50 anys ja... LGE, LOECE, LODE, LOGSE, LOPEG, LOCE, LOE, LEC I LOMCE: sembla un embarbussament, però realment són les lleis educatives per les quals les escoles hem anat passant en aquests cinquanta anys. Més enllà de les ordenacions i els requeriments de cadascuna d’elles la nostra escola, l’escola Llebeig, va tenir clar des dels seus inicis que els nostres agents principals havien de ser tractats amb cura i estimació. A part de les lleis educatives com a marc general, si féssim una mica d’història hauríem de parlar, sens dubte, de: 1969 S’inicien les classes en uns edificis d’una planta situats on ara hi és la Llar Els Ocellets. Les dues escoles del municipi: la ubicada a Bellver i la del barri de la plaça es concentren en un mateix espai. 1970-71 S’implanta l’EGB 1972-73 Per primer cop, nens i nenes aprenen, juguen i comparteixen junts. Un gran pas cap a la coeducació, comparable en termes pedagògics, amb el que Neil Armstrong feia al 1969 a la lluna. 1986 Les escoles rurals de la zona decideixen començar a treballar juntes i comparteixen recursos per millorar les condicions; encara però sense una regulació determinada. 1991 El Departament d’Educació reconeix aquest esforç i, finalment, es funda la Z.E.R Les Graus amb les escoles de Les Cabanyes, Guardiola de Font-rubí i Vilobí. Es fan trobades amb l’alumnat de les tres escoles i alguns mestres comencen a itinerar compartint els seus horaris docents entre els centres. 1992 L’alumnat de 3 anys és per primer cop incorporat a les aules. La Carme Tarrida atén aquest primer grup. 1996 Els/les alumnes que els tocaria fer 7è marxen a 1r d’ESO. Els/les alumnes de 8è romanen al centre i amb ells s’exhauria el pla antic d’estudis (EGB). 1999 L’Escola celebra el seu 30è aniversari. 2003 La Rosa Hil Morgades ens deixa després d’haver començat als anys 80 a forjar juntament amb la Neus Amat i la Mercè Galimany els pilars
pedagògics de l’escola Llebeig. Honorem el seu record batejant la biblioteca amb el seu nom. 2005 Els mestres, després d’haver-se format en educació socio-emocional comencem a posar en pràctica com a línia d’escola els diferents eixos d’aquest enfocament. Som pioners al Penedès. 2006 Les escoles Font-rúbia i Llebeig deixen de ser ZER. El creixement de la població en ambdós municipis va fer que les escoles passessin de ser rurals a tenir una línia. L’objectiu inicial havia desaparegut i la ZER es va dissoldre, tot i que encara hi ha vincles que es mantenen. 2007 S’inaugura l’escola de pares i mares com a complement a l’educació emocional. 2008 Després d’haver arribat a tenir fins a tres mòduls allotjats al pati de l’antiga escola, finalment al febrer d’aquest any comencem gràcies a la col·laboració de les famílies, alumnes, ajuntament i mestres el trasllat cap al nou edifici. El cicle superior i mitjà estrenava per primer cop el pati de l’escola. Paulatinament, els altres cicles es van anar instal·lant en els nous espais. S’aprofita la festa de final de curs per fer la inauguració de la mà del conseller d’educació el senyor Ernest Maragall. 2009 Es posa en marxa l’hort escolar. 2010 S’inicia el Projecte d’igualtat d’oportunitats perquè tots els nens i nenes de l’escola puguin accedir a totes les activitats de l’escola. L’ideador és el Rafa Higueras 2011 El Departament ens dota amb la primera PDI. 2012 L’AMPA fa una inversió molt important en pissarres digitals. Totes les aules de primària i p5 reben aquesta dotació. 2015 La comissió mixta (famílies i mestres) El Pati que somiem comença les seves primeres passes en la transformació de l’escola. 2016 L’escola forma part de la xarxa Penedès sud d’Escola Nova 21. 2017 Comencem a treballar per Comunitats d’aprenentatge. 2019 L’Escola celebra el seu 50è aniversari.
