Sant Jordi 2022. A l'horitzó hi neix més que una illa by Publicacions Col·legi Sant Miquel dels Sants. Vic

Joan Torres i Alemany / Sant Jordi 2022

A l’horitzó hi neix més que una illa. Sant Jordi 2022 Han col·laborat en la selecció de textos i d’il·lustracions gràfiques: Per les etapes d’infantil i primària: En representació del professorat: Núria Esteras i Fernández, Roser Grifell i Trullà; Laia Rovira i Bové; Montse Serrat i Palma. Correcció dels textos de primària: Sílvia Torrents i Ballús. Per les etapes d’educació secundària i batxillerat: Dels textos catalans: Ceci Bertran i Cuní; Pere Bescós i Prat, Marta Borrós i Plans; Sílvia Caballeria i Ferrer; Joan Cabanas i Cabanas; Vanesa Ferreres i Vergés; Isabel Jordà i Font; Anna Matas i Figueras; David Pla i Picazo. Dels textos anglesos: Mercè Bansells i Vivet; Joe Crozier; Rosa Hidalgo i Bigas; Anna Ibáñez i Mir; Anna Matas Figueras; Aleydis Muñoz i Mas; Lucy Portell de Mora; David Romeu i Tenas; Mònica Vallín i Blanco. Dels textos alemanys: Astrid Dedisch i Babot. Dels textos francesos: Ceci Bertran i Cuní. De les il·lustracions gràfiques i les fotografies: Mireia Puntí i Carné Del disseny de la portada: Joan Torres i Alemany Del disseny de la contraportada: Mariam Drissi i Autet Del títol del llibre: Carla Pérez i Brichs De l’edició: Ma Carme Codina i Contijoch Maquetació i impressió: jaumiraHvilaró Impressió: MATER Impressors A l’horitzó hi neix més que una illa. Sant Jordi 2022 DIPÒSIT LEGAL: B 7326-2022 ISBN: 978-84-09-39534-7

Publicacions del Col·legi Sant Miquel Carrer Jaume el Conqueridor, 11. 08500 Vic. 93 886 12 44. Rda. Camprodon, 2 08500 Vic. 93 886 05 95. Abril 2022 stm@santmiqueldelssants.cat www.santmiqueldelssants.cat

Índex

PRESENTACIÓ SANTJORDI 2020

INFANTIL

_P3 A

“Un diplodocus”

Roger Díaz i Montserrat

_P3 B

“Un sol amb llengua”

Gala Tena i Roset

_P3 C

“Un unicorn, la lluna i les estrelles”

Yang Zheng Zhang

_P3 D

“La família”

Clàudia Alsina i Roig

_P4 A

“Anem a passeig”

Laia Torrent i Pardo

_P4 B

“El castell del rei i la reina”

Isolda Valls i Pujol

_P4 C

“Aviat arribarà la primavera i els conills busquen pastanagues”

Sira Rubión i Betrian

_P5 A

“La casa decorada”

Carla Vivet i Prims

_P5 B

“La foca i la barca”

Gil Miralpeix i Mateu

_P5 C

“Sant Jordi arriba al castell”

Gael Ramírez i Domínguez

CICLE INICIAL

_ 1r A

“El conillet”

Laura López i Molist

_ 1r B

“El castell vell”

Julieta Comas i Currius

_1r C

“La formigueta”

Abril Ruiz i Escarrabill

_1r D

“La família de guepards”

Biel Alabern i Gili

_2n A

“L’oreneta de la biblioteca”

Nina Vaqué i Comas

_2n B

“Quin misteri!”

Maylene Gibaja Kim

_2n C

“La Júlia i l’ocellet”

Isona Teixidó i Barbas

_2n D

“El violí avorrit”

Arlet Saigí i Zurita

CICLE MITJÀ

_3r A

“La granja”

Khadijah Mohammed- Amadu

_3r B

“El ninot de neu”

Sofia Valverde i Doncel

_3r C

“La tempesta”

Abril Miralpeix i Mateu

_3r D

“El camaleó”

Adrián López i Feliz

_3r A

“El món de la dansa comercial”

Meritxell Mallarach i Roma

_3r B

“Les aventures de la gateta unicorn i les seves amigues”

Micaela Caceres i Valenzuela

“Res no és per a ningú”

Júlia Camps i Quintana

_3r C

_3r D

“La nit de Halloween”

Laila El Ayady el Bouzaidi Tiali

_4t A

“Som únics”

Martina Mataró i Capdevila

_4t B

“Viatges pel món”

Miquel Masallera i Bertran

_4t C

“El món”

Laia Garriga i Solà

_4t D

“T’imagino”

Blai Saigí i Zurita

_4t A

“En Pep i les seves aventures”

Umbert Clota i Om

_4t B

“Un mal dia”

Paula Santaló i Garcia

_4t C

“Un viatge a l’espai”

Ayumi Morera i Espinosa

_4t D

“La llegenda de l’armadura”

Carlota Sanchez i Pla

CICLE SUPERIOR Victòria Fàbrega i Moiseyeva

_5è A

“L’ocellet al mig de l’hivern”

_5è B

“El despertador m’atura un somni” Júlia Teixidó i Barbas

_5è C

“Sabeu qui soc?”

Gerard Corominas i Piella

_5è D

“La meva classe”

Jana Márquez i Godayol

_5è A

“El club de lectura”

Martí Guàrdia i Calonge

_5è B

“Mark, puños de hierro”

Mohamed Akil

_5è C

“Jordan, el amo de la lluvia 79

y la nieve”

Quintí Foguet i León

_5è D

“Ensalada de cuentos”

Bruna Molera i López

_6è C

“Tu ja m’entens”

Àgata Mallarach i Roma

_6è A

“Éssers marins”

Gal·la Martínez i Vinyeta

_6è B

“Les ulleres futuristes”

Aniol Riera i Serrano

_6è D

“Salvem un tros del planeta”

Gina Fontseca i Viladecans

_6è A

“Why are horses special?”

Aisa Falestina Bouh-Bouh Vidal

_6è B

“The window”

Iu Pérez i Fabregó

_6è C

“The summer”

Casandra de Jesús Agustín

_6è D

“Love”

Nathalia Tweneboah

EDUCACIÓ SECUNDÀRIA

_1r d’ESO

“Si pogués agafar el món”

Aran Vinyeta i Ferreira

101

_1r d’ESO

“Ell i jo”

Jiaxin Chen

102

_1r d’ESO

“Vaig sentir”

Anna Armengol i Ibáñez

103

_1r d’ESO

“Almudena”

Ignasi Mas i Genís

104

_1r d’ESO

“Venganza de cristal”

Emma Martín i Mateu

106

_1r d’ESO

“El caso de Janet Sparrock”

Queralt Tulleuda i Salvadó

107

_1r d’ESO

Haiku

Sara Martín i Mateu

112

_1r d’ESO

Haiku

Jiaxin Chen

113

_1r d’ESO

Haiku

Lluc Vilà i Matas

114

_2n d’ESO

“El secret de les estrelles”

Ivet Piqué i Pacheco

115

_2n d’ESO

“El secret del Nil”

Andrea Martínez i Germanaviciute

117

_2n d’ESO

“A cor què vols”

Miquelina Gorgals i Saborit

119

_2n d’ESO

“Mensaje”

Íria Ollich i Bayés

121

_2n d’ESO

“Se va”

Bruna Vinyeta i Roca

122

_2n d’ESO

“Amor a ti”

Jana Martínez i Calahorro

123

_2n d’ESO

“Summer Sunset”

Laia Prat i Serra

124

_2n d’ESO

“Ambar mirror”

Abril Franch i González

125

_2n d’ESO

“Emptiness”

Jofre Solé i Viladecans

126

_2n d’ESO

Cal·ligrama

Abril Franch i González

127

_2n d’ESO

Cal·ligrama

Júlia Espar i Puigoriol

129

_2n d’ESO

Cal·ligrama

Jana Macià i Solà

130

_3r d’ESO

“Llenç blanc”

Sara Drissi i Autet

132

_3r d’ESO

“Una flor per un comiat”

Júlia Martín i Mateu

135

_3r d’ESO

“El 3 de juliol”

Berta Janer i Macias

138

_3r d’ESO

“Polsim d’esperança”

Pia Vila i Casanovas

143

_3r d’ESO

“Soldadito de guerra”

Ingrid Muñiz i Leiva

146

_3r d’ESO

“No estás ¿O sí?”

Clara Aibar i Vidal

147

_3r d’ESO

“No era como creía”

Carla Roca i Solé

149

_3r d’ESO

“Once upon a time, the girl 150

who saved the boy”

Íngrid Muñiz i Leiva

_3r d’ESO

“The incorrect way”

Aasbir Singh

152

_3r d’ESO

“How is it going up there?”

Eudald Castany i Fàbregas

155

_3r d’ESO

Cal·ligrama “Les vagues”

Meritxell Fontseca i Viladecans

156

_3r d’ESO

Cal·ligrama “Ton étoile”

Marc Bernat i Arboix

157

_3r d’ESO

Cal·ligrama “Le grand orchestre”

Marta Saborit i Sayós

158

_3r d’ESO

“Das Leben heute“ Enzo Martínez i Bou

159 160

“La vida avui en dia” _3r d’ESO

“Letzte Worte“ “Últimes paraules”

Cesc Barrera i Serra

_3r d’ESO

“Das Leben“ / “La vida”

Laia Mallarach i Urtós

161

_4t d’ESO

“Un berenar diferent”

Ona Llop i Casares

162

_4t d’ESO

“Tot dependria de la caiguda”

Júlia Paez i Caro

163

_4t d’ESO

“Fúcsia”

Cristina Tapias i Riera

164

_4t d’ESO

“Quizás soñaba”

Martí Mas i Genís

165

_4t d’ESO

“Quiero y no puedo”

Carlota Molera i López

166

_4t d’ESO

“The screaming wood”

Guillem Graell i Graell

167

_4t d’ESO

“I went for a walk”

Abril Arumí i Colom

170

_4t d’ESO

“Her house”

Xuelei Bi

172

_4t d’ESO

“Où sommes-nous?”

Ariadna Bertran i Alsina

_4t d’ESO

“Sortir d’où je suis”

Laura Bassas i Vilà

174

_4t d’ESO

“Au revoir”

Sara Dari Bachiri

175

BATXILLERAT

173

177

_1r de Batxillerat

Tanka

Irene Espona i Puntí

179

_1r de Batxillerat

Tanka

Jordi Sallés i Fargas

180

_1r de Batxillerat

Tanka

Mariona Franquesa i Bover

181

_1r de Batxillerat

“Berto”

Sara Corral i Sanabria

182

_1r de Batxillerat

“Verde esperanza”

Joana Arimany i Malik

189

_1r de Batxillerat

“Mimí y el suelo del parquet”

Júlia Costa i Canellas

191

_1r de Batxillerat

“Cambio”

Eliseu Raich Dorofeev

193

_1r de Batxillerat

“Una sola vez, veo”

Joana Espar i Puigoriol

194

_1r de Batxillerat

“Querer y no poder”

Martina Puig i Clota

195

_1r de Batxillerat

“Miradas”

Irene Espona i Puntí

196

_1r de Batxillerat

“That’s the way the cookie crumbles”

Joana Arimany i Malik

197

_1r de Batxillerat

“Bloody feet”

Belén Macías i Pérez

199

_1r de Batxillerat

“The unwanted draft”

Cristina Castany i Fàbregas

_2n de Batxillerat

“A l’horitzó hi neix més que una illa” Carla Pérez i Brichs

204

_2n de Batxillerat

“Lola”

Clara Font i Barniol

206

_2n de Batxillerat

“Revé que revé”

Mohamed Dari Bachiri

208

_2n de Batxillerat

“Envoltada de xiprers”

Ariadna Montecino i Brull

210

_2n de Batxillerat

“Serem vius”

Martí Serra i Vila

211

_2n de Batxillerat

“Franca poesia pirinenca”

Oriol Viñas i Álvarez

212

_2n de Batxillerat

“Plaer de primavera”

Gerard Castells i Musachs

214

_2n de Batxillerat

“Los recuerdos del mañana”

Martí Serra i Vila

215

_2n de Batxillerat

“La fortuna de Pascal”

Raimon Torres i Alemany

219

de la mujer”

Clara Font i Barniol

222

_2n de Batxillerat

“Soneto primaveral”

Carla Pérez i Brichs

224

_2n de Batxillerat

“La flor de la vida”

Clara Molina i Perpinyà

225

_2n de Batxillerat

“Cientos de notas”

Pau Orra i Godayol

227

_2n de Batxillerat

“Complexity”

Anna Masgrau i Castells

228

_2n de Batxillerat

“Bitter sweet ness”

Ariadna Montecino i Brull

230

_2n de Batxillerat

“Zarautz”

Clara Font i Barniol

232

_2n de Batxillerat

“Die Melodie der Natur” Carla Pérez i Brichs

234

_2n de Batxillerat

202

“Sobre la complicación

“La melodia de la natura”

MOSTRA DE TREBALLS ARTÍSTICS _1r d’ESO Queralt Tulleuda i Salvadó Fulla creativa _1r d’ESO Aran Vinyeta i Ferreira Fulla creativa _1r d’ESO Jiaxin Chen Perspectiva _1r d’ESO Brithany Gabriela _1r d’ESO _1r d’ESO _1r d’ESO _ 2n d’ESO _ 2n d’ESO _ 2n d’ESO _ 2n d’ESO _ 2n d’ESO _ 2n d’ESO _ 2n d’ESO _3r d’ESO _3r d’ESO _4t d’ESO _4t d’ESO _4t d’ESO _4t d’ESO _4t d’ESO

237 243 244 245

Paredes i Delgado

Perspectiva

Emma Martín i Mateu

Perspectiva

246 247

Martina López i Encinas

Perspectiva

248

Nil Parramon i Oriol

Perspectiva

249

Mariona Ros i Vila

Aquarel·la

250

Laia Prat i Serra

Aquarel·la

251

Violeta Vall i Verdaguer

Aquarel·la

252

Elisabeth Blasi i Valirakhmanova

Aquarel·la

253

Bruna Vinyeta i Roca

Aquarel·la

254

Roger Franquesa i Bové

Aquarel·la

255

Martina Herrero i Clarà

Aquarel·la

256

David Espina i Erra

Pentinat

257

Fèlix Cerezo i Rovira

Cartell cinematogràfic

258

Hug Marín i Picó

Il.lustració científica

259

Jana Gaya i Belart

Il.lustració científica

260

Cristina Tapias i Riera

Il.lustració científica

261

Anna Sanglas i Godayol

Disseny tipogràfic

262

Ona Llop i Casares

Missatge visual

Matrimoni forçat: els diners

no fan la felicitat

_4t d’ESO

Missatge visual

Júlia Codina i Crous

Els diners són vida?

263 264

SANT JORDI 2022

Sé que podré crear Sovint s’associa la creativitat a una capacitat innata que alguns posseeixen i d’altres no. La majoria de nosaltres admirem les persones que destaquen en algun àmbit creatiu, pensant que Picasso i Sonia Delaunay, Oscar Wilde i Víctor Català (Caterina Albert) o Leonard Bernstein i Amy Beach pintaven, escrivien i componien perquè els déus els havien tocat amb la seva gràcia. La veritat, però, és que aquests i d’altres genis artístics tenen en comú un fet: tots i totes van creure en el seu talent, el van cultivar i van buscar la manera de gaudir del treball que exigeix una obra artística. Les persones que ens dediquem a la docència de la llengua i la literatura sabem, fruit de l’experiència a les aules, que tots els éssers humans estem dotats de creativitat (del llatí creés, engendrar). El talent hi és, el talent és innat, és intrínsec a la condició humana. Això sí, després toca treballar-lo: la creativitat és un múscul que s’ha d’entrenar. De fet, la capacitat creativa, que tothom manifesta durant la infantesa, es perd progressivament si no la cultivem. Per això hem de mantenir-la viva i mai hauríem de perdre la fe en la pròpia creativitat. En Walt Disney coneixia aquesta faceta humana, així que no permetia que el seu rol de crític sortís fins al final del procés, quan el rol de somniador i posteriorment el del realista havien fet la seva feina, postergava l’autocrítica per al final i l’aprofitava per millorar l’obra, mai destruint l’essència de la idea original. Per incentivar aquesta aptitud, a l’escola dediquem moltes hores a les activitats relacionades amb la lectura, ja que llegint coneixem autores i autors de la literatura universal, amb llengües diverses, que ens obren mons interiors i paisatges desconeguts. La literatura també és mirada. I així cada infant i jove, llegint i observant el món on viu, construint sobre l’anterior, però amb una mirada pròpia, es fa preguntes. Un cop han observat, s’han fet preguntes,

K/CREATIVI tat tad ty té tät

ve el moment de la transformació. A través de la creativitat, transformaran el seu esguard únic en una història. No obstant <<el més difícil a l’hora d’escriure no és el fet d’escriure, sinó seure a escriure>>. Aquesta afirmació d’Stephen Pressfield, autor de The War of Art, fa referència a la resistència que podem sentir davant de qualsevol procés que implica esforç i dedicació necessaris per plasmar una idea, un sentiment, una sensació o una vivència. La creativitat és un procés que es pot aprendre, perfeccionar i dominar. D’escriure se n’aprèn escrivint. Així doncs, des dels tallers d’escriptura, amb un ritme més pausat, l’alumnat rep les eines adequades per donar forma a aquesta creativitat. Els nostres Jocs Florals en són una bona mostra, ja que brinden l’oportunitat a tot l’alumnat, de petits a grans, de desplegar el talent innat, que es tradueix en relats, poemes, cal·ligrames i dibuixos i que us presentem en aquest llibre de Sant Jordi. Enhorabona als premiats i premiades i a tot l’alumnat que ha participat en aquest certamen, amb una mirada pròpia i única. Us animem a continuar escrivint: no perdeu mai l’entusiasme ni la il·lusió, perquè escriure ens serveix per explicar-nos i per entendre’ns, perquè escriure és viure! Us desitgem una bona diada de Sant Jordi amb el convenciment que avui, amb aquestes creacions, hem construït el món que volem, un món de Pau.

Si puc

K/CREATIVI tat tad ty té tät

Alguna cosa ha entrat dins algun vers que sé que podré escriure, i no sé quan, ni com, ni què s’avindrà a dir. Si puc te’l duré cap a tu. Que digui els teus cabells o l’escata de sol que et vibra en aquesta ungla. Però potser no sempre tindré del tot present el que ara veig en tu. He sentit el so fosc d’una cosa que em cau dins algun pou. Quan suri, he de saber conèixer que ve d’aquest moment?

GABRIEL FERRATER Menja’t una cama, 1962 Any Gabriel Ferrater (Reus, 1922 - Sant Cugat del Vallès, 1972)

Marta Borrós Plans Mònica Vallín Blanco

Infantil

“Un diplodocus” Roger Díaz i Montserrat / P3 A DIBUIX I FRASE EXPLICATIVA_ACCÈSSIT

“Un sol amb llengua” Gala Tena i Roset / P3 B DIBUIX I FRASE EXPLICATIVA_ACCÈSSIT

“Un unicorn, la lluna i les estrelles” Yang Zheng Zhang / P3 C DIBUIX I FRASE EXPLICATIVA_ACCÈSSIT

“La família” Clàudia Alsina i Roig / P3 D DIBUIX I FRASE EXPLICATIVA_ACCÈSSIT

“Anem a passeig” Laia Torrent i Pardo / P4 A DIBUIX I FRASE EXPLICATIVA_ACCÈSSIT

“El castell del rei i la reina” Isolda Valls i Pujol / P4 B DIBUIX I FRASE EXPLICATIVA_ACCÈSSIT

“Aviat arribarà la primavera i els conills busquen pastanagues” Sira Rubión i Betrian / P4 C DIBUIX I FRASE EXPLICATIVA_ACCÈSSIT

“La casa decorada” Carla Vivet i Prims / P5 A DIBUIX I FRASE EXPLICATIVA_ACCÈSSIT

“La foca i la barca” Gil Miralpeix i Mateu / P5 B DIBUIX I FRASE EXPLICATIVA_ACCÈSSIT

“Sant Jordi arriba al castell” Gael Ramírez i Domínguez / P5 C DIBUIX I FRASE EXPLICATIVA_ACCÈSSIT

Cicle Inicial

“El conillet” Laura López i Molist / 1r A TEXT IL·LUSTRAT_ACCÈSSIT Hi havia una vegada un conillet que feia espectacles i saltava. Un dia el van enviar a una missió i ell va dir: -No sé com fer-ho. Va anar en un vaixell i va anar pel camí del mapa. Es va enfrontar a la bèstia, que era un drac, i va guanyar. Va ser la millor heroïna de tota la terra i va salvar el món.

“El castell vell” Julieta Comas i Currius / 1r B TEXT IL·LUSTRAT_ACCÈSSIT Una vegada hi havia un castell on vivia un rei que deia que aquell castell ja era massa vell. Van fer un sorteig per decidir qui li donava prou diners per comprar un pis nou i li va tocar donar-li els diners al granger. El granger li va donar mil euros. Al rei no li agradava cap pis, i va tenir una idea: que li compressin el seu pis uns altres i així no s’hauria de decidir ell.

“La formigueta” Abril Ruiz i Escarrabill / 1r C TEXT IL·LUSTRAT_ACCÈSSIT Hi havia una vegada una formiga que estava a dins del cau, però un dia just allà s’hi va asseure una nena que portava una cadira. La nena va marxar i va deixar la cadira a sobre del cau, i la pobra formiga es va haver de quedar a dins del cau. Un dia, una altra nena va treure la cadira i va ficar un pal a dins del cau, i la formiga va sortir ben contenta.

“La família de guepards” Biel Alabern i Gili / 1r D TEXT IL·LUSTRAT_ACCÈSSIT Hi havia una vegada una família de guepards que tenien molta gana. Van veure un ramat de búfals i es van amagar. Van començar a atacar-los i tots els búfals es van poder escapar, menys un. Quan el van veure se’ls va fer la boca aigua. El búfal va fer veure que no els veia i quan l’anaven a atacar els va dir: - Espereu-vos! Abans que se’m mengeu... i si fem una cursa? Si vosal tres guanyeu se’m cruspiu, però si jo guanyo, vosaltres marxeu. Com que el búfal era molt llest, va agafar un camí més curt. Va guanyar la cursa i els guepards van haver de marxar.

“L’oreneta de la biblioteca” Nina Vaqué i Comas / 2n A TEXT IL·LUSTRAT_ACCÈSSIT Hi havia una vegada, en un bosc, una oreneta de color lila que es deia Lilia. Era simpàtica i maca, i li encantava llegir. Cada dia volava fins a la biblioteca per agafar algun llibre. A les altres orenetes no els agradava gens llegir, a elles els agradava més volar. A la Lilia sempre li deien coses que no li agradaven, com per exemple que mai no sabria volar com elles, i li deien “ Carallibre”... Un dia no va poder aguantar més i va anar a veure la reina de les orenetes i li ho va explicar tot. La reina de les orenetes la va escoltar molt amablement, i li va que no es preocupés. Ella, que era molt sabia, va explicar a les altres orenetes que totes i cadascuna d’elles eren diferents i a la vegada, igual d’importants.

“Quin misteri!” Maylene Gibaja Kim / 2n B TEXT IL·LUSTRAT_ACCÈSSIT Vet aquí que una vegada hi havia una marieta que estava sempre contenta. Aquesta marieta tenia molts amics, i sempre jugaven molt al pati de la ciutat. Aquella ciutat es deia LA CIUTAT MINÚSCULA. Tots els habitants d’aquest lloc vivien feliços i tranquil·lament. Però un dia va passar una cosa ben estranya: de cop i volta ja no hi havia més aigua a la ciutat! Ningú no sabia què podia estar passant, però la marieta va anar a investigar amb els seus amics als afores de la Ciutat Minúscula. L’amic de la marieta, el mosquit, va veure una cosa ben curiosa: una roca tapava el riu que portava l’aigua a la Ciutat Minúscula! Entre tots van intentar moltes vegades treure aquella roca tan grossa, però no hi havia manera. De sobte, van veure que passaven per allà uns cavallers del palau. En total hi havia cap a uns 40 cavallers, eren molts! La marieta i els seus amics ho van tenir ben clar i van demanar als cavallers: - Hola, cavallers! Que ens podríeu ajudar a treure aquesta roca tan grossa del riu? No ens arriba l’aigua a la ciutat – va dir la marieta. - És clar que sí! – va respondre un dels cavallers. Finalment, entre tots van poder treure aquella roca tan grossa que tapava l’aigua del riu i van aconseguir que la Ciutat Minúscula tornés a tenir molta aigua un altre cop!

“La Júlia i l’ocellet” Isona Teixidó i Barbas / 2n C TEXT IL·LUSTRAT_ACCÈSSIT Fa molts i molts anys hi havia una nena que es deia Júlia, i la seva mare, Cristina. La Júlia era alta i tenia els cabells rossos. En canvi la Cristina, la seva mare, era castany,a i també alta. A la Júlia li encantaven els animals, i volia un ocellet. Un dia la Júlia va preguntar a la seva mare: -Mare, puc anar al jardí? -D’acord -va dir la mare. La Júlia estava buscant un ocellet pel jardí quan de sobte un es va parar davant seu. La Júlia va anar corrents a dir-ho a la seva mare. -Mare, he trobat un ocellet, corre, vine, ràpid! -va exclamar. La seva mare va baixar corrents les escales, però quan va arribar al jardí l’ocellet ja havia marxat i la Júlia es va posar trista, perquè ella sempre havia volgut tenir un ocellet. De cop i volta un ocellet petit, petit, es va posar sobre la mà de la Júlia. La Júlia, sense cridar i poc a poquet, el va anar a ensenyar a la seva mare, i li va dir: -Mare, he trobat un ocellet, mira -va dir silenciosament. - Mira, Júlia, - va dir la mare- si vols el deixem al costat de la finestra… -D’acord! L’endemà la Júlia es va llevar ben contenta perquè tenia l’ocellet a la finestra. Hi va anar corrents, corrents, però l’ocell en sentir el soroll es va espantar i va marxar volant. L’ocell havia construït un niu al jardí de la Júlia i es va quedar a viure allà. Li van posar Plometes de nom, i cada dia la Júlia li posava menjar i aigua. I així va ser com la Júlia va poder tenir un ocellet. Conte contat, conte acabat.

“El violí avorrit” Arlet Saigí i Zurita / 2n D TEXT IL·LUSTRAT_PRIMER PREMI Vet aquí que una vegada hi havia un violí que estava molt trist perquè a la Gal·la li feia mandra tocar-lo. Un bon dia, la Gal·la es va posar malalta i s’avorria molt. El violí se la mirava i se li va ocórrer tocar un repertori de cançons ben alegres perquè la Gal·la es posés bona una altra vegada i ben contenta. La Gal·la es va adormir mentre escoltava les boniques cançons. En despertar-se va pensar que tot el que havia passat era un somni. De sobte, en veure el violí al seu costat es va recordar del bonic somni, i es va posar a tocar i a assajar. De tan bé que ho va fer es va convertir en una bona concertista, i sempre més va ser molt feliç amb el seu violí al costat. Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

Cicle Mitjà

“La granja” Khadijah Mohammed- Amadu / 3r A LLENGUA CATALANA_POESIA_ACCÈSSIT

Ja soc a l’estable! Quina alegria! Quants animals que no coneixia. Cavalls, porcs, xais i gallines, el pastor, quin treballador! Amb la família els anem a veure perquè coses d’animals vull aprendre. -De quina família és el pollet? -De la gallina! -crida el pastoret. Passant el dia a la granja m’he ben cansat, tots els animals m’han encantat. Ben aviat hi tornaré i moltes coses n’aprendré.

“El ninot de neu” Sofia Valverde i Doncel / 3r B LLENGUA CATALANA_POESIA_ACCÈSSIT El ninot de neu creu que la pastanaga el seu riure no amaga. Arriba l’estiu, i el ninot de neu ja no viu. -Adéu-siau, estiu, en aigua em convertiré i el pròxim hivern, vindré. I si l’hivern és hivern fred, al ninot de neu li haureu d’afegir un altre complement. Bufanda, i potser un barret! Un barret calentet, i el ninot de neu no tindrà gens de fred!

“La tempesta” Abril Miralpeix i Mateu / 3r C LLENGUA CATALANA_POESIA_ACCÈSSIT

Com refila el vent i com canta el mar! Com se sent el riu mentre la tempesta crida! Com tremolen els vaixells mentre els ocells es van mullant els becs! Aquesta tempesta ha estat una gran festa. Ara està tot xop, no es veu ni un sol illot. Quan la foscor se’n va comença a arribar la claror... Per fi s’ha acabat la tempesta que a mi em molesta!

“El camaleó” Adrián López i Feliz / 3r D LLENGUA CATALANA_POESIA_ACCÈSSIT

Quan estic en mode camuflatge formo part del paisatge. Quan camino sobre les flors vaig canviant de colors. Quan soc molt sigil·lós també soc molt amorós. Quan se’m volen menjar penso… els haig de despistar! Quan veig insectes volant, jo els vaig caçant. Quan estic a les fosques paeixo les mosques.

“El món de la dansa comercial” Meritxell Mallarach i Roma / 3r A LLENGUA CATALANA_PROSA_ACCÈSSIT Vet aquí una vegada una ballarina professional, però no de tots els tipus de dansa, no, sinó de dansa comercial. Es deia Amèlia. La seva mare, que es deia Marta, era campiona del món de ballet i no li agradava gens que la seva filla fes dansa comercial. Es va sentir el despertador. -Tinc l’espectacle de dansa d’aquí a 5 hores i no em sé el ball!! –va pensar l’Amèlia. Es va posar la roba de ball, els auriculars i, molt atabalada, va començar a practicar. -És hora de dinar!! –es va sentir la mare que cridava l’Amèlia. Però l’Amèlia portava els auriculars posats i no la va sentir, així que la Marta va decidir pujar a avisar-la, i en obrir la porta la va veure ballar. -Amèliaaa!!! Què fas ballant així?? –va preguntar-li. -Ai, perdona mare, és que aquest és l’estil de ball que m’agrada – va respondre. Mentre dinaven, la mare li va preguntar si es preparava per a alguna cosa i l’Amèlia li va dir que tenia un festival de dansa. El que no li va dir era quan. Però la seva mare la va castigar sense poder-hi anar, tot i les disculpes de la seva filla. -Mare, si us plau, m’agrada molt aquest ball – va explicar-li l’Amèlia. Però la mare va respondre: -No, Amèlia, prou, que no se’n parli més. L’Amèlia va pujar a la seva habitació, es va estirar al seu llit a llegir i es va adormir. Al cap d’unes hores la mare la va cridar per sopar. De cop, l’Amèlia es va despertar. Es va pensar que s’havia despistat i que no havia anat al ball, però va mirar el rellotge i va veure que encara no era l’hora.

-Ammèliaaa! - es va tornar a sentir. -Ara vinc, mare!! – va respondre.

Quan l’Amèlia va seure a taula va preguntar què hi havia per sopar. Van parlar una estona i en acabar va pujar cap a l’habitació. Després de pensar-ho una estona va trucar a la seva amiga Adriana i li va dir que la passés a recollir amb el cotxe, que havia decidit que hi aniria igualment, al festival, d’amagat de la mare. Quan l’Adriana va arribar, va saltar per la finestra, va entrar al cotxe i van marxar cap al festival. Al cap d’unes hores la mare de l’Amèlia es va adonar que la seva filla no hi era. En un primer moment no va pensar que s’havia pogut escapar, però quan li va venir a la ment que havia estat tot el dia assajant i que potser havia anat al festival, l’Amèlia i l’Adriana ja eren dalt l’escenari. La mare va sortir de casa amb el cotxe, però no sabia on havia d’anar. Es va parar en una fàbrica on feien llet. -Vols una ampolla de llet? -li van demanar. -No, vaig amb molta pressa. Aquí no fan un festival? –va pre guntar la mare. -No!! –van respondre. Va seguir avançant i a continuació es va parar davant d’una floristeria. -Vols una planta? – li van preguntar. -No, vaig amb molta pressa. Aquí no fan un festival? – va pre guntar de nou. -No!! – van respondre. Finalment va arribar a un descampat. Allà, feien el festival!!! L’Amèlia ja havia ballat, així que la mare la va veure de seguida i li va dir que sortís a fora. -Amèlia, mira, ja sé que no t’agrada el ballet, que jo he estat exi gent i que sempre et dic que si fas una cosa la facis amb pas sió. Et prometo que et donaré més suport, però no t’escapis mai més de casa– va dir la mare. -D’acord. De veritat que no t’enfadaràs si ballo dansa comer cial? – va preguntar l’Amèlia. -No! Podràs fer-ne! – va respondre la mare. I totes dues van marxar contentes cap a casa. I tot això és tan veritat que potser no ha passat!

