Va d'educacio 10

Especial núm 10 Gener 2011

VA D’EDUCACIÓ

Fes-te amic de la Fundació

Exemplar gratuït. Tirada de 10.000 exemplars.

Imprès en paper lliure de clor. Quan no hagis de fer-ne més ús dipositeu-lo en un contenidor de recollida sel·lectiva de paper.

Editat per La Granja, Fundació per a l’Educació // Santa Maria de Palautordera (Bcn) // Tel: 93 848 11 25 / www.lagranja.cat / www.vadeducacio.com Superviviente de un accidente aéreo en los Andes (Viven)

Nando Parrado

Todo depende siempre de cada uno, y no de los demás

I ajuda’ns a millorar l’educació del nostre país Pots participar com a empresa, escola, família o particularment.

T’expliquem que pots fer tú al nostre web: www.lagranja.cat

Pàgina 2

Vicepresident del Barça i economista

Bartomeu Muñoz

A la Masia no els ensenyem a estar motivats per ser estrelles, sinó per ser el millor que puguin arribar a ser

Gràcies, mil gràcies a tots els entrevistats, aquest número Especial us el dediquem… no us imagineu el que hem aprés amb vosaltres, sobretot els que hem tingut la sort d’entrevistarvos i d’escoltar-vos en directe!.

I gràcies a tots aquells que ens truqueu o ens escriviu per explicar-nos com us va ajudar amb el vostre fill llegir aquella entrevista, perquè ens animeu a seguir endavant.

Pàgina 16

Tomàs Molina Meteoròleg

Dr. Joan Corbella Psiquatre

L’educació no és omplir ni acumular, l’educació és encendre

Aconsello posar-se el xubasquero, les botes d’aigua i sortir quan plou!

Les coses poden passar sense que la culpa sigui de ningú

Pàgina 6

Pàgina 10

Àlex Rovira Psiconomista

Eva Bach Pedagoga

Dr. Ferran Salmurri Psicòleg clínic

La negativitat s’encomana, igual que l’entusiasme

T’he dit mai que m’encanta que siguis el meu fill?

Som el que practiquem

Pàgina 3

Pàgina 7

Grans professionals, però sobretot grans persones han contribuït a que aquesta publicació que varem engegar l’any 95 un petit grup d’educadors voluntaris de la granja escola, amb ganes de canviar les coses, sigui una realitat que continua. L’important, l’objectiu era ajudar en la difícil tasca d’educar a famílies i mestres, i pel que aquests ens diuen agrada i funciona perquè dona idees i fa pensar.

Ara, amb aquesta recopilació d’algunes de les entrevistes dels darrers anys, ens emocionem en veure el que hem arribat a aconseguir, no només per la qualitat de les persones entrevistades, sinó per el que ensenya cadascuna d’aquestes entrevistes.

Jorge Wasemberg Director Cosmo Caixa

Pàgina 3

Va d’educació número 10!

Pàgina 11

Una abraçada de part d’aquest petit grup d’educadors i fins el proper número!

Susanna Gutiérrez, Cristina Gutiérrez, Silvia Gutiérrez, Raquel Ortiz, Míriam Bilbeny, Alba Bellvehi, Gemma Espinagosa i Carles Domènech.

Colònies i Excursions escolars

Javier Elzo Sociòleg

Dr. Àlbert Figueres Metge

Jordi Sabaté Catedràtic de psicobiologia

Hay que ser capaz de decir no y mantenerlo

El contacte amb la natura ens aporta benestar i oxitocina al cos

Si dibuixes observes, si observes coneixes, i si coneixes estimes.

Gregorio Luri Doctor en filosofia

Dr. Eduard Estivill Metge

Dr. Jorge Carvajal Médico

a la Granja Escola de Sta. Maria de Palautordera

El bon mestre dóna valor afegit a tot el que fa i sempre té èxit

La Falta d’hàbits comporta inseguretat en el nano

Las emociones tienen un efecto enorme sobre nuestra salud

Monitors formats en Educació Emocional

Mª Eugènia Prades Directora d’escola

Ramon Casals Mestre

Jose Luís Doreste Metge

L’educació és un pont amb dues columnes: família i escola

Cal confiar en els mestres per sumar en comptes de restar

La competició esportiva et prepara per una altra competició, la de la vida

Carme Ruscalleda Cuinera

Fransesc Mauri Meteoròleg

Els aliments els dissenya la natura, no nosaltres

Deixar experimentar la pluja als nens els fa sentir més lliures

Pàgina 4

Pàgina 5

Pàgina 5

Pàgina 6

Pàgina 8

Pàgina 8

Pàgina 9

Pàgina 9

Pàgina 12

Pàgina 13

Pàgina 13 Trobareu la versió sencera d’aquestes entrevistes així com totes les entrevistes publicades al Va d’educació al nostre web

www.vadeducacio.com

93 848 22 77-93 848 23 28

VA D’EDUCACIÓ

Nando Parrado Superviviente de un accidente aéreo en los Andes (Viven)

Todo depende siempre de cada uno, y no de los demás Tu padre te decía, de joven, que atendieras a los detalles.

En todas las investigaciones son los detalles los que dan las pistas.

En la educación creo que pasa lo mismo, los padres hemos de hacer que nuestros hijos graven la importancia de esos pequeños detalles.

Pequeños detalles como…

Detalles como la seguridad, el ir indicando día a día el camino con nuestro ejemplo, con nuestras pequeñas indicaciones. Los padres somos como leones y ellos son nuestro cachorrillos, los hemos de guiar para indicarles el camino, porque algún día se encontrarán solos en la selva y entonces seguro que podrán rescatar aquello que les explicamos, aquel ejemplo que les dimos En tus conferencias invitas a que todos se conviertan en aventureros. Como hacerlo con nuestros hijos o alumnos?

La vida es una aventura que vale la pena ser vivida. Para unos será una

Nando Parrado Superviviente de un accidente aéreo en los Andes.

Autor de “Milagro en los Andes” Edad: 55 años.

Lugar de nacimiento: Montevideo (Uruguay).

Casado con 2 hijas de 24 y 26 años.

El accidente de avión me cambió la vida.

Sobrevivimos 72 días y encontré el camino de regreso después de 11 días caminando en la nieve junto con mi amigo Roberto. Perdí a mi madre y a mi hermana pequeña

aventura complica y para otros mucho más calmada, pero en todos los casos estará llena de sorpresas, de éxitos y de fracasos. ¿ Para que calcar un día tras otro, exactamente igual, sin que pase nada?, y que llegues al final de tu vida, mires atrás y digas ¿pero que hice? . Cada día es una aventura y como tal, hay que enfrentarla.

El ser humano se acostumbra al horror mucho más fácilmente de lo que la gente se piensa Y decirles a los niños que las vivan?

El ser humano sabe lo que está bien y lo que está mal, es inherente, aunque lo disimulemos, lo sabemos.

Recuerdo que le pedí a mi padre que me dejara el coche para ir con una chica al cine, pero no tenia permiso. Él me dijo “allí tienes las llaves, tu sabes si puedes cogerlo o no”. Cogí la bicicleta.

Hablas también en tus conferencias en ser más auténtico y perseverante, tal vez no lo somos suficientemente?. ¿ Porqué hay personas que siempre te dicen “es que no puedo hacer esto, es que estoy cansado, es que no puede ser así…” y en cambio otras hacen las cosas y nunca están cansadas?. Hay gente que sale del mismo ambiente, y unos triunfan en el deporte o en los negocios y otros no. Todo depende siempre de cada uno, y no de los demás. La felicidad es buscarla cada día… ¡pero hay que querer ir a buscarla !

Tu experiencia hace 25 años en los Andes, el accidente de avión con tu equipo de rugby, donde perdiste a muchos de tus compañeros, a tu hermana y a tu madre me hace obligado hablar del tema tabú; la muerte. Como superar lo insuperable?

Ojalá tuviera una respuesta milagrosa. Fuimos enfrentados a lo más real, la muerte. Y la muerte es muy real porque todo el mundo se muere, aunque no sepamos cuando. Con 16, 17 años nos vimos enfrentados a lo más cruel, la muerte de nuestros amigos y familiares, tuvimos que enterrarlos con nuestras propias manos en la nieve. Pienso que el ser humano

2 Trobareu totes les entrevistes a www.lagranja.cat

Nando Parrado y Cristina Gutiérrez se acostumbra al horror mucho Como manejar el miedo a la más fácilmente de lo que la gente muerte? se piensa. Nosotros convivimos Yo tengo el mismo miedo que uscon la muerte y lo aceptamos por- tedes a la enfermedad, a los accique solo cuando te pasa te das dentes…. en realidad la vida es cuenta que tienes que aceptarlo. mucho más simple de lo que se piensa y no hay que sacrificarla Porque escondemos el tema de por buscar una respuesta, de eso la muerte a nuestros niños si es me di cuenta después de mucho algo real y natural? tiempo, por mi maldita llamada Porque no nos gusta. Yo me la en- de teléfono. Unos días antes el encontré, la abracé incluso… y sigue trenador nos dijo que sobraban sin gustarme. asientos en el avión y que podíamos invitar a quien quisiéramos y yo, el más espabilado de todos corrí y fui el primero en atrapar el teléfono, llamé a mi mama y las invité al viaje a ella a mi hermanita. Por esos les conseguí los pasajes y volaban en el avión. Cuántas veces me he preguntado “¿por qué

La felicidad es buscarla cada día… ¡pero hay que querer ir a buscarla!

las llamé?, ¿porqué tuve que llamarlas? Si no lo hubiera hecho ahora estarían vivas. ” Pero claro , a los 17 años uno piensa que es inmortal. No vale la pena sacrificar toda tu vida por encontrar respuesta a una pregunta, una pregunta que además no la tiene.

Que es lo que de verdad importa en la vida?

Volver a casa cada día después de trabajar… tener un lugar a donde volver.

Entrevista realitzada per Cristina Gutiérrez

Agraïm sincerament a BPA assegurances d’Andorra la seva col·laboració en la realització d’aquesta entrevista.

COLÒNIES AL JULIOL anglès i/o equitació / professors natius /

Per nens i nenes de 6 a 14 anys ·Monitors formats en educació emocional ·Torns d’una setmana al juny i juliol ·Des de 450¤/setmana www.lagranja.cat

Tels.: 93 848 22 77 - 93 848 23 28

VA D’EDUCACIÓ

Jorge Wagensberg Director de Cosmo Caixa

L’educació no és omplir ni acumular, l’educació és encendre Crec que a l’educació no utilitzem ni el goig per l’estímul, ni el goig de la conversa, ni el goig de comprendre.

Jorge Wagensberg i Cristina Gutiérrez durant l’entrevista Quines són les 3 fases per adquirir coneixements?

Comença amb l’estímul, crec que ensenyar es basa en la transmissió d’estímuls, és a dir, passar de l’estat d’ànim de no estar interessat en res a un altre en el que estàs molt interessat en alguna cosa. La mala notícia és que la matèria té tendència, entre fer i no fer, a no fer. És per això que són tan importants els estímuls.

La segona fase és la conversa. Aprofito aquí a fer una crítica a l’escola que jo recordo i que encara ara no ha canviat prou en el sentit de propiciar la conversa. Crec que s’ha de prestigiar la conversa a l’escola. Es fan moltes assignatures, però la més

fonamental és l’assignatura de la conversa.

I finalment la comprensió, que és la única part d’aquest procés en el que estàs sol, és a dir que interioritzes un coneixement. A la universitat i a l’escola estem posant una pistola al cap dient: “Confessa què saps! Què has comprès!”

Es refereix als exàmens?

Em refereixo a la manera que tenim d’avaluar. No donem les respostes, hem de portar a l’alumne, a través de la conversa, fins al punt en que a ell li arribi la resposta. No és el mateix menjar-se una trufa que algú t’expliqui quin sabor té.

Com es prestigia la conversa?

Doncs encarregant als nens que conversin sobre algun tema que s’hagin de preparar, per exemple. En les edats de primària (6 a 12 anys) no importa gens ni mica si és veritat o mentida, no té importància en aquest moment. L’important és el mecanisme de la conversa.

Fins als 9 anys el cervell aprèn a aprendre i no a acumular coneixements Una mica com a l’època grega.

No només com aquesta època, si mires la història de la humanitat veuràs que en els moments més creatius aquestes 3 fases han estat importants. L’exemple de Socrates o actualment a Cambridge, on cada 10 alumnes hi ha un tutor que passeja i conversa amb el seus alumnes.

Estimula poc una aula?

Sí, és com una caixa virtual, perquè el que més estimula és la realitat.

Crec que les escoles haurien de sortir molt més.

Creu que no existeix el coneixement sense goig?

Sí que existeix però no crea adicció.

I ens interessa crear aquesta adicció.

Penso que és un dels problemes de la nostra societat actual.

Què és l’educació?

L’educació no és omplir ni acumular, l’educació és encendre. I per encendre aquest foc cal el goig per l’estímul, el goig per la conversa i el goig per comprendre.

Llavors creu que els seus alumnes tindrien més o menys coneixements que els alumnes d’un sistema educatiu com l’actual?