Segurament es podrien destacar altres dates o fets, però penso que com a pinzellada històrica és més que suficient. Una altra cosa és la vessant humana. Què té el Llebeig que atrapa i deixa empremta en els que han estat, estem i estaran? Des de la subjectivitat més absoluta, diria que l’escola és força inconformista i sempre està replantejant-se maneres de fer i proposant transformacions que ens alguns casos seran sinònim de millora i en d’altres seran canvis efímers que quan passin deu anys més ningú no recordarà. Però, sens dubte, sacsejar alguns plantejaments i repensar l’educació és quelcom positiu ja que sovint ens obliga a sortir del nostre espai de confort. Sigui com sigui, tenim fins ara clar que els protagonistes i la raó de la nostra existència (els infants) han de poder tenir totes les oportunitats possibles perquè puguin esdevenir bones persones i competents per a la vida. Alguns arribaran molt amunt, d’altres no tant i finalment un quants necessitaran un acompanyament específic: entendre que tots som diversos i que tenim unes intel·ligències diferents ens fan únics i preuats. Potser, el llegat més important que deixarà l’escola en ells/es serà haver col·laborat en què la seva infantesa hagi estat feliç. Tots acabaran trobant el seu lloc a la vida i tindrem molta sort si, en algun moment, mentre prenen un cafè o una infusió, recorden tot xerrant amb un amic o amiga com era estar amb els/les companys/es de la seva escola: l’Escola Llebeig.
Toni León Hidalgo
Els dies 19 i 20 de febrer vam organitzar unes jornades de cohesió i coneixença dels/de les alumnes de l’escola que anaven lligades amb el tema transversal del curs 18/19: la celebració del 50è aniversari. Durant aquestes jornades, les comunitats de l’escola van fer una gimcana per descobrir coses sobre el passat de l’escola i sobre el seu present. Hi va haver unes activitats entre les comunitats divertides i engrescadores. La jornada del dia 20 va ser oberta a les famílies i l’escola va oferir un esmorzar per tothom. L’experiència va ser molt bonica i va servir com a preàmbul a les colònies.
Amb el do, re, mi, fa sol, uns quants instruments, teles, maquillatge i molta alegria vam escollir entre tots i totes la cançó que més ens agrada i la vam cantar, ballar, tocar i representar. Que bé que ens ho vam passar!
BANDEROLES COMMEMORATIVES
Infants de totes les comunitats deixant la seva empremta en les banderoles del 50È ANIVERSARI de l’escola LLEBEIG.
Pares i fills junts participant, CREANT, inspirats per acolorint el COR de l’escola.
FOTOGRAFIES ‘TUNEJADES’ INGREDIENTS - Una vintena de fotografies de mestres plastificades. - Una pila de retoladors esborrables de diferents colors - Un grup de 10 o 12 alumnes - Molta alegria - Grans dosis de diversió. ELABORACIÓ Aquesta és una activitat de fàcil elaboració. Cal fer un petit passeig al voltant de les fotografies. Quan els alumnes s’adonen que hi ha retoladors de colors, la seva imaginació es posa en marxa i tots sols activen les seves dots creatives per fer, amb les cares dels mestres, tot allò que se’ls acut!!
JOCS COOPERATIUS
Des del més petit al més gran han de dialogar per aconseguir el mateix objectiu. Compartir és guanyar, reflexionar és aconseguir!
JOCS TRADICIONALS
Participació molt activa i divertida, on per alguns alumnes va resultar una nova experiència i d’altres ja hi estaven familiaritzats.
PHOTOCALL
Ens guarnim amb barrets, perruques, mĂ scares, collarets i hi afegim una mica de maquillatge. 3, 2, 1... FOTO!
LA COMUNITAT DE PETITS A MAS BANYERES
Només baixar de l’autocar mitjans i grans ja ens esperaven. Després d’esmorzar vam començar una gimcana per tal de conèixer els espais de la casa i fer convivència.
En Tronqui ens va demanar ajuda perquè necessitava fulles
Un cop dinat ens vam transformar en grangers i vam visitar la granja
AllĂ vam donar pomes als cavalls, pa mullat a les gallines i herbetes a les daines
Vam enfonsar les mans a llana de les ovelles
Vam observar una vaca XXL,
conills,
Ă necs
i
oques, un paĂł, gallines de diferents
tipus,
ocells
exòtics, un faisà daurat, porc ratolins,
vietnamites, cabres
altres animals
i
molts
Després de sopar ens vam preparar pel joc de nit, vam agafar les llanternes per anar a buscar les entrades per l’espectacle de titelles.
