R4. El 9Nou. 30 anys de periodisme compromès by Publicacions Col·legi Sant Miquel dels Sants. Vic

EL 9 NOU. 30 anys de periodisme compromès Miquel Mirambell i Fargas, Roger Molas i Alsina, Marcel Ramírez i Papell

R4 Col·lecció Recerca / 4

EL 9 NOU. 30 anys de periodisme compromès

Edició a cura de Josep Comajoan i Ignasi Roviró. Primera edició: novembre del 2009. © de l’edició: Fundació Col·legi de Sant Miquel dels Sants. © dels textos: els autors. © de les fotografies: EL 9 NOU. Fotografia de portada: El president Josep Tarradellas saludant des del balcó de l’Ajuntament de Tona per Sant Jordi de 1978, en el que era la primera visita a Osona després de la restauració la Generalitat. Autor: Jordi Puig. Impressió i maquetació: Premsa d’Osona S.A. / Artyplan S.A. Dipòsit Legal: ISBN: 978-84-612-3673-2. Tots els drets reservats. Cap part d’aquest llibre no podrà ésser reproduïda per cap mitjà sense prèvia autorització escrita de l’editor.

EL 9 NOU. 30 anys de periodisme compromès Miquel Mirambell i Fargas, Roger Molas i Alsina, Marcel Ramírez i Papell

R4 Publicacions Col·legi Sant Miquel dels Sants

L’edició d’aquest llibre ha estat possible amb el suport de:

Presentació Quan a inicis de 1978 Osona estava punt de presenciar el naixement d’EL 9 NOU, la transició política avançava lentament i les institucions democràtiques tot just començaven a caminar. A Osona, la comissió dels vint, reunida al Parador de Vic, redactaria l’Estatut de Sau; a Madrid, els 7 parlamentaris que van ser batejats com a “pares de la Constitució” redactarien el text de la Carta Magna que encara avui és vigent i faltava un any per les primeres eleccions municipals de la incipient democràcia. El marc jurídic en què naixia EL 9 NOU era molt diferent de l’actual. A tot Catalunya ressonaven els crits de llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, però els poders fàctics continuaven estan en mans dels que havien governat durant 40 anys. En el món local, la transició es notava poc i els mitjans de comunicació que existien a Osona encara no havien fet el pas que demanaven els nous temps. En aquell escenari va irrompre EL 9 NOU, sense prejudicis, amb ganes de fer transparent tot allò que fins aleshores havia estat opac i sobretot amb voluntat de servir a la gent i al seu territori. Les primeres edicions d’EL 9 NOU van sorprendre per la valentia i claredat amb què tractava les informacions, sobretot en comparació amb els mitjans de la competència. La resposta del públic va sorprendre els mateixos promotors del projecte, que esperaven vendre 3.000 exemplars i que al cap d’un any ja n‘imprimien 9.000. Segurament que tot i les incerteses de futur, EL 9 NOU va néixer al lloc adequat i en el moment precís, i d’aquí va venir el seu èxit inicial. Malgrat haver nascut en el moment idoni, EL 9 NOU ha tingut èpoques de tot durant els seus trenta anys llargs de vida. Però per sobre de tot s’ha mantingut fidel als seus principis fundacionals i ha estat capaç de convertir-se en un referent de la premsa local i comarcal, el que ara se’n diu de proximitat. EL 9 NOU és un dels pocs projectes culturals-empresarials que ha sortit d’Osona i s’ha implantat en altres territoris. Això ha estat possible gràcies a la professionalització de tota l’estructura de Premsa d’Osona (Prosa), l’empresa editora, per la voluntat d’innovar en la comunicació de proximitat, des de la fidelitat a un model de premsa, i sense caure en el parany de trair la seva condició de mitjà local i comarcal. Per alguns el periodisme de proximitat és menor, com si diguéssim el germà petit del periodisme d’informació general, però per a nosaltres és periodisme en majúscules, tan necessari i convenient com ho pugui ser l’altre.

En trenta anys la societat osonenca ha canviat de manera substancial i EL 9 NOU n’ha estat testimoni privilegiat. El periòdic s’ha adaptat als canvis socials i ha informat de tot allò que passava al seu territori sense fer concessions, sense arrugar-se en els moments clau i sotmetent-se als controls de qualitat de la professió periodística: el Codi Deontològic, el Consell de la Informació i els Criteris Ideològics de Prosa. Sempre hem tingut clar que la informació, la interpretació i l’opinió poden contenir errors que ocasionin perjudicis a persones i per això, a part dels controls interns, des d’EL 9 NOU ens sotmetem als mecanismes d’autoregulació de la professió periodística. El treball realitzat per Roger Molas, Miquel Mirambell i Marcel Ramírez, tres alumnes de Sant Miquel, sobre la història d’EL 9 NOU ha servit per analitzar el recorregut del periòdic durant els seus primers anys de vida. Ha estat un bon exercici per repensar el camí recorregut i veure el paper d’EL 9 NOU en la informació de proximitat i la projecció que l’empresa editora ha tingut al territori. Aquest és el primer llibre que es publica sobre la història d’EL 9 NOU i l’esforç realitzat pels tres joves estudiants ha valgut la pena. Estic segur que a les pàgines que segueixen hi trobareu resposta a moltes preguntes sobre la història d’un dels periòdics que va néixer durant la transició i que s’ha fet un lloc en el panorama comunicatiu català. Des d’aquí voldria expressar la meva gratitud als tres autors del treball, al col·legi Sant Miquel, al seu director, Ignasi Roviró, a Josep Comajoan d’EL 9 NOU, que s’ha encarregat de la coordinació, a l’Ajuntament de Vic per la seva esponsorització i a tots els que hi han col·laborat.

Jordi Molet i Cateura Director general d’EL 9 NOU i d’EL 9 TV

· La història d’EL 9 NOU · Entrevistes

Introducció EL 9 NOU va néixer l’any 1978 i ha estat des dels seus inicis un referent dins la premsa osonenca i un mitjà de comunicació a tenir en compte a nivell de premsa comarcal a Catalunya. Jaume Guillamet, reconegut especialista en aquesta matèria, ja va manifestar l’any 1983 la següent afirmació: “L’aparició d’EL 9 NOU (1978) significa una novetat important, no sols perquè trenca el monopoli de l’antic setmanari oficial, recentment privatitzat, sinó perquè a més el supera àmpliament i crea un públic lector propi en català, assolint aviat superar els 10.000 exemplars de difusió, xifra insòlita a la premsa comarcal. EL 9 NOU esdevé aviat un fet excepcional i un punt de referència obligat entre la premsa comarcal.” Actualment, si consultem les dades de difusió del periòdic controlades per l’Oficina de Justificació de la Difusió (OJD), podem veure que EL 9 NOU continua ocupant una posició capdavantera en el panorama mediàtic comarcal català: la difusió mitjana de la seva edició d’Osona i el Ripollès va ser de 9.317 exemplars entre el gener i el desembre de 2007, experimentant un lleuger creixement respecte d’anys anteriors. La xifra és relativament inferior a la donada per Jaume Guillamet a principis dels vuitanta, ja que ell només es refereix a l’edició del divendres i la de l’OJD és la mitjana de les del dilluns i el divendres.

La premsa a Osona durant el franquisme La premsa comarcal d’Osona va estar dominada per un sol setmanari, Ausona, creat l’any 1942 com a setmanari fidel al règim franquista, després de tres anys sense mitjans informatius a Osona. L’Ausona de primers dels anys setanta es caracteritzava per tenir poca informació local, sempre donada des del punt de vista del règim, ja que el setmanari depenia exclusivament de la Delegación Provincial de Prensa y Propaganda del Movimiento i com a tal, era la seva veu a la comarca. Aquesta situació va provocar que els articles publicats a Ausona fossin una barreja d’informació i opinió, per tal de tenir controlada l’opinió pública respecte a la dictadura de Franco, i no tractessin temes importants per la comarca com la situació de determinades empreses, per exemple, davant congelacions salarials; successos, o debats sobre infraestructures, com la reivindicació d’un nou hospital. Durant els anys seixanta, l’Ausona havia viscut una tímida obertura a nivell de redacció, amb

més continguts informatius, menys opinió, reportatges, secció de música.... Aquest fet provoca que el setmanari visqui el seu moment de màxima esplendor, amb la venda a més de 3.000 famílies osonenques i el pas de 8 a 12 pàgines. Amb l’inici dels anys setanta, l’Ausona inicia una època de davallada en un context de canvi social i polític, la mort de Franco i el pas de la dictadura a la democràcia que el setmanari no sap seguir: segueix utilitzant idees o referències franquistes després de la mort del dictador i continua amb la política que no tot és notícia, publicant-ne solament les que interessen a la direcció del setmanari. L’edició del setmanari va passar a la família Campà el maig de 1977, sota la direcció de Juan Segura Palomares, que va decidir tornar a començar la numeració de l’Ausona. Tot i així, el setmanari no perd el seu rostre ultraconservador. Aquesta situació s’accentuarà amb la gestació d’un nou setmanari per la comarca, que més tard s’anomenarà EL 9 NOU.

La preparació d’EL 9 NOU (1971-1978) La primera trobada documentada per concretar la creació d’un nou setmanari alternatiu a Osona es duu a terme el març de 1971 al Casal d’Acció Catòlica, al carrer de Sant Just de Vic. Durant aquesta reunió es posa sobre la taula un projecte, amb el corresponent pressupost, per la creació d’un setmanari de dilluns a la tarda, ja que fins a les dues del migdia només podia sortir l’Hoja del Lunes. L’actual president del Consell d’Administració de Premsa Osona, SA (PROSA), empresa editora d’EL 9 NOU, Miquel Codina, va publicar en el 23è aniversari del periòdic les dades del projecte, algunes de les quals, pel seu interès documental, reproduïm: · El setmanari havia de ser de la mida d’El Correo Catalán i tenir un tiratge de 3.000 exemplars, amb un gruix de 8 pàgines i un paper de 60 g/m2. · El personal havia d’estar format per un director (amb carnet de periodista), un administrador, un compaginador i un redactor en cap, i el setmanari tenia un període de prova de 6 mesos. · Aquest projecte va ser enviat a un gabinet de Barcelona encarregat del pressupost. · La impremta estava pressupostada en 15.700 pessetes per edició: paper, composició, compaginació i tiratge. · El cost del personal era de 36.495 pessetes mensuals, incloent el personal esmentat anteriorment més els diversos col·laboradors. · Les instal·lacions necessitaven una inversió de 100.000 pessetes, comptant mobiliari i 4 o 5 màquines d’escriure, i el local 5.000 pessetes mensuals pel lloguer d’una oficina de 80 m2.

JORDI PUIG

la gestació d’EL 9 NOU El Casal Sant Just de Vic acollia, durant el 1977, les reunions en què es preparava la sortida del nou mitjà. A la foto, d’esquerra a dreta, Jaume Collell, Carme Font, Ramon Besa, Ferran Font, Salvador Sala, Eusebi Coromina, Xavier Ylla-Català i Vicenç Lozano.

JORDI PUIG

Anys d’efervescències democràtiques A l’esquerra, propaganda electoral amb motiu de les eleccions al Senat de 1977. A la dreta, elaboració d’un mural per la llibertat d’expressió, a l’antic camp de futbol del Vic.

· Per últim es van descriure un seguit de necessitats econòmiques: 832.541 pessetes per inversió i pels 6 mesos de prova sense ingressos; 2.500 exemplars de venda a 5 pessetes a partir del setè mes i 24.755 pessetes de publicació per edició. Tot i els esforços per elaborar aquest projecte, a la primera reunió solament hi van assistir una dotzena de persones. Miquel Codina creu que el “radicalisme ideològic i poc consens estratègic” van ser factors determinants per la poca participació. La primera reunió formal de la qual es té constància del que s’acabaria convertint en EL 9 NOU es va dur a terme el 1976, any en què Premsa d’Osona, SA ja és admesa en el Registre d’empreses periodístiques, amb l’objectiu de crear, en paraules de Miquel Macià, “un setmanari d’informació general descentralitzat i independent: són els passos previs a la sortida d’EL 9 NOU”. Els assistents a aquesta reunió de 1976 van ser Xavier Ylla-Català, Josep Coromina, Ferran Font, Josep Ylla, Ramon Orriols, Jordi Puig, Joan Vila, Ramon Serra, Lluís de Planell, Ramon Ballaró, Eusebi Coromina, Vicenç Lozano, Josep Romeu i Josep Masoliver. El setmanari ja rep abans de néixer el suport de les forces de la Permanent Comarcal de l’Assemblea de Catalunya, pel fet de trencar el monopoli informatiu de l’Ausona. El projecte veu la llum el 1978: Premsa d’Osona, SA havia recaptat accions a 1.000 pessetes la unitat els dos anys anteriors, durant els quals es va escollir el nom d’EL 9 NOU, davant d’altres com La Plana o L’Escletxa. Els accionistes tenien un vot per persona, independentment del nombre d’accions que posseïssin, i en aquest grup d’accionistes hi estaven representades totes les forces democràtiques, des d’Unión de Centro Democrático (UCD) fins al Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). El primer director del setmanari va ser el periodista taradellenc Ramon Serra, ja que el director d’un diari o setmanari havia de ser, per llei, titulat en periodisme i tenir el carnet corresponent. Ramon Serra no formava part del grup inicial però va incorporar-s’hi pocs mesos després. Tot i així, pel fet de treballar a Barcelona, Ramon Serra va haver de delegar moltes funcions al primer sotsdirector, Ferran Font, que es convertiria en el següent director del periòdic. Aquest primer cos de redacció estava format per Ramon Serra, Ferran Font, Lluís de Planell, Eusebi Coromina, Josep Masoliver, Vicenç Lozano, Carles Molist, Jaume Collell, Jordi Puig i Miquel Macià. El 5 de gener va arribar el permís per començar la redacció del setmanari, que va culminar el dia 3 de març amb la publicació gratuïta del número 0 per tota la comarca, on destaca un editorial, titulat “Un setmanari nou per a una comarca vella”, que alhora és una declaració d’intencions: “El 9 Nou vol ser una eina que ajudi a fer una comarca i una Catalunya a la mida de la major part dels seus habitants. El 9 Nou no és ni vol ser de cap grup determinat, tant si es tracta d’organismes polítics,

econòmics o religiosos. Intentarà de ser un mirall i una eina al servei de la comarca.” El nou setmanari passa diversos problemes econòmics en els seus primers dies, com es denota a l’editorial del segon número (tercer número si s’inclou el periòdic del 3 de març, considerat el número 0), titulat “Publicitat i Independència”, del dia 17 de març: “...només té dues fonts de finançament: la venda i la publicitat. Preveient que la venda no cobreix ni de bon tros la tercera part del que val un número, ens hem de valer de la publicitat com a font principal...” (...) “Ens hi veiem obligats...”. Aquest és l’inici d’El 9 Nou com a setmanari, que augmentarà el seu tiratge de forma considerable amb el pas dels dies.

Els primers anys (1978-1983) Durant els primers anys d’història d’El 9 Nou es confirma que les idees dels assistents a les reunions prèvies anaven pel bon camí: Vic i Osona necessitaven un nou setmanari que es diferenciés del control ideològic de l’Ausona. Per exemple, El 9 Nou va portar a terme projectes ambiciosos i innovadors com la sèrie de debats sobre la Constitució publicats els mesos anteriors a l’aprovació d’aquesta. Aquest fet queda demostrat en la comparació de tiratges del setmanari: a la primera partida, 3.000 exemplars per setmana, mentre que al 1980-81 la xifra és d’aproximadament 12.000 exemplars setmanals. Aquest creixement de públic es deu al fet que molt públic no lector durant l’època de l’Ausona comença a llegir un setmanari comarcal amb El 9 Nou. Amb aquestes dades El 9 Nou es converteix en un dels periòdics de Catalunya amb un índex de venda més alt (nombre d’exemplars venuts/total d’habitants), el que provoca una lògica millora pel setmanari, amb un augment considerable de la publicitat, com es demanava en l’editorial del tercer número, esmentat anteriorment. Tot i així, actualment s’ha etiquetat aquesta etapa com a “no professional” pel fet que els redactors no tenien dedicació exclusiva al periòdic, com passarà posteriorment. La direcció del setmanari va canviar el 1979 quan Ramon Serra va deixar el seu lloc a l’anterior sotsdirector, Ferran Font, que havia dirigit El 9 Nou des de la seva creació perquè Serra treballava a Barcelona. El nou director, advocat de professió, lidera un nou impuls del setmanari en organitzar la seva expansió: el 3 de març de 1981, tres anys després del número 0, El 9 Nou va expandir-se temporalment i territorialment: va passar de ser setmanal (divendres) a ser bisetmanal (els divendres i els dimarts, encara que més tard passaria al dilluns); i es va començar a distribuir al Ripollès. L’expansió territorial va significar augmentar el nombre d’exemplars però no es va plantejar crear un

JORDI PUIG

Amb el president Josep Tarradellas Una delegació d’EL 9 NOU amb al president de la Generalitat durant el Congrés de Periodistes Catalans al Palau de Congressos de Barcelona, el 1978. D’esquerra a dreta, Ferran Font, Jaume Collell, Josep Tarradellas, Josep Masoliver, Joan Solà i Vicenç Lozano.

JORDI PUIG

la rotativa de Terrassa Durant els primers anys des de la sortida del bisetmanari, EL 9 NOU s’imprimia als tallers Gratesa, de Terrassa.

altre setmanari específic per una altra comarca, com passaria vuit anys més tard. Ferran Font va deixar el seu lloc el març del mateix any en benefici del periodista i actor Jaume Collell, que dirigiria el periòdic fins al setembre de 1983. El nou director defensava l’autenticitat de l’inici del diari quan el setmanari va impactar pel seu tractament de les notícies i, fins i tot, va ser acusat de sensacionalista. Finalment, el setembre de 1983, Jordi Molet es va convertir en el nou director d’El 9 Nou quan Jaume Collell va deixar el seu lloc per passar a treballar amb la companyia teatral Els Joglars. Amb l’arribada de Jordi Molet a la direcció del bisetmanari s’inicia una etapa poc vistosa però molt important: la professionalització.

La professionalització (1983-1989) Aquesta nova etapa s’inicia amb l’objectiu del nou director de professionalitzar la redacció del periòdic osonenc. A partir de 1983 comença la priorització de les notícies, situant-les en diferents seccions segons la seva importància; es comencen a firmar les notícies, i es produeix un canvi en el disseny del diari, ressaltant la portada i contraportada com unes de les parts més importants. Coincidint amb la modernització, el Consell d’Administració du a terme un canvi important en els estatuts: la participació a l’empresa passa a ser segons el capital, és a dir, com més accions posseeixis més possibilitats tens de participar en les decisions de l’empresa. I és que l’any 1988 la professionalització de l’empresa havia arribat a un dels seus punts àlgids de tota la seva història i és aleshores quan EL 9 NOU es planteja el canvi en els estatus de la societat. Des dels inicis de Premsa d’Osona, SA (PROSA) es feia servir un sistema que amb el temps i el creixement de l’empresa va quedar obsolet. Cada accionista només disposava d’un vot en les juntes, independentment de la quantitat de diners que tingués invertits en la societat. La nova fórmula es va traduir en el fet que cada accionista disposava d’un nombre determinat de vots en funció del capital aportat, és a dir, que l’accionista que tingués més d’un 50% de les accions tenia el dret de dirigir l’empresa, en la mesura que disposava de la majoria. Aquest canvi va significar un progrés per al Grup, en la mesura que s’oferia un estímul nou als empresaris a l’hora d’invertir en l’empresa ja que aportar més diners a la societat es veia recompensat. Abans no hi havia aquest estímul, ja que el fet que fos indiferent la quantitat de diners que s’aportava en relació amb els vots, provocava que cap accionista arrisqués perquè era inútil, ja que no hi havia cap benefici pel fet d’aportar més diners.

Data de l’escriptura 26/10/1976 01/02/1980 09/11/1990 18/05/1992 31/01/1996 27/05/1997 12/01/2001 11/05/2007

Evolució del capital social de Premsa d’Osona, S.A. - PROSA Concepte Import Accions Valor de l’acció Constitució 1.100.000 ptes. 1.100 1.000 ptes. Ampliació 500.000 ptes. 500 1.000 ptes. Ampliació 16.000.000 ptes. 16.000 1.000 ptes. càrrec a reserves Ampliació 18.400.000 ptes. 18.400 1.000 ptes. Ampliació 24.000.000 ptes. 24.000 1.000 ptes. Ampliació 40.000.000 ptes. 40.000 1.000 ptes. Redefinició capital 6’01 € Reducció -180.300 € -30.000 € 6’01 €

Capital Resultant 1.100.000 ptes. 1.600.000 ptes. 17.600.000 ptes. 36.000.000 ptes. 60.000.000 ptes. 100.000.000 ptes. 601.000 € 420.700 €

Cal destacar la modernització que va viure la redacció l’any 1987 quan es va posar en marxa la seva informatització: es van canviar les màquines d’escriure per ordinadors. Durant els anys 1986-1987 PROSA intenta aconseguir una nova expansió, ni territorial ni de periodicitat, sinó de mitjà. L’Ajuntament de Ripoll disposava d’una emissora, i va arribar a un acord de gestió de la mateixa amb PROSA. Dos anys més tard, es va decidir tirar endavant un projecte arriscat: un altre El 9 Nou per a una altra comarca.

L’expansió al Vallès (1989-1997) El 1989 és un any important en la història d’El 9 Nou pel fet que la direcció del periòdic, portada per Jordi Molet, decideix emprendre una inversió arriscada: es vol crear un altre El 9 Nou pel Vallès Oriental. Aquest canvi és més transcendent que l’expansió al Ripollès perquè l’any 1981 només es va augmentar el territori de difusió, mentre que en el cas del Vallès Oriental s’opta per crear un nou periòdic, i aquesta decisió provoca que es dupliqui tot el cos de redacció del bisetmanari de Vic. La decisió final acorda que la seu fixa del nou grup de periodistes sigui a Granollers, des d’on es comença la publicació del nou periòdic. Amb aquest pas la direcció d’El 9 Nou va veure com es complia amb èxit la seva idea d’expansió. Aquest èxit va donar forces per la següent decisió de l’empresa, que no va tenir l’èxit esperat: la implantació d’El 9 Nou al Vallès Occidental. Per dur a terme el seu objectiu, l’empresa va adquirir el setmanari L’Actualitat de Terrassa, que havia de ser l’embrió del futur diari comarcal de referència. Per intentar aconseguir augmentar el públic d’aquesta comarca, El 9 Nou va llançar al mercat dos bisetmanaris, El 9 Nou de Terrassa i el de Sabadell. Passats uns mesos, i veient l’escàs èxit, es va decidir unificar els dos bisetmanals en El 9 Nou del Vallès Occidental, amb publicació diària. Aquest nou projecte va augmentar considerablement les despeses de l’empresa que, en comprovar el relatiu èxit de l’edició del Vallès Occidental, va decidir fusionar el diari amb El Punt de Rubí. El

resultat d’aquesta fusió va ser El 9 Punt, però al cap de poc el periòdic es va fusionar amb la resta d’edicions d’El Punt a les comarques barcelonines, i van crear l’edició de Barcelona d’El Punt. Aquesta empresa duta a terme al Vallès Occidental és l’únic propòsit important no complert per la direcció d’El 9 Nou en tots els seus anys d’història. En finalitzar aquests moviments empresarials, El 9 Nou va quedar organitzat en dos bisetmanaris, un per Osona i el Ripollès i l’altre pel Vallès Oriental. Aquesta situació encara es manté actualment.

L’entrada a la televisió (1997-2004) La direcció d’El 9 Nou continua amb l’afany d’aconseguir fer créixer l’empresa i l’any 1997 s’entra en el sector de la televisió. Per aconseguir aquest objectiu es crea, juntament amb persones del Vallès Oriental, Catalana de Televisió Local (CTV), una productora que ofereix serveis audiovisuals. Aquesta productora va obtenir concessió per gestionar les televisions municipals de Granollers, Mollet i les Franqueses. Tot i així, l’objectiu final continuava passant per fer un canal de televisió a Osona. És necessari explicar molt breument la regulació vigent l’any 1997: les ones de televisió són propietat de l’Estat, que treu a concurs les concessions per emetre per televisió. A Catalunhya, però, no es va convocar cap concurs fins a l’entrada de la televisió digital terrestre (TDT), l’any 2006. D’altra banda, l’any 1995 es va aprovar una llei sobre televisions locals que afirmava que les televisions amb emissió regular fins al mateix any tenien dret a continuar emetent fins al següent concurs, que no es va arribar a celebrar mai. El 9 Nou, en no aconseguir cap canal de televisió, decideix buscar-ne un que estigués emetent abans de l’any 1995, que tingués els drets habilitats, amb la intenció d’adquirir-lo. Hi ha diverses propostes sobre la taula però durant el 2003-2004 s’aconsegueix un acord amb els propietaris de la televisió de Gurb, creada a principis dels 80, per comprar els seus drets d’emissió. Amb aquest tracte, el 24 de setembre de 2004 s’inicia l’emissió regular en obert d’EL 9 TV. En l’actualitat, el grup Premsa Osona, SA (PROSA) participa en diverses companyies com Catalana de Televisió Local, Mitjans Audiovisuals d’Osona, Revista Presència i Comit Audiovisual, entre altres, però en relació amb el bisetmanari cal destacar diverses dades pertanyents a l’exercici de 2007: [veure pàgina 18].

JORDI PUIG

Neix EL 9 TV L’aleshores president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, va presidir el 17 de setembre de 2004 la inauguració d’EL 9 TV. A la imatge, el president del consell d’administració de Premsa d’Osona S.A., Miquel Codina, escolta la intervenció de Maragall durant la festa de presentació, a la plaça del Bisbe Oliba de Vic.

Dades de l’exercici de 2007 d’EL 9 NOU (edicions d’Osona i el Vallès Oriental) - Facturació: 7,5 milions d’euros. - Resultat brut: 950.000 € - Difusió d’El 9 Nou: - Osona/Ripollès: 9.317 exemplars setmanals. - Vallès Oriental: 4.442 exemplars setmanals.

- Subscripcions: 7.150 (en els dos territoris de difusió). En relació amb la plantilla professional, aquesta està formada per 110 persones, repartides en la

direcció (10), la redacció (45), els comercials (21), els administratius (9), els tècnics de so, càmeres... (11), els repartidors (11) i per últim, els auxiliars (3). EL 9 TV, creat l’any 2004, va tenir una inversió inicial de 800.000 € i un pressupost anual de 500.000 €. Com a últimes dades, el finançament del grup El 9 Nou prové un 34% de la venda a quiosc, mentre que el 66% restant prové de la publicitat, fet que demostra la importància d’aquesta en els mitjans de comunicació actuals. Per últim, cal ressaltar la importància que ha tingut el bisetmanari El 9 Nou a Osona i el Ripollès i la Catalunya interior en general, com demostra la seva evolució ascendent des de la seva creació (de 3.000 exemplars de tirada a gairebé 15.000) i el fet que el bisetmanari mantingui l’increment en un context difícil per als mitjans de comunicació escrits a causa de l’aparició de les noves tecnologies.

El segrest d’una edició L’edició d’El 9 Nou viu una de les setmanes més convulses el 23 d’octubre de 1981, amb el número 208. El periòdic d’aquell dia contenia una llarga explicació sobre la implicació del bisetmanari en un judici: feia tres anys, un grup de periodistes d’El 9 Nou havia escrit un reportatge sobre un centre per a malalts psíquics ubicat al poble de Taradell on denunciaven les males condicions higièniques que patien els seus pacients. Aquest reportatge va portar la propietària d’aquest centre a denunciar la redacció del bisetmanari osonenc per injúries i calúmnies. Aquest procés va durar tres anys, i va finalitzar amb una sentència contrària a El 9 Nou, ja que resolia que aquest havia de pagar un milió de pessetes. El 9 Nou, seguint amb la seva tendència atrevida, va dedicar el periòdic del 23 d’octubre de 1981, quan es va conèixer la sentència, a explicar tots els fets ocorreguts i també denunciar el que

creien que era una sentència equivocada. Aquest periòdic va començar a distribuir-se de les tres de la tarda a les cinc, però a les sis el jutge de Vic, Rubén Blasco, va decretar segrestar aquesta edició per les crítiques que incloïa. Immediatament la redacció d’El 9 Nou va rebre aquesta notícia i va començar els tràmits legals per descobrir el motiu del segrestament. Sorprenentment, el jutge comunica que aquest es deu a un dibuix que il·lustra la informació sobre el judici al grup d’extrema dreta Fuerza Nueva. Tot i així, explica que els apartats que són objecte de sanció són l’editorial, alguns fragments (p. 7 i 9) i el dibuix esmentat. Cal destacar que al Ripollès no es va segrestar aquesta edició fins l’endemà al migdia. Sabent que el jutge no aixecarà el segrestament, el consell de redacció decideix posar en marxa una segona edició del número suprimint els textos sancionats. Es dedica tota la nit (de la una a les cinc de la matinada) al tiratge i transport d’aquesta edició. A la una del migdia del dia següent, la segona edició es ven amb normalitat a tots els punts habituals de venda. El número següent, del dimarts 27 d’octubre, està majoritàriament dedicat a aquest segrest, titulat “Mostres de solidaritat arran del segrestament”, on destaca la contraportada, que explica l’impacte mediàtic que va suposar aquest segrestament als mitjans nacionals, amb notícies al Diario de Barcelona, La Vanguardia, El Correo Catalán, l’Avui i El Periódico.

La gran exclusiva – L’atemptat terrorista a Vic El dimecres dia 29 de maig de 1991, a les set de la tarda, un tràgic esdeveniment va colpir la ciutat de Vic i la societat catalana i espanyola. Un atac terrorista comès per la banda ETA, que defensa l’objectiu d’arribar a la independència d’Euskadi mitjançant les armes, va col·locar un cotxe bomba amb 60 quilos d’amonal a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic i va deixar 9 morts i més d’una quarantena de ferits, convertint-se en el segon atemptat amb més víctimes mortals perpetrat a Catalunya per la banda terrorista ETA. Aquest terrible atemptat va ser viscut pels treballadors d’El 9 Nou en primera persona, ja que la redacció del periòdic osonenc estava situada a tan sols 100 metres d’on va explotar la bomba. Els periodistes i fotògrafs d’El 9 Nou van mobilitzar-se ràpidament, i gràcies al treball realitzat tota la nit es va poder publicar un número especial l’endemà mateix dedicat exclusivament a l’atemptat. La portada d’aquest número es va titular “El terrorisme banya Vic de sang”, i tenia 8 pàgines que incloïen una explicació detallada i cronològica dels fets, així com algunes reaccions de caire polític, on destaca la visita que va realitzar a Vic el president Jordi Pujol. També es va caracteritzar per contenir gran quantitat de fotografies.

SAGI SERRA

L’impacte de la tragèdia La proximitat de l’antiga caserna de la Guàrdia Civil de Vic de la redacció d’EL 9 NOU a la plaça Francesc Macià va fer que els seus fotògrafs en poguessin captar imatges instants després de l’explosió del cotxe bomba d’ETA, el 29 de maig de 1991. Unes instantànies que van fer la volta al món.

