R5. Diccionari d'artistes vigatans (1750-1950) by Publicacions Col·legi Sant Miquel dels Sants. Vic

DICCIONARI D’ARTISTES VIGATANS (1750-1950) Toni Sadurní i Viñas

R5 Col·lecció Recerca / 5

Diccionari d’artistes vigatans (1750-1950) Edició a cura de Sílvia Caballeria, M. Carme Codina, Francesca Sardà i Ignasi Roviró. Primera edició: maig del 2008. c de l’edició: Fundació Col·legi de Sant Miquel dels Sants i Editorial Diac. c dels textos: els autors. Disseny gràﬁc: Casals i Cots / Diac disseny. Impressió i maquetació: Artyplan S.A. Dipòsit Legal: B-27.010-2008. ISBN: pendent. Tots els drets reservats. Cap part d’aquest llibre no podrà ésser reproduïda per cap mitjà sense prèvia autorització escrita de l’editor.

DICCIONARI D’ARTISTES VIGATANS (1750-1950) Toni Sadurní i Viñas

Publicacions Col·legi Sant Miquel dels Sants

L’edició d’aquest llibre ha estat possible gràcies al suport de l’Ajuntament de Vic, de la Institució PuigPorret i de Sadurní Galeria d’Art.

PRESENTACIÓ INTRODUCCIÓ 1

p.13

NASCUTS DEL 1750 AL 1800 2

Colomer i Parés, Marià Duran, Gabriel Pla, Francesc “El Vigatà” Quadres i Camps, Pere Romeu i Quíngles, LLucià

p.21

NASCUTS DEL 1801 AL 1900 3

Bertrana Coma, Miquel Brunet Baucells, Eudald Brunet Solà, Eudald Claveria Torrents, Segimon Collell Palanca, Ramon “Picallimes”. Colomer Costa, Josep Comella Mora, Jacint Costa Bosch, Jacint Costa Bosch, LLucià Fàbregas Dachs, Julià Ferrer de Corriol, Antoni Garcia, Antoni Puig Genis, Manuel Puig Cortinas, Francesc Punti Terra, Pere Quadras Prim, Ramon Reguer, Eduard Tort Fàbregas, Josep Urgellés Artiga, Agustí Reus Van Halen, Francesc de Paula Vilaplana Pujolar, Joaquim

p.29

NASCUTS DEL 1901 AL 1950 4

Balielles Oliva, Salvador Bayes de Luna, Pilarín Boﬁll Bosch, Fidel Bres Oliva, Lluis Brugalla Furriols, Josep Brugulat Senties, Pere Brunet Coll, Josep Brunet Coll, Marian Camps Alier, Ramon Carrera Busquets, Anton Castells Soley, Ramon Cerrada, Miquel Clotet Piera, Jaume Coll Bardolet, Josep Collell Rossell, Josep Comas Bres, Lluís Conill Orriols, Jacint Coromines Estrada, Àngel Cortès, Josep Dosrius, Francesc Espí Silvestre, Joan Estrada Vilarrasa, Albert Font Sellabona, Josep Furriols Brugalla, Joan Garreta Sabadell, Lluís Goula Rota, Ramon Grau Viladrich, Conxita Gros Pujol, Lluís Ibars Costafreda, Isidre Isern Punti, Pere Macià Cassany, Antoni Mas, Josep Miquel Dorca, Andreu Montanyà Salvans, Ramon Pagespetit Estrada, Josep Pous Font, Josep Pujol Balades, Manuel Punti Costa, Pere Punti Punti, Salvador

p.59

Redorta Duran, Joan Riubrogent Tàpies, Josep Mª Roca Ylla, Joan Rosés Vergüe, Josep Sadurní Albañà, Antoni Mª Santonja Sala, Joan Sanz Clos, Ferran Sauri Fajula, Laura Segurañes Redorta, Joan Selva Villaret, Josep Mª Serrat Balasch, Jordi Torrents Riu, Ramon Vergés, Carles Vernis Bures, Josep Vila de Roca, Montserrat Vila Anglada, Josep Vilà Cañelles, Antoni Vilà Cañelles, Josep Mª Vilà Nuri, Miquel Vilà Moncau, Joan Xandri Calvet, Eduard Ylla Bach, Bernat

BIBLIOGRAFIA 5

p.160

PRESENTACIÓ

Els habitants de Vic ens sentim al·ludits quan ens diuen que la nostra és una ciutat de cultura i ho acceptem com una aﬁrmació indiscutible; de fet, és un dels trets que deﬁneix millor la ciutat. Ho avala la mateixa història que arranca en època dels ibers amb un recorregut continu que ha deixat testimonis artístics gairebé de cada època. L’arquitectura potser n’és el més visible, mentre que les altres arts visuals, l’escultura i la pintura, estan més disperses i ocultes i cal un treball de recerca per tal d’obtenir una visió més de conjunt.

D’aquí la importància del treball de Toni Sadurní, que ha aplegat en aquest diccionari prop de cent artistes vigatans, pintors i escultors, des del segle XVIII fins al XX, que situa les bases per a un estudi de l’art vigatà en un excel·lent punt de partida. La tasca que ha fet Sadurní és ingent: rastrejar els arxius públics i privats a la recerca de qualsevol document que indiqui l’activitat d’un artista per, a continuació, condensar una informació que va des de les dades biogràfiques, la trajectòria i una breu ressenya de l’obra, si s’escau. Cal destacar la seva generositat en el fet que no ha exclòs gairebé ningú. Tota persona que té o ha tingut l’art com una prioritat i n’ha fet la seva professió, o qualsevol que n’ha sentit la vocació en algun moment de la seva vida, encara que més tard l’activitat artística hagi estat nul·la o poca, té entrada en aquest diccionari. Un ampli ventall i un nombre elevat d’artistes inventariats que reafirmen el fet que Vic, ciutat relativament petita, es postula com a ciutat d’art i cultura.

Toni Sadurní, en la seva introducció, ens fa ja un repàs històric dels moments àlgids de l’art a Vic: des del carrer dels pintors a l’Edat Mitjana en el lloc actual del Museu Episcopal, o els tallers dels escultors barrocs l’ofici dels quals passava de pares a fills i que van fornir de talles i retaules esglésies i convents d’Osona i de fora o la presència de Josep M. Sert. Tot plegat estava més o menys estudiat. En canvi, faltava resseguir fil per randa tota la colla de pintors i escultors que van per lliure. Fins a finals del segle XIX els artistes creaven la seva obra a partir d’encàrrecs procedents d’algunes famílies benestants (el cas de les pintures de Francesc Pla “el Vigatà” a la Casa Cortada) i bàsicament de l’església. En el segle XX, sobretot a la segona meitat, el pes de l’església va derivant cap a la societat civil i són les galeries d’art i entitats que disposen de sala d’exposicions que, amb l’ajut de la premsa, esdevenen les principals difusores

de la pintura i l’escultura, les que creuen en els artistes i els estimulen a mostrar la seva obra. Es gràcies a aquests espais que a Vic podem anar descobrint el que els nostres artistes van creant, com evolucionen i a quin punt passen en les seves trajectòries. Així mateix, els artistes i professors que han desﬁlat per les escoles: l’Escola de Dibuix des del segle XVIII i l’Escola d’Art de Vic al segle XX proporcionen, tant com les galeries i els espais dedicats a l’art, la major part del gruix dels artistes inventariats per l’autor.

Nét de pintor i ﬁll de galeristes, Toni Sadurni ha viscut l’art des de petit. Ha dut a terme, doncs, el treball amb la naturalitat del degustador a qui no cal explicar gairebé res perquè ja té l’esperit educat i coneix aquest món des de dintre. En aquest diccionari s’uneix un sentit innat per la cosa artística amb el rigor del que llegeix, es documenta, parla amb experts i amb els mateixos artistes i que va a la percaça de les pistes amb les quals el confeccionarà.

Les ciutats es conﬁguren, en bona part, amb el que els nostres artistes ens han llegat i l’art esdevé el triomf de la civilització contra la barbàrie. Aquest diccionari honora la ciutat de Vic i reconeix els seus artistes.

M. Àngels Ferrer Ballester Primavera 2008

AGRAÏMENTS

Primer de tot gràcies al llegat documental de Miquel Salarich i MªÀngels Ferrer, el del primer a l’AEV i el de la segona en un arxiu particular són personatges que han contribuït moltíssim a la historiograﬁa local i que han estat les fonts troncals, imprescindibles i bàsiques per a aquest treball. També a Eduard Junyent, a les seves publicacions i a la seva tasca en favor i potenciació de les arts plàstiques en general.

La realització d’aquest projecte no hauria esta possible sense l’ajuda rebuda de persones que mereixen la meva gratitud.

En primer lloc agraeixo a Mª Àngels Ferrer, a Anna Palomo i Carme Rosés, la bibliograﬁa que m’han deixat acompanyada de consells i de correccions imprescindibles per dur a terme el diccionari. Seguidament he d’agrair a Francesca Sardà, la meva tutora, l’orientació i la correcció d’un treball realitzat al llarg de mesos; a Mn. Gros per l’orientació i ajuts prestats a l’Arxiu Episcopal; també al Sr. Ramon Ordeig i a Mn. Antoni Pladevall per la seva col·laboració, no em puc oblidar d’agrair a Anna Carreras la correcció lingüística i estilística i a Carme Codina per la mateixa tasca suman-hi un suport moral i una orientació constant molt important. I a Ignasi Roviró, director del Col·legi St. Miquel, que m’ha recolzat en la il·lusió d’aquest projecte i que ha fet possible l’edició del llibre present.

Agraeixo a la Galeria d’Art El Carme, amb Mita Homs al capdavant, i a Sadurní Galeria d’Art el préstec de tants catàlegs i publicacions artístiques sense els quals no hauria estat possible el treball. Per últim no puc oblidar recalcar l’ajuda, suport i orientació rebuts del meu pare Antoni Mª Sadurní i de la meva mare Assumpta Viñas, com tampoc la imprescindible font històrica oral que ha representat el meu avi Antoni Mª Sadurní Albañà, que en general ha delimitat aquest diccionari. Familiars a qui els dec l’encoratjament i el suport emocional que ha possibilitat el present projecte.

INTRODUCCIÓ 1

Diccionari d’artistes vigatans té com a objectiu ésser un manual o un inventari pràctic i proper al lector, on es reflecteixen unes vides marcades per la dedicació, més o menys intensa, de satisfer plàsticament (no líricament, ni musicalment ni arquitectònica) una faceta que caracteritza profundament la condició humana: la necessitat del plaer estètic. El present volum és, en conseqüència, un mosaic que il·lustra en conjunt els testimonis personals de l’evolució de la pintura i l’escultura a la ciutat de Vic, a partir de perfils artístics molt diversos però directament relacionats entre ells per la inquietud de la creació plàstica. Noranta-dues biografies d’artistes que han viscut al llarg de l’Edat Contemporània1, començant a les darreries del segle XVIII i acabant amb 1. S’entén per Edat Contemporània el període que arrenca a finals del segle XVIII, amb l’època de les Grans Revolucions en el món occidental, i arriba fins als nostres dies. Vegeu: http:// sabanet.unisabana. edu.co

els perﬁls dels creadors vigatans nats abans de l’inici de l’any 1951. Aquest projecte no pretén exposar la història de l’art a Vic, però no obstant això, s’endinsa implícitament en aquest domini, atès que els artistes són individualitats que participen de l’evolució de la cultura. A mode d’introducció és presentada una pinzellada general de la història artística de Vic. La ciutat de Vic ha estat al llarg dels segles una ciutat singular i destacada en el conjunt de ciutats mitjanes de Catalunya associades a cultura i a art. Capitanejar en cert sentit l’anomenada “Catalunya Vella” pel que fa a la cultura, l’art o la literatura ha anat sempre estretament lligat a l’ésser de la pròspera seu episcopal, amb un seminari molt actiu i important. La biblioteca i l’arxiu episcopals han contribuït a aquesta consideració sense oblidar el Museu Episcopal, de primera línia a nivell mundial pel que fa a l’Art Romànic, i l’emblemàtica i popular Plaça Major i casc antic de Vic. Els primers vestigis artístics vigatans romanen des de l’època de l’imperi romà; el Temple Romà n’és l’exemple. Però fonamentalment des del període medieval, com el Cloquer i el claustre de la Catedral i el Mercadal gòtic, entre d’altres. És durant el romànic i el gòtic, quan s’inicià la producció pictòrica vigatana de la qual se’n conserven mostres, la major part al Museu Episcopal de Vic. Ja en el segle XIII existia el carrer dels pintors, prova que des de l’època romànica funcionaren centres actius d’obra de pintura. Més tard, però, són escasses les mencions que es refereixen a persones dedicades a les arts del retaule i la decoració que es fan més intenses durant el segle XVI amb Jaume Gener, Ramon Puig i Rafael Andreu, per a continuar en el segle següent amb el taller de pintura dels Basil, de Nicolau Fauxer i de Josep Vivet.2

2. JUNYENT, Dr. E. Vic, nous horitzons. Exposició inaugural. Sala d’Exposicions Muralles Pere IV, 1973.

Des de les últimes dècades del segle XVII i durant bona part de la següent centúria, l’efervescència barroca impulsà els tallers de retaules escultòrics, de decoració i de pintura, conjuntament amb arquitectes i constructors, a treballar intensament en projectes de la ciutat i de la Plana de Vic i més enllà ﬁns i tot dels límits de la diòcesi vigatana. En esglésies i cases senyorials vigatanes, com l’església de la Pietat i la de St. Felip Neri, l’aportació barroca dels ja prestigiosos tallers dels Morató, dels Real i dels Costa es consolidà a la nostra ciutat.

En el tombant del segle XVIII cap al XIX, la revolució francesa i l’inici de la industrialització contribuïren a la declinant tendència dels gremis artesanals3, així que es tancaren i es reduïren els antics tallers escul3. JUNYENT, Dr. E. Estudis d’Història i Art, pàg. 471-485.

tòrics vigatans, dels quals va sobreviure el taller escultòric dels Real entre d’altres. El taller dels Quadres fou el màxim representant de l’expressió neoclàssica a Vic al llarg de la segona meitat del segle XVIII. El neoclassicisme fou l’estil artístic a partir del qual fou construïda la nova Catedral vigatana (amb un claustre gòtic i un campanar romànic) ﬁnalitzada el 1803. El segle XIX mantingué en to menor la vitalitat dels tallers dels Real i Gros, continuat per Agustí Potelles i després per Eudald Brunet, mentre pervivien els de dauradors i decoradors d’Antoni Garcia, dels Mussons i dels Torrents.4

4. JUNYENT, Dr. E. Vic, nous horitzons. Exposició inaugural. Sala d’Exposicions Muralles Pere IV, 1973.

La davallada dels tallers artesanals anà acompanyada del sorgiment de les “primeres” individualitats artístiques vigatanes, individualisme propi dels nous temps quan s’imposà el capitalisme industrial. L’escultor Pere Quadres, els pintors Marià Colomer i Llucià Romeu foren els artistes més destacats de les dècades ﬁnals del segle XVIII i de les primeres del segle XIX. Natural de Vic però establert a Barcelona “Francesc Pla, anomenat “El Vigatà”[...] és el pintor català més notable de la segona meitat del segle XVIII”5. El pintor vigatans Duran Gabriel, instal·lat a Roma, i Francesc

5. RÀFOLS, J.F. Historia del arte, 1999, pàg. 296.

de Paula Van Halen, pintor de cambra establert a Madrid, completen els exemples d’artistes vinculats a Vic però amb projecció a les capitals artístiques. Del 1821 al 1823 el Monument a la Constitució, realitzat per Pere Quadres, va presidir el Mercadal. Llucià Romeu i Pere Quadres iniciaren la creació de l’Escola Municipal de Dibuix de Vic l’any 1836 amb Jaume Balmes com a professor de matemàtiques. L’Escola de Dibuix ha estat una institució cabdal a Vic, tot i els seus alts i baixos com el tancament de l’Escola entre el 1878 i el 1893, tant pel elevat nombre de persones que han passat per les seves aules com per l’excel·lència dels seus professors i directors com, per exemple, Llucià Romeu, Rafel i Francesc Torrents i ja entrat el segle XX, primer com a alumnes i després com a professors Llucià Costa i Pere Puntí entre tants d’altres. L’esplendor i època de màxima vitalitat de l’Escola de Dibuix es troba sobretot a finals del segle XIX i durant la primera meitat del segle XX quan l’afluència és altíssima entre els ciutadans de classe mitjana i alta de Vic. D’ella n’han sortit pintors destacats com Manuel Puig Genís, Josep Tort, Josep Mª Selva i gairebé tots els artistes que figuren en aquest diccionari. Des de l’Escola de Dibuix i sota la protecció del Dr. Eduard Junyent es formaren l’Agrupació d’Artistes Vigatans i el grup Els “8” als anys 1950. Al llarg de la segona meitat del segle XIX el Círcol Literari va tenir un paper molt important en el panorama cultural vigatà. Els recitals de poesia, la relació amb el Centre Excursionista i, en general, l’ambient

burgès i elitista va potenciar de les arts fruit de la relació entre intel·lectuals i literats. Mn. Cinto Verdaguer, el Dr. Salarich o els germans Masferrer eren personalitats assídues al Circol, com també l’artista Antoni Ferrer i de Corriol (1844-1909) que va exercir de director i organitzador de l’Exposició de Pintura Antiga de Vic l’any 1868, mostra que fou un important precedent de la creació del Museu Episcopal de Vic. El 1882 es produí el descobriment del Temple Romà, que se salvà gràcies a la Societat Arqueològica, organització creada per salvar les ruïnes romanes. Més tard, el 1891, es creà el Museu Episcopal de Vic. [...] obra d’un grup d’entusiastes vigatans, amants de l’art i l’arqueologia, que sota el guiatge clarivident del canonge ardiaca Jaume Collell i Bancells i la protecció i el mecenatge del bisbe Josep Morgades i Gili i del seu vicari general Jaume Serra i Jordi, aconseguiren portar a terme velles aspiracions.6 6. GROS i PUJOL, M. S. Museu Episcopal de Vic. Pintura i escultura romànica, 1991, pàg. 7.

Tot i que Vic i la Plana que l’envolta ha basat la seva economia en el sector agrícola, la industrialització va penetrar també a la ciutat amb força. La indústria de la pell, la del teixit i la derivada de la ramaderia porcina, sobretot la fabricació de la famosa llonganissa de Vic, transformaren la ciutat juntament amb l’arribada del ferrocarril l’any 1876. Artísticament el modernisme donà fruits notables a Vic com ara la Casa Comella, la fàbrica Torra (Farinera Costa), la Casa Serratosa (Escola de Música) i la criticada i polèmica col·locació de les dues faroles dissenyades per Antoni Gaudí a la Plaça Major l’any 1910. Després d’un segle XIX on les arts plàstiques havien estat fonamentalment lligades al pes de l’església de la Ciutat dels Sants i on, tímidament, els anys finals de l’esmentat segle s’havien introduït nous gèneres pictòrics, l’inici del noucentisme arribà amb la progressiva emancipació d’un art subjugat a l’església. En aquest moment aparegué la pintura de cavallet i la de temàtica paisatgística, fruit de la influència de l’impressionisme i del postimpressionisme francès, com també del modernisme català de Modest Urgell o Eliseu Meifren i, posteriorment, del postimpressionisme català dels pintors Joaquim Mir i Cassimir Tarrassó. L’any 1927 conclogué la col·locació de les pintures murals de Josep Maria Sert a la Catedral de Vic, gràcies a l’encàrrec i influència del bisbe Torras i Bages, decoracions murals que cremaven juntament amb la Catedral de Vic el juliol del 1936, tres dies després de l’inici de la guerra civil espanyola. Sert tornà a realitzar les decoracions els darrers anys de la seva vida i conclogué la col·locació de les pintures a finals de l’any 1945, essent la Catedral de Vic, la “única [...] pintada el en segle XX”7. Josep Maria Sert morí l’any

7. SERT, Fco. de, Conde de SERT, El Mundo de José María Sert, 1987, pàg. 124.

1945 i fou enterrat a la seu vigatana inaugurada recentment, després de deixar a la ciutat de Vic una obra mestra de l’art de la primera meitat segle XX que ha inﬂuenciat a molts artistes vigatans. El trauma de la guerra civil, acompanyat de les destrosses a les esglésies vigatanes i de la instauració del règim del general Franco, potenciaren els tallers d’imatgeria religiosa i d’estatuària com el taller “la

Teresita” i el taller Clotet8 i impulsaren també els tallers escultòrics Brunet, Seguranyes i Puntí. 8. Ambdós tallers de caire industrial que obraven imatgeria religiosa a partir de motlles seguint el model olotí.

La fractura social ocasionada per la Guerra Civil a Catalunya i la posterior instal·lació de les forces reaccionàries del general Franco, van determinar una desfeta que va convertir el país en un erm cultural absolut. [...] Les arts plàstiques van seguir un camí paral·lel a la recuperació de la resta d’activitats culturals i [...] es van posar al capdavant a la nostra comarca. L’Agrupació d’Artistes de Vic, impulsada pel Dr. Junyent, va iniciar l’any 1945 un seguit d’activitats. [...] Va aparèixer a la comarca el grup Els “8” que va irrompre en el panorama artístic comarcal seguint la direcció de la modernitat. Format per joves pintors, poetes i teòrics de l’art [...] el nom provenia del nombre de pintors que van exposar en el I Saló: Pere Brugulat, Antoni M. Sadurní, Ramon Casells, R. Cortès, J. Font Sellabona, J. M. Selva, J. Vila Moncau i Josep Serra Colomer. Liderat per J. M. Selva, el nombre de membres del grup anava creixent i al voltant del nucli inicial s’hi van reunir més persones compromeses amb la modernitat artística. Es van celebrar ﬁns a nou salons entre 1946 i 1958, la majoria a la Sala Bigas, i en tots ells es va mantenir l’esperit d’obertura que els havia animat des del començament. Als vuit del I Saló s’hi van afegir noms tan importants com els de Josep Collell, Josep Brugalla, Sala Santonja, Joan Furriols, Roca Ylla, Torrents i Riu, E. Sunyol... Paral·lelament a les mostres del grup es produïren altres activitats artístiques propiciades per ells mateixos o per gent propera a la seva inﬂuència.9

9. PALOMO, A. “Cinquanta anys d’art compromès amb la contemporaneïtat a Osona”. Revista Ausa 2000 pàg. 173 i 174

Amb Els “8” s’imposà la diversificació de tècniques i gèneres. Concretament es popularitzà la tècnica de l’aquarel·la, gràcies a la notòria influència de l’aquarel·lista reusenc Ceferino Olivé que residí durant molts anys a Vic, influència acompanyada del suport de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya que impulsà molt activament aquesta tècnica. L’art avantguardista s’introduí a Vic a través de la pluralitat oberta del grup Els “8” de la mà de Josep Mª Selva, seguit per l’artista més jove Joan Furriols. Ambdós introduïren tímidament l’abstracció en el panorama pictòric vigatà, absolutament dominat fins la dècada dels vuitanta i noranta pel paisatgisme tradicional català (Jacint Conill n’era el pintor més famós i representatiu). Posteriorment les col·laboracions amb el grup avantguardista barcelonès Dau al Set, amb conferències de Brossa i Tharrats, sumant-t’hi la publicació de la revista Inquietud, impulsaren d’altres artistes relacionats amb Els “8”, com Sala Santonja, Joan Roca Ylla o Josep Collell, a cultivar l’abstracció o l’informalisme en algun moment de la seva trajectòria. La cultura i les arts plàstiques revifaren amb intensitat durant els anys 50, quan s’organitzà “la I Fira

10. PALOMO, A. “Cinquanta anys d’art compromès amb la contemporaneïtat a Osona”. Revista Ausa 2000 pàg. 175

del Dibuix i del Gravat, amb la participació d’artistes locals i de fora tan representatius com Subirachs, Granados Llimona, Tàpies, Tharrats, Ponç...”10. Aparegueren obres de teatre, formacions musicals, el Cineclub de Vic, curtmetratges i recitals de poesia on la presència de la pintura hi era intensa i, el 1952, es creava el Patronat d’Estudis Osonencs impulsat pel Dr. Junyent.

D’entre totes aquestes iniciatives hauríem de destacar, l’any 1955, l’aparició de la revista Inquietud, que tractava sobre temes culturals i de manera especial sobre les arts plàstiques. Impulsada per Jaume Clotet, Joan Furriols, Josep Brugalla, J. M. i Bonaventura Selva, va comptar amb la posterior col·laboració de Jordi Manuel Anglada, Rosa Tena, Armand Quintana, Miquel Furriols, Lluís Solà, Segimon Serrallonga, Miquel Martí i Pol, Ricard Torrents, Santi Riera o Jordi Vivet. Aquesta revista, de la qual en van sortir trenta-sis números en onze anys d’edició continuada, va comptar amb la col·laboració de ﬁrmes tan prestigioses com les d’Antoni Tàpies, Joan Brossa, Alexandre Cirici Pellicer, Joan Josep Tharrats i d’altres.11 11. PALOMO, A. “Cinquanta anys d’art compromès amb la contemporaneïtat a Osona”. Revista Ausa 2000 pàg. 175

Encetada la segona meitat del segle XX, el galerisme triomfà a Vic arribant-hi a conviure més d’una dotzena d’espais expositius com les galeries comercials Sala Bigas, El Carme, Articolor, Sadurní, Sussany, Clariana, Introit, Trespeus, Celleria d’Art, Masoliver-Comella i Ausart que han mantingut un bon ritme expositiu. A aquestes hi podem sumar la Llotja del Blat, el Temple Romà, la Caixa de Manlleu, el Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes tècnics i l’Associació per a les Arts Contemporànies, com també el restaurant Mama Meva, El Casino i la Llibreria la Tralla en menor mesura. Van ser nombroses les exposicions i mostres concorregudes per la gran majoria dels artistes biograﬁats en el present diccionari. Amb la dècada dels anys vuitanta s’imposa la modernitat i l’avantguardisme característic de l’art contemporani català, propi també de les noves fornades d’artistes vigatans que, nascuts més enllà del 1951, han protagonitzat i protagonitzaran en el futur els esdeveniments artístics de la ciutat de Vic.

NASCUTS DEL 1750 AL 1800 2

Colomer Parés, Marià (Vic 1743 – 1831) El pintor Marià Colomer neix el 1743 a Vic en el si d’una família modesta. Nét i fill d’artistes, hereta una llarga tradició pictòrica. El 1773 es casa amb Felipa Cors i Carbonell amb qui té tres filles i un fill en la finca adquirida per la família a la plaça de Santa Maria, més coneguda actualment com la Plaça de la Catedral. Viu modestament i precària dedicant-se professionalment a la pintura amb una important reputació. Marià Colomer i Parés mor vidu i empobrit el febrer de 1831 i es fa un funeral de categoria en reconeixement a la seva tasca. La seva obra pictòrica, principalment religiosa al servei de l’església i el bisbat, es caracteritza pel realisme amb tocs barrocs, la genialitat i el poder expressiu que el converteixen en una figura singular a Vic. Destaquen els retrats de bisbes que realitza juntament amb el pintor Llucià Romeu per al Palau Episcopal, com també els dos quadres del descens de la Verge a Saragossa conservats a l’altar del Palau Episcopal i a l’altar de la Catedral. També tenim constància de sis obres del Descens del Santíssim Misteri a la capella de Sant Joan de les Abadesses, diverses obres amb destí a la seu vigatana, tres grans obres que representen escenes de la passió a la capella fonda de l’església de la Pietat, avui substituïdes per les pintures de Sert, i per últim una tela de Sant Tomàs d’Aquino destinada al Santuari de Rocaprevera de Torelló.

La facilidad, el genio y la valentía caracterizan las obras de D. Mariano Colomer, cuyo trabajo mezquinamente pagado debía multiplicar para mantener a su familia numerosa.

Antoni Elias i de Molins, 1889

Fonts Documentals: ELIAS I DE MOLINS, Antoni. Diccionario Biográfico [...] de artistas catalanes del siglo XIX. ORDEIG, R. “El pintor Marià Colomer i Parés (VIC, 1743-1831), AUSA. Vic: 2004, vol. 21, núm 154, pàg. 479-493. SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. SALARICH, Miquel. YLLA-CATALÀ, Miquel. Vigatans Il·lustres. pàg. 271.

Duran, Gabriel (Vic 1749 - Roma 1806) L’artista Gabriel Duran neix a Vic el 1749. Resideix a Roma, on subsisteix gràcies a l’ajuda rebuda pels Caputxins que emparaven els necessitats, ﬁns que és protegit pel comte de Floridablanca. Deixeble de Manuel Tremulles, estudia pintura i és membre de l’Acadèmia de San Fernando i de la de San Lucca de Roma; paral·lelament compleix importants missions diplomàtiques a l’ambaixada espanyola, al palau de la qual mor el 1806 envoltat d’una important mostra de reconeixement

L’obra de la qual en tenim constància (ja que pinta extensament a Roma) és el quadre de grans dimensions La gloriﬁcació de Sant Miquel dels Sants que, una vegada utilitzat per a la canonització del Sant vigatà, s’envia a Vic i es col·loca sota la rosassa de la Catedral, on va romandre ﬁns a la seva destrucció durant la Guerra Civil.

Fonts Documentals: SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. SALARICH, Miquel. YLLA-CATALÀ, Miquel. Vigatans Il·lustres. pàg. 276.

Pla Duran, Francesc “El Vigatà” (Vic 1743 – Barcelona 1805) El pintor muralista i decorador Francesc Pla neix a Vic el 1743. Fill d’un artesà polivalent el 1756 es trasllada a Barcelona com a aprenent al taller dels prestigiosos germans Tremulles, on treballa durant sis anys pintant els interiors de les cases senyorials barcelonines. Es creu que els quatre o cinc anys abans de casar-se va passar estius a Vic, on comença a decorar sales de masies senyorials de la comarca. El 1768 es casa a Barcelona amb Antònia Grau amb qui va tenir més de tres fills. El desembre de 1771 ingressa com a mestre pintor al Col·legi de Pintors de Barcelona, on després d’apadrinar-lo el pintor Francesc Clotet desenvolupa els càrrecs de cònsol primer i segon com també d’examinador. Es dedica a decorar els interiors de les cases de les altes capes socials de la ciutat comtal. El febrer de 1805, mentre viu còmodament en un dels millors carrers de Barcelona, mor a causa d’un atac de feridura. Considerat el millor pintor muralista català del darrer terç del segle XVIII, amb un caràcter irritable i poc complidor de contractes quan no pintava mogut per la inspiració febril, l’obra de Francesc Pla, conegut amb el sobrenom d’”El Vigatà”, es caracteritza pel colorisme de tons suaus que, juntament amb el domini del dibuix i l’equilibri de les línies, confereixen una sensació de vitalitat, moviment i harmonia a la seva producció. Amb subtils influències dels grans mestres italians, flamencs i castellans, la temàtica més freqüent del Vigatà són les escenes mitològiques i bíbliques, com també les al·legòriques. Dóna gran importància als elements decoratius que emmarquen les seves obres i el caracteritzen, destacant-ne els angelets. Es conserven decoracions murals al mas de Ventallola de Santa Eulàlia de Riuprimer (procedents de les Ferreres de Sant Bartomeu del Grau), a l’antiga casa dels senyors de Saladeures al carrer de la Riera de Vic, actualment Restaurant “Ca l’U”, i a la Casa Cortada de Vic, que destaca per la seva envergadura i qualitat. A Barcelona, assolint la seva plenitud i consolidant el seu prestigi, és on es conserva la major part de la seva obra. Cal destacar la “Sala del Trono” del Palau Episcopal, la decoració de l’antic Palau Moja a la Rambla, uns plafons actualment conservats a la casa Pau Casals de Sant Salvador del Vendrell, l’obra al Palau de la Virreina, com també les obres exposades al MNAC i al Museu de les Arts Decoratives de Pedralbes.

