Sant Jordi 2009. Quan els núvols són de vellut by Publicacions Col·legi Sant Miquel dels Sants. Vic

QUAN ELS NÚVOLS SÓN DE VELLUT. MONT BAEL. SANT JORDI 2009 Han col.laborat en la selecció de textos i d’il.lustracions gràfiques: Per les etapes d’infantil i primària: En representació dels pares i mares: Laia Grifell i Trullà, Rosa Mª Molist i Codinachs, Olga Oslé i Roig, Anna Romeu i Puig. En representació del professorat: Montse Cosntansó i Farré, Marta del Castillo i Bou, Roser Grifell i Trullà, Lluís Montoliu i Viñeta. Correcció dels textos de primària: Montse Constansó i Farré, Lluís Montoliu i Viñeta. Per les etapes d’educació secundària i batxillerat: Dels textos catalans: Ceci Bertran i Cuní, Sílvia Caballeria i Ferrer, Mª Carme Codina i Contijoch, Serafí Curriu i Boixader, Albert Espona i Arumí, Marcel Farran i Morenilla, Vanesa Ferreres i Vergés, Josep Fornols i Puigoriol, Anna Ibàñez i Mir, Isabel Jordà i Font. Dels textos anglesos: Anna Ibàñez i Mir, David Romeu i Tenas, Francesc Sallés i Pla, Mònica Vallín i Blanco. Dels textos francesos: Ceci Bertran i Cuní, Anna Ibàñez i Mir. Dels textos alemanys: Astrid Dedisch i Prat. De les il.lustracions gràfiques i les fotografies: Sílvia Caballeria i Ferrer, Mª Carme Codina i Contijoch, Mireia Puntí i Carné, Martí Riera i Casas. Del disseny de la portada: Judit Serrallonga i Capdevila Maquetació i impressió: Artyplan, S.A. Quan els núvols són de vellut. Mont Bael. Sant Jordi 2009 DIPÒSIT LEGAL: B-18.148-2009 ISBN: Publicacions del col.legi Sant Miquel, C/ Manlleu s/n 08500 Vic, 93 886 12 44. Abril 2009. Rda. Camprodon, 2 08500 Vic. 93 886 05 95.

www.santmiqueldelssants.cat

ÍNDEX

Índex ............................................................ p. 5

Presentació................................................... p. 6

Educació Infantil........................................... p. 8

Educació Primària........................................ p. 17

Educació Secundària.................................... p. 41

Batxillerat...................................................... p. 97

EN RECORD DE Mª ÀNGELS ANGLADA Fa 10 anys ens deixava Mª Àngels Anglada (1930-1999), escriptora vigatana que va excel.lir en l’art de la paraula. Delicada, subtil, compromesa, enamorada del món clàssic a qui va dedicar la seva professió com a filòloga i amant entusiasta de la música, Anglada és un perfecte exponent de l’autor literari que mima la seva obra, la perfecciona i l’arrodoneix fins que la creu polida, sublim en la pulcritud, concisa en el raonament. Treballadora impenitent de la paraula, la seva obra, deu anys després de la seva mort, és més moderna i més intensa que mai. Els temes que ella va desgranar en els seus poemes, novel.les, contes i assaigs, com la llengua, la memòria, el compromís, el paisatge, l’art i la música són rabiosament i, de vegades, dolorosament actuals.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Anglada va ser, sobretot, poeta. Tota la seva obra té l’encant del ritme i la música, la bellesa de la frase ben construïda i el do de la síntesi. Les paraules encadenen imatges i, aquestes, sentiments, sensacions i conceptes. Ella és capaç de copsar la voluntat poètica de la natura i descobreix la poesia fins i tot en el cant del rossinyol. Diu així en el poema “Aprenentatge” Rossinyol, petit poeta potser sense adonar-me’n, de tu he après aquests silencis llargs mentre bat tan de ple el sol de la vida. Potser, sense adonar-me’n, això he après de la teva paciència emboscada entre branques fulloses: l’espera d’una fràgil quietud on els mots troben el seu fil de plata -el germà fosc del teu cant resplendent.

Música i poesia s’uneixen en la seva producció, com els mots que “troben el seu fil de plata”. En homenatge a aquesta autora, de qui tenim l’honor de dir que fou, durant només un curs, alumna del nostre col.legi, escrivim les ratlles que obren aquest any els premis de la nostra escola. 6

Presentació

També ella va començar a escriure de molt nena. Feia versos, i més endavant van venir els contes i les novel.les. La pulsió de l’escriptura agafa de valent al que porta aquesta passió a la sang. Així es comença. Molts dels nostres alumnes descobreixen la catarsi que suposa escriure en el temps dedicat a la composició; i més tard, la complaença de veure la seva obra seleccionada o bé premiada els omple d’una satisfacció diferent a la que experimenten en altres terrenys de la seva existència. Ells i elles són capaços, com Mª Àngels Anglada, de deixar-se emportar per les coses petites de la vida, que els desvetlla els més profunds sentiments que transmeten en paraules.

Tornem a recordar les paraules de Mª Àngels Anglada. En la novel.la El violí d’Auschtiwz, que ha servit d’inspiració literària als alumnes de 4rt de SO, l’autora fa acabar el llibre amb unes paraules on la força de la música torna a surar enmig de la poesia: “Demà tocaria la part de violí del “Trio de Mitilene”, en Climent li n’havia regalat la partitura, però ara mateix, si volia, el podia tocar de cor. Aquesta nit no tornaria el vell malson que el portava de tant en tant al Camp dels Tres Rius. No, no era veritat, oi, Daniel, que la música amanyagués les feres, però tot era cançó, al capdavall.” Que tingueu una bona lectura de Sant Jordi!

Presentació

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Com cada any descobrireu en el llibre dibuixos, textos breus, contes, rondalles, haiku, poemes textuals o poemes visuals en català, francès o anglès. Els escrits parlen de la natura, de l’amor, del misteri, de la tradició i la modernitat, dels genocidis i les guerres, de la música i altres passions de l’home. Els temes són inesgotables, com inesgotables són les paraules i les combinacions màgiques que conformen la literatura. Tot plegat és la mostra que representa el treball de llengua i de creació que, any rere any, duen a terme els nostres i les nostres alumnes. La dificultat és creixent a mesura que l’edat dels escriptors augmenta, però tots superen els reptes que se’ls encomanen i així ho descobrireu en aquest recull, llest per a ser llegit.

El princep i la princesa són al castell

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Ada Solé i Viladecans

Primer d’Educació Infantil | Accèssit

El drac, Sant Jordi i la princesa

Primer d’Educació Infantil | Accèssit

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Júlia Ortiz i Barniol

Un nen portant un tractor

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Maria Vinyeta i Roca

Primer d’Educació Infantil | Accèssit

Sant Jordi , la princesa i el drac

Segon d’Educació Infantil | Accèssit

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Gerard Castells i Musachs

El príncep que mata el drac

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Mohamed Dare i Bachirri

Segon d’Educació Infantil | Accèssit

El drac, la princesa i Sant Jordi

Segon d’Educació Infantil | Accèssit

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Anna Famada i Verdaguer

Plou i la bruixa es mulla

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Kawtar Soussan

Tercer d’Educació Infantil | Accèssit

El panda vermell i el paó escolten la noia que canta

Tercer d’Educació Infantil | Accèssit

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Sergi Ortiz i Barniol

El príncep i la princesa van a passeig

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Laura Cuenca i Medina

Tercer d’Educació Infantil | Accèssit

Els animals de la sabana Jan Codinachs i Casassas

Segon d’Educació Primària | Primer Premi

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Una vegada hi havia un caçador que tenia barba i un altre que tenia molt bigoti i tenien molt mal caràcter. Els caçadors volien caçar tots els animals de la sabana, la girafa, el lleó, l’elefant, la serp, el camaleó, el llangardaix, els ocells, els talps, la sargantana. . . i molts més. La sargantana va dir a tots els animals que els caçadors els volien caçar i tots els animals van parar trampes i van capturar tots els caçadors i se’ls van menjar per sopar.

El peix de la pau Elena Rodríguez i Baena

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

El peix de la pau era un peix molt tranquil i tenia molts amics i ningú s’enfadava amb ell. Un dia, els seus amics li van dir que venia un tauró i ell no va tenir por i els seus amics tampoc tenien por. El tauró, com que veia que no els espantava es va cansar i se’n va anar amb els altres taurons. Els peixos van ser molt feliços pel que havia passat i es van posar a jugar. La mare del peix de la pau, que era la reina de tot el mar, va sortir a buscar-lo i li va dir: - Anem cap a casa. I van marxar i quan va ser a casa se’n va anar a dormir.

Primer d’Educació Primària | Accèssit

Els follets treballadors Martí Font i Barniol

Primer d’Educació Primària | Accèssit

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Hi havia una vegada uns follets molt treballadors que treballaven molt perquè els animals, els arbres i les plantes estiguessin bé. Un dia una gran aranya va entrar al territori dels follets i va destrossar les escoles, les cases i els hospitals. Els follets, quan l’aranya dormia, van fer una reunió i el follet més savi va dir: -Prepararé un beuratge i el posarem dins el bol de l’esmorzar de l’aranya, i així l’aranya es tornarà bona. Tots els follets hi van estar d’acord. Des de llavors l’aranya va ser molt bona.

La balena petita i ballarina Laia Roca i Coma

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Vet aquí una vegada hi havia una balena que era molt petita i al mar li deien balena ballarina. La balena era molt feliç al mar perquè els cavallets de mar, els pops, els dofins, les estrelles de mar i el seu amic el peix barrufet li deien petita ballarina. La balena petita i ballarina tenia una amiga que li va dir: - Vols venir a jugar? I la balena va contestar: - Ara vinc, però a què jugarem? - Jugarem a pilota. I van anar a jugar a pilota.

Primer d’Educació Primària | Accèssit

El Mag Panoramux Quim Vancells i Luján

Segon d’Educació Primària | Accèssit

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Un bon dia el mag Panoramux se’n va anar a caçar al bosc. Quan va veure un bolet, va fer un encanteri dient: - CENSINACOM ! I va apuntar amb la vareta al bolet i es va convertir en carn de conill. Després ho va fer amb una fulla i per últim va apuntar a un arbre i va dir: - ESPATOM PRATORUM ! I va sortir un llumet i l’arbre el va perseguir fins al poble Gnom. Els llenyataires del poble van començar a tallar l’arbre i van fer un foc. Al matí, el mag Panoramux va anar a la llibreria de mags que hi havia al poble i va comprar una fulla de til.ler, ploma d’estruç, cua de cavall i poció de gel volcànic i la fusió de tot va ser una poció que es deia: “de llamp fred amb herba rúnica a la mort cremada”. I el mag va agafar un llibre que tractava de la lava gèlida rúnica. Quan es va fer de nit, en Panoramux es va transformar com era costum, en drac de lava gèlida rúnica i en ós de vidre fos. L’endemà al matí, ja tornava a ser el mag de sempre.

L’Esperança perduda al fons del mar

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Miquel Castany i Crivillers Vet aquí que hi havia un nen, en Xavier, que vivia en un vaixell, l’Esperança. En Xavier tenia una vida com qualsevol altre, tot i que s’havia de llevar més d’hora per poder anar a l’escola. Un dia normal i corrent, assolellat i amb una mica de mala mar, en Xavier quan tornava d’escola es va emportar una sorpresa molt gran, el vaixell no hi era. Desesperat, va començar a buscar per tot el port però, malauradament, no el va trobar. En girar-se un moment, va veure cinc llanxes de salvament marítim. S’hi va apropar molt a poc a poc i li van començar a caure llàgrimes. Va veure que hi havia unes quantes fustes trencades a la roca i, en una d’elles es podia llegir: Esperança. Plorant com un desesperat es va dirigir cap a un home de salvament marítim i li va preguntar, tot trist: —Que s’ha estavellat una barca? I l’home li va respondre: —Doncs sí, una barca anomenada Esperança. Hi havia un home a bord d’uns quaranta-cinc o quaranta-sis anys.- Sens dubte era el seu pare. De sobte, un home de les llanxes va cridar: —Hem trobar l’home, l’hem trobat! El seu pare va sortir de l’aigua una mica malferit però, per miracle, era viu. Després de canviar-se la roba que li van oferir els va contar el què havia passat: —Bé, la veritat és que... ho tenia tot tan descabdellat que em vaig entrebancar amb el graó perquè no el veia, vaig caure sobre la palanca d’accelerar i així va ser com vaig xocar. Des d’aquell moment, cada dissabte, netegen el nou vaixell. Pobre Xavier!

Quart d’Educació Primària | Primer Premi Prosa

Gandula, fes-t’ho tu Berta Codina i Belmar

Tercer d’Educació Primària | Accèssit de Prosa

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Hola, em dic Maria, sóc la mare de la Irene i ja estic tipa del que em demana sempre. Sempre, sempre, no hi ha dia que se’n descuidi, em demana: -Em vols llegir un conte? I jo, n’estic més que tipa. Llavors, també, cada dia em demana que l’ajudi a fer els deures. Jo li dic que ja es fa gran, que ja sap el que ha de fer, m’enteneu? A l’hora d’anar a dormir, remuga perquè el seu pare la pugi a coll perquè està molt cansada. Jo li dic: - Gandula, fes-t’ho tu! Jo li demano què vol ser de gran, i ella em diu que no sap si gandula o dormilega, i aleshores esclata a riure. Avui, però, fa deu anys i canviarà de “rotllo”, ja veurem si canviarà Aaaah! Tinc son i me’n vaig a dormir, perquè avui a la nit a la Irene li espera una bona aventura. - No siguis gandula, Irene, o et caurà un càstig, t’ho aconsello! L’endemà, la Irene es va llevar i ja no era gandula. No ho digueu a ningú, amics, però la nimfa era jo!

Pobre gat

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Joel Prat i Pou Una vegada hi havia un gat que vivia en una casa on no el cuidaven, i una nit que hi havia lluna plena va decidir escapar-se, i se’n va anar a viure al carrer. La primera nit va dormir dins una cova d’un drac que estava mort. La segona va veure un bosc molt tranquil i hi va anar a dormir. La tercera nit va anar al jardí d’una casa, però a la quarta nit estava quasi mort de gana, i va anar a una platja a veure si caçava alguna cosa, però no va trobar res i es va tirar mar endins, i endins, i més endins, fins que es va enganxar en una roca i no podia sortir, i es va anar enfonsant fins a ofegar-se. L’endemà, un home que va anar a la platja el va trobar i va anar a buscar el socorrista, i el socorrista el va treure. Després van trucar als metges, i els metges no sabien si li podrien salvar la vida. Quan es va fer fosc el van posar en un llit molt tou i que anava molt bé per reposar. L’endemà no s’ho podien creure: el gat s’havia escapat. Però van pensar: -Aquest gat tan bèstia no es morirà pas... El gat anava viatjant per molts països: Xina, França, Alemanya... i no sabia pas per on anava. El pobre gat menjava una ploma d’ocell cada dia, i també mig ratolí. Hi havia cops que el perseguien unes tropes de caçadors, però no era pas ximple, i feia qualsevol cosa per escapar-se. Algunes vegades li disparaven, però no el tocaven, i després s’escapava. Quan ja feia cinc mesos que s’havia escapat va anar a una cova d’Espanya on hi havia un monstre que es menjava tot el que trobava, però el gat no ho sabia. Hi va entrar. Després va sentir un soroll molt estrany, i va anar a veure què passava. Va anar sentint sorolls, i després va sentir: ”pum, pum, pum”, i es va espantar. Va veure un monstre amb tres ulls, sis nassos i vint-i-cinc boques! El monstre li va dir: - Nnnnno tttttttinguis pppppor! Sssssóc eeeel mmmmmmonstre dddde llles vvvvvint-i-cinc bbbboques... I el gat li va dir: -No haig de tenir por? - Éeeeees ccclar qqqqque nnnno.... Vvvvvvine aaaa ffffer-me uuuun pppppetó... - Bé... Val... Muà! - Nyam! - Aaah! Ets un mentider! Tu no em vols fer un petó, tu el que vols és menjar-se’m!

Tercer d’Educació Primària | Accèssit de Prosa

Apa, adéu, panxut i mandrós... - Qqqquè? - Doncs el que sents. Adéu.

Els dies anaven passant, i els mesos... A aquell gat li agradaria tant tenir algun amic... I va decidir anar a buscar un amic. Va anar al parc a veure si hi havia un gat per fer-s’hi amic, però només hi havia un gos. Van xerrar molta estona, però al final no s’hi va fer amic. Havia tingut moltes ocasions per fer-se amic d’algú, però mai no ho va aconseguir. El gat es trobava sol, i va anar a veure el monstre de les vint-i-cinc boques i van fer un tracte: si ell no se’l menjava es farien amics. I dit i fet. Però el gat enyorava la seva família, i va dir al monstre si podia acompanyar-lo a ca la seva família. Quan van ser allà el gat va prometre que no es tornaria a escapar si el tractaven bé.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Però al cap d’un mes...

La pinta i la tovallola màgica

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Daria Shushkova Hi havia una vegada un home que amb la seva dona van tenir una filla i li van posar de nom Griselda. La dona al cap de poc temps es va morir, i l’home es va casar amb una altra dona. Aquesta altra dona tenia dues filles i no estimava gens a la Griselda. Un dia, la dona va dir a la Griselda: - Escolta, Griselda, m’agradaria que anessis a buscar fil de cosir a casa de la tieta que viu al bosc. La Griselda va dir que hi aniria. Sense dir res a ningú, primer va passar per casa de la seva àvia. L’àvia li va donar un entrepà de pernil i una mica d’aigua, i li va explicar que aquesta “tieta” dels fils era en realitat una bruixa. La Griselda va agafar por, però igualment se’n va anar i va començar a caminar. Va arribar-hi i va veure una casa horrorosa. Va entrar i va veure la “tieta” asseguda amb un gat negre als genolls. - Hola “tieta” – li va dir. – La “mare” m’ha dit que vingués a buscar fil de cosir, me’n pots deixar una mica? - Si - va contestar la bruixa. – Però hauràs de treballar quatre dies a casa meva: rentar els plats, rentar la roba, planxar, fer el menjar... I la Griselda així ho va fer. Quan va arribar el tercer dia, la Griselda ja estava cansada de treballar per a la bruixa i va pensar: - Que s’espavili aquesta bruixa, jo me’n vaig! Aprofitant que la bruixa no hi era, la Griselda va agafar uns quants fils i va marxar, però just abans d’obrir la porta va sentir una veu, es va girar i va veure el gat negre que deia: - Nena, no t’espantis! Bé, potser si que t’has espantat perquè segurament mai havies vist un gat que parlés, oi? Sense deixar-la contestar, el gat li va donar una pinta i una tovallola blava. - Si la bruixa et persegueix, llança la tovallola al terra i es crearà un riu ample i molt profund. Si la bruixa aconsegueix sortir-se’n, llança la pinta i apareixerà un bosc tan espès d’on ella no en sortirà mai. – va dir el gat. - Gràcies, gràcies! - va dir la Griselda.

Quart d’Educació Primària | Accèssit de Prosa

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

La Griselda va treure el pernil de l’entrepà, va agafar la mica d’aigua que portava i ho va donar al gat. - Adéu. – van dir-se tots dos. La Griselda va sortir de casa, però just en aquell mateix moment la bruixa arribava, la va veure i la va voler atrapar. La Griselda va llançar la tovallola i va aparèixer un gran riu. La bruixa amb totes les seves forces va arrencar un arbre i el va fer servir de pont. Van tornar a córrer i la Griselda va llançar la pinta a terra i va aparèixer un bosc. La bruixa no en va poder sortir mai. La Griselda va arribar a casa seva esbufegant i ho va explicar tot al seu pare, que ja patia per ella. L’home va deixar la dona i tots dos van viure molt feliços sense ella.