El que segur que tindrien és més preparació per adquirir coneixement, que és el que s’ha de tenir a aquesta edat. Puc semblar radical, però abans dels 9 anys passejaria conversant i ensenyaria bàsicament idiomes, potser 4 o 5, ja que el cervell

absorbeix en aquestes edats aquest tipus de coneixement més “musical”.

I quan parlo d’idioma parlo també de la cultura de l’ idioma (música, art i llengua), és a dir, anglès i Sheskpeare, castellà i Velázquez o alemany i Bach. El que més mobla un cap és parlar, la resta de coneixements memoritzats i acumulatius (com els afluents d’un riu per exemple) s’obliden ràpid i crec que no és el moment. És una època en que el cervell aprèn a aprendre i no a acumular coses.

Creu que és important que els nois coneguin la realitat? Per exemple visitar una granja escola, on un animal pot fer pudor o els arbustos del bosc poden punxar.

Absolutament sí, en aquest cas seria un alt grau de realitat, és a dir, veure en un llibre un animal de granja seria un grau mínim de realitat, veure’l al zoo seria un grau mig de realitat i veure’l en una granja escola o en una casa de pagès seria el grau màxim de realitat i el més estimulant per l’aprenentatge.

Entrevista realitzada per Susana i Cristina Gutiérrez

Àlex Rovira Psiconomista

La negativitat s’encomana, igual que l’entusiasme Ens ensenyen les fraccions matemàtiques o els noms dels rius, però, quan ens ensenyaran què som per dins, quan parlarem de qui som i què podem arribar a ser?

Suposo que quan prenguem conciència que és el més important, quan ens adonem que això és necessari perquè les conseqüències psicològiques que estem tenint i que tindrem en el futur cada cop seran més greus. La situació actual ja és alarmant però sembla que els indicadors cada cop van a pitjor.

Què és l’important?

Gestionar les pròpies ànimes. Fer de nosaltres i dels nostres fills un objecte de pensament; quins són els teus valors?, els teus principis?, cap a on vols anar?, estàs a gust amb la vida que estàs vivint?.... Cal perdre temps per pensar i evitar “atiborrar-nos” d’estímuls exteriors.

Ara l’educació emocional comença a coneixe’s a les escoles.

Què vol dir Educació Emocional?

A mi m’agrada dir alfabetització emocional: és la capacitat de reconèixer els sentiments o emocions. Hi ha molts, molts adults que quan els pregunto “què sents?” em contesten “penso que …” no saben el què és una emoció, no saben que el sentiment és el pensament de l’emoció. No sabrien fer un llistat d’emocions.

Quins beneficis pot aportar a un grup de nens treballar l’educació emocional?

La cooperació, la confiança, l’empatia, el comprimís, la responsabilitat i el comportament ètic, com a més importants. Un nen o nena amb una bona educació emocional sap que per crear una realitat necessita dels altres, el valor es posa en el grup més que en l’individu.

Això és molt positiu perquè evita narcisismes patològics i egocentrismes.

Els grans canvis socials sempre han estat produïts per una perso-

na o petit grup de persones “normals” (no per la política) ?

Sí, Luther King, Gandhi, Einstein, Mandela.. persones que han volgut fer realitat una utopia.

Quines característiques comuns tenen aquestes persones ?

Coratge, responsabilitat ,propòsit, humilitat, cooperació, amor i confiança. I aquestes 7 característiques juntes. Diguem que tenen una determinada postura existencial, el desig d’encarnar una utopia. Saben que l’impossible actual, serà un possible en el futur. Són idealistes pràctics, grans visionaris, amb molta imaginació però a la vegada penquen perquè aquesta visió es concreti en una realitat.

Què li diries a una persona (un mestre, per exemple) que vol canviar les coses a la seva escola, però es veu impotent i et diu que el problema és massa gran?

Doncs que té raó, si creu que el problema és massa gran, ho serà.

Com deia Balzac “la resignació és un suïcidi quotidià”. Dir que “no podem fer res” farà que segur que “no fem res”. Estem molt pròxims a creure que la realitat és inalterable. Podem començar a parlar, juntar-nos, i mica en mica es canvien les realitats.

I què li dius a aquella persona que contínuament es queixa de tot ?

Víctima de la victimitis !, si es queixa del “jefe” li diria que canviés de “jefe” Diga’m què li diries a una persona negativa (allò del got està mig buit)?

Li diria que no sé si està mig ple o mig buit, jo l’omplo. Als negatius ni els intentis convèncer.

Per què?

Perquè no t’ho demanen, igual ja és feliç així. Vigila! La negativitat i la depressió s’encomana, igual que l’entusiasme.

Àlex Rovira I a una persona positiva i optimista?

Que són els que intenten encarnar l’utopia, són els que penquen, els que són capaços de dormir 3 hores menys per tirar endavant un projecte que potser no veuran ells els fruits, són els que planten arbres perquè en gaudeixin els néts.

Entrevista realitzada per Cristina Gutiérrez

3 Fes-te amic de la Fundació a www.lagranja.cat

VA D’EDUCACIÓ

Javier Elzo Sociólogo

Hay que ser capaz de decir no y mantenerlo. profesor es un señor que tiene muchas vacaciones. ¿Qué les diría?

Imagínate estar de lunes a viernes, 6 horas cada día delante de 25 chavales hablándoles de lo que tú sabes, sólo eso. Y ya verá las ganas que tendrá de que llegue el fin de semana. Eso es lo que no se entiende, un profesor es una relación directa a un colectivo de niños que están en proceso de maduración, es más difícil que ser juez.

Javier Elzo i Cristina Gutiérrez Ha investigado y analizado durante muchos años nuestra sociedad catalana ¿Considera que nuestros niños y jóvenes están sobreprotegidos?

Hay una sobreprotección en los chavales en ciertos aspectos como los cuidados, controles médicos de todo tipo, pero paralelamente están más abandonados que los niños de otras épocas, es decir, el control está regulado y esteriotipado, pero lo que les falta es la cercanía y el afecto de un encuentro mucho menos formalizado.

En estos últimos 5-10 años se está produciendo una gigantesca transformación en la familia catalana y española; la madre ha salido de casa pero el padre no ha entrado.

Nunca como ahora nos hemos encontrado con hogares tan vacíos, en los que los adolescentes están realmente solos.

Nunca como ahora nos hemos encontrado con hogares tan vacíos ¿Ya no tenemos sentido de tribu?

La gente de la calle se desentiende de los chavales. Antes, si uno hacía una fechoría en la calle había un adulto que le llamaba la atención.

Ahora no, se ha perdido el sentido de la responsabilidad colectiva.

Una característica de esta sociedad es que los responsables educativos están delegando sus responsabilidades en instituciones, hay como una delegación y una queja continua (ponga más tutores, más especialistas, más inspecciones, más leyes…) para solucionar éste o aquel problema. Ante cualquier hecho se busca las responsabilidades y se preguntan: ¿y qué hacen las autoridades? ¿Y las leyes?

¿Hay menos autoridad en casa?

Creo que hay menos autoridad en todo. ¿Qué consecuencias comporta la falta de autoridad para los chicos?

Pues que tienen que buscarse ellos

Creo que hay menos autoridad en todo mismos las normas ¿Y entonces?

Pues que hay algunos que son extraordinarios; encuentran las normas, se sitúan, pueden contrastarlas con los padres y se convierten en chicos de 12 o 13 años que razonan como si tuvieran 20. A éstos se les empieza a llamar los “niños adultos”. Estos niños siempre tienen a un adulto receptivo a su lado (padre, abuelo, un b u e n p r o f e s o r. . ) .

Desgraciadamente no son la mayoría. ¿Y el resto?

Se encuentran con una adolescencia prolongada, con un no saber qué hacer en la vida; son niños más flojos emocionalmente que las generaciones anteriores. Y cuando esta adolescencia se prolonga en el tiempo ellos se van acomodando.

Una vez llegan a la edad adulta se acaban adaptando a la vida, pero en el camino caen muchos.

Hábleme de los chicos excelentes.

Tienen armonía entre el trabajo o estudio y la diversión, no están encerrados en casa bajo la falda de mamá o papá. No son los que viven metidos en su habitación llena de cachivaches modernos (play, tele, Messenger etc..), todo lo contrario, hablo del joven que sale a la calle, que se divierte, que hace deporte, que se relaciona y que se comunica

4 Trobareu totes les entrevistes a www.lagranja.cat

de manera real con otros jóvenes.

Es ese chaval que le preocupan los estudios, lee y básicamente está contento consigo mismo.

Dice usted que los profesores tienen miedo de sus alumnos, o mejor dicho, de las madres de sus alumnos. ¿Lo cree?

Sí, es cierto. Es una dato objetivo, hay profesores que están hasta el gorro de algunos alumnos y de algunas madres. ¿Que hace falta para ser un buen profesor?

Tener talante de profesor. Es una profesión muy complicada, mucho más que la de médico. Hay que tener madera de profesor y hay algunos que no pueden serlo porque no la tienen, eso sí, pueden ser excelentes tutores o jefes de estudio, pero no profesores. ¿Qué hace falta?

Principalmente que le apetezca educar, que le guste trasmitir, que no rehuya el contacto con los alumnos y que a él le llene ese contacto con los niños. ¿Cree que la sociedad entiende su labor?

No, quien no está en el campo educativo no entiende su labor.

Hablo con gente que piensa que un

¿Qué haría usted?

De entrada creo mucho en la autonomía de los C entros educativos. En Catalunya ya sé que van por ahí. Cuando presenté el informe en el Parlament de Catalunya ya anuncié que creía muy importante el Efecto Centro, es decir, un centro donde haya una dirección que dirija y un claustro de profesores que se involucre en la marcha del centro. Añadiría un tercero, que los padres se involucren…éste tal vez sea soñar.

Hay profesores que están hasta el gorro de algunos alumnos y de algunas madres ¿Qué problemática encuentra en las escuelas?

La disciplina y el sobrevalorar el poder de la escuela. Por ejemplo faltan valores, pues que la escuela imparta Educación para la Ciudadanía (que yo defiendo). Pero no pensemos que por eso los chavales van a ser unos buenos ciudadanos! El maestro no es en estos momentos una figura valorada en la sociedad. No hay una visión real de lo que es el maestro.

Creo poco en los cambios constantes de planes de estudio, creo poco en los programas, etc..

Nova Revista Granja Escola ·Excursions escolars i al juliol ·Colònies escolars ·Colònies en anglès ·Educació emocional Trobareu totes les activitats que us proposem al nou catàleg La Granja 2010-2011 Demaneu-la al tel.93 848 11 25 www.lagranja.cat

Creo más en que un profesor esté contento con su trabajo, de hecho, la clave fundamental de un buen centro es el profesor, no le demos más vueltas (contento, bien formado, a gusto con lo que hace, involucrado y reconocido por la sociedad). ¡Los planes de estudio me repamplinfan! ¿ Q u é e s i mp or t a nte qu e entiendan los chavales?

Me parece mucho más importante que un chaval de ESO entienda como se toman las decisiones en el mundo, como se crean las guerras, cuales son los registros de la confrontación Islam-no Islam que aprender un logaritmo neperiano. ¿Cómo están los ánimos de los profesores?

Hicimos un estudio y los profesores no están contentos ¿Qué tanto por ciento?

Pues más de la mitad de los profesores. Si pudieran, realmente harían otro trabajo.

Hábleme del bulling Los datos que tenemos nosotros es que estamos igual o un poquito mejor que hace 5 años, pero los medios buscan el morbo y la sociedad ve a los jóvenes como que no tienen valores, que solo piensan en divertirse, que son egoístas, que no tienen responsabilidad… Pero hay algo más grave que eso, y es que los chavales se lo han creído! Ésto les ha bajado la autoestima.

Entonces si los medios hicieran lo contrario, destacar todo lo bueno de ellos o los actos excelentes. ¿Producirían el efecto contrario, se lo creerían y tendrían mejor autoestima?

Sí. Y para conseguirlo sólo hay que decir la verdad, pero la verdad entera, no solo el suceso negativo.

Se puede explicar una notícia con lo negativo pero también con lo positivo, que todo lo tiene.

Entrevista realitzada per Susanna i Cristina Gutiérrez

VA D’EDUCACIÓ

Gregorio Luri Doctor en filosofia

El bon mestre dóna valor afegit a tot el que fa i sempre té èxit Perquè creus que el teu últim llibre “L’escola contra el món” (editorial La Campana) és un èxit de vendes?

Crec que hi ha moltíssima gent que considera necessari reivindicar l’optimisme, i aquesta ha estat per mi una extraordinària sorpresa.

Què vols explicar en aquest llibre?

Vull dir, bàsicament, que les coses estan molt malament, la situació és greu. Fins i tot si analitzem les dades objectives del nostre fracàs escolar estem en una situació d’emergència.

Ara bé, no hi ha cap fatalisme que ens obligui a estar en aquesta situació, i si altres han aconseguit sortir-ne, nosaltres també ho podem fer.

I per què?

Estem assistint a un canvi horrorós de sistemes, programes, currículums… els canvis són contínus.

amb les nostres queixes o bé pensem “sabem que està malament, però precisament per això optem per l’optimisme.”

