R10. Retrat d'una dona lliure

RETRAT D’UNA DONA LLIURE Biografia intel·lectual de Josefa Contijoch i Pratdesaba Judit Mompín i Sánchez

R10 Col·lecció Recerca / 10

i 1

L’edició d’aquest llibre ha estat possible amb el suport de:

Edició a cura de: Carme Codina, Pol Blancafort i Ignasi Roviró Fotografia de portada: Cati Gallardo Fotografies: Josefa Contijoch i Toni Codina 1a edició: maig de 2016. © de l’edició: Fundació Col·legi Sant Miquel dels Sants Maquetació: Premsa d’Osona, SA Dipòsit legal: ISBN: 978-84-608-7235-1 Tots els drets reservats. Cap part d’aquest llibre no podrà ser reproduïda per cap mitjà sense prèvia autorització escrita de l’editor

i 2

RETRAT D’UNA DONA LLIURE Biografia intel·lectual de Josefa Contijoch i Pratdesaba Judit Mompín i Sánchez

R10 Publicacions Col·legi Sant Miquel dels Sants / Premsa d’Osona, SA

i 3

Retrat d’una dona lliure Biografia intel¡lectual de Josefa Contijoch i Pratdesaba

i 4

Agraeixo de cor i calorosament aquest treball acadèmic, fet amb convicció i afany per la Judit Mompín Sánchez.

També vull agrair l’empenta de la seva tutora, la professora M. Carme Codina Contijoch, del departament de Filologia del Col·legi de Sant Miquel de Vic, treballadora tenaç i entregada (una característica molt típica de la nostra família).

Agrair igualment a totes les bones ànimes que s’han prestat a col·laborar contestant les preguntes de la Judit: Araceli Plans, Lluís Solà, Jacint Sala, Dolors Miquel, amb especial menció pel meu germà Joan.

La feina literària és àrdua i solitària, amb la seguretat implícita que mai t’hi guanyaràs al vida.

Potser tampoc la glòria. Però alguns dels cridats hem d’actuar per pròpia convicció i exercir aquesta mena de comportament conventual que deriva d’una profundíssima necessitat tan impagable com inajornable. Perquè ens hi va la vida.

La nostra dèria no compta amb cors de fervents seguidors que ens empenyin ni amb un diàleg crític que ens esperoni. Tot ens ho fem solets. Per això, quan algú vingut del desert es passa hores amb la teva obra intentant esbrinar-la, jo, la interfecta, a l’altra banda, sento una sensació d’infinit agraïment.

MOLTES GRÀCIES!!!

Josefa Contijoch, març 2016.

i 5

No ha estat fàcil. De fet, ha estat molt complicat, i sovint m’he trobat desorientada. Però l’enriquiment cultural, la descoberta literària i el plaer personal que m’ha comportat la realització del treball és extremadament superior a les dificultats que han sorgit al llarg d’aquests nou mesos i escaig.

Sens dubte, això no hauria estat possible si no hagués comptat amb persones magnífiques amb qui recórrer el camí, adés angost, adés suau, d’aquest treball.

Gràcies, en primer lloc, a Josefa Contijoch i Pratdesaba, musa i esperit de les línies que segueixen.

Sense la seva empremta literària, sense la seva personalitat inestimable i sense el seu tarannà lliure i resolut, el lector no estaria en aquest moment resseguint els mots que en aquestes pàgines es nuen. La seva col·laboració i participació activa al llarg del procés creatiu del treball han fet possible la realització d’aquest retrat (tot i que imperfecte) d’una dona extraordinària.

Gràcies també a M. Carme Codina, tutora i companya en aquest viatge literari, la qual m’ha ajudat a construir noves vies quan arribava a un carrer aparentment sense sortida. Ha estat ella qui m’ha mostrat la llum quan em trobava més perduda fent ús dels seus consells, sempre constructius, sempre savis.

Gràcies a Joan Contijoch, Dolors Miquel, Araceli Plans, Jacint Sala i Lluís Solà per aportar el seu testimoni en la reconstrucció d’aquesta vida, obra i pensament. La seva perspectiva ha estat una ajuda essencial per tal de completar-la.

Gràcies igualment a la Universitat de Vic i, més concretament, a la doctora Pilar Godayol per la proposta de treball i l’assessorament, així com també per permetre’m treballar en un entorn que m’ha aportat valuosos aprenentatges.

I, finalment, gràcies a la meva família pel suport que m’han proporcionat i, sobretot, per animarme en els moments en què em sentia més vulnerable.

Gràcies a tots. Vosaltres heu fet que aquest treball hagi valgut la pena.

Judit Mompín i Sánchez

i 6

9 — Presentació 13 — Infantesa i adolescència (1940-1955) 35 — J oventut (1955-1970) 57 — M aduresa (1970-2010) 81 — P resent (2010 - 2016) 91 — Obra 95 — Recull fotogràfic

i 7

i 8

PRESENTACIÓ Des de que tinc ús de raó he estat completa i irrevocablement enamorada de la paraula escrita.

La musicalitat dels versos en la veu del poeta, el so dels mots capturat en cada estrofa, la forma de presentar la realitat amb una bellesa exquisida, les imatges per sempre més gravades entre les línies d’una novel·la, la miríade de mons increïbles als quals et pots transportar gràcies a la literatura, fan que la lectura sigui quelcom que realment valgui la pena. I és que obres un llibre i tot és possible.

Aquesta passió incontrolable desembocà en una idea present des de l’inici del batxillerat: la voluntat de realitzar un projecte relacionat d’alguna manera amb la literatura. És cert que en un inici, incapaç de trobar una via d’estudi literari factible, em vaig plantejar de portar a terme un treball més vinculat a la psicologia, disciplina que m’atrau també en gran mesura, però en parlar-ne amb el professorat, quedà clar que la recerca en l’àmbit de la literatura era possible i, a més, molt profitosa. És així com vaig escollir aquesta via com la més adequada per realitzar el meu estudi.

Tenia clar que si havia de tractar algun aspecte del món de la lletra, aquest hauria de tenir nom i cognoms femenins. Considero que la presència de les escriptores en el panorama editorial ha estat fins fa ben poc en clar desavantatge davant dels autors, arribant al punt d’haver d’encobrir el seu veritable nom darrere de pseudònims masculins. Així, en homenatge a la feminitat i a l’art de la llengua, per a mi era essencial tractar una autora, a poder ser del segle XX. Plantejada aquesta qüestió a la meva tutora del treball de recerca, M. Carme Codina i Contijoch, aquesta em recolzà des del primer moment en la meva tria i des de l’escola se’m proposà la possibilitat de treballar conjuntament amb la Universitat de Vic gràcies a un conveni entre el meu centre educatiu i aquesta. Concretament, per codirigir el meu treball ens vam dirigir al Grup de Recerca d’Estudis de Gènere d’aquesta institució. Fou així com vaig conèixer la doctora en Teoria de la Traducció M. Pilar Godayol i Nogué, professora titular del Departament de Traducció, Interpretació i Llengües Aplicades de la Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes de la Universitat de Vic i coordinadora del col·lectiu de recerca amb el qual hauria de col·laborar. Quan vaig presentar-li el projecte que tenia en ment, l’estudi acurat d’una autora, especialment poeta, que no figurés encara dins el conjunt de biografies realitzades a escriptores catalanes, ella em suggerí la figura de Josefa Contijoch i Pratdesaba, autora d’obra consolidada i que encara no presentava un reconeixement d’aquest tipus.

Des del primer moment, la idea em semblà esplèndida. No només realitzaria un treball inèdit sobre una escriptora destacada en el panorama català, sinó que, a més, tindria la sort de poder comptar amb l’ajuda de la meva tutora, M. Carme Codina, la qual em permetria tenir un accés més fàcil a la informació referent a l’autora pel vincle familiar que amb ella comparteix.

i

i 9

M. Pilar Godayol, a més, em proporcionà una via d’actuació més definida per al meu treball: la confecció d’una biografia intel·lectual. Aquest concepte era desconegut per a mi, però a base de documentar-me i treballar sobre el tema, finalment vaig aconseguir copsar-ne la idea.

Així doncs, ja tenia la persona, el mètode i les ganes de començar a cercar. Estava llesta per iniciar la meva aventura literària.

Judit Mompín i Sánchez

El poeta treballa la paraula, li dóna tot el sentit i n’hi afegeix d’altres que fan entendre les coses ocultes que hi ha al seu darrere. La seva és una tasca lenta i silent, enderiada i entusiasta per transformar l’aparença en essència, una essència que és, en ella mateixa, el camí volàtil però ingent per comprendre el món.

Del poeta en coneixem, amb prou feines, alguns dels seus versos, però n’ignorem gairebé tota la resta, perquè és un ésser altruista que traspassa la seva veu al que la llegeix que en percep, només, el que descobreix en les paraules.

Per això les biografies dels poetes són rares, i si és que arriben ho fan tard, quan algú considera necessari explicar la persona per llegir l’obra amb una altra perspectiva, amb més coneixement. Però, i les poetes? Parlar de dones poetes és una comesa encara més inusual, perquè durant segles la veu de les dones ha quedat soterrada i s’ha vist empesa a ocupar espais privats i casolans, lluny de la literatura o d’altres formes d’expressió artística i intel·lectual. Resulta molt més difícil trobar biografies que facin justícia a la seva obra i a la seva història personal.

El volum que us presentem, Retrat d’una dona lliure vol fer justícia a una dona poeta perquè és la primera biografia completa, la primera aproximació general a la vida i l’obra de la poeta manlleuenca Josefa Contijoch que es publica. Contijoch és també novel·lista, traductora, assagista i posseïdora d’un esperit cultural inquiet i actiu. Amb aquest llibre volem retre homenatge a aquesta autora de la Plana i mostrar el nostre reconeixement a la literatura escrita per dones i al paper que, sens dubte, ocupen en la història recent de la literatura catalana.

i

10

M. Carme Codina i Contijoch

9 — Presentació 13 — Infantesa i adolescència (1940-1955) 33 — J oventut (1955-1970) 55 — M aduresa (1970-2010) 79 — P resent (2010 - 2016) 91 — Obra 95 — Recull fotogràfic

i

11

i

12

INFANTESA I ADOLESCÈNCIA (1940-1955) PRIMERS PASSOS Els déus només decanten

aigua sagrada sobre els innocents que tèrbolament

esperen perduts i anhelants gronxant-se arran de cingle

entre desesperats i esperançats i vulnerables.

Elogi a la innocència (fragment), Ales intactes

Naixement El dia 20 de gener de l’any de l’aiguat, Josefa Contijoch i Pratdesaba naixia a les deu del matí a la localitat osonenca de Manlleu. Tal i com era costum a la època, la mare de Josefa la va tenir a casa, de manera que la menuda va venir al món al Passeig de Sant Joan, actualment el núm. 93, una llar que havia fet construir l’avi matern temps enrere. Era una construcció amb una façana on lluïa un petit altar dedicat a Sant Ramon, i era, també, la residència de la família a l’època. Poc després que Josefa complís el primer any de vida, però, la família es traslladaria al carrer del Pont núm. 23, llar que els acolliria d’aquell moment en endavant i lloc on viuria Josefa durant la seva infantesa i joventut.

La petita Josefa va créixer en el si d’una família de la petita burgesia catalana que amb dedicació i esforç havia aconseguit tirar endavant una impremta familiar fundada pel seu pare amb l’empremta econòmica de l’avi, Josep Contijoch. La fundació de la impremta quedà fixada en una data: la de l’arribada de les màquines a Manlleu, el dia de la Puríssima de 1919. Els Contijoch Pratdesaba van viure els temps de postguerra amb una certa normalitat. Ella fou, doncs, una nena relativament afortunada. Integraven el nucli familiar el seu pare, Antoni Contijoch i Capdevila, la seva mare, Carme Pratdesaba i Roma, i els seus tres germans, dos de més grans, Maria Teresa i Ramon, i un de més petit, Joan.

El Manlleu de postguerra Josefa va créixer en un Manlleu empobrit per una guerra que havia durat massa i que havia aportat massa poc. En ple auge del franquisme, la Catalunya que va acollir la petita es trobava malferida després de la forta repressió politicocultural que havia començat a assolar-la. Eren aquells els temps de la recuperació del patriarcat, model arcaic que havia estat bandejat i menyspreat durant la República

i

13

(1931-1939) i que ara tornava a ser brandat com a imatge de la família espanyola ideal. Va créixer Contijoch, doncs, en un context paradoxal en comparació amb la vida que portaria uns quants anys més endavant. Qui sap si Josefa, en el cas d’haver vingut al món en un altre temps i en un altre lloc, no hauria estat una persona diferent a la que ha acabat esdevenint: decidida i activa escriptora catalanista, consagrada devota dels ideals esquerranosos i profunda defensora de la feminitat a cops de ploma i, si cal, a urpades.

Aquesta situació en la qual estava submergit el territori repercutí intensament en les relacions entre els veïns del poble. L’educació que va rebre dels seus pares, dels professors i de les amistats del seu entorn va formar en la petita Josefa una idea sobre les persones molt determinada per la inclinació política d’aquestes. Contijoch es trobava immersa en una societat dividida en la qual havia après a témer els contraris al govern del moment i a respectar els que el recolzaven. Com a resultat d’aquesta relació tibant que hi havia entre els antifranquistes i els partidaris del règim, va néixer en Josefa un sentiment de misteri i atracció que la impulsava a conèixer més aquells a qui els grans anomenaven “rojos”.

Tanmateix, l’autora destaca també que aquesta situació embolcallava la nena i el món en general amb una grisor gairebé palpable, una mescla entre tensió i silenci que afectava la vida i els ànims de tothom.

Josefa plasma aquest fet en un episodi d’infantesa que narra en la seva última novel·la Sense alè: <<Al poble hi havia els estranys, que eren els rojos. Amb els estranys-rojos ens fèiem, però poc, perquè conservaven l’aura d’una atracció misteriosa-perillosa que els feia inconvenients.>> (pàg. 24)

LA FAMÍLIA: UN AMOR ASSIMÈTRIC Cantem els llaços inestroncables de la sang!

Vincles de sang (fragment), Les vacants

El pare Antoni -o Tonet, com se’l coneixia- fou un pare excepcional. La seva tendresa era inusual, amb una proximitat i una deferència envers els seus fills que l’acabà convertint en l’objecte de desig de les criatures, sobretot dels seus dos fills menors, Josefa i Joan. Es refereix Joan Contijoch a aquest aspecte de la següent manera: <<L’amor que compartíem amb el pare jo diria que era un amor fora del normal, perquè el nostre pare era una persona magnífica i, a més a més, despertava emocions gairebé maternals.

Amb mi era més dur que amb la Josefa, però sempre em tractà amb una aura d’amor, afecte i tendresa que la mare no ens va donar.>> Antoni no només va ser un pare per a Josefa sinó que, per damunt de tot, fou un mentor. Home afable, desprenia interès per la literatura per tots els porus de la seva pell. Gaudia amb la lectura de la lletra escrita -de fet, tenia una biblioteca pròpia farcida de clàssics de tots els temps-, i fins i tot s’atrevia a escriure. Publicà alguns llibrets com a part del grup “Lletres Amicals”, un conjunt de manlleuencs

i

14

totalment autodidactes i aficionats a la literatura que redactaven diversos estudis com a obsequi en el dia del sant de cadascun d’ells. Tal i com explica Joan Contijoch, constituïen el grup, entre d’altres, Francesc Pujol, Esteve Gaja, el Doctor Gasol i Antoni Contijoch. Les publicacions, impreses en lletra mecanografiada, tenien una gran varietat de temes. Dins d’aquests textos, Contijoch escriví alguns articles i narracions.

Paral·lelament va redactar En Pere Sucarrats (Facècies d’una vida), una obra que pretenia rememorar la figura d’aquest avi de l’autor, un home il·lustrat amb idees transgressores a la seva època i, a la vegada, un autèntic devot del cristianisme. El llibre es va editar pòstumament, el 1970. Segons confessa Joan Contijoch, la família va tenir una certa tendència a mitificar el personatge de Sucarrats degut a aquestes memòries redactades pel seu pare.

Antoni era un home culte i delicat pel qual Josefa sentia autèntica predilecció i en qui es veia reflectida. El seu pare era, com ella, un cas estrany dins d’una família de tendència més aviat pragmàtica.

Ambdós no es limitaven a tenir els peus damunt la terra en què vivien, gaudien i patien, sinó que, a mercè de la seva imaginació, s’entregaven al vol alliberador de les arts. Aquest fet provocà que sovint Josefa preferís compartir estones amb ell més que no amb els altres membres de la família.

Una altra de les aficions d’Antoni era l’amor cap al cinema, passió que va intentar transferir a la seva filla petita i que aquesta va incorporar encantada. Des que Josefa té us de raó es recorda a si mateixa tancada al cinema tot el cap de setmana amb el seu pare. La descoberta d’aquesta activitat va estrènyer encara més els lligams que els unien, fent-los gairebé inseparables.

Josefa admirava i admira el seu pare, però no només pel seu vessant artístic, sinó pels seus principis. Opina que si els germans mantenen encara avui en dia bona relació és gràcies als ideals morals que els va transmetre el seu progenitor. Antoni era vist per l’escriptora com un home cívic i amb molta moralitat. De fet, Tonet va ser Jutge de Pau durant molt temps després de la guerra. Ell considerava que el principal motiu de disputa entre les persones era sempre de caire pecuniari, de manera que va educar els seus fills perquè mai es barallessin per temes de diners. Així, Antoni vetllà perquè ells rebessin una bona educació ètica, ja que des del seu punt de vista -i també des del de Josefa-, al cap i a la fi era l’aprenentatge més important.

Antoni va incorporar aquesta doctrina al seu sistema a través dels valors del cristianisme. Ell era un home religiós que educà la seva família seguint les directrius catòliques. El seu espiritualisme el portà a ser més afí al conservadorisme, de tal manera que recolzava el règim de la època. Aquest fet, però, no va impedir que defensés la llengua catalana i no va suposar, més endavant, el rebuig cap a la seva filla menor, la qual era d’idees molt més trencadores, ans al contrari, Contijoch valorava l’energia que Josefa posava en cadascuna de les accions que feia per defensar els seus ideals com una mostra de principis i autenticitat. El suport que el pare proporcionà a Josefa i que la mare no va saber transmetre va fer que

i

15

la nena es lligués al pare per sempre més, considerant-lo el seu far. Així descriu Joan Contijoch, germà de l’autora, la relació entre els dos: <<Des d’un punt de vista freudià, Josefa estava enamorada del pare, i el pare enamorada d’ella>>. Veient, doncs, aquesta relació tan estreta que existia entre progenitor i descendent, és comprensible l’afirmació de la Josefa al programa de televisió Via Llibre del 4 de Juny de 2013: <<La mort que em va tocar més i també la primera va ser la del meu pare. Va ser una mort molt ràpida i em va deixar desfeta.>>

La mare Carme Pratdesaba i Roma -Carmeta, com li deien- era una dona amb una personalitat molt marcada. Tenia una energia inexhaurible i el seu caràcter fort provocava que en la majoria d’ocasions fos realment dominant, de manera que, malgrat haver-hi amor, la seva relació amb els fills, sobretot amb els petits, no era tan estreta com l’existent entre ells i el seu pare.

Carme era una dona totalment de dretes. El seu pare havia estat membre del partit fundat per Primo de Rivera, la Falange Española, al 29 d’Octubre de 1933. Es tractava d’un partit feixista i nacionalsindicalista d’idees d’extrema dreta reconvertit posteriorment pel règim franquista en el FET de las JONS (Falange Española Tradicionalista i de la Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista). Educada en un marc molt tradicionalista que defensava l’home conservador com el veritable model a seguir i la família nuclear com l’única vàlida per a l’ordre i el bé, Carme sentí des de sempre una gran admiració envers el seu pare, el qual reunia totes les qualitats que ella considerava presents en tot ciutadà ideal.

Així doncs, educà la seva família amb els ideals més conservadors i defensà fèrriament el sistema de l’època.

El caràcter transgressor, les idees progressistes i l’actitud política i literària de la filla provocà que Josefa i la seva mare tinguessin dificultats per arribar a punts d’acord. Els conflictes eren molt presents entre ambdues dones, fet que recorda Joan Contijoch: <<La Josefa tenia problemes de convivència amb la mare, ja que el rol de mare i filla no acabava de funcionar. La mare era una dona forta i amb arestes, i jo tampoc estava del tot d’acord amb ella.>> Malgrat tot, Josefa heretà de la seva mare el caràcter valent, decidit i ferm. Les similituds que presentava amb Carme no foren vistes per la pròpia autora fins més endavant quan, ja adulta i amb una filla, entengué perfectament moltes de les accions que la seva mare havia dut a terme amb ella. L’obra de l’autora en la qual queda més palesa la descoberta i comprensió de la mare és el llibre experimental Rímmel, on Josefa li dedica diversos passatges. Vegem-ne alguns exemples: <<M’amoïna anar comprovant, o més ben dit, recordant, amb el meu comportament de mare, el comportament de la meva mare amb mi. Adonar-me que tot allò que jo no entenia potser ara la meva filla tampoc no ho entén. Ho entendrà.>> (pàg. 47).

i

16

<<Viuràs mentre et recordi. Hauràs viscut dues vides. La teva i la meva. I encara probablement la meva filla t’arrossegui a una tercera vida, ja més fosa i diluïda i fantàstica. Has tingut sort, Carmeta.>> (pàg. 48) <<“El passat és passat”: Oh mare, quina mentida aquesta dita popular, quin engany per les ments despistades. El passat mai no és passat, com no són passades les ferides ni els danys. Ara sí que et perdono i em perdones. Ara sí que podem entendre’ns, en aquest punt coincident fora de temps.>> (pàg. 62).

Els germans Els fills del matrimoni Contijoch Pratdesaba eren quatre germans, dos nascuts abans de la guerra i dos nascuts després. Estava encapçalat per Maria Teresa, nascuda el 1928, i molt tinguda en compte per tothom pel fet de ser la primera filla. Ella es va veure ràpidament involucrada en el paper de germana gran; així, Maria Teresa va fer-se responsable, en l’absència dels seus pares, dels seus germans més petits a mida que aquests anaven arribant. Maria Teresa acabaria essent una mestressa de casa i mare de família interessada fins a cert punt per la cultura, sobretot pel món del cinema i les imatges, segons paraules de la pròpia autora. La seguia Ramon, nat el 1931, el primer noi de la família. Degut a aquest fet, va gaudir també d’una gran atenció per part dels seus pares i familiars. Va esdevenir, posteriorment, advocat, professió que ha continuat exercint i que li ha proporcionat un gran prestigi entre els seus companys de professió. A continuació arribà Josefa el 1940, una altra nena, que mentre va ser la petita va rebre un munt d’atencions donada la seva condició, però que aviat es va veure privada d’elles, com molt bé recorda la poeta, en néixer el seu germà petit, Joan, el 1947. Uns anys més tard ell prendria el relleu de la impremta Contijoch, empresa familiar que ha aconseguit renovar totalment, i la llibreria, una de les més destacades de la comarca, de manera que són ara dos negocis pròspers i modernitzats. Joan, un gran lector i amant de la cultura, és vist per l’autora com un home savi i intel·ligent.

La posició de Josefa entre els fills Contijoch, doncs, era força invisible. Lluny del que pugui semblar -una experiència en part traumàtica-, Josefa va treure profit d’aquesta situació tan discreta: va guanyar molta llibertat, de la qual els altres, per la seva importància en el context familiar, mai van poder gaudir. Així en parla l’autora: <<Jo em trobava enmig d’un paquet en què no era ni massa observada, ni massa protegida, ni gaire res. Em donava, doncs, un anonimat per a mi fantàstic, ja que portava llibertat.>> Josefa anava i venia a pler i mai ningú li deia res. Aquest anonimat va acabar convertint-se en un tret característic de la vida de la nena i admet que en l’actualitat no podria viure sense. Des de que resideix a Barcelona, l’anonimat ha augmentat, fet que agrada molt a l’autora.

i

17

Tot i que es percebia una aparent rellevància asimètrica en el context familiar, els germans Contijoch van estar sempre molt units. Encara avui la relació és molt estreta, i l’afecte que es professen entre tots, molt present. El vincle fraternal més estret que presenta Josefa, però, és el lligat al seu germà petit, Joan. Des de ben menuts realitzaven activitats junts i, en créixer, les seves aficions van seguir essent força similars. El propi Joan parla d’aquesta relació: <<La Josefa i jo vam fer una espècie d’aliança ideològica diferenciada dels germans grans i enfrontada una mica amb els pares. Josefa era una mica la meva guia, marcava la pauta. Es va establir aquesta diferència entre la gent d’abans i després de la guerra, tot i ser criats en la mateixa família. (..) fèiem aliança en contra del conservadorisme imperant, potser representat a casa pels pares, i ens blindàvem en contra de l’ambient polític i sociològic de la època. Vam ser uns rupturistes, en contra dels nostres germans grans, que eren continuistes.>> Joan Contijoch fou -i és encara- un ferm defensor de la ideologia de la seva germana gran.

Els unia la voluntat transgressora, i això féu que participessin conjuntament en diverses actuacions antifranquistes, formant un tàndem perfecte. Però, per damunt de les característiques similars que poguessin compartir, el tret que més destaca Josefa de la relació amb el seu germà és la confiança i el recolzament que es professen. Aquest fet es mostra, per exemple, en algunes cartes que Joan envià a la seva germana mentre feia el servei militar, en les quals explica els seus temors, les seves alegries, les seves penes i la seva voluntat de tornar a casa. El to proper i sincer que mostra denota una confiança plena i un gran afecte cap a Josefa: <<De seguida va arribar el dia que el germà se’n va anar a la mili. Vaig quedar sola i desolada. La seva correspondència està plena d’explicacions de les pel·lícules que veu, els llibres que llegeix i de confidències anímiques i amoroses. Però hi sobreneda amb gran intensitat la fòbia per l’element castrense i eclesiàstic.>> (Sense alè, pàg. 72).