“Les aventures de la gateta unicorn i les seves amigues” Micaela Caceres i Valenzuela / 3r B LLENGUA CATALANA_PROSA_ACCÈSSIT Temps era temps, quan els animals parlaven, hi havia una gateta unicorn que es deia Candy i somiava que tenia ales per poder volar. La Candy era dolça com el seu nom. El seu pelatge era rosa xiclet i el seu corn era dels colors de l’arc de Sant Martí. Vivia al bosc amb les seves amigues, la marieta Lili i la fada Rosa. La marieta Lili era molt entremaliada, graciosa i sempre riallera. La fada Rosa era molt bona i era la millor fada de les flors del bosc. Un dia la marieta Lili i la fada Rosa van pensar que seria una bona idea provar d’anar a buscar els diamants màgics per donar-li les ales que tant i tant desitjava la Candy. I així ho van fer: l’endemà se’n van anar a buscar els diamants. La Candy no en sabia res, però igualment les va acompanyar encara que no sabia on la portaven les seves amigues. A mig camí les dues amigues de la Candy van explicar-li que anaven a buscar els diamants màgics. La Candy de seguida va cridar: -Però per aconseguir els diamants s’ha de passar per perilloses proves! No ho aconseguirem! -No passa res, Candy, amb la teva màgia d’unicorn i la nostra, no serà difícil! -van dir totes dues amigues. -Doncs a l’aventura! -van saltar emocionades totes tres! La Candy tenia raó: per aconseguir els diamants havien de passar per diferents proves. Van llegir les instruccions per arribar a la primera prova, que consistia a aixecar una pedra de cent quilos. La sorpresa va ser que ho van aconseguir amb la màgia d’unicorn de la Candy. La Rosa i la Lili només ho van supervisar. La segona prova consistia a no despertar els gegants. Per fer-ho, la Lili només va haver de volar i passar per sobre dels gegants. La Lili també la va imitar i ho va aconseguir, i la Candy va fer un encanteri per poder volar, i totes tres van passar la prova.

La tercera prova era molt difícil, ja que havien d’aconseguir que una pedra tingués vida. Per passar la prova, la Candy va tornar a preparar un encanteri màgic per donar vida a la pedra. Les seves amigues, amb la vareta màgica de la Rosa van poder-ho veure des de dalt. Ja havien aconseguit els diamants màgics. La Candy es va posar sobre d’una taula que tenia forma de diamant i, de cop, tot el terra va començar a tremolar. La Candy es va convertir en el que tant desitjava: en una gateta unicorn amb ales. Vet aquí una gateta i vet aquí un unicorn, aquest conte s’ha cuit al forn.

“Res no és per a ningú” Júlia Camps i Quintana / 3r C LLENGUA CATALANA_PROSA_ACCÈSSIT Mira, un gos; mira, un gat: aquest conte ja ha començat! Fa uns anys, en un país pobre hi havia una família amb dos nens, una nena que es deia Laiona i en seu germà Gerard. La Laiona tenia 9 anys i li agradava jugar a futbol, i en Gerard tenia 11 anys i li agradava fer ballet. Al col·legi hi havia nens que es burlaven de la Laiona i el seu germà només perquè a ella li agradava el futbol i a en Gerard li agradava el ballet. Un dia en Gerard va voler no anar més a ballet, i va dir a la mare: -És que es burlen de mi i em sento molt sol! No hi vull anar més! -Però tu has de fer cas al teu cor i no als altres nens, Gerard! Però en Gerard hi insistia: -Mama, no vull anar més a ballet, no vull que es burlin de mi! -Però no has de fes cas als nens del teu col·legi, tu has de ser feliç i t’has de defensar i no fer-te mai enrere... Va passar el temps i en Gerard encara anava a ballet, i un dia va decidir anar a dir als nens: -Mireu, us burlàveu de mi, però ara us diré una cosa: que res no és per a ningú. Sabíeu que el color rosa és per a tots, i el blau, igual? Tot és per a tothom! -Aaaaaah! –i van marxar. Van passar els dies. A la Laiona un dia al col·le li van demanar perdó els nens que es burlaven d’ella. La nena va cridar el seu germà i tots van parlar i es van fer amics... I jo no sé si us ha agradat, però aquest conte ja s’ha acabat!

“La nit de Halloween” Laila El Ayady el Bouzaidi Tiali / 3r D LLENGUA CATALANA_PROSA_ACCÈSSIT Vet aquí que una vegada, més concretament el dia 31 d’octubre de 2010, en una ciutat d’Amèrica els seus habitants estaven celebrant Halloween. Totes les cases estaven guarnides. En aquella ciutat hi vivien tres trigèmins. El nen es deia Pau, era fort i no tenia por. La nena es deia Laia, era una mica poruga. L’altra germana es deia Gal·la i era simpàtica i molt riallera. Aquella nit van a anar a fer truc o tracte per la ciutat. Van recollir moltes llaminadures, però encara els quedava l’última casa. La Laia i la Gal·la tenien una mica de por, però tots tres van anar a picar a la porta. En aquella casa hi vivia un senyora disfressada de bruixa, i feia molta por. Els va donar unes llaminadures en forma de bruixa i de carabassa. De sobte, van desaparèixer. En Pau, la Laia i la Gal·la van anar a parar al mig d’un bosc. Estaven atrapats i no sabien com tornar a la seva vida. Després d’uns dies van descobrir que per poder tornar a la vida d’abans havien de trobar i menjar-se una llaminadura de maduixa. La Laia tenia molta por per si no la trobaven mai. Van passar bastants dies fins que, de sobte, un dia van trobar una nena. Després de parlar una mica, aquella nena els va dir: -He vist un arc de Sant Martí preciós! -Anem-hi! -va dir la Gal·la als seus germans. Tots tres van anar-hi i es van posar molt contents perquè hi havia els seus colors preferits: groc, rosa, blau i taronja. En aquell arc de Sant Martí, en Pau va veure que a dalt de tot hi havia una llaminadura de maduixa. Era la que buscaven. Van pujar fins a dalt de tot i la van agafar. Van tornar a baixar i se la van menjar entre tots tres. Quan se la van empassar… BOOOOM! van tornar a la seva vida. Des d’aquell dia no van voler participar mai més en l’activitat de truc o tracte. I tot això és tan veritat que potser no ha passat!

“Som únics” Martina Mataró i Capdevila / 4t A LLENGUA CATALANA_POESIA_ACCÈSSIT Som únics, igual que ho és cada tronc de cada arbre. Som com un arbre ben arrelat amb les seves marques úniques, que contenen històries úniques. I com els troncs, ens arrelem a la nostra història i a les persones que estimem per créixer i florir.

“Viatges pel món” Miquel Masallera i Bertran / 4t B LLENGUA CATALANA_POESIA_ACCÈSSIT Viatger vull ser. Descobrir món vull fer. Viatjar per llocs insòlits que em transportin en somnis. Viatjar pertot arreu. Conèixer cultures, llengües misterioses... M’endinsaré per deserts, sabanes i selves, navegant per rius, mars i oceans. Però ja he arribat a la fi del viatge. Vaig tenir una bona anada, i una melancòlica tornada. En tinc uns records de passada.

“El món” Laia Garriga i Solà / 4t C LLENGUA CATALANA_POESIA_PRIMER PREMI El món està ple de persones, el món està ple d’animals, tenim un gran problema on hem de col·laborar. Més plantes, menys cotxes, menys habitants, així no construirem tantes cases i no contaminarem tant. Els rius plens de brossa, els animals sense menjar, els fums, que tot ho tapen, estem desesperats. Persones de tot el món, ens hem de despertar!

“T’imagino” Blai Saigí i Zurita / 4t D LLENGUA CATALANA_POESIA_ACCÈSSIT T’imagino cada nit amb el cap sota el coixí, amb les teves potes llargues i les mans com tentacles. Ja no puc dormir, ni ho vull. T’imagino amb un sol ull i la boca esgarrifosa, oberta de bat a bat, remugant no sé quina cosa, mentre vas bavejant. Ets negre, pelut, bonyegut i podrit i em tens a la nit atemorit. Com ho agraeixo a la mare quan em desperta al matí!

“En Pep i les seves aventures” Umbert Clota i Om / 4t A LLENGUA CATALANA_PROSA_ACCÈSSIT Hola, suposo que no em coneixeu. Em dic Pep i us explicaré el que em va passar un dia d’estiu. Em vaig despertar a la jungla, estava sol, amb gana, amb set, i ves a saber què hi havia, allà. Tot i tenir una mica de por, vaig caminar per si trobava una casa, una masia o el que fos. L’únic que vaig aconseguir va ser perdre’m més, i vaig decidir buscar una cova per passar-hi la nit. El dia següent vaig buscar i buscar fins que vaig trobar una casa amb menjar i aigua, però estava abandonada i molt bruta. Vaig decidir que era la meva casa i que l’arreglaria amb les meves poderoses mans. Després de dies i dies de treballar vaig veure que la casa tenia moltes coses: un mapa, un arc, molt menjar i força aigua. La casa era molt gran, i també tenia dos lavabos, tres habitacions, una cuina i una sala d’estar. L’endemà vaig anar a veure què trobava, i vaig trobar una cosa que era gegant: era un cau de serp! De cop vaig sentir un soroll... Grrrrrrrr... Fgggggggg... Frrrrrrrr.... Jo, per dintre, pensava… “espero que no sigui una serp”... I al final va sortir una serp que mesurava vint metres d’amplada i cent cinquanta metres de llargada! Al principi pensava que no ho explicaria, perquè no cabia ni pel forat! Se’m va cruspir, i a dins seu sentia que algú em cridava. De cop em vaig despertar, suat, a la meva habitació. Què era aquell monstre? Què era aquella casa? Bé, el més important és que només era un somni.

“Un mal dia” Paula Santaló i Garcia / 4t B LLENGUA CATALANA_PROSA_ACCÈSSIT En un poble molt llunyà, més amunt de l’Empordà, hi vivia el nen més feliç, alegre i content, i que a tothom li podia alegrar el dia. Aquest nen es deia Arnau. Un dia, l’Arnau es va despertar amb un núvol gris a sobre del cap, un núvol de ràbia, por i tristesa. Després, quan va baixar a esmorzar, no volia menjar, i la seva mare li va preguntar : -Va tot bé, fill meu? Ell, sobtadament, va tirar el menjar a terra i se’n va anar a l’escola. A l’escola, aquell dia va suspendre els exàmens i no tenia una actitud molt positiva. Els professors estaven enfadats i preocupats, i al pati no volia jugar amb ningú. I el núvol... no se n’anava. Tornant a casa, l’Arnau no entenia què li passava. No li agradava estar així de trist, i tot el dia anava donant voltes a la situació. Veia que els seus amics jugaven i s’ho passaven bé. També recordava la seva mare, al matí, que l’havia vist preocupat. Però, el núvol encara no marxava, i ell seguia igual. Què podia ser...? ...només un mal dia. ...algun problema amb amics o familiars. ...potser deures o proves de l’escola, que li havien anat malament. ...o potser algú que l’havia ofès. No ho sabia!!! Quan va arribar a casa, de seguida va agafar en Tobi, el seu gat, i va anar al llit. Quan va començar a acariciar-lo el pelatge se li tornava daurat, i el núvol anava marxant, fins que es va quedar adormit. L’endemà va tornar a ser el mateix nen alegre, feliç i amb ganes de ser ell. I si aquest conte t’ha agradat, abraça el teu amic i omple’t de felicitat!

“Un viatge a l’espai” Ayumi Morera i Espinosa / 4t C LLENGUA CATALANA_PROSA_ACCÈSSIT Hola, som la Marta i en Roger i ens encanta aprendre de textos i llibres sobre l’espai. El nostre somni és poder viatjar a l’espai amb la família i poder viure un món nou. Fa 1.000 anys encara no se sabia que es podia viatjar a la lluna, i la gent no sabia com poder viatjar fins allà. Quan van descobrir com poder viatjar a la lluna, en Roger i la Marta van tenir sort que al seu avi li agradés l’espai. Al cap d’una setmana, el seu avi viatjava a la lluna. En Roger i la Marta estaven planejant alguna cosa… com colar-se a la nau espacial de l’avi, però hi havia un problema: no sabien com fer-ho. Van decidir anar a dormir i el dia següent ja pensarien alguna idea. Es va fer de dia i, en despertar-se, en Roger ja sabia com entrar a la nau espacial. Si la nau sortia a les 6 del matí, ells es despertarien a les 5, anirien fins a la NASA més d’hora, robarien les claus i anirien corrents fins a la nau espacial. Va arribar el dia, es van despertar a l’hora, van preparar-ho tot, van robar la clau i van entrar a la nau. Hi feia molta calor, una calor insuportable, però ara no era el problema. El seu avi va entrar a la nau i en Roger i la Marta es van amagar ràpid en veure’l. L’avi estava preparant les coses per anar a Mart. Avi Ramon: -La nau s’enlairarà d’aquí a 5 minuts! Marta: -Roger! He sentit que la nau s’enlairarà d’aquí a 5 minuts! Estaven nerviosos i contents, però a la vegada tenien por perquè s’havien colat a la nau sense permís. Roger: -58 segons! Marta: -Hem agafat menjar? Roger: -Sí! Marta: -42 segons!

Roger: -Només portem gelats! Marta: -34 segons! Roger: -Morirem! Marta: -29, 28, 27, 26… La nau es va enlairar, feia moltes pessigolles. De cop es va sentir un terratrèmol. Marta: -Mira, la Terra i Mart han xocat! Roger: -Jo ho pararé, que sóc el més fort! Marta: -No és veritat! La nau s’estava destruint i cada cop feia més calor. Estaven tan nerviosos que l’avi els va descobrir i va dir: -Marta, Roger, què hi feu, aquí? No hi podeu ser! A més, sou menors! -Avi, ara no importa, mira a fora! -va dir la Marta. Estaven molt nerviosos i la comunicació amb la NASA tampoc no funcionava. De cop van veure com una estrella que queia, però no queia, sinó que pujava. Cada cop s’apropava més, fins que l’avi va veure que allò era una altra nau espacial. -És la mare! -va dir en Roger. No sabien què fer, estaven confosos, fins que la Marta va dir: -Ja ho sé, ens ha vingut a ajudar! La mare ja era quasi al costat de la seva nau quan en Roger va proposar de saltar. L’avi Ramon va dir que era perillós, que es posarien els vestits, es lligarien a la corda i així podrien arribar fins allà. Van saltar d’un en un, primer l’avi, després en Roger i la Marta. Encara faltaven 42 hores per arribar a la lluna, quan van decidir anar a veure Saturn, que era a 34 hores d’allà. Els gelats que portaven de menjar ja estaven desfets, i tenien molta gana. Al cap de 34 hores van arribar. Era molt diferent de la Terra, i no hi havia cases ni hi havia res. Hi havia una petita planta i un bassal (no sabien què hi feia, però no hi van donar importància). Van beure aigua del bassal i sense voler hi van caure unes gotes d’aigua. D’allà van començar a créixer plantes, arbres, insectes… I amb totes les coses que van créixer a Saturn va néixer un món nou.

“La llegenda de l’armadura” Carlota Sanchez i Pla / 4t D LLENGUA CATALANA_PROSA_PRIMER PREMI Hi havia una vegada una nena de 7 anys que es deia Jana. A la Jana li agradava pintar amb aquarel·les, jugar a futbol... però el que més li agradava era voltar per Gurb. Un dia la Jana va decidir anar a veure el castell. Quan va arribar-hi es va ajuntar amb un grup de persones. Al cap d’uns minuts va arribar un home que era gras i duia roba beix i que es deia Guillem. Era el guia turístic d’aquell grup de persones. La Jana estava entusiasmada per començar la visita, i quan ja es va anar tranquil·litzant, en Guillem va dir: -Anem a veure el castell? -Sí! –van dir tots. Primer van veure els dormitoris, després van parlar de les coses que hi havia al passadís i per últim, però no menys important, van entrar a la sala d’armes. A la Jana li va encantar aquesta sala. Hi havia espases, escuts... i quan va veure l’armadura de Sant Jordi, la Jana no va poder resistir-se a tocar-la, però quan estava a punt de fer-ho, en Guillem es va posar al davant i va dir: -No pots tocar res! La Jana es va enfadar, i quan el grup de visitants i en Guillem van anar tirant, ella es va amagar darrere d’una estàtua plena de teranyines i de pols, però es va aguantar. Quan tothom ja se n’havia anat, la Jana es va emprovar l’armadura. Li va costar una mica perquè mai no se n’havia posat cap, i també perquè li anava gran. De sobte, l’armadura va brillar i es va tornar de la seva talla! I encara més estrany... va donar 1000 voltes a la sala en 10 segons i va fer 100 salts tan alts que gairebé va tocar el sostre! La Jana es va espantar i se’n va anar del castell. Va berenar, va jugar, va sopar, va llegir i se’n va anar a dormir, però no hi havia manera que deixés de pensar en allò que li havia passat.

Es va despertar, i mentre es rentava les dents va tenir una idea. Va tornar al castell, es va tornar a agrupar amb unes persones i allà va conèixer una nena que es deia Martina. La Martina duia una samarreta lila i uns pantalons blaus, i de pentinat duia 6 trenes súper llargues, cargolades i divertides. La Jana li va explicar el que li havia passat amb l’armadura i li va preguntar: -Vols ajudar-me a descobrir què passa? -Sí -va dir la Martina. Durant el recorregut pel castell, la Jana no feia cas a en Guillem, perquè ella ja ho havia vist tot. Al final van arribar a la sala d’armes amb la Martina, i aquesta vegada es van amagar darrere una planta que no estava tan bruta. La Jana va veure alguna cosa estranya i va dir: -L’armadura abans era més petita, però ara és tan gran que aniria grossa al meu pare! No ho podia entendre. La Martina, sense por, va ficar-se l’armadura i esperava que passés alguna cosa… I va tornar a passar! L’armadura es va tornar de la seva talla, però la Martina no se’n va adonar i per això no va córrer ni saltar. Després se la va treure, i mentre es treia el casc va veure sobresortir un paperet misteriós. Era una endevinalla per a un tresor, i deia: Si voleu el tresor trobar, dins de la serp heu de mirar. Les nenes van quedar en blanc. La Martina va pensar que tot seria dins del castell i van anar buscant i buscant, però no trobaven cap serp. Van fer un descans per beure aigua, i la Jana va veure que el gerro tenia una serp dibuixada! Va ficar la mà dins del gerro i va trobar-hi un altre paperet molt més estrany que deia: Si rics us voleu fer, el minotaure haureu de deixar inconscient. Això encara era més estrany, però la Jana va proposar mirar al laberint perquè havia llegit alguna cosa sobre això en un llibre de fantasia. Van entrar al laberint i quan van arribar al mig van trobar una estàtua d’un minotaure. Van pensar que ja estaria mort i van buscar el paperet. La

Jana li mirava les banyes i la Martina, els peus. I el van trobar! Era una roca sota dels peus del minotaure que posava: Molt bé, l’última pista és, i si la resoleu, amb el tresor us fareu. Però amb cura heu d’anar, o una aventura entre mans tindreu. La Jana i la Martina no van entendre res, no hi havia cap pista, però la Jana es va adonar que al darrere hi havia un mapa del tresor. -Que “guai”, hi ha esperança! -va dir la Martina. Van seguir el mapa i les va portar al dormitori, i sota del llit hi havia el tresor. Van obrir-lo i a dins hi havia una nota. Quina decepció més gran que van sentir! Però la van llegir: Perdó per emportar-me el tresor. Fa anys el vaig buscar per salvar la princesa d’un drac. Qui sap on és ara l’armadura! Signat: Sant Jordi. No s’ho podien creure, el tresor havia estat davant seu tota l’estona! I van pensar: si Sant Jordi va agafar l’armadura per salvar la princesa, nosaltres la podem agafar per fer un món millor. I així ho van fer. I vet aquí un cavaller, vet aquí una princesa, aquest conte no té llegenda.

Cicle Superior

“L’ocellet al mig de l’hivern” Victòria Fàbrega i Moiseyeva / 5è A LLENGUA CATALANA_POESIA_ACCÈSSIT Cada dia, cada nit, cada gèlida ventada que em desperta gelada cada hora del matí. Tinc ganes de llevar-me com un ocell que vol volar, però el fred m’ho impedeix i em quedo quiet com un ocell petit que no vol saltar i volar per no caure avall on els mantells blancs amaguen la fredor amb la seva claror. Per uns fatídics moments, les seves mil agulles se’t claven al més profund. Per uns instants, et quedes atrapat, no pots marxar, allà t’has de quedar, atrapat a les seves mans.

“El despertador m’atura un somni” Júlia Teixidó i Barbas / 5è B LLENGUA CATALANA_POESIA_ACCÈSSIT Sembla un somni, és com el paradís, els núvols rosats semblen trossos d’anís. Les cascades semblen cortines d’aigua, i els rius i els llacs baixen com aiguades. Veig els peixos nedant per dintre el riu, Oh! Que divertit és nedar pels rius! Hi ha alguna cosa estranya en un racó; m’acosto per veure què deu ser allò. De prop veig que és una barca flotant; m’he endut una decepció molt gran. Jo em pensava que eren alguns tresors, de com s’il·luminen camins de colors. Cap no va a la mateixa direcció. Decideixo seguir-ne un de molt llarg. Em porta a un lloc preciós i gelat… Riiiiiing, sona el despertador i m’he llevat!

“Sabeu qui soc?” Gerard Corominas i Piella / 5è C LLENGUA CATALANA_POESIA_PRIMER PREMI N’hi ha de petites, n’hi ha de grans, n’hi ha per a formigues, n’hi ha per a gegants. Poden ser de colors o tenir diverses olors. Serveixen per fer esport i serveixen per mudar. Són aquestes les que et fan meravellar. Semblen bessones, perquè són ben iguals i les pots fer servir per fer uns bons regals. N’hi ha de molts tipus: vambes, sabatilles, avarques… El que menys importa són les marques. Poden ser cares o poden ser barates, però el que realment importa és tenir unes sabates.

“La meva classe” Jana Márquez i Godayol / 5è D LLENGUA CATALANA_POESIA_ACCÈSSIT El pati és molt gran, com és gros un elefant. Quan no hi ha gent el pati s’entristeix, s’entristeix i se’n va plorant. L’escola és emoció, alegria, passió i il·lusió. Amics i amigues hi fas i molt orgullós n’estàs. Hi ha quatre pisos a l’escola, va dels més petits als més grans, totes les parets parlen amb lletres, números i murals. Una classe amb alumnes, tots amb diferents talents; ens ajudem i som solidaris i tenim mestres competents.

“El club de lectura” Martí Guàrdia i Calonge / 5è A LLENGUA CASTELLANA_PROSA_PRIMER PREMI A Jorge, David, Laura y Sara les encanta leer, pero sus padres lo odian y por eso mismo los llevan a una escuela donde lo tienen prohibido. Desde que van a este colegio están súper indignados, ya que no pueden leer a ninguna hora del día. Así que a Laura, la más lista del curso, se le ocurrió una idea… Se trataba de hacer un club de lectura clandestino todas las tardes en el colegio. Así fue como Laura, súper emocionada, les preguntó a los chicos qué les parecía hacer el club. Y a pesar de que estaba prohibido y los padres no lo querían, los niños dijeron que sí. Naturalmente, al día siguiente todos estaban ansiosos por poder leer después de 2 años. Así que los cuatro les dijeron a sus padres que había un club de deberes de cinco a siete y media. Al finalizar la clase, todos salieron rápidamente y se fueron a esconder a un lugar donde nadie los pudiese localizar. A las cinco y media todos salieron y se fueron a un lugar donde reinaba la tranquilidad (al menos para leer), sacaron los libros y empezaron a leer. Los primeros días todo fue magnífico, pero cuando ya llevaban unos cuantos días empezaron a surgir los problemas. Un día todos oyeron un ruido muy extraño: David puso los ojos como naranjas y exclamó: -¡Es la mujer de la limpieza! Cuando oyeron esto, todos cerraron los libros rápidamente y empezaron a correr por toda la habitación. -¿Y ahora qué hacemos? -gritaban todos. Pero de repente a Jorge se le ocurrió una idea: si el ruido venía de la puerta delantera, eso significaba que se podían escapar por la puerta trasera, y así lo hicieron. Corrieron por unas galerías y acabaron en un despacho, y resulta que era el de la directora. Era increíble, todas las paredes estaban llenas de estanterías con libros. Los chicos se pararon un momento, no se

lo podían creer. Allí no se oía el ruido de las mujeres de la limpieza, así que todos cogieron los libros otra vez. - Un momento -dijo Sara-. ¿Y si cogemos los libros de la directora? Todos hicieron que sí con la cabeza, emocionados. Sara abrió un libro y… SPLASH!!! Los chicos entraron dentro del libro por arte de magia. Estaban viviendo un aventura en un mundo mágico. Donde estaban, los árboles hablaban, las casas sonreían, la gente volaba... El grupo estaba maravillado con lo que veían, no se lo podían creer. De repente oyeron una voz: -¡Ey! ¡Hola! Los chicos se giraron. Era un árbol. -¿Como estáis? -les preguntó-. Voy a presentarme, me llamo Ramas y soy un árbol que vive aquí, en el mundo mágico, desde hace más de mil años. Aquí la gente ha vivido un montón de aventuras. ¿Queréis que os explique una? Los chicos, impresionados, dijeron que sí. -Mhhhh… a ver, por ejemplo… Una vez, un niño que era muy amigo mío, hizo una cosa mágica. Hizo unos fuegos artificiales por San Pedro alucinantes, en los que salíamos yo y él, o un cohete despegando. A todo el mundo le encantó y estuvieron un año deseando que volviera a ser San Pedro. - ¿Os ha gustado? -dijo Ramas- ¿Queréis que os explique otra? A los chicos les encantó, pero miraron el reloj y vieron que ya eran las siete y treinta minutos. El grupo quería oír otra aventura, pero se tenían que ir. - Lo sentimos mucho, Ramas, pero se nos ha hecho tarde y nos tenemos que ir. Otro día volveremos. Y así lo hicieron, se fueron del cuento, y al salir hicieron una promesa, y fue que a partir de ese día el grupo del club de lectura no leerían libros: vivirían en los libros. Y colorado colorín este cuento llegó a su fin.

“Mark, puños de hierro” Mohamed Akil / 5è B LLENGUA CASTELLANA_PROSA_ACCÈSSIT Nos encontramos en un avión, en particular en el Dragón Dorado, el avión privado de los Williams. Todo iba bastante bien, el jet era importado de Alemania y estaba hecho con los mejores materiales del mercado. Lo conducía el mejor piloto del país y tenía una cantidad bastante grande de combustible, pero algo raro pasó en el motor que dejó de producir la energía necesaria para mantenerse en el aire, por lo cual se estrelló contra dos torres idénticas. Tras aquella tragedia todos desaparecieron y solamente encontraron a una persona: Mark Williams. Éste era un bebé recién nacido. Su abuelo lo adoptó y lo educó como si fuera su hijo. Los días pasaban volando y llegó el día que Mark tanto tiempo llevaba esperando: su primer día de colegio. Al llegar, Mark estaba impresionado, ya que nunca había visto un lugar tan grande. La escuela se llamaba: E.I.P.S.N.Y (Escuela Infantil Primaria Secundaria y Superior de Nueva York). Mark no sabía ni donde estaba la entrada, ya que había miles de entradas y salidas, pero de repente su salvación llegó. Los profesores gritaban por megáfonos donde estaba la clase de cada uno. La clase de Mark era la 424 kkkk-39. Había tantos alumnos en cada clase que no se podían contar, y para asegurarse de que ninguno de los centenares de ellos se perdiera, todos llevaban unos chips de alta tecnología para rastrearlos. Tras la presentación de los profesores se hizo un tour por la escuela. Fue un recorrido muy largo, ya que la escuela tenía un tamaño descomunal, pero gracias a que la escuela era la más prestigiosa del mundo y los chips que tenían les permitían teletransportarse por la escuela, pasó bastante rápido. El tour fue bonito, ya que dentro de la escuela había muchas cosas, como granjas, minas, misterios, alimentos, laboratorios… A la hora de comer, Mark iba a comer un delicioso bocadillo de queso. Cuando estaba a punto de darle el primer bocado vinieron Siraj y Marcos, dos hermanos. Marcos era un rebelde, pero una buena persona… El problema era la mala influencia que ejercía Siraj sobre su hermano, lo que le había hecho ser así. Marcos le atacó y se comió su bocadi-

llo. Eso provocaría una pelea en la que el único en ser castigado sería Mark, ya que nadie, excepto Marruá (su única amiga), fue a defenderlo. La profesora castigó a Mark y regañó a Marruá. Al regresar a su casa, Mark estaba muy triste. Lo estaba tanto que se fue a llorar al sótano de su casa, pero al bajar encontró un pasillo. Mark decidió pasarlo para que cuando se pusiera a llorar nadie le oyera. Allí se encontró un saco de boxeo, así que pensó que sería mejor golpearlo… Y así pasaron tres días, hasta que su abuelo Liam lo descubrió. Al ver cómo atacaba al saco algo se prendió en él y decidió entrenarlo. Su abuelo le enseñaba técnicas de boxeo desde las más básicas hasta las más complejas; también le enseñó una técnica que él mismo inventó: el gancho del águila dorada, que consiste en impulsarse sobre el oponente y dar una ola de ganchos. Mark aprendía rápidamente, por lo cual ahorraban tiempo. Después de eso se inscribieron en el torneo local de boxeo, al que también se inscribieron Siraj y Marcos. Siraj hacía tiempo que estaba metido en el mundo del boxeo. Ambos destrozaban a sus oponentes, así que ambos llegaron a las finales sin mucho esfuerzo. Se enfrentaron y empezaron a pelear. La pelea estaba muy reñida hasta que Mark recordó el golpe que le enseñó su abuelo, decidió usarlo y así pudo derrotar a Siraj. Tras acabar el campeonato, Mark le preguntó a su abuelo cómo sabía tanto de boxeo, y le reveló su mayor secreto: que él en su época fue el mejor boxeador del mundo, hasta que un día tras un accidente se retiró del mundo del boxeo.

“Jordan, el amo de la lluvia y la nieve” Quintí Foguet i León / 5è C LLENGUA CASTELLANA_PROSA_ACCÈSSIT Álex es un niño corriente, nació en un hospital a las afueras de Madrid, fue a una escuela bonita y ahora vive en un piso muy acogedor en el centro. Aprendió ciencias en el instituto y ahora sabe muchas más cosas que algunos adultos. Le gustaba dibujar y el bádminton. Lo que os explico ahora no influye mucho en la historia, pero ya sabemos que cuanto más sabemos del personaje, mejor. Álex siempre se preguntaba sobre todo y pensaba que las teorías que había desarrollado la ciencia durante todos estos años no tenían demasiado sentido. Bien, ahora que ya sabemos quién es Álex, podemos empezar. Era mediodía y Álex iba hacia casa a comer. Estaba feliz, porqué había nevado y sentía como si las casas de la calle fueran casitas en la cima de una montaña nevada. En medio de la nieve vió una cosa que se podía confundir fácilmente con sangre, pero cuando Álex lo vió mejor resultó que era lacre rojo. Lo miró y luego cogió la carta a la que estaba pegado. Jordan había vivido miles de años haciendo lo mismo. Su faena era muy curiosa: tenía que activar la magia en el mundo. Él vivía en el cielo e iba de nube en nube haciendo llover o nevar. Estaba cansado de su trabajo, así que un día decidió enviar una carta a la Tierra quejándose, pero en realidad no se lo pensó mucho, ya que quería que los humanos hicieran su trabajo, pero no se dió cuenta de que sólo él podía hacer su faena. Claro que a él no le importaba, simplemente no quería hacer siempre lo mismo. Álex leyó la carta. La verdad es que estaba escrita con muy mala letra y no se entendía nada. Más o menos, esto es lo que entendió: Hola soy Jordan, Ayer llovió y ¿sabéis qué? ¡Yo lo hice! ¡Y me costó! ¡Fui de nube en nube abriendo los grifos hasta llenar todos los charcos de la ciudad!

Álex pensó que se trataba de una broma. Los días siguientes no llovió, tampoco hizo sol ni nada, simplemente estaba normal. Álex decidió que enviaría una carta a ese tal Jordan para decirle que provocase otra vez la lluvia. Claro que Álex no creía que fuera a funcionar, simplemente lo hizo y punto. Aunque Álex no creyó que enviar una carta a Jordan tuviera demasiado sentido, le dió mucha importancia. Primero hizo un borrador en lápiz y luego lo pasó a tinta. Hasta selló la carta con lacre rojo y la puso entre la nieve donde encontró la carta de Jordan. Jordan estaba tranquilo durmiendo en una nube, pero pensó: ¡Me aburro! Él nunca se había aburrido, simplemente se quejaba, como si fuera su distracción. Bajó a la Tierra para pensar si debería deshacer la nieve que hacía días que estaba en la calle. En medio de la nieve, Jordan encontró la carta que días anteriores Álex dejó. Jordan lo entendió: la tierra se había quedado muerta mientras él se tomaba un descanso. Álex se despertó, la nieve había desaparecido y estaba lloviendo.

