2n de Batxillerat “A l’horitzó hi neix més que una illa” Carla Pérez i Brichs

204 “A l’horitzó hi neix més que una illa” Carla Pérez i Brichs / 2n de Batxillerat

LLENGUA CATALANA_PROSA_1R PREMI

La brisa li alçava el rostre, però només discernia l’horitzó. Els rajos del sol començaven a turmentar de manera imminent la seva pell, tan delicada com ella mateixa. Petits esquitxos d’aigua li fregaven els ulls, com petits brins d’esperança, però el trontoll de la barca era indefugible. Havia esgotat tots els esforços que li quedaven i, tot i saber que el camí que restava era llarg i feixuc, no sentia tenir forces per seguir-lo lluitant. Però ho feia. No sabia per què, però no acabava de desistir, malgrat que les pluges del camí la fessin perillar enmig d’aquell immens, desconegut, frívol oceà.

A vegades, en nits en què la maror era més calmada s’asseia a la popa a contemplar el cel estrellat. La lluna li il·luminava el rostre i cantava per aquella ànima perduda el que necessitava escoltar. En aquell petit aixopluc de la vida se sentia, com a mínim, part d’alguna cosa, d’una simfonia. Un conjunt de notes que, en forma de melodia, la feien sospirar, alliberada, llavors, d’aquell pou sense sortida. Moltes vegades, sota la tonada clàssica de l’òcul lluminós i el passar de les onades, pensava que, dins seu, el món s’havia aturat, com si un petit engranatge deixés de girar i el seu mecanisme no es mogués, s’estanqués per sempre. Com si aquella petita barqueta en què es trobava es convertís en un vaixell de paper desfet al cap de poques hores en un got d’aigua.

I sent partícip d’aquell món que semblava ser sense retorn, el despertar del dia xocava amb ella de nou i la sacsejava fins a fer-la caure a l’aigua. Amb una mica de sort, retornava i estossegava sense remei glopades de sal marina. Tornava a alçar el cap, per veure si hi havia sort, però tot seguia com sempre. Tot donava voltes dia rere dia, i no deixava de sentir un desencaix i una incertesa constant. Ja creia que tothom en aquesta vida té un costat fosc, obscur, ennegrit, ben bé com un mot sota una taca de tinta; però era conscient que el que la preocupava no era una reflexió passatgera, ben bé com el viatge que experimentava en

aquell bot desconcertat. D’aquesta manera s’adonava que, el que per molts havia estat un petit tall d’incertesa, es convertia en un missatge indesxifrable. Incomptables preguntes i cap resposta.

Enmig d’aquelles amargues, però belles, reflexions xiulava a les seves orelles el crit d’algun ocell que la voleiava just per sobre. En van passar un parell o tres, de grups, aquella tarda, més del que era habitual. Un darrere l’altre xisclaven cada cop més i li van captar, d’aquesta manera, l’atenció amb facilitat. Volaven amb autodeterminació, segurs d’ells mateixos, rere un camí determinat. Transmetien un doll d’energia inexpressable.

Va ser en aquell precís instant que tot li va passar per davant dels ulls, prou oberts per dissimular el cansament dels últims dies. La brisa, els raigs del sol, els esquitxos d’aigua, els cants de la lluna i les caigudes infortunes, tot com una pel·lícula en rotlle davant seu. Sentia que s’havia despertat per fi d’aquell llarg insomni i es va llançar a la mar. I el cert és que no veia cap illa; per una vegada a la vida s’havia trobat i amb això no necessitava res més.