Guia de lectura de Joaquim Casas

Biblioteques de Mataró

Joaquim Casas

(Blanes, 1911-Mataró, 1993) Guia de recursos Núm. 35 / setembre 2016

Foto-Cine Mataró de la UEC (fotografies); Casas, Joaquim (text).

El Mataró d’ahir, d’avui i de demà. Mataró: Unió Excursionista de Catalunya-Mataró: Foto-Cine de la UEC, DL 1989. ISBN: 8440457170 [CL 91(46.71Mat) Cas] Palau i Camps, Josep Maria. Aeroport. Casas, Joaquim. Un home en oblicu. Barceló, Miquel. La cançó de Simbad el Mariner.

[Barcelona]: Editex, 1957. Col: Els Autors de l’Ocell de paper; 19 [CL N 833 Pal] Socrasti i companyia; Casas, Joaquim (pròleg). Memòries del Cau Grillat: de la vida viscuda. Mataró: Patronat Municipal de Cultura; Barcelona: Alta Fulla, 1989. Col: Caps de bou; 14. ISBN: 8486556899 [CL 069 Soc]

Casas i Busquets, Joaquim . I no va parar de glosar-me les mil gràcies de la nostra Rambla... endrets. Geografia literària dels països catalans [en línia]. [Consulta: 14 juliol 2016]. Disponible a: <http://www.endrets.cat/text/270/i-no-va-parar-de-glosar-me-les-milgracies-de-la-nostra-rambla-ca.html> Cusachs, Manuel. Joaquim Casas i Busquets [en línia]. [Consulta: 14 juliol 2016]. Disponible a: <http://www.sinera.org/m_cusachs/armari_blanc/joaquim_casas.htm> Pagès Jordà, Vicenç. Diari d’un soldat [en línia]. [Consulta: 14 juliol 2016]. Disponible a: <http://www.vicencpagesjorda.net/cat/biografia_lector/Diari_dun_ soldat-Joaquim_Casas.pdf> BIBLIOTECA POMPEU FABRA

BIBLIOTECA ANTONI COMAS

HORARI de dilluns a divendres de 9.30 a 14 h i de 15.30 a 20.30 h

HORARI dilluns, dimarts i dijous de 15.30 a 20.30 h

Plaça d’Occitània, s/n tel. 937 412 920 b.mataro.pf@diba.cat 08302 MATARÓ

SOBRE JOAQUIM CASAS

dissabtes de 10.30 a 14 h i de 15.30 a 19.30 h culturamataro.cat bibliotecavirtual.diba.cat Biblioteques de Mataró @bibliosmataro bibliosmataró Biblioteques

687 200 100 Edita: Ajuntament de Mataró

Casas i Busquets, Ramon. Joaquim Casas íntim i el seu temps. Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 49, abril de 1994, p. 35-39 Costa, Francesc. “Estampes” de la guerra d’en Casas. Mataróescrit, núm. 89, desembre de 1993, p. 72-76 Cuyàs, Emmanuel. Joaquim Casas i Busquets, el mataroní apassionat.

Mataróescrit, núm. 82, abril de 1993, p. 44-45 Pla, Josep. Notes per a Sílvia. Barcelona: Ed. Destino, 1992. Col: Obra Completa Josep Pla; 7. P. 216. Ed. 10è aniversari. ISBN 8423321851 Puig Pla, Josep. El catalanisme a Mataró entre 1914 i 1939 segons Joaquim Casas: uns apunts. 16a Sessió d’Estudis Mataronins, 1999, p. 111-122

Col·labora:: CONSORCI PER A LA NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA CENTRE DE NORMALITZACIÓ LINGUÍSTICA DEL MARESME

C. d’Enric Prat de la Riba, 110 (antic escorxador) tel. 937 022 813 b.mataro.ac@diba.cat 08301 MATARÓ

dimecres i divendres de 9.30 a 20.30 h dissabtes de 10 a 14 h

disseny: jordi cuyàs / DL: B 18882-2016

Joaquim Casas, 1953 Arxiu personal de Joaquim Casas i Botey

EL MEU ONCLE QUIM, UNA PETITA SEMBLANÇA

DOCUMENTS EN XARXA

No puc pas escapar-me’n: els amics de la Biblioteca Pompeu Fabra em reclamen la meva promesa de fer l’escrit sobre el meu oncle Quim.

Suposo que esperen la figura pública, l’escriptor, és clar... però jo hi afegiré també l’home!

Tots el recordareu. Una estampa física que feia forrolla: de pell peculiarment rossenca i pigallada, calb, ulleres fosques –que no es treia ni per banyar-se a mar, a pet d’ones, quina imatge més extravagant i grotesca!–, a la boca la inevitable pipa, a l’hivern gorra i bufanda (amb els colors de la bandera francesa), traginant sempre aquella invariable cartera de pell, carregada de llibres per vendre –ep!, sempre catalans!– (i sí, n’era venedor i els venia a domicili, casa per casa i botiga per botiga).

