Sant Jordi 2015. Ulls cerquen mirades by Publicacions Col·legi Sant Miquel dels Sants. Vic

ULLS CERQUEN MIRADES. SANT JORDI 2015 Han col·laborat en la selecció de textos i d’il·lustracions gràfiques: Per les etapes d’infantil i primària: En representació dels pares i mares: Dàrius Anglada, Carles Molera, Mònica Verdaguer, Meritxell Vila En representació del professorat: Carles Aceituno i Barcons, Irene Benito i Alier, Fina Bofill i Casellas, Marta Carreter i Mas, Cristina Casabosch i Thos, Núria Esteras i Fernàndez, Laura Oliva i Gallach Correcció dels textos de primària: Sílvia Torrents i Ballús. El jurat ha estat format per: Per les etapes d’educació secundària i batxillerat: Dels textos catalans: Ceci Bertran i Cuní; Marta Borrós i Plans; Sílvia Caballeria i Ferrer; Ma Carme Codina i Contijoch; Serafí Curriu i Boixader; Vanesa Ferreres i Vergés; Isabel Jordà i Font; Anna Matas i Figueras Dels textos anglesos: Anna Ibáñez i Mir; David Romeu i Tenas; Francesc Sallés i Pla; Mònica Vallín i Blanco. Dels textos francesos: Ceci Bertran i Cuní Dels textos alemanys: Astrid Dedisch i Babot. De les il·lustracions gràfiques i les fotografies: Mireia Puntí i Carner; Martí Riera i Casas. Del disseny de la portada: Zhu, Junjie Del títol del llibre: Cristina Sabala i Jarque De l’edició: Ma Carme Codina i Contijoch Maquetació i impressió: Artyplan S.A. Ulls cerquen mirades. Sant Jordi 2015 DIPÒSIT LEGAL:

ISBN: 978-84-606-6952-4

www.santmiqueldelssants.cat

ÍNDEX

Educació Infantil L’arc de Sant Martí, jo, el papa, la mama i la Jana L’Arnau toca el tambor; el pare, la guitarra; l’Abril, la trompeta, i la mare és a casa La mama i la tieta s’han disfressat d’ocells Sant Jordi i el drac La nena mira la flor i està contenta El circ La sirena s’amaga al fons del mar perquè està en perill Aquest nen marxava cap a casa Anàvem passejant jo i la Bruna i vam trobar en Lluc

Judit Estupiñà i Jutglar

Arnau Suriñach i Soler Gal·la Matabosch i Caro Guiu Vaqué i Comas Sanae El Bouzaoui Oril Rovira i Sala Niké Penadès i Jiménez Abhijot Singh Jordi Coma i Mas

14_ 15_ 16 17 18 19 20 21

Ferran Escoté i Riesco Aniol Gorgals i Saborit Gina Rodrigo i Sánchez Ada Solé i Viladecans Sara Corral i Sanabria Max Martí i Grifell Laura Masoliver i Bigas Martí Balcells i Olsé Clara Font i Barniol Carla Pérez i Brichs Bernat Ibáñez i Martínez Joana Clota i Om Pau González del Val Jan Gómez i Grifell Carl Marx Owusu Bruna Alonso i Cunill David Evans i Calm Ivan Izquierdo i Arimany Maria Erra i Euras Judit Balcells i Oslé Andrea González i Hidalgo Roger Puntí i Borrell Arnau Casadesús i Albó Bruna Riera i Castells Nil Isern i Vila Aina Camps i Escofet Laia Roca i Coma Maria Anglada i Molina Albert Vilaró i Ribera

22 23 24 25 26 28 29 34 36 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 50 52 54 56 57 58 59 60 61

Educació Primària El follet Oriol i el monstre de les plantes El nen petit La lleona vol anar al Pol Nord L’esquirol i la pluja La tortuga Paula Les formigues i les papallones La importància de l’amistat Els capgrossos de Vic Un signe de pau La Guerda, l’Àlex i l’aventura de la neu El meu avi El ninot de neu El besavi La bicicleta El gat El meu jardí El besavi El gos El punt de vista d’un cavall La flor sense color El sabre del samurai Un somni d’infantesa Confiança Els colors del meu país La música El mar Sí que ho sóc de despistat La matinada La felicitat

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

ÍNDEX

Educació Secundària Nit de port El teu record Ara sóc jo qui no vull Nothing Sense títol The leaves Grain of sand Un fresc matí d’estiu L’amor no s’aconsegueix amb la força El paradís de les coses perdudes Shining Uncertainty Shadows, the big monters Sense títol Sense títol La teva vida Cel·la 208 Il·lusions Nothing left Madness in Wonderland Jahreszeiten Una paradoxa singular Memòria Arrelat Sense títol The sleep angel Childhood Alzheimer Passé endormi Mon père

Berta Codina i Belmar Joel Juvany i Torrescasana Sara Pous i Grau Marçal Serra i Pou Berta Codina i Belmar Gil Colom i Carbonell Quim Puigdesens i Casals Marc Brusosa i Baulenas Miquel Anglada i Molina Júlia Torras i Molist Llàtzer Barniol i Verdaguer Oriol Capdevila i Solà Mireia Raurell i Paré Laia Parareda i Tanyà Pol Blancafort i Baulenas Carles Costa i Puigsech Adrià Cros i Rodríguez Phoebe North i Puntí Maria Tena i Villarroya Pol Blancafort i Baulenas Joan Castanyer i Costa Mariona Colomer i Rossell Anna Malavé i Capdevila Núria Solerdelcoll i Vila Anna Malavé i Capdevila Meritxell Generó i Rodríguez Mariona Colomer i Rosell Júlia Traveria i Solà Meritxell Generó i Rodríguez Anna Malavé i Capdevila

62 63 64 65 66 67 68 69 73 76 79 80 81 82 83 84 85 86 88 89 90 92 94 96 98 102 104 105 106 107

Educació Secundària Sense horitzó Els elements de la natura

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Sergi Rossell i Torras Ferran Vilà i Gallach Adriana Capdevila i Feixas Gemma Forcada i Serrabassa

108 109

Certamen literari Sant Jordi 2015

ÍNDEX

Lluita Dear nobody Paper boat The player Brièveté La paix Une promenade Die Zauberei der Liebe La vella butaca de cuir Instants fragmentats Caminant The next chapter The fig tree The silent call

Mercè Baulenas i Farrés Marta Clos i Sansalvador Judit Mompín i Sánchez Adriana Capdevila i Feixas Gil Pratsobrerroca i Febrer Irene Sureda i Boixeda Marc Pratsobrerroca i Puigsech Èlia Vilageliu i Jordà

110 111 114 115 117 118 119

Marta Clos i Sansalvador Bruna Roma i Redón Olga Cros i Rodríguez Aniol Torrents i Verdaguer Ignasi Alemany i Juvanteny Laura Gleeson i Vallbona Mireia Solà i Saborit Sílvia Susín i Calle

120 122 126 129 130 133 135

Dibuixos Gil colom i Carbonell Irene Torrabias i Gotarra Míriam Padullés i Edo Mariona Sala i Dorca Mar Torrabias i Gotarra Olímpia Solà i Inaraja Miquel Castany i Crivillers Andrea Corominas i Bosch Ariadna Trabal i Pou Ignasi Ferran i Plans Isaac Macías i Guerra Mar Gómez i Sabaté - Mariona Colomer i Rosell Marc Viver i Carbonell Llàtzer Barniol i Verdaguer Iago Seoane i Puntí - Oriol Subiranas i Casellas Gerard Grifell i Botargues - Pol Icart i Solé Ricard Bach i Bofill - Josep Corretja i Romeu Núria Solerdelcoll i Vila Marçal Danés i Vilardell - Xavier Caro i Tarrés Rocío Rius i Coloma Gerard Torrescasana i Pujols Irene Muñoz i Viladecans

Col·legi Sant Miquel dels Sants

138 139 140 141 142 143 144 145 146 147 148 149 150 151 152 152 153 154 155 156 157 158

Certamen literari Sant Jordi 2015

PRESENTACIÓ

Presentació “Així que… no esperis més, allarga la mà, agafa un llibre, obre’l, llegeix: descobriràs, igual que en la cançó de la meva infància, que no hi ha vaixell, per petit que sigui, que en poc temps no aprengui a navegar”. Eliacer Cansino Aquesta cita obre la nova edició del llibre de Sant Jordi d’aquest curs 2014-2015. Les lletres i les paraules ens impregnen des que arribem al món, i ens acompanyen al llarg de tot el trajecte de la nostra vida, despertant-nos i emocionant-nos d’una manera diferent a cada una de les etapes. La literatura i l’art de la paraula ens brinden tot d’oportunitats per descobrir nous mons, on podrem viure i experimentar situacions mai viscudes com ara persecucions intrigants, amors impossibles o moments màgics, entre d’altres, posant a flor de pell les nostres emocions i sentiments, i creant una relació d’empatia entre el lector i el protagonista. Més enllà de fer-nos somriure i d’arrencar-nos alguna llàgrima, la literatura també ens guia cap a nous coneixements, que seran la base de molts dels nostres pensaments i creences que es posaran en joc en el nostre dia a dia. Quan mestres, famílies i amics incentivem el gust per la lectura estem cultivant el plaer pel coneixement i, alhora, creant espais d’aprenentatge que ens ajuden a créixer com a persones i ens enriqueixen. Com a escola ens hem compromès a instaurar un cànon d’autors i obres essencials de la història de la literatura, establint així un Pla Lector que s’inicia a l’Educació Infantil i finalitza a l’etapa de Batxillerat. Una pràctica educativa que s’està iniciant aquest curs, és el projecte “Escriptors, mestres de la paraula” que permet conèixer i aprofundir en la vida i l’obra d’un poeta o escriptor diferent a cada curs. La majoria d’autors escollits destaquen per la seva aportació poètica, prioritzant la poesia com Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

PRESENTACIÓ

un recurs d’expressió tant a nivell lingüístic com artístic. Coincidint amb la Diada de Sant Jordi, enguany viurem la primera Setmana de la Poesia amb l’objectiu d’apropar aquest gènere literari als nostres alumnes. S’organitzaran tot un seguit d’activitats que potenciaran la vessant artística de cadascú, i al mateix temps permetran crear moments de reflexió individual o compartida. Tanquem aquest pròleg convidant-vos a gaudir de la màgia que ens encomana la literatura, tot endinsant-vos en les diverses històries i il·lustracions, que amb molta il·lusió han dut a terme els protagonistes d’aquesta edició.

Núria Esteras i Montse Serrat

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Premi

L’arc de Sant Martí, jo, el papa, la mama i la Jana | Judit Estupiñà i Jutglar

1r d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

L’Arnau toca el tambor; el pare, la guitarra; l’Abril, la trompeta, i la mare és a casa | Arnau Suriñach i Soler

1r d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Premi

Certamen literari Sant Jordi 2015

Premi

La mama i la tieta s’han disfressat d’ocells | Gal·la Matabosch i Caro

1r d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Premi

Sant Jordi i el drac | Guiu Vaqué i Comas

2n d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Premi

La nena mira la flor i està contenta | Sanae El Bouzaoui.

2n d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Premi

El circ | Oril Rovira i Sala

2n d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Premi

La sirena s’amaga al fons del mar perquè està en perill | Niké Penadès i Jiménez

3r d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Premi

Aquest nen marxava cap a casa | Abhijot Singh

3r d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Premi

Anàvem passejant jo i la Bruna i vam trobar en Lluc | Jordi Coma i Mas

3r d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Primer d’Educació Primària

Accèssit Text il·lustrat

El piano de l’Anna | Júlia Espar i Puigoriol Hi havia una vegada una nena que es deia Anna. Un dia l’Anna va trobar un piano molt vell que era de la seva mare, el va tocar i li van venir pessigolles. Va veure que aquell piano era màgic! A la nit, l’Anna va tornar a tocar el piano, però aquelles pessigolles eren més fortes, fins que el piano va començar a parlar: - Anna, vés-te’n a dormir! L’Anna se’n va anar a dormir, però no podia tancar els ulls i se’n va tornar a tocar el piano. De cop, el piano li va dir: - Anna, què et passa? Que no pots dormir? I l’Anna li va dir: - No, no puc dormir. - Fica’t al teu llit i tanca els ulls- va contestar el piano. L’Anna al final es va poder adormir i el piano va tornar a ser un piano normal per sempre més.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Primer d’Educació Primària

Accèssit de Text il·lustrat

Quan sigui gran | Marcel Wiafe i Mensah Quan sigui gran seré un bomber, i en Pau i en Ferran, també. Tindrem un camió de bombers, i jo seré el capità. Quan em truquin, sabeu què diré? “Companys, foc, foc, foc! Anem de seguida a apagar el foc que hi ha al carrer!” I agafarem el camió: “Rrrrrrrrrr! Va, ja hem arribat. Vinga, aigua, va!!!” Hem acabat; ara rentem el nostre camió...

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Primer d’Educació Primària

Accèssit de Text il·lustrat

Una família de ratolins | Janna Estupiñà i Jutglar Un dia, la família de ratolins van anar a jugar a l’arbre que té fulles de color rosa i vermell. S’ho passaven molt bé. Al cap d’una mica va arribar una família de papallones a jugar, i un cuc que les va sentir riure les va anar a veure. També s’hi van acostar unes ovelles. Va començar a bufar un vent que ho va escampar tot, fins i tot els ocells i les cases. I la família de ratolins i la de papallones van haver d’anar a França. Les papallones van haver de volar molt, i el ratolins van haver de caminar molt. Va ser un camí molt llarg. A França van conèixer molts animals i van fer molts amics.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Segon d’Educació Primària

Accèssit de Text il·lustrat

El peix sense escates | Ariadna Roca i Coma

Hi havia una vegada, en un m ar, un peix que no tenia escates. Els seus amics li deien què li passava i sempre els deia que no ho sabia. Un dia van veure que al peix li va sortir una petita escata. Els seus amics se’l van mirar i el peix va dir: -No sé què em passa... Aleshores li van créixer més i més i més escates. -Per què li creixen de sobte? -es preguntaven els seus amics. Resulta que un peix invisible, que era mag, li havia fet beure una de les seves pocions. -Segur que el mag és a la presó -va dir el peix sense escates. - Doncs anirem a buscar-lo perquè ens digui què està passant -van dir els amics del peix. Mentrestant , el peix mag estava dormint a la presó. El peix mag es va posar a dormir i a somiar. Somiava que un dinosaure el perseguia. Mentre somiava, els peixos el van anar a veure i, just quan van entrar, el mag es va aixecar. -Com que el mag és a la presó, nosaltres també hem de fer silenci- van dir els amics del peix sense escates. Van pujar les escales per veure altres peixos. Van avisar a un ric que era molt fort i estava a la presó per haver robat diners. A la presó també van trobar un peix pobre que era molt fort, i amb l’ajuda del peix ric i del pobre, els amics del peix sense escates van derrotar al peix invisible que havia fet l’encanteri al peix sense escates. Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Així doncs, gràcies a treballar en equip van poder guanyar al mag. I conte contat, conte acabat.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Segon d’Educació Primària

Accèssit Text il·lustrat

La coca i el pastís | Anna Riubrogent i Comas Hi havia una vegada un pastís que estava passejant pel carrer i va veure una coca. En veure la coca se’n va enamorar i va anar corrents a veure-la de més a prop. La coca el va veure de cua d’ull, s’hi va acostar i li va dir: -Hola, tu qui ets? -Sóc el senyor pastís i et voldria dir que estic enamorat de tu. Et voldries casar amb mi? -No ho sé! -Doncs, per què no vens a casa meva a sopar? -D’acord, vindré -va contestar la coca. -Anem-hi tots dos junts, i així sabràs on és casa meva. Per sopar, de primer van menjar un plat de sopa, de segon, pollastre i de postres, gelat. -Coca, t’ho has acabat tot? -va preguntar el pastís. -Sí, tot ha estat molt bo. -Ara, et vols casar amb mi? -Sí que ho vull -va contestar la coca. Es van casar i van ser feliços per sempre.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

ColÂˇlegi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Segon d’Educació Primària

1r Premi de text il·lustrat

Atrapats en una pel·lícula | Afnane Laatouchi Hi havia una vegada un nen que es deia Pol. En Pol tenia 5 anys i li agradava jugar a l’amagada. Un dia, en Pol va anar a jugar amb els seus amics, la Laia, en Marc i l’Oriol. Ell va triar el joc i va dir: -Juguem a l’amagada? La Laia i els altres hi van estar d’acord i va parar en Marc. La Laia, l’Oriol i en Pol van veure un cinema que era molt vell i es van amagar allà. Quan van entrar hi havia una càmera que va fer que entressin en una pel·lícula de guerra. Ells no sabien que era una pel·lícula de guerra, i la Laia va dir: -On som? I en Pol va dir: -Crec que estem en una pel·lícula. Van sentir un soroll i aquest soroll volia dir que començava la guerra, i van fugir. Ells volien sortir, però la pel·lícula trigava molt a acabar. En Marc els estava buscant pertot arreu, però no hi havia manera, i va pensar: -I si han anat al cinema vell? Quan en Marc hi va arribar els va veure atrapats en la guerra i va pujar a treure la càmera. Tot va estar com havia de ser, i l’Oriol, la Laia i en Pol li van donar les gràcies.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

ColÂˇlegi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Tercer d’Educació Primària

Accèssit de prosa

Meravellosa selva amb ET | Guinedell Faja i Sanjaume Vet aquí que una vegada, a l’època dels dinosaures, hi havia un drac màgic que li agradava molt fer de pagès. Era del Vietnam i portava un barret típic d’allà; era groc i hi tenia una lletra xinesa dibuixada. També portava una medalla daurada que tenia forma corbada, amb un diamant vermell. Treballava en una selva, en una selva especial que era a l’espai, molt a prop de la Terra. Hi tenia un magatzem on guardava de tot, i un llac on es banyava. Per treballar feia servir un rull de netejar per cuidar als animals que tenia, i una regadora per mullar-los. Un dia anava a netejar els tigres i… ...de sobte els va veure tots junts! S’havien tirat cap a la Terra! Però no els havia passat res! Era increïble! Tots s’havien posat la màscara d’anestèsia i inclús portaven la medalla daurada! Ho portaven tot! I com que no hi havia atmosfera, flotaven! Tot volant van veure un monstre que portava una samarreta on deia ET. Es van espantar molt! Però el més atrevit, el tigre Aiguat, s’hi va llençar, li va dir hola i l’ET li va contestar: -

Hola, tigre, que vols ser amic meu?