Aquest número especial es va convertir en l’edició més venuda en la història d’El 9 Nou. Tot i així, la feina del bisetmanari osonenc no va finalitzar, ja que el divendres 31 va sortir, com cada divendres, un número d’El 9 Nou. Aquesta edició va realitzar-se gràcies a la gran quantitat d’hores extres que van fer els treballadors per informar la població. El número 1.118 es va dedicar en gran mesura a l’atemptat, com denota la portada: els terroristes culpables de l’atemptat van ser morts en un tiroteig amb la Guàrdia Civil després de ser reconeguts per un pagès que els havia vist provant-se les màscares. El periòdic va decidir allargar la secció “El tema” a unes 10 pàgines, titulades “Matança terrorista a Vic”. A més a més, també destaca l’editorial, “El terror a casa”, i la contraportada, amb un ampli reportatge explicant la participació ciutadana en les tasques de rescat i ajuda als ferits.

Annexos Premis periodístics El 9 Nou ha rebut diversos premis, 22 de tipus comarcal i nacional, durant la seva història en reconeixement al seu rigor i professionalitat: Edició d’Osona i el Ripollès - El desembre de 1981, El 9 Nou d’Osona i el Ripollès va compartir amb el Regió 7 el Premi Tasis-Torrent a la millor publicació. - El desembre de 1987, els periodistes Jaume Espuny i Manuel Bonafacia van rebre el Premi Gaziel al millor reportatge titulat Sant Joan, després de les municipals. - El desembre de 1988, Josep Comajoan i Martí Castells van guanyar el Premi Tasis-Torrent al millor reportatge per La crisi d’Explasa. - Un any més tard, el desembre de 1989, El 9 Nou va tornar a guanyar el Premi Tasis-Torrent al millor reportatge. Aquest cop per un treball de Manuel Bonafacia titulat Els serveis funeraris de Vic. - L’any 1991, l’atemptat terrorista d’ETA a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic va suposar per a El 9 Nou diferents premis: el Premi Avui per a tot l’equip de redacció per l’especial sobre l’atemptat de Vic; els fotògrafs Pere Tordera i Sagi Serra van aconseguir, respectivament, el Premi Agustí Centelles i l’Accèssit a l’Agustí Centelles a la millor fotografia. - El 1992, Pere Tordera va aconseguir el Premi Ortega i Gasset de fotoperiodisme pel reportatge gràfic de l’atemptat. Aquest mateix any, Jaume Espuny va aconseguir l’Accèssit al Tasis-Torrent al millor reportatge per Les mentides de la N-152 i Jaume Espuny i Miquel Erra van aconseguir el Premi Nacional de Periodisme al millor reportatge amb Cases que cauen. - El gener de 1995, Albert Om va guanyar el Tasis-Torrent al millor reportatge ex aequo per Cent anys de la mort del pare de Laura. - El març de 1997, Jesús Medina va aconseguir el segon accèssit del Premi Serra i Bonastre per diferents reportatges apareguts a L’Extra i L’Extra Econòmic. El mes de maig, El 9 Nou es va endur el Premi Anuària al Millor Disseny de Diari i a la millor campanya publicitària per les contraportades de L’Extra. El setembre del mateix any, David Bassa va rebre una menció especial del V Premi Amador Garrell i Alsina per Quico Sabaté, l’últim maquis. - El març de 1998, Jesús Medina i Jordi Mundó van aconseguir el primer accèssit del Premi

JORDI PUIG

Acabat de fer Exemplars d’EL 9 NOU, enllestits a la rotativa Gratesa, de Terrassa, el 1978.

ESADE de periodisme per diferents treballs apareguts a l’Extra Econòmic. I David Bassa va ser guardonat amb el Premi Jaume Ardèvol i Cabré, per Història secreta dels Mossos. - El gener de 1999, El 9 Nou d’Osona i el Ripollès va rebre una Menció Especial en els premis Tasis-Torrent amb motiu del 20è aniversari. - El maig de l’any 2001, l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears va concedir el Premi Jaume Aiguader i Miró a la secció de Salut del diari que apareixia des del novembre de 1999 i estava elaborada per professionals de l’atenció primària d’Osona. - El març de 2003, El 9 Nou, en totes les seves edicions (Osona i el Ripollès, el Vallès Oriental i el Vallès Occidental), rep una distinció de la Unió de Colles Sardanistes de Catalunya per la tasca informativa feta sobre el món sardanístic. - L’abril de 2004, El 9 Nou d’Osona i el Ripollès guanya el Premi Civisme que atorga la Generalitat en l’apartat de premsa escrita per una sèrie de 13 entrevistes a persones provinents d’altres països en col·laboració amb Veus Diverses. Els autors son Víctor Palomar i Mariona Casas. - El desembre de 2005, la sèrie de reportatges sobre el 150è aniversari de les colònies industrials va guanyar el Premi Bonaplata que atorga l’Associació del Museu de la Ciència i la Tècnica en l’apartat de difusió. Els autors son Jordi Vilarrodà i Arola Cumeras. Aquell mateix any va guanyar el Premi Pedro Morillo de periodisme que concedeix la patronal tèxtil AITPA. - El març de 2007, un recull d’informacions publicades a la secció d’esports d’El 9 Nou d’Osona i el Ripollès sobre l’agressió a un jugador ghanès del CE Roda Eric Wilson guanya el premi al foment de l’esport com a eina d’integració social en l’apartat de premsa dels Premis de Periodisme Esportiu de Catalunya. Els autors son Vicenç Bigas, Joan Serra, Pere Serra, Jordi Reixach i Arnau Jaumira. Edició del Vallès Oriental - El gener de 1993, l’equip de redacció d’El 9 Nou del Vallès Oriental va rebre el Premi TasisTorrent al millor reportatge per Carn i greix sota sospita. - L’octubre de 1996, Josep Villarroya va rebre una menció especial al premi de periodisme Serra i Bonastre per El museu de la ciència i la tècnica, el somni i els enginyers. - El gener de 2000, Josep M. Villarroya va aconseguir el Premi Tassis-Torrent pel reportatge Deu anys de la venda de Camp.

EL 9 TV - El desembre de 2006, EL 9 TV guanya amb el reportatge de Laura Serra, Els veïns de baix, el premi de televisió convocat per l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal. - El març de 2007, EL 9 TV és finalista dels Premis Zapping, dels Telespectadors Associats de Catalunya, amb una sèrie de reportatge d’Isaac Moreno, Marta Simon i Laura Serra. - L’abril de 2007, EL 9 TV guanya el Premi Civisme que atorga la Generalitat en l’apartat de televisió pel reportatge Els veïns de baix de Laura Serra.

JORDI PUIG

Celebrant el Nadal a la redacció Redactors i col·laboradors d’EL 9 NOU celebrant un dels primers Nadals a la redacció del llavors setmanari, a la plaça Francesc Macià de Vic.

Els primers accionistes de Premsa d’Osona S.A. Alberch i Duran, Lluís Vic Anglada L Vilardebo, joan Vic Anguera i Puig, Antoni Gurb Argila i Vinyeta,j. S. B. Del Grau Arques i Masoliver,josefina Vic Arrey i Oliver, Manuel Vic .arumi i Blancafort, Enric Vic Anglada i Bayés, Manuel Vic Bayés i De Luna, Pilarin Vic Bové i Tarà , Josep M. , Vic Barceló i Llovet, Lluís Vic Bofill i Bosch, Fidel Vic Besora i Anglarill, Anna Vic Bayés i De Luna, Antoni Vic ‘ Baulenas i Marsó, Manuel Vic Boixaderas i Colomjordi Vic Codina i Genís, Miquel Vic Costa i Riera, Miquel Vic Canellas i Soler, Miquel Vic Coromina i Pou, Josep M. Vic Clotet i Garriga, Joaquim Vic Carol i Torrents,jacint Vic Castany i Camps, Joan Vic Collell i Mirambell, Josep Vic Capdevila i Anfruns, Joaquim Vic Costa i Riera, Josep , Vic Calle i Plana, Marti Vic Casals i Cop, Josep M. Vic Casany i Roca,josep Barcelona Creus i Rosell, Andreu Vic Comas i Coll, Miquel Vic Casajuana i Miquel, Felip Vic Collell i Serra,joan Manlleu Colomer i Caballeria,j. Manlleu Costa i Morató, Jaume Manlleu D’abadal i Guitart,!. Barcelona Espona i Bayes, Càndid Vic Font i Campalans, Ferran Vic Fontseca i Parramon, Josep Vic Fernandez i García, Josep Vic Font i Vilardell, Ramon Vic Girbau i Bover, Pere Vic Genís i Serra, Miquel Vic

Genesca i Bres,jaume Vic Gurt, Jordi Vic Ginesta i Fontdevila, Rafel Seva Gabalda i Calls, Hipòlit Vic Hqms i Codina, Joan Vic López i Esque, Manu El Vic Lara i Nieto, Joan Vic Llach i Tersol, Montserrat Vic Llad() i Blancafort, Ferran Vic Montanya i Salvans, Ramon Vic Masoliver i Pou, Josep Vic Morral i Monteis, Pere Vic M. S. A. Vic Molist i Carrera, Carles Manlleu Monbiedro i Font, Maria Vic Moreno i Pradanos, Aureli Vic Onyoz i Serrabou, Joaquim Vic Oller i Soler, Martí Manlleu Orriols i Puig, Montserrat Vic Orriols i Puig, Joan Vic Puig i Boix, Jordi Vic Paracolls i Molas, Rosa Vic Pamplona, Josep M. Vic Pla i Homs, Pere Vic Pereta i Escola, Francesc Vic Prims i Pla, Joan Vic Pla i Rigal, Roman Vic Pla i Prat, Ramon Vic Puigferrat, Esteve Tona Panadès i Freixanet.j.s. M. De Corco Pous i Rius, Maria Neljs Vic Quintana i Panedes,armand Vic Rovira i Vilaró,, Germans Manlleu Rierola i Roque, Josep Vic Roca i Gribe, Ramon , Vic Raqrell Mata I Vaques, Maria Vic Rifa i Mas, Carles Manlleu Roma i Verges, Joan Vic Robert i Planàguna, Bartomeu Vic Roca i Vinyes, Xavier Vic Roca i Tana, Ramon Vic Soleri Foreste.jarminal Vic Sunyol i Genis, Joan Vic

Sales i Boluna, Antoni Gurb Sans i Roselló, Antoni Centelles Seva i Vilar, J.oan Hostalets De B. Salvans i Rifa, J.M. S. B. del Grau Sala i Soler, Manuel Vic Saborit i Macià, Josep Vic Soldevila I Serrallonga, Josep Vic Serra i Reïx, Ramon Barcelona Steegman i Garcia, Eduard Vic Sarri,ivilageliu,jordi Vic Sunye i Prims, Ramon Vic Sala i Roca, Marià Manlleu Sala i Tanà,.lluís Vic Serra i Domènech, Jordi Vic Turaimuxinach,josep Vic Triola i Juventeny, Pere Vic Tobau i Orriols, Antoni Vic Tobages i Bru, Xavier Vic Urgell i Canal, Antoni Vic Urtina i Rovireta, Josep Vic Vall i Grau, Lluís Vic Vila i Picanyol„Pere Vic Vilanova i Parés, Adolf Vic Ventura i Soler, Carles Vic Vicente i Soriano, Josep Vic Vilaseca i Noguera, Pere Vic Ylla-catala i Genis, Josep Vic Ylla-catala i Casals, Antoni Vic Ylla i Vilahubia, Santiago Vic Ylla-català i Genís, Xavier Vic Ynaraja i Díaz, Jesús Antoni Vic Patronat d’Estudis Ausonencs Vic Club Pati Vic Vic Comissió Cultural Sadei Vic Club Tenis Vic Vic Electricitat Casany Vic Acadèmia Ciències Mèdiques Catalunya I Balears Vic Grup La Garba Sant Joan Del Cali Finques An.glada Vic Casà Garcia Manlleu Ballaro I Clota, Ramon Vic Vilacis i Argila, Josep Vic

· La història d’EL 9 NOU · Entrevistes

ENTREVISTES Miquel Codina, president del Consell d’Administració de Premsa d’Osona

Miquel Codina i Genís (Vic, 1936) és president del Consell d’Administració de Premsa

d’Osona, l’empresa editora d’EL 9 NOU. És advocat i industrial del ram de la pell, i va ser fa trenta anys un dels cofundadors d’EL 9 NOU. En els darrers vint anys ha estat al capdavant del seu Consell d’Administració. - A què atribuiria l’èxit d’EL 9 NOU ja des dels primers anys? - L’èxit de sortida va ser l’oportunitat, fer-ho en el moment adequat. L’any 1978 feia tres anys que s’havia mort el dictador, hi havia moltes ànsies de llibertats i de coses noves, s’havia començat a recuperar el català... Arribar a l’hora exacta, en el moment exacte, hi ha molt de guanyat. Crec que va ser un factor decisiu. Naturalment que, a partir d’aquí, si el producte no hagués acompanyat

hagués estat un èxit efímer, i si ha durat trenta anys crec que a aquest do de l’oportunitat s’hi haurien d’afegir unes quantes qualitats més: una, que ha estat un mitjà de comunicació molt proper al ciutadà; una altra, que ha recollit bastant el tarannà d’aquesta comarca, ja que no és un diari gaire cridaner, no és un diari gaire espectacular... No és un diari que se surti de la manera de ser de la nostra gent. També hi ha altres factors que ens poden haver ajudat bastant, que serien que la gent avui llegeix més diaris dels que llegien abans, i que la cosa comarcal i local els interessa més. Això es nota tant a nivell de premsa com de televisió i de ràdio. Per tant, moltes coses juntes. - Quan van fundar el diari, pensava que EL 9 NOU podia arribar als 30 anys? - La veritat és que no pensava ni que pogués ni que no pogués. Jo vaig fer en el seu moment, ajudat per un parell de companys, un estudi sobre la premsa vigatana, i per desgràcia no hi ha gaires publicacions que hagin durat 30 anys, i segurament som la segona o la tercera publicació de més durada que hi ha hagut en aquesta comarca. No, crec que en aquell moment no ho hagués dit que això hagués de durar trenta anys, m’hagués pensat que sortirien nous productes, que hi haurien noves competències... O que simplement fracassaríem econòmicament, perquè la veritat també és que quan vam començar no hi enteníem gaire tots plegats, i a l’hora de fer, per exemple, el primer compte d’explotació, imaginar-te el que et podia passar... El primer any vam apostar perquè es vendrien 3.000 diaris, però també podríem haver apostat per 6.000 o per 300, i vam apostar perquè ompliríem dues pàgines de publicitat, com podíem haver dit quatre o podíem haver dit vuit... Vull dir que va ser una sortida més voluntariosa i més voluntarista que no pas professional, la sortida d’EL 9 NOU. - L’estructura empresarial d’EL 9 NOU és semblant a la de la majoria d’empreses de mitjans de comunicació? - Sí, és bastant semblant a la majoria de mitjans de comunicació en el

“Quan EL 9 NOU va néixer, en aquests moments políticament més convulsius, es va fer una estructura que era molt assembleària”

seu model actual. Però quan EL 9 NOU va néixer, en aquests moments políticament més convulsius, es va fer una estructura que era molt assembleària, perquè de fet érem tots una mica fills de l’Assemblea de Catalunya, i amb aquest sistema costava molt de governar i costava molt sobretot quan hi havia dificultats per trobar els diners per poder fer ampliacions de capital, o per trobar gent que et volguessin assumir el risc d’obrir una ràdio o d’anar-se’n a fer un diari a Granollers. Així doncs, vam transformar els estatuts en uns estatuts més propers a una Societat Anònima normal, i avui treballem per tant amb una metodologia molt normalitzada en aquest món, que suposo que

“Ha tingut crisis, i unes quantes... Potser les més greus van ser fa uns vint anys, quan va haverhi molts problemes econòmics i es va haver de fer una reestructuració”

deu ser més semblant a la que puguin tenir els altres diaris una mica importants. - Ha patit crisis importants EL 9 NOU? - Sí, ha tingut crisis, i unes quantes... Potser les més greus van ser fa uns vint anys, quan hi va haver molts problemes econòmics i es va haver de fer una reestructuració, un canvi de gerència i un canvi d’administració, entre altres coses, i es van passar moments bastant delicats... I d’aquests trenta anys que han passat la veritat és que, en els primers deu anys, EL 9 NOU, dins de ser un èxit bastant espectacular, perquè els 3.000 diaris que havíem previst vendre es van vendre ja el primer any, i al cap de tres o quatre anys ja se’n venien quatre o cinc mil, des d’un punt de vista econòmic no ho era pas, d’espectacular: jo recordo que quan vaig entrar al Consell d’Administració en aquesta segona etapa, perquè havia estat uns anys a fora d’EL 9 NOU, els fons propis del diari, en aquell any, eren de tres milions de pessetes. Tres milions de pessetes, en aquell temps, amb deu anys que havien passat des de la creació del diari i amb un capital fundacional que estava a l’entorn d’un milió, vol dir que durant aquests primers deu anys EL 9 NOU no va guanyar diners. Quan ho vam reestructurar bé va començar a funcionar, però també vam tenir un fracàs amb la ràdio a Ripoll, que no ens en vam sortir i

vam deixar-hi uns quants diners, i llavors quan vam muntar una agència de publicitat amb el nom de Traça tampoc ens en vam sortir, vam haver de tancar, i també hi vam deixar algun diner. Amb l’expansió que vam fer al Vallès Occidental, després de barallar-nos-hi sis o set anys, al final en vam sortir, i potser encara en vam sortir mitjanament bé. Però no, no tota la història d’EL 9 NOU han estat flors i violes, hi ha hagut etapes una mica difícils, però el conjunt és evident que ha anat molt bé. - Creu que amb el temps s’ha perdut el sentit combatiu, catalanista i de defensa comarcal que va caracteritzar els primers anys d’EL 9 NOU? - Jo diria que no. Potser sí que hi havia hagut algunes etapes en què EL 9 NOU era una mica més cridaner, i per tant potser una mica més rupturista, no dic que no. En qualsevol cas, jo diria que grans canvis no n’hi poden haver hagut, perquè ja fa gairebé vint anys que tot aquest tema redaccional gira sota la direcció d’en Jordi Molet, i per tant si la persona és la mateixa no veig per què hauria d’haver tingut un canvi gaire radical. I que s’hagi perdut esperit comarcal crec que no és cert, sinó tot el contrari, diria que comarcalment està fent molt bona feina, potser més que mai. - Com va ser possible la professionalització del diari? - La professionalització va ser possible en el moment en què l’economia ho va permetre. Perquè és clar, comences amb el voluntarisme: abans de sortir el diari recordo que fèiem unes reunions amb unes taules molt llargues on potser érem vint o trenta persones, i naturalment ningú cobrava res. Tot això va durar un any. Quan vam engegar el diari, de director s’hi va posar en Ferran Font, un home que és advocat i per tant ho feia a estones perdudes, i de tots els redactors, que cobressin, diria que n’hi havia tres o quatre, molt pocs. És clar, tot això és el que va permetre engegar, d’acord, però era insostenible. Quan es va començar a fer algun diner, i sobretot en aquests últims anys, que n’hem guanyat bastants, doncs naturalment tot això s’ha professionalitzat perquè és el més pràctic, perquè és el que s’ha de fer, és el que dóna rendiment i és el que té futur. - Creu en EL 9 NOU com a escola de periodisme? - Sí. Jo diria que el nivell tècnic que professionalment gasta EL 9 NOU, no és que jo sigui un expert en aquestes qüestions, però pel que sento a dir, és una mica superior a la mitjana. Movent-me a vegades en ambients de fora de la comarca, més aviat de Barcelona, a nivell de diaris nacionals i demés, quedo una mica parat del prestigi que té EL 9 NOU, del que el valoren... Sí, em sembla que EL 9 NOU pot ensenyar una mica de periodisme, dintre que aquesta paraula, ensenyar, s’ha de

posar sempre entre cometes... Però sí, diria que el nivell periodístic d’EL 9 NOU és relativament bo, una mica més del que seria normal que fos, i per tant em sembla que hauríem de mirar si encara ho expandim més com a escola de periodisme. - El futur d’EL 9 NOU està en els mitjans audiovisuals? - El futur d’EL 9 NOU està allà on el client, per tant el poble, decidirà que vol caçar la notícia, i veig que la majoria de gent s’inclinen per pensar que la televisió anirà a més, per tant en aquest cas la televisió serà el pal central d’aquest grup de comunicació que som nosaltres. En televisió no som tant experts com amb el diari, és clar, portem només tres o quatre anys, però trobo que Déu n’hi do el que hem fet, i havent-hi tres canals a Osona, em sembla que de moment tant el share que tenim com el prestigi i la influència és una batalla que tenim guanyada. Clar que mantenir-se a vegades costa tant com guanyar, i ara hem d’anar a desenvolupar més hores de programació pròpia i hem d’anar a millorar una mica els continguts, i a poder gastar alguns diners més per fer programes que puguin ser una mica cars, perquè avui ens trobem que qualsevol programa que t’ofereixen i que et demanin alguna quantitat elevada no el pots agafar. O sigui que és una mica la història que he explicat del diari, que hauríem de començar a guanyar alguns diners per poder-ho arrodonir, tot això. És un peix que es mossega la cua, si no ho arrodoneixes no els guanyes, si no els guanyes no ho arrodoneixes... Algú ha de trencar aquest cercle viciós. - Amb què es quedaria dels 30 anys d’EL 9 NOU? - Amb la satisfacció que és un projecte que ha assolit tots els objectius que s’havien marcat fins avui, i fins i tot els ha sobrepassat. Em quedaria amb això. - Quin futur creu que li espera a la premsa comarcal? - Els que hi entenen diuen que és bo, que comparativament i en la situació actual potser té més futur la premsa comarcal que la nacional. O sigui que crec que serà un bon futur. Aquí arribaran quaranta canals de televisió amb la TDT, i en premsa hi ha tres o quatre gratuïts, i a part d’EL 9 NOU venen tots aquests diaris nacionals de Barcelona i també El Punt, per exemple, que també toca moltes coses de comarca. Això és un panorama molt vast, molt extens... Per què optarà al final la gent? Potser pel rellotge, no ho descartis, t’hi ficaran un petit ordinador i... Però s’ha d’admetre que per escapar-se d’aquest maremàgnum que he apuntat, dedicar-se a la cosa comarcal és bona cosa, perquè aquests grossos no vindran a tocar mai el que passi a Roda o Sant Hipòlit, en aquest sentit.

Jordi Puig, cap de la secció de fotografia d’EL 9 NOU

Jordi Puig i Boix (Vic, 1953) ja era des de ben jove molt aficionat al món de la fotografia. Quan tenia 20 anys, en un viatge a Itàlia, va descobrir en un mercat de Florència un llibre de fotografia sobre la revolució cultural a la Xina que el va impressionar, i va decidir que definitivament es volia dedicar a aquest món. Aquests van ser els seus inicis. Més endavant, però, en un viatge a Portugal, es va trobar en plena Revolució dels Clavells, i no ho va desaprofitar. De les imatges que va capturar durant aquelles vacances en va sortir un reportatge que va acabar guanyant el Premi Ramon Dimas de fotoperiodisme. A partir d’aquí va veure que el món del fotoperiodisme podia tenir moltes sortides professionals, i va començar a fer corresponsalies i col·laboracions amb els diaris de Barcelona, fins que un projecte engrescador el va temptar i s’hi va afegir: a mitjans de la dècada dels 70 un grup d’emprenedors estaven posant les bases per iniciar un nou mitjà de comunicació en el món de la premsa comarcal osonenca. Aquest projecte va acabar esdevenint EL 9 NOU, i des del dia que en va sortir el primer exemplar, el març de 1978, ell s’ha mantingut com a fotògraf de referència dins del diari, gairebé sempre com a cap de la secció de fotografia. Les seves imatges han il·lustrat des dels inicis del diari les seves pàgines, i encara que avui en dia faci més feina dins de la redacció que no pas fora,

sempre troba el moment per anar a capturar alguna imatge d’interès pel diari, ja que la fotografia pròpiament dita continua essent la seva veritable passió.

- Vostè va fotografiar els moments clau de la transició democràtica popular a Vic i Osona. Quan es trobava allà era conscient del que significarien totes aquelles imatges en un futur? - No, perquè quan jo feia això era molt jove, devia tenir 24 anys, i quan ets jove i fas una feina no t’adones del valor que això a la llarga tindrà. Jo sempre dic que les fotos són com el vi, que amb els anys guanyen valor. O sigui que les fotos que tinc a l’arxiu tenen molt més valor ara que quan les vaig fer. - Com va viure aquells moments de canvi i de manifestacions al carrer? - Bé, una mica podríem lligar-ho amb la resposta d’abans. En aquella època estàvem implicats políticament, jo concretament militava al PSAN i estava dins de l’Assemblea de Catalunya, i hi havia un moviment molt fort d’oposició perquè es veia que s’acostava la democràcia. Dins d’aquest moviment estàvem molt actius, i amb la meva feina, estava una mica a tot arreu. - Per què creu que aquests processos d’alliberament popular donen tant rendiment fotogràficament parlant, o per què són interessants de fotografiar? - Perquè són processos de canvi que hem viscut en la nostra joventut i que difícilment es repetiran. El jovent d’avui en dia viu d’una altra manera, no té la percepció que abans aquí no podies fer segons quines coses: no es podia anar a votar, no et podies manifestar... Nosaltres això ho vam viure en la pròpia pell, i vam patir-ho, i érem conscients que lluitàvem per fer un canvi. Ara, evidentment, la gent no té una percepció que pot canviar les coses, perquè tot està molt uniformitzat, però en aquella època sí que érem conscients que podíem canviar la societat, entre altres coses perquè també érem joves i érem molt idealistes. I finalment vam fer el canvi, i vam passar d’una dictadura a una democràcia. - Quines altres situacions li agrada capturar? - Jo m’ho passo molt bé amb els esports, perquè és un tipus de foto que em relaxa molt. A més amb les màquines que utilitzem avui en dia, que són molt ràpides i precises, captes unes imatges que en el moment que fas la fotografia gairebé no n’ets conscient que la fas, i un cop la veus a l’ordinador t’adones de la seva qualitat i del moment exacte que has capturat. Per exemple, un

jugador de bàsquet saltant, un cavall caient a l’aigua... - Segons el seu criteri, quines característiques ha de tenir una fotografia perquè es pugui considerar una bona fotografia? - Aquí hi poden haver dos criteris: que el document de la foto sigui molt important, o que la fotografia en si mateixa sigui tècnicament bona. En el primer cas, jo recordo per exemple unes fotos que es van publicar a l’època de la transició sobre els assassinats de Montejurra, que tècnicament no és que fossin molt bones, però es veia el moment que un pistoler disparava contra la multitud. Aquest criteri guanya pes en les fotos periodístiques, perquè es valora molt la importància del document, de la situació capturada. I per altra banda, també s’ha d’analitzar tècnicament la fotografia, i com més ben presa ha estat és millor. I si és oportuna i a més a més tècnicament està ben resolta és fantàstic. - Creu que és indispensable per una notícia que vagi acompanyada d’una imatge? - Sí, per descomptat, perquè posar una imatge en una notícia és donar importància a aquesta notícia. El que passa és que hi ha notícies que no es mereixen una imatge... - La proliferació de la publicitat a les pàgines dels diaris ha perjudicat els fotògrafs o treballen indiferents a aquest fet? - A veure, el diari es finança per dues coses: la publicitat i les vendes. Si no hi hagués publicitat, només amb les vendes no es podria finançar, tindríem molts menys recursos. Per tant has de jugar amb les dues coses. La publicitat, que com ja he dit és necessària pel diari, s’ha d’intentar posar amb una certa gràcia, i el seu increment és positiu si se sap organitzar bé a les pàgines del diari. Després, en el nostre cas, que el que fa les maquetes és cada redactor, aquests redactors han de tenir una certa sensibilitat, i des de fotografia sempre procurem incidir que es respecti el format de les fotos. En el nostre diari hi ha una constant entre fotografia i redacció, per procurar aconseguir que la notícia s’il·lustri adequadament i també hi hagi lloc per la publicitat. Per tant, podríem dir que aquí al nostre diari la fotografia rep una consideració important. - Com va viure els inicis d’EL 9 NOU? - Els inicis d’EL 9 NOU va ser una cosa que va venir molt rodada perquè tota la gent que vam formar el nucli inicial treballàvem ja al món de la premsa, a través de les corresponsalies de les revistes i diaris de Barcelona, com el Diari de Barcelona, El Correu Català, l’Avui, etc. Jo concretament treba-

llava a la revista Canigó, i amb un meu company fèiem articles i reportatges per aquesta publicació des d’Osona, com a corresponsals. Tota aquesta gent que ens movíem en el món de la comunicació vèiem la necessitat que hi hagués un nou mitjà aquí a la comarca, perquè el

“El mitjà de llavors era l’Ausona, que encara figurava com a premsa del Movimiento, com un butlletí oficial del règim franquista”

mitjà de llavors era l’Ausona, que encara figurava com a premsa del Movimiento, com un butlletí oficial del règim franquista, tot i que ja havia sofert una certa transformació. I vèiem que era possible crear un setmanari, perquè aleshores es parlava d’un setmanari, independent i progressista, i amb criteris periodístics moderns. A partir d’aquí ens vam anar reunint dos anys abans que sortís el primer número al Casal Sant Just, a la Delegació d’Homes d’Empresa, i vam anar creant les bases i la infraestructura per tirar endavant el nou setmanari, que finalment va sortir el març de 1978 pel Mercat del Ram. - Pensava que acabaria sorgint una publicació amb la importància que ha assolit actualment?

“Teníem la publicitat contractada per cinc números, i algú ens havia pronosticat que el sisè ja no sortiria. I ja en portem més de dos mil cinc-cents...”

- No. Només per dir-te una anècdota, quan va sortir el primer número teníem la publicitat contractada per cinc números, i algú ens havia pronosticat que el sisè número ja no sortiria. I ja en portem més de dos mil cinc-cents... - Quin paper va jugar EL 9 NOU en la transició política i social a Vic? - Aquesta pregunta crec que l’hauria de contestar algú que mirés des de fora, perquè jo des de dintre no crec que ens puguem atorgar cap factor d’haver contribuït a res. Nosaltres ens hem limitat únicament a informar, amb més encert o amb menys encert, però la nostra feina ha sigut informar. Canviar... els que fan els canvis són els polítics i la societat en si. Suposo que sí que hem posat un granet de sorra, més que res per obrir la comarca i crear consciència entre la població de pertinença a aquesta comarca, que tampoc hi era, i informar de coses que abans no s’explicaven, però res més.

JORDI PUIG

Ambient de treball a la redacció d’EL 9 NOU durant els primers mesos del setmanari. D’esquerra a dreta, Remei Ballús, Lluís de Planell, Eusebi Coromina, Ferran Font –al fons–, Carles Molist i Jaume Collel –trucant per telèfon.

- Com descriuria l’evolució tecnològica del diari durant tots aquests anys, des dels seus inicis fins a l’actualitat? - Aquí vam començar amb unes Olivetti de segona mà, perquè evidentment no teníem pas diners per comprar-ne de noves, i portàvem el diari tot picat amb folis a la rotativa de Terrassa, en una empresa que es deia Gratesa, i allà, amb un sistema informàtic que nosaltres aleshores crèiem que era increïble i ara és una cosa totalment antiquada, picaven el diari i sortien unes cintes amb el diari gravat. Després això s’havia de treure amb paper fotogràfic i muntar la pàgina amb tisores, tallant les columnes i anant-les enganxant. D’aquí al fotolit, del fotolit a la planxa, i bé, seguint tot el procés. Ara tot això es fa amb ordinador, i les pàgines marxen acabades via internet cap a la rotativa, i és clar, el salt ha sigut brutal. I aquí hem seguit tot el procés, des de l’inici, quan ens ho feien tot a la rotativa, fins que ja vam anar incorporant tecnologia pròpia i ens ho fèiem nosaltres aquí, com avui en dia. I l’evolució ha sigut la lògica, la que han fet tots els diaris en aquest sentit. La informàtica ha sigut un gran avanç.

