Cartes d'Amor Encadenades - Fragment Mª Dolors Puig-Alsina amb il·lustracions de Lluís Carbonell i Aguilar
EN DAVID I LA CARTA D'AMOR NÚMERO 1
En David s’ha passat tot l’estiu treballant al xiringuito de la platja de la Boadella. Està tip de sol i noies en bikini. Mai hauria cregut que diria això: quin noi de 22 anys pot estar cansat d’una cosa semblant?.... Doncs, mira en David se li ha fet llarg l’estiu, fins ara. Als vespres toca el saxo en club nocturn de Platja d’Aro i entre tot fa uns calerons per pagar-se la carrera que està estudiant. Ja tenia ganes de que s’acabés l’estiu fins que fa uns dies va veure arribar al capvespre una noia amb un vestit de flors. Cada dia, a la mateixa hora i amb el mateix vestit repeteix el que sembla una cerimònia que el deixa fascinat. Té un aura de misteri... Espera amb impaciència que sigui l’hora de plegar perquè arribi ella. Se la mira, primer per la cua de l’ull però després ja de manera descarada. De fet, ella ni s’hi fixa, ni tan sols se’l mira... Aquesta noia el té ben seduït. És bonica i té una cabellera arrissada del mateix color del sol quan es pon. El seu cos és ferm i perfecte tot ell de dalt a baix. Però el que més el trasbalsa és la delicades dels seus moviments, la gràcia que té entrant a l’aigua i l’elegància com neda. Sempre ve sola i s’hi està poca estona. En David no és vergonyós però aquesta noia l’intimida i no s’atreveix a acostars’hi. Només l’observa. Però avui s’ha decidit perquè demà ja plega i li ha fet una carta... D’amor? No n’està segur... Però li deixarà damunt les pedres on sempre deixa la bossa, moments abans que arribi... I esperarà la seva reacció.
Platja de la Boadella, 30 d’agost de 2012. Per la noia del vestit de flors, Sóc el noi del xiringuito de la platja on cada capvespre véns a banyar-te. Després d’un estiu envoltat de noies al sol només una m’ha enlluernat...tu. T’he descobert fa dues setmanes. Et veig arribar cap al tard, poc abans de plegar. Observo el balanceig dels teus malucs mentre camines. T’atures mandrosa i deixes la teva bossa sempre damunt de les mateixes pedres. Amb un petit gest et descalces i camines per la sorra. T ’acostes a l’aigua, hi poses un peu i després l’altre. De lluny puc percebre com t’estremeixes de fred i m’imagino com els teus pits s’endureixen. A poc a poc et descordes el primer botó, el segon i després el tercer...Jo aguanto la respiració i el moment se’m fa etern fins que et despulles i llences el vestit a la sorra. Aixeques els braços enlaire i em quedo pres del el teu clatell. Un bes t’hi tatuaria amb els meus llavis ardents... Amb un moviment suau , bellugues el cap i et desfàs els cabells. Al vent s’esvaloten i es tornen rojos amb el sol del capvespre. Tot és foc i jo em cremo... Sense pressa entres a l’aigua, tan lentament, gairebé com si ho fessis a posta perquè jo pugui contemplar el teu cos exuberant. L’aigua et cobreix primer els turmells, després les cames, les cuixes dures i esveltes fins arribar al bikini. És tan petit que tapa just el poc que em queda per descobrir i alhora tan captivador. Un món mel·liflu de plaer... Continues entrant a l’aigua i quan t’arriba a la panxa t’arronses i rius tota sola. Però no t’atures i quan el mar et frega el pit, t’hi llences de cap... Tardes una estona a sortir i jo ja estic patint desitjós per haver-te de venir a socórrer. Uns moments sota l’aigua i surts satisfeta, surant per damunt les ones. Nedes amb elegància fins a la boia i no cal ser un gran entès per adonar-se que ets una excel·lent nedadora. Segur que un cos tan bonic només el pot haver modelat l’aigua... Després dels teus deu minuts de natació tornes graciosament cap a la platja. Surts talment com una deessa de l’Olimp i el sol et cobreix d’or... Reculls el teu vestit i t’acostes a la bossa tota tu regalimant aigua. En treus una tovallola blava i t’eixugues la cara. Qui pogués ser gota per recórrer el contorn del teu coll, baixar pels teus pits i perdre’s en el teu melic... T’emboliques amb la tovallola i tremoles de fred. A mi me’n sobra d’escalfor i no es deu al sol que porto acumulat de dos mesos de platja... Voldria venir i abraçar-te per la cintura i llepar-te la sal del teu coll . T’asseus i et reculls les cames entre els braços. És en aquest moment quan cada dia busco el coratge per acostar-me a tu i dir-te com de captivat em tens. Però mai ho aconsegueixo. Rendit miro com t’aixeques i et vesteixes, agafes la bossa i marxes... I envejo la platja perquè ella t’ha pogut acariciar i jo no. Avui és el meu últim dia i no puc anar-me’n sense dir-te el què em fas sentir. Per això et deixo aquesta carta damunt les pedres on sempre deixes les sandàlies i quan l’hagis llegida, si sóc mereixedor de la teva companyia, t’estaré esperant al costat del xiringuito. El teu apassionat admirador.