Creus que el mestre ha perdut l’autoritat?

M’agrada l’etimologia de la paraula “autoritat”, que vol dir bàsicament ”autor”. L’autor és el que té confiança en el seu poder creatiu, i aquesta és l’autoritat de veritat. El mestre que té autoritat és la persona que emana autoritat en allò que diu i en l’estima d’allò que fa. Hi ha un element decisiu en l’ensenyança, l’ entusiasme.

Crec que el sentit comú és l’element revolucionari

I podem sortir d’aquí?

Sí. Per començar hauríem de fer un esforç de la voluntat.

Quina conseqüència té per als alumnes aquesta falta de confiança?

Si el mestre no creu en el que fa no podem exigir als alumnes que considerin que el que fan és valuós.

Què vols dir?

Que si som conscients de que la cosa està malament podem optar per dos camins; incrementem l’estat actual

Per què avui dia costa tant educar a un nen?

Hem de tenir clar que sempre estem educant, perquè vulguem o no, som

un model de comportament pels nostres fills o alumnes. I podem ser models amb conviccions o models de falta de convicció.

Allò que el nen o nena imita són els valors que veu en els seus pares, no el que diuen els pares que són valors.

La comunitat educa?

Sí, és obvi. Tots creixem i ens modelem en referència al model del nostre entorn. El meus pares tenien una gran fortuna… no sabien qui era Freud!, i no es complicaven tant pensant si ho havien fet bé o no... ho feien i punt. I nosaltres, pares i mestres, dubtem contínuament.

Cada cop tenim més informació i més per escollir.

Sí, i com que el ventall de possibilitats és cada cop més i més gran, també augmenten les opcions, i quan esculls una cosa en rebutges deu mil. El nostre problema ja no és allò que triem sinó tot allò a que renunciem.

I aquestes renúncies que fem les vivim com un trauma perquè ho volem tot.

Dius que fer créixer els fills en un món fictici, sense conflictes, no és

una prova d’amor dels pares sinó de les seves pors. Quines pors?

Espontàniament -jo el primer-, ens agradaria estalviar als nostres fills totes les decepcions que de ben segur patiran, anticipar-nos i evitar-ho.

Qualsevol pare sap això. I tenim dos camins; fer-ho i condemnar el nostre fill a ser un nen per sempre o bé dirli: has d’aprendre de les teves equivocacions perquè són de les que realment aprendràs. És molt decebedor veure, clarament, que el teu fill “se la fotrà”, però ha de ser així.

On hem deixat el sentit comú avui dia?

Ai!!! és tant poc comú. Trobar-lo és la clau. Crec que trobar el sentit comú és l’element revolucionari. Hiha un sentit comú al carrer que funciona i és que les coses estiguin ben fetes, i ens és igual que vingui la ministra a dir-nos que s’ha esforçat molt si els trens no funcionen!

Com reconeixes a un bon mestre? És molt fàcil de reconèixer; el bon mestre és capaç de donar un to de dignitat a tot el que es fa a classe, de tal manera que dóna un valor afegit. És valuós tot el que fa. El mal mestre

Gregorio Luri només dóna ordres i necessita disciplina per imposar les seves ordres.

El bon mestre té autoritat en el sentit d’ autor (creativitat, entusiasme, confiança…). No hi ha mètodes superiors a “un bon mestre” i cada bon mestre té el seu propi mètode. Faci el que faci té èxit.

Un consell a aquell mestre que es troba desil·lusionat.

Que té dues alternatives; curar-se del seu desencís aportant il·lusió, i si no és capaç, que ho deixi. No em val el fet d’instal·lar-se a la queixa i continuar en aquesta feina. Hi ha moltes coses a fer a la vida!

Entrevista realitzada per Susana i Cristina Gutiérrez

Mª Eugènia Prades Directora d’escola

L’educació és un pont amb dues columnes: família i escola. Si una columna es mou, el pont és poc estable

Mª Eugènia Prades Quina problemàtica actual veus a l’escola?

Veig por en els mestres perquè existeixen amenaces cap a ells que automàticament es formalitzen en

una denúncia amb procés judicial.

Crec que això no pot ser. Molts professors estan lligats de peus i mans. Hi ha bons professionals que es plantegen “ja s’ho trobaran” . Sota la meva perspectiva, crec que hi ha altres solucions, començant per implicar a la direcció i tot el col.lectiu escolar en un recolzament, no només als mestres, sinó també al projecte educatiu de l’escola (on tots, direcció i equip educatiu participés i parlés el mateix idioma). Quan hi ha un problema cal que tot l’equip participi en la línia a seguir perquè a un mestre es fàcil enfrontar-se, però a un col.lectiu no, ja que estan segurs del camí i la decisió presa en consens. Crec que l’escola ha de donar seguretat al mestre perquè la por els cansa i desmotiva.

Un altre problema, per mi, és la

formació del professorat, que rep molt poques hores (entre 1500 i 2000 hores), quan a països com Suècia, Noruega o Finlandia reben e nt re 6 0 0 0 i 7 0 0 0 h o re s d'informació. També cal fer una selecció del tipus de persona que vol fer aquesta carrera, amb un perfil estable i que li agradin els nens.

Dic això, perquè no es fàcil ser un model per als teus alumnes. Crec que la paraula mestre, és una paraula molt seriosa.

Els grans mestres són sempre recordats Família i mestres han d’estar units en l’educació ?

Família i escola han de fer un pack d’educació. La família elabora uns conceptes de valors personals i

familiars, mentre que l’escola estructura uns valors socials. Cal que tots, mestres, escola i família donem exemple perquè el nen no es perdi. Cal una cultura familiar que expliqui i aclareixi conceptes i evidentment no desorientar al nen desautoritzant i qüestionant la figura del mestre davant d’ell.

Això de que els pares diguin una cosa i els mestres una altra és desastrós, perquè llavors ell crea el seu propi criteri.

Sempre dic que l’educació és un pont amb dues columnes; la família i l’escola. Si una columna es mou el pont és poc estable.

Per cert, quines característiques té, per tu, un bon mestre?

Primer el carinyo pels nens. Segon una bona formació personal (valors, actituds, ser assequible..) i tercer, molta curiositat per aprendre (un mestre no es jubila

mai d’aprendre!).

El gran mestre és normalment molt disciplinat però amb una immensa química i amor pels nens, amb molta passió per la seva feina...ho viuen! Els grans mestres són sempre recordats. Persones molt coherents amb el què expliquen, amb el què fan i amb el què ensenyen.

Crec que un mestre sense passió no pot transmetre.

I un bon director?

Ha d’aglutinar el mateix que el bon mestre, amb un capital humà ferm, amb molta empatia (posar-se en el lloc de l’alumne, del mestre i dels pares). Un director ha de saber dinamitzar l’escola, que tot tingui coherència, sense por a dir el que pensa i tenir autoritat (que no autoritarisme).

Entrevista realitzada per Cristina Gutiérrez

5 Fes-te amic de la Fundació a www.lagranja.cat

VA D’EDUCACIÓ

Carme Ruscalleda Cuinera, amb 3 *** Michelin

Els aliments els dissenya la natura, no nosaltres

Carme Ruscalleda Carme, com mengen els nostres nens i nenes avui dia?

Jo opino, com la majoria dels nutricionistes, que la població no havia estat mai tan ben alimentada i nutrida, però que es mengi l’adequat ja és un altre tema molt llarg a discutir. És un tema important d’entrar-hi, d’analitzar-lo, de si es menja prou natura, de si es menja prou cultura.

Per tant, jo que defenso que la cultura també es mastega i es beu, crec que potser estem una mica fora de lloc.

Compra tomàquets a algú que estima el fet de fer tomàquets

Quines conseqüències creus que pot tenir això en els nens?

Si una família no té a la llista de les coses importants la cuina i la nutrició sana, això pot desenvolupar amb temes com per exemple les enfermetats. El món oriental guareix a través de la pròpia alimentació.Els bons aliments són una font d’energia , de felicitat i d’inspiració.Jo defenso que depèn del què mengis ets una persona més interessant i brillant i depèn del que mengis et nodreixes amb pinso i ets una persona més gris.Per això és molt important pensar en què ens posem a la boca.

Hi ha una creixent obessitat infant i l . É s n om é s d e g u d a a l’alimentació? És deguda als abusos i mals hàbits.A vegades també hi ha una genètica que acompanya, però si en aquesta genètica hi ha el dopatge d’una pastisseria amb uns greixos que no et pertoca menjar i amb una vida sedentària, vas engroixint l’individu.Al final tot rau en el mateix, para’t un moment i pensa el que estàs fent amb la teva vida, com et comportes, què menges..un dia és divertit menjar una pasta però ensenyem a aquest

nen a menjar pa amb oli i sal, cultivem el seu gust.La salut és menjar una mica de tot i un molt de res.

Què en penses dels productes trangènics? És aquesta cobdícia de la producció, buscar que un tomàquet duri molt i no es penseixi.Al final, a l’anàlisi surt que a dins del tomàquet hi ha gens de peix. Com pot ser possible que a un vegetal hi hagi gens de peix?.Un tomàquet té una vida curta i tu l’has de saber comprar, saber que no tots tenen la mateixa mida, has de voler que tingui gust de tomàquet.

Per tant, compra tomàquets a algú que estima el fet de vendre tomàquets.El que fa falta és que el producte sigui sa, la trangènia va en contra de la teva salut per tant, no t’interessa per molt maco que sigui. Els aliments els dissenya la naturalesa, no nosaltres.

Ets autodidacta, oi?

Totalment. Només he treballat a la meva cuina.Tinc la sort de venir d’una familía agrícola i pagesa que comerciava amb els aliments que produia, vivíem de vendre la llet de les vaques, el vi de la vinya, llegums

i verdures. Tot en directe. Això fa que la teva taula canviï a cada estació.

Cada estació té unes formes, unes olors, uns flaires diferents i amb gustos diferents.Era una taula on s’analitzava molt el producte i sempre amb la constant atenció de que el producte porta unes qualitats diferents perquè la naturalesa mana. Tots aquests coneixements fan que n’aprenguis sense adonar-te i si a més a tu la cuina ja t’atrau n’aprens més i aprens a fer la teva.

I com ensenyar això a l’escola?

Està bé que a l’escola es parli del valor d’un all, d’una ceba, però s’ha de practicar a casa.Avui dia és difícil que el nen vegi com es muny una vaca o com la gallina posa un ou, però el que no pot ser és que un nen descobreixi a una granja-escola que una fruita té pell o pinyol perquè només l’ha pres en un batut o bric, o que el nen no sàpiga que un enciam té una arrel amb sorra perquè només n’ha menjat d’aquests que van amb un embalatge.

Creus que s’ha d’obligar els nens a menjar de tot?

Obligant no s' aconsegueix res,

només a que es tanqui més.El nen se’l guanya pel gust amb les coses bones. La canalla té la percepció gustativa molt desenvolupada. A ells els agrada el dolç i el color ros, per tant la verdura és difícil que la mengin, no els seduieix, aleshores no els donis una verdura amorfa, bullida, que sembli el verdet d’una bassa, proposa’t fer-ho bo i divertit, que no sigui una pastarada.

Els teus fills han anat de colonies?

Sí, i tant, ja ho crec.Hi van anar de petits i hem tingut records de tota mena, però és molt positiu i encara ara a vegades ens expliquen coses de les colònies!

Els meus fills han anat molt a la vinya del seu avi i estan molt en contacte amb la naturalesa però per un nen de ciutat ho trobo maravellós, veure que una gallina té plomes, que un ou pot surtir una mica brut i s’ha de rentar…s’han de tacar els pantalons amb l’herba i la mare ja és el que s’ha d’esperar. Els esteu oferint el contacte directe amb la naturalesa i aquesta ens carrega d’energia. Naturalesa pura i dura.

Entrevista realitzada per Àngels Garriga

Tomàs Molina Meteoròleg

Aconsello posar-se el xubasquero, les botes d’aigua i sortir quan plou!

Has escrit contes parlant del nostre entorn (el medi ambient, el clima, el planeta..), per què?

Per una banda, durant tota la meva vida he volgut ser mestre, tinc vocació de mestre (i de fet sóc professor de la universitat) i per altra, crec que tinc una obligació amb la societat, la de transmetre alguna cosa, de tornar-li el què m’ha donat.

M’agradaria transmetre la passió per la ciència, les ganes d’interessarse per l’entorn, per respectar-lo. Per mi, el fet de saber és exitant.

Per què és tant important ensenyar i concienciar als nostres nens el respecte al medi ambient?

Perquè som nous rics (societat del benestar) i moltes vegades els estem transmeten que no malgastar és equivalent a ser pobre. Cal tornar a aprendre que el respecte també és no malgastar.

El medi ambient els afectarà molt més ràpid del què ens pensem, en els propers 50 anys, i ens afectarà a nosaltres i a ells. Crec que hem d’estar tots més concienciats i implicats.

Creus que es coneix prou el medi natural?

No, i en aquesta época encara menys. Hem perdut molt el passat (tradicions, saviesa de la pagesia, conviure amb la natura…). Ara fem servir la natura com a oci, no la vivim ni la coneixem com abans, i evidentment no la respectem ni valorem. Hem de tornar a passejar per la muntanya, encara que ara sembli que això és no fer res.