LA PETITA ESCRIPTORA L’escriptura, com la veu, és un intangible pertanyent a l’individu.

Sense alè (Fragment)

Paper i tinta: La Impremta Contijoch La Josefa és escriptora per culpa de l’olfacte. La primera olor que la captivà i que recorda ara amb més claredat que cap altra és la de la impremta del seu pare. Era una empresa familiar que produïa encara de forma artesanal a partir de la tipografia, una tècnica d’impressió basada en la reproducció de textos de forma seriada a partir de la combinació de peces amb lletres individuals col·locades formant paraules en calaixets i recobertes per la part superior amb tinta de tal manera que, en entrar en contacte amb el paper, quedés marcat el relleu d’aquestes.

La creació de l’empresa Els orígens de la Impremta Contijoch es remunten als primers anys del segle XX. Els avis paterns de Josefa es dedicaven a l’ofici de cansaladers a l’hivern -època de la matança del porc- i al de matalassers

i

18

a l’estiu. Aquestes ocupacions, però, estaven molt limitades pel període de l’any en què es duien a terme, de manera que les estacions de primavera i tardor eren èpoques d’impàs en què la família no tenia massa feina.

Quan Antoni, pare de Josefa, tenia setze anys, se n’anà a passar una temporada a Barcelona a casa d’un seu tiet, també matalasser d’ofici, a aprendre noves tècniques de tractar la llana. Durant la seva estada a la capital catalana, Antoni va esbrinar que a l’edifici de la Caritat es feien classes de tipografia i ràpidament es va interessar pel tema. Com a lletraferit que era, Tonet considerava que la indústria de la impremta com una activitat molt més atraient, ja que implicava un cert gust en la composició estètica de les publicacions editades i una feina minuciosa i força literària a l’hora de fer les transcripcions de les obres. Així doncs, Antoni decidí combinar el seu aprenentatge de matalasser amb el de tipògraf. Al centre, el mestre Altés, expert en el tema, li ensenyà l’ofici amb precisió, i al cap de poc Tonet tornava a casa amb nous coneixements matalassers i tipogràfics.

El jove Antoni tenia clar que la impremta era un negoci molt més polivalent, no limitat a un període concret de l’any, i molt més competitiu a la comarca. Manlleu era una localitat molt industrialitzada, de manera que la necessitat de material imprès com ara cartes o pamflets era molt gran. Veient les grans perspectives de negoci que els oferia la indústria tipogràfica, Contijoch començà a informar-se sobre possibles impremtes que es trobessin en venda, fins que un dia va trobar-ne una a través d’un anunci al diari La Vanguardia. Dintre seu sabia que era crucial obtenir aquella màquina per començar a dedicar-se a l’ofici que tant desitjava, però ell no tenia ni l’edat ni els diners requerits per adquirir-lo.

En arribar a la comarca ràpidament va informar el seu pare de les meravelles de l’ofici que havia après a Barcelona i de la solució que aportava la impremta als seus problemes: la impremta ompliria els espais de temps durant els quals no podien dedicar-se a les seves ocupacions. Josep, pare de Contijoch, valorà la proposta i la considerà viable, de manera que adquirí la maquinària de l’anunci i va fundar la Impremta Contijoch. Antoni instruí un dels germans del seu pare, el qual treballaria amb ells, en l’art de la impressió i Josep es dedicà a la comptabilitat de l’empresa. La petita indústria familiar estava destinada a cobrir les necessitats de les companyies de Manlleu: imprimien textos de tot tipus en funció de la demanda particular de cada client. Amb el temps, però, l’empresa va anar especialitzant-se en un àmbit molt més concret: les etiquetes. D’aquest aspecte en parla Joan Contijoch: <<La impremta Contijoch amb el temps va créixer. En una època s’especialitzaren en etiquetes de sac, amb arandela, ja que disposàvem de la maquinària necessària per a fer-ho. D’aquestes etiquetes se n’enviaven a tot Espanya, però la impremta bàsicament estava destinada a servir a Manlleu.>>

La fascinació de Josefa El fonament d’aquest sistema de rèplica lingüística no distava de la impremta inventada per Gutenberg al segle XV. És per aquest motiu que la participació activa dels treballadors en el procés d’elaboració dels volums era crucial per a l’òptima edició de les obres, de manera que l’esma i la dedicació que demostraven quedaven per sempre més plasmades en les obres que realitzaven. Josefa

i

19

veia el producte final, doncs, com un petit tresor rere el qual s’amagaven hores de treball sense descans i que s’havia confegit amb la cura i l’amor digne del millor orfebre.

Però no relacionem només el procés de producció de les obres amb el record nostàlgic de la Josefa. Possiblement un impressor desganat i sense afinitat cap a l’escriptura hauria convertit igualment les seves impressions en quelcom vulgar. La veritable màgia de la Impremta Contijoch, doncs, provenia del propi Antoni. La cura amb què el seu pare tractava les obres que li encomanaven reproduir, la delicadesa i el detall que mostrava en el seu treball, la implicació i el plaer per la feina ben feta, elevà la seva professió a un estadi semidiví per a la nena. A una edat en què la figura paterna era el cim de la perfecció, veure dedicar tant esforç del seu pare en aquells petits objectes -ja fossin diaris, revistes, sobres o impresos- la va empènyer a venerar-los cada cop més, sentint-se desitjosa de poder descobrir què amagaven que els fes tan especials.

D’aquest aspecte parla Josefa a l’entrevista del 22 de Juliol de 2013: <<L’olor de paper imprès de la impremta em fascinava i encara em fascina. Tots aquests factors van ser determinants per al meu futur.>>

La Llibreria i Papereria Contijoch Una altra olor que calà sota la pell de Josefa una mica més endavant fou la del nou negoci familiar: la llibreria. Després de la guerra i poc abans que comencés a córrer per la comarca, el matrimoni inicià un nou projecte que des de feia temps Carme tenia en ment. Fou així com s’obrí l’any 1941 la Llibreria i Papereria Contijoch al carrer del Pont nº 23. Amb tres fills per tirar endavant i només el marit portant una renda a casa, la família no podia permetre’s gaires capricis, de manera que Carme va veure el negoci de la llibreria i papereria com un complement de la impremta realment encertat: els mateixos clients que els encarregaven sobres, targetes i albarans a la impremta podrien adquirir el material d’oficina, com estilogràfiques i llibres de comptabilitat, a la llibreria. La mare de Josefa es va plantejar la nova empresa amb optimisme, ja que, a més a més, en el temps d’escassesa en què vivien no tenien competència al poble. D’aquesta manera ella, dona emprenedora, prengué el lideratge de l’establiment, aconseguint en molt poc temps els primers beneficis.

Carme era també una dona pràctica. Considerava que el seu no era el món bohemi i de moral dubtosa que veia en l’univers pictòric i literari; el seu era el món de la gent treballadora que havia de destinar totes les seves forces a tirar endavant la família i, de pas, el país, un món sense espai per al desenvolupament de les arts. En un inici, doncs, el petit comerç, a banda de la seva vessant de papereria, va esdevenir pròpiament un quiosc, ja que els seus articles eren, bàsicament, premsa escrita -diaris, butlletins esportius i revistes de safareig, entre d’altres-. Segons ella, aquest era el tipus d’article imprès que feia més falta, i no els textos literaris. Antoni, però, no opinava el mateix. Des de sempre havia estat un lletraferit i no considerava que la literatura fos una pèrdua de temps. Fou així com el pare de Josefa

i

20

va introduir publicacions literàries al negoci després de convèncer a la seva esposa. Arribava ara el comerç a un nou públic, i feia, per fi, justícia al seu nom.

A la llibreria, l’olor que captivava la Josefa era la de la curiositat. Contijoch esperava amb fruïció l’arribada de les comandes, ja fossin diaris, revistes o llibres de la més alta literatura. Cada volum nou, cada publicació, era per a la nena una font inesgotable de misteri del qual no podia escapar-se. Així, mentre col·locava els articles a les prestatgeries o reordenava els butlletins, sempre hi havia una estona per fullejar-los quan la mare no mirava. En l’entrevista per a Memoro, el Banc de la Memòria, del 15 de desembre de 2011, Contijoch parla d’aquest fet: <<Sempre he estat una lectora voraç. Ja de petita llegia tot el que arribava a la botiga de casa. La lectura de revistes i diaris va ser el prefaci per passar a la lectura de llibres.>> La formació literària de Josefa, doncs, va començar en el negoci familiar. Així, les primeres lectures que recorda són els coneguts genèricament com a Patufets. Al cap d’un temps es passà a les revistes de moda i safareig, així com també als diaris. L’autora recordà en una de les entrevistes una anècdota dels seus primers anys amb gran simpatia: <<Durant un temps vaig repartir diaris a domicili, i quan trobava un racó prou il·luminat i tranquil on no em destorbés ningú (com ara una escala o un replà), m’asseia a llegir els diaris que portava. (riures). Crec que amb aquesta dèria per la literatura ja hi vaig néixer o, si no, la vaig guanyar ben aviat! >> Aquests dos ambients, aquestes dues fragàncies úniques gravades en la memòria jove de Josefa, determinaren indiscutiblement la vida de l’escriptora.

Primeres composicions En analitzar l’obra de Josefa Contijoch es poden trobar títols pertanyents a gèneres molt diferents: des de la narrativa adulta fins a contes infantils; des de la traducció de novel·les fins a llibres de cuina; des d’obres teatrals fins a assaigs. El cert, però, és que l’autora s’inicià en el camí de la literatura en un àmbit molt concret: la poesia.

Els primers versos daten del 1950, de manera que foren escrits als 10 anys. Aquella era una literatura de temes propis de l’edat, plena de les idees que interessaven a Josefa en aquell moment. Ja des de ben petita guanyava els certàmens literaris de l’escola, que eren organitzats per tal de fomentar la creativitat i el gust per la literatura en els més menuts.

Malgrat que les composicions d’aquesta època ja deixen entreveure un talent innat en la petita tant a nivell d’estil com de contingut, Josefa considera que la poesia que va començar a compondre seriosament data del 1953-54, en plena preadolescència. Redactava al principi a mà en unes llibretes que encara a l’actualitat conserva. El seu pare li enquadernava, després, els seus poemaris a la impremta, donant-los forma de llibrets.

i

21

Contijoch reconeix l’origen d’aquests primers versos en la ingesta prèvia de literatura de tot tipus: <<Després d’haver llegit tant, sembla que tu també hi has de dir alguna cosa, que hi has d’afegir quelcom.>> (Memoro, vídeo 4). La descoberta de l’escriptura per a Contijoch fou una experiència molt agradable, ja que va esdevenir una via que li permetia expressar idees que en l’àmbit col·loquial no es podien ni es volien dir. És per aquest motiu que Josefa se sentí captivada per la poesia a partir d’aquest moment i ja no abandonà mai més la passió per la creació lírica.

En aquests poemes s’apreciava el to i la ideologia de l’autora manlleuenca, de tal manera que la tendència literària que ha defensat Josefa al llarg de la seva vida s’entreveu en les obres de la primera joventut. A banda d’aquest fet, Josefa valora aquests versos originals com una poesia amb un estil molt més innocent i immadur que el que es pot apreciar en la seva obra posterior, però amb els mateixos temes que seguirà emprant al llarg de tota la seva carrera literària. I és que Josefa considera que és durant els primers anys de vida que confegim un feix inconscient d’experiències i records que ens marcarà tota la vida. No som conscients del món en què habitem ni de les vivències que experimentem, però tots els fets queden enregistrats en la nostra ment, determinant-nos. És la infantesa el que ens farà esdevenir les persones que serem, i per tant tots els fets que tinguin lloc en aquesta etapa, per banals que semblin, seran de vital importància. Aquesta filosofia de l’autora es veu reflectida, per exemple, en el seu assaig Les vacants, antologia de textos de dones del segle XX: <<I no pots explicar res d’aquest lloc terrenal de l’existència on ets, però és com si no hi fossis perquè no pots ni judicar ni entendre. El futur, quan s’ha acomplert, pots veure’l. L’infant està construint l’ésser que serà en la més ignominiosa de les ignoràncies. Per això, oh infant! et diem innocent: perquè ets una víctima en construcció.>> (pàg.

19). Els primers fantasmes, inconeguts i imperceptibles, seran els que l’autor plasmarà en la seva obra.

L’ESCOLA A les fotografies, a les instantànies fetes de pressa qualsevol dijous llarder, al pati del col·legi, una mica borroses ja, una miqueta cargolades les puntes al cap de tants anys, somriuen.

Totes les nenes mortes (homenatge a Faulkner), Rímmel

El Carme Vedruna L’escola a la qual acudí Josefa fou el centre de les “Hermanas Carmelitas”, actualment conegut com el Carme Vedruna, de Manlleu, un col·legi exclusivament femení. Allí va formar-se des de la infantesa fins a l’edat de 16 anys, el 1956, en matèries relatives al comerç i els idiomes. La institució havia estat fundada el 1856 per l’ordre de les monges carmelites, les quals provenien de la zona del Collsacabra. Segons paraules de la pròpia autora per l’espai web Memoro, l’educació que rebien de les “hermanes” -nom que empraven les nenes per referir-se a les professores- estava molt condicionada, ja que els continguts estaven controlats pel règim. Bona part dels aprenentatges a l’escola de les

i

22

Carmelites eren de tarannà religiós i moral donat el caire catòlic de les mestres. Josefa admet en el mateix espai: <<L’educació moral proporcionada per les monges sempre l’he agraït, ja que són aspectes que cal saber.>> Per a Josefa, el coneixement més valuós que va extreure del seu pas pel centre fou l’aprenentatge del francès. Tal i com la pròpia autora comenta en l’entrevista de la web escriptors.cat del 17 d’agost de 2009, aquest fet es va deure a dos aspectes. En primer lloc, a la presència de l’“Hermana Milagros” -nom que usaven les nenes per referir-s’hi-, una religiosa amb un bon coneixement de la llengua franca i una excel·lent professora de la matèria. En últim terme, gràcies a la seva habilitat a l’hora d’aprendre nous idiomes, li fou molt més senzill que a d’altres alumnes la incorporació del francès en el seu bagatge educatiu. Josefa va interioritzar l’idioma amb rapidesa i profunditat, de manera que va quedar tan impregnada d’aquest que, en anar a França, la gent se sorprenia del seu accent net i acurat, sense traces de la seva llengua materna. Aquesta excel·lent adquisició del francès evidencià la seva tendència acadèmica des dels primers anys d’escola: Contijoch era una alumna cent per cent de la branca de les humanitats. I és que ja ho diu la pròpia autora: <<Jo sóc una dona de lletres; les lletres en el meu món són bàsiques ja des de petiteta.>> (Pou, pàg. 2) L’ús del francès no fou exclusiu, però, de la seva etapa educativa. El fet que dominés la llengua ha fomentat que l’autora hagi pogut llegir directament l’original de la majoria de lectures en llengua francesa que li han caigut a les mans al llarg de tota la seva vida. Malgrat que, per falta de pràctica Contijoch comenta que “se li ha anat rovellant” el seu francès parlat, el cert és que conserva encara un gran domini de la llengua per escrit i ha fet diverses traduccions literàries d’aquesta llengua al català. Ella mateixa afirma que la qualitat de l’obra original no pot ser transmesa amb la mateixa intensitat a partir de la traducció, per molt acurada que sigui aquesta.

En un intent valent de formar de la millor manera possible les seves alumnes, Milagros va valerse dels seus coneixements més aviat rudimentaris d’anglès i va introduir les nenes en aquest àmbit.

Referint-se a la religiosa, Josefa explica: <<Ens va donar nocions bàsiques d’anglès i jo pel meu compte l’he anat perfeccionant de lectura, però no parlat.>> (Pou, pàg. 3). Entre els altres idiomes que Josefa va incorporar al seu coneixement trobem també l’italià, après de forma totalment autodidacta i, com en els altres casos, destinat a ser emprat principalment per a una única finalitat: llegir-lo.

Josefa, alumna Josefa fou una enamorada de la relació amb la gent des de petita. Compartir instants del seu dia a dia en companyia dels altres era per a ella un plaer. És per això que fou una bona alumna de les seves professores i una bona companya de les seves amigues de classe. Considera Contijoch que la relació que va establir amb les altres nenes de l’escola la marcà profundament i determinà el seu futur.

A més ser considerada una persona molt propera i una bona amiga, Josefa sempre va destacar

i

23

entre les seves companyes d’una manera molt evident. En primer lloc, la seva passió per la lletra escrita i els llargmetratges van provocar que fos vista com una persona molt literària i una gran cinèfila. Així, les nenes es meravellaven en sentir Josefa explicar-los l’argument de les pel·lícules que havia vist aquell cap de setmana al cinema o les històries que d’entre les pàgines d’un llibre havia pogut imaginar. I és que, a més, aconseguia trencar amb tots els esquemes que poguessin tenir les seves amigues.

Les lectures que feia dels llibres eren totalment oposades a les de la resta de nenes de la seva edat: Contijoch analitzava cadascuna de les obres amb una profunditat impròpia de la seva condició infantil, i arribava a unes conclusions insòlites. Per exemple, Josefa temia els contes infantils, ja que els trobava perversos i molt confusos en la trama. En Pere i El Llop fou per a ella l’obra infantil que culminava amb la seva apreciació: no aconseguia entendre per què els adults no feien cas de les desgràcies que patia el nen. <<El Flautista d’Hammelin, La Caputxeta Vermella, La Cendroseta, La Casa de Xocolata... quanta incongruència!>> (Sense alè, pàg. 21).

No va ser fins més endavant que va concloure que les males intencions amagades en els contes infantils reflectien clarament les dels infants: <<Els contes per a infants tenen la mateixa mala llet que els infants.>> (Sense alè, pàg. 21). L’originalitat a l’hora d’interpretar la lectura de la nena sorprenia les seves amigues, que esperaven emocionades l’arribada de la Josefa i les seves irrepetibles narracions.

Ella els mostrava una realitat imaginària que sadollava la set de la curiositat de les menudes i les seves fantasies.

A banda d’això, un altre fet caracteritzava la petita Contijoch. Estava enamorada dels objectes de mida petita, fossin del tipus que fossin: balins, llibretetes, reduïdes capses o qualsevol altre article que fos inusualment menut. Una de les amigues de l’escola, sabent l’atracció de l’autora per aquest tipus d’objectes, li parlava sempre de les petites andròmines que tenia a casa, fet que feia Josefa delirse per poder-les contemplar. Aquesta anècdota és recollida a Sense alè, la darrera novel·la de l’autora fins ara: <<La Dey m’explicava fantasies sobre les coses petitones, miniatures, per les quals jo sentia un flac, que ella devia observar i explotava a consciència. (...) Un tiet d’Amèrica li havia portat una capseta petitíssima de llapis petitíssims de colors, també una maquineta de fer punta i una goma d’esborrar, menudíssimes. Jo em delia per veure-ho però mai no m’ho podia portar, per excuses vàries. Em va tenir sense alè durant una bona part del curs, esperant cada matí veure-la arribar a classe amb l’objecte del meu desig. Per sort va arribar l’estiu i les vacances interminables. Tornant al col·legi, el setembre, no la vaig veure i algú va dir que se n’havia anat del poble.>> (pàg. 21).

La darrera de les característiques que diferenciava Josefa de la resta de nenes era la seva increïble capacitat per perdre’s a qualsevol lloc. Al llarg de la seva infantesa, en moltes ocasions es trobà sola i desorientada, lluny de la mirada familiar. Per exemple, es va perdre quan no tenia més de 8 anys al pavelló dels Estats Units a la Fira Internacional de Barcelona, on havia anat amb els seus

i

24

pares. Posteriorment es va perdre en el Congrés Eucarístic el 1952, que també va tenir lloc en aquesta localitat, i al bell mig de la ciutat Comtal, al Passeig de Gràcia, un dia que amb el seu pare havia anat a comprar. Josefa, però, vivia tranquil·la fins i tot en aquestes situacions ja que el seu pare l’aconseguia trobar sempre, i ella se sentia protegida sota el seu esguard: <<A Barcelona em vaig tornar a perdre de més grandeta: havia baixat amb el papa a “fer recados”. En baixar del tren, a la plaça Catalunya, el papa va anar per feina i jo me’n vaig anar al cinema. El papa em va citar a tal hora aquí. Vaig pujar Passeig de Gràcia amunt, al cinema Fantasio, on feien Orfeo Negro de Marcel Camus. En sortir era fosc, i les llums del carrer em van despistar. Anava cap amunt en comptes de cap avall. Sensació de no saber on estava.

Pregunto a algú on és la Plaça Catalunya i giro cua a tot drap. El papa m’esperava, impacient. Ell sempre em trobava. Ara ja no el tinc a la vora per trobar-me, de manera que si em perdo, perduda estic.>> (Sense alè, pàg. 24).

Aprenent en castellà El castellà no era un idioma parlat a les famílies manlleuenques. Als anys 40 i 50 la migració dels habitants de les terres del sud d’Espanya, provinents sobretot de les zones d’Andalusia i Múrcia cap a Catalunya en busca de llocs de treball no era encara una realitat, de manera que els nens desconeixien gairebé completament aquesta llengua que només sentien per la ràdio i, en el cas de les alumnes més avantatjades, intuïen entre les pàgines d’algunes de les revistes que començaven a llegir. La situació de les religioses que impartien classes no era gaire diferent: provinents de l’est de la comarca, les monges parlaven un català de terra endins sonor i ple, i consideraven el castellà parlat o escrit un idioma postís, foraster.

Fos com fos, la imposició de la llengua a partir del règim determinà completament a les nenes -i, per descomptat, la resta d’estudiants de Catalunya a l’època-. El fet que no estudiessin el català a l’escola suposà que les alumnes només dominessin la llengua materna en l’àmbit oral, ja que desconeixien la normativa lingüística per a la correcta escriptura. Josefa és un clar exemple d’aquest fet, ja que l’aprenentatge del català que va realitzar l’autora no es va donar mai en el context escolar, sinó en l’àmbit particular.

Contijoch, però, gaudí d’un cert avantatge davant la resta de les nenes: <<El franquisme ens ensenyava en castellà, o sigui que a les monges tots els llibres eren en castellà i a casa hi havia llibres en català perquè el meu pare tenia biblioteca pròpia.>> (Pou, pàg. 3). Quan per a moltes de les seves companyes resultava molt complicat accedir a la lectura d’un llibre en català -cal tenir present que durant l’època del règim, i sobretot en els seus inicis, la censura a la qual es sotmetien les obres pendents de publicació era molt estricta, no es permetia que s’editessin volums en llengua catalana-, Josefa podia fullejar obres catalanes degut a la passió del seu pare per la literatura, la qual havia comportat la compilació de múltiples volums en català abans de la pujada de Franco al poder.

i

25

És probable que aquest fet incrementés la divisió interna en la nena. El castellà era una llengua artificial que li feia bola de tant mastegar-la, i ella se sentia dubtosa de si regurgitar-la o empassar-sela, de si negar-se a emprar-la o incorporar-la definitivament al seu interior. Amb el temps, però, acabà acostumant-se a les lliçons en aquell idioma, i amb relativa naturalitat aprengué a trobar un equilibri en la seva realitat bilingüe, la de tots els alumnes d’aquells anys: el català parlat, i el castellà escrit.

No és d’estranyar, doncs, que les primeres composicions que li encomanaren a l’escola fossin totes en llengua hispana o que participés en els certàmens literaris escrivint en castellà. Aquest fet el recorda la pròpia Josefa en una de les entrevistes: <<Jo a aquella època ja guanyava concursos de verbs perquè se’m donava bé això de la literatura, però sempre els escrivia en castellà.>> I és que tant les obres de la Contijoch destinades a la participació en premis, com els primers poemes escrits a nivell personal -com ja hem dit, són els poemes que va escriure amb 13-14 anys- van prendre forma amb aquesta llengua.

UNA NOVA ETAPA L’adolescència és el caos en marxa. No entens res, no saps qui ets ni menys si ets, ni què t’agrada ni què voldries ser! Un profund mareig. L’adolescència és genial!

Adolescència: descoberta, enlluernament, construcció (fragment), Les vacants

Adéu a l’infant <<-Com va ser la seva adolescència? -Recordo la meva etapa adolescent com una època de lluita, desconcert i contemplació.>> Així respongué Josefa Contijoch en una de les entrevistes sobre la seva adolescència. L’autora recorda la seva experiència sobre el pas d’infant a adolescent com un estat agredolç en el qual era encara una nena d’esperit però una petita dona a nivell físic. Veure’s obligada a fer-se gran no li va agradar gaire, però ella sabia que no hi havia volta de full: <<Et ve la regla, i ja ets gran.>> (Sense alè, pàg. 32). La ment, però, no experimentà un canvi tan ràpid. Josefa no comprenia encara aquest avanç del temps. Es deixava portar per la literatura i el cinema, que encara la feien sentir una nena i li permetien submergir-se en les seves pròpies fantasies. Sadollaven la seva necessitat d’evasió i l’ajudaven a sentir, per uns instants, la seva ment en consonància amb el seu cos: <<A la frontera de la infantesa amb l’adolescència hi ha un punt insuls com una terra de ningú. (...) No sents cap impaciència pel futur perquè no saps què és el futur. I ets feliç llegint i anant al cinema. Aquesta és la teva felicitat.>> (Sense alè, pàg. 32) L’adolescència fou també per a Josefa el desvetllament del caràcter. La relació de submissió a la mare tan pròpia de l’infant i tan propícia a desaparèixer en l’adolescent va sorgir en l’escriptora en aquest període de la vida. Cada cop més les idees que defensava la jove xocaven amb les de la seva mare. La tensió que en aquell moment va esclatar no s’apaivagaria fins més endavant, quan ja ambdues adultes es lliuressin a la comprensió mútua.

i

26

En aquesta etapa Josefa començà, també, a experimentar l’enamorament platònic més pur.