LA MAR I LA CARTA D'AMOR NÚMERO 2
La Mar està passant quinze dies de vacances a Lloret. Aquest any ha accedit a venir a passar aquests dies amb els pares perquè està tipa de sentir-los a dir que només va a la seva. És dur ser filla única i tenir la família tan pendent d’una. Sort que ha marxat quinze dies a Itàlia amb unes tres amigues i s’ho han passat molt bé. Tan bé... Porten un any compartint pis a Girona i s’avenen molt. A la Mar li va molt bé tenir la universitat i la piscina molt a prop per poder combinar els estudis amb la natació. Potser aquest any començarà a deixar-ho això de competir, ja n’està cansada de tantes i tantes hores dins l’aigua. Des de fa un temps cap aquí s’ha adonat que li agraden les noies. És estrany, perquè amb el cos i la planta que té hi ha un munt de nois que li van al darrera al campus i al club. Ja ha sortit amb algun però quan ha set el moment de fer un pas endavant i deixar-se portar, doncs...no. Li han vingut ganes de deixar-ho córrer. No sap si ho hauria de dir algú, però li fa vergonya. Ja fa temps que coneix l’Helena. Ai... L’Helena... Des del curs passat que coincideixen en algunes assignatures i sovint parlen. La Mar se n’ha enamorat. Pensa en ella a totes hores, a vegades sembla que estigui en un altre món, li diu la mare. I és que està en un altre món... Al seu món amb l’Helena... A vegades, hi ha dies que tot és fantàstic, parlen, riuen,comenten alguna cosa del cap de setmana,...connecten. Ella se sent tan feliç... Però hi ha dies que l’Helena té pressa i no li fa cas. Llavors ella s’enfonsa... Es quedaria al fons de la piscina i no en sortiria més. I ara, aquest brètol del xiringuito li ha donat una carta. Se l’ha llegida i ni tan sols ha alçat els ulls cap el noi. Simplement s’ha aixecat i l’ha deixada on era. Li ha donat una idea, ella també li pot fer una carta a l’Helena. Serà la carta d’amor més bonica del món, dolça i sentimental. Li obrirà el cor de bat a bat per primera vegada a una altra persona, a una noia... I marxa pensant que li dirà, oblidant-se del pobre noi que l’observa trist de lluny...
