Com ens diem al Maresme

Alella, Arenys de Mar, Arenys de Munt, Cabrera de Mar, Cabrils, Caldes d'Estrac, Calella, Canet de Mar, El Masnou, Malgrat de Mar, Mataro, Montgat, Palafolls, Pineda de Mar, Premià de Dalt, Premià de Mar, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Vicenç de Montalt, Santa Susanna, Teià, Tiana, Tordera, Vilassar de Dalt, Vilassar de Mar

com ens diem al Maresme? guia de recursos / biblioteques municipals del maresme

com ens diem al Maresme?

Biblioteques municipals de Maresme Biblioteca cap de zona

Les biblioteques municipals del Maresme ja fa temps que trobàvem a faltar als nostres fons locals algun document que parlés en conjunt de l’origen dels malnoms de les poblacions de la nostra comarca, un tema molt popular, però amb una bibliografia escassa i molt dispersa. Enguany amb aquesta guia de recursos volem omplir aquest buit.

na (repica-truges) i Sant Pol (quina hora és?) i alguna població més. Això és perquè la guia és una iniciativa de la biblioteca pública de cada població i en aquestes concretament no n’hi ha.

La nostra intenció era recollir en un sol document l’explicació sobre l’origen del malnom de cada una de les poblacions, però un cop posada en comú la informació vam veure que algunes poblacions no tenien malnom, o potser s’havia perdut o oblidat amb els anys. Llavors hem optat per posar l’origen del nom de la població.

Com sempre, podreu gaudir d’aquesta documentació a la vostra biblioteca i, a través del servei de préstec interbibliotecari, podreu arribar al fons documental de les altres biblioteques municipals que treballen a la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona.

També trobareu a faltar l’explicació de malnoms tan coneguts com el d’Argento-

Veureu també que la bibliografia recull els documents que parlen dels noms geogràfics o topònims de cada població.

Finalment transcrivim aquí el fragment d’una cançó de remar publicada en diversos estudis (J. M. Pellicer i Amades, entre

d’altres), en la qual figuren els diferents malnoms dels pobles de la costa. “...a Montgat són calciners, venen la calç a fornades.

A Alella són cargolers, que els cargols en treuen banya; al Masnou són palangrers, que al ponent van a palangre.

A Premià són gafarrons, a Vilassar pengen ases, i a Mataró caps de bou de les senyores bissarres.

A Caldes en són nansers, i a Arenys se’n porten la palma.

A Canet són figueters, a Sant Pol són gent de manta, a Calella són cadells, i a Pineda males cares.

A Malgrat són carboners, venen carbó a la platja.”

Tordera Palafolls

Biblioteques Municipals del Maresme Biblioteca Ferrer i Guàrdia Biblioteca Pare Fidel Fita Biblioteca Sant Martí Biblioteca de Cabrera de Mar Biblioteca de Cabrils Biblioteca Can Milans Biblioteca Can Salvador de la Plaça Biblioteca P. Gual i Pujadas Biblioteca Joan Coromines Biblioteca La Cooperativa Biblioteca Pompeu Fabra

Biblioteca Tirant lo Blanc Biblioteca Enric Miralles Biblioteca M. Serra i Moret Biblioteca del Poblenou Biblioteca Jaume Perich i Escala Biblioteca Municipal Martí Rosselló i Lloveras Biblioteca de Sant Andreu de Llavaneres Biblioteca La Muntala Biblioteca de Santa Susanna Biblioteca de Can Llaurador Biblioteca Can Baratau Biblioteca de Tordera Biblioteca Pau Piferrer Biblioteca Ernest Lluch i Martín

Ajuntament d’Alella Ajuntament d’Arenys de Mar Ajuntament d’Arenys de Munt Ajuntament de Cabrera de Mar Ajuntament de Cabrils Ajuntament de Caldes d’Estrac Ajuntament de Calella Ajuntament de Canet de Mar Ajuntament del Masnou Ajuntament de Malgrat de Mar Institut Municipal d’Acció Cultural.

Ajuntament de Mataró Ajuntament de Montgat Ajuntament de Palafolls Ajuntament de Pineda de Mar Ajuntament de Pineda de Mar Ajuntament de Premià de Dalt Ajuntament de Premià de Mar Ajuntament de Sant Andreu de Llavaneres Ajuntament de Sant Vicenç de Montalt Ajuntament de Santa Susanna Ajuntament de Teià Ajuntament de Tiana Ajuntament de Tordera Ajuntament de Vilassar de Dalt Ajuntament de Vilassar de Mar

Arenys de Munt

Vilassar de Dalt Premià de Dalt Alella Tiana Montgat

Teià

Cabrera de Mar Cabrils

Calella Canet de Mar Arenys de Mar Caldes d’Estrac Sant Vicenç de Montalt Sant Andreu de Llavaneres

Mataró

Vilassar de Mar

Premià de Mar El Masnou

Malgrat de Mar Santa Susanna Pineda de Mar

Alella A Alella pa amb olo i al Masnou se’l mengen solo Diu el diccionari que un malnom és un “nom que es posa a algú, prenent-lo d’algun defecte, vici o qualitat”. El malnom és i ha estat, en definitiva, una eina per promoure la comunicació entre pobles (o per moure raons entre veïns, segons com es miri).

Els motius que des del segle XIX han designat la gent d’Alella són dos, per bé que el primer no va arribar a popularitzar-se i cal considerar-lo més aviat “de llibre”. Es tracta de cargolers, un qualificatiu que apareix a la bibliografia de finals del segle XIX i que prové d’una cançó popular anomenada “Tota la vora de mar fins a la ratlla de França”. Segons Josep M. Pellicer (Estudios histórico-arqueológicos sobre Iluro, Mataró, 1887) hauria estat “dictada per un pilot de Mataró”, un home de mar que resseguí les poblacions costaneres des de la seva barca i en batejà els habitants segons els costums. Alella hi apareix en aquests termes: “A Alella són cargolers, / que els cargols en treuen banya.” Josep Reig i Vilardell (Monografies de Catalunya, Barcelona, 1890) apunta que Cels Gomis ja recollia aquesta tonada l’any 1882 a l’Anuari de l’Associació d’Excursions Catalana. Gomis, doncs, hauria estat el primer, que sapiguem, a deixar-ne testimoni escrit.

Segons les seves paraules els orígens de la melodia es remuntarien al segle XVIII. El cert és, però, que almenys per al cas d’Alella el motiu que la cançó proposava no va anar gaire més enllà del paper, i que els municipis veïns es referien als alellencs i les alellenques amb la frase: “A Alella pa amb olo” (per “pa amb oli”). Són molts els qui ho recorden encara, però pocs els que saben el perquè de

la denominació. Pel que sembla, deien els nostres veïns que a Alella no sabíem parlar i, per no saber, no sabíem dir ni oli. Però la llengua sempre l’hem tinguda un bon xic llarga, i quan els masnovins ens burxaven amb “A Alella pa amb olo” es veu que els etzibàvem un “I al Masnou se’l mengen solo”. I tan amples.

Cristina Armengol Col·lectiu Cerquem les Arrels

Biblioteca Ferrer i Guàrdia Hort de la Rectoria, s/n 08328 ALELLA tel.: 935 559 055 a/e: b.alella.fg@diba.cat web: www.alella.cat/fitxa.php?id=313

horaris: (hivern) dl. de 15.30 a 20.30 h dt. de 15.30 a 20.30 h dm. de 15.30 a 20.30 h dj. de 15.30 a 20.30 h dv. de 10 a 13 i de 15.30 a 20.30 h ds. de 10 a 13 h dg. tancat

(estiu) dl. de 15.30 a 20.30 h dt. de 15.30 a 20.30 h dm. de 15.30 a 20.30 h dj. de 15.30 a 20.30 h dv. de 10 a 13 i de 15.30 a 20.30 h ds. tancat dg. tancat

Dibuix original realitzat per l’artista local Núria Campmajó.

Arenys de Mar Tothom és igual, poc més, poc menys Avui que escric aquesta petita col·laboració és dijous, i els dijous, a casa nostra, parlem en castellà. M’explicaré: pel que sembla en temps d’ahir a Arenys de Mar, que som un poble de senyors i que tenim partit judicial, registre, notaria i un munt de professions liberals, tothom tenia al seu servei alguna chacha i, és clar, els dijous a la tarda les minyones tenien festa, i quan es trobaven totes omplien els carrers del poble i parlaven en castellà.

Els de fora d’Arenys no entenien el que passava i per això deien que “els d’Arenys els dijous parlen en castellà”. Una altra versió és que els dijous s’organitzava al poble el mercat del suro. Baixaven aquest material que produeixen les alzines de les muntanyes del Montnegre i del Montseny i el venien al mercat. Com que de compradors venien de tot l’Estat, evidentment els tractes es feien en castellà.

La gent d’Arenys, que som uns “sardinetes” —som veïns de la mar—, tenim una particularitat ben curiosa, “dormim amb les ulleres posades”. Resulta que som tan intel·lectuals, tan savis, allò que coneixem com uns veritables setciències, que sempre ens posem al llit amb un llibre a les mans i ens fem un tip de llegir i, és clar, ens agafa son, ens rendim als llençols i ens adormim sense tenir temps ni de treure’ns les ulleres. Vet aquí!

Som llaminers com cap altre, ens agraden les ametlles, les d’Arenys i ben ensucrades, aquelles grosses com ous de gallina que en el moment de menjar-nos-les ens queden les galtes inflades com si tinguéssim un flemó. I què me’n dieu de les coquetes, les postres més adequades després d’un bon àpat? Les delicadeses, els petit-fours de l’hora del cafè. És evident que “tothom és igual, poc més, poc menys, però quina gent, la gent d’Arenys!”, que deia el frare Venanci.

Pep Quintana

Biblioteca Pare Fidel Fita Bonaire, 2 08350 ARENYS DE MAR tel.: 937 923 253 fax: 937 922 856 a/e: b.arenysma.pff@diba.cat web: www.arenysdemar.cat/biblioteca bloc: www.bibliotecarenysdemar.blogspot.com horaris: (hivern) dl. de 16 a 20.30 h dt. de 16 a 20.30 h dm. de 16 a 20.30 h dj. de 10 a 13 i de 16 a 20.30 h dv. de 10 a 13 i de 16 a 20.30 h ds. de 10 a 14 h dg. tancat

(estiu -1 juliol/15 setembre) dl. de 15.30 a 21 h dt. de 15.30 a 21 h dm. de 15.30 a 21 h dj. de 15.30 a 21 h dv. de 15.30 a 21 h ds. tancat (setembre de 10 a 14 h) dg. tancat

Il·lustració al·legòrica als malnoms d’Arenys de Mar. UllDistret

Arenys de Munt De boies i patacots Els malnoms són tan imprevisibles com fugissers.

Responen més al context d’una època en què les diferències entre poblacions eren molt més accentuades que no pas actualment. La facilitat de comunicació, tant física com virtual, especialment en el món dels joves, fa que aquests “insults” locals hagin anat agafant pàtina d’antiguitat, d’atuell propi de temps reculats, que s’utilitza més per a decorar que no pas per a la finalitat per a la qual va ser fet. Almenys aquesta sembla la tònica a Arenys de Munt. En un primer treball de camp, preguntant a algú del poble de baix a mar com els deien als de munt, la resposta va ser patacots. Però jo mateixa havia sentit moltes vegades els meus avis, i d’altres, referir-se justament a la gent de marina amb aquest mateix qualificatiu, cosa que no ha d’estranyar, ja que, com que tot va riera avall, segurament els devia atrapar la condició ancestral de patacots dels primitius arenyencs. No és que el terme estigui gaire viu en els escrits actuals, però al Diccionari català-valencià-balear es pot trobar que un patacot és una “persona mal vestida, apedaçada, mal girbada”. Una escena escrita per Salvador Espriu, l’any 1922, gairebé al començament del seu relat Laia, quan els vailets de mar i els de munt s’envesteixen a cop de malnoms, diu: “‘Patacots!’”, llançaven els de mar. ‘Calderins!’, responien els de munt!” Però, curiosament, no he trobat ningú que recordi a Arenys de Munt aquesta denominació i, en canvi, remenant per la memòria en treuen una altra: els boies. De nou una paraula estranya, desapareguda ja del nostre vocabulari habitual. I és que una boia era una “ovella molt vella, llanuda, amb una carn que feia molta fortor”, i que sembla que els arenyencs de Munt solien menjar-se per Sant Martí, segurament vestits de patacots!

Mercè Colomer Bartrolí Arenys de Munt, febrer de 2011

Biblioteca Antònia Torrent Martori Rial Bellsolell, 5 08358 ARENYS DE MUNT tel.: 937 938 448 a/e: b.arenysmu.sm@diba.cat bloc: www.bibsantmarti.blogspot.com/ horaris: (hivern) dl. de 15.30 a 20.30 h dt. de 15.30 a 20.30 h dm. de 15.30 a 20.30 h dj. de 15.30 a 20.30 h dv. de 15.30 a 20.30 h ds. de 10 a 13 h dg. tancat

(estiu) dl. de 15.30 a 20.30 h dt. de 15.30 a 20.30 h dm. de 15.30 a 20.30 h dj. de 15.30 a 20.30 h dv., de 15.30 a 20.30 h ds. tancat dg. tancat

Dibuix original realitzat per Patrick Fodere. Febrer 2011

Cabrera de Mar El nom de Cabrera

Ignoro qui i quan van posar el nom de Cabrera a Cabrera de Mar. D’on li ve, qui l’hi va posar, qui se’l va inventar, no ho sé. Grecs, romans, Polibi, Estrabó, algun senyor feudal o un propietari que hi tingués un corral de cabres? No ho puc dir.