Es un pintor colorista, lleno de aptitudes y de fuerza personal, interesante por su fogosidad creadora, por su facilidad de factura [...] que sabe llenar de vida y movimiento las escenas alegóricas o religiosas compuestas agradablemente e inundadas de luz con sus claras y delicadas armonías de azules, rosados y grises exquisitos. Santiago Alcolea, 1954

Fonts Documentals: ALCOLEA, Santiago. “Francisco Plá “El Vigatà” (1743-1805)”, AUSA. Vic: 1954, vol. 1, núm. 9, pàg. 403-407. ELIAS I DE MOLINS, Antoni. Diccionario Biográfico [...] de artistas catalanes del siglo XIX. RÀFLOLS, Josep Francesc. Historia del Arte. Barcelona: Editorial Optima, 1999, pàg. 293-299. ROSÉS, Carme. “FRANCESC PLA “El vigatà”. Revista Vic. SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. SALARICH, Miquel. YLLA-CATALÀ, Miquel. Vigatans Il·lustres. pàg. 297-298. SUNYOL, Joan. Personatges i tipus populars de la ciutat de Vic i de la Plana (segona part). Editorial El Carme. Vic: 1984. Pàg. 98. Fonts orals: Carme Rosés Pou. Estiu 2007 Mn. Gros Pujol. Estiu 2007 Fonts virtuals: MUSEU NACIONAL D’ART DE CATALUNYA http://www.mnac.es/colleccio/col_renaixement.jsp? lan=002&ambit=56 [Consulta: 15.10.2007] DIPÒSIT DIGITAL DE DOCUMENTS DE LA UAB http://ddd.uab.es/pub/locus/11359722n5p241.pdf [Consulta: 15.10.2007] Bibliografia addicional: COLL, A. L’artista Francesc Pla i la seva obra. Sabadell 1997.

Quadras Camps, Pere (Vic 1769 – 1853) Escultor que neix a Vic l’any 1769. Després de dedicar-se de jove a l’escultura estudia a Barcelona, a la Junta de Comerç, on assoleix el Premi de Composició amb l’escultura de fang Enterrament d’una vestal, pel qual és pensionat per continuar la seva formació a Roma. El 1795 retorna a la seva ciutat natal on funda un taller d’escultura a la Plaça Major de Vic, des d’on aplica la seva formació neoclàssica. Pere Quadras entra com a professor en els anys de la fundació de l’Escola Municipal de Dibuix de Vic i ascendeix interinament com a director el 1845. Es jubila el 1849 i mor a Vic el desembre de 1853. Excel·leix en relleus i estatuària, concretament en Crists de l’Agonia. Són obra seva el retaule de la Conversió de Sant Pau i l’estatuària del monument de la setmana santa de la Seu vigatana; un Hèrcules pel jardí de la família Oriola a la Casa Cortada; una verge com a monument commemoratiu a la Rodona; uns Sants Màrtirs a la façana exterior de l’Ajuntament i un encàrrec pel virrei del Perú, ﬁll de Vic. El 1820 projecta, dibuixa i obra realitza l’estàtua del monument a la constitució que presideix la plaça ﬁns al 1823; restaura el teatre Vigatà durant el 1833 i treballa en altres temples de la plana de Vic destacant el de Vilalleons i el de Torelló.

Este laborioso artista ha podido legarnos preciosas obras en todos los géneros. Descolló en los relieves y en la estatuaria, particularmente en los Cristos en la agonía. Antoni Elias i de Molins, 1889

Fonts Documentals: ELIAS I DE MOLINS, Antoni. Diccionario Biográfico [...]de artistas catalanes del siglo XIX. JUNYENT, Eduard. Estudis d’Història i Art. pàg. 471-485. SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. SALARICH, Miquel. YLLA-CATALÀ, Miquel. Vigatans Il·lustres. pàg. 302.

Romeu Quingles, Llucià (Vic 1761 – 1846) El professor de dibuix, muralista i pintor Llucià Romeu neix a Vic el 1761. S’inicia en les arts plàstiques de jove i freqüenta les classes de l’Acadèmia de la Junta del Comerç de Barcelona. És deixeble i després cunyat del seu mestre, Francesc Pla, conegut amb el sobrenom “El Vigatà”. És un dels fundadors més importants de l’Escola Municipal de Dibuix de Vic, hi aporta models, introdueix l’ensenyança particular i aplica el mètode de classiﬁcació d’alumnes. En els seus inicis fa de professor i director de la ja esmentada escola. Atacat de feridura, es jubila interinament el 1844 i mor l’abril de l’any següent. Els seus mèrits han estat reconeguts amb la col·locació del seu retrat, pintat per Francesc Solà, a l’Escola de Dibuix. Treballa en la pintura decorativa de la casa Cortada juntament amb “El Vigatà”. És obra seva el retaule de l’altar major de Sant Domènec, un dibuix conservat a l’Arxiu Municipal datat de 1839, els retrats de bisbes realitzats amb el seu coetani Marià Colomer i tenim mostres també dels dibuixos i projectes del monument de la Catedral de Vic.

Pintor de bastante mérito, de quien quedan algunas pinturas. Fue el primer catedrático de la escuela de dibujo de su ciudad. Antoni Elias i de Molins, 1889

Fonts Documentals: ELIAS I DE MOLINS, Antoni. Diccionario Biográfico [...] de artistas catalanes del siglo XIX. FERRER, Mª Àngels. Catàleg de Pintures. AMV. JUNYENT, Eduard. Estudis d’Història i Art. pàg. 471-485. SALARICH, Miquel. YLLA-CATALÀ, Miquel. Vigatans Il·lustres. pàg. 375.

NASCUTS DEL 1801 AL 1900 3

Bertrana Coma, Miquel (segle XIX – segle XX) Destacable personalitat vigatana amb inquietuds artístiques i culturals que es dedica, al llarg de les dècades ﬁnals del segle XIX i de les primeres del segle XX, a la restauració de quadres i dibuixos antics com també a la pintura i als daurats, establert en un taller als baixos d’una ﬁnca al carrer de Gurb. De poca informació es disposa de Miquel Bertrana, però tenim constància que el 1895 dibuixa el programa de la Festa Major de Vic. Participa activament al Círcol Literari, on el 1902 pren part activa en la comissió organitzadora de l’Exposició de Pintura Antiga, primera mostra retrospectiva de la pintura vigatana dels segles XVIII i XIX que és, al mateix temps, una exposició cabdal per la primera presa de consciència d’una pintura antiga pròpia i valuosa.

Fonts Documentals: SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes.

Brunet Baucells, Eudald (Vic 1854 – 1928) Eudald Brunet neix a Vic el febrer de 1854. Després d’estudiar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona satisfà les seves inquietuds artístiques, sobretot escultòriques, ingressant al taller dels Real, sota la regència del mestre Agustí Potelles. Amb aquest hi col·labora artísticament i junts realitzen multitud d’imatges escultòriques. El 1893, mentre l’Escola de Dibuix no passa pel seu millor moment, és nomenat director, càrrec que desenvolupa amb professionalitat, magisteri i eﬁcàcia. En morir Potelles, el març de 1913, continua el taller pel seu compte. Eudald Brunet i Baucells, després de desenvolupar una importantíssima tasca pedagògica en la formació de molts futurs artistes vigatans tant a l’Escola de Dibuix com a Taller escultòric, mor el novembre de 1928 a Vic. La seva extensa producció es basa en la imatgeria religiosa. Cal destacar també la importància que va tenir en la formació dels artistes, Urgellés i Galobardes particularment, en els quals va inﬂuir decisivament. Amb un estil marcat pel neoclassicisme tardà produeix moltes obres de les quals caldria destacar el Crist jacent de les Carmelites de l’Escorial de Vic, uns grups escultòrics destinats a l’Amèrica del Sud, la imatge de la Dolorosa a l’església de Sant Felip i la del Sagrat Cor a la dels Dolors, ambdues malauradament destruïdes durant la Guerra Civil, i també projeccions en dibuix i altres restauracions.

Les ﬁgures [d’Eudald Brunet] eren de bon tamany ricament policromades, minucioses i fastuoses. Formaven grups evangèlics, tals com l’adoració dels Pastors i l’Epifania1 [...] obres de vertader bon gust. Miquel Salarich

1. Manifestació de Déu o d’un déu entre els homes.

Fonts Documentals: JUNYENT, Eduard. Estudis d’Història i Art. pàg. 471-485. SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes.

Brunet Solà, Eudald (Vic, ﬁnals del segle XIX – Barcelona 1940s) El pintor decorador Eudald Brunet neix a les darreries del segle XIX a Vic. Eudald és ﬁll del conegut escultor d’imatgeria religiosa vigatà Eudald Brunet i Baucells, fet que marca la seva trajectòria artística. És germà del famós escriptor Manuel Brunet i, talment com el seu germà, es trasllada a Barcelona on resideix i treballa establert en el seu propi taller de daurats. Brunet mor a principis de la dècada dels 40.

Pintor decorador vigatà resident a Barcelona, nat a primers de segle. Fill de l’escultor imaginer Eudald Brunet i Vancells, i germà del famós escriptor Manuel Brunet. Miquel Salarich

Fonts Documentals: COLOMER, Josep. “El Mestre Eudald Brunet “L’Andal”. Gazeta de Vich, 14 de juliol de 1936. SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes.

Claveria Torrents, Segimon (Vic 1889 – 1963) Segimon Claveria neix a Vic el 1889 i es forma artísticament amb el seu mestre Eudald Brunet a l’Escola de Dibuix. Amb un bon domini del dibuix, Claveria és un industrial i un home de negocis amb inquietuds culturals, participa a la revista Ausa i publica poemes a la Gazeta de Montanya. És regidor en diversos Ajuntaments regionalistes i participa en entitats com la Catalunya Vella i el Centre Excursionista. Com a artista aﬁcionat exposa en diverses galeries de Vic i a la barcelonina Sala Rovira, que el 1952 li dedica una important exposició individual. Mor el setembre de 1963, a Vic, on és enterrat. La temàtica de Claveria es basa fonamentalment en els paisatges de la Plana de Vic, en els aspectes de la seva ciutat nadiua i en els bodegons o temes aquàtics, tractats amb un realisme optimista marcat per la modèstia que caracteritzava Claveria. La seva obra resta repartida en col·leccions particulars de la comarca i podrien destacar-se les pintures al fresc que decoren l’absis de la capella de Sant Francesc, inaugurades l’any 1950.

Me da la sensación de la realidad, del lugar, del momento y hasta de la temperatura del paisaje. Por los cuadros de Clavería yo me paseo como si el paisaje fuese una ﬁnca de mi propiedad […] Aquella impresión de arrobamiento que a ciertas horas del día da el Montseny, Clavería la explica con una realidad emocionante. Manuel Brunet

Fonts Documentals: BRUNET, M. “Segismundo Clavería” Revista Vic. SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. Fulletó de la Sala Bigas sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 40. AEV.

Collell Palanca, Ramon “Picallimes” (Vic 1873 – 1950) El cèlebre forjador i serraller artístic Ramon Collell, conegut amb el sobrenom de “Picallimes”, neix a Vic el 1873 en un entorn familiar marcat per la tradició en la forja artística. Amb el taller a la plaça del Pes de Vic, s’inicia en la serralleria artística vers el 1904. “Picallimes” treballa amb una aplicació constant i exemplar obrant arreu de Catalunya amb prestigi i popularitat en la seva ciutat, sobretot per ésser el forjador del famós arquitecte Pericas. Per altra banda executa també projectes en forja i serralleria per escultors com els del vigatà Eudald Brunet. Treballa en localitats diverses de la geograﬁa catalana com a Barcelona i a Granollers, on desenvolupa una projecció de Miquel Pallàs. Col·labora també en la forja dels fanals dissenyats per Antoni Gaudi col·locats a la Plaça Major de Vic el 1911, avui en dia retirats i desapareguts. El 1921 obté el premi d’Honor en l’Exposició de Ferros artístics de Barcelona atorgat per la Mancomunitat de Catalunya, mostra que és organitzada pel Gremi de Serrallers i Ferrers de Barcelona. El desembre de 1950 Ramon Collell mor a la seva ciutat natal. Amb una obra molt extensa i estesa per tot Catalunya, cal destacar les execucions dels projectes de l’arquitecte Pericas, les obres realitzades al cementiri de Barcelona, al de Granollers i al de Llavaneres, el fanalet de la casa Bach Font de la Plaça Major de Vic, un reixat per a la parròquia de Balenyà i altres projectes a l’església de la Pietat de Vic, a la de Sant Hipòlit, la de l’Estany, la de Torelló i la de Sant Pere de Torelló. La creu de ferro al cim de Matagalls i les reixes de la Llotja del Blat de l’Ajuntament de Vic també són obra de “Picallimes”.

En Picallimes era un home menut, infatigable, arrelat a l’antiga tradició de la forja. El ferro es tornava dòcil a les seves mans i el nostre forjador li donava les formes que la seva inspiració li dictava. Des de grans reixes i baranes ﬁns als objectes més ﬁligranats, la forja artística d’en Picallimes era famosa arreu. Joan Sunyol 1983

Fonts Documentals: SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. SUNYOL, Joan. Personatges i tipus populars de la ciutat de Vic i de la Plana (primera part). Editorial El Carme. Vic: 1983. Pàg. 34. Fonts Orals: Antoni Mª Sadurní Albañà. Estiu 2007. Carme Rosés Pou. Estiu 2007.

Colomer Costa, Josep (Vic 1884 – ?) El forjador i pintor Josep Colomer neix a Vic el 1884. Dedicat professionalment a la forja, amb el taller al carrer de Gurb, s’inicia en la forja artística arrel d’haver forjat els ferros de la Plaça de l’Escorial. Treballa realitzant tota l’obra de forja per a l’arquitecte Pericas, com també treballa per a la parròquia de Sant Julià de Vilatorta. En casar-se pren una ocupació professional industrial: endega la pelleria vigatana Colomer Munmany que ha esdevingut la més destacada a nivell mundial en el seu ram i avui en dia desapareguda. El 1940 s’introdueix en la pintura i participa en diverses exposicions col·lectives a les galeries de Vic. Participa en la premsa local vigatana i és autor de les obres inèdites Vich y el Arte i Memorias de un conductor, ambdues escrites durant els anys 60. La seves produccions artístiques en metall més destacades són el faristol de ferro del Santuari de Nostra Senyora de Núria i un Sant Jordi que exposa a Vic el 1904. La seva obra pictòrica es conserva en col·leccions particulars, sobretot entre els seus descendents.

Virtuós dels treballs en ferros que esdevenien vertaderes obres d’art, els seus olis són d’un acusat realisme molt perfeccionista de pinzellada curta.

Fonts Documentals: SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. Fonts Orals: Assumpta Palmarola Vila. Estiu 2007. Rafel Colomer Munmany. Primavera 2008. Mariano Viñes Colomer. Estiu 2007.

Comella Mora, Jacint (Vic 1879 – Mitjans de segle XX) L’aquarel·lista i pintor paisatgista Jacint Comella neix al carrer Verdaguer de Vic el 1879. Tot i haver estudiat a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic, l’aﬁcionat Comella, conegut amb el sobrenom de “Cintet Comella”, es caracteritza per ser un artista perseverant i autodidacte que cultiva l’aquarel·la, el dibuix i la pintura a l’oli amb un gust exquisit en la selecció temàtica des del seu taller de la rambla de les Davallades de Vic on resideix també amb la seva esposa, la senyora Bassols. Participant en exposicions col·lectives, organitzades principalment per l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya, exposa també en mostres individuals a Vic, una d’elles organitzada el 1932 a la Sala Bigas, i d’altres en diverses poblacions catalanes. L’intel·lectual rendista “Cintet” és un precursor de l’Esperanto i publica en els anys 20 articles sobre el nou idioma a la Gazeta de Vic; guanya en el XXè i el XXIè Congrés Universal d’Esperanto del 1929 el primer premi en el concurs d’insígnies. Curiosament, el 1929 és el primer en ﬁlmar La Romeria poètica de la Font del Desmai. Mor a Vic pels volts del 1950.

Enamorat de les Belles Arts, feia trenta anys que dibuixava i pintava els racons de la plana i pel juliol de 1932 es revelà com a aquarel·lista amb una esplèndida exposició a la Sala Bigas molt elogiada per la crítica. Miquel Salarich

Fonts Documentals: SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. Retall de premsa del Diari de Vic, 2 juliol de 1932. nº630. ACR. Fonts Orals: Carme Rosés Pou. Estiu 2007.

Costa Bosch, Jacint (Vic 1899 – 1981) Jacint Costa, sacerdot, poeta, pessebrista i pintor neix a Vic el 1899. Germà del conegut dibuixant Llucià Costa, ingressa al Seminari de Vic el 1910, estudia retòrica i s’aficiona a l’art gràcies al seu germà Llucià, amb el qual treballa a la seva barberia. El 1923 és ordenat sacerdot a la capella del Palau Episcopal. Cinc anys més tard realitza, conjuntament amb el seu germà, una exposició a la Sala Bigas on destaquen els seus retrats i dibuixos a ploma. La seva tasca parroquial transcorre a Rubí, a Espinelves, a Vinyoles d’Orís i a Balsareny on pinta, escriu poesia i comença a fer pessebres degut al seu esperit evangèlic i la seva habilitat manual. Nomenat sagristà de la Catedral, com a poeta és el 1935 quan guanya els Jocs Florals de la Catalunya Vella. L’any següent obté un accèssit als Jocs Florals de Barcelona. Pateix les convulsions de la Guerra Civil en cases de pagès de la Plana fent de barber i de capellà. En els versos compostos en aquesta època és on Jacint Costa plasma el neguit i la por propis de la guerra. Finalitzada la guerra esdevé Regent a la parròquia de Sant Pere Sallavinera on pinta l’absis de l’esmentada parròquia i decora la de Boixadors, la de Sant Guim, la de Camps, la de la Molosa i algunes d’altres. Des de 1944 exerceix de capellà custodi de la Casa de Caritat de Vic i el 1947 guanya la Viola de Roda de Ter. Anualment presenta diorames nadalencs exposats a la mateixa Casa Caritat que han obtingut merescuda fama i celebritat. El 1979, a Nuremberg, el Premi Internacional al Pessebrisme és atorgat a Mn. Costa en el si del Congrés Internacional de Pessebristes. “Mossèn Cinto de la Caritat”, sobrenom amb què era conegut a Vic, mor, havent viscut plenament la seva vellesa, a l’edat de 82 anys a Vic. Principalment modelats en fang, els pessebres de Jacint Costa profundament influenciats per les figuretes de Julià Fàbregas, de contingut apologètic1, són fruit d’una imaginació mancada d’academicisme que 1. Defensa de la fe cristiana o la seva fonamentació raonable.

deﬁneix el seu art folklòric nodrit de temes, paisatges i personatges vigatans tals com estudiants, maternitats, ermitans, naixements... El retrat de Guillem de Montrodon de la Galeria de Vigatans Il·lustres, realitzat el 1948 a partir de l’obra desapareguda durant la guerra de Puig Genís, és obra seva. La seva obra poètica ha estat difosa i publicada en volums, revistes i periòdics de Rubí, d’Igualada i de Vic, i es destaquen els versos publicats als programes de les festes majors de Vic i a la revista Ausa.

Estrictes efemèrides de Vich i d’Ausona són els seus pessebres verdaguerians i balmesians: sentit popular de centenaris i commemoracions que han arribat a l’entranya del poble i s’enllacen popularment amb el sentit de Nadal per la gràcia d’aqueixes realitzacions pessebrístiques. Miquel Bosch i Jover 1953

Fonts Documentals: BOSCH, Miquel “Els pessebres Vigatans de Mn. Jacint Costa”, AUSA. Vic: 1953, vol. 1, núm. 6, pàg. 275-283. FERRER, Mª Àngels. Catàleg de la Galeria dels Vigatans Il·lustres. AMV. SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. SALARICH, Miquel. YLLA-CATALÀ, Miquel. Vigatans Il·lustres. pàg. 274. SALARICH, Miquel “Resum històric de les diverses activitats de Mn. Jacint Costa i Boch”. Document de dues pàgines sense peu d’impremta ni any d’edició. AEV. SOLÀ I SALA, Josep Mª. “Les figures de Mn. Jacint Costa” Revista Vic. SUNYOL, Joan. Personatges i tipus populars de la ciutat de Vic i de la Plana (segona part). Editorial El Carme. Vic: 1984. Pàg. 40.

Fàbregas Dachs, Julià (Vic 1886 – 1966) Julià Fàbregas neix el primer dia de desembre de 1886 a Vic. La seva formació és extensa: estudia a l’Escola Municipal de Dibuix, treballa al taller d’imatgeria d’Andreu Folgaroles i al de Lena de Barcelona, treballa d’escultor al taller vigatà dels Real sota el mestratge d’Agustí Potelles, al taller de Pere Puntí i a la casa d’imatgeria “Cal Vilaró”. Mentre fa el servei militar a Logronyo és pensionat per l’exèrcit per perfeccionar les seves aptituds artístiques. Julià Fàbregas s’estableix, en el seu propi taller, al carrer de la Ramada de Vic on periòdicament es reuneixen personalitats amb interessos culturals per fer tertúlies i participar en la vida bohèmia de Julià que el caracteritzen com a personatge vigatà. Principalment dedicat al modelatge del fang i l’argila, participa en diverses exposicions col·lectives a la Sala Bigas, al Temple Romà i a les Galeries Laietanes de Barcelona. Modela el retrat de Jacint Verdaguer conservat a la Biblioteca Joan Triadú de Vic, un bust de Jaume Balmes localitzat al Museu Balmes de Vic i el retrat en fang de Miquel Macaya. Tots tres presenten la característica tendència de Fàbregas a accentuar els trets facials, enfonsant els ulls, per emfatitzar en l’expressivitat dels rostres. Participa en molts certàmens i concursos i obté algunes medalles i mencions honorífiques. A Barcelona col·labora amb l’escultor Llimona i amb el dibuixant Junceda en la realització d’un pessebre que presenta el diari El Martí. Una de les seves produccions més singulars i curioses és la petició que li realitza la Junta del Mercat del Ram en encarregar-li unes seixanta figures de l’Estudiant de Vic per regalar als periodistes barcelonins; Julià les modela una per una amb trets peculiars i diferenciats. Després d’una vida austera, però inconformista i bohèmia, Julià Fàbregas i Dachs mor en la misèria l’abril de 1966. Tot i comptar amb obres en alguns temples catalans, Julià Fàbregas es dedica a modelar figures d’argila de petit format d’una perfecció espontània i sense convencionalismes, carregada d’imaginació i enginy artístic que confereixen el característic encant del seu meravellós i singular estil. L’obra de l’escultor es basa en els pessebres i sobretot les figuretes de temes costumistes i folklòrics com l’Estudiant de Vic, la Pavordessa, el Canonge Collell, Sant Francesc d’Assís, el Quixot, el Manelic, els reis, els naixements, l’anunciació als pastors o els rabadans i tants altres grups escultòrics conservats en col·leccions particulars.

Artista indòmit en la seva llibertat, tossut en la seva dèria, espontani en les seves creacions. [...] S’enfonsava en les hores de concentració per a debatre’s amb un manyoc d’argila desempallegada de sota quatre parracs. I emprenia el joc ràpid de la modelació amb una agitació nerviosa que comunicava les formes a la matèria opresa. El seu nervi li donava vida amb un frenètic toc instintiu que l’amollava per on volia i en treia el que sentia. Eduard Junyent

Fonts Documentals: FERRER, Mª Àngels. Catàleg d’escultura exempta. AMV. JUNYENT, Eduard i FEBRER, R. “Julià Fàbregas”. Fulletó sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 80. AS. SALARICH, Miquel. Siluetes vigatanes. SALARICH, Miquel. YLLA-CATALÀ, Miquel. Vigatans Il·lustres. pàg. 279. SUNYOL, Joan. Personatges i tipus populars de la ciutat de Vic i de la Plana (primera part). Editorial El Carme. Vic: 1983. pàg. 16. V.V.A.A Diccionari Ràfols. Fulletó de Sadurní Galeria d’Art sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 90. AS. Fonts Orals: Antoni Mª Sadurní Viñes. Estiu 2007. Antoni Mª Sadurní Albañà. Estiu 2007. Carme Rosés Pou. Estiu 2007.

Fulletó d’una exposició a Sadurní Galeria d’Art, Vic, 2001. A.S

Ferrer de Corriol, Antoni (Vic 1844 – Barcelona 1909) Antoni Ferrer neix a Vic el mes d’octubre de 1844. Fill petit d’una acomodada família nombrosa, estudia la carrera d’advocat a la Universitat de Barcelona. La seva vocació, però, sempre han estat les arts plàstiques. El 1867 dóna classes de piano al Círcol Literari de Vic i rep el títol de mestre d’obres i agrimensor per la seva esplèndida tasca com a arquitecte. El 1868, des del Círcol, dirigeix l’organització de l’Exposició d’Antiguitats de Vic, precedent que fonamenta la creació del futur Museu Episcopal. El 1870 ingressa com a professor de dibuix en el Col·legi del Sagrat Cor de Vic. També forma part de certàmens i de l’exposició permanent establerta al Círcol Literari el 1877. El 1877 estudia pintura i escultura a Barcelona, a l’acadèmia de Josep Serra, en la qual s’hi formen personalitats tan destacades com Modest Urgell i els germans Masriera. Definitivament establert a la capital catalana exposa a la Sala Parés, a la Sala de Belles Arts d’Olot i en el Foment de Belles Arts de Girona. El mateix any 1877 participa en l’Exposició de Belles Arts de Barcelona. Ferrer concorre a l’Exposició Nacional en nou ocasions entre 1875 i 1896 amb obres realistes, de temàtica costumista rural catalana, i participa també en l’Exposició Internacional de Berlín de 1891. Tot i estar establert a Barcelona, amb el taller al carrer de Jonqueres, no es desvincula mai de Vic. L’any 1897 participa en el Círcol Literari en l’organització de la Manifestació Artística Ausetana. Gràcies al seu renom, el 1899 entra com a professor a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Antoni Ferrer i de Corriol mor el juliol de 1909 a Barcelona, on l’any següent s’organitza en els locals d’El Siglo una exposició pòstuma de l’artista, de la qual el Diario de Barcelona en publica un estudi crític. Ferrer i de Corriol es caracteritza per la seva modèstia i perseverança amb un estil academicista d’acord amb els gustos del seu temps. Els trets fonamentals de la seva obra són el costumisme inspirat sobretot en escenes de la tradició pairal catalana, seguint el realisme d’inspiració naturalista. Festes populars de Catalunya a finals del segle XVIII (1884), Les Caramelles (1888), La creu de Maig (1891) i El Guitarrista (1891) són algunes de les seves obres més representatives. Pinta un retaule destinat al Santuari de Rocaprevera de Torelló i les seves obres figuren en el Museu de Girona i en el Museu d’Art de Barcelona.

[Pintura] Producte de l’ambient pairal, en el qual va créixer i educar-se, i que sabé continuar en el curs de la seva vida familiar i artística, trencada quan encara podia esperar-se’n els fruits sabrosos de la seva maduritat. Miquel Salarich 1969

Fonts Documentals: SALARICH, Miquel. YLLA-CATALÀ, Miquel. Vigatans Il·lustres. pàg. 280. SALARICH, Miquel. “Antoni Ferrer i de Corriol (1844-1909)”, AUSA. Vic: 1969, vol. 6, núm. 63, pàg. 148-151. SUNYOL, Joan. Personatges i tipus populars de la ciutat de Vic i de la Plana (segona part). Editorial El Carme. Vic: 1984. Pàg. 48. Bibliografia addicional: Estudi crític analític de l’exposició pòstuma a “El Siglo” publicat al “Diario de Barcelona” a l’estiu de 1910.

Garcia, Antoni (Vic, principis de segle XIX – Finals de segle XIX) Antoni Garcia neix durant els primers anys del segle XIX. Establert a Vic com a pintor decorador i daurador, rep encàrrecs de parròquies d’arreu de la Plana de Vic i també d’alguns punts de la geografia catalana. Està en contacte amb l’escultor vigatà Pere Quadres amb el qual col·labora en algunes ocasions. Desenvolupa la seva obra al llarg del segle XIX i la manca de dades biogràfiques de l’artista a partir de 1880 ens permet afirmar que mor pels voltants de l’any tot just esmentat. La seva obra coneguda es basa en la decoració de temples. El 1819 daura l’altar major de la parròquia de Prats de Rei; el 1857 decora la talla del Natzarè, esculpida per Pere Quadras, per a l’altar del Sant Sepulcre dels terciaris franciscans de Torelló; és l’autor de les imatges del presbiteri, de la policromia i el daurat del Santuari de Nostra Senyora de la Misericòrdia de Canet de Mar, construït entre 1857 i 1858, seguint el projecte de Bartolomé Ribó. El 1880 realitza la decoració del presbiteri i de l’interior del Santuari de Rocaprevera.

El religiós realisme és la característica de les decoracions murals, sovint amb daurats de voluntat luxosa, que es conserva en modestes parròquies catalanes.

Fonts Documentals: SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes.

