Ull blau 71 by Publicacions Col·legi Sant Miquel dels Sants. Vic

lâ&#x20AC;&#x2122;

blau Any 27 - juny 2012

71 ColÂˇlegi Sant Miquel dels Sants - Vic

Revista escolar interna

L’Ull Blau. Revista escolar interna Núm. 71. Any 27. Juny de 2012 Edita: Publicacions del Col·legi Sant Miquel dels Sants Coordinació: Sílvia Torrents Col·laboració: Lluís Montoliu Maquetació: Cristian Martin, Núria Fajula Portada: Gerard Castells, Clàudia Reniu, Zihao Sun i Jana Vila

Editorial Per a tu, Josep Maria, en record de la primavera que no vas arribar a conèixer i de les moltes primaveres que ens vas ensenyar a estimar. El curs s’acaba. Un rere l’altre, els cursos es van succeint. Al mig, l’estiu. Sempre massa curt per a uns, sempre massa llarg per a d’altres. Com vagons virtuals, els cursos passen en una successió de trens imaginaris que s’aturen sempre a la mateixa estació i després segueixen el seu viatge. Mentrestant, els anys fan també el seu camí. Segueixen el seu propi ritme, sense ni una aturada de per mig. Les estacions vénen una rere l’altra: primavera, estiu, tardor, hivern. El tren no s’atura en cap d’elles. Ningú no sap del cert on va, aquest tren. Hi ha qui diu que sempre torna al mateix lloc. Hi ha qui afirma que la via és llarga, prou llarga per menar-nos més enllà de l’horitzó. O qui sap si com en alguna pel·lícula vella, d’aquelles en blanc i negre, la via acaba suspesa enmig d’un pont, a metres i metres sobre el buit, en una imatge de basarda que només d’imaginar ens encongeix l’estómac. Cursos, anys... Els ritmes de l’escola i de la vida van a contracor l’un de l’altre, sempre amb el tic-tac intermitent del temps que passa. Estació rere estació, l’any ofereix les seves delícies: l’esclat de la vida a la primavera, l’abundor de l’estiu, la imponent bellesa de la tardor, la freda i serena plenitud de l’hivern. No és aquest, al capdavall, el ritme de tota una vida? En plena tardor de la vida, a les portes d’una primavera que ja no va veure florir, en Josep Maria Masferrer se n’anà via enllà, qui sap si a l’encalç d’estacions impossibles que, bon mestre com era, ens voldria ajudar a conèixer i ens sabria ensenyar a estimar. La primavera, malgrat tot, ha acabat arribant. El vent ha escampat el pol·len de les flors i ha empès les noves llavors. L’aire porta noves promeses de vida. Després arribarà l’estiu. Sempre massa curt per a uns, sempre massa llarg per a d’altres. Com vagons virtuals, els cursos passen en una successió de trens imaginaris que s’aturen sempre a la mateixa estació, i després segueixen el seu viatge... I ara, unes pàgines tot pensant en tu, Josep Maria...

editorial

En memòria... Estimat Josep Maria: et donem les gràcies per tot el que ens has donat, per la fonda petjada que has deixat en cadascun de nosaltres. Home de pau i gran mestre, has sabut transmetre el respecte a les persones que t’envoltaven. La teva qualitat humana i professional ha deixat empremta, com una gota d’aigua penetra i dóna vida a tot allò que toca. El teu gust per la feina ben feta, la teva sensibilitat, creativitat i traça, han convertit en art tot allò que ha passat per les teves mans. Amb un posat silenciós, amarat de generositat, has facilitat sempre la feina dels altres, sense fer-ne mai ostentació.

Admirem la teva passió i coneixement de la natura, que sovint atrapaves des de l’objectiu de la teva càmera: les flors, els bolets, les sortides i postes de sol... En el darrer temps de malaltia, tan curt i tan llarg alhora, ens has donat també una lliçó de vida. Una lliçó de vida que vas encetar en saber el diagnòstic mèdic, arran del qual et vam sentir a dir -des d’una immensa i trista calma- que no arribaries a veure florir els ametllers. Des del nostre més profund agraïment i estimació, volem dedicar-te aquest petit poema de Joan Maragall. L’ametller A mig aire de la serra Veig un ametller florit: Déu te guard, bandera blanca, Dies ha que t’he delit! Ets la pau que s’anuncia Entre el sol, núvols i vent... No ets encara el millor temps Però en tens tota l’alegria.

PER A L’AMIC JOSEP Ma. Josepa Pont En el camí de la vida, probablement tots hem experimentat vivències úniques i irrepetibles que és difícil de trobar paraules per expressar, però fàcil de viure interiorment la tendresa i l’emotivitat que ens proporcionen. Sí, l’amistat crec que és una d’elles. És una vivència que es deixa modelar per la riquesa interior de l’alteritat que fa sentir-nos propers i amples tant si es dóna en el colze a colze de cada dia com en la distància geogràfica. En la proximitat o llunyania sempre et sens benvingut, escoltat, acompanyat... És l’encontre en què sense cap mena de condició hom rep i dóna allò més bàsic en la vida humana: estimar i deixar-se estimar. La vida d’en Josep Ma va ser un testimoniatge de donació de la seva riquesa interior, de saber estimar el més insignificant detall i gest de la quotidianitat i, per sobre de tot, de saber donar la mà i les eines apropiades per ajudar a créixer en integritat humana. Aquest testimoniatge, els qui vam tenir la sort de conviure al seu costat podem donar fe que li va donar una gran autoritat i el va fer un gran mestre. La seva saviesa no va ser mai feta de teories, sinó que fou fruit d’un treball constant, dia sí, dia també, per ajudar a treure les potencialitats de cada alumne/a i així ajudar-lo a avançar intel· lectualment i humanament. Però no es va quedar només en això, sinó que era molt feliç compartint amb els altres les seves experiències, el seu coneixement, la seva creativitat. A tall d’exemple, podem fer memòria de la teva il·lusió i tenacitat en el projecte de crear una revista interna escrita, dibuixada, impresa pels mateixos alumnes, l’ULL BLAU. Aquest projecte, gràcies a ell, aviat es va fer realitat i d’aquesta manera es va crear el taller d’impressió, en què s’utilitzaven diferents tècniques i, el més important, es creava una interrelació entre alumnes de diferents edats i, evidentment, també entre l’equip docent. El que primava era la creativitat, l’aprenentatge, la relació... Mai no hi va escatimar el temps, tot al contrari, n’hi va posar sense límits. L’ULL BLAU va néixer de les seves mans perquè el concebia com una gran eina pedagògica i se l’estimava molt. La saviesa d’en Josep Ma era feta de generositat i gratuïtat: no esperava mai res a canvi, en tenia prou amb donar. Fou una saviesa treballada, si em permeteu dir-ho, amb escarpa i martell, a voltes amb dolor i no pas mancada de dificultat, a voltes amb el goig de poder veure com s’anava modelant l’invisible obra de fer feliços els altres, però per damunt de tot era un treball sense treva arrodonint els escaires punxants amb discreció i coherència. La seva profunda saviesa va fer que al seu costat durant la curta malaltia ens oferís sense límits la seva gran capacitat d’acceptar i acollir la mort amb una gran serenor, tot dient: “... no veuré florir els ametllers...” I així va ser. Però les primeres flors