El tigre, una mica espantat, li va contestar: -

Si, però…

- D’acord! Tots els altres tigres i animals es van espantar i van tornar al seu planeta, i van dir al drac: -

El tigre Aiguat s’ha fet amic d’un monstre que porta una samarreta

on diu ET! Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Just en aquell moment va arribar el tigre Aiguat amb el seu amic ET, i va dir: -

No heu de tenir por, és molt bo.

Al cap d’una estona … Els animals s’hi van anar acostant i es van fer amics. Quan ja eren tots amics d’ET, ET els va muntar una ciutat meravellosa on hi havia escalada, pista de gel, un trineu, espectacles d’animals, parc aquàtic, un parc com Port Aventura, però encara més gran, una estació de paracaigudes i globus amb motor, un avió sense motor de 200.567 places, avionetes, una estació d’AirBus, un pati de 300.507 metres quadrats... En aquest pati hi havia gronxadors de 300 metres quadrats, un tobogan que feia 2 km d’alçada, un coet, jacuzzi, i moltes coses més. Ocupaven tot el planeta! També ET els va fer un horari de tota la setmana on deia què havia de fer cada un. Cada dia ET s’havia d’aixecar a les 5:00 per organitzar-ho tot, i a les 7:00, tots els altres. ET els ajudava i s’ho passaven molt bé! Tothom li va donar les gràcies a l’ET, i sobretot el tigre Aiguat per haver-lo trobat. Catacric-catacrac, conte acabat.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Tercer d’Educació Primària

Accèssit de prosa

La Laia i les llaminadures | Cristina Tapias i Riera

Un conte us explicaré, tan bé com jo sabré: si l’escolteu, el sentireu; qui no el sentirà, no el sabrà. Va començar l’any 2001, en un país molt i molt llunyà, on sempre plovien un munt de llaminadures de tota mena. Allà hi vivia la Laia. La Laia tenia 9 anys. Era simpàtica, rossa, tenia la pell blanca i pigues a la cara. Un dia la Laia tenia molta gana i va voler provar una de les llaminadures. Quan la va provar li va agradar tant i tant que va convidar tothom del país a provar aquella magnífica llaminadura. Tothom en va voler agafar. I de seguida va arribar el moment en què es van acabar. Els habitants d’aquell país van acordar que, com a molt, a partir d’aquell moment podien menjar dues d’aquelles llaminadures cada persona. D’aquesta manera sempre en tindrien i viurien feliços per sempre més.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Tercer d’Educació Primària

Accèssit de prosa

El rei i la xocolata | Arnau Casas i Morató En un país molt llunyà hi havia un rei que vivia en un castell envoltat per terres molt fèrtils. Aquell rei era molt rialler, i cada dia se n’anava a un camp que hi havia al costat a jugar. Li agradava molt la xocolata, i vet aquí que una vegada, en aquell tros de cultiu, li va aparèixer una planta de xocolata. Estava tan content que es va preguntar: -Com ho faré perquè en creixi més? I vet aquí, que tres dies després, se’n va anar a veure un noi que feia créixer xocolata allà on fos. Aquest li va dir que jugués i jugués i que d’aquesta manera li creixeria molta xocolata. Però el rei, tot preocupat li va dir: -Jo ja jugo. L’amic xocolater li va dir que hauria de jugar més, però que provés de fer-ho en companyia. I va replicar: -Demà vindrà un amic per jugar amb tu! El rei va estar molt content, perquè d’aquesta manera li creixeria més xocolata al camp. L’endemà va venir l’amic a jugar amb ell i, efectivament, va créixer xocolata. Com més bé s’ho passaven, més xocolata creixia. Tanta en va sortir que fins i tot n’hi havia en forma de rajola. Des de llavors, tots dos van ser feliços com anissos, tot menjant xocolata. Vet aquí que aquest conte s’ha acabat i el rei i el noi, essent amics han continuat.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Quart d’Educació Primària

Primer Premi de prosa

Un somni meravellós | Mariona Font i Fabregat Hi havia una vegada una nena que es deia Maria. Tenia 10 anys i vivia a Palamós amb la seva família. Un dia va tenir un somni meravellós... “Jo estava nedant al mar, em vaig capbussar i vaig veure tres sirenes bessones. Ens vam saludar i ens vam posar a parlar. Una es deia Jennifer, tenia el cabell ros, llarg i la cua daurada. La segona es deia Cloe, era morena i molt xerraire. L’última era la Sandee, pèl-roja i pigada. De seguida ens vam fer amigues, em van agafar de la mà i ens vam endinsar al fons del mar. Les sirenes em van ensenyar llocs molt bonics: coves amagades plenes de peixos petits de colors, grans extensions de sorra plenes de petxines que s’obrien i es tancaven, divertits ermitans que treien el cap de les closques, boscos de corall vermell i selves d’algues marines. Després d’aquest bonic viatge em van convidar a casa seva: era una casa de pedra molt ben pintada i amb habitacions de tots colors. L’habitació de les sirenes era de color rosa purpurina, i tenia tres llits de princesa. Quan va acabar el dia ens vam acomiadar, però vam quedar que ens tornaríem a veure un altre dia. Al cap d’una setmana, ens vam tornar a veure i em van portar a descobrir nous indrets. Com que es va fer tard, em van demanar si em volia quedar a dormir i vaig dir que sí, tota contenta. Així que vam córrer a fer el llit a sobre d’uns vells palets que tenien al magatzem amb un matalàs que els va deixar una sirena veïna. Després d’explicar-nos un conte fantàstic, la Cloe ens va fer Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

apagar el llum i ens va dir bona nit. Aquella nit vaig sentir un formigueig a les cames i quan em vaig despertar tenia una cua de peix per cames... Era una sirena més! Així, doncs, podia quedar-me a viure amb elles en aquest lloc màgic per sempre més. Però primer havien de presentar-me davant la Reina del Mar perquè m’aprovés com a sirena del regne i em posés un bonic nom. La Reina em va rebre al palau amb un gran somriure, i em va picar l’ullet tot dient: “Tu seràs la Merion”. Per celebrar-ho, la Cloe, la Jenifer i la Sandee em van preparar una festa de benvinguda i un sopar molt especial. Van venir totes les sirenes, fins i tot la Sofie, una sirena malvada que volia ser la Reina del Mar i que sempre tenia enveja de les cues de les altres sirenes. Després del sopar va començar el ball i la Sofie, despietadament, va tirar una empenta a la Reina del Mar, que va caure per les escales i es va fer mal a la cua. Totes les sirenes la van ajudar a aixecar-se i van castigar la Sofie dient-li que amb aquestes maneres mai no seria la Reina. Per sort, la Reina es va recuperar de seguida i vam poder continuar la festa, fins que ens en vam anar a dormir ben cansades. Quan em vaig despertar vaig adonar-me que estava al meu llit de Palamós, que no tenia cua sinó cames i que tot això havia estat un somni meravellós.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Epíleg: El mar és preciós, el màgic món de les sirenes és fabulós i el que somiem sovint és una cosa molt i molt especial. S’ha de somiar i tenir somnis.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Quart d’Educació Primària

Accèssit de prosa

L’ós desaparegut | Marta Saborit i Codinachs Hola a tots i a totes. Jo sóc la Laura, primer de tot em presentaré. Els meus cabells són castanys com la xocolata, cosa que m’encanta, la xocolata! Sóc baixeta , però va bé per passar desapercebuda. Tinc pigues a les galtes i uns ulls blaus com el mar. Ah, sobretot, que no me’n descuidi: tinc una samarreta que m’estimo com a mi mateixa! Quan era molt petita, devia tenir … uns cinc anyets, tenia un amic que me l’estimava molt, molt!! El dia que ens vam conèixer em va regalar un osset de peluix de color marró clar que tenia un ull de botó, cosit per ell mateix. Quan ja érem més grans em va dir que havia de marxar a Londres per la feina del seu pare i em va dir: -

Quan miris el peluix recorda’m, sobretot!!!

Cada dia quan em llevo miro el peluix, me l’emporto a escola i així recordo el meu amic. Avui a l’escola, a l’hora d’esbarjo hem jugat a l’atrapada i, sabeu què? No m’han tocat ni un cop! Tenia l’osset a la mateta quan de sobte s’hi ha acostat un gos i se l’ha emportat en un tancar i obrir d’ulls! Jo l’he intentat perseguir, però ha anat tan ràpid que no podia. Aleshores pel camí he trobat un home que anava amb bicicleta a punt de deixar-la a la deixalleria i li he preguntat si me la deixava. -

És clar que sí, petita! –m’ha contestat l’home, tot content, però també

sorprès. He agafat la bicicleta i he continuat perseguint el gos, fins arribar a un petit turó. Allà l’he perdut de vista. He deixat la bicicleta i he seguit caminan,t i m’he endinsat a l’interior d’un bosc… Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

De sobte he sentit unes passes que cada vegada estaven més a prop meu. En aquell instant ha aparegut un petit ós de color marró fosc amb uns ulls adorables… Però… jo he corregut igualment. -

Ah, ah!!! Ajuda!!! - I sense adonar-me’n he caigut en un forat.

Auu!!! – està tot molt fosc!!

En aquell instant: -

…Buuu… ah, ah!!!!

És l’ós!!!

L’ós m’ha agafat per la samarreta, mentre jo no feia res més que cridar i cridar!!! Ell m’ha espolsat la sorra i m’ha curat la ferida que tenia al genoll amb herba molla: es veu que he topat amb un ós bo i divertit!!! Aleshores he vist que en un racó d’aquest cau l’ós hi tenia recolzat, en un cantó, un peluix!!! És el meu peluix –he dit jo. -

El meu peluix, el que havia perdut!!!

Me l’ha donat, li he fet una abraçada gegantíssima i m’ha pujat fins i tot a la seva esquena i m’ha portat a casa. Quan la mare l’ha vist ha fet un crit que l’han sentit des de la cantonada, i jo li he dit: -

No pateixis, és el meu amic i mira què m’ha portat, l’ós de peluix!!

I des d’aquell dia no m’he separat més de la meva mascota i sempre tinc el meu amic en el pensament. I conte contat, ja s’ha acabat.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Quart d’Educació Primària

Accèssit de prosa

La Caputxeta Verda | Mariam Drissi i Autet Hi havia una vegada un nen ... Ai, no ! ... una nena, que es deia Caputxeta groga ... Ai, no ! ... vermella. La Caputxeta vermella era molt trempada i afectuosa, però una miqueta babaua. Un dia, la seva mare, que era molt bona dona, la va cridar i li va dir: - Porta aquesta pela de patata a casa de la tieta Margarida ... Ai, no ! ... Porta aquest cistellet a l’àvia, que està malalta. La Caputxeta negra ... Ai, no ! ... vermella, és vermeeeeella ! Doncs això, la Caputxeta vermella es va endinsar en el bosc i va trobar una girafa ... Ai, noooo ! ... un lloooop ! I aquest li va dir: - Quant fan, quatre per sis ? Noooo ! ... Li va dir: - Agafa l’autobús 75 i baixa a la Plaça de l’Església. Trobaràs tres esglaonets i un dineret. Deixa estar els tres esglaonets, agafa el dineret i compra’t un xiclet. Ai, avi ... sí que en saps d’explicar contes. Però ... de debò que em pots comprar un xiclet ?

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Cinquè d’Educació Primària

Accèssit de prosa

El meu amic bolet | Anaïs Amils i Garcia - Talavera Una vegada, en un país molt lluny d’aquí hi vivia un bolet molt estrany que ningú no coneixia... Ningú, tret de mi. I ara us preguntareu què té d’interessant conèixer un bolet. Doncs en aquest cas veureu que ho és molt. Resulta que ell vivia en un jardí d’una casa que semblava abandonada des de feia uns 200 anys. Aquest petit bolet era molt simpàtic, però molt misteriós. Un dia el vaig convidar a sopar a casa meva. Jo visc a dalt d’un arbre, dins un niu fet de branquetes fines i herbetes, perquè sóc un rossinyol. Aquella nit vaig pensar que podria cantar-li una cançó. Vaig baixar de l’arbre, i quan el bolet va arribar el vaig ajudar a pujar. Després de sopar li vaig preguntar: -

Vols escoltar el meu cant?

Fantàstic -va dir ell-, no he sentit mai cap rossinyol!

Imagineu-vos si n’era d’especial: no havia sentit mai cantar cap rossinyol!!! Després de sentir-me una bona estona sota les estrelles em va aplaudir entusiasmat, tot cridant i saltant. Quan el vaig aconseguir calmar em va dir que ell també em volia entretenir amb un conte. -

És clar que sí, em faria molta il·lusió! -li vaig contestar, tot content.

Aleshores el bolet em va advertir, però, que es tractava d’una història de debò, i que era una mica trista. Mira... Temps era temps vivia en una casa molt vella juntament amb els meus companys, però per desgràcia també hi havia un bruixot malvat que ens feia treballar de valent com si fóssim els seus esclaus. Un dia vaig intentar escaparCol·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

me d’aquella casa embruixada, però ell, enrabiat, em va convertir en un bolet petit i esquifit, tal com sóc ara. -

Oooohhhh!! -vaig dir jo, sorprès, sense poder-me imaginar que

hagués estat més gros abans. Vaig començar a fer-li preguntes per saber què se n’havia fet, dels altres bolets: -

I els teus amics?

Em sembla que encara són allà dins...

Jo li vaig proposar un pla per alliberar-los: -

Podríem anar a aquella casa demà al matí i mirar de distreure el

bruixot per tal que es puguin escapar. El boletó va dubtar: -

Bé, sí... Però, no ho sé... És que tinc por que ens vegi aquell malvat…

L’endemà al matí vam anar per feina tot marxant cap a la casota del bruixot. Un cop vam ser allà ens vam acostar a poc a poc a la finestra per espiar a dins. Vam veure el malèfic rondant pel menjador. Portava un vestit de color blau marí amb taques grogues i un barret negre. Tot d’una va sortir a fora i jo vaig començar a cantar amb totes les meves forces. Ell ben bé que em mirava i, tot movent el cap com si seguís la música, es va posar a collir males herbes. Va ser aleshores que el meu amic diminut va aprofitar per entrar dins la casa i avisar els seus companys que aquell era el moment d’escapar-se. I així ho van fer. Aquella nit ho vam celebrar amb una gran festa i ens ho vam passar molt bé!!!

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Cinquè d’Educació Primària

Accèssit de prosa

El millor monstre | Roger Capdevila i Oriol Hi havia una vegada un nen que es deia Pol i tenia 11 anys. Vivia amb el seu pare Miquel i la seva mare Montse en un masia prop de la Guixa. Un dia en Pol anava d’excursió amb tota la seva classe al Puig dels Jueus. En Pol estava molt emocionat per anar d’excursió, així que va agafar l’esmorzar i se’n va anar, ben content i alegre, cap a l’escola. Es van trobar tota la classe al davant de l’església de la Guixa i van marxar cap al Puig dels Jueus. Mentre anaven caminant, en Pol va sentir un soroll molt estrany darrere d’un arbust. Jo em vaig frenar i vaig anar a veure què era allò tan estrany (com podeu endevinar, en Pol sóc jo). De sobte vaig veure un monstre: era gros, pelut, però inofensiu. Em va sorprendre que no m’ataqués, perquè és el que fan els monstres, oi, segons les pel·lícules? Havia de mantenir la calma i no tenir por. Quan vaig mirar al meu voltant, els meus amics havien marxat sense mi. Aquell monstre em feia molta pena, així que me’l vaig emportar cap a casa meva. Vaig començar a caminar, però el monstre no em seguia. Segons el que jo sabia, el monstre tenia por. Per convèncer-lo li vaig haver de fer “moixaines” i acaronar-lo. Quan vaig aconseguir que vingués amb mi me’l vaig emportar cap a casa. Quan vaig arribar a casa el vaig ensenyar als meus pares i aquests van quedar ben sorpresos. Els vaig preguntar si ens el podíem quedar, però en veure les seves cares... vaig pensar que creien que era una mala idea. I això va ser el que em van dir, però jo me’l volia quedar! Vaig intentar convèncer-los i finalment ho vaig aconseguir! Quan vaig tenir el monstre vaig intentar investigar d’on venia. M’hi vaig estar Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

dies, mesos... però un dia vaig veure per les notícies que una nau espacial havia aterrat justament en una esplanada de la Guixa. Vaig aprofitar per anar-ho a veure. Quan vaig sortir de casa, la gent em mirava amb unes cares una mica estranyes, perquè portava el monstre amb mi, però jo vaig passar completament d’ells. Quan vaig arribar allà, hi havia una nau amb dos monstres iguals que el meu. De sobte vaig veure que el meu monstre no hi era. Estava amb els altres monstres. I per fi ho vaig descobrir: la nau del meu monstre havia aterrat a la Terra i ell s’havia quedat aquí per error! Ara els seus amics l’havien vingut a buscar. Vaig mirar la nau i el meu monstre ja era a dintre. Al cap d’uns segons la nau es va enlairar i des de la finestra m’anava dient “adéu”. Em va fer pena que marxés, però estava feliç perquè al final va marxar amb la seva família.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Cinquè d’Educació Primària

Accèssit de prosa

L’assassinat del gat | Pol Serrano i Beltran Era un diumenge molt mandrós. Em vaig aixecar gràcies a la llum del Sol. Eren dos quarts de set del matí i jo estava esmorzant, quan de sobte va ressonar el crit d’un gat. Em quedaven tres cereals al plat i me’ls vaig acabar ràpidament. Vaig agafar la motxilla i vaig preparar-me un entrepà de fuet. Però abans de sortir de casa vaig agafar la navalla del meu pare, per si de cas, i els vaig dir adéu, tot i que encara dormien. Quan vaig sortit eren les sis i quaranta-tres minuts del matí; el cel estava tapat, feia un fred terrible i estava a punt de ploure. Vaig caminar uns dos-cents metres al sud i en uns matolls vaig veure unes gotes de sang. M’hi vaig apropar una mica fins que vaig anar a parar a la casa de la senyora Warington, una dona molt estranya que semblava boja: tenia la cara rodona plena de marques, el nas més gran que la boca i els cabells negres i despentinats com una bruixa. Vaig trucar al timbre, però ella no contestava. Era molt estrany, perquè hi havia la porta del garatge oberta, o sigui que hi vaig entrar. Quan vaig arribar a la primera planta vaig veure que les parets eren totes negres i estaven plenes de mans pintades amb sang. Vaig anar entrant a vàries habitacions i ja només me’n quedava una. La vaig obrir amb por i intriga, però de sobte... va sortir la senyora Warington i em va dir: -Estàs mort! Jo vaig fer un salt i vaig sortir corrent cap a la sala d’estar, em vaig amagar sota una taula i vaig esperar sense fer gens de soroll. Va passar una hora i vint-i-dos minuts, i jo fins i tot m’havia adormit, però un soroll em va despertar a l’instant. Vaig veure que era la senyora Warington de nou, però aquesta vegada, per sort, Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

vaig poder arribar fins a les escales i no vaig deixar escapar l’oportunitat de fugir d’allà. De seguida que vaig recuperar l’alè vaig trucar a la policia per explicar-los el que havia vist en aquella casa, i quan van arribar em van dir: -Bona feina, xicot! Jo estava tranquil i satisfet perquè una cosa tan senzilla com el crit d’un gat m’havia permès descobrir una dona perversa, però en arribar a casa es va acabar la tranquil·litat... Hi havia una carta a l’entrada, la vaig agafar, intrigat, i la vaig obrir de seguida que vaig arribar a la meva habitació. Deia: Et penediràs del que has fet. No descansaràs mai. La vaig llençar a la paperera de seguida, però la qüestió és que, des d’aquell dia, cada diumenge a dos quarts de set del matí sento el crit del gat i una rialla terrorífica.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Sisè d’Educació Primària