Encara somiava amb idíl·liques relacions amb els actors de cinema famosos de l’època, però ja començava a fixar-se amb els nois del seu voltant. L’atracció que li provocava l’esvelt encarregat dels autos de xoc que li recordava en Gary Cooper o l’admiració que li despertaven els ciclistes Soler i Sabú, joves i bells, van fer accelerar per primer cop el cor jovenívol de Josefa.

L’adolescència és encara avui vista per l’autora com una època de tria. En un moment en què no perceps el pas del temps ni les exigències del demà, el jove escull: amics, estudis, parella... Detalls que en aquell moment no semblen prou rellevants però que determinaran completament el futur de l’individu. Josefa, sens dubte, no en fou una excepció. Referent a l’adolescència, Josefa parla així a Les vacants sobre ella: <<Aixequem bastides, fusters! Construïm, anem pujant parets, tirem amunt la vida fràgil de les fràgils criatures perdudes fins allà on es pugui.>> (pàg. 36)

MANNÀ Els llibres i el cinema m’han salvat la vida.

Sense alè

Projeccions El cinema ha estat sempre molt present en la vida de la Josefa. Des que té ús de memòria es recorda a si mateixa anant de cinema en cinema, ancorada a la mà del pare, tot el cap de setmana. El cinema era, per a ella, una via d’evasió del món real en el qual se sentia encotillada i oprimida. El cinema li permetia convertir-se en qui desitgés.

Començava el circuit cinematogràfic al dissabte amb el Cinema Garcia, on mirava dues pel·lícules i un No-Do (Noticiarios y Documentales). A continuació anava, ja fos amb les amigues o amb en Tonet, al Cinema Edison, on mirava un No-Do i dues pel·lícules més. Quan posteriorment es va obrir el Cinema Centre, Josefa, al vespre, encara hi anava una vegada més. Queda clar, doncs, que la passió de Josefa pels films que té en l’actualitat és una afició que ja conreava des de petita. Curiosament les pel·lícules que millor recorda Josefa d’aquesta edat són les que la impactaren de forma més desagradable. Josefa preferia les pel·lícules més aviat de por més que les romàntiques o les còmiques. Al ser una cinèfila tan precoç, de les pel·lícules d’aquesta etapa d’infantesa no en copsava més que algunes imatges, el so i les paraules, ja que l’argument se li escapava. Tot i així, alguns aspectes d’aquests llargmetratges els recorda encara avui en dia.

Un exemple és el film The Letter de William Wyler (1940), que va veure temps més tard i que està basat en una narració de W. Somerset Maugham, el novel·lista, dramaturg i contista britànic. La marcà perquè és una pel·lícula que parla de persones dolentes de veritat i perquè l’escenari en el qual

i

27

té lloc és nocturn i canviant, un aspecte que la va sorprendre molt gratament. Una altra pel·lícula que la va colpir fou Genoveva de Brabant, que va veure al Cinema Centre quan encara no tenia cinc anys.

En una edat en què tot impacte queda incrustat al fons de la retina, Josefa es va sentir superada durant l’escena en què s’abandona la protagonista al mig de la boscúria. El temor que li despertà aquest fet fou tan gran que durant dies va tenir la ment turmentada pel record de les imatges vistes: <<Ningú no podrà calibrar mai la ferida infligida per aquelles imatges en la part més vulnerable del meu cervellet poruc (i aquí entra la pregunta: ¿Poruc d’aleshores ençà?¿Ho seria igualment sense haver vist la pel·lícula?)>> (Sense alè, pàg. 20) Ja a una edat més avançada, el cinema va servir a Josefa com a escola sobre la vida humana.

Contijoch era una preadolescent, però a través de la gran pantalla va conèixer molts conceptes que no havia experimentat encara: les traïcions dels amics, la incomprensió, les passions perilloses... La vida es reflectia en les imatges que dansaven en la fosca, just davant dels seus ulls, i la nodrien, preparant-la per les situacions que més endavant es començaria a trobar. High Noon de Fred Zinnemann (1952) li ensenyà el dolor de la solitud, com també ho faria més endavant Le Samouraï de Jean-Pierre Melville (1967), una pel·lícula tan dura i solitària que li va robar el cor.

D’altra banda, per a ella la vida a Manlleu es resumia en els jocs de guerra amb els amics de Dalt Vila, el pedaleig i les caigudes de la bicicleta o en les mirades que llançava als seus primers amors d’adolescent. La profunditat dels dilemes que presentava el cinema era per a ella un univers inconegut.

La pintura Josefa va descobrir la pintura gràcies a Joan Parés. Ell era el fill d’uns amics dels seus pares amb qui compartia l’amor per les arts. Ell, que fou per a Contijoch un mentor cultural de primer ordre i un veritable amic, es dedicava professionalment a la pintura, gust que va encomanar a la jove.

L’etapa de més producció pictòrica de l’autora fou la compresa entre els seus disset i divuit anys d’edat. Josefa pintava retrats, com el seu i el del seu germà, però sobretot feia pintura al natural.

Agafava el cavallet i la pintura i se n’anava als camps de blat, el plantava i es posava a pintar. Malgrat agradar-li moltíssim la pintura a l’oli, l’art pictòric era per a ella massa exhibicionista. Quan tornava de la seva excursió en busca de paisatges per immortalitzar i entrava al poble pel carrer de Sant Pere -a l’època gairebé deshabitat-, tots els vianants la veien arribar amb els seus utensilis d’artista i de seguida li preguntaven per la seva pintura. Josefa trobava aquest fet excessivament novel·lesc i odiava ser el focus d’atenció pública.

Qui sap si, amb el temps, la seva passió per l’art plàstic no hauria prosperat i si podria haver acabat dedicant-s’hi, ja que Contijoch realment gaudia amb aquesta activitat. Però per si l’exhibicionisme de la pintura no fos prou com per dissuadir-la, el seu context familiar va ratificar la necessitat de la nena a abandonar la idea de dedicar-s’hi professionalment. A l’època, dedicar-se a les Belles Arts era considerat

i

28

quelcom molt bohemi i impropi de les persones formals. A banda d’això, no li haurien permès anar a estudiar, ja que consideraven que fer-ho era sinònim de perdre’s. Així doncs, Josefa va veure la seva carrera com a artista truncada pel propi context familiar i social de l’època.

A partir dels vint anys, la poeta abandonà l’exercici de la pintura i passà a dedicar-se exclusivament a l’escriptura de poemes, art que havia cultivat simultàniament amb la pintura durant la seva adolescència. La poesia era una activitat molt més discreta, molt més humil i molt més senzilla de practicar. Un tros de paper, un llapis i la botiga buida: aquests eren els tres aspectes que necessitava per lliurar-se a l’exercici del seu art.

Passió pel coneixement Topant contra els finestrals, ressonant per tota la casa, omplint les estances en una cascada sonora. Així va ser el primer contacte que va tenir Josefa Contijoch amb la música clàssica: la inundació de la llar. A partir del tocadiscs Dual instal·lat al menjador de casa seva, la música va esdevenir un element més de la vida primerenca de Josefa. D’entre totes les obres, la Inacabada de Schubert és la peça clàssica que recorda l’autora com la més característica de la seva joventut. Ja des dels primers compassos, aquesta obra del compositor austríac provoca en la poeta un gran sentiment de nostàlgia i la porta a evocar la seva infantesa al carrer del Pont. D’entre tots els moviments, l’allegro moderato d’aquesta composició és per a Josefa el més especial de tots: <<El primer moviment de la Inacabada conté tot el que puc entendre en música: un anar amb vehemència del lirisme dolorós fins al més pregon ensorrament.>> (Sense alè, pàg. 26) Ja d’un estil sensiblement més folklòric, la música orquestrada combinada amb la clàssica guitarra espanyola del Concert d’Aranjuez també fou una peça molt escoltada a la llar Contijoch Pratdesaba. L’obra, fruit de la genialitat del compositor peninsular Joaquín Rodrigo, agradava també moltíssim a la petita Josefa que, tal i com feia amb la Inacabada, escoltava una vegada rere l’altra, sense descans. Possiblement la presència constant d’aquestes composicions, dues creacions exquisides, fou el que provocà l’amor continuat de Josefa per la música.

A la mateixa època de la descoberta musical, Josefa començava a entregar-se en cos i ànima a lectures més profundes que les llegides fins al moment. En plena preadolescència la poesia de Jacint Verdaguer i els versos de l’escriptor alemany Heine la captivaren. Després de la lectura d’aquests dos grans de la literatura, no és sorprenent que Josefa comencés a compondre. Tenia, a l’època, uns catorze anys. Els versos del poeta de Catalunya seguirien essent uns dels seus predilectes, i suposaren un doll directe d’inspiració per a l’escriptora. <<De la terra n’he vist poc com més ne veig, menys m’agrada,

i

29

tot hi és ombra i vanitat, pols, cendra i terregada.

L’aigua dolça que jo vull enlloc del món l’he trobada, pertot allà on ne cerquí he trobada la mar salada La paraula ‘terregada’ és espatarrant i el poema, d’una precisió i d’una manca de retòrica esborronadora.>> (Sense alè, pàg. 47)

El cert, però, és que Contijoch estava enamorada de tot tipus de saber. Considerava que hi havia coses que l’escola no li havia ensenyat però que necessitava conèixer. Tenia fixació per aprendre llatí i matemàtiques , i arribà a interessar-se per la teoria de la Relativitat. Fins i tot a nivell filosòfic Josefa volia formar-se, de manera que va endinsar-se en l’obra del danès Søren Kierkegaard El Concepto de la Angustia, una autèntica al·legoria de la indecisió humana i el conflicte intern: l’angoixa de dubtar entre saltar o no al buit: <<Analitzada aquesta fascinació a distància hi ha detalls prou clarificadors: les paraules <<motivants>> -inacabada, lirisme, angoixa, relativitat, misteri..., elements que expressaven el que mai no solucionaré. >> (Sense alè, pàg. 27)

i

30

9 — Presentació 13 — Infantesa i adolescència (1940-1955) 33 — Joventut (1955-1970) 55 — Maduresa (1970-2010) 79 — Present (2010 - 2016) 91 — Obra 95 — Recull fotogràfic

i

31

i

32

JOVENTUT (1955-1970) CREIXEMENT, REFLEXIÓ, OPOSICIÓ Desvanecida se quedó la edad de la inocencia; pero debajo estaba, corría, brincaba ya este río sediento.

Visión de Libertad (fragment) Aquello que he visto

Trencament Josefa havia estat sempre una nena obedient, tot i que amb un caràcter fort i una visió crítica de la realitat que sovint feia qüestionar-se el seu món. A mesura que creixia, però, cada cop trobava més aspectes desagradosos de la societat dictatorial, recta i intransigent en la qual vivia. Els llibres la nodrien d’aventures i de llibertat, però en alçar el cap de les pàgines, es trobava de nou absorta en un món que l’encotillava.

Els seus pares havien estat des de sempre persones fidels al règim. Segons Joan Contijoch, aquest fet es va deure a la situació en la qual van viure els seus pares: <<Suposo que els pares recolzaven la dictadura per les circumstàncies del moment. Vivíem en el territori republicà, de manera que la majoria de malifetes que van tenir lloc durant la guerra es van dur a terme per part d’aquests a Catalunya.

Durant la guerra, a més, un bombardeig italià a Barcelona va matar un tiet Contijoch del meu pare i es va assassinar el germà de la mare del meu pare, el veterinari, a casa seva. A partir d’aquestes desgràcies a casa no es parlava de la guerra i es creia perfectament amb el que deia l’autoritat: a callar i creure.>> A més, els seus pares eren religiosos. Cada diumenge anaven a missa i creien i seguien estrictament amb els preceptes de l’Església, institució molt potenciada a l’època per part del règim franquista. La religiositat del pare, de la qual ja s’ha parlat anteriorment, es va transmetre als fills majors, els quals compliren fidelment amb els principis de l’educació rebuda.

En créixer, però, Josefa i Joan van començar a ser conscients de la situació en la qual vivien.

No veien, a diferència dels seus pares i germans grans, la dictadura com a sinònim d’estabilitat i seguretat, sinó que s’adonaren que habitaven en un territori oprimit i amb la llibertat truncada. Aquest posicionament va encendre la discussió entre uns i altres, i es va fer més cruent en el cas de Josefa i la seva mare. Malgrat l’oposició ferma dels pares davant les idees dels fills, els germans menors dels Contijoch Pratdesaba decidiren rebel·lar-se.

i

33

Insurrecció La revolta de Josefa i Joan era de caire intel·lectual. El primer pas d’aquesta passà per l’Església.

Josefa i Joan deixaren d’anar a missa, i es declararen obertament contraris a la ideologia catòlica. Aquest fou un cop important per a la família, ja que a l’època el sinònim de decència era catolicisme.

Els germans consideraven, però, que l’autèntica llibertat era sinònim de cultura. Quan Joan era encara un adolescent i Josefa acabava d’estrenar els seus 22 anys, la jove autora obrí una rebotiga clandestina a la Llibreria Contijoch. En ella venia llibres considerats prohibits pel règim pel seu caràcter liberal que provenien de Sudamèrica. No es tractava d’obres molt crítiques, però sí prohibides per la censura de l’època, i aquest fet l’animà encara més. Tonet veia la iniciativa de la seva filla amb ulls comprensius i ho tolerava amb certa alegria, segons paraules de Joan. Només en escasses ocasions el pare es mostrà intransigent amb Josefa, com rememora el seu germà menor: <<El papa semiconsentia l’activitat de la Josefa. Sols va posar-se molt nerviós un dia que van arribar uns llibres de Miller, el Tròpic de Càncer i el Tròpic de Capricorn, ja que els considerava pornografia. Era novel·la contemporània d’aquells anys, i força provocadora a nivell sexual, però no pornogràfica.>> La rebotiga, considera Joan, no fou sols un indret de compra de llibres que no es trobaven, sinó que acabà essent un espai de reunió dels fills de famílies conservadores com la seva pertanyents a la petita burgesia que s’oposaven també al franquisme. Allà es celebraven múltiples tertúlies, ja fossin literàries, artístiques o polítiques, ja que era dels pocs indrets on podien trobar-se. I és que, tal i com afirma Lluís Solà en una de les entrevistes, en el context polític de l’època només es podien trobar a casa.

Referent a aquest, Joan Contijoch va concloure afegint: <<Érem uns revolucionaris de segona. No vam posicionar-nos políticament en cap moment, però sí a nivell cultural, ja que no era tan perillós. En aquella època seguíem essent tan desgraciats com els altres, però almenys començàvem a ser lliures.>>

UN CANT A LA CULTURA: EL CAU FALUGA (1963-1967) Démonos todos las manos.

Anudemos fuertemente el corazón con los dedos enlazados.

Solidaridad, primer poema publicat per Josefa Contijoch al Cau Faluga (fragment)

La publicació: obertura i tancament Als anys 60 a Manlleu es publicava un quinzenal anomenat Comarca. Es tractava d’una publicació editada pel Sindicato Vertical que era de caire franquista i escrit en castellà. En una conversa amb Joan Parés, el pintor animà a Josefa a crear una petita publicació que es distribuís conjuntament amb el diari i que tingués com a tema la literatura i la cultura en general. Segons paraules de la pròpia autora, Parés

i

34

opinava que ella era la millor persona per crear la publicació, ja que no només s’imprimia a la impremta Contijoch sinó que, a més, el seu pare era afí al grup franquista.

Els inicis Josefa s’entusiasmà amb la idea, de manera que decidí fer cas de la recomanació de Joan Parés.

Primer va parlar amb el seu pare i tot seguit va aconseguir encoratjar un grup de lletraferits de la localitat per tal de participar amb ella en el projecte i van decidir dur a terme les reunions de la publicació a la rebotiga de Josefa. Així, el 10 d’agost de 1963 s’editava per primer cop el suplement quinzenal Cau Faluga. El títol del full del grup va ser mèrit del pare de la poeta, el qual va suggerir que s’emprés el nom de la residència del literat Santiago Rusiñol i la seva família a la colònia industrial manlleuenca de la seva família, Can Remisa.

En la versió digital, que actualment es troba a la biblioteca de Manlleu i a la biblioteca Joan Triadú de Vic, un breu pròleg referencia els diferents integrants de l’equip del suplement: <<Impulsat per la figura poderosa de Joan Parés, el grup estava format per Joan i Josefa Contijoch, Josep Gallardo, Joan J. Guillén, Elies Mas, Josep Serra i Jacint Sala amb col·laboracions esporàdiques de Domènec Martínez, Joan Puntí, Ramon Verdaguer, i un llarg etcètera d’amics, coneguts i passavolants.>>. Cal destacar que la presència de Joan Contijoch, tal i com ell mateix explica, fou més de vessant assistencial.

Ell no participava en la redacció de la publicació, però sí que col·laborava quan feia falta i recolzava la iniciativa, de manera que es trobava en la majoria de reunions i al llarg del procés de confecció i edició del suplement.

Jacint Sala, col·laborador habitual de la revista, parlà en una entrevista de la mecànica de treball del grup. <<Al full cadascú redactava sobre el que volia. La Josefa posava poesia i una mica d’assaig; l’Elies Mas feia articles d’arquitectura; jo, poesia i comentaris de teatre. Ningú estava especialitzat en res: cadascú hi posava el que creia que hi havia de posar. No parlàvem tots d’un tema especialitzat ni tampoc sortíem tots cada cop que s’editava.>> Segons Jacint Sala, Josefa era l’ànima del Cau Faluga. Ella era el motor que havia iniciat el projecte. Ella era la que mantenia el grup cohesionat i els engrescava per seguir escrivint. Ella era qui proporcionava un espai on reunir-se quan calia fer trobades per decidir aspectes de les edicions. I era ella també qui s’encarregava de donar al seu pare la publicació i que aquest en fes la impressió a l’empresa familiar. A banda d’això, Josefa va participar a nivell literari en gairebé totes les edicions del fulletó.

Editorials A partir del primer any, les editorials -normalment anuals- del suplement eren a càrrec de Josefa Contijoch. En ells l’autora expressava l’alegria del grup per seguir publicant i la ideologia i finalitat de la pròpia producció del full. Destaca d’entre tots ells l’editorial del novembre de 1966. És el primer cop que Josefa redacta un editorial emprant la llengua catalana. En el text Contijoch defensa obertament l’ús i

i

35

presència del català en la societat, veient el seu foment com quelcom totalment necessari. Aquest fet és atípic en una època en què el franquisme encara mantenia la llengua catalana en un estat de disglòssia.

Aquí en veiem un fragment: <<Aplaudim la profusió de publicacions catalanes que últimament han aparegut. Llibres –cuidadíssims de forma i amb uns serveis de traducció de primera categoria-, revistes, contes infantils i <<patufets>>... I ara veiem l’anunci d’un film parlat en català. Això pot significar –de fet ja significa- un renaixement de la nostra llengua o una purificació, que tan convenient serà per a molts de nosaltres. [...] Censurem la falta d’interès de molts per <<aprendre>> bé la llengua que parlem –quina incongruència!.>> A partir d’aquesta publicació, l’editorial “Aplaudim... Censurem...” es repetirà en gran part dels suplements que elaborarà el grup. Es mantindrà l’ús del català en tots ells.

Crítica i proses diverses En gran mesura la seva aportació es basava en la crítica d’obres d’altres autors, de manera que exercia la funció de crítica literària. Aquí podem observar un fragment de les seves ressenyes, en les quals adjuntava poemes o fragments dels llibres sobre els quals parlava: <<¡Qué rápidamente se lee este libro –no corto- de poemas, y qué impacto de humanidad produce! El estilo es simple, sencillo; las palabras, las que usamos corrientemente. Pero todo ello resaltado, ennoblecido, porque la poesía trasciende a lo largo y a lo ancho.>> (Cau Faluga, 1964).

Casualitat o intencionalitat, la majoria d’obres que comentà Josefa al llarg de les publicacions del Cau Faluga pertanyien a dones. Alguns dels noms foren, per exemple, Concha Lagos (coneguda de l’autora a l’època i de la qual es parlarà més endavant), Maria Elvira Lacaci, Consuelo F. Bonifaci, Júlia Uceda o Angelina Gatell, entre d’altres.

A banda de la crítica, a Cau Faluga Josefa introduí altres tipologies textuals, com ara notícies locals, crítiques cinematogràfiques (cal recordar la passió de Josefa pel món del setè art), textos assagístics i reflexius, o entrevistes. Així, els temes que tractà Contijoch al llarg de la publicació del quinzenal foren molt variats. Alguns exemples d’aquestes proses són: <<CAU- Es considera més poeta que filòsof, o més filòsof que poeta?

RAIMON- De moment ni una cosa ni l’altra, sóc molt jove...>> Entrevista. Parlant amb Raimon (fragment), Cau Faluga (1964) <<Dejemos aparte las ocupaciones por un momento tan solo. Salgamos al campo a llenar los pulmones de aire sano. Nos daremos cuenta de lo justas que son las palabras de Frost y de Roldán.

Recitadas lentamente, mecidas por el viento, enfocadas al límpido paisaje, forzosamente han de darnos seguridad en nuestros propios medios. Ya que la tierra y el hombre forman un todo indestructible, no podemos dejar avasallarnos por las técnicas. Porque hay algo en nosotros que suena a rebeldía, o simplemente, porque Quien todo lo hizo, así lo quiere.>> Opinió. El lugar del amor (fragment), (Cau Faluga, 1964)

i

36

Poesia Moltes de les intervencions de Josefa al suplement Cau Faluga es fan a través del llenguatge poètic. Pel fet de ser un dels primers llocs en què l’autora publicava, el butlletí donava a Contijoch l’oportunitat de donar-se a conèixer com a poeta. S’inicià escrivint poemes en castellà, però fou en aquest gènere quan escriví en català per primera vegada. Aquest fet es deu, segurament, a la facilitat de l’autora per expressar-se a través del vers.

L’estil que apareix en la publicació mostra ja el camí literari que Josefa seguiria en un futur.

Malgrat que s’observi en els primers poemes una lleugera conservació de la forma, la seva fou al cap de ben poc una escriptura trencadora que no obeïa ni a la rima ni a la mètrica, fet que destacaria en els seus poemaris posteriors. D’aquest aspecte en parla Jacint Sala: <<Com a autora, la Josefa ja escrivia des dels inicis un tipus de poesia que no era l’habitual en aquell moment. A l’època solia predominar la poesia clàssica, és a dir, amb rima i les síl·labes comptades. Gràcies al que havia llegit, ella era coneixedora de totes les línies poètiques i novel·lístiques del moment, i això va provocar que anés un pas per endavant de tots els altres.>> Pel que fa als temes, Josefa destacà ja des del poema que va publicar amb el Cau Faluga per ser de temàtica social. Aquí es veu ja el seu esperit reivindicatiu i la seva voluntat de fer de la poesia un canal de transmissió del seu missatge. Aquí en veiem un exemple: […]

Ofrezcamos nuestras manos al que sufre y al que ama.

Así tiernamente unidos, reemprenda mos la marcha.

Solidaridad (fragment), Cau Faluga (1963)

En molts dels seus versos, l’autora s’inspira i adapta a l’època de l’any en la qual s’inclourà la composició al Cau Faluga. Per exemple, en diversos poemes com el Cançó o Poema-pregària de Nadal Josefa parteix de les festes nadalenques com a eina de reflexió sobre valors com l’amistat, l’amor i la pau. Veiem aquest fet, per exemple, en el poema següent: Nou Nadal i les coses són velles.

Si poguéssim, però, si poguéssim netejar-nos la llengua i les dents i omplenar-nos la boca de flors... [...]

i

37

I amb estrelles i flors posar pau, posar pau, posar pau entre els homes.

Cançó (fragment), Cau Faluga, Nadal 1966

La qüestió lingüística Seguint l’estil del diari, el suplement va començar editant-se en castellà. Malgrat tot, molts dels integrants tenien aspiracions més altes per al seu projecte literari que el simple fulletó d’arts i lletres.

Veien el Cau Faluga com una manera d’oposar-se discretament al règim expressant les seves idees i escrivint en la seva pròpia llengua.

El primer a introduir la llengua catalana fou Elies Mas, ja des del seu primer poema: Estudi d’Estiu. Josefa passava en aquell moment per una època de forta producció castellana i encara no estava interessada en el canvi lingüístic. No passà gaire temps, però, fins que Josefa començà a escriure en català en una mostra de gosadia i desafiament a les imposicions del règim. Així, el primer text en llengua catalana afegit per l’autora apareix al número publicat el desembre de 1963 en forma d’un poema anomenat Poema-pregària per Nadal que veiem a continuació: Era nit, feia fred, i es va sentir de cop que una veu deia: <<Pau als homes.>>.

Ningú no sabia res, ningú no pensava res, ningú...

Però Déu va néixer. [...]

En aquests nostres dies tan buits (és immens i tan trist el silenci...) és ben necessari que els ulls se’ns omplenin de crits, de llum i de pau. Sí, és ben necessari.

Poema-pregària per Nadal (fragment), Cau Faluga (1963)

L’ús de la llengua catalana de gairebé tots els membres del grup i la radicalització lenta però progressiva que va experimentar el suplement al llarg de la seva edició va provocar, també, algunes disputes entre els integrants. Així, en un moment determinat alguns dels membres començaren a abandonar la participació en el full, ja que valoraven que estava prenent un caire massa polític, segons explica Josefa. <<En Joan Parés i jo teníem unes idees molt enfrontades amb el franquisme, i això va irritar alguns dels membres.>> La publicació, però, se seguí editant i la presència del català cada cop fou més evident.

i

38

Fi del projecte A diferència d’altres publicacions d’aquella època, el Cau Faluga no va tenir problemes d’edició.

