més d’un.

Jo era un simple estudiant, bastant esportista (el meu pare havia estat Olímpic dues vegades!) i a casa feien un gran esforç perquè els quatre germans tinguéssim una carrera universitària (som un químic, un advocat, un arquitecte i un enginyer industrial), i així va ser.

Potser vaig córrer més pensant en els sacrificis que feia el meu pare i a no em-

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993

bolicar la troca participant en uns fets politics incipients dels quals no sabia, ho confesso, gran cosa. Poc després vaig conèixer i entendre moltes coses.

Un cop a l’Escola, que estava al pis més alt de la Universitat Central, tot semblava que anava de baixada, i no es una metàfora: ens parlaven de materials, de construcció, dibuixàvem plànols en lloc de la Venus de Milo o el Discòbol, d’instal·lacions, una mica d’urbanisme, etc. Era tota una altra cosa.

D’arquitectura, però, no ens en parlaven gaire. L’edifici era una mica arcaic i el professorat, salvant algunes excepcions, també, però els recordo tots amb respecte i amb un cert afecte: tots practicaven l’ofici al carrer i pocs ensenyaven en exclusiva, la qual cosa tenia certs avantatges perquè aprenies l’ofici real.

Una cosa potser prou rellevant, en la meva vida, va ser col·laborar i participar en l’organització i celebració de la VIII Conferència Internacional d’Estudiants d’Arquitectura i la publicació de la revista Arquitectura 63.

Després, amb els anys, vaig col·laborar a l’Escola un parell d’anys en la matèria que m’anava millor, el dibuix (Geometria descriptiva); més tard vaig estar un temps al COAC, a la Secció de Visat, i això em va servir força per veure de prop com es treballava: els que tenien bon ofici, els que tenien unes fons de feina inexplicable pel seu volum, els “firmons”... En fi, hi havia de tot, però de “llapis d’or”... n’hi havia pocs.

En rellegir el text m’adono que he parlat més del trauma que va representar un ingrés mal covat, que d’una carrera una mica grisa d’estudis i aprenentatge. Però, amb tot, reconec que la vaig compartir amb uns amics que venien de tot arreu (Còrdova, Madrid, País Basc, València, Illes Canàries, etc.), divertits, entranyables i, com diu un del meus néts, referint-se al seu germà, uns “cocos”: quina capacitat per estudiar, complir i viure “a tope”, però… amb seny!

El temps, posteriorment, ha demostrat la vàlua de molts d’ells.

52 / L’Escola també va deixar “marca”

Alberto García Arquitecte

Els temps han canviat Quan penso en el temps de “l’Escola”, de seguida em ve al cap l’època de començament de carrera, a Las Palmas de Gran Canària, on l’any 1968 es va fundar l’Escola d’Arquitectura com una secció delegada de la ETSAM. La distància m’invita a fer algunes reflexions.

Excel·lent entorn arquitectònic Quan es parla de Las Palmas com a ciutat, pocs recorden que té una magnífica presència d’arquitectures: gòtiques i mudèjar, associada a la fundació de Vegueta/Triana a la seva supèrbia catedral, sobre les quals en els segles xvii i xviii es van afegir vestidures barroques i neoclàssiques; eclèctica, l’estil genuí del segle xix, i modernista, de començament del xx, totes dues molt singulars i nascudes arran de la construcció del port de La Luz i de la influència de la colònia britànica; i, a la fi, racionalista (a Ciudad Jardín, Tafira i poca cosa més), d’una puresa envejable gràcies a alguns arquitectes de talent (i a algun alemany instal·lat).

Podria tancar aquesta nòmina la invenció de l’estil canari, un revival del gòtic i mudèjar sorgit com a reacció tradicionalista a l’estil internacional, que s’identificava amb el republicanisme. Però no hem d’oblidar que alguns arquitectes van aconseguir prolongar certa racionalitat en el seu quefer per assolir honestes arquitectures d’acceptable modernitat als anys cinquanta i seixanta.

L’arquitecte Professional molt resolutiu i respectadíssim, un cap/director a mig camí entre la taula de dibuixar –els seus projectes– i les seves obres, sempre mantenint ben a prop el seu aparellador; a més, agent encarregat d’afers materials, “de camp” però vitals. Aquest arquitecte era un supertècnic; en general, més imperiós (preventivament o no) que savi.

Socialment se li respectava la proesa d’haver estudiar, potser durant una dè-

cada, matèries molt denses i per a les quals calia tenir condicions innates: tenir mà per dibuixar i, sobretot, molt de talent.

L’Escola Els professors que es van encarregar d’iniciar-nos eren aquells arquitectes que manaven molt però que no tenien formació pedagògica específica. A mesura que la Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Gran Canaria avançava d’edat, hi van anar entrant altres professionals –algun sociòleg, enginyer, etc.– i això, unit a les lògiques crisis de creixement, que van provocar un moviment itinerant de la seu de l’ETSA de Gran Canaria, va comportar un canvi d’identitat de l’escola. Va resultar que també hi van arribar urbanistes, encara que la seva formació com a intel·lectuals s’havia aturat o pausat molt després d’haver acabat la carrera a Madrid o a Barcelona i d’haver-se lliurat a la professió a Las Palmas. En resum, l’ensenyament era cosmopolita, corresponent a l’ambient portuari i turístic.

Ambient estudiantil Quan vam arribar a aquell edifici tan destraler de Secundària de Tamaraceite (1973), la ETSA de Gran Canaria ja gaudia d’una adolescència madura i es podia palpar un cert ambient estudiantil que, després de passar pels edificis de Perits, a l’Obelisco, i del Banco de España, a Vegueta, havia transcendit de les correries juvenils a les pensiones per a estudiants, amb la Tuna pel mig, fins a esdevenir una “presa de consciència” completa davant de la realitat política del país i els canvis que s’acostaven amb rapidesa per l’horitzó.

