3r d’ESO “Llenç blanc” Sara Drissi i Autet

132 "Llenç blanc" Sara Drissi i Autet / 3r d'ESO

LLENGUA CATALANA_PRIMER PREMI

Tots tenim una afició. Quelcom amb el que gaudim, que ens allibera. Poden ser estranyes i difícils d’entendre per a la resta però, al cap i a la fi, és el que ens agrada. N’hi ha que col·leccionen coses, d’altres fan esports, d’altres són músics... És aquella mena d’interruptor que ens activa i ens inspira.

Jo pinto. M’apassiona. Són al·lucinants els descobriments que puc fer, cada pinzellada és una nova possibilitat… Els meus ulls s’il·luminen quan invento una nova barreja, un nou color, un nou efecte, una nova textura. Fins i tot sento que el cor em batega més de pressa.

La pintura és per expressar el que interiorment sentim. Si en algun moment estic trist, encara que prefereixo no mostrar-ho, els meus quadres es tornen depressius, obscurs i de vegades fins a macabres... Puc pintar coses veritablement aterridores. Tot i així, sempre intento crear coses belles i harmonioses, que desprenguin vida i alegria. Així cada vegada que torni a veure la meva creació estaré rebent la seva influència i el sentiment que pretenia escampar a través del llenç.

Tinc un neguit creixent perquè s’aproxima la data de la meva exposició. Porto unes setmanes intenses sense parar d’anar al taller, on em miro i em remiro els quadres. El lloc on pinto m’identifica més que casa meva. És on puc ser veritablement jo mateix. On em ve la inspiració. Està situat al vell mig d’un bosc, no gaire lluny de la ciutat. Això fa que pugui concentrar-me més que mai. Tinc com una mena de rutina a seguir just abans de pintar. Tanco els ulls per veure el meu voltant. Primer, tot és negre. Per uns instants intento deixar la ment en blanc però no puc, estic cansat i abatut. Necessito abandonar les cabòries, estar uns instants sense pensaments al cap. Vull aïllar-me de mi mateix, de tot el que soc, he estat o seré. De tot.

Després de tancar els ulls, analitzo mentalment on em trobo. Transporto la ment. Escolto el silenci del bosc. El rajar de les fonts perdudes.

Les abelles al peu de les orquídies. L’oculta melodia, les veus dels misteris. Músiques celestes penetren les meves orelles i ressonen dins el meu cap lleument, calmant-me les inquietuds. De vegades cau la tarda i m’hi quedo fins més tard. Llavors el paisatge és encara més impressionant. Es veu l’edifici del geriàtric i de mica en mica es van encenent els llums. La foscor sembra l’espai, engalanada d’estrelles brillants. El fullatge del vent, escortat per la remor dels arbres, s’intensifica i omple tots els racons enigmàtics, fins a trenc d’alba. I és en aquest precís moment, quan em sento part d’aquesta infinitud d’elements, que apareix la inspiració. La musa de l’art em començar a cantar. Els ocells guarden silenci i la natura emmudeix. I jo em poso mans a la obra.

Sentir com el pinzell arrossega la pintura, tant de bo ben cremosa, i veure com màgicament es forma un nou color són sensacions que no tothom comprèn. Considero la pintura com una excel·lent teràpia antiestrès. És molt alliberadora perquè el què tinc al cap he d’abocar-ho ràpid a la tela. M’allibero d’allò que no sé dir amb paraules, d’allò que em fa ser qui soc, però sovint oculto. Pintar també requereix mètode. El meu consisteix senzillament en estar sol. Aprenc d’aquesta solitud, la visc amb tota plenitud. Gaudint de la soledat, després serà molt més fàcil gaudir també de la companyia.

Havíem acordat amb el meu marxant que arribaria a la sala d’exposició una hora més tard que els convidats i que atendria directament als mitjans de comunicació. Així doncs, en entrar em vaig dirigir al podi, on ja tenia nerviosos tot de periodistes per crivellar-me a preguntes: —Ens ha sorprès! L’essència dels seus quadres ha canviat radicalment. Abans pintava amb gran varietat de colors, n’utilitzava moltes games. Ara tenim davant nostre tot d’obres on predomina el blanc, amb petits matisos de tonalitats grisenques. Ens podria explicar a què es deu aquesta transformació? No va haver-hi resposta.

A la cambra 233 de la residència el temps passava a poc a poc. Era un espai petit però representava un gran univers buit de respostes. Un espai blanc que s’omplia simplement amb el somriure innocent de la mare. El pintor solia anar-hi cada dia quan sortia del taller, travessava el bosc de fulles i s’endinsava al bosc d’habitacions. El silenci

134 era present als dos llocs però amb un matís diferent que només el percep aquell qui està acostumat a passejar-hi. En creuar la porta de l’habitació sempre es produïa una mateixa rutina: la mare li somreia i li demanava amb aquells ulls transparents: i vostè qui és, jove? Una simple pregunta que s’havia repetit mil vegades, però cada cop que la sentia destrossava al pobre pintor. Ell estava abatut, fatigat, ja no podia més. Tenia tants pensaments al cap... Per primera vegada va deixar la ment en blanc.