Sant Jordi 2016. Alétheia. Mirall d’una obra disgregada by Publicacions Col·legi Sant Miquel dels Sants. Vic

Despertar en aquest planeta boig / Sant Jordi 2016

Despertar en aquest planeta boig. Sant Jordi 2016 Han col·laborat en la selecció de textos i d’il·lustracions gràfiques: Per a les etapes d’infantil i primària: En representació dels pares i mares: Anna Cantal i Domingo; Margarida Plans i Madí; Montse Godayol i Bausells; Susana Verdaguer i Musach. En representació del professorat: Montse Constansó i Farré; Núria Esteras i Fernández; Roser Grifell i Trullà; Montse Serrat i Palma. Correcció dels textos de primària: Sílvia Torrents i Ballús. El jurat ha estat format per: Per les etapes d’educació secundària i batxillerat: Dels textos catalans: Ceci Bertran i Cuní; Pere Bescós i Prat, Marta Borrós i Plans; Sílvia Caballeria i Ferrer; Ma Carme Codina i Contijoch; Serafí Curriu i Boixader; Vanesa Ferreres i Vergés; Isabel Jordà i Font; Anna Matas i Figueras. Dels textos anglesos: Anna Ibáñez i Mir; Marina Roig i Batiste, David Romeu i Tenas; Francesc Sallés i Pla; Mònica Vallín i Blanco. Dels textos alemanys: Astrid Dedisch i Babot. De les il·lustracions gràfiques i les fotografies: Mireia Puntí i Carner; Martí Riera i Casas. Del disseny de la portada: Judit Segura i Rodríguez Del títol del llibre: Sira Castells i Peters De l’edició: Ma Carme Codina i Contijoch Disseny i maquetació: jaumira*vilaró Despertar en aquest planeta boig. Sant Jordi 2016 DIPÒSIT LEGAL:

ISBN: 978-84-608-7159-0

Publicacions del Col·legi Sant Miquel dels Santa Carrer Jaume I, 11_ 08500 Vic _ T 938 861 244 Ronda de Francesc Camprodon, 2 _ 08500 Vic _ T 938 860 595 stm@santmiqueldelssants.cat www.santmiqueldelssants.cat

Índex

PRESENTACIÓ SANT JORDI 2016

5 9

INFANTIL

_ P3 A

“Una floreta i jo”

Laia Vaqué i Molet

_ P3 B

“La mama, la Nihad, la Kawtar i la Dina…”

Dina Bouaazzati

_ P3 C

“L’Olaf amb l’Elsa”

Daniela Font i Vicario

_ P4 A

“ La princesa i el cavaller”

Teresa Figuerola i Junks

_ P4

“El pare, la mare i en Marc jugant a cotxes”

Marc Muñoz i Cantal

_ P4 C

“La meva família i jo estem a punt de menjar la mona de Pasqua”

_ P5 A

Bruna Molera i López

“Un drac va venir a atacar i els cavallers defensaven la gent del poble”

Adrià Salomó i Subirana

_ P5 B

“Sant Jordi, la princesa, el cavaller i el drac”

Helena Crivillers i Grau

“La princesa està collint flors”

Jan Khan i Carol

_ P5 C

PRIMARIA _ 1r A _ 1r B

“La flor màgica”

Sara Martín i Mateu

29 30

“El pobre pescador i el peix d’or”

Marc Betés i Albacete

_ 1r C

“La diadema màgica”

Emma Martín i Mateu

_ 2n A

“Un piano misterios”

Júlia Espar i Puigoriol

_ 2n B

“En Ferran i la seva família”

Miquelina Gorgals i Saborit

_ 2n C

“L’alien i l’ovella”

Cristina Reniu i Morales

_ 3r A

“Miquel+Miquel+Problemes”

Clara Dalmau i Domingo

_ 3r B

“A l’espai”

Abril Suriñach i Soler

“El robí de cristall”

Roger Reig i Galisteo

_ 4t A

_ 3r C

“Retrobament a Catalunya”

Jordi Ballesteros i Vallmitjana

_ 4t B

“Salvem el país dels pastissos”

Júlia Paez i Caro

_ 4t C

“¿Què està embruixat, el restaurant o la tirolina?”

Martí Mas i Genís

_ 5è A

“El joc fantasma”

Ada Solé i Viladecans

_ 5è B

“Els somnis no són impossibles”

Irene Espona i Puntí

_ 5è C

“La gran troballa”

Max Martí i Grifell

_ 6è A

“La vida després de la mort”

Aïna Sala i Villena

_ 6è B

“La fugida”

Pau Gonzàlez i Del Val

_ 6è C

“L’enemic”

Joan Torres i Alemany

57 59

_ 5è A

“El secreto de la música”

Ada Solé i Viladecans

_ 5è B

“Una abuela moderna en Nueva York”

Carlota Castells i Musachs

_ 5è C

“Mi primer caso de asesinato”

Christian Flores i Serrano

_ 6è A

“La aventura matemática”

Aniol de Ribot i Ladero

_ 6è B

“Cuando todo depende de ti”

Clara Font i Barniol

_ 6è C

“El misterio de la navaja multiusos”

Marc Gaya i Belart

_ 3r A

“El regal d’aniversari”

Berta Janer i Macias

_ 3r B

“Arriba la primavera”

Pep Puigdesens i Terradellas

_ 3r C

“Fulles”

Erola Vinyeta i Ferreira

_ 4t A

“El tresor de l’Albert”

Anna Sanglas i Godayol

_ 4t B

“Les cireres”

Marina Gaja i Subirats

_ 4t C

“Si jo fos fantasia”

Roger Franquesa i Nebot

_ 5è A

“Què em persegueix?”

Uma Penadès i Jiménez

_ 5è B

“Les ales de llibertat”

Irene Espona i Puntí

_ 5è C

“Parem la guerra i el dolor”

Belén Macías i Pérez

_ 6è A

“La senyera”

Aniol de Ribot i Ladero

_ 6è B

“El sol i la lluna”

Isaac Oliu i Fernández

_ 6è C

“Passant per la vida”

Laia Roqueta i Fusté

_ 5è A

“Saint George and the dragon”

Joana Espar I Puigoriol

_ 5è B

“Saint George”

Mariona Franquesa i Bové

_ 5è C

“My red roses”

Belén Macías i Pérez

_ 6è A

“The Dragonesque Acrostic”

Josep Grosse i Calm

_ 6è B

“Terrible Dragon”

Jordi Riera i Segalés

_ 6è C

“The Knight”

Jan Sanglas i Vilarrubia

ESO

_ 1r d’ESO

“Tocant Kabalevsky”

Júlia de Rocafiguera i Campdelacreu

_ 1r d’ESO

“Primer amor”

Laura Masoliver i Bigas

_ 1r d’ESO

“Malson”

Clara Tremosa i Roura

_ 1r d’ESO

“Los cuerpos del alba”

Júlia de Rocafiguera i Campdelacreu

100

_ 1r d’ESO

“La pesadilla”

Sergi Ortiz i Barniol

104

_ 1r d’ESO

“El recuerdo de un difunto”

Laura Masoliver i Bigas

106

_ 1r d’ESO

“Haiku”

Bruna Alonso i Cunill

109 110

_ 1r d’ESO

“Future”

Maria-Elizabeth Grosse i Calm

_ 1r d’ESO

“Haiku”

Unai Estavillo i Bonet

111

_ 2n d’ESO

“L’enveja no fa estar gras!”

Carla Mallarach i Urtós

112

_ 2n d’ESO

“Espurnes d’amor

Irene Salvans i Segalés

115

_ 2n d’ESO

“Tot somiant”

Aina Campos i Escofet

117

_ 2n d’ESO

“Haiku”

Maria Dinarès i Verdaguer

120

_ 2n d’ESO

“Almond Tree”

Martina Soler i Collell

121

_ 2n d’ESO

“Haiku”

Aida Agramunt i López de Santa María

122

_ 2n d’ESO

“Mein Farrad – La meva bicicleta”

Joan Manzano i Verdaguer

123

_ 2n d’ESO

“Meine gitarre – La meva guitarra”

Àgata Sala i Sánchez

124

_ 3r d’ESO

“Invocació a les heliconíades”

Marta Masoliver i Bigas

125

_ 3r d’ESO

“Fons”

Noah Estavillo i Bonet

126

_ 3r d’ESO

“La teva història”

Alba Roca i Perdigón

127

_ 3r d’ESO

“Story of a refugee”

Ricard Casanovas i Pons

128

_ 3r d’ESO

“The crisis affects poor famílies”

Maria Bertran i Soldevila

132

_ 3r d’ESO

“It wasn’t my favourite day”

Oriol Torrescasana i Pujols

134

_ 3r d’ESO

“Rosenroter Baum- Arbre rosat”

Estel Teixidó i Rivera

135

_ 3r d’ESO

“Die Geige – El violí”

Carla Sanuy i Danés

136

_ 4t d’ESO

“Paral·lels”

Arnau Espona i Puntí

137

_ 4t d’ESO

“Carpe Diem. Viure al dia o viure al límit?”

Olímpia Solà i Inaraja

140

_ 4t d’ESO

“Paradís”

Eulàlia Voltas i Pujols

143

_ 4t d’ESO

“L’odissea dels cigrons”

Laia Foz i Borrull

146

_ 4t d’ESO

“Day in shades”

Olímpia Solà i Inaraja

149

_ 4t d’ESO

“Reach the end”

Arnau Espona i Puntí

150

_ 4t d’ESO

“Coffee Time”

Eulàlia Voltas i Pujols

152

_ 4t d’ESO

“L’obscurité”

Joel Juvany i Torrescassana

154

_ 4t d’ESO

“Rudolph”

Edgar Blanco i Cebrián

155

_ 4t d’ESO

“Elle”

Helena Ordeig i González

156

_ 4t d’ESO

“Die Erinnerung – El record”

Laura Alboquers i Puigdomènech

157

BATXILLERAT

159

_ 1r de Batxillerat

Clara Riera i Colomer

161

_ 1r de Batxillerat

Xènia Riera i Sugranyes

162

_ 1r de Batxillerat

David Bergés i Lladó

163

_ 1r de Batxillerat

“The twilight of a man”

Adrià Mas i Baurier

164

_ 1r de Batxillerat

“Inside”

Miquel Anglada i Molina

165

_ 1r de Batxillerat

“Reaction”

Carla Gallifa i Terricabras

166

_ 2n de batxillerat

“Sonets a tu i al temps”

Pol Blancafort i Baulenas

_ 2n de batxillerat

“Despertar en aquest planeta boig” Sira Castells i Peters

172

_ 2n de batxillerat

“(Des)amor”

Núria Molist i Pampliega

175

_ 2n de batxillerat

“Olor de roses”

Mireia Sevilla i Hernández

176

_ 2n de batxillerat

“Landsbury”

Pol Blancafort i Baulenas

179

_ 2n de batxillerat

“In memory of”

Phoebe North I Puntí

183

_ 2n de batxillerat

“Kidnapped”

Pau Blanco i Dorca

185

_ 2n de batxillerat

“If you give something, it’ll come back”

167

Maria Tena i Villaroya

187

_ 2n de batxillerat

“Ever after”

Pol Blancafort i Baulenas

189

_ 2n de batxillerat

“Das Glück – La felicitat”

Sira Castells i Peters

192

MOSTRA DE TREBALLS ARTÍSTICS

193

_ 2n d’ESO

Berta Riera i Freixanet

197

_ 2n d’ESO

Wei Ye

198

_ 2n d’ESO

Martí Gómez i Díaz-Pavon

199

_ 2n d’ESO

Anna Brusosa i Baulenas

200

_ 2n d’ESO

Dragos-Gabriel i Vlad

201

_ 1r d’ESO

Interpretació. “Cistella de fruita” de Michalangelo Merisi da Caravaggio

_ 1r d’ESO _ 1r d’ESO

202

Anna Morató i Caralt

203

Integració de “La noia de la perla” de Johannes Vermeer

_ 1r d’ESO

Júlia de Rocafiguera i Campdelacreu

Maria-Elisabeth Grosse i Calm

204

Yvet Macià i Sánchez

205

Integració de “Morning Sun” de Edward Hopper

_ 1r d’ESO

Integració de “La migdiada” de Vincent Van Gogh

_ 1r d’ESO

Joaquim Voltas i Pujols

206

Integració de “Ronda de nit” de Rembrandt Harmenszoon van Rijn

Marc Lozano i Martínez

207

_ 3r d’ESO

Maria Villà i Alsina

209

_ 4t d’ESO

“Continent i contingut”

Berta Torras i Febrer

Mireia Cortés i Altarriba

Míriam Padullés i Edo

209

_ 4t d’ESO

Edgar Blanco i Cebrian

210

_ 4t d’ESO

Olímpia Solà i Inaraja

211

_ 4t d’ESO

Joana Aranda i Portús

212

_ 4t d’ESO

Berta Torras i Febrer

213

_ 4t d’ESO

Eulàlia Voltas i Pujols

214

SANT JORDI 2016

Faig un tuit. Sona el despertador, miro el mòbil, em llevo, engego la tauleta i miro el diari digital, obro la dutxa, encenc la tele, preparo l’esmorzar, escolto les notícies, miro el Facebook, em menjo la torrada, li faig una foto i la penjo a l’Instagram, em faig un cafè, miro el Twitter no fos cas em perdés alguna cosa, i faig un tuit. Corro cap a la feina, miro el Whatsapp, el grup de pàdel, el grup de pares, el grup d’antics alumnes, el grup de la feina, el de no sé qui hi ha ... Sona el timbre, comença la classe, sona el timbre i corre cap a la següent. 5 minuts de no pausa, miro el correu. Sona el timbre i es penja internet; i ara què faig? Tot és al núvol. Sona el timbre i ja són les 5! Faig un tuit, 35 missatges nous! Reunió fins a les 7. Contesto els whatsapp. Recullo la canalla, corregeixo les redaccions del Drive. Me’n vaig a córrer. Engego el gps, gravo la ruta i la penjo al Wikiloc. Faig el sopar. Vaig a ioga i ho penjo al Youtube. Rento els plats. Em faig una selfie i la penjo a l’Instagram. Faig la bugada. Penjo les classes de demà a la plataforma. Poso notes amb la dreta. Miro el mòbil amb l’esquerra. Dic als fills per l’Skype que se’n vagin a dormir. Ah, i faig un tuit.... Agafo aire.... Baixo de la roda de hàmster. I ara sí, ara sí que és el meu moment! Ja no puc més! Que cansat n’estic! Em fico al llit i fujo d’aquesta frenètica i alienadora realitat... amb un LLIBRE. És quan llegeixo que hi veig clar, foll d’una dolça metzina. Bona nit. Fins demà. ---Tornant a la realitat, no voldríem deixar passar el fet que aquest any es commemoren diversos aniversaris vinculats amb la literatura universal. El més destacat és el 400 aniversari de la mort de dos dels més grans escriptors de tots els temps, Miguel de Cervantes i William Shakespeare que, segons sembla, varen morir el 23 d’abril de 1616. Ja se sap que, gràcies a ells, i per desgràcia seva, celebrem Sant Jordi precisament aquest dia de l’any. No ens podem oblidar però, dels 100 anys del naixement de Roald Dahl, o els 200 del naixement de Charlotte Brontë. Ni dels 700 anys

de la mort de Ramon Llull i el centenari de la mort de Jack London o Henry James. Per últim, recordar també un gran autor que ens ha deixat aquest mateix any, Umberto Eco. És per això que voldríem deixar-vos amb unes quantes cites de tots aquests escriptors. Perquè hi pugueu reflexionar i, qui sap, tal vegada us ajudin a fugir de la boja realitat del dia a dia. ----“El que lee mucho y anda mucho, ve mucho y sabe mucho” Miguel de Cervantes “El capitán Cook descubrió Australia en su búsqueda por la Terra Incognita, Cristobal Colón creyó haber encontrado la India pero en realidad descubrió América. La historia está llena de sucesos que ocurrieron por un cuento imaginario” Umberto Eco “So please, oh please, we beg, we pray Go throw your TV set away And in its place you can install A lovely bookshelf on the wall…” Roald Dahl “Nowadays you can go anywhere in the world in a few hours, and nothing is fabulous anymore.” Roald Dahl “It is not in the stars to hold our destiny but in ourselves” William Shakespeare “There is no darkness but ignorance” William Shakespeare

“Tan tard arriba qui va massa de pressa com qui va massa a poc a poc” William Shakespeare “Those who don’t believe in magic will never find it” Roald Dahl Anna Matas i Figueras David Romeu i Tenas

Infantil

“Una floreta i jo” P3 A / Laia Vaqué i Molet

“La mama, la Nihad, la Kawtar i la Dina…” Dina Bouaazzati / P3 B

“L’Olaf amb l’Elsa” P3 C / Daniela Font i Vicario

“ La princesa i el cavaller” Teresa Figuerola i Junks / P4 A

“El pare, la mare i en Marc jugant a cotxes” P4 B / Marc Muñoz i Cantal

“La meva família i jo estem a punt de menjar la mona de Pasqua” Bruna Molera i López / P4 C

“Un drac va venir a atacar i els cavallers defensaven la gent del poble” P5 A / Adrià Salomó i Subirana

“Sant Jordi, la princesa, el cavaller i el drac” Helena Crivillers i Grau / P5 B

“La princesa està collint flors” P5 C / Jan Khan i Carol

PrimĂ ria

“La flor màgica” 1r A / Sara Martín i Mateu Hi havia una vegada un món en blanc i negre. A dalt d’una muntanya molt alta hi havia una flor màgica de tots colors. Era tan alta, la muntanya, que ningú no veia la flor. Però un dia, una nena que es deia Berta va veure una cosa de tots colors: era la flor. La Berta va preguntar al pare i a la mare si podia anar a la muntanya. Li van dir que sí, però que vigilés molt. La Berta va agafar una motxilla, una corda i menjar i se’n va anar. Quan estava escalant la muntanya li van caure gotes perquè estava plovent. Sort que hi havia una cova i es va ficar allà dins fins que va acabar de ploure. Quan va acabar de ploure, la Berta va continuar escalant. Quan va arribar a dalt va arrencar la flor i el món es va fer de tots colors. Conte contat, conte acabat.

“El pobre pescador i el peix d’or” Marc Betés i Albacete / 1r B Hi havia una vegada un pobre pescador que estava pescant... Va agafar una xarxa, la va tirar l’aigua i va pescar un peix que era de color d’or. El pescador ho va dir a la seva mare, i tots dos es van posar molt contents. Però després el peix d’or va dir al pescador: - No! No, no se’m mengis! - Oh! Però la meva mare s’enfadarà, que no veus que fas molt bona pinta? - Ja ho sé, però si no no podré jugar amb els meus amics. El pobre pescador ho va entendre i li va dir que no se’l menjarien. Però després la mare el va cridar i li va dir: -Fill, vine, dóna’m el peix d’or! Fill, vine! El pescador hi va anar, i la seva mare li va dir que ara ja se’l menjarien però el fill li va explicar que no podien, perquè ja havia dit al peix que no se’l menjarien.

I la mare li va dir: -I per què no? -Perquè si ens el mengem no podrà viure més i no podrà anar a jugar amb els seus amics. I d’aquesta manera el nen va aconseguir que el peix d’or marxés nedant.

“La diadema màgica” 1r C / Emma Martín i Mateu Hi havia una vegada, en una botiga, una diadema màgica. Un dia una princesa la va comprar i es va adonar que era màgica. Llavors totes les princeses la volien i es van barallar, fins que la princesa Maria va tenir una idea: - Ho farem per torns. Llavors es van posar d’acord i no es van tornar a barallar. Ara la diadema cada dia va a casa d’una princesa i fa que aquesta sigui guapíssima.

“Un piano misteriós” Júlia Espar i Puigoriol / 2n A PRIMER PREMI Hi havia una vegada un piano que era molt vell. Crec que feia 100.000. 000 d’anys que ningú no el tocava. Un dia un nen el va voler tocar. Al nen li havien explicat la història d’aquell piano. El va tocar, i el piano va sonar com una viola espatllada. El nen es va esperar uns quants dies i el va tornar a tocar. El piano va sonar com una guitarra trencada. Llavors va decidir arreglar-lo. Quan va obrir el piano va trobar una gran varietat d’instruments: violins, guitarres, trompetes, xilòfons, metal·lòfons i trombons. El nen el va arreglar i netejar, i després el va tocar. Sonava com si fos nou, i va pensar: -Què en faré, de tots aquests instruments? Aleshores els va voler arreglar, com el piano. Per a ell era la sala d’instruments. Es va quedar tot el dia tocant i va acabar descansant.

“En Ferran i la seva família” 2n B / Miquelina Gorgals i Saborit Hi havia una vegada un bolet que es deia Ferran, i la seva mare, Clara i el pare, Joan. Un dia, en Ferran va anar a jugar amb els seus amics i es va perdre. Va estar una nit passant fred. L’endemà, en despertar-se, va veure un follet i va cridar: -Follet, follet, com et dius? -Jo? -Sí, tu. -Jo em dic Pere, què hi fas aquí? - M’he perdut, i tu què hi fas aquí? -Estic buscant un tresor, però també m’he perdut.

Així va ser com es van fer amics i el bolet va començar a ajudar al follet. En Pere, el follet, el va portar a casa seva. En Ferran, el bolet, no sabia que el follet era un lladre, i quan se’n va adonar se’n va anar de la casa. Es va esperar fins que van venir els seus pares. En Ferran, el bolet, es va posar molt content. Després en Ferran va explicar als seus pares el que havia passat i van trucar a la policia i van detenir al follet. Ara, quan en Ferran va a jugar al bosc deixa pedres al caminet perquè no es perdi. Ja ho sabeu: si us passa, feu el mateix! I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat.

“L’alien i l’ovella” Cristina Reniu i Morales / 2n C Hi havia una vegada un alien molt trempat que es deia Pepito i li agradava molt viatjar. Un dia l’alien va voler visitar la Terra. Un cop allà, caminant per un prat va trobar una ovella que es va sorprendre quan el va veure. L’alien es va presentar i li va explicar que volia viatjar pel planeta. A l’ovella li va agradar tant la idea que va voler seguir viatjant amb ella. Junts van continuar, i van trobar un nen que no parava de riure. L’alien, interessat, va voler saber de què reia, però el noi, sense parar de riure, li va demanar ajuda. L’únic que volia era estar trist de tant en tant. En Pepito i l’ovella no sabien com ajudar-lo a parar de riure. Li van dir que anés amb ells. I així va ser com tots tres van viatjar i van ajudar la gent, i van descobrir el món.

“Miquel+Miquel+Problemes” 3r A / Clara Dalmau i Domingo Hi haurà una vegada un nen que es dirà Miquel que tindrà 6 anys i li agradarà molt patinar. Tindrà un hàmster i un cavall; el cavall es dirà Futur, i l’hàmster Futun. Anirà a patinar cada dissabte i a muntar a cavall cada dilluns. Tot això passarà en un poble que es dirà Diufuturiu, i serà d’aquí a uns quants anys. En Miquel tindrà un problema, perquè hauran tancat la pista de patinar. -Però per què? -dirà en Miquel, i algú li respondrà que l’han tancada perquè no volen nens a patinar. En Futur i en Futun, allà a casa, estaran molt cansats d’haver-se d’esperar, i l’aniran a buscar a la pista de patinatge, perquè hi haurà un altre problema: que s’haurà espatllat l’ordinador, perquè en Futun l’haurà tocat. En Miquel es posarà molt nerviós, perquè l’endemà serà el seu aniversari, i tindrà molts problemes. Intentarà arreglar l’ordinador, però no podrà. Al final recordarà que en té les instruccions i el podrà arreglar seguint els passos del full. Ja serà de nit i se n’anirà a dormir. Quan sigui de dia serà el seu aniversari. La mare l’avisarà perquè vagi a la plaça a jugar amb els seus amics. Quan en Miquel arribi a la plaça no hi veurà ningú i es posarà molt trist, però de sobte veurà tot de gent que diran: -Sorpresa! Moltes felicitats!!! En Miquel es posarà molt content i anirà a patinar amb els seus amics, i menjaran pastís! I si no us ho creieu, ja ho veureu!

“A l’espai” Abril Suriñach i Soler / 3r B Vet aquí una vegada una nena que li agradava molt mirar la lluna i els planetes. Tenia un telescopi i sempre mirava el cel i les estrelles des del balcó de casa seva. Quan podia, també tirava fotografies i les ensenyava a tothom. Cada dia mirava l’espai a la nit, quan eren gairebé les deu, però tenia sempre el mateix problema: que l’endemà tenia escola i no podia anar-se’n a dormir tan tard! Un amic seu li va proposar que comencés a mirar la lluna i les estrelles a les nou, perquè així seria més d’hora, i no tindria tanta son. La nena li va respondre que això no podia ser. A les nou era massa aviat i no es podia veure res de res. Va anar pensant fins que se li va acudir que quan tingués vacances de l’escola podrien marxar ella i la seva família a la lluna a veure-la en directe. D’aquesta manera, en pocs dies ho hauria pogut observar tot! Va dir-ho als seus pares i van estar-hi d’acord. Van arribar les vacances, i amb una nau espacial se’n van anar tots a la lluna! Primer de tot, però, van haver-se de preparar la maleta amb tot de roba i menjar, perquè no sabien què podia passar! El viatge va anar molt bé, i fins i tot un cop, a l’espai, es van trobar amb uns astronautes que tenien molt material per poder observar la lluna des de la Terra. Ho van donar tot a la nena! Ella va estar molt contenta i anava tan carregada que gairebé no sabia com emportar-s’ho! Els va donar les gràcies per haver après tant. Un cop a casa, ja faltava poc per tornar a començar l’escola, perquè les vacances ja s’acabaven. Ara la nena tenia moltes ganes d’arribar a classe i poder explicar a davant de tothom aquest meravellós viatge a la lluna! Conte contat, ja s’ha acabat.