Veig, això sí, que el nom de Cabrils, Cabrera, Mont Cabrer és un nom molt comú en aquests indrets: uns topònims on hi ha i hi creixen les plantes que alimenten aquests ruminants que anomenem cabres, d’una naturalesa semimuntanyosa molt adequada perquè hi puguin viure i alimentar-se; roques, pedres i petits cingles, una vegetació de planta mitjana d’alzines, garrics, ginebres i herbes comestibles. Tot plegat fa un conjunt de circumstàncies que unides a un clima suau faciliten la vida d’aquesta classe de mamífers poc exigents i amb una alimentació curosa.

El nom de Cabrera, “lloc de cabres”, s’adapta molt bé a aquests llocs del nostre terme municipal. Totes aquestes circumstàncies poden ésser el motiu del nom de Cabrera, o Capraria en llatí. Però per anomenar Cabrera a aquest terme ens caldria saber altres coses que també són interessants. Fa temps el nostre poble es va dir Sant Feliu de Cabrera, que és el nom que encara conserva la parròquia i que de tan vell que és tampoc no en sabem 1’origen.

Sabem que se’n deia Sant Feliu perquè apareix en un document d’una visita pastoral un xic tempestuosa que tingué el bisbe de Barcelona Pons de Gualba el 13 de gener de 1305, que el cita textualment en un llatí molt pobret; aquest document està al Bisbat de Barcelona.

Això no obstant, el document d’erecció de l’Ajuntament de Cabrera fet a Toledo per Ferran II d’Aragó el 31 de juliol de 1480 no parla de Sant Feliu, sinó de Cabrera solament.

De fet, el nom de Sant Feliu de Cabrera consta ja al segle XVI en un mapa francès editat aquest segle, del qual jo he vist una reproducció, i pel que es veu el nom del poble Sant Feliu de Cabrera va persistir fins a la meitat o finals del segle XIX. El nom de Sant Feliu és important per a nosaltres perquè alguns personatges com sant Medi, sant Iscle, sant Cebrià i sant Feliu són cristians vinguts d’Àfrica, i podem deduir que van iniciar en la fe els habitants d’aquestes terres pels voltants del segle IV. Podem dir que al segle XVII, i segurament molt abans, el nom de Sant Feliu precedia el nom de Cabrera, com tants pobles de Catalunya, que ostenten i ostentaven el nom d’aquest màrtir sacrificat a Girona. Per tant, podríem parlar de Sant Feliu de Cabrera, Sant Feliu de Codines o del Llobregat o de molts altres pobles petits i grans.

Després d’haver perdut aquest nom al davant i haver-se quedat només com Cabrera, de seguida ens preguntem quina Cabrera és, perquè a la província de Barcelona n’hi ha almenys tres. Com distingir-ho? La Cabrera que és a prop d’Igualada, Cabrera d’Igualada; la que és a prop de Mataró, Cabrera de Mataró, i a nosaltres a partir de 1937 un decret de la Gene-

ralitat republicana ens va etiquetar com Cabrera de Mataró.

De la mateixa manera, els de Sant Andreu de Palomar i Sant Vicenç de Sarrià actualment són Barcelona, i els de Chamartín són Madrid.

Va ésser Mn. Pau Pou que pel 1925 va començar a parlar de la parròquia de Sant Feliu de Cabrera de Mar i va desterrar el nom de Mataró, una idea a la qual es van afegir els seus successors Mn. Moisès Geli i Mn. Josep Arenas d’una manera tranquil·la i pacífica. Fortiter in re et maviter in modo, van anar infiltrant aquesta nova nomenclatura, fins que el Bisbat de Barcelona va batejar la parròquia amb el nom de Cabrera de Mar. Però aquest fet va crear certa confusió, de manera que a partir de 1940 diferents segells d’entitats dependents de l’Ajuntament del poble empraven els dos noms, de Mataró i de Mar. Finalment, com que hi havia ganes d’aclarir-ho d’una vegada, el secretari Artur Cambó, en l’època en què Josep Rocabert era l’alcalde de la vila, va fer una petició on constava que, de temps immemorial, segons el dret, el poble ja era anomenat per l’Església Cabrera de Mar, i així va quedar definitivament establert el nom del nostre poble. D’aquesta manera, no hi havia lloc per una Cabrera de Dalt i una Cabrera de Baix, i quedava definitivament separada de Mataró.

Sabem de sobra que el peix gros es menja el petit, sobretot si el petit no s’espavila!

Mn. Raimón Canalias

Biblioteca Ilturo Sant Joan, 8 08349 CABRERA DE MAR tel.: 937 542 949 fax: 937 542 950 a/e: b.cabreram.i@diba.cat horaris: (hivern) dl. de 16 a 20.30 h dt. de 16 a 20.30 h dm. de 16 a 20.30 h dj. de 16 a 20.30 h dv. de 10 a 13 i de 16 a 20.30 h ds. de 10 a 13 h dg. tancat

(estiu) dl. de 15.30 a 20.30 h dt. de 15.30 a 20.30 h dm. de 15.30 a 20.30 h dj. de 15.30 a 20.30 h dv. de 15.30 a 20.30 h ds. tancat dg. tancat

Ajuntament de Cabrera de Mar

Fotografia: López Teixidó

Cabrils Els peluts L’origen del motiu peluts, aplicat a la gent de Cabrils, l’hem de cercar cap a l’any 1700, quan els estira-i-arronsa dels habitants del barri de la Santa Creu, que es volien separar del terme i de la parròquia de Vilassar, estaven a flor de pell.

La gent de Vilassar que no era partidària de perdre terreny i que estava cansada de les provocacions dels seus convilatans per separar-se’n els incitaven amb el crit de: “Guerra als de Cabrils!”. Els que vivien al barri de Cabrils s’ho varen agafar a la valenta. Un dia de batalla amb rocs i pedres, aquests, des de la casa que anomenaven Can Francesc Fèlix, dispararen una trabucada que ferí de mort un dels atacants.

Amb aquesta excusa les autoritats del municipi redactaren un comunicat notificant al governador el lamentable fet. L’enviaren a través d’un missatger a cavall. Però resulta que els cabrilencs tenien un cavall que corria més i quan els unionistes de Vilassar arribaren el governador ja n’estava assabentat.

El governador volgué acabar amb tantes lluites i provocacions i els féu avinent que tan bon punt els del veïnat de Cabrils tinguessin acabada l’església que estaven construint els concediria la independència. Aleshores els vilassarencs, que no volien aquesta independència, feren mans i mànigues per fer creure al bisbe que al barri de Cabrils construïen una església sense fonaments. El bisbe envià un delegat per esbrinar la veritat. Els cabrilencs respongueren afirmativament, adduint que no els

en calien perquè l’edifici estava assentat sobre una roca. En no poder treure res en clar les autoritats de Vilassar acceptaren la realitat dels fets, però d’ençà d’aleshores motejaren els seus conciutadans, que després serien els ciutadans de Cabrils, amb el malnom de peluts, fent referència al fet que són difícils de dominar. I així és com ens coneixen.

Jaume Tolrà

Biblioteca de Cabrils Domènec Carles, 21 08348 CABRILS tel.: 937 531 186 fax: 937 531 653 a/e: b.cabrils@diba.cat horaris: (hivern) dl. de 16 a 20.30 h dt. de 16 a 20.30 h dm. de 16 a 20.30 h dj. de 10 a 14 i de 16 a 20.30 h dv. de 16 a 20.30 h ds. de 10 a 14 h dg tancat

(estiu) dl. de 15.30 a 21 h dt. de 15.30 a 21 h dm. de 15.30 a 21 h dj. de 15.30 a 21 h dv. de 15.30 a 21 h ds. tancat dg. tancat

Església Parroquial Santa Creu finals del S. XIX. Fotografia de Jaume Tolrà

Caldes d'Estrac Malnoms i dites populars de Caldes d’Estrac La memòria col·lectiva del poble de Caldes no ha restituït cap denominació negativa, cap malnom pròpiament dit. Les dites recollides són quatre, de les quals dues són elogioses i dues més aviat al contrari.

Caldetes, perletes. Les noies de Caldes volien ser tan fines com les estiuejants.

Caldetes s’emporta la palma. Cal recordar que el 1900 era el poblet més bonic del Maresme.

El diminutiu Caldetes: naixement del barri pescador A mitjan segle XVIII, al peu del turó dels Encantats es varen construir cases de pescadors; el nucli es denominà Caldes de Baix o Caldetes.

Un document de 1726 demostra que els propietaris “del lugar de Caldetas” pagaven l’impost cadastral al municipi d’Arenys.

A començaments del XX, amb la moda de “prendre les aigües” i amb l’esclat de l’estiueig, Caldetes va ser la denominació preferida de la burgesia estiuejant.

Si vas a Caldes d’Estrac, tornaràs calçant parrac.

Al·lusió al joc i al Casino Colon.

Arrels Cultura

Això sona com l’orgue de Caldes. Apareix al Costumari català d’Amades. Es diu que l’orgue tenia tubs de canya i que produïa música dissonant, i sembla que va desaparèixer acabada la Guerra del Francès.

Caldes d’Estrac és l’únic poble de Catalunya conegut sobretot pel seu diminutiu, Caldetes.

Origen del topònim La presència romana a la comarca ha estat molt estudiada i s’ha pogut identificar l’origen de nombrosos topònims locals. Caldes, no hi ha cap dubte, prové de la paraula llatina calida (“calenta”), que fa referència a les aigües termals.

Estrac, en canvi, segueix sense aclarir-se. Alguns filòlegs i historiadors del XIX (Balaguer, Salarich) afirmen que procedeix de l’iber, però no es pot demostrar. Una altra hipòtesi és la del francès Le Flamanc, que creu que procedeix del cèltic estrac, o sigui, “camí prop de l’aigua”. Una interpretació més recent (Balari, Moll, Coromines) estableix que ve d’asterius, combinat amb el sufix iber -acus (astaracus, estaracus), que significaria “feu o propietat de”, i encara una altra tradueix l’arrel -est per “turó”.

Biblioteca Can Milans Carrer de l’Esglèsia, 6 08393 CALDES D’ESTRAC tel.: 937 913 025 a/e: b.caldese.cm@diba.cat bloc: www.bibliotecacanmilans.blogspot.com horaris: (hivern) dl. de 15.30 a 20.30 h dt. de 15.30 a 20.30 h dm. de 15.30 a 20.30 h dj. de 15.30 a 20.30 h dv. de 15.30 a 20.30 h ds. de 10 a 13 h dg. tancat

(estiu) dl. de 15.30 a 20.30 h dt. de 15.30 a 20.30 h dm. de 15.30 a 20.30 h dj. de 15.30 a 20.30 h dv. de 15.30 a 20.30 h ds. tancat dg. tancat

Font d’aigua calenta de les termes de Caldes d’Estrac. Banys municipals. 1818.

Font: Vila, Francesc. Fotografies antigues de Caldes: 1870-1962. Barcelona: Arrels Cultura, 1995

Calella La llegenda de la “llopa” Un dia en Quico entrà a la taverna de Can Banús i digué: “Avui, en baixar pel torrent d’en Comes, he tingut un fort ensurt. De cop i volta m’ha eixit una bestiassa que hagués dit que era un llop.” Entre els qui el rodejaven es féu el comentari sense donar-hi més importància.

No havien passat gaires dies que el fet es repetí, però en lloc d’una bestiola en foren dues. Llavors en Quico ja s’ho prengué més seriosament i ho comunicà a l’alcalde de la vila, que convocà una reunió de pagesos. Acte seguit, uns quants que s’hi oferiren i uns quants sometents distribuïren les forces capitanejades per en Marquès.

Enfilaren riera amunt i, en arribar al lloc on s’havien produït les aparicions, es muntà la guàrdia.

No tardaren gaire a adonar-se que, a pocs metres i enmig d’un camp de patates, allà ajagudes, les dues bestioles prenien el sol.

Quan en Marquès donà el crit de foc, van ressonar els trets d’unes quantes descàrregues. La punteria fou bona i un dels dos animals morí allà mateix.

L’altre pogué escapolir-se, i fugí com un llamp cap a la muntanya.

La notícia s’estengué per tot el poble i també pels pobles veïns; no es parlava de res més. En sortir els treballadors de les fàbriques, tots anaven a veure el llop.

Mentrestant, a la finca d’en Moré, on vivia la propietària de dos gossos llop, només hi va tornar el gos sense la parella, mostrant una intranquil·litat desacostumada i donant voltes contínuament a l’entorn de la seva mestressa.

Aquests gossos anaven a atipar-se de les deixalles que llençaven els carnissers a la vora de l’escorxador de Calella. Al cap d’una estona, comparegué el masover de la finca, que portava la notícia que a Calella havien mort un llop.

Aquella bona senyora féu aparellar la tartana i es dirigí a Calella. No hi havia manera de consolar-la i no parava de tractar-los d’ignorants i d’analfabets.

D’aquest fet ve el moteig de “Calella, la lloba!”

Resum de l’article narrat per Josep Andreu i Gay, extret del llibre Calella típica. Anècdotes, fets i personatges de la Calella antiga.