Racó dels mestres

En memòria... d’ametller que van obrir-se van dedicar-li tota la seva bellesa, senzillesa i humilitat. I en l’esclat total de les seves flors, pels volts de Sant Josep, miressis on miressis, els ametllers deien: Josep Ma, gràcies per desitjar veure’ns florits. Nosaltres, des de les flors de cada branca et recordarem cada any.

Alumnes de 4t Els dies 25, 26 i 27 d’abril, els alumnes de 4t vam anar de colònies a la “Rectoria de la Selva” ( municipi de Navès, comarca del Solsonès ). Ja fa més de vint anys que la nostra escola va de colònies a aquest lloc. En Josep Maria Masferrer, el mestre que malauradament ens va deixar a principis d’aquest any, va ser qui va iniciar les estades en aquesta casa de colònies. Doncs, un d’aquests dies, des de “La Selva” vam fer una excursió al Pla de Busa. Quan vam ser a dalt vam aprofitar per plantar-hi dos plançons, un d’auró blanc i l’altre de freixe. Ho vam fer com a homenatge a en Josep Maria, i vam escollir aquest lloc perquè sabíem que, cada primavera, a en Josep Maria li agradava molt gaudir d’aquest lloc i, sobretot, fer-hi fotos de flors i de paisatge. Gràcies, Josep Maria, per tot el que ens vas ensenyar i per donar-nos la possibilitat de passar unes colònies en un indret tan bonic i especial com aquest. A partir d’ara, cada vegada que pugem al Pla de Busa, et buscarem darrere del freixe i de l’auró.

En memòria...

En record d’en Josep Maria. Laura Sagués Sala, exalumna i professora Com a alumna, només tinc paraules d’agraïment cap a en Josep Maria, un professor, i alhora tutor, que em va ensenyar, tant a mi com als meus companys i companyes el valor de l’esforç i el treball, tan necessaris per assolir els reptes del futur. Recordo especialment que ens feia apreciar el valor que tenen les coses petites i senzilles. Amb ell també vam aprendre a estimar la natura. Ens parlava dels cims de les muntanyes que ens envolten, i sabia transmetre una motivació especial a les seves classes. Aquests darrers dies he parlat amb amics i amigues que també el van tenir com a professor i, encara que tots el recordem de moltes maneres, coincidim en què segurament ha estat el professor més humà, accessible i proper que hem tingut mai.

Carla Gallifa 1r d’ESO

Iliass Ihadien 4t

En memòria...

En memòria... Josep Maria. Arnau Font i Guillem Masnou. 1r d’ESO Sempre tan fidel, en Josep Maria, a la muntanya, a les flors i als arbres, era un gran amant de la natura.

Com va tirar endavant una impremta, amb tota la perfecció i paciència possible! Va ajudar molt a l’escola, ensenyant plàstica i últimament religió. En Josep Maria, com estimava la natura, com estimava el país, com estimava l’escola! I també els seus alumnes. Sempre et recordarem

Josep Maria. Marc Godayol 4t

En memòria...

Racó de mestres ANECDOTARI recollit per Miqui Serrat • La mestra de P3 arriba a l’escola havent anat a la perruqueria i un nen li diu: - Avui, molt bé, t’has pentinat! • Un nen de P5 volia explicar a la seva mare que a la classe hi havia un nen d’un altre país i no en recordava el nom. Després de pensar, li diu: - És d’un país que es diu menjar!- (el nen de la seva classe és de Ghana). • Com diuen els nens petits de l’escola: impressora?..........................imprimidora o també infactura macarrons?...........................cacarrons la classe del MAV 0?.................la classe 0 magrana?.............................m’engrana tisores?.............................enratalladores

• Els de P5 van fer una sortida al platenari, enlloc del Planetari Bombolla • Un nen de 5 anys, tot passejant i mirant el pessebre de figuretes de fang que hi havia a l’escola, es va quedar bocabadat a la taula on hi havia molts dimonis. Tot mirant i buscant, va preguntar: - On és el nen Jesús Dimoni? • Vénen dos nens de 5 anys al pati a dir a les mestres: - Aquells nens petits de P3 ens empipen. I una mestra diu: - Han de ser de P4, perquè els de P3 no hi són. Digueu-los que no ho facin més. I marxen satisfets, però al cap de poc tornen i un diu: - És que ens empipen…I a mig explicar demana al seu amic: - De quin número són, aquests? • Els primers dies de calor els nens estan contents de poder anar amb màniga curta. Un nen de 4 anys ensenya els braços a la senyoreta i li diu, ben cofoi: - Mira, vaig curt! • A un nen de 4 anys se li diu, fora d’hora d’escola: -Vine, que seràs el meu secretari… Però el nen, ràpidament, protesta: - No, no, jo vull ser un nen normal!

Racó de mestres

Les papallones Aquest últim trimestre tots els nens i nenes de P3 de l’escola treballem el “Projecte dels Contes: La Rínxols d’or i els 3 óssos”. Per això hem dibuixat tres dels protagonistes del conte: el pare ós, la mare óssa i l’osset petit. Ja hem après moltes coses sobre aquests animals. Aquí els teniu!

