1134 La Selva
Lloret
De Tossa a Lloret avancem per la carretera que, mentre no estigué remodelada la de Llagostera, era l’accés més còmode a Tossa, fa uns anys. Hi ha revolts, encara que no tan sobtats com a la de Tossa a Sant Feliu, i alguns miradors esplèndids sobre el mar (val més mirar el mar i no algunes incomprensibles edificacions que desfiguren el paisatge terrestre en aquell tram). Lloret ha tingut també una llarga tradició literària i de premsa, local i per a tot el districte, que sortia de la vila, on l’estiueig i el comerç marítim, així com el contacte més assidu amb Barcelona, atreien personalitats i iniciatives. Des de Lloret mateix Esteve Fàbregas va fer, en el marc de les possibilitats que cada etapa històrica li oferia, l’esforç de recuperar el passat i projectar amb originalitat aspectes que trobava útils per al seu present. Avui, el seu llegat i el d’altres continuadors ens permeten d’esbossar el canemàs inicial d’un recorregut literari de Lloret, que amplia i completa el que volia i començà a definir ja en els llunyans anys 50 —i tot i tenir títol, “Sinfonía (o “Melodía, segons com) de Lloret”, i índex definit i anunciat, no s’arribà a publicar mai— el poeta lleonès Lope Mateo. Estiuejant a la vila, Mateo havia escrit nombrosos articles a la premsa lloant el paisatge i les condicions de Lloret, alhora que es vinculava a determinades operacions comercials, coses totes dues que el feren popular. El 1956 oferí en el marc el Club Marina, el “casinet” de Lloret (“uno de los últimos reductos del Lloret tradicional”, en mots el corresponsal del diari Los sitios) “una charla-recital sobre el tema Motivos literarios de Lloret”. Autor de poesia castellana publicada sobretot els anys 40 i ja gran en arribar a Lloret, dedicà també diversos sonets ben construïts a la població que “como una concha nacarina / abre su luz abajo, ante la arena”, o a algun dels seus racons com ara sa Caleta (“sonríe
Santa Cristina
de paz llena, / sobre el cantil donde lloró Marina”). Lloret és per a ell “monte y mar en la calma vespertina”, una oreneta travessa el cel serè de cap al tard i els pins, “canto de sombra y luz”, desprenen la seva flaire davant la lluna: Déu mateix “viene a habitar humilmente / la barca del oscuro marinero...” Anys després, Tomàs Roig i Llop, que passà temporades d’estiu a Lloret —com explica en les seves memòries Del meu viatge per la vida (1975)— reprengué la imatge de Lloret com “una daurada petxina dels déus”.