Estem deixant que això ho facin a les escoles, com moltes altres coses, però també és la nostra feina i hem de fer-la, hem de traspassar vivències i no donar tot el pes a l’escola.

Jo sóc com sóc gràcies als campaments Per què cal acostar els nens a la natura?

Cada cop vivim en un món més artificial. El progrés ens està tornant “màgics” ja que no sabem el perquè de les coses, les coses pas-

6 Trobareu totes les entrevistes a www.lagranja.cat

sen per “màgia”. Ens arriba la carn al plat i ni tant sols sabem d’on ve.

Un fill meu veu les costelles i no té perquè relacionar que vénen d’un xai.

Els estem amagant que un animal el matem i ens el mengem, som depredadors, i no és dolent, és natural. És un error fer un “forat” entre el xai blanquet i les costelles per estalviar-los un teòric patiment. Jo, de petit, havia vist a la meva àvia matar pollastres i no tinc cap trauma, és natural, sempre s’ha fet i es farà. Crec que estem fent un error greu com a societat.

Sabies que avui dia, si plou, els nens no surten?

Cada cop la gent planifica més les activitats que fa i defugim la pluja, el fred, la calor….

I és bo defugir tant?

No, ens hem acomodat massa.

També ens preocupa que el nen no s’encostipi perquè ens complicarà la vida, no perquè estigui malalt,

perquè un encostipat no és res, es curarà i prou, sinó perquè aquesta setmana la tinc “a tope” i no se’m pot encostipar!. Avui dia, un nen malalt ens complica massa la nostra organització setmanal i tendim a sobreprotegir-los per comoditat.

Aconsello els pares a tornar a agafar protagonisme, posar-se el xubasquero,les botes d’aigua i sortir quan plou !

Per cert, de petit vas anar de campaments, quins records tens?

Erem un grup molt actiu, amb moltes aficions i feiem moltes excursions per la muntanya. Coneixíem els arbres, els ocells, investigàvem…. teníem uns monitors que ens feien ser molt responsables, mai s’havia de notar per on havíem passat o acampat, ho recollíem tot i ho deixàvem exactament igual. Jo sóc com sóc gràcies a això.

També treballàvem molt els valors i l’acció, és a dir, si tu veies alguna cosa, l’havies de solucionar o, al menys, decidir si participaves o no en l’acció .

Tomàs Molina Després, vas arribar a ser monitor?

Sí, quan vaig ser monitor el món va començar a canviar. L’estructura era la mateixa en quant a transmetre valors i accions, però socialment ja no, començaven les comoditats.

Ara, tot això encara ha canviat molt més. Sembla que els valors s’han desestructurat, com si tot fos acceptable, i no, això no és veritat, no tot és acceptable. El concepte de l’esforç està desapareixent, com si volguéssim entre tots crear un món massa senzill.

Entrevista realitzada per Susana i Cristina Gutiérrez

VA D’EDUCACIÓ

Eva Bach Pedagoga, escriptora i especialista en educació emocional

Pares i mestres no ens donem els uns als altres la dignitat que ens correspon Com veus les relacions entre mestre-família?

Veig que hi ha molts aspectes a millorar però que es comença a treballar cap a nous horitzons. Crec que hi ha un desordre en el sentit que ens trepitgem els terrenys, és a dir, els pares volem dir als mestres com han de fer la feina i ens queixem molt, i el professorat té una tendència a fer de pares i mares dels nanos. Uns i altres no fem la funció que ens pertoca sinó que volem fer el que els altres no fan, i tot això té consequències.

Quines conseqüències?

El no mirar-nos amb respecte i el no donar-nos els uns als altres la dignitat i la funció que ens correpon crea un descrèdit per part dels nens, i ens mirem pares i escola amb recel, i mentre passa tot això no estem posant les forces i energies en mirar a la canalla ni en la tasca educativa conjunta. Els nens no creuen en els adults que no veuen capaços d’entendre’s entre ells.

El primer consell als mestres és mirar amb bons ulls a totes les famílies Doncs dóna’ns un consell pels mestres.

El primer consell seria legitimar a totes les famílies, és a dir, mirar amb bons ulls cada família, amb la seva situació, amb la seva història pensar que cadascú escull la millor forma que sap i que és possible donades totes les seves circumstàncies i veure que les famílies, com tots els sistemes humans, es mouen per supervivència i fan allò que la procura. Cal evitar observar amb la mirada tenyida de judicis de valors, del que està bé i malament, perquè quan ho fem ens posem per sobre i quan ens posem per sobre no es pot establir una relació de cooperació.

Com ens podem comunicar millor amb el pares i mares?

Comunicant-nos amb assertivitat.

Els mestres moltes vegades llegim la “cartilla” als pares i els alliçonem en què han de fer. Quan ens relacionem amb ells podem dir-los; “Què veus que podríem fer, conjuntament, per ajudar al teu fill?” , “quines coses veus tu a casa que siguin importants que jo no sàpiga?”, “Com és la relació del teu fill amb tu?, ja que a casa hi ha en joc

una sèrie de dimensions que aquí no es donen”, “què et preocupa del teu fill?”, “Quines il.lusions tens amb el teu fill?”.

Doncs ara dóna’ns consells als pares per relacionar-nos millor amb els mestres?

Seria el mateix. Per altra banda cal que pares i mares diguin als fills que tot el que facin els mestres, en principi, està ben fet. I a no ser que hi hagi alguna cosa que trepitgi els drets humans o sigui delictiva, que els fills tinguin clar que sempre recolzarem els mestres. Ha de quedar clar que el mestre que t’agradi t’ensenyarà i el que no t’agradi també t’ensenyarà i a la vida et trobaràs persones que t’agradaran i persones que no t’agradaran. Totes les persones et donaran una dimensió de la vida.

Cristina Gutiérrez i Eva Bach Algun consell quan anem a fer l’entrevista amb el mestre.

No anar bloquejats pensant que tot el que em dirà és culpa meva. Vivim la relació amb els fills amb una intensitat desmesurada degut a que tot el que ens diuen d’ell ens ho prenem com una cosa personal...el pares eduquem el millor que sabem, donades les nostres circumstàncies, i en el nen influeixen moltes variables, per la qual cosa no sempre podem controlar que les coses siguin com nosaltres volem que siguin. Cal preguntar al mestre “i tu com veus el meu fill?”, “ Quin és el seu comportament a l’escola, amb els companys?” etc.. deixar que el mestre parli i ens expliqui sense que nosaltres ens ho prenguem com una cosa personal, sent menys susceptibles.

Anem ara al tema dels adolescents. Per què ens fa por l’adolescència dels nostres fills?

Per una banda està magnificada i ja anem amb el “yu yu”!. La realitat és que és una etapa dura perquè els nens i nenes, per poder ser autònoms i trobar el seu propi lloc a la vida, s’han de distanciar de la família i han de confrontar i contrastar les normes, veure si tot allò que li ha donat el nucli familiar protector durant la infantesa els serveix per desenvolupar-se en el món de la vida adulta. Per créixer necessiten distanciar-se física i emocionalment i per sistema s’han de rebel·lar i fer l’exercici de saber que els serveix i que no.

Dóna’ns alguns consells als pares per aquests moments de rebel·lia!

El primer és que els pares estiguem

centrats i ens sapiguem contenir perquè sinó ens serà molt difícil contenir els adolescents.

Què vols dir amb contenir-nos?

Vull dir que per estar davant de totes les sortides de to dels nostres fills, que en tindran moltes (i millor que les tinguin als 12 que no als 30... que un rampell adolescent als 30 és terrible!), la nostra postura hauria de ser (pot ser dient, mirant o pensant) “puc suportar estar davant del teu mal humor, davant de la teva mala gaita, del teu dolor, de la teva “empipamenta” o de la teva tristor sense jo anar-me’n a baix, puc contenir-me i estimar-te igual”.

Si no aconseguim aquesta contenció serà difícil contenir a un adolescent.

Els adolescents per crèixer necessiten distanciar-se Ja veig que hem de tenir clara l’autoritat. I el segon pas?

Quan tu et contens pots fer un exercici d’amor; les carícies i normes. Si vols posar normes i que et facin cas has de fer carícies adaptades a ells, abraçades en privat (davant dels amics es negarien i no ens ha de molestar), carícies a l’espatlla o dir-los “t’he dit mai que m’encanta que siguis el meu fill o la meva filla?”. Cal buscar estratègies per arribar a ells. I després els pares hem de tenir clares les normes i ells han de tenir clar que la nostra feina és controlar-los, encara que siguin grans.

I com dir-ho? a vegades ens fa por l’autoritarisme.

Per exemple podem dir “hi ha coses que encara no pots fer”; “hi ha coses que encara són responsabilitat meva”; “ hi ha coses que encara les decideixo jo”; “ hi ha coses que mentre visquis en aquesta casa les hauràs de fer així”; “ja t’aniré donant marge”; “hi ha uns mínims, hi ha unes normes”.

Un darrer consell?

No intentis guanyar el teu fill o filla adolescent amb la dialèctica, perquè vas fi, ells tenen tota la del món i més. Millor tenir missatges curts i molt clars a mà per contestar en moments de conflicte Dónan’s alguns exemples pràctics Per exemple podem dir en certs moments “lliure tu pagant jo serà que no”; si et diuen “no confies en mi i em controles?” “ Sí, confio en tu, però he de verificar que aquesta confiança que et tinc te la puc tenir, em correspon com a mare fer-ho”; quan volen una resposta immediata podem contestar “ espera, és el 1er cop que tinc un fill adolescent i m’ho he de pensar”.

Com aconseguir motivar al teu fill amb els estudis, alguna cosa que puguem dir els pares?

Podem dir “fill, tens 3 opcions a la vida; treballar, treballar i treballar.

Pots estudiar per fer batxillerat i una carrera per després treballar.

Pots fer un Grau Mig i treballar o pots treure’t només la ESO i treballar”. És a dir, els pares hem de trasnmetre que l’improtant és que ells tre-

ballin, es facin autònoms, responsables de la seva vida i no jutgem que sigui metge, arquitecte o caixer del súper.

Es pot preparar al fill per la futura separació dels pares?

Encara que no et plantegis separarte, mai se sap el que pot passar!.

Estaria bé que no fos un tema tabú i dir-los-hi, quan t’ho pregunten, “fill, nosaltres ens estimem, estem bé junts i tan de bo durem tota la vida, però no sabem el que passarà demà. El que sí t’assegurem és que com a pare i com a mare ens tindràs sempre i et seguirem estimant”, això a ells els relaxa molt, es queden tranquils.

T’he dit mai que m’encanta que siguis el meu fill?

Quina situació és la ideal, pels nens, un cop ja ens hem separat?

Doncs el millor pels fills és que hi hagin el mínim d’enfrontaments possible, que hi hagi agraïment per part dels dos, de tot allò bo que va haver en aquella relació, que hi hagi respecte per la nova vida de la exparella i de les seves circumstàncies, poder anar junts als festivals de final de curs o als aniversaris. I si poden haver-hi frases, de tant en tant, com “el teu pare és un bon pare”, “jo un dia em vaig enamorar de la teva mare i estic content de tenir-te a tu”, ... als nanos els centra molt.

Entrevista realitzada per Cristina Gutiérrez i Raquel Ortiz

7 Fes-te amic de la Fundació a www.lagranja.cat

VA D’EDUCACIÓ

Dr. Albert Figueras Metge

El contacte amb la natura ens aporta benestar i oxitocina al cos desa s’enfronta amb nosaltres i amb el nostre cervell.

Què passa llavors?

Des del punt de vista evolutiu no hem tingut temps de córrer tant, d’adaptar-nos i és aquí on hi ha el xoc.

Albert Figueras Què fa que ens sentim bé?

Crec que l’essència és que nosaltres siguem conscients del moment en què ens sentim bé. Tots els sentits perceben per contrast . Amb el cervell passa exactament el mateix. Si tu et sents sempre bé, arriba un moment que no t’adones que estàs bé. És quan hi ha un canvi quan t’adones que estaves bé.

Vivim massa ràpid?

Sí, perquè la societat i l’entorn ens hi obliga. Tot va ràpid. Vivim en la societat de la informació, on rebem milers d’estímuls cada dia.

El problema ve quan aquesta rapi-

I el nostre cos?

També!, l’home és caçador, i el seu cos està fet per córrer darrera la seva presa, ja que necessita una sèrie d’aliments, de proteïnes etc.. per sobreviure. Canviem a una societat més sedentària, on no hem d’anar a caçar ni esperar que sigui la temporada de, sinó que anem en cotxe al súper i agafem el que necessitem.

Mengem més hidrats de carboni, més calories de les que necessitem i el nostre organisme no s’ha adaptat.

lant amb el mòbil, mirant el correu electrònic i tenint la tele encesa. No podem processar tants estímuls alhora!.

I què podem fer?

Primer, ser conscients d’això, de la nostra limitació biològica, i posar el peu al fre.

Si has de fer 3 o 4 coses, prioritzar i fer-ne una darrera de l’altra, amb el mòbil, l’ordinador, la música o la tele apagada. Ens angoixa molt tenir la sensació de que no acabem res.