- I les seves tasques dins el periòdic, com han evolucionat? - Bé, jo sempre he fet de fotògraf aquí, amb la responsabilitat gairebé sempre de cap de fotografia. La feina ha sigut bàsicament sempre la mateixa, però ha evolucionat tecnològicament. Abans, quan ens fèiem els fotolits aquí, la secció de fotografia feia els fotolits a cada pàgina, ara ho fem amb la pantalla, o sigui que hem seguit l’evolució que ha seguit el món tecnològic amb la informàtica. I la fotografia igual. Quan veníem aquí havíem de portar les fotos positivades de casa perquè no teníem laboratori. Després vam incorporar el laboratori, fèiem els positius aquí i els escanejàvem. Més endavant vam incorporar un escàner de negatius, i d’aquesta manera ja escanejàvem el negatiu i no havíem de fer el positiu de la foto. Finalment ja ha vingut la fotografia digital, que ha significat un salt abismal en rapidesa i comoditat de treball. - Actualment on passa més hores, a la redacció, o voltant per la comarca buscant fotografies interessants? - Actualment a la redacció, perquè aquí a fotografia a part de fer les fotos també fem l’edició del diari, és a dir, editem les pàgines, hi posem les fotos, fem el tractament de la imatge, i això porta força feina. - Com definiria periodísticament EL 9 NOU? De quina manera es tracten les informacions? - Doncs es procuren tractar amb imparcialitat i amb rigor professional. Sempre es procura contrastar les fonts, encara que no sempre s’aconsegueix: ens equivoquem, evidentment, perquè som humans i tenim els recursos que tenim i moltes vegades el treball periodístic és un treball que es fa amb menys hores de les que s’hauria de fer. Per exemple, s’escriuen temes o es fan fotografies amb molt poc de temps, i després potser no surt suficientment acurat, però sempre procurem que quedi el màxim de bé possible. - Com veu el futur de la premsa comarcal? - Si parlo per la nostra experiència, molt bé, perquè nosaltres hem anat creixent. EL 9 NOU és un diari que sempre ha anat en clara ascendència. Ara tenim el suport de la televisió, amb EL 9 TV, i això és un suport molt important per acabar de fer un grup de comunicació fort. - Té algun projecte professional en el seu futur immediat? - No, no, jo he estat tota la vida vinculat aquí a EL 9 NOU i de moment continuaré aquí, que prou feina hi ha... [riu] .

Ramon Besa, redactor en cap d’esports de Catalunya del diari ‘El País’

Ramon Besa i Camprubí (Perafita, 1958) va col·laborar en el projecte de creació d’EL 9 NOU quan estudiava la carrera de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, com molts companys seus del periòdic, mentre ho compaginava amb corresponsalies a Osona per diaris i agències de notícies d’àmbit general. El 1979, després de l’experiència que li havia proporcionat el periodisme de base treballant a EL 9 NOU, va fer el salt al diari Avui, a Barcelona, de la mà de Ramon Serra, que en aquells moments era director d’EL 9 NOU i cap d’esports de l’Avui. En aquest diari va començar com a redactor i posteriorment va rellevar Serra al capdavant de la secció d’esports. El 1986 va canviar de mitjà i va entrar a treballar a la redacció a Catalunya del diari El País, on avui continua treballant de redactor en cap d’esports. Paral·lelament a la seva feina al món de la premsa escrita també ha treballat a Catalunya Ràdio, mitjà on ara fa col·laboracions habituals en tertúlies esportives, i puntualment també participa en altres col·loquis televisius i radiofònics, ja que en el món del periodisme esportiu se’l considera tot un referent, com demostra el Premi Ciutat de Barcelona de periodisme que va rebre l’any 2000. A part d’aquesta vessant periodística també el sedueix molt el fet d’ensenyar el seu ofici als futurs periodistes, i per això fa de professor a la Universitat Ramon Llull. Dels anys en què ell era

estudiant, però, el que més recorda és el pas pel Seminari de Vic quan es començava a encaminar cap al món de les lletres. D’aquesta època en recorda l’ensenyament que van fer persones com Segimon Serrallonga o mossèn Subirana, que li van evocar tot el món periodístic del saber llegir, el saber escoltar i el saber escriure. Literalment ho defineix així: “Per mi l’etapa del Seminari va ser una etapa deliciosa d’estudi, de reclusió, i crec que hi ha tota una generació que ha sortit d’aquella època del Seminari, sense voler ser capellans sinó simplement gent que es dedicava a les lletres, que ens va servir de molt.”

- Com es va interessar pel món del periodisme? - Gairebé sense saber-ho. Jo sóc fill d’un poble com Perafita i m’interessava tot el que passava al carrer, a la plaça... Sempre badava molt i a partir d’aquí vaig entendre que això professionalment volia dir ser periodista, i per tant ja des de ben jove vaig tenir vocació d’explicar tot el que sentia a les places, als carrers, a la vida d’un poble. - Quan va començar la seva carrera periodística tenia clar que volia fer esports en algun moment? - No. M’interessaven molt els esports, havia jugat a futbol com tanta altra mainada, però la vocació per fer periodisme esportiu va ser amb el temps. Quan jo estava a EL 9 NOU no feia periodisme esportiu, sí que feia alguna cosa d’esports, però en aquella època tocava més altres temes com la política o altres tipus d’informació. Va ser quan vaig anar a treballar a l’Avui que em van oferir una plaça de redactor d’esports, i a partir d’aleshores va coincidir la meva passió, que era l’esport, i sobretot el futbol, amb el meu ofici de periodista. - Es va preparar d’alguna manera especial en el moment de fer el salt al periodisme d’esports? - Sí, sobretot documentar-me, procurar llegir, i revisar totes aquelles coses que d’alguna forma m’havien impactat. La meva primera imatge futbolística, que és la que em provoca aquesta gran emoció pel futbol, és el Mundial de Mèxic 70 on Brasil amb aquella davantera formada per Jairzinho, Gérson, Pelé, Tostão i Rivellino m’evoca un món del futbol deliciós, i a partir d’allà comences a interessar-te per figures del futbol i per figures d’altres esports. L’esport a mi m’ha servit per aprendre el que és la vida, és a dir, jo vaig entendre qui era Cassius Clay, bé, Muhammad Ali, el dia que vaig saber del combat al Zaire contra George Foreman, i a partir d’aleshores a través de la figura de

Cassius Clay em vaig assabentar per exemple del que era la Guerra del Vietnam, què passava amb el racisme a Nord-amèrica, etcètera. O sigui que les figures d’esports m’han servit per entendre el seu context, en el que tenien èxit o fracassaven. - Creu que la informació esportiva es valora, o es considera de segon ordre? - Hi ha hagut les dues etapes. Primer era de segon ordre, perquè hi havia una època en què els periodistes d’esports fins i tot utilitzaven pseudònims. Per exemple Antonio Franco, que va ser director d’El Periódico, quan començava a la seva època firmava amb el nom d’Antonio Vigatà, perquè el director del Diari de Barcelona li va dir que no malgastés el seu cognom en una secció d’esports. Aquí era quan el periodisme d’esports estava molt poc valorat. Ara, en canvi, també hi ha hagut un excés, crec que hi ha una saturació del periodisme esportiu i que també se n’ha fet un gra massa. Hi ha d’haver un terme mitjà, i per tant m’agradaria estar en aquest terme mitjà. És a dir, hi ha coses que tenen valor, d’altres no tant, hi ha firmes que són més nobles, d’altres no tant, i com amb tot el que passa a la vida hi hauria d’haver una certa normalització. - A l’hora de fer cròniques esportives, creu que s’ha de ser totalment imparcial o és bo que el periodista deixi entreveure les preferències personals? - El que ha de fer és no enganyar el lector. És a dir, jo crec que tu pots declarar-te barcelonista i que el lector sàpiga que tu ets barcelonista, i que com a mínim seràs suficientment objectiu com per dir que si una jugada ha estat penal és penal per molt que siguis del Barça. En això jo dic que sempre el subjecte és el partit, no l’equip: si juguen Barça i Madrid el subjecte és el partit, ni el Barça ni el Madrid, llavors el partit ens portarà a parlar més de l’un o de l’altre o el que sigui. En canvi, de vegades, el que fa el periodisme esportiu és que el subjecte sigui per la premsa de Barcelona el Barça i per la premsa de Madrid el Madrid, llavors caiem una mica en el subjectivisme, tot i que un subjectivisme moderat tampoc és dolent perquè la gent ja sap que si tu compres l’Sport parlarà del Barça i si compres l’As parlarà del Madrid. Des de la meva perspectiva a El País, com que la mateixa crònica que es publica a Barcelona també es publicarà a Madrid, haig d’intentar ser, per molt que jo sigui culer, objectivable per un lector del Madrid que vegi que no l’estic enredant, i igual passarà quan vagis a Madrid, ja que si la crònica la fa Pepe Sámano, que en aquest moment és el redactor en cap d’esports de Madrid, el lector de Barcelona l’ha de poder llegir sabent que encara que Pepe Sámano pogués ser, que no és, del Madrid, que com a mínim el subjecte és el partit i que està suficientment descrit per no enganyar-te.

- A partir del contacte directe que té vostè amb el món de la docència universitària, creu que el món del periodisme continua despertant interès entre les noves generacions que entren a les universitats catalanes? - Sí, però hi ha per mi un perill, que és que s’està perdent l’ofici.

“L’especialitat ha portat una mica que la gent vol fer audiovisuals, però en canvi l’ofici, allò d’escriure, de llegir, del dia a dia, percebo que de la manera que jo ho concebo s’està perdent”

L’especialitat ha portat una mica que la gent vol fer audiovisuals, o vol fer unes coses molt mediàtiques, però en canvi l’ofici, allò d’escriure, de llegir, del dia a dia, d’alguna manera percebo des de la manera que jo ho concebo que s’està perdent. Et posaré un exemple: per mi és molt important saber fer una redacció per després poder fer un guió, ara en canvi es fa primer el guió i es deixa de fer la redacció. Doncs és un pas per mi equivocat, i d’alguna manera s’hauria de tornar enrere. I això passa per l’ofici, perquè per mi el periodisme, més que una carrera, és un ofici. - Com recorda els primers anys d’EL 9 NOU? - Amb una autèntica febre. M’ho vaig passar molt bé perquè va ser amb una generació de gent que començava a fer periodisme, era l’època de la transició democràtica i això significava obrir un nou món. Aquí gairebé no hi havia premsa comarcal: hi havia l’Ausona, i hi havia determinades publicacions locals que estaven molt lligades als Consells Parroquials o a l’administració municipal, però no hi havia un diari que expliqués les coses tal com es vivien. I va coincidir una generació de periodistes que en aquell moment la majoria estàvem fent la carrera a Bellaterra, i d’altres que estaven per Vic, i tots vam caminar en la mateixa direcció en la necessitat de descobrir món i explicar coses que no

“En aquell moment crec que ens van atorgar cinc duros la crònica, amb què no pagàvem ni la benzina”

s’explicaven, sense cap interès econòmic, perquè en aquell moment crec que ens vam atorgar cinc duros la crònica, amb què no pagàvem ni la benzina, i era un esperit aventurer, i això crec que no té preu. És com el primer amor, quan descobreixes tota una sèrie de novetats i tot et sembla idíl·lic, tot et sembla extraordinari, i t’ho passes molt bé. Jo crec que és una de les etapes més dolces de la meva vida.

- Quines tasques va realitzar al periòdic? - Aquí a EL 9 NOU jo sobretot m’encarregava del Lluçanès, ens vam repartir una mica les zones, i també vaig començar a fer coses d’esports. Ens n’anàvem, sobretot amb el Lluís de Planell, que ara encara continua fent les cròniques del Vic, i amb el Jordi Pey, que era el fotògraf, i fèiem les cròniques del Vic, cròniques del Voltregà, cròniques del Vic d’hoquei, alguna crònica del Manlleu... I anàvem voltant: ens n’anàvem a Manresa, ens n’anàvem a Oeiras amb el partit del Voltregà... I a més feia la informació del Lluçanès, que era una informació d’una comarca força complexa, i això feia que haguessis d’anar a catorze municipis més o menys a estar al cas del que passava. - Quines diferències hi ha en la manera de treballar en un periòdic d’àmbit comarcal com EL 9 NOU o en un d’àmbit nacional com El País? - En un periòdic com EL 9 NOU tens proximitat, és a dir, tu surts al carrer i saps si el que has fet ha agradat, no ha agradat, si hi ha problemes o no hi ha problemes, i per això de vegades caus en l’autocensura, i procures mirar bé què dius per les reaccions de la gent. Aquesta proximitat fa que també sigui molt més vertader perquè agafes molta experiència a peu de carrer, et “curteixes”, sempre saps quines reaccions ha provocat el que tu has publicat. En canvi en una premsa d’abast estatal com és El País escrius d’una forma més anònima, no saps ni tan sols si et llegeixen, no saps ni si el que has escrit ha tingut algun impacte, i per bé que tu siguis professional no té la mateixa repercussió que la proximitat que crea la premsa comarcal. - Actualment com veu la situació d’EL 9 NOU? - Bé, jo ara ja no sóc un actor, sinó que sóc un fanàtic lector, i cada divendres i cada dilluns el primer que necessito és llegir el 9 NOU per saber què passa a casa meva, que continua sent Perafita, el Lluçanès i Osona. Per tant, com a lector em satisfà la meva curiositat, i això és vital. Com a actor, o com a periodista, considero que hi ha seccions que són imprescindibles i molt ben lligades, i altres seccions que són millorables... Crec que a EL 9 NOU no li deixa de passar el que li passa a la majoria de la premsa, que estem en un moment de reflexió, un moment de difondre nous continguts, un moment de determinades promocions... És a dir, EL 9 NOU ha passat a participar de la normalitat sense perdre la perspectiva d’informar de la comarca. I després ja podem parlar que quan un diari es capitalitza i passa a formar un grup mediàtic, que hi comença a haver televisió, hi comença a haver l’edició del Ripollès integrada a la d’Osona, hi comença a haver l’edició del Vallès, etcètera, fa que comencis a tenir problemes més comuns als que pugui tenir un grup de comunicació important, com és el que ara ha fet EL 9 NOU.

- Té algun projecte professional de futur? - La meva aspiració és sempre de venir-me a jubilar a Perafita i escriure des d’aquí del que sigui. En el fons tornar una mica a EL 9 NOU, a aquella vocació d’aquesta proximitat i d’allunyar-me una mica de tot el brogit del que és Barcelona. Segurament m’agradaria trobar una mica més de pau que la que tinc ara, perquè la premsa d’esports és molt exigent, i això vol dir caps de setmana, vacances, i quan portes ja molt de temps amb això, de vegades veus que has perdut complicitat amb la família, que amb els amics et resulta molt difícil quedar perquè treballes sempre el dia que ells fan festa... I d’alguna manera tinc l’esperança que amb el temps, com que em faré gran i ja no em voldran, i hauran de renovar la redacció, doncs podré recuperar una mica això, el paper de poder escriure, que és el que a mi m’agrada, amb més tranquil·litat, sense tanta pressió, i dedicar-me a coses més concretes i no al dia a dia. Coses concretes vull dir que ara estàs al partit del Barça, a la carrera de Fórmula 1, a la carrera de motos, a coordinar això... En canvi m’agradaria poder dedicar-me al tema que volgués durant uns quants dies. De moment no sóc amo del temps, sinó que el temps és el meu amo.

30 anys · La plaça de Vic el 1978

JORDI PUIG

Eusebi Coromina, cap de projectes editorials d’Eumo i professor de la Universitat de Vic (UVic)

Eusebi Coromina i Pou (Vic, 1952) és doctor en Filologia i periodista. Va participar en les reunions preparatòries d’EL 9 NOU, mitjà on va treballar fins l’any 1982, i on era cap de redacció. Paral·lelament a aquesta feina de periodista també treballava de professor d’institut, primer a Granollers i posteriorment a Vic, i actualment és professor de llengua i terminologia a la Universitat de Vic. També és director de projectes editorials d’Eumo, feina que reflecteix la seva passió per les qüestions lingüístiques, i no s’ha desvinculat del món del periodisme perquè és membre del Consell Editorial de l’edició de Barcelona del diari El Punt i d’EL 9 NOU. També és autor de llibres com El treball de recerca. Procés d’elaboració, memòria escrita, exposició oral i recursos, Tècniques d’escriptura, o el manual d’estil d’EL 9 NOU.

- Com es definiria professionalment, com a lingüista, com a professor, o com a periodista? - Diria que sóc les tres coses juntes, perquè sóc professor de terminologia a la Universitat de Vic, també sóc professor de periodisme perquè faig una assignatura dels mitjans escrits, i alhora publico i investigo l’aplicació de la llengua en els mitjans de comunicació escrits i parlats. Resumint, la meva feina és una síntesi de les tres coses.

- I quina vessant li agrada més? Ensenyar, fer de periodista com havia fet... - Totes m’agraden. Hi ha hagut etapes de la meva vida que per circumstàncies ha estat més propici que en fes una, i més tard me n’ha passat una altra. He anat canviant, però sempre amb un peu a cada lloc. Es pot dir que no he deixat mai el món del periodisme, perquè quan vaig deixar EL 9 NOU vaig fer el manual d’estil, i a més a més hi tenia un peu perquè estava al consell assessor, i ens reuníem periòdicament per mirar la marxa del diari: com anava, quines crítiques rebia, quines millores s’hi podien fer, etcètera. - Quines són les diferències més substancials que ha trobat entre les feines de periodista i de professor? - La del periodista és una feina que és bastant creativa en el sentit que no és estable. En la feina de professor hi ha uns horaris, hi ha unes classes que duren un temps determinat, hi ha uns programes preestablerts, i la matèria que imparteixes a classe, encara que la vagis variant una mica, sempre hi ha una part que no canvia. Quan has trobat el filó, la manera de transmetre uns coneixements que va bé, es pot convertir en monòton i repetitiu. En canvi el periodisme és més creatiu en el sentit que no tot és igual, poden passar coses molt diverses: un dia et trobes amb un problema, has d’anar a entrevistar unes persones, i poden sorgir imprevistos, canvis, sorpreses... La part més dura seria que en el cas del periodisme en una societat com ara Vic, en una comarca o en un municipi on la majoria de gent es coneix, hi ha molta pressió per part de la gent, del que se’n diu les forces vives: gent d’associacions, de l’ajuntament... Sobretot a l’inici d’EL 9 NOU hi havia molta pressió de gent que no volia que es publiquessin determinades notícies, que volia influir en la manera d’explicar-ho, o que volien donar a conèixer algun fet a través del diari... En definitiva, les feines de periodista i professor són molt diferents, però totes dues m’agraden. - Vostè va confeccionar el llibre d’estil d’EL 9 NOU. Com es va adonar de la necessitat de crear un llibre d’estil? - Me’n vaig adonar treballant-hi, perquè quan vam començar estàvem estudiant periodisme, alguns ja estaven titulats, però escrivint ens adonàvem de la gran quantitat de problemes que sorgien en el dia a dia de la confecció de les notícies. Per exemple, ens preguntàvem si estrangerismes com software s’havia d’escriure amb cursiva o amb rodona, si els títols havien d’anar amb negreta, si quan escrivíem algun numeral s’havia de posar amb xifres o amb lletres... Però no només això, sinó que els correctors ens deien que sempre fèiem els mateixos errors d’un tipus de preposicions,

un tipus de verbs, o bé que en alguna notícia on ens havíem de mantenir imparcials deixàvem entreveure la nostra opinió amb determinades paraules... Per tant, vam veure que en un diari ens havíem de posar d’acord, és a dir, sempre que fèiem servir software ho havíem d’escriure igual. Vam veure la necessitat d’ordenar l’escriptura del diari. De fet, podríem dir que en aquesta ordenació hi ha quatre àmbits: - El primer serien els gèneres literaris. Quan un escriu literatura, pot escriure novel·la, pot escriure teatre, pot escriure poesia, i cada un dels gèneres té les seves regles. En el cas del periodisme passa exactament igual: un article d’opinió no és el mateix que una notícia, ni que una entrevista, ni que un reportatge, ni que una crònica. Doncs bé, establir com s’ha d’escriure dins de cada subgènere periodístic. - Per una altra banda, la correcció lingüística. Hi ha unes normes lèxiques, sintàctiques i morfològiques que són les més usuals, i que moltes vegades es trenquen. Llavors es tractava de recollir les principals, perquè de gramàtiques ja n’hi havia: les que eren més adequades a la comunicació de masses, i que es trencaven més sovint. - Després hi havia una tercera part, que aquesta és la més important: l’estil. Quin estil havia de tenir el diari. Un escrit pot ser correcte des del punt de vista lingüístic, es pot adaptar al que és una entrevista, però s’ha de determinar quin registre de llengua s’ha de fer servir, perquè la llengua catalana, com la francesa o l’anglesa, no és la mateixa la d’un nen, la d’un pare, la d’un metge... Havíem de trobar, dintre de la correcció, quin estil de llengua havia de fer servir un periòdic que anava dirigit a molta gent, a gent amb formacions diverses, o gent que no tenia gens de formació, i per tant havíem de trobar una cosa que no fos ni molt culta ni molt col·loquial, que entengués la majoria. Llavors aquí hi ha tot un apartat del llibre que descriu quin tipus de frases, quin tipus de paraules, dins de la correcció, són més adequades per cada gènere. - Finalment hi havia aquesta qüestió de les convencions gràfiques, és a dir, quan escriurem amb cursiva, quan farem servir les cometes, quan farem servir la negreta, què va amb majúscula, què va amb minúscula, etc. I això és un bosc, perquè tan sols en aquesta part de les majúscules i les minúscules és increïble la quantitat de dubtes que tens a l’hora d’escriure: hi ha interferències amb els dies de la setmana amb un altre idioma que són amb majúscula, i en català no; si el nom d’una assignatura s’ha d’escriure amb majúscula o amb minúscula... En fi, hi ha una quantitat molt gran de casos que són dubtosos. Aquest llibre no està pensat perquè el periodista s’ho aprengui de memòria, sinó per ser un llibre

“El llibre d’estil no està pensat perquè el periodista s’ho aprengui de memòria, sinó per ser un llibre de referència. És com un diccionari, que quan un no recorda com va una cosa, sap que ho troba”

de referència. És com un diccionari, que quan un dubta, o no recorda com va una cosa, sap que ho troba. En resum, el llibre d’estil regula, en primer lloc, l’escriptura des del gènere periodístic, des del text; també des de la normativa: allò que es considera correcte o incorrecte des del punt de vista sintàctic, morfològic, lèxic, i ara de pronunciació; després, el que és l’estil de la llengua pel tipus de mitjà, ja que és diferent escriure literatura que escriure una notícia, perquè va dirigit a molta gent; i finalment, aquestes convencions gràfiques: cursives, cometes, negretes, minúscules, majúscules, si els numerals van amb xifres o amb lletres, etc. - Quins criteris s’han de seguir per estandarditzar la manera d’escriure i confeccionar un diari? - El criteri fonamental és, primer de tot, la correcció. A partir d’aquí hi ha la claredat, és a dir, que sigui concís: no dir les coses de manera enfarfegada. Si pots definir una idea amb una paraula fes servir tan sols aquesta paraula. També s’ha de procurar que sigui eficaç, perquè quan un escriu i vol que ho llegeixi molta gent ha de trobar un tipus de llengua amb uns criteris que ja estan establerts, que són els criteris de la llegibilitat. Per això s’han fet uns estudis per saber quina manera d’escriure fa que el lector llegeixi més còmodament, més fàcilment i més ràpidament: utilitzar frases més aviat curtes, que no passin d’unes quinze paraules, que les paraules siguin el màxim recurrents, habituals i usuals... Tot això sempre que sigui possible, és clar, perquè

“Hi ha poques llengües que tinguin diccionaris de freqüències: indiquen de manera objectiva i rigorosa quines són les paraules més utilitzades en una llengua determinada”

per exemple software, si ho has de fer servir no ho pots pas ometre, el que passa és que potser depenent del tipus de text en què aparegui aquesta paraula has d’explicar què vol dir. Aquest criteri de les paraules usuals es pot saber perquè ja existeixen uns diccionaris que s’anomenen de freqüències, com per exemple el de l’Institut d’Estudis Catalans. Això hi ha poques llengües que ho tinguin. Aquests diccionaris indiquen de manera objectiva i rigorosa quines són les paraules més utilitzades en una llengua determinada. Per obtenir aquestes dades agafen diferents mostres de la llengua oral i la llengua escrita de

diversos àmbits: des de gravar al tren o gravar en botigues, fins a agafar un tros de diari, o d’una novel·la. Agafen com un corpus o un cos de textos i després els processen, i arriben a la conclusió que les paraules més usuals de la llengua són, per exemple, les més curtes, d’una síl·laba o dues, perquè són fàcils i ràpides de dir. Per exemple el verb “fer”, el verb “dir”, etc. Aquesta facilitat de les paraules curtes ha fet que moltes vegades sorgissin noves paraules escurçades, com per exemple els articles personal “en” i “na”, que de fet provenen dels mots llatins domine i domina, que es posaven abans dels noms de les persones com a fórmula de cortesia, per dir “el senyor” o “la senyora” i el seu nom. Llavors a còpia d’anar dient domine i domina es va anar gastant i va quedar “en” i “na”. I tot i que a Mallorca encara es conserva aquesta forma escurçada, avui aquest “en” i “na” es diu “en” i “la”, i a molts llocs ja diuen “el” i “la”, perquè per la comoditat i la simplicitat a l’hora de parlar s’ha adaptat l’article de davant dels masculins també als noms propis, i s’ha passat de “en” a “el”. Això ho dic perquè, en definitiva, els criteris es resumeixen bàsicament en la llegibilitat, és a dir, procurar que hi hagi una llengua que sigui fàcil de llegir, que no hagis de rellegir, i s’aconsegueix utilitzant frases breus, poca subordinació, paraules usuals... I això es troba en els mètodes que he explicat. - Devia ser difícil recollir tot això... - És clar, però tampoc partíem de zero. Hi ha altres cultures que ja ho tenen això, el que passa que en català no existia. De fet en espanyol, si ens cenyim a aquest àmbit més proper, tampoc hi era, perquè justament aquest llibre ha estat durant molts anys a La Vanguardia i a El Periódico. Tot i que eren en castellà, el podien utilitzar per les normes del tipus de llengua, de les frases breus i d’evitar circumloquis, i per les convencions tipogràfiques. Llavors més tard La Vanguardia n’ha fet un altre, El Periódico també... Però vull dir que ja existien altres llibres d’estil en altres idiomes, com l’anglès o l’italià, que han sigut una guia. - Com recorda la primera redacció d’EL 9 NOU? - Ui [riu], la primera redacció d’EL 9 NOU la recordo com una cosa de pel·lícula: amb una boira baixa de fum, treballant a les nits, amb el soroll de les màquines d’escriure tota l’estona... Treballàvem molt intensament, més o menys a partir de les set fins a les dues o les tres de la matinada, i escrivint a màquina, clar, perquè d’ordinadors no n’hi havia. Això sí, ens ho passàvem molt bé, perquè per exemple això que deia, abans que hi hagués el llibre d’estil quan algú tenia algun problema deia amb veu alta: “Què us sembla, com ho posaríeu això?”. I llavors tots dèiem: “Jo ho vaig fer una vegada així...” I per això justament va sortir el llibre d’estil. I també ens ho passàvem bé perquè

acabàvem tard, ens quedàvem a sopar i ens fèiem portar menjar... Llavors també recordo la primera impremta, que va durar molt poc temps, i també era un sistema molt pedestre, molt simple. Havíem de córrer amunt i avall, perquè una part la feien a Granollers amb un sistema de plom fos, i llavors veníem aquí a Vic en una impremta del carrer del Remei que es deia Gràfiques Artex. Eren unes màquines molt noves per aquella època, però era un procés molt feixuc. Nosaltres picàvem els textos però llavors els havien de tornar a picar a la impremta, perquè nosaltres picàvem amb lletra de màquina, i llavors a la impremta tenien el que avui semblaria un ordinador, o màquines d’escriure d’aquestes que tenien caràcters com d’impremta, i treien un paper d’una còpia del text amb lletra d’impremta. En fi, era un sistema molt complicat. - A partir de quan establiria la professionalització del diari? Perquè abans devia ser una redacció amateur... - I tant... Primer tot era molt casolà. Jo recordo aquí en aquesta impremta de Vic que s’havia de retallar i enganxar tot manualment, muntant cada pàgina del diari per fer-ne fotolits, i s’obria la porta i tots els papers volaven... Era un desastre. Jo penso que la professionalització va anar sent gradual. Suposo que va ser a mesura que creixia el diari, hi havia publicitat, entraven diners i es podia pagar a la gent, i es va comprar un local i maquinària pròpia i més moderna. Més o menys es podria establir a partir de l’any 1981. - Actualment com veu EL 9 NOU? Creu que té el futur assegurat? - Jo penso que sí, que en principi és un diari bastant rigorós i s’ha professionalitzat molt bé. El que passa és que de vegades penso que dedica pocs diners o poc temps a la formació més lingüística dels periodistes, o hi ha poca gent en l’àmbit de l’edició. De fet ara no em voldria equivocar però em penso que només hi tenen una persona, que és el que es cuida de revisar els textos, i només es poden revisar superficialment. Moltes vegades un text s’ha de tornar a escriure, però amb les presses i l’acumulació de textos és impossible que una persona doni a l’abast per poder fer tot un diari. Ho dic perquè de fet la matèria primera d’un diari, d’una televisió o d’una ràdio és la llengua. És l’eina. Penso que s’hauria de vetllar més per la qualitat, no tant de correcció, sinó de llegibilitat, és a dir, que fos una llengua correcta però molt assequible, i amb grapa de cara al públic. - Quan llegeix avui en dia EL 9 NOU, hi veu reflectides les directrius del seu llibre d’estil, o creu que s’utilitza més poc del que s’hauria d’utilitzar? - Crec que ja hi són, però com que conec l’ofici veig que hi ha coses que s’escapen justament per

les presses. És clar, els periodistes també treballen molt sobretot en uns dies i unes hores molt concretes que és quan han de córrer per tancar l’edició. En temes com els reportatges o els articles d’opinió en principi no has de córrer, però si passa una cosa dijous al vespre i el diari surt el divendres, llavors tu has d’afanyar-te a fer un espai perquè pugui sortir l’endemà al matí. - Creu que EL 9 NOU, pel fet de ser d’àmbit comarcal i més proper a la població, ha de tenir un registre més col·loquial, o es podria equiparar als diaris d’àmbit nacional? - A veure, l’escriptura sempre és una ficció, quan escrius és un artifici. Llavors jo penso que el que han de perseguir tots els diaris és que siguin assequibles a la gent, és a dir, que el lector, independentment de l’edat i dels estudis, pugui entendre sobretot els textos fonamentals que són les notícies. El diari tampoc el llegim tot, pot ser que llegeixis economia o política, però hi ha gent que només llegeix esports, o gent que no llegeix mai els articles d’opinió. És clar, tota la llengua del diari tampoc és igual, als articles d’opinió hi ha tota la llibertat pel que escriu de dir el que vulgui i com vulgui, perquè allò ho ha signat l’autor i si no l’entenen és problema seu i ell n’és el responsable. Llavors, en referència a la pregunta, jo crec que no hauríem de fer una llengua de Vic o d’Osona, perquè ja hi ha un estàndard, hi ha un denominador comú del català central que fa que no haguem de posar coses com per exemple “uis” per “ulls”, “paia” en comptes de “palla”, o paraules i expressions molt d’aquí com “eixavuirar”, “péixer” o “fer fressa”. Evidentment que si algú ho diu quan fas una entrevista ho poses, no te n’has pas d’amagar, però des del punt de vista del periodista, el diari ha de trobar un estàndard.