Primer premi de prosa

Rebel·lió de princeses | Júlia Erra i Euras Les princeses estan que trinen. Ja estan cansades de ser sempre les bledes dels seus contes. Ja fa dies que es reuneixen per mirar de fer públic el seu malestar. Avui s’han tornat a trobar. La primera d’entrar ha estat la Rapunzel, encara amb els cabells a mig pentinar. Després arriben la Blancaneus i la Bella, que havien quedat una estona abans per fer un cafè. Darrere seu apareix la Bella Dorment, un dia més amb cara de son. La següent és la Ventafocs, que no trobava vestit per a l’ocasió. Avui, però, és un dia especial, perquè hi haurà una nova incorporació. La princesa de la llegenda de Sant Jordi els ha demanat per incorporar-se al grup. També està ben farta de ser la típica bleda que s’ha d’entregar davant d’un drac. Només d’arribar buida el pap. Ja n’hi ha prou que aquest tal Jordi s’emporti tot el protagonisme de la seva història. Reivindica un paper una mica més lluït, més espectacular. Ella també sap com lluitar contra el drac, què s’ha pensat!! Les princeses l’aplaudeixen i de seguida la nomenen presidenta de la fundació que han creat per fer-se sentir. La Bella Dorment es nega que l’hagin de despertar amb un petó. Sí, home! Si de cas tria ella la persona a qui vol fer un petó! La Ventafocs, ni poc ni massa! No vol estar tot el dia netejant la casa, però tampoc no vol anar al ball així d’amagatotis. La Blancaneus no sap perquè els set nans han de ser tot homes: -Per què no hi pot haver cap dona? -es pregunta. N’estan ben cansades... A la Bella ja li estava bé la Bèstia tal com era, no s’havia pas de convertir en un príncep! La Rapunzel protesta que si s’ha de passar tant temps tancada dalt d’una torre, com a mínim que la deixin sortir als dotze anys enlloc dels divuit, Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

que així podrà triar on fa l’ESO. A partir d’ara, doncs, no us estranyi que les històries de princeses tinguin principis i finals una mica diferents. Les princeses volen tenir veu i vot a l’hora de fer els guions. Pot ser que algun príncep surti més encantat o que sigui alguna princesa la que derroti el dolent. Quan vagin al ball no aniran tan engalanades, si no els ve de gust. Ah! I a elles no els agraden els anissos, i felices, felices, no ho són, ja ho veieu. Això sí, han quedat que farien un equip de futbol, i que hi jugarien totes les princeses. No saben si guanyaran molts partits o pocs, però com a mínim s’ho passaran pipa una bona estona. I faran el que els vingui de gust!!

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Sisè d’Educació Primària

Accèssit de prosa

Vells amics | Unai Estavillo i Bonet - Mira, maco, no ets tu sol, som cinc socis. Nosaltres quatre ja hem fet la nostra feina, ara faltes tu. Ets la part visible del grup: si tu no surts a aquest escenari, la nostra feina no ha servit per a res, així que no em vinguis amb romanços. Hem voltat mig món i hem fet el show davant de gent famosa i coneguda. Aquí fora hi ha els teus ex-companys de classe i altra gent de l’escola, no farem el ridícul davant d’ells no sortint! Recorda el que diem sempre: si un truc falla se’n fa un altre, i tan contents. Ets il·lusionista, no mag! I així, amb aquestes paraules ho va deixar tot sentenciat, va agafar la porta i va marxar. No li faltava raó. Mai. Quan fa deu anys ens vàrem retrobar, de seguida ho va veure clar. Va esperar que marxés tot el públic i va venir de dret: -Unai, he vist sis vegades el teu espectacle, en sis festes majors diferents, i no entenc res, és un espectacle boníssim, podria estar als millors teatres i fent gires mundials. Ho he estat pensant i ja ho he decidit, a partir d’ara començo a treballar per tu. Seré la teva mànager i periodista (treballava als optimistes). Vés fent les maletes. Em vaig quedar de pasta de moniato. Des de batxillerat havíem coincidit de tant en tant; mentre tots dos érem a la universitat ens trobàvem i fèiem la xerrada, però quan va marxar a acabar la carrera a l’estranger, pràcticament vàrem perdre el contacte. Jo vaig acabar Físiques i treballava donant classes en un institut, i a les tardes assajava trucs de màgia que llavors feia, per quatre duros, allà on em volguessin contractar. La Laura de seguida va haver fet els números: la gent que havia vist als espectacles, el que es podria demanar d’entrada, els impostos i tot plegat... En teníem de sobres per fer-nos un bon sou tots dos, i si volia, amb una mica de sort, podria deixar les classes aviat. Ella havia trobat feina un cop havia tornat de l’estranger, i pensava que aquí tindria una oportunitat de carrera professional. Sempre agrairé a la Laura la seva empenta. Em va aconseguir una actuació a Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

l’Atlàntida que, sorprenentment, va esgotar les entrades de seguida, i de seguida en varen anar sortint més, sempre amb localitats exhaurides. No me n’havia adonat i la Laura em portava la carrera artística, i el millor de tot és que ens anava fantàstic. Certament, no es va equivocar fent números: fèiem prou diners per fer-nos un sou, i ens en sobraven. El millor va arribar quan es va presentar amb tres excompanys més. La Laura va decidir, unilateralment, contractar l’Aaron, que era un reconegut “youtuber” i informàtic, per omplir la xarxa de vídeos amb les meves actuacions; ell seria el trampolí a una gira internacional que la Laura ja tenia en ment. També va fitxar en Sergi, que acabava d’arribar de les Vegas on havia estat treballant en la posada en escena de l’últim espectacle del “Cirque du Soleil”. Ell seria l’encarregat de l’escenografia i tota la part d’efectes especials, que en mans de la Laura i meves quedaven limitats al que apreníem al youtube i a moltes i moltes hores d’assaig i error. El mag de veritat va passar a ser en Sergi: ell podia fer que qualsevol truc es convertís en espectacular; tenia, té, un ull brillant per als escenaris. El darrer fitxatge va ser la Maria; si havíem de fer el salt als grans escenaris internacionals algú havia de dissenyar per a mi una imatge única i diferenciada, es veu que ja n’hi havia prou, de texans, samarreta i xancletes i, a part, ens aniria molt bé el seu nivell nadiu d’anglès. Jo en aquells moments no ho sabia, però la Laura ja havia lligat una temporada completa al “Capitol” de Barcelona per a la propera temporada. Això ens va deixar amb tres mesos per idear i crear un espectacle nou i sencer. I ho vam fer. I va anar bé, realment molt bé. Tant, que l’espectacle “Vells amics” va durar cinc anys i va recórrer mig món. Dos espectacles i dues gires més després, un programa de TV internacional i èxits pertot arreu, som aquí, on ens vàrem conèixer, a l’escola, per celebrar el 175è aniversari. Hi ha els nostres ex-companys i mestres, i estic més nerviós que mai. Hem actuat per mig món i mai no he tingut por com avui. Aquí hi ha la meva gent, els primers que em varen veure fer màgia. Ha de sortir bé per força... Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

I de cop sento la música que des de sempre ha encetat els nostres espectacles i sé que no hi ha volta enrere i que anirà bé. Passi el que passi, anirà bé.

“Ser diferent a tota l’altra gent; aprendre a resistir fins que arribi l’últim dia. Saber dir que no al camí més fàcil; avançar sense por, ràpid, que s’acaba el temps” ( Ser diferent- Acció)

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Sisè d’Educació Primaria

Accèssit de prosa

El món màgic | Alba Sánchez i Andreu Ahir al matí la meva amiga i jo vàrem anar d’excursió per fer un treball a l’escola. Pel camí hi havia un forat ben gros, però no el vàrem veure i vam caure a dintre. Vam anar a parar a un lloc ple d’elfs i fades. En veure’ns, tots es van espantar i es van amagar. De mica en mica van començar a sortir. Els elfs eren petits, verds i grassonets. Les fades eren de tots colors: verdes, vermelles, roses, grogues, etc... Quan ens vam començar a fer amics vam sentir que els nostres pares ens cridaven. Els elfs i les fades es van amagar i els nostres pares ens van fer marxar cap a casa. L’endemà vàrem tornar a buscar el forat i hi vàrem tornar a caure. Però no els vàrem veure i ens vam espantar. De sobte, vàrem sentir un soroll darrera uns arbustos i vàrem veure que estaven amagats per fer-nos una sorpresa, perquè aquell dia era el nostre aniversari . El regal que ens varen fer va ser ensenyar-nos on vivien. Era un poblet enmig del bosc, però estava molt ben amagat entre els arbres perquè ningú mai no els pogués trobar . Les casetes eren petites perquè ells eren molt petits, i les cases de les fades eren del mateix color que elles. També ens varen dir que el poble es deia Tutidivi, perquè tothom es divertia molt i sempre estaven contents i alegres. Les fades també ens van fer un regal. Van treure uns potets plens de pols groga i brillant i ens van dir que era per anar volant fins a un lloc que ens agradaria molt. Ens els van tirar per sobre i vàrem sortir volant. Des del cel es veia tot molt bonic, tot estava ple de flors, rius, papallones i animalets estraCol·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

nys que no havíem vist mai. Al cap d’una estona ens van dir que ja havíem arribat al lloc que ens volien ensenyar. Sense saber com, vam començar a baixar i vàrem anar a una casa. Ens va semblar molt estrany. No podíem passar perquè la porta era massa petita. Des de lluny vàrem sentir unes paraules rares i no sabíem què volien dir. De cop vàrem començar a encongir-nos i així vàrem poder entrar a la casa. Quan vàrem entrar, els elfs i algunes fades van sortir del seu amagatall i van dir: - Sorpresa!!!! Vàrem estar molt contentes perquè ens havien preparat una festa sorpresa. Ens vam quedar a la festa una estona, però després vàrem marxar, perquè ens vam pensar que els nostres pares voldrien celebrar la nostra festa d’aniversari. Abans de marxar ens van fer un regal especial. Era una mica de pols màgica per volar. Quan vàrem arribar al forat ens vàrem acomiadar d’ells, i quan en vàrem sortir el forat es va tancar i la pols màgica va desaparèixer. Vàrem quedar molt tristes. No vàrem explicar mai res a ningú . Al cap d’un any, el dia del nostre aniversari, la pols màgica va tornar a aparèixer i va començar a brillar . Vàrem pensar que si la pols havia aparegut, el forat també hi seria. Ho vam anar a mirar i el forat hi tornava a ser. A partir d’aquell dia, cada any el dia del nostre aniversari passava el mateix, i el celebràvem amb els follets i les fades.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Cinquè d’Educació Primaria

Accèssit de prosa

Fragmento del diario de un gato | Josep Grosse i Calm

Yo soy George, que es Jorge en Inglés. Soy un gato muy rico y mimado. Me encanta que mis mascotas (los humanos) me hagan caricias. Me gusta la comida de primera clase, como Gourmet Gold, Sheba… Por cierto, se me olvidaba deciros que soy un British Blue. Ahora os explicaré los días más emocionantes que he vivido en los últimos años: 1/7/2013 Hoy me he despertado con el sonido raro de mi mascota, orinando en el extraño objeto blanco. Me parece que estaba marcando territorio. He hecho unos cuantos estiramientos y he salido de mi cama de peluches. Esta mañana la comida era mi preferida (Gourmet Gold). He salido a la jungla del jardín. He visto un pajarito. No podía resistirlo y lo he cazado. Me lo he comido pero me dolía la barriga y lo he vomitado junto a una bola de pelo gris. 30/12/2013 Esta mañana estaba fuera y he notado sobre mi nariz las bolitas blancas y frías que cada invierno caen del cielo. El agua del estanque estaba congelada y he visto un pájaro volar por ahí. He saltado y me he caído sobre el hielo, que se ha roto! El agua estaba muy fría y he salido corriendo hasta llegar en casa. 23/4/2014 ¡Es mi cumpleaños! Ya tengo 3 añitos. Me han regalado un paquete de galleCol·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

tas para gatos Wiskers que son muy buenas. Mis mascotas también están felices por mí. Mis amigos gatos han venido al bosque a felicitarme. Soy el gato más feliz del mundo! 10/6/2014 Hoy estaba caminando a través del camino del humo (los humanos le llaman la carretera) vigilando que los monstruos de metal (los coches) no me atropellaran. En la acera había un perro de tamaño grande. Los perros pequeños no me dan miedo, porque antes que mis mascotas me adoptaran yo vivía con perritos. Pero los perros grandes son muy peligrosos. He corrido hasta la casa, pero uno de esos monstruos de metal casi me atropella. Mis mascotas me han visto y me han cogido en brazos y todo lo malo ha desaparecido. Este es el fin de mi diario, ¡pero otro día os contaré más!

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Cinquè d’Educació Primaria

Accèssit de prosa

El cohete que podía ir más rápido que la luz | Joaquim Riera i Lauri Hola, me llamo Dr. Ramos, y aun así no sólo soy doctor, ya que yo fui el inventor del cohete que podía ir más rápido que la luz. Ahora dejadme que os explique cómo fue mi descubrimiento: Yo llevaba semanas pensando cómo podía crear una velocidad tan extrema con mis propias manos. Pero no tenía tiempo para inventar, estaba muy ocupado con la universidad... Como ya os he dicho, soy médico. Fui esperando, esperando, esperando... y por fin llegó el verano. Aquella misma noche cancelé todos los vuelos, el trabajo, y también tuve que decir a la familia que no podría ir con ellos de vacaciones. Todas las noches estaba diseñando, creando, probando de encontrar las piezas que faltaban... Y un día descubrí que el elemento clave para crear una velocidad tan grande era la piedra volcánica. Así que aquella misma noche por fin dormí un poco, y a la mañana siguiente me fui a ver los volcanes y cogí una piedra volcánica, pero… Brrr… El volcán estaba a punto de explotar y mientras corría para cubrirme, la piedra cayó y la lava se la llevó… Después me fui al mercado de piedras preciosas, que por suerte en aquellas fechas se celebraba el gran festival de los minerales, y encontré una piedra volcánica gigante que me costó 400 dólares. ¡Era justo lo que necesitaba! Me fui corriendo a casa e invité al presidente, y me hizo firmar un contrato que decía que antes de que nadie pudiera subir Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

en el cohete tenía que estar comprobado por el inventor… Cogí el cohete y me fui al pasado, pero… Cuando llegó, el cohete se destrozó y, claro, tuve que crear de nuevo el cohete… Y así ha sido mi vida: he ido creando el cohete indefinidas veces! Supongo que no todos los sueños se pueden hacer realidad, aunque lo intentes. Y... cohete explotado, cuento acabado.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Cinquè d’Educació Primaria

Accèssit de prosa

La Pirámide Maya | Marc Gaya Belart Había una vez un niño que siempre iba al mismo restaurante, pero no era un restaurante cualquiera, se llamaba El Club Maya. En el Club Maya había todo tipo de información, objetos y decorados mayas. Lo que mucha gente no sabía era que también había una llave de una vieja pirámide maya. Esta pirámide era especial porqué escondía un secreto: dentro había un gato de oro que te llevaba al año que quisieras. Un día, en el restaurante oí a un tipo extraño que decía que en un futuro no muy lejano habría una guerra como consecuencia de un conflicto que hubo entre dos países en 1853. Yo no quería que pasara lo que aquel tipo anunciaba, y tampoco que se acabara el mundo. Así que cogí la llave del Club Maya que abría la puerta de la pirámide donde se escondía el gato de oro y fui hacia allí. En la pirámide había tres salas: en la primera tenías que esquivar tres cocodrilos, en la segunda había un ojo que tenías que tocar con una piedra para que se abriese la puerta y, finalmente, en la tercera había el gato de oro. Pasé con éxito por las tres salas, y cuando llegué al gato lo cogí, lo froté y viajé en el tiempo hasta el año 1853, cuando se inició el problema. Intenté hacer ver a la gente la magnitud que podía tener aquel conflicto y al final pude evitarlo y, por lo tanto, evitar la guerra. Desde aquel momento me llaman “El Héroe del tiempo”.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Sisè d’Educació Primaria

Accèssit de prosa

¿Por qué? | Bruna Alonso i Cunill Hoy en día, una de las palabras más usadas, es el “porqué”. ¿Por qué? Pues por eso. ¿No lo veis? ¡El por qué! ¿Cuántas veces lo he usado ya? No tengo ni idea. Hoy en día, en casi cada oración, cada expresión… usamos el por qué. Por cierto, ¿sabéis la historia del por qué? ¿No? Pues aquí está: Dicen que la señora “WHY” se casó con el señor “WHY”. ¿Por qué? Pues porqué se amaban. También, que un bebé nació ayer. ¿Por qué? Pues porqué la madre del niño ya llevaba nueve meses embarazada. Que una mujercita se tiró a la piscina desde el trampolín. ¿Por qué? Pues porqué tenía ganas de bañarse. Que hoy, un conejo ha abrazado una pelota. ¿Por qué? Pues porqué necesitaba mimos. ¿Lo veis? Estamos abusando del por qué. Al final gastaremos la palabra. ¿No me creéis? No importa, pero, sobretodo, no preguntéis ¿Por qué?