Adrià

Alícia

Amin

Bright

Júlia R

Oleguer

Bruna

Kirk

Pau

Irati

Laia

Prisca

Andrei

Andreu

Arona

Jénnifer

Liam

Romaissa

Jofre

Júlia E

Marc

Mariona

Ryan

Xènia olla de grills

Els cargols Abril

Chaymae

Alan

Clara

Andreu

David

Derik

Íria

Ghizlan

Laia

Iona

Letícia

Marcel

Mustafà

Martina

Miquelina

Pau F

Pau M 13

Roger

Santi

Sanaa

Victòria

Jordi

Yue olla de grills

Les formigues Adela

Roger

Carles

Walid 14

Jana M

Jana

Destiny Bruna V Amine

Janna

Emma

Youssef

Cristina

Blanca

Kevin

Ivet

Mar

Jan

Sergi 15

Sisi

MagalĂ

Solomon

Gerard

Ashraf

Bruna M olla de grills

Els nens i nenes de P4 estem molt contents de tenir tants amics. Amb ells podem fer moltes coses: jugar, parlar, riure, aprendre, estimar… Per aquests motius i molts d’altres, els amics són un TRESOR que cal cuidar

Abril Surinyach Totes les amigues anem a casa

Chika Ekechukwu Faig una abraçada a la Mireia i a l’Anna

Berta Janer Les amigues i jo anem al camp

Laia Mallarach Els pares i les meves amigues anem a menjar un gelat

Èric Pérez Ens estem donant les mans

Jan Liébana Estem jugant a l’amagada amb els amics

Fèlix Cerezo Jugo amb el meu amic a fer boles de sorra

Martí Erra En Carles i jo fem curses al pati

Albert Coma Juguem a futbol amb els amics

Anass Farchich Els meus amics i jo anem al camp del Barça

Cesc Lozano Ens estem abraçant tots junts

Clara Dalmau El meu amic i jo anem a menjar un gelat olla de grills

P4 Jana Ordeig Les meves amigues i jo

Marc Pagès Jo i els meus amics ens hem trobat

Rita Martínez Jo i les meves amigues caminem juntes

Abril Payà Les meves amigues han vingut a casa

Zaid Benali Jo vaig a casa dels meus amics

Ferran Borrallo Amb el meu amic Sergi vam anar a les atraccions

Irene de Ribot Amb els amics ens disfressem i juguem a castells

Joan Garcia-Gasull La meva amiga Erola salta a corda i el meu amic SĂgfrid fa de cambrer

Lucas Torres Vaig a lâ&#x20AC;&#x2122;escola amb el meu amic Patryk i en Ferran

Marc Anglada Jugo a futbol amb els meus amics

Ramon Anfruns Un dia jugant amb els amics es va posar a ploure

Soufian Tahri Vaig a buscar animals al bosc amb els meus amics olla de grills

Entrem de ple en el fantàstic món de les lletres! Un dels objectius més importants del curs de P5 és ampliar la lectoescriptura iniciada ja en els cursos de P3 i P4. És un moment en què els nens fan la descoberta que confegint lletres es van construint síl•labes, paraules i frases, fins arribar a poderse expressar per escrit mitjançant l’ortografia natural. Tenint en compte el ritme personal d’aprenentatge de cada nen, aquí teniu una petita mostra del resultat actual d’aquest treball.

olla de grills

Aquest any, els nens i nenes de 1r de primària, hem iniciat un treball anomenat “Castells i Cavallers”. L’objectiu d’aquestes activitats és que els alumnes facin una aproximació als usos i costums de l’Edat Mitjana. A partir de la llegenda de Sant Jordi hem començat a descobrir aspectes d’aquest tema. Hem començat buscant informació i fent una posada en comú de tot el que sabem sobre aquesta època. Val a dir que és un tema fàcilment engrescador. Hem construït fortificacions amb caixes de cartró, hem dibuixat cavallers i princeses, hem escrit històries, hem construït escuts, hem après poemes… Us facilitem algunes adreces electròniques que estem utilitzant per treballar aquest tema. Les hem posat a: http://dreceres09.blogspot.com.es/2012/04/castells-i-cavallers.html

olla de grills

Haikus Jan Gómez Aquest tercer trimestre de curs hem estat treballant el Haiku, que és un poema de tres versos que sol parlar de la natura. Els Haikus els hem fet a partir d’imatges que ens han inspirat a expressar alguna cosa. A mi m’agrada tant que he fet aquest: Dins la natura les flors floreixen de tots colors. Yassine Aalla Sóc rodó. Faig olor. Tinc color. Mohamed Assikiou Les flors creixen molt quan és primavera.

Martí Balcells El cel, rogent. El sol s’amaga i tot s’enfosqueix Martina Baucells La marmota camina. La gent li té por; les formigues, també. Jan Casadesús L’oreneta és petita com una formiga. Oumayma Daoudi Les flors roses, tant se val què siguin... Són tan boniques! Mourad el Hamdi Cucut de la branca, vola pel cel i agafa un ratolí!

Lluc González Amb banyes llargues les preses ataques, i amb valentia les mates. Joseph Grosse Un ocell fa el niu i riu. Guifré Jucglà La flor que veig és la flor dels meus somnis. Margot Jucglà Enllà del cel hi ha una boira que s’escampa entre núvols. Clara Liáñez Un jardí ple de plantes verdes i fulles d’herba. Anna Parramon Paisatge verd, flors de coloraines. Clara primavera. Aïna Sala Flors liloses nascudes al camp, i un ull groc al mig. Joan Taracido Una senyora que es diu Llum és ràpida com el vent.

Júlia Tomàs L’aire ve d’enllà, ben fort surt i cap al cel se’n va.

Nicole Zevallos Les flors creixen i tenen diferents colors

Retaule Aniol de Ribot, Ferran Reniu i Martí Serra La idea de fer un retaule ens la va inspirar la Montserrat Vila, una pintora nascuda a Roda de Ter que diuen que és la millor retaulista que tenim des de fa molts anys i que ha guanyat molts premis dintre i fora de Catalunya. Va venir al nostre col•legi a fer l’entrega de premis del Certamen Literari de Sant Jordi, i ens va portar un retaule espectacular.

Salvador Dalí Aniol de Rbot i Joseph Grosse Salvador Dalí va ser un pintor bastant famós. Va néixer a Figueres l’any 1904. Als 6 o 7 anys va començar a fer dibuixos espectaculars, i als 9 o 10 anys va fer el seu primer quadre.

olla de grills

Quan tenia 16 anys va morir la seva mare. Dos dels seus millors amics van ser Luis Buñuel i Federico García Lorca. La seva dona es deia Gala, i era russa. També era escriptor i cineasta. Quan va morir el van enterrar a la cripta del seu museu, a sota del cotxe.

La persistència de la memòria Aquest quadre el va fer quan Gala va anar al cinema amb uns amics. Els rellotges els va idear gràcies al formatge Camembert.

Camp de blat Gerard Castells, Clàudia Reniu i Jana Vila 34

En el camp hi ha espigues, que són dels cereals com el blat, el blat de moro, l’arròs o la civada. Quan arriba la primavera els cereals comencen a créixer, i a l’estiu ja els pot segar el pagès o la pagesa per fer-ne farina i per alimentar les persones o els animals.

