6è A “Éssers marins” Gal·la Martínez i Vinyeta

86 “Éssers marins”

Gal·la Martínez i Vinyeta / 6è A LLENGUA CATALANA_PROSA_ACCÈSSIT

Voleu una història d’una nena que va a l’escola cada dia i us explica com li passen les hores?¿Sí? Doncs no llegiu aquest conte i llegiu-ne un altre. Explicaré una història de tres éssers vells. ¿Que què? Que no el voleu llegir? Sereu pesats! Bé, no patiu, que ja la canvio una mica. I, per cert, aquest llibre és impermeable? Perquè marxem al fons del mar, estimats lectors…

Era una tarda i en Lied, el pop, la Martin, l’estrella, i la Rut, la gamba, estaven prenent unes algues refinades amb sal de la més bona qualitat quan van veure una ombra per la finestra. De sobte en Globo va aparèixer tot deixant un paquet gros al moble i tancant la porta. Tots ens vam preguntar què devia ser, fins que la Martin va decidir que havíem d’obrir-lo.

En Lied va obrir el paquet i van veure que era un quadre en què sortien tots ells feia trenta anys, el dia que van salvar el poble de la temible barca. En Lied es va estarrufar amb totes les seves potes al sofà i la Martin també, mentre que la Rut es col·locava ben bé a la seva butaqueta. De cop, en Lied va començar a rememorar la història que havien viscut:

-Era una nit d’estiu i nosaltres érem joves. Vam anar a una festa d’aquelles de joves amb molta música, molts éssers, beguda...

-Beguda? -exclama la Rut-. Com que begudes? No te n’assabentes, Lied, que es nota que has anat algun cop a la superfície, que a dins el mar no n’hi ha, de begudes! -va continuar la Rut.

En Lied va pensar que tot i ser la nit, allò estava molt fosc i la Martin va mirar amunt i va veure una barca. La son no ens feia veure el perill, així que ens en vam anar a casa. I just quan ja havíem entrat i jo tancava la porta, ens vam fixar que en Lied no hi era.

Una de les seves vuit potes es va quedar enredada a la xarxa que havia tirat la barca. Anava cridant, però se l’anaven emportant amunt. Per sort, la Martin i la Rut el van veure, li van desenredar la pota i van anar cap a casa.

L’endemà tota mena d’éssers corrien desesperats per allà. A la nit una “xarxa” havia arrancat algunes cases. En Lied va pujar a la superfície a veure què passava. Va treure el cap per una roca i… puah! No es podia veure res de res! Tot era fum! Es va apropar al moll amb cautela i va sentir una conversa.

-Tu, nano! -va dir una veu greu-. Ahir només vaig pescar terra remoguda. -De debò? -va dir una altra veu-. Doncs haurem d’anar més lluny, perquè el peix d’aquí a la vora ens l’hem fotut.

No s’ho podia creure… Per què eren tan odiosos, els de la superfície? Abans eren bona gent, que es bevia suc de llimona i gelats de tots els gustos. Eren molt interessants d’observar. Ho havia de dir als altres. Mentre anava baixant, en Lied anava entristint-se pensant en què s’havien tornat els humans. Havien d’acabar amb allò i no tornar a pujar mai més.

Quan els ho va explicar van quedar parats. Molt parats. Havíen de pensar alguna cosa. I en Lied va pensar un pla: havia de pujar a la superfície amb una corda, i quan arribés la barca, els peixos globus amb les punxes i els dofins amb l’aleta havien d’estripar la barca. Després havien d’agafar els humans, i amb l’ajuda dels taurons i els pops havien de transportar-los a l’illa Roca. L’illa Roca era una illa normal, amb arbres fruiters, peixos al riu i aigua dolça. Havia de sortir perfecte.

La Martin va continuar explicant que quan va arribar el dia i encara era fosc (l’hora dels pescadors), en Lied se’n va anar amb una corda a una roca gran. Els eriçons de mar, els peixos globus i els dofins ja estaven preparats. Els taurons i els pops, també. Quan en Lied va estibar la corda els eriçons, els globus i els dofins van pujar. I van començar a estripar, però el que no sabien era que la barca era de plàstic dur. Ostres! No hi havien caigut! Però d’allà sota (ningú no sap per què) en van sortir els narvals i els peixos espasa. I amb les seves llances frontals

88 van foradar la barca. I la barca es va enfonsar. Els taurons i els dofins van portar els inútils pescadors a l’illa Roca. Al cap de dos dies, tot el poble ens va fer una gran festa. Perquè la barca, era vençuda.

Doncs, mireu, em sembla que la funció impermeable d’aquest llibre ja s’ha acabat. Ehem… us voleu acomiadar? Perquè ja porto una estona escrivint i us juro que la mà em fa un mal… Suposo que als lectors els acaba fent mal la vista. Doncs… adéu! Fins a la pròxima!