La INFOETSA Quan vaig preguntar fa un temps al meu amic Miguel Díaz-Reixa sobre l’escola d’avui, sobre aquella en la qual vam estudiar tots dos, sobre el rumb actual

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

de l’ensenyament, sobre qui hi quedava dels antics, etc., etc., em va informar que ara era tot un altre món. La població era una altra, encara que el professorat era el mateix, molts dels quals, excompanys de carrera. Havia desaparegut absolutament la participació democràtica de l’alumnat, els representants estudiantils es triaven per designació, per bé que alguns hàlits de la gestió paritària sobrevivien de la mítica Junta de l’Escola “antiga”. A les assignatures de Projectes o Urbanística es copiava i enganxava sense complexos de les més de cinc-centes revistes d’arquitectura disponibles o d’Internet –una cosa que programàticament es denominava definir referències–. Era el temps (virtual) de jugar a l’emulació dels arquitectes estrella i l’arquitectura simulacre, de l’arquitectura sense urbanisme i l’espai temps de paper cuixé, dels infoarquitectes, de la competitivitat cega i dels llocs de treball escombraria als despatxos particulars dels professors de l’ETSA de Gran Canaria mateixa.

Això sí, tot el que era ecosostenible era motiu de cloqueig en aquesta INFOETSA; mentrestant, els models insulars –hidrològic, energètic, territorial, de dependència alimentària– i els seus sistemes –de dessalatge, de consum de sòl (agropecuari) i de (no)depuració d’aigües residuals–, i també la desindustrialització, la ultradensificació o la petja ecològica derivada, rebenten totes les ràtios racionals i els compromisos de sostenibilitat i es dupliquen cada deu dècades.

L’Escola també va deixar “marca” / 53

Manuel Luque

Javier Esparza Arquitecte

Arquitecte

Lliçons magistrals

Una evolució tant social com acadèmica

Els meus estudis d’arquitectura van tenir dues fases: la primera el 1979 i la segona a partir de l’any 1999. De la primera fase, tinc el record d’haver gaudit de les classes magistrals de Rovira (bé que s’ho valia matinar per trobar lloc a les seves classes de les vuit del matí), de Federico Correa, amb la seva elegància i la ironia càustica (he vist esfondrar-se literalment més d’una persona sota la càrrega de la seva cavalleria), de Piñón i Viaplana (els consells dels quals feien que semblés fàcil projectar...), de Quetglas (amb la seva vitalitat provocadora), de Baquero (la seva conversa era un plaer, i també veure com feia lliscar el llapis sobre el paper amb una destresa envejable), dels germans Mur (que em van fer adorar una assignatura que semblava impossible de “practicar”), etc. En aquella època llegia llibres com ara Comprender la arquitectura, de Benevolo, els d’Argann i Tafuri, entre molts altres, a més de l’On. Quan feia sisè vaig aparcar els estudis durant una dècada, i als trenta-vuit anys em vaig tornar a matricular per a acabar la carrera. Hi vaig trobar tot un altre món. S’havia substituït el paral·lex pel PC i el disseny gràfic inundava les aules, fins al punt que gairebé desplaçava l’arquitectura. Recordo la cara dels meus companys de classe un dia que em vaig presentar en una correcció de projectes amb un rotlle de paper sulfurizat; el tocaven com si fos un objecte del paleolític. Malgrat tot, la segona fase va ser tan plaent com la primera. Les classes de Josep M. Montaner eren elixir per als sentits, la llum a mans de Folguera era poesia i el senyor Navas em va fer gaudir de l’urbanisme com mai m’hauria imaginat. En aquesta nova fase, les meves lectures van estar en la línea de La cimbra y el arco, El elogio de la sombra i Croquis, imprescindible.

La veritat és que els records, en general, tenen un to força amable. El fet és que en fer referència a una etapa de la vida en què predominen les il·lusions sobre els desenganys, i en què el més habitual és que no et ressentis de cap articulació, tot plegat ajuda a rememorar aquella època amb ganes i una certa nostàlgia.

Una imatge, potser fins a cert punt irrellevant però molt nítida, és la del bar de l’última planta, amb una vista espectacular sobre tot Barcelona, una de les millors que es podien tenir de la ciutat en aquella època.

Recordo que quan vaig començar la carrera, els alumnes dúiem vestit jaqueta i corbata, i ara pocs professors vesteixen així, i no cal dir els alumnes: gairebé cap.

Això és el reflex d’una societat que valora, si més no aparentment, l’espontaneïtat, la sinceritat i l’absència de regles.

La relació entre el professor i l’alumne era, en general, més distant quan jo estudiava. Ara el tracte és més pròxim i la capacitat d’expressar dubtes per part de l’alumne és superior, i també és més col·loquial la manera que té el professor de donar les respostes.

Els programes de les assignatures eren, en general, més estàtics; ara s’intenta actualitzar-ne tant el contingut com els mètodes emprats.

La resolució de problemes mecànics permet centrar més l’atenció en qüestions conceptuals, i així les assignatures, en simplificar els processos d’elaboració de documents, poden dedicar més temps a temes teòrics i ideològics.

L’accés habitual a Internet, la substitució de les diapositives per la projecció digital d’imatges, el lliurament de treballs per via electrònica, la resolució de consultes per correu electrònic i altres qüestions d’ordre similar milloren substancialment l’activitat acadèmica en general.

El mercat de treball serà més selectiu.