Max Codinachs i Casassas

Les estrelles Les estrelles brillen en un cel ben fosc mentres el Sol il.lumina una altra part del món.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

I acompanyen a la Terra, a la Lluna i al Sol. N’hi ha de grans, n’hi ha de petites, semblen esferes d’or. N’hi ha de blaves, de vermelles, que fan molta llum, formades de gasos, de foc i d’un estrany fum. Calentes com la lava d’un volcà en erupció, quan la mort els hi arriba exploten sense por.

Quart d’Educació Primària | Primer Premi de Poesia

Olímpia Solà i Inaraja

La rosa Una rosa he vist florir a dins d’un gran jardí. He sentit una olor que m’ha tallat la respiració.

Tercer d’Educació Primària | Accèssit de Prosa

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Quan l’he vista florir he tingut gran alegria. Quan l’he vista florir he sabut que Sant Jordi era aquí.

Joel Juvany i Torrascasana

La tortuga Tortuga, tortuga, dins l’aigua salada. Alegre i animada per una onada.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Per les roques t’enfiles, per la sorra camines. Tortuga, tortuga, dins l’aigua salada.

Tercer d’Educació Primària | Accèssit de Poesia

Júlia Torras i Molist

Les quatre estacions La primavera ja és aquí! Tot dringant com picarols, salto i ballo pel camí: —Ja arriba el bon temps! — L’aigua llisca pel torrent. Fils d’or, raigs de sol. Brilla el cel com el de ponent, broteu com l’aire fi.

La lluna surt a la nit, al fosc carbó s’endinsa el món. I, quan tots estem al llit, dormim com angelets.

Quart d’Educació Primària | Accèssit de Poesia

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Cauen les fulles dels arbres, que són filles d’arbrissons, i, com totes les gavines, migren amb l’aireig de tardor.

Ignasi Vilà i Montero

El somriure Quan el veig, no puc evitar el gest. Quan el sento, s’encomana de debò.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

És màgia el que dius, per tots els éssers vius. És alegria el que portes, als que envoltes. I el que més desitjaria, És que tothom el portés tot el dia.

Cinqué d’Educació Primària | Primer Premi de Poesia

Pau Blanco i Dorca

L’alosa L’alosa dalt de l’arbre és la primera en despertar a les cinc de la matinada ja es posa a volar i a cantar.

Ai alosa tan lleugera no deixis mai de volar, que potser arribarà un dia, que la salut t’ho privarà.

Cinqué d’Educació Primària | Accèssit de Poesia

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

L’alosa vola tota marró amunt i avall pel cel va - No et canses alosa de tant i tant matinar?

Josep Corretja i Romeu

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

El full està en blanc El full està net no em surt res, no sé què posar per poder guanyar. No sé quin tema posaré si igualment no guanyaré. Falta una hora perquè ho hagi d’entregar i encara no sé què posar. Tenia una idea al cap però ja s’ha esfumat. El full encara està en blanc com la neu que està brillant ara a fora al jardí com cada matí. Quin títol hi puc posar? Però si encara l’he de començar!!!!

Sisé d’Educació Primària | Accèssit de Poesia

Carla Planas i Serra

El pardal Em llevo amb peresa, el niu és calent però m’atrau el vent, surto amb rapidesa.

Bategant les ales vaig giravoltant, avui faig l’aleta ja he esdevingut gran. Ja albiro la nena, m’espera al terrat amb un munt d’engrunes que m’ha preparat!

Sisé d’Educació Primària | Accèssit de Poesia

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

El cor em tremola no sento el batec, ara no em conec, l’aire em cabriola.

El somni de l’Arnau

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Meritxell Generó i Rodríguez Hi havia una vegada un nen que es deia Arnau. L’Arnau tenia una germana petita que es deia Maria. A ella li agradaven molt les princeses i sempre que podia se’n disfressava. L’Arnau sempre es reia d’ella i de les princeses, i la Maria li deia: - Algun dia les princeses s’enfadaran i tindràs un bon càstig! Però l’Arnau encara se’n reia més. Un dia a la nit, l’Arnau estava a la seva habitació intentant dormir, però no podia. Aquella nit feia molt mal temps i l’Arnau tenia por. De sobte, va notar que unes mans el tocaven i se l’enduien. Ell va quedar adormit a l’instant, però abans d’adormir-se va sentir que la Maria deia: - Ja sabia que passaria. L’Arnau es va despertar en una cova i va començar a cridar: - On sóc? Qui hi ha? Què passa? Per què la Maria ha dit...: ” Ja sabia que passaria”? - Perquè nosaltres fa anys que coneixem la Maria, i ella sap que tenim la capacitat d’entrar en els somnis d’altra gent, i quan va veure que arribàvem, ja va veure que era per entrar en el teu somni. - Així estic somiant? - va preguntar l’Arnau. - Sí. Ah, i per cert…que sàpigues que nosaltres NO SOM BLEDES!!! - Vaja, així que em sentíeu quan ho deia… - Sí, i tant ! De sobte, van anar entrant un munt de princeses a la cova, l’Arnau es va posar a córrer i a córrer, fins que va arribar a un penya-segat. Va relliscar i va quedar penjant. Quan estava a punt de caure, se li va acostar una princeseta molt bonica, i l’Arnau se’n va enamorar. La princesa li va dir: - Si em promets que no tornaràs a riure’t de nosaltres, t’ajudaré. - D’acord, t’ho prometo - va dir l’Arnau. La princesa el va salvar i l’Arnau se’n va ben enamorar. Des d’aquell dia l’Arnau no se’n va riure més, i de tant en tant l’Arnau i la princesa es van anar trobant en els seus somnis.

Sisé d’Educació Primària | Primer Premi de Prosa

Ni sol ni pluja Hi havia una vegada entre Sant Pere de la Cullera i a prop de Cadernenca del Pilós un poblet que era molt estrany perquè per algun motiu desconegut allà no hi plovia ni tampoc no hi feia sol. Ningú no volia viure en aquell poble i els que tenien prou diners en marxaven, però els que no en tenien suficient s’hi quedaven, tot i que deien que era horrorós. Al poble hi havia una escola on només hi havia tres professors i quaranta alumnes. En aquest poble hi havia cent seixanta-tres persones, però cada any disminuïa el nombre, uns perquè marxaven i d’altres perquè es morien... i de naixements un molt de tant en tant. Els més savis del poble, que sempre eren els de més edat, deien que si el poble seguia així, sense sol i sense pluja, al final ningú no el coneixeria. Ells volien que fos un poblet normal i corrent com tots els altres, però no hi havia manera que sortís el sol o plogués. Un dia un noi que va visitar el poble els va dir que si volien aconseguir pluja havien de triar el més valent del poble i que pugés a un avió i que saltés amb ala delta i que cridés: plujaaa!!!, plujaaa!!!!, plujaaaa!!!!!!, plujaaaa!!!!!, ... fins arribar a terra. Per triar el més valent hi va haver moltes discussions perquè quan ho van sentir, tothom deia que ell era el més valent. –Jo sóc el més valent - deia un. –Però què dius, boig! -Sóc jo el més valent del poble! – deia l’altre. -Noi, aparta’t. Aquí hi ha el més valent del poble... I amb el dit índex es va assenyalar a ell mateix. Tots aquests eren una colla de creguts i per això els varen eliminar. L’alcalde va dir que s’havien de fer votacions per veure qui era el més valent i així acabar les discussions. Tothom va anar a votar perquè tothom volia ser elegit. Al jove que va ser l’afortunat tothom li desitjava sort. Tot i que en tenia ganes, també estava una mica espantat i va dir a tot el poble que ho faria per salvar-lo, però després del salt amb l’ala delta i els crits de plujaaaaaaaaaaaaaaaa!!! tot va continuar igual. La gent estava molt trista. Després un altre visitant del poble els va dir que havien de fer el mateix, però amb l’home més vell. No va caldre fer votacions perquè era un avi nascut al poble i tenia noranta-tres anys. Aquell avi deia que era massa vell per llançar-se amb ala delta. Però va pensar: si és perquè plogui i creixin les flors i els arbres, ho faré! Finalment, es va decidir i va aconseguir saltar de l’avió amb ala delta. En aquell moment es va posar a ploure. Tothom estava molt content, però al cap de cinc Cinqué d’Educació Primària | Accèssit de Prosa

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Joan Castanyer i Costa

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

dies de pluja van dir que si només tenien pluja s’inundarien i no veurien mai el sol. També calia sol i no sabien com aconseguir-lo. Un dia van veure una cosa molt petita que brillava dins del bosc. Hi van anar i van veure que era una fada. Li van demanar què calia fer per aconseguir el sol i els va dir que tota la gent del poble, grans i petits, nens i nenes, havien d’anar al punt més alt del poble. Allà havien de buscar una flor de color groc que es deia “carlavella” i barrejar-la amb aigua de l’estany que hi havia a Cadernenca del Pilós. Ho van fer i van veure com aquella barreja semblava com si fes llum. Després havien de llançar-la tan amunt com poguessin. Ho van fer i al cap de poca estona van veure que parava de ploure i sortia el sol. L’endemà pluja, i al cap de poca estona altra vegada el sol. Aquest era el poble que volien, un poble normal i corrent on tothom fos feliç. El fet d’haver aconseguit ser un poble normal va portar la pau entre els seus ciutadans. Però mai no van saber el nom, ni qui eren els dos nois que els van dir què havien de fer per aconseguir la pluja i el sol.

La nena“gafe” L’altre dia me’n va passar una altra de bona, quan vaig entrar a la classe, vaig trencar el pany de la porta, després al pujar les persianes en vaig encallar una a dalt de tot, després vaig trencar el boli de la meva companya, i per acabar el dia em vaig entrebancar amb una rajola que hi ha alçada al mig de l’aula. Sóc una nena a qui cada dia, especialment els dilluns, li passen desgràcies. Ara explicaré el que em passa cada dilluns, escolteu amb atenció: - Un dels meus fantàstics dilluns, dels que anem a la piscina amb la classe, vaig rebentar la meva bota nova de pell. Com que era el matí, vaig anar tot el dia amb una bota de muntar a cavall que em va deixar una amiga meva. - Un altre dilluns vaig arribar a l’escola tota ”encerada”, els taps de cera per a les orelles se’m van enganxar als cabells; per sort una amiga portava un xampú especial per desfer els nusos i em va poder ajudar. Em vaig haver de rentar el cap a la pica de l’escola, i eixugant-lo quasi se m’enganxen a l’eixugador de les mans. Quin ensurt! - El dilluns següent, durant l’hora i mitja de piscina, no em va passar res (cosa molt extranya), però quan faltaven dos minuts justos per plegar em vaig fer un tall molt gran i fondo al peu. Me’l vaig fer amb l’escala de dins la piscina. Això implicava no poder jugar a futbol, la meva afició. Però no s’acaba tot aquí, perquè en creuar la carretera em va caure una xancleta - portava xancleta perquè el monitor em va embolicar el peu i no em cabia a la bamba -, doncs en caure’m la xancleta quasi m’atropella un cotxe que anava a 60km/hora. Aquí es va acabar un altre dilluns, però compte que ara en ve un altre. - Aquest dilluns va ser bàsicament per passar vergonya. Senzillament se’m van estripar els pantalons, però no només una mica,no! Per davant i per darrera. Aquestes coses, són coses que poden passar a tothom, en canvi n’hi ha que només em poden passar a mi; com per exemple, un dia, encara que no us ho creieu, vaig perdre una sandàlia. Era l’estiu, havent dinat vaig sortir al pati i quan vaig ser a fora, vaig començar a notar que em feia mal el peu i que em punxava. Me’l vaig mirar i no portava la meva sabata, era una cosa que no em creia ni jo, una persona no pot ser capaç de perdre una sabata ella mateixa. Així doncs que vaig començar a buscar la sabata, vam buscar pel menjador, pels passadissos immensos de l’escola, per les classes, pels lavabos, per tot arreu; fins que un nen que devia tenir de quatre a cinc anys em va dir : - Que saps qui és el despistat que ha perdut la sabata?Jo tota avergonyida li vaig dir que era meva, i que l’havia perdut jo. Sisé d’Educació Primària | Accèssit de Prosa

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Mar Gómez i Sabaté

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Coses com aquestes ja no poden passar a tothom, ni com aquestes, ja ho veureu. L’estiu passat vaig anar a unes colònies d’anglès. Per començar vaig “petar” les dents a una nena que era molt maca, i que ara ja no ho és tant, perquè pobra, amb la dent trencada… feia una fila horrible !!! El dia que tocava fer rappel - ja m’havia de passar a mi - com que no veia on anava, sense voler vaig donar la volta a la muntanya i vaig començar a notar branques i fulles. Estava a dalt d’un arbre! Tenia un petit problema, que els monitors eren anglesos, i com els deia jo que necessitava ajuda i que estava a dalt d’un arbre? Doncs: -“Help me, I’m on the tree !!!” I com que a cada activitat hi havia un monitor amb un “walky-talky”, la meva monitora va cridar-ne a una altra que era a baix de la muntanya. En aquestes colònies em van passar moltes coses, que ara ja no les recordo totes, però em sembla que serà millor així. La meva vida és així, i així serà, però la veritat és que a mi no em fa res. Ahhh!!! I una altra cosa, vull que sapigueu que aquesta història està basada en fets reals.

La perla misteriosa Un dia d’aquest estiu, passejant pel port de l’Estartit, vaig veure com una patrulla de salvament marítim sortia a buscar uns submarinistes que havien desaparegut a les Medes. Hi havia un vell mariner que s’ho mirava atentament i anava movent el cap. Va veure que jo el mirava i tot traient-se la pipa de la boca em va somriure i em va dir: -No els trobaran pas. A la cova dels pirates de les Medes, qui hi entra no en surt mai més. Jo me’l vaig mirar amb por i ell, com que ho va veure, em va dir si volia sentir una vella història que ja li explicava el seu avi tot bevent una coca-cola. Em va deixar tan intrigada i tan espantada que no li vaig poder dir que no. Ens vam asseure i ell molt parsimoniós em va dir: - Fa molts i molts anys un vaixell havia sortit de Barcelona ple de tresors en direcció a Grècia. Era el regal que el comte de Barcelona feia a la seva promesa, a qui després havia de conduir a Catalunya per tal de contraure-hi matrimoni. El comte no estimava pas aquesta noia, però els seus pares volien augmentar les terres i riqueses i l’obligaven a casar-s’hi. Diuen que la princesa Helena, que així es deia aquesta noia, plorava cada nit i demanava si us plau que no es celebrés aquest casament perquè ella no podia estimar un noi que no havia vist mai. Diuen que la lluna es va compadir d’aquesta noia i d’aquest noi i va decidir prendre part en aquesta història. Quan el vaixell navegava prop de l’Estartit la lluna es va enfosquir de sobte i els tripulants no van veure la Meda Xica i el vaixell va xocar-hi i es va enfonsar ràpidament. Diuen que alguns dels mariners van poder amagar els tresors dins una petita cova però mai més es van saber notícies ni de la tripulació ni del tresor. El comte de Barcelona no es va poder casar amb la princesa perquè no tenia més diners ni més regals per oferir-li, i la princesa, contenta, no va haver de marxar de Grècia i va viure feliç. Però els que creuen que aquest tresor existeix i volen anar-lo a buscar sempre es troben igual: entren a la cova, però no en surten mai més. El meu avi em deia que aquest tresor havia de ser per algú que se’l mereixés, no per qui volgués enriquir-se. És per això que de moment continua sense veure la llum i només està vigilat pels peixos que hi viuen tranquil.lament. Desprès de dir-me tot això es va aixecar i abans d’anar-se’n em va deixar una perleta sobre la taula. Quina preciositat! D’on l’havia tret? Potser en tenia més? O potser sabia com trobar-ne més? Per més que em vaig passejar dies i dies pel port de l’Estartit, i tot i que el vaig buscar, mai més el vaig veure. Primer de Secundària | Primer premi

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Èlia Vilageliu i Jordà

Una història per recordar

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Gil Pratsobrerroca i Febrer Era una nit tempestuosa i fosca, d’aquelles en que la teva imaginació et fa confondre les teves pròpies passes per les d’éssers abominables. Jo, estès sobre el llit, intentava que la meva inventiva em permetés dormir tan ràpidament com podia. Cansat d’esperar, vaig decidir d’anar a despertar el meu avi. Ell, mig adormit, em va proposar d’explicar-me una llegenda que feia temps que atemoria el poble. Deia així: Una nit, un vell moliner mentre acabava de moldre l’últim sac de blat, va adonar-se que s’havia fet tard, i quina va ser la seva sorpresa en sentir que el xerric del molí parava en sec! El moliner, atònit, va sortir neguitós de l’estança. Els seus ulls no es podien creure el que veien, sobre una de les aspes del molí penjava un cos inert amb els ulls en blanc. L’individu tenia la seva mà dreta aixecada com si implorés pietat i el seu rostre expressava por, tristesa i ràbia. Sobre del seu pit, un vell punyal d’argent, penetrava fins al cor d’aquell cos sense vida. El moliner, perplex, va córrer cap al poble per demanar ajuda, i els vilatans, en sentir la nova no van creure res del que el moliner els explicava. Tot i així van anarho a comprovar. Ells, estranyats i formant una munió, van traçar l’estret i rocallós sender que vorejava les verdes muntanyes de la vall, fins a arribar al vell molí que, immòbil, sotjava amb cautela el camí. En arribar-hi van fer cas de les indicacions del moliner i varen mirar sobre l’aspa on segons el vell havia vist un cos apunyalat i torturat, però no hi van veure res de res. Fins i tot el vell va quedar estupefacte en veure que la víctima s’havia esfumat i no hi havia rastre del cos. Els vilatans en creure que el vell els havia enganyat per mofar-se d’ells van perseguir-lo i van acordar de penjar-lo a la forca. Quan tot estava apunt per l’execució, el cadàver que el vell moliner havia vist, inauditament, ara sobrevolava el terrat de pissarra que cobria les cases de la vila, amb el mateix rostre, implorant pietat. Els vilatans van fugir espaordits i el vell no va ser executat. Mai més ningú va mofarse del vell moliner que sempre més va gaudir de la protecció d’aquell misteriós cadàver. Es comenta que fins i tot el moliner va esdevenir rei de la seva vila Des de fa temps que aquesta llegenda segueix atemorint a la població de Molins de rei. Diuen que en nits de tempesta encara es pot veure el cos sense vida que sobrevola la vila. Algunes veus conten que el cadàver busca eternament els culpables de la seva agonia. Mentiria si digués que aquesta llegenda em va fer tornar el son puix realment no em va deixar dormir en tota la nit.

Primer de Secundària | Segon premi

L’11 de gener A l’any 2001, pels boscos del Montseny, una tarda de boira, una nena es va perdre tot passejant. Començava a fer-se fosc i la nena de 5 anys començava a tenir por i a plorar. La nena es va aturar sota un arbre i va tancar els ulls. De sobte, va sentir el soroll d’un animal, va obrir els ulls i va veure un cérvol amb cara de pocs amics. Era alt i gros, marró, amb unes banyes de més d’un metre. Al principi, la nena es va espantar en veure aquell animal. Però a poc a poc es va tranquil.litzar en sentir com el cérvol s’apropava per acariciar-la amb el cap. El que volia era protegir la nena. Ella es sentia segura al seu costat i finalment es va quedar adormida amb el cap sobre el cos del cérvol. L’endemà, dia 11 de gener, la nena es va despertar molt d’hora quan encara no havia sortit el sol. Volia despertar el cérvol, però l’animal ja no hi era. Va començar a buscar per tot arreu, tant com va poder. Es va pensar que se n’havia anat sense que ella se n’adonés per anar a buscar menjar... Es va asseure al mateix lloc on havia desaparegut el cérvol per esperar la seva tornada. Va caure una gota de dalt de l’arbre, després dues més, les gotes eren vermelles. Va mirar a dalt de l’arbre i hi va veure el cérvol, de panxa amunt, gotejant de sang. La nena es va agenollar i va començar a plorar, va intentar tocar el cérvol per veure si estava mort, però el cérvol no responia. Va començar a pensar com s’havia pogut morir i com havia pogut arribar allà dalt... Era un misteri. La nena es va aixecar i va començar a caminar cap a la boira. La nena es va allunyar i va desaparèixer enmig de la boira... Els pares de la nena diuen que no va tornar a casa seva mai més. En el bosc no van trobar ni rastre d’ella, havia desaparegut per sempre. Només es va trobar el collaret que sempre portava. Cada dia en aquell arbre, es veu el crani del cérvol amb les seves banyes tan grans, encara ara hi és allà dalt. Cada 11 de gener, a la matinada, es veu la silueta del fantasma de la nena mentre dorm amb el cap sobre el cos del cérvol. La silueta de la nena porta el collaret que els pares havien trobat al mig del bosc!