“El robí de cristall” 3r C / Roger Reig i Galisteo Hi havia una vegada un caçatresors que es deia Joan i que tenia tota mena de coses, minerals i tresors, guardats a casa seva. Un dia, mentre estava llegint el diari, va veure una notícia que deia: Atenció!!! A les muntanyes s’ha trobat un temple i alguns diuen que hi ha un robí de cristall! De seguida va trucar als seus amics, en Marc i en Martí, i junts van anar-hi. Allà feia molt fred. Quan van arribar al temple van entrar-hi, i van veure un laberint. Just abans d’entrar al laberint hi havia un cartell que deia: EL CRISTALL ESTÀ PROTEGIT PER TROLLS. Unes passes més endavant n’hi havia un altre que deia: PERILL. NO ENTRAR. PROHIBIT. Els tres amics van entrar igualment al laberint. Quan gairebé l’havien seguit tot van trobar un botó, el van prémer i es va il·luminar el camí que arribava al robí de cristall, però, també es va veure que el camí estava protegit per trolls gegants. En Marc va córrer i va intentar agafar el cristall, però un gran troll el va agafar a ell i el va raptar. En Martí anava al seu darrere i el gran troll el va agafar i se’l va cruspir. En Joan va fugir espantat, i va sortir fora del temple. No sabia què fer. Mentre era a fora va trobar en Daniel i en Jan, uns altres caçatresors amics seus que també havien sentit la notícia del robí de cristall.

En Joan els va explicar tot el que els havia passat, i tots tres van decidir entrar al temple. Era de nit i els trolls dormien. Van entrar al laberint i van poder trobar en Marc, però a en Daniel li va caure la motxilla a terra i amb el soroll va despertar el troll gegant que guardava el robí de cristall. En Daniel va agafar la pistola d’adormir que duia i va intentar disparar al troll, però en Marc li va dir: Amb els trolls no funciona!!! En aquell mateix moment, el temple es va començar a destruir. Hi havia estalagmites i estalactites pertot arreu, una just al cap del troll. En Joan va agafar una pedra, la va llençar i va fer caure l’estalactita, sobre el troll. El troll no es va morir, però va quedar estirat a terra i, amb el cop, de dins seu va sortir-ne en Martí! Tots molt contents van fugir corrents, perquè el temple s’estava enfonsant. Quan ja eren a fora en Joan va dir als seus amics: Tot i no aconseguir el robí de cristall, ha sigut l’aventura més emocionant del món! Però ara estic molt cansat! I tots van dir-li que sí, i que tots tenien ganes d’anar-se’n cap a casa a dormir. I vet aquí un gat i vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

“Retrobament a Catalunya” 4t A / Jordi Ballesteros i Vallmitjana PRIMER PREMI Dia 3 de gener de 2016. Guerra... Sense sostre... I tristesa. Sempre igual, el meu pare mort i la meva mare, desapareguda. Com ho faré ? No ho sé. On aniré ? Tampoc no ho sé... i com hi aniré, menys. Sí !!! ... A Catalunya, però… amb què ? i amb qui...? Estic desesperat. Ja ho sé , m’infiltraré en el vaixell de pesca“Barna Fishing”. M’he d’informar sobre quan amarra a port i on puc amagar-me. Demà serà un altre dia. Dia 4 de gener de 2016. Un cop dins del vaixell, m’he amagat dins de les bodegues de crancs!!! Ai!!!... Ui!!!...M’han pessigat el cul… Shhhhhh...!!! Que ve el capità ! Aquesta nit serà llarga… Espero que demà vagi tot més bé. Dia 5 de gener de 2016 Ja comença a clarejar. Sort que aquesta nit no han baixat gaire les temperatures, perquè hi ha perill d’hipotèrmia. Queda poc per arribar a terra ferma. Suposo que hi deu haver més nens en la meva situació. Doncs sí !!! D’aquell vaixell surt un nen corrent, molt espantat. Haig de parlar amb ell… Quina alegria ! Ens hem fet amics i tot serà més fàcil, en companyia. Tenim molta gana. Esperem que algú ens ajudi. Dia 6 de gener de 2016 Ahir va ser un dia molt dur. Però vaig fer un gran amic. Avui comença l’aventura per Catalunya. Buscarem un menjador social. Suposo que ens donaran dinar i lloc on dormir. Estem fent cua perquè ens donin menjar. Veig una dona, per darre-

re, que s’assembla a la meva mare... Ja sé que és impossible, però... és ELLA!!! Els meus sentiments són inexplicables. Estic molt content, emocionat i encara no m’ho crec. Ella ve corrent, plorant d’emoció. Ara, tot serà molt més fàcil del que imaginava…. (Dedicat als refugiats de Síria)

“Salvem el país dels pastissos” 4t B / Júlia Páez i Caro Temps era temps, en una casa d’una família ben normal i corrent hi havia la Marina que estava fent un pastís. De sobte va aparèixer un gran forat negre i fosc al bell mig de la paret i… d’una xuclada es va endur el pastís. La Marina el va tibar i tibar amb força però, malgrat la força, el forat la va xuclar a ella també. Quan la Marina se’n va adonar era en un país on tots els habitants eren pastissos amb vida pròpia. El seu pastís l’havia xuclat perquè necessitava ajuda, ja que tenia un problema en el seu país. Resulta que havien construït una fàbrica de xocolata al costat del país dels pastissos i el fum i la contaminació estaven fent posar malalts els pastissos, es desfeien. El pastís i tots els habitants demanaven ajuda a la Marina. Ella es va veure perduda, i de seguida va pensar en els seus amics per poder resoldre junts el problema. Els pastissos van fer que els amics de la Marina també fossin xuclats, i així obtindrien ajuda. L’Ariadna, en Joan, en Quim i en Jordi es van reunir amb la Marina i l’alcalde dels pastissos per saber bé què passava. Resulta que l’amo de la fàbrica de xocolata era un home molt malcarat que només pensava en els beneficis de la seva fàbrica. Els joves van decidir parlar amb l’amo de la fàbrica. L’Ariadna, en Jordi, en Quim i la Marina van anar a parlar-hi i solucionar el problema, i en Joan es va quedar a curar els pastissos. De bones a primeres, l’amo els va fer fora, però desprès l’Ariadna va pensar un pla: el pla consistia que a partir d’aquell moment els pastissos no portarien xocolata, així la fàbrica deixaria de vendre’n! Quan l’amo es va assabentar del pla i va veure que començava a vendre menys xocolata s’afanyà a escoltar-los, i entre tots van trobar una bona solució. Van decidir fer una gran cúpula amb un sistema que enviés el fum ben lluny. A partir d’aquell dia tots els treballadors de la fàbrica, juntament amb els pastissos i la Marina amb els seus

amics, van construir la gran cúpula i així van resoldre el conflicte. Des d’aleshores, la fàbrica va continuar fent les millors xocolates del país i els pastissos van poder continuar vivint feliços. La Marina i els seus amics van tornar contents a casa, i per celebrar-ho, a veure si sabeu què van menjar?

“¿Què està embruixat, el restaurant o la tirolina?” 4t C / Martí Mas i Genís Antigament, en un restaurant del poble de Xia hi havia un gran xef anomenat Senyor de la Paella que tenia un fill que li deien en Doble-paella. Al costat del restaurant tenien un parc petit, però amb moltes atraccions. Des de feia uns dies havia aparegut una tirolina al parc que no sabien d’on venia i qui l’havia muntada. El cuiner estava molt preocupat, perquè cada nit desapareixia alguna cosa del restaurant. Sobretot desapareixia menjar de la nevera, i l’endemà al matí es repetia la mateixa història: -Però com pot ser? Si ahir a la vaig deixar que no hi cabia ni una mosca!!! -cridava el cuiner. -Segur que t’ho vas menjar tu pare! I ara no tindrem menjar per als clients -li responia el fill. -Jo! Pots comptar! Si vas tancar tu el restaurant! -deia el pare, enfadat. -Doncs així qui ha sigut? -va preguntar el nen, mig enfurismat. -Ja ho tinc, aquesta nit ens quedarem a dormir al restaurant per enxampar el lladre. -Bona idea, pare! I així va ser, es van quedar a dormir al restaurant. Van deixar totes les portes i finestres del restaurant obertes perquè el lladre pogués entrar. Fins a mitja nit, aproximadament, no es va sentir cap soroll, però cap a les tres de la matinada es va sentir un cop fort. Semblava que vingués de fora, exactament del parc. El cuiner va reaccionar ràpidament: va agafar la cullera de fusta i va despertar el seu fill, que es va posar dret

d’un salt. De sobte, la porta de la cuina va grinyolar i va aparèixer un nen vestit de pallasso. -Què coi hi fas, marrec, aquí al meu restaurant? -va dir el cuiner. - Sí, això, això, per què coi ens robes el menjar? -Us ho puc explicar tot -va dir el nen pallasso-. Resulta que jo vinc del circ que hi ha instal·lat aquest estiu a la ciutat. I vinc per aquesta tirolina que us he muntat al vostre jardí. A mi no m’agrada gens fer de pallasso, el que m’agrada més és cuinar, i vinc aquí a les nits a cuinar. Quan en sàpiga molt aniré amb el meu amo i li demostraré que sóc més bo cuinant que fent de pallasso. A veure si em deixa plegar del circ. - A veure, fes-me una demostració, i si em promets que no tornaràs a robar mai més res de res, et deixo venir a treballar amb nosaltres al restaurant i podràs deixar el maleït circ -li va respondre el xef. El nen va fer un plat deliciós. I el cuiner i el seu fill van quedar meravellats. Molt bé! Et contracto, noi, però si desmuntes la tirolina del jardí. Et sembla bé? -va dir el cuiner. -T’ho prometo! -va cridar el nen, emocionat. El nen s’ho passava molt bé al restaurant, i s’imaginava el seu amo cridant: -Ah! On és, aquell marrec? Quan torni el despatxaré!

“El joc fantasma” 5è A / Ada Solé i Viladecans Era allà, enmig de la immensa espessor del bosc, on un petita taca negra que semblava un cotxe enfilava una pujada cap al misteriós poble de Milrow. En arribar a la seva destinació, del cotxe baixaren 5 figures; eren la família Robins: el senyor Robins, la senyora Robins, la Carolina i la Mireia Robins i en Sam, el gos. -Ja hem arribat -va anunciar la senyora Robins. -Viurem aquí?”-va preguntar la Carolina, amb cara de fàstic. -Sí -va respondre el senyor Robins, dirigint la mirada a una caseta que devia tenir segles i era vermella com les cireres. En entrar, les nenes es van adonar que els havia canviat la vida. Trobar-se en aquella casa era com estar enmig d’un desert, sense res a fer. Les nenes buscaven tan sols un bri d’emoció. Fins que un vespre, just després de sopar, la Mireia proposà a la seva germana una nova aventura: -Fa dies que a la nit, quan no puc dormir, surto al passadís a mirar per aquella finestra que és tan grossa del segon pis. I resulta que l’altre dia vaig veure una porteta al sostre que crec que porta a les golfes. -I suposo que no voldràs pas que t’hi acompanyi, oi? -va preguntar la Carolina. -Sí -li va respondre la Mireia-, tinc por d’anar-hi sola. “ -D’acord, t’acompanyo -va dir la Carolina- . On dius que era, aquesta porta?

I en un tres i no res la Carolina, que era la més alta, estava estirant la porteta, d’on baixà un gran núvol de pols. Amb la llanterna a la mà (era de nit), les dues germanes s’endinsaren a les golfes. Les golfes estaven plenes de mobles i coses velles empolsinades i envoltades de teranyines. Aquell lloc era terrorífic! A cada passa que feien, més por agafaven. Fins que la Carolina digué: -No hi ha res, aquí, mar... No va poder acabar la frase, perquè de darrere d’un cofre vell va sortir una figura blanca, un fantasma. -Aaaaaaaaah! -cridà la Carolina. -Aaaaaaaaah! -cridà la Mireia. “ -Aaaaaaaaa! -cridà el fantasma. -Qui ets? - va preguntar la Mireia. -Sóc el fantasma de Milrow -digué el fantasma. Havien llegit molts llibres de fantasmes, però mai, mai, no havien vist res igual. En veure que el fantasma no era perillós es feren molt amics, i cada vespre les nenes pujaven a les golfes per jugar. Però tot no va ser sempre tan fàcil, les coses es van complicar... El dimarts 13 de juny, en pujar a les golfes, enlloc del fantasma trobaren una nota que deia així: REFLECTIT EN UN MIRALL EL VOSTRE AMIC TROBAREU, PERÒ PER TAL DE PODER ATINAR ON ÉS, D’UNA CLAU US HEU D’AJUDAR. ANÒNIM. Les nenes no entenien l’enigma i van estar uns quants dies pensant què volia dir. -Ja ho tinc! -exclamà la Mireia una tarda- El mirall del corredor!

Varen anar-hi, però en arribar no trobaren res. La Carolina no va tardar gaire a adonar-se que aquell no era el lloc, i murmurà: -D’una clau us heu d’ajudar... d’una clau us heu d’ajudar... Ja ho sé, el preciós joier de la mare! -va cridar. La senyora Robins tenia un joier de cristall folrat de vellut rosa amb un bonic mirallet. Quan la Carolina el tingué a les mans, va girar la clau dues vegades i va veure que, amagat en el mirall, el fantasma trapella cridava: -Sóc aquí, sóc aquí! -Hem de trencar el mirall -va dir la Carolina. -Però la mare s’enfadarà molt -va reflexionar la Mireia. -Què importa que la mare s’enfadi? -digué la Carolina- Es el nostre amic... Amb un anell del joier trencà el mirall i alliberà el fantasma. -M’heu trobat, m’heu trobat! -deia el fantasma, amb alegria. -Com vols dir, que t’hem trobat? T’hem alliberat del mirall! -va exclamar la Mireia. -Alliberat del mirall? No! - va riure el fantasma- Estàvem jugant a l’amagada! -O sigui que ens has fet trencar el mirall per res? La mare ens renyarà moltíssim! -va cridar la Carolina. -No fa gràcia! Ens hem preocupat molt! -digué la Mireia, i les dues germanes marxaren enfadades i no tornaren a les golfes. Passaren 13 mesos, fins que un altre dimarts 13 el fantasma seia a sobre del cofre vell esperant l’arribada de les nenes. Ja passava de l’hora. Decidí aixecar-se, i al costat d’un canelobre vell va trobar una nota que deia:

SI PENSES BÉ I LES TEVES AMIGUES VOLS TROBAR, HAS DEBUSCAR ALLÀ ON TOT VA COMENÇAR. ANÒNIM Sabeu on eren les nenes? El fantasma encara les busca...

“Els somnis no són impossibles” 5è B / Irene Espona i Puntí La família Wellingtton era pobra, molt pobra. Vivien en una barraca de fusta, als afores de la gran ciutat de Londres. La mare es cuidava dels dos fills a casa, i el pare treballava en una fàbrica on gairebé no el pagaven. No tenien quasi res per menjar, i els nens estaven molt prims i escanyolits. La nena gran, l’Elisabeth Katie Wellingtton, era bonica, amb els ulls blaus i brillants, amb la mirada somiadora i els cabells negres, llargs i suaus. L’intrigava molt el món de la literatura, tot i no tenir llibres a casa. El seu somni era ser una gran escriptora. L’única cosa que tenia era un petit diari, on explicava els seus somnis, emocions, pors i la seva trista vida. Tenia dotze anys. El seu germà petit, Johnny, era castany i morè, i era molt trempat. Tenia vuit anys. Tota la nostra història va començar una matinada trista i glacial de desembre, l’any 1885... La Beth i el seu germà van desvetllar-se de bon matí. Estaven molt nerviosos. Aquell mateix dia, a les nou del matí, havien de marxar en tren a l’orfenat. La mare s’havia posat molt malalta, i el pare s’havia de quedar a casa a cuidar-la. A més, no els podia cuidar. A les nou en punt, el tren va marxar en direcció a l’orfenat Little Lives, de Londres.La Beth i en Johnny estaven al compartiment quatre, tremolant com una fulla. Van arribar. L’orfenat era un edifici gran, blanc i espaiós. Semblava que s’hi havia d’estar bé. La seva habitació era la vint-i-sis. Una dona jove, d’uns trenta anys, els va rebre amb alegria quan van entrar:

- Bon dia, criatures! Benvinguts al nostre orfenat! Jo us cuidaré. Em dic Nelly. Els nens li van contestar: - Jo em dic Elisabeth, però em diuen Beth! - I jo, Johnny! Després van veure una nena pèl-roja, amb trenetes, arraulida a un cantó de l’habitació. Es deia Emily, i era molt maca. De seguida es van fer amics. Van passar els dies, i la vida a l’orfenat no era molt horrorosa. Allà deien a la Beth que era molt llesta i tenia moltes capacitats. Un dia, abans d’anar a dormir, mentre escrivia un conte al diari, la Nelly li va demanar: - Si tota la vida heu sigut tan pobres, com és que ets tan llesta, i llegeixes i escrius? On n’has après? - És que la meva àvia es va morir quan jo tenia sis anys, però fins llavors, com que ella de jove havia anat a la universitat, me n’ensenyava. Tot i ser pobres, a la nostra família tenim molta cultura. Aquella nit no va poder dormir, així que va decidir donar una ullada a l’orfenat. Va mirar totes les portes, i de sobte en va veure una de vella i tronada, on deia: Hab. 145. Va entrar-hi... i va veure tot de llibres en prestatgeries! Era meravellós! Va començar a llegir de tot. Va veure diferents títols i diferents històries, però tot era fantàstic. Era allò de què tant li havia parlat l’àvia, una biblioteca! Va entrar per primer cop a la seva vida al meravellós món de la literatura, aquell món que amaga tants secrets. Des d’aquell dia hi anava sempre. Un dia els pares els van anar a buscar. Que bé que la mare s’hagués curat i poder tornar amb els pares,

però... i la biblioteca? Li encantava anar allà, era el seu món! Si no podia comprar-se’n cap, com ho faria sense els seus estimats llibres? Va pujar al carruatge amb en Johnny i els pares, i se’n va anar amb alegria, però també tristesa a sobre. Van passar uns tres o quatre anys. Havia passat força temps trista i deprimida des que havia deixat la seva biblioteca. Un bon dia, mentre era a la seva habitacioneta de casa, va reflexionar. Va pensar que, si no podia llegir, havia d’escriure la seva pròpia història. Va recordar els llibres de la biblioteca, aquells llibres que li havien fet descobrir la literatura, i també l’havien ajudat a créixer i fer-se gran. Va inspirar-s’hi i va escriure una història transformant els llibres: la seva pròpia història. La d’una nena, ara ja noia, pobra i amb la vida difícil, que lluitava pels seus somnis. El llibre va ser publicat. Van passar uns dies, dies i més dies, fins i tot mesos. Va tenir molt èxit. La noieta va guanyar molts diners. Va escriure molts més llibres, fins que tothom va conèixer la senyoreta Elisabeth Wellingtton. Semblava impossible que hagués aconseguit allò. Aquella pobra i indefensa nena sense diners s’havia convertit en una famosa escriptora. Era increïble! Com que va guanyar molts diners, els pares van poder viure amb dignitat, com mai, i el petit Johnny va poder anar a l’escola. Quan ella ja tenia vint-i-set anys va anar a viure a París, en una preciosa, gran i bonica casa. Es va enamorar d’un home francès amb un gran cor i els mateixos interessos que ella. Es van casar i van tenir tres preciosos fills petitons: la Meggy, en Charles i la Nicole. Eren tots tres molt intel·ligents. Va viure feliç (sobretot escrivint) fins al final dels seus dies i sempre va pensar: els somnis no són impossibles.

“La gran troballa” Max Martí i Grifell / 5è C Hola, bon dia! Perdó, bona tarda! Jo em dic Pere Mas Comes i sóc arqueòleg. Tinc 27 anys com el meu ajudant Agustí. Normalment no faig gaires troballes, però aquell dia… Estava excavant a les coves de Serinyà i, com és sempre, no trobava res. Quan ja estava a punt de plegar vaig trobar una mà!!! Estava embolicada de... bena?! Tot suant de tan nerviós que estava, vaig continuar excavant i la mà ja no era una mà, era un braç!!! Després vaig veure que era una... mòmia?! La vaig ben desenterrar. Estava mort de por. La vaig portar al laboratori i mentre el meu company Agustí l’estava analitzant, la mòmia es va moure i va dir: -Per què estàs analitzant-me? El meu company i jo vàrem començar a córrer més ràpid que l’Usain Bolt. Tot seguit la mòmia ens va atrapar, és clar: anava volant! Vàrem pensar que si anàvem a la carnisseria del costat ens podríem defensar amb algun ganivet. Un cop vaig ser allà, em vaig pessigar per veure si estava somiant… però no! Quan vam entrar li vàrem tirar tot de ganivets al cap, ella els esquivava amb molta facilitat. Ens vàrem veure obligats a anar cap a casa. Pels carrers tothom cridava com un boig: heu de tenir en compte que no se’n veuen gaires, de mòmies, a Serinyà. Vàrem entrar a casa i seguidament vàrem tancar la porta. La volíem bloquejar, però ella la va traspassar i em va dir que només volia que l’ajudés, que ella no tenia amics i em va preguntar si volia ser la seva amiga. Jo, mort de por, li vaig preguntar què volia dir, ser amic d´una mòmia, i després de les seves curtes explicacions, li vaig dir que sí!!! Seguidament es va apropar a mi i em va fer una gran abraçada, i així, increïblement, és com vàrem ser feliços tota la vida. I vet aquí una mòmia, vet aquí un arqueòleg, aquest conte ja s’ha enterrat.

“La vida després de la mort” 6è A / Aïna Sala i Villena -Infermeres, correu !! -Tres, dos, un... Va! -Em sembla que l’hem perdut, ja no hi ha res més a fer, haurem de donar la mala notícia a la família. Fa un dia més o menys es va morir la Dubrina. La Dubrina era una nena normal de cinc anys, però feia sis mesos que li havien diagnosticat una malaltia al cor. Primer se la va tractar, però fa dues setmanes va haver d’ingressar a l’hospital. Ella tenia un germà que es diu Alex i que l’estimava molt. També tenia un pare i una mare que es deien Jose i Ester. Per a ella sempre havien estat molt importants els seus avis: en Pep i la Pepa, que havien estat amb ella des del primer moment. I per últim, el doctor Josep, que és la persona que va intentar curar-la i va fer tot el possible perquè la Dubrina estigués el màxim de bé durant aquest temps. Totes aquestes persones són les que han lluitat perquè la Dubrina estigués bé. Avui al matí, tota la família ha anat a l’enterrament. Quan l’Ester, en Jose i l’Àlex ja tornaven cap a casa seva en cotxe, el nen ha preguntat: - Mama, on deu viure ara la Dubrina ? I la mare, una mica nerviosa i neguitosa, ha contestat: - No ho sé, però espero que el lloc que hagi triat la faci feliç. Després l’Àlex, molt convençut, ha començat a explicar com s’ho imaginava: - Sabeu? Jo crec que ara la Dubrina està vivint en un lloc on no hi ha guerra ni perill de res, no hi ha conflictes ni res dolent. Allà el cel és

de tots colors i tothom és feliç. En aquell món els dies passen volant, perquè un minut aquí, n’és un d’allà. Ella, allà, viu amb dos nens més que van perdre la vida: en Tito i la Nerea, i són els seus millors amics. Junts, cada dia es desperten i van a viure mil aventures, com per exemple, neden sobre cotó de sucre. Sí, allà també es poden fer coses que en el nostre món són impossibles. Avui, tots tres han anat a veure el senyor Garcia. Quan han arribat a casa seva s’han assegut en unes cadires molt relaxants fetes de xiclet, i els ha començat a explicar la seva història: - Jo, vaig néixer en una granja a prop d’Osona. Tenia dos germans que es deien Sofia i Paül... En fi, que quan ja havia acabat d’explicar la seva vida se’ls havia fet tard. Quan l’Àlex ha acabat d’explicar tot el que s’imaginava del nou món i de la nova vida de la Dubrina ja havien arribat a casa seva. L’Ester i en Jose s’han quedat molt sorpresos, i entre tots tres han decidit que escriuran cada dia una aventura de la Dubrina. Vint anys més tard, l’Alex s’hauria convertit en un escriptor i hauria publicat la història i totes les aventures de la Dubrina en un llibre, perquè sabés tot el món que la mort no és dolenta, que és una aventura més a la vida, i no se li ha de tenir por, perquè un dia o altre arribarà.