“Ensalada de cuentos” Bruna Molera i López / 5è D LLENGUA CASTELLANA_PROSA_ACCÈSSIT Capítulo 1 ¡¡¡Muahahahahaha!!! - ¡Ahhhh! ¡Uy! Hola. Lo siento por esta bienvenida, estos son Lucy y Brutus. A Lucy le encanta hacer experimentos y a Brutus le encanta formar parte de ello. Lucy es la mediana de los hermanos, es muy inteligente (de verdad, mucho). Siempre viste de negro, es muy delgada y siempre va con mallas negras y grises. Ah, y también es autista. Su hermano, en cambio, es muy inquieto, extrovertido, gordito, rubio, bajo, con una camiseta de rayas naranjas y blancas, pantalones cortos y marrones; es el hermano pequeño. Y como acabáis de ver, es el conejillo de indias de los experimentos de Lucy. Bajemos más hasta el jardín. ¡Xin-xin! ¡Oh! Mirad, aquí están Madre y Patrick tomando el té. Madre es una mujer… ¿cómo explicarlo? seria, alta, delgada, con un vestido negro al igual que su cabello largo y liso, y… le encanta fumar su pipa. Patrick es… vayamos al grano, es transparente, invisible, mejor dicho. Es muy silencioso y por eso se lleva tan bien con Lucy. Le gusta gastar bromas (o sea, asustar a la gente) y, entre nosotros, no le gusta Brutus. Le encanta quitarse la ropa y, como acabáis de ver, también tomar el té con madre. Bueno, creo que ya están todos, qué silencio, se está tan bien… - ¡¡¡Booo!!!! - ¡Ahh! - ¡¡¡HAHAHAHAHAHAHA!!! - Creo que he tenido un paro cardíaco. ¡Ay! Es verdad, las gemelas. Dejadme que os las presente, sé que sonará raro, pero en realidad no las llamamos gemelas porque sean gemelas, las llamamos así porque están engañadas… Sí, sí, sí, sé que tenéis muchas preguntas, tranquilos. Se llaman Lily y Lola, son las hermanas mayores, pero a veces parece que Brutus sea más inteligente, y mira que es raro. Son felices, pesadas, morenas, siempre van con un vestido rosa talla XXXXL, y les encanta hacer reír a la familia. Un secreto: nunca lo consiguen. A veces parece que no son de la familia.

Bien, ahora sí que ya estamos… ¡Ahh! ¡Un león, un león! Ay, esperad, es Pinchitos. ¡Uf! Esperad, esperad, Madre está diciendo algo. -¡Reunión familiar! ¡Reunión familiar! ¡Viene la familia! -grita Brutus. -No seas tan teatrero -susurra Lucy. -Os explicaré esto a la hora de cenar -dice Madre. -¡Chicos, vamos a la habitación de Lucy, rápido! -Nunca, nunca, nunca he visto a la familia, y ahora de repente, ¡VIENEN! -grita Brutus. -Vete de mi cuarto -susurra Lucy. -Pero es que no lo encuentro ni medio normal -repite Brutus. -¡QUE TE VAYAS DE MI CUARTO! -grita Lucy. ¡Ala! ¡Lucy ha gritado! -Lo siento, sigamos con la historia -gritó Lucy, harta de todo. A la hora de la cena: -Madre, ¿por qué me haces esto? -dijo Brutus, casi llorando. -Es bueno conocer a la familia -dijo Madre. -Te reforzará el carácter -dijo Lucy. -Pero… -dijo Brutus. -Sin peros -dijo Madre-. Y ahora a la cama, que se está haciendo de día. -Vale -dijo Brutus, enfadado e indignado. Capítulo 2 Al día siguiente… -¡A levantarse! -dijo Patrick. Bien, empezamos el siguiente capítulo con Patrick. Vengan, chicos, toda la familia está preparando la casa. Madre está preparando la comida, Patrick está ensuciando la casa para que se vea más acogedora, los niños están decorando y las gemelas están repasando la lista de invitados. -¡Chicos! -grita Madre-. ¡Llegan los invitados! ¡Patrick! Abre las puertas. -Hola, tía Fétida, dice Madre, dándole la bienvenida. -¡Tía Fétida! -grita Brutus. -Hola, chavalín -dice tía, abrazándolo.

Mientras va pasando toda la familia, veamos cómo está Lucy. -Puff, hola, Lucy -dice el abuelo. -¿Abuelo? -responde Lucy-. ¡Abuelo! -dice, emocionada por primera vez. -¡Lucy, mi pequeña científica! -dice el abuelo. ¿Qué os parece si dejamos que éstos se pongan al día mientras nosotros nos vamos con los invitados? ¡Venga! -Hola, Hansel. Hola, Gretel. ¿Cómo estáis? comenta Madre un poco preocupada, ya que ve que se están comiendo la mesa. -¡Muy bien! -dice Hansel. -¡Venga, chicos! -grita Brutus. -¡Foto familiar! -gritan las gemelas. -Patrick, tú a mi lado -dice Madre. -Abuelo, tú al mío -dice Lucy. 3,2,1… ¡Murciélagos! Quiero decir…¡patata! Es que siempre me equivoco! Cuento “contao” de la chimenea al “tejao”.

“Tu ja m’entens” Àgata Mallarach i Roma / 6è C LLENGUA CATALANA_PROSA_PRIMER PREMI Ja estic farta de tornar a esborrar! Per què no em surt, aquesta història? Se sentien els talons de la professora cada cop més a prop i jo no tenia res escrit. La professora es va acostar a la meva taula i va fer un esbufec, es va apartar i davant la pissarra va picar tres cops de mans. -Nens, escolteu-me, recordeu que el divendres m’heu d’entregar el text? -va dir. En baixar al pati notava que tenia la ment plena de boira, era com si alguna cosa impedís que les meves idees sortissin a la llum. La resta del dia me’l vaig passar pensant en històries de nenes, planetes, taques de colors, llums... Aventures que no tenien ni cap ni peus, perquè no les havia viscudes. Aquella nit vaig agafar un paper brut i sota la llum de la llitera vaig reintentar escriure una de les històries que m’havia imaginat. Però com ja us podeu pensar no va servir gaire de res, ja que em vaig quedar adormida com un tronc sobre el paper. L’endemà en obrir els ulls vaig veure una cal·ligrafia bonica i clara transcrita al paper. Era una pregunta, i deia així: -Ja saps què vols escriure? Aquesta frase em va fer reflexionar, i això em va ajudar molt, perquè de cop i volta em va desaparèixer la nebulosa que s’havia quedat durant hores dins del meu cap. De cop i volta em vaig aclarir. Ja érem a la classe, em vaig asseure, vaig agafar aquell foli tan brut i vaig rellegir la pregunta dos o tres cops. Seguidament em vaig posar a escriure com una màquina i al cap de quaranta-cinc minuts vaig aixecar la mirada del foli. Hi havia els ulls de la professora mirant fixament la història i quan va marxar no va esbufegar, sinó que va fer un somriure espantat.

A la següent hora del pati continuava tenint la ment plena d’idees, era com si algú m’hagués netejat la ment, com si haguessin aixafat aquells murs. L’endemà em vaig despertar amb l’esperança de trobar un nou escrit i, efectivament, hi era. -Continua així, m’agrada!!! -s’hi podia llegir. A mi també m’agradaven aquestes frases, m’ajudaven a pensar. Els darrers dies només tenia ganes d’anar al llit per veure quin seria el nou missatge, estava eufòrica, feliç, excitada, amb ganes de no parar d’escriure, sentia que ara tot tenia sentit. Però el que ara no sortia de la meva ment i em preocupava era saber qui escrivia les preguntes, això m’estava mantenint intrigada. Ja era divendres, i quan vaig obrir els ulls un nou missatge m’esperava. Deia així: -Saps qui soc? Soc el teu llapis. Vaig quedar de pedra. Com podia ser, això? Era molt estrany, això significava que era viu? Si us soc sincera, no m’ho vaig creure. I amb un nou pensament inquietant vaig anar a l’escola. No va ser fins que vaig arribar a l’escola que ho vaig entendre. Aquells llapis o aquelles gomes que esborraven malament (arrugant el foli) volien dir alguna cosa, ens volien ajudar. Mentre estava rellegint la meva història em sentia alleugerida perquè per fi ho havia acabat. Tenia el cor ple d’orgull. La professora va mirar la història i aquest cop no va fer ni un esbufec més ni un somriure amagat, sinó que va ser d’orella a orella! I el que vaig aprendre va ser que sense esforç les coses no surten netes i polides. Ah, ara quan veig que algú esborra massa o ratlla massa, simplement penso que quan li marxi la boira del cervell començarà a escriure de debò, amb sentiment. Tu ja m’entens, llapis.

“Éssers marins” Gal·la Martínez i Vinyeta / 6è A LLENGUA CATALANA_PROSA_ACCÈSSIT Voleu una història d’una nena que va a l’escola cada dia i us explica com li passen les hores?¿Sí? Doncs no llegiu aquest conte i llegiu-ne un altre. Explicaré una història de tres éssers vells. ¿Que què? Que no el voleu llegir? Sereu pesats! Bé, no patiu, que ja la canvio una mica. I, per cert, aquest llibre és impermeable? Perquè marxem al fons del mar, estimats lectors… Era una tarda i en Lied, el pop, la Martin, l’estrella, i la Rut, la gamba, estaven prenent unes algues refinades amb sal de la més bona qualitat quan van veure una ombra per la finestra. De sobte en Globo va aparèixer tot deixant un paquet gros al moble i tancant la porta. Tots ens vam preguntar què devia ser, fins que la Martin va decidir que havíem d’obrir-lo. En Lied va obrir el paquet i van veure que era un quadre en què sortien tots ells feia trenta anys, el dia que van salvar el poble de la temible barca. En Lied es va estarrufar amb totes les seves potes al sofà i la Martin també, mentre que la Rut es col·locava ben bé a la seva butaqueta. De cop, en Lied va començar a rememorar la història que havien viscut: -Era una nit d’estiu i nosaltres érem joves. Vam anar a una festa d’aquelles de joves amb molta música, molts éssers, beguda... -Beguda? -exclama la Rut-. Com que begudes? No te n’assabentes, Lied, que es nota que has anat algun cop a la superfície, que a dins el mar no n’hi ha, de begudes! -va continuar la Rut. En Lied va pensar que tot i ser la nit, allò estava molt fosc i la Martin va mirar amunt i va veure una barca. La son no ens feia veure el perill, així que ens en vam anar a casa. I just quan ja havíem entrat i jo tancava la porta, ens vam fixar que en Lied no hi era.

Una de les seves vuit potes es va quedar enredada a la xarxa que havia tirat la barca. Anava cridant, però se l’anaven emportant amunt. Per sort, la Martin i la Rut el van veure, li van desenredar la pota i van anar cap a casa. L’endemà tota mena d’éssers corrien desesperats per allà. A la nit una “xarxa” havia arrancat algunes cases. En Lied va pujar a la superfície a veure què passava. Va treure el cap per una roca i… puah! No es podia veure res de res! Tot era fum! Es va apropar al moll amb cautela i va sentir una conversa. -Tu, nano! -va dir una veu greu-. Ahir només vaig pescar terra remoguda. -De debò? -va dir una altra veu-. Doncs haurem d’anar més lluny, perquè el peix d’aquí a la vora ens l’hem fotut. No s’ho podia creure… Per què eren tan odiosos, els de la superfície? Abans eren bona gent, que es bevia suc de llimona i gelats de tots els gustos. Eren molt interessants d’observar. Ho havia de dir als altres. Mentre anava baixant, en Lied anava entristint-se pensant en què s’havien tornat els humans. Havien d’acabar amb allò i no tornar a pujar mai més. Quan els ho va explicar van quedar parats. Molt parats. Havíen de pensar alguna cosa. I en Lied va pensar un pla: havia de pujar a la superfície amb una corda, i quan arribés la barca, els peixos globus amb les punxes i els dofins amb l’aleta havien d’estripar la barca. Després havien d’agafar els humans, i amb l’ajuda dels taurons i els pops havien de transportar-los a l’illa Roca. L’illa Roca era una illa normal, amb arbres fruiters, peixos al riu i aigua dolça. Havia de sortir perfecte. La Martin va continuar explicant que quan va arribar el dia i encara era fosc (l’hora dels pescadors), en Lied se’n va anar amb una corda a una roca gran. Els eriçons de mar, els peixos globus i els dofins ja estaven preparats. Els taurons i els pops, també. Quan en Lied va estibar la corda els eriçons, els globus i els dofins van pujar. I van començar a estripar, però el que no sabien era que la barca era de plàstic dur. Ostres! No hi havien caigut! Però d’allà sota (ningú no sap per què) en van sortir els narvals i els peixos espasa. I amb les seves llances frontals

van foradar la barca. I la barca es va enfonsar. Els taurons i els dofins van portar els inútils pescadors a l’illa Roca. Al cap de dos dies, tot el poble ens va fer una gran festa. Perquè la barca, era vençuda. Doncs, mireu, em sembla que la funció impermeable d’aquest llibre ja s’ha acabat. Ehem… us voleu acomiadar? Perquè ja porto una estona escrivint i us juro que la mà em fa un mal… Suposo que als lectors els acaba fent mal la vista. Doncs… adéu! Fins a la pròxima!

“Les ulleres futuristes” Aniol Riera i Serrano / 6è B LLENGUA CATALANA_PROSA_ACCÈSSIT Hola, em dic Arnau, tinc 42 anys i soc científic espacial. Tinc els ulls blaus i era ros, ja que ara soc calb per culpa d’un experiment amb àcid. La meva esposa es diu Bruna. Té 42 anys, el cabell negre i els ulls marrons. Tenim 2 fills, un es diu Daniel i l’altre Guiu. En Daniel té 12 anys i està vivint la preadolescència, i en Guiu només té 1 any. En Daniel és castany amb els ulls marrons. En canvi, en Guiu és ros amb els ulls blaus. Vivim en un àtic de 70 plantes a Berlín, i la veritat és que estem sols perquè ningú més no s’ho pot permetre. Un dia, mentre estàvem esmorzant a la nostra espectacular terrassa, vam sentir un soroll molt fort. -Què ha estat aquest soroll? -va dir la Bruna. Vaig dir que no ho sabia, i per tant, vam anar-ho a mirar. Vam estar més de dues hores buscant, però res de res fins, fins que en Guiu va començar a gatejar cap a un lloc on mai no hauríem pensat: el nostre jardí artificial! Allà vam veure un objecte estrany, semblant a una nau alienígena. -Però com pot haver entrat aquí, si està cobert? -va dir en Daniel. -Potser ha vingut d’una altra dimensió -vaig dir, sorprès. Una hora després, la nau es va obrir. De dins en va sortir un petit alienígena, que es va presentar: -Hola, em dic Mitsubishi. Tinc 159 anys i visc a Klepper-45*... Bé, més ben dit, hi vivia, perquè fa 2 dies va ser destruït per Pentona-347*. Ens van atacar per sorpresa, era un disprescres a les 32 h. Just després de sopar va caure una bomba nuclear a sobre el planeta i… BOOM!!! Es va partir per la meitat. La meitat dels habitants van sobreviure i l’altra meitat, no. Jo vaig ser molt afortunat, perquè una hora abans vaig anar a buscar llet perquè no podia dormir, i just en aquell moment va caure la bomba. Necessito la vostra ajuda per arreglar aquestes ulleres per teletransportar-me. Amb elles i la màquina del temps podríem anar al passat, derrotar a Pentona-347* i així podríem salvar el meu planeta.

Després de la seva llarga explicació vaig agafar les ulleres i me’n vaig anar al taller. Vaig intentar arreglar-les, però no hi havia manera, eren molt sofisticades. Veient que no tornava a sopar, van venir la Bruna, en Daniel i en Guiu a ajudar-me. Primer els vaig dir que no, perquè en Guiu encara era petit i es podria fer mal amb alguna cosa. Però al final vaig deixar-los-ho provar, perquè una mica d’ajuda sempre va bé. En Guiu les va agafar, i després de donar-hi un parell de cops, les ulleres es van engegar màgicament. Tots estàvem molt contents, així que ens en vam anar a dormir perquè ja eren les 23:00 i el petit se n’havia d’anar a dormir d’hora. L’endemà vaig començar a entrenar amb la teletransportació. Era més difícil del que em pensava, havies de pensar amb totes les teves forces en un lloc específic i jo sempre havia volgut anar a Sicília. Així que vaig pensar en Sicília, però no va funcionar ni a la segona, ni a la tercera, ni a la quarta. Sort que després de molts intents va funcionar. Vaig tardar, aproximadament, quatre hores. Va valer la pena, perquè vaig anar a Itàlia i vaig demanar una pizza de divuit formatges. Va ser brutal! A la tarda només vaig descansar. El dia següent vaig pensar a tornar novament a Itàlia, però en un temps del futur, per curiositat. Quan hi vaig arribar, no hi havia res, només una muntanya. Després d’unes hores pensant vaig entendre que m’havia equivocat i havia anat a parar al passat. Vaig intentar tornar al present i, després de molts intents, ho vaig aconseguir. Estava esgotat entre ahir i avui. Vaig descansar durant tot el cap de setmana. Va ser el dilluns quan vaig agafar forces per anar a salvar el planeta de l’alienígena. Vaig viatjar al passat, però en arribar no vaig calcular que hi havia un cartell enorme davant meu i… PAM! Em vaig donar un bon cop al cap! Sort que no em vaig fer mal, ja que aquell cartell no estava fet de ferro sinó d’un fang molt suau. Quan el tocaves no t’embrutaves, era una sensació molt agradable que em provocava somnolència, així que em vaig quedar adormit durant dues hores. Just em vaig despertar en el moment en què van llençar la bomba. Vaig teletransportar-me ràpidament fins on havia de caure la bomba i la vaig agafar al vol. Em pensava que pesaria més, però era molt lleugera. La vaig agafar i la vaig rebotar al planeta del costat, que era des d’on havien tirat la bomba, i…BOOM! Tothom em va felicitar, i després de l’ensurt van tornar a les seves cases, igual que jo. Tot tornava a ser com abans.

Un dijous a la tarda, quan en Daniel estava tornant de l’escola, va veure l’ovni que s’apropava des de molt lluny fins a acabar de nou dins l’àtic. En Daniel va córrer per veure si veia en Mitsubishi, però quan era dins l’ascensor va sentir com marxava. Es va posar molt trist. -Tranquil, Daniel -li vaig dir-. Si vols, aquestes vacances d’estiu el podem anar a veure. -Com, pare, si ja no tens les ulleres? -va dir en Daniel, sorprès. -Sí que les tinc. L’alien me les ha regalades com a agraïment per haver salvat el seu planeta -vaig dir, amb cara de felicitat. Tots ens vam posar molt contents i, tret d’allò, tot va tornar a la tranquil·litat... inclús quan en Daniel i en Guiu es barallaven.

“Salvem un tros del planeta” Gina Fontseca i Viladecans / 6è D LLENGUA CATALANA_PROSA_ACCÈSSIT Hi havia una vegada quatre amics: la Cloe, que té dotze anys, l’Albert, que té quinze anys, la Blanca, que té catorze anys, i en Bernat, que en té tretze. Tot va començar un diumenge al matí. Els quatre amics estan avorrits a casa seva, fa un dia assolellat, i a la Blanca se li acudeix anar a la platja. Pel grup de whatsapp que tenen els pregunta a veure si volen anar a la platja, que està molt avorrida. La Cloe ho llegeix i diu: - Sí, si us plau! M’estic morint d’avorriment i els meus pares i la meva germana gran estan dormint. Llavors l’Albert ho llegeix i els diu: - Sí, jo també estic molt avorrit! M’aniria bé anar a prendre una mica l’aire. I ara només faltava en Bernat, que si fos per ell, dormiria tot el dia. Van esperar una estona i com que veien que no contestava li van deixar un missatge, dient-li que si hi volia anar l’esperaven a la platja. Just sortir de casa la Blanca, l’Albert i la Cloe veuen en Bernat, per fi... Un cop a la platja veuen que no hi ha gent, i diuen: - Com pot ser que no hi hagi gent, amb la calor que fa? Després, la Cloe veu una ampolla de licor flotant, i sense dir res es posa les ulleres d’aigua i es tira a l’aigua. Tots li diuen: - Però què fas! I quan veuen que surt amb una ampolla de licor, la Cloe diu: - …agafar una ampolla de licor. Hi ha un missatge! I quan l’obre els diu: - Escolteu-me, que us llegeixo el missatge. El missatge deia que un senyor necessitava la seva ajuda i per tal que el poguessin ajudar havien de seguir les instruccions. Les instruccions

eren dues. La primera, que aconseguissin anar amb ell, i la segona, que salvessin un tros del planeta: el mar. Per anar fins allà havien de passar el caminet que porta fins al mar, després anar fins al bosc més proper i que quan fossin a l’entrada, vigilessin. Els quatre amics un cop arribats a l’entrada del bosc es van posar en fila d’un en un, i de cop els surt una àguila i es queda davant d’ells. Com que el senyor els havia estat espiant tota l’estona sabia qui eren i per això havia enviat l’àguila, que era una espècie de robot càmera. Quan va veure que sí que eren ells, l’àguila els va dir que la seguissin, perquè com que era un robot, també podia parlar. Els quatre nens la van seguir i els va portar fins a aquell senyor. Un cop allà, el senyor els va donar l’enhorabona perquè l’havien trobat. Els va explicar que cada cop el mar estava més brut i que a veure si l’ajudaven a netejar-lo una mica. Així, doncs, van agafar pinces i una bossa d’escombraries, i tota la brossa que trobaven la ficaven dins la bossa d’escombraries. Finalment, al cap de tres hores van acabar d’agafar tota la brossa, i tota la gent de la ciutat va tornar a la platja… I sempre que algú llençava alguna cosa de brossa, els quatre nois i noies li ho feien recollir, perquè així tots quatre i alguns habitants de la ciutat posarien un granet de sorra per ajudar el planeta, perquè li fa falta. I si tothom hi posés aquest granet de sorra, el món no estaria tal com està de contaminat, brut, ple de plàstics, etc. I amb un gat i un gos, aquest conte ja s’ha fos.

“Why are horses special?” Aisa Falestina Bouh-Bouh Vidal / 6è A LLENGUA ANGLESA_CAL·LIGRAMA_PRIMER PREMI

“The window” Iu Pérez i Fabregó / 6è B LLENGUA ANGLESA_CAL·LIGRAMA_ACCÈSSIT

“The summer” Casandra de Jesús Agustín / 6è C LLENGUA ANGLESA_CAL·LIGRAMA_ACCÈSSIT

“Love” Nathalia Tweneboah / 6è D LLENGUA ANGLESA_CAL·LIGRAMA_ACCÈSSIT

Educació Secundària

100

“Si pogués agafar el món” Aran Vinyeta i Ferreira / 1r d’ESO LLENGUA CATALANA_1R PREMI Si pogués agafar el món acariciaria els països i els pintaria de colors. Ballaria amb el mar tot cantant una cançó i a les petxines els hi faria un petó. Construiria noves cases pels que no han tingut sort i ompliria els carrers d’alegria i passió. Els hi demanaria perdó, a tots els éssers del món pel que hem destruït creant un lloc pitjor. Però sobretot, li prendria el dolor la tristesa i el temor, i ho portaria a un indret remot.

101

102

“Ell i jo” Jiaxin Chen / 1r d’ESO LLENGUA CATALANA_2N PREMI L’odi plora, és trist l’odi és irritar l’amor és perdonar l’odi és venjatiu l’amor és emotiu l’odi és arruïnar l’odi és blanc i negre l’amor és de tots colors l’amor té molts perdons l’amor és passió l’odi és amargor l’amor se sent al cor l’amor és estimar l’odi és enganyar l’odi és maltractar

“Vaig sentir” Anna Armengol i Ibáñez / 1r d’ESO LLENGUA CATALANA_3R PREMI Quan el teu somriure es desdibuixa i les teves paraules s’esvaeixen. Quan els teus somnis es descoloreixen, i els teus records s’obliden. Quan les teves paraules són silenci, i la teva saviesa, ignorància. Quan la por és valentia, i la llum es torna fosca. Quan et venen a la ment tots els records, tots els moments oblidats d’un passat llunyà, on la felicitat regnava. Els profunds sospirs, les amargues llàgrimes i les tristes mirades de quan ets vençut per les enyorances.

103

104

“Almudena” Ignasi Mas i Genís / 1r d’ESO LLENGUA CASTELLANA_1R PREMI Juan y Margarita habían pasado media vida juntos. Se casaron un 30 de abril de 1965. Habían tenido tres maravillosas trillizas, una de las cuales había muerto en el parto. A sus sesenta y cuatro años, disfrutaban de una vida tranquila en la ciudad junto a sus cuatro nietos. Eran felices e inseparables. Hace cinco meses cumplieron su treinta y siete aniversario de casados. No había mejor lugar para celebrarlo que un precioso balneario de montaña recién inaugurado. Cogieron el coche y se dirigieron hacia el balneario. Tenían tres horas de camino y tenían que cruzar un puerto de montaña lleno de curvas peligrosas. Margarita estaba preocupada por si se mareaba. Cómo era costumbre en ellos, llegaron pronto. Aquel lugar era precioso. No había nadie, solo el encargado y ellos. Les pareció un poco extraño, pero no les importó y siguieron con su día. Juan se dirigió a Margarita: -Gracias por todo lo que hemos vivido juntos -le susurró a su mujer. Esa misma frase es la que le dedicaba cada aniversario de casados. Estaban callados, tranquilos y disfrutando de un relajante baño termal. Era un poco incómodo el silencio. A Juan le vinieron a la cabeza algunos recuerdos de cuando eran jóvenes. El día de su boda. <<Estaban los dos nerviosos. Margarita iba con un vestido blanco y largo. En su cabeza llevaba un velo, blanco y de seda. En su cara se dibujaba una sonrisa de oreja a oreja entre nerviosa y de felicidad. Para él era la novia más bonita del mundo. Juan llevaba un traje negro con camisa blanca, pajarita negra en el cuello y un bonito pañuelo que le había regalado su abuela. Una semana después tendrían la noticia más alegre que nunca hubiesen imaginado, Margarita estaba embarazada de trillizas.>> -Que buenos recuerdos -dijo Juan en voz baja.

El sol ya estaba cayendo y todo el cielo estaba rojizo. La luna empezaba a asomarse entre las nubes. Decidieron volver a casa. Al pasar por la puerta de salida oyeron unos búhos ululando. Cuando llegaron al coche, el cielo ya estaba completamente oscuro. La luna iluminaba la carretera junto a las luces del coche. Hasta el momento todo era normal. Estaban cansados y tenían sueño. Había muchas curvas, los árboles eran gigantes y empezaba a subir una niebla espesa. Juan conducía muy despacio para que Margarita no se marease y de repente un pájaro gigante chocó con el parabrisas y les asustó. Juan frenó de golpe y en aquel instante vio unas manchas gigantes de sangre en la carretera. Era sangre roja y fresca. Bajaron del coche y entre las tinieblas, vieron una sombra detrás de un árbol. Se trataba de una niña pequeña. De unos nueve años. Inmóvil, pálida, blanca como la nieve, con los ojos completamente abiertos y rojos. Llevaba un camisón blanco manchado de sangre. Juan y Margarita creyeron que era una niña que se había perdido y que debería llevar días andando sola por el bosque y decidieron llevarla al hospital. La subieron al coche, pero no consiguieron hacer hablar a la niña. Margarita la tapó con una manta para que no tuviera frío. Cuando llevaban mucho rato conduciendo, Juan se giró para ver cómo se encontraba Margarita y le pareció que estaba descansando. La tocó con la mano para avisarla que ya llegaban y notó su jersey empapado. Se miró la mano. Era sangre fresca. Se giró para mirar a la niña en el asiento trasero y la encontró con una navaja en la mano. Juan bajó del coche muy asustado y empezó a correr tan rápido como pudo, en medio de la noche. En aquel instante se giró para ver el coche y en el cristal del coche había una palabra escrita con sangre: A L M U D E N A. El espíritu de su querida trilliza había vuelto para recordarle aquel triste día en que los médicos pidieron a Juan que decidiera a que trilliza sacrificaba para que las otras dos pudiesen nacer vivas.

105

106

“Venganza de cristal” Emma Martín i Mateu / 1r d’ESO LLENGUA CASTELLANA_2N PREMI Hombre hallado muerto en su piso, calle Doce apóstoles con Salvador Vicente de la Torre. Su nombre: Alfonso Vidal. Se desconoce la identidad del asesino, pero se da por hecho que la causa de la muerte es la pérdida de sangre por un corte profundo en el cuello que seccionó la vena yugular. – Miguel González, desde Jaén. Cuando Diego era pequeño, su padre siempre maltrataba a su madre. Olivia intentaba resistirse y huir, pero no tendría un techo para ella y su hijo si se escapaba de él, Frank. Las discusiones eran continuas, pero el 6 de mayo de 1930 hubo una fuerte pelea entre ellos dos en la que su padre intentó matar a su madre. Diego intervino para salvarla, pero fue en vano, la enorme rabia con la que su padre cogió el jarrón aquella noche y lo estampó contra su mujer, fue el final de la vida de ella. Aunque el niño se hubiera puesto delante, el pequeño escudo de su cuerpo era de total transparencia y todos los trocitos del cristal penetraron como agujas contra el cuerpo de su querida madre, acabando así con su vida. Cuando recobró la consciencia se hallaba solo. Tenía un vago recuerdo…. Su padre, nervioso, sudoroso y muy afectado, con una expresión de terror en sus ojos, recogió el cuerpo inerte de su madre y como un rayo se marchó. Lo abandonó en esa casa, la que había sido su hogar y que ahora estaba llena de sangre y miedo, sin una palabra de disculpa. *** Pasaron los años y no tenía hogar, tampoco hambre; era como si desde ese instante una parte de su corazón, su mente, sus sentidos, hubieran muerto con su madre. Esa desgraciada pérdida sucedió poco después de que Diego cumpliera los ocho años; habían transcurrido cuatro más y en su interior aumentaba el enorme anhelo, ahora inaguantable, de matar a su padre.