Puig Genís, Manuel (Vic 1869 – 1957) El pintor, dibuixant, gravador, il·lustrador i decorador Manuel Puig Genís neix a Vic el gener de 1869. El potencial i les aptituds creatives de Manuel, juntament amb el seu l’enginy i sumant-hi el suport del seu oncle, aconsegueixen convèncer la seva família per traslladar-se a Barcelona el 1883. Treballa precàriament a la casa de brodats Blanchard i decora una pastisseria els caps de setmana. Més tard coneix el que serà el seu mecenes, l’arxiprest de la Catedral de Barcelona, Francesc Puig. Gràcies a ell, el 1881 entra com a aprenent al taller del pintor Agustí Rigalt, on es prepara per ingressar a la Llotja. Admès a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, esdevé deixeble de Claudi Llorenç. El 1885 mor el seu protector, Francesc Puig, i ha de subsistir produint dibuixos comercials, estampetes, cromos de propaganda i il·lustracions per novel·les entre d’altres encàrrecs. Fins el 1889, any en què obté una beca amb la tela El remordiment de Judes per estudiar a l’Acadèmia de San Fernando, a Madrid. Dos anys després guanya una altra borsa d’estudis per estudiar a Roma amb l’obra Gloria in excelsis Deo. Finalitzats els estudis a Roma, es trasllada a París, on pocs dies després d’arribar es veu obligat, per la defunció del seu pare, a retornar a Vic on treballa com a pintor en el seu taller la resta de la seva vida. Després d’interrompre la seva brillant carrera, Manuel Puig i Genís s’estableix a Vic i s’aïlla irreversiblement de l’evolució artística moderna internacional, pròpia de les capitals artístiques. Amb una actitud honrada, conformista i d’amor a la seva ciutat natal, resta a Vic al taller, on rep multitud d’encàrrecs a causa de l’alta qualitat artística de la seva producció pictòrica. El vigatà Puig Genís, després d’una vida dedicada a l’art, mor a Barcelona el novembre de 1957. La seva extensa producció, malmesa en bona part el 1936, és variada: realitza dibuixos, il·lustracions, pergamins, paisatges, tapissos, bodegons, retrats i decoracions d’interiors d’esglésies, moltes de les quals es van destruir durant la Guerra Civil. Poden esmentar-se el baptisteri de Sant Hilari Sacalm, un tapís per a Sant Joan de les Abadesses, l’arc de la capella de Taradell, els quinze misteris del Rosari per a l’església d’Alpens i el retaule de Santa Tereseta per a l’església del Carme de Vic. Formen part de la seva producció els retrats conservats al Palau Episcopal, a la Galeria dels Benefactors de l’Hospital de Vic i els nombrosos retrats de la Galeria dels Vigatans il·lustres, molts d’ells pintats dues vegades a causa de la destrucció de la Sala el 1936.

Su producción responde a una tarea ingente que abarca gran multiplicidad de actividades desde simple dibujos, ilustraciones, retratos al óleo, paisajes y composiciones, y sobre todo grandes decoraciones en tapices y telas para el adorno de capillas, actualmente desaparecidas Eduard Junyent 1958

Fonts Documentals: JUNYENT, Dr. E. “Manuel Puig Genís (1869-1957)”, AUSA. Vic: 1958, vol. 3, núm. 21, pàg. 22-26. SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. SALARICH, Miquel. YLLA-CATALÀ, Miquel. Vigatans Il·lustres. pàg. 300. Fulletó Sala Bigas sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 50. AEV.

Puig Cortinas, Francesc (Mitjans de segle XIX – Finals de segle XIX) L’artista i poeta Francesc Puig neix a mitjans del segle XIX aproximadament. Puig és un benestant amb inquietuds culturals i literàries que viu i treballa a Vic durant la segona meitat del segle XIX fonamentalment. Pensionat per estudiar per la Diputació de Barcelona, manté la seva residència a Vic o té un taller artístic. La seva obra pictòrica és poc coneguda. Tenim constància dels retrats realitzats el 1892 a Francesc de Febrer i a Ramona Moret, muller del Sr. Serra i Campdelacreu. Durant la dècada de 1890 té contacte i participa en el Círcol Literari de Vic recitant poesies de les quals n’era l’autor. Publica una vintena de poemes a La Veu de Montserrat entre els anys 1889 i 1896.

Fonts Documentals: SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes.

Puntí Terra, Pere (Vic 1880 – 1962) L’escultor, tallista i dibuixant Pere Puntí neix a l’horta de la Casa Rocafiguera de Vic l’any 1880 i passa la infància en una masia osonenca on hi són presents les restes del Convent de l’Esperança. El 1893 entra com a aprenent al taller dels Real, anomenat “Can Ral”, sota el mestratge d’Agustí Potelles després d’haver-se format artísticament a l’Escola Municipal de Dibuix amb Eudald Brunet. Compleix el servei militar a Pamplona, on acudeix a l’acadèmia que el mestre Enric Zubiri dirigia a l’Escola d’Arts i Oficis. Seguidament, s’estableix a Barcelona on estudia a l’Escola de Belles Arts mentre treballa durant nou anys al taller de la vídua Reixach. Participa en l’Exposició del Retrat i del Dibuix organitzada a Barcelona el 1910, com també en la VI Mostra Internacional d’Art de 1911. La pressió de les circumstàncies i la manca de llibertat creativa l’empenyen a tornar a Vic el 1913, on obre un taller propi al carrer de Sant Hipòlit amb el suport de mossèn Gudiol i el canonge Collell. Quatre anys més tard es trasllada a la plaça de Sant Felip Neri, on es dedica a l’escultura religiosa i realitza encàrrecs sobretot per a esglésies, i també per a particulars. El 1922 entra com a professor auxiliar a l’Escola Municipal de Dibuix i el 1928 n’és nomenat director. És aleshores que introdueix el model viu. Esculpeix les reproduccions dels capitells del Temple Romà de Vic i poc temps després organitza una innovadora acadèmia de dibuix a camp obert. Trasllada el seu taller a la planta alta de la Casa Balmes, finca de la plaça de Sant Felip on resideix. El 1942 esculpeix un Crist Jacent per a la processó de Torelló i participa en l’Exposició d’Artistes Vigatans de 1946 amb un Sagrat Cor tallat a fusta. Mor a Vic, el 1962, després d’una vida marcada per la dedicació íntegra i plena a la seva feina, afició i devoció: la creació artística. Pere Puntí i Terra ha estat sempre molt relacionat amb els artistes Urgellés i Llucià Costa. El seu temperament es caracteritza per la sobrietat i la suavitat, regit sempre per uns principis catòlics molt sòlids, seguits amb fidelitat i convicció. La vocació pedagògica és clau en la seva trajectòria, a l’igual que la influència de Llimona. La seva obra és molt extensa, tot i la destrucció de gran part de la seva producció durant el 1936. Les nombroses escultures repartides en esglésies i col·leccions particulars són la principal producció de Pere Puntí, de la qual es destaca l’escultura de Sant Miquel dels Sants conservada a l’església de Sant Felip, un Sagrat Cor en la façana de la casa nº 10 a la Plaça Major de Vic, un Sant Josep a la façana de la casa Costa de la Rambla de l’Hospital i un relleu de Sant Jordi a la façana de la farinera catalana. Tampoc podem oblidar els retrats, les imatges tallades en fusta, i els nombrosos dibuixos que realitza tant a llapis com a ploma.

Té una espontaneïtat als models abans al·ludits [Llimona]. Ell sempre deia: <Si pogués deixar les imatges en terracuita amb totes les improvisacions, amb els defectes i qualitats de la matèria, unint la inspiració a la destresa, crec que arribaria a obtenir el meu ideal estètic>. Josep Gudiol

Fonts Documentals: GUDIOL, Josep. “Pere Puntí artista de Vic”, AUSA. Vic: 1962, vol. 4, núm. 42, pàg. 299-304. JUNYENT, Dr. E. “Pere Punti i Terra”, AUSA. Vic: 1962, vol. 4, núm. 41, pàg. 275-276. ROSÉS, c. “Pere Puntí”, Revista Vic. Vic: 2007. SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. SUNYOL, Joan. Personatges i tipus populars de la ciutat de Vic i de la Plana (segona part). Editorial El Carme. Vic: 1984. Pàg. 82. Fonts Orals: Carme Rosés Pou. Estiu 2007. Antoni Mª Sadurní Albañà. Tardor 2008.

Quadras Prim, Ramon (Vic, primeres dècades del segle XIX – Barcelona 1884) L’escultor Ramon Quadras neix a Vic durant les primeres dècades del segle XIX. Fill de l’escultor Pere Quadras i Camps, s’estableix a Barcelona després de col·laborar i formar-se com a retauler i imatger en l’actiu taller vigatà del seu pare. Viu a Barcelona la resta de la seva vida, on es casa els anys 1840 i on té un ﬁll el 1847. Es dedica també a la docència de les arts plàstiques i mor el gener de 1884 a la ciutat comtal. Tenim constància que el 1821 realitza l’altar de la capella de Santa Llúcia per a la Catedral de Barcelona, temple d’on posteriorment rep encàrrecs i pel qual realitza altres obres. El 1846 realitza una imatge de la Verge del Rosari per la parròquia de Sentfores, i obra dues imatges de pedra a la Casa Consistorial de Barcelona l’any 1877.

Marcats per l’estil gòtic i el puritanisme als retaules religiosos de Ramon Quadres hi destaca el virtuosisme artesà que l’enllaça amb les obres sortides del taller Quadras vigatà.

Fonts Documentals: SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes.

Reguer, Eduard (Principis de segle XIX – Finals de segle XIX) Eduard Reguer neix durant les primeres dècades del segle XIX a Catalunya. Poques dades biogràfiques són conegudes d’aquest pintor, però quelcom el condueix a traslladar-se a Vic el 1881, quan el nostre artista s’ofereix a l’Ajuntament per ensenyar gratuïtament a l’Escola Municipal de Dibuix, que en aquells moments debat la seva reobertura a Sant Bernat. El mateix any n’és nomenat director, càrrec que ocupa fins al 1886. A partir d’aquest moment la informació ens manca, però podem afirmar que Eduard Reguer mor poc després, atès que el seu nom no figura en els les notícies del Círcol literari de Vic. Són obres seves les pintures del teló dels Dolors i els evangelistes de la cúpula d’aquesta, segons el projecte d’Agustí Potelles, les pintures de l’Hospital de la Santa Creu de Vic i un dibuix conservat a l’Arxiu Municipal datat de 1820.

Seguint l’academicisme imperant, els seus dibuixos i decoracions són propis de la producció artística desenvolupada a les escoles i acadèmies del segle XIX.

Fonts Documentals: FERRER, Mª Àngels. Catàleg de Pintures. AMV. JUNYENT, Dr. E. Estudis d’Història i Art. Vic segle X – XX. pàg. 471-485.

Tort Fàbregas, Josep (Vic 1896 – 1961) Josep Tort neix el juliol de l’any 1896 a Vic. Des de molt jove és alumne de l’Escola Municipal de Dibuix i rep lliçons de pintura en una acadèmia barcelonina. Tot i treballar professionalment en un altre ram, la seva vocació és l’art, que conrea extensament durant el temps lliure de què disposa pintant a l’oli, al pastel i a l’aquarel·la. Concorre a nombroses exposicions des dels anys 20 fins a la seva mort, sobretot a la Sala Bigas, com també a l’Ateneu Cultural Obrer de Vic i a l’Agrupació d’Artistes vigatans. Més enllà de Vic exposa a la Sala Velasco de Barcelona, a les Galeries Pallarès i al Palau Güell. La seva obra també és exposada al Centre de Lectura de Reus, al Cercle Sabadellenc, al Salons de Tardor de Madrid i, en una ocasió, a París. Josep Tort és professor de l’Escola de Dibuix de Vic de l’any 1937 al 1939 i després d’una destacable tasca pictòrica i pedagògica mor a Vic, a finals del mes maig de l’any 1961. L’estimació per Vic, la voluntat de superació, la senzillesa cordial i un caràcter afable i discret regeixen la vida de Josep Tort. La sinceritat objectiva, la perfecció i el realisme determinen la seva obra. Paisatges vigatans, retrats al pastel, bodegons i temes de flors marquen la temàtica predilecta de l’artista. Pel que fa a l’aspecte tècnic sobresurten les aquarel·les i els pastels per la seva nitidesa cromàtica i les subtils transparències.

Con un virtuosismo altamente ejemplar, día tras día, llenando los tiempos libres dejados por sus jornadas de trabajo, se enfrentó constantemente con el ejercicio del arte que le atraía con la seducción de una satisfacción del espíritu. Eduard Junyent 1961

Fonts Documentals: JUNYENT, Dr. E. “José Tort y Fábregas (1896-1961)”, AUSA. Vic: 1961, vol. 4, núm. 37, pàg. 107-109. SALARICH, Miquel. YLLA-CATALÀ, Miquel. Vigatans Il·lustres. pàg. 314. SERRA, G. “José Tort”, Revista Vic. Fulletó de la Sala Bigas sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 50. AEV.

Urgellés Artiga, Agustí (Reus 1886 – Vic, mitjans de segle XX) Agustí Urgellés neix a Reus el 1886. Als vuit anys d’edat la seva família s’instal·la a Vic, on es forma pictòricament a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic de la mà del pintor Puig Genís. Les habilitats artístiques assimilades a l’Escola de Dibuix el fonamenten com a pintor abans que el seu esperit aventurer el condueixi a travessar l’oceà Atlàntic i traslladar-se a Mèxic el 1908, amb només 22 anys d’edat. Viu la seva maduresa a Chicago, als EE.UU, on es casa amb la també artista Ariel Brown. Durant els 26 anys en què Urgellés resideix a Chicago es dedica a la pintura i a la publicitat en el seu modern estudi de pintura i dibuix publicitari. El 1935 retorna a la ciutat que el va veure créixer, Vic, on roman ﬁns a la seva mort, esdevinguda en les dècades posteriors a 1950, acompanyat de la seva família. El realisme estilitzat i geomètricament lleuger amb una ﬁnalitat principalment decorativista marca l’obra artística d’Urgellés, que arriba al seu punt àlgid amb la realització d’una pintura mural que decora el Banc estatal de Chicago però que es manifesta contínuament en cartells publicitaris, dibuixos i teles exposats en repetides ocasions a les galeries vigatanes, principalment a la Sala Bigas.

Era un bon pintor amb bona tècnica i oﬁci que va aconseguir certa fama pintant i decorant cases senyorials i esglésies de Barcelona. Antoni Mª Sadurní Albañà

Fonts Documentals: Retall de premsa sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 70. AMF. Fonts orals: Antoni Mª Sadurní Albañà. Estiu 2007. Joan Urgellés Ricard. Primavera 2008.

Van Halen, Francesc de Paula (Vic 1814 – Madrid 1887) Descendent d’una dinastia de militars que erraren per arreu d’Espanya i part d’Europa, Francesc de Paula Van Halen neix a Vic el 1814. Pocs mesos després la seva família es trasllada a Barcelona, des d’on viatja a Madrid per establir-s’hi definitivament. La seva formació artística es desenvolupa sota el mestratge del pintor José Aparicio, que assoleix la direcció de la Real Academia de San Fernando on estudia posteriorment Van Halen. Freqüenta el Liceo Artístico y Literario, punt de contacte de pintors i literats de l’època, on exposa per primera vegada el 1838. És el 1841 quan participa en l’exposició col·lectiva organitzada a l’Acadèmia de las Nobles Artes de Madrid, i ofrena una obra a Isabel II per propiciar el seu ingrés com a supernumerari de la Acadèmia de San Fernando. Viatja per l’Escorial, La Granja i Segòvia abans de començar a signar les seves obres amb les inicials FPVHp, Francisco de Paula Van Halen pintor, per evitar malentesos. Continua pintant per a la noblesa cortesana i realitza sèries litogràfiques. El 1853 inicia la seva tasca com a pintor de cambra i realitza el retrat d’Isabel II, el de Lope de Vega, el de Moratín i el de Rossini. Els anys 1856, 1860 i 1862 participa en la Exposición Nacional de Bellas Artes i és nomenat Caballero de la Orden de Carlos III i el 1861 el nomenen també Caballero de la Orden de Isabel la Católica. Van Halen recorda sempre amb molt d’afecte la seva ciutat natal, manté correspondència amb el Dr. Salarich, destacat historiador que li envia un exemplar de la seva Història de Vic. Pinta dues teles avui no conservades: L’Entrada del bisbe Bernat Calvó a Vic, destinada a l’Ajuntament, i Les llàgrimes de Sant Pere, destinada a la catedral. Els anys finals de la vida de Van Halen són foscos, les crisis polítiques i socials de finals de segle influeixen negativament en la seva posició social. Mor anònimament el febrer de 1887. Francesc de Paula Van Halen rep influències directes dels mestres castellans immediatament anteriors a ell, de Goya i del seu mestre Aparicio. Realitza una obra extensa i considerada de primer ordre en la seva època, on els temes històrics, sobretot militars amb representacions de grans gestes i batalles, en són els protagonistes. Tot i que Van Halen cultiva el retrat, la il·lustració i les làmines litogràfiques, és també un excel·lent miniaturista.

Pintor honorari de Cambra; dibuixant cientíﬁc del Museu de Ciències Naturals; professor de Pintura d’Història; crea d’Isabel la Catòlica i de Carles III; <notable pintor de batalles>, com el jutjava Vicente López. En els seus quadres, segons Enric Ferrari Lafuente, hi ha naturalesa, efectes de llum i ﬁgures que animen les composicions. Miquel Salarich i Torrents 1980

Fonts Documentals: SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. SALARICh, Miquel. YLLA-CATALÀ, Miquel. Vigatans Il·lustres. pàg. 306. SALARICH, Miquel. “Un vigatà, Francesc de Paula Van-Halen, pintor de cambra (Vic, 13 març 1814-Madrid, 11 febrer 1887)”, AUSA. Vic: 1980, vol. 9, núm. 94, pàg. 87-95.

Vilaplana Pujolar, Joaquim (Vic 1869 – Sentfores 1957) El farmacèutic, escriptor i artista Joaquim Vilaplana neix a Vic l’any 1869. Les seves inquietuds culturals el condueixen a formar part del Círcol Literari de Vic del qual n’és el primer conferenciant sobre art i comerç. A partir de l’any 1900 dirigeix tant exposicions com tasques artístiques i culturals, particularment d’arqueologia. La seva personalitat es desenvolupa d’una manera destacable en el si de les juntes del jove Museu Episcopal i del Centre Excursionista. Aficionat a la pintura i al dibuix, després d’haver viatjat arreu d’Europa i coneixedor dels museus de primera instància, Vilaplana realitza sobretot retrats i dibuixos paisatgístics a ploma amb l’opció d’acolorirlos. No al·ludeix tampoc pintar còpies dels grans mestres de la pintura universal que tant ha conegut als museus. El 1940 executa una còpia del retrat que Madrazo va realitzar a Jaume Balmes el 1846, obra cedida a la Biblioteca Balmes, avui conservada a la Biblioteca Joan Triadú. L’any 1928 exposa a la Sala Bigas i posteriorment exposa col·lectivament en altres galeries i participa en diversos certàmens. Després d’una vida benestant marcada per la cultura Joaquim Vilaplana mor a Sentfores el 1957. La producció de Vilaplana es basa en el dibuix dels entorns de la seva ciutat natal i també en algunes teles a l’oli, de retrats i còpies d’obres mestres. Podria destacar-se el retrat, d’estil academicista no exempt però de fidelitat, de Serra Campdelacreu, que presideix l’Arxiu Municipal, retrat que en l’acte de col·locació s’acompanya d’un discurs sobre el mateix personatge pronunciat per Vilaplana. Es dedica també a la crítica pictòrica i a la historiografia amb treballs publicats a la revista Ausa i a programes de la festa major. Publica un estudi titulat Records de la dominació àrab a la comarca de Lleida al periòdic La Veu de Montserrat. Publica també les obres Los retratos de Balmes (Ed. Sala, 1941) i Balmes. Apuntaments biogràfics (1910) amb la col·laboració d’Albert Sadurní.

Els curosos retrats i olis responen a la vocació d’un ambiciós humanista nat i els dibuixos paisatgístics denoten l’estima professada a la Plana i ciutat que l’ha vist néixer.

Fonts Documentals: FERRER, Mª Àngels. Catàleg de Pintures. AMV. SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. Fonts Orals: Ramon Genís Vilaplana. Estiu 2007.

NASCUTS DEL 1901 AL 1950 4

Balielles Oliva, Salvador (Vic 1932 – 1990s) Salvador Balielles neix a Vic el 1932. Es forma a l’Escola Municipal de Dibuix, amb Josep Mª Vilà Canyelles com a mestre. El 1959 inicia la seva trajectòria artística col·laborant amb l’Agrupació d’Artistes Vigatans en exposicions col·lectives i participant en diversos certàmens locals, en els quals és premiat en diverses ocasions. Sense dedicar-se a la pintura amb la freqüència desitjada, sinó quan li ho permetia la seva professió, Balielles exposa individualment per primera vegada l’any 1977 a Lleida, a la Galeria Terra Ferma, encetant així un ritme d’exposicions que l’ha conduit per diverses poblacions de l’interior de Catalunya, per França, Suïssa i Luxemburg. Durant la dècada dels 80 i 90 és quan Salvador exposa a la Galeria El Carme de Vic, ciutat on mor l’últim lustre del segle XX. Les teles a l’oli de Salvador Balielles, fortament influenciades pels grans mestres impressionistes i postimpressionistes francesos, destaquen per la llibertat d’una pinzellada enèrgica i curta que defineix uns paisatges rurals catalans, on els de la plana de Vic hi ocupen una lloc important i on l’element principal esdevé la llum que defineix els colors de la paleta.

Paisatges de les terres catalanes presentats a l’espectador a través d’una paleta de colors vius que defugen la foscor per recrear-se en les variacions lumíniques.

Fonts Documentals: Fulletó d’una exposició a la Galeria El Carme sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 80. ACR.

Bayés de Luna, Pilarín (Vic 1941) La famosa ninotaire Pilarín Bayés neix a Vic, a la plaça de la catedral, l’abril de l’any 1941. Creix en el si d’una família benestant molt sensibilitzada per la cultura i amb figures notables, com el pintor Joaquim Vayreda, besavi de Pilarín. El dibuix ha estat una passió que emergeix en la seva infantesa i que mai no l’ha abandonada. La seva formació artística transcorre principalment a Barcelona, on es llicencia en Belles Arts a l’Escola Superior de Sant Jordi, després de cursar el batxillerat al Col·legi Escorial de Vic. El 1964 inicia la seva prolífica i extensíssima carrera professional publicant les il·lustracions del llibre infantil El meu pardal i iniciant la col·laboració amb la revista Cavall Fort, puntal de la seva producció. Vers l’any 1964 es casa amb Joan M. Sala, amb el qual hi té fills. La seva família ha estat i és una font d’inspiració constant per als dibuixos de Pilarín. Comença a exposar la seva obra deslligada de textos aliens en galeries com la Galeria d’Art El Carme de Vic en i institucions d’arreu de Catalunya i esdevé molt popular. Les col·laboracions en la premsa local, les més de 600 il·lustracions en publicacions, els cartells, portades, calendaris, xerrades i tallers que realitza en més de setanta escoles anualment han fet que la treballadora incansable que és Pilarín hagi estat premiada en diverses ocasions en reconeixement de la seva tasca, com per exemple amb la concessió del Premi Serra d’Or i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Té el seu nom en una plaça vigatana, en una escola a Les Fonts de Terrassa i en una Biblioteca a Santa Coloma de Cervelló. El traç amb plomí i tinta xinesa i el posterior toc de color a llapis aquarel·lat o l’aquarel·la és la tècnica que, juntament amb un estil simple però directe i farcit de detalls, caracteritzen els dibuixos de Pilarín que, dirigits als infants principalment, transmeten un positivisme i una simpatia definitoris. Amb senzill humor els ninots de Pilarín apropen la cultura als nens, i la seva tasca didàctica i de difusió cultural són un tret molt destacable de la seva biografia. La societat i el temps han col·locat Pilarín en un lloc destacat, ja que és l’única dona vigatana dedicada plenament al camp artístic durant tota la segona meitat del segle XX. No ha estat, però, el gènere el que l’ha justificada com a ninotaire present en l’àmbit cultural català i vigatà, sinó els seus dibuixos que ens han alegrat i retornat a tots, per instants, a la infantesa perpètua en què es desenvolupa la creació de Pilarín.

Són elements deﬁnitoris de la seva imatgeria unes cares escotorides d’ulls rodons, molt vius, que deixen entreveure la visió amable que té Pilarín de la fauna humana. Tots els personatges, nens i grans fa l’efecte que s’assemblen, però cap no és igual. Cada un és qui és. Mª Àngels Ferrer 1997

Fulletó de l’exposició Art i Mercat a la Llotja del Blat. Vic: 2004. AMI

Fonts Documentals: FERRER, Mª Àngels. Pilarín. La força de la il·lusió. Barcelona: Editorial Mediterrània, 1997. SUNYOL, Joan. Personatges i tipus populars de la ciutat de Vic i de la Plana (primera part). Vic: Editorial El Carme. 1983. V.V.A.A Diccionari Ràfols. Carpeta de dibuixos, “Dibuixants d’Osona: Pilarín”, Galeria El Carme, sense peu d’impremta ni any d’edició. Anys 80, 90. ACR. Fulletó Galeria El Carme sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 90. ACR.

Fonts Virtuals: PILARÍN BAYES, http://www.pilarin.info [Consulta: 15.11.2007]

Bofill Bosch, Fidel (Vic 1934) El pintor Fidel Bofill neix a Vic l’any 1934. Estudia batxillerat al col·legi Sant Miquel dels Sants abans d’estudiar Belles Arts a l’Escola Municipal de la seva ciutat nadiua, i també és deixeble del pintor Pous Font. Es trasllada a Barcelona on es forma sota el mestratge de Joaquim Asensio, amb qui consolida la seva tècnica i descobreix multitud de possibilitats plàstiques. En morir Asensio recorre diverses capitals europees com París o Londres i conclou la seva formació cosmopolita, oberta i extravertida que el marca i el defineix. S’instal·la a Barcelona, en un estudi compartit amb altres artistes, al carrer Pardo durant deu anys. Establert a Vic, comença a exposar amb regularitat creixent en diverses galeries de la ciutat com a Sadurní Galeria d’Art i Galeria d’Art El Carme. És membre actiu de l’Agrupació d’Artistes de Vic i seguidament membre fundador d’”El Cloquer”, organització que presideix durant uns anys. També és el primer president de les Joventuts Musicals de Vic i exerceix de director artístic de la revista Oriflama. Ha exposat internacionalment en algunes de les biennals i exposicions universals més destacades, Fidel Bofill conrea també la ceràmica conjuntament amb la també artista i filla del pintor Íngrid Bofill. La seva obra figura en més de 50 museus i institucions, com al Museu d’Art Contemporani de Barcelona, i queda reflectida en una bibliografia plena de citacions en volums com l’Enciclopèdia Catalana i en diverses monografies. Premiat també en moltes ocasions, destaca la medalla d’Or de la ciutat de Vic, la de la ciutat d’Arles i la d’Avinyó. A principis del segle XXI, Fidel s’estableix a l’illa de Creta, Grècia, on actualment resideix per satisfer la seva inquietud viatgera profundament lligada al Mediterrani. Els olis de Fidel Bofill, de temàtica paisatgística amb un clar protagonisme de la vegetació gairebé selvàtica, es caracteritzen per un colorisme intens, vital, exuberant i pastós que delata la influència d’artistes com Cassimir Tarrassó o Joaquim Mir. Transmeten un optimisme i un lirisme lligat a una paleta cromàtica de tons profundament mediterranis.

Quan les mans destres amanyaguen l’argila encara ﬂonja, tot l’univers gravita entorn del nou prodigi.

Anton Carrera 1994

Fulletó de la Galeria Moser. Graz: 1984. AMF.

Fonts Documentals: V.V.A.A Diccionari Ràfols. Fulletó Galeria Sadurní sense peu d’impremta. Vic: Any 1994. AS. Fulletó Galeria El Carme sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic:Anys 80. ACR. MIRÓ, Mª Mercè. Fulletó Galeria El Carme sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic:Anys 90. AMF. Fonts Virtuals: FIDEL BOFILL PINTOR I POETA http://fidelbofill.blogspot.com/2007/02/bibliografia.html [Consulta: 15.11.2007]

Bres Oliva, Lluís (Vic 1928) L’aquarel·lista i dibuixant Lluís Bres neix a Vic el 1928. Amb predisposició per a l’art, procedent d’una família que tenia una joieria a la rambla de l’Hospital, Bres es forma artísticament a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic i posteriorment estudia en vàries escoles i acadèmies barcelonines, remarcant el pas per l’Institut Parramon. Establert a Vic difon la seva producció exposant a les galeries vigatanes a partir dels anys 50, en més d’una ocasió a la Sala Articolor. Quan és membre de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya una de les seves obres forma part de l’Exposició Nacional de Belles Arts de principis dels anys 60. Ingressa com a professor de l’Escola de Dibuix, professió que encaixa amb el seu tarannà creatiu, dedicant-se a una important labor pedagògica. Participa en multitud de certàmens i obté més d’una trentena de premis i mencions, entre ells el Premi del Cartell del Mercat del Ram de Vic. El 1981 col·labora com a pintor en la realització dels Gegants del Barri del Remei on resideix. Lluís Bres és fonamentalment autodidacte i les seves obres es caracteritzen per la frescor i la sinceritat lumínica fruit del realisme que marca la seva producció pictòrica, emmarcada dins un tradicionalisme de l’aquarel·la que respon i deﬁneix perfectament l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya.

Aquesta sinceritat fa que el quadre [de Lluís Bres] no envelleixi i sigui digne d’ocupar un lloc preferent en les vostres llars com un tros de vida arrencada de la naturalesa. Prudenci Panadès

Fonts Documentals: FERRER, Mª Àngels. Catàleg d’escultura exempta. AMV. PANADÈS, Prudenci. “Lluís Bres Oliva. Una nova exposició”. Fulletó sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 70. AEV. SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. SOLÀ I SALA, Josep Mª. “Lluís Bres i Oliva”. Revista Vic. Fulletó de la Sala Articolor sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: anys 80. AEV.

Brugalla Furriols, Josep (Vic 1935) L’aquarel·lista Josep Brugalla neix a Vic el 1935. Amb predisposició i facilitat pel dibuix des de molt jove, segueix cursos de dibuix al Cercle Artístic de Sant Lluc a Barcelona. Després de dedicar-se al paisatgisme descriptiu conrea l’abstracció seguint el corrent de l’informalisme i treballa i experimenta amb la taca com a element expressiu. A Vic, durant els anys 50, entra en contacte amb el grup artístic Els “8” i participa de l’impuls que es donava a les arts plàstiques en uns anys difícils, marcats per la misèria pròpia de la postguerra espanyola. Viatja a Itàlia, a les ciutats de Ravenna i Faenza, vivència que determina el retorn a la ﬁguració pictòrica. En els anys 90 el seu ritme expositiu augmenta, atès que realitza nombroses mostres individuals i col·lectives a Galeries de Barcelona, Reus, Girona, Sant Cugat i de Vic, la seva ciutat nadiua, a Sadurní Galeria d’Art. Brugalla ha gaudit d’un èxit per part de la crítica i d’una acceptació per part del públic. Complementa la seva tasca artística realitzant crítiques d’art i d’altres col·laboracions vàries en articles i comentaris que deﬁneixen la plena inquietud cultural del nostre artista, que ha estat intensament vinculat al panorama artístic vigatà. La seva obra es caracteritza per un realisme que, fruit de l’aprofundiment en l’estudi de la tradició aquarel·lística anglesa, introdueix elements informalistes que donen com a resultat una combinació de perfecció tècnica, amb un ús molt singular del color, amb elements abstractes que suggereixen tocs expressionistes a les aquarel·les de Brugalla.