Ajuntament de Calella, 1978

Un altre malnom dedicat a la gent de Calella del qual no hem trobat l’origen és calelluts.

Biblioteca Can Salvador de la Plaça Pl. de la Constitució, 31 08370 CALELLA tel.: 937 690 386 a/e: b.calella.csp@diba.cat bloc: www.bibliocalella.blogspot.com

horari: dl. de 16 a 20.30 h dt. de 16 a 20.30 h dm. de 16 a 20.30 h dj. de 10 a 13 i de 16 a 20.30 h dv. de 10 a 13 i de 16 a 20.30 h ds. de 10 a 13.30 h dg. tancat

“La Llopa” de la colla de geganters/es i grallers/es de Calella. Fotografia: Àngel Badalló Escorxador de Calella, 1929. Edifici noucentista de Jeroni Martorell on anava a menjar “la Llopa”.

Font: Calella. Ajuntament. Memòria de gestió municipal, 1925-1929.

Canet de Mar A Canet… gitanos!

A mitjan segle XV els gitanos van assentar-se en els principals territoris comercials i marítims de Catalunya. A Canet, concretament, el poble caló va arribar durant el darrer terç del segle XVI i ben aviat va trobar feina en la incipient activitat marinera.

Com a bons artesans del metall, els gitanos van aprofitar els seus coneixements per revestir amb coure batut la base de les barques dels pescadors de la població, una solució eficient per combatre el problema del corcó mariner. I així, aquest ingent col·lectiu va poder assentar-se al sud-oest del poble, prop del mar. Durant segles, quan s’entrava a Canet per la banda d’Arenys, el primer que es veia era el poblat caló, que, amb els anys, motivà la dita “A Canet... gitanos”. I, certament, aquesta zona va tenir ja al segle XVI un fort pes demogràfic. Durant la visita pastoral del bisbe de Girona, l’any 1619, aquest ja va considerar el barri dels gitanos com una zona més de la nova estructuració socioreligiosa del poble, al costat dels abells, budellers, mercats i socarrats que envoltaven el turó fortificat de la zona del Castellet.

Aquell col·lectiu de gitanos va ser clau per consolidar, juntament amb els mestres d’aixa i navegants del poble, les drassanes de Canet, que van convertir-se en una de les millors que hi havia a Catalunya al segle XVIII. Però a mitjan segle XIX la força del vapor va anar paralitzant l’activitat de la marina de vela a Canet i molts descendents d’aquells primers gitanos es van desplaçar a Mataró, on molts fundaren el barri de l’Havana. D’altres, però, van seguir arrelats a Canet i avui encara podem trobar canetencs amb cognoms de pura arrel gitana, com Ferrer, Pubill, Carbonell i Martí, entre d’altres.

També ens queda encara l’essència del primitiu barri dels Gitanos, que en part fou recuperada amb les famoses festes dels barris dels anys quaran-

ta i cinquanta del segle XX, i també sobreviuen, inconscientment, en el nostre vocabulari algunes paraules directes del caló, com ara canguelo, endinyar, pispar, jalar o calés, entre d’altres, que ens ajuden a perpetuar l’empremta d’aquells primers gitanos a la història de Canet de Mar. Carles Sàiz i Xiqués Historiador Centre d’Estudis Canetencs

Biblioteca Pere Gual i Pujadas Riera de Sant Domènec, 1 08360 CANET DE MAR tel.: 937 956 037 fax: 937 943 154 a/e: b.canet.pgp@diba.cat web: www.canetdemar.cat/biblioteca horaris: (hivern) dl. de 16 a 20.30 h dt. de 16 a 20.30 h dm. de 16 a 20.30 h dj. de 10 a 13 i de 16 a 20.30 h dv. de 10 a 13 i de 16 a 20.30 h ds. de 10 a 13.30 h dg. tancat

(estiu) dl. de 15.30 a 21 h dt. de 15.30 a 21 h dm. de 15.30 a 21 h dj. de 15.30 a 21 h dv. de 15.30 a 21 h ds. tancat dg. tancat

Barri de Sant Roc. Fotografia cedida per: CEC (Centre d’Estudis Canetencs)

El Masnou Els geperuts del Masnou Tots els motius dels pobles tenen el seu origen, sens dubte, en algun fet que quotidianament transcorre amb total normalitat.

que es deformessin i els quedés a l’esquena un gran bony que feia la sensació d’un gep, quan en realitat era la forma de la bola del pom.

Una gepa és una prominència òssia anormal de la columna vertebral. La dita popular diu que “cap geperut es veu el propi gep”. És el que deuria passar als nostres avantpassats.

Ja veieu de quina manera tan ocurrent ens van penjar el mot geperuts, segons m’explicaven els meus avis.

Carme Giralt i Rosés

Segons ens contaven els nostres avis, principalment els que eren mariners de tradició familiar, ells sabien molt bé per què se’ls havia atribuït el sobrenom de geperuts.

A la majoria de cases de la nostra vila construïdes al segle XIX hi havia una escala interior o, en d’altres, una escalinata, per accedir des de la planta baixa a les dependències de les plantes superiors. A l’inici de la barana que acompanya l’escala com a passamà hi lluïen uns grans poms en forma de bola com a ornament vertical, que, segons cada casa, eren més o menys sumptuosos, ja fossin de vidre de color o transparents. També hi havia poms de porcellana ornamentada amb diferents motius florals, d’altres estaven tallats en fustes nobles seguint un estil derivat bàsicament del prerafaelisme i el simbolisme, caracteritzats pel predomini de la corba sobre la recta i l’ús freqüent de motius vegetals.

En aquests poms de les escales interiors, els homes, navegants la majoria, pescadors o treballadors de les drassanes d’altres, en arribar a la seva llar penjaven les jaquetes o els tabards. Com a conseqüència del seu treball a la mar, normalment aquestes jaquetes estaven humides, cosa que feia

Biblioteca Joan Coromines Pujadas Truch, 1 A 08320 EL MASNOU tel.: 935 409 056 fax: 935 409 175 a/e: b.masnou.jc@diba.cat bloc: www.bibliotecajoancoromines.blogspot.com horaris: (hivern) dl. de 15.30 a 20.30 h dt. de 10 a 13 i de 15.30 a 20.30 h dm. de 15.30 a 20.30 h dj. de 10 a 13 i de 15.30 a 20.30 h dv. de 10 a 13 i de 15.30 a 20.30 h ds. de 10 a 13 h dg. tancat

(estiu -juliol i agost-) dl. de 15.30 a 20.30 h dt. de 15.30 a 20.30 h dm. de 15.30 a 20.30 h dj. de 15.30 a 20.30 h dv. de 10 a 13 h i de 15.30 a 20.30 h ds. tancat dg. tancat

Dibuix original realitzat per Núria Fusellas Gaspà. Gener 2011

Malgrat de Mar A Malgrat són carboners Sempre hi ha hagut una gran afició a posar noms, no solament a les persones, sinó també als pobles.

Cada poble té el seu gentilici corresponent, però, a més, en sol tenir un altre de pejoratiu, posat per algun poble veí.

Malgrat no n’està pas faltat. Ni els catalans, tampoc. Recordeu que per a alguns som polacos. No obstant això, els interessats, a vegades, no coneixem aquests noms, perquè als afectats no ens ho diuen a la cara. I potser molts malgratencs i malgratenques no sabem que a Malgrat no sempre ens diuen malgratencs, que és el gentilici correcte, sinó carboners.

D’on surt aquest nom? Doncs sembla que l’origen és una cançó marinera popular, creada per un pilot, patró d’una nau de cabotatge, que feia el trajecte des de Vilanova fins a la frontera de França. A la quarteta on cita Malgrat, diu així: “a Calella, són cadells; a Pineda, males cares; a Malgrat, són carboners, venen el carbó a la platja.”

I per què som carboners si a Malgrat quasi no tenim boscos ni carboners? Doncs perquè a la nostra platja abans dels sistemes de transport moderns —ferrocarril o camió— s’hi carregava molt de carbó en vaixells, a més de molts altres productes, procedents dels boscos de Sant Genís de Palafolls, Tordera, Montnegre i, fins i tot, d’Arbúcies i del Montseny.

A més de la cançó del pilot, també la Sara Llorens de Serra, de Pineda, compiladora del “Cançoner de Pineda”, editat l’any 1931, recull una versió d’aquesta mateixa cançó, però d’un recorregut més limitat, de Canet a l’Estartit, amb algunes variants, però de Malgrat repeteix el motiu de carboners, així:

“A Canet són figueters, a Sant Pol són gent de manta, a Calella, serafins, a Pineda, bones (sic) cares, a Malgrat són carboners, que porten (sic) carbó a la platja.”

El paragentilici carboners també es troba citat a Gentilicis dels Països Catalans, de Josep M. Soler i Janer.

Joaquim Colomé i Alsina

Biblioteca La Cooperativa Desclapers, 14-18 08380 MALGRAT DE MAR tel.: 937 619 032 · fax: 937 613 054 a/e: b.malgrat.lc@diba.cat web: www.ajmalgrat.es/el_poble_malgrat_de_mar/Biblioteca%20La%20 Cooperativa horaris: (hivern) dl. de 16 a 20.30 h dt. de 16 a 20.30 h dm. de 16 a 20.30 h dj. de 10 a 13 i de 16 a 20.30 h dv. de 10 a 13 i de 16 a 20.30 h ds. de 10 a 13 h dg tancat

(estiu) dl. de 15.30 a 20.30 h dt. de 15.30 a 20.30 h dm. de 15.30 a 20.30 h dj. de 10 a 13 i de 15.30 a 20.30 h dv. de 15.30 a 20.30 h ds. 10 a 13 (tancat juliol i agost) dg. tancat

Fotografia: Arxiu Municipal de Malgrat de Mar. Fons de Juli Cardona Girons

Mataro Mataró, capgrossos És prou coneguda la relació entre la ciutat de Mataró i el malnom capgrossos, atribuït als seus habitants. L’origen del motiu està en un element ornamental que hi havia en un portal de l’antiga muralla, construïda al segle XVI i enderrocada al segle XIX. A mitjan segle XIX els habitants de Mataró eren coneguts com caps de bou. Posem un exemple.

L’any 1851, una jove mataronina que s’estava a Madrid durant uns mesos expressava per carta el seu enyorament: “No crea usted que todas estas cosas, ni nada de la Corte, me haga olvidar Mataró, ni a todos los caps de bou, incluso el mío, pues me acuerdo mucho de mi patria.”

Sabem que el famós “caps de bou” sorgia inqüestionablement per alguna cosa que hi havia al portal de Barcelona, una de les principals entrades a la vila emmurallada. Aquest portal de pedra, que estaria avui situat allà on es troben la Riera i la plaça de Santa Anna, va ser enderrocat l’any 1857. Un contemporani, Josep Gualba, advocat de professió, es lamentava d’aquesta pèrdua patrimonial amb un poema satíric que deixa ben clara la connexió entre el renom i el portal: ...destruït lo portal fou que tingué Mataró antigua nomenat de Barcelona, que lo nom ha donat i dóna a sos vehins de caps de bou...

Què és el que figurava al damunt d’aquesta porta, que donà peu a la broma del malnom? Doncs, molt senzill: la façana del portal estava adornada amb un fris en el qual, entre sanefa i sanefa, hi figuraven bucranis o, el que és el mateix, caps de bou, icones pròpies dels relleus d’estil dòric clàssic romà i del Renaixement.

La tirallonga amb caps de bou es va esfumar per sempre amb l’enderroc de les muralles i, probable-

ment, van fer-la desaparèixer per evitar prolongar les burles i els acudits dels forans. Amb el pas dels anys el renom cap de bou, de fortes connotacions vexatòries per la insinuació de les banyes, seria substituït pel de capgròs, prou irònic però més suau, que al·ludeix a fets extravagants de regust jocosament divertits. De fet, no se sap ni el quan, ni el com, ni el perquè d’aquest reemplaçament.

Vés a saber si a tot això no hi va contribuir el fet que justament a la dècada de 1860 van aparèixer, per amenitzar les festes, el primers sis nans mataronins, uns capgrossos més que centenaris que van ser durant molt temps els únics de la comarca.

Avui, aquest malnom ha perdut qualsevol regust despectiu i s’ha convertit fins i tot en signe d’identitat de la ciutat.

Nicolau Guanyabens Historiador

Biblioteca Pompeu Fabra Plaça d’Occitània, s/n 08302 MATARÓ tel.: 937 412 920 fax: 937 412 922 a/e: b.mataro.pf@diba.cat web: www.mataro.cat/portal/ca/Cultura/lectura/index.html www.facebook.com/lapompeu bloc: http://lapompeufabra.blogspot.com horaris: (hivern) dl. de 16 a 20.30 h dt. de 10 a 14 i de 16 a 20.30 h dm. de 10 a 14 i de 16 a 20.30 h dj. de 10 a 14 i de 16 a 20.30 h dv. de 10 a 14 i de 16 a 20.30 h ds. de 10 a 14 i de 16 a 19 h dg. tancat

(estiu) dl. de 16 a 20.30 h dt. de 16 a 20.30 h dm. de 16 a 20.30 h dj. de 16 a 20.30 h dv. de 16 a 20.30 h ds. tancat dg. tancat Dibuix de com podia haver estat el portal de Barcelona amb el fris de caps de bou. Manel Salicrú i Puig (2003).

Dibuix de la colla de capgrossos de Mataró (1951).