Primer de Secundària | Tercer premi

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Alexandra Boguñà i Protin

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Ferran Prat i Tió

The turtle shell, it’s like mandala of an extintion world

Primer de Secundària | Primer Premi en Llengua anglesa

Primer de SecundĂ ria | Segon Premi en Llengua anglesa

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Andreu Soldevila i Castany

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Èlia Vilageliu i Jordà

Sad, dark saturday tears fall in the wet land peace, dreams and black thoughts

Primer de Secundària | Tercer Premi en Llengua anglesa

Arnau Sadurní i Wider

La vie d’un arbre D’entre les branches d’un arbre, une minuscule feuille naît d’un vieil arbre millénaire, qui a vu vivre et mourir ses débiles et fragiles feuilles. Pendant que les feuilles mouraient, l’arbre vieillissait.

Núria Bofill i Verdaguer / 2n A ESO Primer de Secundària | Primer Premi Francès

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Finalement à l’aube, L´une après l’autre, les dernières feuilles tombent d’un arbre mourant.

Alexandra Boguñà i Protin

La mer

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Bleue comme le ciel, grande comme la terre, belle comme le soleil. L’eau froide et les vagues fortes heurtent contre les roches qui forment le quai du joli port de mon village.

Guillem Saborit i Ripoll Oriol Riera i Sayol 4rt A ESO | 4rt C ESO

Primer de Secundària | Segon Premi Francès

Oriol Rierola i Comella

L’escargot

Sílvia Bassas i Auferil Arola Vilà i Pla 4rt C ESO

Primer de Secundària | Tercer Premi Francès

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Le petit escargot avance sous la pluie du grand monde avec sa carapace, sa queue et ses antennes. Le petit escargot avance.

Un fill per una bossa de monedes Núria Bofill i Verdaguer

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

En un país molt llunyà hi havia un lloc estrany; no era ni un bosc, ni un prat, ni un poble ni una ciutat, ni un oceà ni un lloc assecat. Era una mica de tot, però era el lloc més bonic i encantador que algú es pogués imaginar. Hi vivia una parella. Sempre havien estat junts, potser perquè no havien conegut mai a ningú més o perquè ja estaven conformes amb aquell estil de vida. L’home es deia Joanot i la seva muller es deia Marga. Tots dos eren alts com un sant Pau. En Joanot era força pelut i molt morè, mai no anava ni gaire net ni gaire arreglat. Malgrat la mala presència que oferia era un bon home, una mica despistat i una mica garrepa. En canvi la seva dona era esquerpa, tossuda i malpensada. Era molt prima, amb la cara allargada, els ulls molt clars i els cabells d’un color daurat descolorit. Vivien acompanyats dels seus animals i no volien saber res de la gent del poble del costat. Mai no rebien visites i no volien tenir fills Fins que un bon dia la Marga va decidir que volia ser mare, volia tenir un fill. Ho van intentar molts cops i no hi havia manera que la Marga es quedés embarassada. Ella es passava el dia plorant i plorant. I en Joanot trist en veure la seva dona, va anar al llac del costat del bosc, perquè deien que portava sort i feia els desitjos realitat. I camina que caminaràs... en Joanot va arribar al llac i tot ploraner es va asseure a una roca rodona i va començar a buscar una solució per al seu problema però, per molt que rumiés, no se n’hi acudia cap. I tot pensant pensant va aparèixer un vellet lleig i arrugat, amb un barret estrany i un bastó ben cargolat. El vellet sense dir-li res abans li va dir que es deia Magí i que tenia una solució al seu problema. En Joanot tot sorprès li va preguntar que quina era, i que per un fill, faria el que fos. El vellet li va dir que faria possible que tinguessin un fill, a canvi que quan el nen naixés, li portés al mateix moment una bossa plena de monedes d’or. Joanot i el vellet van fer tracte, es van donar les mans i Joanot tot content va tornar a casa. I tal dit tal fet, al cap d’un mes la seva dona estava embarassada, i nou mesos

Segon de Secundària | Primer Premi

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

després va néixer un nen molt bufó i simpàtic. En Joanot de tant en tant es recodava del pacte que havia fet amb el vellet, però pensava que la casualitat estava a favor d’aquell home però que tot havia estat una coincidència gens important. Anaven passant els mesos i el fill d’en Joanot i la Marga no creixa, era petit, petit com el primer dia. En Joanot i la Marga estaven molt tristos. Joanot se n’anà al llac a buscar sort un altre cop. S’assegué a la mateixa roca i començà a pensar i pensar... però una altra vegada no se li ocurria res. Tot de sobte, una veu coneguda, li digué: -Tal faràs tal trobaràs, tractes són tractes, a la paraula donada se li ha de fer honor!! I aquestes paraules van fer reflexionar a en Joanot, li van fer recordar al pacte que havia fet, i es va adonar que ell mateix era l’únic culpable que el seu fill no creixés i de la tristesa de la seva dona. De sobte aquella veu es va personificar, el vellet va aparèixer palplantat al seu davant mirant-lo amb cara de decepció. Joanot ja sabia perfectament el motiu, però tot i així li va demanar. El vellet va canviar de sobte l’expressió de la seva cara, ara estava enfurismat. Joanot en veure la seva reacció va baixar del burro i va rectificar, es va posar la mà a la butxaca dels seus pantalons i en va treure una bossa plena de monedes d’or, i mentre li allargava el braç li va demanar perdó. El vellet va somriure i li va dir: -“Au vés, no perdis més el temps i torna cap a casa que ja has après la lliçó..”- I dit això va desaparèixer sense agafar la bossa de monedes. Joanot es quedà uns instants immòbil i perplex, i després tot xino-xano se n’anà cap a casa seva, on la Marga l’esperava amb els ulls plens de felicitat. -El nen es dirà Magí- va dir en Joanot. La Marga va acceptar amb el cap, sense saber el motiu. I es van girar cap a en Magí que havia crescut un pam en molt pocs instants. I Catacric, catacrac, catacrac, catacric, conte contat, conte finit.”

Petites coses

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Alba Coll i Casellas Vet aquí una vegada, en un indret perdut, en Joan, un home vellet de cara circular i ventre gros, es preocupava excessivament per la seva falta de diners i per a mantenir a la seva família. Treballava el camp, amb les poques sembres que li quedaven, i sempre, en acabar la feina, anava a un petit lloc amagat del bosc on s’estirava sobre l’herba tendra i prenia el sol tot pensant en solucionar totes les preocupacions que li transmetien inquietud. Una tarda, després d’acabar el jornal, es va estirar com de costum. En passar un minuts va notar un pessigolleig entre cames, i tot de sobte va aparèixer una formiga. Aquesta, que estava al cas de totes les preocupacions d’en Joan, li va oferir una bosseta de sembres per aconseguir més collita, i per tant, millorar el seu negoci i estat econòmic. En Joan enfadat li va rebutjar l’oferta, ja que pensava que una cosa tan petita i insignificant no podia ajudar-lo en res. El dia següent, estirat de nou, va sentir un petit soroll estrany, i es va adonar de que es tractava d’un cuc. Aquest, que també estava al corrent de tot, li va oferir un petit pou on guardar-hi aigua per a regar els camps. Com ja havia fet anteriorment, en Joan va rebutjar l’oferta i va ordenar al cuc que marxés. I dit i fet, el cuc va emprendre el seu camí. Finalment, la tarda següent, li va aparèixer una libèl.lula amb colors llampants que se li va apropar tot oferint-li terra per a conrear. Sens dubtar, també li va rebutjar. Més tard, quan el sol ja es començava a amagar rere les muntanyes, en Joan va decidir tornar cap a casa. Mentrestant, els tres animalons preocupats es reunien per ajudar en Joan. Després de moltes hores de discussió, van arribar a la conclusió que aquella mateixa nit es posarien a fer feina. Hora rere hora, els tres animals no paraven de donar voltes pels camps plantant sembres, regant i cuidant les terres. Quan van començar a veure la primera llum de l’alba, van deixar de treballar i van esperar a que arribés l’hora en que en Joan començava la jornada diària. Ja tocaven les vuit del dematí, i com cada dia en Joan ja estava apunt per a fer el munt de feina habitual. Aquell matí però, va ser diferent. No podia creure el que els seus ulls veien. Els seus camps estaven com nous. En Joan va estar reflexionant durant una estona sobre aquest fet i fàcilment va deduir que es tractava dels petits animals que dies enrere l’havien volgut ajudar i ell tossut havia renunciat. Aquell dematí, en Joan es va adonar d’una cosa molt important a la vida: les coses, per petites que siguin, no es poden menysprear. Conte contat és ben acabat, i si no és mentida, és veritat.

Segon de Secundària | Segon Premi

Jo vull ser rei Heus ací una vegada, en un bosc perdut enmig de les valls, hi vivia una colla de fades i follets simpàtics i entremaliats. Un bon dia, just quan el sol acabava de sortir darrere de les muntanyes, l’Elta, la fada més bonica del bosc, va veure que a la nit, un gran temporal havia destrossat totes les casetes dels habitants del bosc dels mil arbres. Així que vola que volaràs, va pujar al capdamunt de l’arbre més alt del bosc i va reunir a totes les fades i a tots els follets que habitaven aquelles terres i els va dir: - Jo, com a fada que pobla aquest bosc, proposo que hi hagi un rei en aquests indrets que posi ordre en tota mena de situacions. Les destrosses del temporal d’aquesta nit han set terribles, així que crec que tenim d’escollir un follet per governar el bosc dels mil arbres com més aviat millor! Evidentment, tothom hi va estar d’acord i aquell mateix dia varen començar a buscar un nou rei. - Jo vull ser rei! – va dir en Parqui des del barret d’una cogoma groga. En Ruli, un follet entremaliat i malvat com el dimoni, no s’acabava de creure que el bon follet d’en Parqui volgués ser rei, així que es va aixecar i va repetir les mateixes paraules que acabava de pronunciar l’altre follet. Seguidament, l’Elta, en veure el caos que s’havia produït, va proposar fer tres proves i així, el guanyador seria el rei del bosc dels mil arbres. La primera prova consistia en posar una solució en el caos provocat pel temporal. - Cada fada al seu arbre i cada follet al seu bolet. Després, ens reunirem per repartir les tasques entre tots nosaltres. D’aquesta manera, amb un gran treball d’equip el nostre bosc tornarà a ser el que era abans – va dir en Parqui amb un to de superioritat envers al seu contrincant. En Ruli, en aquell moment es va quedar sense paraules, no tenia idees per solucionar les destrosses del temporal, així que quan va ser el seu torn, no va sortir ni un sol mot de la seva boca. L’Elta va decidir que el guanyador de la primera prova era en Parqui. Seguidament, va anunciar la següent, que consistia en comprendre i saber tot allò que pensaven totes les fades i follets que poblaven aquelles terres. Aquest cop, el guanyador de la prova va ser en Ruli. Al cap d’uns instants, l’Elta va anunciar la tercera i última prova: - Per guanyar la tercera prova, caldrà anar a la pomera dels desitjos i agafar la poma daurada. En el bosc dels mil arbres ja s’estava fent de nit i tots els follets ja eren al seu bolet, així que van decidir que la prova es realitzaria el dia següent.

Segon de Secundària | Tercer Premi

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Carla Pagespetit i Coma

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

L’endemà al matí, des d’un preciós arbre que hi havia al bell mig del bosc es va iniciar la cursa, i en Parqui, corre que correràs, va arribar a la pomera, va agafar la poma daurada, i va entornar-se’n cap a l’arbre on havia començat la tercera prova. En arribar, tothom l’estava esperant, en Ruli ja feia estona que havia arribat amb la poma daurada, i les fades i els follets ja l’havien proclamat guanyador de la tercera prova. Quan en Parqui va veure que els dos tenien la poma daurada, es va dirigir a l’Elta i li va dir: - Al bosc dels mil arbres tan sols hi ha una poma d’or que es troba a l’arbre dels desitjos. I els dos tenim una poma daurada? - En aquesta prova, com molt bé ha dit en Parqui, només hi pot haver un follet amb la poma d’or, és a dir, només hi pot haver un guanyador. Crec que la millor forma de saber quina poma és la vertadera, la de la pomera dels desitjos, és demanant un desig a la poma. A qui se li acompleixi el desig, serà el nou rei. – va anunciar l’Elta a totes les fades i els follets que estaven reunits al seu voltant. I així va ser com en Parqui i en Ruli varen demanar un desig a la seva poma daurada. Al cap d’un dia, totes les fades i follets del bosc dels mil arbres es van reunir al mateix punt on havia començat tot. Per art de màgia, els dos desitjos es van complir. L’Elta va demanar les dues pomes daurades als candidats per ocupar el tro del rei, i en agafar la poma d’en Ruli, va veure que mica en mica la poma daurada s’anava tornant verda. Hi havia una fina capa de pintura. Així va ser com es va demostrar que en Ruli havia fet trampa. En Parqui va ser el nou rei i durant molts i molts anys va governar el Bosc dels mil arbres. I d’aquesta manera, tothom va arribar a la conclusió que un bon rei és aquell que no juga brut, sinó aquell que fa tot el que pot per aconseguir el seu objectiu i satisfer totes les criatures dels boscos d’aquells indrets. I vet aquí un gat i vet aquí un gos que aquest conte ja s’ha fos.

Rut Montero i Vilar

Segon de SecundĂ ria | Primer Premi en Llengua Anglesa

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Thoughts without thinking While silence grows slowly And eyes close up

Marti Vivet i EscalĂŠ

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

The splendour of life destroyed in a moment by a restless thought

Segon de SecundĂ ria | Segon Premi en Llengua Anglesa

Núria Ramos i Anglès

Segon de Secundària | Tercer Premi en Llengua Anglesa

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Then slow and cold, a feeling of sorrow, it flows cheek down

Meritxell Lladó i Vilar

La fin Tomber dans un rêve sans fin ressentir malheur et solitude. Il y a un orage dans le Cœur, il y a de la tristesse dans la vie. Le froid, le gris et le noir. Je souffre pour moi, pour toi. Je souffre aussi pour lui.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Tout le monde pleure Qu’est-ce que c’est ? C’est la fin. C’est la fin de la vie.

Segon de Secundària | Primer Premi Francès

Olga Rodríguez i Ramírez

Oublier

Sara Colmenero i Serrat Marta Gañarul i Saborit 4rt A ESO | 4rt C ESO

Segon de Secundària | Segon Premi Francès

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Comme une caresse qui ne touche pas la peau. Comme un baiser sans lèvres. Comme un regard sans yeux. Je t’aime. Sans recevoir ton amour, sans pouvoir oublier ton sourire. Comment t’oublier ?

Adas Problem Von Hans

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Sergi Novellas i Crespi Hans hat kein Problem und er ist glücklich. Aber einen Tag hat er Kopfschmerzen. Die Kopfschmerzen beginnen an zu wachsen und werden unerträglich. Dann geht Hans zum Arzt. Der Arzt sagt: -Ich habe eine gute Nachricht und eine schlechte Nachricht. Die gute Nachricht ist: ich kann Sie heilen. Die schlechte Nachricht ist: ich muss Sie entmannen. Hans ist deprimiert, aber seine Migräne verschlechtert sich. Hans entschlieβt sich für die Operation. Die Operation hat Erfolg und Hans hat keine Kopfschmerzen mehr, aber er fühlt sich leer. “Ich benötige einen neuen Anzug“, denkt er. Hans geht in ein Geschäft und bittet um einen Anzug. -Sie haben eine Konfektionsgröβe 44, sagt der Verkäufer. -Ja, wie wissen Sie das? -Es ist meine Arbeit. Hans probiert den Anzug an und er steht ihm perfekt. Der Verkäufer fragt: -Möchten Sie ein neues Hemd? -Ja, gut. -Sie haben eine Konfektionsgröβe 34 von den Ärmeln und eine Konfektionsgröβe 16 von dem Hals. -Sehr gut! Wie wissen Sie das? -“Es ist meine Arbeit“, sagt der Verkäufer. Hans probiert das Hemd an. Inzwischen fragt der Verkäufer: -Möchten Sie neue Schuhe? -Prima! -Sie haben eine Konfektionsgröβe 42. -Ja, sehr gut! Wie wissen Sie das? -Es ist meine Arbeit. Der Verkäufer fragt später: -Möchten Sie eine neue Unterhose? -Klar! -Sie haben eine Konfektionsgröβe 36. Hans lacht und sagt: -Nein, das ist falsch. Ich habe die Konfektionsgröβe 34 seit ich achtzehn war.

Segon de Secundària | Primer Premi en Llengua alemanya

El problema d’en Joan Joan no tenia problemes i era feliç. Un dia va començar a patir mals de cap, lleugers al principi, però que van anar augmentant fins arribar a ser insuportables. Quan el seu treball i la seva vida van començar a ser afectats per aquest problema, Joan es va decidir a anar al metge. L’especialista el va examinar i li va dir: -Tinc una notícia bona i una dolenta. La bona és que puc curar-li el seu mal de cap. La dolenta és que per fer-ho hauré de castrar-lo. Vostè pateix una estranya situació en què els seus testicles oprimeixen la base de la seva columna vertebral, i això li causa mal de cap. L’única manera de posar-hi remei és extirpar els seus testicles. Joan va quedar deprimit, però les seves migranyes empitjoraven i desesperat va decidir sotmetre’s a l’operació. En sortir de l’hospital, el mal de cap havia desaparegut per complet, però se sentia abatut i desanimat, com si li faltés una part d’ell mateix. -El que necessito és un vestit nou- es va dir. Així que va entrar en una botiga i va demanar un vestit. El venedor el va observar per un moment i va dir: -Molt bé, talla 44. - Exacte! Com ho sap?. -És la meva feina - va respondre el venedor-. Joan es va provar el vestit, que li va quedar perfectament. Mentre s’observava al mirall, el venedor li va dir: - Què li sembla una camisa nova? Joan va respondre: -Doncs, per què no? -Vegem, ha de ser una 34 de mànigues i 16 de coll. - Com ho pot saber? -És el meu treball - va repetir el venedor-. Joan es va posar la camisa i mentre es veia en el mirall, el venedor li va dir: -Unes sabates noves? -Per descomptat- va dir-. El venedor va tirar un cop d’ull als peus de Joan.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Der Verkäufer sagt aber: -Die Gröβe 34 ist nicht möglich; die Unterhose würde zu klein sein, sie würde Ihnen zu viel drücken und entsetzliche Kopfschmerzen provozieren.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

-Una 42. - Exacte! Com ho sap? - És el meu treball - va respondre el venedor Mentre Joan admirava les seves sabates noves, el venedor li va preguntar: -Què li sembla si s’agafa també uns calçotets nous? Joan per un segon va pensar en l’operació que acabava de patir, i va dir: -Bona idea -Han de ser uns calçotets de talla 36 - va dir el venedor. Joan va riure: -No, s’equivoca. He fet servir talla 34 des dels divuit anys. El venedor va negar amb el cap: -No és possible que useu 34, els calçotets estarien massa atapeïts. Li pressionarien els ous contra la base de la columna i tindria tot el dia un terrible mal de cap.

Guillem Mora i Duran 4rt B ESO

Das Unverschämte Kind Mireia Jutglar i Anglada -Mutter, ich möchte heute nicht in die Schule gehen. -Was ist los, mein Kind? -Erstens bin ich müde, zweitens langweile ich mich und drittens lachen die Kinder über mich. -Du musst in die Schule gehen, das ist deine Pflicht, denn du bist 35 Jahre alt und letztens bist du der Direktor!