Serenitat, naturalitat i un punt de misteri són els components que han deﬁnit grans obres mestres de la pintura, aquelles obres com la de Brugalla que permeten suggerir aquella bellesa que hi és, però que no es gosa revelar del tot perquè sinó es rebaixaria. Mª Àngels Ferrer

Fonts Documentals: GALÍ, Francesc. Fulletó Sala Rusiñol sense peu d’impremta. Sant Cugat del Vallès. Any 1993. AMF. Fulletó Sadurní Galeria d’Art sense peu d’impremta. Vic: 1991. AS. Fulletó Sadurní Galeria d’Art sense peu d’impremta. Vic: 1994. AS. Fulletó Sadurní Galeria d’Art sense peu d’impremta. Vic: 1997. AS. Fonts Orals: Antoni MªSadurní Viñes. Estiu 2007. Assumpta Viñas Palmarola. Estiu 2007.

Fulletó d’una exposició a la Sala Rusiñol. St. Cugat del Vallès: 1993. AMF.

Brugulat Santias, Josep (Vic 1918 – 2001) Josep Brugulat i Santias neix a Vic l’any 1918. Es forma a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic a finals dels anys 20, i a mitjans dels anys 30 rep classes de dibuix i escultura a l’Escola Massana de Barcelona de la mà dels mestres Jori i Solanich, mentre concorre també al Cercle Artístic de Sant Lluc de la ciutat comtal. A principis dels anys quaranta, mentre estudia medicina, cursa lliçons de dibuix anatòmic a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Es dedica professionalment a la medicina, instal·lat a la rambla del Passeig de Vic, però Brugulat mai no abandona la seva vocació i afició per la pintura, la qual cosa el porta a participar en nombrosos certàmens i concursos dels quals n’és premiat l’any 1978 amb el Premi Joan Miró, el 1981 amb el Premi Theodore Rousseau i el 1983 amb el Premi de Dibuix Quirón. Dibuixa i és membre fundador de l’Agrupació d’Artistes de Vic i forma part també de l’Agrupació d’Artistes “El Cloquer” de la seva ciutat nadiua. Tot i haver exposat arreu de Catalunya en mostres col·lectives i individuals, ha estat a Palma de Mallorca i Barcelona i principalment a Vic on la seva obra ha estat més coneguda i difosa. El 1995 l’Ajuntament de Vic organitza una exposició de Brugulat a la Llotja del Blat. Després d’una llarga vida dedicada a les arts curatives i plàstiques Josep Brugulat, establert durant la seva vellesa a Taradell, mor l’abril de 2001. Un minuciós dibuix al carbó com a base l’introdueix a pintar temes variats i paisatges de llocs geogràfics diversos i allunyats geogràficament, unificats però per la representació plàstica de Brugulat. El punt de vista i la textura són objecte d’estudi i d’experimentació per Brugulat que, amb una visió global de l’art en algunes obres, ens denota una aproximació a l’abstracció.

Sintetitza amb un llenguatge líric. Poetitza el paisatge, creant una harmonia de colors com un equilibri de veus, expressant el moment sensible que l’artista ens vol transmetre Joan Sunyol El 9 Nou, Vic, 1979.

Fonts Documentals: Carpeta de dibuixos, “Dibuixants d’Osona: Brugulat”, Galeria El Carme, sense peu d’impremta ni. Vic 1979. ACR. Fulletó de la Galeria Xaloc, de Palma de Mallorca, sense peu d’impremta ni any d’edició. Anys 70. AMF. Fulletó de la Sala d’Exposicions Muralles Pere IV, sense peu d’impremta. Vic: 1974. AEV. Fulletó de la Sala d’Art Caixa de Manlleu, sense peu d’impremta. Vic: 2002. AMF. Fonts Orals: Pere Brugulat Santias. Estiu 2007.

Brugulat Santias, Pere (Vic 1922) L’orfebre i pintor Pere Brugulat neix el 1922 al carrer de la Fusina de Vic. Estudia a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic i posteriorment cursa els estudis superiors a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. Germà petit del metge i pintor Josep Brugulat, Pere funda l’Agrupació d’Artistes de Vic i més tard és membre fundador del grup Els “8”. És l’únic artista que participa en tots els Salons anuals organitzats pel grup artístic vigatà, dotze, que impulsa les arts plàstiques en un moment d’estancament propi de la postguerra espanyola. Del 1979 al 1982 és professor de composició a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic, perpetuant així la seva vocació i passió divulgativa i didàctica de l’art. Exposa col·lectivament en vàries ocasions a Vic i a Barcelona i individualment realitza més de tres exposicions a la Galeria Sussany de Vic. Establert a la rambla del Passeig de Vic, Brugulat ha obtingut el primer premi Internacional de Disseny Barnajoya-83. La pintura, el dibuix, la pintura mural, l’orfebreria, el pessebrisme, la joieria i l’escultura són dominis cultivats per Pere Brugulat. L’hàbil precisió, la paciència delicada i les moltes hores dedicades deﬁneixen l’orfebreria d’aquest artista, ﬁgura singular a Vic. Mai no havien estat tractats temes tals com els interiors, els paisatges urbans i els ornaments en joies d’argent i altres metalls preciosos, sempre des de la perspectiva d’un artista, que conrea també la pintura, on introdueix els colors a més dels relleus a les seves obres d’orfebreria que combinen la pintura i el metall.

“En l’obra d’orfebreria, Brugulat, transcendeix el marc tradicionalment artesanal i s’endinsa en una apassionant aventura creadora. Enceta camins, investiga volums i arquitectures; treballa línies expressives inusuals en el taller de l’orfebre convencional. [...] En les peces sorgides de les mans del nostre artista, no hi ha improvisació ni rectiﬁcació. Són fruit d’un “tempo”, d’una anàlisi rigorosa que l’acompanya durant el procés d’elaboració.” Pere Puig

Fonts Documentals: PUIG, Pere. “L’Artesania Magnificada”. Fulletó d’una exposició a la Fundació Caixa Penedès sense peu d’impremta ni any d’edició. Anys 90. AMF. Fonts Orals: Antoni Mª Sadurní Albañà. Estiu 2007. Pere Brugulat Santias. Estiu 2007.

Fulletó d’una exposició a la Galeria d’Art Susany. Vic: 1989. AMF.

Brunet Coll, Josep (Vic 1911 – ? ) Esmaltador nascut a Vic l’any 1911. Josep Brunet estudia a l’Escola Massana de Barcelona i assisteix al Cercle Artístic de Sant Lluc. Miquel Soldevila és amb qui finalitza l’etapa formativa. Establert a Barcelona forma part de l’anomenada Escola de Barcelona, col·lectiu d’esmaltadors que potencien el ressorgiment de l’art de l’esmalt a la història de l’art de Catalunya. Ingressa com a professor de la seva matèria, l’esmalt, a l’Escola Massana i exposa la seva producció en vàries Mostres Nacionals d’Art Decoratiu de les quals n’és premiat a Madrid el 1949. El 1983 exposa al Palau de la Virreina, seu del Museu de les Arts Decoratives, per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona que organitza una exposició d’esmalts amb el nom Escola de Barcelona. L’obra de Brunet sol ser de caràcter religiós o commemoratiu, però també hi figura el retrat o altres gèneres més concrets. La correcció i perfecció tècnica i formal són característiques definitòries dels seus esmalts. Ocasionalment s’endinsa en el camp de l’escultura que, amb precisió tècnica, aborda temàtiques pròpies del conjunt de la seva producció.

Distinguióse por su estilo elaborado y su intachable corrección técnica, en piezas a menudo de carácter religioso o conmemorativo, así como en retratos y otros géneros temáticos. Diccionari Ràfols

Fonts Documentals: V.V.A.A Diccionari Ràfols.

Brunet Coll, Mariano (Vic 1918 – ? ) L’aquarel·lista i dibuixant Mariano Brunet neix a Vic el 1918. Després d’haver-se format a Vic Brunet es trasllada a Barcelona definitivament, on conclou la seva formació ingressant a l’Escola Massana. Dedicat professionalment a l’aquarel·la concorre a exposicions col·lectives organitzades per l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya, institució a la qual s’associa el 1935, i participa en el II Saló Nacional d’Aquarel·la celebrat a Madrid. És premiat amb distincions i medalles diverses i durant molts anys és professor del seu domini artístic a l’Escola Massana de Barcelona. Exposa per primera vegada l’any 1942 a les Galeries “Pallarés” de Barcelona i prossegueix realitzant diverses exposicions individuals a Barcelona, com la de l’any 1948 a la Sala Velasco, amb èxit de crítica i certa acceptació per part del públic. També concorre a nombroses mostres a Vic, Madrid, Lleó, València, Tarragona, Bilbao i en d’altres punts de la geografia catalana i espanyola. Les aquarel·les de Mariano Brunet s’emmarquen en el context de l’aquarel·la paisatgística catalana de la segona meitat del segle XX, algunes de les quals figuren en les col·leccions del Museu de Figueres. La influència del seu mestre l’aquarel·lista Ceferino Olivé defineix i marca profundament la producció de Brunet, que es difon extensament en els circuïts comercials de la ciutat comtal.

Experto cultivador de la pintura al agua practicó habitualmente temas de paisaje, distinguiéndose por la nitidez de su dicción y el trazo fresco y espontáneo con que captaba los ambientes aéreos y cromáticos peculiares de los diversos lugares y medios geográﬁcos que interpretaba. Diccionari Ràfols

Fonts Documentals: SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. V.V.A.A Diccionari Ràfols. Fulletó d’una exposició a la Sala d’Exposicions Muralles Pere IV sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 70. AEV.

Camps Alier, Ramon (Vic 1918 – Anys 2000) L’escultor poeta Ramon Camps neix a Vic el 1918. Es forma artísticament a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic amb un premi extraordinari d’escultura. A mitjans dels anys 40 continua estudiant a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona sota el mestratge de Jaume Olera i Miquel Oslé. Posteriorment rep classes d’Enric Roig, el mestre que ha influït més decisivament a Ramon Camps en el moment àlgid de la seva formació. Molt actiu en l’àmbit atlètic Camps exposa a partir de 1950 a Vic, Barcelona, Girona i arreu de Catalunya, sense oblidar algunes mostres a l’estranger. Realitza més de trenta exposicions individuals, a banda de les nombroses col·lectives com l’organitzada per ell mateix l’any 1972 d’escultors vigatans, i també exposa i ven la seva obra en un establiment del Barri Gòtic de Barcelona i realitza, entre molts d’altres encàrrecs, una figura d’alabastre de la Verge de la Bona Sort localitzada a la fornícula barroca del carrer de la Riera de Vic. Es dedica també durant molts anys a la realització de figuretes de pessebre que es venen en jugueteries vigatanes com a Can Palmarola. Ha estat premiat amb el 1r Premi d’Escultura de Sants el 1946 i el “Premi Ciutat de Vic” el 1960. El 1993 realitza una mostra a la Llotja del Blat de Vic, organitzada per l’Ajuntament com a reconeixement de la seva tasca. Com a escultor d’ofici resident al carrer de la Riera de Vic Ramon Camps mor pels volts de l’any 2002. L’harmonia, l’equilibri i el classicisme regeixen l’obra de Camps que parteix de temàtiques molt diverses, utilitzant però figures arquetípiques, tals com les de la imatgeria religiosa, el folklore català, el vigatà (naixements, estudiants de Vic, “Verdaguers”...) i personatges de l’obra teatral Terra Baixa, sobretot el Manelic i la Marta. Per sobre de tots aquests destaca el nu femení que sense dubte és la imatge clau de la producció de Camps a banda dels retrats. A més de modelar fang i esculpir pedra o marbre Ramon Camps compon poesia al llarg de la seva vida, realitza el pregó de la festa major de Vic en dues ocasions i recita públicament els seus versos vàries vegades a la seva ciutat natal.

La ﬁgura em plau En bon art domada Quan el cos és himne De l’anhel d’una ànima.

Ramon Camps

Fulletó d’una exposició a la Galeria d’Art Carme. Barcelona: 1984. AMF.

Fonts Documentals: CASTELBLANQUE-FELIU, Anna ª. “L’escultor vigatà Ramon Camps”. Fulletó d’una exposició al Centre d’art Carme. Barcelona: 1984. AMF. CLOTET, Josep. “Presentació de l’exposició escultòrica de Ramon Camps”. Fulletó de la Sala d’Exposicions Caixa de Pensions. Barcelona: 1985. AMF. FERRER, Mª Àngels. Catàleg d’escultura exempta. AMV. MIRÓ, Maria-Mercè. “Ramon Camps: Escultura i poesia”. Revista Vic. AMF. MIRÓ, Maria-Mercè. Fulletó d’una exposició a Molins de Rei sense peu d’impremta. Molins de Rei: 1982. AMF. SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. V.V.A.A Diccionari Ràfols. Volum II. Fonts Orals: Antoni Mª Sadurní Albañà. Estiu 2007. Carme Palmarola Vila. Estiu 2007.

Carrera Busquets, Anton (Vic 1943) Poeta, rapsode i pintor que neix a Vic el juny de 1943. Influït per Verdaguer produeix els seus primers versos i exerceix de trobador arreu de Catalunya durant vuit anys, abans de matricular-se en Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona el 1978. Resideix a Barcelona, on treballa de professor, al canvi de mil·lenni s’inicia en la pintura estudiant Belles Arts, especialitzant-se en pintura, a la Universitat de Barcelona. Exposa individualment a Vic, a Barcelona i en moltes localitats de Catalunya com també a Andorra i a Pamplona. Carrera es dedica professionalment a la tasca d’editor, però no abandona sinó que continua molt actiu en el seu camí de creació artística, realitza una mostra a la Llotja del Blat el 1990 i el 2007 exposa al Temple Romà, conjuntament amb un altre pintor català. A Vic havia col·laborat amb “Òxid de Boira”, grup de contracultura inconformista. L’obra de Carrera destaca pel colorisme, les grans formes monocromàtiques i el gran tamany del seus quadres que fugen ara ja de la figuració realista i ratllen l’abstracció amb creacions on el color sembla ser el verdader protagonista. La seva obra poètica es veu reflectida en dos formats, en uns tretze volums de poemes i en tres discs, poemes reconeguts també públicament en més de trenta certàmens on ha obtingut el primer premi.

En su pintura no existe el tiempo, la luz ni el espacio. No hay movimiento que perturbe la tranquilidad interior del artista ni que sobresalte al espectador. […] solo la plasmación de una intimidad vivida intensamente, de un estado anímico, y de una necesidad de comunicar sencilla y claramente todo aquello que atraviesa y marca la vida de un hombre, de un artista. Carmen Areopagita 198

Fonts Documentals: AREOPAGITA, Carmen. “De poeta a pintor”. Periòdic Navarra Hoy. 26 de novembre de 1989. DANÉS, Francesc. Fulletó d’una exposició en una galeria de Barcelona, sense peu d’impremta ni any d’edició. Anys 80. AMF. FERRER, Mª Àngels. Catàleg de Pintures. AMV. VV.AA. Gran Enciclopèdia Catalana. AMF. Fulletó d’una exposició al Temple Romà, Vic: 2007. AS. Fonts Orals: Anna Palomo Chinarro. Estiu 2007.

Fulletó d’una exposició a la Llotja del Blat. Vic: 1991.

Castells Soley, Ramon (Vic 1928) Ramon Castells neix el gener de 1928 a la plaça del Peix de Vic. Es forma pictòricament a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic sota el mestratge de Llucià Costa i Pere Puntí i sota la influència del seu pare Joan Castells, professor també de l’Escola de Dibuix. Conclou el seu període formatiu amb l’assistència a classes lliures de l’Agrupació d’Artistes de Vic. Continuant l’ofici del seu pare, pintor de parets, Castells s’inicia en la pintura artística com a aficionat. S’especialitza en l’aquarel·la i participa activament en l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya, organització a través de la qual exposa en vàries ocasions. És membre fundador del grup vigatà Els “8”, grup d’artistes vigatans que introdueix modernitat i impulsa la cultura i la pintura a Vic durant els anys 40 i 50, amb el qual exposa en els seus 11 Salons. Obté primers premis en més de sis ocasions en certàmens d’arreu de Catalunya i també exposa col·lectivament i individual a la Sala Articolor de Vic, en alguns municipis catalans i també a diverses capitals de província de l’estat espanyol. Les seves aquarel·les denoten un tradicionalisme paisatgístic força freqüent en els artistes catalans contemporanis a Castells, tot i que cal destacar les transparències i suaus composicions que esdevenen claus en tota l’obra de Ramon Castells, obra marcada per una temàtica paisatgística on també hi són presents els temes urbans encetats pels mestres impressionistes.

Les aquarel·les de Castells destaquen per la suavitat cromàtica de les seves atmosferes que realment aconsegueixen fer-nos palpar els fums, els aires i els núvols que serenament deambulen en les seves composicions Antoni Mª Sadurní Albañà

Fonts Documentals: SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. Fulletó Galeria El Carme sense peu d’impremta ni any d’edició. Anys 80. AMF. Fonts Orals: Antoni Mª Sadurní Albañà. Estiu 2007.

Cerrada, Miquel (Vic 1920) Miquel Cerrada neix a Vic el 1920. S’inicia en les arts a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic amb Pere Puntí i Llucià Costa com a mestres i es forma també a partir de les lliçons rebudes per l’artista Jacint Conill. Es dedica professionalment a l’escrivania en una indústria metal·lúrgica osonenca però manté la seva afició per la pintura que conrea durant les hores lliures de què disposa. Participa en l’exposició d’artistes vigatans de 1946 i set anys després comença a exposar individualment sobretot a la Sala Bigas i a la Sala Articolor, ambdues localitzades a Vic. Cal mencionar les mostres realitzades en d’altres localitats catalanes com Barcelona, Mataró o Masnou. La tècnica més emprada per Miquel Cerrada és la pintura a l’oli, amb un caràcter molt tradicionalista marcat per la dilatada influència paisatgística del postimpressionisme. La temàtica de Cerrada es caracteritza pel paisatgisme sobretot de la plana de Vic, que denota en moltes ocasions la influència del seu mestre Jacint Conill amb una especial atenció a l’atmosfera i a les subtils pinzellades que defineixen la boira, tan característica de la comarca d’Osona.

Una sobrietat ﬁns al límit convenient; realisme de bona llei on no hi han efectes estranys. Resumint: No hi falta ni tècnica ni l’elegància del bon gust en la realització. Ramon Homs

Fonts Documentals: SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. Fulletó Galeria El Carme sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 80. AMF.

Clotet Piera, Jaume (Vic 1929 - 2003) El ceramista Clotet neix a Vic el 1929. La seva etapa formativa és intensa i efectiva. S’introdueix de petit en l’entorn artístic del taller familiar del seu pare Antoni Clotet Saderra, escultor i policromador. Seguidament és deixeble del ceramista Antoni Cumella i s’especialitza, concloent la seva formació, en diversos tallers ceràmics de Perpinyà i del Japó. Establert a Vic, participa en els Salons d’ Els “8” en els quals exposa ceràmica artística. És en el si d’aquest niu d’inquietuds culturals on Clotet protagonitza la creació del Cineclub a Vic, que avui en dia encara existeix. El 1946 realitza l’escultura dels Sants Màrtirs conservada al carrer Bisbe Casadevall de Vic. Concorre al Saló Internacional de Ceràmica de Vicenza a Itàlia l’any 1961. Pels voltants de 1965 es casa i seguidament es trasllada a Barcelona, lloc de naixement de la seva esposa. Col·labora amb artistes com Vilacases, Subirachs i Joan Rifà en la realització de murals ceràmics i decoracions arquitectòniques. El ceramista Jaume Clotet mor vers l’any 2003. Coneixedor de l’obra d’Artigas, utilitza indistintament el gres, la porcellana i les terres roges pròpies de Catalunya, realitzant ceràmica decorativa i artística amb trets primitivistes i abstractes on la llibertat de forma és una premissa per a Clotet.

Peces ceràmiques poliformes que pels vius colors i les formes que presenten denoten una voluntat pictòrica lligada amb les avantguardes. Antoni Mª Sadurní Albañà

Fonts Documentals: SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. FERRER, Mª Àngels. Catàleg d’escultura exempta. AMV. Fonts Orals: Antoni Mª Sadurní Albañà. Estiu 2007. Fonts Virtuals: FUNDACIÓ DEL CINECLUB DE VIC http://www.cineclubvic.com/Nou%20disseny/historia.htm [Consulta 18.9.2007]

Coll Bardolet, Josep (Campdevànol 1912 – Valldemosa 2007) El pintor Coll Bardolet neix a Campdevànol, al Ripollès, el novembre de 1912. Viu a St. Vicenç de Torelló abans d’establir-se a Vic el 1927, lloc on el jove Coll Bardolet es forma pictòricament a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic amb els mestres Josep Brunet, Llucià Costa i Pere Puntí. Mentre és membre de la federació de Joves Cristians de Catalunya, el 1931 s’inicia en l’ofici de pintor decorador i ingressa a l’Orfeó Vigatà mentre treballa en els equips que col·loquen les pintures de Sert a la Catedral de Vic. Aquest mateix any, el 1931, exposa per primera vegada col·lectivament a Vic, a la Sala Bigas. El 1935 ingressa a l’Escola Superior del Paisatge d’Olot on s’hi trasllada l’any següent, quan en començar la guerra civil Coll Bardolet s’exilia durant el conflicte a França i Bèlgica, creuant els Pirineus la vigília de Nadal. L’any 1939 retorna a Barcelona. S’estableix a Palma el 1942 i dos anys després s’instal·la definitivament al bucòlic poble mallorquí de Valldemossa. A partir d’aquests anys inicia un ritme expositiu que no interromprà fins a la seva vellesa. Exposa sobretot a Palma a les Galeries Costa, a Barcelona, a Girona, a Vic, a Brussel·les, a Suècia, a EE.UU i a altres capitals. L’any 1988 inaugura a Campdevànol la Pinacoteca Coll Bardolet, posteriorment se li dedica la Sala Coll Bardolet al Museu de Lluc, Mallorca, i l’espai Coll Bardolet a l’edifici del Consell Comarcal de Vic. L’octubre de 2007 mor a Valldemossa amb un ressò mediàtic destacable. Coll Bardolet rep un inusual reconeixement de la seva tasca i la seva obra, amb diverses monografies com Coll Bardolet, l’home i la seva obra de Mª Dolors Oliu, amb premis i reconeixements com el nomenament de Chevalier de l’Ordre des Arts et des Letres pel govern francès l’any 1972, el títol d’Osonenc de l’any el 1988, la Creu de Sant Jordi el 1990, la concessió de la Medalla d’Or de les Illes Balears el 1991, el nomenament de Chevalier de l’Ordre de la Couronne per la casa reial belga, el de fill predilecte i adoptiu de Vic i de Valldemossa i la dedicatòria d’un carrer al poble de Campdevànol. L’acrílic, el dibuix, el guaix i la pintura a l’oli són les tècniques de temàtica variada conreades per Coll Bardolet, obres on els paisatges i les ballarines costumistes hi apareixen reiteradament amb suavitat de traç i difuminats delicats. Les aquarel·les destaquen per la seva temàtica costumista, sobresurten les ballarines arquetípiques de les Illes Balears pròpies de Coll Bardolet.

Autor de acuarelas, oleos y gouaches de marcado estilo impresionista, supo dotarlos de una impronta muy personal. Paisajes, temas folclóricos y naturalezas muertas, ﬂuían de unas manos y una mirada atrapada en el color.

Galeria Antiqvaria

Fonts Virtuals: JOSEP COLL BARDOLET http://www.collbardolet.com/Catala/Base.html [Consulta: 9.10.2007] GALERIA ANTIQVARIA http://www.antiqvaria.com/ [Consulta: 9.02.2008] Bibliografia addicional: VV.AA Pinturas en el Banco de Sabadell. Barcelona, 1981 GARCÍA-DIEGO, Lorenzo. Maestros actuales de la pintura y escultura catalanas, Autors Diversos COLL BARDOLET. Bilbao: Editorial la Gran Encicopedia Vasca. VV.AA. Josep COLL BARDOLET a Campdevànol. Opuscle. Editorial Caixa de Girona. Girona 1988. VV.AA. Josep COLL BARDOLET al Museu de Lluc. Opuscle. Publicacions Santuari Lluc. Mallorca 1989. Bennàssar, M. Influencia del baile popular mallorquín en en la pintura de COLL BARDOLET. Publicacions Santuari Lluc. Mallorca: 1997. CADENA, J. M. Imatges: Vint artistes catalans ART-85 S.A. Barcelona, 1986. GIRALT-MIRACLE, Daniel. J. COLL BARDOLET. L’Art, una realitat viscuda. Publicacions Santuari Lluc. Mallorca: 2000. IRIARTE, J. J. COLL BARDOLET. Carpeta fotogràfica Museu de Lluc. I. G. Viladot, S.L. Barcelona, 1990. IRIARTE, J. COLL BARDOLET, Experiències pictòriques, de la figuració a l’abstracció. Edició: Gràfiques l’Empordà, S.L. Girona, 2001. JANER MANILA, G. I Weiss, Dimitri. J. COLL BARDOLET, Guaixos, Aquarel·les i Dibuixos. Edició: Taller Gràfic Ramon. Palma, 1990. MANZANO, Rafael COLL BARDOLET. Editorial: L. Porcel. Barcelona 1977. OLIU, Mª Dolors COLL BARDOLET: L’home i la seva obra. Edició: Àmbit. Barcelona, 1986. RODRÍGUEZ AGUILERA,Cesáreo. COLL BARDOLET. Editorial Àmbit. Barcelona: 1980.

Collell Rosell, Josep (Vic 1920 ) Josep Collell neix el 1920 a Vic. Educat en el si d’una família de sastres vigatans establerts a la rambla de l’Hospital rep lliçons de dibuix de la mà del seu tiet polític, l’artista Llucià Costa, a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic. Exposa la seva obra, pictòrica encara, en els Salons organitzats pel grup d’artistes vigatans Els “8” que en un context academicista propi de la postguerra impulsa els referents culturals moderns. El 1950 creua l’oceà Atlàntic i ﬁxa la seva residència a Montevideo, a l’Uruguai, on a partir de la seva professió de torner mecànic i de la seva inquietud artística entra al Taller Torres-García el qual determina els fonaments de la seva trajectòria artística. S’introdueix en l’Universalisme Constructiu1 i l’ambient 1. Universalisme constructiu: Corrent estètic creat per l’artista uruguaià Joaquín Torres García, i desenvolupat en el llibre del mateix nom publicat el 1944. En ell es destaquen els aspectes metafísics de l’art. Teories resultants de totes las experiències anteriors del mestre, que reuneixen elements del neoplasticisme, el cubisme, el surrealisme, el primitivisme, l’art precolombí i de la famosa regla o proporció àuria, rescatada de la cultura àrab.

marcat per una concepció artística que pretén fondre la tradició de l’abstracció geomètrica europea i l’art primitiu precolombí. Aquestes dues tendències condueixen Collell, conjuntament amb l’escultor Gonzalo Fonseca, a endinsar-se en la ceràmica amb la clara voluntat de projectar la pintura constructivista. El 1952 una obra seva, un Crist, apareix en primera pàgina de la revista de literatura i art uruguaià El Bien Público, i se’n fa ressò també la premsa vigatana, que la lloa per la seva puresa, l’equilibri de formes i la serenitat que transmet. El 1955 neix el Taller de ceràmica Collell, endegat pel vigatà Josep Collell i la seva esposa Carme Cano. Ceramistes i pintors sorgeixen del Taller Collell que esdevé un referent indispensable en el panorama artístic d’Uruguai. Fins el 1960 les exposicions col·lectives i individuals de Collell estan lligades al Taller Torres-Garcia però posteriorment la seva obra és exposada a Montevideo i en d’altres mostres del país. El 1970 viatja per Europa i de retorn a Sudamèrica realitza tres murals ceràmics per l’Ambaixada d’Uruguai a Buenos Aires el 1982. Dos anys després tanca el taller ceràmic i retorna a la pintura sobre tela que s’evidencia en les tres darreres mostres de l’artista, a Vic el 1994, a Barcelona el 1996 i a Montevideo el 2001.

En la trayectoria artística de Josep Collell el cruce entre pintura y cerámica constituye un personal punto de encuentro del que ambas se nutren [...] También presente y pasado se funden en sus piezas en las que una tecnología cerámica propia muy esencial, enraizada en el arte precolombino, tan laboriosa y sutil como aparentemente sencilla vehicula una concepción formal propia de las inquietudes artísticas del sigo XX. Carme Collell

Fulletó d’una exposició a la Galeria Susany. Vic: 1994. AMF.

Fonts Documentals: COLLELL, Carme. “La pintura en la cerámica”, Revista Cerámica, nº 96, 2004. SELVA, Josep Mª. “El Cristo de Collell”, Ausona, nº 556, 1952. SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. Fonts orals : Carme Collell Blanco. Estiu 2007. Antoni Mª Sadurní Albañà, Estiu 2007.

Comas Bres, Lluís (Vic anys 1920 – Anys 70s ) L’escultor vigatà Lluís Comas neix al casc antic de Vic durant les primeres dècades del segle XX. Procedent d’una família vigatana relacionada amb el comerç de mobles, Comas té el taller d’imatgeria religiosa i d’altars al carrer de la Ramada amb ﬁns a tres operaris tallistes. La producció escultòrica de Comas i Bres no ha estat gaire extensa a causa de les circumstàncies personals de l’escultor. El 1929 participa al concurs per realitzar la Font de la Rambla del Carme de Vic i, tot i que guanya Pere Puntí, la seva escultura de guix “Juny”, al·legoria a l’agricultura, és conservada a la Universitat de Vic. Tot i això guanya el concurs per realitzar-ne els baix relleus els quals concep conjuntament amb Julià Fàbregas el mateix any. Un any després, el 1930, juntament amb el pintor Josep Tort, realitza una exposició a la Sala Bigas de Vic entre d’altres mostres individuals i col·lectives a la seva ciutat natal. Posteriorment exposa també en algunes exposicions de Primavera de Barcelona en les quals exhibeix la seva obra més enllà de l’entorn vigatà. El 1939 esculpeix el santoral de St. Vicent Ferrer façana de la ﬁnca nº 28 de la Plaça Major de Vic, a la balconada on uns 600 anys abans havia predicat el famós clergue. Lluís Comas mor a Vic pels volts de l’any 1970. La seva producció escultòrica ha estat molt variada pel que fa a tècniques i dimensions, atès que s’adaptaven als encàrrecs rebuts, producció cenyida sempre a uns cànons clàssic marcats per l’equilibri i el realisme serè. Tant talles com terracotes i escultures en bronze i guix van sortir del taller escultòric del vigatà Comas.

Escultures academicistes i classicitzants que sense descuidar els cànons establerts aconsegueixen transmetre aquest bon oﬁci serè de les obres de Comas presents als dominis públics.

Fonts Documentals: SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. FERRER, Mª Àngels. Catàleg d’escultura exempta. AMV. Fonts Orals: Antoni Mª Sadurní Albañà. Estiu 2007. Mariano Viñas Colomer. Estiu 2007.