Montgat El nom de Montgat “A Montgat són calciners, venen la calç a fornades. A Tiana, saltamarges.” Malgrat aquests antics versets populars, calciner no ha estat mai emprat com un malnom per a designar els montgatins i les montgatines, sinó la definició d’una activitat tradicional al nostre poble, molt abans del boom industrial de finals del segle XIX. D’altra banda, si tenim en compte que fins l’any 1933 Montgat i Tiana van compartir la mateixa història, podem pensar que també compartíem el saltamarges, potser aplicat als saltejadors de camins que actuaven sovint, aprofitant les dificultats de les cavalleries per creuar el coll de Montgat.

Què som, doncs, la gent de Montgat: calciners o saltamarges, com els de Tiana? Doncs això, montgatins i montgatines.

També l’origen toponímic del nostre poble ens és desconegut, perquè els historiadors i els lingüistes no es posen d’acord en aquest punt. Uns diuen que ve de l’antic Mons Hécate, i d’un temple dedicat a aquesta deessa que hi havia al cim del turó de Montgat; d’altres fan referència al color rogenc de la roca, o l’assimilen etimològicament a l’origen del topònim Llobregat. D’altra banda, també hi ha qui el vincula amb un patrici romà de la veïna Baetulo, de nom Cató, o a la llegenda popular que diu que el Turó, abans d’ésser mutilat, oferia als navegants la figura d’un gat.

Biblioteca Tirant lo Blanc

Però tot això són elucubracions. La realitat és que la inscripció més antiga del nostre poble és la que figura en un pergamí datat de l’any 991 del Monestir de Sant Pere de les Puelles:“Item uidimus et audïuimus diuersa munificentia domui sape sat pertinentia de monte Chato usque in cenobio Sancti Pauli de Mare usque in ipso montium cacumine per...”

Abelard Chimisanas i Julià

Rda. Països Catalans, s/n 08390 MONTGAT tel.: 934 690 098 fax: 934 691 674 a/e: b.montgat.tb@diba.cat bloc: bibliotecamontgat.blogspot.com Facebook: Biblioteca Tirant lo Blanc horaris: (hivern) dl. de 15.30 a 20.30 h dt. de 15.30 a 20.30 h dm. de 15.30 a 20.30 h dj. de 10 a 14 i de 15.30 a 20.30 h dv. de 15.30 a 20.30 h ds. de 10 a 14 h dg. tancat

(estiu) dl. de 15.30 a 21 h dt. de 15.30 a 21 h dm. de 15.30 a 21 h dj. de 15.30 a 21 h dv. de 15.30 a 21 h ds. tancat dg. tancat

El turonet de Montgat. Fotografia de Lorenzo Duaso Polo

Palafolls Origen i situació geogràfica de Palafolls “L’origen del poble és ja romà. Aquests romans, en ocupar el nostre país i colonitzar-lo d’una manera racional, van topar-se amb una zona natural: el riu Tordera, camí d’entrada per penetrar fàcilment a l’interior. A la desembocadura, a les terres de la riba dreta, hi ha una plana plena d’estanys (gorgs, com dèiem la gent del país) que es comunicaven amb escorrancs fins arribar al mar; tot això produït per les intermitents avingudes que trencaven periòdicament la riba i inundaven les terres d’al·luvió arrossegades pel mateix riu. Talment veieren un paratge ‘d’estanys bufadors’ (Pallus-Follis), i així quedà batejat per sempre l’emplaçament del PalaFolls actual.

“Si mirem avui la configuració del terme, veurem que a més del Palafolls fet pel treball del riu hi ha dues parts ben definides: d’una banda, la de ponent, fent de mur a les valls de Sant Genís i Vallplana, muntanyes on acaba la serralada del Montnegre, paral·lela a la costa i al turó més alt de la contrada, el Miralles. De l’altra, com a complement i en angle recte, l’apèndix que dóna la perspectiva al terme de Palafolls, els turons del castell, que acaben als peus mateixos de la plana del riu. La situació especial d’aquestes altituds, lliures completament de tot obstacle i, per tant, d’una visibilitat il·limitada en tots els sentits, va fer sens dubte que els feudals de la reconquesta construïssin la fortalesa-castell residencial més gran de la comarca, unes restes que avui encara veiem majestuoses i que afortunadament són respectades, conservades i amb ànim de donar-los utilitat cultural.”

Biblioteca Enric Miralles Parc de les Esplanes, s/n 08389 PALAFOLLS tel.: 937 657 908 a/e: b.palafolls.em@diba.cat horaris: (hivern) dl. de 16 a 20.30 h dt. de 16 a 20.30 h dm. de 16 a 20.30 h dj. de 10 a 14 h i de 16 a 20.30 h dv. de 16 a 20.30 h ds. de 10 a 14 h dg. tancat

(estiu) dl. de 16 a 21 h dt. de 16 a 21 h dm. de 16 a 21 h dj. de 10 a 14 h ide 16 a 21 h dv. de 16 a 21 h ds. tancat dg. tancat

Text extret del llibre d’en Josep Turón i Puig TURÓN i PUIG, Josep. L’Estany bufador: història de Palafolls des de la memòria familiar d’en Pepet Florit. Barcelona: Edicions del Roig: Edicions de l’Eixample, DL 1989. 108 p.

ISBN 84-86279-13-5 (p.11)

Carrer Major l’any 1950. Col·lecció particular d’Antonio Selvaggi

Pineda de Mar Malnoms de Pineda de Mar En relació amb Pineda de Mar tenim constància de diversos malnoms. Dos parteixen d’una mateixa font, una vella cançó. “La cançó de remar” repassa els diferents malnoms dels pobles de la costa i s’endinsa en un viatge imaginari que fa una parella de pesca al bou fins a la ratlla de França.

Una primera versió de la cançó, recollida d’un pilot de Mataró per l’historiador mataroní Josep M. Pellicer i Pagès al llibre Estudios Histórico-Arqueológicos sobre Iluro, antigua ciudad de la España Tarraconense, región Layetana (1887), que imagina el trajecte de Vilanova a Blanes, ens diu: “A Pineda, males cares.”

Una segona versió, recollida per Joan Amades, també a Mataró, l’any 1922, en la qual s’amplia el recorregut geogràfic des d’Altafulla fins a la ratlla de França, tenim: ”A Pineda tots són nyerros.” Els nyerros eren els “membres d’un dels dos bàndols en què estava dividida la noblesa catalana al final del s. XVI i començament del XVII”. L’altra bàndol oposat eren els cadells. La cançó, quan es refereix a la ciutat veïna de Calella, diu que “a Calella són cadells”, una mostra de la rivalitat que sempre es dóna entre municipis veïns.

La folklorista Sara Llorens de Serra (1901-1954), al llibre El cançoner de Pineda (1931), a la secció IV, Cançons de mar, la número 21, De Canet a l’Estartit, recull una altra variant o versió més dolça del malnom: “A Pineda, bones cares.”

El topònim Pineda, com a “bosc de pins”, dóna peu a un mot un pèl irònic i amb to de menyspreu, pinetell, referit als veïns de Pineda; però s’oblida que el pinetell és un “bolet que es fa a les pinedes i és molt apreciat pel seu gust”.

Francesc Fars 28/02/2011

Imatge extreta de la revista Costa de Llevant, núm. 35, 27 d’agost de 1899.

Biblioteca M. Serra i Moret Carrer del Progrés, 22 08397 PINEDA DE MAR tel.: 93 762 37 96 a/e: b.pinedamsm@diba.cat Facebook: Biblioteca M. Serra i Moret horaris: (hivern) dl. de 15.30 a 20.30 h dt. de 10 a 14 h i de 15.30 a 20.30 h dm. de 15.30 a 20.30 h dj. de 10 a 14 h i de 15.30 a 20.30 h dv. de 10 a 14 h i de 15.30 a 20.30 h ds. de 10 a 14 h dg. tancat

Biblioteca del Poblenou

(estiu -juliol i agost-) dl. de 15.30 a 20.30 h dt. de 10 a 13 i de 15.30 a 20.30 h dm. de 15.30 a 20.30 h dj. de 15.30 a 20.30 h dv. de 15.30 a 20.30 h ds. tancat dg. tancat

Passeig d’Europa, 23-25 08397 PINEDA DE MAR tel.: 937 662 016 a/e: b.pineda.p@diba.cat horaris: (hivern) dl. 15.30 a 20.30 h dt. 15.30 a 20.30 h dm. 15.30 a 20.30 h dj. 15.30 a 20.30 h dv. 15.30 a 20.30 h ds. 10 a 13 h dg. tancat

(estiu) dl. 15.30 a 20.30 h dt. 15.30 a 20.30 h dm. 15.30 a 20.30 h dj. 15.30 a 20.30 h dv. 15.30 a 20.30 h ds. tancat dg. tancat

PINETELL Lactarius deliciosus, 2008.

Font: Pascual, Ramon. El Mapa dels bons bolets a Catalunya: on trobar-los? Com cuinar-los? Barcelona: Pòrtic, 2008, p. 146.

Premià de Dalt D’on ve el malnom de La Pinassa?

Tots hem sentit dir que els habitants de Premià de Mar són gafarrons; els de Premià de Dalt, pinassa; que a Vilassar de Dalt pengen ases; a Teià, el sac i el ganxo; al Masnou són geperuts... Es tracta de sobrenoms que responen a fets molt antics, que s’han anat transmetent de pares a fills. Quan es parla dels de la pinassa, tothom sap que es fa referència a la gent o al poble de Premià de Dalt.

Parlem ara de l’origen d’aquest nom. El cert és que no hi ha una història documentada i datada, ni una sola versió. N’hem recollides dues.

Sembla que els habitants dels pobles veïns, quan parlaven amb algú de Premià de Dalt, li deien que era un poble que no tenia res de res.

- Si només teniu pinassa...!

Una altra versió, una mica més elaborada, explica que cap als anys 1860-1870 a Premià de Mar no tenien cementiri i havien d’enterrar els morts a Premià de Dalt. La gent del nostre poble se’n va cansar i els va dir que busquessin una altra solució, però ells no en feien cas. Veient que continuaven “enviant-los els morts”, els de Premià de Dalt els van amenaçar que cremarien el primer cadàver que els arribés. Els de Mar no s’ho van creure i van continuar enterrant la seva gent a Premià de Dalt... fins que els nostres antecessors es van decidir a complir l’amenaça: van cremar un cadàver amb pinassa dels voltants del cementiri. Imagineu-vos l’enrenou! Hi van haver d’intervenir les autoritats: hi ha cartes dels dos alcaldes, adreçades al governador, que manifesten que es “tractava de l’acció d’un grup vandàlic, però reduït” i que treuen importància a l’afer.

És arran d’aquest fet que se’ns coneix com el poble de la pinassa.

Quina d’aquestes històries s’acosta més a la realitat?

Mariona Borràs i Padró Agraïments especials a: Eulàlia Ribera i Llonc i Valerià Pujol i Villà

Biblioteca Jaume Perich i Escala Riera de Sant Pere, 88 08338 PREMIÀ DE DALT tel.: 937 514 771 fax: 937 517 684 a/e: b.premiad@diba.cat web: www.premiadedalt.cat/ambit.php?id=7 horaris: (hivern) dl. de 16 a 20.30 h dt. de 10 a 13 i de 16 a 20.30 h dm. de 16 a 20.30 h dj. de 10 a 13 i de 16 a 20.30 h dv. de 16 a 20.30 h ds. de 9.30 a 13.30 h dg. tancat

(estiu) dl. de 15 a 21 h dt. de 15 a 21 h dm. de 15 a 21 h dj. de 15 a 21 h dv. de 15 a 21 h ds. tancat dg. tancat

Cementiri de Premià de Dalt. Fotografia de Josep Cases i Mas

Premià de Mar Per què als premianencs i premianenques se’ls anomena gafarrons?

Sobre el perquè als habitants de Premià de Mar se’ls anomena gafarrons hi ha almenys quatre versions: •Després que el pescador Cristòfol fundés el barri de Mar de Premià de Dalt, la gent que s’establí a les platges cantava joiosa tot el sant dia, seguint el vaivé de la mar, una sola cançó. Com que no en sabien cap altra, sempre repetien la mateixa, com fan els gafarrons amb el seu cant. L’altra gent del poble, és a dir, “els de dalt”, en sentir-los cantar així exclamaven: —Semblen gafarrons, semblen gafarrons!

•La segona versió té a veure amb les conegudes picabaralles amb Premià de Dalt. Una vegada assolida la categoria de municipi, sembla que algú de Premià de Dalt, al·ludint a un terme municipal tan petit com el de Premià de Mar (1,92 quilòmetres quadrats), va dir una frase que es va popularitzar: —És un poble petit, és una mena de gafarró.

•Una altra contalla pertany a l’època en què es bastia el campanar de la parròquia de Sant Cristòfol, a mitjan segle XIX. Com a mostra d’una d’aquelles coses tan típiques de poble, els premianencs de mar volgueren tenir el campanar més alt del Maresme. I una vegada construït, algú va anar a dir al rector que dalt del cim del nou cloquer acabava de posar-s’hi l’Esperit Sant: el pobre home havia confós un gafarró amb un colom, i com en el cas dels repica-truges d’Argentona, gafarrons els va quedar.