Vic, octubre de 2012. Amiga molt especial, saps qui sóc, no et cal el meu nom. Ja fa tan temps que et conec, que t’escolto, que et parlo, que et miro... Et conec però per mi continues sent un misteri on cada dia faig passes per descobrir alguna cosa nova sobre tu. T’escolto amb atenció per saber què penses. Et parlo per obrir una mica el meu cor ansiós i assedegat. Et miro amb ulls enamorats que veuen més del què mostres. M’encanta quan tu em mires igual...El meu cor s’omple d’una efervescència i es fa tan gran que em sento a tocar del cel. En moments així em podria morir i no m’importaria... Malgrat hi ha dies que les presses t’allunyen de mi i la teva mirada m’intimida . Llavors em faig petita, molt petita, minúscula... M’enfonso en el meu món de misèria i desil·lusió. Submergida en la meva pròpia por i sense coratge per dir-te el que sento, la covardia em venç i no valc res. Tu no ho saps, però la meva vida depèn de la teva . Només sóc feliç quan et veig a tu sent-ho. Donaria la meva ànima per passar un dia sencer al teu costat, impregnar-me de tu fins a la sacietat, sentir-te tan meva , només meva... El temps passa i no sé fins quan puc esperar. La vida se m’escapa com la sorra entre els dits i potser demà ja serà tard. Necessito saber si tu també sents el mateix per mi. La incertesa em crea un neguit que no em deixa viure. No puc continuar per més temps amagant els meus sentiments desesperats que bullen dins el meu cap i amenacen d’ explotar. Acceptaré sense queixes la teva resolució sigui quina sigui. No et puc obligar a sentir el què no sents perquè per damunt de tot vull que siguis feliç. El què és evident és que res serà com abans. No podré aguantar-te la mirada, les paraules no em sortiran i intentaré no coincidir amb tu. No puc martiritzar-me d’aquesta manera, seria massa humiliant per mi. No et sentis culpable. Me’n sortiré, suposo... Però si el teu cor també batega per mi et podré agafar la mà i encarar el demà sense por. No et puc oferir gran cosa, però el meu món serà tot teu...Tinc un paper en blanc com aquest on pintarem el nostre futur: hi posarem molts colors, un camp de blat, un turó i al darrera el mar. Dibuixi la casa més bonica i senzilla que vulguis , envoltada de flors i un sol radiant al cel que ens escalfi . A les nits t’abraçaré perquè no tinguis fred i contemplarem el cel estirades a l’herba. Gastaré tota la meva energia en fer-te feliç , fins l’últim alè... Serà una vida ben aprofitada i plena. Vull que t’ho pensis bé, sense presses. Si dubtes, pot ser que no m’estimis tant com jo a tu. Sigues sobretot molt sincera amb tu mateixa, no vull fer-te pena. De la pena no es pot viure. Si escoltes el teu cor ja sabràs si m’estimes de debò quan arribis a aquestes línies de la carta. Espero delerosa la teva contesta. No cal que m’escriguis. Saps on trobar-me cada dia. Qui tu ja saps.
L'HELENA I LA CARTA D'AMOR NÚMERO 3
L’Helena és orfe, els seus pares van morir en un accident de cotxe quan ella tenia set anys. Té alguns records d’ells i vàries fotografies però el que més recorda de la seva infantesa són les olors: la de la seva mare,a violetes, la de la cara del seu pare després de l’ afaitada, olor de sabó de Marsella de la seva roba de petita, la d’espígol en les armaris de casa, l’olor de fusta de la llar de foc, l’olor de les coques d’anís eixint de fer dels diumenges al matí,... A l’Helena li fascinen les olors: la de les acàcies florides, les roses i els lilàs del jardins de l’orfenat, dels til·lers de Roma a finals de maig,.. Recorda un viatge amb els pares a Sevilla i l’olor de tarongina que omplia els carrers... Li encanta l’olor d’encens de les esglésies i el de les espelmes enceses... Ara està estudiant psicologia a Girona, aquest és el seu segon any. Girona també té els seus racons encantadors i les seves olors... L’Helena té un món interior molt ampli, amb continus debats existencials i alhora una gran empatia cap els que pateixen. Ella voldria dedicar-se a servir als altres, és el què la fa més feliç. L’únic parent que té és el germà de la seva mare, un tiet que amb els anys ha arribat a cardenal. El seu tiet ve d’un origen molt humil i al llarg de la vida ha anat pujant esglaons a canvi de molts sacrificis personals, però sobretot d’una entrega total als demés. Per ella és com un pare, li demana consell per tot. Va ser ell qui li va suggerir estudiar psicologia i conèixer món abans de prendre una decisió tan important: ella vol ser monja. I ara, aquesta noia, la Mar li ha deixat una carta damunt la taula quan han acabat la classe. Se l’ha llegida i s’ha commogut, qui no es commou davant una declaració d’amor així?... Mai havia rebut una carta com aquesta i té tants dubtes... No sap què li ha de dir, ella també se l’estima però no sap quina mena d’amor és el que sent. Se sent perduda, atordida, afalagada,emocionada... Demanarà consell al tiet.
