SOLSTICI D’ESTIU
Per Núria Escudero Perich ©
Núria Escudero Perich. Solstici d’estiu.
Veient la seva ciutat allunyar-se per la finestreta, començà a recordar les paraules del notari. Pocs dies abans, aquest li comunicà l’existència d’una clàusula en el testament del seu avi, on hi especificava clarament que la lectura de l’esmentat document només seria vàlida en presència “d’un tal senyor Pons”. L’única pista que en tenia era una adreça. Així fou com en Salvador inicià la seva recerca, advertit pel mateix notari que trobar aquest senyor a Menorca, sense cap més referència, podria ser una tasca molt difícil. A mitja tarda l’avió era en terres menorquines. Des del mateix aeroport agafà el taxi que el portaria a Ciutadella. Durant el trajecte observà uns curiosos monuments, que li cridaren l’atenció. Havia sentit parlar d’unes construccions de pedra, exclusives d’aquella regió i potser si hagués tingut més temps, n’hauria visitat alguna, però l’endemà mateix havia de marxar. Dilluns tenia una reunió molt important, i confiava en tenir aquest assumpte solucionat. El taxista li aclarí que no el podia deixar al centre com li havia demanat, ja que durant aquests dies de festes molts carrers eren tallat. Seguint les indicacions del conductor, per trobar l’adreça que buscava, s’endinsà en el que deurien ser els carrer més estrets del poble. Aquella olor d’estable que al principi el molestà poc a poc esdevingué part de l’atmosfera i li passà desapercebuda. Així que avançava l’ambient “festiu” creixia. Començà a sentir-se una mica estrany enmig d’aquella gent i es plantejà que potser no havia triat els dies més adients per venir. Mai s’hauria imaginat que aquell home que no coneixia de res, s’aturaria davant d’ell per donar-li repetidament les “bones festes” i abraçar-lo. Sense tenir temps de reaccionar un grup de joves que passava corrents l’empengueren a ell i el seu nou company, mentre caient a terra li abocà per sobre una beguda groga que feia moments li oferia. Era aquell l’elixir responsable de tal desordre? Quan aconseguí posar-se dret i situar-se, indignat per aquell accident, reprengué el camí sense fer cas aquell home, que encara estirat a terra no podia parar de riure. Ell estava acostumat a les multituds, però a les de ciutat, caminant com formiguetes organitzades, no a aquell caos. No del tot recuperat d’aquell ensurt, en girar una cantonada, una passa el transportà a un altre món. Es trobava en un carrer regnat per la calma, no tenia res a veure amb el
que havia vist fins ara, i més es sorprengué quan s’adonà que es tractava del carrer que estava buscant. S’aturà davant la porta del nombre dotze, la casa del senyor Pons, va pensar ell, per fi. Escoltant el silenci d’aquell indret trucà a la porta i esperà. Fou una dona gran qui li obrí la porta, el es presentà i li explicà el motiu del seu viatge, en el moment en què mencionà el senyor Pons, un lleuger somriure es dibuixà a l’arrugat rostre d’aquella dona i tot seguit el convidà a passar. La casa encara el reconfortà més que el carrer. La senyora es disculpà perquè no podia dir-li on trobar el senyor Pons, però potser un home que coneixia sabria ajudar-lo. Vivia a un “lloc” no gaire lluny. Si esperava el següent matí, el seu marit li podria portar. En una altra situació, no hauria acceptat la invitació d’un desconegut, però aquella llar era com un refugi enmig d’una guerra i no dubtà en passar-hi la nit. Feia molt de temps que no dormia tan plàcidament. Havent esmorzat, l’home que li faria de guia ja l’esperava. Sortint de la casa es fixà en una inscripció sobre la porta, que no havia vist el dia anterior, hi deia: el que vius per dins, és el que veus per fora. Aquelles paraules el feren reflexionar. Agafaren un camí que segons el guia travessava l’illa. Un dels trencants conduïa al “lloc”. Després de desviar-se, s’aturaren davant d’unes barreres de fusta i seguiren el camí que els conduiria al “lloc”. Passaren unes quantes tanques fins que no veieren la casa. Quan s’hi van haver acostat prou, en Salvador observà que al costat hi havia un petit hortet, tot i que molt abundant. A un home com ell li estranyà molt que algú amb tantes terres, només cultivés uns cinc metres quadrats. Encara que, de fet, era més que suficient per una persona. Un home, que a en Salvador li recordà un jardiner, sortí a saludar-los. Explicant-li la raó de la visita, es fixà en el mateix somriure en parlar del senyor Pons. El jardiner li digué que el senyor es mou molt per l’illa des del solstici d’estiu, ve pocs dies i pot ser molt difícil de trobar. Però li agrada descansar en una caseta vora el mar que hi ha tot seguint aquest mateix camí. Potser allà el trobaria. Acostumat a voler controlar la seva vida, aquella situació començava a escapar-se-li de les mans. Les coses no sortien com ell havia planejat. Quina mena de misteri envoltava aquest senyor? Per què ningú podia concretar-ne res’ Que pretenia el seu avi? Fos com fos, no tenia més remei que confiar en aquella gent. El guia s’oferí per portar-lo a la
caseta. Però abans el jardiner els convidar a dinar. Els millors productes que havia tastat mai. També hi havia una inscripció semblant a casa del jardiner, però aquesta deia: la llavor està enterrada i un dia florirà. En acabat de dinar es dirigien cap a la caseta, semblava que el guia coneixia bé el camí. Al cap de poca estona hi arribaren. Sí, semblava que hi havia algú. I Qui li obrí la porta el deixà meravellat. Evidentment no era el senyor Pons, però aquesta vegada així ho preferí. Fins i tot es quedà sense paraules en veure aquella dona i fou el guia qui hagué d’iniciar la conversa. La jove els explicà, després del mateix somriure, del que aquesta vegada en Salvador no prengué consciència, que estava citada amb el senyor Pons allà mateix al cap de tres dies. Per primera vegada tingué la sensació que finalment el coneixeria. El guia li desitjà sort, i el deixà allà enmig del no res amb una dona que del primer moment el tingué encisat. La parella connectà des del principi. Una profunda història d’amor inesperada. Un matí es despertà a l’alba i decidí anar a veure sortir el sol. Assegut sobre una roca observant la immensitat del mar s’imaginà la seva terra a l’altra banda de l’horitzó. Com el que es desperta d’un llarg somni, recordà aquella reunió tan important, i s’adonà que havia perdut la noció dels dies. Quant temps feia que era a l’illa? A hores d’ara ja deuria estar despatxat, però curiosament aquell fet no el preocupava en absolut. Alguna cosa havia canviat dins seu. Avui era el tercer dia! Avui arribava el senyor Pons! Tornà a la caseta a despertar la seva estimada, però ella ja no hi era. Tampoc li sabé cap greu, havia disfrutat tant aquells dies... Fins al punt d’oblidar la persona que era i sentir-se realment viu. La passió que havia sentit per ella ara la sentia per la seva pròpia vida. Li estava molt agraït. Ella li havia ensenyat que tot el que realment necessitava, sempre era amb ell. En aquell instant fou conscient que el seu avi no l’havia fet venir a buscar una persona. I com aquell que es treu un gran pes de sobre, s’adonà que la seva recerca havia conclòs.