•La darrera de les versions és potser la més popularitzada. Segons sembla, el gafarró es va fer molt a la zona de Premià a partir dels anys 1830-1840, tant que els ocellaires que subministraven mercaderies als venedors de la Rambla barcelonina els

venien a caçar al poble. Els venedors i venedores cercaven compradors per als ocells tot cridant: —Gafarrons de Premià, gafarrons de Premià, són els millors gafarrons; compreu gafarrons, són de Premià!

Tot plegat ens porta a la conclusió que es tracta de motius producte de les picabaralles tan típiques entre pobles veïns, que ja apareixen en documents tan antics com la “Cançó del pilot”, que va anomenant molts dels motius dels pobles de la costa, com en una mena de periple de sud a nord.

Ramon Coll Monteagudo Regidoria de Cultura

Biblioteca Municipal Martí Rosselló i Lloveras Carretera de Vilassar de Dalt, 100 08330 PREMIÀ DE MAR tel.: 937 510 145 fax: 937 510 145 a/e: b.premiam@diba.cat http://twitter.com/bibliotecabmr horaris: (hivern) dl. de 16 a 20.30 h dt. de 10 a 13.30 h i de 16 a 20.30 h dm. de 10 a 13.30 h i de 16 a 20.30 h dj. de 10 a 13.30 h i de 16 a 20.30 h dv. de 16 a 20.30 h ds. de 10 a 13.30 h dg. tancat

(estiu) dl. de 16 a 21 h dt. de 16 a 21 h dm. de 16 a 21 h dj. de 16 a 21 h dv. de 16 a 21 h ds. tancat dg. tancat

“El Gafarró”. Fotografia: Regidoria de Cultura

Sant Andreu de Llavaneres Sobre el nom del poble de Sant Andreu de Llavaneres circulen tres versions. La primera vindria de les eres de batre que hi havia al poble quan era una població eminentment agrícola, unes eres que, prenent com a eix la ciutat de Barcelona, estarien a llevant: “les eres de llevant”. D’aquí Llevaneres, que més tard seria substituït per Llavaneres. La segona versió es refereix als salts d’aigua i derivaria del llatí Labandarias, transformat en el mot català Llavaneres. I, la tercera, diuen els estudiosos que la més probable, faria derivar el nom actual del poble del llatí labinaria (“ensulsiada o allau de terres”).

A Llavaneres, com a tants altres pobles, també han proliferat els renoms de famílies de llarga tradició al poble. N’hi ha de ben curiosos, com Can tres pams, que ve d’un noi que era baixet i se li va quedar popularment el nom de Can tres pams o de Can Molleric, perquè sembla que l’avi que va donar origen al renom, quan sortia a buscar bolets, només trobava mollerics.

També hi ha renoms que coincideixen amb antics cognoms del poble, com Can Cot, que sembla que ve d’una pubilla del segle XVIII que es va casar amb un Graupera. Aquest cognom, transformat en renom, s’ha conservat fins ara i sembla que és el més antic del poble.

Finalment, els més grans i els més interessats en les coses de sempre del poble, coneixen alguns dels malnoms amb què se solien conèixer els llavanerencs i llavanerenques. El més famós és el de “Llavaneres, sac i arpelles”, que feia referència al sac i les arpelles amb què sortia la gent del poble per veure què podien arreplegar per engreixar l’aviram. Encara que també es coneix un altre malnom, aquell que diu: “Totes les carreteres duen a Llavaneres.”

Biblioteca de Sant Andreu de Llavaneres

Biblioteca de Sant Andreu de Llavaneres Closens, 65 08392 SANT ANDREU DE LLAVANERES tel.: 937 926 872 a/e: b.st.andreulla@diba.cat bloc: www.bibliotecallavaneres.blogspot.com horaris: (hivern) dl. de 16 a 20.30 h dt. de 16 a 20.30 h dm. de 16 a 20.30 h dj. de 10 a 13 i de 16 a 20.30 h dv. de 10 a 13 i de 16 a 20.30 h ds. de 10 a 14 h dg. tancat

(estiu) dl. de 15.30 a 21 h dt. de 15.30 a 21 h dm. de 15.30 a 21 h dj. de 15.30 a 21 h dv. de 15.30 a 21 h ds. tancat dg. tancat

Can Cot, un dels renoms més antics de Llavaneres. Fotografia: Biblioteca de Sant Andreu de Llavaneres

Sant Vicenç de Montalt Els xurravins Els habitants de Sant Vicenç de Montalt popularment se’ls coneix amb el nom de xurravins, segurament per la presència tradicional d’un petit ocell anomenat gafarró.

Quin ocellet és aquest? El gafarró o xurraví és un “ocell de l’ordre dels passeriformes que és un resident comú dels Països Catalans, des del nivell del mar fins a l’alta muntanya”; a Sant Vicenç de Montalt, des del passeig marítim fins al turó del Montalt, o més ben dit fins els tres turons. És un ocell d’uns dotze centímetres, emparentat amb el canari, aparentment nerviós i molt treballador. Té el bec fort, curt i cònic. És de color bru groguenc llistat de negre amb el carpó, el front i la llista ocular, i amb el pit i la gola de color groc. Les femelles i els jovenets són d’un color bru vermellós.

Nidifica sobretot entre el fullam espès dels arbres.

Un ocell petit. Sant Vicenç de Montalt també era un poble petit envoltat de pins, alzines i arbres de la serralada del litoral maresmenc, de cara al mar i amb un horitzó blau i net; amb unes cases de poble antigues, petitones i acollidores; amb uns carrers alegres i senzills, i amb uns xurravins treballadors del camp i de les tasques del vi.

El bec fort. Per conquerir el menjar amb un treball extraordinari. Com aquells estris i eines que feien servir aquells homes de les vinyes del poble que treballaven intensament els conreus i les grans quantitats de terres vinícoles de l’entorn santvicentí.

Uns colors diferents. Com les estacions de l’any a Sant Vicenç de Montalt amb aquells colors variats, bruns groguencs, vermellosos i ocres, i aquelles donzelles jovenetes acolorides amb els vestits formosos de l’època que passejaven pel carrer Major: les xurravines del Maresme.

Xurraví. L’ocellet petit i nerviós de les veremes i de les portadores del suculent vi santvicentí, que acompanya els veremadors i els trepitjadors de raïm (cultivadors excel·lents del vi tradicional) de l’acollidor poblet de Sant Vicenç de Montalt.

Actualment, com en moltes altres espècies d’ocellets, el xurraví va desapareixent del litoral i de Sant Vicenç de Montalt, i cada vegada, quan arriba el final de l’hivern, aquell cant ràpid i eloqüent que solen cantar des de l’extrem superior dels arbres despullats de fulles va desapareixent, i els santvicentins, els xurravins, ens quedem sols.

Enric Pons i Galí

Biblioteca La Muntala Riera del Gorg. s/n 08394 SANT VICENÇ DE MONTALT tel.: 937 912 372 fax: 937 913 460 a/e: b.st.vicensm@diba.cat web: www.svmontalt.cat/ambit.php?id=22 bloc: www.bibliolamuntala.blogspot.com http://www.facebook.com/home.php#!/lamuntala horaris: (hivern) dl. de 16 a 20.30 h dt. de 10 a 13.30 i de 16 a 20.30 h dm. de 16 a 20.30 h dj. de 10 a 13.30 i de 16 a 20.30 h dv. de 16 a 20.30 h ds. de 10 a 14 h dg. tancat

(estiu -agost-) dl. de 16 a 20.30 h dt. de 10 a 13.30 i de 16 a 20.30 h dm. de 16 a 20.30 h dj. de 10 a 13.30 i de 16 a 20.30 h dv. de 16 a 20.30 h ds. tancat dg. tancat

Dibuix original realitzat per Gina Pórtera. Febrer 2011

Santa Susanna De la Vall d’Alfatà a Santa Susanna El terme de Santa Susanna apareix en alguns documents des de l’any 1021 com vall o riera d’Alfatà, cosa que n’evidencia l’origen musulmà.

La vall d’Alfatà pertanyia a diferents jurisdiccions: en l’àmbit civil els masos de la banda dreta de la riera pertanyien al castell de Montpalau, sota la senyoria del vescomte de Cabrera, i els de la banda esquerra, al terme del castell de Palafolls, amb notaria a Vilanova de Palafolls (Malgrat). També en l’àmbit eclesiàstic hi havia doble jurisdicció: els veïns de la part alta de la riera pertanyien a la parròquia de Sant Pere de Riu (Tordera) i els de la part baixa, a la parròquia de Santa Maria de Pineda.

Aquests masos es van anar erigint al voltant de la capella de Santa Susanna, una petita església romànica que ja existia l’any 1189, perquè en aquesta data se substitueix el nom d’Alfatà, que tenia la vall, pel de Santa Susanna.

El 17 de desembre de 1936 es va decidir eliminar el nom de Santa Susanna. Es van proposar dues denominacions: Montagut del Maresme i Montagut de Mar. Per majoria d’un vot va guanyar aquesta darrera.

Una vegada va acabar la guerra, es va restablir per Santa Susanna.

SSOM Santa Susanna Orígens i Memòria (Informació extreta del bloc d’en Quim Graupera “Història de la vila de Santa Susanna”, Dr. Massons)

Biblioteca de Santa Susanna Plaça de Catalunya, s/n 08398 SANTA SUSANNA tel.: 937 678 441 fax: 937 678 750 a/e: biblioteca@stasusanna.org web: http://www.stasusanna.org facebook.com/bibliotecadesantasusanna horaris: (hivern) dl. de 9 a 13 i de 16 a 20 h dt. de 16 a 20 h dm. de 16 a 20 h dj. de 16 a 20 h dv. de 16 a 20 h ds. de 9 a 13 h dg. tancat

(estiu) dl. de 9 a 13 i de 16 a 20 h dt. de 16 a 20 h dm. de 16 a 20 h dj. de 16 a 20 h dv. de 16 a 20 h ds. tancat dg. tancat

Santa Susanna des de Gràcia Fotografia: Antonio Gambín Pérez

Teià Teià, un topònim d’origen romà Les influències dels romans a l’actual Maresme són molt evidents i es poden comprovar en diferents àmbits de l’economia, l’agricultura, la llengua i els testimonis arqueològics que s’han preservat i localitzat a municipis propers a la vila de Teià.

Els vins d’aquesta regió, coneguda com Laietània, es van fer famosos a Roma, i el jaciment arqueològic Cella Vinaria de Vallmora n’és un bon exemple.

Però el més important, pel tema que en aquest moment tractem, és que el llegat de la romanització també va deixar la seva empremta en l’origen del nom de Teià.

Segons tota la bibliografia consultada i les dades que aporten les publicacions que s’han fet des de l’Arxiu Històric, el nom de Teià ja s’esmenta als Annals de Tàcit, on apareix un personatge anomenat Taià, que era advocat de l’estat i coetani de l’emperador Cèsar. Aquesta referència, documentada també al Corpus Inscriptionum Latinarum, esdevé un topònim i es manté, amb algunes modificacions, fins a l’actualitat.

El primer document que conservem a casa nostra en el qual apareix “Taià” data de l’any 958. Es tracta d’una compravenda d’una vinya anomenada Vila Taliano, i podem confirmar que a partir del gentilici talius o talianum es va evolucionar cap a formes com Taliano, Tayano, Teyà o Taià.

El topònim Taliano el trobarem posteriorment en un document testamentari de l’any 695 del comte Mir i en els coneguts Privilegis de Teià de l’any 1505, concedits per Ferran II el Catòlic, rei d’Aragó i comte de Barcelona.

Cristina Espuga i Condal Directora del Museu de Nàutica del Masnou i de l’Arxiu Municipal

Biblioteca de Can Llaurador Av. J. Roca Suárez-Llanos, 40 08329 TEIÀ tel.: 935 550 104 a/e: b.teia@diba.cat web: www.teia.cat horaris: (hivern) dl. de 16 a 20.30 h dt. de 16 a 20.30 h dm. de 10 a 14 h i de 16 a 20.30 h dj. de 16 a 20.30 h dv. de 16 a 20.30 h ds. de 10 a 14 h dg. tancat

(estiu) dl. de 16 a 20.30 h dt. de 16 a 20.30 h dm. de 10 a 14 h i de 16 a 20.30 h dj. de 16 a 20.30 h dv. de 16 a 20.30 h ds. tancat dg. tancat

Dibuix d’Antoni Batllori Jofré tret d’una fotografia de Teià del segle XIX. Va ser portada del calendari de 1979, Teià anys enrera, editat per l’Arxiu Municipal d’Història del poble

Tiana

Els saltamarges Temps era temps, quan Tiana i Montgat eren dos barris però un sol poble (Montgat era el barri de mar, pescador, i Tiana el barri de muntanya, pagès), entre ambdós no hi havia blocs de cases, ni carrers, ni urbanitzacions, ni torretes d’estiueig, ni tan sols l’actual carretera. Només, de tant en tant, alguna masia rodejada d’arbres fruiters i conreus.

I entre els dos barris, el de mar i el de muntanya, s’estenia un bé de Déu de bancals, feixes planes de terra, separats per marges, que baixaven muntanya avall fins a desembocar al barri mariner. Tots aquests bancals oferien a la vista un paisatge ple de tarongers, llimoners, garrofers, ametllers, vinyes...

D’aquella època n’ha quedat una història, vés a saber si verídica o no, sobre la rivalitat entre els dos barris. Diuen que, quan els pares, els marits i els nois de Montgat sortien amb les barques a pescar, el jovent de Tiana baixava fins a Montgat a robar taronges, pomes i altres fruites, i de passada, si s’esqueia, arribaven més avall per empaitar alguna montgatina de bon veure.