Visita a l’ecozona Isaac Oliu, Mohamed Barmo, Mark Fuente, David Vicente i Joaquim Riera Els nens i nenes de la classe vam anar a l’ecozona a fer un treball d’arbres. Primer vam escriure els noms dels arbres. Hi ha molts arbres a l’ecozona! I a cada arbre hi ha rètols al davant amb el nom científic i el nom en català. Després d’escriure el nom dels arbres vàrem agafar un full, el vàrem posar sobre el tronc de l’arbre i vàrem marcar l’empremta de l’escorça amb ceres. Aquesta setmana hi tornarem a anar per fer un treball de plàstica. Hem llegit contes als nens de primer i P5 Albert Salvans, Núria Membrive, Ivet Parareda, Roger Capdevila, Nabil El Bouazzati Avui al matí cada nen de la classe ha escrit un conte. Com que han sortit molt bonics la Dolors ens ha dit que els podíem anar a llegir als nens de primer i de P5. Ens hem repartit uns quants a cada classe. Ens ha agradat molt, tot i que hem tingut una mica de vergonya. Hem llegit en veu alta i clara perquè ens entenguin bé. Hem fet haikus Hem fet haikus i ens ha agradat molt. El haiku és un petit poema japonès. Té tres línies. A la primera línia hi ha quatre síl· labes, a la segona sis i a la tercera quatre. El haiku és un poema d’un paisatge que veus en un instant. Fa pocs dies que en fem i tot just n’estem aprenent, encara ens costa fer-los amb les síl·labes correctes. Ens ha agradat molt i aquí teniu uns quants haikus. Mohamed Dari El cel blau Arbres sense fulles Arbres d’hivern Alissa Tolea Fulles verdes Flors blanques i perfumades Calor d’estiu Júlia Rovira Flor lila Fulles al voltant És primavera Pol Panadès Dos coales Damunt d’un arbre Feliços

olla de grills

Fem una conferència Eulàlia Anento, Pau González, Martina Orozco, Jordi Riera, Miquel Coll Les mestres de segon ens han encarregat que fem una conferència. Nosaltres, els nens i nenes de 2B, hem triat un tema per grups o individualment. Ara tenim uns dies per preparar-la. Després ho haurem d’explicar davant de la classe de tal manera que els companys ens entenguin. Estem una mica nerviosos, ens esforcem molt i esperem que ens surti bé.

Anem de colònies Clara Font, Martina Quintana, Raimon Torres, Jonathan Méndez, Pau Bisquert Per acabar el curs anirem de colònies a Sant Pere de Torelló. Sabem que hi ha un molí. Ens fa molta il·lusió perquè creiem que ens ho passarem molt bé. Dormirem amb els companys de classe, farem companys nous, riurem i ens divertirem molt. Ja estem entrenats, perquè a P5 vam anar al pantà de Sau. Això és al juny, encara falten dies. Estem nerviosos perquè pensem en el que ens espera.

Haikus i petits poemes Els arbres Albert N’hi ha de prims i de gruixuts les fulles de tots colors a la tardor seran vermelles

La barqueta Adrià La barqueta sobre el mar. El sol brillant, i els peixos saltant i nedant.

L’ocell piulador Rania L’ocell volant l’ocell piulant -Ets ben amunt del cel!

La finestra Sergi Obro la finestra, veig les muntanyes i un munt de coses més.

La nit Alba A la nit jo surto, i vaig a la terrassa; des d’allà veig la ciutat plena de llum.

El pica-soques Hanane El pica-soques piula al bosc, i piula quan vola, tot fent piu piu.

El jardí Federico Al jardí jo aniré amb el gos jugaré i els núvols veuré. La muntanya Sílvia Jo veig unes muntanyes grans, amb arbres al seu voltant. Jo veig les muntanyes que pugen i van baixant La lluna Carla La lluna blanca es gronxa sota les estrelles. Quan la veig, m’entra l’alegria i em marxa la tristesa. Veig veig... Aina Veig les muntanyes verdes, veig els arbres amb flors. Lluny, un camp i unes cases, i els núvols al cel.

L’avió Mariam L’avió, com una màquina, vola amb les ales i camina amb les rodes.

El mar Jana El mar brilla amb el sol, com si fos de xarol, i els peixos salten i s’alcen. La primavera Raimon Veig els arbres que floreixen, l’herba de color verd i el riu fent onades. El mar Carl Max El mar és transparent i fa un so maco quan bufa el vent. El guepard Heribert Corre com un llamp i és àgil com el vent. Ningú no el veu passar.

olla de grills

El cavall Guillem El cavall va galopant, per la prada enllà. Ell tot sol va saltant, tot renillant. La nit Joan S’acosta la nit i el sol se’n va. Arriba la lluna fins demà al matí. El cel Roser Cel blau i calor, gris quan plou, brillant amb sol.

Els peixos Miquel A la meva peixera veig peixos de colors petits i allargats. Els cuido jo mateix. El sol surt Nil El fred se’n va, el sol surt i arriba la calor L’escola s’acaba i comencen les vacances. L’estrella fugaç Jan Ràpida i calenta com el foc, ampla i lluent com el sol. L’ estrella Anna L’estrella en el cel, brilla com el sol. La miro durant la nit, i penso un desig.

El lleó Pol Buscant la presa, sempre atent per mossegar: se la vol menjar. L’estiu Jordi Els camps són grocs, és temps de calor, roselles i flors, camps florits: és l’estiu. La flor Johayna Un dia va néixer una flor molt maca la miro i la rego. i quan arribo a casa, Els companys Em sento feliç quan estic amb els meus companys. Sense ells sento la solitud; amb ells em diverteixo i estic content. La nostra classe Entro a la classe i obro les finestres. Veig un ocell cantant i un altre que va volant. Des de la finestra entra l’alegria i marxa la tristesa en aquest mateix instant. M’agrada la meva classe, em fa feliç i estic content; trobo la sensació del treball.

Hola a tothom! Els de tercer ja tornem a ser aquí, amb els nostres treballs. Aquesta vegada us portem un recull de “contes compartits”. I us preguntareu què són això dels contes compartits, oi? Doncs ara us ho expliquem. Seguint les pautes per crear un conte, on hi ha d’haver un inici, un nus i un desenllaç, hem seguit els següents passos per crear els nostres contes. Primerament, cadascú de nosaltres va inventar-se un inici per a un conte; a continuació, el vam entregar als mestres i ells, a sorts, ens va donar el d’un company. Aleshores era el moment de fer un nus, o sigui continuar el conte ja començat per un company i afegir-hi tot allò que podia passar en aquella història. Quan tothom va acabar el nus, ens va tocar posar final a un altre conte del qual potser no havíem fet ni l’ inici ni el nus. Així doncs, cada conte l’han escrit dos o tres nens i nenes de la classe. Ens ha agradat molt fer-ho, i els mestres pensen que han sortit històries força interessants, divertides i amb molta imaginació. Esperem que us agradin!!!