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Sisè d’Educació Primaria

1r premi de prosa

La sombra del atardecer | Clàudia Andreu i Muñoz Era un día demasiado luminoso para tener miedo, hasta que llegó la tarde. Tenía una sensación extraña: no había visto mucha gente desde el mediodía y eso era un poco anormal. ¡Ay perdón, que no me he presentado! Me llamo Marco, Marco Olmedillo. Seguimos por donde estábamos. En ese momento estaba paseando por el parque. La noche anterior la había pasado fatal, no cogía el sueño y dormí poco. En esos instantes no tenía la mente demasiado clara. De repente vi pasar una sombra por detrás de mí, y parecía que llevase un objeto puntiagudo en la mano. Al instante me giré: no había rastro de ninguna persona. Sólo se oía el balanceo de un columpio solitario que parecía que le faltaba aceite. Qué raro, ¿Qué era esa sombra? ¿Tal vez un espectro? ¿O efectos de haber dormido poco? No, lo de los fantasmas no podía ser. Yo había trabajado de policía ¿sabéis? Y esa hipótesis no se aguantaba de ninguna forma. Creo que era de haber dormido poco. ¿Os parece extraño imaginarse un grito? Pues eso es lo que me pasó luego. Oí un grito muy agudo que parecía de chica. Me fui corriendo a la zona del columpio, creía que venía de ahí. Cuando vi eso se me heló la sangre. Había una chica muerta encima del columpio con un cuchillo clavado en la zona del pecho. ¡Qué horror! Yo que quería un paseo tranquilo por la zona del parque y me encuentro con “esto”... Le tomé el pulso, poniendo el dedo pulgar en la muñeca por la zona de abajo. No se notaba nada, debía haber muerto al instante. Decidí llamar a la policía y me quedé allí un poco frustrado hasta que llegaron. Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Cuando llegaron me interrogaron y les expliqué que había oído un grito muy agudo. Raramente, al cabo de poco me dejaron marchar a casa, pero no podía salir de la ciudad. Mientras iba hacia allí, los pensamientos me llevaron a la sombra que había visto antes. La sombra del atardecer. La recordaba perfectamente: era alargada y delgada, con ese objeto puntiagudo en la mano. ¡Pues claro! Paré de caminar para pensar mejor (aunque parece un poco absurdo). Ese objeto era el cuchillo que le habían clavado a esa pobre chica… ¡Madre mía, había visto la sombra de un asesino! Tenía que volver al parque, al mismo lugar donde había visto la sombra. Decidí ir rápido porque casi era de noche. No encontré ninguna pista, ni huellas en el barro ni restos de ropa que el asesino pudiese llevar colgados en ninguna rama de los árboles del parque. Podríamos buscar las huellas dactilares de la mano en el cuchillo. Pero eso lo haría al día siguiente, que mi salud también es importante… Esa noche no comí nada de nada, y el sueño me cogió rápido. Al día siguiente les propuse la idea de las huellas dactilares a la policía y, efectivamente, las encontraron. Relacionaron las huellas con alguien en un programa especial del ordenador. El supuesto asesino se llamaba José Roca. Por la foto parecía un tipo “chungo” (perdonen el vocabulario). Podría ser un asesino en serie, así que se tenía que detener rápido para que no matase a nadie más. Donde más veces le habían visto era en una zona como el Bronx de Nueva York, pero de mi ciudad. Ya me ponía nervioso sólo de ver esa zona. Nos enviaron a un policía y a mí a completar la misión. Entramos en un garaje espantoso y vimos una sombra que se iba acercando… Nos escondimos detrás de unas cajas sin hacer ningún ruido. Rápidamente, el policía se echó encima de José Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Roca. Luego, yo lo esposé. No paraba de quejarse, tenía la voz muy grave. Lo llevamos directamente a comisaría para interrogarlo. Pidió un abogado, pero las pruebas eran evidentes. Al cabo de poco de que llegara el abogado, acabó declarando y se puso a llorar. ¡Pero qué poca elegancia que tenía ese hombre! Sentí, nada, un poquito de compasión por él, pero me miró con cara de pocos amigos: parecía estar muy enfadado. Las razones por las que mató a esa chica nadie las sabe, excepto él, pero lo que yo sí sé es que no volverá a matar a nadie. Y, tan tranquilo, me fui a mi casa, que ya tocaba, después de unos días tan intensos…

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Sisè d’Educació Primaria

Accèssit de prosa

La gaviota | Abril Mas i Baurier Otro atardecer, aquí, en la playa. Viendo los barcos de aquí a allá, gente que se da el último baño del día… Pero hoy tenía una sensación extraña, algo diferente a lo normal; pero no sabía qué. Al final me decidí a mojarme los pies, cuando me fijé en una gaviota que no paraba de ir volando por encima de la playa. Después de cinco minutos me fui de nuevo a la toalla, me tumbé, cerré los ojos y empecé a escuchar el ruido de las olas. De pronto, algo empieza a hablarme, abro los ojos y veo la misma gaviota que había visto antes; era ella quien me hablaba. Me decía que la siguiera, y yo, extrañada por lo que podía enseñarme, la seguí. Vi que se adentraba en el mar, y yo, nadando, iba detrás suyo. De pronto me giré, pero ya no veía tierra, y acto seguido le pregunté a la gaviota: -¿No crees que nos estamos alejando demasiado? -Pero ella, sin decir nada continuó mar adentro, hasta un punto en donde empezó a dar vueltas, hasta que se decidió y se sumergió. Yo la seguí, pero cuando estaba a unos seis metros bajo el agua me di cuenta de que podía respirar debajo el agua, así que seguí hundiéndome en las profundidades hasta llegar a un barco hundido. Era precioso, lleno de corales y algas. Entramos dentro de aquel gigantesco barco en donde se encontraban grandes maravillas de principios del siglo pasado, pero lo más impresionante fue que me encontré un libro muy antiguo, y, aunque estuviera rodeado de agua era como si estuviera seco; lo intenté coger, pero Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

era como si las manos me resbalaran. Al fin nos olvidamos del libro y seguimos nuestro viaje por el barco. Nos fuimos a lo que sería el comedor más importante del barco, y allí me encontré con alguien de aspecto familiar: era mi bisabuelo, que, según me había contado mi padre, murió en un barco hundido. Pero ¿qué hacía allí, si estaba muerto?… No lo entendía, me acerqué a é,l pero era como si yo fuera invisible. Luego me fijé en que él tenía el libro que había visto antes. Se titulaba “Mis Barcos” .Le quité el libro de las manos y él ni se inmutó. De pronto algo me cogió por la camisa: era la gaviota, que me empujaba para sacarme del barco, y yo me cogía donde podía, pero era incapaz de hacer nada para impedirlo, así que me dejé llevar. Me llevó hasta fuera del agua y allí me di cuenta de que me ahogaba. Luego, una vez recuperada, la gaviota me dijo que nos teníamos que marchar y volver a la playa, y yo me vi obligada a seguirla. Después de unos minutos volví a estar en la playa y me giré para ver a la gaviota, pero ya no estaba, había vuelto al gran horizonte. Luego volví a la toalla y empecé a leer el libro. Y de pronto me di cuenta de que ya casi no había luz y volví a casa. Intenté abrirlo pero no podía: era como si estuviera pegado. Al día siguiente me levanté muy pronto para ir a la playa a ver cómo salía el sol y también cogí el libro y, mientras esperaba el amanecer, cogí el libro y me di cuenta de que sólo lo podía leer allí, y así seguí durante años, hasta convertirme en una gran ingeniera naval. Y aquí estoy yo, a punto de probar mi nuevo barco.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Tercer d’Educació Primària

Accèssit de poesia

Mediterrani | Pau Puigcercós i Camps El mar Mediterrani és del color més pur, el blau marí. Hi ha uns éssers vius per aquí o per allà que poden nedar. Endevines qui són? Més enllà, a les profunditats, un castell rosa i de coral hi ha, on el rei dels peixos viu. Dinosaure Marí II de nom es diu i ric i elegant te l’has d’imaginar. Entre les orques, l’arc de Sant Martí surt. El formen peixos de tots colors: verd com el prat, groc com el sol, vermell com fulles de la tardor, i blau com el cel més pur.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

De cop, un tauró apareix, i es vol menjar un peix. Un pescador arriba I, abans no te n’hagis adonat, ja l’ha pescat!

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Tercer d’Educació Primaria

Accèssit de poesia

Els animals ferotges i salvatges | Pol Sanglas Vilarrubia

El voltor de color marró vola i vola com el vent. Obre les ales ben bufó, s’escalfa sota el sol calent. El goril·la es pica el pit, si n’hi dónes menja tall. Vol cridar com si fos un gall tot i no ser gens petit. El guepard, ràpid com el vent, amunt i avall va corrent. A la vista pot agradar, si el trobes, no has de badar.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Tercer d’Educació Primaria

Accèssit de poesia

Don Quixot i les seves aventures | Bernat Selva i Torras

Don Quixot era un cavaller, i Sancho Panza el seu escuder. El cavaller tenia moltes aventures, però Sancho Panza no les hauria volgudes. Era com si el cavaller fos el tripulant, i al seu escuder anés ensenyant. Els molins de vent Don Quixot confonia per gegants que no donaven gens d’alegria. Es va entrenar per lluitar, però amb prou feines va acabar. Amb un noble va lluitar i l’altre el va derrotar. A casa seva va haver de tornar i ràpidament al llit es va ficar.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Quart d’Educació Primària

1r premi de poesia

Cel de nit| Ada Solé i Viladecans Assegut a la teulada de casa meva veig una forma rodona i brillant. És blanca, i està envoltada de mil estels radiants. Què deu ser aquesta cosa tan preciosa que en la nit m’enamora? M’endinso en els meus pensaments i penso en ella una estona. Potser és el sol, que aquesta nit no dorm. O potser un planeta semblant a una galeta. Després d’uns segons baixa un estel del cel i em xiuxiueja: El que has estat observant és la lluna que està brillant. La lluna blanca i rodona brilla al cel ja fa una estona. Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Quart d’Educació Primària

Accèssit de poesia

La primera flor | Júlia Ortiz i Barniol

De les flors que jo conec la margarida és fabulosa; amb perruca blanca i olorosa, ella és la més formosa. El cor em batega amb alegria en ensumar la seva melodia que em transporta a un món de fantasia on brilla el color i l’harmonia. Dansen abelles al seu voltant mentre l’or li van xuclant; totes amb el pol·len van marxant, em deleixo per la mel que faran

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Quart d’Educació Primària

Accèssit de poesia

Els oficis | Pau Malavé i Miralles

De què treballaré? De bomber, pintor, botiguer, policia… Què seré? Potser professor o fuster.

Trobar un treball bo és complicat. Malgrat tot això, ens ho haurem preparat.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Cinquè d’Educació Primària

Accèssit de poesia

La vida | Martí Serra i Vila

Quan una flor es marceix és que no li queda vida, és que no li queda temps ni per sentir l’últim riure. Això és el mateix que passa a la gent, petits i grans, i segurament tothom voldria viure sempre milions d’anys. Però poca gent hi pensa, aquest món no és tan gran. El millor és aprofitar-lo, i gaudir-ne fins ben tard.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Cinquè d’Educació Primària

Accèssit de poesia

Una àvia desconeguda | Eulàlia Anento i Margariño

Per molt que jo ho intenti, el teu cor lluny de mi està. Els teus ulls no em poden mirar, ni els teus braços em poden abraçar. No puc deixar de lluitar perquè sé el que és estimar. Un dia et vull demostrar que jo et puc apreciar. El dia que jo et conegui, serà un dia important. Jo et busco... perquè ets la meva sang.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Cinquè d’Educació Primària

Accèssit de poesia

El piano | Jana Molera i López Sento una música preciosa, una música formosa. Em vaig acostant i cada cop és més elegant. En un concert l’he sentit i ara encisada estic. És el piano, sí, que deixa enamorat gran i petit. Si jo l’aprenc a tocar, un concert vull regalar i així la música en el meu cor sempre hi serà, fins a la mort. Do, re, mi tocaré i així una cançó faré. La, si, do tornaré a tocar i la cançó s’acabarà. Quan obro el piano les notes vénen a mi, perquè jo les toqui ara, sempre i per fi!

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Sisè d’Educació Primària

Accèssit de poesia

Què passaria si... | Bernat Ibáñez i Martínez Què passaria si el foc fos aigua, si la tempesta, la calma, si la pèrdua, l’esperança, si la infelicitat, l’alegria de la vida? Què passaria si la guerra fos la pau humana, i el somriure la bellesa de l’eternitat? Què passaria si la llunyania fos la connexió, l’enemistat, l’amistat, i la inseguretat, la certesa? Què passaria si el mal fos una il·lusió òptica, i la realitat, un somni nocturn? Què passaria? No ho sé, no sé si pot passar, no sé què passarà.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Sisè d’Educació Primària

Primer premi de poesia

Sensació de llibertat | David Evans i Calm

Lliure, com un cavall salvatge, recorro les muntanyes emblanquinades observant aquest bonic paisatge que em recorda èpoques passades.

Sol rogent, cel serè, noto el vent que em frega el rostre i que em deixa sense alè, enmig d’aquesta vall tan nostra.

Sóc feliç aquí i ara, ja que aquest lloc no em desempara, per res del món me n’aniria perquè em dona força i alegria.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Sisè d’Educació Primària

Accèssit de poesia

El Mussol | Sergi Codina i Belmar

Ulls grans, bec petit, molt polit, només surts de nit. El teu cant és molt elegant però a vegades espatlla el nostre somni al llit; per mi tu ets el preferit. Buu...!! és el teu cant, molt eixerit; només falta que facis un crit per despertar tota la zona, que es despertin del seu somni, i t’allunyis com la lluna. Si la lluna s’allunya, tu a la foscor te’n vas per dormir o seguir cantant, el mussol de l’alegria que a tots ens fa sentir estranys!

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Primer d’Educació Secundària

1r premi en llengua catalana

Pensant en tu | Maria Dinarès i Verdaguer

Al meu estudi desordenat i ple de fulls, la nostra foto en un petit marc, l’olor del jersei que ahir et vas deixar… Començo a escriure! En el teu rostre encisador, en la teva brillant pupil·la, hi veig reflectida una petita corxera, una gran partitura: La meva dolça veu i el teu bonic somriure. Un petit ball s’organitza al meu cor, les papallones comencen a dansar i abraçats, tot cantant, amb els sentiments a flor de pell, m’adormiré pensant en tu!

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Primer d’Educació Secundària

2n premi en llengua catalana

Sols una altra oportunitat | Anna Brusosa i Baulenas Se’n va el veig marxar surt per la porta, la porta de la meva vida. Em deixa sola i trista en aquesta habitació. Aquella misteriosa vida, la que ell esperava de mi, no li he pogut oferir. “Sols una vegada més”, és la meva petició. “Sols una altra oportunitat, creu en mi”.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Primer d’Educació Secundària

3r premi en llengua catalana

La xocolata | Aina Campos i Escofet

Mmmm… avui és el dia! Viuré mil sensacions en un instant de segon. Quan ha passat aquest instant encara em queda gana per menjar-me tot el món. En comptes d’això llegeixo un conte que em transmet il·lusions. És el de Hansel i Gretel i el de la bruixa gurmet que per saber si els nens estaven grassos els hi agafava el ditet. Això s’ha acabat: Només em queda somiar o treure’m la mandra de sobre i anar-ne a comprar!

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Primer d’Educació Secundària

1r premi en llengua castellana

La confesión | Laura Serrat i Morales

Mi vida como santo padre es muy difícil. Cada noche me acuesto tarde, tras cerrar las puertas, apagar las luces y rezar las debidas plegarias. Cada noche debo reprimir la angustia que me trae oír los chirridos del viejo colchón desgastado, lleno de memorias olvidadas. Por la mañana al levantarme, abro todas las ventanas del grandioso y oscuro monasterio en el que me alojo. Abro la pesada puerta de madera de la entrada principal, y espero. Espero a que la gente entre, rece, asista a las misas y se confiese. Sí, eso es lo peor. Los confesionarios. Sólo de pensar en ello, me entran ganas de irme, irme lejos, casarme, tener hijos. Pero hace años me comprometí con Dios, y debo pasar el resto de mis días junto a él. A veces me avergüenzo. Me avergüenzo de tener que llamar hermanos a personas sin corazón. Odio cuando la gente confiesa crímenes sin el menor remordimiento, que se sientan seguros cuando les digo que sus delitos son perdonados y que al salir de la iglesia, vuelvan a cometer las mismas fechorías. Esta es mi realidad. Sin embargo, algo extraño pasó aquel sábado dos de noviembre. Había iniciado mi servicio temprano, como de costumbre, y la rutina había empezado como cualquier otra. Oí entrar a alguien, era una mujer, porque entró golpeando ruidosamente sus tacones. Se metió en la caseta, y empezó a confesar. En cuanto perdoné todos sus pecados, dio media vuelta, y se fue. Y así durante todo el día. Hasta

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

que se hizo de noche. Casi cuando mi servicio se iba a acabar, oí a un tipo decir: -

Perdóneme padre, he pecado. Hace años que no me confieso.

Genial, lo que me faltaba. Llevaba todo el día oyendo bobadas, y ni siquiera lo había oído entrar. Se puso a llorar. Entonces comprendí que habría para rato, así que me acurruqué contra la pared. -

No llores, hijo. Dime, ¿qué has hecho?