Conill Orriols, Jacint (Vic 1914 – 1992) El pintor paisatgista Jacint Conill, conegut amb el sobrenom de “Cinto Conill”, neix a la Plaça Major de Vic el gener de 1914. Cursa classes de dibuix a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic però pictòricament és autodidacte. Viu a Vic, la seva apreciada ciutat nadiua, amb la seva família de tradició pastissera, on Conill es dedica professionalment a la pintura a l’oli, tasca que li és reconeguda i recompensada amb èxit a nivell local on gaudeix encara ara del prestigi obtingut en els seus anys més pròspers. L’any 1942 exposa per primera vegada a Vic i el 1946 realitza la primera exposició individual a Barcelona a la Sala Busquets. A Vic i a Barcelona i també a Madrid exposa gairebé ininterrompudament, fins i tot després de la seva mort, a les galeries vigatanes com la Sala Bigas o Articolor, recollint així una popularitat que el situen en una posició molt destacada com a artista genuïnament vigatà de les dècades de mitjans i finals del segle XX. Exposa també individualment en galeries comercials de Bilbao, València i Saragossa. Concorre a les Exposicions Nacionals de Barcelona dels anys 1942 i 1944, com també als Salons de Tardor de principis dels anys 50 de la mateixa ciutat. Té certa projecció a nivell nacional després d’haver participat a les exposicions Nacionals de Madrid, els anys 1945, 1948, 1950 i 1951, any en què és premiat amb la Primera Medalla. Jacint Conill Orriols mor l’abril de l’any 1992. Pintats des del l’estudi de la Plaça Major de Vic els olis i dibuixos a tinta de Jacint Conill tenen com a temàtica predilecte i principal la Plana, els racons i les masies de Vic sense ometre els paisatges plujosos pirinencs. Tarda d’hivern i Boira a la Catedral de Vic són títols que defineixen els paisatges emboirats de la Plana de Vic que transmeten cert lirisme bucòlic, lligat perfectament amb la seguretat i fermesa amb què l’artista ha plasmat melancòlicament la seva visió d’una realitat compartida per tots els vigatans. Influències del paisatgisme tradicional català de l’Escola Olotina i dels grans pintors paisatgistes postimpressionistes catalans com Mir o Tarrassó figuren a les pintures a l’oli de Conill, acompanyades de dibuixos i aquarel·les, presents algunes al Museu d’Art Modern de Barcelona pel fet d’ésser el primer a plasmar la boira omnipresent i característica de Vic.

La natura de Jacint Conill, tot i la seva innegable veracitat, té sempre un matís de melangia bucòlica, més perceptible en els paisatges emboirats de la Plana, com si l’artista ens convidés a la seva íntima meditació poètica davant les meravelles de la naturalesa. Joan Sunyol

Fulletó de la Sala Articolor. Vic: 1989. AMF.

Fonts Documentals: CASTELLNOU, Enric i SUNYOL, Joan. Fulletó sense peu d’impremta ni any d’edició. Anys 90. AMF. SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. VV.AA. “Sala Bigas”, La Gazeta de Vic. Juliol 1931. Fulletó Galeria El Carme sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 80. AMF. Fonts Virtuals: JACINT CONILL http://www.jacint-conill.net [Consulta: 10.9.2007]

Coromines Estrada, Àngel (Vic 1931 – St. Julià de Vilatorta 2007) Àngel Coromines neix a Vic el 1931. Estudia als germans Maristes, institució a partir de la qual exposa a Barcelona a principis dels anys 50 juntament amb altres artistes vigatans com Sadurní o Bofill. Professionalment establert a l’oficina del Banc Central de Vic i amb residència a l’entrada de Sant Julià de Vilatorta, Àngel Coromines pinta quan la feina li ho permet, és un pintor de diumenges que exposa regularment les seves obres sobretot en la galeria vigatana Articolor. Coromines mor el novembre de 2007, a l’edat de 76 anys. El paisatgista Àngel Coromines, profundament influenciat pels impressionistes francesos, és un virtuós de la llum i del color, habilitat que reflecteix en els seus paisatges que, amb temes rurals molt diversos de geografia catalana, situa la temàtica vigatana com a eix central de la seva producció.

Perfectament coneixedor de les llums, la seva paleta esdevé com una simfonia dels romàntics, quan a poc a poc, lentament els pinzells volen per la tela creant de nou allò que els seus ulls veuen.[...] Caminant incansablement, des de l’eixuta Castella a la verdor i suavitat del Pirineu, passant per la lluminositat del nostre Mediterrani, tot esdevé música en l’obra d’en Corominas. C.P.P.

Fonts Documentals: SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. Fulletó de la Sala d’Exposicions Muralles Pere IV, Vic, sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 50. AEV. Fonts Orals: Antoni Mª Sadurní Albañà. Estiu 2007. Carme Rosés Pou. Estiu 2007.

Cortés, Josep (Rellinars 1925) Josep Cortés neix a Rellinars, al Vallès Occidental, el 1925. Fill d’una família que s’instal·la a Vic durant la seva infantesa, assisteix a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic el 1941, on sota el mestratge dels professors Pere Puntí i Llucià Costa, s’inicia en el món de la creació artística. Compagina el dibuix en les seves hores lliures amb la dedicació a la decoració de mobles, Cortés fou un membre actiu de l’Agrupació d’Artistes de Vic des de 1945. És el 1946 quan Cortés exposa per primera vegada la seva obra en el primer Saló d’Els “8”, grup artístic i cultural que impulsa les arts plàstiques durant els anys 50, del qual n’és fundador. Comença així un ritme d’exposicions col·lectives arreu d’Osona: a l’Agrupació d’Artistes de Vic, a la Caixa de Pensions, a la Galeria Articolor... ﬁns que el 1980 realitza la seva primera mostra individual a la Galeria El Carme de Vic. Cortés viu a Vic, establert a la baixada de l’Araime, prop de l’església dels Dolors. L’obra de Cortés es basa en el dibuix a ploma i a canya on la tinta xina, negra per antonomàsia, deﬁneix sobre el blanc del paper les línies que són l’essència de l’obra de Cortés, a vegades acompanyades de suaus lluminositats de color que complementen el conjunt de les composicions rigoroses, detallistes i perfeccionistes en les quals la perspectiva juga un paper destacat. Amb una temàtica molt diversa on l’arquitectura de la ciutat de Vic i la Plana hi apareix amb importància, Cortés ha cristal·litzat amb les seves tintes de traç fort i decidit una realitat vigatana pròpia del segle XX .

Dibuixant molt atrevit en el traç que dominava molt la tècnica dels dibuixos amb tinta xina i que sempre plasmava els racons del casc antic de Vic. Antoni Mª Sadurní Albañà

Fonts Documentals: Fulletó d’una exposició a la Galeria El Carme sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 80. ACR. Fonts Orals:

Fulletó d’una exposició a el Carme Sala d’Exposicions.Vic: 1982. AMF.

Dosrius, Francesc (Vic 1929) El pintor paisatgista Francesc Dosrius neix a Vic l’any 1929. Estudia als Germans Maristes i posteriorment concorre a l’exposició d’Artistes Vigatans de l’any 1946 a la Sala Bigas. Exposa per vegada primera a Barcelona, a principis dels anys 50, en una mostra col·lectiva al Passeig de Gràcia juntament amb altres joves artistes vigatans com Sadurní o Coromines.

Fonts Documentals: SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes.

Espí Sivestre, Joan (Alcoi 1924) El pintor copista1 Joan Espí neix a Alcoi, València, el 1924. Es forma sota el mestratge del pintor Luis 1 Persona que copia l’obra d’un artista

Gordillo a Badajoz, artista que l’introdueix al panorama artístic. El 1952 s’estableix al casc antic de Vic a causa de la seva visita a la ciutat mentre compleix el servei militar. Realitza restauracions d’importants obres antigues, sobretot del Segle d’Or espanyol, i treballa com a copista reproductor de quadres emblemàtics dels grans museus estatals, entre ells el Museo del Prado de Madrid. Aquestes restauracions l’han influenciat profundament fins al punt d’adoptar la temàtica floral com a predilecta. La perfecció tècnica del plenament vigatà Joan Espí va lligada a un realisme de reminiscències arcaiques que determinen i caracteritzen les obres, realitzades gairebé sempre amb pintura a l’oli, des de la seva residència al carrer de Sant Sadurní de Vic.

Cal destacar les seves ﬂors, algunes potser inclús producte de la seva imaginació per la perfecció formal i envoltades sempre d’un arcaisme realista.

Fonts Documentals: Fulletó Galeria El Carme sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 80. ACR. Fonts Orals: Carme Rosés Pou. Estiu 2007. Antoni Mª Sadurní Albañà. Estiu 2007.

Fulletó d’una exposició de Joan Espí, Sala d’Exposicions.Vic: 1982. AMF.

Estrada Vilarrasa, Albert (Vic 1934) L’aquarel·lista i editor Albert Estrada neix a Vic el gener de 1934. Estrada Vilarrasa es forma a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic i s’introdueix a la pintura gràcies al mestre “Cinto Conill”. Posteriorment segueix pintant a l’Agrupació d’Artistes de Vic i clou l’aprenentatge artístic a l’Escola Taller d’Art de la Diputació de Tarragona. Establert a Sabadell Estrada Vilarrasa es dedica en primer lloc a la gerència d’una bòvila osonenca, seguidament a la construcció i definitivament al món editorial com a promotor i director d’una editorial de prestigi i de culte que ha editat revistes internacionals com Ars Prhaestórica i Aula Orientalis i d’altres publicacions artístiques i de bibliòfil. Tot i no dedicar-se plenament a l’art Albert Estrada manté una intensa activitat pictòrica, des de la primera exposició a principis dels anys 70 a la Sala Sira de Barcelona, amb la qual inicia un intens ritme expositiu que l’ha conduit a exposar individualment en més de vint-i-cinc ocasions arreu de Catalunya. Destaquen les mostres realitzades a Vic i Barcelona, com també arreu d’Espanya en unes deu ocasions entre les quals trobem les mostres de Madrid. La seva obra s’ha difós internacionalment també, en exposicions arreu dels països europeus, als EE.UU i Guatemala. Ha obtingut diversos diplomes i medalles en reconeixement de la seva tasca com la Medalla d’Honor del Concurs Nacional d’Aquarel·listes de Catalunya i dues monografies, com a mínim, estan dedicades a l’artista vigatà. Curiosament, Estrada figura de protagonista del curtmetratge Arte y Magia de la Acuarela realitzat el 1981. Des de l’any 1995 Albert Estrada ha dut a terme una labor diplomàtica, exercint d’ambaixador de l’estat d’Eslovènia a Barcelona arrel d’una exposició realitzada a Ljubljana, capital d’Eslovènia. La pintura, les litografies i els gravats formen part de la producció artística d’Estrada Vilarrasa. Tanmateix les seves aquarel·les destaquen pel realisme preciós i minuciós amb subtils transparències que confereixen una característica llum tènue, nítida i delicada a les composicions tractades. Les seves obres representen una visió de l’aquarel·la fortament influïda per l’obra de Turner i per la tradició aquarel·lística anglesa, que li confereixen un estil personalíssim quan tracta els temes vigatans que ocupen un lloc protagonista en el conjunt de la producció pictòrica d’aquest artista de casa nostra.

La importancia de su técnica se fundamenta en que ha superado el tradicional contraste de la acuarela con el blanco del papel para desarrollar una técnica que corre paralela al óleo. La opacidad con que resuelve las pinceladas, la yuxtaposición del color sin que haga las típicas aguadas, convierten a Albert Estrada en un renovador de esta técnica. Francesc Miralles

Fulletó d’una exposició a la Galeria d’Art Susany. Vic: anys 90. AMF.

Fonts Documentals: MIRALLES, Francesc. “Un renovador de la acuarela”. Retall d’un Periòdic català. V.V.A.A Diccionari Ràfols. Fulletó Galeria El Carme sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 80. AMF. Fonts Orals: Antoni Mª Sadurní Albañà. Estiu 2007. Fonts Audiovisuals: “Entrevista a Albert Estrada Vilarrasa”, En Profunditat. Vic: 9 TV, novembre 2007.

Font Sellabona, Josep (Vic 1925) Josep Font Sellabona neix a Vic el 1925. La seva formació pictòrica s’inicia a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic i finalitza en centres d’ensenyança pictòrica de Barcelona, Londres i París. Esportista aficionat, Font Sellabona comença restaurant capelles i alternant la pintura de cavallet amb la dedicació a la publicitat, té temps també per concórrer a concursos de cant. Aprèn a tocar la guitarra i col·labora en la fundació d’Els “8”. Conegut extensament com a pintor cantant, comença a recitar en emissores locals vigatanes on cantava Tangos, “Corridos mejicanos” i cançons napolitanes. Encetats els anys 50 es trasllada a Londres, on treballa en la decoració d’un hotel i on realitza un encàrrec per a una decoració del zoo. A Anglaterra cursa lliçons de pintura i col·labora en un programa d’art en la televisió anglesa. L’any 1955 s’estableix a París on estudia els grans mestres de la pintura al Louvre amb la Societé Amis du Louvre. Tres anys més tard, el 1958, de retorn a Vic, recull èxit i reconeixement després d’haver treballat a la ràdio, fins i tot és conegut amb el sobrenom de “Trobador de Catalunya”. De l’anomenada Nova cançó catalana Font Sellabona n’és un dels precursors. Ha gravat més de 12 discs i és l’autor de la cançó “Mercat del Ram”, tan popular a Vic. Participa en multitud de certàmens locals dels quals n’ha obtingut premis destacats que l’acrediten com a reconegut pintor. Viu també a Màlaga, Andalusia, on cantant i pintant participa en el film alemany Galopando i és finalista del Premi Internacional de Marbella Homenaje a Picasso. El 1956 és l’any de la seva primera exposició a Figueres que va seguida de mostres a diverses galeries de capitals catalanes com Sabadell, Terrassa, Barcelona, Lleida i per damunt de totes les localitats és a Vic, la seva ciutat natal, on la producció pictòrica ha estat més difosa i coneguda. L’obra de Font Sellabona, marcada per la constància i el lliurament de l’artista a la seva tasca, s’emmarca en el paisatgisme tradicional català amb influències d’Isidre Nonell en la temàtica popular de la classe baixa (rodamóns, gitanes...), que també conrea el pintor vigatà. Les escenes costumistes de la vida comarcal catalana figuren també com a tema en una obra realista on la pinzellada, el dibuix serè i la intensa lluminositat en són els principals elements expressius.

Cada llenç de Font Sellabona és com una finestra oberta, a través de la qual es pot observar l’infinit amor que aquest gran artista sent per tot el que li envolta. http://www.fontsellabona.com/cat/biografia.php

Fulletó d’una exposició a El Carme Sala d’Exposicions.Vic: 1982. AMF.

Fonts Documentals: SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. Retall de premsa sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 70. AMF. Fulletó de la Galeria El Carme sense peu d’impremta ni any d’edició. Anys 80. ACR. Fonts Orals: Antoni Mª Sadurní Viñes. Estiu 2007. Fonts Virtuals: FONT SELLABONA http://www.fontsellabona.com/ [Consulta: 19.03.2008]

Furriols Bansells, Joan (Vic 1937) Joan Furriols neix a Vic el 1937, en plena guerra civil espanyola. Nascut a la Plaça Major de Vic es forma artísticament a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic, institució a partir de la qual s’introdueix al panorama artístic i cultural vigatà. Tot i que es dedica professionalment al negoci familiar, la coneguda ferreteria que porta el seu nom abans localitzada la Plaça Major de Vic, Furriols sempre ha conviscut amb inquietuds artístiques i culturals que es materialitzaren en la col·laboració en el grup artístic vigatà Els “8”, com també en la conseqüent creació de la innovadora revista local Inquietud. Format també a Barcelona, Furriols assumeix la modernitat i l’avantguardisme de la mà dels seus mestres i amics Tàpies, Tharrats i Vilacases. És a la capital catalana on realitza xerrades i conferències sobre art i avantguardisme, al Cercle Mailloll, a l’Institut Francès i al Club 49, com també concorre al Saló d’Octubre integrat a la Biennal Hispánica de Arte dels anys 1955, 56 i 57. Furriols es dedica a l’art en les seves hores lliures i difon la seva obra a partir de la dècada dels 80 principalment. Amb un ritme expositiu no intens sinó constant que l’ha portat a exposar a Girona, Tortosa, Lleida, Barcelona i sobretot a la seva ciutat natal, per igual en institucions públiques com en galeries d’art, com ara Sadurní Galeria d’Art. El 1996 realitza una obra pública a Vic i el 2007 la seva tasca és reconeguda amb una exposició retrospectiva organitzada per l’Ajuntament de Vic acompanyada de la publicació de la monograﬁa de Joan Furriols. L’obra de Furriols és una opció personal i artística singular que, inﬂuïda per l’informalisme i sobretot el minimalisme, l’ha conduït a una abstracció geomètrica on l’escultura i la pintura s’entrecreuen. Descontextualitzant l’objecte metàl·lic en la majoria d’ocasions, aquest és tractat plàsticament d’una forma subtil com pintant-lo o manipulant-lo. Els colors foscos com el negre destaquen en la seva obra, que adquireix solemnitat i serietat austera en composicions on l’ordenació dels objectes té un paper clau sense oblidar, però, les èpoques en què el paper o la fusta manipulades, o sigui el material, esdevenien el protagonista de l’obra. Obra que l’ha conduït a representar, juntament amb Josep Mª Selva, l’avantguardisme més radical a la ciutat de Vic als primers anys de la segona meitat del segle XX.

Extrets del context familiar o de descobertes fortuïtes, i òbviament desprovistos de connotacions descriptives, Furriols s’apropia d’uns objectes artísticament banals [...] Són una síntesi mitjançant la qual pretén atrapar i expressar a nivell formal, ideològic i sensible la resposta que produeixen en un pintor. Rosa Queralt

Fulletó d’una exposició a Sadurní Galeria d’Art. Vic: 1995. AS.

Fonts Documentals: MITRANI, Albert. i altres. Joan Furriols. Pensar amb l’espai. Vic: Eumo Editorial, 2007. Fulletó de Sadurní Galeria d’Art sense peu d’impremta ni any d’edició. Anys 90. AS. Fonts Orals: Antoni Mª Sadurní Viñes. Estiu 2007. Anna Palomo Chinarro. Estiu 2007.

Garreta Sabadell, Lluís (Vic 1910 – principis dels anys 80) Lluís Garreta, artista artesà en treballs artístics en metalls, neix el 1910 a Vic. Des del si d’una família dedicada a l’artesania, concretament a la realització d’olles de coure típiques de la les masies osonenques, Garreta s’introdueix en els treballs artístics en repujats en metalls, com el coure o l’estany. Amb el suport i impuls del Dr. Junyent el 1940 exposa per primera vegada i obté la Medalla de Plata i Diploma a la seva ciutat nadiua. La seva tasca és reconeguda també amb el Premi del Centenari de Jaume Balmes, amb el Diploma d’Honor en l’Exposició Regional d’Artesania de Barcelona, de Sabadell i de Manresa i també és premiat en el Concurs Provincial de Barcelona de principis dels 50. Mencions i premis que corroboren la popularitat i qualitat de l’obra de Lluís Garreta Sabadell. Mor a Vic, en la seva residència a la carretera de Roda, a principis dels anys 80. La seva obra és extensa i ha estat difosa per bona part del territori català, com les dues creus forjades per a l’església de Santa Anna de Barcelona. Tanmateix és a Vic on es conserva la major part de la seva producció, en la qual destaca el Sant Crist penjat sobre l’altar de la catedral.

L’artesania del ferro i la forja esdevé art i virtuosisme havent sortit del taller de Garreta que va més enllà del decorativisme i del funcionalisme el els treballs metàl·lics.

Fonts Documentals: SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. Fonts Orals: Antoni Mª Sadurní Albañà. Estiu 2007.

Goula Rota, Ramon (St. Hipòlit de Voltregà 1912 – finals s. XX) El cartellista, dibuixant i aquarel·lista Ramon Goula neix a St. Hipòlit de Voltregà, poblet de la plana de Vic, l’any 1912. Es trasllada a Vic el 1926 i ingressa a l’Escola Municipal de Dibuix, on es forma pictòricament sota el mestratge de Llucià Costa i Pere Puntí. En els anys de la seva joventut, Goula adquireix fama i elogis ja que cada setmana dibuixa de manera molt original la pissarra que anuncia les ballades de sardanes organitzades per l’Agrupació Sardanista de Vic. Estudia també a l’Escola de la Llotja de Barcelona, ciutat on s’estableix, de la mà dels mestres Francesc Labarta i Martínez Surroca. Amb la guerra civil espanyola el cartellisme esdevé una faceta artística molt important en la qual Ramon Goula excel·leix i obté els primers premis vigatans els anys 1935 i 1936. Un cop acabada la guerra, continua especialitzat en el cartellisme i guanya premis arreu de Catalunya (a Reus, a Mataró, a Balaguer, a Granollers i a Barcelona). Durant els anys 50 Goula, que resideix a Barcelona però que segueix vinculat a Vic, s’inicia en l’aquarel·la i exposa individualment a Vic i a Barcelona principalment, però també arreu dels Països Catalans, a Madrid i a València. Ramon Goula i Rota mor a finals del segle XX a Barcelona. Els cartells de Goula es caracteritzen per una lectura directa i simple, pròpia de la publicitat, acompanyada d’una pulcritud extrema i d’una perfecció i elegància en el dibuix que magnifiquen l’originalitat en la composició. En la producció d’aquarel·les, de temàtica paisatgística indiferentment urbana o rural, destaca també l’equilibri de la composició i la seguretat en el dibuix on les transparències dels colors revelen l’estil depurat de l’artista.

La agilidad en la factura va de la mano del acierto en las transparencias y los reﬂejos en las aguas portuarias. Aún siendo urbanos la mayoría de sus paisajes, no desdeña el paisaje rural, que trata con idéntico resultado. Celebro ver al acuarelista de Vic tan depurado y en buena forma. Antonio del Castillo 1974

Fonts Documentals: SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. V.V.A.A Diccionari Ràfols. Retall de premsa sense peu d’impremta ni any d’edició. Vi: Anys 70. AMF. Fonts Orals: Antoni Mª Sadurní Albanyà. Estiu 2007.

100

Grau Viladrich, Conxita (Vic 1934 - 2006) Conxita Grau neix a Vic el 1934. Tot i destacar en el dibuix de petita, no va ser fins més tard, entrada ja en l’edat adulta que la mestressa de casa deixa pas a l’artista nata i s’inicia així en el món de la pintura de la mà del mestre i pintor Xandri pels volts dels anys 80. Membre activa de l’Associació d’Artistes “El Cloquer” exposa col·lectivament arreu d’Osona i de Catalunya i també en mostres individuals a Vic, Manlleu i Torelló. La seva obra, present en les col·leccions de l’Ajuntament de Vic i de l’Abadia de Montserrat, també ha estat exposada a Portugal i a alguns Salons Internacionals de França. Després d’una trajectòria compartida per l’àmbit familiar i l’artístic, Conxita Grau i Viladrich mor el 2006. Un any després s’inaugura l’exposició pòstuma a la Cabanya del Castell de Montesquiu que presenta l’obra finalitzada de l’artista vigatana. El dibuix és un domini assolit per Conxita Grau, la qual ho demostra en una producció artística on la figura humana, protagonitzada pel gènere femení en repòs, hi té una importància cabdal. Amb una gamma cromàtica marcada per la suavitat sense estridències, la pinzellada solta i els traços de pastel dissolt en el paper determinen el contrast entre la tranquil·litat de la persona i el dinamisme de l’obra de Grau.

Els pastels de Grau ens mostren uns racons dels paisatges i camins que plens de moviment denoten una assumpció total dels efectes de la llum en l’artista.

Fonts Documentals: Fulletó de la Exposició al Parc del Castell de Montesquiu. Març de 2007. Fonts orals: Ramon Cunill Grau. Primavera 2008.

Fulletó d’una exposició a El Carme Sala d’Exposicions Vic: 1990. AMF

101

Gros Pujol, Lluís (Vic 1927) Pintor paisatgista nat a Vic el 1927. Educat en el si d’una família amb una llarga tradició artística, Lluís Gros estudia a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic sota el mestratge de Puntí i de Julià Fàbregas. Posteriorment estudia a l’Escola Massana a Barcelona i rep també lliçons de dibuix en algunes acadèmies barcelonines, com l’Acadèmia Baixas de Barcelona. El 1965, després d’haver exposat en diverses mostres col·lectives a la seva ciutat nadiua, realitza la seva primera exposició individual a Vic i posteriorment exposa en diverses capitals catalanes entre les quals destaca Olot i Barcelona. Mentre és mestre de dibuix a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic i del grup “El Cloquer”, Lluís Gros exposa en més de sis ocasions a Vic i presenta la seva obra a un públic local que acull positivament la seva proposta pictòrica. Els paisatges a l’oli de Lluís Gros representen indrets catalans en plena llum del dia on els colors se’ns presenten amb la màxima claredat i força, fet que denota la inﬂuència dels mestres paisatgistes catalans com Joaquim Mir. Sense oblidar les làmines pintades amb rotuladors, els bodegons i els temes de ﬂors també ocupen un lloc important en la temàtica de Gros i completen un conjunt d’obres tradicionals d’aquest artista fortament lligat a la seva ciutat.

Els seus temes preferits són els paisatges a plena llum, pintats amb colors directes, lleugerament atenuats pels complementaris que donen a la seva obra un sentit d’harmonia i força. Andreu Miquel Dorca

Fonts Documentals: MIQUEL DORCA, Andreu. Fulletó sense peu d’impremta ni any d’edició. AEV. SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. V.V.A.A Diccionari Ràfols. Fulletó sense peu d’impremta ni any d’edició. AMF. Fonts Orals: Mn Gros Pujol. Estiu 2007.

102

Ibars Costafreda, Isidre (Bellvís 1900 – Vic abans de 1996) Isidre Ibars neix a Bellvís, Pla d’Urgell, el gener de 1900. El seu germà Edelmir obre una barberia a Vic el 1916 que tanca tres anys després, i Isidre, seguint l‘exemple del seu germà, entra a treballar a la barberia Bayot de Vic el 1919, sis anys abans de casar-se amb Honorisa Esquer i d’obrir la seva pròpia barberia al carrer de Gurb, a principis dels anys 30. S’inicia des de jove en el dibuix, prenent notes contínuament, però no és fins després de casar-se que Ibars s’inicia en l’escultura sota el mestratge de l’escultor vigatà Lluís Comas. Dedicat a esculpir durant les hores lliures i exposant la seva obra a la pròpia barberia, aquesta adquireix una fama especial tant gràcies a la cortesia i l’amable conversa cultural d’Isidre com a l’exposició de les seves particulars escultures animalístiques d’una qualitat tècnica i artística excepcional i singular a Vic. Exposa amb poca freqüència, però amb gran èxit i és premiat en tres ocasions en exposicions vigatanes al llarg dels anys 50. Isidre Ibars mor humilment a Vic i és homenatjat l’any 1996 amb una exposició pòstuma a la Llotja del Blat de Vic que reconeix la genialitat i la singularitat, poc reconegudes en vida, d’aquest artista d’adopció vigatana. Les escultures i talles de boix d’Ibars, de temàtica sobretot animalística en particular de cabres i d’isards en moviment, destaquen per la seva perfecció tècnica, la vitalitat i la immediatesa que transmeten a l’espectador. El dibuix a ploma és l’altra faceta artística que tracta multitud de temes com persones, animals, edificis, paisatges... Dibuixos conservats en il·lustracions de volums com La Història de Sta. Clara de Queralt, també en centenars de pàgines de notes ràpides i en altres làmines que són un testimoni de la memòria gràfica i l’apassionada afició d’Ibars per la creació artística.

Dotat d’una prodigiosa memòria gràﬁca, reproduïa i immortalitzava els moviments i els gestos, per increïbles que fossin, dels animals, dotant així les seves ﬁgures de vida, en un prodigi de plàstica i ritme. Joan Sunyol

Fonts Documentals: SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. SUNYOL, Joan. “Isidre Ibars i Costafreda”. Revista Vic. Vic: 1996. Pàg. 39-42. SUNYOL, Joan. “Isidre Ibars Costafreda. Exposició antològica de dibuixos i escultures.” Fulletó Llotja del Blat. Vic: 1995. SUNYOL, Joan. Personatges i tipus populars de la ciutat de Vic i de la Plana (segona part). Editorial El Carme. Vic: 1984. Pàg. 56. Fonts Orals: Carme Rosés Pou. Estiu 2007.

103

Fulletó d’una exposició a La Llotja del Blat, Vic: 1995. AMF.

104

Isern Puntí, Pere (Vic 1931) El pintor Isern Puntí neix a Vic el setembre de 1931. Es forma a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic i continua estudiant Belles Arts a Barcelona a l’Escola Superior de Sant Jordi, on obté una beca per concloure la seva formació a Segòvia i a d’altres capitals europees. Dedicat a la pintura a l’oli i a l’aquarel·la representant gairebé sempre paisatges de la geograﬁa catalana, Isern Puntí, establert a Vic, viu plenament per l’art amb una voluntat de treball i una vocació envejables mentre treballa de professor a l’Escola de Dibuix. Exposa individualment i col·lectiva arreu d’Espanya en ciutats com Madrid, Segòvia, Bilbao o Valladolid, tot i que el gruix de la seva carrera artística transcorre a Catalunya amb exposicions també a galeries de tot el Principat, com Barcelona, Olot i ,més que a cap altre lloc, a Vic, la seva ciutat nadiua on resideix, a la galeria El Carme i prèviament a la Sala Articolor. Tot i que la seva producció artística es basa en les aquarel·les i en menor grau en les teles a l’oli, Isern Puntí és conegut també per les seves pintures murals que decoren l’església de l’Àngel Custodi, a Barcelona, una església de L’Hospitalet de Llobregat, diversos locals públics, despatxos i establiments comercials com la farmàcia Urgell de la Rambla de l’Hospital de Vic. Les obres pictòriques d’Isern Puntí es caracteritzen pel rigor expressiu, la puresa i seguretat que ens conﬁrmen la vitalitat i la dedicació de l’artista a les arts plàstiques.

Reproducción del paisaje pulcro y sencillo trasplante de motivos naturales al papel, logrando bellas calidades de cuidado efecto, pues domina la técnica del aguada. Isern Puntí capta evocadores rincones de la geografía catalana. José Vallés Rovira

Fonts Documentals: BRUGULAT, Pere. Fulletó d’una exposició sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 80. AMF. SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. Carpeta de dibuixos, “Dibuixants d’Osona: Isern Puntí”, Galeria El Carme, sense peu d’impremta ni any d’edició. Anys 80, 90. ACR. Fulletó de la Galeria El Carme sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 80. AMF.