La possibilitat d’accedir a un determinat tipus de feina estarà més condicionada a qualitats personals que a la titulació.

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993

Em sembla que s’acabarà valorant, positivament o negativament, l’escola on s’hagin fet els estudis.

Jordi Guardiola Arquitecte

Quatre punts: Els referents, els amics, els sopars d’arquitectes i la carrera La carrera: “Camí, ruta a fer per a anar d’un indret a un altre, esp. en nàut. El meu pare feia la carrera de València.

Camí que hom fa durant la seva vida, esp. en una activitat determinada de caràcter públic; professió liberal en la qual hi ha graus a recórrer, honors a aconseguir. Donar un pare carrera al seu fill.

Estudiar, seguir, carrera. Fer carrera, avançar”.

Primer punt: els referents Bon dia, em presento, em dic Jordi Guardiola, benvinguts a Projectes urbans de l’Escola d’Arquitectura de La Salle...

Això és, més o menys, el que dic als meus alumnes, el primer dia de classe.

Evidentment, després ve el contingut del curs, el programa, la bibliografia, etc.

Quan els veig davant meu, asseguts, expectants i mirant-me, sempre em ve a la memòria una fotografia de 1980, en la qual es veu un formidable grup d’arquitectes que van esdevenir un dels millors grups de professors de Projectes de l’Escola d’Arquitectura. Els arquitectes de la fotografia són: Moisés Gallego, Joan Arias, Albert Viaplana, Arcadi Pla, Enric Miralles, Luis Burillo, Josep Maria Gil,

54 / L’Escola també va deixar “marca”

Alberto Noguerol, Eduard Bru, Josep Maria Torres Nadal i Marcià Codinachs, i la fotografia és feta a la terrassa del bar de l’ETSAB, que en aquells temps estava situat a la setena planta de l’edifici de l’escola. És difícil fer una fotografia amb un conjunt d’arquitectes amb tant de talent com aquell grup.

Jo sóc d’unes generacions posteriors i vaig tenir alguns d’aquests arquitectes com a professors al llarg de la meva carrera. A part n’hi va haver d’altres que van influenciar-me de manera molt especial.

En la meva formació, però, l’Escola d’Arquitectura sempre ha estat lligada a aquella generació. Recordo, any rere any i curs rere curs, com molts dels alumnes intentàvem formar part del seu grup de treball, deixàvem perdre classes per assistir a les seves conferències acadèmiques i visitàvem les seves obres més recents.

Ara veig els meus alumnes i em pregunto si algun, algun dia, formarà part d’una fotografia com la de 1980, i m’adono que és molt important tenir referents en una escola com la nostra.

Potser avui en dia els referents s’han globalitzat enormement. Els alumnes poden trobar informació en molts mitjans, trobar informació d’arquitectes d’arreu del món, poden viatjar a preus molt més assequibles que els que trobàvem nosaltres, hi ha programes d’intercanvi, compra de llibres i revistes a través de molts més mitjans, cursos en línia, etc. Jo, personalment, estic segur que aquesta facilitat per obtenir informació és molt millor que la que teníem nosaltres, però segurament la dificultat actual se centra a saber trobar els veritables referents entre tota aquesta informació.

Segon punt: els amics Reprenent el que deia al començament –la meva estada a l’Escola d’Arquitectura–, suposo que partia dels mateixos paràmetres de què parteixen els alumnes que ara tinc al meu davant. Mirant-los veig aquesta mateixa cara que reflecteix incredulitat, curiositat, por per la dificultat i pel repte d’un curs nou, i hi veig, també, la pregunta de sempre: suposarà gaire més feina, aquest nou curs? És un reflex del coratge per aprendre en certs moments i de la desil·lusió, en altres.

Recordo compartir alguns d’aquests sentiments amb els meus amics.

Els meus amics, aquell grup de persones amb les quals comparteixes tantes coses.

Comences compartint un grup de treball, una pràctica, una visita o un viatge, segueixes compartint aficions, festes, alcohol i fins i tot alguna nòvia, i en la maduresa encara tens alguns d’aquells amics al teu voltant. Per això aquell grupet és una de les coses més importants d’aquells anys. És clar que una “carrera” no es pot considerar “carrera” si corres sol. Tots els arquitectes, o almenys els meus amics, una vegada finalitzats els estudis, tenim un últim record que ens genera moltes controvèrsies: el grandiloqüent pfc: l’esforç de formalitzar-lo, el temps que t’estàs per fer-lo, les hores en què els amics et vénen a ajudar, els nervis de la correcció final i la penjada al passadís de la tercera planta... Amb tot, un dels records més grans és el brindis final prenent unes copes al bar de l’escola, amb els meus amics: és com la culminació del sobreesforç final en una marató que dura diversos anys.

Tercer punt: els sopars d’arquitectes En l’actualitat és corrent fer sopars d’antics companys o simplement reunir un grup d’arquitectes d’una mateixa població (en el cas de Badalona, vam arribar a anomenar-nos rebel·lió urbana).

Aquests sopars es converteixen en veritables tertúlies, algunes de prou interessants, i fins i tot, veritables propostes on ens atrevim a millorar urbanísticament la ciutat, reconvertir antigues naus amb nous usos, fer propostes per a premis d’arquitectura, i evidentment criticar, també, algun dels plans impulsats per l’Administració, etc. És curiós que, en aquests sopars i a mesura que avança la nit, sempre hi hagi una referència a l’estada a l’Escola d’Arquitectura, anècdotes de cadascú, aquell viatge, aquell professor que ens va influenciar tant, aquell que no ho va fer, les hores a la biblioteca, les hores al bar, etc.