Abans d’anar a dormir vam continuar la festa a les habitacions. Rentar dents, fer un pipí i caure rodons
z
zz
COMUNITAT DE MITJANS
Als nens de 1r i 2n ens va rebre el Tronqui, un personatge molt divertit que de bon principi ens va demanar ajuda perquè les fulles li queien i necessitava que fÊssim unes proves per recuperar-les.
DesprĂŠs de dinar, vam anar al Bosc del Cel, on vam gaudir de circuits pels arbres i vam poder baixar en tirolina.
Per alguns va ser una experiència nova i molts ens vam adonar que érem més aventurers del que ens pensàvem!
Quan vencem obstacles aprenem a confiar en nosaltres mateixos.
Després d’un dia intens i esgotador, vam caure al llit en rodó!
Recordo quan vam fer fora del menjador als mestres per sopar!
El dijous va ser un dia de contacte amb la natura: al matà vam conèixer, tocar i alimentar els animals de la granja i a la tarda vam fer una visita al bosc i vam posar a prova els nostres coneixements com a exploradors.
Vam riure molt quan la vaca va fer caca i desprès la va trepitjar.
A la nit, després de l’espectacle de titelles, alguns vam posar els peus a la discoteca dels grans i altres ens la vam muntar a l’habitació!
Al matí següent els monitors ens van portar a fer activitats molt variades: rocòdrom, tir amb sarbatana, construccions... i finalment el Tronqui ens va donar un diploma a cada un per la nostra valentia a l’hora de fer cada prova!
Fins la propera!!!
Tota l’escola junta vam compartir moments d’alegria i rialles.
AQUÍ EN TENIU UN TASTET. El primer dia els Xaxipistaxis vam fer dos grups: el Fornite i els Pistatxis. El grup Fornite va guanyar. (Martí) Només arribar ja vam començar a fer grups i a jugar! (Ona) Durant aquests dies quan vam estar allà els professors (l’Ula, la Pam, la Glòria i el Fest) van jugar molt amb nosaltres. (Imran)
Després de dinar vam escalar i tirar-nos per la tirolina. A la tarda vaig veure un tronc que es deia Tronqui. (Jon) A la tarda ens vam dividir amb grups i el meu grup va fer una activitat de supervivència on vam fer una cabana. (Mariona)
El dimecres els profes ens van dir d’anar sols pel bosc amb walkies! (Aina) Teníem un mapa i catorze punts, havíem de passar per tots els punts i m’ho vaig passar molt bé. (Ton) El joc de nit era el joc de les banderes. M’ho vaig passar molt bé perquè havíem de jugar fent pedra, paper, tisores però amb tot el cos. (Paula) A la nit alguns amics ens vam estar una bona estona xerrant a l’habitació...fins molt tard! (Oleguer) El dijous vam fer un circuit al bosc. Al principi del circuit tenia nervis. (Nika).
A l’activitat del bosc vaig passar per un circuit amb els amics. Al final hi ha una xarxa i per el principi hi ha una balança. (Biel V.)
Amb els cars vaig pujar quatre cops i després de mi anava el Ton que era el meu ajudant. Era tan divertit que tirava senyals i el Ton cons, com jo! (Biel C.)
El dijous vam fer molts i molts jocs com la tirolina, que fèiem amb la Glòria i la Pam. A la nit vam fer una DISCO i va ser molt i molt guai. (Lola) El que més em va agradar va ser la tirolina perquè et fa moltes pessigolles a la panxa. (Blanca) Em vaig divertir quan l’Anna es va tirar per la tirolina perquè feia molta gràcia. (Júlia)
Després de sopar vam fer una discoteca i jo estava molt motivada. (Mercè) Quan vam marxar jo creia que era un somni però no ho era i quasi ploro. (Donia)
COMUNITAT DE GRANS
Un dels millors moments va ser la discoteca…tota l’escola ballant, contents , amb alegría… Douae, 4t
D
Les colònies han sigut molt divertides, mai m’ho havia passat tant bé…
Aaron, 4t
Ens ho hem passat super bé dinant aquest menjar tant bo…
Irene 4t
Jugant tots units a les colònies del 50è aniversari de l’escola Llebeig…
Ferran 4t
Les #activitats que vam fer van ser la pera! Tir amb arc, tirolines, circuit al bosc, cars..