L’oxitocina contraresta l’estrès

Quina conseqüència té que el nostre cervell no s’hagi adaptat?

Que estem desbordats

I als nens, aquesta pressa, com els afecta?

La sensació d’estrès dels pares es transmet als fills directament. Els nens viuen això i han entrat en aquest cercle tant atractiu de fer moltes coses.

I això vol dir... És la síndrome del “cremat”. Els que estan insatisfets amb la feina, els que no donem a l’abast amb tot el que volem fer... perquè alhora estem par-

Per què és atractiu?

Perquè dona acció, emocions... la tele o els jocs d’ordinadors estan pensats per donar emocions fortes i recompensa cerebral, la qual cosa “enganxa”.

Quan es produeix aquesta substància?

S’allibera quan fas coses que et fan sentir bé (anar al teatre, per exemple), quan estàs amb una altre persona que et fa sentir bé (quan tens relacions sexuals, per exemple ) i quan fas esport (a més d’eliminar el cortisol, substància provocada per l’estrès).

funciona el cervell precisament per això, perquè es donin compte de quan els manipulen.

Explica’ns que és la neuroeconomia i el neuromarketing ?

Són investigacions a través de ressonàncies magnètiques al cervell que volen explicar certs comportaments i posar-los al servei de l’economia o el marketing. Intenten veure la resposta que tenim les persones davant d’uns estímuls determinats i com això pot influir en economies d’escala global o campanyes de marketing.

Estem esperant a comprar la felicitat?

Sí, però com que és mentida, al final, uns dies després d’estrenar el cotxe o la casa, et trobes amb la realitat, que no ets feliç... llavors tornem a somiar amb la següent compra, ja que ens baixen els estímuls i necessitem noves emocions. A més, no fer res està mal vist.

I serveix per vendre’ns més coses, per utilitzar el nostre cervell?

Sí. Les campanyes polítiques estudien el comportament d’un grup de persones mentre escolten un missatge del polític, i depenent de les respostes d’aquest grup el candidat farà un discurs o un altre a la tele.

Vull donar a conèixer a la gent com

La publicitat ens ven que la felicitat és...

Que és un estat al qual un dia arribaràs... quan tinguis aquella casa, aquell cotxe o facis aquell viatge. És una manera de vendre.

Creus que és important per a les persones, i per als nens, el contacte amb la natura?

Sí, torno al tema de l’evolució. Som natura i ens produeix molts moments de benestar, el que es tradueix directament en oxitocina pel cos.

Entrevista realitzada per Susana i Cristina Gutiérrez

Dr. Eduard Estivill Metge, pediatra i neurofisiòleg

La Falta d’hàbits comporta inseguretat en el nano Als seus llibres parla de la importància dels hàbits en l’educació infantil, per què?

El son es una necessitat, però dormir bé és un hàbit que s’aprèn, igual que la gana, també és una necessitat de cos, però menjar bé és un hàbit que s’aprèn. A partir d’aquesta idea (de que l’hàbit es pot ensenyar), varem començar a interessar-nos per un mètode per ensenyar bé els hàbits que els nens necessiten aprendre (dormir, menjar, veure la tele, etc...)

Falta ordre a les llars Per què els pares d’avui dia necessiten aquesta guia?

Abans les famílies tenien 3 o 4 fills i els pares tenien clar com anaven les coses perquè simplement no podien dedicar un tracte especial a cada nen (no podien fer quatre sopars diferents ni explicar tres o quatre contes diferents). Avui dia tot això està menys definit, les famílies tenen 1 o 2 fills, a més arriben molt

tard de treballar, es senten culpables d’estar menys temps amb els fills i supleixen o confonen la bona educació amb la tolerància.

Quines conseqüències pot tenir la falta d’adquisició dels hàbits en el futur del nen/a?

La falta d’hàbit comporta inseguretat en el nano.

Falta disciplina a les llars?

Mes que la paraula disciplina, utilitzaria la paraula ordre, el que falta es ordre, que els nens tinguin molt clar que ara toca fer deures, ara tocar sopar, ara toca dormir, ara toca recollir...però no perquè els pares son la força. Per imposar hàbits cal que els pares estiguin segurs de com es fa i que entenguin bé perquè ho fan.

La nostra feina es informar, fer conèixer un mètode i ajudar-los a entendre’l, perquè estiguin ben segurs i pugin aconseguir implantar tots els hàbits que vulguin. En realitat, tots es basen en el mateix mètode, el del llibre “Duermete niño”, es

8 Trobareu totes les entrevistes a www.lagranja.cat

bàsicament el mateix, només cal adaptar-lo.

Sovint, els educadors tenim la sensació d’estar sols, amb poques possibilitats de modificar comportaments sense l’ajut de les famílies.

Què ens aconsella?

La societat ha canviat. Bàsicament són ells els que han deteriorat aquest ordre. Per sort, l’escola i els educadors us heu mantingut. Les famílies, al tenir un sol nen a casa, són més condescendents. Vosaltres, amb 20 nens, no us podeu relaxar en el sentit de l’ordre. El vostre paper, llavors, és continuar igual i educar els pares perquè ells tornin a canviar (donant informació, fent reunions o conferencies amb els AMPAS...tot per a poder explicar un mètode a seguir per adquirir bons hàbits).

Vostè coneix el món de les colònies. Què en pensa?

Recomano fer colònies el 100%, a tothom, és una escola de vida, de formació i molt, molt educatiu, Jo

Susana Gutiérrez, Eduard Estivill i Cristina Gutiérrez vaig arribar a ser cap de patrulla i va ser una experiència magnífica.

L’ experiència és molt enriquidora, et fa madurar. La responsabilitat de les teves coses, el fer coses per als demés, l’ordre, les normes...crec que és molt educatiu.

Vivim en un món cada vegada més artificial i amb molt poc contacte amb la natura. És significatiu que els nens amb al.lèrgies de tot tipus són cada vegada més nombrosos...què es pot fer per canviar-ho?

Cal informar i conscienciar que tot

això és conseqüència del tipus de vida que portem. Menjar preparat i cada vegada menys natural, grans ciutats...molts nens no han vist mai una vaca i es pensen que les patates es fan al supermercat!.

Cal conèixer la natura per a estimarla, fer excursions, respirar aire pur, observar un arbre o un ocell. És fantàstic per a la salut dels nens.

Hem de ser conscients de la importància del contacte amb la natura.

Entrevista realitzada per Susana i Cristina Gutiérrez

VA D’EDUCACIÓ

Ramon Casals Mestre

Cal confiar en els mestres per sumar en comptes de restar On l’ hem deixat, el sentit comú?

Sóc matemàtic, i les matemàtiques et donen capacitat d’observació i anàlisi, de no pressuposar res. El sentit comú, des del meu punt de vista, està una mica oblidat. A vegades les coses són més fàcils del que pensem, ens compliquem molt la vida. Veig massa pessimisme i angoixa en les famílies. Visquem!, visquem tots els fets de la vida amb il·lusió i optimisme i afrontem-les amb energia i esperit positiu.

Res del que a nosaltres ens sembla un problema segurament ho seria pels nostres rebesavis.... res (pensa en els problemes que tens tu ara, imagina’t que li expliquessis aquest problema al teu rebesavi….et contestaria: aquests són els problemes que tens tu?). Cal relativitzar.

Haver de passarho bé sempre és una esclavitud S’estan perdent les normes de cortesia?

Estem en una societat que anem a la nostra, no està de moda parlar (podem anar a un supermercat, comprar i pagar sense dir una parau-

la! ). L’home és un animal creat per ser social, ho veig en els ocells, n’hi ha que sempre van sols i n’hi ha d’altres que sempre van en grup.

Nosaltres estem fets per anar en grup, però la societat ens convida a viure molt aïllats, i això ens fa sentir infeliços.

Saludar amb un somriure i dir “bon dia” o “com et va tot?”, “moltes gràcies” ,“siusplau”… et fa sentir bé, dóna bones vibracions.

Alguns diran que la forma no fa el fons, però jo crec que la forma pot millorar molt el fons.

Dius que avui dia, qualsevol esforç no encaminat cap a la diversió no té sentit.

Som capaços de fer 2 hores de cua per pujar a una atracció, però ni un minut si hem de comprar una barra de pa. Rebem constantment el missatge de “hem vingut a aquest món per divertir-nos”. Sento dir “nen, ves a l’escola que t’ho passaràs molt bé”.

Abans als nens els deien “nen, vas a l’escola a estudiar” Haver de passar-s’ho bé sempre és una esclavitud per a la persona perquè se sent buida.

Hem d’ aconseguir la cultura de la

feina feta, sentir aquella satisfacció, duradora i profunda, del treball fet.

Haver de preocupar-te de “com em puc divertir” és una recerca infructuosa que ens inculca la publicitat i la tele .

El David Trueba, cineasta, va dir l’altre dia “ ens eduquen només per ser joves” El pes de la societat influeix molt en l’educació dels nostres fills, massa, és per això que cal anar una mica contra corrent, crear el nostre petit món a casa, parlar amb els fills perquè no s’ho creguin tot, hem de filtrar totes les informacions que ens arriben (modes, consum..).

(l’exemple de Gran Hermano no és inocuo). Vivim en una societat agressiva, on tot es qüestiona, on tots tenim drets, però pocs deures, a tots els nivells.

És fonamental la comunicació i confiança entre pares i mestres ?

Sí, és fonamental i el paper del mestre està poc reconegut. No respectar-lo desconcerta als nens. Si estan tot el dia amb els mestres hem d’aprendre a confiar en ells i no qüestionar-los tant. Crec que l’educació està poc valorada en la societat.

Com es, per a tu, “el bon mestre”?

El que aprecia els alumnes, els valora i creu en ells. Veig com a negatiu el prisma acadèmic que a vegades tenim, provocat per no haver sortit mai del sistema educatiu (passem d’estudiant a mestres) que provoca que a vegades valorem massa els coneixements (mates, llegir etc..) i massa poc el què té de bo cada nano, buscar el talent de cada persona.

Un alumne s’adona quan tu creus en ell.

Què vols dir amb que l’educació està poc valorada?

Els valors són la diversió, l’èxit com més ràpid i buit de contingut millor

Ens venen la pel.lícula que la felicitat és no fer res?

Sí, amb el barret de palla, tumbats a la platja i la beguda a la mà, i això no és cert, les persones necessitem fer coses per ser feliços. Els missatges que avui dia ens arriben és sigues independent, és a dir, passa dels altres, no et comprometis en res. La llibertat mal entesa té uns costos (soletat, depressió).

Ramon Casals Vivim cada cop més lluny de la naturalesa Nosaltres creiem que podem controlar-ho tot, fins i tot la naturalesa. En el món no estem nosaltres i la natura, formem part d’ella. Volem canviar el cicles biològics fins i tot el de la maternitat... no perquè ara està de moda ser jove fins els 40, canviarem els cicles biològics.

Què creus que aporten les colònies escolars?

Gaudeixes d’un grau de convivència que fa que les relacions entre alumnes i alumnes- professor sigui molt bo, a part del contingut que li donis a la sortida. A mi m’enriqueix molt.

Entrevista realitzada per Susana i Cristina Gutiérrez

Francesc Mauri Meteoròleg

Deixar experimentar la pluja als nens els fa sentir més lliures amb la crema de combustibles fòssils (petroli, gas, carbó..). Estem fent pujar la temperatura i, com a conseqüència, fent variar el règim de precipitacions en diferents àrees del planeta. Sembla que en els pròxims 50 anys s’accentuarà d’una manera més gran.

Fransec Mauri Hi ha canvi climàtic?

Sí, i les evidències són moltes; augment del C02 de forma vertiginosa, augment de la temperatura com mai s’havia vist en l’últim mileni, sobretot per la manera acusada i ràpida en que s’ha produït….és un testimoni de que per primer cop a la història no tan sols la natura està incidint en el clima sinó que nosaltres estem també incidint en ell

Estem acostumant els nostres nens a viure en un món artificial?

Segurament, un món massa artificial i no valorar tot el que tenen.

Quan arriben els Reis, per exemple, és una época terrible de dispendi.

El món cada vegada és més artificial i als nanos els hem d’inculcar valorar les coses d’una forma més clara.

Ens trobem molts nens que quan vénen de colònies no volen seure a terra, o quan plouen quatre gotes no els deixen sortir a passejar sota la pluja o trepitjar bassals.

Què en penses?

Que els fem viure en un món artificial, així no poden copsar la rea-

litat d’una manera clara i tal com és.

Trobo que és del tot recomenable passejar un dia pel bosc i tornar a casa enfangat o amb una rascada… i no passa absolutament res!. Tots ens estem passant en aquesta societat del benestar, dóna la sensació de que els nanos viuen en una bombolla. I tots nosaltres som culpables.

El món és cada vegada més artificial La pluja és dolenta per al nostre cos?

El que és dolent són les càrregues elèctriques que ens envolten, els ions positius i negatius Explica’ns això.