A la lluna hi falta gent! Bruna Alonso, Pol Franquesa, Uche Ekechukwu En un país molt llunyà hi vivia en Fran. Totes les nits que podia, en Fran mirava la lluna i una d’aquelles nits, mentre li agafava molta son, va començar a pensar que tard o d’hora faria una visita a la lluna. L’endemà al matí, en Fran es va despertar, va anar al menjador i no va trobar-hi els seus pares. - Ostres, no!- va dir en Fran. - On és el pare?-va pensar. En Fran va començar a rumiar i va pensar que la mare sí que hi seria, però no, la mare també havia desaparegut. De sobte, al mig de la cuina, en Fran va trobar un paper amb una nota dels seus pares. Aquesta nota, li deia que aviat arribaria la cangur per cuidar-lo, ja que ells havien marxat a la lluna. En Fran es va espantar, ja que no volia quedar-se amb la cangur . Després de llegir la nota, en Fran va trucar al seu cosí i li va demanar que el portés a la base de llançaments de coets, perquè volia anar on eren els seus pares. El cosí l’hi va portar, i en Fran va poder pujar a un dels coets que marxaven cap a la lluna. El coet va començar a enlairar-se i en Fran tenia molt mal d’orelles. De sobte, mentre en Fran mirava per la finestra, va veure que en una de les portes del coet hi havia una altra nota dels seus pares on deia: - Estimat Fran, si has pogut venir fins aquí, vol dir que ens estimes molt. Quan el coet va arribar a la lluna en Fran es va trobar amb extraterrestres i s’hi va fer amic. Finalment, va trobar els seus pares i van tornar plegats a la terra, els pares, en Fran i l’extraterrestre!

olla de grills

El bon avi Sara Gibert i Biel Masnou Hi havia una vegada un home molt i molt bon home que li agradaven molt els nens. Aquest bon home tenia un petit problema: era molt lleig, i els nens s’espantaven d’ell, ja que creien que estava posseït per un esperit maligne. Un dia, el bon avi va anar a passejar pel carrer i va trobar una nena. - Què hi fas per aquí, petita? - Hola, m’he perdut i tinc molta por i moltíssima set. El bon avi la va convidar a casa seva i li va donar menjar i beure. Quan eren a casa del bon avi, la nena li va explicar que aquella nit s’havia perdut i que no sabia tornar a casa. Després de fer un bon àpat, el bon avi, amb l’ajuda de la informació del lloc on vivia la nena, la va acompanyar fins a casa seva. Poc abans d’arribar a casa de la nena, la nena es va arrencar a córrer i el bon avi va girar cua pel mateix camí d’on havien vingut. L’endemà al matí, quan el bon avi es va llevar, va sonar el timbre de casa seva. Era la nena, que venia a veure el bon avi. Aquell dia van esmorzar plegats. I van anar passant els dies, setmanes, mesos i anys. La nena cada dia anava a veure el bon avi. Un dia el bon avi, mentre esperava la nena, es va entristir: havia passat l’hora d’esmorzar i la nena no havia vingut. Quan gairebé era l’hora de dinar, els pares de la nena van trucar al timbre de la casa del bon avi. Els pares venien a donar-li una notícia al bon avi. Quan el bon avi va escoltar la notícia es va emocionar molt. La nena, que ja no era tan nena, més aviat tota una dona, es casava aquell mateix dia. Els pares de la nena van convidar el bon avi al casament i, plegats, van anar ben ràpid cap a l’església, per no fer tard. La barca de la marina Ivet Macià, Júlia Picañol i Gemma Dalmau Hi havia una vegada una nena que es deia Marina i que vivia en un poble molt i molt petit, anomenat Nevea. La Marina era una nena petita, intel•ligent i molt simpàtica. Cada matí, la Marina anava amunt i avall pel riu amb la seva barca. Al vespre la seva mare la venia a buscar i anaven juntes a fer una crêpe amb la seva família. Una tarda, la Marina va voler agafar la barca i aquesta havia desaparegut. La Marina es va desesperar, i no sabia què fer. De sobte, va veure la seva barca, i al cim de la barca un nen que l’havia agafada. Aleshores, la Marina va cridar: - Perdona, però la barca és meva! El nen es va girar i va dir: - Perdona, no ho sabia, l’he trobada i he pensat que estava abandonada, i me la volia quedar.

El nen es va apropar amb la barca cap on era la Marina, i la Marina li va dir: - Com et dius? - Em dic Ferran , i tu?- li va contestar el nen. La Marina li va dir el seu nom i que vivia molt a prop del col•legi Neveave. - I què hi fas per aquí?, li va preguntar la Marina. - Doncs anava passejant i he parat aquí. Vols ser la meva amiga?- li va preguntar en Ferran? - Clar que si! Si vols, algun dia et convidaré a casa meva- li va respondre la Marina. Van anar passant les setmanes, fins que un dia es van tornar a trobar pel carrer els dos amics. La Marina anava amb la barca, i després de parlar una bona estona, la Marina va convidar en Ferran a passejar amb la seva barca. Després del passeig, la mare de la Marina els havia preparat un bon sopar per a tots dos. Unes fantàstiques crêpes ! Quan en Ferran va haver marxat, la Marina es va quedar pensativa i va començar a rumiar que tot el que li havia passat amb en Ferran havia estat gràcies a la seva barca. La casa de la por Carla Ollich, Uche Ekechukwu i Guillem Martori Fa molts i molts anys, en una casa de la Xina hi vivien unes persones, i aquestes van morir. Des d’aleshores hi vivien els fantasmes d’aquelles persones, i tothom qui passava per aquella casa s’espantava i moria de por. Aquells fantasmes eren bons, tot i que la gent pensés el contrari. Un dia, els fantasmes van anar al bosc i van trobar un xinès que volia lluitar contra ells, però no els podia tocar perquè, és clar, eren fantasmes. Aleshores, el xinés, que es deia Tensinhan i que tenia el poder de ressuscitar, va morir per transformar-se en fantasma i així poder lluitar contra els fantasmes. El que no sabia en Tensinhan era que si guanyava a un fantasma s’havia de fer de la banda dels fantasmes. Des que en Tensinhan havia guanyat els fantasmes, la gent va començar a tenir encara més por dels fantasmes, ja que en Tensinhan, que ara era un fantasma més, feia malifetes a la gent. La casa on vivien els fantasmes estava dins un bosc on també vivia un llop que va intentar matar en Tensinhan. Però en Tensinhan, que no volia que el llop el guanyés, se’n va anar a aprendre arts marcials. Mentre això passava, al bosc on hi havia la casa dels fantasmes hi van arribar un pallassos que robaven animes i que acabaven de matar a tots els del seu circ. A més, els pallassos, van matar 111.000 persones, però és clar, havien de guardar les ànimes, i a la casa del bosc no hi cabien, 111.000 ànimes. Aleshores, els pallassos, van decidir fer obres i fer la casa del bosc més gran per guardar-hi totes les ànimes. Mentrestant els policies, que no volien els pallassos pel bosc, van matar 1.000 pallassos i van agafar 22.000 lladres i, és clar, com que tots no cabien a dins la casa del bosc, també van haver de fer obres a la casa per fer-la més gran.

olla de grills

Però un dia… va arribar un rei i va fer ressuscitar tots els que hi havia a la casa, però hi va deixar els lladres.