Precisament en un d’aquets sopars se’m va ocórrer d’exposar un somni que havia tingut diverses vegades, i que és el següent: “Jo estic en el present actual, evidentment sóc arquitecte, però el fet és que em trobo que em diuen des de l’escola d’arquitectura que hi he de tornar perquè encara em manca una assignatura per acabar la carrera. I ja em veus a mi, cap a l’escola, a fer l’última assignatura, i dient alhora: ’Però si jo ja

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

he signat projectes i tot... És clar que si s’ha de fer ...’”.

Quina sorpresa vaig tenir, i quin consol, quan en el sopar es començaren a alçar veus dient que aquell somni també era un somni compartit. Molts dels presents havien tingut somnis similars, en els quals encara es veien acabant la “carrera universitària”.

Al final tots plegats acabàvem coincidint en una cosa: malgrat que al llarg de la carrera tots havíem passat moments difícils, ara per ara no canviaríem la nostra estada a l’Escola d’Arquitectura per cap altra.

Quart punt: la veritable carrera S’ha de tenir molt present que, en el meu cas, i de ben segur en la majoria de casos dels que avui som arquitectes, el pas per la carrera ha suposat un veritable pas cap a la maduresa i solidesa intel· lectuals. És evident que al llarg d’aquests anys de la nostra vida, atesa la nostra edat adolescent, com a individus experimentem uns canvis a tots nivells que ens fan madurar, i sobretot a això hi ajuden els estudis i les experiències dins l’escola.

Per començar i amb un cert ordre recordo: els nervis de la selectivitat, la nota de tall, la patacada del primer any –ho confesso–, el punt d’honor durant el segon, el fet d’aprendre a ser constant per mi mateix, les assignatures que realment m’eren difícils i les que em sortien amb una certa facilitat, recordo molt els professors d’Urbanisme que m’han fet seguir en aquesta branca, etc.

Tot això és la carrera, un nom que, a parer meu, és força encertat. Qualsevol de les definicions que he transcrit al començament són aplicables per definir el meu pas per l’escola però, com he dit als meus alumnes, la carrera no té el final en el títol que et donen quan acabes, sinó que, tal com diu una part de la definició, “fer carrera: avançar”, la carrera que s’inicia en l’escola d’arquitectura ha de seguir en la teva vida professional i sobretot en la teva vida personal. No cal entreveure la meta per saber que estàs corrent bé; simplement cal córrer i no deixar de madurar.

protagonista

Selecció de productes >

!

Arquetips / Sílvia Martínez Palou

P. Soci des de 59 €

Monotip. Tècnica de gravat per contacte d’una imatge pintada o dibuixada sobre un suport rígid mentre el pigment està fresc; per tant l’obra és una peça única, exclusiva i irrepetible.

Tots els preus dels productes que apareixen a la revista són sense IVA. Vàlids tret d’error tipogràfic o modificació dels preus d’origen.

disseny selecció

HANDPRESSO WILD Henrick Nielsen Encara que a primera vista pot resultar una mica difícil d’identificar, tenim al davant la primera cafetera exprés portàtil del món. Petita i lleugera (460 g), funciona sense electricitat ni bateria i amb monodosis de cafè comercialitzades per les principals marques del mercat, per la qual cosa resulta el complement perfecte per a degustar un cafè aromàtic, amb tot el cos i la crema característica, a qualsevol lloc: d’excursió a la muntanya, amb els amics al mar o en un pícnic amb la família. En definitiva, la Handpresso Wild, que es presenta en dos models, E.S.E. (monodosis) i Domepod (per a cafè mòlt), és la solució ideal per assaborir un exprés allà on a l’usuari li vingui de gust. I la preparació no és un problema, ja que només s’ha de bombar manualment la màquina per pujar-ne la pressió, afegir-hi aigua calenta al petit dipòsit amb capacitat per a 50 ml, carregar la dosi de cafè i prémer un botó. A més, per facilitar-ne la portabilitat, la màquina es ven de manera individual, però també en versió “equip de viatge”, un maletí de disseny ben elegant que inclou la Handpresso Wild, un termos d’acer inoxidable (capacitat de 300 ml) per a mantenir l’aigua calenta, quatre tasses de plàstic transparent, dos tovallons de roba i tres compartiment per guardar les monodosis de cafè, les culleretes i el sucre. P. Soci des de 83 €

CENTRE DE TAULA NICHE Zaha Hadid L’últim producte dissenyat per l’arquitecta iraniana Zaha Hadid (Bagdad, 1950), el centre de taula Niche, ha estat considerat per alguns com una autèntica escultura domèstica destinada a esdevenir un clàssic en un futur no gaire llunyà. Fabricada amb melamina negra, amb un acabat fi i mat que resulta molt atractiu a la vista i el tacte, aquesta innovadora peça la componen cinc elements, cadascun dels quals es pot fer servir individualment, per exemple, com a contenidor de caramels i xocolatines o, a la taula del despatx, per posar-hi els llapis i altres materials d’oficina. Però la gran originalitat d’aquest centre rau en el fet que aquests cinc elements es poden acoblar en múltiples configuracions

per crear formes noves i variades. A la base de l’objecte s’ha inclòs la imatge d’una d’aquestes composicions, que pot servir com a guia, i també el nom de la dissenyadora i el logotip d’Alessi, l’empresa que l’ha produït. Fa un temps, l’arquitecte Frank O. Gehry va definir Zaha Hadid, la primera dona que va guanyar el premi Pritzker (2004), com una “dissenyadora amb un dels enfocaments més definidament arquitectònics que hem vist els darrers anys”, i, sens dubte, aquesta nova creació, en la qual Hadid ha explorat les geometries en tres dimensions, les percepcions de l’espai i l’harmonia de les formes, corrobora aquesta afirmació. P. Soci 73 €

disseny selecció

RELLOTGE O’CLOCK Encara que l’empresa que els comercialitza és americana, els rellotges de polsera O’Clock estan fabricats a Itàlia i això es nota de seguida en el disseny, atractiu, minimalista i molt contemporani. Presentats en una original caixa d’acer inoxidable, tenen la corretja de cautxú de gran qualitat i l’esfera de vidre, per la qual cosa resulten molt resistents,

també sota l’aigua. A més, tots els models de la col·lecció O’Clock són unisex i poden trobar-se en una vibrant gamma de colors cridaners que els converteixen en accessoris amb molt d’estil per anar a l’última moda. P. Soci 16 €