Els ions positius es generen en espais tancats o en llocs tancats amb molta gent. Els ions positius ens donen mals de cap, cefalees, neguit i malestar. Els ions negatius es generen als espais oberts, en cursos

d’aigua (rieres), al bosc, a la natura..i són positius per al nostre cos i per al nostre estat d’ànim ja que ens dóna sensació de benestar (posa de “bon humor” el nostre sistema nerviós !). Per això és tant important ventilar la vivenda.

I la pluja?

Segur que deixar experimentar la pluja als nens els fa sentir més lliures. En els països on plou habitualment (Holanda, Anglaterra etc..) la gent va en bicicleta plovent, caminant sense impermeable, mullant-se, i fan la seva vida diària, van a tot arreu, no es paralitza res i no passa absolutament res.

De petit havies fet colònies?

Sí. Bastantes sortides i fins i tot vaig ser monitor. He viscut durant uns quants anys allò de la tenda de campanya i caminar per la muntanya.

L’activitat que feies, ara seria inviable?

Sí, ara tothom veuria riscos. Abans

sortíem sense gaires preocupacions, ara suposo que necessitariem molts permisos, de saber que el lloc on anem cumpleix totes les normes etc.

Re comanes les colònies ?

C omplet ament. Fug ir dels “standards” de la vida urbana i a casa, trencant la rutina, és molt enriquidor per als nanos, i conviure amb altres nens i trobar-se amb dificultats per veure que no tot és tant fàcil.

Què li diries als pares que tenen por de portar els nens de colònies (perquè es costipi, perquè li pugui passar alguna cosa…)?

Tots els pares ens plantegem això.

El meu fill va anar fa 2 setmanes, i et preocupes… va tornar destrossat, però s’ho va passar “pipa”, va viure l’aventura del que hi ha a fora.

No podem tenir els nens en cotons i embolicats perquè no aprendrien a viure.

Entrevista realitzada per Susana i Cristina Gutiérrez

9 Fes-te amic de la Fundació a www.lagranja.cat

VA D’EDUCACIÓ

Dr. Joan Corbella Psiquiatre

Les coses poden passar sense que la culpa sigui de ningú Creu que avui dia existeix una sobreprotecció vers els nostres infants?

Si, ens trobem dos formes de sobreprotecció; Hi ha un tipus de pares que ignoren els fills, de fet volen que els donin els mínims problemes possibles, i això pot portar a estar sobreprotegits. Mai els mestres s’han trobat amb tants problemes com ara d’excuses, excuses dels pares per protegir els seus fills. Aquets pares viuen la paternitat com una nosa.

D’altre banda, hi ha un altre tipus de pares massa preocupats per tot.

Estan sempre a sobre i pateixen massa pel fill. Volen transmetre valors i hàbits de seguida. Són pares que no fan de pares, sinó un ofici de la seva paternitat.

Ha desaparegut la vida de família Com pot afectar aquesta sobreprotecció?

Un nen necessita un ambient de calidesa on es senti respectat, acollit, valorat i com conseqüència de tot això, estimat.

Els adolescents et diuen “els meus pares no m’ estimen perquè sempre em critiquen, per tant no m’ estimen a mi, estimen el que ells voldrien que jo fos”. El resultat final d’això sempre és inseguretat personal, que es pot traduir en un excés de responsabilitat (si no aprovo no m’estimarà) o convertir-se en un delinqüent perquè ha de sobresortir fent alguna gamberrada.

Què ha passat en la societat aquests darrers anys per arribar a aquest punt?

Un dels motius pot ser la falta de consciència del fet de la paternitat. És un problema que tenim molt específicament al nostre país. La tassa de natalitat a Catalunya, si no fos pels immigrats, seria baixíssima.

Les famílies no és que no vulguin tenir fills, és que no tenen lloc i arriben a casa rebentats de treballar.

Tenim dones que volen ser mares perfectes i treballadores perfectes, i homes que es posen llistons econòmics molt més elevats per tal de triomfar. Aquesta mena de falera en què ens hem instal·lat a viure, en un hipotètic progrés, acompanyat d’uns horaris kafquians, fa que hagi desaparegut la vida de família. Si afegim la necessitat, creada, d’estímuls (tenim un allau de propostes que fa que els caps de setmana s’hagi de consumir moltes coses), fan que l’adult consideri que això de fer vida familiar sigui com una mena de càstig.

Em trobo amb parelles joves en què el fet d’estar amb els fills ho consideren una feina, és una prolongació del “he de fer”, i a una criatura no la pots portar a passejar com una obligació, ella ho nota i no es sent estimada. Crec que estem muntant una societat on els crios fan nosa.

Aviat hi haurà rètols als restaurants on posarà “prohibit entrar nens”.

Sembla ser que el col.lectiu de pares i el col.lectiu de mestres van per camins diferents i sovint no

Joan Corbella i Susana Gutiérrez s’entenen, què creu que està passant?

Hi ha una enemistat entre pares i mestres que neix del propi motiu de l’entrevista, la sobreprotecció.

Quan uns pares reben una trucada del mestre que vol parlar amb ells, ja s’espanten. Però la pitjor cosa que li pot passar a un mestre és “tinc una entrevista amb uns pares”. Parlo amb molt mestres i per ells és el pitjor de la seva feina. No es vol que el fill crei problemes. A partir d’aquí el mestre és la figura que “et denuncia” que el fill té un problema i pel mestre, el pare no és l’aliat que et vol ajudar a resoldre el problema del fill, sinó que ve a defensar al fill i donar-te la culpa a tu. És com uns parella divorciada, utilitzen el nen per donar-se les culpes els uns als altres. Total que no es

soluciona res. Evidentment, crec que la culpa és dels pares.

Hi ha cada vegada més tendència a que la culpa és dels demés?

Així és la nostra societat europea. A l’orient la gent no es planteja de qui és la culpa de les coses. Aquí de seguida busquem culpables. Avui dia, si el nen s’ha refredat és que l’han deixat passar fred, i la gent es pot refredar sense passar fred. Les coses poden passar sense que la culpa sigui de ningú. En el discurs que tenim tots plegats avui en dia, hi ha sempre una correlació causa-efecte i això ens tranquil.litza, però és una falsa tranquil.ltat.

Tenim la sensació de que avui en dia hi ha moltes pors.

Tot ve del mateix. Avui dia una cria-

tura malalta et desmunta la vida perquè no tenim espais, tenim la vida tant programada que es pretén evitar els problemes.

Què pensa de les colònies escolars?

Cal trencar la rutina diària, tant pels nens com pels mestres, i és important conèixer el teu mestre com a persona, en un espai lúdic i on s’estigui bé.

La natura és una aula indispensable per aprendre, ens hem d’aproximar a tot allò que no coneixem. No pot ser que una criatura amb 9 anys no hagi vist mai un ocell, a part dels coloms de la plaça Catalunya.

El que necessitem són adults que estimin la natura perquè ho puguin transmetre, i facin estimar la natura als nens.

Entrevista realitzada per Susana i Cristina Gutiérrez

CASAL AL JULIOL de 3 a 14 anys

Horaris de matí o tot el dia Curs d’equitació, piscina, anglès, esports, animals de granja, aventura, educació emocional Des de 389¤/mes les 5 setmanes

AMB AUTOCAR DIARI DES DE MOLLET, GRANOLLERS, CARDEDEU, LLINARS, SANT CELONI I PALAU Informa’t a www.lagranja.cat (amb vídeos) o al Tel. 93 848 22 77

10 Trobareu totes les entrevistes a www.lagranja.cat

VA D’EDUCACIÓ

Dr. Ferran Salmurri Psicòleg clínic

L’educació emocional pot prevenir el bulling, l’angoixa o el suïcidi Vas ser autor del Programa per a la Millora de la Salut Mental Escolar. Què és? És un programa per demostrar que hi ha una sèrie d’accions que les persones podem practicar per aprendre a sentir-nos millor.

I què va demostrar?

Que eren eficaços. En el professorat va haver uns canvis molt importants; la millora de les relacions entre ells, menys dies de baixa laboral, millora de l’estat psicològic en quant a assertivitat, cooperació, millora de l’autoestima i de l’autocontrol emocional.

L’empatia ens ajuda a frenar l’egoisme I en els nens?

Van haver resultats molt bonics.

Abans de fer res específic amb els nens, només amb el treball amb els mestres, ja van haver-hi canvis importants de comportament en els alumnes (el ser més empàtics va reduir problemes de conducta i agresivitat). Vam podem comprovar que l’estat emocional del professorat i de l’alumne estan molt lligats.

Què hem d’entendre per educació emocional?

Totes les persones, des de sempre, hem estat i som molt esclaus de les pròpies emocions, o millor dit, de com se’ns presenten. Se’ns menja la por, la gelosia i ho acceptem com que és així. No ens adonem de que podem ser més lliures de les nostres emocions educant-les.

Tots volem s entir-nos b é I avui sabem com aprendre a sentirse millor i d’una forma més proporcionada i adequada a la realitat.

Generalment quan ens sentim malament quasi sempre és desproporcionat a la realitat , ens sentim excessivament malament masses moments de la vida.

I com ho fem de fer per sentirnos millor?

Hem d’aprendre a viure.

I com s’aprèn a viure?

En el sentit de percebre la realitat d’una forma més adequada, més proporcionada. En general tots som bastant mal pensats.

I això ens ve de la prehistòria.

Sí. Avui sentim igual que fa 6.000 anys. L’home ha evolucionat molt

i en molts aspectes (tecnològicament, socialment...), però emocionalment hem evolucionat ben poc.

Les pors ens dominen igual ara que a la prehistòria, l’únic que ha canviat és a què li tens por (abans era a un depredador i ara a que l’avió caigui!). Tenim la percepció de la vida ara igual que abans.

Ara ens preocupen el bulling o la violència domèstica però no posem mesures preventives.

Com? Està clarament demostrat que un bon programa d’educació emocional pot prevenir no només el bowling, els trastorns alimentaris o l’agresivitat sinó la primera causa de mortalitat en aquest país en persones entre 16 i 45 anys; el suïcidi.

Parlem de que programes per a la millora integral de la persona eviten molts problemes, perquè si la persona es sent millor, té major autoestima , pensa més i millor ,es sap relacionar amb els demés i és més feliç és menys propensa a patir qualsevol patologia o transtorn mental.

Llavors no ho entenc. Si això funciona, per què no s’aplica? Què ens ho impedeix?

El primer és que les novetats a les persones ens costen d’acceptar. Segon, qui comença?. Tercer, el adults no en sabem. Personalment penso que s’ha de començar des de la família i l’escola. L’administració o el govern no s’implicarà fins que la societat ho reclami. És molt desconegut aquest tema?

Sí, però cada cop es parla més perquè es veu que moltes coses no rutllen. L’escola cada cop està més lluny de la seva funció principal, preparar homes per al futur. Cal replantejar-se la funció de l’escola.

Els humans sempre ens hem mogut a través del benefici més immediat, d’aquí els problemes ecològics que tenim. Amb això és el mateix, quan aquest tema doni vots , quan la societat ho demani i doni vots, es farà.

Sembla que això de pensar bé no és fàcil?

Fa molt que ens hem adonat, ja Epitet va dir per allà l’any 1900 “el que ens afecta no és el que ens passa sinó el que pensem del que ens passa”.

Hem de vigilar el que pensem del que ens passa i també del que no ens passa. Per exemple, si pensem en terme de gelosia o enveja, és

una manera malsana de pensar , hem de canviar-ho per una manera més adequada.

Una quotidianetat.

Una que passa cada dia a tots els domicilis de Barcelona i rodalies “nen recull les sabatilles del menjador!, “cada dia el mateix”. Et sona?

Sí, molt.

Passa tots els dies a la majoria de les llars on hi ha nens entre 6 i 30 anys. I passa saps des de quan?

No. Des que existeixen les sabatilles!.

I sempre diem el mateix i ens enfadem pel mateix.

Què hem de fer llavors?

Dir les coses d’una manera diferent. Encara no ens hem adonat que dir 10 anys seguits el mateix cada dia no ha canviat res, les sabatilles segueixen al menjador. Podem parlar més des del propi sen-

L’estrès és una manifestació d’una pressió no controlada timent, sense culpabilitzar, que no porta en lloc.

Per exemple? “no em fas sentir bé quan veig les teves sabatilles al mig del menjador, em faries un favor si les endrecessis” L’estrès, és un mal de la nostra era?

Sovint confonem la causa amb l’efecte. La gent diu “estem e s t re s s at s” i n o, “e s t e m pressionats”.

Tots tenim unes pressions internes i unes externes. És necessari la pressió per fer coses, estar actiu, tenir “marxeta”.

Però a vegades no controlem aquesta pressió i fa que ens sentim malament, amb somatitzacions (mals de cap, de panxa, insomni..) provocant llavors l’estrès, que és una conseqüència. L’ estrès és una manifestació d’una pressió no controlada. Quan ens pot més la pressió interna o externa o les dues, estem estressats.

Per què és tant bo fer esport o exercici físic en l’educació d’un nen?

I d’un adult!. Té efectes balsàmics des del punt de vista emocional, està demostrada la seva eficàcia a l’hora de produir benestar emocional.

Comunicar-se bé és important?