Dejó de llorar, y con voz angustiosa dijo: -He matado a mis hijos, y luego me he ahorcado. Mis ojos se abrieron. ¿Qué clase de broma era aquella? Furioso, salí de mi caseta y me metí en la suya. Lo que vi ese día me heló los huesos. Ante mí, se alzaba una figura inerte, con el rostro desfigurado y con lo que parecía ser una cuerda atada al cuello. Llevaba una camisa ensangrentada, y arrastraba una silla de madera. Me fijé en esa silla. En el respaldo, tenía grabadas las palabras “Voy a por ti”. Eso fue la gota que colmó el vaso, salí lo más rápido que pude. Esa misma noche renuncié a mi sacerdocio, ni siquiera tenía valor para dormir en ese monasterio. No me sentía seguro. Eso fue hace ya más de diez años, y aún me estremezco al recordarlo. Pero tengo el presentimiento de que ese espíritu sigue en esa iglesia.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Primer d’Educació Secundària

1r premi llengua anglesa

Haiku | Rut Prats i Illana

Steps on the grass frost Feeling the cold every where Track of time is lost

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Primer d’Educació Secundària

2n premi llengua anglesa

The sunset | Yassin Drissi i Autet

The sunset at home some birds on the roof singing and me in silence.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Primer d’Educació Secundària

3r premi llengua anglesa

Haiku | Polina Shcherbakova

The moon shines high And the stars dance in the sky I won’t sleep tonight

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Segond’Educació Secundària

1r Premi en llengua catalana

La llegenda de Bojons | Clàudia Espinosa i Vila -Laura, què és una cèl·lula?- sento que em pregunta la professora. -Mmm... crec que... no ho sé...- no consta res d’aquella classe en la meva memòria, estic molt entusiasmada pel dinar familiar que tinc després de l’institut. -Bé doncs, això vol dir que trobaràs un 0 de part meva: ho sento, t’ho has buscat!- I la dona dibuixa un 0 a la seva llibreta. El timbre de les dues sona: hora de marxar. Agafo les coses i sóc la primera en sortir per la porta. La Clara i l’Emma em diuen adéu des de l’altre extrem del passadís i jo me n’acomiado amb pressa. La meva família m’espera a fora l’institut a dins del cotxe, per anar plegats a casa l’avi, a Bojons. A l’arribar, la taula ja està parada, només s’ha de seure i menjar. Després de dos plats boníssims ja arriben les postres: un pastís en motiu de l’aniversari d’en Joan que fa 17 anys, avui divendres 15 de juny. Seguidament, donem els regals i tothom es comença a dispersar i a aixecar-se de la taula. Al cap d’una estona, la foscor de la nit ja s’acosta i la petita església de Sant Sadurní d’Osormort fa sonar les seves campanes nou vegades. Els vuit cosins es reuneixen i decideixen anar d’acampada tots plegats al bosc més proper a la casa, per si alguna cosa passés... Entrant al bosc trobem una esplanada on muntem les tendes i la meva germana Paula i el meu cosí Marc encenen una foguera. Ens reunim en cercle al voltant del foc i la Cris diu que s’avorreix. Decideix explicar-nos una llegenda que va llegir en un llibre de la biblioteca del poble, que tenia lloc en aquells mateixos boscos... Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

-Temps enrere, a l’època medieval, corria el rumor de l’existència de l’elf de la rialla que atemoria tots els habitants del poble de Sant Sadurní, que vivien amargats i malament per culpa seva... La gent tenia molta por i van demanar ajuda a una famosa senyora de l’època, que havia guanyat la fama ja que mai reia: ningú l’havia vist rient, era la persona més seriosa del món, i venia de la llunyania, no se sabia ben bé d’on, només constava que venia d’un indret molt llunyà. Aquesta virtut o defecte, com se li volgués dir, ajudaria als habitants, ja que l’única manera de lliurar-se del monstre que els hi feia passar tan malament era que, després de perseguir-te i atrapar-te, t’intentés fer riure i que a tu no se t’escapés el riure després de poder-ho intentar cinc vegades. Aquesta prova era molt difícil, ja que l’elf tenia un do especial per a la rialla. Alguns van sobreviure fins al quart intent, però al final sempre rebien la maledicció. L’elf de la rialla voltava pels boscos i feia riure als vilatans amb qualsevol de les seves bestieses, cosa que els convertia en avets, així que cada vegada el bosc era més espès. Un dia de boira i apagat va arribar un misteriós carro amb una dona tapada amb una caputxa negra, que més tard tothom va reconèixer. Era la Catsumi, la dona de la qual tant s’havia parlat en aquell petit poble, i que no se sabia si mai arribarien a veure-la, però després de poder comprovar que era ella, estaven tots més feliços que mai, ja que creien que era l’única solució al seu gran problema, i que estava fent de la pau i la tranquil·litat el caos més gran mai vist, ja que per entre els carrers, i el que abans eren camps de conreu, estava tot infestat d’avets, i cada vegada hi havia menys habitants. La Catsumi es va allotjar a l’hostal del poble, i després de passar-hi la primera nit i recuperar forces del viatge, la senyora va anar a visitar al senyor alcalde, Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

amb el qui van fer el tracte que si aconseguia derrotar a la bèstia que no els deixava viure en pau, ell, com a recompensa, li donaria molts terrenys al voltant del poble, que no eren pocs ja que en aquella època el poble era dels més importants de la comarca, i també que es podria casar amb el seu fill, i així després ser alcaldessa i viure d’allò més bé. La dona però, va refusar l’ oferta del senyor alcalde, i va dir que ho faria amb una única condició: que la deixés marxar sense cap agraïment ni festa, simplement que marxés sense ser aplaudida ni res. L’alcalde va acceptar sense cap inconvenient. Aquell mateix vespre del 15 de juny, la Catsumi va anar a buscar l’elf, cosa que no va ser gaire difícil perquè el monstre tenia ganes de fer riure. Així que després de caminar uns pocs metres, la dona va veure la petita i rodoneta silueta de l’elf entre les boires espesses d’aquella càlida nit. La Catsumi va dir-li a l’elf que no li faria falta perseguir-la i atrapar-la per intentar convertir-la en un maleït arbre, ja que havia triat ella lluitar-hi. Els dos es van encarar i l’elf va començar a fer bestieses amb les que no tothom hagués esclatat a riure, però segurament la gran majoria sí. La Catsumi no es va ni immutar. Com que l’elf va veure una serenitat difícil de vèncer, va dir que a la segona aconseguiria fer-la riure com mai ho havia fet. L’elf va començar a fer uns moviments estranys però alhora molt graciosos, i va cantar una cançó amb ves a saber quin idioma, però la Catsumi el va entendre, ja que sabia totes les llengües del món, i en realitat el que deia no era gens graciós, però al sentir-ho feia riure ja que semblava molt estrany. La dona va seguir amb la seva cara de gos rabiós, sense cap indici de somriure. L’elf cada vegada estava més desesperat, i va intentar de nou fer-la riure... així fins a que ja era el cinquè i últim intent. Aquesta vegada, l’elf va treure la seva última arma, i sorprenentCol·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

ment la dona va fer un gest de riure, l’elf ja estava saltant d’alegria i a punt per convertir-la en avet, però la dona només havia fet un gest vacil·lant, que només volia dir que no l’havia vençut i que allò no feia riure a ningú. L’elf va ser vençut i es va convertir en un avet petit i robust, solitari sense cap que l’envoltés. La Catsumi després d’això va tornar a pujar al seu carro, es va posar la caputxa i va marxar. Aquesta llegenda ens explica perquè hi ha tants avets per aquesta zona, i perquè ara Sant Sadurní d’Osormort és un poble tan petit i separat per molts arbres entre casa i casa, ja que tot el que havia set poble va quedar cobert per avets. -Ostres no hem pensat en fer els núvols al foc! Els vaig a buscar i així tanquem aquesta llegenda.- I seguidament m’aixeco i trec de la maleta les bosses de núvols. Després, a poc a poc, ens anem acabant la bossa i ens anem quedant adormits al voltant del foc. Quan toquen les dotze, el petit arbre que abans era l’elf es mou per dir que un altre aniversari de la seva mort ha passat.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Segon d’Educació Secundària

2n premi en llengua catalana

Les formigues vermelles | Ariadna Plans i Bellavista Temps era temps en el món només hi havia formigues negres. N’hi havia de grans, de petites, amb ales o sense, però totes eren negres. En un país molt llunyà hi havia una bruixa que vivia en una casa al mig d’un bosc d’arbres mil·lenaris. En el tronc d’un d’aquests arbres hi havia un formiguer amb milers de formigues. La bruixa de tant en tant els deixava restes de menjar a prop de l’arbre perquè utilitzava una substància que elles fabricaven per preparar les seves pocions i encanteris. Vivia amb la bruixa una noieta òrfena, que la bruixa l’anomenava “la Xica”, i li feia de serventa: fregava, escombrava, cuinava... i a més a més, com que era jove, la bruixa la feia enfilar a dalt de les muntanyes o dels arbres, on ella no podia arribar per collir les plantes que necessitava pels seus encanteris. En aquell bosc mil·lenari a part de formigues també hi vivien ocells, granotes, conills, porcs senglars... tots estimaven a la Xica perquè ella els cuidava molt. Les úniques que no estimaven a la Xica eren les formigues. Els feia ràbia que la Xica portés menjar pels altres animals i no a elles, tot i que la bruixa sí que els en portava de tant en tant. Un dia, que el cel estava cobert de grans núvols grisos i pesants, la Xica es va haver d’enfilar a un arbre molt alt d’aquell mateix bosc per agafar una planta que només creixia a dalt de tot d’aquell arbre i que la bruixa necessitava per fer una poció. La nena espantada per haver de pujar a un arbre tan alt no hi volia anar, però la bruixa la va obligar a pujar-hi. En part també li feia cosa que mentre ella estigués a dalt de l’arbre esclatés la tempesta. Va pujar molt a poc a poc Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

ajudant-se d’una corda i carregant un cistell on hi havia de posar la planta. De sobte quan la Xica va haver arribat a dalt va esclatar un llampec molt fort i la tempesta va començar. La nena va patinar de l’ensurt que es va donar i va caure a terra, des d’una alçada d’uns 10 metres. Va quedar molt mal ferida i plena de sang que li sortia de totes les ferides i a sobre no es podia moure perquè s’havia trencat molts ossos. Així que es va haver de quedar allà, a terra, sota la pluja i amb el fred que feia al vespre. Els seus animalons amics no se’n varen adonar perquè tots estaven refugiats per la tempesta. I la bruixa l’anava esperant a casa mentre ella s’estava morint tota sola. Les úniques que es van adonar de la desgràcia en que es trobava la Xica, eren les formigues. Aquestes, envejoses dels altres animals, enlloc d’ajudar a la pobra nena, li van començar a beure-li la sang fins que aquesta va morir. Un cop acabada la tempesta, la bruixa la va trobar a faltar i va començar a buscar-la. La va trobar estirada a terra, plena de formigues tacades de sang. Quan es va adonar que les formigues en comptes d’ajudar a la Xica o demanar ajuda, la van acabar de matar, es va enfurismar tant que les va maleir de per vida a que fossin vermelles, com el color de la sang que s’havien begut. Així es com des d’aleshores, en el món també hi ha formigues vermelles.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Segon d’Educació Secundària

3r premi en llengua catalana

La llegenda de la costa d’Alexandria | Marta Masoliver i Bigas A la jove Clyte li encantava anar a la biblioteca de la seva ciutat: La cèlebre biblioteca d’Alexandria. Frisava per l’olor que desprenien els llibres vells. Quan llegia, fos quina fos la història, se sentia com una espectadora veient una pel·lícula i, a vegades, fins i tot, com un personatge més del conte. Aquell dijous a la tarda, precisament, havia anat a l’arxiu (inclòs dins la biblioteca). —

En aquest llibre potser hi trobem informació, Airlia!

— Provem-ho! Al començar a llegir-lo, les dues alexandrines es van trobar entre mariners a bord del “Teodor I d’Alexandria”, la nau del capità Pertho. Aquell llibre sobre tècniques de navegació era, en realitat, una llegenda nàutica! Des que les nenes van arribar a la nau, la tripulació els manava fer tot tipus d’activitats: que si hissar les veles, que si amarrar una corda al pal de messana... fins i tot, van haver d’ajudar al cuiner. Tot i que estaven molt enfeinades, tenien temps per mirar la mar, activitat que sempre relaxa. Una jornada, la Clyte va observar un moviment a les aigües i en va informar a l’Airlia. —

Pots comptar! Un peixot que li pica la curiositat... — va ser la resposta

de la noia. Dues vegades més la Clyte va adonar-se’n i al final va decidir comunicar-ho a l’oficial major. L’oficial major era un noi que devia tenir uns 29 anys, forçut i simpàtic; sempre portava camises de ratlles. A l’Airlia li agradava molt. Deia que el jove era perfecte. Cadmus (així es deia el superior) va tranquil·litzar a la Clyte dient-li que viatjaven per mar segura. Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Resulta que aquella mar segura estava plena d’éssers: Doncs altres tripulants també havien semblat percebre canvis rars i efectivament... Al dia 23 de juny, al matí, els mariners més feliços estaven concentrats en les seves cabòries i fins i tot n’hi havia algun que cantava: “A la vora de la mar, n’hi ha una donzella, n’hi ha una donzella. Que brodava un mocador...” Aquell matí era un d’aquells que alguns s’adonen de la tensió que persisteix fins que la desgràcia esdevé. Quan ningú s’ho esperava, de sobte, de les aigües en va sortir... el temible KRAKEN! Aquell calamar gegant que s’endú els vaixells als abismes més indesitjats i que, d’aquesta manera, condemna a tots els tripulants de la nau a morir ofegats. Tots els que eren a coberta van ofegar un crit que l’Airlia no va poder contenir i, gràcies a ella, va alarmar a tots els mariners que en aquell moment estaven als camerinos i que van sortir a veure què passava. El monstre va començar a moure els seus tentacles enganxifosos i ràpidament i, per instint, tots els mariners van agafar cordes, arpons, trossos de ferro per defensar-se. Quan la bestiota desplegava un d’aquells braços plens de ventoses, els que havien quedat a la vora el començaven a fuetejar amb les cordes o a pegar amb trossos de fusta. Alguns mariners es van tirar al mar plens de desesperació, d’altres, els més lents, eren atrapats per l’horrible KRAKEN. I alguns, pocs, entre ells Cadmus, havien tret la navalla de mà que portaven a la butxaca i feien talls a la llefiscosa pell del calamar, encara que la bèstia ni tan sols s’immutava. Quan tota la tripulació ja ho veia perdut, sense esperança, va aparèixer una llum que va encegar a tots dos bàndols. Tan bon punt van recuperar la vista, els tripulants del “Teodor I d’Alexandria” van mirar al punt d’on havia sortit Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

aquella esplendor i van distingir-hi al déu de la guerra, ARES! Aquest va llançar una fletxa enverinada entre els ulls del KRAKEN que se’n va tornar al fons marí. Els navegants van tornar a dirigir la mirada a la font de llum, però el déu s’havia esvaït. Al tornar a regnar la calma a la nau, la tripulació va mirar al seu entorn i van observar, horroritzats, que el vaixell havia quedat pràcticament destrossat però, el que era pitjor, el monstre marí s’havia endut al capità! Va haver de posar ordre, doncs, el suplent, l’aparença del qual era un noiet acabat de sortir de l’acadèmia i més escarransit que un xiclet mastegat. A la fi, i com van poder, van tornar cap a la costa, amb penes i treballs ja que la bèstia havia ocasionat grans destrosses i arrencat una vela. Havent amarrat cordes al port i havent tocat de peus a terra ferma, la Clyte i l’Airlia es van trobar dins la biblioteca altra vegada. A totes dues els hi va passar pel cap el mateix objectiu: van dirigir-se a la responsable amb un somriure i cara d’angelets i li van demanar el llibre en préstec. La presentació de navegació va estar un èxit tot i que la professora les advertís que no era un treball sobre contes fantàstics sinó un sobre les tècniques de l’art marina. Dels professors sempre se’n tindrà la mateixa imatge: tan tocats i posats, ells.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Segon d’Educació Secundària

Accèssit

Tres llegendes de la comarca d’Osona més una Arnau Dorca i Tomàs INTRODUCCIÓ Com ja sabeu, la comarca d’Osona, és una terra amb molts enigmes i, sobretot, de llegendes: n’hi més d’un centenar. Aquestes es poden haver transmès per via oral o escrita. Algunes tenen una part de veritat. Les que s’expliquen seguidament, no se sap si són veritat o no. LA BRUIXA I EL VENT Era un dia ventós i plujós, d’aquells que no s’obliden fàcilment… - Mare, com és que es diu que xiula el vent? - Mira, com ja saps, aquí al Lluçanès, hi van haver moltes bruixes. Doncs hi havia una dona que feia previsions del temps meteorològic i l’encertava cada dia. Les autoritats la van titllar de bruixa i la van cremar. Des de llavors, quan fa vent, se sent xiular perquè es veu que és la bruixa que reivindica que sempre ha tingut la raó. EL SERPENT DINS L’AIGUA Un dia d’octubre, fosc però calorós, una barqueta amb dues persones a bord, navegava pel Pantà de Sau. El nivell de l’aigua era baix, per tant es veia el campanar de l’església de Sant Romà de Sau. De sobte, la barqueta va desaparèixer de cop. Van investigar alt per alt però no van trobar res, es van fer immersions i van Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

descobrir que al fons del pantà hi viu una serp amb múltiples caps que, quan baixa el nivell de l’aigua, es desperta. És per això que sempre cal que el pantà estigui ple fins dalt. LES 7 FONTS Diuen que hi havia una nena que tenia un germà que se l’estimava molt. Però desgraciadament, el noi va patir un accident, va caure per un barranc i va morir. La seva germana, després d’aquest fet, estava desfeta i no tenia ganes de fer res. Un dia, tot caminant, va anar a parar a unes fonts, n’hi havia 7. Es va asseure a una pedra molt gran que hi havia al costat. De sobte, va sentir una veu molt aguda que li deia “Maria, Maria...”. Seguidament, davant d’ella, va aparèixer un follet petit i amb una jaqueta verda. Aquest li va dir: “Sé el que t’ha passat i tinc la solució per animar-te: has de beure de cada una de les fonts. Una et donarà alegria; l’altra, estimació; la tercera, força; la següent, amabilitat; la cinquena et portarà pensaments positius; la penúltima, optimisme i l’última i, la més important, et proporcionarà energia. La nena va seguir, pas a pas, totes les instruccions del follet i va passar tot el que havia dit aquella petita forma de vida. Encara avui, la gent quan està enfonsada, va a “Les 7 fonts” i es refà. EL PACTE TRENCAT No se sap concretament l’any, però cap als volts del s.IV, a la vora d’una muntanya hi havia un petit poble de camperols. Molt sovint, hi pujaven per gaudir Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

de les vistes o bé, quan nevava, per obtenir frescor amb la neu, per conservar els aliments. Aquests homes tenien un amic, un gegant que sempre anava amb una destral a la mà. Aquest els ajudava a tallar arbres i a portar-los cap al poble per poder fer foc. Tenien una mena de pacte: el gegant feia la feina que manaven els homes i, a canvi, aquests conreaven unes verdures molt llamineres per als gegants. Tot anava bé, fins que un dia, el poble va créixer i se’ls hi va acudir de fer més cases. Van ocupar el lloc on tenien els conreus de les verdures. El gegant quan se’n va assabentar, va agafar la destral i també va destrossar el lloc que més apreciava d’aquell poble: va partir la muntanya amb dues parts. Així va néixer el Pedraforca.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Segon d’Educació Secundària

1r premi llengua anglesa

The Knowledge | Ricard Anglada i Soler

When the wind whistles Wants to tell you the secret Of the real truth

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Segon d’Educació Secundària

2n premi en llengua anglesa

Loneliness | Marta Masoliver i Bigas

A bike on a wall resting without company. I am missing her.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Certamen literari Sant Jordi 2015