“El caso de Janet Sparrock” Queralt Tulleuda i Salvadó / 1r d’ESO LLENGUA CASTELLANA_3R PREMI - ¿Qué pasó ese mes…? A mí me lo puedes contar… de verdad. Dijo una voz con una mirada de confianza. Después de una pequeña pausa, Janet dejó de moverse aturdidamente, y unos instantes después, ella empezó: -Él era más que un amigo, ¡más que un amigo! Inició ella con un grito, provocando un escalofrío a todos los que estaban en ese instante en la sala. Se calmó y siguió: -Era a principios de invierno, íbamos a hacer la cuarta gira por el mundo, los dos, él y yo, Jack y yo; yo entraba en mi casa, como de costumbre estaba lleno de gente pidiendo autógrafos, fotos, o que les dedicara algo; era tarde, probablemente las once de la noche, pero en las Vegas no lo parecía. Me fui a dormir, y por la mañana Jack me esperaba en la puerta junto con un grupo de fans mañaneros. Los dos destacábamos por nuestras voces, la mía era preciosa, dulce y muy aguda; la de Jack, parecía que cada día era diferente, un extraño misterio y a la vez, curioso don. Aun así, yo era más famosa y recibía más atención que Jack, y eso a Jack no le parecía justo, de hecho, eso había sido motivo de muchas de las discusiones que teníamos. Ese día, yo le había pedido a Jack que me pasara a buscar, ya que, justo esos últimos días había habido muchas muertes. Estando en las Vegas me parecía normal, sin embargo, cada día habían más; tenía miedo de que me pasara algo, y más sabiendo que el asesino aún corría suelto y yo podía ser una presa fácil de localizar y de matar, puesto que era reconocida por mi fama, y no sabía mucho de defensa propia. Jack me cogió la mano sonriendo para las cámaras, y me ayudó a subirme a la limusina para, seguidamente, llegar al estudio a trabajar en el nuevo álbum que, por supuesto, iba a ser un éxito. Al llegar al estudio, como siempre, mientras desayunábamos, íbamos comentando la “nueva” voz de Jack, pero ese día, yo me quedé callada,

107

108

su voz me sonaba muy… como decirlo, … muy familiar, de hecho, se parecía mucho a la voz de mi hermano. Mi hermano era como un padre para mí. Me sacaba bastantes años, por eso cuando mis padres murieron, se hizo cargo de mí como un verdadero padre. Justo la noche anterior, mi hermano había venido para quedarse unos días y, por fin, conocer a Jack. Jack me hizo volver de mis pensamientos cuando me preguntó si quería empezar a grabar ya, y por supuesto, acepté. Pasaron horas que parecieron minutos y después fuimos a comer, para a las cuatro en punto encontrarnos por fin con mi hermano. Pero el último sorbo de vino se me clavó como una espada en el corazón cuando me llamó la esposa de mi hermano diciendo que había desaparecido por completo. Esa noche, antes de irse a dormir, había salido a tomar el aire, ella se durmió y por la mañana ya no estaba. Después de esperarlo toda la mañana en el mismo sitio, se desesperó y decidió llamarme. Emma gritaba con desesperación, aun sabiendo que con eso no arreglaría nada, que mi hermano, su esposo, se había ido sin dejar nada, ni una llamada, ni una carta, nada, simplemente se había ido. Ella creía que la había dejado por otra. Yo ya no escuchaba nada, estaba ahí sentada, esperando que todo fuera una broma, que mi hermano me estuviera esperando en mi casa, con los brazos abiertos, podía sentir su abrazo. Pero resultó que no, resultó que todo era real, y cuando me di cuenta, simplemente recuerdo haberme dado un fuerte golpe en la cabeza y haberme despertado en el hospital. Jack no estaba cuando me desperté, Emma tampoco, pero ya era de esperar. Grité, vino una doctora y me preguntó qué tal estaba, yo estaba muy confusa, le pregunté qué había pasado, realmente no recordaba nada. Ella me contó que me desmayé, dándome un fuerte golpe en la cabeza, lo que hizo que me quedara inconsciente una semana, después se sentó en la cama del hospital cogiendo mi mano y me explicó que se había encontrado un cuerpo, medio cuerpo de hecho, en el río. Le estaban haciendo pruebas de ADN, pero todo indicaba que era el cuerpo de mi

hermano. Le faltaba la parte superior, estaba partido desde el ombligo hacia abajo, no había rastro de la parte superior. Estuve varias horas callada sin reaccionar, y finalmente llegó Jack, con una mirada de compasión, me miró a los ojos y habló, no recuerdo muy bien qué fue lo que dijo, solo recuerdo que aún tenía la voz de mi hermano, eso me terminó de destrozar; y se lo dije. Mis palabras exactas fueron: “tu voz… tu voz es la de mi hermano”. Su respuesta fue que eran paranoias mías. De repente, su cara cambió por completo: abrió los ojos que empezaban a estar llenos de lágrimas, me miró, me pidió perdón y luego salió corriendo. Me volví a quedar sola en esa habitación tan poco acogedora. Al día siguiente me dieron el alta, me fui a mi casa, estaba llena de gente, prensa, fans…, pero Jack por ningún sitio. Respondí algunas preguntas y entré. Pasaron algunas semanas, no sabía nada de Jack, tuve que tomar la arriesgada decisión de hacer el nuevo disco en solitario, no podíamos hacer esperar al público. Una semana antes de iniciar la gira, Jack volvió, pero al verme no tuvo la reacción que yo esperaba. Me evitó un día entero, hasta que le pedí que habláramos. Fuimos a mi casa. Recuerdo gritos, muchos gritos, de su parte y de la mía, no recuerdo ni su argumento ni el mío, recuerdo la sensación de ver que él me cogía del cuello muy fuerte tirándome hacia la pared, e intentaba ahogarme hasta dejarme inconsciente. Al abrir los ojos me encontraba en una sala fría y con las paredes manchadas de humedad. Estaba tendida en una cama, atada en ella con cuerdas y con cinta aislante. Hacía frío y estaba sola, grité como una loca, hasta que noté la presencia de alguien. No podía ver su rostro, no podía saber quién era. Se fue acercando, cada vez notaba más próximos sus pasos, finalmente le vi; era Jack, ¡era Jack! Creo que me volví a desmayar, me desperté de nuevo, y encontré esos ojos que hacía unas semanas me daban calor y amor, llenos de dolor y odio.

109

110

Me contó algo surrealista y que me iba a cambiar por completo: resulta que él era un asesino o, mejor dicho, su don de que pudiera cambiar de voz, era básicamente a través de matar a gente y comerse su parte superior, de esa forma heredaba automáticamente su voz, después se deshacía del cuerpo sin dejar rastro. Eso significaba que él había matado a mi hermano, y al darse cuenta en el hospital, fue cuando desapareció durante unas cuantas semanas. A su regreso, tuvo un ataque de celos e ira al ver la multitud de fans y prensa que seguían interesados en mi frente a mi casa. Nadie preguntó por él a pesar de haber estado ausente durante semanas. No pudo con eso, y decidió matarme para robarme mi voz. -¡¡¡ERES UN PSICÓPATA!!! Dije gritando. Él me selló la boca y cogió lo que parecía ser un bisturí. -Prometo que voy a obtener tu voz, para toda mi vida, voy a ser tan querido como tú lo eres, LO JURO. Seguidamente recuerdo despertarme en el hospital con algunos rasguños y entre ellos resaltaba un pequeño corte profundo en el cuello. me contaron que había perdido casi con toda probabilidad, mi voz para cantar. No sé muy bien lo que pasó, no sé cómo conseguí escapar. Nadie me ha querido contar nunca lo que pasó. Creo que Jack está en la cárcel como se merece. Y lo de mi hermano… poco a poco. Y ahora, ya sana y salva en mi casa solo con el recuerdo, un recuerdo muy agrio. Eso fue lo que pasó esos últimos meses. Él era más que un amigo, ¡más que un amigo! Y, por cierto, ¿cómo te llamas? ¿Quién eres tú? - Janet…- Empezó a responder. -Llámame Jane por favor. -Jane, me llamo Nicolás. Lamento decirte que no estás en tu casa, que no pudiste escapar sola y que Jack no está en la cárcel. Un fan tuyo que os siguió el día del acontecimiento te salvó. -Vaya… un fan…un fan mío y no de Jack -… exacto… que también murió. Murió salvándote. Y tú… tú no estás en casa. Estás en un psiquiátrico

-Y Jack...y tu Nicolás ¿Quién eres en esta historia? -Yo soy el policía que se encargó del caso; el caso Janet Sparrock. -...”Janet Sparrock”... como lo dices, este tono, esta voz… JAAAACK!!!! INFERMERAAAAAA!!!

111

112

Haiku Sara Martín i Mateu / 1r d’ESO LLENGUA ANGLESA_1R PREMI

Sad, frozen, downcast, all my whole world is crumbling in front of my eyes.

Haiku Jiaxin Chen / 1r d’ESO LLENGUA ANGLESA_2N PREMI

A river of tears a waterfall full of lies looking at your eyes.

113

114

Haiku Lluc Vilà i Matas / 1r d’ESO LLENGUA ANGLESA_3R PREMI

In the big blue sky, cotton clouds cry of sadness, the sun wants them out.

“El secret de les estrelles” Ivet Piqué i Pacheco / 2n d’ESO LLENGUA CATALANA_1R PREMI Fa molt i molt de temps hi havia una noia que es deia Ava. Vivia en un poblet que es deia Milos (Itàlia). Vivia juntament amb el seu pare que es deia Juli Cèsar i el seu germà que es deia Ares. Un dia Ava quan era petita, li va preguntar que si algun dia arribaria a governar les terres del seu pare. Ell li va dir que segur que ho faria, que era molt valenta i tenia molt coratge. El seu pare no va gosar de dir-li que en aquells temps les dones no podien governar. Va arribar un dia que Cèsar va tornar d’una batalla on va tornar malferit. Ell sabia que no li quedava gaire temps de vida, per tant li va dir a Ares que cuidés de la seva germana i que seria ell qui governaria les terres del seu pare. A ell li va saber greu perquè sempre havia set la seva germana qui li havia dit sempre que quan fos gran, governaria el petit poblet que havia creat el seu pare. Però no hi podia fer res. Va arribar el dia en què el pare dels dos germans va morir i tots amb l’ànima destrossada van haver de decidir qui seria el nou governant; van llegir un papir que va escriure el seu pare que deia: «Ares, sempre he sabut que tu series un molt bon governant. Un noi amb coratge, valent, respectuós, responsable i savi que no fallaria mai al seu poble i que sempre seguiries el teu cor. Explica-li a Ava, doncs li vaig prometre que ella seria la nova governanta però les dones no poden dirigir per tant no li he dit mai que el que governaria Milos seria el seu germà Ares. Jo, Juli Cèsar dono lloc com a governant de Milos al meu fill Ares Cèsar de Milos. Tots haureu d’obeir les seves decisions i tot el que el meu fill us mani» Ava en sentir les paraules que el sacerdot deia, es va enfadar molt perquè ella estava convençuda que seria ella qui governés. Ella se’n va anar corrents a la platja amb intenció d’escapar-se però quan va arribar-hi va veure un objecte molt curiós: un rellotge de sorra. La jove el

115

116

va agafar, quan es va apropar va veure un diamant que estava a dins del rellotge. Era un diamant molt brillant i ella el volia; així que se li va acudir una idea per treure el brillant: xafar el vidre del rellotge i així la sorra cauria i podria agafar el diamant. Quan va trencar el rellotge el roig diamant es va trencar, i fent un remolí al voltant d’Ava se la va emportant a dalt al cel. Tot el cel es va omplir d’estrelles molt brillants i des de llavors que s’han mantingut fins avui en dia.

“El secret del Nil” Andrea Martínez i Germanaviciute / 2n d’ESO LLENGUA CATALANA_2N PREMI A l’antiga Grècia l’emperador Adrià anava en busca d’un esclau. Entípedes, un bon amic, que havia anat a conquerir Roma, tenia uns esclaus, i li va oferir el que més li agradés. Adrià hi va anar l’endemà i quan va arribar Entípedes li va ensenyar els deu millors, més forts, més intel·ligents i més obedients. Adrià va quedar parat en veure’ls, tots tenien molt bon físic, però entre tots aquells joves en va sobresaltar un per la seva bellesa. Així que ja el va triar. El jove es deia Antínous i era possiblement la persona més bella que Adrià havia vist en tota la seva vida. Durant els primers dies Antínous i Adrià no parlaven gaire, Antínous complia excel·lentment les seves tasques, i a mesura que passava el temps van anar intimant més. Antínous acompanyava l’emperador Adrià a tots els viatges, a totes les reunions i tasques que Adrià feia. A poc a poc tota Grècia el va anar coneixent, però amb el nom de Nil, ja que era com li deia Adrià. Al cap de dos anys Adrià i Nil van començar a tenir una relació molt bona, estaven confosos, mai havien sentit una cosa així per ningú, però tampoc mai cap dels dos s’havia atrevit a explicar el sentiment que els remugava per dins. Les emocions de Nil cada cop s’anaven fent més fortes, però ell les amagava i se les guardava. La seva tristor anava augmentant dia a dia des que Adrià es va prometre amb una dona, ell creia que era el correcte i que mai podria funcionar una relació amb Nil, però que així sempre el tindria al seu costat. Adrià li va dir a Antínous que si volia no calia que l’acompanyés a Egipte, al seu casament, però ell va insistir. No es van dirigir una sola paraula en tot el viatge fins després del seu casament, quan Nil li va dir les seves últimes paraules a Adrià abans de marxar per sempre. Li va dir que sempre l’estimaria i que mai l’oblidés, ja que ell no ho faria. Després de dir això va marxar, però Adrià no el va poder seguir entre la multitud. Antínous va marxar corrents, va agafar una pedra rosetta

117

118

en forma de cocodril en record d’Adrià i va marxar amb la intenció de no tornar mai més. Enmig del desert, el mar de males emocions que tenia a dins li va explotar i es va posar a plorar sense parar, sentia que el seu cos pesava com mai i no es podia aixecar. Es va passar la nit plorant estirat a terra i de les seves llàgrimes va néixer un riu que a poc a poc va anar creixent. I de les llàgrimes del dolgut Antínous va sortir el famós riu Nil.

“A cor què vols” Miquelina Gorgals i Saborit / 2n d’ESO LLENGUA CATALANA_3R PREMI Vine aquí Joana- va dir l’àvia- et vull explicar una llegenda de fa molt i molt temps, quan els arbres parlaven i els llops ballaven... Pels volts del segle XVII, hi havia una dona anomenada Saurina, que vivia a Rupit, concretament, a la masia de Can Saltiri. Quan va perdre el marit i el fill en un accident, la Saurina es va quedar sola i va començar a perdre el senderi. La xicalla del poble l’escodrinyaven, l’empaitaven, se’n burlaven i li feien la guitza. El més ganàpia de la colla, en Tià, que era una mica fanfarró, fins i tot li tirava pedres, per tal d’espantar-la. La Saurina, a vegades els perseguia a la granera i s’esgargamellava fins a quedar afònica. La gent del poble li deien bruixa. -Pobra Saurina, potser era la seva manera de defensar-seva replicar la Joana. -Pensa que les dones vídues i pobres, en aquell moment, pertanyien al grups dels oprimits, i tenien sempre les de perdre- va esmentar l’àvia tristament- sobretot si la gent es posava d’acord per dir que l’havien vist fer algun encanteri. En aquella època si veien alguna cosa sospitosa, o senzillament si era una persona diferent, a vegades per venjança... de seguida organitzaven una junta i decidien si l’acusaven d’alguna cosa o fins i tot si la cremaven a la foguera. Com anava dient, la dona no sabia què fer, i va anar quedant reclosa dins casa seva i tan sols sortia per anar a l’hort. La xicalla continuava burlant-se d’ella, fins que la Saurina, farta de tot aquell enrenou, va decidir marxar de Rupit amb provisions. Quan feia dos dies que era fora de casa, ja no li quedava aigua i només tenia menjar per un dia més. Tenia tota la roba estripada a causa dels esbarzers i les cames i els peus ensangonats i plens de nafres, així que va decidir tornar a Can Saltiri. Però quan va tornar, els veïns, ja havien habitat casa seva. Cansada de fugir, i sense lloc on resguardar-se, va decidir anar al Salt de Sallent, per posar fi a la seva tortuosa vida.

119

120

Caminant decidida cap al Salt de Sallent, res la podia aturar, però de sobte va sentir crits, era en Tià, el malànima que sempre l’apedregava, estava lligat en un arbre i el seu pare li pegava amb un bastó. -Però com és que un pare sigui capaç de fer això al seu fill?- va dir desconcertada la Joana. -En aquells temps no es parlava d’educació i de maltractaments, els pares criaven als fills com podien i els fills no tenien cap dret- va comentar l’àvia- En veure això, la Saurina va anar cap allà disposada a ajudar en Tià. Quan el seu pare la va veure, va quedar garratibat i va córrer cap a dins a casa. La Saurina va deslligar en Tià de l’arbre i va decidir ajudar-lo. Van fugir d’aquelles terres i dels mals auguris, cap a una nova vida. Fixa-t’hi Joana, al final en Tià tenia aquell comportament de menystenir i pegar als altres perquè no sabia fer les coses d’altra manera, feia el que li feien i el que havia vist fer i sense arribar a saber què era ser estimat i cuidat. La Saurina dona lliçons de vida, perquè havia patit molt, en canvi, decideix ajudar en Tià que fins aquell dia l’havia menyspreat. La Saurina va cuidar en Tià com el seu fill, pel qual no va poder fer res quan va morir. A la Saurina el que la va fer valenta i lluitadora va ser saber estimar i perdonar.

“Mensaje” Íria Ollich i Bayés / 2n d’ESO LLENGUA CASTELLANA_1R PREMI

Soñar a lo grande, llorar a mares y reír hasta morir. Son las palabras que te quiero escribir. Naufraga libre, sobre las montañas azules y que mis palabras sean esclavas. Que flote sobre la calima azul la profunda luz, que la realidad sea así, que el mensaje se pueda cumplir.

121

122

“Se va” Bruna Vinyeta i Roca / 2n d’ESO LLENGUA CASTELLANA_2N PREMI Y se va. Tan rápido como pasa el verano, como brotan las flores, como su sonrisa en encanto. Y quiero volver allí, donde todo parecía bonito, parecía perfecto, abrumados por la felicidad. Te sonreí, como si nunca hubiera pasado, comprendí que había acabado. ¿Fui yo quién te dejó ir? Y yo me quedaré, sin saber si olvidarte o esperarte. Y tú, te vas.

“Amor a ti” Jana Martínez i Calahorro / 2n d’ESO LLENGUA CASTELLANA_3R PREMI Sé que voy a quererte sin preguntas, sé que vas a quererme sin respuestas. Quizás te diga un día que dejé de quererte, aunque siga queriéndote más allá de la muerte. Y acaso no entiendas, en esa despedida, que, aunque el amor nos una, nos separa la vida.

123

124

“Summer Sunset” Laia Prat i Serra / 2n d’ESO LLENGUA ANGLESA_1R PREMI

Chills rubbing my skin my gaze lost in the sunset waves are whispering.

“Ambar mirror” Abril Franch i González / 2n d’ESO LLENGUA ANGLESA_2N PREMI

A beautiful sky, translucent like a mirror almost a gemstone.

125

126

“Emptiness” Jofre Solé i Viladecans / 2n d’ESO LLENGUA ANGLESA_3R PREMI

https://www.pinterest.com/pin/487655465880926190/

When our day ends what will we really see? my guess, emptiness.

Cal·ligrama Abril Franch i González / 2n d’ESO LLENGUA ALEMANYA_1R PREMI Mickey Mouse ist wie ein Freund. Du kennst ihn, wenn du Klein bist, und erinnerst dich an ihn bis du groβ bist. Er ist eine berühmte Figur und sogar erscheint er in einem berühmten Park, Disneyland Paris. Dort kannst du ihn in einer Menge von Karussells sehen. Mickey Mouse existiert seit dem 18. November 1928 und sein Schöpfer ist Walt Disney. Zuerst musste er sich Mortimer nennen aber danach wollte die Frau von Walt Disney, dass er Mickey Mouse hieβ. Die Fernsehserie von Mickey Mouse hat fünf Staffeln, also 96 Kapitel. Mickey Mouse ist eine fröhliche, lustige, vergessliche und abenteuerliche Figur. Er war am Anfang eine Animation in weiβ und schwarz aber jetzt hat er charakteristische Farben: gelb, rot, schwarz und manchmal weiβ oder hautfarbig. Mickey Mouse wohnt mit seinen Freunden und sie haben eine Menge Abenteuer. En Mickey Mouse és com un amic. El coneixes quan ets petit i el recordes fins que ets gran. És un personatge famós i fins i tot apareix en un parc molt conegut, Disneyland Paris. Allà el pots veure en moltes atraccions. En Mickey Mouse existeix des del 18 de novembre del 1928 i el seu creador és en Walt Disney. Primer s’havia de dir Mortimer però després la dona d’en Walt Disney va voler que es digués Mickey Mouse. La sèrie televisiva d’en Mickey Mouse té cinc temporades, per tant 96 capítols. En Mickey Mouse és un personatge alegre, divertit, despistat i aventurer. Al principi era una animació en blanc i negre però ara té els seus colors característics: groc, vermell, negre i a vegades blanc o color carn. En Mickey Mouse viu amb els seus amics i tenen moltes aventures.

127

128

Cal·ligrama Júlia Espar i Puigoriol / 2n d’ESO LLENGUA ALEMANYA_2N PREMI Der Klavierspieler spielt auf dem Klavier viele Lieder. Das Klavier begleitet die Instrumente. Das Klavier ist weiβ und schwarz. Es hat viele Tasten und es klingt sehr gut. Der Klavierspieler liest die Noten in der Partitur. Er spielt das Piano mit beiden Händen. Er gibt ein Konzert und die Leute hören zu. Das Publikum klatscht am Ende. Die Musik vermittelt Gefühle, manchmal Freude und manchmal Traurigkeit. Es gibt viele Arten von Musik. El pianista toca cançons amb el piano. El piano acompanya els instruments. El piano és de color blanc i negre. Té moltes tecles i sona molt bé. El pianista llegeix les notes de la partitura. Ell toca el piano amb les dues mans. Ell fa un concert i la gent escolta. El públic aplaudeix al final. La música transmet sentiments, a vegades felicitat i a vegades tristesa. Hi ha molts tipus de música.

129

130

Cal·ligrama Jana Macià i Solà / 2n d’ESO LLENGUA ALEMANYA_3R PREMI Paris, auch bekannt für die Stadt der Liebe, ist die Hauptstadt von Frankreich. Paris ist bekannt für eine Reihe von historischen Monumenten und Gebäuden. Der Eiffelturm ist ein Gebäude dreihundert Meter groβ, das liegt in den Gärten von Trocadero. Das Louvre ist ein Museum und sein berühmtestes Werk ist die Mona Lisa von Leonardo da Vinci. Notre Dame ist die katholische Kathedrale der Stadt. Der Triumphbogen liegt auf dem Platz Charles de Gaulle. Die Elysischen Felder liegen auf der anderen Seite vom Triumphbogen, die Grand Navy Avenue und Charles de Gaulle Avenue. Die Oper Garnier ist eine der bekanntesten der Welt. Paris ist auch bekannt für Disneyland Paris, es ist ein Freizeitpark. Der berühmteste Fluss von Paris ist die Seine. Auf der Champs-Elysées Avenue gibt es die luxuriösesten und auch berühmtesten Läden von Paris, zum Beispiel: Louis Vuitton, Dior, Gucci... Und schlieβlich ist das berühmteste Café in Paris das Café des Deux Moulins. París, també coneguda com la ciutat de l’amor, és la capital de França. París és coneguda per una sèrie de monuments i edificis històrics. La Torre Eiffel és un edifici de tres-cents metres d’alçada, està situada als jardins Trocadero. El Louvre és un museu i la seva obra més famosa és la Mona Lisa d’en Leonardo da Vinci. Notre Dame és la catedral catòlica de la ciutat. L’arc de Triomf està situat sobre la plaça de Charles de Gaulle. Els camps Eliseus estan situats al costat oposat de l’arc de Triomf, l’avinguda de la Grand Navy i l’avinguda de Charles de Gaulle. L’òpera Garnier és una de les més conegudes del món. París també és coneguda per Disneyland Paris, un parc d’atraccions. El riu més famós de París és el Sena. A sobre l’avinguda dels Camps Eliseus s’hi troben les botigues més famoses i luxoses de París, per exemple: Louis Vuitton, Dior, Gucci... I per últim la cafeteria més famosa de París és la cafeteria des Deux Moulins.

131

132

"Llenç blanc" Sara Drissi i Autet / 3r d'ESO LLENGUA CATALANA_PRIMER PREMI Tots tenim una afició. Quelcom amb el que gaudim, que ens allibera. Poden ser estranyes i difícils d’entendre per a la resta però, al cap i a la fi, és el que ens agrada. N’hi ha que col·leccionen coses, d’altres fan esports, d’altres són músics... És aquella mena d’interruptor que ens activa i ens inspira. Jo pinto. M’apassiona. Són al·lucinants els descobriments que puc fer, cada pinzellada és una nova possibilitat… Els meus ulls s’il·luminen quan invento una nova barreja, un nou color, un nou efecte, una nova textura. Fins i tot sento que el cor em batega més de pressa. La pintura és per expressar el que interiorment sentim. Si en algun moment estic trist, encara que prefereixo no mostrar-ho, els meus quadres es tornen depressius, obscurs i de vegades fins a macabres... Puc pintar coses veritablement aterridores. Tot i així, sempre intento crear coses belles i harmonioses, que desprenguin vida i alegria. Així cada vegada que torni a veure la meva creació estaré rebent la seva influència i el sentiment que pretenia escampar a través del llenç. Tinc un neguit creixent perquè s’aproxima la data de la meva exposició. Porto unes setmanes intenses sense parar d’anar al taller, on em miro i em remiro els quadres. El lloc on pinto m’identifica més que casa meva. És on puc ser veritablement jo mateix. On em ve la inspiració. Està situat al vell mig d’un bosc, no gaire lluny de la ciutat. Això fa que pugui concentrar-me més que mai. Tinc com una mena de rutina a seguir just abans de pintar. Tanco els ulls per veure el meu voltant. Primer, tot és negre. Per uns instants intento deixar la ment en blanc però no puc, estic cansat i abatut. Necessito abandonar les cabòries, estar uns instants sense pensaments al cap. Vull aïllar-me de mi mateix, de tot el que soc, he estat o seré. De tot. Després de tancar els ulls, analitzo mentalment on em trobo. Transporto la ment. Escolto el silenci del bosc. El rajar de les fonts perdudes.

Les abelles al peu de les orquídies. L’oculta melodia, les veus dels misteris. Músiques celestes penetren les meves orelles i ressonen dins el meu cap lleument, calmant-me les inquietuds. De vegades cau la tarda i m’hi quedo fins més tard. Llavors el paisatge és encara més impressionant. Es veu l’edifici del geriàtric i de mica en mica es van encenent els llums. La foscor sembra l’espai, engalanada d’estrelles brillants. El fullatge del vent, escortat per la remor dels arbres, s’intensifica i omple tots els racons enigmàtics, fins a trenc d’alba. I és en aquest precís moment, quan em sento part d’aquesta infinitud d’elements, que apareix la inspiració. La musa de l’art em començar a cantar. Els ocells guarden silenci i la natura emmudeix. I jo em poso mans a la obra. Sentir com el pinzell arrossega la pintura, tant de bo ben cremosa, i veure com màgicament es forma un nou color són sensacions que no tothom comprèn. Considero la pintura com una excel·lent teràpia antiestrès. És molt alliberadora perquè el què tinc al cap he d’abocar-ho ràpid a la tela. M’allibero d’allò que no sé dir amb paraules, d’allò que em fa ser qui soc, però sovint oculto. Pintar també requereix mètode. El meu consisteix senzillament en estar sol. Aprenc d’aquesta solitud, la visc amb tota plenitud. Gaudint de la soledat, després serà molt més fàcil gaudir també de la companyia. Havíem acordat amb el meu marxant que arribaria a la sala d’exposició una hora més tard que els convidats i que atendria directament als mitjans de comunicació. Així doncs, en entrar em vaig dirigir al podi, on ja tenia nerviosos tot de periodistes per crivellar-me a preguntes: —Ens ha sorprès! L’essència dels seus quadres ha canviat radicalment. Abans pintava amb gran varietat de colors, n’utilitzava moltes games. Ara tenim davant nostre tot d’obres on predomina el blanc, amb petits matisos de tonalitats grisenques. Ens podria explicar a què es deu aquesta transformació? No va haver-hi resposta. A la cambra 233 de la residència el temps passava a poc a poc. Era un espai petit però representava un gran univers buit de respostes. Un espai blanc que s’omplia simplement amb el somriure innocent de la mare. El pintor solia anar-hi cada dia quan sortia del taller, travessava el bosc de fulles i s’endinsava al bosc d’habitacions. El silenci

133

134

era present als dos llocs però amb un matís diferent que només el percep aquell qui està acostumat a passejar-hi. En creuar la porta de l’habitació sempre es produïa una mateixa rutina: la mare li somreia i li demanava amb aquells ulls transparents: i vostè qui és, jove? Una simple pregunta que s’havia repetit mil vegades, però cada cop que la sentia destrossava al pobre pintor. Ell estava abatut, fatigat, ja no podia més. Tenia tants pensaments al cap... Per primera vegada va deixar la ment en blanc.

“Una flor per un comiat” Júlia Martín i Mateu / 3r d’ESO LLENGUA CATALANA_2N PREMI Les males llengües diuen que estava obsessionat amb la mort. Ell acudia a tots els funerals que podia encara que no conegués al difunt. L’aparició d’una rosa blava. Una al coixí d’un llit d’un hospital. Una al neteja parabrises d’un cotxe. Una a la cistella de la compra. Una al diari que arriba al matí. Persones que no saben que la mort els ronda i en veure la flor senten una profunda tristor. En Manel tenia uns quaranta anys i era vidu. Era un home de poques paraules, discret, taciturn i reservat. Assistia a funerals tot i no conèixer a la persona que havia mort ni als seus familiars. Durant la cerimònia, els discursos i els plors, ningú se n’adonava de la seva presència. A vegades, fins i tot s’apropava a la gent més afectada i els hi donava el condol. Els hi deia que lamentava la seva pèrdua, i que els acompanyava en el sentiment. I així, tal com havia aparegut, s’esfumava abans que ningú es preguntés qui era. Normalment, acudia a la mateixa església, però ni Déu sap per què; potser perquè li quedava prop de casa, potser perquè era agradable i acollidora. Per altra banda, en Manel tenia un do estrany: percebia quan algú tenia un conegut que estava a la línia fina entre la vida i la mort. No sabia com explicar-ho, però una intuïció s’apoderava d’ell quan s’apropava a certa gent. Així que instintivament, lliurava una flor del ram que comprava cada dia en sortir de casa. Aquest dimecres, en Manel va assistir al funeral d’un senyor gran. La cerimònia avançava tranquil·la, fins que un dels assistents va dir que feia olor de fum. El mossèn els hi va dir que es dirigissin a la sortida, però abans que pogués acabar de parlar, ja naixien les primeres flames. El caos va inundar l’església i els presents cada cop estaven més desesperats. El foc creixia amb violència i en Manel començava a sentir falta d’oxigen. Ràpidament, tot es va tornar negre i va caure a terra inconscient. Abans de desmaiar-se, va recordar que una vegada la seva dona li havia dit que li agradava asseure’s a la vora de la llar de foc i veure els dibuixos que creaven les flames.

135

136

Es va despertar i va observar el seu entorn. Va tardar uns segons a recordar l’incendi en el funeral. Li feia mal el cap i tot el cos. Es va mirar els braços, els tenia tots embenats. De sobte, la porta es va obrir i va entrar una jove vestida amb bata blanca. - Bon dia, sóc l’Emma Isant, la seva metgessa. El mossèn Josep Maria creu que l’ha reconegut. Diu que és possible que hagi anat a molts dels seus funerals. Ha estat ell qui durant l’incendi ha notat la seva absència i ha avisat als bombers. Ells creuen que ha estat un accident provocat per una espelma que deu haver caigut sobre la fusta de la sala de vetlla. Em podria dir el seu nom? - Manel Roca. - Molt bé, Manel. Li he de dir que ha patit ferides greus; les cremades ocupen gran part de la seva pell. Vol que avisi a algun familiar? Les persones que estaven en el funeral es troben bé, però cap l’ha reconegut. - No, no cal, no pateixi. La doctora va seguir parlant, però en Manel ja no l’escoltava. De nou va notar aquella intuïció respecte a l’Emma. Ell va sentir que l’havia d’avisar com fos. Creia que tenia una obligació a la vida i era evitar que la gent cometés el mateix error que ell. - Senyora Isant, no em pregunti com, però sé del cert que una persona propera a vostè es morirà en breu. Sé que si no s’acomiada d’ella, se’n penedirà tota la vida. La dona s’havia quedat sense paraules. Estava dubtant si obrir la porta i marxar corrents o enfrontar-se a aquell home. Qui era aquell misteriós personatge? No el coneixia de res i la inquietava. Qui havia de morir aviat? Tenia un pressentiment... Finalment, va sortir al passadís i va optar per fer una trucada. - Hola? - Hola pare, sóc l’Emma. Et trobes bé? - Emma! Feia molt temps que no em parlaves. Per què m’ho preguntes? - M’acabo d’assabentar. - va mentir impacient. - Li vaig dir a la teva mare que no et digués res. Volia fer-ho jo mateix, però dir-te que tinc un càncer de pàncrees no és fàcil. L’Emma s’havia quedat muda. Aquell home abominable que havia abusat d’ella de petita i amb qui feia anys que no parlava s’estava morint. Necessitava temps per pensar. - Ho sento, he de marxar. Ja parlarem. Adéu - i va penjar sense esperar

resposta. Va tornar a dins de l’habitació i no va poder evitar preguntar-li a en Manel com ho havia sabut. Ell, que intuïa la seva pròpia mort, li va respondre: - Fa anys la meva dona va morir. Jo en aquell temps anava ebri. M’emborratxava nit rere nit com si no m’importés res ni ningú. Quan em van dir que havia tingut un accident de cotxe i que estava en estat greu, no vaig saber gestionar-ho; vaig seguir bevent i no vaig anar a veure-la al hospital. Ni tan sols vaig acostar-me al seu funeral. Mai m’he perdonat no haver estat al seu costat i no haver-me acomiadat d’ella. Des de llavors, assisteixo a tots els enterraments que puc intentant que el sentiment de culpa desaparegui. A vegades, quan m’apropo a la gent, tinc una sensació que no puc descriure amb paraules: d’alguna manera sé que estan a punt de perdre algú estimat i vull que s’acomiadin abans no sigui massa tard. Els lliuro una rosa blava, que era la preferida de la meva dona, amb l’esperança que l’ofereixin en vida. I així, en una darrera alenada, en Manel va desitjar que aquella metgessa no visqués amb la pena que havia viscut ell. Mai ho sabria del cert… En tot cas, ell marxava confiant que havia saldat el seu deute.