El domicili durant molts anys va ser aquell piset com un cop de puny del carrer d’en Pujol. Més tard, ja el pis “de cine” –en boca de la xafardera tia Rosita Peña, germana de la meva mare– del carrer Llauder.

I com era aquest Quim Casas? Un autèntic desconegut, de qui s’ha anat arrossegant una imatge d’un xaronisme fàcil i superficial. Què volia fer? Doncs, sincerament, el que li donés la gana, vet aquí. Llibertat total, anarquisme absolut. No va voler estar mai encadenat a cap forma d’horari laboral, ni de despatx, ni de caps, ni de feina fixa i salari assegurat.

El Casas escriptor: superficial? Potser sí. Aquella facilitat i xaronisme... és indubtable que hi queia massa sovint, però també posseïa una qualitat no pas menor: una eloqüència lligada a una rara habilitat per descriure tot el que té de viu i popular la ciutat, el país i la seva gent.

Existeix també el judici de Josep Pla a Notes per a Sílvia: el descriu com un xerraire de fluència inesgotable, o sigui, el català en l’estat més pur i primari. Com a escriptor, l’arriba a menystenir. Però vet aquí que Pla suavitza –no pas gaire, però– la seva opinió inicial en una nova impressió del llibre –dins la mateixa edició, del juny del 1974– feta expressament per incloure aquesta rectificació. Per aquestes dates, li va mostrar al meu pare una carta manuscrita de Pla en què li deia que tot havia estat producte de la precipitació i s’oferia a venir a explicar-ho al Racó..., cosa que mai es va produir.

Hem dit que era venedor de llibres en català. I tant que ho era!: s’entaforava a casa de tothom i val a dir que aconseguia moltes vendes només per la seva presència i prestigi personals.

L’ideal de joventut: les esquerres, això sempre! I tant es va significar que, en acabat la guerra, li va venir del cap d’una agulla que els franquistes no el pelen. I ve la fi de la guerra i la segura condemna: segons explica l’oncle mateix en el seu llibre Sota l’amenaça del forat d’ozó (pàg. 48), primer a dotze anys i un dia, immediatament després intervenen els ‘carallots’ de Mataró i es rectifica a molt pitjor: ‘trenta anys de reclusió perpètua’, de la qual en surt al cap de quatre anys –per la pressió del canvi de signe en la Guerra Mundial- però, així i tot,... amb la pena de ser desterrat de Mataró. Però el que és la vida!: molts anys més tard, com a delegat que també era de la Federació

Joaquim Casas, 1965 Arxiu personal de Joaquim Casas i Botey

de Mutualitats, va haver d’anar a Madrid i allà acabà donant la mà al seu enemic Franco. Noi, què voleu? També tots nosaltres, poc o molt, acabem per adaptar-nos.

L’entranyable cronista de Mataró (la “Ciutat Blava”, com solia esmentar-la): és clar que exagerava, és clar que idealitzava, però, a fi de comptes, qui sap com és veritablement la realitat? I és que, per ventura, no volem ser, tots plegats –encara que sigui només una mica–, enlluernats? No aspirem a donar color a la grisalla del dia a dia?

Una personalitat popular, un autèntic home de carrer: «El Pipes, el Pipes, mira-te’l!», exclamava la ciutadania en veure’l passar (aclareixo: Pipes era el motiu que li havien encolomat).

Oh, sí, tot un caràcter! Exigent, extravagant, rampellut, encuriosit, entusiasta. I els seus temuts estirabots: la seva gran arma per “provocar” el personal. «Eh?, eh?, eh?», encara sembla que senti l’inevitable pregunta impertinent al final de les seves frases. Arribava a enervar, us ho ben asseguro. Anècdotes del seu inventari. Me’n vénen al cap algunes: a la meva mare, descrivint un grup de veïnes xerrameques: «sí, totes una quadrilla de xafarderes... com tu!!!». A un loocky* de l’Ajuntament que li mostrava el prospecte d’un acte que s’havia de fer: «Oh, ja veurà, ja veurà, senyor Casas, hem imprès els noms de la forma més catalana: Pere Crespo i Josep del Toro, què li sembla?» A qui ell contesta, ràpid i mordaç: «doncs em sembla que l’heu cagat de mig a mig: en tot cas, si aquesta era la vostra intenció, havíeu d’haver posat Pere Cresp i Josep del Brau!!!» A un assistent al cenacle El Racó, que deia, amb una exaltació certament teatral, que Beethoven havia obert una finestra a un món musical insospitat: «alto mestre, un moment, que el tal Beethoven no tenia res de paleta!» (jo hi era present).