Jaume Masdeu, director de canals informatius de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA)

Jaume Masdeu i Burch (Vic, 1959) és director de Canals Informatius de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA, antiga Corporació Catalana de Ràdio i Televisió). Va participar a la fundació d’EL 9 NOU, on col·laborava de corresponsal de Sant Quirze de Besora i feia reportatges. Després de deixar EL 9 NOU va anar a treballar al setmanari Andorra 7, i després a un dels primers setmanaris d’informació general en català, El Món. Més endavant va entrar al món audiovisual de la mà de Televisió Espanyola, en un programa cultural. Finalment va arribar a TV3, on ha fet de corresponsal a Brussel·les durant molts anys. L’any 2004 va ser nomenat director d’Informatius de TV3, càrrec que va abandonar l’any 2007 per passar a la Direcció de Canals Informatius de la CCRTV. L’any 2001 va rebre el Premi Salvador de Madariaga de periodisme televisiu per la seva tasca professional des de Brussel·les, i l’any 2006 va ser guardonat amb un dels Premis Internacionals del Club Internacional de Premsa en la categoria de televisió pels informatius de TV3.

- Com es va interessar pel món del periodisme? - Va ser des de molt jove, perquè vaig començar a interessar-me en l’àmbit local, a Sant Quirze de

Besora, en reflectir una mica les coses que passaven, i llavors ho fèiem amb el format de la revista local que teníem que era El Rebombori, i després una altra que es va crear que era El 855. També em començava a interessar a nivell global, però en aquell moment vaig començar a veure que podia experimentar d’una altra manera en l’àmbit local. - Per què es va decidir a anar a treballar tant d’hora a fora de la comarca i no va passar per la redacció d’EL 9 NOU? - Bé, era una qüestió d’oportunitats. Era un moment en què semblava que tot el mercat podia estar encallat i en canvi no va ser en absolut així, sinó que hi va haver una eclosió de diferents mitjans. Va sortir la possibilitat d’El Món, que era una possibilitat francament interessant, i a més a EL 9 NOU el que estava fent en aquells moments era una mena de col·laboració habitual: els feia reportatges, però tampoc no es va presentar l’oportunitat d’entrar al cos de redacció. També jo tenia ganes, a part de fer coses més locals, de fer l’aterratge a Barcelona. Per tant van ser una mica aquests dos factors. - Quines diferències hi ha entre treballar a la premsa escrita, davant les càmeres com a corresponsal o darrere com a cap d’informatius? - Jo crec que l’essència és la mateixa: entendre el que és el periodisme, que en el fons és explicar la realitat. Llavors hi ha diferents maneres de fer-ho, que són les que tu acabes de dir. A més a més això encara es complica més perquè ara estem en una fase molt canviant del món del periodisme en la qual aquestes diferències encara es diluiran més, perquè en el mitjà actual, a través dels nous mitjans digitals, es barregen tots aquests conceptes. Ara tenim una crisi dels diaris, tindrem una crisi dels mitjans audiovisuals clàssics, i quan dic crisi no l’hi vull donar només el sentit negatiu, sinó crisi en el sentit de transformació, ja que estan apareixent uns canvis molt importants perquè la gent vol tenir tota la informació en el moment i el format que vulgui i per tant està sobrepassant aquestes barreres. Dit això, tenint l’essència del mateix, hi ha una diferent forma d’elaborar-ho, unes diferents eines a l’hora de fer-ho segons si es escrit o és audiovisual. Tot i que el contingut bàsic és el mateix hi ha diferències tant de format i d’extensió com d’instruments. I quan parles de l’altre nivell, que és o fer la feina directament o aportar la direcció, diguem que és un canvi de plantejament: quan fas la direcció t’emportes, per mi, la greu frustració que no fas cap producte elaborat concret de forma directa, i en canvi has de pensar l’estructura global que ha de permetre que es puguin realitzar aquests productes. És un canvi de plantejament però l’essència continua sent la mateixa, que és aquesta: comunicar una realitat.

- A l’hora de fer un informatiu, segons el seu criteri, quines informacions s’han de prioritzar en el moment d’establir un ordre dins de l’espai de què es disposa? - Hi ha molts criteris a l’hora d’establir aquest ordre, i la qüestió sovint és establir el nivell d’equilibri entre aquests diferents criteris. Bona part de la meva carrera l’he fet en un mitjà públic, i per tant un criteri característic en aquest tipus de mitjà seria el de l’interès general de les notícies. Llavors aquest tema d’interès públic jo sempre l’he tingut molt en compte. Segurament això els privats no ho han de valorar tant, però en el cas dels públics sí que són les bases. Un altre és el tema de la proximitat, almenys en els mitjans com són els d’àmbit català, i precisament és una de les armes que podem jugar nosaltres quan lluitem contra una competència que té molts més mitjans que nosaltres, que serien les televisions espanyoles, que a nivell de pressupostos i de recursos no hi ha color. Per això hem de potenciar armes com per exemple que ells no poden informar dels temes propers, i quan dic propers no vull dir només geogràficament, sinó d’aquells que et toquen més directament. Per tant el de la proximitat seria un dels criteris clau en el nostre cas. I un altre també és el del grau d’atractiu que té aquella notícia, entesa com a atractiu pel punt d’interès i per si agradarà a la gent. Aquests serien els criteris sobre el paper, el que passa és que el còctel de tot això en cada cas pot variar. - Actualment es parla molt dels telenotícies d’autor. Creu en aquest model o en una informació més imparcial on es prioritzin les notícies? - Jo en això sóc una mica més clàssic en el sentit que crec que hi ha diferents models. Als telenotícies de gran audiència, és a dir per entendre’ns al migdia i al vespre, és evident que els has de donar una personalitat i un determinat nivell, però no crec que aquest sigui l’espai per convertirlos en un telenotícies d’autor. Pot estar molt bé per un telenotícies d’última hora de la nit, o un telenotícies al segon canal i a una hora determinada, que encara és més adequat, i que és un espai informatiu que ja reflecteix més la personalitat de la persona que el porta i que va dirigit a un segment de públic més tancat i més limitat. - Com recorda els inicis d’EL 9 NOU? - Home, amb gran il·lusió. Pensa que eren uns moments que tan sols hi havia una premsa que venia d’un control ferri a un cert tutelatge que s’anava obrint, però no tenies mitjans habituals on poguessis trobar totes les opinions. Llavors tu, tenint l’oportunitat de participar, a l’escala que fos, en EL 9 NOU, que per mi en aquells moments era com el New York Times, com a mínim... A més a més de col·laborar en un projecte pioner, perquè va ser dels primers que va sortir a nivell de premsa co-

marcal en aquest sentit. Jo crec que no només era un projecte professional, sinó un projecte personal de participar en una activitat social de primera línia. Per tant em produïa una il·lusió bàrbara. Jo recordo quan anàvem a les reunions al vespre a l’antic edifici aquell de Vic que senties que participaves en un projecte nou i a més un projecte que va tenir un èxit espectacular. I hi participaves, encara que fos a petita escala, perquè allà hi havia molta gent que hi aportava molt treball. Però vaja, si em fas dir una paraula, és il·lusió. Era fantàstic. - Actualment com veu la situació del diari?

“No només era un projecte professional, sinó un projecte personal de participar en una activitat social de primera línia. Per tant em produïa una il·lusió bàrbara”

- No l’he seguit de prop, però crec que és un producte que està consolidat i que ja s’ha convertit en un referent dins la premsa comarcal. Segurament de tots els que hi participen l’aspecte il·lusió ha baixat perquè és lògic, i ha pujat el d’ofici, de professionalització, que és la part segurament més clara, perquè ja és una institució. Evidentment pot anar més bé o més malament en un moment determinat, pot tenir alts i baixos, però vull dir que ja s’ha estabilitzat com un element bàsic i estructural. - Concretament quines eren les seves tasques quan treballava a EL 9 NOU? - Vaig fer diferents coses. Una era que feia de corresponsal per la meva zona, que era Sant Quirze, Montesquiu i tot el que era el Bisaura, i després feia una cosa d’ètica dubtosa que era que escrivia les cròniques de futbol de l’equip on jo jugava, cosa que intentava fer amb tota l’elegància però que algun conflicte d’interessos devia provocar. Després quan vaig acabar els estudis vaig fer durant una temporada curta una mica de col·laborador, perquè m’enviaven a fer un determinat tipus de temes, fossin a l’àrea meva concreta o fossin en altres zones. Però va ser un període curt perquè després ja vaig saltar a Barcelona.

“Feia una cosa d’ètica dubtosa, que era que escrivia les cròniques de futbol de l’equip on jo jugava”

- Com veia l’estructura del diari en aquell moment des de la seva posició de corresponsal i col·laborador? - Jo crec que una de les bases d’EL 9 NOU, a part de tenir un focus potent a Vic i posteriorment a Ripoll, seria la xarxa de corresponsalies, perquè la gràcia era arribar a tot arreu, i això no ho pots aconseguir amb un gran equip si no hi ets present. Llavors sempre vaig trobar que a la redacció es feien uns grans esforços per treure un bon producte, i hi havia una amalgama interessant, que era des de joves estudiants de periodisme, com és el meu cas, passant per altra gent que ja portava molt temps en el món de la premsa que s’hi barrejava, fins a d’altres que potser no portaven tant temps en el periodisme però que sí que tenien un interès diguem-ne social, i que també hi participaven. I aquí es va aconseguir una barreja que va estar bé.

30 anys · Manifestació contra les prospeccions per buscar urani a l’Esquirol, el 1978

Cristina Gallach, portaveu i cap de premsa de l’Alt Representant per la Política Exterior de La UE, Javier Solana

Cristina Gallach i Figueras (Sant Quirze de Besora, 1960) és la cap de premsa i portaveu de l’Alt Representant per la Política Exterior i de Seguretat Comuna de la Unió Europea, Javier Solana. Quan estudiava Periodisme a la Universitat de Bellaterra va participar en la fundació d’EL 9 NOU, i posteriorment va treballar en aquest mitjà fins l’any 1982, exercint de subdirectora. L’any 1995 Javier Solana va accedir al càrrec de secretari general de l’OTAN, i com que coneixia Gallach perquè treballava de corresponsal de l’agència de notícies EFE a Brussel·les li va proposar de ser la seva cap de premsa, i així va començar a treballar al seu costat. Posteriorment, quan Solana va passar a ser l’Alt Comissionat per la Política Exterior i de Seguretat Comuna de la Unió Europea, càrrec que avui segueix ocupant, Gallach va continuar al capdavant del seu gabinet de premsa.

- Què la va fer interessar pel món del periodisme? - Doncs ja des de molt jove m’interessava per les coses que passaven al meu voltant perquè era una persona bastant curiosa, i també m’agradava poder contribuir a través d’una feina a canviar les

coses, si és que se n’havien de canviar. I una mica les dues coses van fer que ja des de molt jove m’interessés molt pel món del periodisme, i en el fons en vaig començar a fer quan tenia 15 anys, a la revista del poble, de Sant Quirze de Besora, que es deia El Rebombori. L’equip directiu d’allà eren els joves del poble i em van dir si estava interessada a col·laborar, i tot i que era molt jove em va agradar molt. I una mica va ser entre això, la curiositat, i la voluntat i les ganes de canviar. - Com es va produir el pas del periodisme al gabinet de premsa d’un alt diplomàtic? - Al senyor Solana el van elegir secretari general de l’OTAN l’any 1995, i ell em coneixia perquè en aquell moment jo era corresponsal de l’agència EFE a Brussel·les i m’encarregava dels temes diplomàtics i dels temes de seguretat, i em va proposar si volia ocupar-me de ser la seva cap de premsa. I va ser gràcies a l’oferta que em va fer ell que vaig canviar de treballar de periodista a assessorar el senyor Solana i a ser la seva responsable de comunicació. - En què es nota aquest canvi en la feina del dia a dia? - En el fons són dues feines molt similars. A la pràctica es nota en el fet que les perspectives són diferents, perquè una és des del punt de vista de periodista que busques i transmets, i en canvi, des del punt de vista d’assessora de comunicació o cap de premsa i portaveu, la direcció és a la inversa, i el que es nota com a diferent és que estàs molt més en contacte amb periodistes des d’un altre punt de vista, i amb diplomàtics, polítics, militars, etcètera, també des d’un altre punt de vista. Tot i així, el material, per dir-ho d’alguna manera, és el mateix: és informació, contactes amb la gent, comunicació... El dia a dia, en el fons, és gestionar informacions, com fer-les circular, com influir que la gent entengui les coses de la manera que ens sembla a nosaltres que és més apropiada i més correcta, i mirar les coses des d’una perspectiva oposada. - I en el pla personal, com va afrontar el canvi de feina? - Molt bé, perquè no em vaig haver de canviar de casa: vaig continuar treballant a Brussel·les, i no em va suposar cap canvi físic. Jo estava a Brussel·les treballant de corresponsal, i l’únic diferent era que al matí en comptes d’anar a un despatx anava a un altre, i em continuava llegint els diaris amb la mateixa curiositat i amb el mateix interès. - Va ser difícil prendre la decisió de deixar el món del periodisme en el sentit estricte del terme? - No, perquè l’oferta era molt bona. Home, des del punt de vista personal i emotiu el fet de no anar a

escriure, almenys no de la mateixa manera, sinó a explicar, sí que potser ho vaig trobar a faltar una mica els primers mesos. Però no va ser molt difícil prendre la decisió perquè l’oferta ja et dic que era molt interessant i era una continuació de tot el que havia anat fent: era bastant una barreja de comunicació, temes internacionals i temes de seguretat que jo ja havia fet en altres llocs on havia estat treballant. - Li agradaria algun dia tornar a treballar en el món de la premsa? - No ho descarto. No sé si ho faré o no ho faré, però no ho descarto. Estic molt en contacte amb periodistes i amb gent del món de la comunicació, per tant no seria una cosa extraordinària. - Ha estat difícil per vostè arribar al lloc de treball on es troba avui en dia? - Mira, he hagut de treballar molt, com tothom, no vull pas dir que treballo ni més ni menys. Però això m’ha significat estar molt pendent de la feina, significa no pensar en si és dissabte, diumenge... És una feina bastant constant i has de tenir una certa preparació. Jo vaig tenir una beca i vaig fer uns estudis als Estats Units, i em va anar molt bé. Després s’ha de parlar idiomes, això és molt important, perquè els equips amb els quals treballem són multinacionals, i les llengües vehiculars solen ser anglès i francès. És a dir que en el fons és una continuació: vaig viure bastants anys a la Unió Soviètica, que després va ser Rússia, i tot això és un cúmul d’experiències. En el fons puc dir que m’hi he dedicat molt i hi he treballat molt, però també és molt interessant i hi he gaudit molt. - Actualment quines tasques porta a terme com a portaveu del senyor Javier Solana? - La meva principal funció és doble: per una banda que els periodistes, els mitjans de comunicació i la gent que s’interessa pels temes internacionals sàpiguen on buscar informació, explicar-los-hi i informar-los del que fa en aquest terreny la Unió Europea; i per una altra banda que el que fem es conegui sobretot des del punt de vista del paper que fa Europa al món. És a dir, la meva feina és sobretot de subratllar, en un món on hi ha una forta influència i un domini molt gran dels Estats Units en aquests terrenys, doncs que cada vegada es configuri més clarament el paper d’Europa a base que Europa també va fent cada vegada més coses. O sigui que són les dues grans coses que he de fer en la meva jornada quotidiana. - Amb quins criteris s’ha de transmetre la informació des dels òrgans europeus fins a la premsa? - Jo penso que s’ha de transmetre amb una certa modèstia, ja que hem de pensar que les institucio-

ns europees no són governs, i per tant tenen un paper complementari al que fan els governs. Per tant ens hem de saber situar en el punt correcte, però ho hem de fer amb ganes de subratllar aquest progressiu paper europeu. El fet que nosaltres treballem amb un grup de 27 països, que molts no pensen sempre el mateix, fa que haguem d’intentar també que la postura europea quedi definida com un procés, com una continuació on la gent s’hi va implicant, tots els països, de manera clara. I també s’ha de saber transmetre com un servei al públic i amb un cert sentit de la transparència. La gent, en les societats democràtiques, elegeixen els representants directes als seus països, a les comunitats autònomes, als governs municipals... I les institucions europees són més enllà, són llunyanes a la gent, però fan un paper també. Llavors hem de saber entendre quin és, com poder acostar cada vegada més aquestes institucions a la gent, i per tant s’ha de ser transparent, s’ha de ser obert, però també tenint en compte que parlem de grups de països i no d’un país. Això fa que sigui una mica diferent i una mica més subtil. - Com ha influït el seu pas per EL 9 NOU en la seva carrera periodística? - Vaig aprendre molt en les coses més petites: a saber fer notícies, a es-

“A EL 9 NOU es treballa una informació on el públic et dóna un feedback constant, perquè és una premsa molt propera”

criure-les, a redactar-les, també vaig aprendre a valorar... A EL 9 NOU es treballa una informació on el públic et dóna un feedback constant, perquè és una premsa molt propera, i per tant sabies en tot moment què pensava la gent del que havies publicat. També hi ha una cosa molt fonamental en aquests diaris tan propers a la gent i és com a través d’un diari es poden canviar les coses. Moltes vegades ens trobàvem que coses que sortien a EL 9 NOU com denúncies o casos realment deixaven un impacte, perquè els poders o qui fos al nivell que fos se n’ocupaven.

- En quina situació es trobava EL 9 NOU en el moment que vostè hi treballava? Actualment de quina manera el veu? - Jo vaig estar a les primeres reunions molt abans que comencés, per allà al 1977, i després un cop va començar vaig estar-hi treballant bastants anys, fins al 1982, al principi amb poca intensitat i després ja amb més dedicació, fins que vaig estar de sotsdirectora. Jo aquell moment el recordo sobretot perquè a la meva època i sota la meva responsabilitat vam fer l’expansió al Ripollès, me’n recordo que la meva tasca sobretot al principi era la de crear la redacció al Ripollès, i entrar en contacte amb institucions, governs, municipis, empreses... del Ripollès. I m’hi vaig dedicar molt. A més a més a la meva època va ser l’inici d’establir l’edició del dimarts, que ara tinc entès que és al dilluns, i també va ser un desafiament fort a nivell d’organitzar la feina i que no hi havia costum de comprar un diari i per tant havies de buscar el mercat. O sigui que van ser dues expansions importants, tot i que s’han seguit fent modificacions, perquè ara també s’ha ampliat la cobertura a altres zones com el Vallès, i treballen amb xarxa amb altra premsa com amb Presència, etcètera. Ara EL 9 NOU és un diari consolidat, conegut al les seves zones d’influència, molt sòlid, i jo penso que continua amb la mateixa línia d’independència i de rigor. Sempre que vaig a Vic o al poble de la meva mare, que en el fons és el meu, el miro, el fullejo, i m’agrada molt... És clar que no entenc tant les notícies, perquè no el llegeixo cada dia que surt... Però sí que és un producte professional molt sòlid, molt més establert lògicament que a l’època en què jo hi treballava, que era realment un moment d’expansió. - Quin paper creu que té a les societats comarcals la premsa d’àmbit comarcal com EL 9 NOU? - Té un paper fonamental que és el de proximitat. La feina que fan és la de posar en comú moltes coses públiques i privades que es fan i que és fonamental que la resta de la societat les conegui, així com la vida política dels ajuntaments i de les institucions amb la gent. Fan un servei públic, perquè hi pots trobar des de les farmàcies fins als metges de guàrdia, les defuncions, els natalicis... També fan un servei de tribuna per la gent que té inquietuds, que té idees i projectes, i fan un servei d’espai on la gent es pot comunicar a través seu, per exemple a través d’EL 9 NOU. I amb un equip de direcció seriós i amb un editorial amb aquesta voluntat de servir de forma transparent i mobilitzadora es pot fer molta feina en una comarca. En un moment que hi ha mitjans de comunicació que estan 24 hores donant informació tant si és un huracà com si és un incident d’un tauró a la costa de Tarragona, per mi és fonamental que hi hagi un mitjà de comunicació d’aquest àmbit de la proximitat. Penso que fa un servei bàsic.

Jordi Molet, director general del grup EL 9 NOU

Jordi Molet i Cateura (Roda de Ter, 1954) és periodista. Actualment és director general d’EL 9 NOU i EL 9 TV, i conseller delegat de Catalana de Televisió Local i de Comit Audiovisual. Anteriorment havia treballat a TVE a Catalunya i havia estat corresponsal dels diaris La Vanguardia i El Correo Catalán. També havia treballat a Ràdio Vic i Ràdio Olot. El 1983 va ser nomenat director d’EL 9 NOU i el 1990, director d’edicions i director general. Amb ell al timó, EL 9 NOU ha consolidat la seva posició de referència en el sector de la premsa comarcal catalana, i s’ha expandit tant territorialment con en l’àmbit mediàtic d’actuació, ja que ha entrat amb força al terreny audiovisual amb EL 9 TV i Catalana de Televisió Local. - A què atribuiria l’èxit d’EL 9 NOU ja des dels primers anys? - En primer lloc crec que l’èxit d’EL 9 NOU és comparable amb el que van tenir altres diaris de proximitat, com El Punt i Regió 7, per exemple, i que es deu al fet que la gent volia saber què passava a la vora de casa seva, perquè no hi havia cap mitjà de comunicació que l’hi expliqués. Se sabia què passava a Barcelona, què passava a Madrid, però en canvi què passava al poble més petit no se sabia, i això va ser una mica sorprenent per la gent, perquè va veure que amb un llenguatge clar i directe s’explicaven notícies properes. Hi va haver una notícia l’any 1979, que va ser un succés molt tràgic, molt lamentable, que va rellançar la difusió d’EL 9 NOU: un enverinament en una famí-

lia de Manlleu molt coneguda, la família Toneu, un matrimoni jove amb dues nenes petites, en el qual van morir el pare i una filla, i la mare i una altra filla van quedar molt afectades. Va ser un cas envoltat de misteri i EL 9 NOU va anar explicant tot el que va poder. No es va aclarir mai, aquest cas, però va ser una de les notícies que va fer que EL 9 NOU tingués un gran creixement. Però crec que es deu a això, que s’explicaven coses que en aquell moment la gent no havia vist publicades, del seu entorn més immediat. I també ha quedat una mica la idea aquella que EL 9 NOU d’abans sí que era “canyero”, i el d’ara no, i això no és veritat, perquè si es va a l’hemeroteca i es compara hi ha notícies d’EL 9 NOU dels anys 78 i 79 que van a portada que a hores d’ara no hi anirien ni amb calçador. Perquè els temps han canviat i ara el lector no ens ho permetria això, perquè serien notícies de poca entitat, per entendre’ns, i en canvi llavors algunes d’elles resultaven molt sorprenents. - Com recorda el periòdic que es va trobar quan va arribar a EL 9 NOU? De quina manera el veu ara? - Jo vaig començar a col·laborar a EL 9 NOU a finals de l’any 1980 de forma externa, el 1982 vaig entrar en plantilla com a subdirector i el 1983 em van fer director. EL 9 NOU en aquell moment no tenia estructura. EL 9 NOU érem el director, un subdirector que a més a més era cap d’esports, un gerent, un parell d’administratius, i comercials freelance, i periodistes que venien a les tardes i als vespres. Entre 1983 i 1987 vam professionalitzar la plantilla, una feina molt callada. Aleshores teníem de competència l’Ausona, que l’havia comprat gent propera a Convergència i havien intentat crear un setmanari que fes la competència a EL 9 NOU. Nosaltres vam resistir, vam professionalitzar, vam aguantar, i vam guanyar la batalla. I com el veig ara? Doncs ara el veig com una empresa normal i corrent de la comunicació, amb ganes de tirar endavant, de fer periodisme de proximitat i en català a Osona, el Ripollès, el Vallès Oriental, i no descarto que en el futur en altres comarques, i sobretot fent prevaler els criteris que defensem nosaltres. Me’n recordo que quan vam anar a Sabadell em deien “però per què no el feu en castellà, aquí a Sabadell, que hi ha més gent que parla castellà...”. I responíem: “És que EL 9 NOU o és en català o no és”. Vull dir que s’ha d’exportar la manera de ser d’EL 9 NOU i fer-la créixer. - Quan i com es va dur a terme la professionalització d’EL 9 NOU? - Del 1983 al 1987 EL 9 NOU va fer una feina callada i silenciosa d’intentar primer consolidar el dimarts, consolidar el projecte de creixement que havia fet fins aquell moment, i professionalitzar-se, perquè fins al 1983 la veritat és que la plantilla professional d’EL 9 NOU era inexistent: hi

“Fins al 1983 la veritat és que la plantilla professional d’EL 9 NOU era inexistent: hi havia un gerent, una secretària, un director i el d’esports”

havia un gerent, una secretària, un director, i el d’esports que potser tenia una dedicació a tres quarts, i poca cosa més. I la resta tot eren col·laboradors, gent que tenia corresponsalies, que treballava en altres llocs, i que als vespres venia a fer el diari. I del 1983 al 1987 vàrem decidir que havíem d’apostar per la professionalització, és a dir, que la gent visqués d’EL 9 NOU, amb tots els interrogants i dubtes que això presentava, perquè en la qüestió econòmica tot anava molt just. Però vàrem fer això, i l’any 1987 podem dir que vàrem acabar aquest procés de professionalització, molt reduït en relació amb ara, que no té res a veure, però sí que llavors ja hi havia el redactor de cultura que estava en plantilla, el d’esports que estava en plantilla..., és a dir, hi havia redactors per totes les seccions a jornada completa. El procés de professionalització culmina el 1987, el mateix any que entren a la redacció d’EL 9 NOU els primers ordinadors. Fins aleshores tot ho fèiem a màquina d’escriure, amb la típica Lexicon, de tal manera que l’any 1987 comencem a treballar informàticament. - I pel que fa a l’empresa en general, quan i com es va iniciar aquesta professionalització? - La professionalització de l’empresa es produeix a finals dels 80, principis dels 90, que és quan fem una remodelació dels Estatuts, i quan el Consell d’Administració va passar a ser un Consell d’Administració més representatiu del capital. Quan van començar EL 9 NOU tot era molt assembleari, perquè se sortia del franquisme, i hi havia molt la voluntat de dir “entre tots ho farem tot”, i l’empresa es va idear de tal manera que cada accionista tenia un vot amb independència de les seves accions. O sigui que un accionista podia tenir 25 accions, anava a la Junta d’Accionistes, i només valia per un vot. Això vàrem veure que feia inviable que algun accionista es jugués els diners en un negoci que tant era que n’hi posés 10 com que n’hi posés 20, o que n’hi posés un milió, que al final acabava tenint un vot, acabava tenint el mateix poder de decisió que aquell senyor que hi tenia 10 pessetes, per entendre’ns. I per tant vàrem canviar, vàrem adaptar els estatuts

a la nova Llei de Societats Anònimes del moment, i vàrem fer que la representació fos per percentatge d’accions, és a dir, a més accions, més vots, i per tant un senyor que tingui aquí el 10% de les accions de Premsa d’Osona, el seu vot a la Junta General d’Accionistes val per 10 en el conjunt de 100, i si té el 50 doncs val per 50. I això es va fer el 1988. També en aquell moment es van començar a demanar resultats econòmics, és a dir, aquí tenim una empresa normal i corrent, ens dediquem als mitjans de comunicació i el nostre objectiu màxim és fer un bon diari i una bona televisió, però el Consell d’Administració, els administradors, hi són perquè hi hagi resultats. Si aquí ho féssim tot molt bé però obtinguéssim zero o hi perdéssim diners tindríem problemes, i per tant ara es prima obtenir resultats i com més millor per reinvertir-los. I fins ara s’ha fet així, s’ha reinvertit tot per créixer en el projecte. - Per què actualment es parla d’EL 9 NOU com a grup EL 9 NOU? - En diem el grup EL 9 NOU a hores d’ara perquè EL 9 NOU ja no és només un diari: tenim els dos periòdics; tenim la televisió aquí a Vic, EL 9 TV; tenim la productora de televisió Catalana de Televisió Local a Granollers, i després participem en diversos projectes. Per això en diem grup EL 9 NOU, perquè no estem parlant només del periòdic EL 9 NOU... És clar, la gent d’aquí a Vic veu molt EL 9 NOU de Vic i no veu totes les altres coses que hi ha al darrere, que a hores d’ara ja són bastant importants. - Com s’organitza el grup i la seva estructura? - Al grup EL 9 NOU hi ha 110 persones en plantilla, i l’organització interna funciona de la següent manera. Primer trobem un Consell de Direcció que està format per deu persones, que són els responsables de cada àrea, o sigui que hi ha el director general, el cap de Recursos Humans, la cap d’Administració, la cap de Publicitat, la cap de Màrqueting, els directors d’edició, el director de la televisió, etcètera. I aquesta és la cúpula executiva del grup: aquí es prenen decisions i es traslladen de forma capil·lar a tot el grup. Per sobre del Consell de Direcció hi ha el Consell d’Administració, que són els representants dels accionistes, els representants dels propietaris del grup, per entendre’ns. Aquest Consell d’Administració marca unes línies, bàsicament econòmiques, i també unes directrius de com han de ser els productes periodístics de Prosa. Per exemple, és clar, aquí el que no voldria el Consell d’Administració seria que féssim un diari nazi, que nosaltres evidentment tampoc el voldríem fer, però vull dir que el Consell d’Administració no ho acceptaria, o no acceptaria que féssim un diari en castellà, o un diari xenòfob. Hi ha una sèrie de

normes que s’han de respectar, però hi ha llibertat absoluta pels professionals, és a dir, hi ha llibertat d’expressió, llibertat d’opinió, i per tant atenent-nos a aquests criteris els professionals podem treballar lliurement, evidentment seguint la línia editorial del diari o de la televisió. Llavors hi ha els redactors, que treballen en el que se’n diu els Consells de Redacció. Aquests Consells estan presidits pel director de l’edició, sigui la televisió, sigui el diari, i es reuneixen periòdicament. I aquí és on es produeix la transmissió d’informació interna, és a dir, els acords que es puguin haver pres en el Consell de Direcció o les directrius que es puguin haver donat es traslladen a la redacció allà, i es discuteixen, es valoren, s’escolten les opinions, i com que estem parlant d’un mitjà de comunicació hi ha molt debat intern. I amb els comercials passa el mateix, és a dir, els responsables dels comercials tant a la secció de màrqueting com a la secció de publicitat també fan reunions periòdiques, marquen estratègia, etcètera. I el personal administratiu, els tècnics i els repartidors (en menor mesura, perquè són una secció més externa), també. Perquè aquests 110 que som aquí som un equip, i hem d’actuar com a tal. Això és com un equip de futbol: no pot ser que hi hagi un equip que la davantera no sàpiga com juga la defensa, i que la defensa no sàpiga què fan els mitjos, i per tant tots ho hem de saber una mica tot. Per tant es funciona molt com un equip, i això és bàsic en un mitjà de comunicació. I pel que fa a les seccions de la companyia tenim l’equip de direcció; la redacció; el departament de publicitat; el de màrqueting i promoció, que s’ocupa de promocionar els mitjans de comunicació de Prosa, de captar subscriptors, de relacionar-se amb els punts de venda, amb els quiosquers, etcètera; administració, que porta el tema comptable i econòmic; informàtica, que és els que fan que vagin totes les màquines que són indispensables per uns mitjans de comunicació; i el taller, on es fa disseny i producció publicitària, o sigui que en diem taller però és una àrea de disseny gràfic. - Quin tipus d’anunciant ha assegurat la continuïtat d’una ocupació publicitària important a EL 9 NOU? - L’anunciant local, bàsicament, i quan dic local vull dir el comarcal, també. Nosaltres tenim, a diferència d’altres diaris d’aquí, força publicitat de circuit, és a dir, publicitat que et ve d’agències i distribuïdores de Madrid i Barcelona, però el gruix és la publicitat d’aquí que s’aconsegueix amb la feina que fan els comercials del diari, que van a veure els seus clients, que els truquen, que els fan propostes....