RELLOTGE HALO Massimo & Lella Vignelli Un rellotge diferent segons el dia, l’estat d’ànim o els compromisos personals. Aquest anhel és ara possible gràcies al rellotge de polsera Halo, ja que les esferes, realitzades en acer inoxidable i que es presenten en dues mesures diferents i en una àmplia gamma de colors, són intercanviables. Amb corretja de pell i quadrant en color negre, aquesta

creació de Massimo i Lella Vignelli destaca també per les seves agulles platejades, gruixuda la de les hores i fina la dels minuts, que s’estenen més enllà del centre del quadrant afegint un detall d’elegància.

P. Soci 259 € / 239 €

COL·LECCIÓ PARACAS RED Ana Maria Vicens

COL·LECCIÓ 37 HECTÀREES Agnès Wo

Ana Maria Vicens és arquitecta i va ser guardonada el 2004 amb el premi Corian de Disseny amb un moble Buffett per al sector de l’hostaleria.

Posteriorment va decidir aventurar-se en el món de la joieria i un dels fruits d’aquesta aventura és la col.lecció de joies Paracas Red, realitzades en petits cubs de corall bambú i inspirades en les teles Paracas de la cultura precolombina del Perú. P. Soci des de 120 €

Agnès Wo és arquitecta i va estudiar també joieria artística a l’Escola d’Art i Disseny La Massana. Les seves col·leccions s’han exposat a la Tate Modern de Londres, al Museu Guggenheim de Bilbao o a la Pedrera de Gaudí. 37 Hectàrees, la seva nova creació, consta de penjoll i arracades en dues versions diferents: plata de llei i plata amb bany d’or. P. Soci des de 60 €

papereria selecció

L’ART DE LA BELLA ESCRIPTURA Símbol i tradició de la sensibilitat estètica associada a la més alta qualitat en el camp del disseny, de la pintura i de l’escriptura, Caran d’Ache inclou en el nom mateix la matèria primera del traç artístic. Perquè potser no tothom sap que la denominació de l’empresa suïssa prové de la paraula russa karandash, que significa llapis i que, transformada en Caran d’Ache, va esdevenir el pseudònim adoptat per Emmanuel Poiré, famós caricaturista francès (nascut, però, a Moscou) del segle xix que està considerat un dels primers grans dibuixants d’historietes del país gal. I en 1924

Arnold Schweitzer també va triar el pseudònim del caricaturista para crear a Suïssa una empresa de llapis, materials i accessoris per a les belles arts i instruments d’escriptura de luxe, fabricats tot seguint la tradició i l’exigència tècnica de les prestigioses indústries rellotgeres suïsses. De fet, la precisió, la fiabilitat i la innovació, aconseguides gràcies a una feina artesana que té una cura màxima pels detalls i la noblesa dels materials emprats, són característiques que avui dia distingeixen els productes Caran d’Ache, dos dels quals presentem aquí.

COL·LECCIÓ MADISON CARAN D’ACHE Quatre elegants peces d’escriptura formen aquesta magnífica col· lecció que conjuga el disseny clàssic amb l’ergonomia contemporània: ploma, ròl·ler, bolígraf i portamines. Presentada en cinc versions diferents, vermella, negra, blava, Rodi i Clou de Paris, les tres primeres estan fetes en plata amb rodi i resina de color i tenen el cos lacat i el tap i els acabats platejats. D’altra banda, tots els components de la versió Rodi estan produïts en plata amb rodi i la ploma presenta un plomí de 18 quirats (igual que les versions en color). A l’últim, la sèrie Clou de Paris, feta també de plata amb rodi, es diferencia pel fet que el plomí també és de rodi, metall de la família del platí que no s’oxida mai i manté el seu elegant aspecte platejat. Totes les plomes tenen sistema de càrrega mitjançant càrregues o convertidor.

P. Soci des de 120 €

CAIXA D’ARTISTA CARAN D’ACHE Els llapis de Caran d’Ache, fets de grafit i de cedre de Califòrnia, han esdevingut en l’actualitat autèntics objectes de culte perquè aconsegueixen transmetre al paper la creativitat d’una línia, la subtilesa d’un traç o la profunditat d’un color. Aquesta caixa d’artista, la presentació de la qual la converteix en un regal molt original, conté 15 grafits Grafwood (9B, 8B, 7B, 6B, 5B, 4B, 3B, 2B, B, F, HB, H, 2H, 3H i 4H), rasqueta amb 10 fulles, goma per a grafit, tres llapis Technalo (B, HB i 3B), maquineta doble, esfumí i 3 Grafcube de 10 mm (3B, 6B i 9B) tot el que cal per poder expressar la nostra creativitat en dibuixos, idees, esbossos, etc. P. Soci 147 €

papereria

selecció

MOLESKINE, EL QUADERN LLEGENDARI Al llibre The Songlines, l’escriptor i viatger Bruce Chatwin ens explica la història del seu quadern preferit, al qual va anomenar Moleskine, en homenatge a un petit enquadernador francès que fou qui en va fabricar aquell model original que, al llarg dels dos darrers segles, han fet servir molts artistes i pensadors, entre els quals Van Gogh, Picasso o Hemingway, com a eina en la qual donar forma a idees, esbossos o textos, que tot seguit van esdevenir llibres o quadres famosos. L’any 1997, un petit editor milanès va retornar la vida al llegendari quadern i, a dia d’avui, Moleskine és sinònim de cultura, viatges, records, imaginació i fins i tot identitat personal. Però, sobretot, identifica una família de quaderns, agendes i guies de viatge innovadores que s’adapten a qualsevol necessitat. P. Soci des de 8,30 €

