CARLOS ALBALÁ I IGNASI LÓPEZ El tema del paisatge perifèric, que té una llarga tradició en la fotografia postmoderna, adquireix un caràcter singular i original en la proposta de Carlos Albalá i Ignasi López. Les fotografies de tots dos artistes es combinen i relacionen per presentar un mapa visual dels espais periurbans en localitzacions de dues comunitats: Madrid i Catalunya, respectivament. Així, l’anàlisi “objectiva” de les transformacions urbanístiques i arquitectòniques es veu enriquida per les subtils notes emocionals que recorren aquests paisatges silenciosos, en què es fa notar la petjada de la memòria, recent o remota, infantil o ideològica. Una mostra que s’erigeix en veritable fal·làcia patètica de la malenconia en els temps de l’especulació i l’enderroc.
entrevista
Podríeu explicar breument en què consisteix el vostre projecte per a BCN Producció ‘08? Dos fotògrafs, Carlos Albalá i Ignasi López, l’un a la perifèria de Madrid i l’altre a la corona residencial de Barcelona, hem intercanviat imatges de les metamorfosis del nostre entorn periurbà. A partir d’aquesta comunicació han sorgit connexions molt grans entre tots dos hàbitats. L’altiplà urbà i el litoral mediterrani tenen creixements paral·lels i interconnectats. La ciutat i la seva àrea d’influència residencial i industrial creixen i, d’una banda, arrasen, però de l’altra deixen espais lliures de l’ús original en estat de transició, letargia o desús, en “fora de joc”. Són els límits de les ciutats, els llocs on la naturalesa o l’espai rural s’han arrasat per construir-hi una gran superfície, un futurible comerç enorme o una ciutat dormitori absurda. Els extramurs sembla que es transformin en un etern parc residencial per al consum i l’oci continus. Fotografiem llocs en metamorfosi constant i espais que el progrés, tant industrial com comercial, ha deixat al marge. De vegades és la naturalesa la que s’encarrega de recuperar aquests llocs, cosa que genera, d’alguna manera, imatges botànicament reivindicatives. Nostàlgia periurbana neix d’un estat de semiinconsciència d’allò que hem perdut, de l’experiència, de l’emoció, en el qual rastregem la nostra memòria a través de paisatges viscuts. Com funciona el vostre ritme de treball? Us marqueu estratègies o depenen de cada projecte? Com que es tracta d’un projecte conjunt, el ritme de treball s’ha configurat i s’ha adaptat a aquest factor, fins i tot sabent que individualment ens movem d’una manera semblant a l’hora de configurar les sèries o els treballs fotogràfics. Aquest és un discurs doble: el Carlos, a la perifèria de Madrid, i l’Ignasi, al litoral barceloní, hem anat configurant imatges. Hem topografiat el terreny per fotografiar-lo després, de manera que poguéssim intercanviar memòria i emocions. Aquest intercanvi al llarg d’un període de temps
ha generat la sincronia d’algunes imatges d’espais amb una situació geogràfica diferent, però unides pel component emocional d’allò que s’ha perdut o s’ha arrabassat, en tots dos casos. En general, el nostre ritme de treball és més o menys aquest: en primer lloc, hi ha la necessitat de comunicar alguna sensació viscuda respecte del nostre entorn canviant. S’analitza què genera aquesta sensació i es fa una aproximació fotogràfica als llocs emocionalment significatius d’aquest entorn. Analitzem el conjunt d’imatges i en valorem les potencialitats i les mancances. A partir d’aquí es crea una hipòtesi de discurs que desenvolupi aquestes potencialitats i es torna a fotografiar l’entorn en funció d’aquest discurs. Us plantegeu la presentació i la distribució del projecte en un estat inicial? Quina trajectòria creieu que seguirà el vostre projecte, dins i fora de l’art, quan s’independitzi del marc de BCN Producció ‘08? Nostàlgia periurbana és un projecte amb múltiples vessants per desenvolupar. Neix dels límits entre les urbs, de les connexions entre dues metròpolis i dels límits entre les emocions i les visions de dos autors de perifèries diferents. Tot això s’ha de reflectir tant en les estratègies de treball com en els objectius. La idea de traslladar-lo a Madrid com a instal·lació artística és un dels nostres reptes més immediats. Segurament hi trobarem un públic diferent i alhora complementari, i això ens motiva a investigar formes de comunicació, mètodes d’actuació, intervenció i producció, no únicament dins de l’àmbit artístic. Volem acostar aquest projecte a l’edició en paper i probablement a la comunicació fotogràfica en xarxa. La topografia emocional en la qual se situa el nostre treball ens fa pensar que potser algun dia aquesta topografia es podrà alliberar del context concret i podrem produir una Nostàlgia periurbana més enllà dels nostres orígens en algun lloc, extern a les grans metròpolis, que ens permeti investigar amb distància respecte dels nostres espais i aprendre a subjectivar-ne d’altres.