Fins i tot hi ha una anècdota de l’any 1993, quan després dels Jocs Olímpics de Barcelona es va produir una crisi publicitària realment important, que de fet va ser una crisi econòmica que va afectar tot el país. I nosaltres la vam trobar molt menys que els grans diaris de Barcelona, perquè els grans diaris de Barcelona, com que depenen de les campanyes que es planifiquen en l’àmbit estatal, aquí no hi ha manera de convèncer, o hi són o no hi són, o es programen o no es

“Nosaltres tenim força publicitat de circuit, és a dir, que et ve d’agències i distribuïdores de Madrid i Barcelona, però el gruix és la publicitat d’aquí”

programen, i si hi ha crisi... Per exemple les marques de cotxes, fan campanyes normalment quan les coses van bé, encara que curiosament sembla que hauria de ser al revés, que quan no es venen cotxes és quan s’han d’anunciar més... Doncs no, ho tenen bastant com una despesa. - Quin percentatge d’ingressos d’EL 9 NOU depèn de la venda de quiosc, quin de la publicitat i quin de les subvencions de les administracions? - Si sumem les dues edicions d’EL 9 NOU, la venda de diaris és el 34%, i la publicitat el 66%. Si mirem només el d’Osona, la proporció és 40% venda de diaris i 60% publicitat. I les subvencions que puguin aportar des de l’administració no sé si arriben al 5%... Perquè nosaltres tenim una subvenció per fer el diari en català, com tots els diaris en català, que és de 0,03 euros, o sigui, un duro per exemplar difós, controlat per OJD. - EL 9 NOU té alguna ideologia concreta? - És bàsic per qualsevol empresa tenir una filosofia pròpia, qualsevol empresa, fins i tot una empresa que faci cargols, i en un mitjà de comunicació és encara més important. És bastant habitual que els periodistes que treballen en un diari sentin els colors del diari, és a dir, des d’EL 9 NOU intentem que tota la gent que treballa aquí se senti partícip d’un projecte. Però és clar, el projecte l’has d’explicar, has de dir quin projecte és. Nosaltres tenim un ideari que en diem d’EL 9 NOU, que són les línies ideològiques de Prosa, que van ser redacta-

“Si sumem les dues edicions, els ingressos per la venda de diaris són el 34%, i la publicitat el 66%. I les subvencions que puguin aportar des de l’Administració no sé si arriben al 5%”

des l’any 1989, i que s’estructuren en els següents punts: - En primer lloc, la independència. És a dir, volem tenir uns mitjans de comunicació independents dels poders polítics, socials, econòmics, fàctics..., de tot tipus de poder. Un mitjà de comunicació ha de ser independent. Aquest principi d’independència es tradueix en dos aspectes fonamentals: el ciutadà constitueix el centre d’atenció com a expressió dels interessos de la col·lectivitat, és a dir, el ciutadà ens interessa molt, i un senyor que diu “a mi la policia resulta que m’ha enganxat i m’ha maltractat”, doncs nosaltres estem amb el ciutadà, contrastarem la informació, evidentment, ja que no pot ser que algú vingui aquí i s’inventi una pel·lícula i que nosaltres la publiquem, i si és veritat, encara que la policia, els jutges o qui sigui tinguin molt poder i diguin que d’això és millor no parlar-ne, nosaltres en parlarem. I també que fem un tractament de tots els temes referents a tots els individus o els col·lectius socials que puguin resultar d’interès ciutadà o comarcal. És a dir, no perquè hi hagi col·lectius marginals nosaltres deixarem de parlar-ne. Fins i tot, no perquè aquests col·lectius no siguin lectors d’EL 9 NOU ni compradors d’EL 9 NOU deixarem de parlar-ne. - En segon lloc, sentit institucional. Diem que Prosa és una institució, EL 9 NOU és una institució, i fem una contribució decidida a la convivència pacífica, lliure i democràtica. I d’altra banda, la presència institucional imposa una responsabilitat social en la relació amb la societat i els seus grups de poder, com també l’exigència d’una bona governabilitat. - En tercer lloc, sentit nacional, és a dir, nosaltres partim del fet que hi ha una nació que és Catalunya. Això hi ha diaris, sobretot en castellà i des de Barcelona, que diran “la nació és Espanya, i Catalunya és una regió, o és una nacionalitat”. No, nosaltres diem que la nació és Catalunya, i ens manifestàvem el 1989 a favor de l’exercici del dret a l’autodeterminació. - El quart punt és que la idea d’interès social i general ha de definir les activitats externes de Prosa, de manera que no caigui en la discriminació d’individus o col·lectius i que es presti una atenció especial a la marginalitat. - En cinquè lloc, progrés i innovació: apostar pel progrés, apostar pels avenços tecnològics, etcètera. - El sisè punt parla de la professionalitat, és a dir, tothom que treballi a Prosa ha de ser rigorós, i hem de tenir un sentit d’ètica professional. - I finalment, el sentit comarcal. Sentit comarcal vol dir que nosaltres el que fem és defensar el territori on treballem, en el cas d’Osona i el Ripollès nosaltres ho defensem des d’aquesta edició, i des del Vallès Oriental defensem els interessos del Vallès Oriental. A

cada lloc nosaltres el que fem és defensar el territori, i quan érem al Vallès Occidental fèiem exactament el mateix. A més d’aquestes línies ideològiques, que són nostres, la professió periodística es va dotar d’un codi deontològic, és a dir, d’unes normes de bona praxis professional. Des d’EL 9 NOU hi vam ser des del primer moment amb el Col·legi de Periodistes, i vam ser dels impulsors d’aquest codi deontològic que marca una mica l’ètica dels mitjans de comunicació, tot i que n’hi ha molts, sobretot del món de la televisió, que no ho segueixen, com per exemple els programes del cor. Nosaltres sí, i també vam ser fundadors del Consell de la Informació de Catalunya, que és un organisme d’autoregulació de la professió periodística. Va haver-hi un moment que el Col·legi de Periodistes va dir: “Si no ens posem normes i elements per autoregular-nos ens trobarem que a la llarga la mateixa societat ens voldrà regular, voldrà intervenir en els límits de la informació, fins on es pot informar, fins on hi ha una transgressió o no...”. I el Consell de la Informació està format per alguns periodistes, molt pocs, i per gent de fora de la professió. Qualsevol persona que se senti perjudicada per una informació pot recórrer a l’arbitratge del Consell de la Informació. El mitjà de comunicació que ha publicat aquella informació pot presentar al·legacions, i finalment el Consell fa un dictamen... i aquesta resolució és moral, o sigui que no et demanen que paguis una quantitat de diners sinó que et diuen que has infringit l’article tal del codi deontològic, et diuen el que has fet incorrectament, i per tant això s’hauria de reparar. Tot això que acabo d’explicar aquí és una mica el compendi de coses que des d’EL 9 NOU hem de respectar. - Com s’aconsegueix mantenir la independència que es predica en aquest ideari i a la capçalera? - Hi ha un fet fonamental, que és la solvència econòmica. Si tu no depens econòmicament de ningú tens moltes possibilitats de ser independent. Si vols ser-ho, és clar. Hem vist molts casos en premsa, i en premsa comarcal moltíssims, de gent que no arribaven a final de mes que s’han llançat als braços d’un partit polític, als braços d’un empresari o el que sigui, i al final els acaba passant factura. En canvi si el negoci funciona i els gestors poden demostrar que amb la seva manera de fer el mitjà de comunicació va bé, això garanteix independència. Per ser independent econòmicament també s’ha de ser valent, perquè és possible que algun dia una informació motivi que algun client s’enfadi i et talli la publicitat. Aquí a EL 9 NOU ens ha passat

força vegades, però no ens ha tremolat la mà, i jo sempre he dit el mateix quan alguna vegada un anunciant no volia que sortís alguna carta que el criticava: si aquests senyors s’anunciaven aquí només perquè no parléssim malament d’ells, doncs no ens interessen com a clients. Els nostres clients són clients perquè els interessa com a suport publicitari, i perquè els continuï interessant com a suport publicitari nosaltres hem de fer la nostra feina i l’hem de fer ben feta. I per això s’ha de ser valent. Per exemple, una vegada vam publicar una carta d’un comprador d’una marca de cotxes d’aquí a Vic que va fer enfadar el concessionari, i aquell concessionari va estar dos anys que no va posar ni un anunci aquí a EL 9 NOU, però nosaltres vam publicar la carta igualment, tot i que sabíem que teníem aquest risc. - En aquest sentit, independència i objectivitat van aparellades? - És que l’objectivitat no sé si existeix. Perquè és clar, objectiu, objectiu... És a dir, tothom diu que intenta ser objectiu, però quan tu tries una notícia per posar-la al diari i fas servir els paràmetres que sigui, interès social, etcètera, al final ets subjectiu. O sigui, quan tu dius aquesta sí i aquesta no, ja ets subjectiu en això, potser subjectiu a partir d’uns criteris professionals, si vols tu, però al cap i a la fi subjectiu. Quan titules una cosa i no en titules una altra també, i per tant, nosaltres no parlem tant d’objectivitat sinó que parlem de contrastar les informacions, que tothom hi pugui dir la seva, i d’intentar ser imparcials. - Parlem de les expansions territorials del periòdic. En la primera que es va produir, l’any 1981, per què es va apostar pel Ripollès i no per una altra comarca veïna? - Perquè es va considerar que Osona i el Ripollès tenien vincles històrics. Amb l’antiga divisió territorial de Catalunya hi havia la sisena vegueria que era Osona, Ripollès i Cerdanya. Cerdanya s’escapava en aquell moment perquè havien projectat el túnel del Cadí, no estava fet però ja l’havien projectat, i en fi, es veia que la Cerdanya estava molt llunyana d’aquí, però en el cas del Ripollès va semblar que no, perquè la gent de Ripoll baixaven al metge a Vic, a la clínica a Vic, a l’advocat a Vic, a comprar i al mercat a Vic, és a dir, hi havia unes relacions... I ara això que es reivindica la vegueria de l’Alt Ter, doncs nosaltres en vam ser pioners. - Segona expansió: un nou periòdic al Vallès Oriental. L’èxit de vendes a Osona no es tradueix en unes xifres equivalents en aquesta comarca. Per què? - Quan vam començar al Vallès Oriental, l’any 1989, vam tenir una altra crisi d’engegada, és lògic, ja que costa d’implantar productes, i ens va durar aproximadament un any. Al cap d’un any les coses

ja començaven a funcionar més bé... Nosaltres vam clonar el diari d’Osona i el Ripollès al Vallès Oriental, i vam dir, si això funciona a Osona i el Ripollès, no hi ha cap motiu per pensar que al Vallès Oriental no funcionarà. Però la realitat és que nosaltres fem premsa local i comarcal, premsa de proximitat, i els territoris no estan estructurats de la mateixa manera. Osona és, segurament, el paradigma de la comarca cohesionada, sobretot el que és la Plana de Vic, de tal manera que quan passa una cosa a Torelló, o a Taradell, o a Centelles, interessa al conjunt de la comarca. D’això, en periodisme, se’n diu àmbit comunicacional, és a dir, els àmbits comunicacionals són aquells espais on hi ha un interès pels mateixos temes del territori. Bé doncs, en el cas del Vallès Oriental, ens vam trobar amb quatre àmbits diferents: hi havia la zona del Baix Montseny, per un cantó; la zona de Granollers i la seva àrea per un altre; la zona del Baix Vallès, que és la zona de Mollet, i que mira molt cap a Barcelona i està molt orientada cap allà, per un altra banda (pensem, a més, que Mollet té els mateixos habitants que Granollers a hores d’ara); i finalment tota la franja que va des de la vall del Tenes fins a dalt a Castellterçol per les muntanyes del Bertí. Doncs són quatre àmbits, i passa que a un senyor de Sant Celoni li expliques alguna notícia de Mollet i no li interessa, perquè si li parles d’una cosa molt local per exemple d’alguna plaça dirà “però si jo no hi he estat mai allà, hi vaig estar una vegada fa quinze anys i no hi he tornat més!”. No hi ha relació, i per tant això fa que el nivell d’informació tingui un interès diferent a cada zona. - Amb tot, les xifres assolides en aquests divuit anys al Vallès Oriental es poden considerar positives? - Sí, sí. Si mirem els índexs de penetració d’una comarca a l’altra veurem que en el cas d’Osona és molt alt, perquè anem a un 10% de difusió, és a dir, de cada cent habitants, deu compren EL 9 NOU. Si això ho fes La Vanguardia o qualsevol altre diari de Barcelona vendria 700.000 exemplars, i no n’hi ha cap que ho faci, perquè el diari que ven més en ven 200.000. Per tant diguem que el percentatge és molt alt. Al Ripollès hi anem a un 5% i en el cas del Vallès Oriental hi estem anant també del 3 al 5%. Al Vallès Oriental hi ha molta població, hi ha uns 350.000 habitants, però també hi ha molts pobles amb urbanitzacions, em sembla que l’altre dia publicàvem que n’hi ha més de dues-centes, i amb zones molt desvertebrades. Per tant hi ha molta gent que viu a la comarca però que mentalment no és d’allà, i perquè comprin EL 9 NOU o qualsevol periòdic comarcal han de tenir interessos en la zona, sinó difícilment els interessarà. Per exemple, si tu agafes un diari comarcal del Bages, agafes el Regió 7 d’avui, te’l mires i diràs “no m’interessa res, parla de Sant Fruitós, parla de Manresa, no m’interessa res”. Si agafes El Punt de Tarragona, passarà el mateix,

JORDI PUIG

Subseu olímpica, seu literària Dues imatges més per testimoniar el lideratge d’Osona en el camp de l’esport i de la cultura en aquestes tres dècades. A la foto de dalt, l’aleshores alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, entregava a qui llavors era alcalde de Vic, Pere Girbau, la bandera que acreditava la ciutat com a subseu olímpica d’hoquei patins. A la foto de sota, el desaparegut poeta de Roda de Ter Miquel Martí i Pol en una de les trobades amb un dels seus amics –i devots– més il·lustres: Lluís Llach.

JORDI PUIG

ORIOL MOLAS

Més esport, més cultura A la foto de dalt, una imatge espectacular del salt d’un cavall durant una competició hípica a El Montanyà, un altre dels escenaris de referència de l’activitat social i esportiva de la comarca. A sota, la Plaça de Vic plena de gent en un dels concerts del Mercat de Música Viva de Vic. La cita de cada tardor a la capital osonenca ha superat, també, la majoria d’edat amb una proposta consolidada i que ja és referent indiscutible de l’agenda musical del nostre país.

diràs “és que tot això que expliquen aquí de Tarragona no sé ni on és ni de què em parlen”. I per un de fora d’aquí que agafi EL 9 NOU es trobarà igual, no li interessarà. - I finalment, la tercera expansió al Vallès Occidental. Més difícil, encara? - En el cas del Vallès Occidental, que vam anar-hi el 1994, ens vam trobar amb una comarca policèntrica, una comarca plena de ciutats que eren autònomes per elles mateixes: Sabadell, 190.000 habitants; Terrassa en té 190.000 més; Cerdanyola, 60.000; Rubí, 50.000, etcètera. Llavors cada ciutat d’aquestes tenia vida pròpia i això que he explicat de Mollet i Sant Celoni, al Vallès Occidental passava a ciutats que estan de costat l’una de l’altra. O sigui gent de Sabadell et deia “és que a Terrassa fa anys que no hi vaig”. I estan a vuit quilòmetres de distància! Per tant un periodisme comarcal allà té un valor diferent del que puguis fer aquí. I això és una de les coses que ens hem trobat a l’hora de parlar de premsa comarcal. - Com valora els primers anys d’emissió d’EL 9 TV? - Jo els valoro molt positivament, hem fet un creixement molt a poc a poc, perquè el que volíem quan vam engegar la televisió era demostrar que es podia fer una televisió que es veiés bé, que se sentís bé i que la gent que hi sortís parlés bé, que jo sempre deia que són tres obvietats, però realment s’havia de dir perquè la televisió que es feia i que s’ha fet moltes vegades i durant molts anys en àmbit local ni es veia bé, ni se sentia bé, ni la gent que hi sortia parlava bé. I no era ben bé culpa d’ells, perquè la culpa era d’una situació jurídica incerta perquè durant molts anys la televisió ha estat a Catalunya i a Espanya al·legal, vol dir que no els tancaven però tampoc els asseguraven que demà podien continuar emetent. I per tant la gent no invertia i no es podia professionalitzar amb prou garanties, perquè allà sí que a la que podien se n’anaven. Per tant nosaltres vam fer això. I hem anat creixent, creixent en hores de programació, i hem introduït tot el tema dels directes, que és una gran novetat. Hi ha poques televisions locals a Catalunya que siguin capaces d’oferir partits d’hoquei, de futbol, esdeveniments com Mercats de Música Viva o altres retransmissions en directe, i nosaltres ho podem fer en primer lloc perquè tenim una orografia a la plana que ens ho permet, perquè si fos una comarca amb muntanyetes no podríem, i en segon lloc perquè tenim la tecnologia i els coneixements per fer-ho. - Seguint amb EL 9 TV, creu que el futur d’EL 9 NOU i de la premsa en general està en els mitjans audiovisuals? - Això és un gran debat que fa anys que està obert i que avui no crec que hi hagi ningú que sigui

capaç de dir-ne el final. Avui mateix, en Rafel Nadal, que és el director d’El Periódico de Catalunya, comentava en una tertúlia radiofònica que el director del New York Times li va dir fa uns anys que al cap de cinc anys el paper no existiria, o sigui que ara la premsa ja no existiria. La premsa existeix, i no només existeix la premsa, sinó que com a negoci de comunicació és un dels més potents, amb el que fa la publicitat, les vendes... És veritat que la difusió costa de mantenir, perquè quan diuen que La Vanguardia creix o que El Periódico creix, creixen però a base de promocions i a base d’injeccions de pa amb tomàquet, perquè realment créixer en difusió costa, perquè la gent jove no compra diaris, i a vegades s’incorpora a la lectura als 30 anys. Vull dir que les coses són així. Per tant hi ha aquest problema de la difusió, que en el cas d’EL 9 NOU no el tenim, afortunadament, però perquè també tenim un format diferent, bisetmanari, també tenim uns altres preus, etcètera. Hi ha aquest problema, però en canvi és un negoci molt potent ara mateix, La Vanguardia ha estrenat rotatives noves i ha fet un nou creixement de format i d’inversió, i si fos un negoci acabat no ho haurien pas fet. Pel que fa a la televisió... Sí, sembla un mitjà de comunicació de futur... Però ara ha arribat la TDT. La TDT voldrà dir, quan estigui consolidada, que aquí a Osona es veuran quaranta canals de televisió. És clar, un espectador davant de la televisió, com triarà? Jo m’imagino, i no ho sé, que la gent dirà: “Jo em miro una televisió generalista estatal; em miro una de nacional, TV3; o em miro TV3 i no em miro cap d’estatal; em miro una de local, perquè vull saber què passa aquí...”. Però és clar, haurà de triar, perquè si es dedica a fer zàping i té una hora per mirar la televisió, quan haurà acabat de fer zàping ja podrà marxar. Serà com la televisió per satèl·lit d’avui en dia, que et poses a fer zàping i quan te n’adones ja és hora d’anar a dormir. Doncs clar, això es complicarà. Però és que a més a més arriba la televisió IP, la televisió per internet, i

“Hi ha poques televisions locals a Catalunya que siguin capaces de donar partits d’hoquei, de futbol, esdeveniments com Mercats de Música o altres retransmissions en directe”

quan arribi a la televisió del menjador, voldrà dir que tindrem tots els canals del món, o sigui aquí hi pot arribar tot. I per tant el que importarà molt seran els continguts. Serà una mica com la premsa: si tu vols pots comprar deu diaris, però no pots llegir deu diaris, en pots llegir un, dos, mirar-te’ls, però no hi ha temps per tot. Per tant el futur és la televisió, però no sé quin futur, perquè llavors d’altra banda hi ha la integració d’internet amb la televisió, amb la ràdio i amb la premsa. En el moment que va sortir la televisió, van dir “la ràdio ja està, la ràdio desapareix, perquè ha sortit un mitjà que no només se sent sinó que es veu i tot”. Però és clar, la ràdio va canviar, va passar a fer una ràdio de discos a la radioformula pel que fa a la música, i a la ràdio convencional van començar a introduir tertúlies, anàlisi, butlletins informatius, etcètera. I va aparèixer un fenomen nou, que és la ràdio al cotxe. Fa trenta anys cues de cotxes com hi ha ara no n’hi havia, i van arribar els embussos, o sigui que això també ha anat bé per la ràdio. Jo crec que a hores d’ara tots els mitjans intentem estar una mica a tot arreu: nosaltres tenim la televisió, tenim els diaris, tenim internet, tindrem ràdio, i per tant estarem una mica a tot arreu. - Situï’ns EL 9 NOU dins el panorama actual de premsa a Catalunya. - Jo diria que és un referent a tot Catalunya. Quan es parla de premsa comarcal es pensa en els diaris de les capitals de província i en EL 9 NOU, evidentment. És a dir EL 9 NOU, el Regió 7, El Punt i el Segre de Lleida són els diaris que se citen, i sempre que es fan coses amb nivell professional a EL 9 NOU se’l té en compte a Catalunya. - Quin tipus de notícies es prioritzen a EL 9 NOU? - Es prioritzen totes les notícies d’interès comarcal, és a dir, totes les notícies interessants exclusivament d’àmbit de proximitat, local i comarcal. No diem “nosaltres tractarem les notícies de cultura millor que les de política, o més bé que les d’esports”, sinó que intentem fer una valoració del seu interès periodístic i les potenciem i els donem rellevància en funció de la seva importància. - Quin és el perfil del lector tipus d’EL 9 NOU? - Això varia en funció de les edicions, si és a Osona, el Ripollès o el Vallès Oriental. En el cas d’Osona tenim una difusió tan alta que abastem pràcticament tots els estrats socials. En el cas del Vallès Oriental és un perfil d’un lector d’edat entre mitjana i jove, i d’un nivell cultural mitjà-alt i un poder adquisitiu també mitjà-alt. Diguem-ne que allà s’ha segmentat una mica des d’aquest punt de

vista, en canvi aquí no, aquí arribem una mica a tots els extractes socials. - Fins a quin punt EL 9 NOU és un diari abans que res vigatà i després de la comarca? - Nosaltres som comarcals, tenim la redacció a Vic, perquè a un lloc o altre l’has de tenir, però nosaltres som comarcals i més concretament pluricomarcals, per entendre’ns, perquè també cobrim el Ripollès. Algunes vegades, sobretot des de Manlleu, s’ha dit això de vigatà... Però jo sempre he dit que no, i és que la majoria de gent que treballem aquí no som de Vic, o alguns som de Vic d’adopció, com és el meu cas, que sóc de Roda de Ter però visc a Vic des de fa molts anys, però és que em miro la redacció i molta gent o ha vingut de fora o viuen a fora en aquests moments, i per tant no existeix això. Ara, és clar, qui genera més informació? Doncs la ciutat més gran. Al Vallès Oriental, Granollers i Mollet; a Osona, Vic; i al Ripollès, Ripoll. - Quina importància té com a empresa poder tenir una seu central a Vic com la que es pot gaudir actualment? - És important sobretot per allò que dèiem del sentit institucional. Una cosa és quan teníem el local a la carretera de Barcelona, a la plaça Francesc Macià, que era uns baixos i una cosa amb poca presència externa, i una altra cosa és tenir un edifici de tres plantes, de 1.300 metres quadrats, a davant del Bisbat, i a davant de la catedral, aquí a la plaça de la Catedral. Diaris que tinguin un edifici emblemàtic n’hi ha d’altres, però que estigui a més a més situat tant al centre potser no n’hi ha cap més, o molt pocs. - Ha condicionat molt la política l’activitat d’EL 9 NOU? Per exemple, en el cas de Vic, el monocolor de CiU a l’Ajuntament de la ciutat ha frenat el progrés dels mitjans del grup Premsa d’Osona? - No, no. En el cas d’EL 9 NOU en concret no. Una altra cosa és que Premsa d’Osona als anys 80 demanava tenir una emissora de ràdio i el govern de Convergència no li va donar mai. I la televisió també ens varen posar moltes traves perquè la tinguéssim, tot i que al final vam aconseguir-ho. A nosaltres sempre se’ns ha dit que som d’esquerres i una mica socialistes. I això no és veritat, però l’etiqueta ens l’han posada, i jo crec que ens l’han posada també perquè els altres mitjans eren convergents descaradament. Llavors per contraposició nosaltres havíem de ser socialistes. Però la reflexió que jo feia sempre era de dir “home, en una comarca que no és que Convergència guanyés en les èpoques bones de Pujol sinó que escombrava, com pot ser que un diari que fos tan anticonvergent com deien i tan prosocialista tingués la difusió que tenia? Impossible”. Per què? Perquè

“A nosaltres sempre se’ns ha dit que som d’esquerres i una mica socialistes. I això no és veritat, però l’etiqueta ens l’han posada també perquè altres mitjans eren convergents descaradament”

nosaltres no érem ni anticonvergents ni prosocialistes, nosaltres hem intentat ser sempre independents, ho intentem cada dia, i és veritat, ens han posat l’etiqueta aquesta, però si parles amb els socialistes no han estat mai contents amb nosaltres, i els d’esquerres tampoc. Afortunadament no hi ha ningú que estigui content amb el tipus de diari que fem, i això vol dir que la línia que tenim és bastant bona. - Enumeri’ns alguns moments clau de la història d’EL 9 NOU, els que han marcat decisivament el seu futur. - Jo diria que els moments clau per a la història d’EL 9 NOU han estat els moments de crisi de creixement, perquè són moments de crisi i moments de creixement alhora, i han marcat el nostre futur. Tots els creixements que hem tingut han estat feixucs, és a dir, no hi ha hagut creixements amb èxits immediats i sorprenents. Jo diria que l’únic èxit que va haver-hi sorprenent pels que ho varen viure va ser el del 1978, perquè tenien un projecte molt modest de 3.000 exemplars i se’ls va disparar, però tots els altres han estat a base de picar pedra. I això també els ha passat a El Punt de Girona i al Regió 7 de Manresa,

“Els moments clau per a la història d’EL 9 NOU han estat els moments de crisi de creixement, perquè són moments de crisi i moments de creixement alhora”

que són diaris que van néixer el mateix any que nosaltres o una mica més tard. Ells també van tenir un creixement inicial una mica sorprenent però després tots els creixements que han anat fent han estat a base de picar pedra. Allò que el 1978 era aixecar una bandera i dir “nosaltres som dels catalans, ho fem en català, som demòcrates, som etcètera”, podies posar els qualificatius que volguessis, i feia que la gent s’interessés per aquell projecte, a hores d’ara és que la gent s’interessa només pels productes periodístics que estan ben fets, que són professionals, i que d’alguna manera els poden interessar. Si no, per molt que diguis que ho fas en català, o que ho fas d’una manera determinada, o que és del país, o que defenses no sé què... No et regalen res. Bé doncs, la primera crisi de creixement va ser l’any 1981, quan vam passar de setmanari a bisetmanari, amb l’edició del dimarts, que pos-

teriorment va ser del dilluns. Vam trigar a digerir-la uns quants anys, perquè l’edició del dilluns, ara mateix, és un molt bon negoci, ja voldrien molts diaris tenir-la per ells, però els primers anys no ho era. Però s’ha de veure la part positiva també, perquè tot i que els primers anys EL 9 NOU del dimarts va portar problemes i fins i tot ens vam plantejar tirar enrere, és des de llavors que EL 9 NOU és bisetmanari. La segona gran crisi de creixement va ser el 1989, quan vam engegar EL 9 NOU del Vallès Oriental. Nosaltres el 1989 teníem EL 9 NOU d’Osona i el Ripollès consolidat, amb dues edicions, divendres i ja dilluns, i vàrem creure que la nostra expansió s’havia de fer territorialment més que créixer en nombre temporal d’edicions. Vam creure que havíem de guanyar quota de mercat, que havíem de guanyar població, i com que Osona tampoc tenia tants habitants com ara, al Vallès Oriental ens va semblar que hi havia un espai adequat, que era una comarca veïna i que el que havíem de fer era una expansió en forma de taca d’oli anant cap a l’altra comarca. Per tant el 1989 nosaltres vàrem crear un bisetmanari clavat que el d’Osona i el Ripollès al Vallès Oriental, i tan sols vàrem canviarhi el color del logotip, i això ho vam decidir molt al final, dos o tres dies abans de sortir, perquè al principi teníem pensat de fer-lo amb el vermell igual, però ens vàrem adonar que hi havia zones frontereres, com per exemple Figaró, la Garriga, o Castellterçol, que són poblacions del Vallès Oriental on arribaria igualment EL 9 NOU d’Osona i el Ripollès i que per tant el lector hauria de mirar molt bé a veure quin diari triava, mentre que si li facilitàvem visualment ho tindria més fàcil. I vam dir, si això ha funcionat a Osona i el Ripollès, també ha de funcionar al Vallès Oriental. Però el cas és que els primers anys vam tenir força dificultats per això dels diferents àmbits comunicacionals que ens vam trobar, i va ser un nou moment important per al diari. Recordo que al Vallès Oriental vam tenir la primera o segona setmana una vaga de quiosquers i llibreters, que es van negar a vendre el diari per una cosa molt absurda, que és que nosaltres paguem als quiosquers i als llibreters un 20% de comissió del preu de capçalera, que és el que fan tots els diaris, i allà la revista que hi havia, que encara hi és, pagava el 25%. I nosaltres vam dir que no, que pagaríem el 20, i hi va haver una revolta de quiosquers. Vàrem acabar venent el diari al carrer nosaltres, els mateixos redactors, i això, en fi, va ser molt promocionat per les televisions, els diaris... Però al final vam arribar a un acord, perquè resulta que ells cobraven un 25% perquè no se’ls feia la distribució a la porta, sinó que l’anaven a buscar a un lloc determinat. I tot i aquests problemes inicials, en aquests moments EL 9 NOU del Vallès Oriental és un molt bon negoci, des d’un punt de vista estrictament de negoci, i des d’un punt de vista de mitjà de comunicació és un mitjà de comunicació respectat i de referència a la comarca.