Marta Gañarul i Saborit Sara Colmenero i Serrat 4rt A ESO / 4rt C ESO

Segon de Secundària | Segon Premi en Llengua alemanya

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

El fill impertinent -Mama, avui no vull anar al col.legi. -Què passa, fill meu? -Primer perquè tinc son, segon perquè m’avorreixo i tercer perquè els nens es riuen de mi. -Hi has d’anar perquè és la teva obligació, perquè ja tens 35 anys i, finalment, perquè ets el director!

Daniel Taboada i López

Paraules nues Fa temps que m’ofegues sense mirar-me. Fa temps que em mates sense paraules. Fa temps que anhelo la venjança. Fa temps que em moro sense poder morir-me.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Tot el passat es crema en l’odi i l’enveja. Tot el passat s’enfonsa en el llac de la impotència. Tot el passat se’l menja la teva arrogància. Tot el passat es fon sota les teves passes.

Maria Espinosa i Vila 3r C ESO

Tercer de Secundària | Primer Premi

Lluís Grifell i Botargues

Àfrica

Tercer de Secundària | Segon Premi

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Sorra, inici de la vida. Infància dins del món. Adolescència acompanyada de dictadures. Maduresa per la seva tradició. Vellesa per la seva saviesa. Ancianitat pel seu recorregut. Sorra, color, menyspreu. Llum, alegria i raó. Vegetació, boscos explotats. Pobresa obligada pel poble. Riquesa, desitjada pels seus dictadors. Oblidada per la resta del món. Sorra, per començar de nou.

Anna Alboquers i Puigdomènech

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

L’adolescència El moment en què et fas gran ja ha arribat, Ha arribat l’hora de ser acceptat, Acceptat per un grup diferent, Diferent i més madur, Madur tal i com ets tu, Tu ets com jo vull, Jo vull tenir-te sempre al meu costat, Al meu costat tot i que sé que tu has canviat. Has canviat perquè ja no ets com abans. Abans eres un infant, un infant amb la necessitat de ser ajudat, Ajudat per uns pares que sempre t’han estimat. T’han estimat en el passat, un passat que s’ha fet present, un present que es convertirà en el teu futur, un futur inesperat, un camí tot just començat, començat i inacabat.

Tercer de Secundària | Tercer Premi

Rite of Passage Slowly, Kingara opened her eyes. She saw a white and plain ceiling. She was lying in a soft bed, covered by a soft and warm blanket. It was strange. The last thing she remembered was that she was in her tent. She had to sleep there. It was part of the ritual called Kel Near Samir of access to the adult age of her tribe, the Zamales. After a very big dinner she had to vomit in order to purify her body. Then she ate some medicinal plants and, with the power of the tribe’s shaman, she fell down in a refreshing sleep. In order to pass this test, she should let herself go by the dreams. In this dreams, people have abstract visions that force them to take on their fears, their deepest wishes, their faults, etc. Definitively, accept their personality to be able to mature. But these dreams are dreams, and the world where Kingara awakened seemed very real. However, she decided to do what the shaman told her: to behave with naturalness and use her head. She was a pragmatic person, and a little impulsive, so she went out of the bed and she went to explore the tent (it rather seemed a cave) where she was without being careful. It was like a cottage made of stones, but Kingara couldn’t see the ends of the stones, it was a very big stone! In this cottage there were more rooms: a strange place with a big hard basin and a tube of water, a big room with tables, a place with a strange metallic fire, etc. Kingara was very surprised because she didn’t know these devices. In her period they didn’t exist yet, because she came from the prehistory. The Zamales were a native tribe from Central America, similar to Mayan. It’s true that they were more evolved than the other tribes of the zone, but not because of that they stopped being prehistoric. In one occasion, Kingara found a rectangle of shiny water imprisoned behind a crystal. But the fact was that that water didn’t give back her reflection, a brown face, of red long and plaited hair, but a pale, round face with short and blond hair. She wasn’t in her body! It was a woman’s face, without any kind of doubt, but a woman absolutely different from those that Kingara had ever known. First, she was frightened. Then she thought that it was part of the ritual. She saw a light through a hole in the wall. It was a window. Through it, she could see a vast extension of structures of stone, all lined up, dirty and not even without a strand of green. Looking down, she could see that she was a few meters above Tercer de Secundària | Primer Premi en Llengua anglesa

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Marta Montpeyó i Garcia-Moreno

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

the floor. She decided not to jump because the stone is hard. She looked for a door or something similar inside the cave. She found a big door made of wood that faced a high room with an irregular slope. She went down and she went out to the requirement. The contact of the floor with her bare feet burned them and hurt her. She wandered without a concrete direction for a long time, that seemed still longer to her because she didn’t understand anything and she was tired and hot. When the sun was in its zenith, Kingara was exhausted and discouraged. But she didn’t stop. Suddenly, she arrived to a very big street. She saw a lot of people walking with strange clothes: they weren’t made of leather, and neither of wool or plants. They were carrying strange bags at the back and they were full of cables and spangles. They were walking fast and they didn’t watch, they pushed everybody and they did not say even a word of apology. She became frightened when she heard a loud noise next to her: she saw a kind of brilliant hippopotamus with balls instead of legs that had a person in its mouth, and he shouted annoyed. Kingara jumped and tried to free the man, but the hippopotamus started to run and, although she was the girl who ran faster than any other in her tribe, she couldn’t catch it. She contemplated, impotent, how that carnivorous hippopotamus took away the man. Without noticing, she was in the middle of a cloud of hippopotami that screamed and made gestures to her like telling her to move back. A young but poor man appeared and dragged Kingara out of the street. Bewildered, she followed him to a park. There were the first trees that Kingara had seen in that peculiar village. Happy, she sat on the grass and smelled the aroma of the plants. How she had missed it! The young man asked Kingara a lot of things. Kingara told him her story. That man had something that instilled confidence into her. Surprisingly, the man believed her. He said: — The more evident the more difficult to understand. If immediately you know that the light of the candle is a fire, it means that the meal already makes while that is cooked —looking at her perplexed visage he kept talking—. If you are living this hallucination (even though for me this isn’t a dream) in order to learn and mature, the only thing you have to do is learn from your errors and how to make what it was the most difficult thing for you when you were with your people. Do you know what it is? — Yes, I think so. My mother always told me that I was too much impulsive and I didn’t ponder enough. For her, I have to get in touch with the living creatures and understand the natural order of the universe. — Then, don’t spend more time.

Jordi Viver i Escalé Nil Vidal Palomo 4rt ESO

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Kingara started her relaxation exercises: she sensed each sinew in her body, little by little she perceived the essences of the animals, and she gave herself over to the sensation of being full of energy and capable of everything. When she opened her eyes again she was in a forest. Immediately, she knew that she was in her time. She started to run; she knew exactly where she was and how to return to her village. When she arrived, she saw that the shaman was waiting for her. She reduced the speed and she greeted him respectfully. Then she started to ask an impressive series of questions. The shaman raised his hand, and Kingara kept quiet. — The questions are many, few the answers. You’ve done a very tiring trip; you have to rest for the party. Now, you’re a woman. But you have to be careful. You have the power to see the future, and you must use it with responsibility and honor. You will have to guide our tribe to a better future than this you have seen. The river never tells lies. However, from the shore, the lying man always hears some. Live and have fun, but always remember that the future of our land depends on you. And it was like this how Kingara became a woman. They had a big party and they learned to live a better future that they kept on forging day after day, with only the things they had, without depending on the future.

The cold valley

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Neus Garcia i Puigdollers Vet aquí una vegada, de fa molt temps, que en un petit poble de la Bretanya, hi havia una noia, anomenada Joana que era la més bonica de tot el país, i en Pep n’estava ben enamorat (en Pep era el mosso d’estable de casa la Joana, és a dir, el que es cuidava de les vaques). Un dia que en Pep estava pasturant les vaques va passar la Joana, que tornava de buscar aigua a la font. El va veure tot atrafegat i esgarrinxat al costat d’unes argelagues, i la Joana li va dir: Què fas? No veus com vas de brut i estripat! Ell li va contestar: Si, ves..., res, intentava deslliurar un pobre pit-roig que s’havia quedat atrapat aquí, enmig de les argelagues. La Joana se’n va riure i se’n va anar cap a casa. Però per a en Pep, les rialles de la Joana eren com una esgarrinxada indeguda. Al final va aconseguir treure el pitroig d’allà i el va deixar anar, però la sorpresa va ser d’en Pep quan va veure que l’ocell es convertia en un follet. De l’espant, va caure d’esquena a l’abeurador de les vaques. I un cop en va haver sortit, el follet li va dir: Com que m’has alliberat, et concedeixo el desig de fer-te les feines que vulguis però, a canvi, cada dia de la teva vida m’hauràs de deixar un plat de sopa a l’ampit de la finestra. I així van quedar. En Pep se’n va anar cap a casa i el follet va desaparèixer. L’endemà, quan la Joana es va llevar, va tenir tal sorpresa que va quedar asseguda: els llençols estaven nets i planxats, l’esmorzar ja estava enllestit, el dinar fumejava als fogons, i els porcs i les gallines ben nets i alimentats. Tothom de la casa va quedar sorprès de tenir la feina feta. I des d’aquell dia la Joana anava escampant per la comarca que qui ho havia fet era en Pep. I en Pep, vinga negar-ho. La Joana, de tan contenta que estava, li va demanar per casar-se i, en Pep, sense pensar-s’ho dues vegades, va dir que sí. Al cap d’un temps va arribar el casament, i en Pep prou que s’hi va fer per engalanar el carro amb garlandes de flors. Però al cap i a la fi, qui estiraria el carro fins a l’església serien uns bous, patrip, patrap ... Quan la Joana ho va saber, es va emmarranar que volia un cavall, i si no era així no es casaria. En Pep li deia una i altra vegada que, a la granja, no tenien cavalls, però com que la Joana era molt tossuda, van acabar demanant al follet, que es deia Benjamí, que volien un cavall. Però aquest va demanar:

Tercer de Secundària | Segon Premi en Llengua anglesa

I com el vol, la mossa, el cavall? I en Pep li va contestar: El vol negre, amb els ulls blaus. Ja era el dia del casament, i quan tothom va veure la núvia vestida de blanc i rodoneta com el pa acabat de fer, però amb el carro estirat per un cavall escuat i sense crinera, va esclatar una rialla de tothom. La Joana va haver de tirar endavant, però jurant, per dins, que el follet es recordaria d’aquesta.

Jordi de Còzar i Rovira Èric Soleridecoll i Lagunas 3r B ESO

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Van passar uns mesos i en Pep li va dir a la Joana que era el dia dels follets, i que millor convidar-los a berenar. La Joana li va dir que ja els prepararia uns brioixos farcits. Quan van arribar els follets, gairebé es van abraonar sobre els brioixos, clavant-los queixalada, però es van cremar la boca i els dits, perquè la Joana els havia farcit de brases enceses. Els follets van jurar que no tornarien mai més. I així va ser. Des d’aquell dia, si volies fer una cosa te l’havies de fer tu mateix. Però en Pep, per si de cas, va seguir deixant un plat de sopa a l’ampit de la finestra durant la resta de la seva vida.

Eva Bosch i Bosch

The Loss Crying alone in the dark, remembering the good moments together but there’s no more like those, you’ve just missed her forever.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Tears go down your face, you stay in your bedroom looking up to the sky through the window and just let the time pass. You try to study but you can’t because all your thoughts are in her. All years you spent together, now all comes to an end. Nobody can guess how you feel, nobody shares your pain, they only think in themselves and you’re under the rain. Now there’s nothing you can do, you have to go forward. Just keep your tears in and take a smile out.

Tercer de Secundària | Tercer Premi en Llengua anglesa

Eva Bosch i Bosch

Tout finit Tout finit, comme le chemin d’une goutte d’eau qui tombe du ciel, comme le cours d’une rivière qui se jette dans la mer.

Tout finit, comme le vol d’un oiseau quand il s’arrête pour se reposer, comme notre bonheur quand nous pleurons. Tout finit, comme les heures, les jours, les mois et les ans. Tout finit, comme la vie même.

Tercer de Secundària | Primer Premi en Llengua francesa

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Nous sommes libres, nous vivons sans aucune préoccupation. mais réfléchis, pense que nous allons un jour mourir.

Marta Montpeyó i Garcia-Moreno

Sentiments Qu’est-ce que c’est la vie? C’est un chemin Qu’il faut suivre Jusqu’à la fin.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

C’est le temps, long ou court, qui passe entre la naissance et la mort. Mais aussi c’est savoir vivre et jouir des petits plaisirs d’ être en famille et faire des amis. C’est vivre simplement pour donner aux autres l’occasion de pouvoir être en paix et avec égalité. Le plus important de la vie est la sincérité, l’amour et la camaraderie ; les amis, la famille, les personnes et la richesse d’esprit.

Tercer de Secundària | Segon Premi en Llengua francesa

Sandra Nuri Pradell

Belle, ma chère, que ton parfum arrive à mon cœur. Toujours si bleue et pure, et toute pleine de vie. Toi, qui aimes jouer avec les enfants et les choses fais flotter. Toi, avec tes profondeurs cachées, tes secrets inconnus, tes mystères décrits. Dans le cœur de ceux qui t’entourent il y a ton image enregistrée. Toi qui es si salée avec douceur tu caresses ma peau. Belle, ma chère, que ton parfum arrive à mon cœur.

Tercer de Secundària | Tercer Premi en Llengua francesa

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

La mer

Maria Serra i Molist

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

De dolor i d’amor I

Joiosa la llum que reflecteix la il.lusió de la meva mirada fugint de la por.

Els arbres trencats el cel enfosquit i al centre una efímera llum d’il.lusió un tènue reflex d’alegria.

El so dels meus passos s’allunya lentament cap al no res sense comiat.

La claror de la mirada d’aquell nen que es va fent gran enmig d’un desert d’odi i matança.

III

El camí entre la vida i la mort cantant les tendres cançons de la dolça infantesa.

Enmig del túnel de la foscor penso en aquella cançó que em fa sentir en aquella cançó que em fa plorar el teu record. No et vull oblidar no et vull perdre perquè quan escric puc recordar puc sentir puc cantar. Passi el que passi que res no canviï que res no s’acabi que el dolç petó no s’esvaneixi.

Quart de Secundària | Primer Premi de Poesia

Berta Gonzàlez i Solà

Varsòvia Va ésser el fruit d’un romanç entre el jove pescador i la bella sirena, d’anys de glòria va poder gaudir però tal com va lluir va enfosquir.

Més tard, la nit esdevingué el dia, harmonia, pau, ordre i serenor passaren al davant de la por i l’horror, deixant darrera un núvol blanc tenyit de sang. Al bell mig d’un camp ara jeien el vell pescador i la bella sirena assaborint el fruit d’aquell dolç romanç.

Quart de Secundària | Segon Premi de Poesia

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Aquella mà sobre la seva espatlla, com un lleó desquartitza les preses, va convertir l’or en simple ferralla i d’una rialla milers de penes.

Clàudia Ferrer i Ferrer

Foscor Espai de foscor on tota llum mor, on tota esperança fuig. On cada somriure es transforma en plor, on cada somni s’esborra per sempre, on la llibertat és esclavitud.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Espai natural convertit en infern on el cant de l’ocell és substituït pel so d’un tret. Un espai envaït per la por que debilita els més forts i acaba amb els més dèbils. Un patiment i sofriment que hem de conservar a la memòria com un fet irrepetible.

Quart de Secundària | Tercer Premi de Poesia

Guillem Saborit i Ripoll

Mà de ferro

Un bocí de pa, l’esperança. Vivint com preses, observats, controlats, esclavitzats a l’infern de la còlera. Homes i dones, avis i nens, sota la mà de ferro. Una fi, sobreviure l’era eterna, l’alliberament, seria la venjança. Milers d’ànimes mortes, que tard o d’hora, formarien part del diluvi grisós.

Quart de Secundària | Accèssit de Poesia

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Lluitant contra l’insuperable. Intentant no ser atrapats per la foscor, de no ser enxampats pel depredador, amb una circumstància insuportable. El suplici a canvi de res.

Les cartes dels dijous Maria Ballabriga i Costa Tot va quedar en silenci, un silenci que li era familiar. Encara tenia el cap ple de crits atordidors, cops de porta esfereïdors i súpliques inútils a uns éssers endimoniats que li van arrencar una part de la seva persona, una part del seu passat. Malgrat tot, havia estat un malson i es retrobava al llit, al costat del seu marit, trenta anys lluny de l’instant on va perdre el seu primer amor.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Quan l’aroma del cafè i els colors dels primers rajos de sol l’hi van robar el son, ja començava una nova aurora al calendari. Sense saber encara el perquè, el mirall li va regalar una espurna d’esperança dins aquells ulls negres que la va advertir de que seria un bon dia. Com el costum li manava, Dominique va fer la desitjada trucada al seu fill Abraham que vivia a l’altra banda del món batallant amb la crisi americana del petroli que tant preocupat el tenia. Va regar les plantes que naixien tímides al seu balcó i es vestí per anar a comprar el pa. Tot va semblar estar pintat de rutina fins que a la tornada cap a casa va descobrir un rostre nou: un carter des de llavors desconegut, la va saludar amablement mentre s’allunyava del seu jardí després d’haver introduït paperassa dins la seva bústia. Va decidir fer una ullada a la correspondència, i aprofitant que el seu marit estava a la feina, va posar al tocadiscs un fragment del Concert per a Piano de Schönberg, va encendre’s una cigarreta i va submergir-se en un núvol de fum deixantse portar per l’expressiva melodia del músic jueu. Entremig de les postals novaiorqueses i les factures del banc va trobar un sobre gastat, vell i brut amb un remitent que la va deixar perplexa, paralitzada, sense esme per moure’s, per trobar una explicació lògica, ni tan sols va tenir forces per respirar. Llegia, una vegada i una altra les paraules escrites amb tinta d’oblit que dormien immòbils damunt del sobre:

Quart de Secundària | Primer Premi de narració

Naum Frankl Auschwitz-Birkenau Cracòvia, Polonia Perduda en un laberint sense sortida no trobava ciències prou evolucionades que li donessin una resposta a aquell enigma. Tampoc la fe religiosa li alleugeria la dificultat d’aquella incògnita, i la vida ja li havia ensenyat des que era una nena que la màgia no existia. Per tant, afogant-se en un mar d’incertesa va decidir obrir el sobre, llegir la carta i descobrir quelcom més que l’ajudés a digerir aquell fet. Sens dubte era ell. Aquella lletra prima i estirada, aquells mots tan ben trobats i tan ben escrits que trenta anys enrere li havien robat el cor. Mai podria confondre l’optimisme d’en Naum, l’esperança sempre present en els pitjors moments, la valentia i el coratge del seu estimat que resistien com dos llumins en una nit fosca... No entenia perquè una carta de l’any 1941 li arribava trenta anys després, no comprenia perquè en Naum havia pogut escriure-la des del camp de concentració. Encara menys que, tot i havent-hi com a destinatari la seva antiga adreça, la carta havia aconseguit arribar a les seves mans...