Contradiccions del caràcter, moltes. Exaltat, extravertit, sí, del tot... però, per altra banda, després, captivat per l’austeritat i la serenor de l’entrada del Convent de les Caputxines.

Sens dubte, era el pol oposat del meu pare (i germà seu): tot el que en ell era improvisació i gràcia, en el meu pare era reflexió i cautela. Eren sis germans i ell va sortir clavat a la mare, la Sra. Ramona, que tenia una vèrbola que hauria guanyat a qualsevol diputat.

Us preguntareu com m’hi relacionava, jo. Doncs per ser sincer, no gens bé, massa sovint m’arribava a semblar dictatorial (...i a voltes l’hauria escanyat!).

Els seus enamoraments eren diversos. Mataró, sens dubte (algú ha escrit, amb encert, que va resultar com un “militant de la ciutat”), llegeixin Calidoscopi de la ciutat blava (...però, ep!, la Mataró d’aquells anys, eh?... i no passem dels carrers del centre, res de pujar cap als barris!). El Maresme també, certament, i podeu veure-ho al llibre El Maresme (de la col·lecció “Comarques de Catalunya”, dirigida per Josep Maria Espinàs). Frase que li plaïa de citar: «El Maresme constitueix la versió més aproximada al concepte de l’Àtica clàssica». Bella imatge, certament, encara que sigui manllevada, com ell té l’honradesa de fer constar. I, per fi, enamorat de la Dona (en majúscula). Alguns arquetips de dona que per ell són una obsessió apareixen en les seves novel·les: Felipa Jiménez, la primitiva mossa de poble (a Diari d’un soldat): «Alguna vegada m’ha mostrat les cames, que endevino nervudes

i tenses com les d’un soldat de cavalleria. És jove i el pit li panteixa, excessiu, quan torna del rec amb les gerres plenes». La Semproniana de Cal Cuiut (Òrrius), la mossa camperola que li fa perdre el cap (a Cara i creu): «una pageseta jove, colrada i esportiva, amb una rialla fresca de sonoritats i roja de genives salivoses que em fa sortir fum del cap... quin colomí!» La Nuri, com la catalana intemporal, compendi de totes les virtuts (també a Cara i creu): «me’n vaig enamorar fulminantment..., jo mai havia tastat cap dona..., per a mi la Nuri era el primer contacte veritable amb la feminitat..., vostè no sap, Lluís, què és la Dona».

Quatre novel·les ens expliquen moments clau o obsessions de la seva vida: Diari d’un soldat (de la misèria de les trinxeres a la tediosa vida de poble, a la rereguarda). Ell ho va patir. Festival de cendres (l’amarga postguerra, en què el protagonista, un home desfet per la guerra, viu a dispesa al barri d’Hostafrancs). Jo crec que és la cara més profunda i corprenedora de l’autor. La insòlita aventura d’Elisenda Camprubí, en què aborda el secret món de la dona d’aquells anys. Cara i creu, que, a despit de tota la façana extravertida de l’autor, ens confessa els seus dubtes interiors (i no és casual que el protagonista sigui un venedor de peces d’auto, ja que ell també va regentar un negoci d’aquest ram durant una breu època –pel que m’ha arribat, la cosa va acabar molt malament).

I no oblidem els contes: tals com Judith o El pegot, tan punyents, vénen a escenificar alguna cosa profunda que flota per la ciutat. Ell ho sabia ensumar i, el que és més important, també sabia descriure-ho! En fi... al final la seva ploma va acabar sent requerida per totes bandes, massa sovint de franc, fins que va dir que prou: o aquí pagava tot Déu o ja podien buscar-se un altre negre!

Afegirem que va dedicar moltes hores al món de la música. Realment era un gran melòman (confirmat per músics locals) que, a més, sabia tocar el violí i el saxo, que no és pas poc!

No es pot silenciar la seva col·laboració ciutadana en tantes i tantes entitats!: El Racó, Caixa Laietana, l’Aliança, la UEC, el Club Jaume Llavina, etc., etc. (no acabaríem mai).

I al final, quina gran sort! Una mort ben ràpida, talment com si ho hagués buscat, sortint de casa en pijama a ple hivern, amb aquella cadernera que portava. El seu caràcter no hauria pas suportat la llarga agonia del meu pobre pare.

I ara només aspiro que, enmig del gavadal d’escrits que s’han prodigat sobre el meu oncle, es tingui també en compte el que jo aquí he explicat. Gràcies.