105

Macià Cassany, Antoni (Vic 1918 – ? ) El singular escultor ceramista Antoni Macià neix a Vic el desembre de 1918 al carrer de Sant Francesc, conegut amb el sobrenom de “La Calla”. Conrea la seva vocació artística innata i indòmita amb els mestres Pere Puntí i Llucià Costa a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic, treballant també en una fàbrica de mosaics on s’inicia en el coneixement del fang. Es trasllada a Barcelona on cursa Belles Arts a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi mentre treballa al taller de Frederic Marès, dedicat a la restauració dels sepulcres de Poblet, i més tard al taller de Josep Clarà. Mentre treballa en la construcció de l’hotel de Cap Sa Sal, Macià descobreix l’Empordà, indret adequat per a la necessitat de llibertat d’un inconformista asocial com ell. Casat amb Josefa Rovira s’instal·la a Regencós, racó inhòspit entre Pals i Palafrugell, tot i que abans està una temporada a Sa Tuna i a Pals, on no troba la tranquil·litat i l’aïllament que anhela. La família Macià s’ha construït la seva llar, amb garatge, galliner i taller que satisfan la seva personalíssima concepció estètica amb una arquitectura sotmesa a la ceràmica artística. La casa és semblant a un iglú amb ﬁnestres triangulars. Macià hi ha construït i modelat els seu somnis que prenen forma en pedra, ciment, fang i guix i crea escultures de ceràmica que estan ofertes als visitants, sobretot estrafolaris testos i altres creacions no tan comercials. L’obra de Macià reﬂecteix la vitalitat, la modernitat i el ritme explosiu present en la immensa diversitat de formes que adquireixen les seves creacions. Obres que se’ns presenten com una producció mestissa, que mesclen la ceràmica amb l’escultura i l’arquitectura més futurista en la qual destaca l’indiscutible predomini del color blanc.

Es dedica als seus somnis de pedra i de ciment, de guix i de maons, en una concepció personalíssima de les estructures, que projecta i executa amb una fantàstica diversitat de formes, on la solidesa de l’arquitectura suporta el ritme i l’èxtasi de l’escultura.[...] Escampa per la plana empordanesa el ramat dels seus somnis i de les seves visions, convertits en estructures i habitacles, i , de tant en tant, una ﬁgura del més bell classicisme mediterrani. Joan Sunyol

Fonts Documentals: CASERO, Just M. “Piedra e incorrección. Un rincón diferente entre Pals y Palafrugell”. Retall de Premsa. Anys 70. AEV. SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. SUNYOL, Joan, “L’Escultor Antoni Macià i Cassany”. Revista Vic. V.V.A.A Diccionari Ràfols.

106

Mas, Josep (Tona 1935 – Vic 2005) El pintor paisatgista Josep Mas neix a Tona el 1935. Format de manera autodidacte, és membre fundador d’”El Cloquer”, grup d’artistes d’Osona. Professionalment establert a la pelleria Colomer Munmany, s’inicia en la pintura en les seves hores lliures i finalitza la seva trajectòria professional abocant-se al món de l’art. Exposa en diverses ocasions en capitals espanyoles, però és a les galeries de Vic, com la sala Articolor o El Carme, on fonamentalment exposa la seva obra. Després de pintar extensament els paisatges de la plana de Vic Josep Mas es trasllada a Vilanova de Sau i posteriorment a Setcases, al Pirineu, on planta el seu cavallet i plasma els entorns de muntanya que es presenten davant seu amb una suavitat que es diferencia pel tractament dels grisos que profundament s’endinsen en la tela. De retorn a Vic, s’estableix al carrer Sant Pau, on mor l’any 2005. Mas conrea l’aquarel·la, el pastel, el carbonet, l’acrílic, el rotulador i principalment l’oli, que en algunes ocasions el condueixen a endinsar-se tímidament en l’abstracció. Aquestes tècniques són només l’eina a través de la qual l’artista aconsegueix que el color defineixi els paisatges osonencs i catalans que són l’essència de la seva obra en la qual la finor i les masses de colors freds hi tenen un paper destacable.

El colorido de Josep Mas es fuerte y denso, compacto de materia, con predilección por los briosos contactos entre ocres y azules, entre la suntuosidad parda de las tierras y el despliegue nítido de los cielos. Leopoldo Rodríguez Alcalde 1976

Fonts Documentals: MIQUEL DORCa, Andreu. Fulletó Sala d’Exposicions Muralles Pere IV. Vic: Abril 1974. AEV. MONTAÑÀ, Ramon. Fulletó d’una exposició en una Sala vigatana sense peu d’impremta ni any d’edició. Anys 80. AMF. V.V.A.A Diccionari Ràfols.

107

Fulletó d’una exposició a Pericas Galeria d’Art. Vic: 1996. AMF.

108

Miquel Dorca, Andreu (Barcelona 1941) Andreu Miquel Dorca neix a Barcelona el desembre de 1941. Dos anys més tard la seva família fixa la seva residència a Olot. Es forma artísticament en classes de dibuix sota el mestratge de l’escultor Lluís Carbonell i seguidament a l’Escola d’Arts i Oficis d’Olot, amb Juli Batallé com a professor. El 1961 forma part del grup “Doll Art”, grup d’artistes joves que es donen a conèixer en exposicions conjuntes. L’any següent, el 1962, Dorca és premiat en quatre ocasions a Olot i a Girona i així consolida la seva figura com a pintor. Fixa la seva residència a Vic i enceta l’etapa vigatana de la seva trajectòria. Es dedica durant una època a la realització d’imatgeria religiosa en el taller familiar de Vic i realitza també crítica d’art. Exposa regularment a la sala Articolor, on el 1965 inaugura la seva primera exposició individual, realitza mostres també a Manlleu i a la galeria d’Art El Carme de Vic. Les seves aquarel·les són presents a les parades d’artistes de la plaça del Pi de Barcelona i del Mercat de Vic. Les aquarel·les de Miquel segueixen la tradició paisatgística catalana, assumint però els entorns de la nostra plana com a tema predilecte, sense oblidar les marines que en global defineixen a Dorca com un aquarel·lista d’ofici.

Fonts Documentals: Fulletó d’una exposició a la Galeria El Carme sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 80. ACR. Fonts Orals: Mariano Viñas Colomer. Estiu 2007. Antoni Mª Sadurní Viñes. Estiu 2007.

109

Montanyà Salvans, Ramon (Prats de Lluçanès 1942 – Vic 2006) L’advocat, polític, intel·lectual i pintor Ramon Montañà neix a Prats de Lluçanès, a l’oest de la comarca d’Osona, l’abril de 1942. Format artísticament de forma autodidacta, Montanyà es dedica intensament a la pintura en el seu temps lliure entrat ja en l’edat adulta. Es llicencia en Dret a Saragossa i estableix el seu despatx a Barcelona fins el 1969 que s’instal·la a Vic. Tres anys més tard es casa amb Montserrat Riera, la mare de la seva filla Marta. Vigatà d’adopció i de cor, serveix en diversos càrrecs polítics entre els quals destaca el d’alcalde de Vic entre 1979 i 1987, en què recupera la Universitat de Vic i potencia les arts i la cultura prioritzant la conservació de l’antic patrimoni urbanístic de Vic; exerceix també en altres càrrecs polítics. No és fins el 1990 quan emprèn la seva activitat pictòrica amb regularitat creixent, pintant principalment a Font de Martí, la seva finca de Vilanova de Sau. Apassionat de la música i la literatura, Montanyà comença a divulgar la seva obra i exposa els seus olis per la comarca osonenca com també a la galeria Altarriba Art de Sitges. Posteriorment segueix exposant regularment a Vic, on resideix, sobretot a Sadurní Galeria d’Art. Ramon Montañà mor el 2006. Un any després l’Ajuntament de Vic li dedica una la publicació de la monografia Ramon Montañà, Pintura Essencial, volum que recull la vida i gairebé tota l’obra d’aquest tan destacable personatge vigatà. Fortament influenciat pel paisatgisme agrícola castellà d’Ortega Muñoz i Benjamín Palencia, les teles de l’entusiasta Montanyà han esdevingut una innovadora i característica representació de la plana de Vic i d’Úmbria, motiu temàtic recurrent en la seva obra. Les obres, generalment de mida petita, amb gamma cromàtica de tons suaus que es repeteixen i el caracteritzen, juntament amb la plasticitat pastosa dels paisatges rurals, són els elements protagonistes de la producció artística del creador, que es conserven principalment en col·leccions particulars vigatanes.

No és un pintor d’efectes ni d’anècdotes, el seu objectiu últim és la plasmació del paisatge absolut. [...] es paisatges originaris només li són referencials, fruit d’un paisatge que gradualment interioritza i que ha ﬁxat només sobre esquemàtics apunts de camp. Anna Palomo

110

Fulletó d’una exposició a Sadurní Galeria d’Art. Vic: 2000. AS.

Fonts Documentals: PALOMO, Anna. “i altres”. Ramon Montanyà. La pintura essencial. Barcelona: Editorial Galerada, 2007. SUNYOL, Joan. Fulletó de la Carpeta editada per Galeria El Carme. Vic: 1981. V.V.A.A Diccionari Ràfols. Fonts Orals: Antoni Mª Sadurní Viñes. Estiu 2007.

111

Pagespetit Estrada, Josep (Vic 1931) L’aquarel·lista i pessebrista Josep Pagespetit neix a Vic el març de 1931. Estudia a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic i amplia els seus coneixements artístics freqüentant el Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona. Ingressa com a professor de dibuix a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic i en paral·lel es dedica també professionalment a l’aquarel·la mentre treballa amb traça, durant la seva joventut, a la sabateria artesanal familiar, instal·lada al carrer de la Fusina de Vic. A partir de mitjans dels anys 60 exposa en vàries ocasions a capitals espanyoles com Oviedo, Saragossa, Cadis o Madrid però és a Vic on ha difós principalment la seva obra, que exposa a Sadurní Galeria d’Art i a la sala Articolor. A principis dels anys 80 Pagespetit s’estableix a Tavèrnoles on es dedica íntegrament a pintar i a construir minuciosament extraordinaris pessebres, verdadera passió i vocació de l’artista, reconeguda públicament amb l’obtenció del títol honorífic de Mestre Artesà de pessebres l’estiu del 2007. L’obra de Pagespetit evoluciona a partir del dibuix a llapis, passant pel dibuix a ploma per arribar a l’aquarel·la, tècnica amb la qual aconsegueix una perfecció singular a Osona i denota l’assumpció del concepte impressionista de l’instant de llum i del plein air. Amb interiors que s’obren a altres espais a través de finestres i portes, l’aquarel·lista juga amb la perspectiva i les inflexions de la llum i és quan l’íntima i serena lluminositat transmet la fascinació solitària que sent l’artista, que plasma la seva percepció de la ciutat de Vic i els interiors de les seves esglésies.

El pintor la veu [la catedral de Vic] com un gran espectacle de llums i reﬂexos. La catedral no li demana res al pintor, és eternitat i l’artista no fa altra cosa que plasmar el temps immòbil de la presència arquitectònica; hi ressonen passes i cadències antigues, s’adverteixen fulgències sertianes, però la limpidesa de l’aire i l’atmosfera inabastable fan de l’interior de la catedral pintada per Pagespetit un espai unitari ﬁlat de seda, de seda d’or i de sol. Mª Àngels Ferrer 1994

112

Fulletó d’una exposició a Sadurní Galeria d’Art. Vic: 1999. AS.

Fonts Documentals: FERRER, Mª Àngels. Fulletó d’una exposició a Sadurní Galeria d’Art. Vic: 1994. AS. PASCUAL, Vicenç. Fulletó d’una exposició a Sadurní Galeria d’Art. Vic: 1999. AS. PUIG, Pere. Fulletó d’una exposició sense peu d’impremta ni any d’edició. AMF. Fonts Orals: Antoni Mª Sadurní Albanyà. Estiu 2007. Teresa Pagespetit Nicolau. Tardor 2007.

113

Pous Font, Josep (Vic 1917) El pintor paisatgista Josep Pous neix a Vic l’any 1917. Pous Font es forma a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic de la mà de Llucià Costa i seguidament amb Josep Mª Vilà Cañelles i Ceferino Olivé, els quals es reuneixen periòdicament a la Merceria Pous per fer tertúlies entranyables on hi acudeixen personalitats de l’àmbit cultural de Vic. Dedicat professionalment a la coneguda Merceria familiar de la plaça del Pes de Vic, Pous Font cultiva la pintura quan la seva feina li ho permet, establert a la carretera de Roda. Premiat en alguns certàmens, exposa per primera vegada la seva obra a Santiago de Compostela el 1942 i continua participant en exposicions individuals i col·lectives a la Sala Bigas de Vic al llarg dels anys 40 i 50, a Barcelona a la Sala Rovira i també el 1953 al Saló d’Art “Los Madrazos” de Madrid. Tot i l’indiscutible protagonisme de la pintura en la seva obra, amb uns paisatges a l’oli on el tractament del cel adquireix un protagonisme destacat dins l’esquema del paisatgisme tradicional català, Pous Font també cultiva el dibuix i l’aquarel·la en menor freqüència.

Ha mantingut una activitat seguida i de perfeccionament. Ha obtingut alguns guardons, com el Premi d’Artistes locals en el concurs de pintura del “Mercat del Ram. Els resultats d’acceptació per part del públic i de la crítica han estat sempre òptims. Ramon Homs

Fonts Documentals: Retall de premsa local d’una crítica. Vic: Anys 70. AMF. Fonts Orals: Filla Pous. Tardor 2007. Antoni Mª Sadurní Albañà. Estiu 2007.

114

Fulletó d’una exposició a la Galeria Clariana. Vic: 1981. AMF.

115

Pujol Baladas, Manuel (Vic 1947) Manel Pujol i Baladas neix a Vic el 1947. Des de petit demostra aptituds per al dibuix, als 8 anys guanya un certamen convocat per Walt Disney que el condueix a treballar de dibuixant de còmics per a la multinacional, sota la supervisió del seu pare. El 1962 ingressa a l’Escola Massana, mentre treballa en projectes de disseny gràfic. En acabar el segon curs, li convaliden els dos primers i és nomenat professor auxiliar de plàstica publicitària, disseny, composició i harmonia. Just abans de complir la majoria d’edat, Pujol i Balades es retira del món laboral a causa d’una lesió pulmonar, però al cap de menys d’un any reprèn la seva carrera professional com a publicista sense abandonar mai la pintura i concorrent en algunes exposicions col·lectives. S’introdueix en el món editorial en la branca artística i edita obra gràfica de Dalí i Grau Garriga entre d’altres. És el 1973 quan edita una carpeta commemorativa del 75è aniversari del Barcelona Club de Futbol amb obres de Dalí, Artigau, Corberó i Gardi Artigas. Arran de la col·laboració amb Dalí intensifica la seva amistat amb el famós pintor i Gala, la seva musa, la qual l’influencia i l’introdueix al surrealisme. Està en estret contacte amb Dalí fins el 1980, en què s’estableix a Colòmbia durant un any, quan fa poc que exposa a la galeria Tramontane de Barcelona amb èxit de crítica. L’any 1983 s’instal·la a Madrid per un període d’un any, en què treballa intensament per difondre la seva obra a la capital espanyola. Ha exposat també a ARCO i a la galeria Gaspar de Barcelona a mitjans dels anys 90. De retorn a Catalunya fixa la seva residència en un municipi coster del Garraf i a Barcelona. Manel Pujol Balades és un pintor incansable i inquiet que ha evolucionat constantment i ininterrompuda, introduint en la seva obra elements característics dels grans mestres de les avantguardes catalanes com Miró i sobretot de Salvador Dalí. Amb un estil que no abandona la figuració, tot i que juga amb l’abstracció i la fantasia pròpia del surrealisme, la seva tasca ha estat reconeguda a l’estranger, en especial amb documentals televisius difosos per les televisions americana, anglesa, japonesa, sueca i brasilera.

Fonts Documentals: Retalls de premsa catalana. Barcelona: Anys 80. AMF FERRER, Mª Àngels. Estudi biogràfic inèdit. Vic: Anys 90. AMF.

116

Fulletó d’una exposició a Pericas Galeria d’Art. Vic: 1993. AMF.

117

Puntí Costa, Pere (Vic 1937) El restaurador, escultor, dibuixant i ceramista Pere Puntí neix a Vic el febrer de 1937, en plena guerra civil. Educat en el si d’una família amb una llarga tradició artística, sobretot escultòrica, Pere Puntí estudia a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic on el seu pare i el seu avi treballen, el primer com a director i el segon de professor. Es trasllada a Barcelona on estudia restauració a l’Escola Massana i on realitza també pràctiques d’escultura i dibuix al natural, a l’Agrupació d’Artistes i al Cercle Artístic de Sant Lluc. Al Cercle Artístic hi exposa el 1966 amb ressò de la crítica a La Vanguardia. A Barcelona forma part de l’equip de restauradors dels Gudiol, participa en concursos estatals de dibuix i és premiat en diverses ocasions com a cartellista, faceta artística poc coneguda de l’artista. De retorn a Vic exerceix de professor de dibuix al col·legi St. Miquel dels Sants de Vic, sense mai abandonar el taller familiar de la Plaça de St. Felip. És també membre de l’Associació d’Artistes de Vic i Comarca “El Cloquer”. Ha exposat en diverses ocasions en galeries a Vic i a Barcelona, exposicions on es mostra el rigor i el domini de tècniques i materials diversos com la ceràmica, el dibuix, la terra cuita, l’escultura en fang, pedra, marbre, fusta i el ferro forjat.

Les escultures [de Pere Puntí] estan tractades amb molta grapa dintre d’un estil impressionista de gran força d’expressió, com no podia ser altrament si es té en compte que és ﬁll i nét d’escultors. J. Cortés La Vanguardia de Barcelona 3 abril 1966

Fonts Documentals: SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. Carpeta de dibuixos, “Dibuixants d’Osona: Pere Puntí”, Galeria El Carme, sense peu d’impremta ni any d’edició. Anys 80, 90. ACR. Fulletó de la Galeria El Carme sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 80. ACR.

118

Puntí Puntí, Salvador (Vic 1909 – 1970) L’escultor, tallista i dibuixant Pere Puntí neix a Vic l’any 1909. Fill i aprenent de Pere Puntí i Terra, Salvador creix en un ambient profundament marcat pel catolicisme, propi de les famílies més religioses de Vic, i per l’amor a l’art que era la professió i vocació del seu pare. Es dedica principalment a la imatgeria religiosa i talla gran nombre d’escultures per a esglésies de Vic i de la comarca construint, a més, altars i oratoris particulars. Com a dibuixant es dedica a la il·lustració de publicacions de caire local. Exposa en vàries ocasions a la Sala Articolor de Vic on hi presenta pintures a l’oli, a part d’escultures, camp en el qual s’especialitza realment. Salvador Puntí mor l’octubre de l’any 1970 a Vic. Les escultures provinents del taller dels Puntí estan marcades per un academicisme imperant en les exigències del encàrrecs, sobretot en les obres amb l’església com a destinatari.

Fonts Documentals: SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes.

119

Redorta Duran, Joan (Vic 1943) L’artista ceramista Joan Redorta neix a Vic el 1943. Es llicencia en Història de l’Art a la Universitat de Barcelona. Seguidament, el 1967, cursa un màster en la mateixa llicenciatura per l’Escola del Louvre de París. Ingressa com a monjo de Montserrat on funda, el 1967, el taller de ceràmica del monestir. A banda d’obtenir dues medalles d’or, una a Itàlia i l’altra a València, la personalitat curiosa i cosmopolita condueix Redorta, després de penjar els hàbits, a viatjar pels cinc continents i exposant a Àsia (Japó, Filipines, Tailàndia...), al Perú, a Àfrica (Kènia, Zimbawe...) i sobretot a Oceania com també en diverses ocasions a Vic, la seva ciutat natal, de la qual no n’ha quedat desvinculat. Les seves obres estan exposades a la botiga ABSIS de Vic. Establert definitivament a Bali, Joan Redorta treballa intensament i polifacètica sobre suports i materials diversos en què destaca la pintura a l’oli. Els seus gerros, figures i vasos de ceràmica s’emmarquen en els corrents primitivistes de la ceràmica catalana tradicional, a més d’emprar una àmplia paleta on els tons blaus hi predominen. Les obres de Redorta estan lligades i compromeses amb ideals pacifistes, inspirats en moltes ocasions per les tesis de Bertrand Russell. El tema central de la seva producció pictòrica, profundament influenciada per Gauguin, és la figura humana, sobretot femenina, enigmàtica i sensual on s’introdueixen amb destacat colorisme certs tocs exòtics tals com el paisatge, la fauna i la vestimenta.

Artista polifacètic. [...] El tema central [de la seva obra] és la ﬁgura humana, enigmàtica i sensual, nua o vestida amb robes d’una bellesa enlluernadora.

Fonts Documentals: SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. V.V.A.A Diccionari Ràfols. Fulletó d’una exposició a la botiga ABSIS sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 2000. AS. Fonts Orals: Mª Àngels Ferrer Ballester. Estiu 2007.

120

Fulletó d’una exposició a la Sala Articolor. Vic: 1999. AS.

121

Riubrogent Terrers, Joan (Vic 1924 – anys 90) Joan Riubrogent neix a Vic el 1924. Format a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic, Riubrogent demostra sempre una sensibilitat i unes inquietuds estètiques i culturals pròpies d’un artista. Treballa d’industrial licorer, però la passió per la música, la tasca teatral i la seva producció lírica, publicada en revistes locals, ens reﬂecteixen l’actitud de Riubrogent que satisfà les seves ambicions plàstiques sota el mestratge del pintor vigatà Sadurní, el qual l’ensenya i l’introdueix en el món de la pintura a l’oli. Del 1964 al 1973 es dedica a la política exercint de Conseller a l’Ajuntament de Vic. Exposa en vàries ocasions la seva obra a les galeries vigatanes; podríem destacar les mostres realitzades a la Sala d’Exposicions Muralles Pere IV. Mor pels voltants del 1995, després de viure establert al carrer de Manlleu de la seva ciutat nadiua. Amb temes paisatgístics típics de la nostra comarca, l’obra de Riubrogent, que es basa en la pintura a l’oli sobre tela, segueix la línia paisatgística tradicional catalana concretament inﬂuenciada pels artistes vigatans Jacint Conill o el mateix Sadurní, que en conjunt han cristal·litzat la seva percepció de la Plana de Vic.

D’un temps es dedica a la pintura. Totes aquestes activitats constancien una ﬁna sensibilitat i demostren que l’home, encara que ja madur, té sempre coses per a dir i missatges a transmetre Antoni Mª Sadurní Albañà 1975

Fonts Documentals: SADURNÍ, Antoni Mª. Fulletó d’una exposició a la Sala d’Art de la Caixa d’Estalvis Comarcal de Manlleu sense peu d’impremta. Vic: 1975 . AEV. SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. Fonts Orals: Antoni Mª Sadurní Albañà. Estiu 2007.

122

Roca Ylla, Joan (Vic 1931) El ceramista Joan Roca neix a Vic el 1931. Roca Ylla té una formació autodidacta, amb una profunda influència didàctica del llibre Formulario y prácticas de cerámica de J. Llorenç Artigas, que és l’obra que realment l’introdueix en la ceràmica després de temptejar el camp artístic com a pintor paisatgista. S’incorpora al grup artístic vigatà Els “8”, a partir del qual Roca Ylla es relaciona amb la modernitat vigatana que el marca irreversiblement. És amb el pintor i esmaltador Vilà Moncau amb qui exposa per primera vegada conjuntament a Palma de Mallorca el 1954, abans de concórrer els Salons d’Els “8”. Exposa també a Barcelona, a Girona i a Sabadell entre d’altres poblacions catalanes, sota el mestratge i l’amistat del ceramista Llorenç Artigas que tant l’influencia en la seva joventut. A Vic no exposa individualment fins el 1990 al Temple Romà, des d’on la seva obra, ja madura i amb un estil característic, es presenta a la nostra ciutat amb tota la seva força i per sorpresa. Resideix des de fa uns anys a Calldetenes i continua, amb poca intensitat, dedicat a la ceràmica. Després d’un període formatiu que engloba la pintura, el dibuix i la ceràmica i de passar per diverses etapes que el marquen i el defineixen, en les quals destaca l’informalisme dels anys setanta i el minimalisme, l’obra de Roca Ylla se’ns presenta com una ceràmica singular. Aplicada sobre suports propis de la pintura, la matèria i la tècnica són els verdaders protagonistes en obres que són producte de materials tan diversos i definitoris com el gres, l’esmalt de coure, la porcellana, els minerals i els pigments naturals com àgates i manganites, que confereixen un cromatisme de tons foscos i terraris que adquireixen el seu màxim esplendor en unes obres que denoten l’assimilació de la creació ceràmica i pictòrica.

El mayor placer para él, es “hacer”, crear sus vasos, sus ánforas, sus jarros, sus ﬁguras, estas ﬁguras llenas de un bárbaro primitivismo que nos recuerda por la calidad de su materia y sus relieves aplicados, a la antiguas cerámicas en rojo y negro, de Ras-Shamra. Vilà-Moncau

123

fulletó d’una exposició al Temple Romà. Vic: 1990. AMF.

Fonts Documentals: FERRER, Mª Àngels. Fulletó d’una exposició al Temple Romà sense peu d’impremta. Vic: 1990. AMF. FERRER, Mª Àngels. Catàleg de Pintures. AMV. SUNYOL, Joan. Fulletó d’una exposició sense peu d’impremta ni any d’edició. AMF. VILÀ-MONCAU, Joan. “Cerámica de Juan Roca Ylla”. Revista Vic. AMF V.V.A.A Diccionari Ràfols. Fonts orals: Mª Àngels Ferrer Ballester. Estiu 2007. Antoni Mª Sadurní Albañà. Estiu 2007.

124

Rosés Vergüe, Josep (Vic 1911 – 1996) Josep Rosés neix el 1911 a Vic, a la plaça de Sant Felip. Després de cursar els seus primers anys acadèmics al Col·legi Sant Miquel i als Maristes, Rosés es trasllada a Manlleu el 1924 per estudiar comerç i tenidoria de llibres per continuar el negoci familiar. És a Manlleu on les seves inquietuds culturals comencen a despuntar i es reflecteixen en la seva passió per la música, el cant, el teatre i el dibuix. Es dedica professionalment al negoci familiar, s’afecciona també a la caça i a la pesca amb el seu germà, activitats que li permeten conèixer i estimar el paisatge natural de la plana de Vic. Forma part durant més de 50 anys del cor de l’Orfeó Vigatà, a més de col·laborar en diverses ocasions en grups teatrals. Cursa amb Joan Gratacós estudis de contrabaix i és membre de diversos grups de música locals com la 1ª Orquestra de Catalunya de Vic. Paral·lelament, Rosés conrea, amb el suport i encoratjament del Dr. Junyent, la seva afició predilecta: el dibuix. Especialitzat en la tècnica de la tinta xinesa, que exigeix molta paciència i temps, es dedica sobretot a la reproducció de grans obres mestres de la història de l’art europeu com les de Rafael, Ticià, Rubens, Goya, Marià Fortuny i Josep Mª Sert. El minuciós dibuix perfeccionista i detallista de Rosés excel·leix en els retrats, de personatges famosos com Montserrat Caballé i Pau Casals, com Chopin i Wagner fins a retratar personalitats vigatanes properes com Mn. Romeu o Mn. Miquel Rovira. Amb les seves exposicions comarcals que du a terme en algunes ocasions, com a la Caixa Manlleu el 1975, l’obra de Rosés es difon per Vic i comarca i arriba també a Barcelona o al País Basc.

La magniﬁcència de les composicions de Sert ha estat captada [en els dibuixos de Rosés] [...] L’obra té una pulcritud i una perfecció que són una delectació pels sentits. Antoni Pladevall

Fonts documentals: PLADEVALL, Antoni. Fulletó d’una exposició sense peu d’impremta ni any d’edició. ACR. ROSÉS, Carme. “Josep Rosés i la seva afició al dibuix”. Revista Vic. Fonts Orals: Carme Rosés Pou. Estiu 2007.

125

Sadurní Albañà, Antoni Mª (Vic 1927) Nascut el desembre del 1927 a la plaça Major de Vic, el pintor paisatgista Sadurní estudia a l’Escola Municipal de Dibuix i als germans Maristes. No obstant és com a conseqüència del treball al taller familiar d’imatgeria religiosa, pintant sants, que Sadurní s’inicia en la pintura a l’oli, tot adquirint des de jove una pràctica i una tècnica que el diferencien del gruix d’alumnes de l’Escola de Dibuix. Sota el mestratge dels pintors Freixas Cortés i Soler Puig conclou la seva formació artística als anys 40. El 1947 és membre fundador del grup artístic vigatà Els “8”, que en un moment d’esterilitat cultural en plena postguerra impulsa les arts plàstiques, com la realització de 12 Salons expositius, tertúlies i conferències que situen Sadurní en una posició distingida i coneguda en l’àmbit cultural vigatà. Sadurní introdueix el singular i desconegut paisatge prioratí a la seva temàtica, a partir del matrimoni amb Virgínia Viñes, oriünda de Falset, tema que en la seva maduresa i plenitud pictòrica desenvolupa i esdevé eix central de la seva obra. Tot i obtenir premis, medalles i mencions arreu de Catalunya, no és fins el 1979, un cop finalitzada la seva tasca política com a alcalde de Vic els cinc anys de la transició, que el simpàtic i incansable conversador Sadurní es dedica plenament, intensa i professional a la pintura, realitzant multitud d’exposicions individuals a les galeries de Vic, de Barcelona, com La Pinacoteca, i a la Sala Llorenç, d’Olot, i també en altres galeries d’arreu de Catalunya i Espanya. Establert encara a la plaça Major, al cor de la seva ciutat nadiua, Sadurní continua immers en la seva passió i la seva feina, la pintura. Els paisatges rurals de Catalunya són els protagonistes de les teles de l’artista Sadurní que, tractats amb un cromatisme vital i colorista, transmeten una bella simplicitat que caracteritza la seva producció pictòrica subtilment influïda per Ortega Muñoz. La plana de Vic, les platges de la Costa Brava, l’entorn de Banyoles i darrerament els paisatges del Priorat són els temes predilectes del pintor en els quals imprimeix un colorisme intens i terrari que ens mostren uns entorns propers i coneguts, però singulars i únics en observar-los des del prisma que és l’art de Sadurní.

Dins del paisatgisme català contemporani, el vigatà Antoni Mª Sadurní, que per la seva ben conquistada veterania no fa falta <descobrir> a aquestes alçades, ocupa un lloc destacat. La seva pintura és de tonalitats clares, netes, molt justa sempre en les seves entonacions. [...] sap dir les coses, no solament des de la seva presència, sinó des de la seva essència. Santos Torroella

126

Fulletó d’una exposició a Sadurní Galeria d’Art. Vic: 2000. AS.

Fonts Documentals: GARCÍA-DIEGO, Lorenzo. Maestros actuales de la pintura y escultura catalanas, a. m. Sadurní. Bilbao: Editorial la Gran Encicopedia Vasca, 1992. MONTANYÀ, Ramon i altres. Fulletó Sadurní Galeria d’Art sense peu d’impremta. Vic: 1991. AS. SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. VV.AA. Diccionari Ràfols. Fulletó Galeria El Carme sense peu d’impremta ni any d’edició. Anys 80. ACR. Fonts Orals: Antoni Mª Sadurní Albañà. Estiu 2007. Antoni Mª Sadurní Viñes. Estiu 2007.