La nena maleïda Lucas Aguilar, Alberta Ferran i Mohamed Boubauss En aquell temps, quan les oques tenien dents, un bruixot i una bruixa van tenir una filla i un fill. El fill era el petit i la nena la germana gran. Vivien en una masia molt atrotinada. Els dos germans es portaven un any d’edat de diferència. El nen tenia el cabell marró fosc i la nena groc. Els nens eren bruixots, però ells no ho sabien, ningú no els ho havia dit. Un dia van decidir anar al pati, però no havien demanat permís a la mare per sortir. Al vespre, després que la mare els estigués buscant pertot arreu, ja que no li havien dit res, els va ben renyar. Com a càstig van anar a dormir sense sopar. Quan els dos germans ja dormien, la mare els va despertar i els va fer un petó ben fort i els va donar un regal a cadascun. A la nena, una princesa trencada i al nen, un cotxe espatllat. Aleshores, la mare i els dos germans es van abraçar, li van fer un petó a la galta ben fort i es van posar a plorar. L’endemà al matí els dos germans es van preparar per anar a l’escola. Quan van arribar a l’escola, la mestra els va castigar perquè portaven la roba molt bruta i esparracada. La mestra els va preguntar per què anaven d’aquella manera. Els nens li van respondre que, com que la seva família no tenia diners, no podien comprar-ne de nova i l’havien de buscar a les escombraries. La mestra els va dir que els donaria robes noves per a ells i per als seus pares. Quan els pares dels nens van arribar, els pares es van posar molt contents i van agrair a la mestra el que feia per ells. Després d’acomiadar-se, la família de bruixots van tornar cap a casa. Els dos germans es van posar a fer els deures, els van acabar i després d’un got de llet ben calentó que els va fer la mare, se’n van anar a dormir. El fantasma amb mala sort Pol Riubrogent, Natàlia Quintana i Quim Roquet Hi havia una vegada un fantasma que vivia en un palau on feia molt fred, i no tenia res per abrigar-se. El pobre fantasma no tenia ni un cèntim per poder-se comprar un abric ben peludet, gruixudet i calentonet. A més a més, vivia tot sol com un mussol. Li feien molta por les nits de pluja, perquè els trons feien molt de soroll i trontollava tot el palau, i els llampecs feien marxar la llum i es feia uns cops de cap amb els mobles que quedava ben estabornit. Com que no teia ni un cèntim no podia menjar res, només les aranyes que hi havia al sostre. Tot era ben brut, perquè feia milions d’anys que ningú no ho netejava. Tothom deia: - No, gràcies no hi vull anar, a netejar aquell palau, diuen que hi viu un fantasma gros i dolent.El pobre fantasma volava d’un racó a l’altre, amunt i avall, tot ben avorrit. El que ell

volia era poder sortir d’allà i fer vida al carrer, però no podia, ja que no trobava les claus per obrir... Ell pensava i pensava: - On deuen ser, les claus? On les devien deixar els antics amos? I així passaven les setmanes, els mesos i els anys... Però un dia hi va haver una gran tempesta, i del fort vent es van obrir de cop les portes del palau!! El fantasma no s’ho podia creure!! Era lliure, podia volar arreu del món... I conte contat, conte acabat. Els clons desapareguts Nil Llop, Pol Riubrogent i Sergi Ortiz Una vegada hi havia un equip que es deia “Dragonlink”. Els jugadors d’aquest equip eren màgics, perquè cadascú tenia un clon fantàstic.. Sempre guanyaven gràcies als clons, perquè eren molt bons. Un dia, però, no els van trobar!! Els van buscar per arreu... Però res! S’acostava el dia del partit, i els clons no hi eren... L’entrenador els va motivar dientlos: - L’important no és guanyar, sinó participar!!. Havien d’entrenar i esforçar-se molt més del que s’havien esforçat fins ara. Es van estar hores i hores entrenant per poder guanyar sense els clons. Va arribar l’hora del partit i tothom animava els Dragonlink. El partit ja va començar, i un jugador de l’equip contrari va caure lesionat a terra. Deia que tenia molt mal de panxa. Al cap d’una estona, un altre va caure de genolls i també va haver d’anar a la banqueta. Al principi del partit eren deu a cada equip; ara només n’hi havia vuit en un equip i deu en l’altre. A mig partit anaven nou a sis, els Dragonlink no estaven guanyant! Només quedaven deu segons per acabar el partit quan, de sobte, els Dragonlink van marcar! Havien guanyat sense els clons! Així van seguir guanyant els partits: amb molt d’esforç, entrenant cada dia, i formant un bon equip amb la resta de companys!

La màgia d’en Lluc Laura Masoliver, David Evans i Quim Roquet Feia anys i panys, en un bosc molt llunyà hi havia un nen que es deia Lluc i era molt poruc. Un dia, mentre estava passejant, se li va aparèixer un mag que li va dir: - Segueix-me!!! En Lluc no sabia què fer de la por que tenia en veure aquell personatge tan gros i amb aquell vestit fosc i llarg fins als peus... Va preferir obeir aquelles paraules. En mag i en Lluc van travessar un mirall i van anar a parar al regne dels mags. En Lluc va quedar molt sorprès, i no sabia què dir de tan meravellat que estava. El rei dels mags el volia veure! Necessitaven que algú portés la màgia al món real, i ell havia estat la persona escollida. Tot i ser poruc, en Lluc era un nen sensible, generós i bona persona, i aquestes qualitats el podien convertir en un gran mag. Tots els mags del regne es van unir per explicar-li els trucs de la màgia i van passar

olla de grills

temps provant i provant i tornant a provar. Al principi els trucs li fallaven, i en lloc d’un conill, del barret en sortia una mofeta, o la vareta màgica se li partia pel mig!! Finalment va aprendre tots els trucs, i no s’equivocava ni en un. Els mags el van felicitar, li van regalar un barret de copa i una maleta plena de material i el van acompanyar a l’altra banda del mirall perquè escampés la màgia i la felicitat pertot arreu. Un cop va arribar a casa seva, va demanar a tots els ajuntaments on eren les escoles per poder anar a fer trucs de màgia a tots els nens i nenes. En Lluc ho feia tan bé que totes les escoles el trucaven perquè els anés a fer trucs de màgia. Amb els diners que va guanyar es va comprar un cotxe per poder ensenyar els seus espectacles a tot el món, principalment als països més pobres on els nens no tenien menjar ni joguines. Allà, en Lluc s’encarregava de fer-los somriure amb els seus espectacles.

