Ermita de Les Alegries Fou la primera Parròquia de la Vila de Lloret. Té un campanar romànic i pintures al fresc de Calàndria. En aquells temps era força habitual que el mar cobrís tot el pla fins al lloc anomenat Les Alegries. El terreny per a l'edificació del temple i per al cementiri corresponent, en un radi de uns 30 metres d'aquí el nom de La Sagrera amb què era conegut el barri -, fou donat per Sicarda, senyora del Castell i terme de Lloret, vídua del noble Humbert de Ses Agudes. A la consagració de l'església, feta pel bisbe Berenguer Vifred el 8 de gener de 1079, van assistir-hi la senyora Sicarda i els seus fills, un dels quals - Bernat Humbert seria precisament el següent bisbe de la diòcesi (1093-1111), mort en una expedició a Palestina. Consta que, antigament, l'ermita era coneguda també com a Nostra Senyora de Palos o Palou. Tal volta es tractaria d'una mala lectura de Ntra. Sra. de l'Alou, referint-se a la terra franca (alou) que havia donat Madona Sicarda. En construir la nova parròquia de Sant Romà, arran del mar, a principis del segle XVI, l'antiga esglesiola rural fou coneguda com a "l'església vella" o "la Mare de Déu antiga". Més tard, passà a ser l'ermita de la Mare de Déu de les Alegries. L'ermita té característiques de construcció romànica, si bé les reformes modernes fetes els anys 1913 i 1940 la desfiguraren, sobretot per la part del campanar, al qual s'afegí un pis d'arcades i es rematà amb uns falsos arcs llombards de ciment i una teulada de colors envernissada.
Can Saragossa En els seus orígens era un dels masos més antics de la vila. Les reformes modernistes del segle XIX el van convertir en un lloc d’estiueig de luxe fins a la seva reforma com a hotel l’any 1954. Les primeres dades de l’existència del mas es remunten a l’any 1317. En aquella època el terme de Lloret estava format per 26 masos i 9 bordes, repartits per tot el territori. La pesta negra no va fer excepció a Catalunya i va deixar molts masos en estat d’abandonament, però Can Saragossa, afortunadament no se’n va veure afectat. Un inventari de l’any 1631, dona dades sobre la distribució del mas així com també sobre el bestiar i els cultius: arbres fruiters, blat, fesols, cigrons, faves i cols. L’any 1885 Narcís Saragossa Ametller, metge cirurgi{, va esdevenir propietari del mas per herència. Ell va ser el responsable d’encarregar les obres de remodelació de l’edifici que van culminar l’any 1902. La reforma va donar a l’edifici un aire de palauet modernista, seguint els corrents dels estils historicistes neogòtics que tan de moda estaven a inicis del segle XX. Les èpoques successives van ser d’esplendor per a Can Saragossa amb entreteniments de la societat benestant d’estiuejants que consistien en festes de luxe, balls de disfresses i jocs de tennis. L’any 1954 l’edifici es va convertir en hotel de 10 cambres anomenat Hotel Manyana que va estar en funcionament durant deu anys. quan hi vivien el matrimoni Joan Carbó Vilas i Maria Palaudemas.
Els jardins de Santa Clotilde. El marquès de Roviralta va encarregar l’any 1919 el projecte dels jardins de Santa Clotilde a un jove paisatgista i arquitecte: Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Els terrenys que ocupen actualmente els jardins estaven dedicats a la plantació de vinyes i el marquès els va anar adquirint fins arribar a la seva extensió actual de 26.830 metres quadrats. Els jardins es troben situats sobre un penya-segat amb vistes al mar, entre Cala Boadella i la platja de Fenals. La ubicació dels jardins fa que el marc que l’envolta, la Mediterr{nia, es converteixi en un participant més de la grna escenografía vegetal que aconsegueix crear Rubió i Tudurí. L’arquitecte era un jove immers en les corrents artítiques prponderants del momento, en especial, el noucentisme, que pretenia recuperar la recuperació de la forma clàssica a través de de la recerca de la simetría, la proporció i l’ordre. Per transmetre aquests ideals en un espai com un jardí, Rubió i Tudurí se servir{ de diversos factors, com l’anomenada art topiària que consisteix en retallar la vegetació per donar-li forma i crear espai. Com que els jardins es troben sobre un penya-segat, hi havia molts desnivells a salvar i, per tant, va ser imprescindible la creació d’escales i rampes. Un manera que es va nventar per integrar aquests elements arquitectònics dins la natura vegetal que els envoltava és la que podem observar en les grans escalinates. Entre esglaó i esglaó hi planta heura de manera que si observem l’escalinata des de baix fa la impressió d’una cascada vegetal. La vegetació que trobem als jardins és pròpia de la conca mediterrània. Hi destaquen pins, til·lers, àlbers, pitòspors i xiprers. Es té una cura màxima de les plantes en floració perquè el seu aspecte sigui sempre florit. És per això que, segons l’estació, s’alternen diverses espècies. Les fonts de les escalinates i dels petits estanys són també un aspectea tenir en consideració: els sortidors de l’escala de les sirenes, fetes per Maria Llimona, sembla que tinguin un diàleg amb el mar.