127

Sala Santonja, Joan (Vic 1923 ) Sala Santonja neix a Vic el novembre de 1923. Durant la guerra civil es trasllada a una masia de la plana de Vic on el contacte amb la naturalesa, l’ofici de pagès i el pas de la guerra, amb escenes violentes i traumàtiques, marquen definitivament l’artista. De retorn a Vic treballa d’aprenent de fuster, mentre a les nits assisteix a lliçons de dibuix. Del 1942 al 1944 Sala Santonja es dedica de nou a les feines de pagès, que defineixen aquells anys la seva pintura. A principis dels anys cinquanta treballa a la ferreteria Comella mentre es forma de manera autodidacta amb la lectura de clàssics, d’art i de filosofia. És el 1954 quan la fascinació per Mallorca, que li encomana Santiago Russiñol en el seu volum L’illa de la calma, el condueix a viatjar i establir-se a Palma de Mallorca, on coneix J.D. Stennelt, canadenc que promou la seva obra a Toronto organitzant diverses exposicions de l’artista. L’hivern de 1956-57 viatja a París, on assisteix a classes a l’Academie de la Grande Chaumière. El contacte amb la innovació artística i l’ambient enriquidor i cosmopolita de la capital pictòrica europea l’influencien i el determinen en la línia abstractiva. A Mallorca aprèn alemany amb la primer professora i després esposa Margarita Ter Braake, oriünda d’Holanda, amb qui, després de viure a Deià, s’estableix definitivament a Soest, Holanda, l’any 1960. A partir del 1961 Sala Santonja inicia un ritme expositiu a nivell internacional que l’ha portat a exposar a Toronto, Canadà, a Houston, als EE.UU i arreu dels Països Baixos. A principis dels anys 70 Santonja s’interessa per la fotografia i la filmografia, que el porten a realitzar nombroses exposicions de fotografia i a rodar pel·lícules i documentals a principis i durant els 80: La vellesa pertorbada, un fenomen cultural o La Catedral de Palma, entre la llum i la tenebra en són dos bons exemples. La pintura i biografia de Sala Santonja té tres referents geogràfics i socials que la defineixen: Vic, Deià i Soest (Holanda). La pintura de Sala Santonja evoluciona enormement al llarg dels anys amb l’assumpció de l’abstracció, sense oblidar la figuració més rigorosa, o amb l’experimentació d’influències informalistes. Els colors foscos i els gestos forts i profunds que transmeten i expressen càstig, foscor i una intensitat expressiva, en moltes ocasions pessimista i obscura, es mesclen amb una notable importància de la textura que esdevé un element expressiu decisiu en la producció pictòrica de Sala Santonja. Fonts Documentals: Fulletó d’una exposició al Temple Romà sense peu d’impremta ni any d’edició. Anys 90. AMF. Fulletó d’una exposició sense peu d’impremta ni any d’edició. Anys 90. AMF. Fonts Orals: Mª Àngels Ferrer Ballester. Estiu 2007. Antoni Mª Sadurní Albañà. Estiu 2007.

128

Fulletó d’una exposició a la Llotja del Blat. Vic: 1996. AMF.

129

Sanz Clos, Ferran (Vic 1943) El pintor, gravador i dibuixant Ferran Sanz neix a Vic el 1943. Després d’estudiar a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic i a l’Agrupació d’Artistes de Vic, Sanz es trasllada a Barcelona on cursa estudis artístics a l’Escola Superior de Belles Arts, al Cercle Artístic de Sant Lluc i és becat per estudiar a l’Escola de Pintura Mural Contemporània. A mitjans dels anys 70, juntament amb Eusebi Bausell, Ferran Sanz viatja a París, Londres i Suïssa per encàrrec de l’Ajuntament de Vic en uns cursets pedagògics de pintura. Durant la dècada dels 80 realitza sis retrats de personalitats vigatanes per a la Galeria dels Vigatans Il·lustres on es conserven, destacant el de el pintor Francesc Pla el 1986. Establert a Vic, exposa individualment i col·lectiva en diverses ocasions en sales vigatanes i realitza col·laboracions en projectes de les galeries Sadurní Galeria d’Art i Galeria d’Art El Carme, però també exposa en capitals comarcals dels països catalans. Cal destacar la tasca docent que ha realitzat Sanz, tant a l’Escola Municipal de Dibuix i sobretot a la seva acadèmia del carrer Nou on té el taller l’artista Josep Hinojosa. Els gravats, dibuixos i també pintures en els quals el dibuix és sempre el protagonista de Ferran Sanz, es caracteritzen per una habilitat tècnica important, per un perfeccionisme minuciós que en conjunt ens mostren la realitat ﬁdelment, sempre però, representada des del punt de vista d’un artista persistent.

Els seus gravats són les obres on Ferran Sanz domina més els volums i les ombres i on la concepció artística del seu traçat és més destacable. Antoni Mª Sadurní Albañà

Fonts Documentals: FERRER, Mª Àngels. Catàleg de la Galeria dels Vigatans Il·lustres. AMV. Fulletó d’una exposició a la Galeria El Carme sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 80. ACR. Fonts Orals: Ferran Sanz Clos. Tardor 2007.

130

Sauri Fajula, Laura (Vic 1943) Laura Sauri neix el juny del 1943 a Vic. Enllestit el batxillerat superior ingressa a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis de Barcelona on es matricula en dibuix i pintura. Seguidament finalitza la seva formació pictòrica a la ciutat comtal, es llicencia en dibuix i pintura a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi amb els artistes Lluís Muntané, Joan Montcada i Jaume Muxart com a mestres. De ben jove ja despunta entre els seus coetanis i aconsegueix el Primer Premi Nacional de Pintura per a Universitaris del Col·legi Major Sant Jordi de Barcelona, el qual anirà seguit d’una llarga llista de premis i mencions honorífiques, per exemple, el Primer Premi de Dibuix de la Fundació Ynglada-Guillot. Sauri s’estableix definitivament a Barcelona, on comença a exposar en els seus anys de vida universitària realitzant la primera mostra individual, l’any 1973, al Centre d’Art Jove de Barcelona, exposició que la condueix a exposar arreu de Catalunya com també més tard a Palma de Mallorca i a Madrid. La pintura de Laura Sauri es defineix per un personal realisme en el qual la figura humana és el tema central de les composicions pictòriques. Amb una paleta de tons suaus, que denoten i transmeten serenitat i tranquil·litat, les obres de Sauri no amaguen l’habilitat tècnica en el camp del dibuix, habilitat amb la qual l’artista ens presenta uns personatges sense moviment ni dinamisme, en moltes ocasions coberts d’una suau pluja de colors, un ram de flors o una lluna, elements que confereixen un clima poètic, oníric i màgic al conjunt de la seva producció.

[El seu estil característic es basa en] Un realismo con acentos mágicos o simbolistas en el que predomina la ﬁgura, puesto que el entorno se reduce a lo esencial. Carme Serra Vilaplana Galeria Eude, Barcelona

Fonts Documentals: SERRA, Carme. Retall de premsa d’una crítica sense peu d’impremta ni any d’edició. Barcelona: Anys 90. AMF. Fulletó d’una exposició a la Galeria El Carme sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 80. ACR.

131

Fulletó d’una exposició El Carme Sala d’Exposicions. Vic: 1990. AMF.

132

Segurañes Redorta, Joan (Vic 1932) L’escultor Joan Segurañes neix al casc antic de Vic l’abril de 1932. Criat en un entorn familiar marcat per l’art a causa del taller escultòric patern, és l’escultor d’estatuària clàssica academicista més rellevant de la segona meitat del segle XX a Vic. Es forma a Vic però completa la seva preparació artística a Barcelona assistint a la Llotja i al curs lliure de Vicente Navarro, just complerts els divuit anys. Forma part també de l’Agrupació d’Artistes Vigatans i treballa al taller de l’escultor Camps Arnau de la capital catalana. El 1950 coneix Josep Clarà, escultor que l’influencia i el defineix profundament, abans d’instal·lar-se a Vic al taller familiar on treballa en restauracions i encàrrecs fonamentalment religiosos. No és, però, fins el 1960, any en què Concepció Alibés esdevé la seva esposa i model, que Segurañes es dedica plenament a l’escultura creativa mentre s’aparta de la reproducció i adopta la figura femenina com a tema predilecte de la seva creació. Segurañes s’afirma com a escultor emblemàtic de la ciutat quan obté la medalla d’or de l’Ajuntament de Vic en escultura i realitza, el 1962, l’escultura de Sant Pere per a la façana de la catedral de Vic. El 1975 exposa individualment per primera vegada a la Sala de Belles Arts de Sabadell. A partir d’aquesta mostra no ha interromput l’exposició de la seva obra arreu de Catalunya, destacant-hi la participació en la Fira Internacional de Barcelona de 1980 i de 1981. Localment ha difós la seva obra a la Galeria d’Art El Carme de Vic. L’any 1978 esculpeix una figura de l’Estudiant de Vic per a la plaça de Miquel de Clariana; posteriorment realitza un St. Jordi pe la seu del Consell Comarcal d’Osona i un altre per la Diputació de Barcelona. A les primeries del segle XXI realitza una figura de St. Felip Neri destinada al temple de la Sagrada Família de Barcelona. Soci del Reial Cercle Artístic de Barcelona i membre fundador de l’Associació d’Artistes de Vic i Comarca “El Cloquer”, Segurañes perpetua el modelatge del fang en el seu taller del carrer del Cloquer de Vic. El classicisme formal, la sobrietat, l’harmonia, la naturalitat i la delicadesa són conceptes definitoris de l’obra escultòrica i dels dibuixos de Segurañes. Tot i dominar la tècnica d’esculpir la pedra i tallar la fusta, el modelatge de l’argila, per després concloure l’obra a bronze, és el mitjà creatiu més usat per Segurañes que, acariciant el fang dóna vida a la terra conferint una discreta sensualitat al nu femení. Els dibuixos, de tons sípia, són un testimoni de la rellevància del volum en la creació plàstica de l’artista vigatà.

133

Fulletó d’una exposició a la Galeria Augusto. Barcelona: 1989. AMF.

Fonts Documentals: Carpeta de dibuixos, “Dibuixants d’Osona: Joan Segurañes”, Galeria El Carme, sense peu d’impremta ni any d’edició. Anys 80, 90. ACR. Fulletó d’una exposició a la Galeria El Carme sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 80. ACR. Fonts Orals: Antoni Mª Sadurní Albanyà. Estiu 2007. Joan Segurañes Redorta. Tardor 2007.

134

Selva Vilaret, Josep Mª (Vic 1922 – Lleida 1955) L’artista Josep Mª Selva neix a principis de setembre de 1922 al carrer de Sant Antoni de Vic. Estudia al Col·legi Sant Miquel mentre aprèn dibuix i pintura a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic. El reservat observador, que omple el temps lliure dibuixant incansablement, finalitza la seva formació artística de forma autodidacta fonamentada per lectures que el defineixen, com l’obra Cézanne d’Eugeni d’Ors. És un dels membres fundadors mes entusiastes del grup artístic vigatà Els “8”, que potencia les arts plàstiques durant la postguerra, i també col·labora en la fundació de l’Agrupació d’Artites de Vic. A partir de 1946, Selva exposa en els cinc primers Salons d’ Els “8”, i al sisè Saló es fa pòstumament, per tal dedivulgar públicament per vegada primera a Vic l’art abstracte, no figuratiu. Irromp així en el panorama artístic i cultural vigatà realitzant conferències, tertúlies i publicacions en premsa i revistes gairebé sempre amb la presentació de la seva temàtica predilecta: “la divulgació de les últimes tendències en les arts plàstiques”. El 1950 viatja a París, on col·labora amb el grup de “Montparnasse” i on confirma les seves modernes concepcions estètiques. De retorn a Catalunya, el 1951, col·labora al IV Cicle Experimental d’Art Nou a Barcelona i concorre a l’exposició Art i Decoració Avui a Palma de Mallorca. A Vic, la seva ciutat natal, pinta, per encàrrec de l’Ajuntament, els retrats de Josep Xifré i el de Mn. Josep Gudiol Cunill l’any següent, destinats a la galeria de Vigatans Il·lustres on encara es conserven. Retrats amb tocs expressionistes de pinzellades deseixides, on l’ànima i la psicologia dels personatges són tractats a través de l’accentuació de les faccions, obres que són l’únic testimoni de l’avantguardisme pictòric dels anys 40 i 50 a la Galeria dels Vigatans Il·lustres i a qualsevol espai institucional de la ciutat. És membre del Cercle Maillol i de l’Institut Francès de Barcelona. La intensa i prometedora existència de Josep Mª Selva queda estroncada el gener del 1955, víctima mortal d’un accident de trànsit a Lleida. Sobre el paper, la tela i la fusta flueix la pintura de Josep Mª Selva, que evoluciona a partir d’un període figuratiu, passa per la irrupció de l’abstracció amb elements lírics i harmònics per concloure amb una anticipació del que seria l’informalisme. La innovació i l’experimentació són les bases sobre les quals s’erigeix l’obra de Selva, pionera a Catalunya, que treballa intensament, superant els incomptables obstacles del conservadorisme i l’academicisme vigents, per l’actualització de la pintura, en la qual introdueix quelcom abstracte, avantguardista i experimental en les infinites possibilitats de l’art.

Artista vigatà del qual podem dir que, malgrat que els anys de treball i refecció foren reduïts, [...] la profunditat i la intensitat dels seus continguts són suﬁcients, creiem, per qualiﬁcar-la com a l’obra que es presentava entre les més esperançadores i més lúcides de la segona meitat del segle XX. Josep Brugalla 1982

135

Fulletó d’una exposició a l’Escola d’Arts i Oﬁcis de Vic. Vic: 1982. AMF.

Fonts Documentals: BRUGALLA, Josep “i altres” Fulletó d’una exposició a la Sala de la Columna sense peu d’impremta. Vic: 1982. AMF. FERRER, Mª Àngels. Catàleg de la Galeria dels Vigatans Il·lustres. AMV. PALOMO, Anna. “Cinquanta anys d’art compromès amb la contemporaneïtat a Osona”, AUSA. Vic: 2002, vol. 20, núm. 148-149, pàg. 173 i 174. SALARICH, Miquel. YLLA-CATALÀ, Miquel. Vigatans Il·lustres. pàg. 311. SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. SUÑOL, Joan. “José Mª Selva y Vilaret” AUSA. Vic: 1955, vol. 2, núm. 12. Fonts Orals: Antoni Mª Sadurní Albañà. Estiu 2007.

136

Serrat Balasch, Jordi (Vic 1936) Jordi Serrat neix el 1936 a Vic, al carrer de Sant Jordi. En la seva jovenesa comença a treballar en una manyeria i no és fins als 39 anys quan es dedica íntegrament a pintar. Amb una vocació passional pel dibuix des de petit,Serrat es relaciona sempre amb els pintors i amics Font Sellabona i Salvador Baliellas. Es anys 60 i 70 es dedica intensament a l’aquarel·la, sota la forta influència del conegut aquarel·lista Ceferino Olivé que tant influeix en la seva estada a Vic. Acut a nombrosos certàmens de pintura ràpida arreu de Catalunya i és premiat en més d’un centenar d’ocasions. Encetada la dècada dels 70 efectua l’anomenada Ruta del Marfil, ue consisteix a viatjar i pintar per racons inhòspits dels Alps per participar finalment amb aquestes obres en certàmens de les localitats alpines. Exposa en diverses sales d’art catalanes, juntament amb l’aquarel·lista Miquel Dorca,i és l’organitzador el 1973 de la Fira d’Art del Mercat del Ram de Vic, artista amb qui Serrat ha difós la seva obra a les parades del Mercat de la Plaça del Pi de Barcelona i del Mercat de Vic. Prova de tirar endavant sense èxit una galeria a Vic, Ausart, l’any 1973, però dos anys després deixa de ser al capdavant del negoci. Establert al bonic poble osonenc de Sant Julià de Vilatorta, Jordi Serrat cultiva la pintura a l’oli des de principis dels anys 80. El precís verisme, la llum i la vegetació campestre són els elements indiscutiblement protagonistes de la producció pictòrica de Serrat, que és un testimoni de la visió d’un extravertit vigatà que ha viatjat arreu de Catalunya representant la seva terra en les seves aquarel·les i pintures a l’oli.

La seva pintura s’emmarca, com hem dit, dins un realisme, producte del seu intens amor a la naturalesa, dels efectes de llum que aquesta genera i dels elements que l’home al llarg dels anys i segles hi ha anat dipositant. Mª Àngels Ferrer

Fonts Documentals: FERRER, Mª Àngels. «Jordi Serrat i la seva satisfacció de pintar». Revista Vic. Fulletó d’una exposició a la Sala Articolor sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 80. AMF.

137

Fulletó d’una exposició a la Sala Articolor. Vic: 1994. AMF.

138

Torrents Riu, Ramon (Vic 1910 – 1971) Ramon Torrents neix a Vic el juny de 1910. Es forma artísticament al taller de restauració i policromia del seu pare i, naturalment, a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic ja que prové d’una família de tradició en l’ensenyança del dibuix. La seva figura denotava un acusat defecte físic que la seva simpatia ometia completament. Conclou els seus estudis pictòrics a l’Escola d’Arts i Oficis de Sant Jordi de Barcelona i a la Llotja de la mateixa ciutat. S’incorpora al taller familiar de decoració, pintura i restauració i paral·lelament és professor, i finalment director, de l’Escola de Dibuix, i així continua la tradició familiar que el precedeix. Col·labora amb Josep Mª Sert, com el seu pare, en la decoració de la catedral vigatana després de la seva destrucció durant la guerra civil espanyola. Restaura també retaules i decoracions com la del Palau Moja de Barcelona i a les cases Parrella i Cortada de Vic, i també decora el despatx de l’alcalde de l’Ajuntament de Vic amb seqüències històriques de Vic on la influència de Sert és palesa. Com a pintor, establert al carrer Progrés de Vic, conrea la tècnica de la pintura a l’oli sobre diversos suports i exposa individualment a Vic, a la Galeria el Carme i a Barcelona. Realitza nombroses exposicions col·lectives en diverses capitals de províncies i concorre a les Exposicions Nacionals de Barcelona i Madrid, com també al primer Saló d’Art Livre de París. El 1948 realitza el retrat de Martí Genís Aguilar per a la Galeria dels Vigatans I·lustres, el 1959 el del Baró de Sabassona i als anys 60 en realitza dos més, també destinats a la Sala esmentada on es conserven, retrats caracteritzats per la sobrietat compositiva. El febrer de 1971 Ramon Torrents mor, considerat per tots els seus coneguts com un exemple d’humanitat, modèstia i bonhomia. Les teles i decoracions sertianes, les paisatgístiques urbanes, les d’interiors i les d’una suau figura femenina configuren, en conjunt, la producció pictòrica de Torrents. Obra que amb un realisme de clares influències academicistes mesclades amb l’exemple genial de Sert i una tècnica apresa al taller, conservada en les llars de la ciutat que la va veure néixer i viure, és característica d’un moment artístic de transició entre l’academicisme imperant i la introducció de les noves tendències iniciades per artistes joves com Els “8”, amb qui Torrents va tenir contacte.

Duia a l’interior tot un gavadal de bon gust [...] cal afegir una situació de bonhomia, o de tros d’ànima pura. Esdevenia per damunt de tot un home humil. Miquel Macaya

139

Fulletó de l’exposició Art i Mercat a la Llotja del Blat. Vic: 2004. AMF.

Fonts Documentals: FERRER, Mª Àngels. Catàleg de la Galeria dels Vigatans Il·lustres. AMV. MIQUEL I MACAYA, Josep. Ramon Torrents i Riu. Editorial El Carme, Vic: 1989. SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. SALARICH, Miquel. “Ramon Torrents i Riu (1910-1971). Cloenda d’una dinastia de pintors i decoradors vigatans”, AUSA. Vic: 69-70, 1971, pàg. 340-342. SUNYOL, Joan. Personatges i tipus populars de la ciutat de Vic i de la Plana (primera part). Editorial El Carme. Vic: 1983. Pàg. 46.

Fonts Orals: Antoni Mª Sadurní Albañà. Estiu 2007.

140

Vergés Lluis, Carles (Barcelona 1941) El dibuixant Carles Vergés neix a Barcelona el novembre de 1941. Als sis anys d’edat es trasllada amb la seva família a St. Cugat del Vallès. No és, però, fins el 1954, als tretze anys, quan s’inicia en el dibuix, després de treballat com a dibuixant a la fàbrica de tapissos i catifes Aymat, a la vila del Barcelonès on vivia. Treballant sobre diferents suports i tècniques com el carbonet, l’aquarel·la o el llapis en el seu lloc de treball, Vergés lliga la seva vida professional a l’estètica, més o menys creativa, de manera irreversible. L’any 1969 abandona la seva professió. Quatre anys més tard es trasllada a Premià i poc temps després a Vilassar de Dalt. L’any 1978 és significatiu en la trajectòria de Vergés, atès que obté el Premi Internacional de Dibuix Ynglada Guillot, comença a exposar individualment la seva obra en una exposició a la Galeria K de Barcelona i s’instal·la en a St. Bartomeu de Grau en un entorn rural. Prossegueix exposant per les poblacions de l’àrea metropolitana de Barcelona fins el 1981, quan inicia la seva relació amb Vic amb exposicions al restaurant Mamma Meva i amb la realització de l’escenografia per al Grup de Teatre Independent d’Osona. El 1984 s’estableix definitivament a Vic i exposa a les galeries vigatanes; des d’aquest moment, però, continua amb la difusió de la seva obra a través d’exposicions i mostres arreu de Catalunya i en localitats franceses. Es dedica a la docència a l’Escola de Dibuix Masferrer, de Vic, amb una plena dedicació a l’art, tasca professional que abandona l’any 2007 quan s’instal·la a Sta. Eugènia de Berga. Tot i ésser pintor, gravador i serígraf, el dibuix és el mitjà d’expressió artística per excel·lència de Carles Vergés. La precisió, el detall i la influència de cèlebres dibuixants contemporanis com Antonio López defineixen el dibuix de Vergés que, amb temes figuratius però aleatoris, descontextualitzats a vegades i amb motius absurds, ens permeten interpretar que el dibuix en si mateix, l’art del fregament del negre grafit sobre el blanc, és l’autèntic fonament a partir del qual pren sentit el conjunt de l’obra de l’artista.

La mà del pintor ha estat capaç de transformar els objectes aparentment més insigniﬁcants en matèria artística. Així com l’escriptor reﬂexiona de vegades sobre el propi llenguatge, [...] el pintor es concentra en les obres de treball [...] engega una autèntica labor de recerca i transmet una emoció lúdica, serena i exaltant. Carme Rubio

141

Fulletó d’una exposició a Sadurní Galeria d’Art. Vic: 1997. AS.

Fonts Documentals: RUBIO, Carme. Fulletó d’una exposició a Sadurní Galeria d’Art sense peu d’impremta. Vic: 1999. AS. VERGÉS, Carles. Fulletó d’una exposició a Sadurní Galeria d’Art sense peu d’impremta. Vic: 1996. AS. Fonts orals: Carles Vergés Lluís. Primavera 2008. Antoni Mª Sadurní Viñes. Estiu 2007. Fonts Virtuals: CARLES VERGÉS. Dibuixos Pintura Obra Gràfica. http://www.carlesverges.com/ [Consulta: 15.11.2007]

142

Vernis Burés, Josep (Vic 1940) Artista, pintor i gravador neix a Vic el 1940. Després de passar la infantesa a Vic, el 1958 Vernis es llicencia a l’Escola Superior de St. Jordi de Barcelona on estudia Belles Arts. Acabada la carrera resideix durant la dècada dels 60 a la capital catalana combinant la pedagogia artística, la col·laboració amb el moviment Estampa Popular i la creació pictòrica, però amb una actitud anticomercial que l’allunya dels circuits comercials. Just iniciada la dècada dels 70, Vernis s’instal·la definitivament a la seva ciutat nadiua, Vic, on ha tingut lloc el gruix de la seva activitat artística. Es dedica a la docència, primer com a professor de plàstica al Col·legi St. Miquel i després, a partir del 1977, com a professor de la nova Escola Universitària Balmes de Vic i finalment el 1978, durant pocs anys, exerceix de professor de maquillatge a l’Institut del Teatre de Vic. La seva tasca creativa a la ciutat de Vic ha estat extensa i fructífera i en destaquen les nombroses exposicions realitzades a la Galeria El Carme, com també alguns projectes d’interiorisme, d’escenografia d’un grup de teatre, cartells per revistes i institucions com el cartell per la Festa Major de Vic el 1980, decoracions murals en la rehabilitació de l’Edifici del Sucre i escultures urbanes com la de la sèrie Ícars emplaçada prop de l’estació de trens. Ha estat a Vic on l’obra de Vernis ha estat més difosa i exposada, tot i que cal esmentar també les exposicions realitzades a Barcelona i a altres capitals catalanes com Sabadell o Perpinyà i les mostres a Suïssa, Itàlia, Alemanya i Xina. Vernis és escultor, gravador, litògraf, dibuixant, muralista, però és en la pintura de teles i fustes quan la creació de Vernis flueix amb més excel·lència. L’evolució sense canvis bruscs o radicals ha regit el seu discurs plàstic, que adquireix un sentit global on el color, la línia negra i la matèria en són els indiscutibles protagonistes. El cos humà ha estat la base sobre la qual s’ha desenvolupat l’obra de Vernis que, assumint l’abstracció fins a crear un llenguatge característic, ha descontextualitzat i fragmentat la figura humana en una dinàmica contrapuntística en la qual els antagonismes s’han delimitat i han adquirit un estil, un equilibri que els uniformitza.

Descomposa, desdibuixa i metamorfoseja les formes, tot i que mai les anul·la, construint recreacions, evocacions o interpretacions emblemàtiques de les referències ﬁguratives de forma amorfa i laberíntica. Conxita Oliver http://www.vernis.org

143

Fulletó d’una exposició a Grup d’Art Diagonal. Barcelona: 1991. AMF.

Fonts Documentals: FERRER, Mª Àngels. Catàleg de Pintures. AMV. LÓPEZ SANTAMARÍA, Jesús. El hilo de lo más leve. Ícars. El Carme Vic: 2004. AS. Fulletó d’una exposició a la Galeria El Carme sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 90. ACR Fulletó d’una exposició a la Galeria El Carme sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 2000. AS. Fonts virtuals: JOSEP VERNIS BURÉS http://www.vernis.org/ [Consulta: 17.11.2007]

Fonts Orals: Mª Àngels Ferrer Ballester. Estiu 2007. Anna Palomo Chinarro. Tardor 2007.

144

Vila de Roca, Montserrat (Roda de Ter anys 30) Montserrat Vila de Roca neix a Roda de Ter a mitjans de la dècada dels anys 30. Instal·lada a Vic durant la seva joventut, a la Plaça de Vic, Vila de Roca es relaciona amb el grup artístic vigatà Els “8”, contacte que la introdueix en els cercles culturals i artístics vigatans. Es forma pictòricament, entrada ja en l’edat adulta, sota el mestratge del pintor Vila Moncau. Treballa com a restauradora d’obres gòtiques i romàniques al Museu Episcopal de Vic durant molts anys i és arrel de l’admiració pels mestres de l’Edat Mitjana com Huguet, Gascó o Borrassà que ha esdevingut una rigorosa i excel·lent copista, que reprodueix retaules i altres pintures presents al Museu Episcopal de Vic. L’any 1970 Montserrat Vila de Roca, treballadora incansable i constant, exposa per primera vegada la seva obra a Pézena, França, amb èxit de crítica. Exposició que ha anat seguida de mostres arreu del territori català, sobretot a Barcelona, com també exposicions en algunes capitals espanyoles com Marbella, Valladolid o Lleó amb molt èxit. Ha concorregut també a Salons Internacionals com el de Marsella, el d’Avignon i el d’Evian, tots tres a França, on ha recollit diverses distincions que reconeixen la seva tasca. Les còpies dels mestres del romànic i del gòtic són l’obra més representativa i destacable de la producció de Vila de Roca, fruit d’una intensa i minuciosa tasca artesanal complexa i arcaïtzant que atorga aquest toc misteriós i arcaic propi dels retaules i medievals. El retrat de Andreu Febrer, realitzat el 1976 i present a la Galeria dels Vigatans Il·lustres, també és obra de Montserrat Vila Roca.

Fonts Documentals: FERRER, Mª Àngels. Catàleg de la Galeria dels Vigatans Il·lustres. AMV. PLADEVALL, Antoni. Fulletó d’una exposició a la Galeria El Carme sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 80. AMF. Fulletó d’una exposició a la Galeria El Carme sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 80. ACR. Fonts Orals: Antoni Mª Sadurní Albañà. Estiu 2007.

145

Fulletó d’una exposició a les Escaletes. Torello: 1989. AMF.

146

Vila Anglada, Josep (Vic 1943) Pep Vila neix a Vic el 1943. Format a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic, es dedica professionalment en la seva maduresa a l’ofici de barber, establint una barberia a la Rambla del Carme. Des de sempre aficionat al dibuix i a la pintura, com també a la música, no és fins que coneix al pintor Fidel Bofill que s’inicia seriosament i intensament en el món de les arts plàstiques, profundament influenciat per l’estil neoimpressionista d’aquest. Havent compartit l’estudi del carrer de la Gelada amb Fidel fins que Bofill parteix a Creta, Pep Vila comença a exposar individual i col·lectivament de forma regular a la Galeria d’Art El Carme de Vic, també a Barcelona i en altres indrets de la nostra terra. Ha estat membre fundador de l’Associació d’Artistes de Vic i Comarca “El Cloquer” i també ha participat en la Fundació d’Artistes Vigatans Grup Capa i Tarot, a més de concórrer en diverses exposicions a través dels grups pictòrics dels quals ha format part. La seva obra pictòrica es caracteritza per una pinzellada agressiva i ràpida que, amb un colorisme exuberant i atrevit, ens mostra uns paisatges, familiars als osonencs, marcats per l’exotisme i el lirisme.

Ha arribat a aconseguir una obra madura per cert ben desimbolta i lliure, de vegades <fauve>, de vegades anàrquica però sempre abrigada per un sentit rítmic de profunditat i plena de bon gust. Fragment d’una crítica publicada al setmanari Ausona, anys 80

Fonts Documentals: Fulletó d’una exposició a la Galeria El Carme sense peu d’impremta. Vic: 1980. ACR. Fulletó d’una exposició a la Galeria El Carme sense peu d’impremta. Vic: 1983. AMF. Fulletó del 1er Saló de Maig a la Galeria El Carme sense peu d’impremta. Vic: 1981. ACR.