Posteriorment, el 1994 fem una altra expansió i saltem al Vallès Occidental. Primer entrem a Terrassa, on hi havia un setmanari que es deia L’actualitat de Terrassa, i els seus editors ens varen venir a buscar per veure si podien col·laborar amb nosaltres, perquè no se n’acabaven de sortir. Nosaltres hi vam anar, i com que ja teníem la intenció de fer EL 9 NOU de Sabadell, l’any 1994, em sembla que al mes de maig, transformem L’actualitat de Terrassa en bisetmanari amb la marca EL 9 NOU, i el setembre del 1994 llancem EL 9 NOU de Sabadell, amb redaccions separades, dos bisetmanaris diferents. El gener de 1995 transformem aquests dos bisetmanaris en diaris, és a dir, sortíem dilluns i divendres i passem a sortir sis cops a la setmana, de dilluns a dissabte. Això ho mantenim durant tot el 1995 i a finals d’aquest any els fusionem tots dos en un de sol que es diu EL 9 NOU del Vallès Occidental, també de sis dies a la setmana. El 2003, quan es crea El Punt de Barcelona, vàrem acordar fusionar totes les edicions que ells tenien i la nostra del Vallès Occidental amb la de Barcelona per no fer-nos la competència. Ells tenien Barcelonès nord, que era diguem-ne l’edició de Badalona, Sant Adrià i Santa Coloma, tenien Maresme, i tenien Garraf. I nosaltres teníem Vallès Occidental. Aleshores ens va semblar que era prudent fusionar totes aquestes edicions per no fer la competència a El Punt de Barcelona, i ara es diuen totes El Punt de Barcelona. Tota aquesta expansió al Vallès Occidental ens va donar la tercera gran crisi, que jo diria que aquesta va ser des del punt de vista econòmic la més forta de totes. Les altres eren fortes també perquè l’empresa era molt feble. És a dir, quan vam engegar EL 9 NOU dels dimarts l’empresa no existia pràcticament. Ara bé, quan entre el 1994 i el 1995 vam tenir les dues edicions diàries al Vallès Occidental, això sí que era una crisi de creixement seriosa, seriosa, fins al punt que vàrem prendre la decisió d’unificar les dues edicions en una de sola, fer-la comarcal, etcètera, per qüestions estrictament econòmiques. Nosaltres ja volíem tenir una edició per cada lloc, però ni es venia prou ni teníem prou publicitat. I aquesta crisi de l’expansió al Vallès Occidental també ens va donar una dimensió diferent. - És complicat el periodisme a comarques? - Sí, sí, el periodisme a comarques és més complicat que en àmbits més grans, perquè és un periodisme de proximitat, i quan tu treballes amb gent que et trobes pel carrer, si un dia has de donar una mala notícia que afecti algú, i te’l trobes, no experimentes la mateixa sensació que un redactor de La Vanguardia, o d’El País, o d’El Periódico, que és una persona anònima que ha escrit allò i que segurament no trobarà mai la persona implicada. Aquí no, aquí te’l trobes pel carrer. Si algú se sent molest per una informació apareguda en un gran diari potser no aconsegueix ni parlar per telèfon amb el redactor que l’ha feta. Aquí, és que et poden entrar al despatx del director general

ara mateix, és que serà difícil de parar. Els diaris de Barcelona tots tenen controls de seguretat, per començar. Aquesta distància que hi ha entre els grans diaris i el lector, aquí és proximitat, i això té la seva dificultat però també té la seva part positiva, que és que trepitges el terreny i per tant el coneixes, i saps de què parles. A vegades hem vist informacions complicades publicades a EL 9 NOU o publicades a un diari gran i veiem que el diari gran ha sentit a tocar campanes però ho ha fet d’oïda, en canvi nosaltres com que coneixem el territori i hem anat al lloc de la notícia podem parlar-ne amb més precisió. - Quines armes principals ha de jugar un diari comarcal per combatre la gran difusió dels diaris d’àmbits més amplis? - Ser molt competitiu en el seu territori, amb el que és bo ell: fent informació local ben feta. Els diaris locals que s’han posat a fer informació general s’han equivocat. De vegades es diu que els grans diaris poden fer informació general més bé que els locals, i això en part no és veritat, perquè la majoria de la informació internacional ve a través de les agències informatives, i per tant una agència informativa com per exemple France Press o EFE tant envia informació a La Vanguardia o El País com a EL 9 NOU, si li compra, i per tant la informació general tampoc és cap secret. És clar que els grans diaris tenen enviats especials... I un enviat especial pot fer cròniques al territori per millorar la informació que arriba de les agències a la redacció. Però vull dir que la informació general es podria fer igualment en un diari local, més o menys ben feta. El que passa també és que el lector diferencia entre diari nacional o global i diari local. Llavors el lector quan busca informació local la busca en el diari local, i se la creu més, i encara que l’hagi llegida en un diari d’informació general diu “a veure com ho explica EL 9 NOU allò que jo ja sé, però que EL 9 NOU potser m’explicarà encara més coses, perquè les explica des d’aquí, a veure com ho diuen, a veure fins on es mullen i què expliquen”. I en canvi pel que fa a la informació general hi ha una mica la sensació que “què ens han d’explicar aquests d’aquí Vic, o aquests d’aquí Sabadell, o aquests

“Els diaris locals que s’han posat a fer informació general s’han equivocat. De vegades es diu que els grans diaris poden fer informació general més bé que els locals, i això en part no és veritat, perquè la majoria de la informació internacional ve a través de les agències”

d’aquí Manresa, de què ha passat a Washington. Què saben aquests?”. No és ben bé així, ara faig la caricatura, però en canvi els d’El País, “aquests sí perquè tenen molts mitjans”. No... tenen molts mitjans, sí, però al final acaben rebent de France Press, Reuters i agències d’aquestes. - Creu en EL 9 NOU com a escola de periodisme? - Sí, com a escola de periodisme sí, com molts mitjans locals. Però tot i que hi ha hagut gent que ha treballat aquí a EL 9 NOU i després han triomfat en altres llocs, la majoria hi varen passar de corresponsals, que és en aquesta època que dic jo que eren col·laboradors externs, que venien al vespre o que des del seu poble passaven la crònica. I d’això podria anomenar-ne molts que estan ara amb càrrecs rellevants. Per tant no varen estar aquí a EL 9 NOU a l’època que va començar a ser professional. A part d’això ha estat escola de periodisme també per molta gent que està treballant en aquests moments aquí i que són grans professionals: gent que ha fet l’opció de no marxar, i que estan aquí o estan a Granollers, i que han optat per fer la seva vida professional a EL 9 NOU perquè se senten molt identificats i hi estan bé. Per tant a la teva pregunta, sí, però no com aquest miratge que en alguns mitjans diuen: “És que els mitjans locals serveixen perquè la gent vagi allà, n’aprengui, i quan en saben se’n van”. Aquí algun sí, que ha marxat, perquè això és llei de vida, però també n’hi ha hagut molts que s’han quedat i que són grans professionals que podrien anar a treballar a Barcelona avui mateix i que ho farien tan bé com els que han marxat. - S’ha pensat mai en una expansió temporal del periòdic per convertir-lo en un diari o la fórmula del bisetmanari és la més adient per una publicació com EL 9 NOU? - Això ho havíem pensat moltes vegades, però la veritat és que l’experiència del Vallès Occidental no va ser excessivament positiva, i vàrem veure que la fórmula del bisetmanari era molt bona perquè quan surts cada dia tens dos dies a la setmana que vens més, i els altres dies que vens poc. Això els passa bastant a tots els diaris, sobretot als diaris locals, i tot i que va haver-hi un moment que pensàvem que quan acabéssim de fer l’expansió territorial l’hauríem de fer pel que fa al nombre d’edicions, doncs a hores d’ara la veritat és que pensem que la fórmula del bisetmanari és molt bona perquè permet fer un setmanari el divendres, i el dilluns fer un diari de cap de setmana. - Per què la difusió del divendres sempre ha estat superior a la del dilluns? - La del divendres ha estat superior a la del dilluns per diverses raons: primera perquè el divendres va sortir l’any 1978, el dimarts, que és el precedent del dilluns, l’any 1981, i recalco això del dimarts perquè és molt important: no és el mateix sortir el dilluns que el dimarts, perquè en aquell mo-

ment tecnològicament no es podia fer de cap més manera, no hi havia temps material. I jo crec que bàsicament és per això, per aquest fenomen de més antiguitat i tradició de l’edició del divendres, perquè al Vallès Oriental, on vam sortir al mateix moment amb les dues edicions, venem gairebé el mateix el dilluns que el divendres. D’altra banda, en EL 9 NOU del dimarts vam fer una clara aposta pels esports, intentant dedicar-hi sempre el tema de portada i més pàgines a l’interior, perquè en aquells moments a la comarca no hi havia cap mitjà on poguessis consultar resultats esportius o altres temes relacionats amb l’esport d’aquí. I jo crec que tanta atenció pels esports va perjudicar una mica el projecte, com també el fet que l’edició del dilluns era més modesta que la del divendres, tenia poca publicitat i poca paginació en aquell moment. També el fet de sortir el dimarts, perquè és clar, explicàvem notícies de dissabte i de diumenge el dimarts, i ara això no passa, ara és tot molt més ràpid perquè la tecnologia ho permet. - Quin futur preveu per la premsa comarcal i EL 9 NOU en particular? - Predir el futur sempre fa una mica de repèl, però jo crec que a la premsa comarcal li passarà el mateix que en el conjunt de la premsa, és a dir, que s’haurà d’adaptar a les noves tecnologies, perquè hi haurà una part de lectors que potser demanaran un format diferent en lloc del paper, i n’hi haurà una part que no es mouran del paper perquè consideren que llegir en paper és la manera més interactiva de llegir, perquè pots anar endavant, endarrere, pots mirar amunt i avall... Però a part d’això jo crec que la necessitat de mitjans de comunicació de proximitat és cada dia més real, que s’ha acabat ja aquella època en què l’alcalde de Barcelona era l’alcalde de Catalunya. La gent té alcalde a cada poble i a cada municipi de Catalunya i volen saber a veure què passa a la seva ciutat, al seu poble: quan faran aquella carretera, quan enquitranaran aquell carrer, quan aquella escola, quan aquell metge marxa, quan tanquen l’ambulatori, com faran les urgències, qui ha robat a qui, qui ha matat a qui, etcètera. Totes aquestes coses les volen saber, i els grans mitjans de Barcelona no poden cobrir tot el territori amb el detall que ho fem nosaltres. Això en relació amb tots els mitjans, tant paper com televisió com internet, parlo de tot. I pel que fa a EL 9 NOU paper, tal com veiem ara nosaltres la difusió i les vendes res ens fa pensar que hi hagi un decreixement sinó al contrari, que més aviat hi ha un creixement. - Com s’imagina que serà EL 9 NOU d’aquí a 25 anys? - Insisteixo, de debò que no m’ho sé imaginar. A hores d’ara em sembla que seria una temeritat dir com serà el diari, ara bé, com serà el grup EL 9 NOU d’aquí a 25 anys, doncs jo crec que s’haurà adaptat i que oferirà la informació a través dels canals que hi hagi en aquell moment, que a mi em

sembla que hi continuarà havent premsa en paper, però que hi haurà noves tecnologies que permetran que la mateixa premsa sigui complementària d’internet, i que la televisió i la ràdio siguin complementàries l’una de l’altra. És clar, és que ara mateix, si mirem per exemple iCat FM... iCat FM, què és? Doncs és una ràdio que també va per internet i que també és una pàgina web i que per tant tu pots escoltar la ràdio, veure informació, etcètera. Això és un exemple clar i actual de la fusió de mitjans. Un altre exemple: un llapis òptic. Tu estàs llegint el diari amb un llapis òptic, el passes per sobre i veus Bill Clinton, clac, Bill Clinton, el passes per sobre i l’ordinador et diu: “Bill Clinton, expresident dels Estats Units, tants anys, no sé què, no sé què més...”, ah val, molt bé. Això és per fer una mica de futurologia, però són coses que tecnològicament ja es poden fer actualment. Però imaginem que això s’aplica i el llapis òptic serveixi per complementar coses que estàs llegint en paper a través de l’ordinador. O per exemple la televisió a la carta. Clar, la televisió a la carta vol dir que rebrem televisió per internet o per TDT, anirà a parar a un ordinador, tu podràs contractar serveis i dir: “Escolta’m, jo vull veure l’informatiu de TV3, l’informatiu d’EL 9 TV, els esports i una pel·lícula. No vull veure res més”. I llavors hi haurà algú que gravarà això al teu disc dur. Per tant dir com serà EL 9 NOU d’aquí a 25 anys, jo no ho sé dir, em sembla que seria una temeritat, però a mi em sembla que el grup EL 9 NOU tindrà tanta o més presència que ara, n’estic convençut, i que el paper resistirà, i segurament resistirà molt perquè s’estan fent inversions actualment amb rotatives que valen milions d’euros, i si no, no es farien.

Jaume Espuny, director adjunt d’EL 9 NOU

Jaume Espuny i Mèlich (Campdevànol, 1951) és director adjunt d’EL 9 NOU. Té estudis d’enginyer tècnic naval i d’ajustador, però després de treballar durant dotze anys de tècnic industrial en una empresa del seu poble va començar a col·laborar amb EL 9 NOU com a corresponsal de Campdevànol l’any 1982. El setembre de 1985 el van nomenar coordinador del Ripollès, i l’any 1989 es va incorporar a la redacció de Vic com a cap de Reportatges i Investigació. El gener de 1993 va ser nomenat subdirector de l’edició d’Osona i el Ripollès, i el setembre de 1994, director. L’any 2000 es va traslladar a EL 9 NOU del Vallès Occidental (que posteriorment es va convertir en El 9 Punt) per dirigir-lo. Amb la desaparició d’El 9 Punt, el desembre de 2003, va treballar provisionalment de coordinador d’Osona i el Vallès Oriental de l’edició d’El Punt de Barcelona, fins que finalment el juliol de 2004 es va reincorporar a la direcció d’EL 9 NOU d’Osona i el Ripollès. - Quines són les seves tasques com a director adjunt d’EL 9 NOU? - Les meves tasques són de coordinar la redacció, més que tot. Altres coses que he de tenir clares són els diaris del dilluns i el divendres més o menys les pàgines que tindran, quantes pàgines hi aniran de cada secció, com anirà posada la publicitat... O sigui que en teoria sóc el que controlo el

llançat del diari. A més a més m’encarrego directament de tots els articles d’opinió, de les cartes, i també dirigir les reunions que fem dimarts i divendres per a les edicions de divendres i de dilluns, i decidir què va a portada. És clar, als diaris cada dia hi ha una reunió de portada, però aquí no, aquí els dimarts mirem els temes que hi ha, i el dijous a la tarda, quan hem de fer la portada, com que estic gairebé sempre en contacte amb la redacció, ja més o menys es veu quina és. I la resta és anar parlant amb la gent: “Què tenim, què fem, com ho podem fer això, com no”, etcètera”. - En quines seccions o càrrecs ha treballat dins el diari? On s’ha sentit més a gust? - Vaig començar l’any 1982 de corresponsal de Campdevànol, però de seguida vaig anar fent més coses i feia tot el del Ripollès, i el 1985 va plegar el que feia de coordinador del Ripollès i m’hi van posar a mi. L’any 1989 vaig venir aquí a Vic, en gran part perquè jo estava fart del Ripollès perquè el Ripollès és petit, i estava cansat sempre de parlar amb la mateixa gent: deia “a veure això a qui podem demanar reaccions...”. I sempre era l’alcalde de Ripoll, el president del Consell Comarcal, el d’Intersectorial d’empresaris, etcètera. I el 1989 vaig venir aquí a Vic a encarregar-me de la secció de Reportatges i Investigació fins al 1993, que em van nomenar subdirector, i el setembre del 1994, director. Llavors l’any 2000 vaig anar de director a EL 9 NOU del Vallès Occidental, tot i que vaig continuar vivint a Vic i anava i tornava cada dia, una mica per veure si es podia salvar perquè aquella edició havia anat malament. I així fins al 2004 que vaig tornar i em van posar de director adjunt d’aquí a Osona i el Ripollès. Jo no sóc pas desagraït, amb la que m’hi he trobat més bé és amb la de director: cobro més [riu]... i d’aquesta manera estic a totes les seccions. Jo, per exemple, no he portat mai una secció excepte la de Reportatges i Investigació, que era una secció on hi era jo i ningú més. Però m’agradava molt i vaig estar molt content amb algunes coses que vaig fer. - Els periodistes reben moltes pressions de fora? - Sí, sí, moltes, i ens renyen molt. Això, com que és un diari comarcal aquí qualsevol truca. Qualsevol lector truca i demana pel director, i me’l passen i parlo amb ell per qualsevol cosa que hem posat al diari. Pensa que és impossible que tu truquis a La Vanguardia i et passin amb el director per queixar-te d’alguna cosa. Això és impossible. No passaràs de la recepcionista. En canvi aquí no hi ha problema, jo hi parlo i alguna vegada he hagut d’engegar els gossos perquè em criden i m’insulten... Però sí, rebem moltes pressions, per descomptat. A vegades per ximpleries. Escrius una cosa i penses: “Quan ho publiquem quin merder que hi haurà!”, i ningú diu res, o si s’ha empipat algú ningú ha dit res, i en canvi et surten amb coses raríssimes. Per exemple els cromos, a la contraportada, que sabem que a la gent els agrada i s’ho llegeixen molt, però a vegades hi ha gent

que s’hi enfada molt, si parlen d’ells, és clar. Si no parlen d’ells ho troben fantàstic, però si parlen d’ells i no queden gaire bé després s’empipen molt. Però bé, és una feina més que tinc. - Com recorda EL 9 NOU que es va trobar quan va començar-hi a treballar i com el veu ara? - La primera vegada a la meva vida que el vaig veure, quan encara era només d’Osona, va ser l’any 1979, que vaig venir aquí a Vic a la Clínica Sant Josep, em sembla. I a mi em va semblar molt bé, em va agradar molt. Era fet en català, cosa que no hi estava acostumat, i parlaven de Campdevànol... De Campdevànol i de Ripoll i de Santa Eulàlia de Riuprimer... jo al·lucinava. Ara bé, llavors em sembla que no hi havia ningú que visqués d’EL 9 NOU, era gent que venia a les vuit del vespre quan sortia de treballar a picar quatre coses i a veure si omplim. Abans una de les preocupacions que hi havia era “ja omplim?”, “tu, posem el que sigui però primer ens hem d’assegurar d’omplir”. Ara ens sobren la tira de coses i d’informacions. Hi ha hagut un gran canvi perquè som prop de cent treballadors aquí a l’empresa i al principi, és clar, n’hi havia zero. Clar que ara també hi ha la televisió, hi ha els de publicitat i tot això, però per descomptat que ara fem un producte millor, i sobretot visualment. Jo me’n recordo abans que no hi havia ordinadors i per tant escrivíem amb una Hispano Olivetti, i en un paper a part que tenia les quadrícules miràvem què havia d’ocupar. I si no omplia doncs hi posàvem una foto qualsevol, i a més petitíssima, era igual això. En canvi ara intentem posar fotos grosses, fer una mica d’imatge. Però l’esperit és el mateix. Bé, potser hi ha gent que diu “tu, jo aquí més de vuit hores...”, però la majoria si s’ha d’anar el divendres a les deu de la nit al ple de l’Esquirol va al ple de l’Esquirol. Com abans. - Abans EL 9 NOU era més atrevit? - No, no. Ja ens ho diuen, i ho pot semblar, però tu agafes un diari del 1979, del 1981 o del 1983 i veuràs moltes coses que dius... Per exemple, sempre me’n recordo d’una notícia de l’any 79, em sembla, que el titular era més o menys aquest: “L’alcalde de Taradell (que tocava amb la cobla del poble) es nega a tocar Els Segadors”. Clar, és que això no es deia enlloc, no sortia en un diari imprès. És que la majoria del diari eren cosetes breus, arrossades i coses d’aquestes. El que passa que el llenguatge era més directe, potser, i ara has de ser una mica més políticament correcte perquè de seguida... Jo allà a Sabadell he tingut deu o dotze querelles, gairebé. Vull dir que vaig haver d’anar al jutjat, i per qualsevol bajanada. A l’última resulta que era perquè vam posar “Els veïns del barri tal de Sabadell declaren el regidor tal persona non grata”, més o menys. Doncs vaig haver d’anar al jutjat amb això, amb una querella. I és clar, la jutgessa els va preguntar primer a ells, i després a mi i a l’advocat d’EL 9 NOU, i va dir “quina tonteria, però si això ho diuen els veïns,

que volen declarar persona non grata”. Però tot i així, de deu o dotze, només en una ens van condemnar a pagar sis-cents euros, per una informació que ens vam equivocar una mica. I en canvi a internet pots dir el que vulguis i anònimament, en tots aquests fòrums on es diuen barrabassades... I aquí va firmat, i has d’anar pensant “ep, que això pot ser motiu de querella”. Però de valents ho som igual que abans, i més i tot, diria. - Quins trets creu que defineixen més bé el tipus de periodisme que fa EL 9 NOU avui en dia? - El tret característic, que és com un tòpic, és que és un periodisme molt proper, perquè és clar, parlem de notícies d’Osona i el Ripollès, o sigui que parlem de notícies de Vic, de Campdevànol... Jo sóc de Campdevànol, i cada cap de setmana hi vaig i la gent em veu pel carrer i parla amb mi, o em renya, o em clava crits, m’insulta, o em felicita, el que sigui, cosa que en altres diaris com en un diari general de Barcelona, un periodista és una persona que en saps el nom i no en saps gaire res més perquè no saps ben bé qui és. Abans elaborar les notícies era més difícil, perquè per mi una de les coses que està matant el periodisme són els gabinets de comunicació i els caps de premsa. O sigui, algú va inventar els caps de premsa i algú va inventar el correu electrònic, i s’han trobat. I estàs allà escrivint a l’ordinador i et van arribant correus electrònics del cap de premsa de l’Ajuntament de Vic, del cap de premsa de la Diputació, i tots volen sortir al diari. O sigui que el diari el podríem omplir-lo agafant això, copiar i enganxar, i ja tens el diari fet. Però és clar, nosaltres el que intentem és treure notícies pròpies i anar a buscar les notícies que no els interessa que surtin als caps de premsa, perquè aquestes són les que interessen més, i nosaltres les intentem treure de fonts, rascant... I l’altre tret característic, per mi fonamental, tot i que ara hi ha webs i hi ha televisions comarcals, però és una cosa que sempre dic: si avui quan te’n vagis a dormir mires el telenotícies, escoltes una mica la ràdio, i penses com serà la portada dels diaris generals, per exemple els de Barcelona, i encara que no hagis mirat la televisió... Si no és el tren que ha descarrilat serà la visita dels reis al Marroc... Hi ha moltes vegades que a El País, El Periódico, l’Avui i La Vanguardia la foto grossa de portada és la mateixa. Si hi ha un incendi a un hotel de Madrid, tots els diaris amb la foto de l’incendi. En canvi sempre dic que la gent d’aquí se’n va a dormir el dijous a la nit a casa seva i no sap què sortirà a la portada d’EL 9 NOU de l’endemà. No ho sap perquè no ha sortit gairebé enlloc, ni a la televisió d’aquí, perquè la majoria de notícies de portada d’EL 9 NOU no han sortit enlloc. O sigui aquest per mi és el tret característic i el que dóna un cert avantatge. I no m’agrada pas tirar-nos floretes.

- En els anys que fa que treballa a EL 9 NOU ha percebut algun canvi en l’estil de fer periodisme del diari? - No... Ara dirien que som més professionals. Però en l’estil de fer periodisme no, jo des que estic a EL 9 NOU, i fa més de 25 anys, sempre els que hem estat aquí treballant hem intentat i sempre intentem ser el màxim d’independents i amb ganes de treure notícies que siguin interessants. Ara bé, ara tenim més mitjans i abans sortien moltes arrossades i coses d’aquestes, i ara surt menys això i hi ha més notícies que tinguin una mica més de calat. Però l’estil... De totes maneres sí que hi ha coses que fa vint-i-cinc anys es podien dir i ara gairebé no es poden dir. Per exemple, una vegada va sortir a portada una notícia que el titular deia: “Ripoll tindrà el primer jutge negre de l’Estat”. És clar, a tot l’Estat espanyol no hi havia cap jutge de color negre. Ara no sé pas com ho podríem dir, perquè cada vegada hem de ser més políticament correctes, no fer autocensura, però segons què no es pot pas dir: violència de gènere, raça... Coses que no es poden dir tan directes com es podien dir abans. - Es prioritzen algun tipus de notícies en concret, o es dóna el mateix tractament a totes les informacions? - Això també és molt elàstic, però es prioritzen les que tinguin més interès pel lector. Però, què interessa al lector? És clar, prioritzem les notícies que creiem que poden interessar més, o que són més importants, siguin bones o dolentes, perquè abans deien que a la gent li interessen més les notícies dolentes. Efectivament, alguns dilluns que hem venut més que mai és perquè per desgràcia hi havia alguna foto a portada d’un cotxe accidentat i que hi havia hagut alguns morts. Això és el que interessa més, perquè són coses que colpegen molt, i hem venut més. O aquest any, després del dilluns d’eleccions municipals, que sempre venem molt, el segon dia que hem venut més és quan van assassinar una advocada de Ripoll. Ho prioritzem això? No, però s’ha de dir i a la gent aquesta morbositat li interessa, i més essent coses properes. Però a l’hora de prioritzar jo cada vegada tinc més clar que les notícies dolentes venen, però les bones, també. I és clar prioritzem les que creiem, potser equivocadament, que poden interessar més al lector. Les que venen de rodes de premsa i notes de premsa dels caps de comunicació, si no són molt importants, les posem per allà i ja està. - Creu que la independència que predica la capçalera es manté avui en dia? Com s’aconsegueix mantenir aquesta independència? - Jo crec que sí. Em sembla que ningú de la redacció és de cap partit amb carnet. Això pel que fa

“Cada vegada tinc més clar que les notícies dolentes venen, però les bones també”

a política. I també ens és igual si és un alcalde de Convergència o socialista. Ara bé, a vegades costa mantenir la independència, sobretot quan s’acosten eleccions municipals. Però ens autocensurem poc. Heu de pensar que això de diari independent la majoria de diaris... A veure, El Periódico tira molt al PSC, l’Avui a postures de Convergència o catalanistes, El País al PSC o al PSOE, El Mundo del PP, per descomptat... I no et pensis pas, a nosaltres cap regidor, cap alcalde, no ens fa gaire por, no ens faran pas gaire res. El que costa més és ser independent, tant nosaltres com els altres diaris, del poder econòmic. O sigui, una cosa és en Zapatero i una altra cosa és el president del Banco de Santander. És clar, a nosaltres qui ens posa molta publicitat? Les empreses i les botigues importants. Va haver-hi una vegada, per exemple, que vam publicar una carta d’un client d’un concessionari de cotxes queixant-se del que li havien fet i el concessionari va estar tres anys sense posar gens de publicitat. I això són diners. O sigui que el poder econòmic és més important, mentre que el poder polític, i sobretot a comarques, ho és menys... en aquest sentit és fàcil