RETOLADORS PINZELL TOMBOW ABT Des de fa molts anys, Tombow ha dedicat tots els esforços a crear eines per dibuixar i escriure que resultin molt funcionals, però que, alhora, impulsin la creativitat. I una nova mostra d’aquest concepte tan personal són els retoladors pinzell ABT. Amb tinta aquosa i inodora i amb punta doble (rodona fina i de pinzell), funcionen com a pintures d’aquarel·la i es poden barrejar sense gens d’esforç. Potser per això els dissenyadors els aprecien tant. Aquests retoladors Tombow ABT tan versàtils es troben al mercat en una gamma de 96 colors. P. Soci des de 14,99 €

RETOLADORS PANTONE UNIVERSE LLAPIS DE COLORS PANTONE Sense cap mena de dubte, amb aquestes noves capses de 12 o 36 colors, Pantone ha inventat de nou el concepte de llapis de color. En primer lloc, pel disseny innovador, ja que no són cilíndrics, sinó quadrats, fet que en realça l’atractiu i, a la pràctica, impedeix que el llapis rodoli damunt la taula. Però, també, per la singular gamma de colors, una de les més avançades del sector. No hi ha verd, groc o blau, sinó Turkish Coffe, Snow White, Candy Pink, Vermillion Orange, Clearwater, Radiant Orchid, etc. P. Soci des de 10,51 €

Com a forma primigènia d’autoexpressió, el llenguatge universal del color resulta essencial en la nostra vida diària, sobretot perquè els colors que ens agraden i que fem servir expressen, també, el que som.

Així és com sempre ho ha entès l’empresa Pantone, i bona prova d’això és la col·lecció de retoladors Pantone Universe, presentada en dues versions diferents: estoig de cartró de 24 elements i estoig de plàstic de 12. Els retoladors tenen dues puntes, pinzell i fina, i sorprenen per l’originalitat de la gamma cromàtica, entre els quals Jasmine Green, Autumn Glory, Limelight o Blue Curaçao. P. Soci des de 28 €

llibreria selecció

Apuntes sobre 21 obras

OAB Ferrater & Partners

Alvar Aalto – Villa Mairea

Rafael Moneo

Carlos Ferrater i Borja Ferrater (Ed.)

Kristian Gullichsen

Més que una monografia o una antologia de la seva carrera professional, com diu Moneo mateix al prefaci del llibre, aquest volum pretén anar més enllà, perquè en els textos que acompanyen les vint-i-una obres seleccionades l’autor explica els principis que han inspirat i guiat la seva feina i posa de manifest quina és la seva manera d’entendre l’arquitectura. La selecció arrenca amb una obra de finals de la dècada de 1960, l’edifici d’habitatges Urumea a Sant Sebastià, i finalitza amb l’ampliació del Museu del Prado a Madrid, inaugurada l’octubre de 2007. PVP 62,05 €

Aquestes pàgines analitzen l’obra feta per l’estudi Ferrater/OAB des de 2006 i deixen ben clar quin n’ha estat el camí i l’enfocament quant al terreny de l’arquitectura. Detalla, aquest llibre, per exemple, com a partir de la investigació de geometries de certa complexitat s’estableix una rigorosa visió crítica i teòrica de la realitat que mai no deixa de banda el paisatge, el procés constructiu o l’arrel social.

S’hi explica, també, que l’activitat de l’OAB no es limita solament a l’àmbit projectual i constructiu, sinó que s’expandeix i s’enriqueix en camps com la docència i la investigació acadèmica. PVP 41,50 €

Construïda entre 1937 i 1939 a la població finlandesa de Noormarkku, Villa Mairea no només està considerada com una de les més destacades construccions de la seva època, l’edat d’or del modernisme clàssic, sinó també com una de les obres mestres de l’arquitecte Alvar Aalto. Aquesta nova edició del llibre, ampliada fins a un total de 120 pàgines, és plena de fotografies que permetran conèixer el més mínim detall de Villa Mairea, que va representar una ruptura radical amb les convencions socials i arquitectòniques d’aquell moment. PVP 38,46 €

Arquitectures dels equipaments públics a Catalunya 2000-2010

Arquitectura per a la Salut

Barcelona, Transformacions

18 anys d’arquitectura sanitària a Catalunya

Plans i Projectes

CatSalut (1991-2009) A través de 137 obres executades i de 20 projectes en curs, aquest llibre catàleg constitueix en una perfecta mostra representativa dels equipaments públics construïts a Catalunya entre 2000 i 2010 per encàrrec dels diferents departaments de la Generalitat. S’hi inclouen, també, tots els requisits exigits per a la construcció d’edificis públics pel que fa al territori, la racionalitat funcional i l’optimització dels recursos econòmics i mediambientals. PVP 48,08 €