Girona , desembre de 2012. Estimat tiet, Com estàs? Espero de tot cor que estiguis bé i que les teves continues migranyes et deixin tranquil. Crec que tens masses coses al cap, t’has d’agafar la vida amb més calma que ja et vas fent gran... És broma, tiet, encara ets un xavalet... Volia trucar-te, però crec que escriure em va millor per reflexionar i meditar lentament tot allò que per telèfon podrien ser silencis malgastats. Estic contenta d’haver-te fet cas i aquest segon any de psicologia encara que pinta molt dur, me’n sortiré, ja ho saps, sóc una supervivent, jo... Els estudis no em fan patir, altres coses sí. Tinc tants dubtes que últimament no tinc clar res. Com més gran em faig més se’m complica tot... Sempre he volgut seguir el teu camí, no perquè ho facis tu, no et culpis, sinó com a decisió pròpia. M’agrada ajudar als demés, estimar-los i m’agradaria dedicar la vida a Déu. Ell és el meu company, li explico tot i m’escolta, i en les meves pregàries sento com m’ajuda. Tenia clar que volia fer-me monja, però sóc jove i ara descobreixo un munt de coses que m’ofereix aquest món i hi ha moments que no estic segura de quin camí seguir... Fa un mes i poc, una companya de classe em va deixar una carta a la taula. La vaig obrir i era una carta d’amor!! Tiet, una carta d’amor per mi!... Tinc una persona que està enamorada de mi, una noia, de fet. Estic molt emocionada, em va dir coses tan boniques... Però encara no li he contestat i la veig al matí de lluny que m’espera i em fa patir... No tinc resposta per donar-li, estic tan sorpresa... Però veig que no puc tardar a dir-li quelcom, crec que li estic fent mal i em sap tan greu... És tan bonica i amb un cos fantàstic, és dolça i simpàtica,... Jo mai havia sentit aquesta mena d’amor... Jo tinc un concepte genèric d’amor, un amor global, un amor fraternal: potser és l’amor que m’han donat a l’orfenat, el que m’has inculcat tu,... Però aquest amor passional, aquest amor carnal, em ve de nou. Em desconcerta, em destarota, em trastoca... Ahir quan estava asseguda a classe, vaig sentir la seva olor a prop i vaig alçar els ulls i me la vaig trobar inclinada davant meu fregant-me lleugerament amb els seus cabells la cara mentre em demanava un bolígraf... Estava tan guapa, vaig tenir ganes d’agafar-li el cap amb les dues mans i besar-la... És normal això, tiet? Mai m’havia plantejat si m’agradaven les noies i ara veig que sí, m’agrada la Mar... Després de la seva carta i ara que sé que sent ella per mi, se’m desperten uns sentiments que no sabia que tenia... Cada nit dormo abraçada a la seva carta que fa la seva olor, crec que la devia portar molts dies a sobre abans no me es va decidir a donar-me-la. Fa una olor deliciosa i captivadora que em regira el cervell ... Em sembla que l’estimo... Oh, tiet! Estic tan confosa... Què faig? Quin amor m’omplirà més? Quin em farà més feliç?... Sé que Déu és pacient, però jo no ho sóc tant. La Mar és una tentació davant meu, vull abraçar-la, estimar-la,... Els seus ulls em reclamen i m’ofereixen una passió febril que intento controlar però no sé fins quan em podré aguantar ... Diga’m, com vas saber tu que volies clarament dedicar-te a Déu? Jo tinc tants dubtes ... Li estic fallant?... Com ho has fet per ser tan fort i fidel a Jesús? T’admiro tant! Ajuda’m, prega per mi, perquè trobi el meu camí. Una abraçada de la teva neboda, Helena”