En Chen és un noiet Que viu en un poble de l’antiga Xina. Els seus pares són pobres, i per ajudar-los En Chen vigila els búfals dels propietaris rics de la província. Però el seu somni és arribar a ser pintor. Desitja aprendre l’art del dibuix i la pintura. Malauradament, la família no té prou dinars Per comprar pintures. Ni tampoc per comprar un pinzell.
Un dia, quan torna de deixar els búfals, en Chen s’atura davant l’escola de pintura. Després de pensar-s’ho un moment, hi entra. Als passadissos, observa els quatres penjats a les parets. A la gran sala, observa com el Mestre ensenya els seus alumnes. Vol treballar amb el Mestre. Espera fins al final de la classe i entra a la sala.
En Chen saluda el Mestre i li pregunta si podria estudiar pintura amb ell. No s’adona del somriure de menyspreu del Mestre. Li pregunta si li podria deixar un pinzell per poder treballar. El Mestre se’n riu. <<Com goses demanar-me que et deixi un pinzell? Un noiet tan petit i tan pobre no pot pretendre arribar a ser pintor. Au, toca el dos!>> En Chen marxa amb el cor encongit de pena. Perquè és petit no pot aprendre a pintar? Perquè és pobre no pot arribar a ser pintor?
En Chen no es conforma. Decideix posar-se a treballar tot sol. Cada dia, té cura dels búfals. Però també estudia l’arbre que té al davant, la muntanya de més enllà, el cor de les flors, i ho dibuixa tot al terra amb l’ajuda d’un pal. No té pinzell, però aprèn el seu art. Mes rere mes, du el ramat. Però observa el gronxar suau de l’herba de la riba, el vol de l’ocell, els moviments del peix al rierol, i ho dibuixa tot damunt el terra humit amb la mà. No té pinzell, però cada vegada coneix millor el seu art.
Tot l’any vigila les bèsties. Però contempla la tempesta, l’ombra de les coses, els rostres dels habitants del poble, i ho dibuixa tot a la paret amb un tros de carbó. Segueix sense tenir pinzell, però domina el seu art.
Una nit, mentre dorm, apareix de sobte un home al seu davant. En Chen no té por. L’home té una barba blanca, els ulls dolços i la veu càlida. En Chen li somriu. El vell s’ajup i li allarga un pinzell. <<Chen –xiuxiueja-, aquest pinzell màgic és per a tu. Només un cor humil i noble el sabrà fer servir.>> <<Gràcies, avi –diu en Chen-, estic...>> Però el vell s’ha fet fonedís.
En Chen està tan content de tenir un pinzell! Tot seguit dibuixa un gall a la paret i de seguida el gall pren vida i alça el vol.
A la famĂlia que ja no tĂŠ pedra per moldre el blat, els dibuixa una mola. De seguida, la mola mol el gra i la farina omple els cabassos.
En Chen té un pinzell màgic, i tot el que dibuixa pren vida! La nova s’escampa. Boya, el cap del poble, ric, cobdiciós i mancat d’ànima, aviat se n’assabenta.
Envia els seus soldats a prendre en Chen. El vol obligar a dibuixar peces dâ&#x20AC;&#x2122;or.
En Chen és petit, però sap dir que no. No ajudarà aquest mal home. Foll de ràbia, Boya ordena que tanquin en Chen a la presó.
En Chen no es pot quedar al poble. Dibuixa un cavall i emprèn la marxa en plena nit.
Aleshores, Boya fa venir en Chen. Es mostra amable, dolç i generós amb ell. Li ofereix una cambra molt bonica. Li serveix una àpats magnífics. Li dóna vestits esplèndids. I finalment li torna el pinzell. <<Em podries dibuixar una muntanya coberta d’or?>>, Li pregunta amb veu melosa.
En Chen se n’empesca una. No es vol quedar sense el pinzell màgic. Dibuixa a la paret, ben llunyana, una muntanya d’or. I la muntanya comença a centellejar en la llunyania.
Boya exclama: <<No vull una muntanya tan llunyana!>>