El cementiri de Lloret de Mar va ser projectat per Joaquim Artau i Fàbregas (1876-1946), un mestre d'obres que el va construir entre 1896 i 1901. La inauguració oficial d'aquest recinte va tenir lloc el 2 de novembre de 1901 i, a partir de llavors, hi varen participar arquitectes i escultors de renom: Josep Puig i Cadafalch, Antoni M. Gallissà i Soqué, Lluís Llimona, Vicenç Artigas i Albertí, Bonaventura Conill i Montobbio, Ismael Smith, Eusebi Arnau... i deixebles de l'escola de Gaudí. Un dels panteons més bonics del cementiri el va fer Puig i Cadafalch. Per dintre té petits mosaics amb lletres gòtiques, escuts i un sarcòfag d'estil medieval. Cal destacar l'hipogeu Camps i Nonell, construït entre 1908 i 1910. És l'únic que és obra d'un escultor com va ser l’Ismael Smith (18861972). Tot i que no prou reconegut, Smith és una figura important de la seva època. Va donar una col·lecció de la seva obra al British Museum de Londres. Bonaventura Conill és un altre dels arquitectes que va deixar petjada al cementiri de Lloret. Amic de Gaudí, a Lloret va fer el 1903 l'hipogeu Durall i Carreras. L'hipogeu està presidit per un àngel, fet parcialment amb marbre blanc, orant. També va fer el panteó Esqueu i Vilallonga. És la imatge del cementiri perquè està a l'entrada i està presidit per una creu altíssima. Com anecdòta: Bonaventura Conill i Ismael Smith col·laboraven a la revista satírica de principis de segle Cu-cut. A Lloret hi van fer feina i al Cu-cut es reien del mort i de qui el vetlla.
Monument de l’Angel L’1 de maig de 1904, per la diada de la Mare de Déu de Gr{cia, i durant l’aplec que en aquella data es celebrava cada any a Sant Pere del Bosc, s’inaugur{ el monument de l’Àngel, situat al cim del turó de Ses Pedres Lluïdores. El monument es convertí en un homenatge a mossèn Cinto Verdaguer, el gran poeta català, autor de “L’Atl{ntida” i “Canigó”, que havia visitat Lloret el 1898, amb motiu de la seva col·laboració en la reforma dels goigs a la Mare de Déu de Gràcia i del Cant a la Creu. El projecte del monument de l’Àngel era d’Enric Monserd{ i Vidal, pintor barceloní, la part escultòrica anà a càrrec de Frederic Bechini, Eusebi Arnau i Joan Pujol, mentre que la part d’obra fou assumida pel mestre de cases lloretenc Valentí Soliguer.El bust de baix relleu de Verdaguer va ser fos als Tallers de Mas Riera i Campins. Les despeses anaren a c{rrec d’en Nicolau Font i Maig, propietari del santuari, que aleshores tenia 74 anys.
Ermita de Sant Quirze. És, sens dubte, l’ermita més antiga de Lloret, construida aproximadament al segle IV D.C. i que ha estat destruïda i reconstruïda en moltes ocasions. A la vora d'aquesta ermita, s'han trobat fragments de ceràmica romana, una moneda de Constantí i diverses sepultures, tot indicant el seu origen paleocristi{. Es creu que rememora la victòria d’un general rom{, cristi{, de nom Chirici o Cirico. Al segle IX va ser destruïda pels àrabs i tornada a aixecar gràcies a un ric i creient propietari anomenat Quirze, un segle després. Torna a ser destruïda, aquesta vegada pels genovesos al segle XIV, però la seva estructura actual és, bàsicament del s. XVIII. De l'antiga construcció medieval en resta el que avui són les dues sagristies i l'altar major, amb una porta de mig punt i dues finestres, tapiades. L'ampliació del s. XVIII és la nau principal, que dóna al conjunt un aspecte quadrat. La façana té una porta i una finestra quadrangulars i un campanar d'espadanya. Després d'una recent restauració, ha estat decorada amb motius pintats. La primera referencia documental la tenim l’any 1079, amb la consagració de l’església de Sant Rom{ (avui dia Les alegries), quan es citat directament “A meridiei parte similiter terminatur in parrochiae Sti. Ioannis in valle marina et sic vadit per ecclessiam Sti. Chirici."