147

Vilà Cañelles, Antoni (Vic 1917 - 1996) El dibuixant Antoni Vilà Cañelles neix a Vic el novembre de 1917. Estudia a Vic, posteriorment a Girona i cursa la carrera de Medicina General a Salamanca, ciutat d’on retorna per especialitzar-se en Otorrinologia a la Universitat de Barcelona. A Vic és deixeble del conegut dibuixant Llucià Costa, no obstant Antoni Vilà Cañelles ha estat sobretot un dibuixant autodidacte guiat per la seva afició al dibuix. Tot i la dedicació professional a l’exercici de la medicina, establert al carrer Nou de Vic, Antoni Vilà Cañelles s’aficiona a l’art gràcies en part a la influència del seu germà, el pintor Josep Mª Vilà Cañelles, concretament aficionat al dibuix a la ploma, al carbó i la canya. No és fins el 1975 quan comença a exposar i divulgar la seva creació a nivell local, en exposicions individuals i col·lectives a la Sala Muralles de Pere IV, a la Galeria Clariana, a la Galeria d’Art El Carme de Vic i també a Olot i Berga entre d’altres poblacions catalanes. Antoni Vilà Cañelles mor a finals de juny de 1996. L’obra d’Antoni Vilà Cañelles es basa en el dibuix a tinta xinesa que és tècnicament impecable, complex i ric, equilibrat en detalls i de mida relativament petita. La imaginació i la sensibilitat marquen els típics temes tan conreats entre els nostres artistes com el retrat, el paisatge, l’arquitectura i les estampes de la vida quotidiana.

148

Pintor autodidacta y si ningún afán exhibicionista; con un arte cultivado, pacientemente elaborado, con unidad de estilo y características deﬁnibles de personalidad ya madura [...] muchas de sus obras son verdaderas miniaturas artísticas [...] trabajos de una apurada artesanía trazado ﬁno, seguro, valiente. (Ausona, 3 de gener del 1976)

Fonts Documentals: Carpeta de dibuixos, “Dibuixants d’Osona: Antoni Vilà Cañelles”, Galeria El Carme, sense peu d’impremta ni any d’edició. Anys 80, 90. ACR. Fulletó d’una exposició a la Galeria El Carme sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 80. ACR.

149

Vilà Cañelles, Josep Mª (Vic 1914 – Barcelona 2001) Al cor de Vic, a la Plaça Major, és on neix el pintor Vilà Cañelles a principis del mes de novembre de 1914. Estudia als Germans Maristes mentre es forma artísticament a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic. L’any 1930 es trasllada a Barcelona, on estudia dos anys a l’Acadèmia del Sr. Alemany, despuntant ja entre els seus coetanis i obtenint algun premi que anticipa el futur èxit de l’artista. El 1933 completa la seva preparació pictòrica a Olot, a la famosa Escola de la Ciutat, on assumeix la influència de l’Escola Olotina representada per pintors com Martí Alsina o Vayreda, l’estil dels quals mai s’ha deslligat del tot de l’artista. S’inicia també a Olot en el gravat de la mà del mestre Xavier Nogués. Pocs anys més tard comença a exposar individualment a Vic, a la Sala Bigas, i a Barcelona a la Galeria Parés, fins que, el 1940, fixa la seva residència definitivament a Barcelona, arrel del casament amb la seva esposa natural de la ciutat comtal. Vilà Cañelles inicia un ritme expositiu molt intens que el porta a exposar fonamentalment a Barcelona, sense oblidar les mostres realitzades en algunes capitals catalanes i espanyoles, les exposicions a Estocolm, Suècia, a Washington, EE.UU, i a Japó. Ha estat reconegut també amb multitud de premis i mencions honorífiques. Només el 1957 interromp la seva intensa i plena dedicació artística per iniciar un negoci editorial que conclou el 1968, any en què reprèn la seva vocació i passió, la pintura. Josep Mª Vilà Cañelles mor a Barcelona tot just encetat el segle XXI. Les influències dels mestres paisatgistes catalans com Mir o Urgell són paleses en les grans teles de Vilà Cañelles, que també cultivà el dibuix, el gravat i l’escultura (aquesta última tècnica a les darreries de la seva vida), transmetent una harmonia compositiva i cromàtica, amb colors vitals i primaris, que denoten una tècnica i un virtuosisme amb els pinzells propi d’un incansable pintor experimentat. Tot i realitzar retrats, bodegons, interiors, natures mortes i flors, són els temes paisatgístics rurals, les alzines, les marines de l’Empordà o Mallorca i les composicions sobre el Mercat de Vic les temàtiques predilectes de Vilà Cañelles.

Ell busca [en Vilà Cañelles] la consecució del quadre com una unitat pròpia que no pas l’anàlisi del efectes lluminosos de l’aigua i de les roques, encara que, d’una manera global, instantània, també les belleses minerals i líquides fan una simfonia de color valenta, amb el color fresc i net del nostre pintor. Jaume Socias

150

Fulletó de l’exposició Art i Mercat a la Llotja del Blat. Vic: 2004. AMF.

Fonts Documentals: FERRER, Mª Àngels. Catàleg de Pintures. AMV. 3 volums. SADURNÍ, Antoni Mª. Fulletó d’una exposició a Sadurní Galeria d’Art sense peu d’impremta. Vic: 1994. AS. SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. SOCIAS, Jaume. Vila-Cañelles. Carles Vallès editor, Figueres: 1998. V.V.A.A Diccionari Ràfols. Fulletó d’una exposició a l’Aula de Cultura de la Fundació Caixa Penedès sense peu d’impremta. Balaguer 1993. AS. Fulletó d’una exposició a Lamvart, Grupo Lamas Bolaño sens peu d’impremta. Barcelona. 1993. AS. Fonts Orals: Antoni Mª Sadurní Viñes. Estiu 2007.

151

Vilà Nuri, Miquel (Vic 1950) Miquel Vilà neix a Vic el 1950. Després d’estudiar al Col·legi St. Miquel dels Sants es dedica professionalment al negoci familiar d’assegurances. Tot i que l’interès i la inquietud artística i cultural sempre l’han acompanyat, com es veu en la seva faceta de col·leccionista d’objectes artístics i rareses entranyables, no és ﬁns a la dècada dels 90 que inicia la seva producció i experimentació escultòrica. Des del seu taller de Vilalleons ha exposat i difós la seva obra en exposicions individuals a Vic, principalment a Sadurní Galeria d’Art, arreu de la comarca d’Osona i en algunes ocasions a Barcelona, a Portugal, i a França. L’escultura “Flors”, conservada a l’Hospital de la Santa Creu de Vic és obra seva. Els anys 1995 i 1996 realitza dues escultures urbanes a Vic que s’emmarquen dins el projecte de l’Ajuntament per potenciar l’art contemporani vigatà.

El formigó, el coure, l’acer inoxidable, el ferro i la fusta són els materials essencials de les escultures de Miquel Vilà que, a través de formes geomètriques combinades conﬁguren uns cossos atemporals força notoris.

Fulletó d’una exposició a Sadurní Galeria d’Art. Vic: 2000. AS.

Fonts Documentals: Fulletó d’una exposició a Sadurní Galeria d’Art sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 90. AS. Fulletó d’una exposició a Sadurní Galeria d’Art sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 2000. AS. Fonts Orals: Antoni Mª Sadurní Viñes. Estiu 2007. Assumpta Viñas Palmarola. Estiu 2007. Miquel Vilà Nuri. Tardor 2007.

152

Vilà Moncau, Joan (Vic 1924) El pintor, dibuixant, decorador i gravador Vilà Moncau neix a Vic el 1924. Es forma a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic amb els mestres Pere Puntí i Llucià Costa. A Barcelona adquireix habilitats en restauració de la mà del Sr. Baldirà, al seu taller, com també assisteix a sessions de dibuix al Cercle Artístic de St. Lluc. Posteriorment conclou la seva formació artística a la Llotja de Barcelona i poc després es dedica al disseny de decoracions per a establiments comercials. A causa del servei militar resideix a Palma de Mallorca, on dilata la seva estada exposant per primera vegada a la Galeria Costa. A l’illa coneix el pintor Cassimir Tarrassó que li realitza un retrat de gran format, fruit de la seva entranyable amistat. El 1949 Vilà Moncau s’incorpora a Els “8”, grup vigatà que va lluitar per impulsar l’art i la cultura, amb idees modernes i trencadores, en un Vic de postguerra marcat per la pobresa en tots els àmbits creatius. El 1954 es trasllada a la residència de la Ciutat Universitària de París mentre estudia a l’École du Louvre. Vilà Moncau s’estableix a Vic, al carrer de la Fusina, i arran del seu casament s’estableix a Olot des d’on exposa arreu de Catalunya, sobretot a les galeries d’Olot, de Vic i de Barcelona. També realitza pintures murals per esglésies catalanes. Participa en la important exposició de gravats, del 1974, organitzada per la Sala Gaspar de Barcelona a la Galeria Rizzoli de Nova York, tot compartint la mostra amb Picasso, Miró, Villèlia i Chillida entre d’altres grans mestres de l’art modern espanyol. És director de l’Escola de Belles Arts d’Olot del 1970 al 1987. Iniciat el segle XXI, la seva tasca artística ha estat reconeguda amb la concessió de la Creu de St. Jordi per la Generalitat de Catalunya, com també per la realització d’una exposició retrospectiva organitzada per l’Ajuntament de Vic a la Llotja del Blat l’any 2007. Viu entre Olot, Barcelona i Tortosa, Vilà Moncau continua amb la seva vocació i professió: la creació artística. L’obra de Vilà Moncau es caracteritza per la diversitat de suports i tècniques en què treballa, com la pintura de retaules per esglésies, pintures murals, teles a l’oli, gravats, dibuixos. No obstant la pintura a l’oli sobre tela és la protagonista de la producció pictòrica de Vilà Moncau. Els colors suaus denoten la predilecció per les formes, els contorns i els volums de les composicions que ens recorden la realització de retaules religiosos, que representen una relectura i renovació de l’estil gòtic. El retrat de Lluís Romeu i Coromines de la Galeria de Vigatans Il·lustres, realitzat el 1974, és obra seva.

153

Substància, matèria, estructura, són seves. No importa que tal cosa o altra n’evoqui una de concreta de la realitat exterior, sinó el fet que siguin el que són des del principi del procés creatiu: obres d’art, amb vida autònoma. [...] Conjunts urbans, façanes, interiors, natures mortes, ﬁgures, i tots ells, essent ﬁdels als models, queden transmutats en <vilas-moncau>. J. Corredor-Matheos

Fonts Documentals: ANGLADA, Mª Àngels. Carpeta de dibuixos, “Dibuixants d’Osona: Vilà-Moncau”, Galeria El Carme, sense peu d’impremta ni any d’edició. Anys 80, 90. ACR. BASTÉ, Joan. Fulletó de Sadurní Galeria d’Art sense peu d’impremta. Vic: 1993. AS. FERRER, Mª Àngels. Catàleg de la Galeria dels Vigatans Il·lustres. AMV. GARCÍA-DIEGO, Lorenzo. Maestros actuales de la pintura y escultura catalanas, Vilà-Moncau. Bilbao: Editorial la Gran Encicopedia Vasca. SANTOS TORROELLA, Rafael i CORREDOR-MATHEOS, J. Fulletó d’una exposició sense peu d’impremta ni anys d’edició. Vic: Anys 80. AMF. SUNYOL, Joan. “Pinturas Murales de Juan Vilá Moncau”. AUSA. V.V.A.A Diccionari Ràfols. Fonts Orals: Antoni Mª Sadurní Albañà. Tardor 2007. Bibliografia addicional: VV.AA. Diccionari d’Artistes Catalans. Ed. Milà. Barcelona. VV. AA. Diccionario Biográfico Español. Ed. Amigos de la Historia. Madrid.

154

Fulletó d’una exposició a Sadurní Galeria d’Art. Vic: 1995. AS.

155

Xandri Calvet, Eduard (St. Hilari Sacalm anys 20) Eduard Xandri neix a principis de la dècada dels anys 20 a St. Hilari Sacalm. Des de petit té interès i predisposició pel dibuix i el 1942 s’ instal·la a Barcelona on es llicencia en Belles Arts a l’Escola Superior de St. Jordi. El 1948 conclou la seva formació artística amb la finalització de la carrera, després d’haver treballat també en encàrrecs i en una casa de decoració. El mateix any realitza la primera exposició individual a Barcelona amb força èxit. Més tard s’instal·la tres anys a Caracas, Veneçuela, on gràcies a l’ajuda de l’escultor Ernest Maragall guanya el concurs per treballar en la decoració de la cúpula i dels murs del Museo de Ciencias Naturales de Caracas. Xandri pinta a l’oli uns grans murals, d’uns cinc-cents metres, de temàtica animalística, que representen feres salvatges africanes, inspirat en la donació que rebia el museu. De retorn a Barcelona, el 1951, es dedica a la docència a la Facultat de Belles Arts, a l’Acadèmia Tàrrega i realitza alguns encàrrecs fins que el 1960 estabilitza la seva precària i inestable situació gràcies al bisbe de Vic, Ramon Masnou, tot treballant a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic, aquesta vegada als baixos de l’antic Museu Episcopal. Amb la seva família establerta a Vic, es dedica professionalment a la docència a l’Escola de Dibuix i n’és director durant més de trenta anys: introdueix l’agrupació de nois i noies a les aules i potencia el dibuix al natural basat en la precisió i el rigor. La seva situació, juntament amb les circumstàncies personals, l’han allunyat dels circuits comercials i expositius. Tanmateix, el 1994 l’Ajuntament de Vic organitza una exposició en homenatge a Xandri que serveix per difondre localment la producció d’aquest pintor tan lligat a la nostra ciutat. La figura humana i el retrat, com el de Mn. Miquel Rovira, realitzat el 1974, que figura a la Galeria de Vigatans Il·lustres i el del poeta Jacint Verdaguer també conservat a l’Ajuntament, són la temàtica predilecta de Xandri que, amb un rigor i una tècnica precisa en el dibuix, transmet harmonia i equilibri en la composició d’uns olis sobre tela i dibuixos on amb realisme la llum adquireix un paper destacat.

Cadascú manifesta la seva intenció creativa i no es pot corregir per sistema perquè tothom té el seu món. El que al principi sembla un nen prodigi s’atura i el que no semblava res després no l’atrapes. Eduard Xandri

156

Fulletó d’una exposició a la Llotja del Blat. Vic: 1994. AMF.

Fonts Documentals: FERRER, Mª Àngels. Catàleg de la Galeria dels Vigatans Il·lustres. AMV. OM, Albert. Retall del periòdic AUSONA, entrevista a Xandri. Vic: Anys 80. AMF. Fulletó d’una exposició a la Sala de la Columna. Vic: 1994. AMF. Fonts Orals: Antoni Mª Sadurní Albañà. Estiu 2007.

157

Ylla Bach, Bernat (Vic 1916 – França, anys 90) Bernat Ylla neix a Vic a finals del mes de març de l’any 1916. Es forma, com tants altres artistes vigatans, a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic i seguidament estudia a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona. Durant la seva joventut cultiva l’aquarel·la, que s’emmarcava en la tradicional línia paisatgista catalana. La seva educació pictòrica continua a Brussel·les, Bèlgica, on assisteix a l’Escola Reial de Belles Arts i finalitza a París on és deixeble d’André Lothe, al seu estudi de Montparnasse. El 1943 retorna a Catalunya, amb la seva esposa, procedent d’una família benestant belga, i comença a exposar a les galeries de Vic i Barcelona. El seu desig de trobar un estil personal d’expressió plàstica el condueix a Deià, un paradisíac poble de l’illa de Mallorca, on roman quatre anys i on adquireix l’estil que el defineix i el caracteritza. S’estableix definitivament a Poitiers, França, des d’on organitza exposicions arreu d’Europa: a Barcelona, a Bèlgica, a Suïssa; un bon exemple n’és l’exposició a la Sala de l’Aeroport d’Orly, a París, entre d’altres. Des del 1971 Bernat Ylla es dedica també a la decoració mural d’esglésies i residències públiques d’Espanya i de França amb un cert èxit. Bernat Ylla mor a principis dels anys 90. El pintor, aquarel·lista i dibuixant Bernat Ylla, està influït subtilment pel cubisme parisenc que, sense renunciar al colorisme sinó el contrari, ens presenta la seva obra pictòrica madura a través del rotulador negre i en moltes ocasions de colors estridents com el blau o el lila. Amb temes recurrents de la pintura catalana, com els bodegons i els paisatges o les marines, tractats sempre des d’una òptica original, s’intueix una modernitat de concepte propera al cubisme.

158

Amb un sentit innat de la construcció, organitza les seves composicions sòlidament arquitecturades, i sembla que al començar una obra l’artista hagi voluntàriament teixit com un canemàs geomètric que li assegura la veritable estructura. Robert Yan President de la Societat dels Artistes Independents de París (anys 80)

Fonts Documentals: BENET, r. “A Bernat Ylla”, AUSA. Vic: 1969, núm. 62. JUNYENT, Eduard. Retall de premsa local vigatana. AMF. ORRIOLS, M. D. Retall de premsa local vigatana. AMF. Carpeta de dibuixos, “Dibuixants d’Osona: Bernat Ylla”, Galeria El Carme, sense peu d’impremta ni any d’edició. Anys 80, 90. ACR. Fulletó d’una exposició a la Sala d’Exposicions Muralles Pere IV sense peu d’impremta ni any d’edició. Vic: Anys 70. AEV. Fonts Orals: Antoni Mª Sadurní Albañà. Estiu 2007.

159

BIBLIOGRAFIA 5

L’abreviatura: SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes equival al mecanoscrit consistent en vuit volums conservats a l’Arxiu Episcopal de Vic, realitzat pel Dr. Salarich al llarg dels anys 60 i 70 fonamentalment, on hi ha notes biogràﬁques de tots els personatges vigatans destacables pertinents a tots els períodes històrics. L’abreviatura: SALARICH, Miquel. YLLA-CATALÀ, Miquel. Vigatans Il·lustres equival a l’obra: SALARICH, Miquel. YLLA-CATALÀ, M. Vigatans Il·lustres. Vic: Patronat d’estudis Ausonencs, Osona a la butxaca, 1983, pàg. 257-320. L’abreviatura: ELIAS I DE MOLINS, Antoni. Diccionario Biográﬁco [...]de artistas catalanes del siglo XIX equival a l’obra: ELIAS

I DE MOLINS,

Antoni. Diccionario Biográﬁco y Bibliográﬁco de escritores y artistas catalanes del

siglo XIX. Barcelona, 1889, tomo I i II. L’abreviatura: V.V.A.A Diccionari Ràfols. Equival a les obres: V.V.A.A Diccionari Ràfols, de Artistas Contemporáneos de Catalunya y Baleares. Barcelona: Diccionari Ràfols, 1985, 1987, vol. I, II, III i IV. V.V.A.A Diccionari Ràfols, de Artistas de Catalunya y Baleares. Compendio siglo XX. Barcelona: Art Network, 1998, vol. V.

Arxius Consultats: 5.2

AS: Arxiu Sadurní. Arxiu localitzat a l’antiga Sadurní Galeria d’Art, a la Plaça de la Pietat de Vic, és fonamental en els volums referents a pintura catalana del segle XIX i XX i singular pel que fa a catàlegs, fulletons i publicacions locals referents a artistes vigatans del segle XX. Fruit de la voluntat humanística d’Antoni Mª Sadurní Viñes, antiquari i galerista vigatà. ACR: Arxiu Carme Rosés. Arxiu o biblioteca localitzat entre la finca de la historiadora de l’art a Tavèrnoles i la residència d’aquesta a l’apartament del carrer Verdaguer de Vic. Es nodreix d’amplis camps, però és important per l’acumulació de publicacions específiques, revistes, catàlegs i fulletons locals que responen a un amor per l’art vigatà, el domini en el qual és singular. AMF: Arxiu Mª Àngels Ferrer. Extensíssim arxiu particular que es basa en volums que cobreixen gairebé la totalitat de la història de l’art i que, gràcies a la tasca col·leccionista de la crítica d’art que l’ha reunit, alberga el conjunt de publicacions específiques, retalls de premsa, revistes, monografies, catàlegs i fulletons relacionats amb els artistes vigatans que han viscut durant la segona meitat del segle XX.

160

ABEV: Arxiu de la Biblioteca Episcopal de Vic. Conjunt documental i bibliogràfic singular pel seu volum i el seu abast cronològic. Conté la documentació generada al llarg de dotze segles per les institucions eclesiàstiques del bisbat de Vic i d’altres fons no eclesiàstics de gran significació, que ha anat aplegant al llarg del temps, referits tots ells al territori del bisbat. Conté també la Biblioteca Episcopal, que destaca pel volum dels seus fons i per la seva antiguitat, amb prop de 200 incunables i més de 300 manuscrits des del segle VIII. Això i el fet que ha estat un dels centres cabdals en la cultura catalana moderna confereixen a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic una especial rellevància i projecció, tant a nivell nacional com internacional. AMV: Arxiu Municipal de Vic. Localitzat als pisos més alts de l’edifici de l’Ajuntament de Vic aquest arxiu, gestionat per Francesc Rocafiguera, alberga la catalogació del patrimoni artístic vigatà relacionat amb l’administració pública: Catàleg d’escultures públiques, dels quadres que pertanyen a l’Ajuntament, dels esgrafiats de les façanes vigatanes i dels quadres de la galeria dels Vigatans Il·lustres. Catàlegs realitzats en la seva totalitat per Mª Àngels Ferrer l’any 2000.

Fonts Documentals: 5.3

Com resulta evident en les notes biobibliogràfiques al peu de cada biografia la font bibliogràfica més important i destacada del període 1901 – 1950 ha estat els fulletons, els catàlegs i les publicacions editades per les galeries comercials i les sales d’exposicions ja comentades concretament en cada biografia. Cal destacar els catàlegs i fulletons editats per la Galeria d’Art el Carme de Vic, la Sadurní Galeria d’Art, la Sala d’Exposicions Muralles Pere IV, la sala d’exposicions del Temple Romà, la Llotja del Blat, el Col·legi d’Arquitectes, la Galeria Pericas i la Galeria Sussany entre moltes d’altres. ALCOLEA, Santiago. L’art català dins Europa. Barcelona: Pòrtic Panorama, 2003, pàg. 416-447. CASTELLS, Kim. FIGUEROLA, Jordi. VIC obra mestra. Barcelona: Lunwerg Editores, 1999. ELIAS I DE MOLINS, Antoni. Diccionario Biográfico y Bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo XIX. Barcelona, 1889, tomo I i II. FERRER, Mª Àngels. Pilarín. La força de la il·lusió. Barcelona: Editorial Mediterrània, 1997. GARCÍA-DIEGO, Lorenzo. Maestros actuales de la pintura y escultura catalanas, a. m. Sadurní. Bilbao: Editorial la Gran Enciclopedia Vasca, 1992. GARCÍA-DIEGO, Lorenzo. Maestros actuales de la pintura y escultura catalanas, Coll Bardolet. Bilbao: Editorial la Gran Enciclopedia Vasca. GARCÍA-DIEGO, Lorenzo. Maestros actuales de la pintura y escultura catalanas, Ceferino Olivé. Bilbao: Editorial

161

la Gran Enciclopedia Vasca. GARCÍA-DIEGO, Lorenzo. Maestros actuales de la pintura y escultura catalanas, Vilà-Moncau. Bilbao: Editorial la Gran Enciclopedia Vasca. GROS I PUJOL, M. S. Museu Episcopal de Vic. Pintura i escultura romànica. Sabadell: Editorial Ausa. 1991, pàg. 7. JUNYENT, Eduard. La ciutat de Vic i la seva història. Barcelona: Curial Edicions Catalanes. 1976. JUNYENT, Eduard. Estudis d’Història i Art. Vic segle X – XX. pàg. 471-485. JUNYENT, Eduard. Estudis d’Història i Art. Vic segle X – XX. JUNYENT, Eduard. La Catedral de Vic. Sabadell: Editorial Ausa, 1991. MITRANI, Albert. “i altres”. Joan Furriols. Pensar amb l’espai. Vic: Eumo Editorial, 2007. PALOMO, Anna. “i altres”. Ramon Montanyà. La pintura essencial. Barcelona: Editorial Galerada, 2007. RÀFOLS, Josep Francesc. Diccionario Biográﬁco de Artistas de Catalunya. Barcelona: 1951-1954, vol. I RÀFOLS, Josep Francesc. Historia del Arte. Barcelona: Editorial Optima, 1999, pàg. 293-299. SALARICH, Miquel. Siluetes Vigatanes. Mecanoscrit inèdit conservat a l’Arxiu Episcopal de Vic. (8 volums) SALARICH, Miquel. YLLA-CATALÀ, M. Vigatans Il·lustres. Vic: Patronat d’estudis Ausonencs, Osona a la butxaca, 1983, pàg. 257-320. SALARICH, Joaquim. Vic, su historia, sus monumentos sus hijos y sus glorias. Vic: Impremta Soler, 1854, pàg. 201. SERT, Francisco Conde de Sert. El Mundo de José Maria Sert. Barcelona: Editorial Anagrama, 1987.pàg. 123-136. SOCIAS, J. Vila-Cañellas. Figueres: Editorial ART-3, 1988. SUNYOL, Joan. Personatges i tipus populars de la ciutat de Vic i de la Plana (primera part). Vic: Editorial El Carme. 1983. SUNYOL, V. C. Vergés. Dibuixos. Gravats – Objectes. Olot: Aubet, 1989. V.V.A.A Diccionari Ràfols, de Artistas Contemporáneos de Catalunya y Baleares. Barcelona: Diccionari Ràfols, 1985, 1987, vol. I, II, III i IV. V.V.A.A Diccionari Ràfols, de Artistas de Catalunya y Baleares. Compendio siglo XX. Barcelona: Art Network, 1998, vol. V. V.V.A.A Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

162

Revista Ausa 5.4

ALCOLEA, Santiago. “Francisco Plá “El Vigatà” (1743-1805), AUSA. Vic: 1954, vol. 1, núm.º 9, pàg. 403-407. BENET, R. “A Bernat Ylla”, AUSA. Vic: 1969, vol. 6, núm. 62. BOSCH, Miquel. “Els pessebres Vigatans de Mn. Jacint Costa”, AUSA. Vic: 1953, vol. 1, núm. 9, pàg. 275-283. GIRÓ I TORÀ, Josep. “José Mª Colomer y Cors”, AUSA. Vic: 1963, vol. 4, núm. 46, pàg. 455-458. GUDIOL, J. “Pere Puntí artista de Vic”, AUSA. Vic: 1962, vol. 4, núm. 42, pàg. 299-304. JUNYENT, Dr. Eduard. “Manuel Puig Genís (1869-1957)”, AUSA. Vic: 1958, vol. 3, núm. 21, pàg. 22-26. JUNYENT, Dr. Eduard. “José Tort y Fábregas (1896-1961)”, AUSA. Vic: 1961, vol. 4, núm. 37, pàg. 107-109. JUNYENT, Dr. Eduard. “Pere Punti i Terra”, AUSA. Vic: 1962, vol. 4, núm. 41, pàg. 275-276. ORDEIG, Ramon. “El pintor Marià Colomer i Parés (VIC, 1743-1831), AUSA. Vic: 2004, vol. 21, núm. 154, pàg. 479-493. PALOMO, Anna. “Cinquanta anys d’art compromès amb la contemporaneïtat a Osona”, AUSA. Vic: 2002, vol. 20, núm. 148-149, pàg. 173 i 174. SALARICH, Miquel. “Antoni Ferrer i de Corriol (1844-1909)”, AUSA. Vic: 1969, vol. 6, núm. 63, pàg. 148-151. SALARICH, Miquel. “Ramon Torrents i Riu (1910-1971). Cloenda d’una dinastia de pintors i decoradors vigatans”, AUSA. Vic: 1971, vol. 6, núm. 69-70, pàg. 340-342. SALARICH, Miquel. “Un vigatà, Francesc de Paula Van-Halen, pintor de cambra (Vic, 13 març 1814-Madrid, 11febrer 1887)”, AUSA. Vic: 1980, vol. 9, núm. 94, pàg. 87-95. SUÑOL, Joan. “José Mª Selva y Vilaret” AUSA. Vic: 1955, vol. 2, núm. 12. SUÑOL, Joan. “Luciano Costa Bosch (1883-1942)”, AUSA. Vic: 1955, vol. 2, núm. 13, pàg. 127-132.

Revista Vic 5.5

BRUNET, Manuel. “Segismundo Clavería” Revista Vic. ROSÉS, Carme. “Francesc Pla “Els vigatà”, Revista Vic. ROSÉS, Carme. “Josep Rosés i la seva afició al dibuix”. Revista Vic. ROSÉS, Carme. “Pere Puntí”, Revista Vic. Vic: 2007 SERRA, G. “José Tort”, Revista Vic. SOLÀ I SALA, Josep Mª. “Lluís Bres i Oliva”. Revista Vic. SOLÀ I SALA, Josep Mª. “Les figures de Mn. Jacint Costa”, Revista Vic.

163

Articles varis en publicacions en la premsa local 5.6

Gazeta de Vic Diari de Vic Ausona El 9 nou

Fonts Orals 5.7

PERE BRUGULAT SANTIAS. Estiu 2007. Mª ÀNGELS FERRER BALLESTER. Estiu 2007. MN. GROS I PUJOL. Estiu 2007. ANNA PALOMO CHINARRO. Estiu 2007. CARME ROSÉS POU. Estiu 2007. ANTONI Mª SADURNÍ ALBANYÀ. Estiu 2007. ANTONI Mª SADURNÍ VIÑES. Estiu 2007. JOAN SEGURAÑES REDORTA. Estiu 2007.

Fonts Audiovisuals 5.8

En profunditat. Entrevista a Albert Estrada Vilarrasa. Vic: 9 TV, novembre 2007. En profunditat. Entrevista a Antoni Mª Sadurní Albanyà 9 TV, desembre 2007.

Fonts virtuals 5.9

JOSEP VERNIS BURÉS http://www.vernis.org/ [Consulta: 17.11.2007] JOSEP COLL BARDOLET http://www.collbardolet.com/Catala/Base.html [Consulta: 9.10.2007] JACINT CONILL http://www.jacint-conill.net[Consulta: 10.9.2007] PILARÍN BAYES http://www.pilarin.info [Consulta: 15.11.2007] CARLES VERGÉS. Dibuixos Pintura Obra Gràfica. http://www.carlesverges.com [Consulta: 15.11.2007] SALA RUSIÑOL. FIDEL BOFILL http://salarusinyol.net/curriculum/BFI_cas.html [Consulta: 15.11.2007] FIDEL BOFILL PINTOR I POETA http://fidelbofill.blogspot.com/2007/02/bibliografia.html [Consulta: 15.11.2007] AJUNTAMENT DE VIC http://www.ajvic.es/grups/Noticies/index.php [Consulta: 4.11.2007]

164

MUSEU NACIONAL D’ART DE CATALUNYA http://www.mnac.es/colleccio/col_renaixement.jsp?lan=002&a mbit=56 [Consulta: 15.10.2007] DIPÒSIT DIGITAL DE DOCUMENTS DE LA UAB http://ddd.uab.es/pub/locus/11359722n5p241.pdf [Consulta: 15.10.2007]

165