“A vegades costa mantenir la independència, sobretot quan s’acosten eleccions municipals. El que costa més és ser independent, tant nosaltres com els altres diaris, del poder econòmic”

ser independent. - A EL 9 NOU els redactors trepitgen carrer o treballen molt des de la redacció? - Jo crec que trepitgen força carrer, però menys que abans, perquè a internet hi pots trobar la tira de coses. A vegades quan fem una informació sobre una empresa d’aquí dius “els hauria d’anar a veure perquè els he de demanar moltes coses coses abans de fer la notícia”. Ara vas a la seva pàgina web o a la de qui sigui i ho tens tot. Per descomptat que se surt menys que abans. Però intentem anar-hi, intentem sortir al carrer, perquè és la forma de treballar bé. Però costa, és més difícil que abans. - El fet que EL 9 NOU s’hagi convertit en un grup multimediàtic ha repercutit d’alguna manera en el diari? - Repercuteix una mica perquè hi ha redactors, periodistes o caps de

redacció del diari que fan programes per la televisió, per exemple. I alguna cosa de la web. Però, és clar, aquí s’ha intentat fer una redacció unitària, o sigui polivalent: els de la televisió poden fer diari i els del diari poden fer televisió. Fins ara no hi havia televisió i per tant només estàvem pel diari. Ara n’hi ha i per tant alguns redactors estan per la televisió. Repercuteix una mica, per descomptat. - Es pot dir que EL 9 NOU és abans que res osonenc i després del Ripollès, o s’intenta tractar les dues comarques amb el mateix interès? - Osona i el Ripollès són dues comarques diferents, i EL 9 NOU va néixer a Osona i després es va expandir l’any 1981 al Ripollès. I allà va tenir èxit de seguida, però no deixa de ser un diari que ve de fora, una publicació que ve d’una altra comarca. Allà jo sempre havia anat a reunions o trobades i deien: “És que nosaltres hauríem de tenir una publicació només per la comarca”. De publicació només per al Ripollès ara n’hi ha una però és de qualitat molt dolenta, i si vols fer una cosa una mica amb cara i ulls necessites un mercat publicitari que al Ripollès no hi és. Però nosaltres el que no fem mai és unes pàgines amb informació d’Osona i unes quantes pàgines del Ripollès, sinó que tractem Osona i el Ripollès com un tot, i no mirem “a veure la pàgina cinc, la primera de política i societat, no pot ser del Ripollès, perquè venem menys, perquè hi ha menys gent, etcètera”. No ho mirem perquè per exemple aquest divendres la primera pàgina que obria la secció de política i societat, que és la secció estrella del diari, era del Ripollès, i la segona també. I avui la primera és d’Osona, de Gurb, però la segona és de Ripoll, del Ripollès. Però el Ripollès, pel sol fet de ser dinou pobles i no cinquanta-un aquí a Osona, i els 150.000 habitants d’aquí en comparació amb els 25.000 d’allà, a la força produeix menys notícies, per tant hi surt menys, i és una excusa perquè la gent digui “només parleu d’Osona; del Ripollès en parleu poc”. No, no, si al Ripollès comencen a sortir notícies interessants n’hi haurà més del Ripollès, o sigui que això no ho separem, fem una cosa conjunta. - Pel que fa a l’edició del Vallès Oriental, treballen conjuntament d’alguna manera o no es produeix cap mena de comunicació? - Sí, treballem conjuntament però poc. La raó més important és perquè EL 9 NOU del Vallès Oriental i EL 9 NOU d’Osona i el Ripollès tenen la mateixa maqueta però res més, fins i tot el color canvia, un és verd i l’altre es vermell, i la informació evidentment també. Els del Vallès Oriental parlen estrictament del Vallès Oriental, nosaltres parlem d’Osona i el Ripollès, per tant podem fer poques coses en comú, tot i que alguns articles d’opinió que siguin generals sí que els aprofitem. I per

exemple l’altre dia van donar el Premi Jaume Maspons, un dels que ho concedeix és EL 9 NOU del Vallès Oriental, i aquí també sortia. I com que en Carles Capdevila, que és d’aquí a Osona, va guanyar un dels premis, per això vam destacar-ho força. I llavors tenim una sèrie de pobles com ara Castellterçol, Aiguafreda..., que estan a la frontera entre Osona i el Vallès Oriental i, per tant, repetim les informacions. Però a part d’això estem connectats, fem reunions, fem el sopar de Nadal junts, ells tot el que fan allà ho envien al taller d’aquí perquè l’edició d’allà es fa aquí... Però la informació és diferent. - Creu que seria positiu per EL 9 NOU una expansió temporal o territorial? - Això sí que no depèn de mi, però bé, després de l’experiència del Vallès Occidental ho veig difícil. Crec que hauríem de dedicar més esforços a millorar el producte que hi ha aquí, a Osona i el Ripollès, i al Vallès Oriental, i esforços a la televisió, perquè la televisió vulguis o no és el mitjà de comunicació rei. Primer va ser Osona, després el 1981 Osona i el Ripollès però en una edició sola, i llavors es van plantejar una expansió a una altra comarca. I era gairebé segur que anàvem a la Garrotxa. S’havia de triar entre la Garrotxa o el Vallès Oriental, però és clar, tu mires el mercat publicitari i entre el Vallès Oriental i la Garrotxa no hi ha color. I al final es va decidir pel Vallès Oriental. I després el que ens va passar al Vallès Occidental. Primer, allà vam sortir com a bisetmanari un bisetmanari per cada ciutat, Sabadell i Terrassa, dilluns i divendres, però allà hi havia un diari a cada ciutat, el Diari de Sabadell i el Diari de Terrassa, un que era una mica en català, i l’altre tot en castellà. I vam dir: “Hem de fer un diari”. Però fer diari costa molts diners, i a més a més en català, i allà hi ha molta gent però la llengua vehicular és el castellà. Per tant, després d’aquesta experiència, anar a una altra comarca m’ho pensaria molt, molt. Sortir més vegades a la setmana... És clar, és difícil de mantenir, tornem-hi, pel mercat publicitari. Hi ha el mercat que hi ha. Déu n’hi do aquí a Vic, però per trobar anuncis cada dia i vendre un mínim d’exemplars perquè sigui rendible costaria molt. Dilluns i divendres és una fórmula que a EL 9 NOU li ha anat molt bé, molt bé, perquè sortint dilluns i divendres s’ha aconseguit créixer i convertir-nos en una empresa sòlida, s’ha aconseguit fer una televisió, s’ha aconseguit tenir beneficis i invertir en millores per a l’empresa. - Creu en EL 9 NOU com a escola de periodisme? - Crec que sí. Jo als que volen estudiar periodisme els dono el consell que és importantíssim estar estudiant periodisme i col·laborar en algun diari. I és clar, si ets de per aquí, col·laborar a EL 9 NOU. I si col·labores a EL 9 NOU cobres una miqueta, tant per peça, però és importantíssim perquè si només vas a la universitat aprens tan sols teoria, o sigui saps com es fa una entrevista i tot això,

saps què es pregunta, que s’ha de ser incisiu i tot això, però una cosa és saber-ho i una altra cosa és anar a fer l’entrevista per exemple, sense anar més lluny, a un alcalde, que t’engegui quatre mocs només de començar i que tu diguis “ep, això no m’ho han ensenyat, com gestiono tot això...”. Qualsevol diari és una bona escola de periodisme, el que passa és que si vas a fer pràctiques a La Vanguardia no sortiràs al carrer, sinó que quan arribin informacions et diran que facis un breu d’això, que el redactis, i en canvi aquí és “ves-te’n cap aquí, ves-te’n a la roda de premsa, o una entrevista”. El més important no és com es fa una entrevista, sinó fer-la de debò. A més a més no cal estudiar periodisme per ser periodista. Jo no he estudiat periodisme i sóc periodista. En canvi per fer un trasplantament de ronyó si no has estudiat per metge malament, però per periodista? Una mica d’interès i de xafarderia i escriure una mica bé. I ja pots fer-ho. - Per quins factors creu que s’ha desenvolupat aquest clima favorable a la formació de nous periodistes? - Pel que deia abans: com que és una informació propera aquí de seguida has de sortir a buscar-te la vida, i és la manera. I a més a més com que aquí sortim dilluns i divendres no hem d’estar tancant cada dia una edició, i als que col·laboren els expliquem com es fan les coses, fan el que volen... i ho veuen. Tots els que passen per aquí ens diuen sempre que han après molt. - Quin futur creu que li espera a la premsa comarcal i a EL 9 NOU en particular? - Diuen tots els que hi entenen que amb internet, la televisió i la ràdio, la premsa escrita està condemnada a desaparèixer. Però fa trenta anys que ho sento això. Jo crec que la premsa escrita arribarà un moment, perquè ho diu tothom, que serà marginal i quedarà molt reduïda. Però ara per ara la veig molt saludable. I quina serà l’última a desaparèixer? Per mi serà la comarcal, perquè a veure, els mitjans més grans t’expliquen tot el que passa al món, però a la gent també li agrada llegir el que passa al costat seu i si no li ho explica la premsa comarcal, malament. Jo crec que encara té molt futur.

Albert Om, director i presentador del programa ‘El Club’ de TV3

Albert Om i Ferrer (Taradell, 1966) és periodista i llicenciat en Ciències de la Informació. L’any 1983, després de començar la seva carrera periodística a Ràdio Taradell, va començar a col·laborar amb EL 9 NOU, on va portar a terme diferents feines, fins arribar a ser director de l’edició de Sabadell. L’any 1996, quan va deixar EL 9 NOU, va entrar a la productora El Terrat, on va fer de guionista en programes com Bonic vespre, Sense títol 2 d’Andreu Buenafuente, i després a Malalts de tele, on va començar a sortir davant de les càmeres, del 1997 al 2000. Des d’aquest any fins al 2004 va estar fent el programa matinal L’hora del pati a RAC1. El 2004 va tornar a treballar a TV3, i des d’aquest any fins ara porta quatre temporades fent El Club, programa que dirigeix i presenta cada tarda de dilluns a divendres a TV3. Durant la seva carrera ha publicat quatre llibres: El nom del porc, Els veïns de dalt, El dia que plegui Jordi Pujol i Coses meves, que és un llibre de recull dels articles que fa al diari Avui cada dimarts. - Com es va interessar pel món del periodisme? - Des de molt jove tenia molt clar que volia ser periodista. Jo no me’n recordo, però la meva mare diu que ja anava amb un micròfon per casa als sis anys i que feia entrevistes... Sí que és veritat

que llegia més diaris que no pas còmics, per exemple. I llavors, al ser de Taradell, vaig entrar amb 16 anys a Ràdio Taradell i també a EL 9 NOU a ajudar la Mercè Cabanas, que aleshores era la corresponsal a Taradell. - Com van ser els seus primers anys en aquest món periodístic? - Jo vaig començar a Ràdio Taradell, que va ser la primera emissora d’Osona, fent tot tipus de programes diferents. Diguem que és l’avantatge de ser d’un poble, que els mitjans locals serveixen molt com a escola de periodistes. I llavors ja em vaig començar a vincular amb EL 9 NOU. - Tenia clar des del principi que volia acabar en el món audiovisual fent televisió davant de les càmeres? - No en tenia ni idea. És més, clar, jo vaig estar 13 anys fent premsa a EL 9 NOU entre Vic i Sabadell, i jo la televisió la veia llunyíssim, i no era cap aspiració. És que de fet he tingut la sort d’estar bé a totes les feines que he fet i, en aquell moment, disfrutar-les molt i no pensar: “Estic aquí però el meu objectiu és estar allà”. No, estic aquí, i estic molt bé aquí. I el dia que hi deixava d’estar doncs plegava i feia una altra cosa. I de fet quan vaig entrar a la televisió l’any 1996 després de l’última etapa a EL 9 NOU vaig entrar de guionista, per escriure, que és el que havia fet tota la vida. I llavors, de casualitat, al final acabes on acabes. - Dels mitjans on ha treballat, premsa, ràdio i televisió, quin el sedueix més, o en quin s’hi ha trobat més bé? - La veritat és que tot té la seva cosa. Jo crec que hi ha un punt que tot ve a ser una mica el mateix, que és comunicar. Jo crec que el periodisme, entre altres coses, és veure una mica què passa al món, o com tu veus el món, i llavors intentar explicar la teva visió del món a una gent, sigui escrivint en un diari, sigui quan t’obren un micròfon i començant a parlar, o sigui a davant d’una càmera. Llavors a mi la veritat és que m’agrada molt comunicar, m’agrada molt el periodisme, m’agrada molt arribar a la gent, i crec que per mi l’avantatge és poder canviar, és a dir, que per mi la gràcia és poder provar mitjans diferents fent la mateixa feina. - A grans trets, quines diferències hi ha entre el llenguatge radiofònic, el televisiu i el de la premsa? - Clar, n’hi ha moltes... Segurament la premsa té una mica més de prestigi, el que dius a la premsa és el que queda una mica més, la ràdio és molt immediata, és al moment, i la televisió és molt

propera, traspasses molt fàcilment, entres a les cases d’una manera que aconsegueixes el que no aconsegueix cap altre mitjà, que és ser allà mateix. - I és fàcil adaptar-se al canvi de passar a treballar d’un mitjà a un altre? Vostè es va preparar d’alguna manera en especial? - Depèn, jo crec que no tothom serveix per tot. Però sí que és veritat que hi ha una gran part que és comunicar. Jo crec que, normalment, si saps parlar saps escriure. Les dues coses van una mica lligades. O sigui, si tens facilitat per parlar bé, per arribar a la gent, és més fàcil que en tinguis per escriure, també. - Situant-nos a la seva feina actual, com creu que ha de ser un magazín de tarda, com per exemple El Club, perquè tingui èxit? - Com és [riu]. No, no... Clar, jo què intento fer amb El Club? I que de moment ens n’hem sortit... Doncs una barreja entre periodisme i entreteniment, un programa on parlis de les coses que passen però ho facis amb un to desenfadat, un to proper, un to molt poc transcendent, un to molt poc de que el món s’acaba... Normalment el món s’acaba al matí, quan et lleves, que és quan les tertúlies estan totes molt indignades i molt crispades... Allà és quan el món s’acaba. Llavors veus que passen les hores i el món no s’ha acabat, i a la tarda doncs és més “ja que no s’ha acabat el món anem-ho a disfrutar una mica, no”? - Aquesta proximitat que li ha intentat donar és semblant a la que es va trobar a la premsa comarcal? - Sí. Home, és que la premsa comarcal és una gran escola de proximitat, de veure les coses que interessen realment a la gent i les que no interessen, de rigorositat, perquè jo sempre explico el mateix però a la premsa comarcal tothom sap quin cotxe tens, al bar que vas i on vius. Llavors, per tant, si aquí no ets una mica rigorós amb el que expliques pots tenir problemes. Aquí és molt fàcil sortir a la tele, que s’encengui el llumet vermell de la càmera i començar a rajar d’una persona que està a dotze mil quilòmetres, però clar, quan has de dir el mateix d’una persona que està aquí al costat... Llavors t’ensenya, diguem, que encara que els tinguis lluny has de tenir una mica de rigorositat i una mica d’imparcialitat, si es pot dir així. - Com recorda EL 9 NOU en l’època en què vostè hi treballava? - De fet, el primer que jo vaig fer a EL 9 NOU va ser assistir a un sopar de relleu de directors a Fus-

simanya, que se n’anava en Jaume Collell i arribava en Jordi Molet. Vull dir, imagina’t, va ser el primer que vaig fer, abans d’escriure res ja vaig anar en aquell sopar. I a partir d’aquí jo tinc molt bons records, molt bons records. Recordo moltíssima il·lusió encara, un equip que era una barreja amb gent jove i gent no tan jove, de gent apassionada per la feina que feien, d’aprendre moltíssim al costat de molta gent, per tant jo en tinc un record molt maco. És que són molts anys, vaig estar-hi tretze anys jo a EL 9 NOU, des de l’any 1983 fins al 1996, i

“De fet, el primer que jo vaig fer a EL 9 NOU va ser assistir a un sopar de relleu de directors a Fussimanya, que se n’anava en Jaume Collell i arribava en Jordi Molet”

fent coses molt diferents. - Quines tasques va dur a terme a EL 9 NOU? En quina s’hi va sentir més a gust? - Vaig començar ajudant la corresponsal de Taradell, que era la Mercè Cabanas aleshores, la Mercè que també va arribar a ser directora d’EL 9 NOU de Granollers. I l’ajudava a ella a fer de corresponsal, el que no volia fer m’ho passava a mi. Llavors vaig entrar a la redacció, i me’n recordo molt d’això: fent de redactor d’esports el diumenge, vuit hores, de quatre a dotze de la nit, agafant cròniques amb el telèfon recolzat a l’espatlla, amb el cap aguantant-lo... I tots els corresponsals que et dictaven les cròniques dels partits i anar escrivint, anar escrivint, tot i que algunes les trobaves al contestador. Llavors a les dotze tancàvem el diari del dilluns, i ens n’anàvem tots a sopar a una pizzeria, que era la de la plaça del Pes, La Trattoria, que l’havien acabat d’obrir llavors. I jo me’n recordo que a la una de la nit sopava uns espaguetis al pesto i una escalopa... Una cosa que dius, home, només ho pots fer amb divuit anys, perquè ara mateix a la una de la nit et menges uns pesto i una escalopa i et mors. Per tant vaig fer això, després vaig començar a estudiar i a les tardes anava a EL 9 NOU, fent bàsicament secció d’esports. Després ja vaig entrar de redactor fent tot tipus de coses: reportatges, entrevistes, també vaig fer una secció que es deia La rebotiga que eren entrevistes a personatges famosos a la contraportada, i que llavors va donar lloc a un llibre... I vaig acabar fent de cap de la secció de notícies, i llavors vaig arribar a ser subdirector a Vic.

“Me’n recordo molt d’això: fent de redactor d’esports el diumenge, vuit hores, de quatre a dotze de la nit, agafant cròniques amb el telèfon recolzat a l’espatlla, amb el cap aguantant-lo...”

A finals del 1992 vaig agafar una excedència, me’n vaig anar un any a Londres, i quan vaig tornar me’n vaig anar a dirigir EL 9 NOU de Sabadell. I vaig estar allà des del maig del 1994 o així fins al gener del 1996, i llavors aquí es va acabar la relació amb EL 9 NOU. - Parlant d’aquesta secció a la qual feia ara referència, La rebotiga, per què creu que va tenir tant d’èxit? - Perquè era portar al diari, i a una pàgina molt important com la contraportada, personatges populars anònims. Això en una ciutat com Vic i una comarca com Osona on tothom es coneix i on tothom coneix aquest tipus de personatges, veure’ls al diari era la novetat, perquè fins aquell moment els trobaves al carrer però no al diari. I veure’l al diari li donava una altra entitat. I per mi aquest va ser l’èxit de La rebotiga, sí. - Com s’aconsegueix començar treballant de corresponsal i acabar de director d’una edició del diari? - Treballant molt, això segur, amb moltes ganes d’aprendre, i tenint la sort de tenir gent al meu costat que cregués en mi i que veiés que valia la pena que la gent jove també s’anés fent lloc a dins del diari. - Vostè que va ser director d’EL 9 NOU de Sabadell, creu que era molt diferent treballar el periodisme comarcal al Vallès Occidental que a la comarca d’Osona? - Molt, molt, i aquest jo crec que va ser un dels errors a l’hora de fer l’expansió d’EL 9 NOU, que potser com que el que coneixíem era el model de Vic vam intentar aplicar aquest model a altres llocs i clar, a cada comarca la realitat és una mica diferent... Sí que és veritat que a tothom li interessen les coses properes, i que a Sabadell hi ha una ciutat de 200.000 habitants més o menys dispersa, però hi ha un nucli de 40.000-50.000 habitants que encara té un funcionament com a poble, i té una àrea d’infuència bastant marcada. Per tant, aquest no va ser tant el problema. El problema per mi va ser més quan vam ajuntar tota la comarca. Hi havia una edició a Sabadell i una a Terrassa, i quan es va ajuntar tot en una sola edició pel Vallès Occidental llavors sí que no tenia cap sentit, perquè una edició per tota una comarca, una comarca que pràcticament no existeix... O sigui, per exemple, si juga Sabadell i Terrassa de futbol, el diari ha d’anar amb un dels dos, i això és el que era més complicat.

- Creu en EL 9 NOU com a escola de periodisme? - Totalment, totalment, sí, sí. La prova és la gent que n’ha sortit, d’EL 9 NOU, que és moltíssima, i no només la gent que n’ha sortit i ha anat a treballar a fora, sinó la prova és la gent que continua treballant a EL 9 NOU i que són molt bons. És a dir, que no només som bons els que hem marxat d’EL 9 NOU, tu pots ser bo i quedar-te a EL 9 NOU i que la teva opció de vida sigui aquesta, i que t’hi puguis guanyar decentment la vida. Jo crec que aquest va ser també un dels canvis bons que va fer EL 9 NOU i que va aportar en Jordi Molet, que és la professionalització del diari. És a dir, el diari surt l’any 1978 amb molta il·lusió, com El País, llavors passaven moltes coses, començava la democràcia, però algú ha de professionalitzar això, algú ha de fer que aquesta il·lusió es reconverteixi en professió i que la gent s’hi pugui guanyar la vida perquè fora d’hores faràs un any o dos però no pot ser, això. I llavors s’ha de fer sense perdre la il·lusió i la trempera periodística. I aquesta és la lluita constant. - Periodísticament, què ha après del seu pas per EL 9 NOU? - Periodísticament he après moltes coses: el rigor que la proximitat et dóna, el fet de tenir la notícia molt a prop, d’haver d’anar a les fonts, d’haver de contrastar, de parlar amb un, però també parlar amb l’altre... Clar, és que he après moltíssimes coses. O sigui, moltes de les coses que no vaig aprendre a la facultat les vaig aprendre a EL 9 NOU, perquè jo vaig fer una opció, equivocada o no, no ho sé, de primar la meva feina a EL 9 NOU per davant de la carrera. Llavors jo la carrera me la vaig treure amb vuit anys, perquè mentrestant estava treballant, i pensava en aquell moment que jo allà aprenia més que no pas anant a classes. Pot ser equivocada o no pot ser equivocada, aquesta opció, però que jo a EL 9 NOU hi vaig aprendre moltíssim, segur. La manera d’enfocar les notícies, la manera d’arribar a la gent, el titular... bé, tot això.

“Periodísticament, a EL 9 NOU he après moltes coses: el rigor que la proximitat dóna, el fet de tenir la notícia molt a prop, d’haver d’anar a les fonts, d’haver de contrastar, de parlar amb un, però també amb l’altre...”

- Aquest qualificatiu d’escola de periodisme es podria aplicar a tota la premsa comarcal en conjunt, o creu que EL 9 NOU té algunes característiques que el fan idoni per formar bons periodistes? - A veure, els altres no els conec al detall, però sí que havia tingut moltes relacions amb gent d’El Punt, gent de Regió 7. Sobretot aquests dos i EL 9 NOU són els que conec més, i jo crec que són molt semblants. Vull dir que no crec que EL 9 NOU tingui alguna cosa més que no tinguin aquests dos. El que sí que és veritat, i això és una llàstima, és que el circuit de la premsa comarcal i el de la premsa general no tenen res a veure, o sigui, per més gent bona que hi hagi a la premsa comarcal, la premsa general no s’hi fixa, els transvasaments de gent de la premsa comarcal a la premsa general són estranys, són pocs, encara. La premsa comarcal no és l’escola de periodisme de la premsa de Barcelona, no va a fitxar gent allà, i podria fer-ho, però no s’hi fixa, perquè el que passa fora de Barcelona moltes vegades no existeix. Però també, i això és molt important i m’agradaria que quedés clar, jo que defenso que treballant a TV3 no cal que te’n vagis a Espanya per triomfar, també defenso que treballant a la premsa comarcal no cal que te’n vagis a Barcelona per triomfar, és a dir, és el que et deia abans, que hi ha gent molt bona treballant a EL 9 NOU ara mateix, i guanyant-se la vida decentment. Per tant no només han de ser reconeguts aquells que se’n van. No, al contrari, té molt mèrit estar allà i estar-hi molts anys. El cas mateix del Jordi Molet, del director general, 28 anys allà té molt mèrit. Té molt mèrit haver fet el pas de periòdic amateur a periòdic professional, després de periòdic professional amb una edició a l’expansió a altres comarques, i després l’expansió a altres mitjans: hi va haver un flirteig amb la ràdio, ara la televisió... Clar, perquè tu pots haver sigut important en un moment donat de la història, però llavors que desaparegui aquesta importància, i en canvi EL 9 NOU continua sent important a Osona. - Creu que és positiu per la formació d’un periodista que pugui estar en contacte amb els lectors de les seves notícies i amb les persones que hi estan implicades? - Sí, és aquesta proximitat que et deia. Diguem que l’únic, però, que hi posaria jo és que això no et condicioni i que no t’espanti, que per culpa d’això no diguis: “Escolta’m, no, ara no escriuré el que volia escriure perquè saben qui sóc...” No, no, escriu, però escriu-ho bé. - Treballant en un mitjà d’abast nacional, troba molta distància respecte als teleespectadors, comparant-ho amb la proximitat de la premsa comarcal? - Sí, el que passa que aquí es barreja premsa i televisió, i la televisió és el que et deia jo, que té aquest punt tan proper que és clar moltes vegades sembles un membre més de moltes famílies,

vas pel carrer i la gent com que et té cada dia a casa a la tarda, et tracta amb una familiaritat que sembles un fill seu, o un germà. Llavors, per tant aquí és enganyosa la comparació perquè una cosa és la televisió i l’altra cosa és la premsa. I que EL 9 NOU és molt proper però TV3 també ho és, i TV3 també hi ha molta gent que se la sent seva. - Com veu EL 9 NOU d’avui en dia? Creu que amb el temps ha perdut agressivitat i s’ha tornat més conformista? - A veure, jo el segueixo a distància ara EL 9 NOU, perquè el rebo aquí a la redacció i no sempre el puc veure, i com que tampoc conec l’actualitat, el rebo una mica més a distància. Clar, el veig molt més ben fet que no pas estava fa uns quants anys, però també és com tot, és que fa molts anys que existeix la premsa comarcal, llavors ara ja no sorprèn, ja s’ha parlat de tot, llavors aquesta capacitat de sorpresa ha perdut una mica. A mi el que em fa por, em feia por en aquell moment i crec que em fa por ara encara també és que no acabi sent un butlletí d’informació dels ajuntaments, diguem. Això és el que no podria ser. No només s’ha d’informar del que passa als ajuntaments, sinó no oblidar el que passa al carrer, la vida ciutadana d’allà. Això és el que en aquell moment a mi ja em preocupava que no ens passés, i ara també penso que s’ha de mirar que no passi. Però ja et dic, el segueixo una mica a distància i tampoc el puc jutjar, no m’atreviria. - I quin futur creu que li espera a la premsa comarcal? - Jo crec que li espera un bon futur... Jo no veig que s’hagi de sentir amenaçada per ningú, vull dir, els mitjans nacionals no li disputem el seu espai, són espais totalment complementaris, i vaja, tinc la sensació que ha de patir més ara mateix un diari d’informació general i d’abast nacional que no pas un diari comarcal.

100

Josep Comajoan, director adjunt d’EL 9 NOU

Josep Comajoan i Colomé (Vic, 1967) és director adjunt d’EL 9 NOU. Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, va començar a treballar a EL 9 NOU el 1985 com a corresponsal. Entre el 1987 i el 1989 va ser cap de secció de Taller i Camp, i entre 1989 i 1992 cap de la secció d’Esports. Des del 1992 fins al 1999 va dirigir la secció de Reportatges i Investigació, i entre 1999 i 2000 va ser responsable del suplement L’Extra. L’any 2000 va ser nomenat subdirector i el 2004 va accedir al càrrec de director adjunt de la publicació d’Osona i el Ripollès. Des de la creació d’EL 9 TV, la televisió d’EL 9 NOU, l’any 2004, ha tingut responsabilitat directa sobre el canal. A part d’EL 9 NOU ha col·laborat, en menor o major grau, a El País, El Observador, Diari de Barcelona, Abc, Catalunya Cristiana, L’Espiga, Ràdio Voltregà i Ràdio Pista.

- Vostè va començar a EL 9 NOU fa 22 anys. Durant aquest temps ha canviat l’estil del periòdic? - El que no ha canviat és l’esperit i la filosofia de donar informació bàsicament comarcal, pensant en la gent de la comarca i sent el màxim d’oberts possible, és a dir, donar el mateix tractament a una

101

gran crisi de govern a l’Ajuntament de Vic que a un naixement d’un nadó a l’hospital, o ser curós amb l’horari de la ballada de sardanes dels sardanistes de Sant Quirze del diumenge a la tarda. Aquest esperit no ha canviat. L’estil, la forma de presentar les notícies, sí. Jo vaig entrar el 1985 de corresponsal i el 1987 de redactor en una època en què la redacció ja estava pràcticament professionalitzada. En aquell moment la gent que treballava a EL 9 NOU era gent que es dedicava a això, al periodisme, ja no era l’amateurisme dels primers anys, però sí que encara s’arrossegaven alguns vicis d’aquella primera època, d’aquells primers set o vuit anys en què potser fins i tot a l’hora de presentar les informacions no es feia el màxim de rigorós possible... Ara la veritat és que l’estil ha canviat, primer perquè toca i segon perquè estem molt collats pels codis deontològics, pels consells de la informació i per tots aquells documents que hem firmat assumint certs compromisos. També ha canviat la forma de presentar les informacions: recordo exemplars antics d’aquella primera època en què jo vaig començar on hi havia quinze notícies en una mateixa pàgina. Avui en dia es prima molt el tema d’obertura de pàgina, aprofundir molt en una determinada informació, no ser tant una gasetilla amb moltes notícies i sí tendir a ser un diari en què la gent es pot entretenir una mica sabent força cosa d’algun tema en concret. Això no treu que hi continuï havent notes breus o informacions més curtes. Però penso que el futur de la premsa escrita passa molt per donar una mica més del que avui en dia ja et dóna internet, et dóna la ràdio i la televisió, i et donen les publicacions escrites gratuïtes. I penso que EL 9 NOU ha experimentat aquesta evolució gradualment, sense que puguis dir que és a partir d’un any o una època determinada, i a més de forma molt natural, de manera que la gent ni ho ha notat però sí que s’ha anat transformant. - I les formes de treballar són molt diferents? - Això potser no ha canviat tant, almenys en els anys que jo he conegut. Bé, pot semblar que no ha canviat tant però sí que ha canviat, tot i que com deia és l’esperit el que s’ha de vigilar que no canviï massa. El periodisme en general està caient molt en un periodisme de declaracions i contradeclaracions: aquest ha dit això, i aquell diu que això és mentida perquè jo dic això altre. Sobretot en temes de política però també en altres polèmiques d’altres seccions, i s’ha de vigilar molt de no caure en aquest periodisme de declaracions o en el que se’n diu periodisme de taula: primer era a base de telèfons i de teletips, després va ser a base de faxos, i ara ja amb la revolució de les noves tecnologies et trobes l’ordinador inundat de notes de premsa, convocatòries de premsa, fotografies i fins i tot ara ja vídeos. És que si volguessis... De fet en molts diaris gratuïts omplen el

102

diari només amb això, és a dir, sense sortir de la redacció, sense trepitjar el carrer tu pots omplir un diari cada dia, només amb el que et va arribant... EL 9 NOU ha d’anar molt més enllà i de fet penso que hi anem en la mesura que ens és possible. Per tant la forma de treballar hauria pogut canviar molt però afortunadament no ha canviat gaire en aquest sentit, que sempre és anar a buscar la notícia: anar a buscar la notícia de Sant Boi de Lluçanès, si no hi ha ningú que te la porti, recordar-te’n que existeix Sant Boi de Lluçanès, recordar que a Vic tot el que passa no només són les notes de premsa de l’Ajuntament sinó que hi ha moltes més inquietuds i moltes més entitats, per posar un exemple d’un poble petit i de la ciutat gran. I les formes de treballar són cada cop més professionals. Abans hi havia una figura que era la del corresponsal de poble col·laborador que tot i havent-hi una redacció professionalitzada continuava existint, continuava vigent. Hi havia aquell corresponsal que treballava en una fàbrica, treballava en un comerç, treballava de mestre en una escola, i que paral·lelament et feia de corresponsal del poble. Això enriquia molt la publicació. Ara aquesta figura pràcticament ha desaparegut, perquè la gent està molt “apalancada” i, o s’hi guanya la vida, o ja difícilment col·labora en qüestions així mig altruistes, perquè tot i que la feina de corresponsal gratuïta no ho ha estat mai, sí que era una feina no molt ben pagada. Avui pràcticament no existeix, i per tant ara sí, la redacció s’ha d’espavilar i estar al cas perquè, si no, no sortiria mai res de Sant Boi de Lluçanès, i poso aquest exemple com podia parlar del setanta per cent de pobles de la comarca. - Com es trobava EL 9 NOU en el moment que vostè va arribar? - Molt diferent que ara en el sentit que llavors estava clar que era un mitjà escrit només d’Osona, i en canvi ara ja està molt clar que és un mitjà multimèdia i que ha sortit a fora, que ha sortit al Vallès i al Ripollès, tot i que aquí ja hi havia sortit llavors, i que treballa per fora, amb una productora de televisió amb seu a Granollers, i que treballa per qui sigui, pel Parlament, per la XTVL, per qui li demani. A més EL 9 NOU ara té un nom a fora, llavors el començava a tenir. Les formes de treballar és tot el que acabo d’explicar, que han anat evolucionant tot i que sembli que no. - Abans EL 9 NOU era més atrevit? - Això hi ha molta gent que ho diu, i de fet jo diria que es deu dir des de l’endemà de sortir, dient que el primer dia era més atrevit i el segon dia ja no tant. Parlant amb companys periodistes d’aquella primera època ells tenen la sensació que EL 9 NOU era molt més atrevit aquells primers deu anys, per exemple, del 1978 fins al 80 i escaig, que no pas els últims 15 i 20 anys. Per exemple, un dels

103

que alguna vegada ho ha comentat és en Jaume Collell, un dels fundadors d’EL 9 NOU i que en va ser director a principis dels anys 80. Però ell mateix, al número 500, l’any 1983, només cinc anys després de començar EL 9 NOU, ja comentava que hi havia molta gent que li deia que EL 9 NOU ja no tenia tanta grapa, que ja no era tan agosarat com abans, i ell, en aquest article que va publicar amb motiu del número 500, deia: “No és pas cert, el que passa és que quan va començar a sortir es deien coses que mai no s’havien dit, que no eren habituals. Ara, gairebé sis anys després ja no fa tanta por que no es parli de segons què perquè ja hem parlat gairebé de tot i no sorprèn que determinades coses apareguin a les planes d’un periòdic”. I acabava concloent: “Més que canviar la publicació crec que ha canviat la gent”. Això, que ell ho deia l’any 1983, és totalment vàlid l’any 2009. A principis dels anys 80 et venien uns veïns gairebé d’amagat a la redacció d’EL 9 NOU a explicar que l’Ajuntament tenia previst tallar els arbres d’un carrer. Avui, ni et vénen d’amagat, ni el fet de treure la notícia que l’Ajuntament vol tallar uns arbres d’un carrer sembla una cosa heroica. Que hi hagi gent que li semblin malament les decisions de l’administració, d’un Ajuntament o d’una entitat concreta és una cosa la mar de normal. S’ha perdut la por, des de ja fa molts anys, a dir qualsevol cosa. Per tant EL 9 NOU continua sent igual d’agosarat però ja no ho és amb el tipus de notícies que ho era abans. Ara serà agosarat en el tractament, en l’enfocament, en la línia editorial... Repassant l’hemeroteca trobes portades que s’obrien amb una sardinada, o amb una ballada de sardanes, amb tots els respectes per les sardinades i per les ballades de sardanes. Avui en dia és impensable que una sardinada ocupi la part principal d’una portada perquè ens hem anat posant mica en mica el llistó més alt i cada cop buscant una informació, no sé si dir-ne agosarada, però sí entre molt més rigorosa i molt més atrevida, anant sempre molt més enllà. - Els periodistes reben moltes pressions de fora? Interessos polítics, econòmics... - Ho proven, però almenys en el nostre cas no se n’acaben de sortir. Hi ha gent, els partidaris de la teoria de la conspiració, que pensen que aquí sempre estem maquinant: si publicarem això perquè així perjudicarem aquell, perquè aquell va dir allò altre, perquè així provocarem això altre... Aquí, nosaltres el que volem és informar i que la gent se senti ben informada perquè així puguin continuar confiant en EL 9 NOU. Pressions? Se’n reben, o ho intenten, però el que s’ha d’aconseguir és que no se’n surtin.