“La fugida” 6è B / Pau Gonzàlez i Del Val PRIMER PREMI Fa molts anys, en un planeta desconegut, tot era terrible. No hi havia gens de vegetació, tot era sec i abonyegat i hi feia molta calor. Un dia, de sobte, va caure un meteorit. Va passar una setmana i hi va haver un terratrèmol i, tot plegat, va fer que la terra sáixequés i es va crear un nou món, d’on van sorgir milions de plantes i arbres. En aquell món no hi havia humans, només plantes i arbres i tot tipus de vegetació. El temps es va refrescar i hi havia més humitat, i també un munt dáigua que sortia de tot arreu. Allà va ser on vaig néixer. Jo sóc l´únic de la meva espècie i em tenen tancat en una mena de presó; em troben estrany, i per això m´hi han ficat. Aquí el temps passa molt lent, un segle dels humans és un any per a nosaltres, o sigui que si un humà té cent anys, un de la nostra espècie té un any. La presó és bastant gran per a mi sol, però no m´hi vull quedar. He de planejar una fugida! Jo sóc molt petit, o sigui que si vull escapar-me, en tindria prou de fer un forat molt petit perquè no es noti que he fugit. Ja sabeu què sóc? O no? Segurament que no, per tant, continuem. No podia topar contra la paret per intentar fer un forat, perquè em trencaria en trossets molt petits. És veritat! Ara que ho penso... crec que no us dit el meu nom! Oi que no? Doncs em dic Fresquet. Bé, ara us he donat una pista bastant bona per saber què sóc... Seguim. Havia de trobar alguna cosa per poder fer el forat sense fer soroll, i després de molt pensar... Ja ho tinc! Quan em portin el menjar méscaparé

per la reixa que obren per deixar-lo i després m´amagaré ràpidament en algun raconet. Ara és l´hora! Estic a punt de saltar i potser em trenco, per tant, tiraré un tros de cotó i després em tiraré per no trencar-me. He tingut mala sort, perquè avui no han obert la porteta de baix sinó la de dalt, i això serà més difícil. Ara ja han deixat el menjar i han tancat la porta. Jo ja sóc a fora, a punt de tirar-me; quan no em vegi ningú ho faré. Estic caient bastant ràpid, però crec que arribaré bé, sense trencar-me...Uffff! sort del cotó! Que bé! Per fi a fora! Estic molt content! Però l’alegria em dura poc. He tingut un error de càlcul: no he pensat que fora de la presó faria tanta calor... I de cop he entès que, de fet, si estava en aquell lloc era perquè em volien conservar com si fos un tresor, no com a un presoner. I és que, com ja sabeu, el gel, amb la calor es fon...

“L’enemic” 6è C / Joan Torres i Alemany 16 de Setembre de 1916 Aquí comença la meva vida a la guerra. Molta gent diu que serà divertit i interessant, però jo no ho crec. Això de deixar la família i anar a la guerra a matar-se uns als altres perquè t’hi obliguen no m’agrada. Ara per ara no sé com serà, nomes porto roba i algunes coses de record, no ens deixen portar res més. Estem arribant. 18 de setembre Fa dos dies que vam arribar i no m’agrada gens, aquest lloc. Fa molta pudor i hi ha rates mortes i vives. Fa molt fred i dormim a l’aire lliure; a les trinxeres està tot moll i enfangat, i ens fan dormir en mantes i amb l’escopeta al costat per si ens ataquen. Aquest lloc no m’agrada gens, no sé per què ens fan anar a la guerra, podrien venir-hi i veure com es viu! 3 d’octubre Des de fa unes setmanes la cosa estava molt tranquil.la, però ahir a la nit van bombardejar les nostres trinxeres. El meu amic Paul està ferit i no sé si es recuperarà. No sé què fer, molta gent està ferida i malalta, però per sort, jo no. Ens han dit que la guerra acabarà abans de Nadal. 4 de novembre Avui és el meu aniversari, i m’han enviat xocolatines des de casa. He decidit fer un pla de fugida, però no el posaré en pràctica fins que en Paul es recuperi de les ferides del bombardeig de l’altre dia. Ho he planejat tot perquè en uns dies siguem a Londres, Anglaterra. 18 de novembre No crec que la guerra acabi abans de Nadal. Al pas que anem, o ens morirem de gana, o bombardejats, o de malalties, o no acabarà mai. De moment, això es molt avorrit perquè nomes se senten avions, bombes, trets, etc.

22 de desembre Fa una setmana van bombardejar de nou les nostres trinxeres, però per sort aquest cop hi ha hagut menys ferits. Pel que fa als altres dies, han estat molt tranquils, almenys per a mi, ja que cada tres dies em toca fer guàrdia perquè han matat el company que ho feia. No n’estic ben segur, però crec que passat Nadal, si no ha acabat la guerra, posaré el meu pla en pràctica. 25 de Desembre: Nadal Avui es Nadal! Molta gent ha rebut cartes i regals des de casa seva. A mi m’han enviat cartes, postals i xocolatines. A les cartes m’explicaven tot el que passa a casa. M’han demanat que els expliqui com és tot per aquí. Els hauré de dir que fins fa unes setmanes no ens deixaven enviar cartes a casa. Ara us explicaré la tarda més divertida des de fa almenys quatre mesos. Com que és Nadal, els alemanys s’han posat a cantar una cançó molt bonica en llatí: Adeste fideles. Tots ens hem estranyat molt, però, al cap d’una estona, en Paul, en George, en Harry i jo, que sabíem aquesta cançó, ens hem posat a cantar i al final cantàvem tots. El que més ens ha sorprès ha estatt quan un alemany ha sortit de la seva trinxera amb un avet a la mà decorat amb llums i boles brillants. A la mà esquerra hi portava una ampolla de vi, i tots nosaltres, espantats i tement que fos una trampa, hem mirat que no anés armat. En anglès, ens ha dit que venien en so de pau i que no ens farien mal, perquè era Nadal. M’ha donat dos gots i me’ls ha omplert de vi. Des de les nostres trinxeres sentia veus que deien: aquest s’ha tornat boig, els matarà. Doncs no, jo no crec que els alemanys siguin tan dolents. A mi em sembla que totes les persones, en el fons, poden ser bones, generoses i amables. Al final, hem acabat jugant a futbol i compartint fotos de la família, però els generals ens han obligat a entrar de nou a les trinxeres. No sé si la guerra acabarà abans d’acabar el gener, però espero que sí, perquè no puc suportar més baixes i més morts. Per avui, ho deixem. Si hi ha alguna novetat ja us ho explicaré. Fins aviat. El vostre amic, Harry Ford Williams.

“El secreto de la música” 5è A / Ada Solé i Viladecans Había una vez un país como cualquier otro donde vivía María, una famosa pianista que escondía un secreto, pero no cualquier secreto, no. Era un secreto muy especial: María era amiga de los musicalines. Sí, sí, musicalines: unos enanitos que viven dentro de cualquier instrumento musical. Aunque es imposible verlos, pueden hacer todo tipo de sonidos: graves, agudos, vibrantes, picados… A decir verdad, son los que hacen que suene la música. Pero volvamos a nuestra historia. María guardaba aquel secreto muy, pero que muy bien. Guardaba tan bien aquel secreto que no se lo había contado ni a su hija, Paula. Ella no sabía nada de nada y Paula se enteró un día cuando María se vio obligada a contárselo (porque no quería mentirle). Paula le preguntó a su madre si tenía algún secreto. Ella primero no supo qué decir, se lo pensó muy bien y después contestó: -Paula, sí tengo un secreto, los musicalines. -¡¿Qué?! -gritó Paula- ¿Qué es eso? Sin decir nada, María se levantó y Paula la acompañó hasta el piano. Con una voz muy suave María hizo salir a los musicalines. Al principio, Paula se sorprendió un montón, pero después se dio cuenta de que eran pura magia. Un día Paula no pudo resistir más y le contó todo lo que sabía del secreto (que ya no era tan secreto) a su mejor amiga Laura. Laura se quedó fascinada, pero no entendió que era un secreto y, como siempre le contaba todo a su madre, también se lo desveló. Lamentablemente, su madre no creía en la magia y tuvo que verlos con sus propios ojos: la madre avanzó muy decidida hacia la funda del chelo de Laura y la abrió con rapidez. Como os podéis imaginar, ella estaba totalmente segura de que los musicalines no existían. Sintiéndose como una tonta dijo con una voz suave: -Pequeños musicalines, ¿podéis salir de vuestro escondite? No os haré daño.

Hubo unos segundos de silencio y finalmente dijo: - No existen Laura, quítatelo de la cabeza. En aquel momento, del chelo salió un musicalín y, sin que Laura tuviese tiempo de verlo, su madre se puso a gritar y sin parar marcó rápidamente el teléfono de la policía. Al llegar, un policía hizo un montón de preguntas a la madre y a la hija mientras que otros dos policías más grandes cogían de mala manera a los musicalines y los metían en unas jaulas. María y Paula no tardaron mucho en enterarse de lo que había pasado: la noticia corrió por todo el país, toda la gente llamó a la policía porque ellos no conocían a los musicalines y creían que eran malos y cogieron a todos los musicalines… (a todos menos uno…). Luego los llevaron a un laboratorio y allí estudiaron cómo eran, qué eran... Mientras tanto, en casa de Paula ella y Laura estaban pensando cómo podían salvar la música. -Podríamos ir al laboratorio, liberarlos y devolverlos a los instrumentos, sugirió Paula. -Seguramente hay guardias, pero podríamos convencer a la gente de que los musicalines no son malos -dijo Laura. -No funcionará, la gente no cree en la magia, son unos aburridos y además no nos escucharán... -dijo Paula con tristeza. - A lo mejor queda algún musicalín -dijo Laura. -Hay muchos lugares donde esconderse, Laura, sería imposible encontrar al musicalín, puede estar en cualquiera de los miles de instru... En aquel momento Laura se levantó y se marchó. Paula la siguió. Al cabo de unos minutos siguiéndola se dio cuenta de que estaban frente a la escuela de música. Las dos se fueron corriendo hacia dentro a buscar por las aulas. No tuvieron que buscar mucho, en la segunda aula encontraron un viejo clarinete en el que parecía que aún había algún

musicalín. Paula se puso a hablar: - ¿Hay alguien aquí? No tengas miedo, soy la hija de María la pianista, vuestra amiga. - Saldré del instrumento, pero no me hagas daño, te lo pido por favor -dijo una voz asustada y muy temblorosa. Pasaron unos segundos y del clarinete salió un musicalín. Laura se lo miró: -¡Te dije que quedaba uno! -dijo Laura. -¿Sabes alguna manera de salvar a tus amigos? La verdad es que sí -dijo él-. Es muy fácil, sólo tenéis que ir al laboratorio y echarles un poco de estos polvos a mis compañeros y todo volverá a ser como antes. -¿Me estás diciendo que con estos polvos podremos hacer que los musicalines vuelvan a sus instrumentos? -preguntó Paula, sorprendida. -Sí -dijo él. Sin decir nada más, Laura cogió los polvos y las dos se dirigieron al laboratorio. Al llegar, con la excusa de que eran niñas y no podían hacer daño a los guardias, pudieron entrar. Se dividieron los polvos y los repartieron entre los musicalines. De repente… ¡La música volvió a sonar! Paula, Laura y María siempre recordarán que los secretos son eso, secretos, y que no se pueden revelar.

“Una abuela moderna en Nueva York” Carlota Castells i Musachs / 5è B Venga, chicas, despertad! -gritó mi abuela a las siete de la mañana-. Hoy tenemos que ir a… -Nueva York, lo sabemos abuela, llevas todo el mes diciendo lo mismo -dijo mi hermana -¿Pero… porqué tenemos que ir, abuela? -pregunté yo- Nunca nos lo has dicho. -¿Alguna vez preguntásteis…? -¡Pregunto ahora! -exigió mi hermana, Maddie. -Lo sabréis cuando lleguemos, pero ahora os tenéis que vestir, porque ¿no queréis llegar tarde, verdad? -¡TAXI! -gritó mi abuela- Tenemos que ir a Nueva York lo más rápido posible! -De acuerdo, entren -dijo el taxista. -¡No pierda el tiempo y vaya muy rápido! -dijo la abuela. -¡En Nueva York voy a ser la más guapa de todas! -dijo Maddie. -¡Qué dices, voy a ser yo! –grité. -¡No, yo, voy a serlo yo! -dijo Maddie (y empezamos a pelearnos...). -¡Eh señoras, vigilen con lo que hacen! -gritó el taxista. -¡Aaaah!

-¡¡¡PUM!!! -¡Muy bien, chicas, acabamos de chocar con el coche de delante!! -gritó el taxista con muy mala pata. -Oh, lo sentimos, vamos a pagárselo ahora mismo, ¿cuánto vale? -¡Veinte mil dólares! -gritó el taxista. -Si me presta diecinueve mil quinientos, quizás pudiera pagárselo -dijo irónicamente mi abuela al taxista. -¡Nooooo! -gritó muy enfadado. -¡Venga, chicas, vamos, salid del taxi, rápido, el taxista se está mosqueando. Por cierto, ¿dónde estamos? -preguntó mi abuela al taxista. -Están a más de una hora de Nueva York -dijo él. Hoy es día festivo en Nueva York, y está prohibido que circulen los coches por el centro de la ciudad. -Vaya, llegaremos tarde al casting -dijo la abuela. -¿Un casting? ¡No nos habías dicho nada de un casting! -dijo Maddie con una cara muy sorprendida, mirando a la abuela. -¡Ya os lo contaré luego, lo del casting! -dijo ella. -Muchas gracias, adiós -se despidió mi abuela. -¡Eeeeeh! ¡Y quién me paga el taxi ahora! -gritó el taxista. -¡Hasta luego! -gritó la abuela. ( Y nos pusimos a correr, y correr, y correr...) -¡Oh, no, quedan veinte minutos para el casting, no vamos a llegar!!

-gritó mi abuela. -¡Espera, allí hay una avioneta, podemos llegar con ella! -gritó otra vez. -¡Pero, abuela, ninguna de las tres sabe pilotar una avioneta! -grité yo. -¿¿Quien te ha dicho eso?? -dijo ella. (Y subimos a la avioneta) -¡Aaaaah! ¡¡¡Abuela, que vamos a chocar con las casas y los rascacielos!!! -gritó Maddie. -¡Hice clases de vuelo durante tres años, tranquila! -dijo la abuela. -¡Pues no estoy nada tranquila! -dijo Maddie. -¡Vamos a aterrizar! -Abuela, mientras aterrizas, nos puedes contar qué es todo eso de un casting…? -Voy a ser actriz -dijo ella-. Me parece que ya os hacéis mayores, y os vais a ir a una Universidad a estudiar… y me voy a quedar sola. Por eso voy a buscar el trabajo de mi vida. Primero quería buscar una pareja en alguna página de internet, pero no encontré a nadie, los de mi edad están ocupados jugando al ajedrez con sus amigos, o mirando la tele con la mantita hecha de lana en la butaca del comedor. Y yo no encajo en ningún sitio -dijo ella a punto de llorar. -Pero abuela, Maddie y yo no queremos que estés sola, y si quieres nos vamos a quedar a vivir contigo -dije yo. -¿En serio haríais eso por mi? -Haríamos todo lo que sea por ti -dijo Maddie. -Ya hemos llegado -dijo la abuela.

-¿Entonces vamos a este casting? ¿Qué dices? -preguntó Maddie. -No, nos vamos a quedar las tres en casa -dije yo. -Pero chicas, necesitáis ir a la universidad -dijo ella-. Es vuestro futuro. -No, abuela, nos quedaremos en casa contigu -repliqué. De ningún modo, vosotras necesitáis ir a la Universidad y yo necesito ser una gran actriz. (¿Finalmente veis un final feliz, verdad? Pues no) -¡¡Son ellas, ellas son las que causaron ese accidente y luego no me pagaron el taxi!! -gritó el taxista con un policía al lado. (Y se pusieron a correr todos, el taxista y el policía, detrás de Maddie, yo y nuestra abuela.) Al año siguiente, en la entrega de los Oscars... The winner is ... “La abuela”.

“Mi primer caso de asesinato” Christian Flores i Serrano / 5è C En el interrogatorio… - ¿Y qué pasó? - dije. -Era un día nublado y esa zona estaba llena de niebla, cuando por delante del parque infantil, donde el columpio se balanceaba solo como en una de esas películas de terror, vi algo rojo en la parte de la silla del columpio. Me di cuenta de que ocurría algo que no tenía que ocurrir, una persona tumbada en el suelo; era un hombre. Al acercarme lo vi, era él, John Cubitt, pero sin vida. A partir del instante en que lo vi me puse muy nervioso y llamé a la policía, a los bomberos y a la ambulancia -me contó con una voz dudosa. - ¿Eso es todo? -le dije. Y a continuación me presenté: -Soy el inspector Charlie, investigaré el caso. -Y me marché. Días después llegó el inspector Malcom, no muy bien vestido, ya que yo iba con un smoking. Nos presentamos y lo llevé rápidamente al despacho, donde le hablé de que Michael fue el que vio al hombre muerto. Le hablé de Michael, que hablaba temblando, es una persona muy extraña. Me comentó que quizás estaba asustado, después de todo. En eso le di la razón, pero seguí pensando que era sospechoso. Al acabar fuimos a ver la escena del crimen. Un parque infantil normal y corriente, con su tobogán y sus columpios. Me pregunté qué hacía ahí Michael a esas horas, a la una. Y lo compartí con el inspector Malcom, que se preguntó lo mismo. Cuando acabé de inspeccionar la zona. Le dije al inspector: -Aquí no mataron a este hombre, es imposible!

El inspector me miró como si estuviera loco, y dijo: -¿Y si no es aquí, dónde es?! Cuando dijo eso hablé: -¿Hay algún sitio donde no pase mucha gente a menos de cincuenta metros? -pregunté. -Sí -dijo el inspector-, Montmatre, una plaza que hace mucho tiempo que está cerrada, no se sabe por qué. Reaccioné rápidamente cuando habló, y dije: -¡Vámonos! ¡De prisa, aún estamos a tiempo! Una vez allí encontré las primeras pistas, que eran las que imaginaba: cuchillo y sangre alrededor. Le dije al inspector que si no le parecía raro que al lado de un muerto asesinado con cuchillo no hubiera sangre alrededor. Él, con cara de vergüenza, dijo que no se había fijado en el detalle. Y yo, orgulloso de mi profesionalidad le contesté: -Aún te queda por aprender inspector: si asesinan a alguien con cuchillo y no hay sangre alrededor, algo raro ocurre. -Sí, pero cómo sabe que fue asesinado con un cuchillo? –respondió. -Hace unos días vi el cadáver, no voy a especificar el estado en el que se encontraba pero... le aseguro que la herida solo podía estar hecha con un cuchillo -contesté. Investigando por la zona me di cuenta de que había otro cuchillo, con la punta llena de sangre, y dije en voz alta: -¡Perfecto! Ven, inspector. John Cubitt pudo defenderse, eso nos puede llevar al final del caso, vamos al laboratorio, allí analizaremos la sangre del cuchillo con el que John se defendió y así sabremos quién es el asesino. -¡Perfecto! -respondió él.

Y se fue a analizar. Eso es trabajo en equipo. Mientras tanto miré por internet “asesinos”. Y salieron tres resultados: Macrey Simpson, Joy Cronics y Scratch Collins, los tres son mexicanos… Casualidad? Dos días más tarde apareció el inspector, corriendo y gritando. Decía: ¡Es él, Macrey Simpson! -Estos días está descansando en el hotel extranjero llamado Imaginarium, lo encontré en internet, ¡vamos a por él! -De acuerdo -dijo el inspector-, llamemos a muchos policías, puede ser peligroso capturar a ese hombre. Al llegar al hotel, todos los policías, el inspector y yo corrimos hacia la habitación cuarenta donde tenía que estar él, pero no, no estaba. Se me ocurrió mirar en la piscina y... ¡bingo! Lo capturamos antes de que pudiera vernos y no hicimos ni preguntas: directo a la cárcel. Una vez acabado todo, tengo que decir que fue mi primer caso resuelto. Espero que el primero de muchos. Hasta llegar a ser como Sherlock Holmes.

“La aventura matemática” 6è A / Aniol de Ribot i Ladero Eran las cinco de la tarde. La escuela había terminado y... ¡Ay! ¡Que aún no me he presentado! Soy Javier, y vivo en Madrid. Soy un niño que, aunque no me gusta mucho la escuela, siempre me esfuerzo para sacar buenas notas, estudio, hago los deberes, etc. ¡Ah! Y también me gusta mucho jugar al baloncesto… En fin, continuamos: luego me fui hacia casa, porque tenía que hacer muchos deberes de matemáticas que eran muy difíciles. Después de dos horas y cuarto, por fin terminé de hacer los deberes, y para desconectar me fui a ver la televisión, mientras mi madre terminaba de preparar la cena. Al cabo de unos diez minutos, mi madre gritó “¡A cenar!”. Después de cenar, como estaba muy cansado, me fui a dormir. Al día siguiente iba a la escuela muy contento y tranquilo, cuando de repente… me tropecé y caí al suelo. En aquel momento todos los números y las letras de los deberes de matemáticas se me cayeron al suelo, y yo (sin enterarme de nada) continué mi camino hacia la escuela. Luego las letras y los números, se pusieron a correr para alcanzarme, pero se cansaron (todo eso lo sé porque el número seis me lo ha contado). Pues eso, yo fui andando y los números allí, peleándose entre ellos para ver quien tenía la culpa de haber caído al suelo. Suerte que al final la letra erre puso calma en la pelea. Luego continuaron su camino (un poco enfadados entre ellos) hasta que se encontraron con un gato. Eran las nueve y cuarto y la clase de matemáticas empezaba a las diez. El gato se encontraba encima de la basura, y él, defendiendo su comida, los atacó a todos. Todas las letras se pusieron a gritar, i los números, (para hacerse el chulo) atacaron al gato. En fin, al final, las letras casi son devoradas, pero los números, tiraron al gato al suelo para luego poder escapar. Teníais que haber visto cómo se pusieron las letras después de que los números derrotaran al gato.

Continuaron su trayecto esquivando todos los pies de la gente que iba a trabajar (¡que mal olían!), y además, cuando cruzaban la carretera, los coches casi los atropellan. Continuaron andando hasta que se encontraron con unas obras que les cortaban el paso. Por eso tuvieron que dar la vuelta y volver a pasar por el paso de cebra. El problema era que cada vez faltaban menos minutos para las diez, y por eso (aunque no les gustaba la idea) tuvieron que subir a un coche que pasaba por allí. El coche iba muy rápido, y algunos de ellos casi se caen a la carretera. Justo dos minutos antes de corregir los deberes, los números y las letras llegaron a la escuela. Yo, cuando abrí la libreta, me puse muy nervioso porque vi que no tenía escrito nada de nada. Como me sentaba al lado de la ventana los vi a todos ellos gritando para que los dejara entrar. Y yo, un poco mareado porque era la primera vez que veía unas letras y unos números con vida, abrí la ventana dando la excusa al profesor de que tenía calor (aunque hacía frío), y así ellos pudieron entrar. El profesor me dejó abrirla y ellos entraron ràpidament, y la mayoría se colocaron en su sitio. Estaban muy cansados después de aquella aventura. Al final, por suerte, tenía todos los deberes bien (gracias a algunos números que se habían equivocado de sitio). ¡Ah! Y que no me lo deje, aquella noche jugaba el Barça de baloncesto, que aunque vivo en Madrid es mi equipo favorito.

“Cuando todo depende de ti” 6è B / Clara Font i Barniol -Mira, Ana, a mí no me vengas con este cuento. Sé que es duro, pero nadie te dijo que sería un camino de rosas. No te pienses que a mí me salió bien desde el principio. Así que escucha lo que voy a decirte: “Todo empezó un verano muy soleado. Quería entrar en el equipo de competición. Hice las pruebas de admisión y… entré. Había pensado en todo: en la puerta grande por la que saldría cuando ganase, en todos los campamentos que podía hacer… menos en los amigos. Empezaba sola. Sin nadie con quién hablar o en quién confiar. Todo iba genial. Bueno, yo era feliz. La gente de mi alrededor, también. Un día dejaron de tratarme como a una niña. Hice un entrenamiento como los demás. En una serie, me quedé en blanco. No sabía qué se tenía que hacer. Recuerda, Ana, que aún no tenía ningún amigo, así que hice lo que hacían los demás. Un rato después, mis entrenadores me dieron la bronca. Les dije que no lo había entendido. Me dijeron que no era excusa. Terminé el entrenamiento y me fui a casa, llorando. Llegué hasta el punto de no querer ir. Un día monté un drama como estás haciendo tú. Mi padre me dijo: -Tú eliges si quieres luchar, por qué cosas quieres luchar y por qué motivos. Yo decidí luchar. Fue la mejor decisión que tomé. En aquel momento decidí que iría a por todas, sin derramar ninguna lágrima en vano. Así fue como me convertí, poco a poco, en campeona de España. Luego, entré en el equipo profesional de competición de las Olimpiadas. Y allí conocí a tu padre. Y muchos stage, campamentos, gimnasios, diferentes maneras de hacer y de enseñar, diferentes países, medallas, clasificaciones buenas (y otras no tanto), amigos alrededor del mundo… Todo esto lo hizo una sola decisión. ¿Te das cuenta? ¿Te imaginas todo lo que no hubiera hecho si hubiese decidido no luchar? Mis mejores amigas… ¿Crees que habría hecho amigas si me hubiera quedado en casa en vez de ser perseverante? Ahora… Piensa en ello y elige: ¿Quie-

res luchar? Habrá momentos buenos y malos. Los buenos, hay que disfrutaros y de los malos, sacar conclusiones. Ahora, ve allí y demuestra qué sabes hacer. Y ya enviaré una nota de excusa para justificar que llegas tarde. No te preocupes por eso, ahora.