Ermita de Santa Cristina En prospeccions aïllades, hom ha recollit pels voltants del santuari de Santa Cristina diversos materials arqueològics d'època romana republicana i alt-imperial (Segles II A.C.- II D.C) Aquestes troballes reforcen d’hipòtesi de que, on ara és l’actual ermita, n’hi hagués un temple rom{ consagrat a una divinitat femenina. La primera notícia que se'n té és de l'any 1376. La creixent devoció popular permet l'edificiació del santuari, duta a terme entre 1764 i 1772. És d'estil neoclàssic i té un riquíssim altar major de marbre fet a Itàlia, i una interessant col·lecció d'ex-vots i de vaixells en miniatura. Quant a l'estil arquitectònic, predomina el grecoromà. A destacar l'altar major, de marbre de diferents colors. El retaule és una gran pintura d'un autor desconegut, de l'Escola Toscana, i representa la mort de Santa Cristina assagetada davant del governador Julià. També la devoció a Santa Cristina mogué el poble a adquirir, en el decurs dels segles, tres de les relíquies més importants de la Santa: el crani, una costella i un fèmur. La costella i el fèmur desaparegueren a conseqüència de la Revolta de 1936. Es conserva el crani i un petit os, relíquia, aquesta darrera, que es transporta en processó marítima cada any per les Festes de Santa Cristina.
La Dona Marinera L'any 1966, amb motiu del mil·lenari de Lloret (primera vegada que apareix referència a la població de Lloret va ser un pergamí datat de l'any 966 de la nostra era amb motiu de la donació de la Vall de Tossa que fa el comte de Barcelona, Miro I, al monasteri de Ripoll. Consta com LOREDO i per les indicacions geogr{fiques fa al·lusió a la ciutat que avui coneixem com Lloret de Mar) es va encarregar la realització del monument a "La Dona Marinera" que es pot contemplar al final de la platja de Lloret. L'escultura de bronze, obra de l'artista Ernest Maragall, fa una alçada de 2,40 m. sobre la roca i representa una figura femenina que guaita el mar en actitud de saludar o acomiadar. És un homenatge a la dona de l'època marinera que sovint fou la que tirà endavant la llar mentre l'home era a cercar fortuna a l'altra banda de l'Atlàntic. Aquesta escultura, també anomenada "Venus de Lloret". Al voltant d'aquesta figura s'ha creat una llegenda on s'explica que, la persona que miri a l'horitzó (com l'est{tua) i al mateix temps toqui amb la seva ma el peu dret de l'escultura veurà realitzats els desitjos que formuli en aquell moment. "Nuestra Mujer Marinera ser| a la vez madre e hija, novia, esposa y hermana de los que fueron y de los que somos ; de quienes en los mares y en las Américas hicieron la fortuna de nuestra villa, y de nosotros, sus sucesores que, apoyados en el prestigio y en la riqueza que ellos crearon, nos toca por senderos muy distintos —los del turismo internacional— continuar su obra y mirar el porvenir con esperanza" Josep Maria Clua, alcalde de Lloret de Mar
Castell d’en Plaja. Aquesta singular vivenda privada, fou iniciada entre els anys 1933 i 1935, per mandat del seu propietari l’industrial gironí Narcís Plaja i Martí, sota la supervisió de l’arquitecte Isidor Bosch. El nom amb el que originàriament va ser batejat era de Castell de Santa Maria, i la seva construcció es perllonga fins l’esclat de la guerra civil. En paraules del propi Narcís Plaja, el Castell només és realitzat a la meitat. És, per tant, una obra inconclusa sobre la idea inicial. Degut a l’interés del industrial per trobar un lloc de relax i de pesca, va trobar un tros de terreny en venda. Començà a edificar arran de mar i per fer-ho enquibir dins el paisatge, va optar per donar-li un aire gòtic-militar, aprofitant les pedres del terreny i portar-ne més des de les canteres de Girona. Els seus coetanis van criticar-li durament aquesta construcció que malmetia Sa Caleta, però amb el pas dels anys s’ha convertit en icona de la vila marinera de Lloret.
