3r d’ESO “Polsim d’esperança” Pia Vila i Casanovas

“Polsim d’esperança” Pia Vila i Casanovas / 3r d’ESO

LLENGUA CATALANA_3R PREMI EXAEQUO

Sang, sang i més sang. Aquesta frase tan mítica a les pel·lícules. Per fi. Al cap de tants i tants anys somiant-ho. Desitjant-ho. En aquell instant pensava que tot havia acabat, un silenci va envair l’espai i vaig respirar per primer cop en l’estona que havia durat. Vaig pensar que aquell malson havia acabat, però no. No sabré mai si vaig prendre la bona decisió, vaig fer bé de quedar-me quieta amb el cos del meu pare mort al costat o hauria hagut de córrer? Al cap i a la fi tenia 16 anys i en aquell moment el sentiment de tranquil·litat i felicitat es va apoderar de mi. Quan em vas deixar sola amb el pare jo tan sols era una adolescent, una època on pensem que som molt grans però tots sabem que encara estem tancant una etapa i en comencem una altra i això és dur, molt dur. Durant tots aquells anys que vaig viure amb ell van passar moltes coses, ell va seguir amb la seva cara sèrie de pòquer que al cap d’un temps vaig descobrir que no era res més que una màscara ben posada i ben pensada. Va ser aquest el problema des del principi? Els primers anys que vas faltar, la relació amb el pare va seguir igual. Jo anava bastants dies a casa els avis ja que era una manera de no estar a casa, cada polsim de pols em recordava dies, mesos i anys amb tu. Al cap d’uns mesos, el dia del meu aniversari, als meus 14 anys, em va venir la regla i sí, vaig plorar, en aquell moment et necessitava al meu costat. Aquell dia el pare va marxar durant la nit, em va dir que marxava a treballar però a les set del matí va arribar borratxo, anava molt begut encara que ell no parava d’afirmar que no era així. Aquí va començar el pitjor, el pare va canviar, era una persona diferent. Em vaig espantar molt, va començar a cridar el teu nom mentre agafava plats i gots i els tirava al terra. El vaig intentar parar, no ho hauria hagut de fer. Un morat al cap d’un cop al marbre i un tall al genoll d’una caiguda al terra amb tots els vidres escampats. No vaig anar a l’escola durant tota una setmana, em feia vergonya i vaig trucar dient que estava malalta. Després un cop els morats van començar a desaparèixer vaig intentar seguir amb la meva vida explicant a tothom que havia caigut amb bici. En aquell moment les preguntes eren la cosa que més por em feien.

144 La meva relació amb les amigues va canviar, jo estava distreta i no estava per elles. Vaig deixar de sortir i de quedar, sempre trobava alguna excusa. Pot semblar estrany perquè hi ha persones que per no tornar a casa fan el possible per anar de festa i evadir-se, jo en canvi tenia la sensació que no era capaç de fer-ho. Tampoc no anava gaire sovint a casa els avis, no volia preguntes. Anava a caminar cada dia, em perdia per la natura i els boscos i a vegades m’estirava a terra i pensava. També sabia els horaris del pare i quan no hi era i tenia molt de fred pujava a casa i intentava netejar i endreçar-ho tot, sabia que a tu no t’agradava tenir-ho d’aquella manera. Després quan arribava el pare em tancava a l’habitació. Durant molt de temps el pare no va tenir cap altre atac i cada dia em demanava perdó, a vegades amb llàgrimes als ulls. Allò em desesperava, de veritat li sabia greu? Jo li deia que m’ho havia de demostrar i que no m’agradava parlar amb ell. *** Un dia al sortir de l’escola vaig anar ràpid cap a casa, sabia que el pare treballava i volia aprofitar l’estona. A l’entrar vaig sentir una veu de dona parlant i em vaig espantar. Vaig seguir pel fosc passadís sense fer soroll i vaig apropar l’orella a la porta de l’habitació del pare. Vaig sentir el meu pare gemegant i una dona parlant-li fluixet i amb delicadesa. Sense pensar-m’ho vaig entrar i efectivament allà estaven nus un sobre l’altre. La noia em va mirar amb cara d’espantada, era bastant més jove que el meu pare, en canvi ell em va mirar amb cara d’enfadat. Vaig fer un pas enrere a l’assimilar-ho i li vaig cridar: “ets un desgraciat!”. Vaig tancar amb un fort cop i vaig marxar corrent. No sabia on volia anar, corria. Al cap d’una estona anant amunt i avall vaig decidir anar a casa als avis. Per primera vegada em vaig sincerar, els hi vaig explicar tot el que realment em passava, era la primera vegada que ho feia. Em van dir que em quedés a casa seva el temps que fes falta i vaig decidir que així seria. Durant l’estona de sopar vaig decidir que volia anar igualment a l’escola. No volia que ningú sabés res i volia seguir amb la màxima normalitat possible. El dia següent em moria de son, aquella nit no havia pogut dormir gens, era impossible. Massa pensaments rondaven al meu cap, no sabia si estava fent bé, si li hauria de dir al pare on estava o si era millor seguir així. Al cap de poca estona m’entrava la ràbia i pensava que era un monstre i que no es mereixia res. Que t’hagués substituït em feia mal, no ho mereixies i sabia que no ho podries suportar.

Vaig marxar cap a l’escola. Tot va anar bé, no em vaig relacionar amb ningú, no en tenia ganes. Al tornar ja s’estava ponent el sol, era hivern i es feia fosc molt ràpid, cada cop feia més fred. De sobte des de la porta d’un antic portal un home em va agafar per la espatlla i tirant-me dels cabells em va fer entrar a dins. Em va fer molt de mal. Quan vaig aconseguir girar-me vaig veure que estàvem a una sala semblant a un menjador i només hi havia un bri de llum que sortia d’una làmpada que amb prou feines funcionava. L’home que m’havia agafat era el pare. Feia molta pudor d’alcohol i tabac, era quasi insuportable. Sabia que el cap li donava voltes i notava la seva intranquil·litat però alhora intuïa les seves intencions. Em va treure la maleta d’una revolada i amb un cop brusc em va treure la jaqueta. Anava amb la faldilla que formava part de l’uniforme de l’escola i una samarreta blanca de màniga llarga. D’una empenta em va estirar al sofà de panxa a terra, ell anava sense samarreta i al moment que vaig notar les seves mans al meu cos inquiet vaig deixar de respondre. Tenia la ment en blanc, no pensava en res però estava nerviosa, molt nerviosa. Vaig deixar-me portar. Després d’aquell moment que va durar uns cinc segons va semblar que tornés a connectar, m’estava apartant la samarreta. Vaig notar una peça metàl·lica afilada i punxeguda entre els coixins del sofà. Sabia el que era i vaig espantar-me fins que vaig reaccionar. Un moviment ràpid i un crit. Un crit meu i un segon després el seu, aquest però era a causa d’un dolor molt fort a la part de les costelles i amb la sort del costat del cor. *** Aquell 26 de gener un bassal de sang va cobrir el terra d’aquell vell apartament. Mare, sé que físicament no podràs llegir aquest full brut i arrugat però tinc la sensació que siguis on siguis, al cel o a l’infern, als pensaments o en un punt enmig de l’infinit sé que m’ajudes i m’entens. D’aquí a dos mesos farà cinquanta anys del fet i vull que sàpigues que no em penedeixo de res.