Segon d’Educació Secundària

3r premi en llengua anglesa

Haiku | Clàudia Espinosa i Vila

Fight for what you want, like the sun do with the moon, always persistence.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

100

Certamen literari Sant Jordi 2015

Segon d’Educació Secundària

Premi en llengua alemanya

Der Schlüssel -La clau | Estel Teixidó i Rivera Du öffnest immer die Türen von dem Weg, du schlieβt sie, wenn ich will. Du bist der Schlüssel von meinem Schicksal, du bist immer mit mir. Du bist auch der Schlüssel von dem komplizierten Puzzel von meinem Leben, denn du löst immer alle Rätsel. Sempre obres les portes del camí, les tanques quan jo vull. Ets la clau del meu destí, sempre estàs amb mi. També ets la clau del complicat puzle de la meva vida perquè sempre em resols tots els enigmes.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

101

Certamen literari Sant Jordi 2015

Tercer d’Educació Secundària

1r premi en llengua catalana

Desembarcament | Arnau Espona i Puntí Inquiet sota un cel de plata tremola l’enemic irat vessa sang dels crits de guerra crits perduts en l’eternitat. Cada tret que fa diana un somriure silenciat records desfent-se en llàgrimes destrossant la humanitat. Fent passos cap a l’abisme amb la mort recolzada al braç observo l’enemic perspicaç relliscant del cel, dansant en flames. I mentre em desfaig cosit amb trets salvadors abraço fort l’honor de la vida que s’escapa del meu cor.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

102

Certamen literari Sant Jordi 2015

Tercer d’Educació Secundària

2n premi en llengua catalana

Dol | Laura Alboquers i Puigdomènech Aquelles ganes de tot Però sense esma de res L’intent d’oblit La por de ser oblidat El plor contingut El somriure amagat Les llàgrimes sense vessar Els plors expressats Els sentiments de culpabilitat L’acceptació de ser culpat El dolor de l’ànima L’esperança de tornar a començar Un buit d’amargor Un somni penetrant Els records destrossats Els sons silenciats I enmig d’aquell dolor Aquest pensament constant

Col·legi Sant Miquel dels Sants

103

Certamen literari Sant Jordi 2015

Tercer d’Educació Secundària

3r premi en llengua catalana

Sóc arbre | Joaquim Puigdesens i Casals

Miro i escolto, La natura és un bosc, un bosc que no s’atura que creix i creix i és l’escola de la natura. He après de la lluna la solitud, dels astres la llum i de la nit la companyia. em dono i em deixo seduir pel vent, pel vent que bufa aquesta tarda. Sóc la minúscula part d’un silenci. D’aquest silenci.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

104

Certamen literari Sant Jordi 2015

Tercer d’Educació Secundària

1r premi en llengua catalana

Different | Berta Codina i Belmar Moon was shining while the skinny wolf walked through the forest. Again, he felt hungry. He borrowed lives. His job was about travelling the planet, searching for his own happiness by destroying the others’, stealing differences, beautiful qualities, and love. But he was not a killer. He gave lives back in its end, where they could notice what had been stolen from them, and just then, die in peace. The cruel wolf knew he was. Every morning, he went somewhere, and observed someone special. One who smiled more than other people, someone who was still alive. Invisible, he whispered a word in their ear: sometimes Fat, others Stupid, anything that could touch someone’s weak points. Pain made people change. They felt unaccepted; the wolf believed, changed because they were special. And that was his life, taking to survive, surviving by taking. One day, a freckled girl arrived in town. Surprised, she heard everybody listening to the same music, everyone dressed in the same colour. They talked about the same things, same empty things. She felt different wearing jeans, new in that place where something bad attempted in people’s lives. And she was happy about that. Immediately, the wolf looked at her, and whispered many words. When he saw it didn’t work, he used the worst word for him. That word made anybody fall. Different. But the girl kept smiling and, worst of all, she was making friends. Col·legi Sant Miquel dels Sants

105

Certamen literari Sant Jordi 2015

The wolf went home hungry, wondering why that girl hadn’t listened to him. Didn’t she care? That was impossible! The next day, he went back to town. His eyes astonished when he started seeing girls dressed in blue, black, red and white, boys wearing different hairstyles, listening to their own music. And sweetly, that freckled girl dressed in jeans, was talking to them. The wolf tried to whisper, but nothing worked. He couldn’t sleep at night. He had seen happiness covering their faces. Everything he had taken was stolen from him, again. One day, there was no more food, anywhere. Everything he said became empty words, and nothing more. And that’s how the wolf, whose name was Society, understood that the most wonderful things are in people’s differences. That’s what makes us special. And he had to go.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

106

Certamen literari Sant Jordi 2015

Tercer d’Educació Secundària

2n premi en llengua anglesa

Chemical romance | Núria Colomer i Rosell You have always been by my side, wherever I go, I know that you are always with me, which makes me pretty safe. You’ve been with me during the best moments of my life, but mainly in the bad ones. I owe you a lot. Without your help, I wouldn’t have been able to do so many things and surpassing as many problems as I have. And when you haven’t been by my side, I remember the song by Pink Floyd “Wish you were here” that my dad used to listen to, desiring that this wish becomes true. Our relationship started quite hastily (in all senses) and differently from the classical romantic stories which usually start in spring, ours began on a windy fall afternoon. The first times that we met, you always left a bad taste in my mouth. Although I really disliked it, I couldn’t go on without you. One day at school, the teacher told me that there was a lot of chemistry between you and me, which I already secretly knew. We have lived lots of experiences. I will never forget how you kept me company by the side of my bed in the hospital when I was ill or the help that I received from you when I broke my wrist. Recently, we have been quite distant and I am getting used to living with your absence. However, you still stay in my heart. Yes, ibuprofen, I will love you forever. Always.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

107

Certamen literari Sant Jordi 2015

Tercer d’Educació Secundària

3r premi en llengua anglesa

Not everything is what it looks like | Maria Muntal i Prat It was a really cold day when I got out, got out of that horrible place where everyone thought I was crazy. I wasn’t, but no one until that day that I got out, after five years of doctors and more doctors who looked at me with fear in their eyes, knew. My mom left me in front of my house, that house, which at that moment seemed like the house of a stranger to me. I went in, it was huge, there were a lot of photos of people, some of them I hadn’t even seen in my whole life, some others, famous people, I had seen them in the news, in my room in that horrible place. I didn’t even remember where my room was, I took my bag and I started to explore the whole house, until I found it. It was really big and gorgeous, I left all my things there and I went to end my own visit of my own house. Everything in that house seemed distant and it didn’t even look like one day it was in my life, but it was. Then, I saw her, there she was again. For a little while I didn’t see her, that was why the doctors let me go home. I knew that she would come back, but I didn’t think it could be that early. I said to her that she must go, but she didn’t do that, she walked up right to me and she said to me that she had come to stay forever. I don’t know what it was, but it felt like I shouldn’t tell anyone that I saw her, because I thought that if I did that, they would put me in that horrible place again, and I didn’t want, I really didn’t want that. I was scared, she always scared me, but in that moment I was alone with her. I wasn’t in a hospital to protect myself from her, she came to me and started to tell me that there were a lot of better places for me, and that I shouldn’t be there, beCol·legi Sant Miquel dels Sants

108

Certamen literari Sant Jordi 2015

cause she said that my parents only wanted bad things for me, and that was why they closed me in that horrible place for five years. I tried to ignore her, but it was impossible, she never stopped talking. I started to despair. I felt impotent and abnormal, and I thought that no one loved me. So I made a decision. She always said that it was a really good option. In that moment all I wanted was to end with all that, I needed that to stop. So I went to the back of my house where there was a cliff, but I fell before I could jump and I hurt my knee. My mom arrived in that moment and she ran up to me and took me to hospital again, and they asked me how I did that and why, and I don’t know why I did that but I told them all the truth, about the girl that scared me, and what she said to me and they told me that I wasn’t crazy, that I just was ill, and that in that moment they knew what I had. They told me that I had schizophrenia. They told me that schizophrenia is when you see people that don’t even exist, and that you feel crazy, but you are not. It’s just that you’re fighting to take apart someone that it’s only in your head. They said to me that I had to ignore her, pretend that she didn’t exist. But it’s so hard to make as if she didn’t exist when she exists. Just for you, but she exists. I tried so hard to ignore her and make her disappear, but she didn’t do that. She always repeated to me that she had come to stay forever. So at the end, even if they were all the time repeating to me that I wasn’t crazy, I felt crazy anyway. So I decided to end with all this, because it was making me so upset and I needed to stay in peace, and in silence inside my head, so I did that, and this time I didn’t fall before jumping.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

109

Certamen literari Sant Jordi 2015

Tercer d’Educació Secundària

Premi en llengua alemanya

Das Meer – El mar | Júlia Castañé i Soldevila Der immense Horizont, diese Linie, die niemals endet. Ich beobachte das Meer, blau bemalt mit einem Boot im Hintergrund. Ich beobachte das Meer, ich sitze auf dem Felsen. Ich beobachte das Meer, die Stunden vergehen langsam. Auf dem Sand liegend sehe ich die Wellen. Die Möwen fliegen über mich, Sie verkünden, der Tag ist zu Ende. L’immens horitzó, aquella línia que mai acaba. Observo el mar, pintat de blau amb un vaixell al fons. Observo el mar, sec damunt la roca. Observo el mar, les hores passen lentament. Estirada a la sorra miro les onades. Les gavines passen per damunt meu, anuncien que el dia s’acaba.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

110

Certamen literari Sant Jordi 2015

Quart d’Educació Secundària

1r premi en llengua catalana

Els alumnes de Quart de Secundària han llegit l’Infern, dins la Divina Comèdia de Dante. A partir de la lectura han expressat, en prosa o en vers, tres tweetrelats a partir de les sensacions de la lectura d’aquest clàssic de la literatura universal.

#Tweetrelat | Marc Brusosa i Baulenas “... El féu girar tres voltes amb les aigües; a la quarta, la popa es va aixecar i la proa baixà, com volgué un altre, fins que damunt nostre es tancà la mar». cant XXVI La Divina Comèdia Dante Alighieri “El dolor s’apoderava, a poc a poc, del vaixell que vagava sense rumb. Lluny, el far es fonia tal com ho feia l’esperança” @stMiq #stmalinfern @VullEscriure “Fou amarg el regust que va tenir en veure l’enginyós Ulisses, ardent en la flama. Cap llenyós cavall l’ajudaria aquesta vegada” ” @stMiq #stmalinfern @ VullEscriure “ A través dels dits, com si fos sorra fina, s’esmunyia la meva esperança. Se’m desfeien, com a Ícar, les meves ales ” @stMiq #stmalinfern @VullEscriure

Col·legi Sant Miquel dels Sants

111

Certamen literari Sant Jordi 2015

Quart d’Educació Secundària

2n premi en llengua catalana

#Tweetrelat | Biel Rial i Izern

Il·luminat el camí per una tènue llum sense esperança, el coratge envaïa el meu patiment sense redimir-se del pecat. @stMiq #stmalinfern @VullEscriure

Una forta fiblada em castiga, percebo el dolor de la ràbia i l’esperança esdevé gel fins a l’eternitat. @stMiq #stmalinfern @VullEscriure

La fredor envaeix tot el coratge que restava en la meva ànima i lentament la immortalitat esdevé eternitat. @stMiq #stmalinfern @VullEscriure

Col·legi Sant Miquel dels Sants

112

Certamen literari Sant Jordi 2015

Quart d’Educació Secundària

3r premi en llengua catalana

#Tweetrelat | Mireia Raurell i Paré Endinsant-nos en aquells foscos camins, descobreixo a poc a poc el creixent dolor que rodeja les ànimes dels condemnats. #tweetrelat @stMiq #stmalinfern @VullEscriure I busco, d’entre la multitud, un raig d’esperança que em retorni el coratge oblidat. #tweetrelat @stMiq #stmalinfern @VullEscriure L’etern dolor acompanya els cossos dels immortals, sobrats d’impotència i mancats de consol. #tweetrelat @stMiq #stmalinfern @VullEscriure

Col·legi Sant Miquel dels Sants

113

Certamen literari Sant Jordi 2015

Quart d’Educació Secundària

1r premi en llengua anglesa

Jessel | Oriol Nebot i Molas I had the urge to clean the window, to look out and see nothing. I remember the last time I saw the flowers flourish, it was last spring, in 1942. I still can feel the smell filling into my nose, but sooner or later the niff of trash brings me back to reality. I have to keep cleaning or Miss Haider will get mad at me, I wish I could leave, but they would tell my secret and I would be taken there… I take the scrubber and kneel down to reach the bottom of the countertop as I feel him kicking inside my belly. I start crying in desperation and wish I wasn’t pregnant, life sucks. I’ve been like that for eight months now, hiding it and wearing excessive amounts of clothes. Miss Haider thinks I’m getting fat, but I know I’m not, but what can I say? I just stay silent as she keeps lowering my ration. I’ve been lying on the ground for a while now, pretending I don’t exist, but I do. Suddenly Miss Haider enters and sees me lying there, she shouts at me - “Jessel! You lazy and ungrateful bitch!”- I dry my tears and reply – “Nothing’s happening. Miss Haide, I was trying to clean the countertop”. She walks towards me as I cover myself in old rags so she doesn’t discover my secret. She slaps me – “I could simply open that window and you would be taken to Dachau!” I lower my head still kneeling down, she leaves locking the door behind her. It’s getting dark and a heavy, a thunderous storm starts rumbling. The hurling winds break the window in the kitchen I’m locked in. I shelter under the table and fall asleep from exhaustion. I wake up, I feel wet, looks like the table and all the rags weren’t enough. Marie opens the door and helps me stand up. As Col·legi Sant Miquel dels Sants

114

Certamen literari Sant Jordi 2015

soon as I stand up, Miss Haider enters into the room asking what happened, and of course, blaming me for what the weather did. I would literally throw her out of the window, but I know it’s better to stay quite. Marie takes me to her room and lets me borrow one of her dresses. I don’t mind if she sees me because she already knows about my baby. The dress is kind of old and it’s got a few stains on the front, but I’m really grateful she is taking care of me and I put it on. We both walk downstairs, the wooden stairs creaking under our feet and dragging the white dress behind me. Marie walks forward to check if Miss Haider is still there, she gestures me to follow, the witch has already left. We both take advantage of the situation to have a rest. We sit down on the old sofa in the living room, which ejects a little dust because we don’t use it as much as the scrubber, sadly. I feel him kicking again, but wait. I start feeling a really strong pain, everything becomes blurry as I start hearing Marie shout and I eventually faint. I wake up a bit dizzy, slowly recovering my vision. My dress is stained in blood and I have a huge pain in the abdomen, I try to stand up but I hit my head against what seems to be a wooden roof. The pain becomes more intense and I try to soothe it by applying pressure on it, but I feel something has changed. I realize my baby isn’t there anymore, but where is it? And more important, where am I? I feel too confused to cry or express any other emotion. I hear someone coming, I cover myself with the dress trying not to be detected. All those violent movements are making me want to shout of pain, but I stay strong and shut my mouth. A strong light comes from the darkness of the other side of the room, it’s Marie. I cover my mouth as I start crying, Col·legi Sant Miquel dels Sants

115

Certamen literari Sant Jordi 2015

she’s got a baby in her hands and I assume it’s mine. Marie sits next to me in the darkness of the room and hands me my baby. I caress her cheeks and my tears fall on her forehead making her open her eyes and look at me. Marie whispers to me, also crying – “Haider can’t know this, she would tell you’re a Jew to them.” Three years have passed since Judith was born, Marie has helped me a lot and Miss Haider hasn’t discovered it yet, so I guess I’m doing quite well. I’m serving the dinner to Miss Haider and Mister Haider who has returned home for Christmas. Suddenly I hear a “tap tap tap” from the basement, I know it is Judith, it’s our special code. I’m leaving the room when Miss Haider says – “Dear, did you hear that?”- Mister Haider puzzled, gestures to us to stay in silence, so I stop walking hoping Judith doesn’t call me again. We stay in silence for thirty seconds until Mister Haider, confused for not hearing it again, lets me go. I rush down the stairs and before entering the basement I do another “tap tap tap”. Judith opens the trapdoor and I crawl inside. After a few minutes of playing with her, she stands up and runs to the small window located in the top part of the basement. Snow is on the ground and although she can barely see out of her window, she smiles and looks back at me. I can’t resist to start crying again, I couldn’t give her a good and cheerful childhood, and I’m afraid I’ll never be able to. A night has passed and I hear Miss Haider calling me around the house, I rush out of the basement trying to do as little noise as possible. She yells at me – “Where’s the food, did you take it?!”- I shake my head, then Marie comes inside and stops Miss Haider from hitting me and says – “No more food will arrive, they bombed the market last night and I doubt they’ll bring more”. Col·legi Sant Miquel dels Sants

116

Certamen literari Sant Jordi 2015

Miss Haider leaves the room angrily and I still don’t comprehend how Mister Haider could have married this witch, why doesn’t he leave her? He doesn’t even love her, he loves me, and he doesn’t know it yet, but he’s Judith’s father. It’s late at night and Marie and Mister Haider have already left. Miss Haider walks downstairs with my underwear. She then takes out a pan which was on the table and says – “This was in my husband’s office” She hits me with the pan and I lose consciousness. I wake up gagged and tied up inside a chest, I can see through the lock. I’m downstairs right in front of the trapdoor to the basement. I can see through the window the snow has melted, a few days must have passed. There are no paintings on the walls or anything on top of the table in the living room, the floor is dirty. I start to panic, what if they have evacuated the city? I try to escape from the chest but my efforts are useless. I start falling asleep again, but a “tap tap tap” wakes me up. Judith! She’s still there, I need to get out of here. I keep trying to escape as I keep hearing more “tap tap taps”. I see Judith opening the trap door, I try to shout but I can’t, she looks so confused. She opens the door and closes it behind her. She is gone. I’m desperate, I keep trying to escape, but I can’t. After a few hours I hear Judith laughing outside and someone else’s voice talking to her. Marie?