“El misterio de la navaja multiusos” 6è C / Marc Gaya i Belart PRIMER PREMI John, Murder y Chloe estaban en el coche de policía dirigiéndose a San Eldor, la ciudad más avanzada de Europa del año 2300. John recordaba junto a Chloe todo lo que les había pasado antes: - ¿Pero qué hacemos aquí? -dijo John casi llorando –Quizá mejor que me duerma y recuerde qué pasó. John se puso a dormir y soñó con todo lo que había ocurrido. A su lado, un hombre encapuchado escribía algo. En su sueño era un miércoles 13. John se despertó y estaba sudado y olía mal porque el día anterior había jugado al fútbol y estaba tan cansado que se durmió sin ducharse. Entonces se duchó, se vistió y se fue al cole junto a su madre y su hermana Mérida. Su difunto padre era un hombre muy rico, aunque al desaparecer, todas sus pertenencias desaparecieron con él. Su madre lloraba cada noche a escondidas. Esa misma noche, cuando miraba la TV, sin querer, golpeó el portarretratos de su padre. Allí vio una nota que decía así: “Hola, querido John. Ya sé que no estoy aquí contigo. Quiero que no enseñes esta carta a nadie, excepto a Chloe, pase lo que pase. Dile a mamá que te dé la navaja multiusos de la familia. Te ayudará.” Ella se la dio pero, le recomendó que vigilara. A la mañana siguiente, John cogió a Murder (su perro) y fue a casa de Chloe (su mejor amiga). Era una chica delgada, de ojos verdes y pelo oscuro. Tenía trece años, como John. Cuando él llamó al timbre Chloe bajó corriendo y le abrió la puerta. Entonces le preguntó qué era lo que llevaba en la bolsa de piel. John le propuso ir al bosque de las afueras para contárselo. Le explicó que era una carta de su padre y la navaja multiusos de la familia. Chloe cogió la navaja y sin querer encendió la linterna. Iluminó la carta, descifrando así el siguiente mensaje:

“¡Muy bien, has encontrado tu primera pista! Solo te quedan cuatro. Aquí va otra: En Santo Quimermo, en la Plaza Central, dos pasos al Norte, dieciocho al Oeste, quince al Sur y tres al Este.” Cuando John, Chloe y Murder lo hicieron, encontraron un árbol partido en dos, a consecuencia de una tormenta eléctrica y, en el medio, un ascensor. La carta estaba dentro. John pensó en la navaja y de repente salió una llave maestra de la navaja multiusos. Con manos nerviosas abrió el sobre y leyó en voz alta: “Pista número tres: pulsa tu número favorito, porque de tal palo, tal astilla” Sin dilación pulsó el número tres y el ascensor se precipitó al vacío. Descendió rápidamente y al caer hizo tal estruendo que la policía robótica acudió de inmediato. Había un gran laboratorio; por lo que se veía, el padre de John trabajaba con la teletransportación mediante portales. Murder encontró otra carta: “Has llegado muy lejos, John. Estoy orgulloso de ti. Pista número cuatro: ¡Rápido, ve al primer portal ya, primero enciende la vela con el láser y el portal funcionará!” Siguieron los pasos y lograron escapar de la PR (policía robótica), que acababan con todo a su paso. Al salir se encontraron dentro del coche de la PR. A su lado, un hombre misterioso, tapado con una capucha, les dio un sobre: “Pista número cinco: Coge la multiusos, saca la navaja y cortarás el candado de la puerta, la PR en realidad es una mafia y me persiguen. Soy Van, tu padre.” John le hizo caso, aunque no se creía que fuera su padre. Estaba muy confuso. Al saltar del coche, el padre de John se levantó la capucha, mostrando su rostro. - ¡Papá! - Rápido John, tienes que activar el rayo para desactivar los robots.

¡Así, bien hecho! Cuando llegaron los cuatro a casa, la madre de John vio a Van y empezó a gritar de alegría, a llorar y a saltar. Al final todos acabaron riendo, excepto Murder, que parecía no entender nada.

“El regal d’aniversari” Berta Janer i Macias / 3r A

El seu aniversari s’acostava i ella es preguntava: -Quin regal puc demanar? Al llit, quan ben cansada rumiava, la bombeta s’il.luminava, i es va dir: - Ja està! No vull nines, ni pilotes, ni patins... Amb fang em faré camins i amb les emocions, rodolins!

“Arriba la primavera” 3r B / Pep Puigdesens i Terradellas Quan arriba la primavera surten les flors, unes flors molt boniques, com els geranis i les tulipes. També a la primavera faig anys, Un dia em van regalar un cactus, era molt petit, petit com un mosquit. A casa l’avi el vaig portar, perquè més espai tenia; molt se’n va alegrar, i creix i creix sense parar.

“Fulles” Erola Vinyeta i Ferreira / 3r C Que boniques, les fulles que volen pel jardí, perquè a la primavera floreixen, i a la tardor ronden camí. Ai, que s’escapen i mai més no tornaran. Ai, que s’escapen i pel món volaran. Ai, que s’escapen i jo les agafaré. Ai, que s’escapen, però no sé quan ho faré.

“El tresor de l’Albert” 4t A / Anna Sanglas i Godayol La rosa té espines; són cobertes de verd. L’olor de les roses deixa astorat l’Albert. L’Albert veu la rosa que balla pel jardí. A ell li demana: - Que vols ballar amb mi ? Els colors de la rosa brillen amb poder, i l’amor que els envolta fa somiar l’Albert.

“Les cireres” Marina Gaja i Subirats / 4t B PRIMER PREMI Les cireres vermelles i dolces, la llimona àcida i aspra, dos gustos ben marcats que ens deixen bocabadats. Un dia la llimona les va trair rebolcant-se sobre d’elles, i àcides les va deixar. Les cireres, enfadades, van encetar les baralles. No era el final que volien totes, tampoc no ho haurien imaginat: cireres, taronges i llimones, la macedònia ja és al plat.

“Si jo fos fantasia” 4t C / Roger Franquesa i Nebot Si jo fos un Elf amb arc dispararia, orelles llargues tindria i en un regne viuria. Si jo fos un Gnom molts diamants tindria i a les mines viuria, on també treballaria. Si jo fos una Fada vestits de flors faria, com insectes viuria i en bolets reposaria. Si jo fos un Pegàs amb ales volaria, per regnes viatjaria i a l’esquena gent portaria. Si jo fos una Sirena pels set mars nedaria, molts llocs descobriria i aventures tindria. Si jo fos Déu del mar molt bé m’ho passaria, els peixos curaria i ciutats submarines construiria.

Si jo fos el Rei del mĂłn tot allĂ˛ que manaria, al moment es faria; en un palau jo viuria, i pau demanaria.

“Què em persegueix?” 5è A / Uma Penadès i Jiménez Què és el que em persegueix durant tot el dia, que quan arriba la foscor s’escampa com si es vessés un pot de tinta? Me n’intento escapar però em segueix a tot arreu, no corre pas més que el jo però tampoc no va més lenta. Depèn d’on te la miris et semblarà gran o petita, un puntet de no res o com una estàtua gegantina. Els nens que són més petits juguen amb elles. I els que som més grans en fem poemes. Quan he començat a escriure em semblava perillosa, però ara que ja acabo penso que és meravellosa. Ja no em fa por la meva ombra; m’agrada quan adapta la meva forma, i si em poso un barret al cap veig que ella me l’ha copiat.

“Les ales de llibertat” Irene Espona i Puntí / 5è B T’has imaginat mai unes ales que et portin fins a la llibertat? Que compleixin meravelles i facin l’impossible realitat. Serien de color blau perla, amb retocs d’argent daurat, amb màgia i fantasia, amor i felicitat. Quan aixequessis les ales et sentiries alliberat de la por i de la vergonya, i els teus somnis es farien realitat. T’enlairaries i volaries deixant anar tots els sentits, i en l’aigua et reflectiries anant cap a l’infinit. El vent et tocaria la cara, l’aigua et mullaria els peus, i l’alegria i l’esperança brillarien amb intensitat. Volant com una fada, cantant com una sirena, ballant com una princesa, però essent una simple nena. Somiant en les històries, tancant els ulls i respirant, la imaginació et portaria, fins a la llibertat.

“Parem la guerra i el dolor” 5è C / Belén Macías i Pérez Als ulls del poble s’hi veu una guerra i molta gent sense els drets de la llibertat. La guerra no és la solució, la gent mor després d’haver lluitat. Els refugiats deixen familiars enrere, i viatgen a un lloc desconegut, però allà no els volen, encara que estiguin perduts. La sang cau dels cossos sense vida com les roses omplint-se de color. La tristesa ens envolta. Parem la guerra! Parem el dolor! Quan tot s’hagi acabat hi haurà pau al món. Tothom serà lliure, del dolor i de la mort. Després de tot el patiment, després de totes les morts, després de la fugida, tornarà a sortir el sol.

“La senyera” Aniol de Ribot i Ladero / 6è A Cap a l’any mil set-cents catorze els segadors van aixecar una bandera molt valenta en honor als catalans. Els catalans la protegien com a signe de llibertat, i a canvi ella els defensava dels enemics sense pietat. Avui en dia la senyera ja té més de tres-cents anys, però tot i així encara defensa els drets dels catalans. Les seves quatre barres vermelles han llogat el groc d’acompanyant, i així, des dels balcons de Catalunya, la gent escolta el seu reclam. El dia onze de setembre la senyera regna al món, i amb força s’encamina per animar un país nou.

“El sol i la lluna” 6è B / Isaac Oliu i Fernández Amb la seva lluor resplendent el sol arriba tot lluent; a tots els éssers dona vida i a ser feliços ens convida. Quan està tot enfosquit la lluna posa pau a la nit mentre la gentada, dormint, els somnis va teixint El sol, la lluna, el dia i la nit ens fan pensar tot d’una més enllà, en l’infinit.

“Passant per la vida” Laia Roqueta i Fusté / 6è C PRIMER PREMI Que bonic és néixer! I amb els anys, créixer. La pell sedosa de l’infant quan una nova vida està començant. Saltar, riure, ballar i passar-ho bé, estudiant o de festa, però per casa no pararé. Sé que un dia tot això s’acabarà, quan pel meu futur hagi de lluitar. Això m’ajudarà a dependre de mi i a poder construir el meu propi camí. Aconseguir prendre alguna decisió i, de pas, causar bona impressió. Però... quan sigui gran no tant podré lluitar i més a poc a poc hauré de caminar. L’experiència em farà gaudir la vida i el temps m’haurà curat qualsevol ferida.

“Saint George and the dragon” 5è A / Joana Espar i Puigoriol

One Day when there were clouds in the sky

a dragon aR rived flying to the town.

It wA s very hungry

and it ate sheep, Goats and the people from the country.

One day Saint GeOrge appeared and with his shining armour he

killed the poor dragon. TheN,the dragon’s blood turned into roses and Saint George gave one to his love.

“Saint George” Carlota Castells i Musachs / 5è B All the people were Scared. The c A stle of Mont Blanc was very big. SaInt George was a knight The people doN’t wan’t to be in the draw. MonT Blanc has to give people to the dragon.

A ferocious draGon fights with George. The princEss was very scared. The knight cOmes with a white horse. The Rose is very beautiful! Saint George kills the dragon. The knight lovEs the princess.

“My red roses”

5è C / Belén Macías i Pérez When Saint GeoRge defeated the dragon. The princEss was saved.

The Dragon couldn’t eat any more animals and any more people.

It’s Red and bright.

It’s a rose from the blOod of the dragon.

For Saint George’s princesS.

It’s a spEcial gift of love.

So that’s the story of the princess, Saint George and the dragon.

“The Dragonesque Acrostic” Josep Grosse i Calm / 6è A PRIMER PREMI

Deadly beast of the night R aging in anger but not fear Agony and hunger to kill Gate to death for most Open jaws waiting to eat you Nasty manners when feeding

“Terrible Dragon” 6è B / Jordi Riera i Segalés ST George is coming

HE’s going to rescue the princess

the dR agon is flying in the sky, the pR incess is frightened she’s runnIng the Beautiful village is going to be destroyed but St George prevents the destruction of the viLlage the knight gave the rose to the princEss and then they celebrated.

Today is the Day of the books and the roses.

The legend of St GeoRge’s day is very famous It’s the 23rd of April, The boys Give the rose to a girl

the bOys, and the girls like buying book, aNd specially the George’s are very happy.

“The Knight” 6è C / Jan Sanglas i Vilarrubia The King is sad because the princess will die The Nobles can’t kill the dragon The prIncess is afraid The draGon is hungry and he wants a maiden to eat THe dragon is defeated because Saint George kills him SainT George has a red cross on his shield

Educació Secundària

“Tocant Kabalevsky” Júlia de Rocafiguera i Campdelacreu / 1r d’ESO 1R PREMI EN LLENGUA CATALANA Cal començar a tocar, que el so surti convincent, alegre... jugar, volar, amb un fraseig contundent. Cal seguir calmadament fent sortir l’emoció. I, harmoniosament acabar-ho en menor. Cal saber com prosseguir! Amb tocs sempre juganers, amb frescor, sense fingir! I a la fi, de menys a més. Cal tornar a començar lleugerament diferent, les tecles han de ballar evitant l’avorriment. Cal anar ja acabant? Amb final majestuós... Cal anar finalitzant? Pianista orgullós...

“Primer amor” Laura Masoliver i Bigas / 1r d’ESO 2N PREMI EN LLENGUA CATALANA Tímides mirades, nerviosos moviments. Cada vegada que li parla una esperança a la ment. Rostres d’innocència, confusos pensaments. Buscant alguna cosa en un difícil turment. Nostàlgia que la tortura, que la rosega per dins. Escales que pugen i baixen, grans reptes a assolir. Obrint portes tancades, gratant gairebé el cel, com un pètal de foixarda que es recolza al pedicel. Tancant els ulls recorda, moments passats que han dolgut, amargs records d’infantesa on el final és ocult.

“Malson” 1r d’ESO / Clara Tremosa i Roura 3R PREMI EN LLENGUA CATALANA Uns neguits sense control Una ment bloquejada Incapaç de recordar La teva pròpia jugada. Ganes de marxar Ganes d’amagar la cara De fugir d’aquell infern Que per dins em cremava. Intentava evitar el record Que per dins em perseguia No podia oblidar L’alegria que tenia i ja no existia. M’estava tornant boig Em desconcertava No vaig aguantar més Aquella mala passada.

100

“Los cuerpos del alba” Júlia de Rocafiguera i Campdelacreu / 1r d’ESO 1R PREMI EN LLENGUA CASTELLANA Alba era una persona tímida e insociable, solamente se relacionaba con sus familiares más cercanos y unos pocos amigos con quien tenía mucha confianza. Acababa de llegar de un fin de semana en casa de sus padres que había sido muy raro. Había salido de casa el viernes, con mucha prisa y asustada, pero no recordaba porqué. Al encontrarse en la calle se sentía muy ligera y ágil. Estaba feliz y tenía ganas de hacer cosas divertidas. En lugar de coger el autobús para ir a casa de sus padres, había decidido ir andando para disfrutar del paisaje y la gente que pensaba que se encontraría. Pero, de hecho, la gente con quien se encontró se quedaba mirándola fijamente y algunos le habían preguntado si se encontraba bien. No lo entendía, a ella le parecía que se encontraba perfectamente. Cuando llegó a casa de sus padres, su madre se asustó muchísimo al ver la herida que tenía en el cuello, y la sangre que aún salía de ella. Alba no lo entendía… ¡Ella se encontraba muy bien! Su madre le puso una gasa para tapar la herida y Alba continuó tan alegre. Pero también un poco extrañada. Nunca había estado tan bien en casa de sus padres, con los que tampoco solía compartir muchas cosas. En casa, Alba entró en su habitación con ganas de descansar, pero esas ganas se le pasaron muy rápidamente al ver aquel cuerpo. Se giró un instante y empezó a sentir un dolor de cabeza muy profundo, como si le fuese a explotar... Notó que algo se le clavaba en el cuello. Era algo muy frío y puntiagudo. De repente cayó al suelo produciendo un sonido estrepitoso. No se podía mover, notaba cada vez menos su cuerpo, hasta que se le nubló la vista y se desmayó completamente. De repente abrió de nuevo los ojos y se levantó. Cuando se levantó notó que era más ligera, que no tenía que sostener ningún tipo de peso. Se sentía tan alegre… Pero la diversión de

101 su nuevo estado se acabó cuando se giró y vio dos cuerpos tendidos en el suelo, extrañamente familiares. Se asustó muchísimo y salió de casa corriendo. Al llegar a la calle estaba un poco confusa, no entendía el porqué. Pero se sentía ágil y contenta y con ganas de hacer cosas nuevas y diferentes. Decidió ir a dar un paseo por el parque. Al llegar al parque se cruzó con unos niños que se marcharon corriendo y gritando. También un hombre viejo se quedó mirándola y le preguntó si se encontraba bien. ¡Claro que se encontraba bien, muy bien! Pasó un coche y Alba se vio reflejada en él. ¡Tenía una herida profunda y sangrante en el cuello! Se tapó como pudo y se fue a casa corriendo.

Cuando llegó a casa Alba entró en su habitación para descansar y se encontró aquellos dos cuerpos en el suelo que había visto por la mañana. ¡Ahora se acordaba! Gritó fuertemente y, al instante, notó un objeto fuerte y puntiagudo en el cuello… Notaba que se iba quedando dormida, plácidamente. Volvió a despertarse justo donde había caído hacía unos momentos o quizá hacía unos días, no podía recordarlo. Miró a su alrededor y esta vez vio tres cuerpos aparentemente sin vida. Se fijó que todos ellos eran muy parecidos, y le eran terriblemente familiares. Se asustó tanto que salió a la calle como un relámpago. Al salir a la calle todas las personas que había en ella la miraban y susurraban pero ella no se daba cuenta. Le apetecía ir lejos de su casa, ir de compras y hacer amigos nuevos. Su carácter había cambiado. Iba alegremente por la calle dando saltos como un niño al que le acaban de comprar una bicicleta nueva y la va a estrenar al parque junto a sus amigos. Primero optó por ir de compras ya que le apetecía cambiar de ropa, llevar ropa de colores, no como la que llevaba ahora que era negra y gris. Al entrar en la tienda de ropa la dependienta le dijo muy alterada que si quería que llamaran a una ambulancia, o si quería tumbarse para no marearse. Ella se extrañó mucho ya que no le dolía nada ni estaba mareada, pero, al mirar al lado, un espejo le reveló el porqué de las preguntas de la dependienta: tenía todo el cuello lleno de sangre y una herida abierta que sangraba y no tenía muy buen aspecto. Lo peor era que no sentía dolor, le parecía que aún estaba mejor que antes, más alegre, con más energía… Salió corriendo de la tienda de ropa con el abrigo puesto sobre los hombros,

102

intentando que no se le viera la herida del cuello. Entró en su casa precipitadamente y se puso delante del espejo para observar esa fea herida que tenía en el cuello. Se puso una gasa en la herida para parar la hemorragia. Cuando consiguió pararla se limpió la sangre seca que tenía en el cuello y se puso una bufanda para que no se le viera la herida. La herida no le dolía nada. Estaba muy cansada así que se metió en la cama y se quedó dormida al instante. Soñó profundamente que un objeto frío y puntiagudo se le clavaba en el cuello... Volvió a despertarse y ahora vio que había cuatro cuerpos tendidos en el suelo. Se asustó y salió de casa corriendo. Pero una vez en la calle ya no se acordaba de por qué lo había hecho. Se sentía ligera, como si hubiera vuelto a nacer. Tenía muchas ganas de hacer cosas divertidas. Quería saltar y bailar al aire libre. Cuando llegó a un parque donde había gente empezó a ver que la miraban de una manera rara y le preguntaban si quería que avisaran a una ambulancia. También le decían si quería alguna cosa para ponerse en la herida que tenía en el cuello. La herida le sangraba y no tenía buen aspecto. Cuando se vio reflejada en un escaparate de una tienda se tapó corriendo la herida y se fue rápidamente a casa. Cuando llegó a casa, se puso una gasa y se la tapó. Tenía mucho sueño y se fue a dormir. Cuando empezaba a soñar profundamente notó un objeto frío y puntiagudo en el cuello… *** Al día siguiente, María, una niña a la que Alba daba clases de repaso, llegó y se encontró la puerta medio abierta. Entró y encontró cinco cuerpos tendidos en el suelo. Todos ellos eran muy parecidos y le resultaban terriblemente familiares. Se asustó tanto que salió corriendo y gritando. Enseguida llegaron los vecinos. Llamaron a la policía. Llegó con ellos un equipo de médicos forenses para examinar los diferentes cadáveres. Al cabo de una media hora de exámenes profundos de aquellos cuerpos se dieron cuenta de que, de hecho parecían ser de la

misma persona. Pero no tenía ningún sentido así que se los llevaron al laboratorio forense. No tardaron mucho en confirmar que, ¡Sí señor!, los cinco cuerpos eran de la misma persona. Es más, todo indicaba que esa persona había sido quien había clavado el cuchillo en el cuello de… ¿ella misma? De lo que no se dieron cuenta ni los médicos forenses, ni los policías, ni los periodistas que más tarde escribieron sobre esta extraña historia, ni la gente que la leyó asombrada y confundida, es que ellos eran los que, de hecho, habían matado a Alba. Al sacar el cuerpo, o los cuerpos, de Alba de su casa habían impedido que Alba pudiese despertar una vez más.

103

104

“La pesadilla” Sergi Ortiz i Barniol / 1r d’ESO 2N PREMI EN LLENGUA CASTELLANA ¡Qué frío que hace aquí! Me estoy helando... Estoy en el bosque. Me he levantado a la 01.06 porque ya no puedo dormir más. He tenido una pesadilla y he salido de casa. Estoy en pijama, ya no puedo volver a dormirme, cada vez que intento cerrar los ojos se me aparecen esas imágenes tan escalofriantes... Ya es la sexta vez que tengo ese sueño... En el sueño, estoy en una casa, que no es la mía, es la de mi hermana, yo estoy durmiendo, me levanto de la cama, son las 00.09. Bajo las escaleras, voy a la cocina para beber agua, cojo el vaso, lo pongo debajo del grifo, pero me giro, creo ver una sombra detrás de mí, no hay nada. Voy para encender la luz, parpadea un rato, pero luego se apaga. Genial, fundido. Cuando enciendo el grifo, la televisión se enciende, me vuelvo bruscamente. Me acerco a la televisión, la apago. Regreso para coger mi vaso, pero no está, y veo otra vez esa sombra, como de alguien, pero huye muy rápido y no puedo distinguirlo bien, mi corazón palpita cada vez más rápidamente, empiezo a sudar, voy a coger otro vaso, lo lleno y me lo bebo. Luego, al subir, veo sangre en las escaleras, subo apresuradamente y me meto en la cama. Todo está completamente oscuro. La luz de la luna entra por la ventana y, en la penumbra, veo una mujer vestida de blanco, encapuchada, salpicada de sangre y con un cuchillo en la mano. Hay una chica joven tirada en el suelo, no la reconozco del todo pero me suena, tiene la cara tapada. Hay una herida muy profunda en el pecho. La sangre sale a borbotones y se empieza a formar un pequeño charco en el suelo. La mujer encapuchada se dirige hacia mí , está a punto de apuñalarme, y de repente... ¡Despierto! Y así una, y otra, y otra, y otra vez...

Bueno, decido ir hacia casa, estoy cansada pero me obligo a levantarme o cogeré una neumonía. Me cuesta trabajo levantarme del tronco en el que estoy sentada. Cuando llego a casa me siento en mi pequeña mesa redonda que tengo en el salón. De repente llaman al teléfono, el que tengo colgado en la pared. Lo cojo, y empiezo a oír una respiración ansiosa y un susurro, de alguien pidiendo ayuda: —¡Socorro, socorro! —dice una voz femenina, pero no la reconozco—¡necesito ayuda!— Oigo un grito desgarrador y un golpe sordo, como el de un objeto cuando se cae al suelo. Es el cuerpo de la chica que estaba pidiéndome ayuda. Llamo a la policía al instante. Les cuento lo sucedido y les pido si pueden rastrear el orígen de la llamada. Al cabo de unos minutos eternos, en los que estoy angustiada, y no paro de sudar, suena el teléfono, es la policía, me dicen que la llamada ha sido rastreada, me dan la dirección: Calle de los Manzanos, número 47. Por un momento entro en estado de shock. Es donde vive mi hermana Elizabeth. Automáticamente les comunico que esa es la dirección de Elizabeth que tienen que ir, y que necesito acompañarlos. Puede que mi hermana esté en peligro, o peor, muerta. Estamos en casa de mi hermana, con 6 policías. Entramos por la puerta principal, que da al salón y a la cocina. Luego, veo que todo está igual que en mi sueño. Subo las escaleras y veo la sangre. Abro la puerta de la habitación de los invitados. Y ahí está el cadáver de la chica, muerta. Me giro y ahí está ella, la mujer de blanco, con el cuchillo y la ropa machada de sangre. Chillo tan fuerte que los policías entran en el acto. Le cogen el cuchillo a tiempo y la esposan. Mientras se la llevan me mira a los ojos. Es mi hermana.

105

106

“El recuerdo de un difunto” Laura Masoliver i Bigas / 1r d’ESO 3R PREMI EN LLENGUA CASTELLANA -¡Rápido! ¡Abrid la puerta, que pasamos!- gritó el Doctor Mestanza.¡O lo perderemos! -¡¿Qué pasa, Doctor?! -¡Es este señor, ha bebido lejía por equivocación, y no tiene muchas posibilidades de salvarse! El doctor y su equipo de enfermeros auxiliares entraron en la sala de cirugía y cogieron todos sus instrumentos para ayudar al paciente, y se pusieron a trabajar. Al cabo de unas horas el Doctor Mestanza salió del quirófano con una expresión sombría en el rostro. La familia del paciente estaba sentada en la sala de espera con los músculos en tensión. Cuando vieron llegar al Doctor, se alzaron y esperaron a que el cirujano hablara: Lo siento, no lo hemos podido salvar. Ha pasado demasiado tiempo desde los hechos.- dijo con tristeza. Una chica que aparentaba unos veinte años de edad se desplomó encima de otro chico. Éste la sujetó y se miró al Doctor Pablo Mestanza con amargura. La mujer del fallecido con los ojos llenos de lágrimas, se dejó caer, exhausta, encima de la silla. Seguidamente habló con palabras entrecortadas. Nos..., nos vamos ya... El médico asintió y esperó a que se cerrara la puerta detrás de los familiares.