Quin problema té, en Joan! Joel Prat, Nil Llop i Clàudia Andreu Hola, avui ja m’he llevat i me’n vaig cap a l’escola. Perdoneu, no m’he presentat: -Sóc un nen, em dic Joan i tinc un problema. La meva mare té una entrevista i... Quan vegi com he fet l’anglès, que he tret un insuficient i no he fet els deures... Segur que s’enfadarà moltíssim amb mi. Jo li explicaré que no em castigui, perquè sóc de primera! Però segur que em castigarà, perquè la meva mare és molt exigent i sempre he de fer els deures, perquè m’hi obliguen! De vegades li dic al “setciències” de la classe que me’ls faci a la biblioteca del col·legi, perquè així puc jugar al pati. Però... si em cacen la meva estimada mare i el professor més rabiüt de l’escola, en Joel, em prendran la playstation 3, la PSP i em desapuntaran de futbol. He de pensar alguna cosa... - Ja ho tinc!!! Al quiosc ha sortit una nova revista que li encanta, a la meva mare!!!. La hi compraré i estarà súper contenta quan arribi. Quan la mare va arribar a casa es va endur una gran sorpresa. Em va renyar una mica, però no més del que em pensava. Li vaig ensenyar la revista i va començar a llegir-la... Però va exclamar: - Sí que és cara!!! D’on has tret els diners per comprar-la? - De la teva guardiola, mare! Es va enfadar per uns moments, però de seguida em va fer un petó perquè havia pensat en ella. En Joan va pensar que a partir d’aquell dia faria els deures i estudiaria una mica més. Viatge a La Torre Eiffel Natàlia Quintana, Maria Puigdollers i Bernat Presagué Un dia, una nena que es deia Maria i la seva mare volien anar de viatge a París. La Maria vivia amb la seva mare en un poble de muntanya molt petit, i tenia moltes ganes de visitar una gran ciutat. Li feia molta il•lusió fer aquest viatge amb la seva

mare i visitar la Torre Eiffel per poder pujar ben amunt i contemplar tota la ciutat. Va arribar el dia tan esperat. La Maria estava molt contenta i, de cop i volta, va escoltar per la televisió que arribava una gran borrasca i que tots els vols estaven anul•lats! Quina mala sort!! Es va quedar molt trista, perquè s’havia anul·lat el seu gran viatge a la gran ciutat de París. La Maria va córrer cap a la seva habitació i es va tancar a dintre. La mare va intentar parlar amb ella i consolar-la, però la Maria plorava i plorava i no podia parar de plorar. Cap al vespre va arribar el seu pare i va escoltar els plors de la Maria... I va preguntar: - Què et preocupa tant? - Doncs que han anul·lat els vols per culpa del mal temps! - Però això no és cap inconvenient, nosaltres farem aquest viatge però una mica més endavant... Ja he parlat amb l’agència de viatges i m’han dit que no hi ha cap problema!! En aquell instant, a la Maria li va canviar la cara, tots els plors eren somriures d’alegria i anava dient: - Per fi podré anar a París i pujar a la Torre Eiffel !!! El gran tresor Pau Rosell i Xavier Arcarons Una vegada hi havia uns nens que es deien Martí, Marc, Roger i Lluc. Tots tenien vuit anys, excepte en Martí, que en tenia nou. Un diumenge van anar de colònies a Puigcerdà. Allà feien excursions, jocs de nit i es banyaven al llac. Un dia es van llevar i van anar a pujar una muntanya. A migdia, després de dinar, van anar a banyar-se al llac i a la tarda van fer gimcanes. Al vespre van fer jocs de nit. Al dia següent van fer una excursió al bosc. Hi havia moltes plantes i ortigues. En Lluc es va entrebancar amb una corda que tallava el camí. A prop hi havia una muntanya que es va obrir pel mig i es va sentir un gran terrabastall. Tots van dir: - És una cova! I en Martí va exclamar: - Sí, sí és una cova! I tots van entrar-hi per investigar-la. Tot era molt fosc i hi feia bastant fred. De sobte es va sentir un soroll i es van espantar molt. Van sentir que algú hi anava corrents i van estar de sort d’amagar-se a temps darrera d’una roca. Van tenir una gran sorpresa enl veure que darrere la roca hi havia un tresor. L’home va marxar a fora de la cova per investigar qui l’havia obert i es va pensar que un animal s’havia entrebancat amb la corda i l’entrada s’havia obert sense voler. Va estirar la corda per fer-la tancar i va marxar. Els nens estaven molt espantats perquè veien que la cova es tancava. Van decidir sortir corrents i van ajupir-se darrera uns matolls perquè l’home no els vegés. Per

olla de grills

sort en Roc va tenir la bona idea d’agafar el tresor. Llavors varen esperar que l’home marxés i van anar a la policia a explicar-ho. La policia els va donar les gràcies i els va explicar que era un lladre que feia molt temps que buscaven. També els van explicar que el tresor robat pertanyia al poble. Els veïns, en senyal d’agraïment, van decidir fer una festa en la qual els nens fossin els protagonistes. Per aquest motiu van posar inflables i van fer venir pallassos i mags. Tothom s’ho va passar d’allò més bé i els nens van ser molt feliços.