Ens trobem per menjar amb colla. ď Š
La casa i l’entorn de Mas Banyeres per divertir-nos molt. Tenim un espai gran per jugar, cantar i ballar.
Festa a l’habitació Castanyers i els veïns del Roure fent guerra de coixins.
Els esbirros també han estat a les colònies, portant colors i disbauxa a tot els companys del Llebeig.
Hi ha hagut moments per tot, però ens quedem amb la convivència amb els companys.
GRÀCIES
RECORDS Era una tarda, ja cap al tard d’un dia llarg en el que havíem recorregut força quilòmetres per carreteres estretes i plenes de giravolts que transcorrien al costat del mar. Així doncs, tot i que el viatge havia estat cansat i calorós – ja que no ho he dit però era agost – també i al mateix temps, ens havia acompanyat l’intens i refrescants color blau verdós del mar Cantàbric. Fins i tot, si abaixaves les finestres quan la carretera anava més a prop de la costa, notaves la brisa humida i fresca que t’acaronava les galtes, el front…. I si tancaves els ulls, semblava que et feia petits i delicats petitons als ulls, al nas i a la barbeta. -Petons de sal, mare.-deia la Bruna- I seguidament treia encara més el cap fora del vehicle per tal de no perdre’s cap d’aquelles moixaines que el mar li regalava. El Lluc mentrestant mirava fixament la carretera. Amb el posat de noi seriós, semblava perdut en els seus pensaments. A voltes li preguntava al seu pare si en arribar podria anar al mar i provar les onades…. Heu de saber que és molt aficionat a fer surf, i que quan és a l’aigua és d’allò més feliç, el Lluc… Jo, mirava els meus fills i somreia. Mirava els penya-segats que decoraven les costes i les platges que anàvem deixant enrere i … somreia. Mirava i escoltava el so del motor, monòton i somnolent, barrejat amb la música d’un cantant que ens agrada molt que es diu Sabina i … somreia… De cop i volta el LLuc va veure el rètol que ens indicava amb una fletxa capo n era el càmping que buscàvem.
Era un càmping especial. Jo hi havia estat feia moooooolts anys, i me n’havia enamorat. Recordava que estava situat dalt d’un d’aquells feréstecs penyasegats, que tenia un terra tou de gesta d’un verd molt intens. Que ja temps enrere rebia l’energia del sol per escalfar l’aigua de les dutxes…. A través d’unes plaques ben rudimentàries que tenien a la teulada. Que reciclaven i seleccionaven els residus… Recordava una biblioteca ben assortida i interessant, on podies anar a passar les tardes de pluja, humides i boiroses… En tenia tant bon record, que vaig voler dur-hi la meva estimada família. Vam arribar-hi quan el sol ja s’amagava darrera de l’església blanca que el petit poble de pescadors que dóna nom al càmping té a dalt, sobre seu, en una muntanya. I on es reuneixen els pescadors i les seves famílies per demanar a ala verge del Carme, entre oracions i càntics, que els protegeixi quan són a alta mar, i les faci tornar a casa amb les barques ben plenes de peix i marisc. Vam arribar quan el sol ben rodó i gros, vermell, carbassa i encès com una brasa es deixava caure per sota de la línia de l’horitzó tot tenyint el cel de diferents tons rosats que feien impossible que els nostres ulls el deixessin de mirar i a l’hora, els nostres cors li deien fins demà… I va ser en aquell precís moment que vaig pensar de nou en tots vosaltres. En aquest grupet de nens i nenes meravellosos que m’han acompanyat al llarg d’un curs únic i fabulós. Vaig pensar en com us enyoraria i com m’entristia no poder seguint essent la vostra mestra en l’últim curs que serieu en aquesta escola tan rebonica i plena de tresors on teniu la gran sort d’haver estudiat en els anys de la vostra infantesa… Mentre veia el sol desaparèixer i el rosat del cel s’anava tornant lila, i gris i després blau marí i al final negre… pensava en com us devien anar les vacances, en si us havíeu fet molt alts i grans, en si us havien caigut més