pàg. 33
«En la mesura en què realment es pogués arribar a “superar” el passat, aquesta superació consistiria a narrar allò que va passar.» LA CONDICIÓ HUMANA, HANNAH ARENDT
Quines referències artístiques orienten el vostre treball?
pàg. 34
A la gènesi del projecte no hi ha referències conscients, però, evidentment, hi és subjacent allò que la George Eastman House va anomenar l’any 1975 new topography. Diversos fotògrafs van formar part de l’exposició “New Topographics: Photographs of a Man-Altered Landscape”, que tenia com a tema central el paisatge (Robert Adams, Lewis Baltz, Frank Gohlke, Stephen Shore, i els alemanys Bernd i Hilla Becher). Generacionalment, però, hem begut més dels seus hereus: Andreas Gursky, Axel Hütte i Richard Misrach, entre d’altres. El matrimoni Becher i els seus hereus, en línies generals, redueixen al màxim la subjectivitat, i la nova topografia tracta el paisatge d’una manera rigorosa, gairebé científica. En una connotació més sensible i subjectiva, i no tan científica, dels espais ens agrada trobar, en les nostres referències personals, fotògrafs tan allunyats en el temps, però amb una visió comuna dels espais en el terreny emocional, com ara Eugène Atget i Todd Hido. Per tot això, definim el nostre treball com a “topografia emocional”. Quin seria el subtext visual que orienta les vostres fotografies? Creiem profundament en un rastreig, intern i extern, del condicionant “nostàlgia/estètica de l’espai”, pel qual ens regim. És indubtable que cadascú es mou per paràmetres estètics diferenciats. En el cas de l’Ignasi, busca sempre les hores centrals del dia, la xafogor a ple sol, i el Carlos explora uns universos més londinencs, grisos i frontals. La fusió obté un registre molt significatiu que caracteritza l’estètica i els espais periurbans. En el cas de la nostàlgia o el factor emocional, que centra el projecte i hi fa de nexe d’unió, hem de corroborar la idea de Cioran per la qual l’ésser humà “no sap cap a on ha de tornar, ni com ha de tornar a un estat del qual ha perdut qualsevol record clar”. Difuminem els espais a causa de l’ús constant o l’estat de transició en què estan sumits. Nosaltres ens hi volem aturar i exposar, presencialment, el que hi va passar, el que hi passa. Aquesta és l’única manera que coneixem per poder superar l’efecte d’haver-nos arrabassat els llocs. Per descomptat, la nostàlgia és un tema romàntic que actualment planteja diverses
complicacions a l’hora de posar-lo en escena. Parlem de nostàlgia fabricada pels mitjans de comunicació, d’enyorança d’experiències estètiques, etc. Ens podeu donar la vostra versió d’aquest terme? La nostàlgia és una ferida superficial de l’ànima, petita, però que no es cura. I és a la gènesi del projecte. Cal tenir en compte que l’origen és a les nostres emocions, i a l’espai periurbà vist a través de la nostra pròpia empatia. Creiem que la definició de nostàlgia que ha donat Mariano Ibérico és molt encertada, i s’acosta molt a la nostra visió més formal d’aquest terme: “Un sentiment d’encís davant el record de l’objecte absent o desaparegut per sempre en el temps, un sentiment de dolor davant la inassequibilitat d’aquest objecte i, en definitiva, un anhel de retorn que voldria transposar l’enigmàtica distància que separa l’ahir de l’avui i reintegrar l’ànima a la situació que el temps ha abolit” (Mariano Ibérico, Perspectivas sobre el tiempo, U. N. M. San Marcos, Lima, 1958, p. 164). La persona no es belluga de l’espai viscut, però aquest canvia, es transforma al voltant seu. Per tant, el lloc li és arrabassat per fer-li sentir d’una manera inconscient una desvinculació progressiva de l’entorn viscut en el passat. Al mateix temps, però, sentim una atracció estètica essencial per aquests entorns, per