La Casa Font, ( o com també és coneguda com Cal Conde, Can Piuet o Can Comadran) fou construïda l'any 1877 pel lloretenc Fèlix Torras i Mataró per ordre de Nicolau Font i Maig. Aquesta casa va obtenir el permís d'obres, segons consta a l'arxiu municipal, el 28 de setembre de 1876. En ell s'esmenta una casa amb dos pisos —les golfes i el soterrani hi devien anar implícits— i es va pagar per la llicència 67'50 pessetes. La casa s'acabà de construir l'any 1877. A la façana, en el remat de la part superior, hi figurà un anagrama amb una N i una F, les inicials del primer propietari. Un cop mort "El Conde" la casa pass{ al seu nebot Agustí Cabañas i Font. Aquest, al seu torn, per testament atorgat el 22 de maig de 1916, deixà la casa als seus nebots Nicolau i Agust í Cabañas i Llovet. Nicolau Cabañas adquirí la propietat de la meitat que corresponia al seu garmà Agustí en data 9 de maig de 1940. L'esmentada casa, composta de soterrani, baixos, primer i segon pis, golfes i pati, tenia una superfície de 214 m2. El 19 de desembre de 1940 la casa senyorial del carrer de Sant Carles n. 10 i la de la cantonada són venudes per Nicolau Cabañas Llovet a l'industrial tèxtil sabadellenc Ferran Comadran i Torres per la quantitat de 75.000 pessetes.
Parroquia de Sant Romà Construïda entre els anys 1509 i 1522, al barri conegut com de Sa Carbonera, conté retaules de pintura catalana del segle XVI d'en Pere Serafí "lo grec" i Jaume Fontanet. L'església fou bastida en l'estil gòtic català, estava dotada d'elements de fortificació (es va decidir que la nova parròquia també havia de servir de refugi als feligresos durant les incursions dels pirates. Així, el campanar fou emmerletat i proveït d'espitlleres i, la porta d'entrada (que era llevadissa) corria per dintre d'un solc ben profund). i, originàriament, devia tenir una nau única. Després, durant la resta del segle XVI i el XVII, es devien construir altres dependències i, sobretot, capelles laterals segons es dedueix d'informacions sobre diversos altars i retaules. El de l'altar major fou encarregat pels jurats de la Universitat de Lloret, l'any 1541, als pintors Pere Serafí, conegut per "lo Grec", i Jaume Fontanet, i costà unes 1.300 lliures que es van acabar de pagar el mes d'octubre de 1559. L'interior de la nau és de fines proporcions i les estructures del presbiteri i de la volta són molt aptes per a ser pintades i fer d'aquesta església una joia de l'art modern. Els constructors foren els Bartolomé Ruffi, pare i fill, i en Pere Capvern, mestres d'obres i picapedrers de Girona. Les obres costaren 3.000 lliures catalanes. De la crema de 1936 se salvaren 9 taules del segle XVI, pintades per en Pere Serafí amb la col.laboració d'en Jaume Fontanet que, segons els entesos, representen "passos de la vida de Sant Romà monjo". A la capella del Santíssim Sagrament de l'any 1916 i en el Baptisteri, hi ha set quadres grans que després de la Guerra Civil es trobaren en unes golfes del campanar on romangueren ignorats durant molt de temps. Representen passatges de la Passió del Senyor. En algunes d'aquestes pintures semblen endevinar-se influències venecianes. D'art modern hi ha, entre d'altres, una imatge de pedra de la Verge de Loreto i una talla del Sant Crist, ambdues de l'escultor Monjo.
Casa de la Vila Corria l’any 1867 quan s’acord{ l’enderrocament de la Torre de la Vila, llavors indret de reunió del consistori lloretenc després del vistiplau del governador civil el mes de juliol d’aquell any. El mes de setembre queden redactats els projectes i pressupostos de la nova casa de la vila i l’obra és encarregada als arquitectes Felix de Azúa i Martí Sureda. L’obra es pressuposta en 19.981.660 escudos, que representava quatre vegades més el pressupost ordinari de l’ajuntament. La Casa de la Vila va ser inaugurada, de manera solemne i amb presència de les autoritats provincials el mes de febrer de 1872. Anys després, el 1884, s’inaugur{ el telègraf i poc després s’instal·la el rellotge i el campanar, anomenat “Bona Nit”, treball realitzat pel ferrer Pere Tarrats.
Aquest calendari recull 12 monuments que conformen el nostre patrimoni material més valuós. Cadascú té una història, que és part de la nostra història, sovint no gaire coneguda. Des de La Lletra Borda, i través dels nostres blocs, intentem apropar aquesta història al públic en general, utilitzant internet com a transmissor i permetre una major difusió dels tresors de la nostra vila.
Fotos: Ajuntament de Lloret de Mar Silvia Baro Joan Antoni Hernández Vicenç Llavero Recopilació documental: Vicenç Llavero Fonts documentals: Ajuntament de Lloret de Mar Lloret Turisme Consell Comarcal de La Selva Lloret Gaceta Revista Tramuntana Punt Diari Es permet la lliure distribucció d’aquest material. Queda prohibit el seu ús per a fins comercials.