queixals, en si havíeu anat a caminar a la muntanya o us havíeu banyat al mar, en si jugàveu amb els vostres germans (grans o petits) i els distrèieu i estimàveu. En si havíeu llegit, escrit… En si al cinema, havíeu vist l’última pel·lícula de moda. Si anàveu a la piscina i vigilàveu a posar-vos crema per el sol. En si dibuixàveu i jugàveu a futbol. O potser fèieu polseres i ajudàveu la mare i el pare a fer el dinar… Pensava i us recordava. Us recordava a principi de curs quan encara no ens coneixíem i començàvem a fer-nos amics, i companys de feina, i a vegades us havia de rondinar o felicitar… I recordava com havíeu anat fent-vos grans al llarg del curs que vam passar plegats… i ara, ja sou a 6è… i aquest camí tan profitós que heu recorregut per tots els cursos des que éreu petits, passant per ser els del mig i fins ara, que ja sou els més grans… I recordant-vos a tots i cadascú de vosaltres, estimats, em vaig anar sentint feliç d’haver-vos conegut, i escoltat, i renyat, i mirant els ulls, i abraçat i … ESTIMAT! I amb aquesta estima gran que us tinc vull que sapigueu que no us oblidaré mai. Que sou un grup excepcional i que el meu cor us té a tots i cadascú de vosaltres guardadet al seu fons per sempre més. Em sento orgullosa d’haver estat la vostra mestra. Fins sempre!
Sílvia Bochaca Cantàbria, estiu del 2010
L’ensenyament que deixa empremta no és el que es fa de cap a cap, sinó de cor a cor. Howard G. Hendrick
Recordo amb emoció la primera escola on hi vaig posar els peus: l’escola Llebeig fa uns setze o disset anys. Feia una extraescolar de músiques del món i un taller musical pels nens i nenes de la Llar. Qui m’havia de dir uns anys més tard que tornaria al Llebeig! Llebeig és una escola on tothom aprèn de tothom. Vaig arribar-hi el setembre del 2013 després d’uns mesos de parada després d’haver fet el viatge més important de la meva vida: Etiòpia. Vaig començar fent música a tots els cursos de primària i l’anglès a infantil. Recordo amb especial emoció les cantates de Nadal en que he participat estant a l’escola. El primer any vam fer un concert de Nadal al gimnàs i els següents ja van ser al local... els Pastorets, el Petit Príncep, Art és vida, el Regala-somnis i el Petit Avet. Per mi, hi ha un abans i un després en la meva estada al Llebeig. Justament aquesta setmana farà dos anys que un malaurat accident de trànsit que vaig tenir a pocs metres de l’escola, va fer que hagués d’estar de baixa durant vàries setmanes i allunyar-me un temps de l’escola. Una època de reflexió, de parada, de recuperació, de mirar la vida des d’una altra perspectiva, de tornar a recuperar forces, una època d’aprenentatge... i de conèixer quina és l’autèntica essència del Llebeig. I el juliol de 2017 vaig tornar i vaig començar al Llebeig a fer coses que no havia fet mai: formar part de la comunitat de grans, ambients artístics i matemàtics, el Televeig, la Ràdio Llebeig, Escola Nova 21 i la secretaria del centre. Projectes que ens fan sortir de la zona de confort com a mestres, del que hem fet sempre i que ens empenyen a millorar, a aprendre, a introduir
petits canvis amb noves metodologies i maneres de fer a l’escola i a treballar d’una manera diferent. I és llavors quan ens trobem amb moments tan gratificants amb els alumnes com aquest Nadal amb la cantata del Petit Avet on vam deixar en mans d’ells tota l’escenografia de la cantata. I t’emociones al veure com s’organitzen, com la fan al seu gust, com estan pendents de tots els detalls i com s’ajuden tant els uns als altres! I et sorprens de veure com els brillen els ulls quan creen, quan imaginen com pot ser, quan veuen que les seves creacions es van fent realitat, quan vius amb intensitat els nervis darrere l'escenari uns minuts abans de començar i la seva cara de satisfacció un cop acabat el concert. Tal i com reflexionàvem fa uns mesos amb el documental “Most likely to Suceed, aprendre a partir de l'emoció ens dóna sentit a allò que fem i aprenem el que necessitem també des del cor.
