2n de Batxillerat “Revé que revé” Mohamed Dari Bachiri

208 “Revé que revé” Mohamed Dari Bachiri / 2n de Batxillerat

LLENGUA CATALANA_PROSA_3R PREMI

El soroll trepant de cada dia interromp el meu descans novament. Obro els ulls i em sento pres del meu llit. Immòbil i rígid m’esforço per parar el despertador que sona com una campana dins del meu cap. Les ganes que tinc de quedar-me al llit i reposar em detenen i em fan pensar si començar un nou dia. Més ben dit, em fan pensar si tornar a fer el mateix que ahir, que abans-d’ahir, que el dia anterior d’abans-d’ahir, com si fos una d’aquelles bestioles que gira en una roda i els nens el donen pinso per menjar i el rosseguen com les seves cosines les rates.

Jec al llit i em passo els dits pels ulls per treure’m les lleganyes. Respiro profundament i, després de fer un riu, em vesteixo amb l’uniforme habitual brut de dies de desgana. Els carrers es desperten, murmuris per aquí i per allà. La gent parla en veu baixa i el sol encara no saluda.

No hi és encara l’amo, però acarono la cadira del meu despatx i m’hi trobo tot de fulls. Em porto les mans al cap, com de costum, fins a sentir que s’obre la porta. Després d’obrir-se, perquè quan s’obre fa poc soroll, sé que ja ha arribat. La meva cara li somriu, però el meu cos s’angunieja i em bufa a l’orella. Em diu que ja porto estona badant, que recorda els fulls que m’havia deixat i encara veu el mateix pilot.

I assenteixo amb el cap per començar la feina. Que de ganes no en tinc, però de gana sí. I el metge em diu que no tinc res, i jo li dic que no em puc aixecar del llit, que sento un neguit dins meu, que a la feina no hi vull anar. Malgrat tot hi vaig. Ganes no, però de gana no em vull morir. I ordena aquest full per aquí i aquell per allà, truca aquell d’allí i després el d’allà. I miro massa el rellotge, i sembla que el temps es pari i a vegades el deixo de mirar perquè passi de pressa, però quan torno a mirar sembla que es mogui a pas de tortuga.

L’hora arriba. Ell ja marxa abans, perquè, només faltaria, ell és el cap i l’horari se’l posa a mida. Jo tanco i penso que l’hora ha arribat, però

tot encara és igual. A fora, es nota la fresca de la vesprada. Penso. En el rellotge, penso. En les seves tres agulles, una de les quals és vermella perquè marca els segons. L’altra és la seva germana, perquè són igual de llargues i aquesta m’indica l’hora. Ben mirat, tampoc són germanes del tot, perquè estan molt lluny, i perquè una em diu l’hora i l’altra els segons. I no és el mateix l’hora que el segons. I els minuts, que no recordava, l’agulla dels minuts. I ara que hi penso, no sé quina és la pitjor, la dels segons revé que revé amb el seu tic-tac o la dels minuts, que m’enganya. Així em distrec pels carrers, perquè el pitjor moment del dia comença quan arribo a casa. És el moment en què el neguit és més insuportable, perquè ja no em distrec i estic sol amb els meus pensaments. Ningú em dona la benvinguda, d’ençà que la mare és morta. La casa també ho està, i el seu pobre gat que em va fer companyia durant els dies de més dolor no va durar gaire després del seu traspàs.

I em veig al mirall i llavors sí que veig com les agulles han passat, com sí que passen de pressa i que poc puc fer per evitar-ho. I penso en el metge, que em diu que no tinc res, però jo tinc un neguit i em diu que necessito canviar d’aires. Però és que no tinc res. I el pitjor és que no tinc a ningú. Menjo poc, perquè aquest neguit no em deixa ni menjar i m’ho penso. M’ho penso molt, perquè em quedo davant la finestra i penso que és un moment, un tic-tac de l’agulla, però ni per això tinc ànims. Em fico al llit i en dormir torno a sentir-lo, tic-tac, tic-tac, tot entenent què passa, i comprenent que poc que hi puc fer.