Joan Contijoch es refereix a aquest tema en una de les entrevistes: <<Les autoritats franquistes veien el Cau Faluga com quelcom inofensiu i gairebé folklòric. No eren estrictes amb ells, fins i tot quan començaren a publicar en català i es radicalitzaren lleugerament. El Cau Faluga no va ser un perill per a la cohesió franquista, per això segurament es deu que va acabar d’hora. Qui sap si s’hi hagués convertit en el cas que hagués durat més temps.>> I és que el 24 de Juny de 1967 el Cau Faluga deixava d’editar-se. Joan Contijoch considera que el principal motiu en fou el desgast: <<El Cau Faluga es va deixar de publicar bàsicament per cansament: tots treballaven per amor a l’art i només el goig de veure’s publicats ja els feia sentir-se pagats. Però el moment històric ja s’havia acabat: la crítica suau ja no tenia tanta rellevància, sinó que existia ara un enfrontament molt més directe. El Cau Faluga ja no era tan transgressor.>>

PRIMERS POEMARIS (1964-1967) Mi pobre, quebrantado ayer cae en la resaca del olvido...

Ayer, mi ayer (fragment), De la soledad primera

L’impuls creatiu: De la soledad primera

<<La Musa va arribar en castellà, ja que tot el que havia llegit a la meva vida, exceptuant Verdaguer, era en castellà.>> (Memoro, vídeo 4). Rere el taulell de la botiga, sola i amb un paper i un llapis, Josefa va aconseguir confegir en uns quants anys un poemari.

Un cop acabada la seva obra, Josefa, que a partir de la premsa escrita estava al corrent de les diverses editorials i de les col·leccions que publicaven, va iniciar una relació epistolar amb l’editor barceloní Joaquín Buxó Montesinos, que en aquell moment es trobava al capdavant de l’edició de la col·lecció “De trigo y voz provisto” a l’editorial Trimer. Buxó va accedir a tenir en compte la darrera obra de l’autora. Josefa veia publicat el 1964 i als seus vint-i-tres anys el recull titulat De la soledad primera. En aquells temps Josefa baixava sovint a Barcelona i es veia amb Pere Gimferrer i José Corredor-Matheos, que l’aconsellaven sobre lectures poètiques que la van influenciar en aquest poemari.

Es tractava d’una obra molt personal i reflexiva, on res era fruit de l’atzar o la voluntat estètica.

Aquest mode d’escriptura fa pensar a la poeta Dolors Miquel, com expressa en el pròleg de l’antologia Ganiveta (2012), que Josefa presentava <<un posicionament poètic i intel·lectual molt a la vora d’autors com ara Espriu, Cioran, Sèneca o els anònims autors de l’Eclesiastès.>> (pàg. 8). El recull, que incloïa 24 poemes, girava entorn el concepte del pas del temps i de la mort expressat amb inusual maduresa.

i

39

En un moment en què la tendència general era que les autores joves escrivissin sobre l’enamorament o, seguint la moda del moment, sobre temes referents al realisme social, Josefa trencava amb tots els esquemes. El fragment de J. Ferrer Aleu, publicat a Siluetas durant el Juliol de 1965 expressa a la perfecció el sentiment dels primers lectors de Contijoch en llegir per primer cop el poemari de l’autora: “Josefa Contijoch es muy joven, y éste es su primer libro de versos. Por esto, la primera impresión, al hojear sus breves páginas, ha sido de profundo asombro. Porque la juventud se advierte, sí, en el hálito de sinceridad, de ingenuidad, de honradez, que respiran todas las composiciones. [...] Todo su libro es un lamento que le arranca la fugacidad del tiempo, pero —y esto es lo más notable—, no es el lamento desgarrado, rebelde y vital propio de los “veintitrés años creciéndole en el pecho”, sino el quejido dulce y, sobre todo, resignado, que sólo puede nacer de una reflexión profunda y prolongada.” <<Fins i tot vist des de l’actualitat xoca aquest posicionament primerenc on l’autora ja se’ns presenta en una de les imatges que més recorreran la seva obra, la de l’ésser solitari davant dels elements naturals, dels misteris sense resposta, i la de la certesa de la qualitat gairebé onírica i inaprehensible del present; i amb ella –amb aquesta certesa- la certesa d’un ésser humà, el qual només essent present, no assoleix mai un fet tan senzill com abastar-se.>> (Ganiveta, pàg. 8) Dolors Miquel destaca la temàtica de l’obra de Contijoch com quelcom inesperat i original. En el recull, la infantesa és vista des d’una perspectiva onírica i llunyana, i és l’anhel de l’autora retornar-hi, tal i com mostra en el poema Huida al principio más puro. En línies anteriors ja comentàvem la importància que dóna l’escriptora als primers anys d’existència: ella els veu com el moment de determinació del que serà el poeta més endavant i la descoberta dels temes que marcaran la seva creació artística posterior.

Veiem aquest aspecte en el fragment següent: Sin embargo, ya digo he de huir, he de huirme, al principio más puro, a mi esencia ignorada.

Huida al principio más puro, De la soledad primera (1964)

D’altres aspectes que apareixen en l’obra i que es repetirien en poemaris posteriors de Josefa són la tristesa, la visió fugaç del pas del temps, i la utilitat de la paraula. Josefa se sorprèn a si mateixa intentant abastar els instants de la vida, fer-los seus, però amb melangia s’adona de la impossibilitat del que persegueix. Flueix el temps i d’entre els dits d’ella s’escola. Aquest aspecte es veu en el fragment següent, del poema Es todo mío... […]

Me poseo, incapaz de encajar con el tiempo.

Quisiera detenerlo, anclarlo en aguas

i

40

muy hondas... Pero sigue pausadamente intenso.

Es todo mío... (fragment), De la soledad primera (1964)

Es podria dir que Contijoch fa un estudi extraordinari de l’home des d’un punt de vista de l’individu i fomenta la reflexió del lector davant dels dubtes transcendentals que planteja. Preguntes tan claus com la finalitat de la vida humana.

Y me pregunto: ¿Por qué tan obstinados? ¿Para dejar la vida sin cumplir, buscando a cada gesto una palabra? ¿Por qué tan obstinados? (fragment), De la soledad primera (1964)

És tota l’obra un lament cap al caràcter finit de l’ésser humà i un viatge per descobrir el lligam entre la mort i la vida. Cal destacar finalment la tendència universalista que es desprèn dels versos de Josefa i que és ja una primera llambregada a idearis que l’autora tindria posteriorment, de caràcter polític i d’esquerres.

D’on brollava aquell to descarnat i sentenciós de Josefa? Quins afluents desembocaven en la seva interioritat i confegien el seu ideari poètic? Els amors literaris de Josefa a l’època eren molts, i la jove s’entregà a ells amb cos i ànima. Començà amb la generació del 27 i seguí amb la del 98, llegint autors de la talla de Miguel de Unamuno i Antonio Azorín. Continuà després amb una infinitat de noms del món de les lletres, especialment de la literatura castellana.

D’altres influències poètiques que des de l’adolescència ja arrossegava foren, per exemple, la de la nord-americana Emily Dickinson, considerada una de les poetes fundacionals d’Estats Units juntament amb Edgar Allan Poe, Ralph Waldo Emerson i Walt Whitman, i el francès Arthur Rimbaud, model estètic del simbolisme.

Aquello que he visto D’entre els múltiples enamorats que va tenir De la soledad primera en la crítica madrilenya destacà el crític Juan Van-Halen, del qual ja s’ha parlat més amunt. Ell era ja a l’època un destacat poeta, historiador i periodista espanyol, així com també editor d’Ediciones Alondra. Van-Halen es va sorprendre pel talent de Josefa i la qualitat dels seus versos, de manera que demanà a l’autora un nou poemari per publicar. En resposta, Contijoch li va enviar el poemari Aquello que he visto un any més tard, a l’edat de vint-i-cinc anys.

i

41

Si De la soledad primera era un lament somort sobre la innocència perduda i un manifest de temor i tristesa davant de la fugacitat de la vida i la futilitat de l’ésser humà que no és capaç ni de conèixer els seus propis límits, Aquello que he visto és una obra molt més lluminosa i esperançadora.

A l’obra s’observa una Josefa que accepta, ara sí, el fet que ha crescut. Recorda amb anhel la innocència però està disposada a seguir el seu camí. De fet, el llibre, tal i com la descriu Dolors Miquel, és “descrit i assimilat a la imatge d’un riu subterrani assedegat que neix amb la mateixa vida”. Així, els poemes fan pensar que darrere de tot el que diu la poeta s’amaga un torrent de poder latent però sempre present, sempre a punt d’aflorar.

Detrás de toda la indolencia maldita de mis días verdes, yo sé que un río suena y duerme. […]

Visión de Libertad (fragment), Aquello que he visto (1965)

Un altre aspecte que destaca en els textos d’Aquello que he visto és la impossibilitat de la poeta de lluitar en contra de la força de la poesia. La lletra no és sols una forma de divertir-se, sinó que sorgeix d’una necessitat intrínseca en l’ànima de l’escriptora. És en l’abandonament a la força de la literatura en la qual la poeta troba la llibertat.

De lo que he visto, de todo lo que es nuestro y olvidamos a veces, sencillamente, hablo.

A quienes hablo (fragment), Aquello que he visto (1965)

Malgrat tot, la mort i, sobretot, la decadència vital segueixen essent molt presents en aquest poemari. Així com a De la soledad primera l’autora observa la mort com un concepte abstracte, a Aquello que he visto Contijoch aplica el concepte a la realitat, arribant a recrear en un poema la seva pròpia defunció.

Aquel fuego aquel manojo de penas, aquellas no notadas alegrías... había muerto.

Su cuerpo parecía... parecía... como un trigal segado por el viento.

Antevisión impersonal de mi muerte (fragment), Aquello que he visto (1965)

i

42

Josefa ens introdueix amb el poemari, també, a dos dels temes que més endavant tractarà en els seus poemes posteriors: l’amor. És vist en el recull com un antídot contra la tristesa i la buidor del món.

Fora d’ell, res és bell ni alegre. És l’amor el que ho impregna tot. En els seus poemes Contijoch defensa un concepte amorós passional i físic. Els amants necessiten entrar en contacte per viure plenament.

Aquest concepte el podem observar en poemes com aquest: Entre el amarnos que todo lo dibuja, hemos estado hablando de tu cuento, de si una coma o un punto, de la carpeta negra y de las cartas, del libro aquél de poemas...

Y nos hemos amado con un amor bendito que todo lo dibuja.

Post-scriptum a una despedida, Aquello que he visto (1965)

La reivindicació. Josefa es posiciona en poemes com ara Elegía intentada a favor d’una filosofia aplicada, és a dir, una reflexió enfocada a millorar la vida de la societat, sobretot de les classes més oprimides d’aquesta. Contijoch defensa que s’abandonin els posicionaments elitistes propis de la ciència i el pensament del segle XIX per endinsar-se a una filosofia i una literatura més compromeses, lliures i aplicades.

Filósofos del mundo, poetas, equilibristas del tedio y la palabra […]

Intentemos amar aunque no nos acepten este amor refinado.

Intentemos al menos ensuciarnos las manos, de vez en cuando, con el juego de un niño mocoso, con el sudor de un albañil cualquiera, con el llanto de una mujer deshecha y agobiada.

Elegía intentada (fragment), Aquello que he visto (1965)

i

43

EL CONFLICTE LINGÜÍSTIC La pàtria és la infantesa i és la llengua. Estem d’acord o no?

Llengua/pàtria, literatura/combat, Les vacants

Madrid Arran de la publicació dels seus primers poemaris i l’enviament d’aquests a les diferents publicacions que realitzaven ressenyes i crítiques literàries, Contijoch entrà en contacte amb un grup de poetes de la capital a través del correu ordinari. Els recorda l’autora com un grup de persones molt amables amb qui va establir uns vincles culturals i literaris molt profitosos. D’entre ells destacaven José Luis Cano, Concha Lagos o Vicente Aleixandre, entre d’altres. En un moment determinat de la relació amb els poetes, aquests li proposaren que anés a Madrid a passar uns dies per tal de conèixer-los i intercanviar impressions. Amb una mescla d’emoció i temor, Josefa acceptà.

En un principi Madrid li va semblar una ciutat lluminosa i la seva gent molt amable i generosa.

Els poetes li demanaven poemes per tal de publicar-los en algunes de les revistes de la època, com ara Caracola, El Molino de Papel, Claraboya, Aldonza, Poesía Española o El Toro de Barro. A més, els coneixements que va extreure de la seva estada a la ciutat foren molt valuosos. Tots aquests aspectes contribuïren a fer que Josefa s’hi sentís molt còmoda.

A mesura que passaven els dies, però, Contijoch començà a sentir-se recelosa dels poetes, que desprenien un halo franquista. Es respirava en les trobades una certa intenció oculta i un cert aire d’incertesa que no li acabava d’agradar: <<Em citaven a cases particulars, a l’Ateneu, a llocs obscurs.

Madrid era tan fosc com Manlleu.>> (Sense alè, pàg. 36) El tracte rebut era excel·lent, però de tant en tant preguntes que traspuaven un cert prejudici li eren plantejades, i això li féu saltar les alarmes. Aquest fet el plasma l’autora amb aquestes paraules: <<I és que algunes persones d’aquests grupuscles, tot i que em solien tractar molt bé, sempre acaben dient: “pero, oye, ¿es verdad eso de que siempre habláis en catalán?”. [...] Jo vaig afirmar que sí, que evidentment parlàvem en català, i d’aquí em seguiren preguntant. Aquella estranyesa que em van mostrar em va fer pensar que hi havia més mar de fons del què em pensava, que quelcom passava. No sabia què hi feia allà.>> El fet que va acabar de posar a Josefa en guàrdia va ser l’opinió del seu amic i mentor Joan Parés, que era un profund antifranquista. Des del primer moment Parés s’havia mostrat recelós del viatge de l’autora a Madrid i li havia aconsellat que anés en compte, ja que sovint les persones afins al règim tenien unes intencions ocultes. D’aquesta manera, les sospites que la poeta albergava es van intensificar en rememorar els consells del seu amic.

Del viatge a Madrid Josefa tornà molt canviada a nivell intel·lectual. S’havia adonat que, malgrat compartir una mateixa llengua en l’art literari amb els poetes madrilenys, ella no se sentia en

i

44

cap moment part del seu ideari ni tampoc del seu grup. Les seves cultures i la forma de veure el món eren molt diferents i no s’identificava amb les seves opinions. Es va adonar que el problema, potser, era el castellà. En tot moment els parlava de la seva llengua materna i de com sempre els catalans es comunicaven en la llengua pròpia del seu territori, però en canvi ella escrivia en un idioma diferent al del seu flux de pensament. Era convenient, doncs, que existís un procés de traducció quan pretenia plasmar els conceptes del seu esperit amb la lletra escrita?

El Celler de la Lliça Temps després de la seva tornada de Madrid, a la comarca s’obrí un nou espai de trobada dels intel·lectuals de la plana. S’anomenava El Celler de la Lliça i estava situat a Torelló, localitat on vivia Maria Teresa, germana gran de Josefa.

El Celler, que fou obert per Araceli Plans el 1966, va ser catalogat amb múltiples noms, però cap d’ells li feia justícia. Era un espai que obria a hores atípiques -de set de la tarda fins a altes hores de la matinada- i que pretenia ser una vàlvula d’escapament per als intel·lectuals contraris a la societat encotillada i dictatorial en la qual vivien. Pel seu esperit transgressor fou considerat un local immoral -gairebé un prostíbul, segons paraules de la propietària del local-, però el cert és que era més aviat tot el contrari. D’aquest aspecte en parla Araceli Plans, fundadora de l’establiment, en una de les entrevistes: <<El Celler era considerat per tothom com un espai de mala mort, però això no era així. Era un lloc ple de persones del món de la cultura de la plana. Fins i tot una vegada van haver de venir a buscar a un poeta que havia guanyat un certamen de poesia al mateix local! Si es jugava a alguna cosa al Celler, com a màxim era a escacs.>> Era en l’establiment on Josefa, el seu germà Joan i la resta d’intel·lectuals de Manlleu amb qui es relacionaven anaven a passar l’estona en moltes ocasions. Gràcies al Celler, Contijoch va crear múltiples contactes culturals, com ara el poeta vigatà i ferm defensor del catalanisme Lluís Solà o la pròpia Araceli, que estava molt interessada per la cultura. El Celler no era sols, però, un espai de tertúlia literària o intel·lectual. En molts casos el local es convertia en un indret de reunió clandestina per parlar de temes polítics, com molt bé recorda Lluís Solà: <<A l’època no hi havia llibertat de cap mena, de manera que per parlar de temes de política o literatura no permesos, el Celler era un dels pocs espais de reunió de la intel·lectualitat de la comarca.>> Els anys del Celler foren per a la poeta una època de molta producció en llengua castellana, i publicava molts poemes en revistes diverses. Josefa, però, tenia també dubtes sobre la seva inclinació lingüística, fet en gran part provocat pels nous contactes literaris que havia establert. A partir de les estades al Celler, Josefa va entaular diverses converses amb els integrants del grup de Vic i d’altres persones afins, com ara Miquel Martí Pol i Lluís Solà. Ells eren uns ferms defensors de la pàtria catalana i de l’escriptura en la llengua materna, de manera que no podien comprendre els intel·lectuals que,

i

45

com Josefa, escrivien en castellà tot i ser catalanistes. Plans justifica aquesta contraposició d’ideologies: <<L’educació que rebíem era tota en castellà, de manera que dominàvem molt millor aquesta llengua que el català a l’hora d’escriure. Josefa feia uns poemes que jo trobava preciosos, però hi havia persones que no estaven d’acord amb ella pel fet d’estar escrits en castellà.>> A l’altra cara de la moneda, Lluís Solà es recorda a si mateix entaulant debats de tot tipus amb la manlleuenca, però sobretot sobre la llengua, ja que l’objectiu dels intel·lectuals del seu grup era intentar sumar tants escriptors com fos possible a la seva causa: la defensa del català: <<Si Josefa es va decidir a començar a escriure en català possiblement no es deu a un moment puntual, sinó a la suma d’intercanvi d’impressions que sempre des del respecte vam brindar-nos, així com també va dur a terme amb d’altres intel·lectuals del meu mateix parer.>>

Una conversa clau Al voltant dels anys 66 i 67 del segle passat Josefa, que es trobava en plena crisi lingüística i que es plantejava donar un tomb radical a la seva producció literària, va ser visitada per Armand Quintana, lletraferit manlleuenc. Ell li comunicà que els seus companys - pertanyents majoritàriament al grup del Seminari de Vic- i ell mateix s’havien assabentat que havia escrit algunes publicacions en castellà i la convidaven a passar una tarda amb ells. Josefa acceptà encuriosida. Rememora aquest episodi a Sense alè: <<Em vaig deixar portar a Roda, a casa de Martí Pol, per l’Armand Quintana. A part d’ells dos i la Dolors, la dona d’en Martí Pol, hi havia en Segimon Serrallonga, en Grau i algú més que no recordo. Tots ells persones admirades, que alliçonaven i pescaven peixos a la xarxa i a la causa amb classes de català i cine-fòrums.>> (pàg. 38) La reunió que va tenir lloc a casa de Miquel Martí Pol fou per a Josefa un fet inusual i emocionant.

S’apilaven els tertulians al voltant d’una taula plena de begudes que l’autora en alguns casos no sabia ni que existien i que aquells homes es prenien amb tota naturalitat. Amb rialles recorda la poeta en una de les entrevistes haver provat el conyac aquell vespre per primer cop i no haver-ne begut mai més, ja que en tastar-lo trobà que tenia un gust molt fort. La visió d’aquells literats prenent-ne despreocupadament encara la va sorprendre més i s’adonà que ells vivien en una realitat molt diferent a la seva. <<Eren boníssims i, el més important, éssers lliures: practicaven la llibertat.>>.

En la distensió de la reunió, però, s’arribà a un moment de màxima serietat. En un punt determinat de la conversa, sorgí la pregunta <<Què fa una noia de Manlleu escrivint en castellà?>>.

A partir d’aquí la reunió girà exclusivament al voltant d’aquest tema. Ells parlaven i Josefa es deixava inundar per les seves reflexions. El resultat fou una Josefa canviada i convençuda de la dificultat del repte que li plantejaven: abandonar la llengua que a Madrid li havien pintat com a la més digna per començar a escriure en la seva, un idioma mal vist, tal i com explica a Sense alè. Tot i així estava convençuda, calia fer un canvi radical, i el faria.

i

46

Un darrer consell Abans de dur a terme el salt tan gran que es disposava a realitzar, Josefa volia obtenir una última opinió provinent d’una de les persones que més la marcà al llarg de la seva vida. Es tractava del poeta madrileny José-Miguel Ullán amb qui s’havia relacionat des de feia un temps i amb qui compartia un munt d’afinitats literàries i polítiques. Ell era també un profund antifranquista -de fet s’havia exiliat a França-, de manera que la recolzava en totes les accions contràries a la dictadura que es disposés a realitzar.

La seva era una relació epistolar, tot i que en algunes ocasions ella també el visitava durant uns dies per tal d’intercanviar opinions i rebre consells. S’havia iniciat quan Contijoch acabava de publicar De la soledad primera i li envià. El 18 de desembre d’aquell mateix any va rebre resposta i a partir d’aquest moment el contacte ja no es va trencar més. José-Miguel Ullán era, juntament amb Joan Parés i Joaquín Buxó Montesinos, un dels guies culturals de la jove. Li encomanava lectures imprescindibles i fomentava la seva reflexió sobre temes diversos. Ella es deixava guiar pel seu punt de vista amb fe cega, de manera que quan ell va recolzar-la en la seva decisió de passar-se al català Josefa no va dubtar més. Adjunta a Sense alè un fragment de la carta en la qual el poeta mostra el seu posicionament sobre el tema: <<Sobre tu problema lingüístico, no sé qué decirte. Personalmente, hallo más fuerza y rotundez cuando el escritor catalán habla en su lengua. Sobretodo, porque desde pequeño ha pensado en catalán, tiene unes vivencias telúricas y ambientales concretísimas, se debe a un pueblo determinado y, sin caer en regionalismo sentimental y vacuo, me parece sumamente serio todo esfuerzo enfocado en pro de un pensamiento hondo y original. Mucho más teniendo en cuenta los factores de tipo sociopolítico que en ese dilema se juegan. Creo que debes pensarlo a fondo y zanjar con decisión. Yo te doy mi elemental opinión. En última instancia, es algo muy personal. De cualquier manera, tenme al tanto de la elección.

Es importante.>> (Sense alè , pàg. 46).

Aprenent català La manera com Josefa va aprendre la gramàtica catalana fou totalment autodidacta. Ajudada pel seu pare, que dominava l’escriptura en català i coneixia la mecànica de la llengua, Josefa va dedicarse amb cos i ànima a la seva formació d’ aquest idioma. La pròpia autora parla de la reacció que va tenir el seu pare quan va comunicar-li la seva intenció i li demanà ajuda en una de les entrevistes realitzades a la seva persona: <<Quan li vaig comunicar el meu desig, el meu pare va estar encantat de la vida d’ensenyar-me’n i jo també, ja que ell dominava la llengua a la perfecció.>> Fou així com la relació pare-filla va passar a ser cada cop més la de professor-alumna. Tonet preparava activitats de tot tipus a Josefa i ella realitzava tots els exercicis amb molta concentració.

Encara recorda les lletanies gramaticals que li feia aprendre el seu pare per poder dominar la llengua. <<Repeteixo com una mallerenga: les categories gramaticals són vuit: substantiu, article, adjectiu, verb, pronom, adverbi, preposició i conjunció.>> (Sense alè, pàg. 45).

i

47

Josefa considera que li va ser relativament senzill aprendre l’escriptura de la llengua catalana degut a que <<l’estructura interna, la dicció, els fonaments sintàctics i el llenguatge esponerós restaven, en mi, incòlumes.>> (Sense alè, pàg. 45). El fet que la Plana, a més, fos un territori en el qual la immigració castellanoparlant no havia arribat de manera massiva i que poques persones disposessin de televisió, que era íntegrament en castellà, va fomentar que el català estigués encara molt arrelat en la població.

Així, el català del pare de la Josefa era molt precís i la nena estava acostumada a parlar en aquest idioma, de manera que el va aprendre ràpidament.

Els darrers mentors que va tenir Josefa foren els literaris. A través de les lectures que ja havia iniciat a l’adolescència de Verdaguer i la introducció a la poètica d’Espriu, Contijoch va descobrir la vessant més literària de la llengua catalana. Aquest fet fou gràcies a la implicació i consell de Segimon Serrallonga, a qui l’autora anomenava el “savi de Vic”. Així explica Josefa els suggeriments tan valuosos que li proporcionà: <<En Segimon era un pou de saviesa. Gràcies a en Segimon vaig llegir una mica més els catalans i els clàssics. Els catalans no m’atreien especialment, em feien mandra, ja que m’atreia més la literatura estrangera. Però després vaig llegir Carles Riba, en Folguera, etc.. L’atenció cap als catalans i cap a la lectura dels clàssics grecollatins em va sorgir gràcies a les explicacions que em feia en Segimon.>> Totes aquestes lectures influenciarien clarament l’autora en les obres que escriuria més endavant, tal i com ella repeteix en múltiples entrevistes. Poc temps després d’aquest nodriment intel·lectual, ella mateixa contribuiria en els seus poemaris a la producció en aquest idioma.

Josefa ja havia après la llengua escrita, ja tenia la voluntat de fer una obra en català i desitjava començar a publicar en la seva llengua. Tancar l’etapa castellana, però, només seria possible si editava els darrers poemes en aquesta llengua que conservava. Així, confegit de manera particular en la seva impremta familiar, la poeta publicà el seu tercer i últim poemari en castellà: Tombstone Blues, el 1967.

