Temps d’ereccions (eleccions) g

TEMPS D’ERECCIONS (ELECCIONS)

ALBERT LLUECA

Ai! Mare quin empastre! Hui toca parlar d’ereccions d’eixes que tenen alguns mirant una bandera, un exercit o un escut. Ereccions que fan brollar la flama no sabem si del cap, del cor o del punt de la fava.

L’eròtica del poder, diuen alguns, és com si la vida fora un simple sainet. El sexe, o el seu complement, l’amor, han influït poderosament en la història de la Humanitat. Sostenen els pensadors marxistes, i no seré jo qui els porti la contrària, que en tot esdeveniment històric subjuguen sempre motivacions econòmiques. Potser convindria matisar que també les motivacions sexuals són, sovint, responsables de certes bandades de la Història, la qual cosa ve a corroborar la famosa dita de Juan Ruiz, l’arxipreste de Hita:

“Como dijo Aristóteles, cosa es verdadera, que el hombre por dos cosas trabaja, la primera por haber mantenencia, la otra cosa era por haber juntamiento con fembra placentera.”

És a dir, dit més planament, que les dues metes de la Humanitat són alimentar-se i copular. Això explica que el sexe, i l’amor, puguin a vegades alterar el rumb de la Història. A les proves em remet.

Però no sols és un tema actual dels nostres polítics.

Des de la remota prehistòria, el sexe ha prestigiat al poder. El principal privilegi del mascle alfa dominant en el ramat primitiu consistia a fecundar a quantes femelles pogués. Elles se sotmetien obedients, no sols a l’autoritat sinó a l’instint que sempre tendeix a millorar l’espècie amb els gens del qual es decanta com a exemplar superior del ramat. Aquesta tendència va perdurar en època històrica: els faraons tenien dotzenes d’esposes, moltes d’elles garants d’acords internacionals, perquè eren princeses dels estats aliats.

Però la implicació de política i sexe no sols ocorria en l’alcova del monarca. En l’estadi més primitiu de la Humanitat, l’intercanvi de dones entre tribus veïnes era una peça essencial en les relacions internacionals, a més d’evitar la perniciosa endogàmia que degenera al poble o família que la practica, com ha ocorregut amb certes cases reials europees. Aquest higiènic intercanvi genètic és el que subjeu en el mite llatí del “rapte de les savines”.

El sexe o la passió amorosa van desencadenar la guerra de Troia quan Paris, el petit príncep picaflor troià, va seduir a Helena, l’esposa del rei grec Menelao, i es va escapolir amb ella. Ens ho certifica Homer per més que els prosaics historiadors dedueixin que les arrels del conflicte van ser més aviat econòmiques: la rivalitat comercial entre grecs i troians. El mateix cal dir de la invasió islàmica d’Espanya en 711 que, segons la llegenda, es va desencadenar per una venjança del comte don Julián, governador de Ceuta, perquè el rei got Rodrigo li havia violat o seduït a una filla, Florinda o la Cava, en la cort de Toledo.

És més, el sexe ha estat la forma de fer patent l’explotació. A l’antiga Roma, l’home era educat en la bisexualitat perquè el seu domini anés més enllà de la dona. Els romans sodomitzaven els esclaus i els enemics derrotats «no per plaer, sinó per poder», explica la historiadora Eva Cantarella. A l’edat mitjana el senyor feudal tenia el dret de cuixa sobre les dones dels seus vassalls. També les dones poderoses han emprat el sexe per avisar qui mana. Astorat es va quedar Lluís XIV, el rei Sol, en veure que la reina Maria Teresa d’Àustria havia tingut una filla de pell negra. El gest del duc de Beaufort de regalar a la sobirana un esclau pigmeu, batejat amb el nom de Nabo, no va ser una bona idea. O sí. A la cort van fer córrer que, durant l’embaràs, la reina havia menjat moltes olives negres. El pigmeu, callat.

“El poder és el major afrodisíac”, deia Henry Kissinger, sabedor de la fila d’amants que han conegut les parets de la Casa Blanca al llarg de la seva història. La condició de president de la major potència del món ha aixecat les faldilles més cobejades, començant per la de Marilyn Monroe, que va caure en braços de John F. Kennedy fins a convertir els seus amors en un assumpte d’Estat. Probablement qui millor va entendre a Marilyn va ser la pròpia esposa traïda, Jackie Kennedy: a ella també li enamorava el poder. La cobejada vídua va caure després rendida davant Aristòtil Onassis, un home amb un físic més que opinable que també va embogir d’amor a una altra de les dives del moment, Maria Callas.

L’eròtica del poder, per tant, existeix i està ben localitzada per als especialistes en el comportament humà: el que enamora és una idea, una projecció, unes expectatives que un genera sobre l’altre, un món que atreu perquè des d’ell jo també puc ser fort. “Si estic amb ell, jo també sóc poderosa”, és la raó d’elles.

I aquí votar en este moment. Que idea sedueix més o no. Eixa és la qüestió. I ara hi ha dos versions, no sabem si dreta o esquerra, els que opinen “que l’amor és una baba que naix al cap i ix per la punta la fava” o els que pensen com Dante que “cal cardar-se a les ments (votants)” Ereccions, si, però no sols polítiques.