Ramon Casas i Peña, nebot Vesprada del 26 – matinada del 27 de juliol de 2016

(*) loocky: element que es troba enquistat indefectiblement en tot sistema burocràtic i oficinesc, que es caracteritza per ser un llepaculs constant, pulcrament arregladet – però notòriament ridícul–, i que es desplaça sense parar d’una banda a l’altra, sempre amatent als desitjos dels seus superiors. L’expressió va ser encunyada pel Sr. Artur Siquier després de la guerra, quan treballava, juntament amb el meu pare, a la desapareguda Banca Arnús.

BIBLIOGRAFIA DE JOAQUIM CASAS

** corresponen a títols d’obres disponibles a la xarxa però no pas a les Biblioteques de Mataró

NOVEL·LES L’artista i altres novetats literàries. Barcelona: Arimany, 1956. Col: El Pont; 4 [N Cas] ** Cara i creu. Barcelona: Albertí, 1960. Col: Nova col·lecció lletres; 56 [CL N Cas] Cel·luloide ranci: el Mataró del meu temps. Palma de Mallorca: Moll, 1958. Col: Raixa; 26 [CL N Cas] De la plaça del Pi a Picadilly Circus. [Mataró]: Rogés LLibres, 1999 [CL N Cas] Diari d’un soldat. Barcelona: Albertí, 1958. Col: Nova col·lecció lletres; 45 [CL N Cas] L’enterrament: quatre paraules... Barcelona: Albertí, 1955. Col: Nova col·lecció lletres; 15. ISBN: 8479000368 [N Cas]**

Joaquim Casas amb Terri i Antoni Comas a El Racó, 1974 Foto S. Carreras i Sajaloli Arxiu Municipal de Mataró. Fons Carreras

ALTRES OBRES I ARTICLES

L’enterrament. Barcelona: Albertí, 1964. Col: Perill; 2. 2a ed. [CL N Cas]

Dues èpoques de l’Associació de Música de Mataró. Mataróescrit, núm. 57 (gen. 1991), p. 63-67

L’enterrament. Palma de Mallorca: Moll, 1974. Col: Raixa; 99. 3a ed.

ISBN: 8427303661 [CL N Cas]

El Maresme. Barcelona: Albertí, [1959]. Col: Comarques de Catalunya; 1 [CL 91(026)(46.71MR) Cas]

L’enterrament ; Cel·luloide ranci. [Mataró]: Patronat Municipal de Cultura de Mataró: Barcelona: Alta Fulla, 1992. Col: Caps de bou; 20.

ISBN: 8479000368 [CL N Cas]

El Maresme. Granollers: Montblanc-Martin, DL 1972. Col: Paisatges comarcals; 2 [CL 91(026)(46.71MR) Cas]

Festival de cendres. Barcelona: Albertí, 1961. Col: Nova col·lecció lletres; 62 [CL N Cas] La insòlita aventura d’Elisenda Camprubí. Barcelona: Albertí, 1956.

Col: Nova col·lecció lletres; 23 [N Cas]** RECORDS I MEMÒRIES

Notes sobre la tradició de Les Santes. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1979 [CL 398.3(46.71Mat) Cas] Notícies de Catalunya: carnet de viatge. Barcelona: Selecta, [1974].

Col: Biblioteca selecta; 477 [91(46.71) Cas]** COL·LABORACIONS

Calidoscopi de la ciutat blava. Vilassar de Mar: [s.n.], 1959 ([Imp. Garcia]). Col: Llibres blaus de Vilassar i del Maresme; 2 [CL 398.2(46.71Mat) Cas]

Casas, Joaquim (text); Masferrer i Solà, Ramon (fotografies).

El Maresme. Granollers: Montblanc-Martin, DL 1972. Col: Paisatges comarcals; 2 [CL 91(026)(46.71MR) Cas]

Notes d’un estiu en sol major. [Argentona]: L’Aixernador, 1992. Col: El Montalt; 10. ISBN: 8486332788 [CL 92(Cas) Cas]

Casas, Joaquim (text); Cuyàs, Manuel (il·lustrador). Miguel Biada y el primer tren de España. [Barcelona: Dalmau, 1973] [CL I92(Bia) Cas]

Sota l’amenaça del forat d’ozó. Argentona: L’Aixernador, 1993. Col: El Montalt; 12. ISBN: 8486332982 [CL 92(Cas) Cas ] Visions mataronines. [Mataró]: Club d’Opinió Jaume Llavina, 1995.

ISBN: 8488568339 [CL N 833 Cas]

Casas, Joaquim (text); Cuyàs, Manuel (il·lustrador). Miquel Biada i el primer tren peninsular. Barcelona: Dalmau, DL 1973 [I92(Bia) Cas] ** Cuyàs, Manuel; Florensa, Joan; Casas, Joaquim. El Retaule de Santa Anna de Manuel Cusachs. Mataró: Escoles Pies de Santa Anna, cop.

1989. ISBN: 8440453760 [CL 73(Cus) Cuy]