No cal dir que més d’una vegada i més de deu, si els montgatins arreplegaven els tianencs en plena feina, aquests últims s’afanyaven a triscar marges amunt, cames ajudeu-me, cap a Tiana, perseguits a cops de roc o del que els montgatins tinguessin més a mà. Des d’aleshores, els tianencs són coneguts pels habitants de Montgat com els saltamarges.

A la segona meitat del segle XX una colla de tianencs i tianenques aficionats al ciclisme de muntanya varen fundar el Club Ciclista Saltamarges, que encara segueix organitzant sortides, maratons per la Festa Major i altres activitats.

Lluís Carreras Fontserè

Biblioteca Can Baratau Lola Anglada, 10 08391 TIANA tel.: 934 657 741 fax: 934 658 236 a/e: b.tiana.cb@diba.cat web: www.tiana.cat bloc: cbaratau.blogspot.com www.facebook.com/bibliotiana horaris: (hivern) dl. de 16 a 20.30 h dt. de 16 a 20.30 h dm. de 10 a 14 h i de 16 a 20.30 h dj. de 16 a 20.30 h dv. de 16 a 20.30 h ds. de 10 a 14 dg. tancat

(estiu) dl. de 16 a 20.30 h dt. de 16 a 20.30 h dm. de 10 a 14 h i de 16 a 20.30 h dj. de 16 a 20.30 h dv. de 16 a 20.30 h ds. tancat dg. tancat

Dibuix original realitzat per Alejandra Castiglio Notaro.

Tordera I Tordera, d’on ve? Inventar és de franc Versions per a tots els gustos: més cultes i tradicionals o més populars i llegendàries; tant és perquè només són això, versions. Que si el nom ens el dóna un ocell abundant per les nostres contrades, que si ens el dóna el riu, o que si ho fa el gir brusc que voreja el final del Montnegre, abans d’arribar al mar.

Els romans, a Blandae i a Palatiolo; els ibers, a Montbarbat i, pel mig, recorrent la plana amb cal· ligrafia visigòtica, el nostre riu gira sobtadament perquè, cansat de la feréstega muntanya, vol jugar per fi amb les onades a inventar històries en etern vaivé. Des de les metàl·liques fagedes, ombrívoles i calmes, a Sant Marçal fins al tirabuixó inacabable de la darrera onada, a la platja de S’Abanell.

Si tenim en compte que els llatins a girar bruscament en deien torquere i a una corba, tortus, fóra possible quedar-nos amb la versió que el nom del nostre poble es recolza en aquest punt de gir brusc del nostre riu?

A mi, que m’agrada inventar, m’il·lusiona imaginar un grapat de romans, mariners i conqueridors de mena, embarcats a la llunyana Civitavechia, que, després de setmanes ennuegats de blau, seguiren la marca del Montseny, en llatí Monte Signi, i enfilaren el curs del nostre riu. Amb el Montnegre a prop, assegurant així racons per a les fades i les dones d’aigua a les llegendes, i dalt del turó del meu poble, just on ara l’església s’emmiralla als meandres del riu, albiraren el gir brusc darrere la serralada fosca; fou aleshores quan, cercant la calma i la pau, trobaren la pausa perfecta al nostre espai.

Biblioteca de Tordera Joan Maragall, 6 08490 TORDERA tel.: 937 642 560 fax: 937 643 730 a/e: b.tordera@diba.cat web: www.tordera.cat/ambit.php?id=14 horaris: (hivern) dl. de 16 a 20.30 h dt. de 16 a 20.30 h dm. de 16 a 20.30 h dj. de 10 a 13 i de 16 a 20.30 h dv. de 10 a 13 i de 16 a 20.30 h ds. de 10 a 13 h dg. tancat

(estiu) dl. de 16 a 20.30 h dt. de 16 a 20.30 h dm. de 16 a 20.30 h dj. de 10 a 13 i de 16 a 20.30 h dv. de 10 a 13 i de 16 a 20.30 h ds. tancat dg. tancat

Però, aquesta és només una versió. Acosta’t i pren, de totes les possibilitats, la que més t’estimis. Serà una altra versió, original i única: la teva.

Quim Haro

Original realitzat per Joan Colomer Camarasa. Febrer 2011.

Vilassar de Dalt Vilassar: d’una Gran Vilassa a penja-ases Durant molt de temps, la gent va creure que l’origen del nostre poble provenia d’una “Gran Vilassa”, del qual derivava Vilassar, identificat amb Vilassar de Dalt, ja que era on es feien els oficis religiosos per a les rodalies. La realitat? En els documents més antics trobem Villazari l’any 978, Vilazari l’any 981, Villazare l’any 982, Vilazar l’any 993… És un mot compost de la villa amb què els romans designaven les cases de camp o residències de personatges allunyades de la ciutat, mentre que azari correspondria al possessor o fundador.

El dubte sorgeix amb aquest darrer mot: el 1899 Josep Balari en situava l’origen en una rivo d’azar.

El 1928 Paul Aebischer el situava en una villulam nomine Adario del comtat de Besalú. Mossèn Àngel Fàbrega ho relacionava amb un franc anomenat Azarius. Joan Coromines prefereix l’alternativa Atzhari. En canvi, per Francesc Monlau és un raríssim mot llatinoàrab: asar, que vol dir “difícil”, o asari, que s’aplica al lloc on es reunia la cavalleria per atacar. L’any 1955 Lluís Guardiola recorda que els azarias eren personatges d’origen hebreu durant l’època romana i, en la mateixa línia, Millàs Vallicrosa el relaciona amb el nom bíblic Eleazar.

L’any 1983 Lluís Galera diu que deriva de la paraula basca azari, que vol dir “guineu”. L’any 1997 Xaquín Caridad la relaciona amb el Villasar asturià, en la línia del nom romà Belissarius, provinent d’antigues deïtats ibèriques.

Amb tot aquest embolic que ens han organitzat per aclarir d’on venim, no és gens estrany que encara se’ns motegi com penja-ases, un malnom sorgit al llarg del segle XVIII adobat amb una coneguda llegenda d’escanyar un ase en penjar-lo per menjar-se les males herbes que creixien al campanar.

Benet Oliva

Biblioteca Pau Piferrer Marquès de Barberà, 11 08339 VILASSAR DE DALT tel.: 937 530 952 fax: 937 530 952 a/e: biblioteca@vilassardedalt.cat web: www.vilasardedalt.cat horaris: (hivern) dl. de 15.30 a 20.30 h dt. de 15.30 a 20.30 h dm. de 10 a 12 i de 15.30 a 20.30 h dj. de 15.30 a 20.30 h dv. de 15.30 a 20.30 h ds. de 10 a 13 dg. tancat

(estiu) dl. de 15.30 a 20.30 h dt. de 15.30 a 20.30 h dm. de 10 a 12 i de 15.30 a 20.30 h dj. de 15.30 a 20.30 h dv. de 15.30 a 20.30 h ds. tancat dg. tancat

Fotografia d’Enric Ortega i Rivera

Vilassar de Mar A Vilassar som Penjases, tant si som de Dalt com de Mar La gent de Vilassar “de sempre”, tant de Dalt com de Baix, als avis i àvies i als pares i mares sempre els havíem sentit explicar aquelles llegendes que circulaven arreu i que servien per a què els pobles veïns es ridiculitzessin els uns als altres.

Entre molts altres municipis s’atribueix la mateixa llegenda als habitants d’Andratx a Mallorca, als de Pià al Rosselló, als de Castelldans, la Granada, Llavorsí, Tàrrega, Sant Pere de Vilamajor o Sant Esteve d’en Bas, entre d’altres.

D’ençà de temps immemorial era coneguda entre la gent de mar la popular “Cançó del pilot”, que va repassant els malnoms de les poblacions costaneres catalanes des de Vilanova fins a la ratlla de França, aquella cançó que en arribar al nostre poble diu que “a Vilassar pengen ases”.

Damià de Bas

No cal que repetim aquí la història del pobre ruc que va ser hissat al campanar amb una corda al coll per tal que es mengés un lletsó que havia crescut en una esquerda i que va morir escanyat, una història burlesca que volia palesar la ruqueria dels vilassarencs i les vilassarenques.

Sovint es polemitza sobre en quin dels dos Vilassars devia esdevenir la facècia. No volem pas “carregar el mort” al municipi matriu, sinó que creiem que el fet caldria atribuir-lo al veïnat de Mar. En primer lloc, perquè la “Cançó del pilot” només esmenta els nuclis costaners i, en segon lloc, perquè a Vilassar de Dalt hauria estat un xic difícil d’hissar un ruc al campanar, justament perquè el de Sant Genís no era accessible del carrer estant.

Aquesta llegenda de l’ase i el lletsó no és pas exclusivament nostra, sinó que potser és una de les més esteses arreu, i no només als Països Catalans. Els darrers anys s’ha convertit en motiu de festa grossa a Solsona per Carnestoltes, on els “mata-rucs” rememoren amb gran barrila la penjada de l’ase.

Biblioteca Ernest Lluch i Martín Santa Eulàlia, 66-80 08340 VILASSAR DE MAR tel.: 937 506 834 fax: 937 534 950 a/e: b.vilassarm.elm@diba.cat web:www.vilassardemar.cat www.facebook.com/biblioteca.ernestlluch horaris: (hivern) dl. de 16 a 21 h dt. de 10 a 14 h i de 16 a 21 h dm. de 10 a 14 h i de 16 a 21 h dj. de 16 a 21 h dv. de 10 a 21 h ds. de 10 a 14 h dg. tancat

(estiu -juliol i agost-) dl. de 16 a 21 h dt. de 16 a 21 h dm. de 10 a 14h i de 16 a 21 h dj. de 16 a 21 h dv. de 10 a 14h i de 16 a 21 h ds. tancat dg. tancat

Fotografia d’Imma Romeu

Bibliografia 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25

Biblioteca Ferrer i Guàrdia d’Alella Biblioteca Pare Fidel Fita d’Arenys de Mar Biblioteca Sant Martí d’Arenys de Munt Biblioteca de Cabrera de Mar Biblioteca de Cabrils Biblioteca Can Milans de Caldes d’Estrac Biblioteca Can Salvador de la Plaça de Calella Biblioteca P. Gual i Pujadas de Canet de Mar Biblioteca La Cooperativa de Malgrat de Mar Biblioteca Joan Coromines del Masnou Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró Biblioteca Tirant lo Blanc de Montgat Biblioteca Enric Miralles de Palafolls Biblioteca M. Serra i Moret de Pineda de Mar Biblioteca Poblenou de Pineda de Mar Biblioteca Jaume Perich i Escala de Premià de Dalt Biblioteca Municipal Martí Rosselló i Lloveras de Premià de Mar Biblioteca de Sant Andreu de Llavaneres Biblioteca La Muntala de Sant Vicenç de Montalt Biblioteca de Santa Susanna Biblioteca de Can Llaurador de Teià Biblioteca Can Baratau de Tiana Biblioteca de Tordera Biblioteca Pau Piferrer de Vilassar de Dalt Biblioteca Ernest Lluch i Martín de Vilassar de Mar

AIXÒ és Tiana: guia de la vila de Tiana.

Tiana: l’Ajuntament, 1995. 127 p. |16, 22 AJUNTAMENT de Vilassar de Mar. Coneix Vilassar de Mar [en línia]. Vilassar de Mar: l’Ajuntament, 2011. [Consulta 11 febrer 2011]. Disponible a: http:// www.vilassardemar.cat/coneix-vilassar ALELLA mil anys enrere. Alella, 1973, núm. 132-133, p. 3. |1, 11 ALGUNES de les cases o famílies de Malgrat de fa un segle i pot ser més enrera. Voz de Malgrat, 1965-1966, núms. 144-148, 150-153 |9 ANDREU I GAY, Josep. Calella típica: anècdotes, fets i personatges de la Calella antiga. Calella: Estela, 1978. 196 p. | 7, 14, 15 ARMENGOL, Cristina; SERRA, Mariona. Alella a través del temps. Alella, 1999, núm. 243, p. 79-84. | 1, 11 AVI (Guionista i dibuixant). Història de Tiana. Tiana: Ràdio Tiana. Ajuntament de Tiana. Regidoria de Cultura, 2003.

31 p. | 12, 16, 22 Bartrés i Sala, Gaspar; Manau i Graupera, Ferran. Recull històric de Sant Andreu de Llavaneres. Barcelona: Ferran Manau, 1987. 273 p. | 2, 3, 7, 10, 14, 16, 18, 19, 23, 24

BAS, Damià. Carrers i gent de Vilassar de Mar: qui és qui a la nomenclatura urbana. Vilassar de Mar: l’autor, 1997.

186 p. | 11, 13, 25 BAS, Damià. Galeria de penja-ases: motius dels vilassarencs de mar. Vilassar de Dalt: l’autor, 2003. 280 p. | 11, 13, 24, 25 BASSEGODA I MUSTÉ, Pere-Jordi.

Masnou: notas para la contribución al estudio de la historia de Masnou. Barcelona: Iberia, 1928. 95 p. | 4, 10 BATLLE, Albert. Caldes d’Estrac o Caldetes: un vell plet. Barcelona: Ajuntament; Caixa Laietana, 1985. 220 p. | 2, 5, 6, 8, 14, 16, 18, 24 BATLLE, Joaquim. Sant Feliu de Cabrera. En Els Noms de Cabrera. [Cabrera de Mar]: Fundació Burriac, 1994, p.