104

- És possible mantenir-se independent, tal com predica la capçalera d’EL 9 NOU?

“Ser objectiu és gairebé impossible perquè la subjectivitat existeix de per si. Qualsevol resum que es faci de la conversa que estem tenint ara, qualsevol matís que s’hi posi, ja serà subjectiu”

- Independent sí que és possible, i ho ha de continuar sent. Una altra cosa és que a vegades es confon el terme independent amb el terme objectiu. Independent se n’ha de ser, objectiu és més complicat... Objectiu és gairebé impossible ser-ho perquè la subjectivitat existeix de per si. Aquesta conversa que estem mantenint ara l’única manera d’explicar-la a posteriori d’una forma pràcticament objectiva és a través de la gravadora amb què l’estem gravant reproduint-la textualment. Qualsevol resum que es faci, qualsevol matís que es posi a la conversa que estem tenint ara ja serà subjectiu: el que en faci la transcripció haurà decidit que això importa, això no importa, això és interessant, això no és interessant, això s’ha de dir així, això s’ha de dir d’aquesta altra manera. Per tant el periodista sempre hi posarà el seu gra de subjectivitat i l’objectivitat serà molt difícil d’aconseguir. Independent se n’ha de ser perquè sinó malament rai, perquè a la que et posen una etiqueta ja n’ets. I ser independent com s’aconsegueix? Doncs no dependre ni de les subvencions perquè tens prou anuncis, i no dependre de cap partit polític també perquè no en depens econòmicament, bàsicament, que és pel que serveixen els suports que et vénen de fora, siguin empresarials o siguin polítics. - Osona té un gran nombre de mitjans de comunicació. Hi ha espai

“A hores d’ara hi ha més mitjans dels que penso que pot assumir la comarca”

per a tots a la comarca? - Hi hauria d’haver espai per a tants mitjans professionals com pugui assumir el mercat publicitari i de lectors o espectadors de la comarca. El que està clar és que a hores d’ara hi ha més mitjans dels que penso que pot assumir la comarca. I van sobrevivint en part perquè per una banda alguns s’alimenten de subvencions que vénen de fora, sobretot de l’administració, per projectes que ja es veu a hores lluny que no acabaran sent viables, o bé a partir d’una precarietat laboral dels professionals que hi treballen que el que fa és anar en detriment del producte i de la professió en general. Aquí, dins del que és una

105

empresa com Premsa d’Osona, sempre s’ha intentat que els professionals no s’hi fan milionaris, evidentment, però sí que no estiguin pagats per sota del preu habitual dels professionals de la informació en un mitjà de comarques. Per tant, jo penso que no hi ha lloc per a tants mitjans, però mentre es continuï treballant de qualsevol manera n’hi cabran tants com vulguin. - Actualment quines són les funcions dels directors adjunts del diari, i en concret la seva? - Aquí EL 9 NOU, a partir del moment que vam engegar la televisió, l’any 2004, vam estructurarho a partir de dos directors adjunts. Tots dos som formalment directors tant del diari com de la televisió, tots dos tenim opinió tant jo sobre el diari com en Jaume Espuny sobre la televisió, però bàsicament per qüestions pràctiques, tot i que no estigui escrit enlloc, acaba sent en Jaume director adjunt de la publicació escrita i jo director adjunt de la televisió. Això no vol dir que en Jaume no pugui col·laborar en tot el que pugui amb la televisió i jo no pugui col·laborar en tot el que pugui amb el diari. I també som directors adjunts en tant que hi ha un director general, que és el director màxim de totes les publicacions, i com a adjunts som els segons de bord pel que fa a la qüestió redaccional. - Quines sinergies es produeixen entre la direcció general del diari i els directors de l’edició? - Treballem amb un contacte permanent, per començar. No consultant-ho tot perquè ja hi ha una relació de confiança, però sí tenint clar que aquesta relació de confiança es basa a tenir per una banda aquest contacte permanent i per l’altra en una posada en comú a través d’una reunió bàsicament setmanal amb tots els membres de l’equip directiu, i amb el director general, on es posen en comú i es fa un repàs de les coses de l’última setmana i dels projectes de futur. - Li agradaria escriure més articles i recuperar la feina pròpiament del periodista o ja li agraden les seves tasques de coordinació? - Home, hi ha estones de tot. Però a veure, tant periodista és el director general, en Jordi Molet, com jo mateix, perquè tenir opinió sobre tots els continguts de la televisió i el diari com té ell com ho tinc jo mateix també és fer de periodista. El periodista no és només el que va a buscar la informació i després l’elabora per presentar-la sigui per escrit, sigui a través d’un vídeo o sigui a través d’una nota en una pàgina web. Això és el que som la majoria de periodistes, perquè bàsicament com en tots els vaixells hi ha més mariners que capitans, perquè sinó malament rai. I fent de capità del vaixell hi ha estones que enyores quan eres mariner i suposo que hi ha mariners que els agradaria fer de capitans. A mi ja m’agrada la coordinació, però això no treu que quan pots elaborar una bona

106

notícia o quan has pogut col·laborar en l’elaboració d’un bon reportatge per la televisió te’n sentis molt satisfet, i tampoc no et cauen els anells quan has de fer tasques de picar un breu d’una nota sobre la xerrada d’aquest cap de setmana al Casal Parroquial de Tavertet. Fer això i prou no crec que m’agradés, però perquè s’hagi de fer de tant en tant ja he dit no em cauen els anells. - A través de la seva secció A correcuita, què intenta aportar al diari? - És una mica en la línia del que dèiem abans que els diaris puguin anar una mica més enllà del que van la ràdio, la televisió, les webs i els diaris gratuïts, que és molt a base de flaixos, de pinzellades, d’idees molt concretes. Doncs el diari escrit pots anar una mica més enllà i a part de donar la notícia del ple de Taradell, doncs si escau, poder fer un apunt d’opinió del ple de Taradell i generar debat. A mi m’agrada que des del diari es generi debat, i quan envien una carta contestant un article teu, si no és que sigui una carta amb falsedats o faltant al respecte, a mi no em desagrada pas que em discuteixin les idees perquè igual que jo penso que tinc dret a discutir les dels altres, els altres tenen dret de discutir les meves. Bàsicament és una columna molt curta i escueta on no hi pots dir gran cosa però que serveix per donar quatre pinzellades d’opinió que penso que enriqueixen el diari. El que no pot ser és tot el diari d’opinió, però donar la informació acompanyada d’opinió i d’articles de fons penso que és una de les funcions que ha de continuar fent la premsa escrita si no vol quedar abocada a caure que els gratuïts o internet, sobretot, però també els mitjans audiovisuals, l’acabin absorbint. - Pel que fa a EL 9 TV, com es van preparar periodísticament pel pas a la televisió, van incorporar professionals del sector o van reciclar periodistes que fins llavors treballaven al diari? - Hi va haver de tot, alguns venien del sector de la televisió, sobretot els que tenen les funcions més tècniques, i algun altre que ja venia també de mitjans audiovisuals, i en altres casos vam aprofitar les persones de la redacció del diari que ja se’ls veia que tenien inquietuds per anar a la televisió. I es va aprofitar aquesta inquietud, aquesta il·lusió, perquè aquests van poder aportar aquest plus que deia d’estil EL 9 NOU, això que aquí en diem de portar la samarreta d’EL 9 NOU, perquè ells ja entenien perfectament què volia dir treballar aquí i donar aquest estil propi que ja t’he dit que no sabia com definir però que hi és. A més a més són gent jove i que es van adaptar ràpidament donant-los un curs de formació a la productora que tenim a Granollers. - I quina valoració fa d’aquests primers anys d’emissió d’EL 9 TV? - Molt bona, perquè al principi quan vam començar, a l’hora de plantejar els reptes, de dir les frases

107

ORIOL MOLAS

JORDI PUIG

La uVic i l’Eix Transversal, dos punts d’inflexió per a la comarca A dalt, foto de família al Parlament de Catalunya amb motiu de l’aprovació, per unanimitat, de la creació de la Universitat de Vic, el 21 de maig de 1997. A sota, Els alcaldes de l’Eix, amb l’aleshores conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, Pere Macias, en una simpàtica imatge per celebrar la posada en marxa de la nova carretera.

108

JOSEP M. BERTRANS

PERE TORDERA

Dos campions sobre les dues rodes Àlex Crivillé, en motociclisme, i Melcior Mauri, en ciclisme, han estat dos noms molt propis en aquests 30 anys d’història d’EL 9 NOU, que són també trenta dels millors anys de la història de l’esport d’elit a la comarca. El primer va acabar coronant-se com a campió mundial de motociclisme en la màxima categoria, 500 cc, el 1999. El segon va guanyar la Vuelta España el 1991. A la foto, Mauri besa la copa de campió sota la mirada del llavors alcalde de Madrid, Agustín Rodríguez Sahagún.

109

que queden bé, dèiem: “Volem que es converteixi en un mitjà de referència en televisió com ho ha estat en premsa escrita EL 9 NOU en els últims vint-i-cinc, vint-i-sis anys”, perquè EL 9 NOU en aquells moments, el 2004, ja tenia vint-i-cinc anys. I jo crec que de seguida s’hi va convertir, és a dir, la gent quan busca alguna cosa a la televisió referent a la comarca, potser també ho busca en altres mitjans, però sobretot ho busca en el nostre, i no s’obliden mai de nosaltres sinó que ens van més aviat a buscar, gent d’aquí i gent de fora que volen dir coses als d’aquí. I el producte penso que dins del limitat que són encara no tres hores diàries de producció pròpia sobre les vint-i-quatre, les tres hores aquestes més el complement de programes que s’elaboren a fora provinents en la seva majoria de la Xarxa de Televisions Locals, és una programació que penso que respon a això que et deia abans del rigor i en el cas de televisió acompanyat de l’amenitat. Rigor, més amenitat, més esperit comarcal penso que són els tres ingredients bàsics que havien de convertir EL 9 TV en un mitjà de referència en televisió comarcal a Osona, i que penso que s’hi ha convertit. - Creu que s’han aconseguit els reptes que marcava en Jordi Molet de fer una televisió que es veiés bé, se sentís bé i amb presentadors que parlessin bé? - Això més que un repte és la base. Perquè a EL 9 NOU ja des del principi, encara que tingués una presentació amateur, el paper i la impressió ja des del primer número van ser cent per cent professionals. És a dir, tu agafes un diari La Vanguardia de l’època, agafes un diari El País de l’època, que va néixer el 1976, per tant el 1978 tenia només dos anys, agafes qualsevol diari d’aquests de referència a nivell nacional, a nivell estatal o a nivell europeu de l’època, i era el mateix paper, o en el cas d’EL 9 NOU fins i tot una mica més bo i tot durant molts anys, ara ja no, ara és semblant. És a dir, un diari ha d’estar primer de tot ben imprès i ben escrit: que no hi hagi faltes d’ortografia, que el llenguatge sigui planer, que l’entengui tothom, que no hi hagin només “àdhucs”, “tanmateix” i “cabòries”, que diria el president. La televisió, tres quarts del mateix: que es vegi bé, que se senti bé i que els presentadors o presentadores parlin clar i català, i ja se m’entén, has de dir les coses ben dites, pausadament, i que tothom sàpiga quina paraula estàs dient i en quin context ho estàs dient. Això és la base. Jo penso que sí que ho hem aconseguit, que afortunadament se sent i es veu bé, i que els presentadors i presentadores es fan entendre. A partir d’aquí si el producte a sobre és interessant doncs molt millor. - És una televisió preparada per la nova etapa digital? - Per la nova etapa digital està preparada, perquè de fet el 2004, quan vam engegar, el procés d’evolució cap a la TDT ja havia començat, hi havia el concurs de concessions a punt de convocar,

110

i l’adquisició dels equips ja es va fer pensant en la TDT. - Com s’estableix la programació per a tot un any d’una televisió? Es marquen les línies mestres de forma superficial o s’estructura el projecte en profunditat des del principi? - A veure, el primer any vam dir: “Anem a fer una programació ja amb la marca nostra: comarcal, rigorosa i amena, una programació amb un eix principal informatiu, amb una aposta important per l’informatiu, però alhora conservadora de no anar a tirar la casa per la finestra i que al cap d’un any aquí hi haguem perdut bous i esquelles”. Això va fer que féssim una programació molt centrada en debats, en taules rodones, en tertúlies de molta xerrera, i a mesura que han anat passant els anys el que s’ha anat fent és cada cop un pas més endavant, incorporant un magazín diari el primer any, el segon any fent el magazín diari una mica més atrevit amb un plató molt més gran i amb molta més gent treballant-hi, i ampliant ja a transmissions en directe, bàsicament esportives perquè són les més fàcils de programar, ja que són més regulars, n’hi ha una cada setmana. I així progressivament cada any anar a intentar fer una mica més. La programació de l’any es determina abans de l’estiu, bàsicament. Els anys naturals en televisió van de setembre a juny o de setembre a juliol. En el nostre cas és de setembre a juny, i el juliol i l’agost es fa una programació més pensada per l’estiu, una mica dimensionada també a les vacances del personal: es redueixen les hores de producció pròpia, tot i que això no vol dir que es deixi de banda i que s’acabin fent refregits com fan moltes televisions no precisament locals, sinó que s’intenta donar un producte més curt de durada, amb menys gent treballant-hi però que no deixa de ser producte de temporada de l’estiu. - Quina importància té en una televisió local poder formar part d’un grup com la Xarxa de Televisions Locals? Hem d’entendre que sense aquesta afiliació no es pot concebre una televisió local o comarcal? - Bé, arribarà un dia potser que no podrem ser-hi a la Xarxa, perquè els temps també evolucionen i vés a saber què ens portarà el futur. No hi ha cap televisió, per gran que sigui, que visqui només de la seva producció. És a dir, TV3, per ser la televisió de referència nacional, sí que té producció pròpia, però emet moltes sèries estrangeres, molts programes que fan productores externes que TV3 paga perquè els facin programes o sèries, i emet fins i tot programes coproduïts amb altres televisions. Nosaltres ja he dit que la nostra aposta principal és la producció pròpia, i la producció pròpia és bàsicament comarcal en el sentit que està pensada des de la comarca. Això no treu que al magazín es pugui parlar dels valors nutritius de les castanyes: a veure, els valors nutritius de les castanyes tant són a la comarca d’Osona com a la del Pla d’Urgell com a Guadalajara, però sí

111

que es fa pensant que va enfocat al públic d’aquí. Per tant parlar amb un nutricionista dels valors nutritius de la castanya pensant que va adreçat al públic de la comarca d’Osona jo penso que també és informació o és una entrevista de caràcter local o comarcal. La Xarxa de Televisions Locals ens permet a un cost relativament baix o no molt alt passar de les tres hores de programació nova a moltes més hores: ens permet oferir una programació molt més rica, molt més variada, a les hores que no són de prime time o als vespres dels caps de setmana que si no és alguna transmissió en directe nosaltres no fem programació, i ens permet compartir amb altres televisions productes com poden ser pel·lícules, com poden ser dibuixos animats... Perquè una pel·lícula del Fellini, o una pel·lícula de l’Almodóvar o una pel·lícula del Woody Allen, quin sentit té que nosaltres l’anem a comprar, o que la televisió de Reus, la de Manresa, la de Granollers o la de Figueres la vagin a comprar, cadascú pel seu compte? Tant per tant anem-hi tots junts que de passada la productora ens podrà fer un preu més ajustat, i compartim la pel·lícula del Woody Allen per aquell cap de setmana. - Creu que EL 9 TV recull el testimoni d’EL 9 NOU i es perfila com el mitjà de futur del grup multimediàtic, o els dos mitjans poden coexistir i fer-se forts mútuament de manera similar? - Això va molt relacionat amb aquestes teories que diuen que la premsa escrita un dia o altre ha de desaparèixer. A veure, també havien de desaparèixer els llibres, i no han pas desaparegut, també havia de desaparèixer la ràdio quan va sortir la televisió, quan va sortir la televisió també havia de desaparèixer el cinema... Avui hi ha més consum de llibres, de ràdio i de cinema que no hi havia hagut mai malgrat haver-hi la televisió. Ara amb internet diuen que ha de desaparèixer la premsa escrita. Ja hi ha alguns que van més enllà i diuen que la veritable víctima d’internet no serà la premsa escrita sinó que serà la televisió, perquè internet és el germen d’una nova forma de veure ima-

112

“Avui hi ha més consum de llibres, de ràdio i de cinema que no hi havia hagut mai malgrat haver-hi la televisió. Ara amb internet diuen que ha de desaparèixer la premsa escrita”

tges a través d’una pantalla. El que sí que tenim clar és que nosaltres hem d’apostar per tots els mitjans possibles de fer arribar la nostra matèria primera que és la informació, o que són els productes que elaborem aquí a casa nostra, al lector o a l’espectador. Durant molts anys ha estat la premsa escrita, jo crec que durant molts anys continuarà sent-ho, durant molts anys ho ha estat la televisió, a Catalunya i a Espanya durant anys van ser poques televisions, ja des d’un temps cap aquí són moltes televisions i en el futur en seran moltes més. I

“A tot arreu on podem ficar-nos ens hi hem de ficar per oferir aquesta mateixa matèria primera presentada amb els diferents formats”

nosaltres hi hem de ser. Som als quioscos, som a la televisió, som en la mesura que ens és possible a internet, i a tot arreu on podem ficar-nos ens hi hem de ficar per oferir aquesta mateixa matèria primera presentada amb els diferents formats. Renunciar a qualsevol d’aquestes finestres és renunciar a una possibilitat d’oferir la matèria primera al teu públic potencial: limitar-te al diari perquè el diari va molt bé, se’n venen molts i té molt èxit i és espectacular, conformar-se amb això, seria una opció, però penso que no seria ni la més valenta ni segurament la més madura perquè ningú et diu d’aquí a vint anys on podem ser, com es consumirà aquesta matèria primera, quines finestres hi haurà i si alguna d’aquestes que utilitzem nosaltres ja estarà tancada, que esperem que no. - Afecta d’alguna manera la consolidació del grup mediàtic EL 9 NOU a la publicació original del diari? - Jo més aviat penso que enriqueix. Mira, posaré un exemple d’ahir: quan hi va haver la crisi de govern a l’Ajuntament de Vic, l’alcalde va fer fora el regidor d’Iniciativa, i això ho vam saber aquí a la nostra redacció abans que ningú, al cap de poquíssims minuts que passés. Era dilluns a quarts de deu del matí, i fins al divendres hi ha una eternitat. Fins a les nou del vespre que hi ha l’informatiu de la televisió no hi ha una eternitat però hi ha pràcticament tot un dia. Ho vam donar a través de la web i a través d’una banda de titulars d’última hora que

113

posem a la part inferior de la televisió. Això et satisfà professionalment i fa que la gent continuï pendent d’EL 9 NOU. La gent acaba associant que EL 9 NOU ho és tot, que és EL 9 TV, que és EL 9 NOU, espero que algun dia pensin que també ho és la web... Més aviat si el nostre objectiu és informar la gent a través de totes aquestes finestres, com més n’hi hagi d’obertes millor. Conformarnos amb el diari a hores d’ara jo crec que seria limitar-te molt, això no treu que en algun moment puntual concentrar tots els esforços en un dels mitjans pugui fer que l’altre se’n ressenti una mica, però precisament s’ha de mirar d’organitzar la feina de tal manera que això no passi. - Pel que fa a canvis com expansió temporal o territorial, creu que acabaria sent positiu pel grup? - Hi ha hagut experiències de tot. Sobretot la temporal, que suposo que això passaria per convertir el bisetmanari en diari, jo era dels que quan era jove pensava que sortir cada dia seria molt engrescador. La veritat és que en premsa escrita els dos formats bàsics són o bé el diari o bé el setmanari, el format revista, per entendre’ns, i sobretot el diari. El bisetmanari és una cosa atípica i estranya dins del panorama de la premsa escrita al nostre país i a tot arreu. El fet de no ser diari en algun moment hauria pogut semblar a algú que érem menys que altres, però jo fa temps que estic convençut que el fet de ser bisetmanari és un producte tan vàlid o vist l’èxit d’EL 9 NOU fins i tot més vàlid que no pas haver estat diari. Et reca a vegades tenir una informació el dilluns i haverla d’aguantar fins al divendres i que hi hagi el perill que te la vagin trepitjant tots els altres mitjans. El que s’ha de fer és arribar el divendres i que el lector continuï esperant EL 9 NOU perquè li doni una miqueta més que no pas el que li ha donat la televisió, internet o el diari gratuït de torn durant el dimarts, el dimecres i el dijous. I pel que fa als canvis territorials suposo que si s’hi veu negoci es deurà fer i si no s’hi veu negoci costarà més que es faci. - Creu en EL 9 NOU com a escola de periodisme? - Jo quan moltes vegades he anat a instituts o escoles de secundària a vegades a fer xerrades, i hi ha gent que es vol dedicar al periodisme, els recomano que no concentrin tots els seus “trumfos” en la carrera, que sí que s’ha d’estudiar bé i s’ha de treure el màxim rendiment possible de la carrera, però és que la professió periodística no està regulada com ho estan d’altres com pot ser la mèdica, la dels advocats i moltes altres professions que sense tenir la titulació no pots exercir, és que la professió periodística pot exercir qualsevol, tingui titulació, no en tingui, estigui en procés d’aconseguir-la. El director d’El País té els estudis de química, precisament per posar un cas d’algú ben conegut. Doncs el que els recomano és que ja de bones a primeres s’ofereixin per col·laborar,

114

per començar a treballar en un mitjà ni que sigui local o comarcal, i és que Osona té la gran sort de ser molt rica en aquests mitjans. Perquè si van a trucar a les portes de La Vanguardia segurament no passaran de la taula del porter o de la recepcionista, en canvi aquí fàcilment arribaran a parlar amb el director de l’edició i els començarà a donar una petita oportunitat. En aquest sentit és una molt bona escola, i si més no també per començar-te a fer un currículum perquè el dia que vagis a La Vanguardia, si és que el teu objectiu és anar a treballar a La Vanguardia o a TV3, puguis passar més enllà del porter i anar a parar amb un redactor que et pugui donar una petita feina. Durant molts anys EL 9 NOU també havia estat un trampolí per començar a treballar aquí i posteriorment anar a treballar a mitjans de fora. Afortunadament, des de fa molts anys, continua fent la funció d’escola de periodisme però ja no ha de fer la funció de trampolí, que també la pot fer si algú vol, però que bàsicament venir a treballar aquí vol dir venir amb la idea de treballar-hi molts anys. Ja no és allò de pensar “treballaré dos anys aquí i després a veure si em donen un contracte temporal a la Cadena 100”. No, la gent ve aquí pensant que treballarà aquí pel plus que representa poder viure i treballar a la mateixa comarca, pels que ho valorem, això. - Aquest qualificatiu d’escola de periodisme se li pot aplicar pels noms de periodistes que han sortit d’EL 9 NOU o perquè realment s’ha creat una manera de fer periodisme molt pròpia del diari i que s’ha ensenyat a professionals que han marxat i a d’altres que encara treballen aquí? - A veure, és escola en tant que hi ha gent que ha començat de molt jove i ha anat introduint-s’hi. El que passa que això no sé si passa també en altres sectors, en altres feines, és a dir, si per exemple Can Girbau és una escola de mecànics. Tampoc voldria magnificar EL 9 NOU com a escola de periodisme com si fos una cosa excepcional. Possiblement Can Girbau és també una escola de mecànics perquè comences d’aprenent i acabes essent un molt bon mecànic que saps remenar molt bé la maquinària, o el forn de pa de la plaça de Sant Julià de Vilatorta segurament és una bona escola de forners, perquè no hi ha com tenir ganes d’aprendre una feina i algú que la sàpiga fer molt bé perquè te n’ensenyi. En aquest sentit EL 9 NOU deu ser una bona escola de periodisme igual que això, que Can Girbau deu ser una bona escola de mecànics o el forn de pa de tal poble és una bona escola de forners.

115

- Per quins factors creu que s’ha desenvolupat aquest clima favorable a la formació de nous periodistes? - Aquí hi ha col·laborat molt el fet que ja des de molt bon principi, des principis dels anys 80, EL 9 NOU fos un mitjà on es tingués clar que era una mitjà professional, destinat a gent que s’hi volia guanyar la vida. Encara ara, quan es parla que la premsa comarcal de Catalunya té moltes, moltes, moltes capçaleres, no sé si un centenar de títols, desgraciadament capçaleres en les quals hi hagi gent guanyant-s’hi la vida n’hi ha poquíssimes, no sé si amb els dits de les dues mans es podrien arribar a comptar, pel que fa a mitjans locals i comarcals, deixant a part els de les quatre capitals de província. Aquí, en haver tingut tan clar des de bon principi que era una qüestió ja per guanyar-s’hi la vida, ha fet que des de molts anys enrere la gent que ha començat aquí com a primera professió, com a primera feina, doncs hagi estat ja amb la idea de guanyar-s’hi la vida. Altres publicacions comarcals avui en dia continuen sent com a molt, en el millor dels casos i moltes hores ni això, aquest trampolí que et deia abans: començar a treballar allà, guanyant quatre duros, i treballant a més a més de dependent en una botiga o d’ajudant a l’empresa del pare o on sigui, perquè no hi ha manera de guanyar-se la vida només amb aquell mitjà. Aquí en estar ja professionalitzats des de molt el principi, ni que sigui col·laborant poques hores i per tant cobrant poc, fa que acabi sent no sé si una escola però sí un bon planter. Potser més que escola en podríem dir planter de periodistes, en el sentit futbolístic de les paraules. S’ajustaria encara més. - Quin futur creu que li espera a la premsa comarcal, i a EL 9 NOU en particular? - Dins de tot això que hem anat dient als que sembla que els hagin de començar a tremolar les cames per l’arribada dels nous mitjans i per les noves formes de consumir la informació són els mitjans generalistes, mentre que sembla que tendeixen a sobreviure els mitjans especialitzats. Nosaltres presentem la informació precisament d’una forma generalista, és a dir, EL 9 NOU ve a ser la versió comarcal del que és La Vanguardia o l’Avui a nivell nacional o el que pot ser El País a nivell d’Espanya, Le Monde a França, o el New York Times a l’est dels Estats Units. Per tant, nosaltres podríem arribar a anar amb el sac d’aquests que els podrien haver de tremolar les cames segons com vagi el futur. Però jo penso que no, perquè nosaltres no estem en el bàndol dels generalistes sinó al bàndol dels especialitzats: la nostra especialització és la informació local. Dins d’aquest món tan global, una especialització és la informació local. És a dir La Vanguardia, i no vull pas dir que a La Vanguardia els hagi d’anar malament perquè de moment els va prou bé, no aporta cap valor afegit més enllà d’això, de ser un mitjà generalista. En canvi el nostre valor afegit és la informació local, la informació comarcal, i això ens distingeix tant com la radiofórmula respecte a

116

la ràdio generalista o la premsa especialitzada en un determinat tema respecte a la generalista. A EL 9 NOU i a EL 9 TV, en tant que formem part d’aquesta projecció que feia ara de futur pels mitjans locals i comarcals, penso que ens espera un futur no pas massa pessimista. Quan es diu que d’aquí a quatre dies a tots els televisors hi haurà en obert i gratuït més de cinquanta canals, a veure, d’aquests cinquanta n’hi haurà quaranta d’un mateix sac, el sac generalista, n’hi haurà quatre o cinc especialitzats en música, en esports, en programació infantil o amb notícies, i després n’hi hauran dos o tres d’especialitzats en informació local. Jo penso que aquests especialitzats són els que tendiran a imposar-se per davant dels generalistes, que o bé tenen unes empreses molt potents al darrere, que de fet és el cas actual d’aquests canals com Telecinco, Antena 3 i els mitjans públics siguin de la Generalitat o de l’Estat, o bé els costarà sobreviure perquè no sabran com distingir-se de la resta.

30 anys · Un locutori de Vic, exponent dels canvis que defineixen la nova societat del segle XXI

ORIOL MOLAS

117

BIBLIOGRAFIA · ALBAREDA, Joaquim i altres. Història d’Osona. Vic: Eumo Editorial, 1984, 495 p. · COMAJOAN, Josep. Els mitjans de comunicació a Osona. Un sistema informatiu incomplet. Ausa. Vic: 20, 148-149 (2002), p. 305-320 · EL 9 NOU. Ideari d’EL 9 NOU. Línies ideològiques de l’empresa PROSA. www.el9nou.cat · EL 9 NOU. Consulta de la col·lecció íntegra entre 1978 i 2007. · GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA. Gran Diccionari de la Llengua Catalana. · GUILLAMET, Jaume. La premsa comarcal. Un model català de periodisme popular. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1983, 462 p. · MACIÀ, Miquel. Entre la boira i el desencís. La transició política a Vic (1970-1980). Vic: Edicatsa, 1988, 317 p. · La Catalunya Catalana. Vic i el seu entorn: política, cultura i negocis. Barcelona: Flor del Vent Edicions, 1998, 308 p. (De Llevant a Ponent; 8). · OFICINA DE JUSTIFICACIÓN DE LA DIFUSIÓN. Búsqueda de datos [Consulta: 26.10.2007]

Entrevistes (segons data de realització) PUIG i BOIX, Jordi (10 de juliol de 2007) COROMINA i POU, Eusebi (20 d’agost de 2007) MASDEU i BURCH, Jaume (21 d’agost de 2007) GALLACH i FIGUERAS, Cristina (21 d’agost de 2007) BESA i CAMPRUBÍ, Ramon (25 d’agost de 2007) MOLET i CATEURA, Jordi (3 d’octubre de 2007) COMAJOAN i COLOMÉ, Josep (30 d’octubre de 2007) ESPUNY i MÈLICH, Jaume (5 de novembre de 2007) OM i FERRER, Albert (3 de desembre de 2007) CODINA i GENÍS, Miquel (30 de juny de 2008)

119