“Polsim d’esperança” Pia Vila i Casanovas / 3r d’ESO LLENGUA CATALANA_3R PREMI EXAEQUO Sang, sang i més sang. Aquesta frase tan mítica a les pel·lícules. Per fi. Al cap de tants i tants anys somiant-ho. Desitjant-ho. En aquell instant pensava que tot havia acabat, un silenci va envair l’espai i vaig respirar per primer cop en l’estona que havia durat. Vaig pensar que aquell malson havia acabat, però no. No sabré mai si vaig prendre la bona decisió, vaig fer bé de quedar-me quieta amb el cos del meu pare mort al costat o hauria hagut de córrer? Al cap i a la fi tenia 16 anys i en aquell moment el sentiment de tranquil·litat i felicitat es va apoderar de mi. Quan em vas deixar sola amb el pare jo tan sols era una adolescent, una època on pensem que som molt grans però tots sabem que encara estem tancant una etapa i en comencem una altra i això és dur, molt dur. Durant tots aquells anys que vaig viure amb ell van passar moltes coses, ell va seguir amb la seva cara sèrie de pòquer que al cap d’un temps vaig descobrir que no era res més que una màscara ben posada i ben pensada. Va ser aquest el problema des del principi? Els primers anys que vas faltar, la relació amb el pare va seguir igual. Jo anava bastants dies a casa els avis ja que era una manera de no estar a casa, cada polsim de pols em recordava dies, mesos i anys amb tu. Al cap d’uns mesos, el dia del meu aniversari, als meus 14 anys, em va venir la regla i sí, vaig plorar, en aquell moment et necessitava al meu costat. Aquell dia el pare va marxar durant la nit, em va dir que marxava a treballar però a les set del matí va arribar borratxo, anava molt begut encara que ell no parava d’afirmar que no era així. Aquí va començar el pitjor, el pare va canviar, era una persona diferent. Em vaig espantar molt, va començar a cridar el teu nom mentre agafava plats i gots i els tirava al terra. El vaig intentar parar, no ho hauria hagut de fer. Un morat al cap d’un cop al marbre i un tall al genoll d’una caiguda al terra amb tots els vidres escampats. No vaig anar a l’escola durant tota una setmana, em feia vergonya i vaig trucar dient que estava malalta. Després un cop els morats van començar a desaparèixer vaig intentar seguir amb la meva vida explicant a tothom que havia caigut amb bici. En aquell moment les preguntes eren la cosa que més por em feien.
143