7. | 4 BENITO I MONCLÚS, Pere. Els penjases. L’ase penjat, 1985, núm. 0, p. 2. | 24

BRUNET i EZQUERRO, Jordi. Sant Vicenç de Montalt. Imatges d’ahir.

1900-1970. Sant Vicenç de Montalt: l’Ajuntament, 2000. 237 p. ISBN 8460629503. | 2, 3, 6, 11, 13, 18, 19, 23, 24, 25 Calsapeu, Joan. Ucronies [en línia].

[Sant Andreu de Llavaneres]: l’Autor, [Consulta 17 febrer 2011]. Disponible a: http://joancalsapeu.blogspot.com/ CANALIAS, Raimon. Perquè se’n diu Cabrera de Mar?. En Els Noms de Cabrera. [Cabrera de Mar]: Fundació Burriac, 1994, p. 5-6. | 4 CARNER, Josep. Bestiari. Barcelona: Barcanova, 2005. 176 p.

ISBN 8448906594. | 1, 2, 3, 4, 6, 7, 10, 11, 12, 13, 15, 16, 17, 18, 19, 21, 22, 23, 24, 25 CARRERAS CANDI, Francesc. Caldetas, o la antigua quadra d’Estrach: notas históricas. Barcelona, L’Avenç, 1893. |4

Bertran, Carme. Els renoms es perden... Pal de paller, 1989, núm. 70, p.

16-17. | 11, 18

CLAVELL GARCIA, Susana; VIDAL FEMENIAS, Núria. Malnoms i motius. En Recordant... les veus d’Alella. Alella: l’Ajuntament. Regidoria de Cultura: Biblioteca Municipal Ferrer i Guàrdia, 2008, p. 231-235. | 1, 2, 3, 9, 10, 11, 12, 13, 14, 17, 19, 21, 22, 23

BONAMUSA I ROURE, Joan. D’Ilturo a Alarona. Sessió d’Estudis Mataronins, 2005, p. 35-56. | 2, 3, 5, 6, 11, 18

CASALS I COLL, Gaspar. Noms de lloc d’Arenys de Munt. Arenys de Munt: l’Ajuntament, 2006. 67 p. | 3, 11

CASANOVAS I VILÀ, Vicenç. Vilassar de Mar: documental i històric. Vilassar de Mar: Oikos-Tau, 1978. 285 p. ISBN 8428104026. | 2, 11, 24, 25 CATVILASSAR. Catvilassar.com: Centre Audiovisual i Tecnològic de Vilassar de Mar: el portal àudio-visual de Vilassar de Mar: Informació i contingut audiovisual sobre Vilassar de Mar [en línia].

Vilassar de Mar: Catvilassar, 2011.

[Consulta 11 febrer 2011].

Disponible a: http://www.catvilassar. com/index.php CHIMISANAS, Abelard. Montgat, genealogia i història [en línia]. Montgat: l’Autor, 2005 [consulta: 25 febrer 2011).

Disponible a: <http://www.telefonica. net/web2/chimisanas> CODINA I PUJOL, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls: apunts històrics. S.XVI-XX. [Palafolls]: Edicions del Roig, 2004. 363 p. | 1, 2, 3, 9, 13, 16, 23, 25 COLL I MONTEAGUDO, Ramon; MODOLELL, Josep M. Llegendes locals sobre Sant Feliu, patró d’Alella i de Cabrera de Mar. En Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina: apunts sobre etnografia del Maresme. Vilassar de Mar: Oikos-Tau, 1999, p. 108-109. | 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 20, 22, 23, 24, 25 COLLA DE GEGANTERS/ES I GRALLERS/ES DE CALELLA. La Llopa [en línia]. Calella: Agrupació de Colles de

Geganters de Catalunya, 2009. [Consulta 24 febrer 2011].

Disponible a: http://webs.gegants.cat/ calella/category/els-nostres-gegants/ COSES d’abans. Alella, 1981, núm.

173, p. 9-10. | 1, 11 DOMÍNGUEZ I CASTELLS, Josep; OLIVA I RICÓS, Benet. Vilassar de Dalt: història gràfica 1880-1940s. Vilassar de Mar: Oikos-Tau, 1994. 321 p.

ISBN 8428108250. | 1, 10, 17, 24 DURÀ i BORRÀS, Joan-Carles. En Xic, l’eco-xurraví. Sant Vicenç de Montalt: ACCANEM: l’Ajuntament, 2004. 132 p. | 6, 11, 15, 19 EL MASNOU ahir i avui. Barcelona: Caixa d’Estalvis de Catalunya, 1985. 116 p. ISBN 8450510414. | 1, 2, 5, 10 ELIAS, Jordi. Descoberta d’Alella. Alella, 1966, núm. 63, p. 7-8. | 1, 11 Els Noms de Cabrera. [Cabrera de Mar]: Fundació Burriac, 1994. 15 p. |4 ESCOLA DE BÀSQUET DEL C.B. CALELLA. La Llegenda: La Llopa [en línia].

Calella: Club de Bàsquet Calella. [Consulta 24 febrer 2011].

Disponible a: http://www.oocities.com/ ebcwolfy/ccalella.htm

ESPRIU I MALAGELADA, Agustí.

Aproximació històrica al mite de Sinera. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2010. 500 p. ISBN 9788498832471. | 1, 2, 3, 5, 8, 10, 11, 17

sobre l’origen de Malgrat. Repòrter, 1998, núm. 72, p.28-29. | 9, 14

ESPRIU, Salvador. Laia. Barcelona: Edicions 62, 2010. 162 p.

ISBN 9788429767322 | 2, 3, 4, 5, 6, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 15, 16, 18, 20, 21, 22, 24

FIGUERAS, Albert. Homònims no pleonàstics i poc cacofònics: els noms de Cabrera: Pregó de la Festa Major de Sant Feliu 1999. [Cabrera de Mar]: l’Ajuntament. Regidoria de Cultura, 2000. 11 p. | 4, 5

ESTEVES, Albert. Vilassar de Mar. Maresme: guia del patrimoni històricoartístic. Cervelló: Centre d’Estudis i Divulgació del Patrimoni, 1996. 31 p. | 2, 7, 11, 25

FIGUERAS, Albert. Els orígens de tot això. En Escrits a Cabrera 1. Cabrera de Mar: l’Ajuntament. Regidoria de Cultura, 1993, p. 17. | 4, 19

ETIMOLOGIA del nom de Taià. Teià: Departament de l’Arxiu Històric de Teià, 1978. [38] p. | 11, 14

FONT, Gemma. Torderades i eixuts: els usos tradicionals de l’aigua al Montseny. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 2002.

159 p. ISBN 8439355432. | 23

FARELL I GARRIGÓS, David. Cabrils: 1000 anys de nom: 175 de municipi.

[Cabrils]: Museu Municipal Ca l’Arrà de Cabrils, 1996. 6 p. |5 FARRÉ RABAL, Joan. Motius o sobrenoms malgratencs: primer annex de la A a la C. Som-hi!, 2004, núms. 302305. |9 FERRER, Cristòfol. Notes històriques i tradicionals de la vila de Teià. Teià: Departament de l’Arxiu Històric de Teià, 1935.

FERRER I COSTA, Josep. Polèmica

GALERA ISERN, Lluís; ARTÉS LLOVET, Salvador. Notes històriques de la Parròquia de Sant Feliu d’Alella: segons dades de l’arxiu parroquial i altres fonts, amb un estudi sobre els orígens de la població. [S.l.]: Josep Domingo i Elias, 1975. 139 p. | 1, 4, 10, 11, 19, 22, 24, 25 GALERA ISERN, Lluís. El nom d’Alella.

Alella, 1964, núm. 42, p. 4. | 1, 11 GALERA, Lluís. Vila Guineu = Vilassar?.

Alella, 1983, núm. 183, p. 49-50. |1, 11, 24

GÓMEZ I VINARDELL, Joan. Gafarrons. Premià Informa, 1979, núm. 3, p. 26. | 17 GUARDIOLA I PRIM, Lluís. Anecdotari vilassarenc. Vilassar de Mar: Políglota, 1959. 206 p. | 2, 4, 5, 6, 7, 11, 25 GUARDIOLA I PRIM, Lluís. La llegenda dels “penja-ases” i altres contes.

En Sant Joan de Vilassar: història i geografia de la comarca vilassanesa i del Maresme. Vilassar de Mar: [s.n.], 1955. p. 335-345. | 10, 25 GUARDIOLA I PRIM, Lluís. Notícia històrica de Vilassar. En Sant Joan de Vilassar: història i geografia de la comarca vilassanesa i del Maresme. Vilassar de Mar: [S.n.], 1955, p. 35-39. | 10, 24, 25 GUARDIOLA, Lluís. Etimologia de Burriac. En Estrella de Burriac: recull d’articles (1948-1954). Argentona: La Comarcal Edicions, 2005, p. 75. | 4, 8, 11, 13, 25 GUTIÉRREZ I PEREARNAU, Cèsar. La Tordera: perspectiva geograficohistòrica d’un riu. Sant Celoni: l’Ajuntament, 1999. 117 p. | 2, 7, 9, 11, 15, 20, 24, 23 La HISTÒRIA sense història: malnoms i sobrenoms de Premià de Dalt 18501950. Premià de Dalt: L’Opinió, 1991.

172 p. | 5, 11, 16

HISTÒRIES, anècdotes i llegendes dels carrers i places de Vilassar de Mar: textos dels nens i nenes de les escoles de Vilassar. Vilassar de Mar: l’Ajuntament, Consell Municipal de Cultura, 1982. 79 p. | 25 IMATGES de Vilassar de Mar a començaments de segle. Vilassar de Mar: Associació Amics de Vilassar, 1996. [16] f. de làm. | 25 JUAN I TRESERRAS, Jordi. Montgat, poble de futur. [S.l.]: Corporació Metropolitana de Barcelona, 1987.

36 p. |11, 12, 22 El LLIBRE de Vilassar de Mar: un llibre escrit pels seus lectors. Vilassar de Mar: l’Ajuntament. Diputació de Barcelona, [2003-2004]. [58] p. | 25 LLOPA de Calella [en línia]. Calella: Colla de Geganters/es i Grallers/es de Calella. [Consulta 25 febrer 2011].

Disponible a: http://www.portalfoc.net/ general/colledebestiari/llopadecalella. php

Cabrera. [Cabrera de Mar]: Fundació Burriac, 1994, p. 12-14. |4 LLOVERAS, Ignasi. Cases de Malgrat: els motius o noms. Celobert, 20072008, núms. 5-15. |9 LLOVET, Joaquim. Balari i Jovany i el seu model de Civitas fracta. Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, 1996, núm. 54, p. 18-19. | 11 LLOVET, Joaquim. Els noms de la població. En Mataró: dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa Laietana, 2000, p. 35-38. | 1, 3, 6, 7, 8, 10, 16, 18, 19, 23, 24, 25 LURI, Gregori. Breu història del Masnou. El Masnou: l’Ajuntament, 2007.

[Vol. 2] 64 p. | 5, 10, 13, 24 MARTÍ I COLL, Antoni. L’Enigma dels caps de bou. Sessió d’Estudis Mataronins, 1992, 9. 165-171. | 11

MAS GIBERT, Xavier. Recopilació de topònims. Sot de l’Aubó, 2006, núm.

LLORENS DE SERRA, Sara. El canço- 15, p. 26. ner de Pineda: 238 cançons populars | 8 amb 210 tonades. Barcelona: Altafulla, 1992. 359 p. ISBN 8479000260.

MAS GIBERT, Xavier. Els barris de Ca| 2, 6, 7, 8, 9, 11, 14, 15, 20, 23 net: interrogants i hipòtesis sobre la seva evolució i identitat. Sot de l’Aubó, LÓPEZ VIÑALS, J. “Capraria”: De- 2003, núm 4, p. 4- 5. nominació ignorada. En Els Noms de | 8

MERCADER, Assumpta; MASSÓ, Lídia.

Els Peluts de Cabrils. Cabrils: l’Ajuntament, 2006. 22 p.

ISBN 8160640264. |5 MONTMANY I VIDAL, Josep. A tocar ratlla: articles. Arenys de Mar: l’Ajuntament, 2006. 132 p. | 2, 13 MONTMANY I VIDAL, Lluís. Notes sobre la separació civil 1599 i eclesiàstica 1781 de les Viles d’Arenys de Munt i d’Arenys de Mar. Arenys de Mar: [Arenys/Vida Parroquial], 1997.

[8] p. | 2, 13 MOTIUS tianencs. [Tiana: l’Ajuntament, 1996?]. 32 p. | 22 MURAY, Joan. Histories de la Vila... del Masnou: 100 articles del butlletí de gent del Masnou: des de l’agost de 1987 al juliol de 1998. Vilassar de Mar: Oikos-Tau, 1999. 400 p. ISBN 8428109702. | 2, 3, 10, 11 NAVARRETE HONRUBIA, Juan Ra; FERRI SERRA, Marc. Perduts entre pedres: història de Palafolls en còmic.

Barcelona: Roig, 1999. 23 p. | 2, 9, 11, 13, 16, 22 NOGUERAS DE PRATS, Pere. Gent d’Arenys. Arenys de Mar: La Copisteria, 1992-1995. 3 v. | 2, 4, 6

NOGUERAS DE PRATS, Pere. Motius d’Arenys. Arenys de Mar: [s.n.], 1991.