137

138

“El 3 de juliol” Berta Janer i Macias / 3r d’ESO LLENGUA CATALANA_3R PREMI EXAEQUO Riiing… Són les vuit del matí. Com cada dia, obro la finestra, miro el temps que fa, i em vesteixo per anar a comprar el pa. Corrents baixo les escales de fusta atrotinades i em dirigeixo cap a la porta d’entrada. Com sempre, al sofà, m’hi trobo la meva germana Liliah estirada que no aixeca la vista de la pantalleta del seu mòbil nou. - Bon dia Liliah! – li he dit, i com ja em podia imaginar, no he rebut cap resposta de part seva. He obert la porta de casa, he agafat el meu moneder de color blanc amb uns dinosaures brodats de color blau i me n’he anat cap a la plaça del Mercat. Allà està ple de botigues, de fet, cada dimecres a les deu fan mercat, i la plaça guanya molta vida. Jo sempre faig el mateix, vaig a buscar una barra de pa al forn, m’assec uns dos minutets al banc que hi ha a davant de la font i contemplo com el poble va agafant vida: els ocellets comencen a cantar, la gent va obrint les persianes de les cases, i el campanar comença a tocar les nou. M’aixeco corrents del banc, saludo a la senyora Maria que ja està al balcó estenent la roba, i ella amb un somriure comprensiu em diu adéu amb la mà. En tres minuts ja estic plantat a davant de casa, obro la porta amb la clau, i torno a aterrar a la vida que m’ha tocat viure. Mira que cada dia és el mateix, de casa al forn, del forn al banc de davant de la font, i de la font cap a casa, passant per casa la senyora Maria, però sempre quan arribo a casa i obro la porta tinc la mateixa sensació. Aquella sensació de buidor, de tristesa, de ja no poder més amb la meva ànima… El meu poble és pura alegria, s’hi veuen nens rient, perseguint-se, jugant; insectes i ocellets que van de fanal en fanal volant, i també s’hi oloren les diferents aromes de les flors, de les verdures i de les fruites. El meu poble sempre m’ha transmès il·lusió, felicitat, amor, calidesa, tot el contrari que casa meva. Casa meva és fosca, depriment i angoixant. En veure la teulada mig destrossada, el jardí ple de males herbes, les parets amb esquerdes, la casa tota desordenada, els plats per rentar de ja fa una setmana, les finestres plenes de ditades, un piló de roba bruta acumulada a davant

de la rentadora… se m’encongeix el cor, sento dolor en veure en què ens hem convertit, i com tot ha pogut anar tan ràpid. Des que havia passat tot, el pare està fet pols. Fa dies, setmanes, mesos que està estirat al llit, sense moure’s. Va demanar la baixa a la feina ara farà uns tres mesos i aquests dies se’ls ha passat menjant marranades i dormint al seu llit mentre va canviant el canal de la tele. Només s’aixeca per si ha d’anar al lavabo que està a sis passos del llit, i després torna a estirar-se. Ni es dutxa, ni va a comprar, ni surt de casa, ni ens dirigeix la paraula gairebé. És com si hagués perdut el meu pare, com si me l’haguessin canviat. La meva germana encara està pitjor, es passa el dia fora de casa amb els seus amics i amigues com si nosaltres fóssim desconeguts, i ells la seva nova família. Abans sempre jugàvem junts, ens explicàvem les coses… Qui ho havia de dir que fins i tot trobo a faltar quan ens barallàvem fins a gairebé matar-nos. La diferència era que abans em parlava, ara ni em dirigeix la paraula, i si obre la boca és per dir-me alguna cosa de l’estil: que callis, que no m’importa, sí...sí... el que tu diguis… Sabeu aquelles típiques famílies perfectes dels anuncis, que riuen, que parlen, que juguen junts, que fan vida de família? Aquesta era la meva família. Ens agradava sopar junts, explicar-nos com ens havia anat el dia, buscar activitats per fer conjuntament el cap de setmana… És un divendres nuvolós i fosc. A les tres del migdia arribo a casa i el pare no hi és. Al cap de cinc minuts entra la Liliah a casa amb el mòbil a la mà i rient com una pàmfila. M’il·lusiono pensant que per fi el pare ha sortit de casa i ha anat a donar un volt. Començo a fer el dinar amb l’ajuda de la Liliah, arròs amb un ou ferrat. Després de dinar, m’estiro a fer la migdiada de cansat que estic. Toquen les sis. Sense adonar-me’n he dormit dues hores. Em desperto i m’adono que el pare encara no ha tornat. Toquen les set, les vuit, les nou i el pare no apareix. Estic preocupat. I si li ha passat alguna cosa? O i si s’ha perdut? Li proposo a Llilah que sortim a buscar-lo. No sembla que tingui moltes ganes d’anar-hi, però en veure’m tan preocupat s’abriga i sortim de casa, és mitjanit. Estem dues hores buscant-lo per tot el poble, amunt i avall, però no el trobem per enlloc. Ja no sabem què més fer, fins i tot hem entrat al cementiri per a veure si estava allà, però no hi ha manera. Desesperats, anem a casa la Maria per veure si ens pot ajudar, o si sap o ha vist alguna cosa més. Piquem el timbre inquiets i de seguida la Maria ens ve a obrir la porta estranyada pensant qui podia ser a aquelles hores. Ens fa

139

140

passar i després d’explicar-li-ho tot amb detalls mentre ens escalfa les sobres del seu sopar, ens escolta. Aquella nit la dormim allà. Em desperto de cop i volta pels cops a la porta. Miro el rellotge, són les vuit i, molt adormit obro la porta intrigat per saber qui pot ser. Hi ha dos policies esperant: - Hola, bon dia, venim a buscar a l’Èric Martínez i a la Lliliah Martínez perquè vinguin a declarar. – Ens mirem tots dos desconcertats, i se’ns emporten a comissaria. En arribar a la comissaria, ens indiquen que ens esperem a la sala, que ara ens avisaran. Per sorpresa de tots dos, a la sala de davant nostra hi ha la porta ajustada, i de reüll podem entreveure un home amb el cap avall i emmanillat de mans i peus. Tinc un mal pressentiment que envaeix tot el meu cos. Poc temps després, ja ens criden i ens fan passar a una sala molt petita tapada per tot arreu amb unes cortines de color negre, que eviten que ningú de l’exterior pugui veure l’interior de la sala. Una mica atemorits, la meva germana i jo, ens asseiem a dues cadires preparades, a davant del cap de la comissaria. - Perdoneu que us hàgim avisat així, de cop i volta, però hem descobert un fet greu que podria canviar-vos la vida per sempre i creiem que ho heu de saber el més ràpid possible, per això ens heu d’ajudar i ser en tot moment sincers i honestos, ja que som conscients que no serà fàcil per vosaltres sentir això. – després d’aquestes paraules del comissari he començat a sentir com se’m removia l’estómac. - De què està parlant senyor comissari? – diu la Liliah que està igual o més espantada que jo. El comissari, que se’l veu afectat, mira el cap de policia i es disposa a dir-nos allò tan misteriós que hem de saber: - Hem trobat l’arma homicida a casa vostra, a l’armari del vostre pare. - Cooom? Però si… l’arma havia estat destruïda segons vosaltres – hem exclamat els dos en sentir el que acabava de dir el comissari. - Això ens pensàvem fins que un dia que vam venir a fer un registre a casa vostra la vàrem trobar amagada entremig de la roba. – En sentir aquestes paraules no em podia creure que tot el que havia dit el comissari fos veritat, no m’entrava al cap, no podia ser, era impossible. Adolorits, morts de ràbia i amb unes ganes boges de plorar ens tornen a acompanyar a aquella sala d’espera un altre cop i ens informen que la Maria està de camí per venir-nos a buscar. Em sorprèn molt veure que la porta del davant nostra, la que ja havíem vist abans, està un pèl més oberta. De dins se senten uns plors. Em recorden algú, però no sé

qui. Miro la meva germana i decideixo treure el cap per allà per saber què està passant. Veig l’home d’abans, lligat de mans i peus i amb el cap mirant avall. Una mica atemorit decideixo dir-li alguna cosa per saber si necessita ajuda: - Emm, perdona… Que et passa alguna cosa? Necessites ajuda? – de cop i volta l’home aixeca la mirada i em mira. Sento que se’m bloqueja el cos a poc a poc. Aquell home amb més barba del compte, encara que estigués detingut a la comissaria i estigués fet pols, sé qui és. És el meu pare. L’home que com ens havia informat la policia, era qui havia matat la meva mare. - Com has pogut fer això? Com vas ser capaç? – no em puc sentir pitjor. El meu pare, el meu propi pare. L’home que s’ha passat tres mesos tancat a l’habitació dissimulant i semblava trist per la mort de la meva mare, és en realitat l’assassí. Avui, dia 3 de juliol del 2015, faig deu anys. Porto un any desitjant i imaginant-me aquest dia. Avui, a casa meva no només celebrem el meu aniversari sinó que també celebrem que el meu pare al cap de cinc anys molt durs sembla que ha aconseguit superar el seu trastorn mental. Ara sí que podem deixar enrere una etapa molt dolorosa, i puc dir als meus amics de l’escola que avui, per primer cop, em vindran a buscar el meu pare, la meva mare i la meva germana a l’escola, que ens n’anirem a berenar junts i que anirem a dormir a casa nostra tots quatre junts. Riiing! Sona el timbre. És l’hora de sortir de l’escola. Corro a posar totes les coses a la maleta i surto esperitat per la porta, esperant veure la meva família amb un somriure a la boca, preparats per recollir-me i anar a comprar berenar. M’estranya veure tanta gent acumulada a la sortida de l’escola. Semblen estar en xoc, espantats, petrificats. Sento una ambulància i policies arribar. Intento agafar lloc entre la gent per saber què ha passat, i trobar a la meva família. El terra està ple de sang, i els policies estan intentant reorganitzar a la gent fent-la fora. Tothom diu que es tracta d’un assassinat i que els policies no troben l’arma homicida. Intento buscar els meus pares per refugiar-m’hi, però no els veig. On paren? De cop i volta veig el meu pare i la meva germana pujant a l’ambulància. On van? I la mare on és? No sé què fer. Just en aquest moment la Maria, la millor amiga de la meva mare, m’agafa i em porta a casa. Allà m’explica què ha passat. Es veu que de sobte ha

141

142

aparegut un cos al mig del pati de l’escola, ple de sang. La Maria que treballa de cap de departament a l’escola en veure aquell espectacle des de la finestra hi ha anat corrents, i en adonar-se de que es tractava de la meva mare, de la seva millor amiga, ha trucat a una ambulància plorant desconsoladament. En aquest moment només tinc ganes de trobar qui ha fet mal a la meva mare, qui ha sigut el monstre que ha esguerrat el dia que fa tant de temps que esperava, el dia que se suposava que havia de ser el més feliç de la meva vida. Han arribat el meu pare i la meva germana de l’hospital. La meva germana no para de plorar, se la veu destrossada. I el meu pare es veu que està molt afectat. Encara tinc esperances de sentir: la mare es recuperarà! En veure les cares que tenien, la Maria s’ha posat a plorar. Al cap de dos minuts amb un silenci incòmode, el pare ha pogut dir: - No ha sobreviscut. És morta.

“Polsim d’esperança” Pia Vila i Casanovas / 3r d’ESO LLENGUA CATALANA_3R PREMI EXAEQUO Sang, sang i més sang. Aquesta frase tan mítica a les pel·lícules. Per fi. Al cap de tants i tants anys somiant-ho. Desitjant-ho. En aquell instant pensava que tot havia acabat, un silenci va envair l’espai i vaig respirar per primer cop en l’estona que havia durat. Vaig pensar que aquell malson havia acabat, però no. No sabré mai si vaig prendre la bona decisió, vaig fer bé de quedar-me quieta amb el cos del meu pare mort al costat o hauria hagut de córrer? Al cap i a la fi tenia 16 anys i en aquell moment el sentiment de tranquil·litat i felicitat es va apoderar de mi. Quan em vas deixar sola amb el pare jo tan sols era una adolescent, una època on pensem que som molt grans però tots sabem que encara estem tancant una etapa i en comencem una altra i això és dur, molt dur. Durant tots aquells anys que vaig viure amb ell van passar moltes coses, ell va seguir amb la seva cara sèrie de pòquer que al cap d’un temps vaig descobrir que no era res més que una màscara ben posada i ben pensada. Va ser aquest el problema des del principi? Els primers anys que vas faltar, la relació amb el pare va seguir igual. Jo anava bastants dies a casa els avis ja que era una manera de no estar a casa, cada polsim de pols em recordava dies, mesos i anys amb tu. Al cap d’uns mesos, el dia del meu aniversari, als meus 14 anys, em va venir la regla i sí, vaig plorar, en aquell moment et necessitava al meu costat. Aquell dia el pare va marxar durant la nit, em va dir que marxava a treballar però a les set del matí va arribar borratxo, anava molt begut encara que ell no parava d’afirmar que no era així. Aquí va començar el pitjor, el pare va canviar, era una persona diferent. Em vaig espantar molt, va començar a cridar el teu nom mentre agafava plats i gots i els tirava al terra. El vaig intentar parar, no ho hauria hagut de fer. Un morat al cap d’un cop al marbre i un tall al genoll d’una caiguda al terra amb tots els vidres escampats. No vaig anar a l’escola durant tota una setmana, em feia vergonya i vaig trucar dient que estava malalta. Després un cop els morats van començar a desaparèixer vaig intentar seguir amb la meva vida explicant a tothom que havia caigut amb bici. En aquell moment les preguntes eren la cosa que més por em feien.

143

144

La meva relació amb les amigues va canviar, jo estava distreta i no estava per elles. Vaig deixar de sortir i de quedar, sempre trobava alguna excusa. Pot semblar estrany perquè hi ha persones que per no tornar a casa fan el possible per anar de festa i evadir-se, jo en canvi tenia la sensació que no era capaç de fer-ho. Tampoc no anava gaire sovint a casa els avis, no volia preguntes. Anava a caminar cada dia, em perdia per la natura i els boscos i a vegades m’estirava a terra i pensava. També sabia els horaris del pare i quan no hi era i tenia molt de fred pujava a casa i intentava netejar i endreçar-ho tot, sabia que a tu no t’agradava tenir-ho d’aquella manera. Després quan arribava el pare em tancava a l’habitació. Durant molt de temps el pare no va tenir cap altre atac i cada dia em demanava perdó, a vegades amb llàgrimes als ulls. Allò em desesperava, de veritat li sabia greu? Jo li deia que m’ho havia de demostrar i que no m’agradava parlar amb ell. *** Un dia al sortir de l’escola vaig anar ràpid cap a casa, sabia que el pare treballava i volia aprofitar l’estona. A l’entrar vaig sentir una veu de dona parlant i em vaig espantar. Vaig seguir pel fosc passadís sense fer soroll i vaig apropar l’orella a la porta de l’habitació del pare. Vaig sentir el meu pare gemegant i una dona parlant-li fluixet i amb delicadesa. Sense pensar-m’ho vaig entrar i efectivament allà estaven nus un sobre l’altre. La noia em va mirar amb cara d’espantada, era bastant més jove que el meu pare, en canvi ell em va mirar amb cara d’enfadat. Vaig fer un pas enrere a l’assimilar-ho i li vaig cridar: “ets un desgraciat!”. Vaig tancar amb un fort cop i vaig marxar corrent. No sabia on volia anar, corria. Al cap d’una estona anant amunt i avall vaig decidir anar a casa als avis. Per primera vegada em vaig sincerar, els hi vaig explicar tot el que realment em passava, era la primera vegada que ho feia. Em van dir que em quedés a casa seva el temps que fes falta i vaig decidir que així seria. Durant l’estona de sopar vaig decidir que volia anar igualment a l’escola. No volia que ningú sabés res i volia seguir amb la màxima normalitat possible. El dia següent em moria de son, aquella nit no havia pogut dormir gens, era impossible. Massa pensaments rondaven al meu cap, no sabia si estava fent bé, si li hauria de dir al pare on estava o si era millor seguir així. Al cap de poca estona m’entrava la ràbia i pensava que era un monstre i que no es mereixia res. Que t’hagués substituït em feia mal, no ho mereixies i sabia que no ho podries suportar.

Vaig marxar cap a l’escola. Tot va anar bé, no em vaig relacionar amb ningú, no en tenia ganes. Al tornar ja s’estava ponent el sol, era hivern i es feia fosc molt ràpid, cada cop feia més fred. De sobte des de la porta d’un antic portal un home em va agafar per la espatlla i tirant-me dels cabells em va fer entrar a dins. Em va fer molt de mal. Quan vaig aconseguir girar-me vaig veure que estàvem a una sala semblant a un menjador i només hi havia un bri de llum que sortia d’una làmpada que amb prou feines funcionava. L’home que m’havia agafat era el pare. Feia molta pudor d’alcohol i tabac, era quasi insuportable. Sabia que el cap li donava voltes i notava la seva intranquil·litat però alhora intuïa les seves intencions. Em va treure la maleta d’una revolada i amb un cop brusc em va treure la jaqueta. Anava amb la faldilla que formava part de l’uniforme de l’escola i una samarreta blanca de màniga llarga. D’una empenta em va estirar al sofà de panxa a terra, ell anava sense samarreta i al moment que vaig notar les seves mans al meu cos inquiet vaig deixar de respondre. Tenia la ment en blanc, no pensava en res però estava nerviosa, molt nerviosa. Vaig deixar-me portar. Després d’aquell moment que va durar uns cinc segons va semblar que tornés a connectar, m’estava apartant la samarreta. Vaig notar una peça metàl·lica afilada i punxeguda entre els coixins del sofà. Sabia el que era i vaig espantar-me fins que vaig reaccionar. Un moviment ràpid i un crit. Un crit meu i un segon després el seu, aquest però era a causa d’un dolor molt fort a la part de les costelles i amb la sort del costat del cor. *** Aquell 26 de gener un bassal de sang va cobrir el terra d’aquell vell apartament. Mare, sé que físicament no podràs llegir aquest full brut i arrugat però tinc la sensació que siguis on siguis, al cel o a l’infern, als pensaments o en un punt enmig de l’infinit sé que m’ajudes i m’entens. D’aquí a dos mesos farà cinquanta anys del fet i vull que sàpigues que no em penedeixo de res.

145

146

“Soldadito de guerra” Ingrid Muñiz i Leiva / 3r d’ESO LLENGUA CASTELLANA_1R PREMI Soldadito, soldadito, ¿De dónde viene usted? Yo vengo de la guerra de la guerra vengo yo por la libertad he luchado y por ella he ganado. Soldadito, soldadito, ¿Y qué va a pasar ahora? Ay, señora mía, mi señora Tendremos que sanar Mil leguas he cruzado para llegar hasta aquí No he visto un verde prado todos eran carmesí. Soldadito, soldadito, ¿Y hacia dónde se va usted? Me voy a las montañas camino al atardecer qué después de siete años podré ver a mi mujer.

“No estás ¿O sí?” Clara Aibar i Vidal / 3r d’ESO LLENGUA CASTELLANA_2N PREMI Tic, tac, tic…¡crash! Se rompe el reloj, se detienen las horas se rompe el ritmo, se atascan los pasos Recuerdos fluyen en la mente esa gente que medita sin cesar el terror le empieza a ganar Habías construido una armadura pero sin cimientos para aguantar intentas reconstruirla sin base ni seguridad La inseguridad te asalta ¿Te empiezas a sentir olvidado? es como si rodases en un acantilado Tic, tac, tic…¡crash! Se olvidan las fotos, se paran los momentos se disipa la mente, se para el cerebro ¿Qué pasa? ¿Qué te pasa? Nadie sabe nadie entiende Te esfumas como si fueras una fina bruma

147

148

Tic, tac, tic…nada nada se mueve ¿Por qué? Nadie se siente ¿Por qué? Te pierdes te examinas en un espejo no estás, despareces No te ves no te sientes Tic, tac, tic…No estás ¿o sí?

“No era como creía” Carla Roca i Solé / 3r d’ESO LLENGUA CASTELLANA_3R PREMI Tenía miedo miedo a conocerte miedo a hablarte cada noche. Miedo a enamorarme y miedo de perderte. Y ahora tengo miedo de que vuelvas. Puede ser que me odies, pero yo me odio más. Cada día, cada noche, cada hora, cada minuto, cada segundo quería verte sonreír. Ahora te veo sin mí sé que eres tú, sé que tú y yo éramos uno. Pero parece que una cara bonita lo es todo, un abdomen plano, un cuerpo de modelo. Eso es lo que realmente te importaba.

149

150

“Once upon a time, the girl who saved the boy” Íngrid Muñiz i Leiva / 3r d’ESO LLENGUA ANGLESA_1R PREMI Once upon a time, there was a beautiful kingdom, in which the inhabitants were happy, living in harmony. The king and the queen had a kind son, named Tristan. But one fateful day, a bad wizard kidnapped the prince. The king and the queen were very sad, and they sent the army to the castle of the powerful wizard to get their son back. But none of them returned. Then, they sent the best warriors they had, but like the others, they didn’t return. After that, sunk in despair, the queen and the king offered a reward to anyone who could get the prince Tristan back. In that kingdom, there was a low-class family who had a very brave daughter named Kath. She loved adventure and strong emotions. She was thin and short, and in her face stood out two big, green eyes, with a rough glance. As her family was poor, and the reward for the prince was good, she decided to go to the wizard’s castle and save the prince. She travelled days and days on foot until she arrived at the wizard’s castle. It was a terrifying construction, with a lot of towers and a trench around it. It gave goosebumps! Kath managed to get in the castle with the carriage that brought the food. Once she was there, she looked for the prince everywhere, but she didn’t find him. She installed herself in a cleaning room for two weeks. One day, she was hiding behind a curtain spying the people, and a servant came out of a secret room. Before the door closed, she entered in it. It was a luxurious room, with a big bed in it, in which laid no more and no less than the prince! Kath was really surprised. Tristan looked healthy and happy, not liked having been kidnapped by the worst magician that had ever existed! He was serenely reading a book, dressed in elegant clothes and well accommodated.

He suddenly looked at Kath and asked her ‘Who are you? What are you doing here?’ with a disconcerted, stupid expression. Then, the girl was more than surprised, she was completely amazed! Kath hid in the prince’s room for one month, in which she discovered a lot of things about the prince. She realized that the prince was a very spoiled kid, so difficult to treat with. 125 Tristan was one year older than Kath. He had curly brown hair, an aquiline nose, and an arrogant glance; strong shoulders and an athletic body, which made everyone think that he was quite a great warrior. He grew up as a rich kid, with five personal butlers. He had everything he wanted when he wanted. But he had never went out of the castle in which he lived in. Deep inside, he was scared of the world, and he protected himself by behaving that way. But luckily, Kath was a smart girl, and she understood what happened to him. So, during that month, Kath told the prince all that she knew about the world, and all the stories she had listened in the street when she was little, about far away islands, told by the old sailors who went to the kingdom to sell their fish. Tristan opened his mind and listened to every word that Kath said. Finally, he had become a good person, thanks to the girl. He also realised that, in the end, he had fallen in love with Kath, but he kept it for himself. One night, she asked him to escape from the castle, and the prince agreed. They escaped through the window and walked away for days and days until they arrived at the kingdom. Once they were there, Kath took the prince to the palace, she got the reward and returned to her home as a heroine, and her family could live better thanks to the money. A few years later, Tristan asked Kath to marry him, but Kath couldn’t say yes. She was a free soul, incapable of being all her life with someone! That way she expressed her feelings to the young king. To his displeasure, he understood, and let her go; but he told her that she would always have a home in his kingdom. Kath travelled around the world, she did great things for people; and she always had a place to return to.

151

152

“The incorrect way” Aasbir Singh / 3r d’ESO LLENGUA ANGLESA_2N PREMI 30th September 2019 Hellen: 4:37 am Sunday morning, I woke up with a headache and vomiting, I really don’t know why these pains came, it must be my period... but let’s leave this, it’s just something weird, it’ll go away. Then I go back to sleep again, a bit worried and unable to sleep much because of the pain and a bad taste in my mouth, something sour... 5:43 am. I started shaking, I looked at my hands and they were shaking. I took my house keys, a coat, and I put it on with difficulty and went down the street to go to the hospital. It was very cold, it seemed that the icy wind penetrated the skin and passed inside the body. I walked to the car, took out the car keys and shaking I could open the car, desperately got into the car and turned on the hot air. The street was dark and it had just rained and everything was wet, there were only a few reflections of the street lights on the wet ground. While I was driving slowly, it was hard to keep the car in place because I was shaking so much. Suddenly, I saw the lights approaching very fast in front of the car, it looked like a big truck… 10 yeas ago… Daisy: I gave her the beer and she drank it in 30 seconds and without stopping. Looking at the boy she asked me for another one, I brought her another one and she drank it quickly looking at the boy, I could tell she was in love with that guy and I told her to talk and she without fear or embarrassment greeted him and told him something and took him to the bathroom, I smiled and continued dancing in the disco without concern until an old man with a white beard carelessly asked me about a tall guy, I knew he was asking about that same guy but I told him I

didn’t know anything, suddenly Hellen came out shaking a little, I told her how it went with him and she didn’t answer me but she grabbed my wrist tightly and ran to the exit and we ran to the car, we got in and I asked her again what happened, she told me that the guy had tried to force her and had left him. Since she then was apparently calmed I told her that I wanted to continue dancing but she said she was tired but if I wanted I could go back. So I did, I went back. When I got to the club there was the police with the corpse of that same guy, without saying anything I quickly went home and blocked Hellen, I knew that she had killed him. After about 30 days someone rang the doorbell, I was quietly watching a Netflix series on the couch, I got up from the couch and removed the blanket and went to open the door, it was that old man with a white beard who asked me about a guy at the disco, the one my friend Hellen had killed in the bathroom, he asked me if I remembered who he was and without thinking I said yes and then he told me that I knew who his grandson was, that he had asked me at the disco but I had answered him that I did not, he said that I knew everything that happened at the disco and who killed his grandson, I started to cry because I could not stand the stress and I made him come in and made him sit on the couch while I was getting a chair to sit on, to confess him everything I knew about his beautiful grandson. When I finished he asked me if I knew where Helen was and what she looked like, I told him I knew nothing about her but that she is dark skin, short and some other details, then he thanked me and told me his name was Darius, then he left. Darius: I had many ideas to kill that damn Hellen, but the best idea was to go to work to that nightclub as a waiter and try to recognize her, until after some years of trying I finally recognised her and my whole body moved. In less than 10 seconds I would put a pill in her beer which would make her have a faint and lower her energy, that would make her get up and go to the hospital in about 5 to 6 hours. So I brought her the beer with the pill and she took it straightforward without looking at me, and while talking to another boy she drank it. I kept my eye looking at her the whole time and I followed her until I got to her house, it was already night and my idea was to wait in my car until she drove hers to go to hospital.

153

154

That’s how it was, at about 5 o’clock I saw her getting into the car trembling, I tuned on my car and when her car passed mine, my car collided with hers, leaving her dead and me with some neck injuries. That’s how it goes, alcohol consumption is bad for your health.

“How is it going up there?” Eudald Castany i Fàbregas / 3r d’ESO LLENGUA ANGLESA_3R PREMI How is it going up there? Sometimes I think of you But I get happy because you lived as you wanted to I know you are near me somewhere. I would like to tell you a lot of things, I’m sure you would be proud of me. I’ve taken two wings And I flied much higher than you did see I’m afraid of the story to be repeated Because we are having some bad times with it. We have to just enjoy every second that they are with us, And avoid the need to discuss. I want to tell you, That when you left I was so sad and I didn’t know if I could resist that. I hope someday we have some chat.

155

156

Cal·ligrama. “Les vagues” Meritxell Fontseca i Viladecans / 3r d’ESO LLENGUA FRANCESA_1R PREMI

Cal·ligrama. “Ton étoile” Marc Bernat i Arboix / 3r d’ESO LLENGUA FRANCESA_2N PREMI

157

158

Cal·ligrama. “Le grand orchestre” Marta Saborit i Sayós / 3r d’ESO LLENGUA FRANCESA_3R PREMI

“Das Leben heute“ / “La vida avui en dia” Enzo Martínez i Bou / 3r d’ESO LLENGUA ALEMANYA_1R PREMI Träumen, ohne zu träumen, schauen, ohne zu schauen, lieben, ohne zu lieben, denken, ohne zu denken, vergessen, ohne zu vergessen. Leben ohne Angst. Verstehen, ohne zu verstehen, lachen, ohne zu lachen, sein, ohne zu sein. Hoffentlich ist das wirklich! Aber das heutige Leben ist nicht so. Jedermann verurteilt das Buch durch das Cover. Somiar, sense somiar, mirar, sense mirar, estimar, sense estimar, pensar, sense pensar, oblidar, sense oblidar. Viure sense por. Comprendre, sense comprendre, Riure, sense riure, Ser, sense ser. Tant de bo això sigui veritat! Però la vida avui en dia no és això. Tothom jutja el llibre per la portada.

159

160

“Letzte Worte“ / “Últimes paraules” Cesc Barrera i Serra / 3r d’ESO LLENGUA ALEMANYA_2N PREMI Ich sitze hier oben, ich bin in Begleitung mit dem Leben, ich warte, dass du mich abholst. Aus der Höhe dieses Wolkenkratzers sehe ich die Stadt, wo ich das Leben gelebt habe und wo es enden wird. Einen Moment, ich springe! Wenn ich unten bin kannst du mich mitnehmen. Estic aquí a dalt assegut en companyia de la vida, esperant que em vinguis a buscar. Des de la cima d’aquest gratacels veig la ciutat on he viscut la vida i on aquesta acabarà. Un moment, que salto! Quan estigui a baix te’m podràs emportar.

“Das Leben“ / “La vida” Laia Mallarach i Urtós / 3r d’ESO LLENGUA ALEMANYA_3R PREMI Ich streite mit meinem Denken, ich höre die Musik im Herzen, ich tanze mit dem milden Wind. Die Vögel singen mit dem Meer, die Fische spielen mit dem Wasser, die Erde umarmt die Natur. Was ist der Tod? Was ist die Liebe? Was ist das Leben? Das Leben ist lachen, das Leben ist weinen, das Leben ist lieben. Em barallo amb el meu pensament, escolto la música al cor, ballo amb el suau vent. Els ocells canten amb el mar, els peixos juguen amb l’aigua, la terra abraça la natura. Què és la mort? Què és l’amor? Què és la vida? La vida és riure, la vida és plorar, la vida és estimar.

161

162

“Un berenar diferent” Ona Llop i Casares / 4t d’ESO LLENGUA CATALANA_1R PREMI

Por. Terror. Foscor. Pànic. Això és el que sentia. Sentia una capa bruta embolicant el meu cos, sentia una veu que no era meva, sinó d’una jove espantada atrapada en el silenci. Aixecava la vista buscant com escapar, fins que de sobte ho vaig veure… Una ombra cobria la claror de la lluna, s’acostava a mi ennuvolant-me la vista, em recorria amb els ulls de cap a peus, m’acariciava la pell com una ploma; primer el cabell, després els llavis, la tira del sostenidor, fins a la cremallera dels meus texans. Em venien calfreds sense la roba. No entenia la situació. Em va estirar a terra quan un dolor s’apoderava del meu interior i una humitat relliscava pels meus pits. El cos es va desconnectar, no tenia forces, volia córrer i fugir, però em tenia immobilitzada mentre aquells cops feien les cames cada cop més febles. Em vaig rendir, estava cansada de lluitar i no poder reaccionar. És curiós que dues frases puguin canviar-te la vida, quan jo vaig dir: - Pare fes-me el berenar -. I ell digué: - Espera’m a l’habitació, filla -.

“Tot dependria de la caiguda” Júlia Paez i Caro / 4t d’ESO LLENGUA CATALANA_2N PREMI

S’alçava un nou dia, igual que s’havia alçat ahir i s’alçaria demà. Un dia gris, un dia seguint la mateixa rutina que seguia des de feia 5 anys. S’aixeca, es vesteix amb l’smoking negre i la corbata a joc, esmorza i surt de casa amb el cotxe. Troba el mateix embús de sempre. Tothom amb presses. Arriba a l’oficina, agafa l’ascensor i puja a la planta 32. Entra al seu despatx, el mateix despatx fred, amb tons neutres, poc suggerent, on havia passat el dia ahir i on el passaria demà. Mira per la finestra i el visita el mateix pensament, el mateix que l’havia visitat ahir i el mateix que el visitaria demà, quan mirés per la finestra i contemplés la ciutat on la vida l’havia portat. Una ciutat difuminada per la contaminació. I pensa, pensa en com és la seva vida, una vida solitària que l’oprimeix. I torna a centrar-se en la idea que fa dies que li ronda pel cap: ser lliure. Poder abraçar aquella llibertat de la que tant havia sentit parlar però que mai havia sabut experimentar. Està cansat, fart d’un món rutinari on no ha trobat un lloc. Decideix allunyar-se de tot el que l’envolta i volar, volar i submergir-se en els seus pensaments, aquells que mai hauria entès ningú. I potser tornaria, potser no. Tot dependria de la caiguda.