Van passar set dies interminablement lents per a la Dominique. La carta s’alimentava de la seva gana i de la seva son. Tot i els esforços, no aconseguia pensar en cap altra cosa que no fos en Naum i el misteriós fet. Es passava les hores asseguda davant de la finestra comprovant que el carter no s’acostés a la seva bústia per dipositar-hi algun tros de paper que li facilités més informació. Just quan va creure que la bogeria li tocava el timbre de casa seva, el rostre conegut que fa una setmana li havia causat tants turments va rebuscar dins el seu carro la correspondència de la família Friedman, va assegurar-se que no hi havia cap error en la direcció, i va enfonsar més cartes dins la bústia oxidada que romania quieta clavada al terra. Abans que el cervell enviés les ordres corresponents a les cèl.lules musculars de les extremitats de la Dominique, aquesta ja compareixia al jardí remenant entre la paperassa. Ràpidament va reconèixer la següent carta. La seva textura aruogada i rasposa, la seva fragància peculiar que desprenia anys i entrebancs, i sobretot

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Dominique tenia mil dubtes ballant a la seva ment al ritme del Concert per a Piano, però només estava segura d’una cosa: aquell retall de paper sortit del més enllà l’havia escrit en Naum.

aquella llum invisible que l’omplia de records i de fantasmes. Quan mirava, llegia, ensumava, tocava i besava la carta era com fer-li-ho a en Naum, era com reviure les tardes de la primavera del 38 que havien passat junts a la riba del riu Vístula, abans que l’infern no regnes a les terres de Cracòvia. Regalant-se delícies d’enamorats i compartint somnis d’adolescents van construir un món íntim format per la pedra de l’amor que només la guerra i la distància va saber com destruir. Havia malmès trenta anys de la seva vida creient que des que Naum havia estat retingut al camp de concentració d’Auschwitz l’oblit i la misèria, i pot ser també la mort, s’havien apoderat dels seus records i per això mai havia intentat posar-se amb contacte amb ella.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Però després d’assaborir el gust de l’error, la vida li va cobrar una nova dimensió a la Dominique. Des que va rebre la primera carta s’havia d’enfrontar als límits de la realitat per poder trobar un sentit a aquell fet tant insòlit: rebre cada dijous una carta escrita trenta anys enrere pel seu antic estimat.No obstant, al mateix temps havia nascut a la seva vida un nou sentiment d’emoció i d’il.lusió que li donava forces per creure que, de tant en tant, la vida et regala sorpreses que et retornen un somriure. Des d’aleshores la Dominique tenia dues vides paral.leles: En primer lloc, la vida més important es centrava als dijous. Al quart dia de la setmana es despertava feliç i amb energia, es pintava i es mudava amb la seva millor vesta per saludar al carter i recuperar per mitjà d’una carta una part de la seva història que fins llavors havia estat amagada en algun racó desconegut per a ella. Immersa en la seva bombolla coneixia dijous a dijous, carta a carta, i lletra a lletra les vivències d’en Naum al camp d’Auschwitz. En Naum treballava de mecànic onze hores al dia i menjava onze grams de pa quan sortia i quan se n’anava el sol. Vivia gràcies al seu record i somiava cada nit amb el seu retrobament. Ell mai li deia cap paraula dolenta que la pogués entristir, només omplia el paper amb basses de tinta d’esperança i de fe. Tot i així, la Dominique podia percebre entre línies la duresa del camp. Es trobava a la pell d’en Naum i captava la fredor dels nazis i la fragilitat de la vida. En segon pla hi havia l’altra vida, la finalitat de la qual era passar les hores arrossegant el temps perquè el dijous arribés ràpidament. Amb la mirada perduda i una cigarreta entre els llavis obria la bústia cent vegades, mantenia les míni-

mes converses amb el seu marit, i fins i tot, cada cop més s’oblidava de trucar a l’Abraham per interessar-se sobre la seva existència a l’altra banda de l’oceà. Els límits del temps s’esvaïen entre la pols, els rellotges perdien les agulles i la Dominique s’aferrava cada dia més a les cartes dels dijous. Sense adonar-se’n va arribar el dia que va haver de canviar el calendari perquè tot un any s’havia fos entre les seves mans. Era el primer dijous de la primavera, i la Dominique es despertava com l’any anterior gràcies a l’olor del cafè i als primers llampecs de sol de l’alba. Amb alguna arruga més que dissimular es colorejava els pòmuls i els llavis per estar impecable per rebre el trosset d’alegria que li regalava el carter. No obstant aquell matí va trobar-se amb un missatger de correus diferent. No era el carter de tots els dijous i això li va causar una sensació de por i de desconfiança. Aquest no va introduir ni factures, ni postals, ni revistes, ni propagandes a la bústia, solament una carta blanca vestida de normalitat. Mentre escoltava el Concert per a piano de Schönberg i s’ofegava entre el fum d’un últim cigarret, va llegir la següent carta:

Des d’un indret allunyat del món tinc l’obligació d’explicar-te l’origen de les cartes que has rebut aquest últim any. Tot va començar en temps de guerra, quan després de separar-nos dolorosament vaig ser retingut al guetto, i poc després empresonat dins el camp de concentració d’Auschwitz. Allà Jahvé em va donar la sort de començar una bona relació d’amistat amb un comandant alemany. Aquest em va oferir la possibilitat d’escriure’t, i per tant, no vaig dubtar en fer-ho. Però aleshores el correu era nefast i tement el pitjor no vaig rebre cap resposta teva. El temps passava dins els camp però jo no perdia l’amor cap a tu i continuava escrivint inútilment paraules sinceres i plenes d’afecte. Finalment quan les brases de l’infern van apaigavar-se, vaig sortir del pou i vaig refer la meva vida treballant a correus. No sé si la casualitat em va buscar o va ser el destí que així ho va manar, però una tarda d’hivern mentre arxivava paperassa al magatzem, vaig trobar un sac de correspondència perduda de la guerra que contenia entre altres, les meves cartes. Sense ni tan sols pensar-ho dues vegades vaig cercar la teva adreça, i vaig decidir reenviar-te l’amor que un dia havia estat perdut entre caixes i sacs abandonats.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Estimadíssima Dominique,

Aquest any he viscut feliç només sabent que tu desitjaves veure’m al teu jardí per poder obtenir nova carta, i jo he desitjat enviar-te cada dijous un bocí de mi per poder somriure’t amablement una vegada més. La tensa fredor de l’adéu m’envaeix, jo me’n vaig per sempre però et demano que recordis aquesta història només com un fet curiós que algun dia explicaràs als teus néts. Sigues feliç. T’estima, t’ha estimat i t’estimarà el teu Naum.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

En Naum es va perdre. Ell es va perdre com un romàntic allà on s’hi guarden tants sentiments, ell es va perdre com un explorador allà on acaben els camins de l’amor, ell es va perdre com un nàufrag allà on s’ofeguen les esperances... En Naum es va perdre en la immensitat del seu cor.

Neus García i Puigdollers 3r C ESO

Madame Holbein El silenci envolta els carrers de Versailles il.luminats per petits fanals situats a cada cantonada. Una llum tènue que acompanya el cloc-cloc del caminar d’una senyora passejant un gos de canòdrom. L’elegància i la bellesa es veu present en cada pas, tot i que els anys i el dolor hagin arrugat el rostre que un dia havia somrigut a tants homes. Els cabells albejants, recollits i tapats per un barret a recer del fred, mostren el pas dels anys i fan que els ulls blaus buits de brillantor captin totes les mirades que es creuen. Coneix com el palmell de la seva mà cada racó, cada botiga, cada olor. L’olor d’anís de la pastisseria del senyor Dupont, l’olor de farigola que omple el comerç petit però acollidor de la senyora Leblanche, olors que ajuden a recordar els orígens i la història de cadascú. Els primers raigs de sol es reflecteixen en els vidres dels aparadors acabats de netejar i preparats per atreure els habituals clients. Ella, però, passa sense ni tan sols girar la cara, sap que a casa l’espera un cafè calent, un croissant untat amb melmelada de préssec, el diari encara amb olor d’impremta i la música de Wagner de fons. Sam, content en veure l’entrada de casa, no para de moure la cua. Sempre el deixa córrer pel mig dels xiprers plantats a banda i a banda del camí asfaltat que condueix a la porta principal. - Bon dia, senyora Holbein. - Bon dia, Frank. - Avui fa força fresca, no és així? - Sí, i tant. Alguna notícia interessant a Le Figaro?- demana amb anhel - Els japonesos han ocupat Kuantan. Sembla que estan prenent posicions als americans. – contesta content. - No cantem victòria encara. La guerra és llarga i pot passar de tot. Últimament només es parla de les batalles d’arreu del món en aquesta casa. La senyora Holbein creu que així el record del seu marit, mort en els bombardejos de fa dos anys, restarà viu. Li fa por parlar amb la gent, no sap què pensaran, li fa por que es torni a repetir un tres de juny. L’únic lloc a on se sent segura és a casa. L’escalfor de la llar la fa sentir en pau, tranquil.la. Puja les escales de marbre tot observant els quadres penjats minuciosament. S’atura davant Baile en le Moulin de la Galette. Quan observa aquest quadre sembla que estigui en un món totalment aïllat, un món feliç, un món en el qual tot és possible només amb un somriure. Li agrada mirar-se’l. Els colors clars que a pinzellades fines esbossen les parelles ballant, disfrutant d’un típic diumenge. El soroll de plats la fa tornar

Quart de Secundària | Segon Premi de narració

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Marta Tañà i Homs

a la realitat. Allò que li havia semblat felicitat s’esborra en un tancar i obrir d’ulls. El pit li apreta i ha de començar a respirar amb la boca per no ofegar-se. Acaba d’arribar a la seva habitació tot palpant amb la mà la tira fina de roba que sobresurt de la paret. Es canvia sense presses. El cor li fa un salt quan amb les mans encara fredes es toca la pell nua. Recorda el llibre que va demanar aI senyor Mercier que li busqués, i espera que ja li hagi portat. - Frank, m’ha portat en Camille algun llibre? – crida mentre entra per la porta del menjador. - Sí, senyora. L’ha portat quan era a caminar – s’acosta a ella amb el llibre a les mans. - Moltes gràcies, Frank. Crec que em serà de gran utilitat per poder comprendre millor el que passa en el nostre món. Quan s’allunya en Frank sent com la senyora diu xiuxiuejant: “Ho necessito...”. Un cop asseguda a la taula, llegeix el títol, Japó, un país oriental. En obrir-lo i llegir la primera pàgina no sap que en aquest llibre s’hi amaga el seu futur, el que acabarà essent el seu alè, l’aire que respira.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

“Ja es pot veure la marmota passejant pels prats Prats verds després de les primeres pluges. Se sent de fons el repic de les campanes Que es mouen al so de la brisa càlida. Els amants acaramelats veuen nèixer el sol El bes de la meva amada em diu: és real.” Quines dolces paraules. Els versos del seu estimat són l’únic que ningú li pot prendre. Els records escrits de les primaveres que havien passat plegats, estirats entre les indefenses margarites. El cant dels ocells tot menjant fulles li fa alçar el cap. Amb els ulls entreoberts observa el jardí amb el qual ha compartit tantes coses. El dia del “sí vull” tan desitjat, i alhora tan discutit, li ve a la ment cada vegada que mira la casa japonesa que ha construit en mig del seu jardí majestuós. Ja han passat quaranta mesos des que per primera vegada va veure el mot Ka-do: camí de les flors pels budistes. S’aixeca i comença a caminar lentament. S’atura a escoltar, a olorar, a tocar tot el que es creua. Obre la porta de fusta i entra en una sala de parets molt fines de shôji. Abans d’asseure’s al tatami es treu les sabates i agafa una tassa de te. Crema, així que bufa esperant poder disfrutar d’aquest natural tranquil.litzant. La preparació del te comporta molt més que escalfar aigua amb herbes. És molt important que les flors que decoren la petita estança portin a la plena harmonia perquè, tal com diuen els japonesos, la relació entre el yang i el ying sigui equilibrada.

Clara Gómez i Gorchs 1r B ESO

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Somriu lleument quan observa les seves petites obres d’art. No es poden comparar amb els quadres o escultures del grans artistes francesos, però la combinació de flors, fulles, cereals, herbes, branques i fruites en un petit recipient de fusta expressa la por, la frustació, la irracionalitat i més tard el saber-se conèixer un mateix. Tot per aconseguir la puresa màxima, buscar el respecte, i la tranquil.litat en un mateix i en l’entorn. Els seus pensaments viatgen cap a la primera ikebana que va preparar. El tacte rugós com de paper de vidre i les tres branques polides en forma triangular. L’univers representat amb les seves petites mans. El cel, l’home i la terra. Es para a rumiar un moment. Quin any és? 1945. Sí, feia poc que havia llegit aquella notícia. Els nazis... camps d’extermini... jueus. Encara no sap com lligar aquestes tres paraules no obstant sigui tan fàcil. Els peus se li comencen a refredar, les parpelles li pesen. S’adorm en el silenci absolut pensant que ha d’anar a visitar el senyor Mercier. Li agradaria llegir alguna cosa de Charles Perrault. La llista de la compra... Els batecs del seu ja feble cor és l’únic que se sent.

Joschka Beckenbauer Èlia Prat i Caballeria Estimada Heidi, El dia que jo falti, recorda que a les golfes d’aquesta casa hi ha un bagul de pell brodat d’or; obre’l i tot el que trobis vull que ho llegeixis i en facis el que vulguis. Però sobretot, recorda que el passat és passat, i la meva vida només ha estat meva, i per res del món cap dels meus pecats t’ha perjudicat.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Firmat: Friederich, l’avi Aquest va ser l’últim record que va tenir la Heidi Grönemeyer del seu estimat avi, una persona a la qual apreciava des que era un nadó. Des dels tres anys, havia viscut amb ell, ja que de ben petita havia quedat sense pares i no tenia ningú que se’n fes càrrec. La veritat va ser que Heidi quedà amb els ulls ben oberts quan va llegir la nota que el seu avi li havia deixat junt amb el testament. Encara recorda el dia que el notari li va fer entrega d’aquest sobre tancat. Dos segons més tard d’haver llegit la carta Heidi va córrer cap a les golfes a buscar el bagul. De sota d’una prestatgeria antiga, en va sortir un cofre de pell brodat d’or ben empolsinat, tal i com indicava la carta. En obrir-lo va trobar-hi una pila de fotos i de documents. La noia va quedar ben desconcertada quan va veure tot aquella pila de documents, que semblaven no tenir res a veure amb el seu avi. En velles i ratades fotografies en blanc i negre s’hi podia observar presos amb cares de patiment, que amagaven mirades de menyspreu i angoixa. No podia ser pitjor la crueltat que els voltava i els penetrava, tan indefugible com l’aire que respiraven. Milers de morts, que només eren munts d’ossos, feixos de cabell de dona, i centenars de gent amb un pijama de ratlles amb una cinta lligada el braç amb l’estrella de David. Aviat va sortir de dubtes, eren fotografies de camps de concentració. Tota nerviosa, va començar a llegir molts d’aquells documents. Les cartes anaven dirigides a un tal Joschka Beckenbauer, un dels malvats generals de les SS. Tot allò era un misteri, ja que la nota del testament l’havia deixat el seu avi, però en canvi, tot el que hi havia al cofre no tenia res a veure amb ell. Tampoc entenia que el seu avi no li hagués volgut ensenyar mai el contingut d’aquell misteriós bagul.

Quart de Secundària | Tercer Premi de narració

Va pensar que no podia deixar-ho córrer com si no hagués passat res, i durant uns quants dies va dedicar-se a llegir tota aquella documentació i primer la va classificar: cartes, impresos, instàncies, permisos.... En aquell piló de papers plens de lletres s’hi podia llegir les instruccions i les ordres del general Hitler als generals de les SS. Allà hi figurava tot el que podien fer als jueus: assots, tortures, alimentació mínima, treball, i fins i tot, tots els mètodes per enganyar-los i acabar-los matant de la pitjor manera.

Joseph va quedar sorprès de tota aquella paperassa. Tot allò li recordava vells temps i no sabia que Friederich guardés tota aquesta informació. En mirar una de les fotos d’aquell bagul, la mà de Joseph va començar a tremolar, se li negaren els ulls i sense aixecar la mirada de la foto va confessar a Heidi que havia estat un general de les SS tal com deien moltes cartes. Però que no havia estat només ell, ja que el seu avi també formava part del cos militar de les SS. Friederich Grönemyer no era el nom real del seu avi, el seu verdader nom era Joschka Beckenbauer. Una gran ombra de tristesa li ennuvolà els ulls a la Heidi. Li va impactar molt les paraules que acabaven de sortir de la boca d’un dels seus amics del seu avi. Una de les persones que admirava i estimava tant, resultava que havia estat un home cruel, despietat, salvatge i assassí. Ara tot lligava, el seu avi s’havia fet canviar el nom per no ser reconegut ja que tota la vida més s’havia penedit d’aquell pecat. Ho havia mantingut en secret per no ferir la seva estimada néta, la persona a qui més estimava del món.. Tot el que deia Joseph tenia sentit i lligava amb tot el que redactaven les cartes. Finalment sí, la prova més segura va aparèixer. A la foto de tots els generals de

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Tot allò va ser molt impactant per la Heidi, s’avergonyia de ser alemanya, no sabia com hi podia haver gent tan dolenta que pogués fer tant de mal a les persones. Ella en coneixia la història, li havien explicat, a l’institut però mai havia tingut la història tan a prop, entre les seves mans. Tot mirant un dels documents, va trobar el nom d’un vell amic del seu avi, Joseph Gensher, la va impactar veure que un dels amics del seu avi era un dels generals de les SS i es va proposar que l’havia d’anar a visitar. Potser ell li podria explicar el contingut d’aquell bagul i aclarir tot aquell misteri. Heidi, tal com ho havia pensat, es va palplantar davant de la porta de Joseph Gensher i sense gairebé dir res li va ensenyar els documents que havia trobat.

les SS es podia apreciar el rostre del seu avi Friederich, o Joschka com li vulgueu dir. Tres hores més tard d’haver estat parlant amb en Joseph, la Heidi va tornar cap a casa. Va entrar a l’habitació del seu avi, va repassar les últimes fotos que s’havia fet amb ell, recordà la seva tendresa a l’hora de parlar i estar amb ella i tot el suport que li havia donat des de que tenia tres anys, va reflexionar, i va pensar que la part negativa del seu avi l’havia d’oblidar. Tot i així, va decidir que tota aquella documentació havia d’anar a parar a l’arxiu històric d’Auswitchz, on es guardaven tots els papers de la tragèdia i de l’holocaust.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Gràcies a aquests papers, s’ha sabut amb més detall la tragèdia que van patir els jueus, i tot i que el seu avi hagués estat un dels dolents d’aquella història, la Heidi continuarà estimant com ha fet sempre el seu estimat avi.

Irene Chércoles i Mercader 4rt C ESO

Anna Colomer i Tuneu

One butterfly I woke up this morning and felt envy of one butterfly That flew away between the bars of my hut. In this place where I am, there’s no difference between nights and days. We can’t play on the streets. And we can’t sing a song. Four girls have to sleep in one bed. And drops of ash rain at every moment.

My mother told me that all of this will finish soon. But I’m very afraid of the men with the guns. They brought us here and they cut our hair. And now it is their fault that we look like cadavers. I woke up this morning and I felt envy of one butterfly that flew away between the bars of my hut. And in moments like now I realise that I’m nothing. Only a nine-year old girl, And because of a god that doesn’t appear, I never know if today will be my last day.

Quart de Secundària | Primer Premi en llengua anglesa

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

I woke up this morning and I felt envy of one butterfly that flew away between the bars of my hut.

Amy Von Arend

1940

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

The war sirens broke the silence of the dark night, the bombs were hitting London city. The face of a little young girl was full of horror, she could not believe what she was seeing, her eyes were still looking at the dead body. Meanwhile she could hear people screaming through the streets. She rushed down towards the underground, there, she rested still thinking about that body she saw before, why was it so familiar? Now she remembered, it was her motherâ&#x20AC;&#x2122;s friend, Mrs. Brown. She felt tears falling down her face. The next day she went back home but instead there was just a pile of rubble. On top of the pile she saw her brown teddy bear. Her delicate young face was no longer kind, Instead you could only see hate, revenge. She could not understand how war could cause so much pain and destruction. She could no longer remember what peace, happiness or love was.

Quart de SecundĂ ria | Segon Premi en llengua anglesa

Paula Oliver i Soley

Change your way The sun is rising, the moon has already gone out. All the flowers are shining and the rest of plants are reflecting the light of a new day, a new time to live and get everything that surrounds you to make you feel happy and calm.

Now, I’m here, to know why you have left. I gave you everything I could take, everything, I was surprised by how tiny the way had become. You deceived me in that world, in all I was searching and all your lies, today, they have run away. My heart has been born another time, nothing and nobody will hurt it ever again. You made me feel that it wasn’t real. Now, the sun has already gone out and the moon is rising, the dawn turns up and the sky seems to be happy. No cloud is in it, no drops fall down from it, the time has stopped and I still continue the new way.

