“Una flor per un comiat” Júlia Martín i Mateu / 3r d’ESO LLENGUA CATALANA_2N PREMI Les males llengües diuen que estava obsessionat amb la mort. Ell acudia a tots els funerals que podia encara que no conegués al difunt. L’aparició d’una rosa blava. Una al coixí d’un llit d’un hospital. Una al neteja parabrises d’un cotxe. Una a la cistella de la compra. Una al diari que arriba al matí. Persones que no saben que la mort els ronda i en veure la flor senten una profunda tristor. En Manel tenia uns quaranta anys i era vidu. Era un home de poques paraules, discret, taciturn i reservat. Assistia a funerals tot i no conèixer a la persona que havia mort ni als seus familiars. Durant la cerimònia, els discursos i els plors, ningú se n’adonava de la seva presència. A vegades, fins i tot s’apropava a la gent més afectada i els hi donava el condol. Els hi deia que lamentava la seva pèrdua, i que els acompanyava en el sentiment. I així, tal com havia aparegut, s’esfumava abans que ningú es preguntés qui era. Normalment, acudia a la mateixa església, però ni Déu sap per què; potser perquè li quedava prop de casa, potser perquè era agradable i acollidora. Per altra banda, en Manel tenia un do estrany: percebia quan algú tenia un conegut que estava a la línia fina entre la vida i la mort. No sabia com explicar-ho, però una intuïció s’apoderava d’ell quan s’apropava a certa gent. Així que instintivament, lliurava una flor del ram que comprava cada dia en sortir de casa. Aquest dimecres, en Manel va assistir al funeral d’un senyor gran. La cerimònia avançava tranquil·la, fins que un dels assistents va dir que feia olor de fum. El mossèn els hi va dir que es dirigissin a la sortida, però abans que pogués acabar de parlar, ja naixien les primeres flames. El caos va inundar l’església i els presents cada cop estaven més desesperats. El foc creixia amb violència i en Manel començava a sentir falta d’oxigen. Ràpidament, tot es va tornar negre i va caure a terra inconscient. Abans de desmaiar-se, va recordar que una vegada la seva dona li havia dit que li agradava asseure’s a la vora de la llar de foc i veure els dibuixos que creaven les flames.
135