163

164

“Fúcsia” Cristina Tapias i Riera / 4t d’ESO LLENGUA CATALANA_3R PREMI

El color fúcsia em va bé per resseguir els meus llavis, el color fosc per donar profunditat a la meva mirada, allargant les pestanyes. La meva cabellera de fils daurats i un gran ram de flors i papallones als meus pantalons. Dues ales d’ocell sota la sola de les sabates que em permeten aixecar-me i deixar enrere un període fosc. M’estic dibuixant, asseguda davant el mirall, amb un pinzell a la mà i amb una paleta extensa dels colors més vius al meu costat. Ara em veig bonica. Fujo d’aquells instants passats i obscurs que em turmentaven, que no em deixaven viure, ara queden enrere a l’ombra del meu passat. Ara puc somriure, ara puc ser jo. I en un racó de la cambra, es queda solitari el meu peluix amb qui vaig compartir tantes llàgrimes.

“Quizás soñaba” Martí Mas i Genís / 4t d’ESO LLENGUA CASTELLANA_1R PREMI Casi dormido estaba y una luz vio fulgurar, ¿quién le podía llamar? venció la curiosidad. Ni de ella se acordaba, al verla en el celular tan bella y arreglada, con su sonrisa brillar. Empezaron a charlar ¿quién los podía parar? Largas horas hablando mucho tenían que contar, cuando se dieron cuenta el día empezó a asomar. -Al terminar la pandemia nos podríamos juntar. Dijo el enamorado queriéndola conquistar. Al oír esas palabras no pudo reaccionar y antes de responder ella prefirió cortar.

165

166

“Quiero y no puedo” Carlota Molera i López / 4t d’ESO LLENGUA CATALANA_2N PREMI Ella quiere con sus brazos estrecharlo mucho más pero hacer eso no puede ya muy lejos de él está. Como rosa se marchita él no la puede regar Ella siente un gran vacío que no puede compensar Necesita su mitad para poder progresar. Encerrada en una torre ansiosa lo va a esperar y sueña con encontrarlo y se la pueda llevar El tiempo sigue avanzando ella meses ve pasar ¿El amor se desvanece? No lo quieren ni pensar.

“The screaming wood” Guillem Graell i Graell / 4t d’ESO LLENGUA ANGLESA_1R PREMI The scream from the forest was what awoke Nero. He had been travelling by carriage for the last 15 hours from London. Yes, a long travel, however there was no faster way of travelling in the year 1666 but it was worth the trip to the small village of Thanatos and Nero knew it. Nero looked around the forest trying to see where the scream came out but he saw nothing. Nevertheless Nero was too excited and impatient to get to the village of Thanatos. “You idiot don’t stop now, keep going” he said to the coachman, and the carriage began moving again until it reached Thanatos. “Good evening Lord Nero” said a villager making an exaggerated bow when he saw Nero “We’re pleased to see you here however that is a waste of time the project advances as plan”. “No it doesn’t” answered Nero “the vanishing of villagers in this last days suggest another thing. I’ll stay to supervise the end of the project and you’ve cleared all the forest, alright?” “Yes my Lord, you can go to the castle of Lord Tiberius inside the forest, here we don’t have a place for you”. So Nero travelled some more time until he reached the castle of Tiberius. Nero was waiting for an effusive arrival. However, no one went to see him. “This idiot of Tiberius believes to be above me” said Nero for himself “but he’s not, we share this project equally, he’ll see now”. He jumped of the carriage and went to the door of the castle while he said “Tiberius opened this damn door now!” But when he reached the door he saw it was ajar. He opened the door and entered the castle, it was dark and quiet, and there didn’t seem to be anyone there. Nevertheless Nero couldn’t believe that, Tiberius had to be there, the two had a common dream, a common goal. He couldn’t have left without warning so Nero started exploring the entire castle, room by room, but all of them were dark, quiet and with no one there. He had few rooms left to explore when Nero suddenly heard a scream which seemed to emerge from the forest. He ran to a room to see what was going on outside and from there he saw a big shadow among the trees of the forest, only a second and

167

168

then with a last scream the shadow disappeared. Nero stayed confused for a second and then he looked more closely at the room where he was, Tiberius’ bedroom. But that was not what caught Nero’s attention only the fact that the room had no window; it was as if someone had ripped it off and on the frame of the window there was a crow that watched him as if it despised him but Nero didn’t care about that. “Excellent” said Nero for himself “someone must have kidnapped Tiberius. The project is now only for me”. Nero settled in the castle that had belonged to Tiberius and for the next few days he went to Thanatos to oversee the project of cutting down the entire forest to build a new palace for him and Tiberius, well now just for him. He just went to the castle to sleep which he did in Tiberius’ old bedroom. It was nasty, every day Nero heard screams in the wood and every night some crows came in the frame of the window watching him as if the crows despised him. The first night two crows came, the second night three and so on every new day that Nero spent in the castle. But actually Nero didn’t care of the screams or the crows, he had settled some villagers to protect the castle and he was only motivated by his imminent new palace. So Nero spent the next days thinking only in his new palace. At least until the sixth day when as a habit he heard the screams of the forest, but this time and only for a second, Nero saw again the big shadow among the trees. Without thinking, Nero jumped out of the window and went to the forest to see who that mysterious being was. He ran for hours through the wood without knowing where he was going only guided by the screams that he still heard. Until suddenly he heard a voice talking to him “Finally we meet, Nero” said the mysterious being. He was very big and muscular. However, he also had a very pale skin tone and with lots of wrinkles as if he was extremely ill. “Forgive my appearance please, I am not in my best moment”. “Who are you and why should I care?” answered Nero “Oh yes sorry, I am the Soulwood, the spirit of this forest. I hope you’ll be more understanding with me than the other, Tiberius I think he was named”. “Please I don’t have time for you, tell me what you want and I’ll see what I can do”. “So be it, I have a choice to make to you. You can stop your project of destroying the entire forest and may be friends with me or you can keep destroying this forest and despite the fact I’ll be very sorry I’ll kill you like I did with the other”.

“And why should I pay attention to you, it doesn’t bother you that I destroy the forest right?” “Yes it does, my life is tied to this forest, the more the forest suffers, the more I’ll suffer”. “Oh I didn’t know that, my apologize Soulwood. I’ll stop the project immediately”. And Nero left the forests to return to the castle knowing that not only he wouldn’t stop the project but he would also burn the entire forest right know to kill the Soulwood. “You idiot” said Nero to a villager “assemble all the villagers and meet me here in 30 minutes. We’ll go to haunt a monster”. And the villager went to look for the other villagers. Meanwhile, Nero sat in his bedroom to wait, it was there that he noticed hundreds of crows resting on the trees. “Ha, they are already prepared to collect the remains of that damn spirit” said Nero for himself. Nero didn’t remember that the path to the forest was so long. He and the villagers had been walking for hours to reach the centre of the forest. When they finally arrived it was very dark. “Burn it all now!” screamed Nero and the villagers threw the torches that they were carrying in the nearest trees. The forest started burning immediately and at the same time some shouts began to be heard which made all the villagers tremble with fear. The roots of the trees came out from the ground and grabbed each of the villagers. With one last terrifying scream the roots of the trees squeezed the villagers and they all stopped breathing. “You” said the Soulwood “Nero, we could have been friends, live the two us in peace, together. Now we’re all going to die and you’ll not be as lucky as the villagers” and with a last effort, the Soulwood made that some other roots of the trees held Nero in place and kept him trapped waiting for the fire to consume them all. “Know the pain, feel the pain” said the Soulwood crying with his last breath “I’m sorry forest; I couldn’t protect you of them. I’m sorry villagers you shouldn’t have been involved in this.” And little by little the forest burned and the screams kept quiet little by little while lots of crows flew and croaked from the sky.

169

170

“I went for a walk” Abril Arumí i Colom / 4t d’ESO LLENGUA ANGLESA_2N PREMI They asked for a volunteer, I offered myself. I woke up and saw the crack of dawn which meant that it was already the next morning. Therefore, I started my routine as I always do, I had breakfast, brushed my teeth, got dressed for the rest of the day and I also decided to go out. In the end I arrived to the conclusion that it would be a great option to go to the park and have a little walk. It was a sunny day and I had to make the best profit of it. On my way I unintentionally tripped over someone and considering it was my fault, I excused myself. The other one didn’t reply at all so I thought he was in a rush to some place he had to be or just didn’t notice me. I kept walking and later on, I decided to start a conversation with somebody and perhaps have the chance to make some new friends. My parents constantly encouraged me to socialize wherever I go and today gives the feeling of a good opportunity to try to do so. As I said, I began to talk to a group I saw in the park, regardless I started explaining my week and I kept on asking them questions as loud as I could so they would hear me, the individuals standing there didn’t seem to notice my presence. For which reason, as an ordinary person would do, I started progressively doing more extravagant things, so somebody would once and for all notice me, but nobody did. I decided to make my final approach and try to throw a rock at one of them. I grabbed the first rock I saw with my right hand and threw it against the first head that appeared in my vision plan. The body fell blacked out to the ground. Everyone saw the figure laying there but, as expected, no one came to face me, the person who was standing the nearest was injured. I couldn’t be more fortunate, it worked! The vaccine made its effects and turned me undetectable to the zombies who had taken over the city a few months ago.

I ran back to the bunker as fast as I could. Once I arrived, I told the other three survivors what had happened and how now we had the chance we had been looking forward for so long. We could finally get out and search for food and even try to track down other people who might have survived what the everyone used to call: The end of humanity.

171

172

“Her house” Xuelei Bi / 4t d’ESO LLENGUA ANGLESA_3R PREMI There she was again, all by herself in a house eerie as ever. The same as always. Not that it ever mattered. Though she was on her own, quiet as a rock as she remained still on her bed. The same couldn’t be said for the long abandoned house. The hallways were always shrieking, sometimes even moaned. Yet no one knew why? The sounds simply never rest and the echos never stop. People believed the house to be the killing spot of witches. So could the house be haunted? Or could it simply be alive from being possessed by a soul? Yet who is that lady from the window staring from time to time? A wandering woman? A restless spirit? Or perhaps the daughter of a witch?

“Où sommes-nous?” Ariadna Bertran i Alsina / 4t d’ESO LLENGUA FRANCESA_1R PREMI Moi et ma soeur, nous étions en train de nous promener dans les rues de notre ville, il faisait un temps de chiens, mais il ne pleuvait pas trop pour l’instant. Nous sommes allées dans une cafétéria qui était pleine comme d’habitude. À travers les fenêtres de la terrasse nous pouvions voir la place de la mairie avec ses rues historiques très belles. Ma soeur a demandé un café au lait et un croissant, mais comme je n’aime pas du tout le café, j’ai voulu un thé de fruits des bois. Délicieux… Tout à coup, une tempête a commencé à détruire tous les bâtiments, des éclairs illuminaient le ciel et les tonnerres faisaient peur. La pluie violente inondait les avenues principales de la magnifique ville et des rafales de vent arrachaient les arbres qui décoraient le rond-point. Soudain, un séisme a provoqué des secousses qui ont cassé les vitres du café où ma soeur et moi étions réfugiées. Une voiture était en train de nous blesser quand une femme, la propriétaire du café, nous a déplacés. Heureusement, les secours sont arrivés… -C’est tout, je ne me souviens de rien d’autre. – La voix de ma soeur Lara me réveille, je me demande : où sommes-nous ?

173

174

“Sortir d’où je suis” Laura Bassas i Vilà / 4t d’ESO LLENGUA FRANCESA_2N PREMI À des milliers de kilomètres de là, Yan a commencé son voyage pour partir de son pays. Un sentiment de tristesse pour tout ce qu’il a laissé derrière et sans connaître le futur qui l’attendait, il a entrepris une longue marche pour pouvoir fuir. Après des heures et des heures de marche, il était épuisé, sans nourriture ni boisson. Il a fait un arrêt au milieu d’une route pour dormir un peu. Entre le froid et l’angoisse il n’a pas pu dormir, le matin suivant il pensait si tout cela c’était un rêve, il a repris la route et soudain au loin il a vu des milliers de personnes faire la queue pour entrer en Pologne. Il a fait la queue avec l’espoir de pouvoir entrer au pays voisin. Après un certain temps, il a traversé la frontière et un policier a crié :-Allez-y-. Il était très heureux parce qu’il est parti en Pologne avec le rêve de pouvoir reconstruire sa vie et de pouvoir communiquer au reste de sa famille qu’ils ne voulaient pas partir, qu’il était bien, et toujours avec le rêve qu’un jour ils pourraient se rencontrer de nouveau. Quelques jours plus tard, il a commencé à travailler dans un supermarché pour obtenir un salaire.

“Au revoir” Sara Dari Bachiri / 4t d’ESO LLENGUA FRANCESA_3R PREMI AU REVOIR C’était vendredi 6 août, un soleil de plomb illuminait tout le village et il faisait très beau, quand un horrible cri a interrompu le calme. J’étais dans une bijouterie, le soleil faisait briller tous les bijoux et mon amie Clara était indécise parce qu’elle ne savait pas quoi acheter à son futur mari. La vendeuse a essayé de l’aider mais mon amie n’a pas voulu parce qu’elle savait déjà qu’elle voulait une horloge avec beaucoup de diamants ou un bracelet en or. Finalement, elle a choisi d’acheter les deux bijoux. Elle était en train de payer quand tout à coup trois grands et forts hommes sont entrés habillés en noir et avec des cagoules qui couvraient leurs visages en exception des yeux. Le premier homme qui est entré, portait un sac pour mettre les bijoux, le deuxième avait un pistolet avec lequel il a menacé tous les clients et le troisième voleur avait un couteau. Clara a crié tellement fort que les gens qui étaient dans la rue ont vu le fourgon noir qui était devant la bijouterie, et ils ont appelé la police. Dans la bijouterie, le deuxième voleur a pointé Clara avec le pistolet. J’étais en train de fermer les yeux, quand tout à coup le poids mort de mon amie est tombé sur moi.

175

176

177

Batxillerat

178

Tanka Irene Espona i Puntí / 1r de Batxillerat LLENGUA CATALANA_1R PREMI La vella manta em guarda del vent que, gèlid i cru, fa del fora un rival mentre a dins tot descansa.

㍿

179

180

Tanka Jordi Sallés i Fargas / 1r de Batxillerat LLENGUA CATALANA_2N PREMI Deixeu-me sol, en l’horitzó pacífic en l’hora punta, en el profund morir, de la tarda infinita

遅い

Tanka Mariona Franquesa i Bover / 1r de Batxillerat LLENGUA CATALANA_3R PREMI Com aire gèlid, recorro les muntanyes cercant la calma, cansada de tempestes que sols porten calvari.

空気

181

182

"Berto" Sara Corral i Sanabria / 1r de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_PROSA_1R PREMI 1. INT. CASA DE CARMEN / HABITACIÓN - DÍA (A OSCURAS) Se oye un canto estridente del CANARIO del comedor que despierta a CARMEN, 82, de piel pálida y arrugada, con el pelo blanco, delgada y vestida con un pijama rosa. Esta abre los ojos y libera un gran bostezo. A continuación se destapa, se sienta en el borde de su gran cama matrimonial y prende la lámpara de su mesilla de noche. Está sola. Se queda contemplando la caja con medicamentos que hay en la mesilla, pensativa. Esta caja tiene una etiqueta en la tapa que pone “Parkinson” y está dividida en cinco secciones. Con las manos temblorosas coge la caja y la abre costosamente. Cuando lo consigue coge cinco pastillas, una de cada sección, pero su temblor le hace derramar al suelo las pastillas que había sacado. Suspira. Sin intentarlas recoger sigue el mismo proceso. Se introduce las cinco pastillas de golpe a la boca y da un trago al vaso de agua que también hay en la mesilla. Parece que tiene práctica. Se pone las zapatillas que tenía estratégicamente dispuestas al pie de la cama, se levanta y abre las cortinas llenando la habitación de luz y revelando un paisaje gris y sucio. Se ve la ventana del edificio de enfrente con ropa tendida. 2. INT. CASA DE CARMEN / PASILLO / COMEDOR - DÍA CARMEN camina por el pasillo cubierto de fotografías y retratos familiares, espejos y relojes viejos. Llega al comedor. Coge una RADIO vieja de la mesa y la intenta encender, pero el tembleque de sus dedos le impiden presionar el botón.

Cuando finalmente acierta, sube el volumen y la deja en la misma mesa. Se sienta en el sofá. LOCUTOR (O.S) El Real Madrid venció al Fútbol Club Barcelona en el Santiago Bernabéu y aumenta a seis puntos su distancia como líder de la Liga tras un partido que se decidió en una gran segunda mitad. En el minuto 63... Se esboza una sonrisa en los delgados labios de CARMEN. CARMEN (SUSURRANDO) Hemos ganado, Berto. CARMEN no recibe respuesta. Tan solo se oye el canto del CANARIO y la voz del LOCUTOR de radio. Se mantiene sentada con los ojos cerrados unos segundos. 3. INT. CASA DE CARMEN / COMEDOR / RECIBIDOR - DÍA Se oyen unas llaves abriendo la puerta de la entrada. Entra EMILIA, 37, cuidadora de CARMEN, una mujer mexicana de piel morena y pelo oscuro, vestida con unos vaqueros ajustados y un suéter azul marino. En su pecho destaca una cadena dorada con una cruz. Carga dos bolsas blancas de plástico. Tiene una expresión de cansancio. La anciana sonríe. CARMEN ¡Tan puntual como siempre! EMILIA Buenos días doña Carmen. Fui a comprar comida para el canario, el desayuno y las flores que me pidió. CARMEN Muchas gracias, querida. EMILIA deja las bolsas encima de la mesa y saca la comida para aves y un cruasán. Va a la cocina y regresa con un cuenco y un plato. Pone el

183

184

cruasán en el plato y se lo da a CARMEN. CARMEN ¿Viste el partido de anoche? EMILIA pone la comida del canario en un cuenco y lo mete en la jaula, que está al lado de la ventana. EMILIA Pues no, doña Carmen. EMILIA cierra la jaula y se sacude las manos. No parece que tenga mucho interés en lo que CARMEN cuenta. CARMEN Berto y yo solíamos escuchar todos los partidos por la radio, no nos perdíamos ni uno. Antes no había televisión y tampoco teníamos dinero para pagar la entrada en directo... pero teníamos suficiente con escuchar la emoción del locutor. Ahora, aunque ya tengamos televisor, seguimos escuchando cada partido por la radio, nos gusta más así. Ambos apoyamos al Real Madrid, seguro que se alegra mucho de que haya ganado... EMILIA Seguro que sí, doña Carmen. Venga, vamos a vestirla. CARMEN Sí, hoy tengo que estar divina para celebrar su cumpleaños. Creo que incluso me pondré un poco de pintalabios... CARMEN ríe emocionada. EMILIA, seria, ayuda a CARMEN a levantarse del sofá y la toma del brazo para guiarla hacia la habitación. 4. INT. CASA DE CARMEN / HABITACIÓN - DÍA EMILIA saca un vestido marrón del armario, en el que sólo hay ropa de ese color, negra y alguna camisa blanca. CARMEN se sienta al borde de la cama.

EMILIA sin decir nada le ayuda a quitarse el pijama, aunque es difícil por los temblores de Carmen. EMILIA Levante los brazos, doña Carmen. 5. EXT. CALLE - DÍA El cielo está nublado y se percibe un ambiente frío, aunque por las flores de los árboles se puede deducir que se encuentran en primavera. Es una calle poco transitada, apenas hay algunos coches aparcados. CARMEN, con un vestido marrón, una rebeca negra y unos limpios zapatos negros con detalles dorados, camina con su bastón en una mano y sujetándose del brazo de EMILIA con el otro. Parece que el lento ritmo del paso de CARMEN irrita a EMILIA. EMILIA carga una gran cesta en el hombro del brazo que no sujeta a CARMEN. Contiene una silla plegable, la bolsa de plástico blanca, una botella de agua de litro y medio y el bolso de CARMEN. Con la mano de ese mismo brazo sujeta la jaula del canario. Se oyen diez campanadas. CARMEN (MIENTRAS SE OYEN LAS CAMPANAS) Vamos con retraso, seguro que ya me está esperando. EMILIA sigue andando en silencio mirando hacia adelante. CARMEN ¿Crees que estoy guapa? EMILIA Sí, doña Carmen. Se ve usted muy linda. CARMEN (PREOCUPADA) ¿Crees que Berto también me verá así? EMILIA Seguro que sí, él siempre la vio muy bella.

185

186

6. EXT. CEMENTERIO - DÍA CARMEN y EMILIA andan por el cementerio atravesando los pasillos que conforman los muros de sepulturas y osarios. Tan solo se oyen los pasos de las señoras por la tierra seca. EMILIA saluda a las personas con respeto agachando la cabeza, mientras CARMEN camina en silencio y decidida. Llegan al nicho de BERTO. Es el primero de la segunda fila del muro y está hecho de granito negro. En ella hay una fotografía del difunto y a un lado está gravado: “Alberto Santos Delgado, 1933-2014”. Debajo, entre todo el polvo que ha dejado la tierra del suelo se puede leer la frase “El amor es el alma y el alma no muere”. EMILIA deja la pesada cesta en el suelo y saca la botella. Vierte el agua por encima del nicho para limpiar el polvo y vuelve a guardar la botella en la cesta. Mientras tanto CARMEN saca unas flores blancas de la bolsa de plástico y las pone en el lugar de las rosas marchitas que había. EMILIA coge la silla y la despliega enfrente del sepulcro. Al lado pone la jaula del canario. EMILIA Le dejo el canario acá. Saca el bolso de CARMEN y se lo da. CARMEN Muchas gracias, Emilia. EMILIA se cuelga la cesta en el hombro. EMILIA Carlos me llamó para que le diga que no podrá venir por trabajo. Pedro no me dijo nada. 157 CARMEN asiente levemente con la cabeza mientras sigue colocando las flores. EMILIA Regresaré en dos horas, doña Carmen.

CARMEN, esta vez con el pulso más duro que una roca, saca su radio del bolso y la coloca en el bordillo del sepulcro, al lado de las flores. Acaricia la fotografía de su difunto esposo. CARMEN Feliz cumpleaños, cariño mío. Sin ningún tipo de temblor, enciende la radio y reproduce el partido que grabó anoche. LOCUTOR (O.S) Supercopa 2022, bienvenidos y bienvenidas a la primera semifinal... CARMEN cierra los ojos. 7. INT. CASA DE CARMEN / COMEDOR - NOCHE La radio tiene el volumen muy alto y se oyen risas y murmullos indescifrables. El ambiente es cálido y familiar. LOCUTOR (O.S) ¡Y... gol, gol, gol, gol del Real Madrid! CARMEN y BERTO, jóvenes, están sentados en el sofá de su comedor escuchando el partido por una vieja radio de sobremesa. Se levantan y se abrazan celebrando el gol de su equipo. BERTO la abraza con tal entusiasmo que la levanta del suelo y da una vuelta sobre sí mismo mientras la abraza. Sus dos hijos, PEDRO, 10, y CARLOS, 8, juegan con el canario, intentando alcanzar la jaula poniéndose de puntillas. CARMEN Mis pajaritos, ya es hora de ir a la cama... BERTO se dirige hacia ellos y coge a cada niño con un brazo permitiéndoles ver a LEO, el CANARIO.

187

188

BERTO Venga, decidle buenas noches a Leo. PEDRO y CARLOS se despiden moviendo la mano. PEDRO Buenas noches, Leo. CARLOS Buenas noches. 8. EXT. CEMENTERIO Todo está en silencio. Tan solo se oye el silbido de una brisa fría, el canto del CANARIO y la voz cortada del LOCUTOR de radio. Carmen, aún con los ojos cerrados, sonríe con melancolía mientras suelta una lágrima.

“Verde esperanza” Joana Arimany i Malik / 1r de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_PROSA_2N PREMI En la estantería más alta de mi armario reposa la maleta verde esmeralda de tamaño mediano que ha viajado conmigo durante más de diez años. Me ha acompañado en el viaje en que salí por primera vez de mi continente, para sentir los olores y sonidos de los mercados coloridos de China. Estaba a mi lado en el fresco viaje invernal a Rusia mientras la nieve caía silenciosa encima de los tejados y las aceras. En la frenética y atareada América, llena de gente cargada de bolsas que caminaban a un rápido paso. En la maleta se han sentado amigos y familiares mientras esperábamos vuelos atrasados en aeropuertos desconocidos. Luce cubierta de pegatinas de todos los países en que ha puesto sus ruedas. Aún tiene la tarjeta de embarque del último viaje ligada a su asa. Pero hoy, deja su lugar para ser reemplazada por otra. La cremallera de la maleta no desliza lo suficiente para poder cerrar la maleta, que no hace mucho podía albergar ropa y souvenirs de cada viaje. Miro las llamativas pegatinas de cada sitio en el que he estado, y una por una las arranco con delicadeza para guardarlas en un sobre. Un recuerdo para perpetuar todo aquello que viví. Mientras bajo el ascensor para dejarla al lado de los contenedores delante de casa, veo en el espejo mi reflejo y el de la maleta, que sin saberlo sabe más de mí que muchos otros. Y cuando llego abajo, la dejo en un lugar de los muchos en que aún no ha estado. La miro una última vez con la esperanza de que a lo mejor su camino no terminará aquí. A lo mejor va a ser el compañero de alguien que la llenará de nuevas experiencias y lugares. Puede que sea la nostalgia de los recuerdos o tan solo el momento, pero siento felicidad. Al otro lado de la calle de mi casa, encima de un escalón, descansa un hombre sin techo rodeado de maletas. La maleta más grande es de color marrón y le falta una rueda, y dentro guarda recuerdos de su país en el que no ha vuelto desde hace años. Las bolsas que le roden son de plástico del supermercado del vecindario, y dentro hay ropa que ha ido

189

190

recogiendo de los contenedores de la ciudad. Al lado hay una cartera pequeña de color azul donde guarda el dinero que pocas veces alguien le da. Hay una última maleta de niño de color naranja donde guarda una manta y una botella de vino. Su rutina consiste en beber para no tener que comer y dormir saciado por el vino. En el barrio todos lo conocen, pero él no conoce a nadie. No reconoce las caras de pena de algunos vecinos ni la de desaprobación de otros. A veces cuando ve a un niño pequeño que pasa por delante de donde duerme y está lo suficiente sobrio para hablar, le hace preguntas con una sonrisa que enseña los pocos dientes que le quedan. Los niños asustados se acercan a sus padres, y como muchas otras personas, se alejan del hombre. Él y sus bolsas y maletas han sobrevivido la caída de las hojas de los árboles en otoño, las frías noches invernales, la llegada de las golondrinas en la primavera, el calor abundante en pleno verano, año tras año. Quién sabe la historia de todo su bagaje. Toda la carga que lleva tendría un inicio. Un inicio que a lo mejor nadie recuerda cómo empezó, ni siquiera él, pero que ha terminado en las pésimas condiciones de vivir en la calle, donde nadie debería vivir. A mediodía el señor vagabundo despierta y mira atónito la maleta verde esmeralda de los contenedores de enfrente. Me pregunto si le va a gustar y si la maleta va a seguir albergando experiencias felices para su nuevo dueño.

“Mimí y el suelo del parquet” Júlia Costa i Canellas / 1r de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_PROSA_3R PREMI Me pregunto qué podría estar pensando Mimí de mí en esos momentos, cuando ella se encontraba mirándome con descaro desde el suelo de la entrada. Decidí tumbarme lentamente junto a ella, procurando hacer el mínimo ruido posible para no sobresaltarla. Mientras me encontraba encima del parquet noté cuánto me dolía la espalda y comencé a estirar al máximo mis extremidades hasta tocar cada pared de la estrecha estancia. Relajando los músculos cerré los ojos y, de repente, me di cuenta del vacío que sentía en las manos y fui consciente por primera vez de la irracional necesidad de usar mi pulgar derecho para refrescar una pantalla. A muchos les parecería un simple detalle, sin embargo, una sensación de soledad me inundó profundamente en ese instante. Mi cuerpo parecía prepararse para una situación de alto riesgo y mi respuesta instintiva fue quedarme paralizada observando cómo los ojos de Mimi se iban cerrando con el paso de los segundos y, simultáneamente, él vaivén de su cola iba disminuyendo de velocidad. Sin yo tener ningún control sobre mi cerebro, comencé a adentrarme lentamente en mis pensamientos, dejándome guiar por ellos. “Qué frío que tengo” fue lo único que hizo falta para entrar en un espiral de invasivos pensamientos. Parecía que todo aquello de lo que había estado huyendo durante tanto tiempo, tras miles distracciones, ahora me tenía entre la espada y la pared. Mientras una pequeña lágrima recorría mi mejilla recordé la última promesa que había hecho a mi abuela de ir a verla de vez en cuando, que aún no había cumplido. Recordé la llamada perdida de mi hermana a quien siempre le contaba todas mis confidencias y de la que ahora solo tenía un vago recuerdo de su voz. Recordé el dibujo que tantas horas había pasado trabajando durante el verano y que estaba sin acabar en mi armario. En cambio, un espacio vacío yacía en mi memoria de las horas que había pasado mirando ensimismada la vida de otras personas. Siguiendo el hilo de recuerdos, sin ningún rumbo, fui escuchando críticas en mi cabeza de centenares de voces que parecía reconocer y llegué a una conclusión:

191

192

yo no valía para nada. Simplemente, era una mierda de persona. ¿A quién le debería preocupar una persona como yo? Egoísta, tacaña, perezosa, tozuda. Y encima complaciente. Sería muy fácil aceptar todos estos adjetivos como la absoluta y única verdad, eh Mimí, para así acabar repitiendo los mismos errores una y otra vez. Pero en realidad, así no era como yo me veía o al menos quién quería llegar a ser. De manera deliberada hice desaparecer pensamiento a pensamiento. Pasaron unos cuantos minutos antes de que pudiera comenzar a disfrutar del silencio que me rodeaba, apreciando ese insignificante momento donde me encontraba presente. Fue cuando escuché los aullidos de Mimí que decidí levantarme al fin. Con esfuerzo conseguí ponerme en pie y hacer unos cuantos estiramientos. Debido a lo helado que estaba el suelo no me notaba ni el trasero. Lo primero que hice fue dar de comer a mi gato. A continuación, entré en el cuarto de baño y aunque antes de entrar todo mi ser me gritaba que no lo hiciera, cuando estuve dentro me derretí dentro del agua. Enjabonar, enjuagar, salir, cremas, muchas cremas, secar y pijama. Todas estas acciones me devolvieron la compostura y ahora, frente al refrigerador me doy cuenta de que es lo que me ha estado faltando, tiempo a solas. Tiempo con esta persona que se ha vuelto una completa desconocida.

“Cambio” Eliseu Raich Dorofeev / 1r de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_ POESIA_1R PREMI Trágica pérdida de agua encantada, llamas queman el incandescente espíritu fatuo, certero disparo dejó mi alma renegada, penurias olvidadas en fuego arduo. Sentimientos desvaneciéndose en aire pueril, la irascibilidad se percibe en los iris tenues, al cielo se dirige el ángel de corazón esmeril, espero que en el largo viaje no te extenúes. Ínfima benevolencia apoderándose con premura, destino esperable para el asesino de maldad, desde el más allá la entrada del túnel mura, por qué tanto dolor para un ser sin crueldad. Desaparece el que a mí me mostró esperanza, inaudibles gritos que cuestionaban el abandono, sin señales de adquirir ni un síntoma de venganza, el mayor dulce amor que me queda, yo a ti te dono.

193

194

“Una sola vez, veo” Joana Espar i Puigoriol / 1r de Batxillerat LLENGUA CASTELLANAPOESIA_2N PREMI Veo mil océanos de corrientes que desacompasadas confluyen en un cúmulo de inconscientes tendencias. Veo tiempos en los que todo se paró invernando en la volatilidad del crepúsculo, en la búsqueda de un amanecer imperturbable. Veo el vaivén del vuelo de los vientos que con inevitable desazón pretenden controlar cielos y mares. Y una vez... Una vez el incesante grito del silencio ha profanado el profundo sueño. Una vez el llanto del fúnebre despertar se ha desvanecido en el vacío. Una vez los ojos a tientas descubren que nada hay más allá de la verdad. Sólo veo poesía, música, palabras que se lleva el viento y recuerdos que jamás serán ciertos. Y con esto existo Y me desvanezco Y me fundo en el olvido. Una vez, una sola vez.