Marta Fos
“ Ja fa molts anys que aquesta escola és aquí. Petits i grans hi vénen cada matí…”
Jo molts crec que no, la veritat, depèn com es miri… Però uns quants sí. “Llebeig és la meva escola, i això és el que sento per dins”.
I així ho sento, em sento molt orgullosa de formar part de la família Llebeig! I és que puc dir que he viscut moltíssimes experiències que m’han enriquit com a persona, com a mestra, com a companya i com a mare. Són moltes les vivències que he tingut aquí, i és ben cert que tots aprenem de tots. Jo he après moltíssim. Vaig començar fent cicle mitjà (tercer i quart junts), crec que eren dotze alumnes. Després a inicial, però els grups ja estaven separats. He estat tutora de tercer, de quart, de sisè. I directora, època que m’ha fet créixer molt i em va donar moltes satisfaccions ja que es treballa per l’escola des d’una altra vessant
(i
també més responsabilitat!). És fantàstic treballar en el que t’agrada al costat de fent fantàstica, i al llarg de la meva experiència al Llebeig m’he trobat amb tot tipus de persones i situacions que m’han fet créixer molt en tots els aspectes.. Quina gran sort, la meva!! També he portat els meus dos fills al Llebeig, així que la confiança en aquesta escola sempre ha estat plena. Són tantes les coses que m’agradaria explicar! Així que només comentaré petits GRANS moments que enriqueixen el meu dia a dia.
M’encanta entrar cada matí d’hora i que els nens et desitgin bon dia amb un somriure. M’encanta passejar-me per infantil i que els petits em reconeguin i siguin còmplices de les meves bromes. M’encanta rebre notetes d’agraïment i d’estimació dels meus alumnes. M’encanta descobrir i potenciar la genialitat de cada infant. M’encanta veure activitats noves que fan els meus companys. M’encanta compartir una sincera abraçada amb un company quan ho necessito , o quan l’altr@ ho necessita.
M’encanta que els alumnes m’enyorin una mica quan no hi sóc. M’encanta retrobar-me amb antics companys, que tant enyoro!
M’encanta trobar-me amb antics alumnes i saber d’ells. M’encanta poder observar com els alumnes brillen. M’encanta que els nens es sentin a gust amb el meu acompanyament… M’encanta formar part d’aquest món tant enriquidor! Gràcies a tots els que m’heu acompanyat i/o m’acompanyeu en aquest viatge.
ANNA ALBORNÀ SIVILL
Vaig arribar a l’escola Llebeig al setembre del 2007… ja n’havia voltat per altres però la primera sensació va ser que aquella era l’escola on volia créixer. Em van donar una tutoria en una aula de 3 x 9 m… Jo que venia d’estar tot el dia al pati… Els de 4t havien de passar pel mig de la nostra classe per anar a la seva, al costat teníem un munt de baldufetes i en un petit raconet trobàvem la sala de mestres on els entrepans compartits a sobre la falda d’algú creaven un caliu màgic que sempre recordarem en un dels calaixets del nostre cor. Era fantàstic. Sempre recordaré amb un amor especial el primer grup que em va fer gaudir del ser mestra… n’érem l’Albert, l’Anna, el Jaume, el Martí, el Sergi, la Nihad, l’Ariadna, l’Oriol, el Narcís, la Júlia i l’Arnau. Les mestres amb més experiència ens acompanyaven en tot moment… La Mercè, la Neus, la Carme, el Rafa, el Toni… Aquell any havíem entrat una bona fornada de mestres nous a l’escola i poc a poc vam a anar ampliant la bonica família dels mestres del Llebeig. Ara ja en som una bona colla, companys de vida que arriben i se’n van, però que quan assaboreixen l’essència del Llebeig… sempre més en pertanyen.
ANNA MORGADES DOMÈNECH
Per molts i molts anys LLEBEIG