Quart de Secundària | Tercer Premi en llengua anglesa

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

You said I’d find a person to love me, he’d be my darling, and some weeks later I thought you were the one. I was sure of being with you until the end of the way. I had the greatest time in my life, it was perfect, and I wished that it would last forever, because I didn’t want a world in shadows, I felt a rejection for wanting to know a wonderful and magic world.

Maria Ballabriga i Costa

Reviens et ferme ma blessure Comme une feuille se balance avant de tomber sur le sol ma vie danse dans un désert plein d’incertitude. Les jours se consomment sans avoir le temps de savourer les moments où respire ma liberté. Je marche seul dans la nuit obscure qui me tue et qui me prend dans ses bras. Tu es si loin que je me brûle chaque fois, Tu es si loin que j’ai perdu ma voix.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Reviens et ferme ma blessure

Mireia Font i Prat 4rt A ESO

Quart de Secundària | Primer Premi en llengua francesa

Berta Gonzàlez i Solà

L’autre face de l’amour C’est comme un canard de baignoire Sans aucun petit garçon pour jouer. Comme une ceinture sans des pantalons. Comme le clown qui ne peut pas rire. Comme un bateau navigant dans le ciel. Comme l’eau disparaît avec le feu, et le silence avec un simple bruit.

Quart de Secundària | Segon Premi en llengua anglesa

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Ce fort sentiment m’accompagne et m’accompagnera toujours. La solitude, la nostalgie et l’angoisse… À moins que tu sois avec moi.

Èlia Prat i Caballeria

Le chant de l’hirondelle

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Sur la branche du vieux saule le chant de l’hirondelle, résonne loin dans la forêt. Le vent ne souffle pas l’après-midi chaud du printemps. Et entre les feuilles vertes du vieux saule tout est calme et reposant. Sur la branche du vieux saule le chant de l’hirondelle ne résonne plus loin dans la forêt, Le vent souffle l’après-midi froid d’automne et entre les feuilles jaunes du vieux saule tout est calme et reposant.

Quart de Secundària | Tercer Premi en llengua francesa

Primer de Batxillerat | Primer Premi poesia visual

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

AdriĂ Gallifa i Terricabres

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Gil GrĂfols i MarĂn

Primer de Batxillerat | Segon Premi en poesia visual

Primer de Batxillerat | Tercer Premi Exaequo poesia visual

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Estel Castany i Capdevila

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Guillem RufĂ i Batiste

100

Primer de Batxillerat | Tercer Premi Exaequo poesia visual

Primer de Batxillerat | Premi poesia virtual

101

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Nil Murfulleda i SĂ nchez

Kill the limbo Júlia Solà i Sirvent - Do you really want to do it? Remember once you have decided it there is no turning back.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

The woman in black walked through the door after saying these few words, leaving me inside the cold and silent room. Just a metallic table and a pair of chairs surrounded me. The fragile gleam of a light bulb was projecting all the shadows on the wall, I felt lonely. In that moment I didn’t know the real reason of being there, maybe it was my previous despair. Things had happened so fast since last week… Losing everything you have gained and had during your whole life was too hard to assume in less than a week. All the memories were still recorded in my mind as if they were the last eyewitness of my story. Although the ones from that day were kind of blurred, shocked and disconcerted. As usual I woke up early to have enough time and avoid one of the things I hate the most, running out of time. With my eyes still closed I reached the shower, feeling suddenly the cold water falling on my lashes. After getting dry, I toasted a couple of slices of bread. A jam pot on the kitchen table was already waiting for me. Whilst I was reading the newspaper I realized that my parents were still sleeping. I went towards their bedroom but I didn’t hear their breathing. I started to worry, but when my eyes looked at their bed and found no one was there, my world suddenly stopped. A couple of seconds after, I realized that somebody was home, exactly behind me. My mind was nowhere, I wouldn’t return home again. Now I was in that room and my fate was lost. They wanted me to take a decision but I didn’t even know where I was. I just had a half-burned paper, kind of a letter from my mum. Or at least that’s what they had told me. I read the lasts sentences that were still readable. Just say yes Juliet. I know it is difficult; I had to face it up a long time ago. Don’t think about it, just do it. With love. Andrea.

102

Primer de Batxillerat | Primer Premi en llengua anglesa

It was impossible not to think about it. At least I made the effort, although I didn’t succeed. Once again the woman dressed in black was there, she was staring at me through the little window next to the door. Suddenly, she came in and as fast as she entered she asked me over again, what decision I had taken. For a second I didn’t think, I swallowed nervously and nodded as fast as I could. I didn’t regret to have done it. The woman showed me the way that I had to take and I got absorbed following her. What could happen next was the only thing I was living for. Finally we reached our objective, a huge laboratory. I felt terribly scared.

I needed time for myself, time to think about everything. What was I supposed to do after that? Where should I go? The following days passed faster than I wanted and by the day I had to leave the center, I still didn’t know what I would do with my life. I started to pack all my stuff. But I just had a small handbag and five minutes after I was ready to go. I looked at myself in the mirror before closing the door of my past. The sky was painted in a very soft blue and the sun’s rays didn’t let me see with clarity who that person behind the threshold of the building’s door was.

103

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

I opened my eyes softly. This time I was in a brilliant bedroom. It seemed like a hospital. I rushed towards the bathroom and screamed as fast as I saw myself reflected in the mirror. In an extremely short period of time a woman arrived running. She was completely different from the one in black. That time she looked at me smiling, trying to calm me. She sat on the bed and I was still there, I couldn’t move. Where was I? She started to explain lots of things to me. From which I couldn’t understand more than the beginning. I had been sleeping for more than a week and right then I was totally recovered from the operation. That last word made me feel the pain of the scars all over my face. She said that in a few days I would be able to start my life again.

Guillem Dorca i Tomàs

Life of an ear In the field of my ancestors, I’ve grown every day, among poppies and grass stems I raise straight. I’ve been born from the fertile soil, avoiding the pebbles and rocks, The dangers of the countryside: Ants, locusts and the fastest mice.

I’m a simple ear of wheat… But now, the danger comes to me: The sickle covers the sun, he wants my fragile life, and moves me away from the soil. I accept the tragic destiny: to convert me into flour, to feed the old farmer, the shoemaker and the little boy.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

I’m a simple ear of wheat… Now I’m mature. I can see the entire field around me. The wind caresses me, and I bend with a humble bow.

And I can only remember: I was a simple ear of wheat

I hear the sound of the waves, the waves of the Mediterranean, over me, a seagull screeches before stopping on the top of a pine.

104

Primer de Batxillerat | Segon Premi en llengua anglesa

Nando Takano i Martínez

Hard way I’ve walked so much, My feet are tired, My mouth’s so dry, Every step I take Is a bullet straight to my chest, My knees have touched the floor I can see my tears crashing against the sand, Falling down as dead soldiers, Opening more and more this wound

Primer de Batxillerat | Tercer Premi en llengua anglesa

105

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Then, I remember all those good moments, The pain is not a matter If it’s for you, I’ll continue.

Anna Puntí i Erra

Quand tu es perdu et tu ne trouves pas le chemin Quand tu es triste et tu vois ta vie noire Quand tout semble aller mal Il apparaît là

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Quand tu penses que c’est la fin et qu’il n’y a que des souvenirs Quand tu crois qu’il n’y a rien pour continuer et que ta vie a terminé Quand tu ne vois pas de solution Tout à coup il apparaît là Il te regarde dans les yeux En attendant qu’ils ne pleurent pas Et s’ils le font il sera là Avec son doux sourire Avec ses chaudes caresses Pour toujours à côté de toi.

106

Primer de Batxillerat | Primer Premi en llengua francesa

Cristina Molinero i Franco

C’est un jeu pour plusieurs, c’est une souffrance pour d’autres. La violence, les morts, les larmes… Ce sont les règles du jeu ? Si les participants regardaient autour d’eux le jeu terminerait.

Primer de Batxillerat | Segon Premi en llengua francesa

107

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Il y a des milions de familles endommagées, C’est déjà la fin du jeu ?

Cristina Güell i Godayol

Un impossible Eau, vert, Mer, montagne, Nuit, sommeil, Le chant d’un oiseau… Une fontaine, L’ombre des arbres, un papillon, La chaleur du soleil…

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Un poème, une personne, La cheminée, l’enfant qui dort, Une soirée libre, le mobile éteint. Le calme.

108

Primer de Batxillerat | Tercer Premi en llengua francesa

Mariona Armengol i Saborit

Colors Groc alegre, aire de la vida. Roig passió estímul del amor. Verd natura, puresa diluïda. Blau veritat, el generós rigor. Groc irritant, eterna amargor. Roig cruel, odiosa vida. Verd depriment, tranquil.la envejor. Blau tristesa, fred malenconia.

Diversitat, ventall de molts colors. Significats, diferents emocions. Cada color, una personalitat.

Segon de Batxillerat | Primer Premi poesia

109

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Negre etern, ansietat de morir. Blanc llibertat, densa harmonia. Blanc i negre, presència i soledat.

Marc Lorenzo i Relats

La mar Sento el soroll plaent de les onades, noto la dolĂ§a brisa al meu voltant. Els meus peus gelats dibuixen petjades, passen els ocells, dâ&#x20AC;&#x2122;ales bategants. Claror de vespre, mostra les estrelles, un vaixell al fons va navegant. Mai havia vist tantes coses belles, la lluna desperta i es fa brillant.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

La solitud mâ&#x20AC;&#x2122;omple de meravelles, el trist bram del silenci em va envoltant, resto sol , mentre el dia es va acabant. Els pescadors llencen les xarxes velles mentre els peixos volen anar escampant, la nit somia en un nou dia entrant.

110

Segon de Batxillerat | Segon Premi poesia

Quan els núvols són de vellut Irene Gil i Ramon Mont Bael

Abel s’incorporà i ja dempeus s’adonà que es trobava en el pendent d’una muntanya, no massa alta. Més enllà del peu de la muntanya s’estenia una lívida planura interrompuda només per algunes zones rocalloses o, més escassament, per bosquerons. Abel sempre havia estat de naturalesa sensible, gens pretensiosa, summament impressionable, i aquell paratge inhòspit li inspirà un gran respecte. Mentre admirava la panoràmica, però, un pensament com un llampec torbà la ment del jove. Per més que ho intentés, no recordava res anterior a aquell paisatge. Per a ell, el passat més remot es remuntava a la visió de la Lluna en aquell cel violaci, amagant-se entre els núvols espessos. Abel, de fet, només sabia d’ell i del seu nom. Va ser en aquest moment que reaccionà davant la seva desafortunada situació: estava completament sol, perdut en la nit i enmig dels arbres, en un paisatge del tot desconegut per a ell. Es sentí desorientat i instintivament es palpà per veure si portava alguna cosa a sobre d’utilitat. Res excepte una petita peça de paper que es trobà per sorpresa en una butxaca dels pantalons. Amb una cal.ligrafia abrupta hi havia escrit: “córrer sempre als cims, així com fuig la cérvola”. En un primer moment la línia causà a Abel poc més que indiferència. Mirà al peu del mont i veié, molt lluny d’on estava ell, extensos pedregars escarpats. Tanmateix, en girar-se i aixecar el cap, el cim semblava tan proper! Va decidir dirigir-se al cim, tot rellegint la frase, intentant que li evoqués quelcom. No podia evitar sentir que forces ocultes l’empenyien mont amunt.

Segon de Batxillerat | Primer Premi narració

111

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

La Lluna plena quan els núvols són de vellut. Aquesta plàcida imatge havia ocupat la ment d’Abel des de l’instant en què havia despertat. Després, els ulls del jove havien resseguit lentament la volta celeste fins que s’havien trobat en l’horitzó la silueta diluïda d’unes muntanyes de tonalitats ultramarines. Abel sentí aleshores la terra sota seu i tingué consciència del seu cos. Les seves mans acariciaren el sòl, que semblava cendra, i una olor a humit, quasi primària, l’envaí efímerament.

El jove pujà pel vessant on havia despertat fins una prada de gallarets i margarites silvestres. Allí observà encisat un curiós fenomen: la singular luminescència d’aquella nit feia que els gallarets adquirissin un to purpuri mentre que les margarites semblaven robins. Avançà per la prada fins trobar unes vetustes escales de pedra que després de moltes passes desembocaren en un grup de cases rústiques voltades per carrers angostos. Malgrat que totes les cases mostraven llums tènues a través de les finestres, ningú va obrir a Abel quan tocà el timbre d’algunes cases. Abel es limità a estranyar-se i va continuar parsimoniosament el seu camí.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Els esquàlids bedolls del pendent on s’havia despertat aviat van donar pas a una vegetació més frondosa. De tant en tant, els arbres adquirien perfils fantasmagòrics i dibuixaven fugaçment rostres en la foscor. Abel sentia com una veu repetia el seu nom, cada vegada amb més intensitat. El nom d’Abel havia traspassat l’oïda i ara ressonava dins seu, formant progressives combinacions de sons que s’alteraren i deformaren fins que en van desaparèixer les síl.labes. Temerós, Abel accelerà el pas i, ara, les imatges que l’envoltaven es succeïren difusament a un ritme frenètic. L’aire semblava tenir voluntat pròpia i fer-se més dens a estones; Abel esbufegava però no es permetia parar. “Per què sóc aquí?” Llambregaren dins d’Abel un altre cop paraules inconegudes: “Amunt! Amunt! Encara més...” Abel intentà ignorar aquesta darrera frase. “A on anem? No és bo preocupar-se’n.” En aquest instant, Abel s’ofuscà terriblement i li vingueren, sense poder-ho evitar, llàgrimes als ulls. Aquestes paraules semblaven pensaments d’una altra persona. “M’estic tornant boig?”. Venien amb ell amb una veu diferent, però igualment dins seu. Dissortat espectador d’uns pensaments aliens! Es deixà caure de genolls i es posà les mans al cap. Tancà fortament els ulls i intentà foragitar aquella punxant intranquil.litat dins seu. “Respira.” Semblava aconseguir-ho quan advertí unes passes darrere seu, en sonoritat creixent. S’acostaven, indubtablement. Però Abel es girà i res ni ningú caminava darrere seu. Atemorit, s’aixecà immediatament. Ara, corria en desesperada carrera i tot i així les passes semblaven acostar-se de nou. Inexorablement arribarien a ell, era lògic, ja que fins i tot percebia la rítmica tremolor del terra. Però cada vegada que girava el cap, tot esquivant els arbres i la malesa, el jove no aconseguia veure res. Realment hi havia una presència que el sotjava? Les passes van cessar súbitament. Abel havia arribat al cim, que consistia en una petita praderia, essencialment erma, a excepció d’uns pocs freixes esvelts que vorejaven els marges. El jove mirà al seu voltant, preguntant-se frenèticament si

112

113

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

estava fora de perill. Tot estava en un ordre contingut; la terra humida, l’aire sobrenatural, l’herba marcida, tot en espera. Abel contemplà de nou el cel purpuri. Però llavors ell va aparèixer i va dinamitar l’ordre. - No t’exalta la Lluna quan els núvols són de vellut? Abel veia una figura humana, amb robes fosques, apropant-se inalterable des de l’altre marge del cim. A mesura que avançava, dins d’Abel creixa una remor malaltissa. - Oh Abel, sisplau, no facis aquesta cara! Tu i la teva expressió Abel, sempre impressionable... Pobre criatura d’ànima lúcida! No estàs cansat de tu mateix i de les teves paraules lleus, sempre fútils? Pensa Abel que jo et conec tal com ets, a un nivell més veritable del que mai ningú altre et podrà arribar a entendre. I tu... De veritat no em reconeixes el meu rostre? Aquelles paraules van confondre Abel extraordinàriament. Per què li parlava d’aquella manera? Abel quedà absolutament distorsionat; no podia moure’s ni tampoc respondre a les acusacions del desconegut. Per més que s’esforcés tampoc reconeixia aquell inquiridor, malgrat quelcom en ell li resultés remotament familiar. Si més no, semblaven tenir la mateixa edat i fins i tot certa retirada física. El seus posats, però, eren manifestament contraris. - Reconeix-ho Abel, no estàs cansat de tants sacrificis? Tu i el teu altruisme malaltís! Ara que el desconegut estava a escassament dos metres d’Abel, aquelles paraules excitaven i confonien encara més el seu esperit. “Sóc realment així?” El món interior d’Abel era ara caòtic mentre que el seu cos encara restava paralitzat per la por. Els ulls d’aquell individu incògnit el miraven amb ànsia i violència. Tenia uns ulls com de foc, plens de vivesa, fins i tot vertiginosos. Certament, no s’assemblaven en res als ulls d’Abel, que eren d’un color mel, inequívocament honestos, quasi translúcids. De sobte, veié centellejar quelcom a la mà dreta del desconegut que el féu distreure d’aquests pensaments. - M’enfureixes Abel, tot el que tu representes m’enfureix! Tot del que et prives! Et prives dels límits, de les estridències i de les perversitats. I ni tan sols és per virtut, sinó per dogmes! Entens ara per què és just que et mati? El desconegut sostenia ara la daga davant seu, cosa que féu que Abel s’oblidés de la seva retòrica laberíntica i cridés aterrit, convençut que moriria i que no podia fer res per impedir-ho. Pensà en les cases que havia vist de camí al cim, i començà a demanar ajuda desesperadament, mentre el noi del seu davant reia. - Au, no cridis, no ho facis més ridícul. No et poden sentir, perquè no hi viu ningú. Són cases sense ànima. Els ulls d’Abel s’obriren encara més. Intentà girar-se i fugir lluny d’aquell macabre personatge però sentí com aquest l’agafava per un braç i l’abatia amb relativa

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

facilitat. Era Abel, després de tot, dèbil en essència? A terra, recargolant-se del dolor, Abel es bellugava toscament per desfer-se del seu atacant, que l’intentava immobilitzar mentre es burlava de la seva desgràcia. Al final, el desconegut el deixà anar, se n’apartà i el va assenyalar amb la daga. El seu posat es tornà més inquietant.. – I avui Abel ens trobem aquí, en aquest mont que té nom de déu pagà. No ho trobes enigmàtic? Potser meravellós? Ah Abel, tu que tens el meu mateix nom! – El meu mateix nom? –exclamà Abel, que havia reaccionat a la fi amb aquestes paraules.– Ets un dement. - Digues millor un vesànic! Pensa Abel que, de la mateixa manera, la teva veu és la meva veu. Pensa-ho com una cançó que és entonada per dues veus diferents... I de tan distinta manera! Estic tan cansat d’aquesta unisonància! –rigué burlescament– Entens ara Abel de què tracta tot això? Abel finalment reconegué el seu adversari. Després d’aquestes paraules aquest tornà a carregar despietadament contra Abel, que quedà atordit en el terra. Va sentir el gust del fang als llavis, i van tornar a ell aquelles olors primàries. Envaït per la desesperança, Abel intentà sense èxit escapar del boig, tot arrossegant-se pel terra. Aleshores sentí una fiblada a una espatlla. La daga l’havia fregat lleument; la ferida no era greu, però la visió de la sang horroritzà Abel. Tota aquella situació l’ultrapassava. Es lliurà al destí que l’esperava, la mort, convençut que era l’únic que podia fer. La lluna opalescent, les roques i els arbres, el silenci i la seva veu, qui era ara i els records esvaïts de qui havia estat abans. Tot desapareixeria amb ell quan morís. Un segon fou suficient perquè Abel reaccionés: aprofitant l’embranzida del seu adversari, Abel l’empenyé i rodolar violentament, precipitant-se pel marge entre sonors laments. El jove es dirigí ràpidament cap a la zona on havia caigut el dement. Estava viu, ja que s’havia agafat amb força a l’extrem del barranc, però les ferides l’impedien tornar a pujar. Encara podia salvar-lo. Abel s’acostà serè fins on l’altre lluitava aferrissadament per la vida. Abel s’inclinà pietós cap a l’altre jove i li agafà les mans per intentar pujar-lo. El que abans havia estat el seu adversari somrigué càndidament. “M’ha intentat matar. Qui diu que no ho intentarà de nou? I si em matés? Aleshores moriria jo i tot el que sóc jo. No vull desaparèixer.” L’expressió d’Abel es transformà en aquell moment, fet que l’altre jove va notar immediatament. Abel va carregar amb tot el pes de l’altre jove, per allunyar-lo de l’extrem del barranc. Ara, estava a la seva mercè. – No Abel! Què intentes inconscient? No vas néixer per matar! Per molt que ho desitgis, estàs condemnat a ser incorruptible! Però Abel féu cas omís dels seus comentaris i deixà anar les seves mans perquè tot ell, com un pes mort, es perdés pels tèrbols pedregars. Contràriament al 114

que pensava l’adversari, preferí la supervivència a la moral que sempre l’havia acompanyat.

