3r d’ESO “El 3 de juliol” Berta Janer i Macias

138 “El 3 de juliol” Berta Janer i Macias / 3r d’ESO

LLENGUA CATALANA_3R PREMI EXAEQUO

Riiing… Són les vuit del matí. Com cada dia, obro la finestra, miro el temps que fa, i em vesteixo per anar a comprar el pa. Corrents baixo les escales de fusta atrotinades i em dirigeixo cap a la porta d’entrada. Com sempre, al sofà, m’hi trobo la meva germana Liliah estirada que no aixeca la vista de la pantalleta del seu mòbil nou. - Bon dia Liliah! – li he dit, i com ja em podia imaginar, no he rebut cap resposta de part seva. He obert la porta de casa, he agafat el meu moneder de color blanc amb uns dinosaures brodats de color blau i me n’he anat cap a la plaça del Mercat. Allà està ple de botigues, de fet, cada dimecres a les deu fan mercat, i la plaça guanya molta vida. Jo sempre faig el mateix, vaig a buscar una barra de pa al forn, m’assec uns dos minutets al banc que hi ha a davant de la font i contemplo com el poble va agafant vida: els ocellets comencen a cantar, la gent va obrint les persianes de les cases, i el campanar comença a tocar les nou. M’aixeco corrents del banc, saludo a la senyora Maria que ja està al balcó estenent la roba, i ella amb un somriure comprensiu em diu adéu amb la mà. En tres minuts ja estic plantat a davant de casa, obro la porta amb la clau, i torno a aterrar a la vida que m’ha tocat viure. Mira que cada dia és el mateix, de casa al forn, del forn al banc de davant de la font, i de la font cap a casa, passant per casa la senyora Maria, però sempre quan arribo a casa i obro la porta tinc la mateixa sensació. Aquella sensació de buidor, de tristesa, de ja no poder més amb la meva ànima… El meu poble és pura alegria, s’hi veuen nens rient, perseguint-se, jugant; insectes i ocellets que van de fanal en fanal volant, i també s’hi oloren les diferents aromes de les flors, de les verdures i de les fruites. El meu poble sempre m’ha transmès il·lusió, felicitat, amor, calidesa, tot el contrari que casa meva. Casa meva és fosca, depriment i angoixant. En veure la teulada mig destrossada, el jardí ple de males herbes, les parets amb esquerdes, la casa tota desordenada, els plats per rentar de ja fa una setmana, les finestres plenes de ditades, un piló de roba bruta acumulada a davant

de la rentadora… se m’encongeix el cor, sento dolor en veure en què ens hem convertit, i com tot ha pogut anar tan ràpid. Des que havia passat tot, el pare està fet pols. Fa dies, setmanes, mesos que està estirat al llit, sense moure’s. Va demanar la baixa a la feina ara farà uns tres mesos i aquests dies se’ls ha passat menjant marranades i dormint al seu llit mentre va canviant el canal de la tele. Només s’aixeca per si ha d’anar al lavabo que està a sis passos del llit, i després torna a estirar-se. Ni es dutxa, ni va a comprar, ni surt de casa, ni ens dirigeix la paraula gairebé. És com si hagués perdut el meu pare, com si me l’haguessin canviat. La meva germana encara està pitjor, es passa el dia fora de casa amb els seus amics i amigues com si nosaltres fóssim desconeguts, i ells la seva nova família. Abans sempre jugàvem junts, ens explicàvem les coses… Qui ho havia de dir que fins i tot trobo a faltar quan ens barallàvem fins a gairebé matar-nos. La diferència era que abans em parlava, ara ni em dirigeix la paraula, i si obre la boca és per dir-me alguna cosa de l’estil: que callis, que no m’importa, sí...sí... el que tu diguis… Sabeu aquelles típiques famílies perfectes dels anuncis, que riuen, que parlen, que juguen junts, que fan vida de família? Aquesta era la meva família. Ens agradava sopar junts, explicar-nos com ens havia anat el dia, buscar activitats per fer conjuntament el cap de setmana… És un divendres nuvolós i fosc. A les tres del migdia arribo a casa i el pare no hi és. Al cap de cinc minuts entra la Liliah a casa amb el mòbil a la mà i rient com una pàmfila. M’il·lusiono pensant que per fi el pare ha sortit de casa i ha anat a donar un volt. Començo a fer el dinar amb l’ajuda de la Liliah, arròs amb un ou ferrat. Després de dinar, m’estiro a fer la migdiada de cansat que estic. Toquen les sis. Sense adonar-me’n he dormit dues hores. Em desperto i m’adono que el pare encara no ha tornat. Toquen les set, les vuit, les nou i el pare no apareix. Estic preocupat. I si li ha passat alguna cosa? O i si s’ha perdut? Li proposo a Llilah que sortim a buscar-lo. No sembla que tingui moltes ganes d’anar-hi, però en veure’m tan preocupat s’abriga i sortim de casa, és mitjanit. Estem dues hores buscant-lo per tot el poble, amunt i avall, però no el trobem per enlloc. Ja no sabem què més fer, fins i tot hem entrat al cementiri per a veure si estava allà, però no hi ha manera. Desesperats, anem a casa la Maria per veure si ens pot ajudar, o si sap o ha vist alguna cosa més. Piquem el timbre inquiets i de seguida la Maria ens ve a obrir la porta estranyada pensant qui podia ser a aquelles hores. Ens fa