Mientras caía la tarde, Pablo se dirigió tranquilamente hacia su casa. Al acercarse a la puerta de su domicilio, sacó unas llaves doradas de su bolsillo. Una vez hubo cerrado la puerta, a su espalda vio unos ojos azules que lo observaban fijamente. No era una mirada amable, sinó una expresión asesina. Parecía que estuviese ansiosa de muerte. Un escalofrío recorrió la espalda de Pablo. Aquellos ojos le resultaban muy familiares, como si los hubiese visto hacía ya un rato. De pronto, escuchó un ruido parecido al choque de dos trozos de madera. Los ojos de aquel médico de sangre fría se abrieron, alarmados. El ruido se repetía con un ritmo regular. Asustado, retrocedió unos pasos hasta dar de espaldas con la puerta. Una gota de sangre se precipitó desde el techo. Pablo encendió la luz pero no vio nada. La volvió a cerrar y los ojos y el ruido se volvían a percibir. Ahora, también oyó una risita tímida, como de un niño que ha hecho una travesura. Alguna cosa brilló en la oscuridad. Un ruido metálico resonó en los oídos de Pablo. ¿Se estaba volviendo loco? En cualquier caso tenía que escapar de allí. Abrió de nuevo la puerta y se marchó con pasos apresurados. Una vez fuera, se aproximó a una fuente y se lavó el rostro. ¿Qué acababa de pasar? Seguidamente, se sentó en un banco y suspiró, todavía tembloroso. Se dijo para sí mismo que sólo se había tratado de una alucinación. Se levantó y se acercó por segunda vez hacia la puerta del número ocho y la abrió. Nuevamente, una vez hubo cerrado la puerta detrás suyo vio aquellos terroríficos ojos azules de mirada asesina, el chasquear de un trozo de madera con otro e incluso el ruido metálico permanecía en el ambiente. Ahora, Pablo, haciendo de las tripas corazón, sí se atrevió a avanzar. ¿Quién anda ahí?¡Venga, cobarde! ¡Sal a la luz y deja que te vea! Los ojos se cerraron. La risita volvió a aparecer, y, a la luz se precipitó un líquido. Era lejía. Seguidamente, una mano tendida salió de la oscu-

107

108

ridad, como si invitara a Pablo a ir con lo que se escondía en lo desconocido. Él vaciló. ¿Dónde se estaba metiendo? Aquellos hechos no eran nada normales. Pablo colocó su mano encima de la otra, y, de repente, la mano le estrujó con fuerza los dedos, causándole así fuertes gritos de dolor por parte del doctor. Pablo se intentó deshacer de su agresor pero fue incapaz. Un pañuelo mojado de cloroformo le aplastó la nariz. Pudo percibir el intenso olor del líquido y enseguida cayó desplomado al suelo. Había perdido los sentidos. Pablo se despertó en una cámara pequeña. No tenía ventanas, las paredes sucias por la humedad y una puerta medio caída de madera podrida. No le gustó aquel lugar, pero tampoco sabía cómo había llegado ahí. Tumbó la cabeza hacia la derecha y vio un vaso usado pero vacío. Al lado de éste había una botella con una etiqueta. Pablo leyó en ella la palabra LEJÍA. De pronto empezó a dar espasmos acompañados de leves gritos. No le llegaba aire. No podía llenar sus pulmones. Una figura apareció en la puerta medio caída. Lo reconoció. Era el paciente que había muerto hacía ya unas horas a causa de haber bebido aquel líquido letal en grandes cantidades llamado lejía. A... Ayu...Ayuda... - dijo Pablo, todavía en búsqueda de aire.- Po...Por favor... Con una sonrisa de compasión en la cara, el muerto negó con la cabeza. Pablo apartó la mirada y miró al infinito. No tenía salvación posible. Habría muerto de la misma causa que su asesino, que fue también su paciente en el hospital. Era consciente, estaba muriendo. Su final se acercaba. El viaje sin retorno. La muerte.

“Haiku” 1r d’ESO / Bruna Alonso i Cunill 1R PREMI EN LLENGUA ANGLESA

That feeling. That sense. That the world is upside down, but you can still dance.

109

110

“Future” Maria-Elizabeth Grosse i Calm / 1r d’ESO 2N PREMI EN LLENGUA ANGLESA

Is it destiny or can I choose my own path? I'm thirsty to know

“Haiku” 1r d’ESO / Unai Estavillo i Bonet 3R PREMI EN LLENGUA ANGLESA

Dodging human traps Fighting all the setbacks Nature finds its way

111

112

“L’enveja no fa estar gras!” Carla Mallarach i Urtós / 2n d’ESO 1R PREMI EN LLENGUA CATALANA La Laia una pageseta del poble de Matalapenya, filla del conegut pastor Pere el Mentider , era una nena molt envejosa i farsaire com son pare. Un dia, quan anava a pasturar els seus vint corders, es va trobar la seva amiga Anna amb un ramat de dos-cents anyells nous. La Laia va quedar parada, ja que la família de l’Anna no tenia massa diners. Anna que són teus aquests anyells tan petits i blanquets? Sí! El meu oncle me’ls va donar ahir! Eh que són bonics ? “ Buff! Són molt macos! I a més en té molts... Jo només en tinc vint! En vull més en vull més!! “ - pensa la petita pastora - Sí... em recorden als meus vint corders que es van perdre l’altre dia a la muntanya... Els trobo tant a faltar... - va dir la Laia mentint. Ostres! No ho sabia... Si vols te’n puc donar uns quants, així no trobaràs a faltar els que has perdut!- va dir l’Anna tota generosa. Moltes gràcies Anna, no sé pas com m’ho hauria fet sense que m’haguessis donat aquests anyells! Moltes gràcies!! - diu la Laia mentint descaradament. La petita pastora va triar els deu anyells més bonics i se’n va anar cap a casa seva. L’endemà va tornar a pasturar els seus corders ( que ara ja n’eren trenta), i aquest cop es va trobar el seu amic Joan, que duia un ramat preciós de vedells.

Caram Joan quants vedells! Són tots teus ? Sí! Les vaques del meu pare han criat!- diu en Joan tot content “ En el meu ramat hi vull vedells, així els meus corders no estaran sols” - pensa la Laia- Saps què... L’única vaca del meu pare va resultar ser estèril, i mai podré tenir vedellets... Ostres quin greu! - diu l’innocent Joan - vols que et doni un mascle i una femella dels meus, i així quan siguin grans podran tenir vedellets petits? Si no et sap greu sí... El meu pare estarà molt content quan vegi aquests vedells! Fa més de dues setmanes que no prenem llet! Moltíssimes gràcies Joan!!-diu la Laia continuant amb la seva farsa. La jove pastoreta va triar el vedell més formós i la vedella més grossa, i se’n va tornar a casa tota contenta. El següent dia va anar a pasturar el seu nou ramat ( trenta corders, un vedell i una vedella). Pel camí es va trobar a la seva amiga Noèlia, que caminava envoltada de gallines i pollets. Noèlia quantes gallines, i quants pollets! Sí! Eh que són bufons... “ Sí que són bufons sí... Però les gallines de casa meva són seques i cama curtes ...” -Pensa l’envejosa minyona - Sí que són macos sí... Però no vols dir que duent-ne tants els perdràs? Si vols te’n guardo uns quants... Sí! tens raó, millor que ens els repartim!! - diu la Noèlia molt convençuda. Un cop la Laia va haver agafat deu gallines i deu pollets se’n va entornar cap a casa seva amb el seu enorme ramat. L’endemà va voler anar a pasturar, altre cop, el seu bestiar, i aquesta

113

114

vegada es va trobar amb el seu amic Pau. En Pau era un nen de família pobre, l’únic que posseïa eren dues guineus que li servien per a caçar el sopar. Evidentment quan la Laia va veure les guineus en va voler una. -” Ostres quines guineus més boniques... És l’únic animal que em falta per a completar el meu ramat” - pensa la gelosa pastoreta- Ei Pau!! Que maques les guineus que portes! Sí... Me les estimo moltíssim! Jo també m’estimava molt a la guineu que tenia abans per a caçar el sopar... Malauradament va agafar la ràbia i va morir- diu la Laia mentint descaradament. Vaja... Vols que et doni una de les meves guineus, de fet amb una de sola ja en tinc prou per aconseguir el sopar!- diu en Pau carinyosament. Moltes gràcies Pau, no sé pas què faria sense tu- diu l’enginyosa Laiasaps què ? Et donaré un sac de farina a canvi de la guineu!-exclama la pastoreta per a fer-se l’amable. El que no sabia la Laia era que el principal depredador de corders, gallines i vedells era la guineu, i l’endemà al matí quan va voler sortir al poble a presumir de ramat, es va trobar la guineu envoltada d’un bassal de sang, i tot el seu ramat mort al voltant. La Laia va pensar que, ara, tots els nens del poble tindrien un ramat, menys ella que per culpa de la seva enveja ho havia perdut tot. Rondalla ve, rondalla va, si no és mentida, veritat serà. Rondalla va, rondalla ve, si avui no ho dic, demà ho diré.

“Espurnes d’amor” 2n d’ESO / Irene Salvans i Segalés 2N PREMI EN LLENGUA CATALANA Castàlia era una nimfa que vivia en una cova a la vora d’un riu que proporcionava aigua a tot un poble, Delfos. Era jove, tenia els ulls verds i portava un vestit translúcid. Sempre anava guarnida amb flors de cap a peus. Era perfecte: llesta, divertida, amable i pacient. Anys enrere, Castàlia s’havia enamorat bojament d’un follet molt entremaliat que rebia el nom de Cerdet. Per en Cerdet, ella només era un amor passatger. L’estimava, però no prou com per envellir junts. Durant un temps havien intentat que la relació funcionés, però mai passaven més de dos dies sense que hi hagués una discussió. Un matí, Castàlia havia sortit a recollir flors, quan de sobte va trobar en Cerdet agafat de la mà amb una princesa d’aigua. Va reaccionar de la pitjor manera: va agafar una pedra i la va tirar al cap d’en Cerdet. Ell es va girar i va intentar donar-li tota mena d’explicacions, però Castàlia ja no el sentia. Se li havia glaçat el cor. Des d’aleshores, no sentia l’amor, no parlava amb la gent, i gairebé sempre es passava el dia tancada a la cova. La seva fredor va anar congelant el riu. Cada cop hi havia més escassetat d’aigua i la gent passava més set i més gana. Els cultius van anar desapareixent i la població va començar a abandonar el seu poble. Un dia, entre crits i rialles, van entrar a la cova dos petits, un nen i una nena. Quan els va veure se’ls quedà mirant fixament. Recordà la seva infantesa, ja passada, feliçment acompanyada de la mà del seu germà gran. De cop la va envair la nostàlgia, tenia enyorança. Minuts després, deixant de banda la tristor, es va apropar lentament i suament als infants i van començar a conversar de manera animada. Van passar les hores, i va sentir com li retornava l’amor per les coses.

115

116

Aquells nens li havien fet obrir els ulls. Va veure clar aleshores que l’amor i la capacitat d’estimar podia sorgir de les persones i de les situacions més diverses i inesperades. En aquell instant l’aigua del riu es va començar a descongelar i l’alegria va tornar al poble.

“Tot somiant” 2n d’ESO / Aina Campos i Escofet 3R PREMI EN LLENGUA CATALANA Històries, anomenem històries a tot allò que dóna vida a éssers, petits éssers fantàstics que no fan tan ensopida la vida. L’avorriment constant i l’estabilitat, sí, així definiria “vida”. Però, qui diu que això duri per sempre? Qui diu que en un dia fred de desembre, milers d’històries puguin sortir a veure el món per donar-li llum? *** Lola! Tens preparat el trineu? -diu en Rubèn a la seva intrèpida i aventurera amiga. Només ella sap com fer-lo aixecar cada matí per trobar un sentit en aquest món. Que potser en dubtes, senyoret? -diu la Lola al seu únic i inseparable amic, a qui ha promès que cada dia, mentre visquin, trobaran una cosa divertida a fer, encara que costi. Per això, aquest cop, ha triat aquest turonet, el Puig dels jueus, un indret tranquil i amb molta neu. Ideal per gaudir-ne amb un trineu i unes bones manyoples. El que no sabien aquell parell és que canviarien el món d’aquí a molt poc. - A punt? Llestos? Ja! Endavant! -crida amb emoció la Lola empenyent amb força al seu company pendent avall. Els crits d’en Rubèn se sentien cada cop més en la llunyania, fins que només es va sentir el so dels arbres i els respirs ofegats de la Lola. Rubèn!? Rubèn!? -gemega la Lola entre plors I no se li acut res més que començar a córrer a tot drap en direcció cap avall. Abans d’arribar al

117

118

final, s’entrebanca i cau en un forat, sense sortida. I tot cridant en la foscor, va canviar el món. Despertant-se al mig del no-res, en Rubèn comença a caminar sense rumb per la immensa cova. Una cova amb un aire misteriós. El més estrany és que, tot i ser un forat, estava il·luminat. Al cap de molt caminar, uns crits estridents van despertar en Rubèn d’aquell estat en què es trobava. La veu de la Lola va ressonar als timpans d’en Rubèn. Va córrer cap a la Lola i va calmar els seus plors amb una forta abraçada reconfortant. Tot caminant i observant aquella estranya cova, enmig del silenci, els dos aventurers es van endinsar en una cambra resplendent plena de flascons, flascons i més flascons de vidre, plens d’una substància brillant i groga. On hem anat a parar, Lola? -pregunta en Rubèn entre tremolors. Si una cosa tens, és que ets un cagat! Va, busquem la sortida i tornem a casa! -diu la Lola amb valentia i decisió. En Rubèn, al despistar-se, va caure i tots els flascons de vidre es van trencar en mil bocins i els liquids, d’una manera màgica, van començar a convertir-se en històries: gats amb botes, llops vestits d’àvia i cabretes saltaires van començar a córrer i a bramar sense parar, fins que van sortir de la cova. El caos va dominar el món, la gent amb americana i ulleres de pasta van xisclar i es van tornar bojos i els botiguers es van desesperar en veure els desastres que aquests éssers van fer. La Lola i en Rubèn van divertir-se rient enjogassadament d’aquell dia tan, tan... En aquell moment es van adonar que aquell dia havia estat diferent: que es van oblidar durant vint-i-quatre hores de l’avorriment, l’avorriment constant. En adonar-se d’això, van començar a saltar d’alegria.

Badallant silenciosament els dos nens es van despertar! De cop i volta es van adonar que tota la màgia havia desaparegut, tot havia desaparegut. Menys l’esperança, l’esperança de tornar a somiar. Perquè si vols viure el que somies, has de començar somiant!

119

120

“Haiku” Maria Dinarès i Verdaguer / 2n d’ESO 1R PREMI EN LLENGUA ANGLESA

My shiny pupils, in your so delightful smile... neverending love.

“Almond Tree” 2n d’ESO / Martina Soler i Collell 2N PREMI EN LLENGUA ANGLESA

Branches like arms Blossoms like nice butterflies Trees like loneliness

121

122

“Haiku” Aida Agramunt i López de Santa María / 2n d’ESO 3R PREMI EN LLENGUA ANGLESA

My white snowflakes Don’t stop falling from the sky Start to freeze my heart

“Mein Farrad – La meva bicicleta” 2n d’ESO / Joan Manzano i Verdaguer 1R PREMI EN LLENGUA ALEMANYA Ich habe ein Fahrrad. Mein Fahrrad ist sehr cool, das ist blau, rot und grün. Mein Fahrrad ist das schnellste und ich brauche es jeden Tag der Woche, im Winter, Frühling, Sommer oder Herbst. Ich gehe mit Fahrrad in die Schule, kaufen und trainieren. Mein Fahrrad ist das beste. Jo tinc una bicicleta. La meva bicicleta és molt guai, és blava, vermella i verda. La meva bicicleta és la més ràpida i la faig servir cada dia de la setmana, a l’hivern, primavera, estiu o tardor. Jo vaig amb bici a l’escola, a comprar i a entrenar. La meva bicicleta és la millor.

123

124

“Meine gitarre – La meva guitarra” Àgata Sala i Sánchez / 2n d’ESO 2N PREMI EN LLENGUA ALEMANYA Meine Gitarre ist braun und klein. Die Noten von meiner Gitarre ertönen weil meine Hand streichelt die Saiten. Der Rhythmus von meiner Gitarre begleitet meine Stimme in einer Sommernacht. Ich liebe meine Gitarre. Die Saiten von meiner Gitarre sind aus Eisen und bruchsicher. La meva guitarra és marró i petita. Les notes de la meva guitarra sonen perquè la meva mà acaricia les cordes. El ritme de la meva guitarra acompanya la meva veu una nit d’estiu. La meva guitarra m’encanta. Les cordes de la meva guitarra són de ferro i resistents.

“Invocació a les heliconíades” 3r d’ESO / Marta Masoliver i Bigas 1R PREMI EN LLENGUA CATALANA Místiques criatures acudiu a l’artista que no té cap designi previst. Inculqueu-li algun projecte. Cal·líope, Clio, Èrato, Euterpe, Melpòmene, Talia, Polímnia, Terpsícore i Urània. Feu que ploguin al seu cap gotes de fina rosada ; que no mullin, que no taquin; sols que aportin idees per la virtuositat que s’augura. Intrèpid mestre inicia la composició, no te’n fessis pas enrere, tot l’esforç seria en va. Si en algun moment te’n canses deixa que ho enllesteixin les gràcils muses que t’envolten. Tragèdia, comèdia. Ovacions de part del públic. Prosa, poesia. Agraïments del lector. Escultura, pintura. Felicitacions de l’assistència. Venera les nou figures. Elles són perfecció. Elles són inspiració. Elles són muses.

125

126

“Fons” Noah Estavillo i Bonet / 3r d’ESO 2N PREMI EN LLENGUA CATALANA No intenteu animar-me, que el fang on em rebolco m’adormi els sentits, que la misèria que ara sento torni de pedra el meu cor. No us vull veure patir. No vull cops a l’esquena, que els ulls s’emboteixin fins a semblar de gripau, que les llàgrimes vessin sense aturador. No hi podreu fer res. No em doneu per perdut, que la foscor d’aquest abisme m’ajudi a recomençar, que tingui un full en blanc on reconstruir-me. No vull tornar a ser el que era abans. No escatimeu els retrets, que les paraules que ara em fereixen facin demà d’escut, que no siguin una trava ni un llast perpetu. No em vull fallar mai més.

“La teva història” 3r d’ESO / Alba Roca i Perdigón 3R PREMI EN LLENGUA CATALANA Escolta, observa, sent descobreix el món on vius. Somriu, escriu, llegeix fes de la vida un conte. Vigila, pensa, estima cada pas pot ser l’últim Aprèn, reflexiona, corregeix no cometis els mateixos errors I fes que la teva vida sigui una exitosa novel·la.

127

128

“Story of a refugee” Ricard Casanovas i Pons / 3r d’ESO 1R PREMI EN LLENGUA ANGLESA Here I am, sitting on the sofa, giving the feeding bottle to my son. I could be the happiest person in the world: I have got a beautiful child; I’ve got the most beautiful woman in the world. But I’m not. I close my eyes thinking about my old life. All the memories, histories and hardships that drove me here, are coming into my mind. The child is crying. The baby bottle has finished. My name is Samir; I used to live in Latakia. Two years ago I was a middle-class Syrian, having a company that made washing machines for the German market. I had got a beautiful house, a woman, a boy and a girl which were the envy of all my acquaintances. Everything seemed perfect, so far from the political problems and the civil war that my country was suffering. On the one hand, the government kept bombarding cities dominated by the revolutionary Militia; on the other, the Islamic State, which had occupied the entire East of Syria. The situation was critical, but I thought it couldn’t affect us. Why me, a good person without any enemies? I’ll remember that Friday evening after a long day of work until the day I die. The dinner was served at the table; being in the dining room, my wife was cooking and my children were running along the corridor. Suddenly, the floor, the walls and all the objects in the house began to sway. The children shouted. It seemed like a game for them. My wife and I, desperate, we went outside to see what was happening. It was the President’s air force that was bombarding the city. I screamed loud, so loud. I called my children to leave the house, but it was too late. At the precise moment that my wife was going down the

stairs, a black and shining object fell down from the sky. In the middle of the chaos, I followed that bright object with my sight. All around it was noisy and dusty. That damn device would stop me from speaking with my wife and with my children any more. I was paralyzed, in a state of shock. One tear dropped on my cheek while my home and the most important people in my life became ashes. In one second I lost everything I had. Trembling and with my eyes fixed in the horizon, I started running towards the port. Almost half a kilometre to reach the point of departure of the ships to Turkey, I saw many people, a lot of people. Some of them were crying and others were just watching the crowd. As a walking dead with the gaze still fixed, I broke through the crowd to reach the main dock. There were agents of the army keeping people out to avoid them getting on the boats. Too many people. Too much disorder. Too much fear in the air. People had been leaving the country for a long time. Some were in the same situation as me, other people were leaving for fear or to avoid losing everything, carrying almost nothing. Women, children, old people, babies...everybody was leaving. That was no longer a place to live. In the middle of the harbour there was a man standing on a speedboat inviting people to climb on it. When I approached there, I saw people digging in their pockets, following the orders from that guy, and I did the same until I found my wallet. I paid with everything I had. Once on the boat, I closed my eyes and I went over my situation. I was really a refugee. While I was thinking about the different places where I could go, remembering the map of Europe that my teacher had taught me in my school time, I heard somebody shouting. I opened my eyes and I saw a man who had fallen into the water. Quickly, I got up and put my waist outboard. In those tense moments, between wave and wave, I

129

130

saw some people shouting. I supposed it was his family. Finally, I managed to get him onto the boat. Then, once on board, he hugged me very strong in a way that I had not seen before. He introduced himself. His name was Mazen, he was 30 years old (3 year less than me) and he lived in a house in the upper-class neighborhood of Latakia. He was in the boat with his parents, his wife, his wifeâ&#x20AC;&#x2122;s parents, his son and his sister. Despite the dark, the cold, the moisture and my fear, I thought that Mazenâ&#x20AC;&#x2122;s sister was incredibly beautiful. Some days after, still on the boat, we realized that we didnâ&#x20AC;&#x2122;t have any more food and no water. I mentioned it to the driver but he ignored me and he ordered me to sit down and stay quiet. The following days were horrendous. The children were crying, and men and women were praying to their God. But no God came to save us from those stormy nights when some people got hypothermia and others fell outboard or died because of the gigantic waves, hunger and thirst. It was hell. Finally, we reached the north coast of Greece where people of an NGO welcomed us and gave us some blankets, water and food. There, we stayed for two days and then we went to Serbia, where we waited for a convoy of buses toward Germany that would make a long way between mountains, rivers and desert areas. Once in Serbia things became desperate because they separated elderly, children and women from men in different buses. I remember the exact number of the bus in which Mazen and I traveled, because we lived in it for more than two weeks. Once we reached the Hungarian border we spent nights and days full of despair seeing people suffering as we had never seen before. They were bringing us food and drink and were consoling us but they would not let us pass through the wall. But after nearly a week of despair we got some hope when a guard left

the door of the wall open. It was an extremely and crazy situation. The guards could not control the crowd pushing to reach the other side of the fence. In the middle of that chaos, Mazen, all his family and I were lucky being able to trespass. We crossed Hungary by foot in two weeks. Finally, after crossing Austria without any resources, we arrived at the border of Germany, our salvation. Once we arrived, the German border reminded me of the bombing day in Latakia because of the amount of people staying in that place. The guards split us in two different rows. Mazen and I prayed to avoid being separated, but Allah did not hear us. We said goodbye, but we knew that we would meet again. I was taken to a refugee camp on the outskirts of Cologne. It was a very big building, used as a sports centre before, which had been divided into small rooms. They took me to a kind of waiting room where they separated us again according to where we came from. Among the crowd, I recognized a figure that looked at me with watery eyes. It was Mazen’s sister, Sarah. She came running to me and hugged me. And I kissed her. After four months I started “going out” with Sarah, till the day she became pregnant. In the fifth month of pregnancy I heard that Mazen was looking for us. I used all the new friends I had made in Cologne to find him. Finally I got him. He and his family were refugees in Munich. A few months later, Sarah had my son. Finally, I got a visa and a job. Here I am, sitting on the sofa, giving the feeding bottle to my son. I want to be the happiest person in the world.

131

132

“The crisis affects poor famílies” Maria Bertran i Soldevila / 3r d’ESO 2N PREMI EN LLENGUA ANGLESA Justin was a boy who had no money. He was very poor and lived in a caravan with his family. He was married to a younger woman named Bella. He didn’t have a job and his wife was unemployed too. He had a dream; he wanted to be a singer because he loved singing and it was his true passion since he was a little boy. He sang all the time and everywhere, but he enjoyed singing in front of his son Jack, who also loved music. It was almost Christmas, a time when the family felt really close and united. This year, it was Justin’s turn to prepare the Christmas lunch but he didn’t have enough money to make the meal and they were very worried and upset about it. For this reason, he went to beg for money in the same street every day, just to be able to make a nice meal for his family. Normally, he made a little bit of money so he could buy food to have dinner every night and when he had some spare money, he saved it in a little box in the caravan. But he never made enough money for the Christmas lunch. One day, a lady put a coin in his basket, and when she put the coin in, her diamond ring dropped into the basket. The lady looked rich because all her clothes were designer clothes. Justin did not realize that a ring had fallen until late at night when he wanted to count the money he earned. When he saw the ring he couldn’t believe it… with it he could buy anything he wanted. He decided to go to a jeweller’s because he wanted to know how much it was worth. The jeweller told him that it was a very expensive ring. Justin didn’t know what to do with it; should he keep it? Or should he give it back to the lady? If he decided to keep it, he would not have to beg for money ever again, and also he could make his dream come

true: he could finally be a singer. But maybe it was a very special ring for the lady, maybe it was a present from her husbandâ&#x20AC;Ś He was confused. If he decided to give it back, then he would feel good with himself. After thinking for a while, he decided that he should give it back to the lady. The next day, he went to the same street to beg for money and wait for the lady to pass by. But she was nowhere to be found. A couple of weeks later Justin finally saw the lady from far away. He ran towards her; the lady was scared until Justin showed her the ring. The lady was very grateful for Justinâ&#x20AC;&#x2122;s kindness and she wanted to compensate him. Justin explained the situation to her and that his dream was to be a singer. She felt sorry for him and took the ring off from her finger and gave it to him. She told him that this ring would help him to make his life better and with it he would be able to make his dream come true.