aquests espais que mostrem en el nostre treball. El sentiment de nostàlgia depèn, entre altres coses, d’un objecte o una sèrie d’objectes en els quals es focalitzen els sentiments. Fetitxe, objecte transicional, etc., tant se val quin nom tingui. A partir d’aquí s’obre una diferència entre “objectes que es perceben com a naturals” (per exemple, la magdalena proustiana) i “objectes de consum”. Els primers originen un discurs de la nostàlgia “legítim”, presentat com a intemporal i transcendental, mentre que els segons queden sota sospita d’estar massa datats. Passo per alt el fet, evident, que les magdalenes no creixen als arbres i no són més naturals que els “tigretones” o les “panteras rosas” (fa uns quants anys Los Sencillos van il·lustrar la portada d’un disc amb aquest pastís sense l’embolcall; malenconia “nua”, suposo). La qüestió és de quina manera canvia el sentiment de malenconia quan l’objecte que el motiva
queda, diguem-ne, “historitzat”, carregat de nous significats per la circulació en el consum (moda, revival, retro, etc.).
Crec que això té a veure amb l’intent de definir una sentimentalitat del lloc abandonat, com passa amb la piscina buida de la vostra foto. Seria una cosa així com una sentimentalitat de segon grau, en la qual es comença “declarant la desolació” –l’espai buit, la desaparició del subjecte, etc.– i s’acaba incloenthi un element emotiu, sigui com a resta, com a apunt, com a grafit, en les vostres fotos. Mostrem ferides superficials a l’espai periurbà; aquestes ferides fan una crida també a la marginació. Tribus urbanes, jonquis, etc., fan, de vegades, un ús marginal d’aquests espais, desnonats i sense ús. Però tot això és accessori, és més aviat juxtaposició informativa i antropològica, en tot cas. La sentimentalitat del lloc abandonat pensem que cal buscar-la en el canvi i en l’abandonament. Després s’hi fica qui s’hi fica i el fa malbé, però aquesta és una altra qüestió.
Aquesta imatge no formarà part de l’exposició, però sí que pertany al nostre discurs. Hem proposat aquesta segona part de l’obra per al catàleg. És el vessant útil en el pla virtual d’aquests espais inútils en el pla real. Les tanques pertanyen al món mediàtic i de la suggestió des de lluny. Nosaltres ens acostem a l’espai físic que ocupen. La major part de les vegades, aquests llocs són els mateixos que els espais en transició que mostrem. D’alguna manera, és una forma comercial de reivindicar-se. Les vostres imatges creen atmosferes i suggereixen estats d’ànim. En aquest sentit, es podria pensar en una possible banda sonora per a la sèrie. Em vénen a la memòria alguns grups de post-rock com ara Tortoise, amb els seus paisatges buits i les atmosferes envoltants. És cert. De fet, estem editant una peça de vídeo per a l’exposició, amb imatges estàtiques, que va sorgir de la necessitat de crear un context ambiental per a aquestes fotos grans, “il·lustrat” amb música molt d’acord amb aquestes imatges, cosa que multiplicaria, en teoria, l’efecte envoltant. El que ha passat és que, una vegada enregistrades les imatges en DVcam, quan les hem vist hem sentit que el so real de cada pla estàtic era impressionantment més nostàlgic i suggeridor que qualsevol tipus de música “fabricada” expressament. El silenci, un ocell, nens que juguen en la distància, el soroll de l’autopista o del vent, són la banda sonora més tremenda que hi pot haver per explicar la letargia d’aquests llocs. De totes maneres, creiem que aquesta sèrie de fotos sí que suggereix una banda sonora, no com a peça adjunta, però sí per escoltar-la quan surts de La Capella. Per sort, el carrer Tallers és allà mateix, per sortir i comprar-te discos (es podria redactar un full amb recomanacions de música que es pogués agafar a La Capella).