140 passar i després d’explicar-li-ho tot amb detalls mentre ens escalfa les sobres del seu sopar, ens escolta. Aquella nit la dormim allà. Em desperto de cop i volta pels cops a la porta. Miro el rellotge, són les vuit i, molt adormit obro la porta intrigat per saber qui pot ser. Hi ha dos policies esperant: - Hola, bon dia, venim a buscar a l’Èric Martínez i a la Lliliah Martínez perquè vinguin a declarar. – Ens mirem tots dos desconcertats, i se’ns emporten a comissaria. En arribar a la comissaria, ens indiquen que ens esperem a la sala, que ara ens avisaran. Per sorpresa de tots dos, a la sala de davant nostra hi ha la porta ajustada, i de reüll podem entreveure un home amb el cap avall i emmanillat de mans i peus. Tinc un mal pressentiment que envaeix tot el meu cos. Poc temps després, ja ens criden i ens fan passar a una sala molt petita tapada per tot arreu amb unes cortines de color negre, que eviten que ningú de l’exterior pugui veure l’interior de la sala. Una mica atemorits, la meva germana i jo, ens asseiem a dues cadires preparades, a davant del cap de la comissaria. - Perdoneu que us hàgim avisat així, de cop i volta, però hem descobert un fet greu que podria canviar-vos la vida per sempre i creiem que ho heu de saber el més ràpid possible, per això ens heu d’ajudar i ser en tot moment sincers i honestos, ja que som conscients que no serà fàcil per vosaltres sentir això. – després d’aquestes paraules del comissari he començat a sentir com se’m removia l’estómac. - De què està parlant senyor comissari? – diu la Liliah que està igual o més espantada que jo. El comissari, que se’l veu afectat, mira el cap de policia i es disposa a dir-nos allò tan misteriós que hem de saber: - Hem trobat l’arma homicida a casa vostra, a l’armari del vostre pare. - Cooom? Però si… l’arma havia estat destruïda segons vosaltres – hem exclamat els dos en sentir el que acabava de dir el comissari. - Això ens pensàvem fins que un dia que vam venir a fer un registre a casa vostra la vàrem trobar amagada entremig de la roba. – En sentir aquestes paraules no em podia creure que tot el que havia dit el comissari fos veritat, no m’entrava al cap, no podia ser, era impossible. Adolorits, morts de ràbia i amb unes ganes boges de plorar ens tornen a acompanyar a aquella sala d’espera un altre cop i ens informen que la Maria està de camí per venir-nos a buscar. Em sorprèn molt veure que la porta del davant nostra, la que ja havíem vist abans, està un pèl més oberta. De dins se senten uns plors. Em recorden algú, però no sé

qui. Miro la meva germana i decideixo treure el cap per allà per saber què està passant. Veig l’home d’abans, lligat de mans i peus i amb el cap mirant avall. Una mica atemorit decideixo dir-li alguna cosa per saber si necessita ajuda: - Emm, perdona… Que et passa alguna cosa? Necessites ajuda? – de cop i volta l’home aixeca la mirada i em mira. Sento que se’m bloqueja el cos a poc a poc. Aquell home amb més barba del compte, encara que estigués detingut a la comissaria i estigués fet pols, sé qui és. És el meu pare. L’home que com ens havia informat la policia, era qui havia matat la meva mare. - Com has pogut fer això? Com vas ser capaç? – no em puc sentir pitjor. El meu pare, el meu propi pare. L’home que s’ha passat tres mesos tancat a l’habitació dissimulant i semblava trist per la mort de la meva mare, és en realitat l’assassí.

Avui, dia 3 de juliol del 2015, faig deu anys. Porto un any desitjant i imaginant-me aquest dia. Avui, a casa meva no només celebrem el meu aniversari sinó que també celebrem que el meu pare al cap de cinc anys molt durs sembla que ha aconseguit superar el seu trastorn mental. Ara sí que podem deixar enrere una etapa molt dolorosa, i puc dir als meus amics de l’escola que avui, per primer cop, em vindran a buscar el meu pare, la meva mare i la meva germana a l’escola, que ens n’anirem a berenar junts i que anirem a dormir a casa nostra tots quatre junts. Riiing! Sona el timbre. És l’hora de sortir de l’escola. Corro a posar totes les coses a la maleta i surto esperitat per la porta, esperant veure la meva família amb un somriure a la boca, preparats per recollir-me i anar a comprar berenar. M’estranya veure tanta gent acumulada a la sortida de l’escola. Semblen estar en xoc, espantats, petrificats. Sento una ambulància i policies arribar. Intento agafar lloc entre la gent per saber què ha passat, i trobar a la meva família. El terra està ple de sang, i els policies estan intentant reorganitzar a la gent fent-la fora. Tothom diu que es tracta d’un assassinat i que els policies no troben l’arma homicida. Intento buscar els meus pares per refugiar-m’hi, però no els veig. On paren? De cop i volta veig el meu pare i la meva germana pujant a l’ambulància. On van? I la mare on és? No sé què fer. Just en aquest moment la Maria, la millor amiga de la meva mare, m’agafa i em porta a casa. Allà m’explica què ha passat. Es veu que de sobte ha

142 aparegut un cos al mig del pati de l’escola, ple de sang. La Maria que treballa de cap de departament a l’escola en veure aquell espectacle des de la finestra hi ha anat corrents, i en adonar-se de que es tractava de la meva mare, de la seva millor amiga, ha trucat a una ambulància plorant desconsoladament. En aquest moment només tinc ganes de trobar qui ha fet mal a la meva mare, qui ha sigut el monstre que ha esguerrat el dia que fa tant de temps que esperava, el dia que se suposava que havia de ser el més feliç de la meva vida. Han arribat el meu pare i la meva germana de l’hospital. La meva germana no para de plorar, se la veu destrossada. I el meu pare es veu que està molt afectat. Encara tinc esperances de sentir: la mare es recuperarà! En veure les cares que tenien, la Maria s’ha posat a plorar. Al cap de dos minuts amb un silenci incòmode, el pare ha pogut dir: - No ha sobreviscut. És morta.