Marc Murfulleda i Sánchez Arnau Matas Font 3r C ESO / 3r B ESO

115

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Aleshores, Abel contemplà el paisatge de l’altre vessant de la muntanya i un cúmul de llums en la llunyania. Abel somrigué sense saber per què; ignorava que dins seu havia despertat quelcom. Havia vençut sí, però a quin preu? L’horror que s’havia apoderat d’Abel l’havia fet una mica menys honest, una mica menys lloable, una mica menys lleu i també una mica menys dèbil. De la mateixa manera, ningú podria assegurar del tot el resultat de l’ ocorregut aquella nit en el mont: havia vençut la llum i tot el que és bondadós o, per contra, la petita ombra d’un ésser lluminós en essència? El cert és que Abel, després de tot, descendí del mont i s’encaminà cap a la ciutat de les llums, amb pas victoriós, inquiet i commogut, sempre impressionable, com qui retorna per camins onírics.

Andante en “Jo” menor, al so d’i love the sound of you walking away, amb intervals d’indecisió cada dos per tres

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Jordi Oriol i Serra La ciutat dorm. Encara és d’hora, o potser és massa tard. La buidor omple els carrers i el silenci no calla. Les ombres s’amaguen entre la foscor i el fred m’abriga. Aquesta indecent quietud em fa estar a l’aguait, odio el silenci encara que sé que és el meu millor refugi. Avanço a pas lent, però decidit, ja que sé que tinc el temps just per no fer tard. Només algun cotxe o algun vianant casual trenquen la quietud del matí. Sé que en aquesta estona que em falta tan sols estaré jo amb mi mateixa, encara que això no em convenci del tot. Sé que no sóc la millor companyia per viatjar tota sola, però amb això ja en tinc suficient. Farta d’aquesta sorda monotonia, busco maldestrament el reproductor a la butxaca. Tinc les mans congelades i la bufanda m’amaga mig món de coll en avall. Poso la primera cançó a l’atzar. Per descomptat no m’agrada, massa lenta per un matí com aquest. Com tots, vaja. Busco alguna cosa més ràpida, que disfressi aquesta foscor matutina i pinti la boirina d’un color més clar. No m’he plantejat mai què faig desperta tan d’hora, ni què és el que busco tan d’hora al matí. Sé que és una estona meva i de ningú més, per molt sacrifici que això comporti. Però no sóc capaç de trobar-hi un sentit més clar. Torno a canviar de cançó, no em convenç. Quan trenco a mà esquerra, puc veure els primers rajos del sol. Encara fosc, es comença a endevinar alguna espurna de llum a l’horitzó. Sempre m’he preguntat si el sol sortiria més d’hora sense les muntanyes que l’amaguen. Suposo que sí. En un pensament per a mi mateixa, m’obligo a recordar-me de renovar la música del reproductor. A veure si trobo alguna cosa bona d’una vegada, alguna cosa bona que endolceixi una mica millor aquest matí, especialment dur.

116

Segon de Batxillerat | Segon Premi narració

117

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Walk away. Ja la tinc. Una música lenta, però amb ritme, que sense cap pretensió em regala la nota precisa a cada pas. Fràgil, i tan bonica. És l’adequada per començar un nou dia. Ja ho crec. En tombar de nou a la dreta, el sol es comença a perfilar clarament davant meu. M’encanta aquest carrer, i a aquesta hora, perquè a qualsevol dia de l’any a primera hora del matí, el sol m’acaba caient a sobre, tard o d’hora, i m’espanta el fred. El fred i el silenci. El silenci i la monotonia. A poc a poc, enfilo aquest carrer que tot i que envaït d’una agraïda escalfor matutina, més que reconfortant, em recorda com odio aquesta mica de desnivell. És absurd, una pujada quasi imperceptible, però prou per encegar-me i posar-me de mig mal humor. Quina absurditat, mai arribaré a entendre perquè m’afecten tant les coses tan absurdes, tan diminutes. Arribo al final del carrer i m’aturo. No estic cansada, però estic farta de caminar. Intento recordar on anava. És clar que no ho arribo a recordar. Tampoc ho havia decidit. Després de rumiar-hi dos minuts, decideixo recordar que vull anar al bar de sempre, a fer el cafè carregat de cada matí i una pasta ben regalimant de greixoses calories. Prometedor. Em giro i observo l’ample carrer. La meva ombra es projecta llarga davant meu. A vegades penso si realment els altres em veuen de la mateixa forma que la meva deformada silueta al terra. Tant de bo que no. Després de mirar-m’ho ben mirat, m’adono que aquest carrer té un no sé què que no m’agrada, un d’allò que no em convenç. No sé com un espai tan poc agraciat em pot provocar uns sentiments així, però el cas és que no m’hi sento bé. No tinc cap altre remei que desfer les meves passes i baixar, ara sí, baixar ben de pressa aquest carrer que abans feia pujada. M’aturo ben bé a mig carrer i em palplanto al mig de la vorera. Observo detingudament el bar mentre empenyo el pom de la porta. M’envaeix una alenada d’aire càlid, potser un pèl carregat. M’apresso a buscar el lloc de sempre, a la taula de sempre, al costat del finestral. Odio la música d’ambient d’aquest local, que pretén dissimular el silenci i la mediocritat dels quatre individus dispersos pel bar. Prefereixo desconnectar, posar-me els auriculars i embrutar l’ambient amb un so més sincer, o almenys no tan buit. El cafè no arriba, m’impaciento. Ja falta poc i aquesta minúcia m’encén. Definitivament, la rutina de cada dia. Tan sols un instant esvaeix aquest rosec. Sols una imatge és capaç de fer-me perdre el món de vista. Fins la brevetat crema. Ella. Ella i ningú més. A pas lent, camina decidida, amb aparent indiferència. És aquesta ganyota al món,

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

aquest aire de menyspreu, aquesta duresa imposada que la fa tan especial. Tan impenetrable i tan fràgil al mateix temps. No em veu, no sap que existeixo i ni ho ha de saber ni ho sabrà mai. Embadalida, el temps ha passat. Quan decideixo adonar-me’n ja li he perdut el traç. És el meu petit secret, la meva substància addictiva particular. Quan decideixo adonar-me’n, el cafè és fred i no val res; una mosca es regala un dolç bany sobre el meu croissant i ja faig tard. Sempre faig tard. El meu rellotge va dos minuts tard i sé que encara que arribi a l’hora, hauré fet ben bé un parell de minuts tard. Aquesta cosa m’encén i m’encega de nou. Definitivament, la rutina de cada dia.

Paula Oliver i Soley Aina Planas Saborit

118

El poeta i la nit Era una tarda tranquil.la i fosca. La solitud i la calma regnaven en aquell indret tan allunyat del nucli urbà. Les estrelles començaven a entreveure’s en el cel, tímides encara, i parcialment eclipsades per aquella lluentor del crepuscle, que cobria d’or els alts pins. El poeta estava perdut en el bosc, cercant quelcom que ni ell mateix sabia. Caminava lentament per aquells indrets tan misteriosos. Quan arribà a la clariana de Ca la Llúcia, gairebé ja s’havia fet de nit. En aquell moment, una estranya sensació envaí el cor del poeta; no era soledat, ni tristesa, i tampoc era joia, ni alegria. El jove poeta esguardà el cel i notà un calfred a l’esquena. Com deuria ser la vida més enllà de les estrelles, on no ha estat mai ningú! S’apartà una part de la seva llarga cabellera negra que el vent havia dipositat sobre els seus ulls i respirà fondo. La veritat és que el poeta recorria a aquell indret sempre que sentia que ho necessitava. Era la seva manera d’evadir-se de la realitat, que més aviat el confonia i el pertorbava. S’assegué a l’herba i per uns instants restà immòbil, sense pensar en res, pràcticament sense respirar... “la màgia de les estrelles, la màgia del món. Tot té màgia.” pensà. “És ben estrany que estiguem aquí, vius, no? Néixer. Existir. Tot plegat, una possibilitat molt remota, i tot i així som aquí. És que ho tria algú, això? I al capdavall, tots hem d’acabar morint. Així, realment val la pena viure? Viure per patir l’angoixa de la mort?”. El poeta tenia clar que sense rumb, la vida es podia convertir en un malson. Com el mariner que es troba perdut enmig de la mar. No sap quina direcció emprendre, no sap on es troba, indefens enmig d’un oceà que el pot engolir en qualsevol moment, acabant així amb la seva existència. “Tots acabem morint. Però val més morir a port que a alta mar”, reflexionà. Les guerres, els conflictes, les tortures, la fam, les violacions i totes les injustícies del món enutjaven molt el poeta, perquè considerava que les persones que patien aquestes desgràcies, gairebé sempre innocents, havien perdut el rumb, perquè algú els l’havia fet perdre, sense escrúpols. No hi havia res pitjor per a ell que veure nens orfes a causa de la guerra; nens que no havien escollit néixer allà, ni viure una guerra... ni tan sols existir. Les estrelles ja lluïen amb tota la seva esplendor. La lluna ja s’havia llevat; aquell dia estava més formosa que mai: era lluna plena. En aquell moment, un estel fugaç creuà el cel de banda a banda. El poeta quedà meravellat. Llavors, la

Segon de Batxillerat | Tercer Premi narració

119

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Marc Peiron i Vilaró

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

lluïssor dels seus ulls canvià. Semblà com si les seves pupil.les haguessin quedat il.luminades per una claror rogenca intensa, com si el seu foc interior volgués eixir a l’exterior. S’aixecà d’una revoltada i seguí el camí de la dreta. Allà hi havia aquell arbre del tronc tombat. Això li recordà la seva infantesa, quan amb el seu germà, els seus cosins i el seu avi solien anar a aquell indret a jugar, tot imaginant-se que l’arbre era un gran cavall, en el qual ells s’enfilaven. S’emocionà pensant en el seu avi, aquell home tan ple de vitalitat, amb un esperit tan fort que impactava només amb la mirada; aquell home que havia viscut tantes experiències, que havia vist tant món, que sempre estava alegre i disposat a fer qualsevol cosa; l’avi que li havia fet descobrir els paisatges naturals de la seva comarca; l’avi tan enyorat. Seguí camí avall i de seguida girà a la dreta. S’endinsà cap a dins del bosc i entre les alzines, la claror de la lluna estava disposada a mostrar-li el camí. Sentí una fressa rere un arbust. S’aturà i hi fixà la vista. Llavors un petit conill blanc sortí corrents d’allà on estava amagat i travessà el camí. “Ni tan sols m’ha saludat” somrigué el poeta. “Qui sap si aquest conillet s’ha preguntat mai pel rumb de la vida”. I aquesta no va ser l’única visita que sorprengué el poeta: dos-cents metres més enllà, un mussol abandonà la seva branca en sentir els passos del jove, amb un soroll que trencà la plàcida calma de la nit: “buuh, buuh”. No féu més de deu gambades que al noi li semblà sentir passes. Primer va creure que eren imaginacions seves, però a mesura que avançava, s’adonà que algú estava caminant darrera seu. Tot i així, encara era lluny. S’aturà i pogué reconèixer el soroll d’una branca cruixint sota un peu que l’havia trepitjada. S’horroritzà. A priori li podia semblar que algú com ell estigués passejant pel bosc, però la nit era, malgrat la lluna, fosca, estava sol i insegur d’ell mateix. Les passes cada vegada se sentien amb més claredat. De sobte, li semblà com si el personatge misteriós s’hagués posat a córrer. Cada vegada estava més a prop. El poeta, instintivament, s’apartà del camí i s’amagà rere uns arbres. Va esperar dos minuts fins que va veure aparèixer el personatge. Venia corrent, però casualment es va deturar just davant d’on el poeta estava amagat. Aquest s’esglaí. El personatge misteriós va recolzar les mans sobre els genolls per descansar un moment. Quan va aixecar el cap, els raigs de la lluna van mostrar la seva identitat. El poeta quedà meravellat. Era una preciosa dama, amb els cabells negres com el carbó i llargs fins a mitja esquena. La seva mirada era una mescla de desesperació i innocència. Els seus ulls, malgrat ser negres, resplendien a la llum de la lluna com dos fanals. El poeta, per uns moments, restà immòbil contemplant aquella dama tan misteriosa que havia aparegut davant seu. Amagat rere els arbres, ella no el podia veure perquè la lluentor de la lluna no traspassava en aquell punt. La noia semblava perduda, o més aviat semblava com si busqués alguna cosa. Mirà

120

Paula Oliver i Soley 4rt A ESO 121

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

a banda i banda. El poeta es va arribar a preguntar si aquella dama tan misteriosa l’estava buscant a ell. Però era impossible, perquè no l’havia vist mai en cap altra ocasió. Què havia de fer? Cridar-la, sortir del lloc on estava? Però mentre pensava això, la noia, com entristida, va reprendre el camí avall i al cap de poc s’esvaí en la penombra. Llavors el poeta va sortir del seu amagatall i esguardà el camí pel qual la noia havia desaparegut. Sense pensar-s’ho dues vegades seguí la mateixa ruta que ella. I mentre caminava, a pas ràpid, pensà: “I quin és el meu rumb ara? Realment hi ha coses que et fan canviar el rumb...?” Va estar seguint el camí durant prop d’una hora, però no tornà a veure la misteriosa dama. Havent perdut totes les esperances, retornà a casa, ja que s’havia fet molt tard. Quan arribà s’abocà ràpidament al seu escriptori i prengué una ploma estilogràfica. Agafà el primer paper que va trobar i va començar a escriure; “era una tarda tranquil.la i fosca...”.

Una de lladres Imma Roquet i Autonell

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Hora punta al metro de Barcelona, tothom empeny. -No vull que em toquin, diga’ls-hi que parin de tocar-me. -Mira’ls malament. Jo els miro malament i s’aparten. -Amb aquesta cara que tens, vols dir que fa falta? -Guaperes, estigues “al lloro”. Aquella dona d’allà, la veus? La dona guapa de jersei taronja massa petit, un Luis Vuitton. -Serà del top manta. -Ulleres Prada, jaqueta Belstaff, Rolex, no ho és. És una guiri amb peles. Invisible, recordes? No em fallis, que la cosa no està per errades. Jo vaig al territori pijolàndia, a veure què trobo. Ens trobem a les 3 en punt a Cerveseries Catalanes, avui el jefe convida a dinar. Sospitós oi? Si no aconsegueixes res vine amanit, que seràs tu el primer plat. - Sort per tu també maco. En Terris sap de què anava la cosa, porta anys fent-ho, tot i que aquesta vegada la pressió per assolir el seu objectiu és més gran. Ja fa dies que no aconsegueix res de valor, res de res, i al jefe li comença a pujar la mosca al nas. En aquestes situacions extremes, només li queda refiar-se del seu talent innat a l’hora de sortir cames ajudeu-me per tal de no sortir malparat de l’operació. En Marc Terris, des de la seva posició, pot molt ben ser un dels homes més ràpids que hi ha sobre la capa de la terra. Exagerant una mica, en unes olimpíades en Bolt no hi tindria res a fer. Tot un talent desaprofitat. Es camufla entre la gent, guanyant posicions cap al seu objectiu, cada cop més proper. La dona camina molt tranquil.lament, observant tot el seu entorn amb deteniment. Això, afegit al color ros canari dels cabells i als aires anglesos, fa pensar en una turista encantada. Presa fàcil. Ja només el separen de la víctima uns tres o quatre metres. És el moment decisiu. Invisibilitat. Es precipita sobre el bolso , no ha d’estirar gaire que la dona ja l’ha deixat anar, “una dona ben amable”, pensa. En menys de cinc segons ja s’ha ficat pel primer carreró i ha engegat a córrer en direcció contrària. A darrera seu ha deixat la dona cridant: El bolso, el meu bolso! Que hi tenia la càmera, el bolso! Ben catalana que era, pensa en Terris. Mentre corre, troba a faltar algú que el

122

Segon de Batxillerat | Accèssit narrativa

persegueixi. Tota una acumulació de gent s’ha apropat al lloc dels fets però ningú ha sortit a córrer darrere seu. És com si la dona els ho hagués impedit? Impossible. Ha estat relativament fàcil, però ara ve la part més delicada, desaparèixer. Entra al nou H&M, enmig de centenars de persones. Ha desaparegut. Cinc voltes per tota la monstruositat de botiga, fins i tot es para a mirar les jaquetes d’hivern. No n’hi va agrada cap. Encara té els nervis a flor de pell, nota la bossa Luis Vuitton que li pesa a dins la butxaca enorme de la seva jaqueta. El pes de la consciència? No, ho té superat.