“Querer y no poder” Martina Puig i Clota / 1r de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_POESIA_3R PREMI Sé de un lugar donde todo es posible, donde los peces pueden volar y cantar y soñar, las estrellas parlanchinas parecen accesibles y el más oscuro rincón puede brillar. El prefijo -in lo tapamos con rojo vivo, incompatible, inaudible, esto aquí da igual, solo con pensarlo tú le das motivo, solo con decirlo tú lo vuelves real. Dos más dos no tienen que sumar cuatro, un cuento no siempre tiene un final. Puedo estar al lado de mi más viejo ancestro y tú puedes observar una inmune paz mundial. Estoy deseando compartir este sitio contigo, Sería para nosotras el más perfecto lugar. Te lo juro, quiero que vengas, que seas mi testigo pero en mi cabeza no todos podemos entrar.

195

196

“Miradas” Irene Espona i Puntí / 1r de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_POESIA_ACCÈSSIT Abre con nerviosas formas el presente, tierno, que en sus brillantes pupilas se refleja idealizado. Observa, con satisfacción, a quien de su mente no parte y anhela que esta sensación dure en ella eternamente. Sonríe pero, asustada, se siente extraña en el juego, bajo la atenta mirada de aquella niña que fue.

“That’s the way the cookie crumbles” Joana Arimany i Malik / 1r de Batxillerat LLENGUA ANGLESA_1R PREMI Dorothy vividly remembers the smell of delicious baked cookies in her grandmother’s kitchen and how she was being chased by her brothers Michael and Bart for eating the last one. She remembers the breeze of fresh clothes from the laundry room and the aroma of flowers in the old neighbour’s garden during the spring bloom. Over the years she has seen misfortunes but also beautiful sceneries of green countryside and sunsets that were safely captured on camera. She has heard birds chirping every other morning and the tone of infectious laughs. She has danced to the sound of the three-tempo waltzes and moved her head to the rhythm of catchy songs. She has walked barefoot after a summer storm and felt the wet grass. Not only has she held sweaty hands but also caressed and braided soft hair when things did not feel right. She has burnt her tongue when tasting hot soup and quenched her thirst with lemonade from the beginning of June till the very end of September. She has enjoyed every single crumb of homemade blueberry pies and cookies during tea time. In her bedroom, which she no longer recognizes, she is taking a walk down memory lane of those early happy moments as she is looking through the window down into the street at how people carry on with their busy lives. A little girl is holding a pot with purple and red petunias while her mother is searching for her wallet in a messy purse. A couple is looking at a store window with shiny rings, smiling at each other with blushed cheeks. An old man with a winter-white moustache has just left the bakery whistling a melody with a baguette under his arm.

197

198

“Mother!” A sudden deep voice scares Dorothy. She looks behind her to find a middle-aged man with dark hair and hazelnut brown eyes, exactly like hers. “Mother, how are you feeling today?”, he asks. Dorothy hesitates, not knowing what to say. “Sorry, you must be confused.” Dorothy answers abruptly and with no emotion looks at him as if he were a stranger and turns back to the view of her window. The middle-aged man cannot hide a pity expression. “Dorothy, it is me, your son,” clarifies the man like many other days, in vain. “But of course, how silly of me,” replies Dorothy with her innate resilience, as she always does in an attempt to disguise her memory lapses. “Come on mother, the children left cookies on the kitchen counter for you downstairs.” Dorothy’s eyes do sparkle this time. “I must hurry up then, I would not like Michael and Bart to finish up the cookies without me.”

“Bloody feet” Belén Macías i Pérez / 1r de Batxillerat LLENGUA ANGLESA_2N PREMI Blood dripped down my eyebrows at a slow pace, it almost felt as if I were drowning inside a pool of honey. A dense liquid flowed through my face. Little to no air for me to breathe. My eyes were closing sloppily and the fear was no longer anywhere near to be seen. I was long past horror and did not have any will to go back to the life I could still redeem. How I was still alive is probably a miracle I won’t ever be able to decipher, yet I don’t want to specifically know the reason for that, nor do I want to experience that unconsciousness that hits in waves and leaves a trail each time with greater pain. God is a heck of a lot better playing at this game than I am, testing my luck like this again would probably mean I am out of my head, that I am an adrenaline junkie or that I am a descent of the devil. I’d rather keep the true reason to myself. The rope tied to my wrists started to make friction against my skin; just another injury I’ll have to take care of after I’m out of this hell-hole, or shall I say “heaven-hole”? At this point, I am not capable of knowing which side I’m on. The scratching of my nails against the hemp did not help the constant itchiness that left burns, reddening my hands. The tip of my fingers seemed to tear up with the droplets of blood that sketched the skin from my wrists to my nails, to the floor. Scratching, scraping, filing, one after another, then again, repeat. File, scrap, scratch; scraping, filing, scratching, yet again until finally, blood rushed to my nearly purple fingers. The dry veins on my fingers were drowning in the blood that was dying to get through my bonded wrists. My fingers traced the back of my pants until they perceived the pocket knife hidden behind them. I grabbed that tiny knife as if it were my last action; my final wish. From behind the iron chair, I started cutting the duct tape that immobilised my feet, as well as my legs.

199

200

Freedom had never tasted as sweet and mellow as it tasted in that moment, my feet got to the ground, I stomped firmly as I was getting up from the coldness of the metal chair, I took a step forward, proceeding to the door I could see in front of me. I had analysed the tiny room I was in-prisoned in for hours on end, that door was the only way in or out. No air vents, no windows, nothing. My hand was trembling slowly, unsureness filled my body. What else could I do? I had to get out of there and I had no other options. I opened the door steadily, trying as hard as I could to not make any sound. Sweet music played in my mind while I walked slowly through the corridors of the abandoned hospital they had put me in. I have to admit, I appreciated the ghostly scenario, it made me feel as if I were the ghost in a movie, only goal to possess any living thing that crossed my path. I gained more composure on every step I took; my feet could feel the bitterly cold flooring. The colourless walls that surrounded me seemed to go on for an eternity. I could swear I had walked for hours until I had to stop to catch my breath. My stomach grumbled, and my hands pressed it as an involuntary reaction. I had to start running. I needed to find another door, a window, something that would assure me I could escape that prison. Something that would convince my lonely soul that it was not alone, that some form of civilisation was still there. I ran and ran; my feet were sore, blisters formed on my soles. The scenario I passed changed in no way on my unending journey. How would I ever escape a jail I had formed inside my head? I looked down to my hands, my wrists, which were once before burned, scratched up, now were clean, no redness left to be seen. I looked to my feet, blistered up once, now safely covered in fuzzy socks. I looked up, in front of me was a mirror. I stepped closer, analysed the form that should be me. I could not recognise a single feature in that person. The table where the mirror was placed was covered in loose files, files, most I could identify had my name written in several places, “Dahlia Castle”. It was always followed with some type of diagnosis.

My name sounded foreign in my lips, as it had never been there before, as if this was the first time I said it. This can’t be. It must be an error; I was running for my life. I was tied up, beaten half to death. What sickly game was I forced in? My heart started beating unhesitatingly fast. My hands lost sense, my eyes blurred until everything I could see were distant shapes of what I could recognise just a minute before. My nose tried to inhale but nothing came in; making my lungs compress for one last time until everything stopped. I fell on the carpeted floor, although I didn’t notice it. My head empty of thoughts would never recover. I was in-prisoned the day I was born, but today my soul could fly with freedom for the first time until it disappeared in a serene sea of fullness. Dahlia Castle. Diagnosed with schizophrenia. Treatments with second-generation medications and psychosocial therapy fail to manage the condition. Hospitalisation is required at all times. Electroconvulsive therapy has been considered. First-generation prescribed antipsychotics are listed: Chlorpromazine (4 doses every 12 hours), Fluphenazine (1 dose every 2 hours), Haloperidol (8 doses every 24 hours), Perphenazine (3 doses every 6 hours), …

201

202

“The unwanted draft” Cristina Castany i Fàbregas / 1r de Batxillerat LLENGUA ANGLESA_3RPREMI Here, she reaches for my hand. Stares me right in the eye, kisses my cheek, and promises everything will be okay. I nod in false agreement. Deep down I feel this sinking feeling, a strong compression against my chest, the lack of air keeping me from thinking straight. I take a moment to think about what to do or say next. I hug her. She replies by hugging me back, I can feel her tears slipping down my uniform, she tries hiding her struggle by deliberately rubbing her eyes against my shoulder. I pretend not to notice, for her sake and mine. We hear a loud steady knock, not two, not three, one. Seconds later it repeats itself. We cannot seem to accept that my time to go has arrived. I slowly push her away avoiding eye contact, I can sense it pains her, but I know she is not ready to stand watching me go. She approaches the door and lets them in. I properly salute them. Reality strikes as lighting does a tree. I look back at her and the kids, with a sight I bear. I grab the door, preparing myself for whatever is awaiting. A couple of months in, I do not have any more strength to spare nor hope to go off. Only God knows the only thing keeping me sane is the memories of those who once loved me. A flashing light distracts me from my thoughts. I quickly realize what that light symbolizes. Careful! I scream, I watch the barricade fall onto their heads, I lose it. The last bit of hope holding me together dissipates while I watch the men who I owe my life to get buried under piles of dust. Despair invades every inch of my being, I abruptly hit the ground. Once I gather the strength to stand back up I try running towards the fallen barricade seeking to find some of my fellow men alive. A sudden pull at my arm keeps me from doing so. I look back to see one of my comrades, I can barely recognize him, mud, blood, and tears cover his fearful expression. Promptly, the astonishing sound of an explosion takes us both to the ground, the rest, I can’t remember.

Here, she reaches for my hand. I missed the warmth of home, missed the company of those I love, missed the sight of my home country. Carefully, she caresses my skin. I hear loud steps running towards us, I can’t help but lose it. At the top of my lungs, I scream. I can hear my wife’s uneasy but tranquil voice telling me everything’s just in my head. I open my eyes to see my kids’ faces staring right at me frightened and perplexed at my behavior, what am I? What is it I have become? A tear falls down my face as I look away from them. It doesn’t take long for my eldest to hug me as she whispers in my ear, “we are glad you’re back dad”. Her words awaken the dreams I used to have about my homecoming. I know I am up for another battle, an even harder and longer one, but I am ready to face the struggle that will bring my head and health back to what they used to be. You know what they say, “there’s a piece of war that never seems to abandon you”, and I must learn to live with it.

203

204

“A l’horitzó hi neix més que una illa” Carla Pérez i Brichs / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_PROSA_1R PREMI La brisa li alçava el rostre, però només discernia l’horitzó. Els rajos del sol començaven a turmentar de manera imminent la seva pell, tan delicada com ella mateixa. Petits esquitxos d’aigua li fregaven els ulls, com petits brins d’esperança, però el trontoll de la barca era indefugible. Havia esgotat tots els esforços que li quedaven i, tot i saber que el camí que restava era llarg i feixuc, no sentia tenir forces per seguir-lo lluitant. Però ho feia. No sabia per què, però no acabava de desistir, malgrat que les pluges del camí la fessin perillar enmig d’aquell immens, desconegut, frívol oceà. A vegades, en nits en què la maror era més calmada s’asseia a la popa a contemplar el cel estrellat. La lluna li il·luminava el rostre i cantava per aquella ànima perduda el que necessitava escoltar. En aquell petit aixopluc de la vida se sentia, com a mínim, part d’alguna cosa, d’una simfonia. Un conjunt de notes que, en forma de melodia, la feien sospirar, alliberada, llavors, d’aquell pou sense sortida. Moltes vegades, sota la tonada clàssica de l’òcul lluminós i el passar de les onades, pensava que, dins seu, el món s’havia aturat, com si un petit engranatge deixés de girar i el seu mecanisme no es mogués, s’estanqués per sempre. Com si aquella petita barqueta en què es trobava es convertís en un vaixell de paper desfet al cap de poques hores en un got d’aigua. I sent partícip d’aquell món que semblava ser sense retorn, el despertar del dia xocava amb ella de nou i la sacsejava fins a fer-la caure a l’aigua. Amb una mica de sort, retornava i estossegava sense remei glopades de sal marina. Tornava a alçar el cap, per veure si hi havia sort, però tot seguia com sempre. Tot donava voltes dia rere dia, i no deixava de sentir un desencaix i una incertesa constant. Ja creia que tothom en aquesta vida té un costat fosc, obscur, ennegrit, ben bé com un mot sota una taca de tinta; però era conscient que el que la preocupava no era una reflexió passatgera, ben bé com el viatge que experimentava en

aquell bot desconcertat. D’aquesta manera s’adonava que, el que per molts havia estat un petit tall d’incertesa, es convertia en un missatge indesxifrable. Incomptables preguntes i cap resposta. Enmig d’aquelles amargues, però belles, reflexions xiulava a les seves orelles el crit d’algun ocell que la voleiava just per sobre. En van passar un parell o tres, de grups, aquella tarda, més del que era habitual. Un darrere l’altre xisclaven cada cop més i li van captar, d’aquesta manera, l’atenció amb facilitat. Volaven amb autodeterminació, segurs d’ells mateixos, rere un camí determinat. Transmetien un doll d’energia inexpressable. Va ser en aquell precís instant que tot li va passar per davant dels ulls, prou oberts per dissimular el cansament dels últims dies. La brisa, els raigs del sol, els esquitxos d’aigua, els cants de la lluna i les caigudes infortunes, tot com una pel·lícula en rotlle davant seu. Sentia que s’havia despertat per fi d’aquell llarg insomni i es va llançar a la mar. I el cert és que no veia cap illa; per una vegada a la vida s’havia trobat i amb això no necessitava res més.

205

206

“Lola” Clara Font i Barniol / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_PROSA_2N PREMI Carregada amb una motxilla que pesa massa, recorro els carrers buits de gents i bruts d’un dia d’acció. Plou, plou molt. Plou sobre les carreteres, les porxades, sobre els pocs cotxes que circulen encara. Intento no mullar-me gaire i faig una última corredissa abans de pràcticament llançar-me per les escales de l’estació de metro de Camp de l’Arpa. La parada, com el carrer, està desert, i el silenci m’intimida. M’assec al banc metàl·lic completament sola i trec el Mercè Rodoreda que hauria d’estar llegint de la motxilla. Per primer cop en tota la tarda, em permeto respirar. Unes passes em treuen dels meus pensaments, i el noi que seu al meu davant em somriu encara que ens separi una via, o potser dues. Encara que ens separi una vida. El metro es para a l’altra banda de l’andana, i l’estació s’omple de paraules. La primera a baixar del vagó és una dona gran que va de bracet del seu marit, tornant potser de l’Hospital de Sant Pau. L’ambient, carregat i ple de gent, els deixa indiferents, i circulen amb seguretat i serenor pel laberint subterrani. Els segueixo amb la mirada mentre pugen les escales amb lentitud i desapareixen del meu camp de visió al cap de pocs segons. Després d’ells, dos estudiants de Medicina surten del metro remugant. Vesteixen encara una bata blanca i intenten tapar la maqueta d’una clavícula, perquè la tempesta els ha enganxat i els seus esforços de salvar-la han set en va. Una seva companya se’n riu, però els ajuda a recollir les peces que els van caient pel camí. Una parella de turistes es mira el grup peculiar de joves durant uns segons abans de tornar a concentrar-se en el mapa lluminós que semblen incapaços d’entendre. “Camp de l’Arpa”, llegeix ell laboriosament, i el seu amic es frustra aixecant les mans enlaire. Després l’arrossega cap amunt, segurament per canviar d’andana de nou i recular. Es frenen un segon per ajudar una mare a baixar un cotxet bressol del compartiment, on hi dorm una

criatura diminuta. A l’agafador s’hi repenja una nena, encara amb la bata de l’escola, que fa una rebequeria, i tots els intents de la mare per calmar-la són inútils: no serveixen de res ni promeses ni amenaces. Aviat, però, els plors de la petita es van allunyant i perdo de vista la família de tres tan bon punt enfilen la rampa. Darrere seu, surt una dona vociferant al telèfon i el soroll sec dels seus talons ressona per tot el túnel. “T’he dit que no m’importa!” crida tot just sortir, i les mirades de tota la gent que baixa a poc a poc es claven en ella, tot esperant una explicació o una resposta que no arriba. Abans de desaparèixer per la boca de l’escala ja ha penjat. Però la meva andana, com l’estació, segueix inexplicablement buida: no hi ha cotxets, ni motxilles de l’escola, ni bosses d’esport, ni instruments. Només quedem el noi misteriós, que llegeix el banc de pedra de l’altra voravia, i jo, que començo a perdre la paciència. De sobte sento el xiulet inconfusible del metro i l’estació s’omple, de nou, de paraules. Em disposo a agafar la motxilla del terra quan a l’altra banda sento un crit. “Samuel”. El noi de l’altra andana s’ha aixecat, i em mira intensament. Com cada vegada que em poso nerviosa, recorro la guilla vermella que hi ha estampada a la meva motxilla amb el tou dels dits. “Què?” crido jo, però el soroll sec del metro rebufant s’emporta les meves paraules. “Què?” torno a preguntar. “Que em dic Samuel!”. Ressegueixo a poc a poc la silueta dels pins que adornen la butxaca del davant de la bossa abans de prendre una decisió. Ara o mai. Les portes del vagó se’m tanquen al davant, i per primera vegada a la meva vida, no m’enfilo al metro que surt de l’estació de Camp de l’Arpa a un quart de sis de la tarda. Planto els peus ferms a terra i deixo que els cabells se m’esbullin amb l’aire que passa quan marxa qualsevol tipus de transport públic. Al cap de pocs segons, ens tornem a quedar sols.

207

208

“Revé que revé” Mohamed Dari Bachiri / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_PROSA_3R PREMI El soroll trepant de cada dia interromp el meu descans novament. Obro els ulls i em sento pres del meu llit. Immòbil i rígid m’esforço per parar el despertador que sona com una campana dins del meu cap. Les ganes que tinc de quedar-me al llit i reposar em detenen i em fan pensar si començar un nou dia. Més ben dit, em fan pensar si tornar a fer el mateix que ahir, que abans-d’ahir, que el dia anterior d’abans-d’ahir, com si fos una d’aquelles bestioles que gira en una roda i els nens el donen pinso per menjar i el rosseguen com les seves cosines les rates. Jec al llit i em passo els dits pels ulls per treure’m les lleganyes. Respiro profundament i, després de fer un riu, em vesteixo amb l’uniforme habitual brut de dies de desgana. Els carrers es desperten, murmuris per aquí i per allà. La gent parla en veu baixa i el sol encara no saluda. No hi és encara l’amo, però acarono la cadira del meu despatx i m’hi trobo tot de fulls. Em porto les mans al cap, com de costum, fins a sentir que s’obre la porta. Després d’obrir-se, perquè quan s’obre fa poc soroll, sé que ja ha arribat. La meva cara li somriu, però el meu cos s’angunieja i em bufa a l’orella. Em diu que ja porto estona badant, que recorda els fulls que m’havia deixat i encara veu el mateix pilot. I assenteixo amb el cap per començar la feina. Que de ganes no en tinc, però de gana sí. I el metge em diu que no tinc res, i jo li dic que no em puc aixecar del llit, que sento un neguit dins meu, que a la feina no hi vull anar. Malgrat tot hi vaig. Ganes no, però de gana no em vull morir. I ordena aquest full per aquí i aquell per allà, truca aquell d’allí i després el d’allà. I miro massa el rellotge, i sembla que el temps es pari i a vegades el deixo de mirar perquè passi de pressa, però quan torno a mirar sembla que es mogui a pas de tortuga. L’hora arriba. Ell ja marxa abans, perquè, només faltaria, ell és el cap i l’horari se’l posa a mida. Jo tanco i penso que l’hora ha arribat, però

tot encara és igual. A fora, es nota la fresca de la vesprada. Penso. En el rellotge, penso. En les seves tres agulles, una de les quals és vermella perquè marca els segons. L’altra és la seva germana, perquè són igual de llargues i aquesta m’indica l’hora. Ben mirat, tampoc són germanes del tot, perquè estan molt lluny, i perquè una em diu l’hora i l’altra els segons. I no és el mateix l’hora que el segons. I els minuts, que no recordava, l’agulla dels minuts. I ara que hi penso, no sé quina és la pitjor, la dels segons revé que revé amb el seu tic-tac o la dels minuts, que m’enganya. Així em distrec pels carrers, perquè el pitjor moment del dia comença quan arribo a casa. És el moment en què el neguit és més insuportable, perquè ja no em distrec i estic sol amb els meus pensaments. Ningú em dona la benvinguda, d’ençà que la mare és morta. La casa també ho està, i el seu pobre gat que em va fer companyia durant els dies de més dolor no va durar gaire després del seu traspàs. I em veig al mirall i llavors sí que veig com les agulles han passat, com sí que passen de pressa i que poc puc fer per evitar-ho. I penso en el metge, que em diu que no tinc res, però jo tinc un neguit i em diu que necessito canviar d’aires. Però és que no tinc res. I el pitjor és que no tinc a ningú. Menjo poc, perquè aquest neguit no em deixa ni menjar i m’ho penso. M’ho penso molt, perquè em quedo davant la finestra i penso que és un moment, un tic-tac de l’agulla, però ni per això tinc ànims. Em fico al llit i en dormir torno a sentir-lo, tic-tac, tic-tac, tot entenent què passa, i comprenent que poc que hi puc fer.

209

210

“Envoltada de xiprers” Ariadna Montecino i Brull / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_PROSA_ACCÈSSIT 22 d’abril de 2022. Cel rogent, pluja o vent, diuen. Tot i això, els xiprers que ens envoltaven romanien completament immòbils i serens, tot presenciant l’atmosfera subsistent de melancolia. El cel pintat amb colors càlids i vibrants contrastava amb la indumentària negra de la vintena d’individus congregats en cercle, aprensius, que observaven el pas del temps que, per un d’ells, ja havia cessat. La làpida de marbre blanc duia gravat amb lletra la seva passada presència que un dia havia omplert tots aquells cors avui deserts. Evidenciar aquelles cares de dolència, de commoció pura, no era fàcil, i encara menys sabent que dies abans només eren plenes de felicitat. Alguns abraçats, d’altres traient llàgrimes recolzats a una espatlla de suport. Podia ser que les gotes negres de màscara de pestanyes que acolorien els rostres femenins no fossin més que una façana, però semblaven genuïns. De fet, els més enigmàtics eren aquells qui, sense emoció, contemplaven les circumstàncies sense murmurar un sol mot. La força interna que els farcia era veritablement admirable. I jo, plenament desconcertada, contemplava aquell panorama desolador que tan incòmoda em posava. Després de tants enterraments seguia sense assimilar que una ànima s’esvaís i no hi pogués fer res. Malgrat l’amargor que em comprimia el cor, aquest cop era diferent. La sensació que m’aclaparava no era per res del món familiar. Notava com si el que en una ocasió havia estat el meu cos, ara ja no ho era. Ni hi era. I és que, aquella robusta fusta de cirerer que em privava de la llum del sol no s’obriria mai més, sotmetent-me així a ésser un manyoc de partícules que tard o d’hora s’acabarien volatilitzant del planeta, juntament amb la consciència d’aquelles persones vestides de negre que havien fet de la meva curta vida quelcom memorable.

“Serem vius” Martí Serra i Vila / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_POESIA_1R PREMI Quan t’abraci la por nascuda de l’esperança, deixa’m vestir la incertesa amb mudes de sort. Quan dansis amb el plor i la vida et sigui esquerpa, poliré el compàs de la música que et mou, dibuixarem junts mil i un somnis de setembre, i vagarem descalços fins que surti el sol. Quan s’apagui el teu cor i l’espurna es torni cendra, jo seré el far que et conduirà cap a bon port, entre camins dolços i grats de primavera, allà on la flaire és pura i lliure de temors. I cantarem quan la tonada ens sigui feble, i ballarem quan la cançó ens sigui un rumor.

211

212

“Franca poesia pirinenca” Oriol Viñas i Álvarez / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_POESIA_2N PREMI Un dia serà ferm i més obert que els altres. S’estimaran els cors, es compliran els pactes. No hi haurà més crims, ni lleis sofisticades per capgirar l’esforç de cames i d’espatlles. Cal mirar, amb posat seriós d’escatida, l’horitzó més proper. I tot és canviant, des de llum, color i la mida; com el tacte o sentor de figura i encant. Arrugats de principis com de tant filar prim, o no estimem gaire, o bé no advertim. Darrere un solell, trobarem un lloc d’ombra. Tot altiu mirador té abast limitat. Tota pols de camí, un oreig que l’escombra; i tot prim degotall, un torrent assenyalat. Mai de mai obrarem per mil anys, perquè un desenllaç molt més curt ens espera Per tots els camins i també viaranys, el que resta davant ha passat per darrera. Acceptant el passat, demostrem saviesa de bondat i valor, tal com d’agraïment a tants predecessors que, amb vida malmesa, aixecaren palaus a llevant i ponent. Des del meu lloc ombrívol, ben esbaldregat, observo, escolto i flairo quelcom il·luminat, perquè a mi m’agrada la franca poesia.

213

La dels pastors pirinencs que em fan companyia. Cara a les muntanyes, n’esguardo fins al cim per on el Sol rellisca, en lúdic regalim. I és que dins el viure, de tant parar en fals, necessitem els símbols, per fer-ne ideals.

214

“Plaer de primavera” Gerard Castells i Musachs / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_POESIA_3R PREMI Plaer de primavera que aixopluga el matí, aquelles gotes de l’alba que refreden l’adormit. Despullen les idees del sabí dintre de mi, mentre ragen a gotetes com de la bota de vi. Agraciats són els seus pètals que a la nit em van cobrir de llençols plens de tendresa d’on no en podia sortir. No la tindré per sempre un dia ha de morir, capes amb fils de seda, que em portaran de nou al llit.

“Los recuerdos del mañana” Martí Serra i Vila / 2n de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_PROSA_1R PREMI Juvencio Andrade no se demoró ni el más mínimo instante; dejó el recordatorio junto al vaso de whisky que ocupaba el centro de la mesilla del salón; se puso el traje de paño oscuro que no había salido de su armario en los pasados diecinueve años, tomó con relativa incertidumbre el paraguas negro, pues a pesar de la sequía el cielo parecía anunciar lluvia, y tras cerrar las once cerraduras de la puerta con sus respectivas once llaves, puso rumbo a la casa del suegro que nunca había llegado a tener. No le hizo falta bajarse del coche para percatarse de la amargura que colmaba el ambiente. Sin molestia ni recato, Juvencio Andrade avanzó entre el tumulto con la misma ligereza de un crío de cinco años, sin echar vistazo alguno al interior del castillo que durante años había ansiado, ni tampoco a la inconformidad y la desgana de los rostros de la muchedumbre, vestida ésta con ropajes lujosos que Juvencio Andrade no se demoraba en apartar de forma brusca. Para ser sinceros, la mañana que recibió el recordatorio, Juvencio Andrade no reparó en ningún momento en la que para muy pocos fuera una tragedia, sino que fue la oportunidad de verla a ella la que puso en marcha los hornos de su corazón, y si vistió su traje de paño negro que nadie nunca antes había usado no fue por respeto al difunto, sino porque no quería que su figura despuntara demasiado entre el tumulto. Era una emoción difícil de comprender, pero sin razón alguna que le viniera a la mente, Juvencio Andrade siempre sintió una especie de rechazo hacia el ahora muerto Julián Ocaña. A lo mejor fue que nunca llegaron a conocerse del todo bien. Juvencio Andrade avanzó entre la multitud sin un rumbo preciso, aunque guiado por un instinto que le señalaba dónde frenar, dónde torcer, dónde dar media vuelta, y dónde pegar un grito que quedaría atrapado bajo el constante cuchicheo porque una gorda de sesenta años y tobillos doloridos le limitaba el paso.

215

216

Aunque no llegó a darse cuenta hasta llegado el momento, Juvencio Andrade se fue llenando de temor a cada paso que daba. Cierto es que, visto desde ojos distintos, la sensación que transmitía era la de un hombre decidido y valeroso, y asimismo lo sintió él. Juvencio Andrade no pudo evitar notar la tembladera de sus piernas encogidas, ni tampoco pudo disimular el leve hormigueo que parecía emanar de las puntas de los dedos de sus manos, y que progresivamente recorría su cuerpo entero paulatinamente hasta llegar a las puntas de los dedos de sus pies. No pudo ocultar tampoco el débil centelleo de unos dientes ya muy gastados, delatados por lo que pretendía ser una sonrisa de esperanza renovadora, pero que se debía, sin que Juvencio lo admitiera todavía, a la aceptación del cruel suplicio de los amores contrariados. Los más de diez mil días con sus noches que precedieron a la mañana de la llegada del recordatorio, no hubo un solo minuto en que Juvencio Andrade no tuviera presente el recuerdo de Julieta, si bien rara o ninguna vez había llegado a reparar en ello. Todo acto, toda palabra, todo pensamiento, todos y cada uno de los movimientos de Juvencio Andrade iban teñidos por la ausencia de Julieta, por el breve aunque intenso recuerdo de sus jornadas en la universidad, y por encima de todo, por el futuro tan brillante, tan dulce, tan todo, que había imaginado junto a ella, y por el desaliento y el impacto que seguía a su imposibilidad. Pues a pesar de comprenderlo e incluso de tratar de admitirlo, Juvencio Andrade nunca fue capaz de olvidarla, y en consecuencia, nunca fue capaz de dejar de soñar. Siempre la tuvo presente; la veía en todas partes, la escuchaba en el viento, la imaginaba en las tinieblas, siempre con una esperanza latente de que su fantasía fuera real; y siempre con un resultado idéntico. De noche, sin que nadie le viera, trepaba hasta su tejado y se tumbaba ante el dominio de un firmamento oscuro atildado con estrellas y nubes de nieve. Con esfuerzo para contrariar las necesidades del corazón, cerraba sus ojos y tendía su mano derecha al azar, a la esperanza, y a pesar de que nunca fue de tener mucha imaginación, Juvencio Andrade la inventaba a su lado, le rozaba los rizos que colgaban sobre sus mejillas pecosas, y apretaba con fuerza su mano en un vano intento de no dejarla ir. Pero entonces abría los ojos, y se encontraba con el dolor que siempre ha corrompido a las generaciones humanas desde su origen mismo; la triste, y solitaria, soledad.

Juvencio Andrade llegó al fin al jardín que se ubicaba en la parte trasera de la casa, donde procedía a tener lugar el sepelio del eterno Julián Ocaña. La muchedumbre envolvía el hueco rectangular destinado a la caja del muerto, y junto a ella, situada en el lateral del hoyo, Juvencio la vio. Lucía un largo vestido blanco que parecía más para bodas que para entierros. Llevaba también un par de jaleas plateadas adornadas con un lazo del mismo color en la punta, y su rostro no mostraba la aflicción que manifestaba su madre, quien fingía tratar de ocultar un llanto que a Juvencio le pareció visiblemente provocado. Julieta Ocaña se mostraba seria, con la mirada baja y los brazos tomados por las manos a la altura del ombligo. Al lado de ambas, más bajo y más rollizo, el padre Evaristo recitaba versos improvisados que anteriormente no había tenido tiempo para preparar, o así lo argumentaba él, y aunque por buenos u honestos que fueran, la ronquera de su voz parecía alterar el mensaje que pretendía dar. - Es como si le rezara al diablo -pudo escuchar Juvencio Andrade en una ocasión. Tras finalizar su discurso, el padre Evaristo echó algo sobre el ataúd que Juvencio Andrade no pudo identificar, y acto seguido se posicionó al lado de Julieta, bajó la cabeza con los ojos cerrados, y junto a él lo hicieron los quinientos sesenta y un invitados que habían asistido a la puesta del muerto bajo tierra, donde nunca jamás volvería a ver la luz. Todos bajaron la cabeza; todos menos Juvencio, quien permaneció mirando fijamente el rostro seco de Julieta. Y Julieta, que bajó la cabeza pero no cerró los ojos, se dio cuenta de ello. Fueron tan solo doce breves segundos, aunque a ambos les quedaría en el recuerdo la sensación de haber vivido una eternidad. Al advertir la figura de Juvencio, Julieta Ocaña subió la mirada por primera vez en toda la ceremonia, y sus ojos cayeron sobre él con todo el peso de una vida de silencio. El mundo dejó de existir para ambos; sólo estaban ellos dos, y nadie más, y lo que desde fuera pudiera parecer un mero duelo de miradas, se tradujo en ellos como una batalla de emociones reprimidas con el tiempo que luchaban por salir al descubierto, pero que no lograron su propósito, al menos en Julieta, pues ni su expresión ni su gesto se alteraron lo más mínimo, y una especie de rabia de origen incierto mezclado con un rechazo grosero y belicoso fue lo máximo que

217

218

tuvo que llegar a soportar. Realmente, Julieta Ocaña nunca tuvo problemas para afrontar lo que para ella debía definirse como una realidad amarga; tuvo problemas para comprenderla, y eso la llevó a ser como era ahora, tan fría, tan desconfiada, tan diferente. Por su lado, Juvencio Andrade no pudo contener la agresividad de la corriente de emociones adversas que fluía por su cuerpo, y tal fue así que no pudo evitar derramar una lágrima de su ojo izquierdo. Cuando sus ojos y los de Julieta se entrecruzaron, aquel espíritu robusto que había mostrado a lo largo de su estancia en la casa de los Ocaña Oirín se desvaneció, y le vinieron al corazón el miedo y el recuerdo de toda una vida insuficiente. Recordó la primera vez que la vio junto al gran ventanal del cuarto piso de la universidad, con sus rizos tímidos que parecían dorados por el impacto del sol contra ellos, y el aspecto angelical que lucía; recordó las cartas, las más de cien cartas que llegó a dejarle en la entrada de su casa atrapadas bajo piedras para evitar que una ráfaga de viento se la pudiera llevar por los pormenores del destino; recordó su belleza desmesurada, la timidez con que diariamente la había observado sin que ella pudiera verle; recordó las tantas noches que su corazón la había anhelado a su lado, los tantos y tantos momentos que la había imaginado, que la había, por así decirlo, creado, ya no por el persistente deseo, sino por puro menester; recordó las infinitas lágrimas que había derramado en honor a Julieta, su querida y única Julieta, y las innumerables promesas que llegó a lanzar en vano al aire durante todos sus años de enamorado. Cuando los doce segundos hubieron pasado, un hombre que se encontraba al lado de Juvencio advirtió la lágrima que bajaba lentamente por su mejilla, y en un intento de mostrarle su apoyo rodeó sus hombros con su brazo derecho, y como si fuera aquello un detonante, Juvencio Andrade estalló en un llanto silencioso aunque palpable, y junto a él lo hizo, aunque mayoritariamente de forma aparente, gran parte de la muchedumbre, y Julieta Ocaña Oirín, quien en toda una vida se había mostrado como una mujer fría, cauta e incluso un tanto arrogante frente a Juvencio Andrade, bajó la cabeza tratando de no ser vista y derramó la exacta cantidad de cinco lágrimas sin que nadie la viera; nadie, excepto Juvencio Andrade.

