Vanessa Nueda, mare i responsable de Trade Marketing
6
El càncer a casa és una aventura pirata Tinc 35 anys. Mare de bessons de 4 anys. M´encanta estar amb els meus fills, són el meu gran hobbie. M´agrada la meva feina, sóc responsable de Trade Marketing en una empresa.
Com encaixes la notícia que tens càncer de mama? És difícil. Costa encaixar-la. Em vaig preguntar: “per què jo?” i en aquell instant em vaig respondre: “i per què no? a tots ens pot tocar”. També vaig pensar que m’havia tocat a mi i no al meus fills, i podia estar agraïda. El pitjor, recordo, va ser explicar-li a la meva mare, però li vaig dir “mamà no ens enganyem, és una putada però és el que hi ha, farem el tractament que toqui i no em moriré d´això”.
“Anar sempre amb presses és viure en un cercle viciòs” Com és el teu dia a dia? Et canvia. La meva ginecòloga em va dir que hauria de demanar una baixa llarga i vaig contestar-li “què et penses, que em quedaré a casa? com si estigués malalta!!”. Una malaltia et canvia la vida, és un abans i un desprès i valores altres coses. Tot el dia anem amb presses, amb nervis i portem als nens corrent a l’escola. Des de bon matí esmorzem ràpid, caminem ràpid, parlem ràpid perquè sembla que se’ns acaba el temps. M’he adonat que vivim en un cercle viciós. Com els vas explicar la malaltia als teus fills? Va ser molt fàcil, tenia clar que volia normalitza-ho i que tothom
ho sàpigues, és una cosa de la qual no t´has d´amagar, no m´importa explicar-ho a qui calgui. Jo no vull que em mirin pel carrer preguntantse què em passa. Només vaig tenir el dubte de com explicar el tema dels meus cabells. Els nens perceben les emocions, així doncs ho vam explicar amb tranquil·litat, de manera positiva. Simplement els hi vam dir que la mama tenia mal al pit i l’endemà m’operaven. Em van venir a veure i vam fer un aventura de tot plegat; em feien cures, el catèter era el botó màgic per on em posaven la medicina i ho van viure de una manera molt natural. El dia abans de la “quimio” els hi explicava un conte que fa saber que la medicina que cura també fa caure el cabells.
“La por ja no la tenim a casa, no hi és, va marxar” Com afecta a la relació de parella? És dur però jo ho porto bé des de el primer moment, i ell em diu que és fàcil perquè no estic enfonsada. L’únic moment que ha tingut por és quan em van diagnosticar tres “insitus” més (allò que l’equip mèdic anomena precàncer) en una segona revisió. Por de que jo em tanqués en banda, que no volgués operar-me de nou. Però va ser el contrari, a mi m’és igual que em treguin el pit, només vull estar bé. Ell s´encarrega de bus-
car teràpies alternatives. Em compra de tot, em cuida. No ens ha afectat de manera negativa, estem igual o fins i tot més units que abans, tenim una base sòlida. Som tot un. I els teus pares…? Per a la meva mare és un pal molt gran. Si et poses a la seva pell, i més quan ets mare, és un cop dur. Però ella em veu bé i a poc a poc va fent. I el meu pare parla poc, no expressa els seus sentiments, li costa molt, no llegeix ni el meu blog (el crep de mi vida). Ha canviat el teu ordre de prioritats? El més important sempre han estat els meus fills i ho continuen sent. Però en moments puntuals la feina i el sentit de responsabilitat em podien fer desbancar moltíssimes coses i ara això ja no passa. Què li diries a una mare que estigui passant pel mateix que tu? Que sigui sincera amb els seus fills! que els hi expliqui tot, els nens ajuden molt, tenir-los al teu costat i veure que estan bé. Si els hi amagués ells sospitarien que alguna cosa no va bé i estarien neguitosos i això t´afecta, i no és el mateix portar aquesta malaltia amb alegria que si a sobre tu estàs angoixada i apàtica. No és el mateix veure que els teus fills entren per la porta de casa contents, o que vénen i et toquen el cap i et diuen “que guapa estàs sense cabell” o “t´estimo molt”, i no que t´hagis