Tombstone Blues És, possiblement, el poemari que conté més dosi d’autocrítica per part de l’autora de tots els realitzats en la seva etapa de joventut. El tema inherent al llarg de tot el recull és el comentari sarcàstic i crític davant la societat burgesa, a la qual ella pertany i en la qual ella s’inclou en tot moment. En els seus poemes, Josefa mostra com en un moment en què hi ha famílies que tenen tantes dificultats per tirar endavant, en un moment en què el país es troba immers en un sistema polític injust, el burgès s’entrega a luxes innecessaris com la mateixa poesia. […] por tantas cosas que ahora ocurren, que un niño juega

i

48

o alguien muere, por tantas cosas decisivas o intrascendentes, por todo eso parece un lujo innecesario, una traición, que me entretenga aquí con un poema.

Nocturno (fragment), Tombstone Blues (1967)

La ironia, doncs, que en aquest poemari guanya l’autora ja no l’abandonarà mai més. En les seves obres posteriors serà sempre un element que matisarà i donarà noves perspectives a la seva poesia, ja que permetrà tractar des del sarcasme problemes que per a Contijoch són transcendentals.

S’ENCÉN LA REIVINDICACIÓ Parlàvem d’amor, de cinema, de fretura, de llibres i de política. Cadascú tenia un supervisor i cadascú feia la feina en somort. [...] Ens abrandava el foc de la creació històrica: canviàvem el món. En aquell moment tot era eternitat. El món, amant brunzent, llançava llances llargues.

Sense alè

Intercanvis prohibits Si a inicis dels anys 60 Josefa i Joan consideraven que llibertat era cultura, a finals l’afirmació va prendre encara més pes. Ja no es limitaven a llegir llibres censurats o no anar a missa. Ara necessitaven fer un pas més i començar a entrar seriosament en la transgressió.

Els germans s’interessaren, a partir de l’any 65, pel Marxisme d’una manera més evident, ideologia que des de feia temps els atreia. Tot el que fos contrari al model franquista era benvingut.

Van dur a terme accions ben diverses, tal i com comenta Joan: <<La Josefa i jo fèiem de tot: anàvem a seminaris sobre el Comunisme que es feien a una sagristia de nit a Vic, o viatjàvem a París a casa del poeta exiliat, on ens “empapàvem” de marxisme, que al ser antifranquista vèiem com sinònim de llibertat. Tot el que fos contrari al franquisme ens interessava, ja que el veiem un règim caspós i maligne.>> El cim de la seva activitat antifranquista va arribar en un viatge en cotxe a Perpinyà. Josefa, el seu germà Joan i Joan Parés acordaren una cita amb José-Miguel Ullán per tal de trobar-se a la localitat francesa. Allà tenien previst parlar de temes comunistes, ja que el poeta era, tal i com diu Contijoch a Sense alè, <<del Partit Comunista>>. La trobada, però, donà un pas més. Havien quedat en un hotel, i fou allà on el poeta els entregà un conjunt de llibres relacionats amb la ideologia marxista. Ell pretenia convertir-los a la seva ideologia, tal i com expressa Contijoch en la seva novel·la. Després de passar un dia tots junts, els manlleuencs tornaren a casa.

Josefa i Joan admeten respectivament que la seva era una lluita secundària i totalment desinformada. Mentre que hi havia persones realment implicades, ells es limitaven a oposar una

i

49

resistència passiva. Aquests aspectes es veuen, per exemple, en el fragment següent de Sense alè : <<El pintor, el company insígnia, alt i poderós, estava ben acollonit. Sense deixar de conduir anava llençant llibres, s’anava posant nerviós, dient que la policia ens pararia a la frontera si ens arreplegava amb tot allò i, com a mínim, passaríem la nit engarjolats. [...] Jo, ben inconscient o amb el conscient massa protegit, no tenia gens de por i m’hi hauria aventurat. El meu germà i jo ens comportàvem com el que realment érem: uns analfabets de la lluita política i uns diletants de la subversió casolana. En el fons, en el fons, potser ni això. Jugàvem.>> (Sense alè, pàg. 53). I també en les paraules de Joan Contijoch: <<Érem un revolucionaris de segona, ja que teníem un enfrontament intel·lectual important i manifestàvem el nostre fàstic envers els que molestaven, però no ens vam implicar políticament com d’altres. A finals dels anys 60 ja no era una època, si no et passaves, de grans represàlies.>> Malgrat ser la seva oposició força pacífica, a l’època els habitants de Manlleu eren conscients de les activitats estranyes dels germans i de les idees innovadores que defensaven. Com expressa Joan, aquest fet no feia més que donar-los ales: <<Als anys 60 a Manlleu anar a Perpinyà, tenir amics a París o trobar-te en reunions amb segons qui estava mal vist i sovint et vigilaven. A nosaltres ens controlaven i això ens animava encara més.>>

París: lectures i revolucions universitàries Diu Joan Contijoch en una entrevista: <<Josefa va ser l’abanderada del grup de classe no obrera contrària al règim al Manlleu dels anys 60; va ser la llàntia del moviment antifranquista. [...] Per la seva banda, l’Araceli Plans era a Torelló el que la Josefa era a Manlleu: una reivindicadora intel·lectual de la gent oposada a la dictadura. Potser per això s’entenien.>> El cert és que les visites continuades del grup de Manlleu -els integrants del Cau Faluga- a El Celler de la Lliça i la trobada en tertúlies a la rebotiga de Josefa amb Araceli provocà que les dues noies es fessin molt amigues. Compartien els mateixos ideals i estaven d’acord amb què no podien quedar-se de braços creuats. Per aquest motiu quedaven i parlaven de política, així com també de lletres.

Josefa i Araceli decidiren viatjar a París a veure José-Miguel Ullán per tal d’intercanviar impressions polítiques i literàries. Planejaren el seu viatge per al 25 de Juny de 1968 a la capital francesa, i les sorprengueren els avalots d’estudiants que hi tenien lloc. Era aquella l’època de la revolució universitària de París, on es reivindicava la fi de la guerra del Vietnam i s’expressava el recolzament al Comunisme, a la llibertat -relacionada estretament amb la llibertat sexual- i l’Anarquisme. En parla d’aquest fet la pròpia Araceli: <<Durant els dies que vam ser a França, no vam sortir gairebé de l’àtic en el qual vivia el poeta. Jo vivia escoltant els poemes que es recitaven mútuament ell i la Josefa. Un dia ens vam atrevir a anar a la facultat de Medicina, on ens vam sorprendre de l’organització que tenien els estudiants. Eren tan joves! Va ser una molt bona experiència.>>

i

50

Després del seu viatge, la relació entre Josefa i Araceli va anar-se apaivagant, ja que al cap de poc la poeta es traslladaria a viure a Barcelona i perdrien progressivament el contacte. La seva relació posterior es limitaria a unes quantes trobades casuals al cinema o al teatre i a un dibuix que Araceli realitzà per una de les obres de Josefa, Les vacants (2001).

i

51

i

52

9 — Presentació 13 — Infantesa i adolescència (1940-1955) 33 — Joventut (1955-1970) 55 — Maduresa (1970-2010) 79 — Present (2010 - 2016) 91 — Obra 95 — Recull fotogràfic

i

53

i

54

MADURESA (1970-2010) NOVA LLAR, NOVA VIDA Per a mi Barcelona és anonimat i llibertat.

La raó: l’amor El 27 de Juliol de 1971, Josefa Contijoch i Josep Gallardo es casaven envoltats pel paisatge espectacular del Santuari del Far. Però, com va començar tot? <<En Josep Gallardo i la Josefa compartien les mateixes inquietuds intel·lectuals, fet que els va apropar molt. En Josep era un home molt guapo i la Josefa se’n va enamorar.>> Així descriu Joan Contijoch la relació entre la seva germana i Josep Gallardo. Ell era un noi fill d’obrers immigrats d’Almeria amb moltes ambicions i anhels, però, per damunt de tot, era -i segueix essent- un amant de la cultura.

Com la Josefa i la resta de membres del Cau Faluga, en Josep estava en total desacord amb el règim franquista i tenia unes idees molt transgressores. Arran del projecte del quinzenal, Josefa i Josep començaren a passar més temps junts del que solien en el passat i a descobrir múltiples afinitats. Tant fou així que al cap de poc s’acabaren enamorant.

El seu idil·li fou interromput el 1967 quan Gallardo es va veure en l’obligació de realitzar el servei militar a la localitat africana de Sidi Ifni. En Josep se n’anava a fer la mili; per endavant, llargs mesos de solitud. Però, què té l’amor que fa que, per molts quilòmetres que es recorrin, ni s’estronca l’afecte ni es desfà la passió? <<T’estimo i t’enyoro, enyoro el teu cos, la teva veu, les teves mans, però deixem-ho o això semblarà una de les cartes de Lord Byron a l’amiga de pell pàl·lida.>> (Sense alè, pàg. 69). Línies com aquesta figuraven en les cartes de Josep cap a Josefa i el sentiment que compartien s’accentuà el temps que van estar separats.

Tornà Josep, i al cap de pocs anys es celebrà el casament de la parella. La nova residència del matrimoni es situaria a Barcelona, tal i com explica Josefa en una de les entrevistes realitzades: <<Ell ja tenia ganes de venir a viure aquí a Barcelona, ja que de fet ja gairebé hi vivia, i jo també tenia ganes de canviar d’aires, de manera que no ens ho vam haver de pensar gaire.>> En l’actualitat, Gallardo i Contijoch viuen en domicilis diferents, tot i que mai s’han arribat a divorciar i mantenen una excel·lent relació. Tot sovint van a dinar i col·laboren conjuntament quan es necessiten.

i

55

Adaptació Per a Josefa, l’abandonament de la llar nadiua i l’assentament a Barcelona fou un canvi emocionant i aterridor, però sempre desitjat. Somiava sovint amb la seva nova vida, que seria sinònim d’intensa felicitat: <<Havia arribat el moment amb una certa promptitud. Estava a punt de fugir, de deixar la botiga i el poble, i d’anar a viure a Barcelona. Començava la volta el món; el viatge, ara sí, començava. [...]Imaginava que tenir casa pròpia seria només una dada inicial, un estat natural i diferent, ja que nosaltres dos, en aquesta fundació de vida conjunta, posaríem l’interès en d’altres coses: en el llibre que llegiríem, en el text que escriuríem, en el disc que escoltaríem, en les exposicions que aniríem a veure. [...] Aquest equilibri entre desig i realitat tindria el nom de felicitat.>> (Sense alè, pàg. 87) La parella s’instal·là en un pis de nova edificació on habitaven parelles d’un perfil similar al seu: persones joves i entusiastes que pretenien construir un futur junts, tenir fills i ambicions. Aquest fou també el seu cas. El 24 de maig de 1976 naixia la seva única filla, Anna Gallardo i Contijoch, a Barcelona.

La feina com a mare implicà una reorganització de la vida de Josefa, de manera que decidí continuar amb la seva feina a jornada partida. Com a amant de la literatura que era, s’havia alegrat molt de trobarne en el sector. Així parla d’aquest fet en una de les entrevistes: <<A Barcelona de seguida vaig buscar feina, ja que sóc una persona acostumada a treballar. Vaig entrar a la Llibreria Jaimes, que fins fa ben poc era al Passeig de Gràcia i que ara és al carrer València, per treballar a mitja jornada. Anava a treballar als matins i a la tarda m’ocupava una mica de la casa, ja que acabàvem d’arribar. Després, la nena seria molt petita, de manera que seguiria amb el mateix horari.>> La feina de llibretera li resultava agradable i li recordava la vida que havia portat a Manlleu, on s’encarregava també de la seva botiga. Quan la nena va anar creixent, la Josefa tingué més temps i augmentà la seva jornada laboral.

Per a Josefa Barcelona era sinònim de llibertat i anonimat, trets que sempre havia buscat i que en una localitat com Manlleu era gairebé impossible. Parla d’aquest aspecte a l’entrevista per a escriptors.cat el 2009, de la qual transcrivim un fragment: <<Barcelona va ocupar l’espai de la llibertat.

Aquell Manlleu franquista, que era molt real i negre, era incòmode per la gent jove que teníem ganes de fer altres coses, d’anar a l’estranger, de llegir literatures prohibides. Va ser com un espai per descobrir la pròpia llibertat i l’espai d’una cosa que a mi m’ha interessat sempre, l’anonimat. A Manlleu ocupava sempre un lloc públic -encara que no ho volguessis-, estaves en una botiga i la gent entrava i sortia, i tu eres un personatge al servei del públic. Tot allò portava a aquelles xafarderies de poble que no m’han interessat mai. I Barcelona va ser fantàstic.>> (Pou, pàg. 5)

i

56

MENYS FEINA, MÉS LITERATURA I és que jo, nena, he treballat tota la meva vida com una fera.

Formació Quan Anna ja era una noia, Josefa estava treballant en una empresa de serveis de premsa que començà a tenir problemes econòmics arran de la crisi de la època, i l’autora va veure com les seves hores a l’empresa afluixaven. Fidel al seu esperit positiu, va decidir invertir el seu temps en l’exercici de la seva passió, la literatura.

Josefa considerà que, ara que tenia més temps lliure i la seva filla havia crescut, era un bon moment per iniciar els estudis que sempre havia desitjat: la llicenciatura de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. Les expectatives que tenia respecte la carrera, però, no s’acabaren complint, de tal manera que l’autora no realitzà més de dos cursos d’aquesta fins a abandonar-la definitivament quan l’empresa els demanà la reincorporació. Així parla del tema en una entrevista realitzada per Ester l’any 2009 a escriptors.cat: <<Jo vaig aprofitar l’època de crisi econòmica i la reducció de jornada per anar a la Universitat. Vaig fer l’ingrés de majors de 25 anys perquè no tenia batxillerat, i vaig entrar. Vaig fer tot un curs i una part del segon de Filologia Catalana, però aleshores ens van demanar de tornar-nos a reincorporar a la feina i a mi no m’interessava deixar-la. No hi va haver cap altra solució, en aquell moment. Tanmateix, em va passar una altra cosa: a la universitat jo ja era gran i venia d’un background molt llegit, i em trobava amb canalla de 18, 19, 20 anys que no sabien pràcticament res, com és normal.

Em vaig adonar que ja havia fet tard i en no encisar-me excessivament tot allò, aquí es va acabar. >> (Pou, pàg. 7)

Producció i seminaris La davallada de feina també proporcionà a Josefa temps per assistir a activitats literàries. Des de sempre havia combinat les seves obligacions laborals i familiars amb la participació en seminaris i d’altres trobades literàries, però la reducció de la jornada va permetre que anés a trobades de molta més durada i molt més lluny de Barcelona. El 2000, l’empresa va fer fallida, de manera que Josefa es jubilà. A partir d’aquell moment es multiplicaren els actes als quals assistia. Ho recorda la pròpia autora en una de les entrevistes: <<Recordo que la Institució de les Lletres Catalanes convocava en aquella època uns seminaris de traducció a Farrera de Pallars, als quals vaig poder dir que sí gràcies a la meva situació, ja que eren tres dies i si no hagués estat desocupada no hi hauria pogut assistir. Per tant, vaig poder entrar molt més dins d’aquest món, fet que per mi va ser una delícia.>> Pel que fa a la producció literària, Josefa augmentà el seu ritme d’escriptura durant els anys de menys ocupació. Així, bona part de la seva poètica i tota la seva narrativa, teatre i assaig apareix a partir de 1985. Josefa va arribar, doncs, a la maduresa literària després de la decadència laboral.

i

57

LA INCONEGUDA: POESIA CATALANA NO PUBLICADA Treu-te treu treu-me de la boca els foscos pensaments.

Poema inèdit, Ganiveta

Poemaris de transició El trasllat a Barcelona suposà de manera simbòlica el trasllat de la llengua castellana a la catalana. Tots els poemaris que escriuria a continuació estarien redactats en aquest idioma. Malgrat que la formació de la seva família ocupava la major part del seu temps, la pròpia autora admet que mai va deixar d’escriure.

Tot i així, aviat s’adonà Josefa que publicar poesia en català era força més complicat que en castellà, de manera que durant força temps els seus poemaris no van sortir a la llum. Aquests reculls, que no s’editarien mai de forma explícita però sí que apareixerien refosos a l’obra de 1996 Ales intactes es podrien catalogar com a poemaris de transició.

La corda de l’arpa i el coll de l’artista Aquest fou el primer recull que Josefa escriví íntegrament en llengua catalana. El poemari tenia com a temàtica, bàsicament, les raons del cor i la reflexió sobre la vida humana, temes recurrents en la poètica anterior de l’autora. Contijoch presentà la seva obra al Premi Marisa Picó d’Alcoi el 1972 i en fou la guanyadora. Malauradament, des del premi no es procedia a la publicació de les obres, de manera que no s’edità el poemari. Parla d’aquest fet la poeta en l’entrevista de Pou: <<Jo vaig començar amb La corda de l’arpa i el coll de l’artista i el premi em va donar molta alegria, em va encoratjar. Però en aquell temps no tots els premis publicaven les obres, i els d’Alcoi no el van publicar. Aquest llibre es va anar fonent i refonent amb d’altres poemaris.>> (Pou, pàg. 6).

Orient/Express Sense ànims de desistir en la seva voluntat de publicar en català, Josefa es presentà el 1980 al certamen literari Ciutat de Tarragona amb un nou projecte, Orient/Express. De temàtica similar al poemari anterior (de fet, contenia bastants poemes de La corda de l’arpa i el coll de l’artista, tal i com comenta l’autora en una entrevista), el recull va rebre un accèssit, però no fou tampoc publicat.

Tractat de somnis Tractat de somnis fou el darrer poemari no publicat i guanyador d’un concurs literari de la poeta. El 1989 Josefa el presentà al premi de poesia Miquel Martí i Pol de Roda de Ter i guanyà amb ell un accèssit, també. No se’n conserven exemplars individuals.

i

58

POTALA, LA PRIMERA NOVEL·LA Vaig vestida d’ignorància i de pobresa, hàbits obscurs del meu sexe.

Potala

Influències literàries Ja des de ben petita Josefa escrivia novel·les, fruit de l’acció de la cultura literària ingerida en el seu subconscient, molt present durant la seva etapa d’infantesa, de formació i descoberta. En el camp de la narrativa, Potala és la Josefa infant, l’atreviment a provar nous àmbits d’acció literària i l’aprenentatge constant d’un estil que encara no ha acabat de descobrir. Publicà la novel·la a través de l’editorial Laia el 1986 dins la col·lecció El Mirall i el Temps.

Potala sorgí en un moment de gran formació literària. Segons l’autora, ara que la seva filla era més gran tenia molt més temps per dedicar-se a la literatura, de manera que augmentà el seu coneixement amb nous autors: <<Recordo la gran passió, per exemple, per Alfred Döblin, i recordo també una llarguíssima temporada amb William Faulkner, del qual em penso que m’ho he llegit tot i al qual retorno. Llavors hi ha Michel de Montaigne, els clàssics, que sempre han fet com un riu ininterromput d’interès. També hi ha el grup de Bloomsbury, els surrealistes francesos, tota la poesia italiana moderna: Quasimodo, Montale… els grecs moderns: Elitis, Kavafis, Seferis… En definitiva, tot això eren temporades d’un intens enamorament i era un empassar-m’ho tot.>> Davant de tal ingesta literària, sembla comprensible la necessitat de Josefa d’aportar quelcom al món de la narrativa. Així sorgí Potala.

L’obra Amb un estil desenfadat i molt, molt àgil, Contijoch construí una novel·la divertida i al·legòrica que no deixà indiferent a ningú. Potala descriu com la protagonista, Remei Corsolitari i Vilaregut, agent de la Generalitat, viatja per tot el món buscant la Madame Narrativa, la qual té la clau de tota la literatura i li dirà com preservar el panorama narratiu davant l’auge d’altres aficions, sobretot digitals.

A partir de les peripècies anacròniques -visita personatges del present de l’autora, com ara actors famosos, però també autors del grup del segle XIX i inicis del XX, fet que mostra la gran influència que exerceixen les obres anteriors llegides per Contijoch- i sovint inversemblants -tot i que expressades amb una seguretat que fa pensar tot el contrari-, Contijoch realitza un elogi a la dona lliure i sense prejudicis -de fet, la protagonista té una tòrrida aventura amb una altra dona i bona part dels personatges claus són femenins- i una crítica profunda davant la inactivitat del govern per mantenir i millorar l’estat de la cultura al territori català. En un moment en què la literatura catalana comença a perillar davant la digitalització (televisions i ordinadors), en un moment en què la davallada de vendes preocupa autors i editorials, Contijoch pretén motivar l’esperit crític del lector i fomentar la seva participació per tal d’evitar el desprestigi i la irrellevància cultural.

i

59

DEARI El paper que embolica la vida és femení: mar, llevadora, bugadera, planxadora, tieta, àvia, minyona, monja, germana, amiga, cosina. Quan apareix el mascle és quan comença la pel·lícula.

Rímmel

Desencís polític La fi del franquisme va ser celebrada per Josefa com un moment esplendorós. La lluita que durant tant de temps s’havia dut a terme s’acabava i per fi arribava un moment de justícia i llibertat per a tothom. El 1982, amb la pujada al poder del govern socialista de Felipe González, Contijoch esperava d’aquell govern una autèntica democràcia d’esquerres.

Malauradament, l’autora aviat començà a desencisar-se amb el panorama polític. Moltes de les promeses del govern eren incomplides i no s’observava un executiu realment a favor de la classe proletària. Així en parla en una entrevista: <<Em va envair el desencís davant d’una democràcia d’esquerres que de seguida va començar a fer figa.>> No només aquest fet preocupava Contijoch. A nivell intel·lectual i cultural s’esperava del nou govern no només l’abolició de la censura sinó també el recolzament cap a la cultura catalana que des de feia més de tres dècades no existia. Aquest fou un aspecte igualment incomplert i que ferí l’autora en el més profund del seu ésser i que fou criticat, tal i com ja s’ha vist anteriorment, des de les primeres novel·les de l’autora.

Arran d’aquesta situació, Contijoch abandonà cada cop més la seva lluita política i focalitzà íntegrament les seves forces a l’exercici literari i a la defensa de noves causes que per a ella eren igual o més importants. A més, el recolzament al catalanisme que ja havia mostrat en etapes anteriors augmentà en la seva vessant més intel·lectual, de manera que l’autora defensava l’ús de la llengua pròpia a tots nivells. Veiem aquest aspecte en un fragment de l’entrevista a Via Llibre: <<La llengua és sobiranament important. El ser fidel a la llengua de les arrels és essencial per a un escriptor. Em preocupa la llengua, perquè si no la cuidem no sé què li pot passar. I si ara des del govern central volen tornar a introduir un rigor més brutal en contra del català, tornarem al passat, però haurem de tornar a lluitar. La llengua ha de tenir una exigència que deriva de l’escriptor. Crec que hem de lluitar per la nostra voluntat nacional i hem de demanar als nostres dirigents que trobin alguna solució que no ens meni a l’abisme però que ens permeti viure en llibertat, i la llengua és llibertat.>> Pel que fa a les crítiques a la política després de la transició, aquestes apareixen en múltiples obres de Josefa. Aquí n’adjuntem alguns fragments: <<Sé que el poder és necessari i que vostès són uns esforçats. Podríem dir que els ho estimo. Però, en fi, no m’agrada res d’això. Esborrin-me de totes les llistes, si us plau, i abandonin-me a la meva desgraciada sort. Ignorem-nos mútuament. Serà el millor.

Gràcies.>> (Rímmel, pàg. 19)

i

60

<<Quan es va morir Franco, ens prometíem un espai incommensurable de llum. A poc a poc es van anar apagant les llànties i ara la fosca és fosca: Catalunya, el país, la llengua, conceptes traïts repetidament per uns i altres. Personatges alts regeixen, coordinen i organitzen, entre el menyspreu i la incompetència, tant la política pura i dura com la política cultural. ¿On ha quedat aquell núvol d’exigència intel·lectual i moral? ¿Era una utopia? ¿Era un sender innecessari? Ara tenim un país ideològicament desarmat, políticament lliurat, captiu; intel·lectualment curt de gambals. [...] El dictador Franco va anar morint fins a la mort. Tothom (no, no tothom) guardava una ampolla de xampany a la nevera. Aquell final de 1975 va ser molt productiu en matèria imaginativa, en fer-nos crear i creure il·lusions de no sé què; venint d’on veníem era fàcil deixar-se engalipar per qualsevol. Políticament semblava que començàvem una nova era, però, ai las!, vam seguir el camí de la complicada i negociada i pactada democratització, una mica aquí caic, allà m’aixeco, i de seguida van sorgir del barret, com conills o coloms, els primers polítics-estafadors, tota la caterva sense un bri de decència que s’ha anat perpetuant a l’ombra del poder. Les possibilitats d’inaugurar una arcàdia ideal se’n van anar en orris. Està vist que una colla de trilleros pot rebentar el món. Ho estan fent.>> (Sense alè, pàg. 132).

Feminisme Si durant la seva joventut la lluita de Josefa havia estat totalment política i cultural, a finals del segle XX la batalla intel·lectual de l’autora serà totalment feminista. A mesura que passava el temps Contijoch era cada cop més conscient de la situació desavantatjosa de la dona en la societat, ja no només en la del passat, sinó també en la d’aquell moment. És per aquest motiu que l’autora prendrà com una obligació defensar la figura femenina en les seves obres per tal de reivindicar un tracte just per a la dona.

