2n de Batxillerat “Envoltada de xiprers” Ariadna Montecino i Brull

210 “Envoltada de xiprers” Ariadna Montecino i Brull / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_PROSA_ACCÈSSIT

22 d’abril de 2022. Cel rogent, pluja o vent, diuen. Tot i això, els xiprers que ens envoltaven romanien completament immòbils i serens, tot presenciant l’atmosfera subsistent de melancolia. El cel pintat amb colors càlids i vibrants contrastava amb la indumentària negra de la vintena d’individus congregats en cercle, aprensius, que observaven el pas del temps que, per un d’ells, ja havia cessat. La làpida de marbre blanc duia gravat amb lletra la seva passada presència que un dia havia omplert tots aquells cors avui deserts.

Evidenciar aquelles cares de dolència, de commoció pura, no era fàcil, i encara menys sabent que dies abans només eren plenes de felicitat. Alguns abraçats, d’altres traient llàgrimes recolzats a una espatlla de suport. Podia ser que les gotes negres de màscara de pestanyes que acolorien els rostres femenins no fossin més que una façana, però semblaven genuïns. De fet, els més enigmàtics eren aquells qui, sense emoció, contemplaven les circumstàncies sense murmurar un sol mot. La força interna que els farcia era veritablement admirable.

I jo, plenament desconcertada, contemplava aquell panorama desolador que tan incòmoda em posava. Després de tants enterraments seguia sense assimilar que una ànima s’esvaís i no hi pogués fer res. Malgrat l’amargor que em comprimia el cor, aquest cop era diferent. La sensació que m’aclaparava no era per res del món familiar. Notava com si el que en una ocasió havia estat el meu cos, ara ja no ho era. Ni hi era.

I és que, aquella robusta fusta de cirerer que em privava de la llum del sol no s’obriria mai més, sotmetent-me així a ésser un manyoc de partícules que tard o d’hora s’acabarien volatilitzant del planeta, juntament amb la consciència d’aquelles persones vestides de negre que havien fet de la meva curta vida quelcom memorable.