pàg. 35
Sí, existeix (i sempre ha existit, o és generacional?) una certa manipulació de la nostàlgia pel que fa a objectes o coses, i fins i tot espais, amb finalitats comercials. Posem com a exemple els anuncis de les pastilles Juanola, o les cases natals de qualsevol autor o artista (no és una nostàlgia induïda la necessitat turística d’anar a visitar l’“aquí va néixer” o “aquí va passar no sé què que no ens importa”?). Pensem que sí que és generacional o propi del nostre temps el fet d’assimilar com a pròpies vivències llegides i adquirides mediàticament que reforcen efectes nostàlgics sobre coses o objectes als quals no donàvem importància. Aquesta és, en definitiva, la nostàlgia del consum. S’aprofita, de la mateixa manera que l’amor, el desig i la por, amb finalitats manipuladores, ja que són sentiments presents en tothom. Precisament per això creiem que aquest és un sentiment afectat pel temps, però que sempre ha existit. L’emigració reforça la desvinculació, la desafecció. En el nostre cas fotografiem l’emigració dels nostres espais respecte de nosaltres. No ens hem mogut del lloc, però els llocs sí que han canviat, fins al punt de no reconèixer-los, cosa que reforça l’efecte de pèrdua. Això segurament és una mica generacional, ja que durant els últims trenta anys han canviat enormement els entorns periurbans.
Una de les vostres obres mostra el revers d’una tanca publicitària. Crec que en el marc de la vostra sèrie aquesta foto és una de les que permet una lectura més centrada en el tema de la mediasfera –potser menys “emocional” que les altres, diria. Suposo que una de les qüestions que qualsevol espectador es plantejarà és quina de les dues hi té més pes; és a dir, si té al davant una exposició sobre “espais del consum” o sobre “espais emotius”.
pàg. 36
Per acabar, us proposem que comenteu algunes citacions que vosaltres mateixos havíeu proposat en el procés d’elaboració de l’exposició. “Si pretenem representar espacialment la successió històrica, només ho podrem fer amb la juxtaposició en l’espai, ja que aquest no accepta dos continguts diferents.” (Sigmund Freud, El malestar en la cultura) Aquí s’emmarquen les nostres imatges. Moltes se situen en un llarg temps present sense ús. Tot és un moment de transició entre maneres d’entendre els espais i d’explotar-los. Aquí es juxtaposen passats diferents, històries i vivències personals, usos, etc., i en aquest precís moment només hi ha aquest espai, buit, com a paisatge i imatge que ho explica tot. “Hem adoptat el llenguatge dels sistemes binaris. En el sistema binari només hi ha un SÍ i un NO, i cap estat intermedi, cosa que exclou els processos biològics i orgànics: l’emoció.” (Darren Almond) De la mateixa manera, s’exclouen els espais al marge, els que no “funcionen”, els que se surten de la línia del que és rendible. El que passa és que aquests espais han estat espais de vida, d’emoció i de passat. Els grisos aporten sentit al blanc i al negre. Per tant, no hi ha altra declaració que deixar l’espai en un NO, en què la naturalesa el reinventi, fins que interessi econòmicament a algú perquè esdevingui un SÍ. Nostàlgia periurbana pretén ser un gris mitjà, un punt intermedi en el procés de transformació.