Sorprenentment, Contijoch realitza una crítica cap al masclisme i un elogi a la dona des d’una òptica molt realista. En cap moment perd la perspectiva objectiva caient en tòpics feministes com ara el menyspreu cap a l’home o l’exempció total de culpabilitat de les dones. Per tant, es podria dir que l’adjectiu de ‘feminista’ que la pròpia autora s’atribueix a si mateixa fa més aviat referència al desig d’assolir la igualtat entre individus. D’aquest aspecte en parla en la primera de les entrevistes realitzades, el 22 de juliol de 2013: <<Des que vaig començar a comprendre la vida, sempre he pensat que la nostra és una relació poc equilibrada, una posició en desavantatge la d’una dona respecte el món. Així és aquesta relació home-dona, com ho és també la ric-pobre o la blanc-negre. Sempre són diferències que marquen. Quan jo era jove, a les dones els tocava encara bastant el rebre: la dona portava la casa, es quedava embarassada, tenia fills i els cuidava, etc. Tenien un rol molt definit. I després els “tios” de la nostra generació, que anaven de progres i tot el que tu vulguis, eren també masclistes, en el fons: ja els estava bé que la dona es cuidés de tot. Per sort, les noies d’ara ja gairebé no podeu ni entendre aquesta situació. És per aquest motiu que em vaig tornar feminista. Jo considero que deixaré de ser catalanista quan Catalunya sigui el que hagi de ser per la seva pròpia voluntat, així com deixaré de ser feminista el dia que l’equació home-dona estigui en total equilibri. Si una dona no és capaç, que no cobri tant a la feina, i si un home no és capaç, igual. Però la realitat és que treballem sota ordres d’uns caps que són

i

61

igual o més burros que nosaltres. L’home, al ser un guerrer que ve de lluny i que té més de 3 o 4 mil anys d’experiència buscant feina, sap com ha de fer-ho. En canvi, la dona surt sempre del forat negre, de l’harem, del fons de la cuina del palau. Excepte algunes dones (poques) espavilades que hi ha hagut sempre, la gran majoria femenina sempre ha set molt submisa. Abans deien: “si et peguen per alguna cosa serà”. Un home pot marxar amb una altra i abandonar la dona sense cap por. Si ho fa una dona, corre el risc que la peguin i la matin. Jo vaig ser d’aquell grup de dones que va començar a sortir al carrer amb un discurs feminista. I està clar que les nostres filles són també feministes, ja que actuen com a tal sense dir-s’ho. El fet que ara defensin els seus drets amb naturalitat ve de la feina que vam començar a fer nosaltres. Va haver-hi molta feina, però totes les de la meva edat ens hi vam posar amb tota la bona gana, ens semblava gairebé impossible que una dona no pogués ser feminista.>> Les seves idees feministes van fer que Josefa sentís afinitat amb d’altres poetes i escriptores de la seva època i que establís amb elles relacions molt estretes i molt positives a nivell literari i intel·lectual.

Sense cap mena de dubte, l’exemple més clar fou Maria Mercè Marçal.

PEN CLUB CATALÀ: EL COMITÈ D’ESCRIPTORES No de lluny: de prop t’atalaio entre somnis el gest irònic espectral i abillada com en la nit les flames.

Tanka 4 a Maria Mercè Marçal, Les lentes il·lusions

Antecedents: profunda amistat, sincera admiració <<De la gran quantitat de gent que conec del món de la cultura, hi ha unes quantes persones clau, a les quals estic molt agraïda i estimo moltíssim, i una d’elles és la Mercè. La Mercè va ser una persona que em va donar una confiança enorme, i això no té preu.>> La via a través de la qual Josefa va entrar en contacte amb l’escriptora Maria Mercè Marçal fou a través dels seminaris literaris als quals assistia. Bona part d’aquests estaven gestionats per l’autora barcelonina, de tal manera que coincidiren en diverses ocasions. Es van conèixer explícitament al cap d’un temps en una entrega de premis d’una de les seves obres més feministes, Quadern de Vacances (una lectura d’El segon sexe), el primer recull de poemes que publicà l’autora en català. A partir d’aquell moment coincidiren en d’altres situacions de l’ambient literari, com ara signatures de llibres. Recorda aquest aspecte en l’entrevista d’Ester Pou: <<Vaig conèixer «la Mercè» quan em van donar el premi de Comissions Obreres a Quadern de vacances (una lectura d’El segon sexe), ja que ella formava part del jurat. Allà ens vam conèixer i després ens vam anar veient intermitentment en aquells actes que fèiem la gent de la cultura i les dones feministes.>>

i

62

Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN CLUB Es podria dir que la veritable amistat entre Contijoch i Marçal aparegué arran d’una proposta d’aquesta darrera. Ella, juntament amb l’escriptora Montserrat Abelló, formaven part de l’associació d’autors PEN CLUB català, situat a l’edifici de l’Ateneu barcelonès. Les dues autores del PEN s’havien plantejat des de feia un temps formar un espai de reunió exclusiu per a autores catalanes i en la qual es portessin a terme activitats relacionades amb l’homenatge i el record de la figura femenina en el món literari: un indret d’impuls cap a la dones escriptores. Coneixedora Marçal de les idees feministes que albergava Josefa, li proposà el 1992-93 fundar i formar part del Comitè d’Escriptores del PEN català, i ella acceptà encantada.

A partir de 1994 es formalitzà el primer Comitè i també l’amistat entre les dues autores. Eren totes dues amants de la literatura i de la figura femenina, i aquests dos aspectes van estrènyer encara més el seu lligam, de manera que dins del Comitè es mostrà clarament l’afinitat que existia entre elles: <<Cada setmana teníem reunions, però com que hi va haver molt bon lligam personal –Maria Mercè Marçal era molt bona persona, una dona molt oberta i, a més, d’una cultura excepcional- ens vèiem, ens buscàvem, ens trobàvem, i parlàvem molt.>> (Pou, pàg. 9).

Era lògic, doncs, que com a fruit d’aquesta relació sorgís una obra conjunta, un projecte incubat per Marçal i Contijoch: Les vacants, un autèntic homenatge a les escriptores. Però en tant que el futur és incert i, sovint, desafortunat, la malaltia prengué possessió de Maria Mercè Marçal i l’obra no pogué ésser realitzada per les dues autores.

Contijoch recorda la decadència i mort de Maria Mercè Marçal com un moment molt dur de la seva vida. Durant els dos anys de malaltia (1996-1998) la relació encara es va estrènyer més entre les dues dones, de tal manera que si en algun moment la companya sentimental de Marçal, Fina Birulés, no podia atendre-la o dur-la al metge, era ella, Neus Aguado, Maria Lluïsa Julià o Mercè Ibarz les que l’assistien. La pèrdua de Maria Mercè fou un cop molt dur per a tot el Comitè i, especialment per a Josefa, la qual homenatjà l’amiga en obres posteriors, tal i com explica l’autora en una de les entrevistes: <<La mort de la Mercè em va afectar moltíssim, molt més que la de molts parents que també han mort.

La mort és el que més afecta, i en el cas de la Mercè encara em va afectar més. Em va durar i durar la tristesa, vaig fer un dol molt llarg. Amb Les lentes il·lusions vaig començar a ressuscitar el seu record amb uns poemes que li vaig dedicar, les tankes. Sempre he recordat i estimat la Mercè, ja que va ser un personatge que em va tocar, era una gran persona i una gran literata. No me l’he tret mai del cap, ni me la vull treure.>> El llegat que va proporcionar Maria Mercè Marçal a Josefa fou el reconeixement en si mateixa de l’artista i escriptora que era. Això va permetre que Contijoch tingués molta més confiança i a creure’s una mica més que era una autèntica autora: <<La Mercè em va influir molt. Durant l’època que vaig estar amb ella vaig agafar una embranzida de treball, sobretot de treball públic, molt important. Quan

i

63

ella va morir, em vaig fer un fart d’anar a predicar la Mercè al llarg de Catalunya. Et convidaven a actes de tot arreu en honor a la seva persona, i jo hi vaig assistir pel meu amor cap a ella. Això em va donar un rodatge en la vida pública.>> Temps després de la mort de Marçal, el 5 de juliol de 1998, el Comitè d’Escriptores deixà de ser el que era. Neus Aguado, Mercè Ibarz i Maria Lluïsa Julià decidiren plegar de l’organització i es fundà un nou Comitè amb noves integrants i amb la continuïtat de Montserrat Abelló i Josefa Contijoch, durant un temps s’incorporà Fina Birulés (companya sentimental de Maria Mercè Marçal); posteriorment s’uniren Eulàlia Lledó, Montse Rodés i Mercè Otero; i, després d’abandonar el grup Lledó, Birulés i Rodés, seguiren dins del grup fins a la dissolució d’aquest Joana Bel, Núria Cabré, Tònia Passola, Teresa Pous i, evidentment, Contijoch, Abelló i Otero.

Projectes del Comitè d’Escriptores Al llarg de l’existència del PEN es realitzaren, tal i com ja s’ha comentat amb anterioritat, gran nombre d’actes i accions per a contribuir al record i homenatge de les autores. D’entre tots ells, però, destaquen principalment els tres cicles teatrals de Cartografies del desig.

Es tracta d’un projecte promogut per Araceli Bruch, actriu manlleuenca i gran defensora de la cultura, Maria Mercè Marçal i Josefa Contijoch. Recorda Josefa el moment en què Bruch els presentà la proposta amb les paraules següents: <<Un dia ens va venir a trobar a la Maria Mercè Marçal i a mi l’Araceli Bruch i ens va dir que tenia la voluntat de col·laborar amb el Comitè. Nosaltres vam acceptar encantades i ella ens va proposar escriure les Cartografies del desig, un projecte de teatre representat, en escena. El primer cicle es va reunir en Cartografies del desig i el segon en Memòria de l’aigua. Cada una del Comitè va escriure una cartografia i després actuàvem a l’escenari entremig de les actrius que intervenien. Va ser divertidíssim i molt enriquidor.>> Els cicles teatrals, tots ells dirigits per la pròpia Araceli Bruch, es celebraren a la Casa Elizalde. En el cas de Contra l’oblit, conferència de Contijoch dins del cicle Memòria de l’aigua, també es representà a l’Auditòrium de la Caixa de Manlleu. El període d’actuació se situa entre els anys 1997 i 1998 (primer i segon cicle). L’objectiu de cada conferència-representació era el de relacionar dues autores o més i establir les diferències i les semblances entre elles i la seva obra. De fet, Contijoch és a punt de publicar La passió segons Maria-Mercè Marçal on detalla la formació del comitè d’Escriptores del PEN i les activitats que van dur a terme.

Cartografies del desig: quinze escriptores i el seu món Aquest fou un volum editat per l’editorial Proa, publicat la primavera de 1998 i que recull les conferències pertanyents al primer cicle teatral. La seva redacció fou motivada per Araceli Bruch i Maria Lluïsa Julià, que pretenien immortalitzar els instants teatrals –i sobretot literaris- viscuts a la Casa Elizalde un any abans.

i

64

D’entre les diferents intervencions que presenten les Cartografies, destaca la de Josefa Contijoch, titulada Fascinacions Transferides. Aquesta conferència pretén plasmar l’estreta relació entre les escriptores bloomsburianes Virginia Woolf i Vita Sackville-West. El títol d’aquesta representació vingué motivat, tal i com explica Contijoch en la pròpia conferència, pel sentiment mutu que de ben segur sentiren Woolf i Sackville-West quan es conegueren per primera vegada el 1922: Virginia, davant la personalitat de Vita, Vita davant del talent de Virgínia. A partir d’aquest inici, Contijoch ordeix la trama de l’amistat i la relació sentimental -i adúltera- de les dues dones. Segons l’autora, el motiu pel qual les escull és la innovació, el feminisme i la independència que representen. Trets que al lector recorden la pròpia Contijoch, dona valenta i trencadora: <<Les dues autores van saber establir una transferència sentimental que anava de l’abundor efervescent de Vita a la força creadora i a la feblesa personal de Virginia i viceversa. [...] Aquesta relació ocupa un lloc privilegiat en el territori de la feminitat, un territori sense mapes ni senyals indicadors, el continent negre, segons Freud. En aquest vast continent selvàtic, les lianes entortolligades de Virginia-Vita i les seves nombroses ramificacions són un monument a la clarividència.>> (Fascinacions transferides, pàg. 25).

Memòria de l’aigua: onze escriptores i el seu món Es podria dir que Memòria de l’aigua és un homenatge a la fundadora del Comitè, Maria Mercè Marçal. En record de l’autora, que havia mort dos anys abans i havia colpit a totes les membres integrants de l’associació, el darrer cicle portà per títol un dels versos d’un poema de Marçal, que diu <<Res no et serà pres: / vindrà tan sols / l’hora d’obrir dòcilment la mà / i alliberar la memòria de l’aigua / perquè es retrobi aigua / d’alta mar.>> Aquest es troba a inici del volum.

El darrer cicle estava format per les conferències realitzades el 1998 i que posaven en contacte onze autores i el seu món. Amb el mateix objectiu que en els cicles anteriors, Josefa Contijoch és present en el volum amb la representació Contra l’oblit, en la qual tractà la relació entre Anna Frank, víctima dels camps d’extermini nazi, i Montserrat Roig, autora de l’estudi Els catalans als camps nazis. La voluntat de la conferència, tal i com ja expressa el títol, és denunciar les accions feixistes de l’alemanya hitleriana i, així mateix, homenatjar aquestes dues autores, que contribuïren amb la seva obra en la pugna contra l’oblit de l’horror nazi: <<Si del record en depèn la supervivència i de l’oblit en deriva la mort, Montserrat Roig i Anna Frank han satisfet el dur desig de durar. [...] A través seu, elles segueixen escrivint, abasten el món i formen part de l’autoritat intel·lectual femenina, aquell ordre simbòlic que ens permet creure en la capacitat i la potència creadora de les dones. Autoritat que no és sinònim de poder, sinó de confiança.

Una confiança que genera energia en nosaltres i entre nosaltres.>> (Contra l’oblit, pàg. 29)

i

65

ELOGI A LA DONA Les dones no hem de ser simpàtiques; podem ser, també, antipàtiques, si ens plau. No hem de ser les més llestes; podem ser curtetes, com tants homes curtets. Podem ser lletges, com la majoria d’homes. Podem no ser especialment agudes. No hem de ser excel·lents en les arts plàstiques o en la literatura; podem ser unes perfectes mediocres, com ho són el 99.9% dels homes que ocupen llocs preeminents en el món de les arts i les lletres. Podem, fins i tot, ser unes perfectes imbècils. I què?

Rímmel

Poesia: Quadern de vacances (una lectura d’El segon sexe) Malgrat que Contijoch tindria com a element recurrent en la seva obra el tema del feminisme -com ara les relacions emocionals entre dues dones a Potala o bé la novel·la Amor Congelat, que presenta el mateix aspecte com a trama principal-, el primer dels exemples que tenim és el primer poemari publicat en català de l’autora: Quadern de vacances (una lectura d’El segon sexe).

Es tracta d’un breu recull -nou poemes- fruit de la lectura de l’obra El segon sexe de l’escriptora francesa Simone de Beauvoir (1908-1986), llibre que ha passat a la posteritat per ser una clara defensa de la dona i una crítica cap al masclisme i que ha posicionat a Beauvoir com a mare espiritual de la segona onada del moviment feminista mundial. Parla d’aquesta lectura i de com la influencià, ja no només per a la seva producció literària sinó per la seva manera de veure el món: El segon sexe de Beauvoir, tot i que ha estat molt criticada pel mateix moviment feminista, va ser una obra que em va obrir la finestra i em va explicar una sèrie de coses que jo ja pensava però que ella m’ajudà a formalitzar.

Sempre he pensat que la societat no serà igualitària ni justa fins al moment en què hi hagi tantes dones mediocres com homes mediocres hi ha que ocupen el poder, que ocupen llocs de prestigi. És clar, ara arriben al capdamunt les dones extraordinàries, les que han de demostrar cinquanta vegades que són millors que cap home per arribar a rectora d’universitat, per arribar a primera ministra, a presidenta de govern… Les dones excel·lents arriben per mèrit propi, perquè no se les pot refusar de cap manera, però aquest és un escandall que limita molt la normalització.>> (Pou, pàg. 8).

El recull Quadern de vacances (una lectura d’El segon sexe), però, no és sols rellevant per la introducció de Josefa en el moviment feminista, sinó també per a la reincorporació de Contijoch al panorama editorial, fet que des de feia quinze anys no succeïa. La publicació del poemari es va dur a terme gràcies al fet que, tal i com ja s’ha comentat amb anterioritat, va guanyar el premi Miquel Martí i Pol de Comissions Obreres.

L’obra Quadern de vacances (una lectura d’El segon sexe) posa de manifest la situació de desavantatge que ha viscut la dona des dels orígens de la humanitat, arribant a esdevenir un element totalment secundari i obedient per a la societat. Veiem aquest aspecte, per exemple, en els fragments bíblics que

i

66

apareixen en forma de poema -tècnica del plagi modern- com ara el següent: T alment com l’Església està sotmesa a Crist, així les dones estiguin sotmeses en totes les coses al marit.

Sant Pau

Dona, tu ets la porta del diable; hauries d’anar sempre vestida de dol i amb parracs.

Tertul·lià

De totes les bèsties salvatges, no n’hi ha cap de tant nociva com la dona.

Sant Joan Crisòstom II, Quadern de vacances (una lectura d’El segon sexe) (1983)

Diu Dolors Miquel que Quadern de Vacances (una lectura d’El segon sexe) presenta uns poemes <<molt vitalistes i esperançats, de lluita i recuperació de la figura de la dona; dona ja lluny de la debilitat, mansuetud i esclavatge amb què se l’hauria educat –d’acord amb la imatge cultural heretada- els últims vint-i-escaig segles.>> (Ganiveta, pàg. 16). Veiem aquest aspecte: Som la fera ferotge, el zenit de la vida, i un dia a no tardar assolarem la terra, vostre palau d’hivern, d’estiu i primavera.

III (fragment), Quadern de vacances (una lectura d’El segon sexe) (1983)

Novel·la: No em dic Raquel, La dona liquada i Rímmel Fidel sempre al seu estil trencador i eclèctic, Contijoch presentà les novel·les No em dic Raquel (Laia/El mirall i el temps, 1989), La dona liquada (Columna, 1990) i Rímmel (Columna, 1994) com a projectes literaris trencadors i reivindicatius de la figura femenina.

Tots tres volums presenten característiques en comú. En primer lloc, que les protagonistes són dones i, més concretament, dones decidides, valentes i independents. En segon lloc, que totes elles ens mostren el seu ideari interior, les seves emocions més profundes, totes elles fruit de la passió que les remou. En tercer lloc, l’abundant ús de la ironia, el sarcasme i en molts casos la visió pessimista dels fets.

I finalment un estil que prescindeix gairebé de l’estructura del diàleg i que presenta el cos de la redacció en fragments curts dividits -a grans trets- pel canvi en el discurs (canvi de tema, nou pensament, nova acció). Tres volums molt poc convencionals que defugen la literatura més comercial.

No em dic Raquel Aquest és probablement el llibre menys agosarat dels tres comentats. En ell l’estructura del diàleg apareix tímidament i hi ha una crítica implícita a la desigualtat home-dona. La novel·la tracta de

i

67

la mort de Raquel, una noia de gran bellesa i erotisme que és trobada morta en un abocador totalment esquarterada. Ella, que havia estat assassinada pel seu veí Enric, que en aparença era només un noi introvertit i inofensiu, i que havia estat sempre sola, explica la investigació que es realitza al món real per reconstruir la seva mort des de la seva òptica de difunta, amb una originalitat desbordant, sempre present en l’obra de Contijoch.

No em dic Raquel no és sols una obra irònica i amena que permet que el lector desconnecti de la realitat en la qual habita, sinó que a més realitza indirectament una crítica cap a la violència de gènere i la valoració de la dona des d’un punt de vista purament estètic, passant per alt el seu món interior que segurament és molt més interessant que el seu aspecte. Aquest fet es veu, per exemple, quan la difunta pretén revelar el gran secret, que ja no interessa a ningú més que a ella: no es diu Raquel: <<No em dic Raquel. Aquesta simple frase que no interessa a ningú tot i el seu caràcter estòlid, és l’única que vull pronunciar.>> (No em dic Raquel, pàg. 9).

La dona liquada

El 1990 Contijoch recollí l’embranzida feminista de la primera novel·la per introduirla en la seva nova producció: La dona liquada. El llibre és narrat a tres veus: dues protagonistes i una narradora/autora que fila la història i ofereix les reflexions morals més profundes.

Es tracta d’una obra molt més reivindicativa que l’anterior, molt més crítica amb la situació de la dona en la societat. A través de la figura d’Anne -la filla adolescent de la qual ha mort i l’ha deixat desfeta- i Bea -amiga de la difunta i noia que ajudarà Anne a sortir endavant-, Contijoch reflexiona sobre la moral i el paper femení en el món, sobre els convencionalismes, la llibertat i la personalitat única i intransferible de cada dona. La crítica cap el masclisme la veiem clarament en els fragments pertanyents a la narradora/autora, en els quals es busca defensar la llibertat femenina i la igualtat de drets: <<S’ha dit, s’ha repetit. Mentre les dones canvien als infants uns bolquers que ara diuen dodotis, mentre les dones estenen roba al pati del darrere, algú –els homes- regeix els destins de les empreses, les ciutats i les nacions, assegut amb preeminència a les històriques poltrones de la Història.[...] El pati del darrere és el reducte femení per excel·lència, el paradigma, amb totes les progressions particulars que hi vulguem veure, amb totes les incorporacions selectives.>> L’antítesi d’aquesta feblesa femenina que defensa la societat i que tant critica la narradora es veu en les dues dones protagonistes: elles, unides, són capaces de superar qualsevol adversitat i esdevenir éssers lliures i valents. Les uneix un vincle més fort que l’amistat i, potser, que l’amor. Les uneix quelcom que no té nom ni en necessita, una força que les empeny i les fa créixer. Les uneix la capacitat de formar l’U des de dos cossos.

i

68

Rímmel És l’antípoda novel·lística i, malgrat tot, és considerada novel·la. Mancada d’un discurs concret i coherent, Rímmel és el compendi d’emocions, accions, èxits i fracassos de dones molt diferents, totes elles fictícies però inspirades per personatges reals. Cadascuna d’elles representa un aspecte de la condició femenina: la visió nostàlgica de la joventut des de l’òptica anciana que veu com el temps avança imparable, la visió airada i, tot i així, silent de la dona menyspreada, la visió comprensiva de la filla que es reconeix en la mare. Rímmel és, sens dubte, una oda a la dona i una reivindicació del seu reconeixement i respecte per tal de ser vista i tractada com un igual envers l’home.

A banda de l’ideari feminista, cal destacar també de Rímmel dos temes principalment: l’autobiografia i els temes constants en la literatura de Contijoch: l’amor, la identitat i la mort. Pel que fa a l’autobiografia, ens adonem que llegint l’obra apreciem en molts aspectes referències a la vida i mentalitat de la pròpia Josefa: records d’infantesa, sentiments propis, opinions diverses. Rímmel conté des de crítiques molt dures cap a la política del moment fins al record de les monges que feien de professores a l’escola on anava l’autora, passant per moments d’oci de joventut: <<Anàvem al Celler i els dissabtes a sopar a Ca la Càndida, i teníem converses serioses sobre temes seriosos, perquè érem incapaços d’iniquitat i volíem, remotament, redimir el món i escalfar l’ànima.>> (Rímmel, pàg. 81).

Pel que fa a l’amor, la identitat i la mort, veiem que aquests són temes molt presents al llarg de l’obra. Sobre l’amor Josefa pinta mil i una maneres d’experimentar-lo: des de l’amor vist des d’una òptica més científica i racional, passant pel lesbianisme, l’amor materno-filial, l’amor adúlter, l’amor sofrent i l’amor plaent, l’amor intents i la inexistència de l’amor. Referent a la identitat, Contijoch parla de com d’important és donar nom a la persona, a la dona, per tal que tingui tot el respecte que es mereix.

Així, podem veure aspectes de crítica, per exemple, cap a les societats en les quals els cognoms de la dona es substitueixen pels del marit. I pel que fa a la mort, l’autora la mostra com quelcom inherent en la condició humana i que no es pot evitar. És vista des d’una òptica materialista: la fi de l’existència i l’enyor cap al difunt: <<Abans, mentre els quarks i els protons s’anaven refredant, en la nit immemorial del temps, quan encara no s’havia inventat la paraula amor ni la noció d’estimació, en algun punt remot d’alguna galàxia s’estava gestant aquesta necessitat. Potencialment dona (irracional i propensa a la irreflexió segons els savis) jo ja t’estimava.>> (Rímmel, pàg. 145).

