6è B “Les ulleres futuristes” Aniol Riera i Serrano

“Les ulleres futuristes”

Aniol Riera i Serrano / 6è B LLENGUA CATALANA_PROSA_ACCÈSSIT

Hola, em dic Arnau, tinc 42 anys i soc científic espacial. Tinc els ulls blaus i era ros, ja que ara soc calb per culpa d’un experiment amb àcid. La meva esposa es diu Bruna. Té 42 anys, el cabell negre i els ulls marrons. Tenim 2 fills, un es diu Daniel i l’altre Guiu. En Daniel té 12 anys i està vivint la preadolescència, i en Guiu només té 1 any. En Daniel és castany amb els ulls marrons. En canvi, en Guiu és ros amb els ulls blaus. Vivim en un àtic de 70 plantes a Berlín, i la veritat és que estem sols perquè ningú més no s’ho pot permetre. Un dia, mentre estàvem esmorzant a la nostra espectacular terrassa, vam sentir un soroll molt fort. -Què ha estat aquest soroll? -va dir la Bruna.

Vaig dir que no ho sabia, i per tant, vam anar-ho a mirar. Vam estar més de dues hores buscant, però res de res fins, fins que en Guiu va començar a gatejar cap a un lloc on mai no hauríem pensat: el nostre jardí artificial! Allà vam veure un objecte estrany, semblant a una nau alienígena. -Però com pot haver entrat aquí, si està cobert? -va dir en Daniel. -Potser ha vingut d’una altra dimensió -vaig dir, sorprès.

Una hora després, la nau es va obrir. De dins en va sortir un petit alienígena, que es va presentar: -Hola, em dic Mitsubishi. Tinc 159 anys i visc a Klepper-45*... Bé, més ben dit, hi vivia, perquè fa 2 dies va ser destruït per Pentona-347*. Ens van atacar per sorpresa, era un disprescres a les 32 h. Just després de sopar va caure una bomba nuclear a sobre el planeta i… BOOM!!! Es va partir per la meitat. La meitat dels habitants van sobreviure i l’altra meitat, no. Jo vaig ser molt afortunat, perquè una hora abans vaig anar a buscar llet perquè no podia dormir, i just en aquell moment va caure la bomba. Necessito la vostra ajuda per arreglar aquestes ulleres per teletransportar-me. Amb elles i la màquina del temps podríem anar al passat, derrotar a Pentona-347* i així podríem salvar el meu planeta.

90 Després de la seva llarga explicació vaig agafar les ulleres i me’n vaig anar al taller. Vaig intentar arreglar-les, però no hi havia manera, eren molt sofisticades. Veient que no tornava a sopar, van venir la Bruna, en Daniel i en Guiu a ajudar-me. Primer els vaig dir que no, perquè en Guiu encara era petit i es podria fer mal amb alguna cosa. Però al final vaig deixar-los-ho provar, perquè una mica d’ajuda sempre va bé. En Guiu les va agafar, i després de donar-hi un parell de cops, les ulleres es van engegar màgicament. Tots estàvem molt contents, així que ens en vam anar a dormir perquè ja eren les 23:00 i el petit se n’havia d’anar a dormir d’hora. L’endemà vaig començar a entrenar amb la teletransportació. Era més difícil del que em pensava, havies de pensar amb totes les teves forces en un lloc específic i jo sempre havia volgut anar a Sicília. Així que vaig pensar en Sicília, però no va funcionar ni a la segona, ni a la tercera, ni a la quarta. Sort que després de molts intents va funcionar. Vaig tardar, aproximadament, quatre hores. Va valer la pena, perquè vaig anar a Itàlia i vaig demanar una pizza de divuit formatges. Va ser brutal! A la tarda només vaig descansar.

El dia següent vaig pensar a tornar novament a Itàlia, però en un temps del futur, per curiositat. Quan hi vaig arribar, no hi havia res, només una muntanya. Després d’unes hores pensant vaig entendre que m’havia equivocat i havia anat a parar al passat. Vaig intentar tornar al present i, després de molts intents, ho vaig aconseguir. Estava esgotat entre ahir i avui. Vaig descansar durant tot el cap de setmana.

Va ser el dilluns quan vaig agafar forces per anar a salvar el planeta de l’alienígena. Vaig viatjar al passat, però en arribar no vaig calcular que hi havia un cartell enorme davant meu i… PAM! Em vaig donar un bon cop al cap! Sort que no em vaig fer mal, ja que aquell cartell no estava fet de ferro sinó d’un fang molt suau. Quan el tocaves no t’embrutaves, era una sensació molt agradable que em provocava somnolència, així que em vaig quedar adormit durant dues hores. Just em vaig despertar en el moment en què van llençar la bomba. Vaig teletransportar-me ràpidament fins on havia de caure la bomba i la vaig agafar al vol. Em pensava que pesaria més, però era molt lleugera. La vaig agafar i la vaig rebotar al planeta del costat, que era des d’on havien tirat la bomba, i…BOOM! Tothom em va felicitar, i després de l’ensurt van tornar a les seves cases, igual que jo. Tot tornava a ser com abans.

Un dijous a la tarda, quan en Daniel estava tornant de l’escola, va veure l’ovni que s’apropava des de molt lluny fins a acabar de nou dins l’àtic. En Daniel va córrer per veure si veia en Mitsubishi, però quan era dins l’ascensor va sentir com marxava. Es va posar molt trist.

-Tranquil, Daniel -li vaig dir-. Si vols, aquestes vacances d’estiu el podem anar a veure. -Com, pare, si ja no tens les ulleres? -va dir en Daniel, sorprès. -Sí que les tinc. L’alien me les ha regalades com a agraïment per haver salvat el seu planeta -vaig dir, amb cara de felicitat. Tots ens vam posar molt contents i, tret d’allò, tot va tornar a la tranquil·litat... inclús quan en Daniel i en Guiu es barallaven.