Col·legi Sant Miquel dels Sants

117

Certamen literari Sant Jordi 2015

Quart d’Educació Secundària

2n premi en llengua anglesa

Remember to forget | David Bergés i Lladó

Just two months ago we were here, together, at the place we first met, with nothing disturbing us, in peace. And it’s now while I’m looking through the window that I realize. I notice what I have lost, I have lost all I had, her, thinking why I wasn’t here to do something and save her. Everything started when we first met at this train station, inside the café. The situation was really funny, because it was luck that made her sit there, next to me. We started talking and talking about our lives and our hobbies, and we really fancied each other. She was studying in Harvard, she was very intelligent, unlike me who was studying in a lower-class university. She was really beautiful, that explains why she was in the cheerleading squad. She also loved football, like me. She was simply perfect. After two weeks of chatting and meetings I asked her out. I was really nervous, but finally she agreed. From that moment it seemed that nothing could separate us, it was all happiness. There was an uncontrollable love that was growing up within us. The next year was one of the best years of my life, because it was a year where nearly nothing mattered, even our studies or football, the only thing that mattered, was our love. In that wear we got married. It was simply perfect, she agreed as I was expecting. The day of the wedding was simply perfect. All our families and friends came. The atmosphere was incredible, thanks to her father, who gave us a lot of money to spend on the wedding. The food was incredible, our families were really happy, but the best of the day was her. The first time I saw her with the white and long dress she was wearing I almost Col·legi Sant Miquel dels Sants

118

Certamen literari Sant Jordi 2015

lost consciousness. She left me dumbfounded. Apart from that it was a glorious day; it was a day for us, only us. I’m trying to remember all the times we were both together, but I can’t. Alcohol has deleted all the memories from me, it’s just impossible to remember, it cannot be possible that I forget about her. Now I feel as if she just was a ghost of my ancient life. Maybe it is that way because I really don’t want to remember, maybe because all those memories about her really hurt me. Trying to remember her is like sticking a knife into my heart. And here I am, at the same place she was murdered by a fucking drunkard. It was April 18th. We were to meet here to have a coffee and to chat a little bit at 7 o’clock. She was here as we had agreed, but I wasn’t. Just half an hour before we had had an argument on the phone. I was really angry, and I cannot remember why we had argued. At that moment, a drunk was passing there insulting the people. She tried to stop him, but he was drunk and he was stronger than my wife. After a short struggle the man pushed her to the train tracks. The train passed suddenly and then I arrived, just five minutes later and I couldn’t do anything to save her. All these two months I’ve been trying to remember her and torturing me because I hadn’t arrived there just five minutes earlier. Did the argument we had had really matter? I don’t know, surely not. I would give everything to go back and change the situation, but I can’t. I’ve lost everything I had in this crappy life, her. Maybe we will see each other in another life. And finally, here I am, at the same place where she died, without any purpose to live, with no reason to go on, waiting for the train.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

119

Certamen literari Sant Jordi 2015

Quart d’Educació Secundària

3r premi en llengua anglesa

Exhale | Carla Gallifa i Terricabras

You close your eyes and take a deep breath. Everything spins around you, You can’t choose it, just accept it. You visualise moments, many moments, a trajectory, a road, a life. You hold up the air. More memories, hidden emotions, decisions, challenges. Maybe unease, perhaps happiness. You notice warmth, a bright light upon your face, you feel the people’s look on you. The time has come, it is too late, you can’t go back. A new adventure awaits for you full of new roads, new to you. You can feel the pressure. They are waiting. You take a risk, you think a wish: And blow.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

120

Certamen literari Sant Jordi 2015

Quart d’Educació Secundària

1r premi en llengua francesa

La terre | Ariadna Trabal i Pou

Ronde et ovale Elle a seulement une amie Celle qui la visite la nuit Elle tourne dans la galaxie Où son père la salue Et lui dit : « Bon Samedi! » Il lui envoie des rayons de lumière Il ne veut pas qu’elle soit seule Parce qu’elle est toute belle Mais elle se sent mal Car sa peau a un trou Si quelque chose ne change pas elle est perdue

Col·legi Sant Miquel dels Sants

121

Certamen literari Sant Jordi 2015

Quart d’Educació Secundària

2n premi en llengua francesa

Moi | Daria Shushkova

Par moments je voudrais ne rien sentir ni la douleur, ni la rage ni la haine, ni l’envie. Par moments je voudrais fermer les yeux et être seule. Par moments je voudrais crier, mais sans que personne m’écoute. Par moments je voudrais ne dépendre de personne et savoir faire mon chemin toute seule.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

122

Certamen literari Sant Jordi 2015

Quart d’Educació Secundària

3r premi en llengua francesa

Mon amie | Andrea Corominas i Bosch

Je me trouve seul tout seul ici dans ce monde Sans bonheur ni espérance avec l’âme vide je ne sens pas de tristesse ni de mélancolie. C’est seulement la solitude C’est une sensation étrangère difficile à comprendre. Ni froid ni chaleur Ni blanc ni noir C’est seulement la solitude Je me trouve seul sans personne. La solitude est mon amie.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

123

Certamen literari Sant Jordi 2015

Quart d’Educació Secundària

Premi en llengua alemanya

Poesie der Farben - Poesia de colors | Fadua El Bouazzati

Ich will deine Lippen küssen, an dein Lächeln denken, zwischen deinen Armen ausruhen, lange Umarmungen... Dein Blick spricht, meine Lippen antworten. Sternschnuppenschwarm, Liebesregen. Ich will sehen, wie du aufweckst, reine Blume in der Morgendämmerung. Ich will sehen, wie du schläfst, glänzende Abenddämmerung. Du bist mein Gedanke, du bist meine Perfektion. Du und ich jetzt Poesie der Farben.

Vull besar-te els llavis, pensar en el teu somriure, descansar entre els teus braços, llargues abraçades… Col·legi Sant Miquel dels Sants

124

Certamen literari Sant Jordi 2015

La teva mirada parla, els meus llavis contesten. Pluja d’estrelles, pluja d’amor. Veure com et lleves, pura flor en l’alba. Veure com dorms, posta de sol radiant. Ets els meu pensament, ets la meva perfecció. Tu i jo ara poesia de colors.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

125

Certamen literari Sant Jordi 2015

Primer de Batxillerat

1r premi de poesia visual #BrossAlícia

A...vapor…a…ment… | Martí Galbany i Mercader

Col·legi Sant Miquel dels Sants

126

Certamen literari Sant Jordi 2015

Primer de Batxillerat

2n premi de poesia visual #BrossAlícia

L’atzar | Laia Raurell i Paré

Col·legi Sant Miquel dels Sants

127

Certamen literari Sant Jordi 2015

Primer de Batxillerat

3r premi de poesia visual #BrossAlícia

Tempus fugit | Mònica Famada i Roquer

Col·legi Sant Miquel dels Sants

128

Certamen literari Sant Jordi 2015

Primer de Batxillerat

1r premi en llengua anglesa

A life long war | Phoebe North i Puntí He sat on a rocking-chair on his front porch, gently swaying back and forth. Just like every other day he held a glass of whiskey that he slowly sipped. He stared at the horizon, the sun was setting over the river. The trees were black silhouettes against the orange sky, which gently morphed into midnight blue as birds chirped their last song of the day. It was ironic how he was completely oblivious to one of the few things he still appreciated in life. A beautiful sunset, but once again he couldn’t see it, his mind and thoughts were far away, in another time and another country. “The heat is suffocating, the air smells of sweat, blood and despair. My muscles hardly work, my knees are weak, my bones feel like they are about to fall apart from the joints. I can’t go on, but I have too. It’s survival of the fittest. We’ve been walking for hours, the riffle hanging off my left arm feels heavier every time, it’s anxious to be used and I’m dreading the moment that it is. Any minute now my comrades, my brothers in arms, and I will reach the enemy’s line. That’s what we have been training for, that is the moment that has fuelled our nightmares for so long. I look over to my right and see John, he smiles and winks at me, another of his many failed attempts at reassuring me.” He snapped back to reality as the dark sky came into focus, these memories and unforgettable images are what had made him spiral into a deep depression, and search for help and oblivion in the bottom of a glass. A single tear rolled down his face, making its way in the natural crevasses time gave to his Col·legi Sant Miquel dels Sants

129

Certamen literari Sant Jordi 2015

face. He felt crushed and lifeless, tortured by the flashbacks scars and wounds provoked. He couldn’t stand it anymore; he quickly stood up and grimaced from the pain caused by the bullet still lodged in his shoulder. He walked through his empty house, straight to his bedroom and to his safe. The white walls and ceiling of his room stretched out until they became a never-ending valley of high trees, humidity and ferns. “Not long to go now, just push through it. Sweat drops slide from my forehead along my cheek and drip off my face, I hear the inevitable war cries spread up in the front line, and in the blink of an eye all hell breaks loose. Shots are fired, men dash in-between trees, lives are lost. I turn and see John has lost his riffle and is fighting hand to hand. I rush to help him but I feel something ram into my shoulder, my back burns, there is a jabbing pain running up and down the left side of my body, I fall to the ground paralysed. I just lay there, one eye half open. Soldiers blur around me and trample me, I hope no one realises I am still alive, but I can feel my chest heavily rising and falling in rhythm with my breathing. What feels like eternity passes, I feel that I am being moved, people are speaking in some unknown language. I open my eyes, the green canopy above is blurred, black spots appear in the corners of my vision and quickly take over. “ The walls closed back in around him, threatening to collapse. He fell to his knees in front of his safe, disorientated and disturbed, he tried to open it, but got the code wrong, his hand were shaking. It wasn’t the first time the thought of suicide had crossed his mind, the vivid memories that were with him at all hours of the day were becoming more and more unbearable, but Col·legi Sant Miquel dels Sants

130

Certamen literari Sant Jordi 2015

there was always a thought of his children smiling or a trace of his wife’s hands on his back that stopped him. This time was different; he had never got so close. On his second try the safe opened. He took a wooden box from the back and took out his revolver. He slowly walked into his living room and sat on the sofa. He stayed still for a while, as his mind played tug war with itself. As he was trying to decide his subconscious took over. “I can´t remember anything, my name, where I am from or for what I was fighting for. I squint through one eye and see Japanese soldiers carrying me, I’ve been taken prisoner. They keep walking as I slowly start to remember things. There is a face without a name that I can’t seem to get out of my head. Vibrant green eyes, pale skin, cherry-red thin lips, and a fleck of black wavy hair that fell over her face, right now, even though I have no idea who she is, I see in her eyes that she loves me, and I hope that as long as I live I never forget that. Suddenly they drop me on a cold hard floor and I hear a metal door slide shut and lock. I sit there dumbfounded and the stories of escaped prisoners come to mind, the things they had to go through, oh… now I am in real trouble.” The sound of a car driving by on the road outside pulled him back to earth. He couldn’t possibly imagine a happy ending to his life’s story. With a sigh he lifted the revolver to his head, the gun felt heavy in his hand, he felt powerless as his index finger started to curl around the trigger. He heard a creak and looked to where it came from; standing in the doorway was his wife. He slowly turned his head forward, ignoring her presence as she ran toward him with tears streaming down her face. His mind, once again, wandered off into his memories. Col·legi Sant Miquel dels Sants

131

Certamen literari Sant Jordi 2015

“I did it, unbelievably, I did it, I escaped. I am weak and frail, but alive, and most importantly free. I hear people yelling, in English. Oh my, English soldiers, safety at last. As they take me back to their home camp, all desperation seems to disappear from my aching body. My mind is with my darling, in our home town, on our front porch. She is the reason why I kept fighting, resisting and scheming an escape plan. I burst into tears, of relief and of joy. The entire trip back she is the only thing my mind.” She pulled the gun from his hand and threw it across the floor; he looked at her, into her green loving eyes, searching for something, anything that would help revive his hope. She threw her arms around his shoulders and between sobs she said “you idiot, what would we do without you”. He buried his face in her hair, ashamed, and whispered softly “I need you to help me”. In the next few months he spoke about what he had been through for the first time, he gradually felt a weight lift from his chest. He found support and faith in his family, and he hadn’t drunk since that night. As time pasted he felt better, happier. The memories slowly faded and were replaced by flashes of romance, peace and joy. He sat on a rocking-chair on his front porch, gently swaying back and forth. Just like every other day, he held his wife’s hand. He stared at the horizon, the sun was setting over the river. The trees were black silhouettes against the orange background, which gently morphed into midnight blue as birds chirped their last song of the day. And it was ironic how he was completely oblivious to what once had tormented him. Col·legi Sant Miquel dels Sants

132

Certamen literari Sant Jordi 2015

Primer de Batxillerat

2n premi en llengua anglesa

The graveyard | Nil Ojeda i Morales As every year, Steve was doing his trip to an unknown place; he had taken some food, a bottle of energy drink and his old knife. He only needed a bag to carry it all. This time, he decided to go to the west. Early in the morning, he woke up and he started walking. After five hours walking, he saw a green field with a fence around it. He opened a small door and he entered. He thought that it was a good place to spend the night and he lay on the floor. A while after, he felt a rock on his head .He turned around and he saw words written on that rock. He read those words and he realized that they were graves- it said: John, 15 years old, and 3 hours and 47 seconds. Steve was surprised; he could not understand how a boy could die being 15. He stood up and he saw hundreds of graves like the one he had read. Worried, he read all of them and they were all similar: Bryan, 11 years old, 7 hours, 21 seconds… Steve started to cry and suddenly, he saw a man coming. He was the grave digger. Steve jumped him shouting and crying: “What have you done with those poor boys! Tell me, did you kill them? The grave digger laughed and said: “What are you doing here man?” He took a small notebook hanging on his chest.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

133

Certamen literari Sant Jordi 2015

“What’s your name?” said the grave digger. “I’m Steve” he answered. ”Ok, so Steve, I’m going to explain what happens here. In this town we are a little bit special; everybody, when we are fifteen, we are all given a small notebook like this”. “What do you do with that notebook?” asked Steve. “We divide the pages in two parts; one side on the left and another side on the right. On the left side, we write a moment of our life that has been important or that it was worthwhile. For example, the first kiss, or when we saw a relative that we hadn’t seen for a long time. Then, on the left of the moment, we write the time that it lasted. When a person dies, we take their notebook and we add all the time that has been written on the left side. That’s why the graves have numbers on the; they are the time that the person really lived.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

134

Certamen literari Sant Jordi 2015

Primer de Batxillerat

3r premi en llengua anglesa

Dreams | Maria Tena i Villarroya

I fell asleep and woke up in a dream, a new reality. The reflection of my thoughts printed on something unknown. The firm line of time didn’t exist and possibility had become certainty. It was a place where feelings had shape, where disorder was organized, where beauty was found in the exuberance, where nothing seemed to matter too much. Somewhere for the biggest ambitions to be reached. It looked as fictitious as palpable, so unreal that I crashed into reality. My dream rapidly split into thousands of wishes that couldn’t come true anymore

Col·legi Sant Miquel dels Sants

135

Certamen literari Sant Jordi 2015

Primer de Batxillerat

Premi en llengua alemanya

Ein verlorener Blick – Una mirada perduda | Paula Leiva i Sánchez Ein verlorener Blick, ein kaputtes Lächeln, allein zwischen einer immensen Dunkelheit, die mich umarmt und macht mich klein. Ich bin nicht mehr da, nur bleibt eine angenehme Erinnerung und langsam falle ich in das Vergessen von diesen, die mich vermissen. Ich bin niemand jetzt in dieser Welt leer von Seelen. Warum fallen wir alle? Ist das unser Schicksal? Una mirada perduda, un somriure trencat, sola enmig d’una foscor immensa que m’envolta i em fa petita. Ja no hi sóc, només queda un dolç record i lentament caic en l’oblit d’aquells qui m’enyoren. Ja no sóc ningú en aquest món buit d’ànimes. Per què caiem tots? És el nostre destí?

Col·legi Sant Miquel dels Sants

136

Certamen literari Sant Jordi 2015

Segon de Batxillerat

1r premi en llengua catalana

Vida. A Montserrat Abelló | Cristina Sabala i Jarque “Plaer de viure, d’estar asseguda i contemplar” Ulls cerquen mirades. Amb les primeres cançons rostres, expressions. corbes musicals de bategades calmades. Trepitjo el mar, veig el cel, el vent a cantar m’ha ensenyat i mai a mirar amb recel. “Amb un tu curt i ardent transgressor de miratges” Contemplar-te per sentir tocar-te per gaudir i així cada matí. Tu i jo, alegria, alegria i harmonia de la fresca poesia. Col·legi Sant Miquel dels Sants

137

Certamen literari Sant Jordi 2015

“En el darrer moment en què tanquis els ulls per sempre” Si el vent bufa les olors el cel, vermell, porta el record dels teus colors La impaciència del destí Ha fet que avui ja no siguis amb mi. Música, avui brilla per tu.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

138

Certamen literari Sant Jordi 2015

Segon de Batxillerat

2n premi en llengua catalana

Aquella dolça veu enmig del fred | Pol Arumí i Sellabona La música sonava suau però penetrant des de l’altra habitació, només li arribaven els sons més greus i es clavaven com petites agulles al seu cervell, estava entumit, notava com encara no era del tot amo del seu cos. L’envaïa aquella sensació que es té quan has dormit durant un període molt llarg de temps i no ha estat un son plaent i, en efecte no ho havia estat gens de reparador i plaent, havia tingut una nit dominada pels malsons i retrets que no li permetien descansar mai. Totes aquelles preguntes al seu cap, totes aquelles pors que de ben segur eren infundades però que li causaven aquell insomni recurrent i incessant des de feia anys. En la penombra en la qual estava sumida l’habitació es va incorporar lentament, no tenia ganes de pensar en el que havia passat la nit anterior, de fet intentaria per tots els medis esborrar les poques imatges que en tenia a la ment. Va posar els peus a terra i va notar la fredor del granit. En posar-se dret va notar com el cap li rodava i es va haver de recolzar a la paret. Odiava moltíssim aquesta sensació, va dirigir-se cap al bany però abans va entrar a l’habitació d’on sortia la penetrant música i la va apagar mentre feia un esforç per no mirar els ocupants encara adormits del llit, embolicats entre llençols, peces de roba i les restes de pizza que jeien a mig menjar als peus del llit. Un cop al bany, plantat davant del mirall va examinar lentament la seva cara, es va estar una bona estona escorcollant el seu rostre detingudament davant el mirall, feia mala cara, tenia els ulls vidriosos i la mirada apagada. Sota els ulls hi tenia dos cercles d’un color porprat que denotaven que feia temps que no descansava, era la viva imatge d’algú que ha perdut al rumb a la vida. Col·legi Sant Miquel dels Sants