Impulsada pel COAC i el Servei Català de la Salut, aquesta publicació té com a propòsit mostrar la inestimable contribució de l’arquitectura en l’evolució i en la millora de les condicions de l’assistència sanitària. Es presenta la producció arquitectònica hospitalària feta a Catalunya entre els anys 1991 i 2009. Les 79 obres recollides proporcionen una visió global de la gran varietat de solucions arquitectòniques que s’han adoptat durant els darrers temps per a crear un nou teixit d’equipaments de salut (CAP, hospitals, centres sociosanitaris, de salut mental…) més flexibles, distribuïts por tot el territori i més ben integrats en l’entorn. PVP 19,24 €

Editat per l’Ajuntament de Barcelona, en aquest llibre es presenten les principals actuacions urbanístiques que es van dur a terme durant la dècada de 1998 a 2008. A les pàgines es pot conèixer amb detall com, des del Sector d’Urbanisme de l’Ajuntament mateix, es van gestar i es van fer operacions de transformació de barris (22@ o Marina), plans d’estructuració (Fòrum o Glòries), remodelacions de grans espais lliures (Collserola o Ciutadella) i altres projectes urbans importants. PVP 28,85 €

llibreria

selecció

Reflexión sobre el Ensanche Cerdà

OPEN

No era lluny ni difícil

Una propuesta para el siglo xxi

Espacio Tiempo Información

Joan Margarit

Josep M. Sen Tato

Manuel Gausa

“Des del segle I fins a mitjan segle xix, Barcelona sempre fou una ciutat emmurallada, és a dir, un recinte urbà fortificat”. Les primeres paraules del llibre de Josep M. Sen Tato, doctor en arquitectura, ja ens donen unes quantes indicacions sobre els seus plantejaments: les reflexions sobre l’eixample Cerdà es concreten per mitjà d’anàlisis sobre la història de la ciutat, les influències que hi han tingut els diversos esdeveniments internacionals o els fets polítics, socials o urbanístics de pes. I finalment, Sen Tato formula la seva nova proposta per al segle xxi: la nova illa 3 x 3 com a mòdul per a articular la nova ciutat. PVP 15,80 €

Aquest treball defensa l’emergència d’una nova lògica arquitectònica, de concepció espai-temporal, subjacent a la pròpia cultura contemporània i d’acord amb un territori compartit de recerca que podria reconèixer-se en tot un seguit d’experiències, decisives en els últims quinze anys i relacionades amb el que podríem anomenar “lògiques de la complexitat”. Es tracta d’un mapa del projecte i de la ciutat contemporanis des de la capacitat d’enllaç entre sistemes dinàmics i estructures irregulars. PVP 37,50 €

L’arquitecte Joan Margarit ha construït una obra poètica d’una complexa simplicitat, molt concisa i plena de saviesa. Al seu nou llibre acara acarnissadament l’edat adulta, la proximitat de la mort. “No era lluny ni difícil”, com diu el poeta a l’epíleg, un temps que ja no li sembla seu, per bé que, tot i que ja no hi reconeix certs valors que són habituals a dia d’avui, hi ha trobat una alegria tranquil·la que desconeixia, perquè ara ha assumit, fins a fer-los familiars, alguns sentiments, com la tristesa o la soledat, dels quals la joventut sol allunyar-se o defensar-se. PVP 14,42 €

Constructing Landscape

La piel ligera

Construir la arquitectura

Materials, Techniques, Structural Components

Maduración de una técnica constructiva

Del material en bruto al edificio. Un manual

Ignacio Paricio

Andrea Deplazes (ed.)

Amb motiu de la celebració del setantacinquè aniversari de l’empresa Folcrà, que va néixer amb la finalitat de dedicar-se a l’artesania del metall, feina que antigament s’anomenava “serralleria artística”, l’arquitecte i professor Ignacio Paricio ha elaborat un llibre que esdevé un tractat històric magnífic sobre l’evolució de la tècnica constructiva espanyola pel que fa a tancaments i façanes lleugeres. L’autor ha estructurat la seva anàlisi sota una línia cronològica, des de les primeres façanes lleugeres dels anys cinquanta fins a la tècnica “a mida” dels darrers anys.

PVP 37,50 €

El fruit de la feina col·lectiva feta per la càtedra de Construcció de la prestigiosa escola d’arquitectura de l’ETH de Zuric −on es va titular Andrea Deplazes com a arquitecte, que és qui edita el llibre−, és aquest volum exhaustiu que significa un gir radical pel que fa a la concepció dels tractats i manuals de construcció.

L’obra, estructurada en cinc capítols principals (Materials constructius i Mòduls, Elements constructius, Estructures, Edificis i Catàleg d’elements constructiu), parteix del plantejament que projectar i construir constitueixen una unitat inseparable. PVP 52,88 €

Astrid Zimmermann (Ed.) Pensat i estructurat com un treball de referència sobre les tècniques i les teories relatives a la construcció dels espais exteriors, aquest volum cobreix els aspectes més rellevants de l’arquitectura paisatgística, entre els quals, els diferents tipus de materials, les propietats de les superfícies, els components estructurals o els diferents mètodes i tècniques constructius. A més, l’àmplia selecció d’il·lustracions, dibuixos i fotografies serviran perquè tant els arquitectes com els paisatgistes puguin desenvolupar les seves idees creatives. PVP 50 €

tecnologia digital selecció

Toshiba Libretto W100-100 Dual Screen P. Soci 940 € / 1.0.1.1011 Com ja indica el nom d’aquest nou portàtil de Toshiba, Libretto W100-100 Dual Screen, tenim al davant una màquina ultralleugera i de gran portabilitat (20,2 × 12,3 × 2,54 cm). El gran atractiu que té és que disposarem de dues pantalles tàctils de 7”, ambdues retroil·luminades mitjançant LED i amb una resolució de 1.024 × 600. La pantalla inferior és de tipus hàptica i se’ns hi mostra, a voluntat, un teclat virtual amb què manejar l’ordinador, escriure textos o enviar correus electrònics. Quant al processador, disposa d’un Intel Pentium U5400 a 1,2 Ghz, a més de 2 Gb de memòria RAM, un disc dur SSD de 64 Gb de capacitat. Amb una bateria estesa que ens donarà una autonomia de quatre hores, el Libretto disposa, també, d’una càmera web d’1,03 Mpx i tecnologia Bluetooth i accés WiMAX.