81 p. |2 NOGUERAS DE PRATS, Pere. Recull de mots, malnoms i motius d’Arenys de Mar d’avui, d’ahir i de tostemps [sic] com també d’alguns carrers, paratges, cases, hortes i rials. [Arenys de Mar: s.n.], 1988. [38] p. |2 NOGUERAS DE PRATS, Pere. Renoms d’Arenys de Mar i altres noms propis.

Societat d’onomàstica: butlletí interior, 1990, núm. 39, p. 1-66. |2 NOMS de les cases i edificis que hi havia escampades pels afores de lo que ara és terme de Malgrat des del segle XIII fins els primers anys del segle actual. Voz de Malgrat, 1966, núm. 150, p. 5. |9 NOMS, renoms, malnoms, sobrenoms, àlias i motius. Alella, 1982, núm. 175176, p. 29-31. | 1, 11 NOMS, renoms, malnoms, sobrenoms, àlias i motius. Alella, 1982, núm. 177, p. 28-29. | 1, 11 L’ORIGEN del nom de Malgrat: estat de la qüestió. Malgrat de Mar: Ajuntament de Malgrat de Mar: Arxiu Municipal, [1999?]. 35 p. | 9, 16

L’ORIGEN del nom de Malgrat: estat de la qüestió. Matinals, 2002, núm. 1, p. 9-16. | 9, 11, 14, 16 PADRÓS I CUYÀS, Josep Ma. Cómo nació Tiana hace 2000 años. Badalona: Centro Excursionista de Badalona, 1961. 22 p. | 22

Anem a descarregar un piano: memòries d’infantesa i joventut: 1931/1950.

Vilassar de Mar: Oikos-Tau, 1999. 192 p. ISBN 8428109664. | 2, 3, 5, 6, 7, 8, 11, 12, 13, 14, 16, 18, 22, 25 RECULL de mots, motius, malmons i noms de cases i carrers d’Arenys de Munt. Arenys de Munt: Col·lectiu pel Museu-Arxiu, 1987. 12 p. |3

PONS I GURI, Josep M. Noms de rieres, rials i costes del terme d’Arenys de Mar. [Arenys de Mar]: l’Ajuntament.

Regidoria de Cultura, 2001. 16 p. |2

RIERA I ORTIZ, Pere. Motius i malnoms de la gent de Canet. Canet de Mar: Els 2 Pins, 1996. 117 p. | 2, 8

PONS I GURI, Josep M. Quan nasqué, s’emancipà i s’organitzà una Vila: Arenys de Mar, 1574-1720. Lleida: Pagès: l’Ajuntament, 1999. 187 p. ISBN 8479355964. | 2, 3, 11, 13, 16, 17

RIERA, Jaume. Història de la llopa [en línia]. Calella: Colla de Geganters/es i Grallers/es de Calella, 2008. [Consulta 25 febrer 2011]. Disponible a: http:// www.myspace.com/gegantsdecalella/ blog/431347601

RIERA, Jaume. Història de la Llopa [en línia]. Calella: Colla de Geganters/es i Grallers/es de Calella, 2008. [Consulta 25 febrer 2011] Disponible a: http://gegantsdecalella.

PRADAS, Rafael. Montgat, la gran bloc.cat/post/16700/233853 transformació. [Montgat]: l’AjuntaROCABERT I MODOLELL. Josep M. ment, 1993. 67 p.

Cabrera de Mar. En Els Noms de Cabre| 11, 12, 16, 22 ra. [Cabrera de Mar]: Fundació BurriPROGRAMACIÓ de les festes del mil· ac, 1994, p. 3. lenari del nom d’Alella: 975-1975. | 4 [Alella]: Ministeri d’Informació i TurisROCABERT I MODOLELL, Josep M. De me, [1975]. 111 p.

Cabrera de Mataró a Cabrera de Mar. | 1, 10, 24 En Cabrera de Mar: segle XX: quaderns RAMON I PERA, Francesc-Xavier. per a la memòria. Cabrera de Mar: PONS I RIBOT, Joan. Geografia d’Arenys de Mar. Arenys de Mar: La Rierada, 2010. [17] p. |2

l’Ajuntament: Fundació Salvador Alsina i Arenas, 2005, [fascicle 16], p. 7. | 4, 13 RODRIGO ROSÉS, Xavier. Tiana i el temps. Tiana: Patronat Municipal de Cultura, 1988. 64 p. ISBN 8450582393. | 12, 16, 22 Tiana i el temps. Tiana: Patronat Municipal de Cultura, 1988. 64 p.

ISBN 8450582393.

RODRÍGUEZ BLANCO, Jesús. Els Topònims de Calella en la documentació de l’Arxiu Històric de Calella; mapa de cadastre de 1851. Calella: Museu-Arxiu Municipal, 1995. 37 p. | 7, 11, 14, 15 ROVIRA I FORS, Josep. Guia urbana, històrica i sentimental de Canet. Canet de Mar: Cannetum, 1983. 88 p. | 6, 8, 11 SALICRÚ I PUIG, Manuel. Notes sobre el portal de Barcelona de la muralla mataronina del segle XVI i sobre l’origen del nom caps de bou aplicat a la gent de Mataró. Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria Mataró, 2003, núm.

75, p. 15-29. | 11

historia de Caldas de Estrac (vulgo) Caldetas. Barcelona: La Renaixensa,1882. 161 p. | 2, 6, 8, 14 GAFARRÓ (Serinus serinus) [en línia].

Barcelona: SIOC. Servidor d’informació ornitològica de Catalunya, 2011.

[Consulta 25 febrer 2011]. Disponible a: http://www.sioc.cat/fitxa. php?sp=SERSER SOLÉ I VERGÉ, M. Antònia. Veïnat de Mar: 8 itineraris pels 400 anys d’història d’Arenys de Mar: guia. Arenys de Mar: [l’Ajuntament], 2000. 168 p. |2 SOLÉ I VERGÉ, M. Antònia. Veïnat de Mar: 8 itineraris pels 400 anys d’història d’Arenys de Mar. Arenys de Mar: [l’Ajuntament], 2000. [32] p. |2 TARRÉ, Emili. Els aucells més útils a la agricultura de Catalunya. Barcelona: Est. de Fills de J. Jepus, 1902. 232 p. |8 TIANA: reculls d’ací i d’allà. Tiana: Patronat Municipal de Cultura de l’Ajuntament de Tiana, 1990. 96 p. | 22

SENYOR PEPET. Cargols amb ceba.

Pedracastell, 1947, any II, núm. 12, p.

4-5. |8

TOLRÀ I FERRER, Jaume. Cabrils: el poble i els homes. Vilassar de Mar: Oikos-tau, 1983. 239 p.

ISBN 842810532. | 2, 5, 13, 24

SALARICH, Joaquim. Apuntes para la

TOLRÀ I FERRER, Jaume. Cabrils 175

anys d’història. Argentona: La Comarcal, 1998. 271 p. ISBN 8492350911. | 4, 5, 11, 13

VILASSAR de Mar. Barcelona: Viena, 1999. [50] p. ISBN 8483300494. | 25

TORRES I CASALS, Teresa. Originalitat imaginativa. El Masnou: Fundació la Calandria, 2007. 207 p. | 1, 3, 4, 5, 6, 9, 10, 11, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 23, 25

VILASSAR de Mar: 1950-1960: recull de fotografies dels germans López Teixidó. [Vilassar de Mar]: l’Ajuntament, DL 2003. 91 p. ISBN 8493114928. | 11, 16, 13, 25

VALLS, Lluís Maria de. Oda a Arenys de Mar. Barcelona: [s.n.], 1917. 79 p. | 2, 3, 4, 8

XURRIBIKERS. [en línia]. [Sant Vicenç de Montalt]: Xurribikers, 2005. [Consulta 25 febrer 2011]. Disponible a: http://www.xurribikers.com/

VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume. Notes sobre el topònim “Cabrera” (Cabrera de Mar). En Els Noms de Cabrera.

[Cabrera de Mar]: Fundació Burriac, 1994, p. 9-11. |4 VENDRELL I FÁBREGAS, Salvador.

Tordera, arrels d’un poble. Tordera: l’Ajuntament, 2005. 374 p. | 23 VERDURA CAMPENY, Francesc. La toponímia de Canet de Mar (1a part). Sot de l’Aubó, 2008, núm. 26, p. 20-22. |8 VILA, Francesc. Fotografies antigues de Caldes: 1870-1962. Barcelona: Arrels Cultura, 1995. 2 v. | 1, 2, 3, 6, 7, 9, 10, 11, 14, 15, 17, 23 VILALTA I REIXACH, Joan. Trenta anys del nom de Cabrera de Mar. En Fragments de la nostra història. Cabrera de Mar: l’Ajuntament, 2007, p. 94-95. |4

ZAPATA BUXENS, M. Assumpció. Notes sobre l’etimologia del nom de la vila d’Argentona. Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria Mataró, 1995, núm. 52, p.

25-26. | 11

MARESME

AMADES, Joan. Cançons de remar.

En Folklore de Catalunya: cançoner.

Barcelona: Selecta, 1982, p. 415-416.

ISBN 8429805826. | 1, 2, 7, 8, 9, 10, 11, 17, 18, 19, 22 AMADES, Joan. Costumari català. Barcelona: Edicions 62, 2006. 5 vol. ISBN 8434536730. | 1, 2, 3, 4, 5, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 23, 24 AMADES, Joan. Folklore de Catalunya.

1, Rondallística. Barcelona: Selecta, 1950, 1500 p. | 1, 24 BALAÑÀ I ABADIA, Pere. Els noms de lloc de Catalunya. 2a ed. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència. Departament de la Governació, 1990. 297 p.

ISBN 8439313179. | 1, 2, 20, 22, 23, 25 BOFARULL I TERRADES, Manuel.

Origen dels noms geogràfics de Catalunya: pobles, rius, muntanyes...

Valls: Cossetània, 2002. 198 p. ISBN 8495684977. | 1, 2, 3, 7, 8, 9, 10, 11, 15, 17, 18, 23, 24 CANAL I MORÉ, Adrià. Els cognoms del Maresme: primera meitat del segle XVI. Barcelona: Sírius, 1997. 173 p.

ISBN 8486685281. | 1, 2, 3, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 14, 15, 16, 17, 19, 23, 23, 25

CARIDAD ARIAS, Xaquín. Els noms de Catalunya: cultes i divinitats de la Catalunya pre-romana. Barcelona: OikosTau, 1997. 234 p. ISBN 8428109117. | 2, 4, 5, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 14, 16, 18, 19, 22, 23, 24, 25 COLL MONTEAGUDO, Ramon; MODOLELL ROS, Josep M. Llegendes, tradicions i fets de la serralada de Marina: apunts sobre etnografia del Maresme.

Vilassar de Mar: Oikos-Tau, 1999. 318 p. ISBN 842820980X. | 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 20, 22, 23, 24, 25 COROMINES, Joan. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Curial: Caixa de Pensions “La Caixa”, 1980-2001. 10 v. ISBN 8472561739. | 1, 2, 4, 5, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 14, 16, 17, 19, 20, 21, 22, 23, 24, 25 COROMINES, Joan. Onomasticon Cataloniae: els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana. Barcelona: Curial: Caixa de Pensions, 1989-1997. ISBN 8472563316. 8 vol. | 2, 4, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 14, 16, 17, 23, 24, 25 MORAN, Josep; BATLLE, Mar; RABELLA, Joan Anton. Topònims catalans: etimologia i pronúncia. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2002. 193 p.

ISBN 8484154319.

1, 10, 11, 14, 24 MOREU-REY, Enric. Els nostres noms

de lloc. 2a ed. Palma de Mallorca: Moll, 1999. 253 p. ISBN 8427340222. | 2, 7, 8, 9, 14, 23 MOREU-REY, Enric. Toponímia urbana i onomàstica vària. Palma de Mallorca: Moll, 1974. 161 p. ISBN 8427303637. |2 Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya. 2a. ed. [Barcelona]: Generalitat de Catalunya: Institut d’Estudis Catalans, 2009. 3 v.

ISBN 9788439381464. | 1, 2, 4, 5, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 21, 22, 23, 24, 25 PONS I GURI, Josep M. Els Noms de lloc a l’Alt Maresme dels segles IX-XII: antics termes de Montpalau, Palafolls i Tordera. Arenys de Mar: Els llibres del Set-Ciències, 2000. 218 p.

ISBN 8495526018. | 2, 3, 6, 7, 9, 11, 13, 14, 16, 20, 23 SALICRÚ I PUIG, Ramon. Mataró carrer a carrer: nomenclator de la ciutat.

Mataró: Patronat Municipal de Cultura : Capgròs, 2006, 216 p. | 11 SOLER I JANER, Josep M. Gentilicis dels Països Catalans: paragentilicis, malnoms i sobrenoms. Barcelona: Millà, 1979. 130 p. ISBN 847304035X. | 1, 2, 7, 8, 9, 18, 23 XAMPENY, Ferran. La cançó de la costa. El Maresme. 1970, núm. 7, p. 12. | 8, 11

Edita: Biblioteques Municipals del Maresme Disseny gràfic: Jordi Cuyàs Assessorament lingüístic: CNL Maresme-Mataró Impressió: SYL Creaciones gráficas y publicitarias DL: B-9.333 - 2011 © dels autors

Sant Jordi 2011