139

Certamen literari Sant Jordi 2015

Va abaixar els ulls. Sempre li havia agradat tenir-ho tot sota control, però ara ja res era així, ni tan sols sabia perquè s’havia aixecat del llit, no tenia res a fer, res que l’obligués a enfrontar-se a la vida. Va decidir que necessitava sortir perquè li toqués l’aire, es va vestir lentament, mentre mirava per la petita finestra de la seva habitació. A fora el dia era gris. En sortir al carrer es va adonar que no s’havia abrigat prou pel fred que feia, va ignorar la sensació de fred que li recorria l’espinada; no volia tornar a pujar. Va començar a caminar sense una direcció concreta, simplement caminava mirant els rostres de la gent que li passava pel costat. Sempre li havia agradat examinar les cares de la gent sense que aquests se n’adonessin, li agradava imaginar què devien estar pensant, sempre havia cregut que la cara i els ulls eren un reflex del que una persona tenia dins seu; ni tan sols volia pensar que devia estar reflectint la seva, de cara. No se n’adonava i seguia caminant sense saber on es dirigia, estava cansat i l’entumiment l’envaïa de nou, era com si un fred intens li naixés des de dins i lentament prengués possessió de totes i cadascuna de les parts del seu ésser. Tenia les mans glaçades, i de manera inconscient al seu cap reproduïa per enèsima vegada escenes i fragments de la seva vida durant l’últim any; no li agradava pensar-hi però no ho podia evitar, encara no havia trobat allò que li permetés mantenir la ment suficientment enterbolida per no pensar de manera continuada. El sol començava a despuntar per entre els núvols, més enllà dels edificis. Era un sol tènue però agradable, li agradava sentir la llum del sol a la pell, l’alleujava una mica, feia retrocedir una mica aquell monstre fred que vivia a la seva ment i que s’apoderava de tot el seu ésser ara ja gairebé sense poder fer res per evitar-ho. Dins el cap no podia evitar preguntar-se què li passava. Col·legi Sant Miquel dels Sants

140

Certamen literari Sant Jordi 2015

Realment estava sumit en una depressió tal com deien aquelles persones que encara gosaven parlar-li, i que encara no s’havien apartat d’ell com havien fet la majoria per evitar que aquell alè de tristesa i desesperació que l’envoltava els arrossegués també a ells? Ell no ho veia així, simplement havia perdut el control de la seva vida i no sabia com reprendre’l, o potser simplement no el volia reprendre, no li quedaven forces. Les seves cames el van portar per entre la ciutat fins arribar a un petit parc prop de l’estació de trens. Prop del parc hi havia un pont per sota del qual hi passava el tren; es va asseure en un banc i tancant els ulls va deixar que la llum del tímid sol l’escalfés. Des del banc on estava assegut, podia sentir la remor dels trens i de la gent pujant-ne i baixant. Al principi sonava distant com si els trens fossin molt lluny però, encara amb els ulls tancats, s’hi va concentrar i va escoltar més detingudament. D’aquesta manera els sons se li van anar fent més propers i va escoltar. De cop, com si no fos amo de la seva persona, un impuls el va envair, es va aixecar corrents, no controlava les seves accions. O sí? Potser era el seu subconscient que li estava dient el que havia de fer, va començar a córrer cap al pont, no podia parar o potser no volia parar, va arribar a la barana i va mirar cap avall i sense adonar-se’n estava assegut a la barana del pont amb els peus penjant en el buit, mirant cap a l’horitzó. Ja no mirava avall, no volia mirar avall. Sobtadament, com si caigués a la realitat, es va preguntar què estava fent, on havia arribat, i mentre feia això es va acostar una mica més cap a la vora de la barana on estava assegut, estava a uns quants centímetres del buit. Va tornar a tancar els ulls i va respirar fondo, una vegada i una altra, sorprenentment no tenia por. Irònicament es va penedir un altre cop de no haver agafat alguna peça d’abrigar, realment tenia molt fred encara que el sol hagués sortit. Col·legi Sant Miquel dels Sants

141

Certamen literari Sant Jordi 2015

Van passar els minuts. No hi havia gaire gent, semblava que la ciutat estava apagada aquell dia, com si un vel gris l’hagués cobert tota i l’hagués alentit. Va deixar passar el temps amb les mans fredes agafades al fred ciment del qual estava feta la barana del pont. Sentia un tren que s’acostava des de la llunyania, el soroll s’anava acostant trencant la pau que l’envoltava. Va prémer les mans contra el ciment i va respirar. Just quan el tren estava a pocs metres i només quedaven uns quants centímetres entre ell i la caiguda, va sentir una veu que el cridava, una veu dolça i càlida, una veu que el va frenar en sec. Va reconèixer aquella veu, l’hauria reconegut on fos, una veu que tenia un deix de tranquil·litat que sempre li havia encantat, potser perquè ell ja no en tenia de tranquil·litat a dins seu. La va tornar a sentir aquest cop més a prop, deia el seu nom, l’estava cridant, hauria corregut cap a aquella veu encara que no hagués tingut cames, però estava paralitzat, no es podia moure, i no sabia per què. La veu va tornar a cridar, no hauria pogut dir si realment hi era o simplement era un producte de la seva imaginació, però tot i així la volia tornar a sentir, el reconfortava, i va respirar fondo. Van passar uns quants segons, i aquest cop va sentir la veu a cau d’orella, dolça, suau i plaent. Just en aquell moment un raig de sol li va il·luminar el rostre i sense adonar-se’n, per primera vegada en molt de temps, va respirar profundament i amb el so d’aquella veu encara ressonant a les seves orelles, va somriure.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

142

Certamen literari Sant Jordi 2015

Segon de Batxillerat

3r premi en llengua catalana

El que jo vull | Marta Soler i Ylla No ho saps pas, el que jo més vull; Tu penses que sí, però no és així. Viatjar pel món sencer i conèixer de tot és el primer intent; somric i faig que no amb el cap. Dissimules malament la sorpresa inicial, encara que et recuperis ràpid, relaxes l’entrecella, mig somrius; els ulls, expectants: aconseguir de gran la fama. I ara! Em coneixes poc. La paciència no et dura gaire: t’acabes rendint tot mirant-te les mans. Després em demanes que t’ho digui, però el silenci s’empassa les paraules. Jo t’ho diria de gust, ho cridaria des de la muntanya més alta. Però tu no saps que no puc. Jo vull tenir uns braços pels dies apagats, i un aixopluc per les albes fosques, uns ulls, els teus, per veure-hi i riure de tonteries, plorar molt poc: saber què és allò que en diuen amor. Jo, boja de mi, només et vull a tu: Col·legi Sant Miquel dels Sants

143

Certamen literari Sant Jordi 2015

despertar-me, empastifar-te de melmelada, que t’enfadis amb la meva mala lluna. Crec que no, no vull cap altra cosa, ni diners ni fama ni molts amants, Només a tu, els meus segons ulls. Quan m’adono del silenci entre tu i jo reacciono ràpid: no ho sé és la resposta. Ben fet, em dius, mentre torces el cap. I no dic res; callo un cop més mentre per dins crido que al que jo més aspiro és, només, poder-te tenir a tu.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

144

Certamen literari Sant Jordi 2015

Segon de Batxillerat

accèssit en llengua catalana

L’equilibri perfecte | Iago Seoane i Puntí Com impressiona una tempesta quan omple l’espai de sorolls i de grisos colors, com si els déus ploressin sobre nostre i les llàgrimes fossin una cortina de plors. No fa olor de res i fa olor de tot. Segueixo, sense voler, els compassos de la pluja i els camins que dibuixen les gotes d’aigua que llisquen pels vidres de la finestra. Maleïda pluja, crida la mare, sempre cau quan no toca, mentre travessa corrent el pati traient la roba estesa. Rialles dels infants esquitxant el gat negre que sempre vigila, saltant sobre l’aigua freda dels bassals, corrent a arraulir-se sota una biga. L’aigua que cau damunt del poble, de la terra, impregnant els camins, pels camps és una festa. El tro ressona i segons més tard un llamp il·lumina el cel, empenyent els núvols a cercar, curiosos, uns nous destins. La timidesa del sol aixeca el vel i com focs artificials apareix, immens, l’Arc de Sant Martí. S’ha acabat la tempesta i s’emporta els seus petits diamants. No n’hi havia per tant, gemega la mare Col·legi Sant Miquel dels Sants

145

Certamen literari Sant Jordi 2015

veient el tou de roba molla i mal plegada. Moments de calma i silenci, de fascinació darrere els vidres. S’ha acabat la pluja i ha sortit el sol torna l’equilibri perfecte.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

146

Certamen literari Sant Jordi 2015

Segon de Batxillerat

1r premi en llengua castellana

Materias | Anna Malavé i Capdevila Perdí la cuenta de los lunares, de tu piel morena. Cada una de las células de tu pecho, me encarcelaban y me condenaban a pena de muerte, permitida sólo en el estado de tu mente. No puedo decir que eres especie, porque no eres idea genérica, eres el cociente de una división, en la que los términos son equivalentes, por lo tanto siempre te defines como unidad. Persona y número en los verbos; Soy (primera y singular). Tan egocéntrico. Siempre quise que fuese primera y plural. Las oraciones coordinadas nunca las he entendido, soy más de subordinadas complejas. Col·legi Sant Miquel dels Sants

147

Certamen literari Sant Jordi 2015

Existe una dependencia entre ambas; a mí me suele ocurrir, que cuando dependo, todo se junta. Conjugar verbos, Pero (con)jugar me refiero a la forma en la que tus ojos, tierra, se divierten con los míos, cielo. Soy como el acento (día)(crítico). Sólo buscaba algo, y rechazaba estar sola. Ahí va la diferencia, ahora prefiero estar, sólo, en vez de no estar. Me decías (despierta)me, estando dormido. Que las sábanas blancas daban paso a la paz mundial: la de tus huesos cayendo vencidos, después de la batalla naval de anoche. Di(viértete) en mí. Col·legi Sant Miquel dels Sants

148

Certamen literari Sant Jordi 2015

Que el 1936, me recuerda, preciso, las horas que he pasado sin ti, desde el primer día que me diste guerra. República, en tu espalda a tiro de pistola, a mano armada. siendo la bala algo virtual, que profundizará en tu pecho. Como me hubiera gustado a mí. Mi manía de cogerte las manos compite con la tuya por rozar pieles. Que los días sin ti sean vacuna y no epidemia. Inyectar el virus inactivo para preparar al cuerpo, ante la amenaza. Mi sistema inmunitario Col·legi Sant Miquel dels Sants

149

Certamen literari Sant Jordi 2015

padece de anomalías; se ha acostumbrado tanto a tu ausencia, que se ha vuelto autoinmune, y me va matando, po co a po co porque yo era, contigo. La comisura de tus ojos cuando no podías parar de reír. Ese cabello mal colocado después de dormir o solo bostezar durante horas. La curva de tu sonrisa donde ya había demasiados ramos de flores colgando. Reír a car(caja)das, o guardar sonrisas en cajas, Col·legi Sant Miquel dels Sants

150

Certamen literari Sant Jordi 2015

como si pudiéramos conservarlas para siempre con etiqueta de felicidad y de(más). Tocaba las vertebras de tu espalda, Sonaba la sexta sinfonía de Beethoven Al ritmo de tu voz. Traviesa la mente que (ex)cita, la quinta cuerda de tu garganta.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

151

Certamen literari Sant Jordi 2015

Segon de Batxillerat

accèssit en llengua castellana

Mi primera palabra | Àlex Sainz i Martínez

A la mujer que me otorgó la existencia Que me enseñó a volar, a contar mis miserias Ayudó a darme cuenta de lo corto que es el paso De algo trágico a comedia. Ella podría recordarme quien soy por si lo olvido Mi ángel de la guarda, que me cuida cada día Y lo peor del caso es que de mi sabe tanto Que podría dar clases intensivas de mi vida. Confió en mí cuando los demás me señalaban Y perdonó cuando el resto sentenciaba. Ella fue la primera a celebrar cada paso que daba. Tengo una meta que no he conseguido lograr Devolver todo lo que me ha llegado a dar Porque la sonrisa de una madre, eso es felicidad

Col·legi Sant Miquel dels Sants

152

Certamen literari Sant Jordi 2015

Segon de Batxillerat

1r premi en llengua anglesa

Good times | Cristina Sabala i Jarque Yes, W finally died. All people didn’t give importance to him; they didn’t mind if W was alive or dying, except me. I was the type of person who had always been next to him, always. I hadn’t helped W so much since we were friends, but we were really great friends, being one next to the other, always. When I realized that W wasn’t doing his daily obligations lately, I really wanted to help him. But it was so difficult. While W was doing something so important, he stopped every time to look around and think. Nobody knows what W was thinking about, but in the last days, he didn’t mind what time it was; he could go to sleep at 5:00 AM, or wake up at 4:00 PM. The problem started here and I was really upset and worried about him. W had always been the person who was never late, and if I was late, he shouted at me until I was with him. Yes. If he wasn’t in time, he never stopped to look around him. First the seconds were passing while W was doing his daily obligations on time, as he usually did. Later on, when too many minutes had passed, W started to stop doing that. He preferred to look around and think about something that he only knows. But finally, the last slow hours had passed, and my WATCH stopped and didn’t work ever again.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

153

Certamen literari Sant Jordi 2015

Segon de Batxillerat

2n premi en llengua anglesa

Santa’s secret | Sergi Parramon i Alba

Santa Claus was almost finished. At midnight he had travelled several times around the world, giving gifts to millions of children. He smiled as he thought about all those children. They were the ones who kept him up during that night. He was taking some kind of energy out of them that kept him running all the night and even the days after, getting everything ready for the following day. So, this year was not different from the others, and now he had almost finished. He placed the toys at the foot of the Christmas tree. Then he followed the children’s smell to their bedrooms, he quietly moved to look at the innocently sleeping child. He slowly uncovered the little kid’s face, leaned over and started to sink his teeth into that little neck. He drank till he got filled of blood, then when he was refreshed, he readjusted the bed, he came out by the chimney and we two flew away …

Col·legi Sant Miquel dels Sants

154

Certamen literari Sant Jordi 2015

Segon de Batxillerat

3r premi en llengua anglesa

I hope you live | Mar Gómez i Sabaté I hope you fall I hope you fall a thousand times and you stand up once more I hope you break every single bone of your body skidding in this extreme sport which we call life and that it’s worthwhile I hope you jump I hope you jump from the thirteenth floor of this building which we call panic I hope you fall in love and that it hurts I hope you get lost I hope you get lost in a crowd and I hope you can escape from it I hope you find a true friend, that you conserve it, and that it’s worthwhile I hope you cry I hope you cry till you can’t bear it any longer I hope you look up and give thanks thanks for you thanks for them

Col·legi Sant Miquel dels Sants

155

Certamen literari Sant Jordi 2015

thanks for everything thanks, always thanks. and that it’s worthwhile I hope you get crazy that you find someone who keeps you awake someone who doesn’t let you sleep and that it’s worthwhile I hope you have someone that tells you the truth even if it hurts I hope some people say you good bye that you say it too and that it’s worthwhile

I hope you make lots of mistakes

I hope they forgive you that you forgive them I hope someone breaks your heart I hope someone breaks your heart in a million small pieces so small that they could be confused with dust I hope you bend down you pick them up and bring them back to the right place and that it’s worthwhile I hope you live

Col·legi Sant Miquel dels Sants

156

Certamen literari Sant Jordi 2015

MOSTRA DE TREBALLS ARTÍSTICS Us presentem una selecció de treballs artístics realitzats pels alumnes de secundària en la modalitat optativa d’educació visual i plàstica i dins el marc del Pla de les Arts. El Pla de les Arts és un programa integral d’investigació, desenvolupament i innovació referit a les disciplines artístiques i a la seva relació amb altres disciplines que pren com a referència la pintura dels artistes universals. S’ha iniciat en aquest curs i està íntimament lligat als objectius de l’Horitzó 2020 del Col·legi. L’expressió artística és una tendència innata i de necessitat des d’un bon principi de la civilització. L’art ha tingut al llarg dels segles, i segueix tenint avui, un paper fonamental per aprehendre i comprendre el món. És un llenguatge universal que va més enllà dels límits de l’espai i el temps i permet la manifestació de les múltiples dimensions humanes. Una proposta didàctica d’aquest curs és el projecte Quietuds. Quietuds gira entorn de la natura morta i utilitza tots els recursos que el gènere ofereix per estudiar la vida dels objectes i la relació que estableixen amb nosaltres. Els objectes que ens envolten defineixen la nostra pertinença a una època i a un context determinat, deixen marques de l’univers íntim de qui els utilitza o simplement els contempla.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

157

Certamen literari Sant Jordi 2015

Altres propostes estan lligades a la Il·lustració de poesia a través del disseny digital, al dibuix al natural i a la creació de realitats imaginades utilitzant tècniques i suports diferents que faciliten noves formes d’expressió i comunicació. Felicitem a tots els alumnes per l’interès i dedicació en el treball i esperem que tots plegats gaudiu d’aquesta mostra. Mireia Puntí i Carné Departament d’Expressions

Col·legi Sant Miquel dels Sants

158

Certamen literari Sant Jordi 2015

Primer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Anna Brusosa i Baulenas

159

Certamen literari Sant Jordi 2015

Primer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Martí Gómez i Díaz-Pavón

160

Certamen literari Sant Jordi 2015

Primer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Nil Isern i Vila

161

Certamen literari Sant Jordi 2015

Primer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Berta Riera i Freixanet

162

Certamen literari Sant Jordi 2015

Primer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Dragos-Gabriel Vlad

163

Certamen literari Sant Jordi 2015

Primer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Wei Ye

164

Certamen literari Sant Jordi 2015

Primer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Jiehao Zhang

165

Certamen literari Sant Jordi 2015

Segon d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Mohamed Benmoussa

166

Certamen literari Sant Jordi 2015

Segon d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Aleix Segalés i Erena

167

Certamen literari Sant Jordi 2015

Segon d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Edwin Josue Hernández Ponce

168

Certamen literari Sant Jordi 2015

Segon d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Maria Villà i Alsina

169

Certamen literari Sant Jordi 2015

Quart d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Laura Dorado i Arcarons

170

Certamen literari Sant Jordi 2015

Quart d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Carla Peralta i Asensio

171

Certamen literari Sant Jordi 2015

Quart d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Miquel Castany i Crivillers

172

Certamen literari Sant Jordi 2015

Quart d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Lucas Noguera i Retamal

173

Certamen literari Sant Jordi 2015

Quart d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Juli Berenguer i Crusellas Nil Baucells i López

174

Certamen literari Sant Jordi 2015

Quart d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Guillem Puig-Alsina i Vallmitjana

175

Certamen literari Sant Jordi 2015

Quart d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Adrià Mas i Baurier

176

Certamen literari Sant Jordi 2015

Quart d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Arlet Florensa i Serra

177

Certamen literari Sant Jordi 2015

Quart d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Rodrigo Nicolás i Aguilar

178

Certamen literari Sant Jordi 2015