vulgui treure a la llum tota la seva creativitat. En efecte, aquesta càmera rèflex, amb mode sensor CMOS de 18 megapíxels, disposa de les tecnologies més avançades, entre les quals, la ràfega de fins a 58 imatges o el processador DIGIC 4, que ofereix un tractament d’imatge de 14 bits per a gradacions més suaus i per a obtenir colors més realistes. A més, la riquesa dels detalls, la precisió i la nitidesa, fins i tot en situacions de poca lluminositat, estan garantides gràcies a la seva sensibilitat de fins a 12800 ISO. I quant a l’enregistrament de vídeos, aquest model, que disposa de mode vídeo Full HD, és capaç de gravar vídeos de 1080p amb diferents velocitats de tret. Les grans prestacions d’EOS 60D, compatible amb tota la gamma d’objectius EF i EF-S de Canon, es veuen reflectides també en altres funcions avançades: reducció digital de sorolls, control de brillantors de la pantalla, presentacions de diapositives, corrector de contrastos o autodisparador de 2 o 10 segons.

Disc dur 1 Tb Western Digital My Passport USB 3.0 P. Soci 119 € / 1.3.3.8372

Càmera Canon EOS 60D amb equip òptic 18-55 P. Soci 1.069 € / 1.3.0.901 L’espectacular pantalla LCD orientable de 3”, en color i amb matís TFT, de la càmera EOS 60D de Canon (que inclou un equip òptic 18-55), suposa tota una promesa per a l’usuari que

El disc dur Western Digital My Passport d’1 Tb és una elegant unitat portàtil que ofereix la màxima capacitat per emmagatzemar i assegurar tots els arxius i una velocitat d’última generació. Manejarlo resulta molt intuïtiu, sobretot perquè disposa d’un centre de control visual des del qual es poden moure, recuperar i visualitzar tots els arxius d’una manera molt senzilla. Evidentment, disposa, també, d’un nivell de seguretat

molt alt que utilitza una protecció amb contrasenya i encriptació basada en un maquinari de 256 bits. Compatible amb Windows XP, Vista i Windows 7, però també amb MAC per adaptar-se a qualsevol perfil d’usuari, no necessita cap alimentació de xarxa: n’hi ha prou de connectar-lo en USB per transferir fotos, vídeos, cançons, etc.

també perquè, a més, permet ajustar la mida dels caràcters a gust de l’usuari. Per a optimitzar la portabilitat, inclou una funda de protecció, el cable USB per transferir dades i carregar la bateria i auriculars estèreo de 2,5 mm.

TV Philips LED Full HD 3D Ready 40 PFL 8605 H P. Soci 1.349 € / 1.3.2.760

Llibre electrònic Cybook Gold P. Soci 169 € / 1.3.2.660 Els costums de lectura estan en plena revolució, i el llibre electrònic Cybook Gold s’adapta als nous perquè és capaç de reunir en un suport únic tots els tipus de lectures diàries: diaris, novel· les, documents professionals...

Tot hi cap en un sol dispositiu que pesa únicament 174 g (amb bateria inclosa) i fa 8,5 mm de gruix! A més d’un potent processador de 400 Mhz, una memòria RAM de 32 MB i una capacitat d’emmagatzemament d’1 Gb, disposa d’un slot per a una targeta SD i una connexió USB, sense oblidar que pot llegir arxius MP3.

La interfície, ràpida i intuïtiva, que el posa en funcionament en només 20 segons, permet passar les pàgines o posar-hi un marcapàgines com si fos un llibre de paper. Des d’un punt de vista visual, l’eficàcia d’aquest llibre digital no disminueix gràcies a la còmoda pantalla de 6” i 800 x 600 píxels, en blanc i negre però amb 4 nivells de grisos, que fa que sigui perfectament visible tant a ple sol com en penombra,

La nova aposta de Philips quant a les televisions és la TV Philips LED Full HD 3D Ready 40 PFL 8605 H, que inclou un avenç substancial en el sistema Ambilight per aprofitar al màxim tota l’experiència audiovisual d’aquesta prestigiosa marca europea. En concret, el sistema està basat en la tecnologia Ambilight Spectra 2, que permet gaudir de diferents graus d’il·luminació en funció del que s’estigui veient a la pantalla, la qual incorpora un refrescament de 200 Hz. Aquest sistema també disposa de sensors que detecten el color i el decorat de la paret per a corregir automàticament el tint de la llum que generen i aconseguir un equilibri perfecte.

La quantitat i la qualitat dels colors també milloren, sobretot en la definició de cada fragment. A més, la pantalla LED, de 40”, té una tecnologia denominada 200 Hz Clear LCD Full HD que genera una velocitat de refrescament d’imatge d’1 ms. També disposa de les tecnologies de millora d’imatge Perfect Pixel HD Engine i Perfect Natural Motion i de l’Incredible Sorround, que inclou dos altaveus de 10 W RMS, així com connexions VGA, HDMI, USB, SD Cord i 3 D out.