133

134

“It wasn’t my favourite day” Oriol Torrescasana i Pujols / 3r d’ESO 3R PREMI EN LLENGUA ANGLESA On having opened my eyes at that moment, I saw that the shades of the clouds were reflecting the blue colour of the water. It was a greyish Saturday. The fog was threatening the city with sadness, and I knew that it wouldn’t see the bright colour of the sun. From the large window of the room, I looked attentively across it, as the shrubs were losing their hair. I went out of the house quickly, with a hypnotized mind, without knowing why. Going towards the target so much intensely of that covered snow tree, I fell down in the middle of the way as if everything had been a dream.

“Rosenroter Baum- Arbre rosat”

135

3r d’ESO / Estel Teixidó i Rivera 1R PREMI EN LLENGUA ALEMANYA Rosenroter Baum, deutlich und elegant, du lebst die Wahrnehmung der Zeit in einer verschiedenen Form. Das Leben verschwindet im Laufe der Jahre und du, verwurzelt in der Erde deiner Vorfahren, bist die Blume von dem groβen, dichten Wald. Aber jetzt verschwindet alles mit der Kälte und deine schöne Frucht wird zwischen den Fingern des Windes zerkleinert. Es bleibt nichts mehr, als ein nackter Stamm im Nichts. Du denkst, nächsten Sommer wirst du der Gleiche sein und in diesem notwendigen Augenblick erkennst du die Wichtigkeit der Zeit und dass jedes Jahr nicht gleich sein kann.

Arbre rosat, definit i elegant, tu que vius la percepció del temps d’una forma diferent. La vida es difumina al llarg dels anys i tu, arrelat a la terra dels teus avantpassats ets la flor del gran bosc espès. Però ara, tot s’esborra al pas del fred i el teu bell fruit desapareix entre els dits del vent. No queda res més que un tronc sota el no res. Penses que l’estiu següent tornaràs a ser el mateix i en aquest precís moment t’adones de la importància del temps i que cada any no pot ser igual.

136

“Die Geige – El violí” Carla Sanuy i Danés / 3r d’ESO 2N PREMI EN LLENGUA ALEMANYA Vier Noten in der Luft Sol, Re, La, Mi. Jede Note ein Klang, jeder Klang eine Träne, jede Träne ein Gefühl, jedes Gefühl eine Geschichte. Feste Blicke und ein Dirigent, das Konzert beginnt. Ich spiele die Saiten mit Leidenschaft und ich spiele das letzte Arpeggio. Die Geige, mein Musikinstrument. Quatre notes a l’aire sol, re, la, mi. Cada nota un so, cada so una llàgrima, cada llàgrima un sentiment, cada sentiment una historia. Mirades fixes i un director, comença el concert. Toco les cordes amb passió i faig l’últim arpegi. El violí, el meu instrument.

“Paral·lels” 4t d’ESO / Arnau Espona i Puntí 1R PREMI EN LLENGUA CATALANA Quedo sobtat quan s’asseu al seient estret del meu costat. La meva mirada indiscreta se li ha quedat clavada al rostre com un dard quan ha entrat per la porta i des de llavors que no li he pogut treure del damunt. Desproporcionadament escardalenc però alt, de cap i ulls diminuts, calb i entaforat rere d’unes enormes ulleres de cul de got, ha entrat saltironejant al vagó (i no pas corrent) just quan les portes ja xiulaven anunciant que s’estaven tancant per l’inici del trajecte. Quan l’individu ja creia haver superat l’obstacle en la seva totalitat, s’ha adonat que no tot ell ho havia aconseguit. Les portes, ignorants totals de la situació, han caçat el seu peu esquerre pel turmell i la inèrcia, que sempre actua segons els seus principis, l’ha deixat caure al terra amb un estrèpit. Per uns moments m’ha fet por que s’hagués esberlat en mil bocins però ha fet una ullada al seu voltant calculant la magnitud del seu ridícul, ha estirat el seu peu cap a l’interior amb una estrebada, s’ha aixecat amb una cara relativament freda i distant i quan tornava a emprendre la marxa a la recerca d’un seient, el metro ha accelerat. Maldestrament s’ha abraçat al primer objecte vertical que ha trobat i ha evitat, pels pèls, caure de nou. Però desafortunadament l’objecte vertical he set jo. Quasi em rebenta el crani. “Collons! Quina força aquests bracets de ballarina tan escarransits!” He pensat reprimint-me les ganes d’estomacar-lo. I resulta que, a més a més, sempre em trobo al lloc menys indicat en el moment menys indicat. Sense vergonya però amb un to baix guiat per una veu afilada, se m’ha disculpat. Llavors s’ha assegut al meu costat. Me’l miro amb insistència però ni s’immuta. A hores d’ara ja tinc clar que és aquí de cos present però no pas de ment. Qualsevol que l’observés uns instants s’atreviria a constatar que està més a prop de posar-se a fer tombarelles per la lluna que no pas d’estar ajagut en un bonyegut seient de metro amb estampats desafortunats, que és el que aparent-

137

138

ment sembla. Cada minut que passa, cada clec momentani de la broca més llarga del meu rellotge en passar per sobre del número dotze, tinc la sensació d’estar al costat d’algú únic. Més aviat sinònim d’estrany en aquesta ocasió; d’estrafolari. Quan ha entrat per la porta m’he fixat en quatre detalls comptats però el personatge s’ha merescut una segona inspecció. És excepcionalment lleig. Si al seient oposat del vagó s’hi trobés una noia que encuriosida ens mirés, primer a l’un i després a l’altre, s’encisaria de mi i no pas per la meva bellesa. S’encisaria pel contrast de passar d’ell a mi tant de sobte. El cap el té molt petit i prim igual que les faccions que l’acompanyen. A la closca ni un pèl; és d’aquelles que ve de gust de fregar amb una baieta i abrillantador per tal de veure’t-hi emmirallat. El front és arrugat, semblant al d’un vell sord i arrossinat, escarxofat davant la tele amb el volum molt alt. El veig de físic en una aula de l’Autònoma davant una d’aquelles pissarres amb infinits gargots indesxifrables. La resta de la cara, però, es veu jove tot i que quasi la podríem qualificar d’intemporal. Té unes celles gruixudes molt fosques però ben definides i uns ulls negres molt petits emmascarats per les enormes ulleres de cul de got que signifiquen un punt diferencial en la seva monotonia de formes petites. El nas és tort: comença desviat cap a la dreta i acaba esbiaixat cap a l’esquerra. Com a mínim se l’ha trencat dos o tres cops. Va engalanat amb una samarreta negre i ample amb la inscripció Carpe Diem escrita amb unes lletres recargolades de color verd. Si l’estona que ha passat des que ha entrat el metro és sinònim de la resta de la seva vida, ja ho crec que fa honor a la inscripció. De cada instant en fa un gag propi del més inspirat Charles Chaplin. Duu uns pantalons de xandall sense butxaques passats de moda de color marró i unes xiruques atrotinades que sense esforç l’arribarien fins... al capdamunt d’un bloc de dos pisos com a molt, em penso. I és al cap d’una estona quan tinc el pressentiment que a aquest home l’he vist abans. La familiar veu robotitzada d’una dona anuncia Roquetes, penúltima estació de la línia verda. Nerviós com sempre per començar a fer els preparatius per baixar del metro, començo a arreplegar tot el que és

meu. La motxilla que tenia entre les cames me la poso a la falda i la bufanda que tenia a la falda me la lligo amb dos gestos fugaços al coll. Miro per la finestra: després de fer aquest recorregut cada dia ja em sé de memòria tots els túnels i, quan a fora tot es torna fosc, em dic a mi mateix que ja falta poc. Remoc el cul pel seient fins que, per primer cop, l’home em dirigeix la paraula: M’he fixat amb tu des del moment que he entrat per la porta. No sé si te n’has adonat però des de llavors t’he clavat la mirada quasi com un dard. Disculpa mon ami però fa una estona llarga que hi rumio. He anat barrinant durant tot el viatge. No ets pas, per mera casualitat, aquell monologuista famós... –. Faig cara de sorprès. Més ben dit: estic absolutament estupefacte. Ell ni s’hi fixa i continua. – Sí home sí. Aquell tan peculiar i famós per la seva fisonomia... original? – ho diu amb un somriure tímid. – Segur que saps qui vull dir! Ho dic pel nas tort, la calvície, les ulleres de pasta, personalitat a l’hora de vestir... L’interrompo un moment. Està parlant amb... mi? – Responc sense entendre res. Cada paraula que ha dit s’ha transformat en un cop de puny en arribar als meus timpans. Ell segueix a la seva bola. És que n’estic convençut! De veritat! Almenys sou com dues gotes d’aigua: clavats. – Començo a aixecar-me. Vull marxar corrents. – Va, si us plau, admet-ho! Et prometo que no li ho diré a ningú. Res de res. M’acabo d’aixecar just quan, amb un soroll metàl·lic que ara no tinc ni temps ni ganes d’intentar descriure, es comencen a obrir les portes. Em queden lluny, a l’altra banda. Començo a córrer i la seva mà m’esgarrapa l’esquena. M’impedeix avançar. Finalment, amb totes les meves forces, me’n desfaig d’una estrebada i començo a travessar les portes quan ja s’estan tancant. Ja sóc a l’andana o almenys és això el que penso. Les portes, ignorants totals de la situació, m’han caçat el meu peu esquerre pel turmell i la inèrcia, que, desafortunadament, sempre actua segons els seus principis, m’ha llençat al terra amb un estrèpit.

139

140

“Carpe Diem. Viure al dia o viure al límit?” Olímpia Solà i Inaraja / 4t d’ESO 2N PREMI EN LLENGUA CATALANA La primera vegada que Jean va sentir aquesta expressió no la va entendre. Malgrat els set anys d’estudi de llatí a la seva escola a de la catedral d’Albí, només va ser capaç d’entendre la literalitat de les paraules. Avui, uns anys després d’haver-se-l’hi revelat el significat, recordava amb nostàlgia, però no pas amb ganes de tornar-hi, les inauguracions a casa dels marxants d’art a la “Rue de Saint Germain des Pres”. Aquelles trobades, que l’havien neguitejat tant, eren una reunió de gent que, amb l’excusa de l’art, fugien de casa seva per trobar noves amistats, tafanejar els secrets dels altres i comentar les notícies amb els vells amics. Se n’havia fet farts d’assistir a actes com aquests, sempre amb un piano de fons i amb xampany sobre la taula, se sabia de memòria tots els discursos dels marxants. Malgrat saber que per mantenir el seu prestigi havia de ser-hi, mai no li havien agradat aquestes celebracions; hauria preferit quedar-se a casa, llegint o pintant, i que la gent gaudís pel seu compte de les seves exposicions. La revelació del significat de Carpe Diem, aquella frase que tant havia llegit de jove, es va produir aquell vespre d’abril quan, cansat de la feina de tot un dia, Jean va entrar a la sala. Immediatament, la gentada, que no era pas poca, va emmudir. Després d’uns quants estossecs, aplaudiments i xiulets, finalment els grups es tornaren a dispersar i tots van reprendre les seves converses. Jean, encara vermell, buscava cares conegudes entre aquella munió d’artistes i burgesos. “Senyor Ducret, l’estàvem esperant!”, “Quin gran artista! Quin talent!” o “El felicito, unes obres genials!”. “Vinga Jean, fes bona cara, segur que aquest somriure no els convenç prou” es deia a si mateix. Entre felicitacions i encaixades de mans va aconseguir arribar al final de la sala, va agafar una copa de xampany i va seure en una de les cadires encoixinades que hi havia al costat de la paret.

Pensatiu, observava a la gent; els seus gestos, les seves cares. Anava fent glops de la copa mirant al seu voltant. Com més hi donava voltes més estranya trobava la seva situació. Ell, Jean Ducret, artista, un home més aviat tímid i reservat, es trobava en una festa de la qual representava que era el protagonista, i tot i així, ningú li feia cas. No és que li sabés greu, més aviat al contrari, però la situació no li semblava lògica. S’havia passat al matí, com de costum, fent càlculs i ordenant els seus diners. El que per ell havia començat com un ofici emocionant i gens rutinari s’havia convertit al llarg dels anys en una feina monòtona i pesada. Ja no s’emocionava amb els projectes nous ni tampoc quan havia de començar un quadre, fins i tot això, per ell, ja no era especial. Tant pensar li va fer venir mal de cap i veient que la gent seguia xerrant i rient en petits comitès va decidir sortir a fer una volta. Tot i haver arribat la primavera, a fora feia fred i es va haver de tapar. El vent que li acariciava la cara el va calmar una mica i va seguir caminant. La poca gent que quedava al carrer s’afanyava per tornar a casa i a poc a poc els llums que es veien des de les finestres s’anaven apagant. De sobte, el va assaltar el dubte que, inconscientment, feia temps que el preocupava; Realment era feliç? Aquesta era la vida que sempre havia somiat? Des de petit havia desitjat ser artista; passar-se el dia dibuixant i inventant nous paisatges i històries pels seus quadres. Però mai havia pensat que esdevenir un dels pintors més prestigiosos de tot França l’acabaria convertint en un esclau de la feina i els seus propis interessos econòmics. Va ser llavors quan, des d’un dels carrerons que fan cantonada amb el “Rue de Seine”, amb les campanades de les onze sonant de fons, pràcticament a les fosques, va entendre el verdader significat d’aquell Carpe Diem que havia sentit dir al seu professor tantes i tantes vegades. Exaltat pel descobriment es va posar a caminar molt ràpid, gairebé corrent, cap a casa seva. Va arribar a la porta esbufegant i saltant d’eufòria alhora. Va entrar i molt ràpidament va agafar una maleta de pell molt vella que havia comprat a un mercader estranger i la va omplir amb tot allò que li va semblar més important i imprescindible. Hi va posar també un quadern de fulls, pinzells, llapis i alguns dels diners

141

142

que tenia guardats a la capsa de sota de l’armari i, després va baixar l’escala d’una revolada. Va fer tot el trajecte fins a l’estació de tren corrent i la poca gent que es va trobar pel camí el van prendre per boig i ni se’l van mirar. En arribar a l’estació es va dirigir directament a l’única persona que encara voltava per allà, que va resultar ser el venedor i, mig adormit, li va vendre un bitllet de tren per anar a Venècia. Com que el tren sortia aquell matí mateix, Jean va decidir dormir a sobre un banc de l’estació. Va treure una manta de la maleta i es va posar un jersei com a coixí. Amb un somriure d’orella es va posar dins del llit improvisat i, a poc a poc, les parpelles se li van anar tancant.

“Paradís” 4t d’ESO / Eulàlia Voltas i Pujols 3R PREMI EN LLENGUA CATALANA Tinc dues persones que jeuen al meu costat. L’una em diu que ho faci, l’altra es limita a somriure i a brandar el cap en senyal de negació. 3 a 1. Una bala a la meva consciència. Ells guanyen, ho faré. La primera ombra somriu. No sé perquè però em recorda al gat de Chesire. Si tingués dents se li veurien, però només hi ha claror. Una claror que encega però reconforta. És el final del túnel em dic. La segona es creua de braços en veure que no li paro atenció. La miro i la somric falsament intentant amagar l’amargor. Bufa i gira els ulls en senyal de desaprovació. Sap que m’he traït. Te n’adones? T’adones del que has fet? Ara no em vinguis amb excuses. Saps perfectament el que fas i deixes de fer, és la teva responsabilitat. Pressió? Per favor. Assumeix les conseqüències. Assumeix. És l’únic que em passa pel cap. Les paraules reboten dins meu i couen. Et penses que no ho vull fer? Però no puc. Em fa mal el cor només de pensar-hi. El més prudent seria callar i guardar el dolor. Oblidar-ho tot. I ho saps. Entenc que pensis que sóc una covarda, i ho sóc, no me n’amago. Però no podria. M’aturo. Aquesta lluita interna m’està matant. Però encara que em dolgui ho faré. Estan orgullosos de mi però jo no ho estic de mi mateixa. Cada vegada que em miro al mirall em faig fàstic. Em venen ganes d’agafar el primer objecte que trobi i llençar-lo en un intent de destrossar el vidre i la meva imatge. Si recordés com es toca el piano el tocaria. Per tu, per mi i pel que he

143

144

fet. De fet, no recordo com es fa. No recordo les partitures, ni les notes lliscant pels pentagrames, i sé, que si erro una nota cauré on caic sempre. Frustració. Tot i així, a vegades escric. I mentre recorro el paper amb la tinta, penso. Diria que penso en l’amor, però com molt bé ja saps, fa temps que no el conec. Pensava que amb tu seria diferent, que no em passaria com amb els altres. M’equivocava. Cara a cara és millor, em vaig dir. Les coses importants es diuen donant la cara i no darrere d’una pantalla. M’hi jugava molt. Massa. I el pitjor és que ho sabia i no tenia escapatòria. El sol penetra pels vidres d’un hivernacle, el del meu jardí en concret. La llum m’acaricia la pell, és una abraçada tendra. Delicadament tallo una rosa. Un desig. Recorro el seu tronc llis esquivant les punxes que podrien fer vessar la sang més vermella. A cada sospir, un pètal menys. A L’últim, li etzibo molt fluixet, com si em fes por dir-ho: ‘Vaig perdre. Vaig perdre el temps evitant el que era essencial, aquest mateix. Viu el present i no el deixis escapar, és l’únic que val la pena en aquesta vida’. Bufo. Un desig desapareix per sempre. Però efectivament vaig perdre l’oportunitat. Em vas arrabassar les cartes i les vas trobar en blanc. M’havia menjat els números. Vas recorre al comodí. La meva millor amiga. La meva millor arma. I sí, vas fer la temuda pregunta. Vaig perdre el control. Tremolava. Gairebé no podia escriure. No volia i no podia, però ho vaig haver de fer. No vaig poder donar la cara. Vaig agafar l’arma i em vaig apuntar. Ja t’ho havia dit. Tots es pensaven que així m’alliberaria del pecat. Efecte bumerang. El dolor que tenia va tornar amb més embranzida i vaig caure. Queia i no trobava el final. No em podia aferrar a res. Em tapava la cara amb les mans. Un segon, dos segons, tres i quatre. La primera llàgrima. Vaig tocar fons i em vaig arraulir. Em vaig quedar allà, per sempre. Giro el cap i veig la primera ombra que em mira. No se la veu contenta. La segona ja ni apareix, s’ha esvaït com la boira. No existeix, i el pitjor de tot és que aquesta era el meu reflex. L’ombra em mira, però no diu res. Calla com ha fet sempre la societat i passa de llarg. He perdut la

partida, jo contra el món, era obvi. Del meu coll hi penja un cartell on amb lletres de sang hi ha escrit: Infidel. Veig com l’ombra es desfà, com la vida continua, i jo em quedo aquí, tancada dins el meu propi paradís.

145

146

“L’odissea dels cigrons” Laia Foz i Borrull / 4t d’ESO ACCÈSSIT EN LLENGUA CATALANA Avui per sopar hi ha cigrons. A en Jan no li entusiasmen gens i no para de queixar-se i remugar mentre remena la minsa ració que l’àvia li ha posat al plat. - Va, comença d’una vegada! que te n’he posat molt pocs i en dues engolides t’ho acabaràs.- diu l’àvia mentre trafega per la cuina.- En Jan es mira el plat i se li omplen els ulls de llàgrimes. A la pobra dona se li encongeix el cor i en un intent de distraure el nét i aprofitar per carregar-li novament la forquilla, s’asseu al seu costat i comença a captar la seva atenció: - Les saps les aventures d’Ulisses? Quan després de 9 anys, per fi es va acabar la guerra de Troia i emprengué el llarg viatge de retorn a Ítaca... - Àvia, qui és Ulisses?- interrompí el nen mentre esquivava hàbilment una nova cullerada de cigrons –. Tu el coneixies? - No – va respondre-li l’àvia rient per sota el nas davant la innocència de l’infant. Ulisses va ser el que va tenir la idea de crear un cavall de fusta i posar-hi tots els soldats a dintre, que van sortir d’aquest un cop dintre de la ciutat de Tròia, per tal d’arrasar-la. Potser se’t fa més familiar ara? – el nen negà mentre mastegava a desgana – La cullera torna a venir carregada. En Jan encara té els cigrons a la boca i no hi ha manera que se’ls acabi d’empassar. Com a últim recurs d’acabar en aquella angoixa, agafa el got d’aigua i se n’omple la boca engolint-ho tot de cop. - I què més àvia? – digué l’infant abans d’afrontar una altra cullerada. - Com t’he dit abans, en acabar la guerra de Troia, Ulisses, acompan-

yat pels seus homes, emprengué el viatge de retorn a la seva estimada ciutat, Ítaca. Però el que no sabia ell, és que seria un viatge molt i molt llarg, més que un dia sense pa. Ulisses i els seu homes van arribar a una illa on hi van trobar una cova plena de menjar. Al vespre, però, va entrar un ciclop que al descobrir-los se’n menjà dos.– els ulls del nen creixien per moments- L’endemà, mentre el ciclop treia el ramat a pasturar, Ulisses va fer una llança i a l’arribar la nit, va donar-li vi fins que quedà ebri i s’adormí. Ulisses li clavà el pal a l’ull i el ciclop es quedà cec, i com que Ulisses li havia dit que es deia Ningú, al venir els altres ciclops a ajudar-lo els deia que ningú l’havia atacat. - Ah, el va deixar cec? I què va passar amb l’Ulisses, àvia? – digué en Jan. Doncs, que el matí següent, Ulisses i els seus homes es van amagar sota els xais per escapar-se i van marxar de l’illa tan ràpid com van poder. En Jan està tant absort escoltant que ni tan sols s’ha adonat que els cigrons ja s’han acabat. L’àvia li posa el segon plat davant i comença una nova aventura: - Llavors, l’Ulisses va arribar a l’illa d’Èol, el senyor dels vents. - El nen assentí, demostrant a la seva àvia que no perdia detall i comprenia el parentesc.- Aquest els hi donà una bossa on hi havia tots els vents del món, menys un, que seria el que els portaria fins a Ítaca. Els hi va dir que per res del món podien obrir la bossa, però la curiositat va poder amb els homes d’Ulisses i els vents van ser alliberats de la bossa, fet que els va tornar a dur a l’illa d’Èol. - I què van fer, àvia? – preguntà el nen abans d’empassar-se l’últim tros de peix. - Doncs que van aconseguir arribar a altra illa de la qual van haver de marxar cametes ajudeu-me perquè un grup de lestrígons els varen atacar. I van emprendre novament el viatge però aquesta vegada amb només una nau.

147

148

Ja està, ja has acabat! – digué l’àvia ensenyant el plat buit al seu net veus com no calien tantes històries? I ara què, vols un iogurt? - Sí! Me l’agafo jo- exclama en Jan mentre saltava de la cadira de cara a la nevera. Mentre en Jan es posa sucre al iogurt va preguntant a l’àvia els petits detalls de la història. L’àvia se l’escolta, en silenci, admirada de com devora les postres i somriu en pensar que no li calen històries per al iogurt. És evident que a en Jan li ha quedat molta curiositat per satisfer i ara vol saber quines aventures li queden més a Ulisses, fins arribar a l’illa d’Ítaca. Però, s’ha fet tard i la dona es mira al net i li diu: - Tot això, demà... que faré espinacs!

“Day in shades” 4t d’ESO / Olímpia Solà i Inaraja 1R PREMI EN LLENGUA ANGLESA Alice Blue, just like every morning, Cadet, the tea cup she’s always used, Orchid, the flowers in the balcony, Lavender, the smell that fills the room. Sienna, the usual mid-day coffee, Bronze, the tiles in the house’s floor, Cinnamon, the silent fire cracking, Carrot, the light coming through the door. Carnelian, her lips on special occasions, Scarlet, the flushing of her cheeks, Crimson, the red wine on the table, Lava, the cake in front of me. Plum, the coat that he’s still wearing, Bistre, the hat he’s taking off. Onyx, the streets so quiet and lonely, Coal, this day that now is gone.

