3r d’ESO “Una flor per un comiat” Júlia Martín i Mateu

“Una flor per un comiat” Júlia Martín i Mateu / 3r d’ESO

LLENGUA CATALANA_2N PREMI

Les males llengües diuen que estava obsessionat amb la mort. Ell acudia a tots els funerals que podia encara que no conegués al difunt. L’aparició d’una rosa blava. Una al coixí d’un llit d’un hospital. Una al neteja parabrises d’un cotxe. Una a la cistella de la compra. Una al diari que arriba al matí. Persones que no saben que la mort els ronda i en veure la flor senten una profunda tristor. En Manel tenia uns quaranta anys i era vidu. Era un home de poques paraules, discret, taciturn i reservat. Assistia a funerals tot i no conèixer a la persona que havia mort ni als seus familiars. Durant la cerimònia, els discursos i els plors, ningú se n’adonava de la seva presència. A vegades, fins i tot s’apropava a la gent més afectada i els hi donava el condol. Els hi deia que lamentava la seva pèrdua, i que els acompanyava en el sentiment. I així, tal com havia aparegut, s’esfumava abans que ningú es preguntés qui era. Normalment, acudia a la mateixa església, però ni Déu sap per què; potser perquè li quedava prop de casa, potser perquè era agradable i acollidora. Per altra banda, en Manel tenia un do estrany: percebia quan algú tenia un conegut que estava a la línia fina entre la vida i la mort. No sabia com explicar-ho, però una intuïció s’apoderava d’ell quan s’apropava a certa gent. Així que instintivament, lliurava una flor del ram que comprava cada dia en sortir de casa. Aquest dimecres, en Manel va assistir al funeral d’un senyor gran. La cerimònia avançava tranquil·la, fins que un dels assistents va dir que feia olor de fum. El mossèn els hi va dir que es dirigissin a la sortida, però abans que pogués acabar de parlar, ja naixien les primeres flames. El caos va inundar l’església i els presents cada cop estaven més desesperats. El foc creixia amb violència i en Manel començava a sentir falta d’oxigen. Ràpidament, tot es va tornar negre i va caure a terra inconscient. Abans de desmaiar-se, va recordar que una vegada la seva dona li havia dit que li agradava asseure’s a la vora de la llar de foc i veure els dibuixos que creaven les flames.

136 Es va despertar i va observar el seu entorn. Va tardar uns segons a recordar l’incendi en el funeral. Li feia mal el cap i tot el cos. Es va mirar els braços, els tenia tots embenats. De sobte, la porta es va obrir i va entrar una jove vestida amb bata blanca. - Bon dia, sóc l’Emma Isant, la seva metgessa. El mossèn Josep Maria creu que l’ha reconegut. Diu que és possible que hagi anat a molts dels seus funerals. Ha estat ell qui durant l’incendi ha notat la seva absència i ha avisat als bombers. Ells creuen que ha estat un accident provocat per una espelma que deu haver caigut sobre la fusta de la sala de vetlla. Em podria dir el seu nom? - Manel Roca. - Molt bé, Manel. Li he de dir que ha patit ferides greus; les cremades ocupen gran part de la seva pell. Vol que avisi a algun familiar? Les persones que estaven en el funeral es troben bé, però cap l’ha reconegut. - No, no cal, no pateixi. La doctora va seguir parlant, però en Manel ja no l’escoltava. De nou va notar aquella intuïció respecte a l’Emma. Ell va sentir que l’havia d’avisar com fos. Creia que tenia una obligació a la vida i era evitar que la gent cometés el mateix error que ell. - Senyora Isant, no em pregunti com, però sé del cert que una persona propera a vostè es morirà en breu. Sé que si no s’acomiada d’ella, se’n penedirà tota la vida. La dona s’havia quedat sense paraules. Estava dubtant si obrir la porta i marxar corrents o enfrontar-se a aquell home. Qui era aquell misteriós personatge? No el coneixia de res i la inquietava. Qui havia de morir aviat? Tenia un pressentiment... Finalment, va sortir al passadís i va optar per fer una trucada. - Hola? - Hola pare, sóc l’Emma. Et trobes bé? - Emma! Feia molt temps que no em parlaves. Per què m’ho preguntes? - M’acabo d’assabentar. - va mentir impacient. - Li vaig dir a la teva mare que no et digués res. Volia fer-ho jo mateix, però dir-te que tinc un càncer de pàncrees no és fàcil. L’Emma s’havia quedat muda. Aquell home abominable que havia abusat d’ella de petita i amb qui feia anys que no parlava s’estava morint. Necessitava temps per pensar. - Ho sento, he de marxar. Ja parlarem. Adéu - i va penjar sense esperar

resposta. Va tornar a dins de l’habitació i no va poder evitar preguntar-li a en Manel com ho havia sabut. Ell, que intuïa la seva pròpia mort, li va respondre: - Fa anys la meva dona va morir. Jo en aquell temps anava ebri. M’emborratxava nit rere nit com si no m’importés res ni ningú. Quan em van dir que havia tingut un accident de cotxe i que estava en estat greu, no vaig saber gestionar-ho; vaig seguir bevent i no vaig anar a veure-la al hospital. Ni tan sols vaig acostar-me al seu funeral. Mai m’he perdonat no haver estat al seu costat i no haver-me acomiadat d’ella. Des de llavors, assisteixo a tots els enterraments que puc intentant que el sentiment de culpa desaparegui. A vegades, quan m’apropo a la gent, tinc una sensació que no puc descriure amb paraules: d’alguna manera sé que estan a punt de perdre algú estimat i vull que s’acomiadin abans no sigui massa tard. Els lliuro una rosa blava, que era la preferida de la meva dona, amb l’esperança que l’ofereixin en vida. I així, en una darrera alenada, en Manel va desitjar que aquella metgessa no visqués amb la pena que havia viscut ell. Mai ho sabria del cert… En tot cas, ell marxava confiant que havia saldat el seu deute.