L’assaig Les vacants Aquesta fou una obra que Maria Mercè Marçal i Josefa Contijoch es van prometre i que pretenia esdevenir el que elles desitjaven que s’hagués fet amb anterioritat: un homenatge a les principals escriptores del segle XX. El projecte, del qual parlaren durant molt de temps, no va poder-se dur a terme, tal i com ja s’ha comentat anteriorment, de la manera com els hauria agradat: en col·laboració, a duet. Malgrat la defunció de Maria Mercè Marçal, Contijoch considerava que era important realitzar l’obra, de manera que decidí realitzar-la sola i amb doble finalitat: honorar les escriptores i recordar l’amiga.

i

69

Una obra àrdua Contijoch publicà l’obra l’any 2005 i gràcies a la subvenció de la Institució de les Lletres Catalanes que li proporcionà el 2001 per tal de poder realitzar el seu projecte. Josefa cataloga la seva obra d’empresa gairebé impossible: <<És triar de la literatura universal, de tots els estils (textos poètics, periodístics, narratius...), fragments escrits per dones del segle XX i XXI, fent moltes traduccions dels textos jo mateixa. En fi, m’hi vaig matar.>> Si en condicions normals aquest fet ja hauria suposat una dificultat molt gran per a l’autora, el fet que l’obra l’edités l’editorial March, una petita editorial que no pogué oferir-li servei de corrector, va empitjorar encara més la situació. D’aquesta manera, Josefa es veié obligada a revisar ella mateixa l’assaig i afegir-hi una fe d’errades després de la seva publicació. Recorda aquest aspecte en una de les entrevistes: <<Vaig tenir una feinada brutal i el pobre editor que me’l va editar (ara ja és mort) no va fer correcció de res, ja que no tenien servei de correcció a l’editorial. A mi em va estranyar molt, però en definitiva, el llibre resultant estava ple de faltes i errors que jo mateixa vaig revisar i vaig fer escriure una fe d’errades, tot i que de ben segur n’hi ha més de les que vaig detectar.>> Després de tot l’esforç que suposà per a l’autora, la resposta que va tenir per part de la comunitat literària del país es podria catalogar d’injusta. Així es refereix l’autora a aquest fet: <<En el cas de ‘Les Vacants’, però, no se’n va fer cap reconeixement, ni una sola crítica. Però és que, de fet, el drama d’aquest país per als poetes, escriptors i lletraferits és que no hi ha crítica de veritat, a l’estil de la crítica anglosaxona, alemanya o francesa, rigorosa i de qualitat. És greu que ni en els diaris hi hagi una secció de crítica literària, ni tan sols a les pàgines literàries.>>

Estructura Contijoch organitza els textos de les sis-centes autores a les quals fa referència en funció de la seva temàtica i per ordre alfabètic. És així com a l’obra es diferencien dues parts principalment: els textos introductoris a cada secció de fragments i els propis retalls de les obres de les autores del segle XX. Josefa empra per als textos introductoris, que foren escrits per ella en la seva totalitat, la tècnica del cor grec, la qual extreu d’una de les seves fonts d’inspiració, els textos dels clàssics grecollatins, bona part dels quals traduïts per Carles Riba, qui també emprava aquesta eina literària. Josefa, però, la renova, ja que introdueix col·loquialismes, expressions quotidianes molt catalanes i recursos com la ironia entre les diferents metàfores mitològiques.

Cadascun dels textos tracta sobre el tema dels fragments que vindran a continuació i apareixen en ells personatges de les principals tragèdies gregues com Antígona, Medea, Edip Rei, Electra i l’Odissea,

i

70

entre d’altres. Les proses introductòries, a banda de mostrar la gran qualitat artística de l’autora i la seva cultura literària, són també una mostra de la ideologia d’aquesta: Contijoch dóna la seva opinió en cada fragment sobre aspectes com la llengua, l’amor, la mort, la família o l’adolescència. Ho veiem en el fragment de la introducció Desig, seducció, enamorament, passió, sensualitat, erotisme, fascinació: <<Fascinació idiota que et porta pel camí del pedregar sota el celeste nom de l’estimat. Si eres novella en mals, has après la desgràcia.>> (Les vacants, pàg. 67).

L’altra part de l’obra la trobem en cada fragment. Josefa els organitza de forma cronològica en la vida d’un model de persona. Així, s’inicia l’obra amb el tema de la infantesa i clou amb la mort i l’homenatge a altres autores del passat. Intercalats entre lletra i tinta, trobem imatges i obres pictòriques d’altres artistes, evidentment, femenines.

CULMINACIÓ POÈTICA De nit a l’alba a l’alba nit plorant-te moriré pare.

Haiku, Congesta

Tres reculls, un sol poema Fins a 1983, Josefa elaborà uns poemaris molt diferents entre ells per mitjà dels quals es pot apreciar una evolució pel que fa a retòrica, temàtica i llenguatge. Es podria dir, però, que la maduresa poètica arriba a Contijoch amb els seus tres darrers reculls, tots ells molt similars pel que fa a estil i temes que tracten. D’aquest fet s’intueix que finalment l’autora ha trobat la línia poètica que vol seguir. És per aquest motiu que en les línies que segueixen es comentaran les obres de forma conjunta: presenten un paral·lelisme indubtable.

El cor i l’existència humana Els darrers tres poemaris de Contijoch, publicats amb 13 anys de diferència respecte la darrera obra poètica, Quadern de vacances (una lectura d’El segon sexe), presenten en comú la seva temàtica: l’amor. Aquest tema, el qual ja es començà a utilitzar Aquello que he visto i seguí essent present als poemaris posteriors com ara La corda de l’arpa i el coll de l’artista, Orient/Express i Tractat de somnis.

Als dos primers poemaris, Ales intactes (Columna, 1996) i Les lentes il·lusions (Edicions 62, 2001), l’amor –les raons del cor- és el tema principal del recull, mentre que a Congesta (Edicions 62, 2007) Contijoch opta per combinar-lo amb aspectes més reflexius i universals. Dolors Miquel rememora el pròleg d’Ales intactes, realitzat per Maria Mercè Marçal i en el qual figura aquest aspecte, en la introducció de l’obra Ganiveta (2011). El fragment del pròleg del recull de 1996 que apareix és el següent:<<Hi ha, dominantho tot, una voluntat exarcebada de lucidesa, que es projecta àcidament sovint, sobre les raons del cor.>> (Ales intactes, pàg. 10).

i

71

Es pot observar aquest aspecte en fragments dels poemaris Ales Intactes i Les lentes il·lusions com els adjuntats a continuació. En el primer, l’autora mostra un amor dolorós, mentre que en el segon, Contijoch defensa la passió en els amants.

Van i vénen les onades del mar, xip, xap, les nuvolades. van i vénen els meus desigs intactes i la sang del meu cor en el record dessagnant-se.

A la platja, Ales intactes (1996)

[...]

Vindràs per fi veuré els teus ulls amb la meva mirada envidriada.

Ens besarem amor frondós el pacte segella i cap recança.

Els teus ulls (fragment), Les lentes il·lusions (2001)

Amb els tres poemaris Josefa retorna, també, a la inquietud i interès per la figura humana que ja mostrava en els seus poemaris de joventut. La irrellevància de l’ésser humà en el context de l’Univers en contínua formació és quelcom molt present, sobretot en el darrer dels reculls, Congesta.

Actes inconnexos de camí destí esdevenen arrossegant atzar i necessitat congestió deperdició i sagnia matèria en moviment i cecs que volen veure-s’hi per veure la nit en marxa i sense fi.

Poema 43, Congesta (2007)

Si ens fixem ara en Les lentes il·lusions veiem que és un poemari de transició entre aquest amor i la universalitat humana. Presenta aquest poemari una certa particularitat: l’homenatge a diferents personalitats importants en la vida de Josefa. Ja no parlem només dels tres poemes i cinc tankes dedicats a Maria Mercè Marçal, sinó també del poema dedicat a la seva filla Anna, el dedicat a la seva mare o el dedicat al seu pare. S’adjunta seguidament un fragment a tall d’exemple:

i

72

[...]

Oh dolça mare absorta tèrbol estany de roses llunyana mare esquiva flonja rosa carnívora bressa’m en el solatge oh rosa meva eterna.

Mare (fragment), Les lentes il·lusions (2001)

Per acabar, cal comentar que altres temes que apareixen sovint en els seus poemaris -i que, de fet, han estat sempre presents en els seus reculls poètics- són el pas del temps, l’interès per la ciència i, sobretot, la insignificança de la condició humana. L’autora parla d’aquest darrer aspecte en una de les entrevistes: <<Jo considero que som una part infinitesimal de la creació, i és una humilitat conceptual que considero que tots hem de tenir, ja que és la veritat. Això, però, no ha de menysprear la glòria de les coses que a vegades fem els humans. El pas del temps és present des del primer moment, des de que era jove. Som pols d’estrelles.>>

Estil Diu Dolors Miquel que <<els tres llibres podrien ésser perfectament els tres apartats d’un sol llibre de poesia, que podríem titular, imaginativament i seguint a la Marçal, ‘Les raons del cor’.>> (Ganiveta, pàg. 2) Així, en els tres poemes s’observa el mateix estil, fruit de l’evolució poètica experimentada per l’autora: l’absència de puntuació i rima en molts casos que permet la lliure disposició del ritme en els mots per part del lector. Aquest fet, del qual en parla Contijoch en una de les entrevistes, és el que ella persegueix, l’autonomia total per tal que cadascú llegeixi els versos de la manera que millor sonen des de la seva perspectiva. Malgrat que és un recurs ja emprat en poemaris anteriors -tal i com ja s’ha comentat-, en els tres darrers poemaris s’accentua aquest fet, de tal manera que acaba esdevenint la forma un aspecte clau en l’última poètica de Contijoch.

A Ales Intactes, el primer dels poemaris i el més criticat per l’autora en l’actualitat, observem encara una lleu presència del punt i de la coma per tal de crear cesura en determinats espais. Aquí en veiem un exemple, que és un cas excepcional al llarg del poemari: Tossuda fins al final redreça’t, vinga, no siguis flasca, mira la línia de l’horitzó la teva fita, l’horitzó lluent, au, vinga, ves-hi, fidel a tu mateixa, vinga, la fidelitat, sigues-te fidel. Vés.

Destil·lació (fragment), Ales intactes (1996)

i

73

Pel que fa a Les lentes il·lusions i Congesta, l’ús dels signes de puntuació desapareix per complet, estil que prefereix l’autora per damunt de tot. Diu en una de les entrevistes: <<A partir de ‘Les Lentes Il·lusions’ vaig començar a treure els signes de puntuació, i a ‘Congesta’ ja els vaig treure gairebé tots.

L’únic que faig és posar majúscula a la inicial (i ja em sembla que no valdria la pena) i el punt final.>>

ALTRES OBRES Vinc de lluny, de molt lluny, he travessat la serralada de l’Himàlaia, cavernes de gel, he oblidat, he tornat a estimar, oh, idea generosa de l’amor, llum i far. Res no és perdut. Hossana.

Els dies infinits

Novel·les A banda de la seva obra narrativa pròpiament feminista, trobem un seguit de llibres difícils de classificar dins l’ideari de Contijoch, ja que es tracta de novel·les, tot i que de gran qualitat, aïllades.

En primer lloc, trobem Els dies infinits, novel·la publicada per l’editorial Columna el 2001.

L’obra narra les vides de dues dones centenàries i molt diferents: Mimí, filla d’una família pertanyent a l’alta burgesia, i Maria, de procedència humil. A través d’elles el lector pot resseguir el fil de dues vides paral·leles que s’entrecreuen tan sols una vegada i que plasmen la situació política, econòmica i social que va experimentar el segle XX. Amb l’esbós de les dues existències oposades, Contijoch pretén reflectir la diferència gairebé palpable entre les dones antagòniques i, a la vegada, demostrar els trets que, independentment del seu origen, totes les dones tenim: coratge i passió.

Pel que fa a les dues novel·les restants redactades per l’autora, Amor congelat i Tòrrida tardor es troben incloses dins la col·lecció Rosa de Pitiminí, un conjunt de publicacions de l’editorial El Mèdol que pretén presentar novel·les romàntiques transgressores. Contijoch redactà aquestes històries per encàrrec i ho féu sota el pseudònim d’Stella Matutina, personatge inventat de la qual creà una vida novel·lesca. Parla Contijoch d’aquest aspecte en una de les entrevistes realitzades: <<No considero que hagi escrit literatura eròtica, però sí uns relats encarregats per la col·lecció Rosa de Pitiminí, un conjunt de tretze títols escrits per autores de renom amagades sota pseudònims irònics, com Gata Cristi. Ho portava una dona molt intel·ligent, Isabel Segura, que va crear aquella editorial en un intent de rebentar la novel·la d’amor, les de l’estil de Corín Tellado. Volia rebentar-la a través d’escriptores que podíem dirne alguna cosa a la contra. Jo vaig escriure, doncs, dues novel·les a la carta amb ànim rebentador, però no m’ho vaig creure mai.>> La redacció de cada novel·la es realitzà amb un període de temps molt curt -una setmana i escaig- però divertí a Josefa, que estava d’acord amb la renovació del gènere romàntic. D’aquesta voluntat sorgiren, doncs, dues novel·les fresques i amenes que van tenir bona recepció per part del públic, sobretot per Maria Mercè Marçal, tal i com recorda entre rialles la poeta: <<Probablement les obres més menudes són aquelles novel·les per encàrrec en què jo firmava amb el pseudònim d’Stella

i

74

Matutina. Malgrat tot, a la Mercè li entusiasmaven, ja que li deia a tothom. “Llegiu Amor Congelat que és molt divertit!”.>> La primera novel·la, Amor Congelat, narra amb un estil irònic i molt dinàmic l’aventura amorosa lèsbica entre dues dones, una escombriaire i una comercial mig depressiva que acaba de sortir d’una relació amorosa heterosexual. Pel que fa a Tòrrida tardor, la novel·la explica el viatge agosarat que fa una dona després que li toqui la loteria cap a Centreamèrica, i totes les peripècies que allà experimentarà.

Una altra novel·la trencadora on la protagonista per excel·lència és la dona independent.

Traduccions Una altra de les vessants literàries de Contijoch és la seva faceta com a traductora. Iniciada ja en l’obra assagística Les vacants, en la qual l’autora va traduir la majoria dels fragments que hi consten, i l’obra poètica Una finestra gebrada, de Bernat Pozier i Serge Patrice Thibodeau (Emboscall), i El almanaque de las mujeres, de Djuna Barnes –de fet, ella traduí l’entrevista Encuentro con Djuna Barnes-, (Isabel Franc, 2008) Josefa consolidà la seva activitat de traducció amb dues obres franceses: Carrer Ordener, Carrer Labat, de Sarah Kofman (Lleonard Muntaner, 2005) i Com vaig buidar la casa dels meus pares, de Lydia Flem (Debiaix, 2009): <<Em va venir una oferta editorial per traduir un llibre de Sarah Kofman, que va ser com un repte per veure si era capaç d’afrontar-me a la llengua francesa que tinc guardada al disc dur. Vaig fer la traducció de ‘Carrer Ordener, carrer Labat’ conjuntament amb Yael Langella, que era una meva amiga, francesa d’origen, que desgraciadament va morir d’accident poc després. Ella em va ajudar molt amb aquelles expressions difícils de traduir i el llibre va quedar perfecte.

També vaig participar en el Seminari de Traducció Poètica de Farrera de Pallars i, més recentment, em va venir aquesta oferta de la psiquiatra francesa Lydia Flem. A aquesta traducció m’hi he enfrontat tota sola perquè Yael Langella ja no hi és, tot i que he hagut de consultar els dubtes a especialistes, com alguns conceptes sobre dret i psicoanàlisi. Però és normal que hi hagi dubtes en una traducció.>> (Pou, pàg. 8) Per a Contijoch, les tasques de traducció, tot i que enriquidores, requereixen molta implicació per part del traductor, ja que és un procés llarg i laboriós: <<D’entrada, quan haig de traduir, per exemple aquest últim llibre de Lydia Flem, Com vaig buidar la casa dels meus pares, vaig llegir-lo tres vegades seguides, i anoto interrogants, busco, etc. i quan el començo a tenir paït, m’enfronto a la traducció i començo per la primera pàgina. Hi ha dies que estàs més espessa, vas fent, i altres que estàs més brillant i ho veus tot clar. I quan està enllestida la traducció potser hi he passat set vegades. Fins i tot quan corregeixes galerades, que el llibre ja està imprès, encara trobes que hi ha paraules que no funcionen prou bé. És com una bogeria.>> (Pou, pàg. 10) Malgrat tot, ella ho fa per amor a la causa, tot i que, segons digui ella, sigui una causa perduda.

Per a l’autora, les traduccions són quelcom molt positiu per a l’autor. Així en fa referència: <<Traduir és una feina molt enriquidora per l’escriptura pròpia. Subratllo el molt.>

i

75

Articles i assaig Josefa destaca per haver participat com a articulista en diverses ocasions, com les que hem citat anteriorment en la sèrie Cartografies del desig. D’altres obres realitzades per l’autora són la participació en l’Homenatge a Maria-Mercè Marçal (Empúries, 1998) o La claror (la paraula en Maria-Mercè Marçal), dins l’obra Llengua abolida. 1r encontre de creadors (2000).

Literatura infantil D’altra banda, Josefa participà també en un projecte coordinat per l’editorial Combel des de la col·lecció El Cavall Volador, Sèrie Pas, durant l’any 2002 i que consistia en la creació de contes per a infants. La protagonista de la col·lecció fou Marieta, i els títols que redactà l’autora són: La Marieta i el pi, La Marieta i la neu, La Marieta i la festa major i La Marieta i la nit. Aquestes obres foren traduïdes a d’altres idiomes: castellà i gallec.

Teatre Una altra producció literària duta a terme per Contijoch és l’obra teatral Contaminació, un monòleg realitzat al 2009 a l’SGAE. L’obra fou dirigida per Imma Colomer i es podria catalogar de lectura dramatitzada, ja que consisteix en la posada de manifest de les reflexions de quatre individus -un home i tres dones- que es troben relacionats per qüestions laborals i familiars. L’obra és un paral·lelisme entre ficció i realitat molt original, ja que empra la tècnica del teatre dins del teatre. Els actors que formaren part de la representació foren Jaume Comas, Montse Sagués, Marta Millà i Carme Poll.

Llibres de cuina Finalment, les darreres composicions a destacar són les dues obres culinàries Receptes per estimar i Més receptes per estimar, creades per la pròpia autora en col·laboració amb la seva amiga Enriqueta Mercader i publicades per l’editorial AraLlibres els anys 2003 i 2007. Enriqueta s’encarregà de preparar les receptes, mentre que Josefa fou qui les redactà.

i

76

9 — Presentació 13 — Infantesa i adolescència (1940-1955) 33 — Joventut (1955-1970) 55 — Maduresa (1970-2010) 79 — Present (2010 - 2016) 91 — Obra 95 — Recull fotogràfic

i

77

i

78

PRESENT (2010-2016) HOMENATGES A JOSEFA CONTIJOCH Quèiem de genolls la força i la vida ens atordia indefensos fremíem entre tumult i roses.

Poema inèdit, Ganiveta

Barcelona El 9 de maig de 2012, en ple festival Barcelona Poesia 2012 i en motiu del seu setanta-dosè aniversari, un homenatge a Josefa Contijoch tingué lloc al Museu d’Història de Catalunya, a Barcelona situat al Palau de Mar. L’acte va esdevenir un símbol d’amor, respecte i valoració cap a Josefa Contijoch com a autora i com a persona, i les seves artífexs foren Dolors Miquel i Montserrat Rodés.

El procés <<Vaig anar a recitar a la Universitat de Barcelona i aquí va ser el primer contacte: una senyora molt riallera se’m va apropar i em va dir “m’agrada molt el que fas, nena”. Llavors es començà a forjar la nostra amistat.>> Així parla del primer contacte que va tenir Dolors Miquel, poeta i amiga de Josefa Contijoch, amb l’autora manlleuenca en l’entrevista que se li va realitzar el 17 de setembre de 2013.

Segons aquesta poeta, la relació que derivà d’aquella primera trobada amb Josefa esdevindria una amistat construïda al llarg de les múltiples reunions i col·loquis de poesia als quals van coincidir. Després, Contijoch i Miquel començaren a citar-se independentment dels seminaris literaris i es mantenien en constant contacte per via telefònica.

L’afecte entre ambdues escriptores es manté a l’actualitat, fet que es veu no només en el contacte que conserven sinó també en els mots que empra l’una per descriure l’altra. Veiem aquest aspecte en un fragment de les entrevistes de Miquel: <<Josefa és una dona molt lluitadora, molt treballadora i molt intel·lectual. Sempre vol conèixer més dins del món de l’art veient molt cine, molt teatre, etc. És una dona molt culta.>> Dolors explica que el principal motiu per realitzar un acte d’homenatge a l’autora és la contrarietat que sent davant les persones que mouen els fils del món de la cultura. En l’entrevista, Miquel narra com els directius -els quals, segons ella, són homes- escullen sempre fer actes commemoratius de persones vinculades a ells -amics, familiars, etc.-, normalment homes. Les escriptores, doncs, es troben bandejades del panorama públic de la literatura, i aquest fet no agradà a Dolors Miquel. Així

i

79

doncs, Dolors, juntament amb Montserrat Rodés –que tenia la mateixa opinió-, decidí homenatjar a qui ella desitjava: no només a una amiga, sinó també a una autèntica poeta de cap a peus que, considera Miquel, no ha estat prou reconeguda en proporció a la dedicació i al talent que ha mostrat al llarg de tota la seva carrera literària: <<Una autora com ella que ha treballat tota la vida i que ha escrit obres molt i molt bones es mereixia que algú li fes més cas, i la Josefa mai va tenir el que li pertocava. En parlar-ne amb la Montserrat, que també és amiga meva, vam coincidir que calia premiar-la d’alguna manera. Així va sorgir la proposta de l’homenatge.>> Arribà després l’etapa d’obtenció d’espai i capital per poder dur a terme el projecte que s’havien proposat. Rodés i Miquel aconseguiren diversos patrocinadors de l’acte: participaren la Caixa de Manlleu -en aquell moment del grup Unnim- com a col·laborador majoritari a nivell de capital, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, la Institució de les Lletres Catalanes, la Llibreria Documenta, l’editorial Lleonard Muntaner i Grup 62. Pel que fa a l’espai emprat, es va necessitar la col·laboració del Museu D’Història de Catalunya, el director del qual coneixia Contijoch i es mostrà predisposat en tot moment, segons paraules de Miquel, a participar com a institució en el que fos convenient.

L’acte Tal i com s’expressa en el blog del festival Barcelona Poesia 2012, l’acte commemoratiu constà de dues parts. En primer lloc, es realitzà una taula rodona a l’Auditori del museu en la qual es tractà la faceta literària i personal de Josefa. Aquí veiem un fragment de l’entrada d’Esteve Plantada al blog que en fa referència: <<Els ponents seuen a la taula, presidida per Anna Aguilar-Amat. Dóna la benvinguda.

D’esquerra a dreta: Lluís Solà, Carles Hac Mor, Anna Aguilar-Amat, Núria Martínez Vernis, Fina Birulés, Lluïsa Julià i Francesc Parcerisas.>> (Barcelona Poesia 2012). Tots i cadascun dels conferenciants eren persones vinculades d’alguna manera a la vida de Josefa. Alguns exemples són Lluís Solà, mentor literari de joventut en els dies de visites al Celler de la Lliça, o bé Fina Birulés, companya sentimental de la difunta Maria Mercè Marçal i amiga de Contijoch.

Més tard la celebració es traslladà a la terrassa-mirador del Palau de Mar, on s’estava duent a terme l’acte. Encarada al port barceloní i amb les llums del capvespre tornassolant les aigües, l’espectacle visual, segons Dolors Miquel i Esteve Plantada, era impressionant. Allà, un grup tocà algunes peces musicals mentre es recitaven versos de l’autora i se’n musicaven d’altres. Fou en aquest espai on s’instal·laren els convidats al llarg de la vesprada, ja que el bressol musical, l’aperitiu ofert i l’escenari corprenedor crearen una aura molt confortable per a tots els assistents. <<Músics i poetes s’encavallen, canten, reciten -alguns-, beuen i escolten. És una conxorxa, això de la poesia, diu un espectador que ens demana d’on hem tret la cervesa. Els homenatges haurien de ser tots així, en llocs imaginaris on hi hagi terrasses i abeuradors, on faci fresca i on també es noti, alhora, aquest escalf.>> (Barcelona Poesia 2012).

i

80

Manlleu Dues setmanes després, el 27 de maig de 2012, l’acte honorífic es repetí en la població natal de Josefa: Manlleu. Aquest va tenir lloc a l’Auditori d’Unnim, que com ja s’ha comentat amb anterioritat fou un dels promotors principals de l’homenatge. L’acte fou una oportunitat de retrobament amb amics d’infantesa i joventut de la plana, prenent així una aura nostàlgica que embolcallà tots els assistents.

L’estructura que seguí l’acte fou força similar al de l’homenatge anterior a Barcelona. En primer lloc, es va realitzar una taula rodona presidida per M. Carme Codina Contijoch, neboda de l’autora. Hi va participar també el Sr. Àlex Garrido, Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Manlleu i Teresa Pous, escriptora i amiga de Josefa. En la conferència es tractaren temes com l’empremta literària de Josefa i la seva trajectòria vital, així com es presentà un projecte coordinat per Dolors Miquel i Montserrat Rodés en homenatge a l’autora: una antologia poètica que comprenia els poemes des de 1963 fins a 2011 escrits per Josefa i titulada Ganiveta. Tancà la xerrada la pròpia Contijoch amb unes paraules d’agraïment dedicades als promotors de l’acte.

A continuació els assistents van poder gaudir d’un espectacle musical de veu i piano en honor de l’autora. A més, diferents persones vinculades a l’autora i a Manlleu van recitar poemes. El resultat fou una vetllada molt agradable que va discórrer sense complicacions.

Tant l’acte d’homenatge realitzat a Barcelona com el manlleuenc honoraren en gran mesura a Josefa, tal i com expressà en la taula rodona celebrada a Manlleu. Així en parlà Contijoch en una de les entrevistes: <<Ara fa un any em van fer un homenatge, i la veritat és que hi va haver un ple total format per persones tant de la classe intel·lectual com d’amics de tota la vida. [...] Vam anar al Palau de Mar, on una taula d’amics del món de la cultura van parlar de mi com a poeta, com a novel·lista, com a assagista fins i tot. A fora, uns cantants cantaven cançons amb els meus poemes. Va ser una nit fantàstica. Al cap d’un mes, l’acte es va repetir a Manlleu d’una altra manera, i vaig estar molt i molt contenta.>>

GANIVETA Tot viatge parteix d’un oblit d’una convicció (oblides qui vas ser (no saps qui seràs) trànsit/moviment: la llum de l’àngel L’àngel (fragment), Les lentes il·lusions

i

81

Homenatge a una poeta Aquesta obra fou fruit del tàndem Rodés-Miquel i és un autèntic homenatge a Contijoch. Es tracta d’una peça literària publicada per Lleonard Muntaner Editor el 2012 com a part complementària dels actes honorífics a Josefa Contijoch, que recull bona part dels poemes integrants dels reculls de l’autora publicats al llarg de la seva carrera literària. Ganiveta és, doncs, una antologia poètica que viatja des de 1964 fins a 2012.