149

150

“Reach the end” Arnau Espona i Puntí / 4t d’ESO 2N PREMI EN LLENGUA ANGLESA I break the waves with my fingers. The cold water that covers me is activating one by one all my senses. “First one stroke and then another and another one” I think. Swimming usually helps me to think more easily. It gives me peace, calm and also decision. While I’m swimming I’m like another person. I feel free. I feel that the entire world is mine and I’m the entire world. Here, in the middle of the ocean, I’m safe and secure. Nothing and nobody can hurt me because those who want to make my life be like hell are very, very far away… But the freedom that drowns me here is going away from my fingers like smoke when I think that this can finish suddenly. Then I’ll become nothing. I have to continue. First one stroke, and then another, and another one. The horizon is my aim and I can’t stop now. In fact, I can’t ever stop because, if I stop, I will sink into the darkest nightmare. Therefore, I continue. After a while, I submerge inside the salty water and I open my eyes to look around me. I want to make my journey more enjoyable. Puzzled, I notice that salt isn’t stinging in my eyes. Everything is incredibly clear and wonderful… but it is a lie, I’m sure. This isn’t real. I’m overwhelmed with my strange and confusing idea and I go up to the water surface. Again, after failing, I try to be happy while I’m swimming. Unfortunately and incomprehensibly, my optimism has disappeared suddenly. Where I had seen a calm sea only broken by jumping fishes, now I see a monstrous and sad ocean cracked by shark fins. Before it was bright blue and now it is drab and tearful grey. A few seconds ago the sky was full of white seagulls but it is full of magpies and crows’ strident songs at the moment. All of my body cells, starting at the first and finishing with the last one, are frightened, horrified.

And, as always, I start to get exhausted just before I see an incredible storm that is coming quickly from the North, where before I had seen my desired destination. And just when the first droplet of rain impacts on my head, I get crazy. I begin to cry and shout while I’m dancing between thunders and lightning. I curse the storm, I curse them, the killer soldiers, I curse my bad luck, my life, my coming death, my sorrows and my pains… Until Today I had hope. Day after day I have had it. I thought that today the storm would not return. I felt that the dream was my way out of my despair every minute. But the dream is always the same and always ends in the same way. The dream is the portrait, the spitting image of my world, my life. The mad waves carry me to the depths. I fight to breathe moving my extremities and trying to control my movements but I’m like a ragdoll. Finally, I give up and I try to relax, I release my last breath and I prepare to die, to live again. For a second time resounds in my ears the morning’s concentration camp siren. The first time I was still frightened. The second time, I’m resigned. I get up at the same time as the others, also unfortunate like me, and I don’t have to get dressed: I have only one shirt, a pair of trousers and I have no shoes. The officers are waiting for us totally armed and hateful-faced. I suppress my repugnance for them every day, but today I release a little grin. I’m sick of them. I stand at the end of a queue to leave the bedroom. I’ll bear that these men explode me another day, making me work inhumanly hard as always… or maybe finally today I’m lucky and I’m murdered.

151

152

“Coffee Time” Eulàlia Voltas i Pujols / 4t d’ESO 3R PREMI EN LLENGUA ANGLESA Dear..., 19/08/03 This is my first time. Yes, the first time I write a letter. But I should think about getting on, although I haven’t got enough time. So it’ that, the time. One day it was your excuse. I think you should never have gone; you left everything for your stupid perseverance to protect our hearts from you. But it was too late. “Do you remember the first time we met in Chocolate Palace?”. These words that you said were like a knife in my heart. I answered a simple and sad “Yes”, and then you just went. I don’t want to remember the words that came after, and I guess that you don’t either. Only a week went by. Time ran slowly, the sun didn’t shine and you had a broken heart in your hands, and unfortunately it was mine. Two weeks passed, I was lost in the dark and the light I needed disappeared with you. You sent me mountains of letters, all saying how much it hurt for you to leave me. All of them empty of feelings. All of them burning in flames. I can call you “monster” but all I do reminds me of you. So I decided to express my thoughts and send them to you. Is this a bad idea? Probably. But nothing really matters. Kisses without meaning Kath. Dear..., 21/12/03 I don’t know why I’m still posting these three stupid dots. But if I write your name I’ll start to cry. Call me an idiot. Yes, I remember those afternoons when we used to drink a coffee next to the window staring at the sea, when we improved our French and you said I had a horrible accent. Every time I imagine this scene, I can hear your voice telling

me “Don’t worry, everything will be okay”, but like a lot of things that you told me, they were all lies. But I loved your lies; they were my addiction, a drug. Today I hate them, I can say that I hate you, but I don’t really care now. Time came too fast. One day, two weeks, three months... and I started to go to our favourite café. I only went one or two days a week. Then, it just happens, and everyday I am staring at the window with a coffee in my hands and looking in case I see you. Sometimes, the waitress asks me about you. I just smile and say that one day you’ll come back, but I know that it’s a bad thing to lie. Not like you. Kathy. Dear Tom, 18/02/04 You’re probably saying now “I have never met a girl who sent me a hundred letters”. I hope that there is a smile on your face and you’re sitting in your favourite armchair with a book in your hands. But this is the last letter. The one to say goodbye. This correspondence started with a broken heart and an alcoholic man, and is finishing with two smiling people who found their own way. I’ll start to decide what to do in the future, but now the only thing I know is that you were and are the most important person I have. I can’t blame you for my pain. All that happened to me is a lesson. And not forgiving you was one of the worst choices that I have ever made. Living lonely, without a laugh. Every time I remember those months I feel angry... I will come to visit you soon, if you want. And we can have a coffee. Love you, dad. A million hugs, Your little girl Katherine.

153

154

“L’obscurité” Joel Juvany i Torrescassana / 4t d’ESO 1R PREMI EN LLENGUA FRANCESA L’ obscure ombre entre dans moi Elle envahit tout mon corps Partie à partie de ma faible figure Je ne peux pas l’arrêter Je me laisse consommer elle se fond lentement Le tout est maintenant rien Et rien c’est tout ce que je peux faire La souffrance et la tempête Deviennent le calme des mers en été La passion et l’amour Deviennent le désespoir du rien éternel Le silence infini et arrivé La lumière ne va pas retourner C’est mon dernier soupir Je ferme les yeux pour partir

“Rudolph” 4t d’ESO / Edgar Blanco i Cebrián 2N PREMI EN LLENGUA FRANCESA Qu´est-ce que tu fais? D’un côté à un autre Tu es plein de haine trop de haine Tu envoies des mots blessants Qui attaquent, qui font du mal Je suis desolée, Je me souviens de tes mots Et oui, je pleure Je suis triste Très triste C’est pour toi? Bien sûr que c’est pour toi Pourquoi? Comment on en est arrivés là? Je ne sais pas La seule chose que je sais C’est que Je t’aimais

155

156

“Elle” Helena Ordeig i González / 4t d’ESO 3R PREMI EN LLENGUA FRANCESA C’ est une jeune fille Silencieuse comme la nuit Qui avance lentement dans la vie Elle est solitaire Chaque nuit, elle regarde la lune qui peut être brillante ou sombre Elle regarde aussi les étoiles Petites de loin Mais énormes de près Elle veut entrer dans l’univers Et marcher sur les planètes Mais après, elle réalise Qu’elle fait partie d’une autre galaxie.

“Die Erinnerung – El record” 4t d’ESO / Laura Alboquers i Puigdomènech 1R PREMI EN LENGUA ALEMANYA Ich konnte mich nicht an sein Lächeln erinnern, dieses flüchtige und magische Lächeln. Ich konnte mich nicht an seinen Blick erinnern, dieser Blick, der so viel ausdrückte. Ich konnte mich nur an sein Berühren erinnern, wenn sich unsere Hände berührten. Ich konnte mich nur an seine letzte Wörter erinnern, Abschiedswörter. Ich konnte mich nicht an sein Gesicht erinnern, ein verschwommenes Gesicht. Aber ich konnte mich an seine Gedanke erinnern, helle und genaue Gedanken. No podia recordar el seu somriure, aquell somriure fugaç i màgic. No podia recordar la seva mirada, aquella mirada que tant expressava. Només podia recordar el seu tacte quan les nostres mans es tocaven. Només podia recordar les seves últimes paraules, paraules de comiat. No podia recordar el seu rostre, un rostre desdibuixat. Però podia recordar els seus pensaments, pensaments clars i precisos.

157

158

159

Batxillerat

160

161

1r de Batxillerat / Clara Riera i Colomer 1R PREMI DE POESIA VISUAL

162

XÃ¨nia Riera i Sugranyes / 1r de Batxillerat 2N PREMI DE POESIA VISUAL

163

1r de Batxillerat / David Bergés i Lladó 3R PREMI DE POESIA VISUAL

164

“The twilight of a man” Adrià Mas i Baurier / 1r de Batxillerat 1R PREMI EN LLENGUA ANGLESA Please, tear my fudge tongue forget me to the most silent hill far of any voice, fib, trill, maybe then I’ll hear the hidden whisper of the wind. I crave you, cut the threads that take me tied like a puppet dancing in a farce for a hypocrite audience feeding my awareness with bitter laughs and teach me the free man’s walk. I beg you, denude me in front of a hundred eyes to hear a thousand sharp words discovering their million defects and a rotten society that will never change.

“Inside” 1r de Batxillerat / Miquel Anglada i Molina 2N PREMI EN LLENGUA ANGLESA In a madness of emotions In a thunderstorm of feelings My insides are always changing Like a great river that flows Through a jungle that’s me. A little spark of happiness Can make it all light up, And like a massive wild fire Burn everything inside with Joy and hope. Making you able to see beyond the darkest horizon, a sparkle of light. A drop of sadness or fear Can make everything sink like a brutal tidal wave that strikes a lonely little village, filling your insides with an unexplainable sensation of being trapped in a dark box where your feelings drawn you. Having a dream burned in fire In the brain, determination Makes all your insides Able to carry on Despite the pain or fatigue Reaching the furthest point Or the highest top.

165

166

“Reaction” Carla Gallifa i Terricabras / 1r de Batxillerat 3R PREMI EN LLENGUA ANGLESA You look in the mirror You see someone’s reflection. Someone not brave enough. So much time hidden You are afraid of what can happen How you wish it! Days, weeks, months You get small, you drown. You look in the mirror Why not? Excessive darkness The time has come Need to do it. React. You are there, you have it now, right here. All are watching you, you start noticing changes. Finally you realize how beautiful everything is when the fog disappears.

“Sonets a tu i al temps” 2n de Batxillerat / Pol Blancafort i Baulenas 1R PREMI DE POESIA EN LLENGUA CATALANA I No hi ha per als humans millor ventura que gaudir de part d’Hebe el preciós do Però als mariners sempre els atrau el so de la cançó fatal que el destí augura No prenguis com a amics els enemics, doncs quan la guerra hagi arribat a fi seràs tan fort com poc quedi de mi destruint vestigis de mons antics Però no em tapis tan prest amb el sudari Ni em cobreixis els ulls amb dracmes d’or No vulguis exiliar el teu adversari Has d’acceptar la sentència del fat, que la vida és una dolça mentida i la mort una trista veritat. II D’erebeu vesteixes, àngel de mort prop teu ressonen cants de melangia teixiu en mi un rèquiem, ja arriba el dia les ombres allarguen la meva sort S’esquerda l’ambre als ulls del vell lletrat perd el trobador llengua cristallina tenyeix els meus cabells de pau albina però no permet l’oblit del meu retrat

167

168

Estendràs el vel de tedi en mi un cop més? O em guiaràs més enllà del riu Estigi? De debò es doldria algú si me n’anés? Pren-me dolçament en amoral comparsa i llueix com a estendard el meu alè en breu s’haurà acabat aquesta farsa. III Silenci als murs de la ciutat en runes ningú gosa destorbar el descans del món La nit s’amaga, les Moires saben on coronada d’estels, i als seus ulls, llunes. Els peus en dansa i la ment a un altre lloc complaure a Tànatos no és tasca fàcil Respir feixuc, ulls cansats i mentir gràcil, les hores entumides cremen al foc. En primitiu esguard, rebel, forceja el pols de qui pols és i pols serà i l’espectre es tenyeix tot d’atzabeja Amb resignació arriba el fi de viure Si per capritx dels déus la mort somriu tancaré els ulls i tornaré el somriure. IV Dins meu, insídia, castàlies de pànic per fora un fal·laç rostre de feliç pretesa vista par al bell Narcís em llança amb ell, un gran paor tirànic M’abraça amb els braons d’acer en flames Sostén vers mi el meu cor esbatanat Llurs conques vessen tot el que he estimat Tinc buit el cap, però fremiments les cames

És son que adorm i esborra llur imatge És poma que m’allunya el paradís És monstre i és presó, jo el seu hostatge És fosc, a dins, fa fred, no puc sortir Sóc dèbil per continuar la vida, sóc dèbil per atrevir-me a morir. V Al so d’arpegis buits la carn esquinça i ploren les ferides carmesí són planys de mel? són brams de querubí? si fan sentir el patir, la joia minsa Esquerda’t, tu, cadena mortuòria Esfondra’t, tu, pilar de l’univers Rendeix-te, tu, que vius la vida en vers dóna’m el que em pertoca, i als déus, glòria Una carícia i un gentil brogit M’omple l’orella amb fines amalgames Si pot, com res, s’amaga dins del pit De sobte, brots de flaquesa a les cames De cop es fa de dia, es fa de nit, el sentiment es perd entre les flames. VI Encén estels en la volta celeste Carmells de vidre, espurnes d’or i argent Hi ha algú que lluita per seguir valent Manté el cap alt i la mirada honesta S’endinsa insensat entre boires baixes encensos de la terra pel seu nom Ficcions s’arremolinen qui sap com Desapareix passada l’horabaixa

169

170

Aguaiten els ocells senyals de lluita Els núvols han romàs a l’horitzó La natura es dol per la seva cuita Però en la terrible nit cap crit es sent Incaut, potser, però a diferència d’altres, ell ha escollit que morirà valent. VII Calçat en núvol, alt, vestit de llums, murmura l’himne al temple de victòria No s’alça sinó amb devoció i eufòria venera sempre ancestres i costums S’amaga de puntetes la basarda i fuig la negra taca de bruel Perdona el món i el seu destí cruel Dissipa enllà la fletxa més isarda Corona d’or, llorer, galant de festa fer en posat i tendre en el mirar sosté a les mans la calma i la tempesta i no en té prou amb màndorla divina que alberga les estrelles als seus ulls i s’abraça la pell en seda fina. VIII Nascut del mateix cel, valent, arriba, i em clou la nit amb cançons de bressol Em plou bessos plens, i no estic sol ni sol és ell, perquè és ànima viva I ja no crec en dons prometedors si sento el seu batec en concordància amb el que uneix maduresa i infància i n’elideix les penes i les pors

I mai podré agrair amb prou paraules allò que el seu esguard m’ha revelat les nits en vetla, els somriures paules. I mai veuran els llavis un adéu Si lliure de batre ales quan ell vulgui avui l’estimaré com si fos meu IX Avança amunt, abanderat de vida Sents a la teva esquena els meus palmells? Sents bufar el vent, o el cantar dels ocells? Sents el soroll de guerra i d’envestida? Et duré sobre les blanques onades, i a través de valls de monts perduts, marcarem passes als deserts eixuts creurem en contes de follets i fades. T’entrego jo el meu món perquè te’l quedis Si a canvi tu em reveles el secret, confia en ningú més i a res no et vedis Sentir a la cara l’aire revifant i amb la calor d’espatlla contra espatlla mai perdre l’esma per seguir avançant.

171

172

“Despertar en aquest planeta boig” Sira Castells i Peters / 2n de Batxillerat 1R PREMI DE PROSA EN LLENGUA CATALANA Entre les últimes restes de química ansiolítica que encara naveguen pel meu cap sento, molt llunyana, com tímida i etèria, la veu de Katie Melua que, amb el seu jazz pop edulcorat, intenta retornar-me a un altre matí d’obligació laboral a través del cd despertador de color gris antipàtic que parpelleja, vermell amenaçador, les 07:35. Uf, quina mandra sortir del blau cel del meu joc de llit cent per cent cotó, cent per cent onades de mar que em retenen sota la seva protecció. Si us plau, cinc minuts més. Ja em vaig incorporant, gemega el somier, que es nega a passar desapercebut en el meu procés del despertar. Em quedo asseguda a la vora del llit, amb el meu pijama d’avions, i deixo que arribi fins a mi la subtil aroma de cafè acabat de fer que ja es cola per sota de la meva porta. Què faria jo sense el meu àngel de la guarda? Ja està, ho he aconseguit: a la tercera cançó m’aixeco i començo a pensar (quin dolor) en les obligacions que m’esperen durant el dia, i, com de costum, ja estic sentint la Fàtima, la meva filla, amb el seu timbre de veu entusiasta de set anys, cridant des de la seva habitació: i avui què em poso, mama? Els avions del meu pijama segueixen volant tranquil·lament, no es cansen mai de solcar el mateix cel del meu cos. Mama, avui farà fred o calor? M’acosto a la finestra, resignada a pujar la persiana i desitjo, un altre matí més, que tant de bo avui plogui una mica de felicitat. Però ara que ho penso bé, no crec que l’autèntica felicitat depengui d’un xàfec matinal colpejant la meva finestra. Sé de sobres que, un cop hagi esmorzat el meu “muesli” amb iogurt i maduixes i pres el meu cafè amb llet inundat de galetes, un petit somriure tornarà a la meva cara quan aparegui la Fàtima al menjador, amb el seu jersei nou posat del revés

o amb els cordons de les bambes mal lligats o amb uns “leotardos” de quan tenia quatre anys que no li pugen gairebé ni més enllà del genoll, però, mama, és que m’agraden tant, vull posar-me’ls-... El seu pare ja se’n va, ens regala un petó a cadascuna, hmm, fa olor de l’escuma d’afaitar, no sé com aconsegueix ser tan metòdic en el seu despertar i tenir temps per a tot. Jo em passo la resta de l’esmorzar repetint, com un vinil ratllat en el seu acord més monòton, vinga, que arribarem tard a l’escola, si no t’afanyes apagaré la tele... aquest Doraemon em té fregida, maleïts japonesos i els seus dibuixos animats. Jo em prenc la meva medicació i vaig recollint la taula. Jaqueta, bossa, abric, motxilla, berenar, claus del cotxe, ascensor, encarem un altre dia en aquest planeta boig. Ui, sembla que cauen gotes, quin gust, m’encanta que plogui al matí, m’agafa, no sé, per riure, sí, ho sé, és absurd, però jo segueixo rient. Absurd com totes les meves pors. Absurd perquè res en aquest món, a simple vista, sembla tenir sentit ... Quan jo era una nena, mai volia que comencés el dia. De fet, jo em despertava sempre abans de l’hora, quan el matí ja entrava a través dels porticons de fusta i deixava entreveure, si fixava bé els ulls, encara ficada al llit, alguna petita aranya en un racó o un d’aquells insectes tisora negres vermellosos, amb les seves inquietants antenes al cap, quiets entre la paret blanca i el sostre, blanc també, esperant el moment més oportú per atacar-nos al meu germà i a mi. Sempre m’han espantat les bestioles, ningú diria que m’he criat al camp. Seguim amb la meva infància. Jo tinc sis anys i estic desperta dins del meu llit, amb el nòrdic de quadradets cobrint-me de cap a peus, amagada sota milers de plomes perquè la veu d’acer de la meva mare no pot trigar gaire a entrar a l’habitació per aixecar-nos- Hem d’anar a l’escola. He de pensar ràpid, a veure quina excusa donaré avui per intentar no anar a l’escola (últimament ja he fet servir el mal de panxa, el mareig, el nas tapat ...). Ja no sé què més inventar per no anar-hi! No vull sortir

173

174

mai més del meu amagatall, desitjo amb totes les meves forces convertir-me en invisible, o que un matí els meus pares s’hagin mort d’un atac al cor, o que el col·legi s’hagi ensorrat durant la nit, o que el meu germà, el superdotat, no passi tot el dia burlant-se de les meves pors o, carai! tan sols demano que aquestes parets no siguin tan blanques quan em desperto, podrien ser de color taronja o groc o verd, no sé, i podria haver-hi penjat algun pòster de la Blancaneus o d’en Bambi o de la Minnie amb les seves sabates vermelles, que em saludessin de bon matí picant-me l’ullet en la semifoscor ... Ja se senten les passes de la meva mare apropant-se a la porta. Tanco molt molt molt fort els ulls, els punys apretats contra els meus tendres llavis infantils, i em quedo immòbil durant uns segons intentant convertir-me en invisible. Hora de llevar-seee! No em moc fins que la meva mare furga el nòrdic amb les seves mans enèrgiques i autoritàries i em repeteix que em llevi. M’enfado en silenci perquè els meus poders mentals per convertir-me en invisible han tornat a fallar. Hauré de dir-li que tinc mal de cap i possiblement febre. Tant de bo avui no em cridi ... Després de tres dècades, encara no suporto els crits ni els insectes tisora ni les parets blanques ni les burles del meu germà ni les famílies sense afecte Després de tres dècades, encara segueixo practicant els meus poders mentals, ja molt avançats, per aconseguir la meva preuada invisibilitat.

“(Des)amor” 2n de Batxillerat / Núria Molist i Pampliega 2N PREMI DE PROSA EN LLENGUA CATALANA Potser ens hem intercanviat bocins de nosaltres i ens hem fet mal. Ens hem arrencat el que érem i ens ho hem regalat. Llàgrimes de dol baixen per les galtes, pels llavis i s’endinsen a la boca que ara no és capaç de cridar. Ha estat un intercanvi de pell injust. Ploren les estrelles orfes, les de la constel·lació que no es troba al cel, sinó als racons secrets de la teva pell. Es creen mars que cobreixen amb ones gegants la terra, d’ un blau semblant als teus ulls. Però la treva s’ha acabat, ni una nit més de dolor, ni somiar desperts constantment. Tanmateix, no podem ni podrem volar, ni oblidar. Que el meu món giri al voltant del teu provoca un desequilibri còsmic. Però ni nosaltres ni res no és tan especial. T’ha d’entrar al cap. El problema és que és molt difícil que t’entri al cor. Potser hauríem d’ignorar més el cor… Ens fa massa fràgils. I, quan ens cauen els mites que estimàvem, ens fem miques. Els mites cauen ràpid, en silenci. Llavors, sembla que tot deixi de fluir… Sembla que no hi hagi prou aire per respirar. Però ho salvem, ens salvem. És un misteri com ho hem fet, un miracle… O és gràcies al cor? Malgrat tot, mai no deixa de bategar, ni d’estimar. El cap deixa de pensar cada dos per tres i la pell… No és res, és efímera la pell. I, amb els dos darrers pensaments absurds, la veu romàntica ens domina. La raó no té raó. Nous mites ja escriuen noves constel·lacions. I anem de galàxia en galàxia.

175

176

“Olor de roses” Mireia Sevilla i Hernández / 2n de Batxillerat 3R PREMI DE PROSA EN LLENGUA CATALANA El sol es perd en l’horitzó. Els últims rajos de llum donen la benvinguda a la foscor que va guanyant terreny. Els arbres dansen lentament, bressolats per una brisa freda que em gela els ossos. Una esgarrifança em recorre de dalt a baix. El dolor constant s’aguditza. El banc de pedra cada vegada és més incòmode. Fa massa estona que estic en la mateixa posició. Sé que l’únic que em fa saber que la vida continua és el dolor, però se’m fa insuportable. Contemplo el paisatge analitzant cada detall. Sé que la residència segueix ferma al meu darrera però intento ignorar-la. La rutina destrueix la bellesa del jardí. Alço el cap i veig un conjunt d’ocells volant direcció l’infinit. El desig de llibertat m’assalta sense cessar. Miro al meu voltant i em sorprenc una vegada més de la quantitat de persones que m’envolten. Mai havia estat tan acompanyada i m’havia sentit tan sola al mateix temps. La solitud no té fronteres. Em sobta ser una més de la tercera generació. Un nombre més oblidat. Una càrrega més de la societat. Qui va dir que per ser rebel s’ha de ser jove, potser tenia raó, jove d’esperit. El ritme del temps és incomprensible. Els anys passen veloçment però cada instant se’m fa etern. La rutina del dia a dia m’anihila. Onades de records, amb regust de joventut, m’assalten constantment. Aquesta estona del dia es transforma en l’aire que m’obliga a seguir endavant. Res no dura per sempre. L’hora del sopar arriba i la gent comença a desfilar cap a l’interior. Les infermeres treballen regalant somriures. Ignoren completament que demà formaran part de l’altre bàndol. Ahir també jo era una infermera més.

Dirigeixo una última mirada a l’exterior i veig una noia que espera impacientment, amb la bata a la mà, davant del roser. Una olor de roses m’emboira completament. El cel s’ha ennuvolat en un obrir i tancar d’ulls. Segueixo esperant incansablement al costat del roser del parc. Per més estona que passi, sé que no miraré quina hora és. Un seguit de pensaments lluiten per sortir a l’exterior però jo els retinc amb fermesa. L’olor de roses m’acompanya. Distingeixo una silueta a la llunyania i el cor em fa un salt. L’espera se’m fa eterna. Cada segon és més llarg que l’anterior. Llavors em perdo en el mar dels seus ulls i de sobte descobreixo quelcom que no conec. La serietat del seu rostre em neguiteja. No vull entendre què està passant però veig com l’anhel de fondre’ns l’un amb l’altre va desapareixent. Comencen a brollar paraules i més paraules que no puc assimilar. Sento com el meu cor es va esmicolant i em nego a seguir escoltant-lo. Corro sense parar en direcció a l’horitzó. Noto com el fregament del vent disminueix la meva velocitat. El cel s’ha posat d’acord amb el meu estat d’ànim. Comença a ploure en el meu mar de llàgrimes. El sopar ja és a taula. Sempre hi ha el mateix, sense cap novetat. La maleïda rutina. El record d’abans m’ha trasbalsat. Tots tenim records oblidats que afloren a la superfície quan menys ho esperem. Amb el pas dels anys he sabut que aquell dia vaig descobrir el valor de les paraules. És molt fàcil dir t’estimo però no ho és tant estimar. Ignorem el sentit de les paraules. Milers de paraules s’utilitzen sense sentit. Cada dia es diuen mil “t’estimo” que es fonen en contacte amb l’aire. Estimar no és la passió d’un instant, és quelcom més que es va forjant amb el temps. Hi ha veritats que només el pas dels anys ens permeten descobrir. Anem pintant la vida amb una gran varietat de colors però lentament es va perdent la brillantor de la innocència.