Fixa’t bé, si parles d’una manera adequada (sense jutjar als altres) acabes pensant d’una manera adequada. Som el que practiquem.

Ara, però, l’imprescindible és ensenyar empatia.

Per què?

Perquè és el que ens ajuda a frenar l’egoisme (només deixo de pensar en les meves necessitats quan començo a pensar en les de l’altre). És una forma de pensar molt més coherent i que ens ajuda a controlar l’agresivitat, consustancial en l’ésser humà.

Vivim una época de sobreprotecció sobre els nostres infants?

Sí. Hem de saber que fer content al nano ens fa contents a nosaltres.

Però és una camí equivocat (el del benefici immediat). Avui dia, com que ens fa feliços veure feliç al fill, doncs li donem tot el que vol, i a més podem fer-ho ! . Però això no els convé, el que convé és fer l’esforç per sentir-se bé.

L’estat emocional de professors i alumnes estan molt lligats Què hem de fer els pares?

L’esforç que hem de fer els pares és el de no donar-los tot el que ens demanen perquè em ve de gust veure’l somriure, és un error terrible.

No hem d’oblidar que volem formar un fill perquè sigui feliç, educar-lo per tenir les eines per anar feliç per la vida, però amb la sobreprotecció el que li estem ensenyant és que “sóc feliç quan tinc el que vull, ara i aquí”.

I com acaba la història?

Aquest nens acaben amb una poca tolerància a la frustració, a la negativa i a que les coses no són com ells volen. Els eduquem perquè pensin “la vida ha de ser com jo vulgui i si no, no ho suporto” i llavors per ells és insuportable que la mare li faci apagar la play o la tele.

Entrevista realitzada per Cristina Gutiérrez

Ferran Salmurri i Cristina Gutiérrez

11 Fes-te amic de la Fundació a www.lagranja.cat

VA D’EDUCACIÓ

Jordi Sabaté i Pi Catedràtic de Psicobiologia i Etologia. Descobridor del Floquet de Neu

Si dibuixes observes, si observes coneixes, i si coneixes estimes.

Vostè ha viscut 30 anys a l’Àfrica.

Necessita la natura a prop?

Molt. La naturalesa em dóna forces i justifica la meva vida.

Potser no tots ens n’adonem, però creu que totes les persones necessiten la natura a prop?

I tant, l’home és un animal de la natura i per això la necessita. La cultura no és res més que un producte de la natura.

I per què estem tan lluny de la natura ara?

Perquè la cultura ha creat una nova visió de la natura, pràctica i allunyada de les seves fonts.

Què podem fer per apropar els nens a la natura?

Això que feu vosaltres, explicar que la natura és la nostra mare, que els animals són els nostres germans i que hem que conèixer tot això per poder viure en harmonia amb l’entorn.

Cristina Gutiérrez i Jordi Sabaté i Pi

Ens trobem avui dia, a la nostra granja escola, que prop del 70% de les escoles no volen sortir quan plou. Què en pensa?

Que és un camí erroni, que és veure la natura com un enemic quan la natura ets tu mateix.

Nosaltres som natura.

Però hi ha por que es constipin.

La pluja no constipa. He viscut 30 anys a l’Àfrica amb pluja i no m’he constipat mai! Avui dia són flors d’estufa. Quan plogui, que es posin l’imp er me able i a l car rer!

Creu que les escoles haurien d’estar més en contacte amb la natura?

Sí. Els nanos han d’estar en contacte amb la natura i cal ensenyar-los a observar-la. Si dibuixes observes, si observes coneixes, i si coneixes estimes.

Dibuixar la natura és bàsic.

La naturalesa justifica la meva vida

A l’Àfrica plovia molt?

Tot el dia, allà la pluja és normal i anàvem sense impermeable.

S’ha perdut l’hàbit de dibuixar la natura?

A Espanya, sí.

I no és mullava ?

Sí, però és igual, després s’assecava.

La pluja no és cap problema. Tots els investigadors van per la pluja com aquell qui va pel sol.

A altres països no?

A Anglaterra, Alemanya, Estat Units, Suïssa, Japó, no. A la universitat d’Oxford, tots els biòlegs, tots, saben dibuixar, és

una condició imprescindible per ser professor. Heu de cultivar el dibuix natural, i si els nanos ho fan malament és igual, ja ho faran bé.

I a Catalunya?

Estic molt enfadat de com es contempla l’educació naturalística.

Tu te’n vas al British Museum d’Art de Londres i veuràs a tota la canalla, tota, amb la llibreta dibuixant. Te’n vas al zoo de Londres i tots amb la llibreta. Al museu britànic de Ciències Naturals, i tots també amb la llibreta. Aquí, res de res. Al zoo de Barcelona, per exemple, veus els nens cridant i tirant pedres!

Com etòleg estudia la conducta dels animals. Quina opinió té de la conducta humana? És una conducta transformada per

la cultura. Estic una mica espantat perquè intentem allunyar-nos del més bàsic. Presentar a l’home com algú que no té res a veure amb la natura ens està fent molt de mal.

A la granja escola ensenyeu el més bàsic: gaudir de la natura

una llibreta i dibuixin una flor, una fulla... coses senzilles. Saps.... tots els grans homes han sabut dibuixar.

Què li han ensenyat els primats?

Humilitat. I sento molta pena perquè els hem condemnat.

Avui dia sabem gaudir de la natura que ens envolta?

No. No en saben perquè no els ho han ensenyat. Això és una de les coses bàsiques i importants que feu vosaltres a la granja escola.

Què els diria als mestres de les nostres escoles?

Els diria que s’han de prendre seriosament la natura, que nosaltres formem part d’aquesta i per tant tot el que fa referència a la relació de l’home amb l’entorn és bàsic. I que dibuixar sigui tan important com les matemàtiques!

Cal que tots, pares, fills i mestres tinguin més interès per la natura.

I què aconsellaria als pares i mares?

Que surtin a passejar pel bosc amb

Entrevista realitzada per Cristina Gutiérrez

ESCOLA DE NATURA A LA 1a INFÀNCIA 1 A 3 ANYS - de 8h a 18h. menjar casolà / 2 hores de passeig diari animals de granja i cavalls, bosc màgic, hort, prats i circuits de psicomotricitat educació emocional

12 Trobareu totes les entrevistes a www.lagranja.cat

Tel. 93 848 11 25 - web: petitsgrangers.net

VA D’EDUCACIÓ

Dr. Jorge Carvajal Médico

Las emociones tienen un efecto enorme sobre nuestra salud indigestas des del punto de vista de la alimentación física. Así que los disgustos cotidianos nos generan indigestión emocional debilitando nuestro corazón.

Ahí va el refrán de "por un clavo se pierde una herradura, por una herradura un caballo, por un caballo se pierde un caballero y por un caballero un reino" si no cuidamos las pequeñas cosas no tendremos capacidad para cuidar las mayores.

Míriam Bilbeny, Jorge Carvajal, Raquel Ortiz i Alba Bellvehi ¿Como afectan las emociones a nuestra salud?

Nosotros tenemos una red de moléculas que traducen las emociones en términos químicos, físicos y fisiológicos y esa red de moléculas hace que cuándo tú estás triste, también estés triste con tu riñón, con tu hígado, con tu sistema inmunológico y con todas las células de tu cuerpo. Pero cuándo hay alegría también todo se alegra, se exalta y se armoniza nuestra red química.

Es decir, las emociones tienen un efecto enorme sobre nuestra salud. ¿Cómo nos afectan a la salud los pequeños disgustos cotidianos?

Estos pequeños disgustos se van acumulando y provocan irritabilidad afectando al funcionamiento del hígado, de la vesícula biliar, del duodeno, del estómago, de la digestión... Todas aquellas cosas que no podemos digerir emocionalmente son mucho más graves que las cosas

¿Así pués si no sanamos nuestro conflicto emocional, no sanaremos nosotros ?

No podemos buscar a alguien de fuera para echarle la culpa de nuestros conflictos.

Tenemos que mirarnos dentro... eres responsable de tu salud, de tu propia vida. Los fracasos y las dificultades también son tus maestros.

En la vida habrá sufrimiento y dolor, y sólo tendrá sentido si lo comprendemos como la mejor de las lecciones.

Hablemos de adolescentes. ¿Cómo podemos pasar esta época padres e hijos?

Es cierto que hay un shock generacional muy grande. Aconsejo recordar que nosotros también fuimos adolescentes y ponernos en sus zapatos, recordando que hacíamos con nuestros padres, o como manifestábamos nuestra rebeldía.

Sólo si nosotros entendiéramos el significado profundo de la rebeldía como alguien que quiere asumirse en lo personal y dar su nota original al mundo, sin pretender que tengan que ser como nosotros, evitaríamos muchos problemas. Hemos de saber que los chicos son únicos, auténticos y originales y que vienen a dar una nota que nadie más que ellos dará en este mundo.

Estar triste afecta a tu riñón, a tu hígado y a tu sistema inmunológico ¿Cómo afecta el enamoramiento a nuestro cuerpo?

Ah! El enamoramiento es muy bonito pero no es amor. El enamoramiento genera dependencia, son

mariposas en el estómago, hay que vivirlo... pero después hay que transformarlo en amor, porque el genuino amor no es aquello que genera dependencia sino aquello que te libera, y si algo te libera te hace más ser tu mismo y te aleja del mundo de la dependencia. ¿Qué consejos nos daría para encontrar el equilibrio emocional?

Ser tu mismo, no debes intentar ser ni como Buda ni como Jesús, ni como Napoleón. Cuando eres único, única, cuando eres lo que eres, eres auténtica, eres irrepetible, y tienes la felicidad de aportar al mundo la nota que le falta para ser completo, estas en equilibrio. Y recuerda siempre que este mundo no seria completo sin ti. ¿Porque a veces hay necesidad de gustar a los demás?

Eso es un conflicto de identidad. El afán de reconocimiento te lleva a tu propia negación.

Cuando no estás bien contigo buscas estar bien con el mundo.

Entrevista relitzada per Míriam Bilbeny, Raquel Ortiz i Alba Bellvehi

Dr. José Luís Doreste Metge i campió olímpic de vela

La competició esportiva et prepara per una altra competició, la de la vida Com ens ajuda l'esport en l'educació dels nostres fills i filles?.

Ens ajuda de 2 maneres; per una banda la purament física, ja que avui dia els nens tenen massa comoditats i el fet de fer esport fa que es compensi la falta d'activitat física.

Per una altra banda, i que per mi és la més important, és que l'esport els ensenya la competitivitat, el saber treballar en equip, l'hàbit d'esforçarse, el saber perdre i seguir endavant esforçant-se més. Els ensenya a tenir al cap alguna cosa més que la tele o els estudis.

L’esport reforça la teva personalitat i la seguretat en tu mateix Dius que és important fer esport des de petits, perquè?

Si estàs esquiant i fa fred, entens que s'ha de passar fred per esquiar; si fa vent no passa res ni t'espantes perquè des de molt petit ja has après que es pot navegar amb vent; i si et donen

"patades" al futbol també saps que per molt que no t'agradi has de seguir jugant. Si comences més tard, a la primera "patada" dius "ui, ui això no és lo meu". Des de petits ells comencen a entendre el bo i el dolent de l'esport i acceptar el sacrifici que comporta.

Quins sacrificis?

El fet d'esforçar-se és un sacrifici. El matinar cada cap de setmana per anar a jugar quan pots seguir dormint costa, però si de petit has viscut que tota la teva família ho fa i és el normal, quan arribes als 12 anys et semblarà fàcil aixecar-te aviat per esquiar o passar fred navegant. Si comences tard aquest component de sacrifici costa molt més d'entendre.

Quina diferència creus que hi ha entre l'esport individual i el d'equip?

Cadascú té les seves particularitats.

L'individual està més reconegut però no pots fallar mai. En el d'equip estàs arropat per un grup, la càrrega de feina es distribueix força entre tots i tu et pots permetre el luxe d'un cert

respir.

L'esport individual és molt més dur i sacrificat , i l'esport d'equip ajuda a entrendre el sentit de treball de la vida, on no pots fallar per tal que tot l'equip guanyi i que de gran podràs extrapolar a la vida laboral.

Jo personalment, que he estat esportista solitari, crec que l'esport d'equip és més formatiu i més en el món actual on sembla que els nens volen ser populars o ídols. El treballar en equip ens ajuda a educar-los a més d'ampliar el seu cercle d'amistats, aconseguint així que tingui altres grups d'amics a més dels de l'escola. És molt més dur l’esport individual.

Sí, i el no poder fallar crea molta pressió. He tingut nens i adolescents del món del tennis on les seves famílies han fet veritables inversions en ells i elles. Aquests nens coneixien de la inversió familiar i cada cop que jugaven sabien tot el que hi havia al darrera, la qual cosa els generava molta pressió i por, fins a arribar sovint a l'abandó. L'esport individual genera molta pressió i per això no

l’aconsello en la fase molt infantil. (fins als tretze anys).

Quins són els nens que acaben destacant i quins els que abandonen?

Els pares influeixen molt, moltíssim.

