6è C “Tu ja m’entens” Àgata Mallarach i Roma

84 “Tu ja m’entens” Àgata Mallarach i Roma / 6è C

LLENGUA CATALANA_PROSA_PRIMER PREMI

Ja estic farta de tornar a esborrar! Per què no em surt, aquesta història? Se sentien els talons de la professora cada cop més a prop i jo no tenia res escrit. La professora es va acostar a la meva taula i va fer un esbufec, es va apartar i davant la pissarra va picar tres cops de mans. -Nens, escolteu-me, recordeu que el divendres m’heu d’entregar el text? -va dir.

En baixar al pati notava que tenia la ment plena de boira, era com si alguna cosa impedís que les meves idees sortissin a la llum. La resta del dia me’l vaig passar pensant en històries de nenes, planetes, taques de colors, llums... Aventures que no tenien ni cap ni peus, perquè no les havia viscudes.

Aquella nit vaig agafar un paper brut i sota la llum de la llitera vaig reintentar escriure una de les històries que m’havia imaginat. Però com ja us podeu pensar no va servir gaire de res, ja que em vaig quedar adormida com un tronc sobre el paper.

L’endemà en obrir els ulls vaig veure una cal·ligrafia bonica i clara transcrita al paper. Era una pregunta, i deia així: -Ja saps què vols escriure?

Aquesta frase em va fer reflexionar, i això em va ajudar molt, perquè de cop i volta em va desaparèixer la nebulosa que s’havia quedat durant hores dins del meu cap. De cop i volta em vaig aclarir.

Ja érem a la classe, em vaig asseure, vaig agafar aquell foli tan brut i vaig rellegir la pregunta dos o tres cops. Seguidament em vaig posar a escriure com una màquina i al cap de quaranta-cinc minuts vaig aixecar la mirada del foli. Hi havia els ulls de la professora mirant fixament la història i quan va marxar no va esbufegar, sinó que va fer un somriure espantat.

A la següent hora del pati continuava tenint la ment plena d’idees, era com si algú m’hagués netejat la ment, com si haguessin aixafat aquells murs.

L’endemà em vaig despertar amb l’esperança de trobar un nou escrit i, efectivament, hi era. -Continua així, m’agrada!!! -s’hi podia llegir.

A mi també m’agradaven aquestes frases, m’ajudaven a pensar. Els darrers dies només tenia ganes d’anar al llit per veure quin seria el nou missatge, estava eufòrica, feliç, excitada, amb ganes de no parar d’escriure, sentia que ara tot tenia sentit. Però el que ara no sortia de la meva ment i em preocupava era saber qui escrivia les preguntes, això m’estava mantenint intrigada.

Ja era divendres, i quan vaig obrir els ulls un nou missatge m’esperava. Deia així: -Saps qui soc? Soc el teu llapis.

Vaig quedar de pedra. Com podia ser, això? Era molt estrany, això significava que era viu? Si us soc sincera, no m’ho vaig creure. I amb un nou pensament inquietant vaig anar a l’escola. No va ser fins que vaig arribar a l’escola que ho vaig entendre. Aquells llapis o aquelles gomes que esborraven malament (arrugant el foli) volien dir alguna cosa, ens volien ajudar.

Mentre estava rellegint la meva història em sentia alleugerida perquè per fi ho havia acabat. Tenia el cor ple d’orgull. La professora va mirar la història i aquest cop no va fer ni un esbufec més ni un somriure amagat, sinó que va ser d’orella a orella!

I el que vaig aprendre va ser que sense esforç les coses no surten netes i polides. Ah, ara quan veig que algú esborra massa o ratlla massa, simplement penso que quan li marxi la boira del cervell començarà a escriure de debò, amb sentiment.

Tu ja m’entens, llapis.