“La fortuna de Pascal” Raimon Torres i Alemany / 2n de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_PROSA_2N PREMI Gris como el humo de un ferrocarril recorriendo los Estados Unidos en 1869 llevaban siendo esos días de febrero. Se levantaba cada día y con el desayuno ya hecho se sentaba en su terraza a leer, ya fueran los clásicos grecolatinos u obras naturalistas de Emile Zola. Como de costumbre, los restos de la comida que había preparado para desayunar iban, los más verdes y más blandos, al contenedor de los gusanos, donde estaba haciendo abono para cuando, en poco tiempo, tuviera que empezar a plantar sus pequeños cultivos. Si acaecía que empezaba a llover, su rutina matinal no variaba, él desplegaba el toldo para que este le protegiese de las gotas que incidían sobre él. Si no le llamaba su abogado con alguna noticia que lo hiciera levantar de su poltrona de mimbre todo iba bien, ya que con tantos libros vendidos, en tantos países, con tantos títulos diferentes, se había ganado la independencia de poder vivir una vida apaciguada y libre de preocupaciones. Una vida que, desde un punto de vista filosófico, se podría designar como “contemplativa”, aunque él no se dedicara más que a contemplar su renombre y todo lo que había logrado solo con el uso de su extravagante expresión escrita. Rebosaba hipocresía, siendo uno de los más educados escritores ante el público y alardeando de ser un modelo a seguir entre las juventudes y, al caer la noche, dejando en casa su faceta más racional, ir a dar consuelo a sus más estrafalarios placeres. Conocía tan bien los barrios nocturnos de las grandes capitales de Europa como si de su cuerpo se tratase, y conocía las estratagemas necesarias para mantenerse en las altas esferas de ese perverso y desalmado mundo. Su vida no consistía más que en el desarrollo de sus facetas intelectuales durante el día y el sustento de sus gozos más simples durante las horas oscuras de la noche. No llevaba una vida productiva, con sus éxitos y sus fracasos, desde hacía años, y creía no echarla de menos. Culpaba a su aparente depresión la falta de creatividad, y no se le pasaba por

219

220

la cabeza que llevar una vida dominada por el alcohol, las mujeres de quienes no recordaba el nombre al día siguiente y bailar cada día con la música más insustancial, pudieran ser el causante. En esos días hambrientos de significado, donde su sustento económico llegaba a su fin, empezó a nacer en él la idea de volver a empezar a escribir y publicar un nuevo libro. Estuvo durante días maquinando una historia en su cabeza, creando, matando y atribuyendo las características a cada uno de los personajes. Basó el ambiente y el contexto de su novela en su propia vida, incluso introduciendo en ella algunas personas de existencia real. Empezó a dejar a un lado la noche y todo lo que esta llevaba, y empezó a florecer en él su faceta más alegre. Veía con ilusión este nuevo proyecto, incluso con esperanza de que podría ser tan aceptado por el público como lo habían sido sus anteriores trabajos. Su rutina diaria no varió mucho, seguía leyendo un poco por las mañanas en su terraza, pero ahora lo hacía con un par de hojas en blanco para seguir su narración cuando se sintiera inspirado. Hasta se fue de vacaciones durante un mes entero al sureste de Tailandia, en un hotel de esos “paradisiacos”, solo y exclusivamente con la intención de terminar su historia. Eso sí, este viaje de carácter profesional lo pagó con lo poco que le quedaba de dinero, apostando ya todo lo que le quedaba en esa idea. Estuvo allí unos días, más de los que tenía planeados. En un inicio, subsistiendo como podía, ya que siendo previsor había comprado el billete de vuelta antes de irse, y contactando con un par de personas pudo cambiarlo de fecha. Al volver, ya con el libro terminado, lo primero que hizo fue contactar con la misma editorial en que había trabajado, y aunque con desconfianza por todo lo que habían oído de él desde la publicación de su último libro, acordaron una cita para hablar. Como si del joven que se enamoró de la escritura y quisiera dar a conocer su primera novela se tratase, estuvo nervioso los días previos al encuentro. Una vez con el director de la editorial se pusieron al día con todo lo que había pasado desde su última vez juntos, y habiéndole resumido la trama, haciendo énfasis en el trasfondo y el significado metafórico que tenía la novela, acordaron ya el primer día de trabajo para poder publicarla. Él lo preparó todo, hizo apuntes para que se pudiera entender a la perfección todo el entramado de personajes o ambientes.

La mañana de ese día en que iba a poder empezar de una vez todo el proceso de revisión y publicación, se levantó, como era de esperar, con una alegría inusual que le hizo, para mantenerse entretenido, recoger todo el piso, limpiando a su misma vez algunos de los rincones que habían sido invisibles durante años. Desayunó en casa, pero ya sin saber qué más hacer antes de irse a la editorial, decidió coger las cosas e irse a tomar un café a un bar desconocido. Así lo hizo, dejó más propina del precio que tenía que pagar y fue encaminando el trayecto hasta las oficinas. Cruzó una calle, extrañamente poco transitada y cuando, habiendo caminado unas dos manzanas se dispuso a cruzar otra calle, la gente oyó un golpe inusual. Un golpe que solo se oye en las películas. Un golpe que va acompañado a veces de un grito. La gente se empezó a aglutinar alrededor, intentando adivinar qué había ocurrido. Un montón de papeles se esparció por el suelo, junto con su maleta de mano y sus gafas de lectura. Ante los nervios, la euforia y las ganas que tenía de llegar, sin darse cuenta cruzó en rojo. El morro del coche de un inocente camionero dio directamente con la parte lateral de su cráneo, dejándole, de manera instantánea, muerto. Alguno de los viandantes que estuvieron presentes en el accidente, había llamado a una ambulancia que se empezaba a oír a lo lejos. Estuvo allí menos de cinco minutos, dirigiéndose inmediatamente después al hospital, con la esperanza de que se pudiera hacer algo para salvar su vida. No pudieron. Meses después del accidente, la editorial publicó su libro, haciendo hincapié en que se cambiase el mínimo de cosas de la historia original. Al no conocer ninguno de sus familiares, los beneficios correspondientes al autor fueron donados a partes iguales a tres asociaciones escogidas por el propio director. A pesar del buen resultado que tuvo su obra ante el público, la gente siguió haciendo su misma vida y él, ya sin representación en este mundo, pasó a ser otro nombre esculpido en otra piedra, situado en otro recinto con muchos otros con el mismo destino que él.

221

222

“Sobre la complicación de la mujer” Clara Font i Barniol / 2n de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_PROSA_3R PREMI Las mujeres tienen mente, y tienen alma: no sólo corazón. Mujercitas (adaptación cinematográfica de 2020) Marzo da mucho para pensar. Muchísimo: en la primavera y los augurios de buen tiempo, en los nuevos comienzos. En lo que está por llegar y en lo que ya ha llegado, pero también en lo que fue y es y no cambia. El ciclo vital deja que nos dejemos llevar por la inercia, traidora: somos personas ocupadas en lugares a los que acudir y muchas cosas por hacer. Hay un día, sin embargo, que alguien enciende una mecha que ilumina otra realidad, o quizás la propia, en la que no se está de acuerdo. Es el caso, por ejemplo, del ocho de marzo, un día especial que propicia la apertura de un nuevo debate relacionado con el feminismo. “Las mujeres son complicadas” es una frase que oímos prácticamente todas a menudo, por una razón u otra y con relación a muchos temas y ninguno en particular. Es, también, la frase que encendió mi mecha particular. En primer lugar, me parece una generalización innecesaria. El ser humano es un ser demasiado complejo para ser considerado simple. Hombres y mujeres vivimos a la merced de contradicciones, dudas, retrocesos y avances, énfasis en el “hombres” y en el “mujeres”. La complicación, pues, es a mi parecer propia de todos los individuos de nuestra especie y se realza en algunos sujetos más que otros, indistintamente de su género. ¿Acaso es que no hay hombres complicados? ¿O mujeres sencillas? La complicación que se afirma propia de la mujer se justifica bajo el pretexto que la emoción es prioritaria en ella respecto al raciocinio. Durante siglos se ha reconocido en la mujer la capacidad – e incluso la voluntad – de vivir con la emoción a flor de piel como respuesta prin-

cipal a cualquier tipo de decisión y como guía de su conducta. El razonamiento, como defiende Woolf en Una habitación propia, es también una cualidad inherente en la mujer, aunque la tradición y los estereotipos de género nos hagan pensar lo contrario. Con la frase las mujeres son complicadas y la presuposición de que actuarán siempre rigiéndose por el alma, se realza de nuevo la supuesta diferencia abismal entre la intensidad de las emociones masculinas y femeninas, resultando tácitamente en una incapacidad de equilibrar la razón y el corazón absolutamente falsa. Es curioso, además, analizar las emociones que se presuponen al sexo femenino, totalmente contrapuestas a las que se esperaba en la antigüedad y se espera hoy aún en día del hombre: para ella, quedan reservadas la debilidad y la ternura; para él, la capacidad de ser iracundo, y la heroicidad. En consecuencia, y a raíz del presunto dominio del alma en la mujer, se le invalida la opinión, demanda o reflexión: se considera, pues, que es una criatura con una capacidad de raciocinio minoritario y que, por lo tanto, su opinión no es igual de firme o fiable que la de un hombre en el que supuestamente predomina la mente en lugar del corazón. Así, cuando una chica afirma encontrarse en una situación injusta, que alguien pronuncie un “¡qué complicadas sois las mujeres!” justifica al completo una inactividad o voluntad de que las cosas se queden justo como estaban antes, justo como deberían estar. Y es que esa frase no es solo perjudicial para la mujer; asumir en ella que las emociones son el hilo conductor de su actividad y negárselo al hombre limita las capacidades de ambos. Todos aquellos que tiendan a la vivencia emocional fuerte verán limitada su expresión con naturalidad, porque no será visto como propio de él. Por el contrario, las mujeres con una capacidad lógica realmente desarrollada se verán coartadas en sus actividades diarias. El entorno, pues, que espera cosas distintas de los dos grupos de población limita la expresión plena de los individuos. La próxima vez, pues, que alguien diga la frase las mujeres son complicadas, la pregunta que seguiría sería: ¿las conoce usted a todas? ¿y conoce usted a todos los hombres?

223

224

“Soneto primaveral” Carla Pérez i Brichs / 2n de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_POESIA_1R PREMI Con reflejos de luces renegridas en los ojos, no poder resistir una seña tímida de safir en mariposas con alas bellidas. A la orilla, dar zancadas fornidas y oír alientos de peces fluir; en el cabello brisas discernir, silenciosas bajo ramas floridas. Respirar libertad en los oídos; anhelar dulces acordes del cielo en nidos de sinfonías tardías. Con el lápiz entre airosos piulidos, sentarse al sutil rosáceo pañuelo y escribir tantísimas poesías.

“La flor de la vida” Clara Molina i Perpinyà / 2n de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_POESIA_2N PREMI Eso que pasa, la vida Eso que vuela, el tiempo: Deslizan entre recuerdos, Dominan dentro de los cuerpos. El tiempo pasa, La vida sigue, Las olas van, Las esporas vienen. Un día floreces, Te arrancan, Te riegan Hasta que el tiempo, Esto que vuela, perece. De verde a marrón, De belleza a putrefacción, De presencia a ausencia, De recuerdo a relegación. De raíz a brote, De brote a flor, Y de flor a nada. La raíz ríe, El brote lucha, La flor presume, La nada, humilde y desolada, huye.

225

226

La vida acaba, Tu olor desaparece, Tus restos evolucionan en ... Otro que va pero luego vuelve.

“Cientos de notas” Pau Orra i Godayol / 2n de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_POESIA_3R PREMI Versos que atragantan, almas que no aguantan, caminos vacíos de gente, vidas que no resaltan. Herida a carne abierta que con prisa se desata, amor con filtro miente, el tiempo lo delata. Paredes lejanas, falta de sol en mis ventanas, rehúso pensar en algo ocurrido hace semanas. Hago malabares controlando varias emociones, preparo mi maleta, mentalmente en vacaciones. Más respiros, menos fuerza en estos giros, con tanta niebla y lluvia se esconden mis latidos. Ideas ilusas, contagiado por personajes vacíos, pensamientos sin control que crecen sin motivo. Un cadáver se resiste en mi cuerpo aún con vida, el aire se me escapa en esta constante caída. Mil huesos rotos, mi alma perece malherida, cuando la puerta se cierra, la mente es sometida. No puedo encontrar fuera lo que me falta dentro, paso noches en vela esperando mi reencuentro. No recojo los frutos que sin parar yo siembro, gasto mi tiempo en música para salir del centro. Una persona a la deriva con las brújulas rotas, no sigo adelante aunque me ponga un par de botas. La esperanza en esta taza se rellena a cuentagotas, no es la primera vez que pasa, he escrito cientos de notas.

227

228

“Complexity” Anna Masgrau i Castells / 2n de Batxillerat LLENGUA ANGLESA_1R PREMI Ringed by confusion and fear and incapable of recognizing any familiar silhouettes, smells or sounds, I suddenly hear the violent noise of something cracking three times. A drastically dense fog accompanied by a humongous cloud of dust surround me, trapping all of the air around my body. When it seems like things can’t get any worse, a colossal wave arises above the horizon and the steam of liquid kept behind it rapidly makes its way into my path. Unforeseeably, a drastic breeze mixes everything up, building a chaotic atmosphere and initiating a rebellion of feelings and thoughts. In such environment, within suchlike circumstances, I’m pulled off the strength and ability required to find peace, hope and resilience, and an oppressing agony invades me. The void in my memory brings with itself a feeling of self-dissatisfaction which makes me helpless to recognize myself. The thought of being broken down into pieces quickly overruns my brain, taking away the little amount of faith I had left at this point. It is in this precise moment that a shift between the unexpected and the tragedy I was submerged in clears its path into reality. The blurry elements blinding my sight fade away, constructing a clear track. A ray of light illuminates my way as I, step by step, cover the walk. During this process, the feeling of all of the past events being meant to be make my eyes see the light in the end of the tunnel. When I reach the end of the track, I find myself surrounded by metal-cold walls, unable to proceed. The happiness that path brought is no longer in me, however, I start growing. I am achieving a level of personal growth which allows me to fill up the void that was once left in my mind. At this point, my increasing self-esteem makes me believe I can rise up high and touch the sky. I start to remember who I am and I get to understand the purpose I have in this planet and my destiny’s will.

All of a sudden, the heavy gigantic metallic walls disappear, leaving warmth in my surroundings. Sometimes life hands you an angel to guide you and show you the correct way. That’s what I got that day, my angel. A figure arises from the meaningless, spreading out happiness, freedom and joy. Just like a little fairy, the figure starts embracing my life. It makes me feel special, beautiful and wanted. In the end, we all need that piece that guides us through all those bumps we need to go across in order to succeed and find out our matter, that piece that, until that day, had always been missing in my puzzle. So there you go, that’s how complex a simple cupcake can be.

229

230

“Bitter sweet ness” Ariadna Montecino i Brull / 2n de Batxillerat LLENGUA ANGLESA_2N PREMI December 17th. The wide and crowded streets of NYC shows that Christmas was gracefully approaching. The LED lights, the several Vogue ads that drive me insane, the exhaustive festive decoration filling every single corner of New York, everything sprinkled joy all over the streets. “Maybe COVID was not that of a clash”, I thought. In fact, I love Christmas, I really do. The air was freezing, slightly brushing my face and giving me a tender goose bump. I instantly hid my face in my fluffy scarf, but then it hit me. Tears were again building in my eyes like the past months and I felt the sudden urge of vanishing from the now depressing environment surrounding me. I still wasn’t able to comprehend what was the reason, as much as I tried. The sweet and masculine cologne that scarf was drowned in was enough to have me high over heels back then, but now I found myself awkwardly standing in the middle of the street with my cheeks stained with mascara traces. I decided to keep on walking with the only purpose of distracting myself a bit from my messy thoughts. “It’s already been 5 months, get over it”, trying to convince myself while wiping out my tears. However, the bullshit Christmas stuff grossed me, so I wandered around New York in order to find a tiny café to bury myself into and never come out. The cold was every time more intense, or maybe my soul was every second more unwilling to provide emotion. Almost trembling, I arrived at the coziest café I know, where I used to stay until 12 a.m. relying on coffee to put my schoolwork together. I drifted off my thoughts once again and entered the place, where a wave of heat and cinnamon smell filled my nostrils. I asked for my regular drink and got heavily accommodated in one of the many sofas. The burning cup of caramel coffee made me come back to reality, taking away a huge weight from my chest and releasing some of my pain. Hesitantly, I opened my phone gallery and started swiping up with my trembling finger. I stopped, his smile made me stop. I clicked on that one picture I adore from him. It was in Arizona, the Grand Canyon.

The alluring way he was smiling at me behind the camera made my heart melt. It was that smile that got me so unconditionally in love with him. Unconsciously, I was foolishly reviving the moment, knowing I could not experience it again. He took his life, yeah. I found him on a Sunday night laying on the floor with an empty pot of pills in his hand. What hurt me the most, though, was not the fact that he died, but the fact that I knew nothing about it. I was so blindly in love with him that I had no clue he was not okay. Believe me when I tell you that I’ve been on pills to calm my anxiety attacks by daily blaming myself for his death. “You are pretty”. I turned around and saw a cute little kid innocently staring at me. I was astonished. He looked exactly like him. I gave him a warm smile and blunted “You are pretty too”. He then ran away with her mother. I felt great at that moment, honestly. I grabbed my coat, put that damn scarf on my purse and went outside, willing to find myself again.

231

232

“Zarautz” Clara Font i Barniol / 2n de Batxillerat LLENGUA ANGLESA_3R PREMI If you walked on a hill right now you would see four sceneries that compliment yet repel each other. First, there is the sky, painted with a soft brush in oranges, blues, and yellowish tones. Then, someone decided that the orange was not enough and drew the mountains, in greens and dark blues. Down where the mountains descend, there is the city, with its vast areas of grass, its whitish houses. These three environments only have something in common: they all lead to the fourth, which is the beach. If you are like me, you will not hesitate. A good four miles in exchange for a picture-perfect view is a trade I do gladly, especially since it brings me closer to the sky, the moon, and the stars. Far away from sun-streaked skins, there is a small path that connects the beach with the Getaria lighthouse. How this trail is always almost empty is beyond me – even though it is nearly impossible to miss, everyone tends to forget this track. The sandy road climbs upwards, steeply. Footsteps of different feet and shoes trace the path, preventing wild plants from invading it. Wherever you look, the path reminds you of where you are: either by the scent of salt or by the shells that adorn the sand. When you run out of air, you stop and breathe, because nobody is waiting: just Getaria, the old lighthouse, which always seems to be waiting for someone. If you managed to leave the beach soon, you could see how, even with the sun illuminating the sand and water, the beach begins to empty. The tide rises, centimetre by centimetre, and the sailboats return to shore. When it starts to get cold, the surfers, like a swarm of storks take the boards out of the water, preparing for a tomorrow with fiercer waves. Then, the sun sets. You can almost hear nature exhale, everything returning to its place almost soothingly. When the sun and the moon coexist in the same sky, everything turns into a pink shade. Getaria opens its huge eyes, illuminating the way back home for those who need help returning to the docks.

One by one, the clouds unveil the stars, which tell the stories that the Greeks made up so that they could understand the world a bit better: Cassiopeia, Pegasus, the Dragon. Maybe constellations can be my Getaria, because, with them, I can always find my way back.

233

234

“Die Melodie der Natur” / “La melodia de la natura” Carla Pérez i Brichs / 2n de batxillerat LLENGUA ALEMANYA_1R PREMI Zwischen den Strahlen der Sonne sehe ich eine Landschaft ohnegleichen. Die Brise umschmeichelt mein Haar und ich höre das Geräusch, das der Fluss macht; wie ein Lied, wie eine schöne Melodie. Ich werde sie wie ein Schatz bewahren, für immer, in meiner Erinnerung, um sie zu hören, wenn ich sie brauche. Hoffentlich kann die Menschheit die Melodie der Natur mindestens einmal hören, um den Frieden zu fördern. Entre els rajos del sol contemplo un paisatge com cap altre. La brisa m’acaricia el cabell i sento el so que fa el riu; com una cançó, com una bonica melodia. La guardaré com un tresor, per sempre, a la meva memòria, per tal d’escoltar-la quan la necessiti. Tant de bo la humanitat pugui, com a mínim, sentir la melodia de la natura una vegada, per tal de poder reivindicar la pau.

235

236

237

Mostra de treballs artístics

238

L’art està viu i és incontrolable: vivim en una època estètica i l’art es troba a tot arreu, com a eina de persuasió, com a disfressa; fusionat amb el disseny, en la publicitat i en les pàgines web, en les pel·lícules i en la roba; fins i tot en objectes i eines que abans només es caracteritzaven per ser útils. Markus Gabriel La nostra quotidianitat està immersa en el fenomen artístic. Qualsevol activitat humana se serveix de l’art. L’art desenvolupa moltes funcions essencials: nodreix la nostra espiritualitat, forma part dels productes de consum, té la capacitat de formar i transformar la societat i és una eina important per a l’expressió i la comunicació. La nostra espiritualitat s’enforteix a través de l’activitat artística. Fem i consumim art per sobreviure, construïm en un pla simbòlic un univers paral·lel que ens allunya de la realitat més immediata i ens aproxima a la nostra pròpia essència, ens humanitza i ens recorda la nostra veritable naturalesa. D’altra banda, i de manera gairebé contraposada, l’art es pot associar també a la indústria i aconseguir que els objectes que aquesta produeix siguin especialment preuats, la qual cosa redimensiona la seva simple categoria d’elements de consum. Molts dels objectes que comprem els valorem més enllà de la seva utilitat, enlluernats per la seva capacitat de persuasió. De fet, l’aliança que es crea entre el disseny i la bellesa ens empeny cap als productes de luxe, i correspon a l’artista assumir la seva responsabilitat i evitar posar-se al servei de la vanitat i l’engany derivats d’una societat consumista. És important no perdre de vista que l’art és considerat una eina fonamental també pel seu poder educatiu i transformador. L’artista transmet emocions, missatges i té per autèntica funció reflexionar, sense concessions, sobre la nostra existència i la relació amb el nostre entorn. L’educació artística al col·legi impulsa, a través d’un programa didàctic basat en la innovació i la comprensió de la Història de l’Art, el desenvolupament intel·lectual i emocional, alhora que estimula la imaginació,

239

240

eixampla la capacitat de comunicació i facilita una adequada integració a un context contemporani, sovint canviant. Us presentem una nova edició dels treballs realitzats pels alumnes en l’etapa de secundària. La mostra gira entorn de diferents propostes didàctiques: 1. Dibuix i creació a 1r defineix les activitats inicials de la línia artística del col·legi i té com a centre d’interès l’aplicació de tècniques gràfiques que permeten projectar les tres dimensions en una superfície plana. 2. Des de la matèria optativa d’ Art i arquitectura a 2n els alumnes exploren diferents registres plàstics des de la pintura i la construcció de maquetes arquitectòniques. 3. Els alumnes d’Imatge i comunicació de 3r han dedicat bona part del curs a l’estudi progressiu de construcció del retrat. Durant el procés han elaborat documents audiovisuals amb finalitat comunicativa. 4. Disseny a 4t centre l’activitat artística explorant els diferents àmbits del món del disseny. La funció principal del disseny és donar resposta a les necessitats dels ciutadans convertint una idea en una possibilitat. Aprofitem l’avinentesa per valorar la dedicació i compromís dels alumnes de la modalitat artística i esperem que gaudiu de la mostra. Mireia Puntí i Carné Departament d’Expressions

241

242

Fulla creativa Queralt Tulleuda i Salvadó / 1r d’ESO

243

244

Fulla creativa Aran Vinyeta i Ferreira / 1r d’ESO

Perspectiva Jiaxin Chen / 1r d’ESO

245

246

Perspectiva Brithany Gabriela Paredes i Delgado / 1r d’ESO

Perspectiva Emma Martín i Mateu / 1r d’ESO

247

248

Perspectiva Martina López i Encinas / 1r d’ESO

Perspectiva Nil Parramon i Oriol / 1r d’ESO

249

250

Aquarel·la Mariona Ros i Vila / 2n d’ESO

Aquarel·la Laia Prat i Serra / 2n d’ESO

251

252

Aquarel·la Violeta Vall i Verdaguer / 2n d’ESO

Aquarel·la Elisabeth Blasi i Valirakhmanova / 2n d’ESO

253

254

Aquarel·la Bruna Vinyeta i Roca / 2n d’ESO

Aquarel·la Roger Franquesa i Bové / 2n d’ESO

255

256

Aquarel·la Martina Herrero i Clarà / 2n d’ESO

Pentinat David Espina i Erra / 3r d’ESO

257

258

Cartell cinematogràfic Fèlix Cerezo i Rovira / 3r d’ESO

Il.lustració científica Hug Marín i Picó / 4t d’ESO

259

260

Il.lustració científica Jana Gaya i Belart / 4t d’ESO

Il.lustració científica Cristina Tapias i Riera / 4t d’ESO

261

262

Disseny tipogràfic Anna Sanglas i Godayol / 4t d’ESO

Missatge visual Matrimoni forçat: els diners no fan la felicitat Ona Llop i Casares / 4t d’ESO

263

264

Missatge visual Els diners són vida? Júlia Codina i Crous / 4t d’ESO

265

266

267

268

Sant Jordi 2022. A l'horitzó hi neix més que una illa

Articles inside

2n de Batxillerat “Complexity” Anna Masgrau i Castells

2n de Batxillerat “Soneto primaveral” Carla Pérez i Brichs

2n de Batxillerat “Cientos de notas” Pau Orra i Godayol

de la mujer” Clara Font i Barniol

2n de Batxillerat “La fortuna de Pascal” Raimon Torres i Alemany _2n de Batxillerat “Sobre la complicación

2n de Batxillerat “Los recuerdos del mañana” Martí Serra i Vila

2n de Batxillerat “Plaer de primavera” Gerard Castells i Musachs

2n de Batxillerat “Lola” Clara Font i Barniol

2n de Batxillerat “Revé que revé” Mohamed Dari Bachiri

2n de Batxillerat “Franca poesia pirinenca” Oriol Viñas i Álvarez

2n de Batxillerat “Envoltada de xiprers” Ariadna Montecino i Brull

2n de Batxillerat “A l’horitzó hi neix més que una illa” Carla Pérez i Brichs

cookie crumbles” Joana Arimany i Malik

1r de Batxillerat “The unwanted draft” Cristina Castany i Fàbregas

1r de Batxillerat “Bloody feet” Belén Macías i Pérez

1r de Batxillerat “Miradas” Irene Espona i Puntí _1r de Batxillerat “That’s the way the

1r de Batxillerat “Querer y no poder” Martina Puig i Clota

1r de Batxillerat “Cambio” Eliseu Raich Dorofeev

1r de Batxillerat “Una sola vez, veo” Joana Espar i Puigoriol

1r de Batxillerat “Mimí y el suelo del parquet” Júlia Costa i Canellas

1r de Batxillerat “Berto” Sara Corral i Sanabria

4t d’ESO “Sortir d’où je suis” Laura Bassas i Vilà

1r de Batxillerat “Verde esperanza” Joana Arimany i Malik

4t d’ESO “Her house” Xuelei Bi

4t d’ESO “The screaming wood” Guillem Graell i Graell

4t d’ESO “Quiero y no puedo” Carlota Molera i López

“Últimes paraules” Cesc Barrera i Serra

4t d’ESO “Tot dependria de la caiguda” Júlia Paez i Caro

3r d’ESO “How is it going up there?” Eudald Castany i Fàbregas

3r d’ESO “The incorrect way” Aasbir Singh

_3r d’ESO “Once upon a time, the girl who saved the boy” Íngrid Muñiz i Leiva

3r d’ESO “Llenç blanc” Sara Drissi i Autet

3r d’ESO “Polsim d’esperança” Pia Vila i Casanovas

3r d’ESO “El 3 de juliol” Berta Janer i Macias

3r d’ESO “Soldadito de guerra” Ingrid Muñiz i Leiva

3r d’ESO “Una flor per un comiat” Júlia Martín i Mateu

2n d’ESO Cal·ligrama Jana Macià i Solà

2n d’ESO Cal·ligrama Júlia Espar i Puigoriol

2n d’ESO “A cor què vols” Miquelina Gorgals i Saborit

2n d’ESO Cal·ligrama Abril Franch i González

1r d’ESO “El caso de Janet Sparrock” Queralt Tulleuda i Salvadó

1r d’ESO “Almudena” Ignasi Mas i Genís

2n d’ESO “Mensaje” Íria Ollich i Bayés

1r d’ESO “Venganza de cristal” Emma Martín i Mateu

2n d’ESO “El secret de les estrelles” Ivet Piqué i Pacheco

2n d’ESO “El secret del Nil” Andrea Martínez i Germanaviciute

1r d’ESO “Vaig sentir” Anna Armengol i Ibáñez

6è B “Les ulleres futuristes” Aniol Riera i Serrano

6è D “Salvem un tros del planeta” Gina Fontseca i Viladecans

6è C “Tu ja m’entens” Àgata Mallarach i Roma

6è A “Éssers marins” Gal·la Martínez i Vinyeta

5è D “Ensalada de cuentos” Bruna Molera i López

5è B “Mark, puños de hierro” Mohamed Akil _5è C “Jordan, el amo de la lluvia

y la nieve” Quintí Foguet i León

5è A “El club de lectura” Martí Guàrdia i Calonge

5è C “Sabeu qui soc?” Gerard Corominas i Piella

5è D “La meva classe” Jana Márquez i Godayol

4t D “La llegenda de l’armadura” Carlota Sanchez i Pla

5è B “El despertador m’atura un somni” Júlia Teixidó i Barbas

4t A “En Pep i les seves aventures” Umbert Clota i Om

4t B “Un mal dia” Paula Santaló i Garcia

5è A “L’ocellet al mig de l’hivern” Victòria Fàbrega i Moiseyeva

4t C “Un viatge a l’espai” Ayumi Morera i Espinosa

4t B “Viatges pel món” Miquel Masallera i Bertran

4t D “T’imagino” Blai Saigí i Zurita

3r C “Res no és per a ningú” Júlia Camps i Quintana

4t A “Som únics” Martina Mataró i Capdevila

3r D “La nit de Halloween” Laila El Ayady el Bouzaidi Tiali

3r A “El món de la dansa comercial” Meritxell Mallarach i Roma

_3r B “Les aventures de la gateta unicorn i les seves amigues” Micaela Caceres i Valenzuela

3r C “La tempesta” Abril Miralpeix i Mateu

2n B “Quin misteri!” Maylene Gibaja Kim

1r D “La família de guepards” Biel Alabern i Gili

3r A “La granja” Khadijah Mohammed- Amadu

conills busquen pastanagues” Sira Rubión i Betrian

3r B “El ninot de neu” Sofia Valverde i Doncel

1r B “El castell vell” Julieta Comas i Currius

1r C “La formigueta” Abril Ruiz i Escarrabill