Hi ha un tipus de pare al que li fa molta il·lusió que el seu fill/a arribi a ser allò que ell no va arribar a ser, traslladant aquesta il.lusió en el seu fill o filla. Aquests pares fiquen molta pressió i contribueixen fàcilment a que el nen abandoni en qualsevol moment. Després hi ha el pare "pasota", que quasi ni se n'adona que el seu fill/a està fent una activitat esportiva però que al final possiblement aquest nen arribarà més lluny perquè s'ha hagut d’espavilar més i des de ben petit. Crec que com a pare cal implicar-se però amb peus de plom per no passar-se del límit.

La societat no es prou competitiva perquè a sobre els nens competeixin més?

Crec que la competició esportiva et prepara i t'entrena per una altra competició, la de la vida. Jo ho he

José Luís Doreste viscut en el dia a dia, hi ha persones que davant un mínim problema es derrumben i els costa aixecar-se.

L'esport t'ensenya a caure i a aixecarte, a tornar a caure i a tornar-te a aixecar. Crec que en general pequem més d' una nefasta falta de competitivitat sana que d'un excés.

I a tu, què t'ha aportat?

M'ha aportat molta confiança en mi mateix, que és molt important quan cal afrontar un problema... moltes vegades em dic, si vaig arribar allà, també puc arribar a solucionar això.

Entrevista relitzada per Cristina Gutiérrez

13 Fes-te amic de la Fundació a www.lagranja.cat

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

ens recolzen en la nostra lluita per l’educació

La Vanguardia Suplementos Reportatge sobre educació emocional 1 de gener de 2011

Canal Català Vallès Oriental fent un reportatge als Petits Grangers 27 de gener de 2011

Dues iniciatives de La Fundació per què l’anglès sigui un idioma útil per als infants

VOTV fent un reportatge a La Granja 18 de gener de 2011

Stage de 3 dies per als futurs mestres, per potenciar l’educació emocional i la creativitat La intenció de la Fundació és que l’educació emocional formi part de la formació dels futurs mestres. Durant uns dies experimentaran què és la consciència i l’autoregulació emocional i

faran pràctiques amb nens d’infantil amb l’objectiu de que interioritzin aquest gran recurs que els serà útil en la seva professió.

(Més informació al web lagranja.cat)

·Agermanament entre escoles britàniques i catalanes ·Colònies escolars en anglès sense cap cost addicional

El projecte “Petits Grangers” (escola de natura per a nens d’un i dos anys) La nostra Escola de Natura per a nens d’un i dos anys és un projecte innovador que la Fundació vol donar a conèixer perquè podem demostrar que es pot treballar l’educació emocional amb nens molt petits. El resultat del nostre sistema educatiu aconsegueix assolir objectius com la fortalesa interior, l’autonomia personal o l’autoestima dels nostres alumnes. Part del nostre sistema educatiu

és l’experimentació i vivència de tots els conceptes que ensenyem, motiu pel qual els nens i nenes Petits Grangers surten cada dia a fer un passeig de 2 o 3 hores (cada dia... plogui, nevi o faci sol !).

En aquest passeig a la natura visitem el bosc, l’hort, els animals de granja, els circuits de psicomotricitat al bosc o muntem a cavall o en carro.

(Més informació al web lagranja.cat)

Campus esportiu d’alt rendiment amb activitats per a la millora dels resultats Educació Emocional per a infants i joves esportistes

Tots sabem de la importància de les emocions i del que sentim a l’hora de buscar un rendiment esportiu.

Quantes vegades un sentiment d’equip, de creure’s capaç, de que “sí podem” ha estat determinant per guanyar o perdre?

Els últims anys grans coachs com ara Pep Guardiola o Xavi Pascual han introduït la intel·ligència emocional en la manera de fer dels grans equips, però perquè no introduir-ho també ens els nens i joves?

Per què negar-los aquesta formació que els pots canviar la percepció de les coses, i per sobre de tot la percepció de si mateixos i del que poden arribar a ser o fer?

Vine a la nostra Fundació a fer el teu Campus, vosaltres us encarregueu dels cossos i la tècnica... i nosaltres de les ments !

14 Trobareu totes les entrevistes, reportatges i videos a www.lagranja.cat

VA D’EDUCACIÓ

Entrevistes del Va d’educació, no publicades en aquest especial Per aquest número especial hem fet una selecció de les entrevistes que hem cregut més representatives. No oblidem però a totes les persones que han anat apareixent número rere número. Des d’aquí us volem donar el nostre sincer agraïment.

Moltíssimes gràcies per la vostra col·laboració, sense vosaltres no hagués estat possible arribar fins aquí.

Trobareu totes aquestes entrevistes al nostre web www.vadeducacio.com o a www.lagranja.cat (dins de publicacions).

Mercè Company Escriptora (nº1)

Joan Carles Navarro Jugador de bàsquet (nº1)

Nona Asensio Company Exalumne (nº1)

Julio Tena

Tortell Poltrona

Ignasi Casals

Lucrecia

Beatriz Ferrer Salat

Dra. Montse Domènech Xesco Espar

Dra. Mª Lluïsa Ferrerós Toni Munné Doctora (nº4)

Restaurador corporal (nº4)

Oriol Artigues

Alfred Rodríguez Picó Ernest Maragall Meteoròleg (nº4)

Ex conseller d’educació (nº5)

Enric Masllorens

Antoni Bassas

Mònica Terribas

Martí Boada

Roberto Dueñas

Ferran Adrià

Dr. Jordi Royo

Joan Rigol i Roig

Jordi Pujol

Xaro Mariscal

Director d’escola (nº2)

Director d’escola (nº5)

Cuiner (nº7)

Cantant (nº2)

Periodista (nº5)

Psicòleg (nº8)

Monitor (nº1)

Pallasso (nº1)

Campiona olímpica de doma (nº2) (nº3) Metge

Monitor (nº4)

Periodista (nº6)

Expresident del parlament(nº8)

Asha Miró

Presentadora (nº1)

Entrenador ‘Handbol (nº3)

Dr. en ciències ambientals (nº6)

Expresident de la Generalitat (nº9)

Jugador de bàsquet (nº7)

Mestre (nº9)

15 Fes-te amic de la Fundació a www.lagranja.cat

VA D’EDUCACIÓ

Bartomeu Muñoz Vicepresident del Barça i economista

A la Masia no els ensenyem a estar motivats per ser estrelles, sinó per ser el millor que puguin arribar a ser Com a pare i com a representant d’un club esportiu, com és d’important l’esport en l’educació d’un nen o d’una nena?

Això és un tema del que en parlo sovint a casa i al Barça, perquè penso que juntament amb l’escola i la família, l’esport és basic en l’educació ja que permet que un nano conegui altres nens que fan el mateix però treballant en equip, que tingui una motivació extra que el farà sentir bé amb ell mateix i que s’haurà d’esforçar molt perquè li surtin bé les coses. Tu pots anar a l’escola, aprendre alguna cosa i memoritzarla, però en l’ esport això no serveix, l’esport és viu en el dia a dia, s’ experimenta i és on més s’ interioritza la cultura de l’esforç, causa bàsica perquè un esportista tingui èxit.

tard, sovint amb la maduresa necessària per saber gestionar-la adequadament. Per altra banda amb l’esport et dones conte que no estàs sol al món i que has d’aprendre a triar la gent del teu costat per arribar a l’èxit ja que en l’esport no pots ser individualista.

Jo sempre comento als pares que els seus fills han de fer dos esports, un d’individual i un altre d’equip. I quan arribin als 14 o 15 anys, que decideixin quin trien. Però han de fer els dos perquè així sabran el que és viure sol un esforç i viure’l amb equip.

No hi ha nens que no els agradi fer esport, hi ha pares que no ensenyen als seus fills a fer esport

Què passa quan tens un fill al que no li agrada fer esport?

Això no existeix, això passa quan els pares no fan esport. Al final el que fan els nens és imitar el que fan els pares. És quan són petits (4, 5 anys) quan s’ha de començar a treballar-ho i si després quan tinguin 16 anys i vegin que no progressen ho deixen, no passa res, ja han interioritzat l’esport en el seu cos com una necessitat.

No hi ha nens que no els agradi fer esport, hi ha pares que no ensenyen als seus fills a fer esport.

Tu vas fer esport de petit? Que et va aportar a nivell de fortalesa interior?

Crec que l’esport fa que descobreixis unes parts de la vida (com les drogues, la nit o l’alcohol), molt més

Per al Barça és important utilitzar tècniques d’educació emocional en els seus equips, perquè les feu servir?

Sí, és necessari. Pensa que parlem

d’uns nens (com Guardiola, Messi o Iniesta) que han estat seleccionats per poder jugar en un dels millors equips del món. Aquestes tècniques són molt importants per ajudar-nos a explicar a aquests nens que només el fet d’haver estat escollits, ja és una sort perquè tenen unes condicions innates, però que han de treballar al 100% sempre.

A la Masia se’ls ensenya que tot s’ha de fer al 100%, també les mates, les naturals o cada entrenament. Els ensenyem a estar motivats no per ser estrelles, sinó per ser el millor que puguin arribar a ser.

I quan arriben a professionals les prioritats canvien ja que els diners no els motiven ni tampoc un futur en un equip millor perquè ja estan en un dels millors clubs. Aquí és on aquestes tècniques ens segueixen ajudant per aconseguir que siguin un equip, i no només en 1 o 2 partits sinó sempre i cada dia i a cada entrenament.

El Barça té els valors de la humilitat barrejat amb l’esforç continu i el de donar bon exemple. Han de ser un exemple perquè si ells fan una cosa mal feta molta gent els observa i els imitarà. A vegades un jugador no arriba a un equip com el Barça perquè aquesta és una responsabilitat que no pot arribar a assumir. És cert, el Barça em serveix d’exemple a mi i molts companys

Cristina Gutiérrez i Bartomeu Muñoz

VA D’EDUCACIÓ

per parlar amb els meus alumnes de valors com la humiliat El director de la Masia una de les coses que ensenya als nens és que si marquen un gol ho celebrin amb poc entusiasme, si guanyen el partit que saludin a l’equip contrari i que no comencin a presumir, i que si perden que no s’enfonsin que hi haurà una altra oportunitat.

Si aquests nens i també els jugadors professionals del Barça tenen la sort de rebre formació en educació emocional per treure el millor d’ells, per què això no es pot fer amb tots els altres nens? nens d’altres clubs de Catalunya per exemple.

Un club no comença amb un entrenador, sinó amb un president que el que ell pensa i vol és el que transmet a la organització. Ja fa anys que pensem que això és el millor per l’esport i en Pep coincideix amb el seu projecte amb el del Barça. Estem intentant comunicar el que en Pep fa a la resta del club.

En Pep és un entrenador que posa per davant la part emocional a la part esportiva Caldria comunicar com l’intel·ligència emocional ha ajudat al Barça en els resultats que aconsegueix.

El Barça ha tingut aquests últims anys una Masia de jugadors que han anat jugant i que ara tothom en parla, però fa trenta anys que existeix.

Els últims 5 anys hem creat, sense voler, una Masia d’entrenadors i de coachs. Molts d’aquests entrenadors que el Barça ha format estan a altres equips, i estan exportant el que han après aquí.

Gràcies a en Pep hi ha molta gent que mostra interès en conèixer el nostre model i l’ està seguint perquè funciona. En Pep no està sol, hi ha un equip impressionant al seu voltant, un equip que pensa el mateix, que estan tots a una i que tenen les coses molt clares (Tito Vilanova, Guillermo Amor, Albert Puig, Al-

Bartomeu Muñoz Vicepresident del Barça i economista.

Edat: Tinc 57 anys.

Lloc de naixement/ residència: Vaig néixer i visc a Barcelona.

Casat amb dos fills de 9 i 12 anys.

Professió: Soc empresari.

Interessos: M’agradaria que es repetís el que ha passat aquest any, que nens que el Barça ha format arribin al cim del món com els millors esportistes.

L’ important de la vida, per a mi, és estar satisfet del que fas cada dia. bert Valentí, etc). Si aquestes tècniques són el futur, potser el Barça algun dia es planteja fer una Masia o una universitat de coachs. En Pep és un entrenador que posa per davant la part emocional a la part esportiva, hi ha pocs entrenadors així.

Què passaria si a l’escola primer fossin les emocions i després els estudis, com fa Guardiola?

Milloraria substancialment el potencial dels nens i nenes. Veig que avui dia no s’ orienta als joves cap els seus talents innats, ni família, ni escola... cal posar-hi atenció aquí i fer alguna cosa.

Entrevista realitzada per Cristina Gutiérrez i Gemma Espinagosa Fotos i transcripció: Alexandra Borja

Edita La Granja, Fundació per a la educació Sta. Maria de Palautordera - Apartat de correus núm 3. 08460 Tel.: 93 848 22 77 - Fax: 93 848 22 03 - e-mail: la-granja@la-granja.net Maquetació Sergi García Andrés - sgadisseny - sgadisseny@gmail.com Redacció Cristina Gutiérrez - cristina@la-granja.net Correccions Carles Domènech i Míriam Bilbeny Fotografies Susanna Gutiérrez, Eva Calduch i Alexandra Borja www.vadeducacio.com / www.lagranja.cat

16 Fes-te amic de la Fundació a www.lagranja.cat