132
"Llenç blanc" Sara Drissi i Autet / 3r d'ESO LLENGUA CATALANA_PRIMER PREMI Tots tenim una afició. Quelcom amb el que gaudim, que ens allibera. Poden ser estranyes i difícils d’entendre per a la resta però, al cap i a la fi, és el que ens agrada. N’hi ha que col·leccionen coses, d’altres fan esports, d’altres són músics... És aquella mena d’interruptor que ens activa i ens inspira. Jo pinto. M’apassiona. Són al·lucinants els descobriments que puc fer, cada pinzellada és una nova possibilitat… Els meus ulls s’il·luminen quan invento una nova barreja, un nou color, un nou efecte, una nova textura. Fins i tot sento que el cor em batega més de pressa. La pintura és per expressar el que interiorment sentim. Si en algun moment estic trist, encara que prefereixo no mostrar-ho, els meus quadres es tornen depressius, obscurs i de vegades fins a macabres... Puc pintar coses veritablement aterridores. Tot i així, sempre intento crear coses belles i harmonioses, que desprenguin vida i alegria. Així cada vegada que torni a veure la meva creació estaré rebent la seva influència i el sentiment que pretenia escampar a través del llenç. Tinc un neguit creixent perquè s’aproxima la data de la meva exposició. Porto unes setmanes intenses sense parar d’anar al taller, on em miro i em remiro els quadres. El lloc on pinto m’identifica més que casa meva. És on puc ser veritablement jo mateix. On em ve la inspiració. Està situat al vell mig d’un bosc, no gaire lluny de la ciutat. Això fa que pugui concentrar-me més que mai. Tinc com una mena de rutina a seguir just abans de pintar. Tanco els ulls per veure el meu voltant. Primer, tot és negre. Per uns instants intento deixar la ment en blanc però no puc, estic cansat i abatut. Necessito abandonar les cabòries, estar uns instants sense pensaments al cap. Vull aïllar-me de mi mateix, de tot el que soc, he estat o seré. De tot. Després de tancar els ulls, analitzo mentalment on em trobo. Transporto la ment. Escolto el silenci del bosc. El rajar de les fonts perdudes.