Com la resta de l’homenatge, Ganiveta va sorgir de la voluntat de Dolors Miquel i Montserrat Rodés d’honorar la seva amiga i literata en els seus 72 anys d’edat. El procés a seguir per a l’elaboració de l’obra és explicat per Dolors Miquel en l’entrevista realitzada: <<La idea va sorgir amb la Montserrat.

Jo vaig trucar a una noia de Mallorca per dir-li que fèiem aquesta publicació i, tot i que s’interessà en un inici, al final la vam fer entre la Montse i jo. De seguida vam posar-nos en contacte amb l’Anna, la filla de la Josefa, ja que necessitàvem moltes dades i poemaris que ja no es publiquen. No va ser una feina gens fàcil, ja que s’havia de tenir en compte molts aspectes.>>

Estructura Ganiveta presenta una organització molt acurada per tal de presentar amb la màxima claredat els continguts que en ella s’exposen. En primer lloc es situa l’extens pròleg realitzat per Dolors Miquel.

En ell la poeta de Torredembarra analitza detingudament la poètica de Contijoch, dividint-la en tres etapes. La primera d’elles, l’època castellana, és a dir, es poemaris de joventut (1963-1967); en segon lloc, el poemari de temàtica feminista Quadern de Vacances, propi dels anys vuitanta; i finalment, els tres darrers poemaris: Ales intactes, Les lentes il·lusions i Congesta, a les darreries de l’etapa de maduresa (1996-2007).

En aquest mateix pròleg, Miquel efectua dues tasques: en primer lloc, analitzar temàticament els poemaris de Josefa. En ells localitza les diferents influències de l’autora (les quals considera són l’Eclesiastès i la poesia d’Espriu majoritàriament pel seu to pessimista i el tema funerari) i interpreta les diferents metàfores que en els poemes apareixen i que, en molts casos, són recurrents. Pel que fa la segona tasca, Dolors Miquel aprecia l’evolució estilística que experimentà l’autora al llarg de la seva carrera. D’entre els elements formals destaca l’absència de puntuació i la tècnica medieval del plagi modern. Amb un estil únic i un fil conductor molt ben traçat, Miquel ordeix la trama de la trajectòria poètica de l’autora manlleuenca i la interpreta d’una manera molt encertada.

La segona part del poemari presenta els diferents poemes de Contijoch, tots ells escollits per Montserrat Rodés i organitzats en funció del poemari al qual pertanyen de forma cronològica. Es clou aquest darrer apartat amb una secció en la qual consten tres poemes inèdits de Josefa, aportant així innovació a l’obra.

i

82

ÈPOCA DAURADA: SENSE ALÈ Tu estaves enllà d’enllà: remota com una galàxia.

Sense alè

Desgranant una vida, reconstruint una mort Aclamada per la crítica i aplaudida pels lectors. Així és com Sense alè ha irromput en el panorama literari català: trepitjant fort i deixant empremta.

Quan el 2012 Contijoch acabà la seva novel·la Sense alè es sentí, tal i com expressà ella en una de les entrevistes realitzades, altament congratulada. Es tractava d’una obra complicada que havia comportat deu anys de feina a l’autora i que ara finalment estava llesta per a la publicació. El procés d’edició, però, no fou gens fàcil: <<Jo primer la vaig enviar en una versió gairebé acabada a l’editorial 62, els meus editors habituals, i encara és hora que em contestin. No van saber com entendre aquesta novel·la, la van trobar molt complicada. Finalment va sortir aquest editor, en Cots d’Edicions de 1984, que se’n va enamorar, de manera que cap problema. Estic encantada>>.

Fou així, doncs, com Contijoch publicà la seva obra amb Edicions de 1984, una editorial de qualitat i prestigi, tal i com ella exposa en una de les converses. Després dels maldecaps per la recerca d’editorial per a l’edició, el camí per treure Sense alè a la llum fou molt més senzill: <<Com a bon lector i editor que és en Cots, ell em va suggerir què afegir o què treure, adonar-me d’alguns errors de la novel·la. El problema és que sovint em repetia (riure): estava tan obsessionada que ho anava dient. Ell em va fer adonar d’això. Després la correcció de contingut va córrer a càrrec meu i l’ortogràfica, a càrrec d’un corrector proporcionat per l’editorial, ja que tenen un bon servei de correcció.>>

L’obra Sense alè és possiblement l’obra més íntima de Josefa Contijoch. Per mitjà del recurs de la fragmentació -tècnica molt emprada per l’autora des dels inicis de la seva narrativa-, l’escriptora reflexiona sobre la mort violenta d’una amiga de joventut i intenta donar les seves possibles i impossibles versions de l’assassinat mentre recorre en un viatge de la consciència la seva pròpia vida. Sense alè és, doncs, una obra a cavall de l’autobiografia i la ficció que plasma la interioritat de la poeta. Aquest fet es mostra en la primera de les entrevistes realitzades a l’autora: <<Sense alè és un llibre en què m’he desvergonyit més que ens altres, en els quals hi ha una mica de respecte per no ser massa controvertida. És el retrat no només de la meva vida, sinó de tota una generació que s’identifica amb la novel·la.>> Contijoch comenta també que Sense alè actuà en certa manera com una teràpia per a la seva persona. I és que des que la seva amiga, de la qual en parla a l’obra com una dona valenta, feminista i tan amant de les lletres com ella, la deixà d’una manera tan inesperada -morí assassinada per la seva parella

i

83

sentimental-, mil dubtes sobre la defunció d’aquesta l’assolaren. Inconscientment la seva ment recreava els fets des de múltiples punts de vista i de formes molt diferents. Expressar els seus pensaments i homenatjar en certa manera l’amiga morta féu sentir a Josefa alliberada. Sense alè és, doncs, un pou de sentiments i reflexions de Josefa. La pròpia autora esmenta en l’obra el motiu de la seva escriptura i per què escollí tants anys després per fer-ho (els fets van tenir lloc entre 1971 i 1974). Aquí s’adjunta el fragment en qüestió: <<Ara ja puc parlar, vaig pensar, de la nostra història, perquè l’element que tenia la clau s’ha mort. Ell no va voler parlar mai de tu amb mi. [...] En la tarda assolellada i tranquil·la, al cementiri del Montseny, vaig pensar que ara sí que podia escriure això que escric. Perquè m’ho havia d’inventar.>> (Sense alè, pàg. 161) Així doncs, desaparegut l’últim vincle pròxim entre Contijoch i l’amiga assassinada, Josefa fou capaç de redactar la seva obra. Per fer-ho, tal i com ja esmenta en el fragment anterior, emprà com a eina la seva imaginació. El motiu el trobem a continuació en una de les entrevistes realitzades: <<La memòria, per a ella mateixa, fabrica un propi relat de la nostra vida. I a mi em passa moltíssim: de vegades hauria jurat que tal pel·lícula la vaig veure i després m’he assabentat que no és veritat. Però, en fi, en depèn de quin context, això no importa. Per exemple, a Sense alè jo no he pretès fer una biografia fidedigna, sinó explicar la mort de la meva amiga des de la meva perspectiva, però indirectament el llibre m’ha demanat més informació, com lligar aquests fets: què passava a l’època, com ens tractàvem.>> Tant en la seva temàtica com en la seva tècnica és molt original. Sense alè destaca per ser l’obra amb què millor s’ha pogut expressar l’autora, ja que ha esdevingut un gènere intermedi entre poesia i narrativa, fet que ha provocat que l’obra compleixi l’objectiu de Josefa: ser una composició d’estil experimental. Es pot observar en el fragment següent d’una de les entrevistes: <<Literàriament parlant em considero una investigadora per necessitat. Jo necessito escriure. Quan no escric, no rutllo. Sempre he combinat poesia i narrativa. Jo no aspiro a ser poeta o novel·lista, sinó una barreja de les dues coses, i això ha estat Sense alè: una barreja dels dos llenguatges amb naturalitat, amb fragments lírics i d’altres purament narratius.>> Pel seu estil desenfadat, pel seu tarannà reflexiu i pausat, pel seu tema únic, Sense alè és considerada per molts la millor obra de Contijoch. Un exemple n’és Dolors Miquel, que confessa en la seva entrevista: <<Des que va fer Sense alè, a la Josefa no paren de ploure-li premis. Tota la seva obra està molt bé, però el cert és que Sense alè és la millor que ha escrit.>>

Reconeixements Sense alè ha estat sens dubte l’obra més premiada de Josefa. Després de ser publicada, la novel·la va ser escollida per tres concursos com la millor del seu gènere. Estem parlant de certàmens literaris de tanta volada com el premi Ciutat de Barcelona, el premi Creixells i el premi Serra d’Or. Els tres guardons, atorgats a l’obra entre finals de 2012 i l’any 2013, han omplert d’orgull a l’autora, que no s’esperava tal

i

84

resposta de la seva obra. Així explica la seva experiència en els premis: <<A obra publicada, els premis que he rebut són els millors en el sentit de més democràtics i objectius. Quan una editorial concreta fa un concurs i premia una obra, la tendència general és que aquesta obra hagi sortit de la pròpia editorial.

Per tant, són premis subjectius. En canvi, els premis a obra feta són molt diferents. Quan em van trucar per dir-me que havia guanyat el premi Ciutat de Barcelona, jo em vaig estranyar i els vaig dir que jo no m’havia presentat enlloc. Em van explicar el funcionament: hi havia un jurat que reunia dins seu els diversos jurats de la ciutat de Barcelona que jutja les novetats de cada any. En el meu cas, el meu llibre es considera novel·la, poesia i assaig. Que et donin el premi et fa una il·lusió i un respecte enorme.

Em vaig quedar impressionada, perquè ho trobava molt. Jo no hi coneixia a ningú, i després em vaig assabentar que dues persones del jurat eren conegudes meves. Jo no sabia res de tot això. I després, els del Serra d’Or em truquen també que he guanyat un premi, fet que m’alegrà moltíssim. Finalment va venir el Creixells, que ens va fer estar 3 mesos fent el “paripé”. Érem tres dones finalistes (dues noies joves i jo) i va durar tant que al final ja ens posàvem nervioses pensant “a qui li tocarà?”. Al final, però, vaig aconseguir el premi. Estic contentíssima, però molt, fins a tal punt que el reconeixement rebut per Sense alè m’ha compensat qualsevol dificultat que hagi pogut passar al llarg de la meva vida literària.>> Després de la seva llarga carrera com a autora, després de totes les vicissituds literàries viscudes, Contijoch va rebre la valoració i el reconeixement que mereixia.

i

85

De 2013 a 2016 L’activitat literària de Josefa Contijoch continua a un ritme creatiu incessant en diferents camps literaris. El gener de 2014 va publicar a la revista gironina Senhal, i amb la col·laboració de la Llibreria 22 i de l’Ajuntament de Girona, un breu recull poètic, Cançons de seda i de ferro, amb dibuixos d’Antònia Gallardo, artista manlleuenca relacionada familiarment amb Josefa.

El mateix any va publicar el que fins ara és el seu darrer poemari, Baix continu, editat –igual que la seva novel·la Sense alè- per Edicions 1984, una obra en la qual l’autora hi ha estat treballant des que el 2007 va aparèixer el poemari anterior, Congesta. Baix continu és fruit d’una llarga tasca d’estilització poètica que es mostra en tres aspectes: la creació d’uns versos nets i purs, sense puntuació, usant en ocasions la prosa poètica, amb un estil proper a Mallarmé; la reaparició d’uns temes que han estat presents en tota la seva obra, que es mantenen i s’arrodoneixen amb la veu de l’experiència viscuda; i una profunda reflexió sobre la condició de poeta, que concreta en les citacions inicials de Friedrich Hölderlin, Segimon Serrallonga i Paul Éluard, i en les seves pròpies opinions que trobem a la contraportada, de les quals en ressenyem una, emparentada amb aquesta visió simbòlica i essencial de la paraula poètica: “La condició de la poesia és la de dir allò que no se sap, o no es pot, o no es deixa; alguna cosa inconscient o subjacent que s’intueix i que permeti dir la pròpia perplexitat del món apercebut. En tot cas, seria una informació personal i intransferible de l’escenografia de la vida.” (Baix continu 2014)

Compost per 84 poemes, amb un salm d’entrada i un salm de sortida, i organitzat en VI parts que marquen el seu curs vital, Contijoch dóna al poemari Baix continu un caràcter biogràfic i narratiu on anem descobrint el seu temps viscut i els moments, persones i inquietuds que han marcat la seva existència. La part I. el temps performatiu (recordo aquells fets meravellosos), on evoca la seva infantesa en el fosc Manlleu de postguerra: Plujosa regalima records la tarda: la nostra infància d’infants d’orfenat tots els mars totes les llunes el boll que crema el foc inextingible.

Poema 2, Baix continu (2014)

O bé la part III. in memoriam, amb l’evocació de persones essencials en la seva vida i el seu ofici de poeta, com el pare, la mare i els poetes Segimon Serrallonga, José-Miguel Ullán i Adrià Chavarría. I la

i

86

part VI. galop de sortida (un temps per entrar i un temps per sortir) on acaba reflexionant sobre el final de l’existència: Així acaben els dies I el passat no és passat I ningú n’ha entès res I ja està i ja està.

Poema 80. Un..., Baix continu (2014)

Hi ha una voluntat d’eliminar tot allò innecessari i de transcriure només el que queda, l’essència del viure a través de paraules essencials que defineixen el seu món, el que roman sempre en ella i que descriu com el repic constant d’un tambor, un baix continu, imatge que dóna nom al recull: Com un repic de tambor subjacent talment un baix continu flamejant no cessa el viure màgic i sofrent enmig de la follia i l’accident distribuïts per l’univers extens tan buit tan ple no sé si ens entenem.

Poema 81....I dos, Baix Continu (2014)

Josefa Contijoch també ha realitzat dues traduccions aquest 2016, L’arrelament de Simone Weil -ja publicat-, i Per a una tomba d’Anatolle de Sthéphane Mallarmé. També és a punt d’editar-se La passió segons Maria-Mercè Marçal. (Dietari d’una amistat), en què rememora la seva relació amb l’escriptora d’Ivars d’Urgell, des dels inicis de la relació literària, els anys d’amistat, les converses on <<les paraules teixien un bosc encantat on creixien les mancances i les espoliacions i els projectes i la vida. Paraules que mai no eren vanes ni les orelles sordes i la conversa esdevenia pluja i rec i bosc creixent>>, els projectes literaris compartits amb altres poetes, la malaltia i la mort de Marçal, i els homenatges que li van dedicar. En la nota inicial del dietari, Josefa confessa: <<Ara (2013) que he acabat el repàs a la meva relació d’amistat amb MMM potser podré dedicar-me a un altre tema: la meva novel·la.>> La veu de Josefa Contijoch està treballant en aquesta nova novel·la que continuarà conformant el retrat d’una dona d’esperit lliure que ha fet de l’escriptura la seva dedicació, la seva professió i la seva passió.

Un altre reconeixement públic i oficial ha arribat a Josefa Contijoc en aquest 2016. El 26 d’abril va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi 2016 en l’acte de lliurament que es va fer al Palau de la Generalitat pel Molt Honorable President Sr. Carles Puigdemont. Allà es va esmentar la qualitat d’una obra literària que s’expressa en diversos gèneres, poesia, narrativa, assaig i traducció.

i

87

i

88

9 — Presentació 13 — Infantesa i adolescència (1940-1955) 33 — Joventut (1955-1970) 55 — Maduresa (1970-2010) 79 — Present (2010 - 2016) 91 — Obra 95 — Recull fotogràfic

i

89

i

90

OBRA DE JOSEFA CONTIJOCH Poesia De la soledad primera. Barcelona: Editorial Trimer, 1964.

Aquello que he visto. Madrid: Alorca, 1965.

Tombstone blues. Manlleu: l’autora, 1967 Quadern de vacances (una lectura d’El segon sexe). Barcelona: Amarantos, 1983.

Ales intactes. Barcelona: Columna, 1996.

Les lentes il·lusions. Barcelona: Edicions 62, 2001.

Congesta. Barcelona: Edicions 62, 2007.

Ganiveta. Antologia poètica 1964-2011. Palma: Lleonard Muntaner, 2012.

Cançons de seda i de ferro. Senhal, 137: Girona, 2014 Baix continu. Barcelona: Edicions de 1984 Poesia, 2014

Novel·la Potala. Barcelona: Laia, 1986.

No em dic Raquel. Barcelona: Laia, 1989.

La dona liquada. Barcelona: Columna, 1990.

Rímmel. Barcelona: Columna - Ed. de l’Eixample, 1994.

Amor congelat. Tarragona: El Mèdol, 1997.

Tòrrida tardor. Tarragona: El Mèdol, 1997.

Els dies infinits. Barcelona: Columna, 2001.

Sense alè. Barcelona: Edicions de 1984, 2012.

Narrativa infantil i juvenil La marieta i el pi. Barcelona: Combel, 2002.

La marieta i la neu. Barcelona: Combel, 2002.

La marieta i la festa major. Barcelona: Combel, 2002.

La marieta i la nit. Barcelona: Combel, 2002.

Teatre Contaminació. 2009.

Crítica literària o assaig Homenatge a Maria-Mercè Marçal [diversos autors]. Barcelona: Empúries, 1998.

“Virgina Woolf - Vita Sackville-West: Fascinacions transferides”. Conferència dramatitzada del

i

91

cicle «Cartografies del desig - 15 escriptors i el seu món», Casa Elizalde, Barcelona, 16 d›abril de 1997, dins del llibre col·lectiu Cartografies del desig, Quinze escriptores i el seu món. Barcelona: Proa, La Mirada, “Contra l’oblit”. Montserrat Roig - Anne Frank”. 2n cicle “Cartografies del desig”, Casa Elizalde, Barcelona, 1 d’abril de 1998, dins el llibre Memòria de l’aigua, Onze escriptores i el seu món.

Barcelona: Proa, La Mirada, 1999.

“La claror (La paraula en Maria-Mercè Marçal)” dins Llengua abolida, 1r. encontre de creadors.

Lleida: Ajuntament de Lleida, 2000.

Les vacants. Barcelona: March Editor, 2005.

«Màscares sota la lluna» - Víctor Català - Grazia Deledda, 3r cicle “Cartografies del desig”, 11 d’octubre del 2001. Teatre l’Espai, Barcelona. Comitato Nazionale Minoranze Etnico-Linguistiche in Italia, 2006.

Història de can Contijoch de Manlleu (homenatge i record). Novembre 2008.

La passió segons Maria-Mercè Marçal. (Dietari d’una amistat). Palma: Lleonard Muntaner, 2016. Edició en curs

Traduccions OZIER, Bernard; THIBODEAU, Serge Patrice. Una finestra gebrada [Seminari de Traducció P Poètica de Farrera, VII]. Institució de les Lletres Catalanes / Emboscall, 2004.

KOFMAN, Sarah. Carrer Ordener, carrer Labat [amb Yael Langella]. Palma: Lleonard Muntaner, 2005.

Postfaci Encuentro con Djuna Barnes, entrevista de Michèle Causse a Djuna Barnes, El almanaque de las mujeres, de Djuna Barnes. Edició d’Isabel Franc. Barcelona-Madrid: Egales, 2008.

FLEM, Lydia. Com vaig buidar la casa dels meus pares. Palma: Lleonard Muntaner, 2009.

MALLARMÉ, Sthéphane. Per a una tomba d’Anatolle. Palma: Lleonard Muntaner, 2016. Edició en curs WEIL, Simone. L’arrelament. Edicions de 1984. Barcelona, 2016

i

92

9 — Presentació 13 — Infantesa i adolescència (1940-1955) 33 — Joventut (1955-1970) 55 — Maduresa (1970-2010) 79 — Present (2010 - 2016) 91 — Obra 95 — Recull fotogràfic

i

93

i

94

Llibre de famĂ­lia dels Contijoch Pratdesaba el 20 de juny de 1947

i

95

Josefa Contijoch als cinc mesos. Juny de 1940

L’aiguat històric de l’octubre de 1940

i

96

Josefa Contijoch amb els pares. 24 de novembre de 1940

i

97

Josefa Contijoch al carrer del Pont a l’any i mig. 15 d’agost de 1941

Josefa Contijoch als tres anys i mig. 15 d’agost de 1943

Amb els seus germans, Ramon, Josefa i M. Teresa. Foto d’estudi Salarich. 1943

i

98

Josefa als cinc anys. Curs escolar 1945-46

La companyia del teatre “Centre”, Blancaneus, juny de 1945. Josefa: cinquena des de l’esquerra, asseguda al terra, amb barba. M. Teresa: segona per l’esquerra a la primera renglera, dreta

i

99

Josefa aprenent a anar amb bicicleta amb el germà Ramon als quatre cantons. 6 de gener de 1946

Foto de família “nombrosa” després de néixer en Joan. 1 de desembre de 1946

Estampa de la primera comunió de Josefa. 5 de juny de 1947

Joan i Josefa. 1949

i

100

Joan i Josefa el Diumenge de Rams. 1949

Ramon Contijoch. 1952

Josefa amb els seus germans Joan i M. Teresa. 1950

i

101

Diumenge de Rams. Ramon, M. Teresa, la mare, Joan, una amiga de la famĂ­lia, Nita Redorta, i Josefa. 1951

M. Teresa, Joan i Josefa. Festa Major de 1952

i

102

Foto dâ&#x20AC;&#x2122;estudi Valls, Josefa als 17 anys. 1957

Josefa i M. Teresa a la Festa Major de Torelló. 1958

Foto a l’aire lliure, prop del riu. Maig de 1959

Josefa Contijoch amb el seu pare, a Matagalls. 1959

La mitologia manlleuenca de l’autora. Desembre de 1962: neu, fred i boira

i

103

Febrer de 1954: neu a la plaça sortint del col·legi

Josefa als 20 anys. Març de 1960

i

104

Festa del Corpus, Josefa amb Nita Redorta. 1961

Foto estudi Valls. Josefa als 22 anys. 1962

Festa del llibre. Parada a la plaรงa de Manlleu. Al costat, M. Carme, la filla de la seva germana M. Teresa. 1964

i

105

Grup “Cau Faluga”. D’esquerra a dreta: Josep Serra, Jacint Sala, Elies Mas, Josep Gallardo, Josefa Contijoch, Joan Guillén. Desembre de 1964

Josefa a la rebotiga del carrer del Pont, 23. 1966

i

106

Aparador de la llibreria del carrer del Pont, 23. 1967

i

107

Festa del llibre, parada a la plaça de Manlleu. D’esquerra a dreta Rosa Serradesanferm, Anna, Josefa i Joan. 1968

Joan i Josefa Contijoch, Mercè Tur, i l’Araceli Plans al Celler de la Lliça. Torelló, juny de 1968

i

108

Entrada i aparador de la històrica botiga del carrer del Pont, 23, Josefa i amics. 1969

ExcursiĂł a Queralbs amb amics. Octubre de 1969

i

109

Queralbs, agost de 1970

Rebotiga històrica del carrer del Pont, 23. 1971

i

110

Casament de Josefa i Josep Gallardo, Santuari del Far. 27 de juliol de 1971

París: Joan, Josefa i Fina. 15 d’agost de 1975

Fina Sala, Joan i Josefa Contijoch, Bruges. 17 d’agost de 1975

La seva filla Anna celebra 1 any, amb Cati Gallardo i M. Carme Codina. 24 de maig de 1977

i

111

Josefa amb l’Anna al Monument d’en Rafael de Casanovas, diada de 1977

M. Teresa, la mare i Josefa Contijoch. 15 de juliol de 1979

i

112

La seva filla Anna i en Josep a la Fundació Miró, Barcelona. Març de 1985

Begur: Josep, Anna, Josefa. agost 1988

Dinar del 2 dâ&#x20AC;&#x2122;agost de 1996. Inici de la malaltia de Maria Mercè Marçal

i

113

Presentació de Cartografies del desig 2 a la casa Elizalde. El comitè sencer: A dalt d’esquerra a dreta Neus Aguado, Mercè Ibarz, Lluïsa Julià i Josefa Contijoch. Assegudes, Montserrat Abelló, Maria Mercè Marçal ja malalta. 18 de març de 1998

Ivars d’Urgell. Enterrament de Maria Mercè Marçal. El comitè d’Escriptores: Dretes d’esquerra a dreta Neus Aguado, Mercè Ibarz. Assegudes, Montserrat Abelló, Lluïsa Julià, Josefa Contijoch. 6 de juliol de 1998

i

114

Josefa Contijoch al terrat del Museu d’Història de Catalunya. A l’esquerra Imma Colomer, i a la dreta Dolors Miquel i Montserrat Rodés.

Barcelona, 29 maig 2012

Acte d’homenatge a Josefa, Manlleu, Can Puget. Josefa amb la filla Anna i M. Carme Codina Contijoch. 29 de maig de 2012

i

115

Lliurament del premi Ciutat de Barcelona 2012 per “Sense alè” per part de l’alcalde Jordi Trias a Josefa Contijoch al Saló de Cent de l’Ajuntament. 18 de febrer de 2013

Recepció del premi crítica Serra d’or a Sense alè, de mans de Josep Massot i Muntaner al Palau Moja. 30 d’abril de 2013

i

116

Sessió de fotos pel Premi Creixells a “Sense alè” a l’Ateneu Barcelonès, pel fotògraf Pere Virgili. Juny de 2013

Imposició de la Creu de Sant Jordi pel conjunt de l’obra de Josefa Contijoch, a mans del Molt Honorable President de la Generalitat, Sr. Carles Puigdemont, al saló de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. 26 d’abril de 2016

i

117

i

118