2n de Batxillerat “Lola” Clara Font i Barniol

206 “Lola”

Clara Font i Barniol / 2n de Batxillerat

LLENGUA CATALANA_PROSA_2N PREMI

Carregada amb una motxilla que pesa massa, recorro els carrers buits de gents i bruts d’un dia d’acció. Plou, plou molt. Plou sobre les carreteres, les porxades, sobre els pocs cotxes que circulen encara. Intento no mullar-me gaire i faig una última corredissa abans de pràcticament llançar-me per les escales de l’estació de metro de Camp de l’Arpa. La parada, com el carrer, està desert, i el silenci m’intimida. M’assec al banc metàl·lic completament sola i trec el Mercè Rodoreda que hauria d’estar llegint de la motxilla. Per primer cop en tota la tarda, em permeto respirar. Unes passes em treuen dels meus pensaments, i el noi que seu al meu davant em somriu encara que ens separi una via, o potser dues. Encara que ens separi una vida.

El metro es para a l’altra banda de l’andana, i l’estació s’omple de paraules.

La primera a baixar del vagó és una dona gran que va de bracet del seu marit, tornant potser de l’Hospital de Sant Pau. L’ambient, carregat i ple de gent, els deixa indiferents, i circulen amb seguretat i serenor pel laberint subterrani. Els segueixo amb la mirada mentre pugen les escales amb lentitud i desapareixen del meu camp de visió al cap de pocs segons. Després d’ells, dos estudiants de Medicina surten del metro remugant. Vesteixen encara una bata blanca i intenten tapar la maqueta d’una clavícula, perquè la tempesta els ha enganxat i els seus esforços de salvar-la han set en va. Una seva companya se’n riu, però els ajuda a recollir les peces que els van caient pel camí. Una parella de turistes es mira el grup peculiar de joves durant uns segons abans de tornar a concentrar-se en el mapa lluminós que semblen incapaços d’entendre. “Camp de l’Arpa”, llegeix ell laboriosament, i el seu amic es frustra aixecant les mans enlaire. Després l’arrossega cap amunt, segurament per canviar d’andana de nou i recular. Es frenen un segon per ajudar una mare a baixar un cotxet bressol del compartiment, on hi dorm una

criatura diminuta. A l’agafador s’hi repenja una nena, encara amb la bata de l’escola, que fa una rebequeria, i tots els intents de la mare per calmar-la són inútils: no serveixen de res ni promeses ni amenaces. Aviat, però, els plors de la petita es van allunyant i perdo de vista la família de tres tan bon punt enfilen la rampa. Darrere seu, surt una dona vociferant al telèfon i el soroll sec dels seus talons ressona per tot el túnel. “T’he dit que no m’importa!” crida tot just sortir, i les mirades de tota la gent que baixa a poc a poc es claven en ella, tot esperant una explicació o una resposta que no arriba. Abans de desaparèixer per la boca de l’escala ja ha penjat.

Però la meva andana, com l’estació, segueix inexplicablement buida: no hi ha cotxets, ni motxilles de l’escola, ni bosses d’esport, ni instruments. Només quedem el noi misteriós, que llegeix el banc de pedra de l’altra voravia, i jo, que començo a perdre la paciència. De sobte sento el xiulet inconfusible del metro i l’estació s’omple, de nou, de paraules. Em disposo a agafar la motxilla del terra quan a l’altra banda sento un crit. “Samuel”. El noi de l’altra andana s’ha aixecat, i em mira intensament. Com cada vegada que em poso nerviosa, recorro la guilla vermella que hi ha estampada a la meva motxilla amb el tou dels dits. “Què?” crido jo, però el soroll sec del metro rebufant s’emporta les meves paraules. “Què?” torno a preguntar. “Que em dic Samuel!”. Ressegueixo a poc a poc la silueta dels pins que adornen la butxaca del davant de la bossa abans de prendre una decisió. Ara o mai.

Les portes del vagó se’m tanquen al davant, i per primera vegada a la meva vida, no m’enfilo al metro que surt de l’estació de Camp de l’Arpa a un quart de sis de la tarda. Planto els peus ferms a terra i deixo que els cabells se m’esbullin amb l’aire que passa quan marxa qualsevol tipus de transport públic. Al cap de pocs segons, ens tornem a quedar sols.