4t D “La llegenda de l’armadura” Carlota Sanchez i Pla

“La llegenda de l’armadura” Carlota Sanchez i Pla / 4t D

LLENGUA CATALANA_PROSA_PRIMER PREMI

Hi havia una vegada una nena de 7 anys que es deia Jana. A la Jana li agradava pintar amb aquarel·les, jugar a futbol... però el que més li agradava era voltar per Gurb.

Un dia la Jana va decidir anar a veure el castell. Quan va arribar-hi es va ajuntar amb un grup de persones. Al cap d’uns minuts va arribar un home que era gras i duia roba beix i que es deia Guillem. Era el guia turístic d’aquell grup de persones.

La Jana estava entusiasmada per començar la visita, i quan ja es va anar tranquil·litzant, en Guillem va dir: -Anem a veure el castell? -Sí! –van dir tots.

Primer van veure els dormitoris, després van parlar de les coses que hi havia al passadís i per últim, però no menys important, van entrar a la sala d’armes. A la Jana li va encantar aquesta sala. Hi havia espases, escuts... i quan va veure l’armadura de Sant Jordi, la Jana no va poder resistir-se a tocar-la, però quan estava a punt de fer-ho, en Guillem es va posar al davant i va dir: -No pots tocar res!

La Jana es va enfadar, i quan el grup de visitants i en Guillem van anar tirant, ella es va amagar darrere d’una estàtua plena de teranyines i de pols, però es va aguantar.

Quan tothom ja se n’havia anat, la Jana es va emprovar l’armadura. Li va costar una mica perquè mai no se n’havia posat cap, i també perquè li anava gran. De sobte, l’armadura va brillar i es va tornar de la seva talla! I encara més estrany... va donar 1000 voltes a la sala en 10 segons i va fer 100 salts tan alts que gairebé va tocar el sostre!

La Jana es va espantar i se’n va anar del castell. Va berenar, va jugar, va sopar, va llegir i se’n va anar a dormir, però no hi havia manera que deixés de pensar en allò que li havia passat.

66 Es va despertar, i mentre es rentava les dents va tenir una idea. Va tornar al castell, es va tornar a agrupar amb unes persones i allà va conèixer una nena que es deia Martina. La Martina duia una samarreta lila i uns pantalons blaus, i de pentinat duia 6 trenes súper llargues, cargolades i divertides. La Jana li va explicar el que li havia passat amb l’armadura i li va preguntar: -Vols ajudar-me a descobrir què passa? -Sí -va dir la Martina.

Durant el recorregut pel castell, la Jana no feia cas a en Guillem, perquè ella ja ho havia vist tot.

Al final van arribar a la sala d’armes amb la Martina, i aquesta vegada es van amagar darrere una planta que no estava tan bruta. La Jana va veure alguna cosa estranya i va dir: -L’armadura abans era més petita, però ara és tan gran que aniria grossa al meu pare! No ho podia entendre.

La Martina, sense por, va ficar-se l’armadura i esperava que passés alguna cosa… I va tornar a passar! L’armadura es va tornar de la seva talla, però la Martina no se’n va adonar i per això no va córrer ni saltar. Després se la va treure, i mentre es treia el casc va veure sobresortir un paperet misteriós. Era una endevinalla per a un tresor, i deia: Si voleu el tresor trobar, dins de la serp heu de mirar.

Les nenes van quedar en blanc. La Martina va pensar que tot seria dins del castell i van anar buscant i buscant, però no trobaven cap serp. Van fer un descans per beure aigua, i la Jana va veure que el gerro tenia una serp dibuixada! Va ficar la mà dins del gerro i va trobar-hi un altre paperet molt més estrany que deia: Si rics us voleu fer, el minotaure haureu de deixar inconscient.

Això encara era més estrany, però la Jana va proposar mirar al laberint perquè havia llegit alguna cosa sobre això en un llibre de fantasia. Van entrar al laberint i quan van arribar al mig van trobar una estàtua d’un minotaure. Van pensar que ja estaria mort i van buscar el paperet. La

Jana li mirava les banyes i la Martina, els peus. I el van trobar! Era una roca sota dels peus del minotaure que posava: Molt bé, l’última pista és, i si la resoleu, amb el tresor us fareu. Però amb cura heu d’anar, o una aventura entre mans tindreu.

La Jana i la Martina no van entendre res, no hi havia cap pista, però la Jana es va adonar que al darrere hi havia un mapa del tresor. -Que “guai”, hi ha esperança! -va dir la Martina.

Van seguir el mapa i les va portar al dormitori, i sota del llit hi havia el tresor. Van obrir-lo i a dins hi havia una nota. Quina decepció més gran que van sentir! Però la van llegir: Perdó per emportar-me el tresor. Fa anys el vaig buscar per salvar la princesa d’un drac. Qui sap on és ara l’armadura! Signat: Sant Jordi.

No s’ho podien creure, el tresor havia estat davant seu tota l’estona!

I van pensar: si Sant Jordi va agafar l’armadura per salvar la princesa, nosaltres la podem agafar per fer un món millor. I així ho van fer.

I vet aquí un cavaller, vet aquí una princesa, aquest conte no té llegenda.

68

Cicle Superior

70