Cal treure-hi la documentació, així com qualsevol detall que el pugui incriminar. En el Luis Vuitton hi ha una càmera de fotografies d’última generació, d’aquelles que com a mínim dispara, un estoig de maquillatge, un moneder també de la marca de la bossa, una colònia i una foto de la dona amb el que ell suposa que és la seva família. El lladre es queda uns moments observant la imatge. La feina de remenar bosses, per un noi tan curiós com en Marc, és la millor part del seu ofici. Segons ell, les bosses són el mirall de la persona que els posseeix, i a ell li agrada fer hipòtesis de com deu ser el propietari. Al moneder hi ha tota la documentació de la dona, 200 euros i un munt de targetes de crèdit. A més, dins la butxaca de la bossa hi troba un iphone, com el seu. Per norma general, tot el que roben s’ha de dipositar en el magatzem, i allà el jefe ho comercialitza, de manera que a final de mes distribueixen entre els sis treballadors els beneficis de les vendes. Amb aquest sistema queda totalment prohibit quedar-se qualsevol cosa robada per un mateix. Tal i com van les coses, potser és l’última bossa que roba. Es queda l’Iphone, què carai. Es guarda el mòbil a la butxaca, on ja hi té el seu. En Marc Terris sap que l’empresa està fent fallida, possiblement el dinar d’aquell mateix dia és per anunciar-los el tancament. Ja fa cinc anys que ha començat en el negoci que ells denominen “repartiment equitatiu, S.A.”, un nom molt generós per a una empresa d’aquestes característiques. En aquest temps ha guanyat molts més diners que en els deu anys anteriors que s’havia passat treballant a pinsos Jané, i no ha vist cap vegada comissaria. És bo en l’ofici. Últimament, però, els beneficis han caigut en picat, la crisi està afectant tots els sectors de l’economia, i els lladres no en queden exempts. Els moneders pràcticament buits, els bolsos de top manta, res, palla. En Marc fa temps que s’està plantejant deixar

123

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Surt de la botiga i va al bar de sempre, un lloc discret, on no hi entra pràcticament ningú, i els pocs clients que hi ha són més xungos que ell. Un cafè amb tres gels i un sandvitx d’ou. Mentre li preparen va als lavabos i allà analitza el contingut de la bossa.

el negoci i centrar el cap en una feina digna i segura, però mai troba el moment per fer-ho. Quan un s’acostuma al diner fàcil, és molt difícil posar-se a treballar per aconseguir-lo.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Es beu el cafè, massa fred, i surt del bar. - Sí digues. - Escolti sóc jo, la propietària del bolso, si us plau pel que més vulgui no pengi. Una veu de dona que sona desesperada li parla des de l’altra banda de la línia. En Marc ha confós els telèfons, i en aquells moment està maleint la seva falta de professionalitat. El primer instint de lladre hauria estat penjar, però alguna cosa en la veu d’aquella dona fa que continuï amb la conversa. - Què vol? Contesta amb veu tallant - Li pagaré el que vostè vulgui perquè em torni la càmera de fotografies, allà hi tinc unes fotos úniques que necessito per aquesta tarda. M’hi jugo la feina sap? Li pagaré el que vostè em digui, per favor! En Terris aprofitarà la situació, tot i que és arriscat. Ja s’ha posat a saltar normes agafant el mòbil. Ara agafarà els diners del “rescat” i deixarà l’empresa. Tots aquests pensaments li vénen com una llambregada - Molt bé, vull tres mil euros. “Però què faig? Es que m’he tornat boig?” En Marc va agafant consciència d’on s’està ficant. - Molt bé, com vols que fem l’intercanvi? “Merda. I si ve amb la poli?”- pensa. -D’aquí a deu minuts al bar Zurich, a la terrassa de fora. Vostè segui que jo ja la coneixeré. Si va acompanyada no hi ha tracte, i ja pot dir adéu a la càmera m’entén? Li tallo el coll, m’entén? - Sí. En Marc Terris pensa que si va al bar a negociar la càmera deixarà el negoci, sap que aquella dona no l’enganyarà, el seu instint li ho diu, s’hi presentarà amb els tres mil euros i ell els agafarà i se’ls quedarà, anirà a dinar a Cerveseries i allà anunciarà que plega. També sap que haurà de buscar feina, centrar el cap, treballar. Amb la crisi costarà trobar treball, possiblement quedarà a l’atur, i ell no té subsidi. Amb la crisi no se la pot jugar d’aquesta manera... Amb aquest pensaments en Marc Terris s’està dirigint al bar a fer el que ell entén com una bona acció. La veu, està sola. S’asseu amb ella. - Hola, portes els diners? - Sí, però no vull la càmera, et vull a tu. - A mi, què vols dir? - T’he vist treballant. Ets molt bo. Vull que treballis per a mi. Dirigeixo la més 124

important organització de lladres de metro a Madrid. Allà encara hi ha alegria. Ens especialitzem en funcionaris i guiris. Allà és el que hi ha. I aquests no tenen crisi. La incorporació ha de ser immediata. Què hi dius? -Si no és una broma, accepto. - De moment té els 3.000 euros a l’avançada. Però em tornes les coses, que som tots dos del gremi. - OK. A veure la pasta? Ella li ensenya els diners i ell els agafa d’una revolada. - Aquí tens en un paper la meva adreça a Madrid. Demà t’hi presentes a les dues en punt. Dinem i fem tractes. Això és una feina de debò, pensa en Marc. A Madrid com un senyor. Li torna les coses. Va a Cerveseries Catalanes i allà, abans que pugui dir res, li anuncien el tancament de “repartiment equitatiu, S.A.”. La crisi ha acabat amb ells. Fa veure que li sap molt de greu. Finalment els acaba dient que la dona de l’últim robatori no portava res que valgués la pena.

Willem Day Owusu Kwabeng 4rt B ESO

125

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

És un lladregot de primera.

Ben Baucells i Lockyer

Six Tricky Little Riddles Thou shall not covet thy neighbour’s IPod, phone or books! Wish not for what others have. E

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

If music be its food, play on. A thistle becomes a rose by Cupid’s hand. The cure of all ills. L Blatant truth, veiled by shadows of insincerity. Shining praise, nestling within vitriolic criticism. Unamuno’s stimulating universe. I A tear, a misty memory. The long journey, the reliving. The freshness, the freedom. The faint sound, the oblivion. Nothing, only emptiness. S What is life if not a rocky path where flowers burgeon occasionally, wispy essences that bring, to our memory, the good moments… of joyful happy laughter. H A path to nowhere. A broken light switched on. A table with no legs. A medicine that doesn’t cure. The origin of this riddle. A 126

Segon de Batxillerat | Primer Premi en llengua anglesa

Smaller Alice takes a red balloon from the plastic bag on the table and starts to blow. The red balloon starts to swell up and it becomes a perfect shining sphere. She takes the balloon under her arm, breaks a piece of adhesive tape with her teeth and sticks the balloon in the white wall. She backs down a few steps to watch it, and she smiles. “The party is going to be perfect”, she thinks. Then she takes another balloon from the bag and starts to blow again. Suddenly a strange noise, a kind of “fluuuuuuuuss” appears. At first, Alice doesn’t hear it, but the mysterious noise starts to get louder and she stops blowing and raises her head. She looks at the four walls around her and raises an eyebrow surprised. She looks again but this time she sees the red balloon hanging on the wall. “Ahà!” she says, and she takes the balloon form the wall and brings it over her ear. As she doesn’t find the origin of the “fluuuss” she stares at the balloon contradicted. She caresses it with her hand but it doesn’t seem to her it has any prick, so she stares again at the walls looking for other possible origins of the “fluuuss”. She looks at the white wall in front of her and opens her eyes a lot. The wall seems to be approaching. Alice backs down a little bit, trying to stop what she considers an optical effect. She looks at the other walls disconcerted and she sees the same: the walls seem to be approaching to her. “What’s happening?” she says, a little bit scared. She closes her eyes, breathes deeply and opens them again. But this time the walls are closer than before, and what’s worse, the roof also is. The space around her seems to be getting smaller and Alice starts to panic. She sits on the sofa and tries to breathe normally. “Don’t… don’t get nervous” she tells herself, and she closes her eyes again. “When I open my eyes again the room will be as big as usual” she thinks. But then she opens her eyes and finds herself in the middle of a cube of two meters by two meters. She stands up and starts to run towards the corridor, but it’s so small that she has to walk sideways to reach the door. When she gets there she tries to open it, but it’s closed. “Shit, the keys!”. She runs back to the living room, that’s even smaller than before and takes a tiny key from a table. Without breathing she gets to the door, that’s thirty centimetres wide and tries to open it, but her hands are shaking and she can’t put the small key in the small lock at first. Finally she opens and gets out of the house.

Segon de Batxillerat | Segon Premi en llengua anglesa

127

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Imma Roquet i Autonell

She stops by the entrance of her house, that’s slowly getting smaller. The “fluuuusss” is very loud now and it mixes with the shouts of the people. Alice sees with her mouth open and her arms hanging on her sides how all the buildings around her get smaller slowly. “Oh my God!” she says. She sees a big group of people on the other side of the road: they seem to be staring at something. She goes there and sees a kind of light in front of the people. She gets nearer and sees a shop window from a TV shop, full of small televisions. All the televisions are showing the same image: twenty well-dressed small men are talking at the same time: “We have to explain to you from our every moment smaller set that a group of scientist experts in UTD (Unusual Terrestrial Decreasings) have confirmed what is obvious for the most of us: The world is getting smaller. They still don’t know why this is happening, but they are working with the possibility of a prick in the globe that would explain that strange “fluuuuuuussss” that you can hear”

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Alice stares at the TVs with her eyes wide open. She walks away from the shop but she turns to look at the people. The TVs are so small now that they have to pay a lot of attention to see the graphic that the well-dressed tiny man is showing. She stares at her decreasing house. The “fluuuusss” is louder than ever and Alice sighs deeply. Her breath joins the terrestrial sigh and she starts to decrease at the same time until everything around her is as big as usual. An enormous red balloon occupies all the space of the living room of Alice’s apartment. Little by little is getting deformed by the pressure of the walls… until it explodes.

128

Kamavamak Irene Gil i Ramon

Monkey shouts over their heads, the smell of the rotten leaves under their feet. The truth was that Sir Francis, as a British aristocrat, found no pleasure in the jungle. Then, why had he enrolled in an adventure such as this? There were many reasons why, although most were unlikely of a genuine British gentleman. While he certainly was a distinguished-looking man, the more one knew Sir Francis, the more one noticed he could be nothing but an egoistic, insensitive man. It could be said that Sir Francis rarely made a single movement unless he expected something in return. Therefore, it wasn’t so unusual Sir Francis had ended in the Solomon Islands, searching in the jungle the glory he had lost in the London high society. There was something more about Sir Francis: his love for hunting absorbed him. His collection of hunting trophies was one of the most envied in the British Empire. Actually, he had specialised in hunting exotic animals. His pieces were always animals who had been described as bloody and dangerous. But they all had succumbed to Sir Francis’ rifle. Indeed, he hated the jungle, but he needed it compulsively at the same time. On the contrary, Julius, Francis’ young assistant, was simply fascinated by the tropical nature. He considered this journey a unique opportunity to study the tropical flora and fauna. In the late afternoon, the expedition finally reached the only aboriginal village in the isle. The British men thought that the islanders were already expecting foreign visitors. Actually, it wasn’t unusual, as many other expeditions had been sent to the other Solomon Islands; this was only another tiny isle waiting to be explored and conquered by the British Empire. Although the faces of the aborigines showed no surprise, they did show certain distrust. Fortunately for the British, the natives

Segon de Batxillerat | Tercer Premi en llengua anglesa

129

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Sir Francis Ferdinand looked at the sky, trying to get his breath back. Regrettably, the only thing he could see was more and more lianas, hiding like spider webs a sky that was not only blue, but truly cerulean. Several hours before, the British expedition, made up of twenty people, had landed on the isle. They all had admired the turquoise of the Pacific waters, stepping onto the white, warm sand as they went out of the cool sea. The idyllic thought of the ultramarine isles soon disappeared, since the expedition spent the entire morning struggling against the densest flora civilised eyes had ever seen.

eventually accepted the newcomers thanks to Julius’ gift of speech. He was Sir Francis’ young assistant. He loved empirical sciences and rhetorical studies equally. From his point of view, this journey was a unique opportunity to study the tropical flora and fauna. The youth, of course, had been told to explain to the islanders only half of British purposes.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

In that same evening, a celebration was held in honour of the British. Around a great bonfire, many aborigines danced enthusiastically as others filled the air with vigorous, ancestral percussion rhythms. As natural, the atmosphere wasn’t free of strain, but it did look like both the aborigines and the British were having a good time. Leaned against a tree, Sir Francis observed the scene; the dance of the aborigines reminded him of an epileptic attack and that thing aborigines referred to as “music” was giving him a headache. After a while, two of his men came to him and told him that the chief of tribe requested him for an interview. Sir Francis walked up to the bonfire and sat in front of the tribal chief, an elder man who seemed to be agreeable. He started to speah peacefully. ‘He salutes you and asks what you think of their land’ Julius translated. ‘Truly beautiful this land of yours’ Sir Francis said, laying emphasis in the word “yours” as he smiled. ‘He now asks you how long you will stay exploring the island’ said Julius. ‘Oh! We plan to leave it soon, but before we would like to see every spot of it!’ Sir Francis affirmed. The elder man laughed. ‘The chief of the tribe says this land isn’t as interesting as you may think, but he thanks your praise’ Julius said. ‘But we must see it all.’ For instance, when we were on the way to the village, we saw a beautiful waterfall, surrounded by blue flowers...’ Sir Francis stopped, since he saw the face of the tribal chief changing dramatically as Julius translated the part about the waterfall. This had to be a clue. ‘So... Yes, please, tell me about the waterfall for instance’. Suddenly, it seemed like the tribal chief had started to understand something he should have noticed before. Sir Francis thought the tribe would be maybe hiding some sort of treasure, deep in the jungle. ‘What is beyond the waterfalls?’ Sir Francis insisted. The elder man remained silence. ‘For God’s sake! Now you’d better tell me, old man!’ The true Sir Francis revealed. The elder man eventually spoke at length while Julius listened astonished. ‘Kamavamak?’ Julius himself asked to the tribal chief. The elder man nodded. ‘He says that the lands beyond the waterfall are the dwelling of Kamavamak.’ ‘What on earth is Kamavamak? Stop talking nonsense!’ Sir Francis shouted. ‘You see Sir,’ Julius continued, ‘the elder man has said something about a Kamavamak, a kind of monster, or beast. It has always lived in the island, far from them.’ ‘A beast, uh?

130

Better than a treasure ’ thought Sir Francis. ‘What type of creature?’ ‘Sir, I fear it’s an unknown creature’ Julius said. ‘The tribe only knows Kamavamak has big, green eyes like emerald that blaze in the dark. The chief says it’s the cruellest beast.’ Then an evil smile appeared in Sir Francis’ face as he thought ‘this could be the missing piece in my collection... The final trophy I deserve.’ Sir Francis stood up energetically ‘Well gentleman! What am I waiting for? I am afraid this Kamavamak or whatever will be soon hanged on my wall!’ The British laughed and cheered Sir Francis. ‘But before hunting, I must know. Tell me, oh great elder, is our Kamavamak like a lion? Or it might be some sort of crocodile? A dinosaur maybe?’ said Sir Francis while doing an impression of these animals. The tribal chief shook his head gravely. ‘One final thing, Sir!’ Julius said, ‘the chief has insisted that the Kamavamak only appears after midnight.’ ‘Well, it will be killed in the dark!” Sir Francis answered.

At about eleven o´clock, Sir Francis left the village. He turned his head once to see his men waving goodbye. He had to go all alone, as he was not willing to share the glory of the successful hunting. Soon the cheerful shouts of the British men faded away and he found himself among the dense vegetation only accompanied by the sylvan sound. He started cutting the thick lianas with his machete, tireless and determined, always thinking of the prize. But did he have any idea of what that beast looked like? At midnight, Sir Francis found the waterfall surrounded by those eye-catching blue flowers. He crossed the river that separated him from his prey. At the other riverbank, the trees were taller and the foliage more lush, so he stopped and decided to rest. It was then when he noticed a presence, behind trees. The moment had arrived! He aimed at the shadow with his rifle. When he was just about to open fire, the shadow advanced and took human form. It was just a simple aborigine. ‘Stupid rat! You almost ruin my night!’ Sir Francis was irate in a way he had never

131

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

On the evening of the following day, Sir Francis was finalizing the hunting details when an aboriginal young woman came into his tent. She was carrying a little bottle, with some green liquid inside. Sir Francis called out Julius. ‘She says this is an ancestral potion given to the greatest warriors in the tribe. It’s a sort of tradition, Sir.’ As a rule, Sir Francis looked down on the aboriginal traditions. Nevertheless, the olive-colored woman who was offering him the potion had that exotic beauty Sir Francis loved secretly. She was surely very far from those cold-blooded British ladies he used to know. “Accept the silly superstition today, take the girl tomorrow” he thought as he swallowed the potion.

been before and felt like killing the aborigine. However, the fury dissipated quickly and he started to laugh. ‘Oh, you can come if you want! I will name you Julius II. I may need bait’ said Sir Francis. He was feeling now cheerful and retook his march in company of the aborigine, who remained totally silent. Sir Francis started to cut the lianas again, but these got thicker and thicker at every hit of the hunter. While cutting, Sir Francis turned his head and said to the aborigine: ‘Glory can only belong to one man, don’t you think?’ The native didn’t say a word and Sir Francis carried on with an evil, loud laugher.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

In the end, he was exhausted and stopped in a clearing. ‘You know, Julius II...’ he turned to the aborigine but he had disappeared. The sickly joy of the hunter ceased immediately. What had been that? He started to feel insecure for the first time in his life. Gradually, the natural colours of the midnight jungle had turned into unbearable bright ones. The only thing he could distinguish was the electric blue of the sky and the reddish and the fuchsia of the leaves. Suddenly, two green lights appeared. Kamavamak? Those lights hurt his eyes when he tried to look at them directly. Sir Francis didn’t know what was happening. Now, he thought, he had only a chance of surviving to whatever Kamavamak was. He started to run as fast as a human being could run, thinking of returning to the village but ignoring where he was. The panic finally appeared, but the madness had already started to take the man a little earlier. What was Kamavamak? Was it really an animal, a beast, a monster? Or was it a basilisk, a centaur, a behemoth? A spirit, a colossus? Chimera? Sir Francis Ferdinand was found some days after his departure, drowned, floating on the riverbank. Those who found him and the few ones who looked directly at his face said he looked like he had been drowned in horror. Of course, there was no trace of Kamavamak. The fact is that aborigines from the Solomon Islands have known, from ancient times, the properties of many tropical plants, using them as medicines. Yet, some selected herbs, in certain amounts, presented in the form of, for instance, let’s say a potion, can cause grave effects on the human mind and even drive to madness every inch of a man. With regards to Julius, when he knew about his master’s death, he couldn’t help repeating one citation in his head. “If the doors of perception remained opened, everything would appear to the man as it is, infinite.”

132

Laia Isus i Viñas

C’est la vie qui change, Un chemin illuminé par le soleil qui s’en va Et dans ce chemin on observe les couleurs du monde, Le vert de la nature, toujours belle et pure, Le bleu de la mer qui ne finit jamais dans l’horizon, Le blanc de la neige qui couvre le paysage dépeuplé Beauté, c’est le mot qui définit ce chemin illuminé Le rouge du sang qui vit, qui symbolise la vie L’orange du coucher du soleil qui donne le passage à la nuit, Le jaune du blé en sachet. Beauté, c’est le mot qui définit ce chemin illuminé Le marron de la terre qui ne va jamais changer, Le gris de la cendre que le feu a laissé dans ses pas Le noir d’une nuit sans fin, obscure et triste. Beauté, c’est le mot qui définit ce chemin illuminé Et après ce noir, qu’est-ce qu’il y a? Il y a la fin de ce chemin illuminé, Mais il y a aussi un autre chemin qui commence dans l’obscurité.

Segon de Batxillerat | Primer Premi en llengua francesa

133

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Obscurité sans fin

Jordi Oriol i Serra

Paroles qu’on n’aurait jamais dû prononcer Écoute-moi quand je te dis que tout était un mensonge, et regarde-moi quand je te confesse que mon âme tombe quand il paraît que tu es la seule personne dans le monde et, à la fin, de tes vrais sentiments je me rends compte.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Pardonne-moi, parce que je n’ai pas bien entendu tes yeux, parce que je n’ai pas su comprendre tes caresses, tes jeux. Excuse-moi. J’ai été trop impassible et silencieux parce que j’ai eu besoin de plus de temps pour savoir que je t’aimais. Pourras-tu me pardonner? Comprendre quelque jour ce que j’ai fait et surtout comprendre ce que je n’ai jamais dit, tous ces mots cachés que je n’ai pas été capable de prononcer et tout le silence que, à partir d’aujourd’hui, je ne vais plus garder. Je veux seulement que tu saches que j’ai besoin de toi, Que toi, tu réveilles mes sentiments et tu éloignes mes peines. Que je veux que tu sois heureuse et que la joie t’envahisse, Car je ne peux entendre qu’une seule voix… Et, maintenant, j’ai compris que j’ai envie de toi.

134

Segon de Batxillerat | Segon Premi en llengua francesa

Elisabet Sanyes i Capdevila

Le sortilège de l’ange

L’ange habillé en or s’échappe de la beauté de son nuage pour jeter sur elle le poison de l’amour. L’envoyé du ciel imprègne dans son chemin l’air de passion amoureuse. Elle a déjà dans ses yeux la force du cœur latent. Touchée.

Segon de Batxillerat | Tercer Premi en llengua francesa

135

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Dorrmant, rêvant a pendule a sonné minuit. Une étoile descend du ciel pour se rapprocher à ta terre. Tentative persistante.

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Rut Montero i Vilar 2n B ESO

136

NĂşria Bofill i Verdaguer 2n A ESO

137

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Gil Redorta i Peix 2n B ESO

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Cristina Batalla i Villacís 2n A ESO

Meritxell Lladó i Vilar 2n B ESO

Judith Sadurní i Amargant 2n C ESO 138

139

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Sandra Nuri i Pradell 3r C ESO

Oriol Casanovas i Pratdesaba 2n C ESO

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Gil Prat i Pladevall 3r C ESO

140

141

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Maria Serra i Molist 4rt C ESO

Ferran González i Solà 3r C ESO

Certamen Literari Sant Jordi 2009 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Mar Garcia i Rovira 4rt B ESO

142