177

178

Només hi ha un fet que tots sabem del cert, la vida comença quan naixem i s’acaba quan morim. La resta és un gran viatge que uneix el principi amb el final. Sento que les forces em fallen i la infermera em diu que ja és hora d’anar al llit. M’adono que ja no queda gaire gent al menjador. Faig els últims esforços del dia abans de perdre’m en el món dels somnis. La vida és una constant lluita. Només cal trobar un sentit per seguir endavant. A mi m’acompanyarà fins al final una intensa olor de roses.

“Landsbury” 2n de Batxillerat / Pol Blancafort i Baulenas 1R PREMI EN LLENGUA CASTELLANA El edificio Landsbury era de los más pintorescos de la ciudad. Su fachada, de inspiración neoclásica, se alzaba suntuosa por encima de los bloques que lo circundaban, y sus amplios ventanales, cual curiosos ojos, parecían vigilar los transeúntes que, ajetreados, pisaban fuerte los adoquines resbaladizos y brillantes tras un dia de lluvia. El Landsbury, de cinco plantas, se abría a la calle por un portal de cristal y oro, de lo más barroco, sobrecargado, pero a la vez acogedor. La escalera, también antigua, serpenteaba ascendiente alrededor del ascensor. Era de por sí un pintoresco edificio, y más lo eran sus huéspedes, cada cual más diferente al anterior. En el 1º A residía Alan White, un joven periodista que había visto su prometedora carrera reducida a fotografías de supuestos escándalos de rubias artistas de segunda. La rutina le había consumido y cada año de su corta edad se multiplicaba por diez por cada noche en vela, cada cana encontrada, cada arruga en la piel. Se sentaba en una silla de madera plegable y clavaba su mirada en la pared blanca, donde colgaba recortes de artículos que llamaban su atención. Sobre los blancos azulejos yacía, casi vacío, un tubo de antidepresivos, "sus dulces", les llamaba. Había renunciado a todo, a hacer amigos, a encontrar el amor, a lavar sus camisas color perla, todas iguales, el uniforme del trabajo. Se había rendido. En el 1º B vivía el estudiante de mecánica Miles Groetchin junto con su novia Pasmina. Los dos salían a correr cada mañana, con sus sudaderas azul eléctrico y el blasón de la universidad en la espalda, y llevaban consigo a Serrín, un golden retriever clandestino que los Groetchin habían acogido pese a las estrictas políticas del edificio. Tenían en el salón el más grande de los televisores, conectado a las últimas consolas que habían salido al mercado. Allí se sentaban, en el sofá celeste al

179

180

que Yasmina todavía no acababa de acostumbrarse. Y se querían, y les daba igual lo que pensaran sus vecinos. Ellos eran jóvenes, y el cielo siempre es azul cuando uno es joven. En el 2º A vivía Linda Potts, una mujer bajita y regordeta que, tras la muerte de su marido, se resignó a no tener los hijos que siempre había deseado. La dulce y amable Linda cocinaba galletas de canela todos los jueves, que dejaba en la puerta de cada piso dentro de una bolsita de papel rosado, y tenía memorizado el calendario de aniversarios del edificio por si en algún remoto caso alguien necesitaba una tarta de última hora en su día especial. Había compensado su soledad cuidando de un melocotonero en flor que había colocado al lado de la ventana, y al que regaba con alegría todas las mañanas. Las pequeñas flores amagentadas parecían saludarla al moverse con el viento. Antes de salir a comprar, se abrigaba con un chal y se esparcía sus polvos sobre sus sonrosadas mejillas, y sonreía a los que se encontraba en la escalera. En el 2º B habitaba Marley Greenhouse, un bohemio pintor que vendía sus cuadros de paisajes y naturaleza para ganarse la vida. De su puerta salía siempre un curioso olor a incienso en el mejor de los casos, aunque a veces se convirtiera en otro bastante más curioso y menos sano. Sus manos, cubiertas de témperas y manchas de carboncillo, temblaban nerviosas, con hiperactividad creativa, y su pelo, rubio y sucio, descuidado, con un pincel como horquilla, ondeaba cuando bajaba la escalera a toda prisa, dejando manchas de barro esmeralda que nunca limpiaba. Pese al amuleto de jade adquirido en China, que supuestamente debía proporcionarle mucha suerte, no vendía demasiados cuadros, y era un misterio cómo había llegado a un edificio de tal lujo. En el 3º A residía el señor Mittengard, un hombre octogenario, veterano de guerra, servidor de la patria, bebedor y fumador. Pasaba el día sentado en su butaca de satín púrpura, con una pipa humeante en una mano y un reloj de bolsillo en la otra. Colgaba en su pared, en un marco morado, el uniforme del ejército. A menudo pensaba en sus antiguos compañeros, qué habrá sido de ellos. Había creado con el tiempo una barrera delante de sus vecinos, les miraba con rencor, les ignoraba en el ascensor. No era un hombre amable, no lo había sido nunca. No fue

eso lo que le enseñaron en la escuela: racismo, machismo, homofobia... eso sí eran hombres y no los de ahora. En el 3º B se alojaba Damien Goldstar, un famoso cantante y modelo, ídolo de masas, amante de los focos. Raramente estaba por casa, ajetreado con giras y conciertos, escapando de los paparazzis. Se le podía oír llegar a altas, muy altas horas de la noche, del club más popular de la ciudad, llevando consigo sus presas. Chicas, chicos, cabareteras, strippers, deportistas... todo lo que caía en sus manos estaba destinado a ser portada. Desde su ventanal podía ver los grandes anuncios con su cara, anunciando su perfume, a través de la calle. Y le encantaba. Sorbía de una copa de dorado Champagne de importación y sonreía. La fama y el dinero eran suyos. En el 4º A vivía Camille Bleubird, una mujer trabajadora, sumisa, obediente a su marido Charles. Ella se quedaba en casa, cocinaba, limpiaba, era una ama de casa ejemplar. Esperaba fiel a que su marido llegara, frotándose los restos de aceite en su delantal azul marino. Y él llegaba, borracho y tambaleante, y gritaba. "¿Dónde está la cena?" Y se oían platos rompiéndose, y golpes en las paredes, y el día siguiente ella aparecía con un ojo morado, una rodilla pelada, un hueso roto. Dolorida, colocaba la carne en la sartén un día más. Decía que la quería. Y ella lo creía. Ingenua. En el 4º B residía Lilly Hart, una ingeniera industrial que irradiaba felicidad por donde pasaba. Su risa se propagaba entre sus compañeros de copas. Claro que tenía problemas, pero prefería afrontarlos de forma positiva. Sacudía sus rizos al son de la música latina que emanaba de los altavoces. Conducía un escarabajo amarillo que atraía todas las miradas, y su conducción temeraria le había costado ya unas cuantas multas. Pero eso a ella no le importaba. Lucía vestidos de verano en pleno invierno, y si le apetecía se colgaba una bufanda pese a ser julio. Las normas no eran para ella, nada podía pararla. Tenía grandes proyectos, grandes sueños, y se iban a cumplir, sí o sí. El 5º piso estaba en obras, reformándose, después del "accidente". Todos en el edificio evitaban hablar de ello, y fue la principal causa del

181

182

Landsbury apareciendo en las noticias. Por lo que parece, el asesino en serie Robert Spangle, había hecho del último piso del edificio su guarida del crimen. Retenía a sus víctimas y las mantenía encerradas durante días. El día en el que la policía lo detuvo, el edificio fue clausurado, y hasta el día de hoy, el último piso todavía conserva el cordón policial en la escalera. Era en efecto un edificio pintoresco, poco corriente. Y eso lo hacía especial. - Doctor Rogers, como avanza su paciente? - Mal, me temo. Ha desarrollado una especie de transtorno de personalidad severo, ha dividido su identidad en unas siete u ocho personalidades diferentes. Sufre de paranoia, esquizofrenia y psicopatía, podría resultar violento. - Bien, doctor. ¿Es éste el primer caso en el sanatorio Landsbury? - De este grado, sí. Vea, ni siquiera tiene conciencia de género, de sexualidad... No sabe quién es. Ni siquiera "es", sino "son"... Parece creer que vive en un edificio extraño... - ¿Ve alguna solución, doctor? - Mucho me temo que alguien así resulta demasiado peligroso para este centro y para la sociedad. Me veo obligado a proponer una lobotomía. - Pero doctor, el paciente... - Morirá, lo sé. Es lo mejor para todos.

“In memory of” 2n de Batxillerat / Phoebe North i Puntí 1R PREMI EN LLENGUA ANGLESA TABLE 3 He looks across at his wife, his eyes fill with joy and pride. She returns his smile, also deeply contented; they both look at their son. He speaks, reminding their child about the memories and all the times they had spent together, about how much they had all grown and learnt thanks to one another. They are so proud of their recent high school graduate; love fills her eyes with tears as she says that she couldn’t have asked for more. Their child responds, grateful and pleased. He proposes a toast, to three bright futures. As they raise their glasses to the centre of the table her glass slips out of her hand, shattering between the three. TABLE 8 The six of them had known each other for 11 years. Each of their lives had taken them to different places, and as difficult as it was, they were finally able to all reunite. One of them starts to tell a story about that last high school summer they had spent together. Laughter runs through the table, warm and loving glances are exchanged as they reminisce on the afternoons at the bar, the nights out and the long school hours they shared. One questions why they don’t get together more often and proposes to do once every year from now on. However, with a momentary thought they easily realize that they won’t all be able to make it next year. TABLE 16 Pure, blue-eyed inspiration sat in front of her. She has no idea how she got herself into this, but she was glad she did. As she spoke, as she slept, as she woke, her new- found muse kept her heart at constant and rapid beating. He put everything in perspective for her, brought a new light to all the more dull aspects of her life. Because of him, she believed and she loved once again.

183

184

As he looks up from the table the light catches in his eyelashes, making them look even longer and making his stare a thousand times more intimidating. Her eyes dart around as she tries to pretend she wasn’t looking. He notices but doesn’t care; he sees his own level of devotion reflected in her smile and that warms his heart. He slowly reaches across the table, as if he is afraid of scaring her. He lightly grabs her hand and as their fingers entwine they both realize their lives will never be the same. TABLE 19 He sits alone staring at the empty chair in front of him; however, it is not furniture he sees. He watches her stand up and hurry to his side of the table. She leans down and places a kiss on his cheek. He thinks how he would never be able to love anyone else as she returns to her seat and as he raises his hand to touch the place she kissed him. He can feel her lips lingering on his skin, even after all these years. She comes back to life whenever he sits there, the table they met at, the table he proposed at. Reliving their time together was his favourite pastime. He often thinks about what it would be like if he could actually see and touch her again, if she were never taken from this world. He turns the spoon he had been fiddling with over and looks into the room’s and his own wrinkled reflection. As he does so he smiles; maybe they will be reunited sooner than he thought. LE BATACLAN, PARIS, 13TH OF NOVEMBER 2015

“Kidnapped” 2n de Batxillerat / Pau Blanco i Dorca 2N PREMI EN LLENGUA ANGLESA He was, like every summer morning, wandering around the beach. August was already ending and there was plenty of space to walk feeling the coldness of the salty water when every wave reached at the shore. It was still early in the morning and the sun still hadn’t warmed the sand enough to make it harming, so the walk was pleasant and peaceful. He was thinking about what he would eat that day, when suddenly something hit him; everything got black and he fainted. He woke up confused and bruised; all was dark and he felt the vibration of a running engine. “So we are being transported, but where?” he thought. The place was moist and there was water in the ground. He started moving and he hit something. He realised then that he wasn’t alone there. “How many of us are here?” After having tried to communicate with any of the others, which seemed to be still sleeping or something worse, he started to ponder the situation. “I shouldn’t be so surprised, after all, there has been an increase of the stories about kidnappings since the winter ended, but I never imagined that the next would be me. Why me? Is there any pattern in the choice? What do they want from us? Are they going to kill me? Will I see my family again?” But none of these questions seemed to have an answer at that moment. The engine stopped suddenly and the back of the vehicle was opened. The amount of light that filled everything blinded him and made him close his eyes. When he was finally able to open them, he found himself in a large cage half- filled with a water that didn’t seem too healthy, and at least ten corpses, or “were they sleeping?”, scattered around the large cage. The walls were opaque so he wasn’t able to see around and the only source of light was the open ceiling. He had even thought of

185

186

escaping through the top of the cage, but after a few failed attempts to climb the wall, he withdrew. They were carried into a building with quite poor lighting; he tried to figure out where o what that building could be, but only seeing the ceiling of it didnâ&#x20AC;&#x2122;t allow him to find out anything. They were there for what seemed an eternity and then the cage started moving again. It went to different rooms until they arrived into a place with better lighting. For the noises he was able to hear that the place was crowded and everyone seemed to be shouting, making it difficult to differentiate any comprehensible word. The cage was again placed quietly. It remained like that for a while but suddenly, a giant hand appeared on the top of the cage trying to catch him. He pointed his forceps towards the pink fingers and tried to pinch them. â&#x20AC;&#x153;We have a fighting one! Tell the lady at table 37 that the lobster salad will take a little longer today!â&#x20AC;?

“If you give something, it’ll come back” 2n de Batxillerat / Maria Tena i Villaroya 3R PREMI EXAEQUO EN LLENGUA ANGLESA On a cold and wet night of December, Christmas Eve, Mrs. Edwards was waiting for me to have dinner. During the last evening’s hours, I had been playing around in the street and my new buckskin shoes were covered in mud. Oh my god, Mrs. Edwards would go mad at it, especially if I was late for supper. I didn’t want to imagine the punishment. Surely, I would be the last one to arrive, because all the other girls had left by the time the train bells were ringing, but not me, I was always going against the tide. That time, I had found a white cat behind the grille of the entrance to the sweet shop where I “worked”. At first, I thought the cat was trapped between the wall and the grille, and shrewdly I put the hand through the iron bars to get it. ¿What the hell was I thinking about? It was obvious that the smallish cat could go through the bars but not my arm and not my shoulder either. So I had to make a great deal to get the coward cat into my hands and free my arm from that claustrophobic feeling while watching the last train leave. There we were, me, my white cat, which I had decided to name Balky for being the most stubborn cat I had ever met, and my clothes, if you could call those clothes! Since it was Christmas Eve, Edwards, the grumpy woman, had decided to dress all the orphans like shop window dolls to see if some rich and fattish couple could take us away from her at last, forever. To be honest, I also wanted to leave the orphanage, any of us wanted to, but I should go and try my luck another day because my look was disgraceful. My wool beret was wet and my corduroy skirt was creased and dirty, not to mention the shoes. In other occasions, I had also been late to catch the train, but today was a whole different story, a simple punishment on an ordinary day

187

188

could turn into a torture at Christmas. I had to go back to the house as soon as possible, so I started to run with my bag and my cat on my back overwhelmed by the cold that numbed my body. I looked like a homeless person, like the women I met. “Hey girl, ¿Have you got anything that you could give to me?” I slowed down my quick steps, frightened. I was perplexed because I didn’t know if the woman was talking to me. My look looked even poorer than hers, so I didn’t understand why she was begging me for food. “Listen, I’m sorry. I’m in a rush and if I don’t hurry up I’ll be late.” At that time I was twelve and I had no money or even food. What did she want me to give her? A candy from the shop? I didn’t have any. “Please” I felt fear, but also shame for her. In the suburbs of London you never knew what you’d find, that’s why I never sympathized with strangers, but that day I went back and walked towards that woman. “Look, I have nothing”. And I showed her my pockets. But the woman looked absorbed and was looking attentively to my cat. Since my words weren’t going to have any value and my actions would, without even thinking, I gave the cat to her. I did the right thing, it would have been an insanity to keep him alive in secret in the orphanage amongst the snitches I had as roommates. I gave her all the good things I had. A cat and the rationing of the meals that lasted until the last day of the year, so at least she would have food for some days. “Thank you” I waved goodbye to her and left. It was several months later, when I had already suffered my punishment for being late, when I found out that everything you give always comes back. The woman I helped adopted me.

“Ever after” 2n de Batxillerat / Pol Blancafort i Baulenas 3R PREMI EXAEQUO EN LLENGUA ANGLESA Once upon a time, there was a land where all fairy tales lived happily ever after. Heroes and princesses gleefully roamed through their palaces and castles, and evil villains had learnt a lesson each from the punishment they deserved. Each little girl a fairy godmother, each little boy a crown to flaunt. But things have changed, and nothing is the way it used to be. Snow White stands over a cauldron, taking the smoke on her rosy cheeks. It has been a long time since she last wished for love. She ambitions something else now: Power. And there is only one way to reach it. She dips an apple in the potion she is making, letting it cover up the whole fruit. The best-looking apple for the king. She smirks and whispers to herself: “The apple does not fall far from the tree. Mom would be proud”. Cinderella cries on the steps of the palace. Her glass slippers broke long ago. Her feet hurt from too much dancing, and so do her bruises, her black eyes, the wounds Charming made to demonstrate his love. She wipes her tears and thinks about her stepsisters. What happened to them? Did they find forgiveness? Love? She wonders through the gardens. Royalty was not made for her. Little Red Riding Hood paces through the dark woods. Wolves gather around her pale legs, and her fingers tremble with cold, covered in dirt and blood. She repeats her adage: “Trust no one” and her words blend with her breath. The path is nowhere to be found, no wonder granny is still waiting. She must be dead by now. The scarlet cape fades between the trees. Sleeping beauty has sleeps in her eyes and dust in her heart. Thorn trees gather around her arms, never hurting her marble arms thou-

189

190

gh. The centuries have whitened her hair, but they have not taken the youth away from her. She patiently waits for someone to save her, she hopes for her true love to come. But she waits in vain, and no one will ever come, because true love doesn’t exist. Pinocchio sits in the darkness of his room in the asylum. He gazes at the stars from a little window, and the voice echoes in his head again. He calls it Jiminy. It repeats, again and again, the same sentence, without a pause, like a cricket. His limbs are numb, almost as if they were made out of wood. And there goes the voice again: “Serves you good for wishing upon stars”. Belle sips tea and laughs maniacally. All the books, all the literature she has read, have driven her crazy. She walks barefoot over rose petals in the west wing of the castle, and speaks to her new friends: a candle holder, a teapot, a clock… She skips around the rooms, ignoring the roars of the beast locked in the dungeons. Where’s the mighty animal that spread fear across the kingdom? Looks like the tables have been turned. The little mermaid sings in the moonlight. She feels the waves in her skin and the foam tickling the tip of her fingers. And she weeps, remembering how she gave up everything for someone who didn’t deserve her. But she has grown strong, and her eyes burn with wrath against the race of the one for whom she has suffered so much. She pledged revenge to the sea, and now tempts the sailors who pass nearby with her voice. She leads them to death and perdition. Just a taste of what she went through. Peter Pan misses home, and regrets the reckless choices he once made, running away, rebelling without a care. Neverland looks pretty covered in the golden light of the sunset. A bell sounds softly in his ear, as he nods, with an empty look in his eyes. He has finally become what he feared the most, he has grown up. He wishes he could just go back and mend the past. He cannot. Cracking his knuckles, he sighs. Playtime is over.

Bluebeard twirls his cyan locks with his strong, blood-stained fingers. He feels the key hanging from her neck, pressing against his chest, and the guilt of taking away such beaming, bright laughs. With a fake smile, he welcomes his new wife in the castle. She walks through the door she will never cross again, she is slowly drowning. He knows it, and yet, he greets the lady. It is over for her. Rapunzel mourns her blonde, braided hair. She was once the envy of the kingdom, but that illness has been consuming her insides. She strokes her bald head. She is bored of life, and does not see the colours around her anymore. She would rather be locked in a tower. Humming from the window, these gloomy notes will never reach anyoneâ&#x20AC;&#x2122;s ears. The Snow Queen cuts through the silence of her palace with imperious walk. Every step makes the floor freeze. She sees herself reflected in the walls covered in ice. And she smiles, because there will always be kids to punish, and this time villains will have beaten heroes at something. No happy endings are assured, simply because fairy tales never end, as long as kids with dreamy eyes and watery noses stay close to the fireplace, waiting for the narrator to begin. They will be raised in lies, but at least they will be happy, if not forever after.

191

192

“Das Glück – La felicitat” Sira Castells i Peters / 2n de Batxillerat PREMI EN LLENGUA ALEMANYA Ich wollte das Geheimnis des Glücks finden. Ich bin auf hohe Berge gestiegen, ich bin in einem See im Winter getaucht, ich bin durch Wälder gelaufen, ich habe in der Würste gedurstet. Niemand hat mir geantwortet, nirgendwo war eine Spur. Ich habe Leute gefragt: Freunde, Familie, Bekannte. Ich war noch nicht zufrieden, ich fand das Glück nicht. Eines Tages merkte ich, dass die Antwort nicht weit weg ist. Mein Glück war in mir, ich sollte nur darauf hören. Jo volia trobar el secret de la felicitat. He escalat altes muntanyes, m’he capbussat en un llac a l’hivern, he travessat boscos, m’he mort de set en el desert. Ningú m’ha contestat, enlloc hi havia cap indici. He preguntat a la gent: Amics, família, coneguts. Encara no estava satisfeta, no trobava la felicitat. Un dia em vaig adonar que la resposta no és lluny. La meva felicitat estava dins meu, només calia escoltar-la.

193

Mostra de treballs artĂstics

194

“Per qui estima, no és l’absència la més certa, eficaç, vivaç, indestructible, fidel de les presències?”. Marcel Proust Us presentem de nou una petita mostra de treballs artístics que alumnes de Secundària han realitzat al llarg d’aquest curs dins el marc del Pla de les Arts. El Pla de les Arts és un programa integral d’investigació, desenvolupament i innovació al voltant de les disciplines artístiques que pren com a referència la pintura dels artistes universals. Va iniciar-se a principis del curs passat i està lligat als objectius de l’Horitzó 2020 del Col·legi. La mostra gira entorn de 3 propostes didàctiques: 1. Una de les propostes és el projecte Rastres. Aquest projecte, de caire conceptual, té com a finalitat introduir els alumnes en la reflexió sobre el procés creatiu i el seu resultat. El rastre és la marca que un gest deixa damunt d’una superfície. Cada moviment del llapis i pinzell registra damunt del suport l’emoció que l’acompanya i, al mateix temps, evoca algun objecte, idea o sentiment que es vol representar. Després, aquesta representació esdevé un vestigi que ha donat forma a l’absència d’una anterior presència i apareix com a empremta de les accions que hem realitzat de forma voluntària i també d’aquelles que hem fet de forma inconscient. Les nostres vides estan marcades per vestigis. Tot allò que rebem del nostre entorn són rastres de la nostra existència i fragments de la nostra vida. Tots sabem que quan sentim la pèrdua o absència d’alguna cosa, de cop i volta aquesta pren un valor extraordinari. Els alumnes han experimentat plàsticament el ple i el buit, el silenci, l’absència i la monocromia del blanc i n’han deixat rastres damunt d’una gran diversitat de suports i formats. Tot procés creatiu es nodreix de molts ingredients i sovint experimenta transformacions no programades des del principi. L’absència reforça la imaginació, ens fa somiar i potencia l’acció creadora. 2. En el projecte Un museu al Col·legi els alumnes s’integren en una pintura universal. Cada alumne o grup d’alumnes es fa protagonista de l’obra substituint el personatge principal o secundari per la seva pròpia

195

196

imatge. En altres ocasions les obres pictòriques dels artistes universals són interpretades amb diferents tècniques i formats. 3. Hi ha un important nombre de treballs a la mostra que representen amb fidelitat i fantasia la realitat que ens envolta. És conegut per tothom que la representació figurativa i narrativa han dominat durant segles i són el model al qual encara estem acostumats. Esperem que gaudiu d’aquesta selecció i aprofitem per valorar molt positivament el grau de satisfacció que molts alumnes han manifestat al llarg de tot el procés de treball. Mireia Puntí i Carné Departament d’Expressions

197

2n dâ&#x20AC;&#x2122;ESO / Berta Riera i Freixanet

198

Wei Ye / 2n dâ&#x20AC;&#x2122;ESO

199

2n d’ESO / Martí Gómez i Díaz-Pavon

200

Anna Brusosa i Baulenas / 2n dâ&#x20AC;&#x2122;ESO

201

2n dâ&#x20AC;&#x2122;ESO / Dragos-Gabriel Vlad

202

Interpretació. “Cistella de fruita” de Michalangelo Merisi da Caravaggio Júlia de Rocafiguera i Campdelacreu / 1r d’ESO

203

1r d’ESO / Anna Morató i Caralt

204

Integració de “La noia de la perla” de Johannes Vermeer Maria-Elisabeth Grosse i Calm / 1r d’ESO

Integració de “Morning Sun” de Edward Hopper 1r d’ESO / Yvet Macià i Sánchez

205

206

Integració de “La migdiada” de Vincent Van Gogh Joaquim Voltas i Pujols / 1r d’ESO

Integració de “Ronda de nit” de Rembrandt Harmenszoon van Rijn 1r d’ESO / Marc Lozano i Martínez

207

208

Maria Villà i Alsina / 3r d’ESO

“Continent i contingut” 4t d’ESO / Berta Torras i Febrer, Mireia Cortés i Altarriba i Míriam Padullés i Edo

209

210

Edgar Blanco i Cebrian / 4t dâ&#x20AC;&#x2122;ESO

211

4t d’ESO / Olímpia Solà i Inaraja

212

Joana Aranda i Portús / 4t d’ESO

213

4t dâ&#x20AC;&#x2122;ESO / Berta Torras i Febrer

214

Eulàlia Voltas i Pujols / 4t d’ESO

215

216