Els dos amics Àlex Crivillé i Joana Clota Hi havia una vegada dos nens molt divertits: un es deia Joan i l’altre Toni. En Joan era un nen molt alt, portava ulleres i feia un trenta-vuit de peu. Tenia nou anys i li agradava molt jugar a pica-paret. En Toni, en canv,i era una mica baix, tenia set anys i era molt eixerit. Feia un trentasis de peu i li agradava molt fer esport; l’esport que li agradava més era futbol. Encara que fossin diferents eren molt amics i, quan quedaven per jugar, jugaven i s’ho passaven molt bé. Un dia van quedar per jugar a un parc, i van començar a jugar a l’esport que agradava més a en Toni: el futbol. Quan ja n’estaven una mica cansats, en Joan va proposar de jugar a bàsquet, perquè havia arribat el seu cosí. En Toni ho va acceptar, i aleshores van descobrir que jugar junts a diferents esports també era molt divertit. Després de jugar durant moltes tardes junts, els pares d’un i altre van decidir enviar els dos amics a un campament esportiu d’estiu. Van estar junts els quinze dies que va durar el campament i van guanyar el premi final a la millor parella. D’això ja n’han passat vuit estius i en Joan i en Toni encara segueixen anant al mateix campament cada estiu. En Joan i l’hoquei Arnau Vidal i Gerard Pagès Hi havia una vegada un nen que es deia Joan. En Joan tenia quinze anys. Era fill únic, però tenia molts amics a Trullà, el poble del Pirineu on estiuejava. Quan hi anava s’ho passava molt bé. En Joan era molt alt i portava unes ulleres molt grosses. Li agradava molt el hoquei, i a l’escola treia molt bones notes. Mai no havia repetit curs, i era un noi responsable i ordenat. Un dia va anar a veure els seus amics de Trullà. Jugaven un partit d’hoquei i en Joan els va demanar si hi podia jugar, i els seus amics li van dir que sí. Llavors en Joan va marcar cinc gols i els seus amics el van felicitar i el van voler fitxar a l’equip, perquè era molt bo. Els seus pares estaven molt orgullosos d’ell, i el seu entrenador, també. Guanya-

ven tots els partits i en Joan sempre marcava molts gols, fins que va decidir fer-se professional del hoquei. Durant tots els anys que va ser jugador professional, el seu equip va jugar sempre a la màxima categoria, sempre rendia al màxim i sempre ho volia fer millor. Va fer passar estones molt emocionants a tothom i van ser uns anys fantàstics. Quan va acabar aquesta etapa es va dedicar a entrenar altres equips. També se’n va sortir molt bé, però mai no va aconseguir els èxits que havia aconseguit com a jugador. La cursa Judit Ribé, Mateu Cumeras i Gerard Pagès Hi havia una vegada una noia que es deia Meritxell i una altra que es deia Bruna. Aquesta tenia catorze anys, i la Meritxell en tenia tretze. La Meritxell portava ulleres, duia els cabells curts i era una mica tímida. La seva germana, en canvi, era molt alta i no portava mai els cabells recollits. El pare de la Bruna i de la Meritxell es deia Ramon. Tota la família vivia a Londres, menys la seva iaia i el seu avi, que vivien a Canet de Mar. Tenien un cosí; es deia Francesc, era motociclista i portava el cabell llarg. A la Paula, la seva cosina li agradava més jugar a futbol. Un dia, quan tota la família de Londres va venir a veure els avis a Canet, van adonar-se que aquell mateix cap de setmana en Francesc tenia cursa de motos, i van decidir anar-lo a veure tots junts. Quan va començar la cursa, en Francesc va sortir en segona posició i va avançar al primer en un revolt tancat. En veure-ho, la seva família va cridar: - Francesc! Francesc! Va, que tu pots! El segon va intentar passar a en Francesc, però no va poder; ho va anar provant i provant, però no ho va aconseguir. Al final de la cursa en Francesc va quedar primer i li van entregar una copa d’or. La seva família n’estava molt orgullosa i el van felicitar. Quan van arribar a casa, el campió va posar la copa d’or en un prestatge que tenia a l’habitació i li van fer una festa per celebrar-ho. En Francesc va estar molt content per tot plegat! La Maria i els seus germans Míriam Enciso i Mireia Plans Hi havia una vegada una nena que es deia Maria. La Maria tenia quatre anys i li agradaven molt les nines. Tenia dos germans i una germana que es deien Miquel, Jaume i Martina. La seva mare tenia trenta-nou anys i el seu pare trenta-vuit. La seva Maria portava ulleres, tenia els cabells molt llargs i tenia dues pigues a la galta dreta, i el nas xato.

olla de grills

Un dia van anar a una botiga de joguines molt i molt gran, i la Maria va anar a buscar la secció on hi havia les nines. Mentrestant, la seva família mirava uns retoladors molt macos. Al cap d’una estoneta la família de la Maria se’n va anar, pensant que la Maria anava amb ells. Quan van arribar a casa la mare va dir: - On és la Maria? I tot es va anar embolicant. Van preguntar a veure si l’havien vist als veïns, a les botigues del barri… i de cop en Jaume va dir: - Per què no tornem a aquella botiga tan gran? I el pare va respondre: - És veritat! Allà hi havia les nines que tant li agraden, oi? En Miquel va dir: - A la Maria li encanten, les nines!

I van dir tots plegats: - Doncs anem-hi! Van entrar a la botiga i el primer que van fer va ser anar allà on eren les nines i van trobar-hi la Maria. La Maria volia una nina i els pares no la hi compraven. Al final li van prometre que si es portava molt bé la hi comprarien. Ella hi va estar d’acord i els va dir que procuraria millorar.

La formació dels nostres alumnes ha de contemplar diferents àmbits o aspectes. Només així garantirem que aquesta formació sigui integral i sòlida. Actualment, sembla bastant obvi que, cada vegada més, l’educació emocional ha d’anar guanyant més espai i pes dins el dia a dia de l’escola, en benefici dels alumnes i, també, dels propis mestres. Així doncs, exposem a continuació algunes de les opinions que els mateixos alumnes tenen en relació als espais i a les dinàmiques que durant el curs hem anat posant en marxa en aquest sentit. Aquestes ens han permès, d’una manera més intencionada, treballar aquells aspectes més emocionals, més vinculats a la relació amb els altres i al propi desenvolupament maduratiu de la persona. No hi ha dubte que, a partir dels seus comentaris, els alumnes són els primers a prendre consciència que aquest àmbit personal té un gran valor i que s’ha de cuidar i treballar.

L’èxit o el fracàs «Que bé, Fina! Està molt bé que tornis a ser delegada de classe. T’han escollit dos anys seguits! Això demostra que els teus amics n’han quedat contents, de tu.» La mare de la Fina se n’alegra per ella. Però, quan veu la cara llarga que fa la seva filla, no entén res. La Fina no li contesta i es tanca a l’habitació d’una revolada. Té els ulls vermells, com si hagués plorat. Sí, la Fina no ho porta gens bé. I és que l’Emília també volia ser delegada. I la Fina, com que ja n’havia estat l’any passat, li havia dit que li cediria el lloc. Però a l’últim moment ha canviat d’opinió i ha decidit presentar-se. Després de les eleccions, l’Emília se n’ha anat sense dir-li res, i això que cada dia van juntes cap a casa. Tornant de l’escola, la Fina s’ha sentit terriblement sola, i té por que aquesta traïció espatlli la seva amistat, que ve de parvulari. El que per als altres és un èxit no és pas un èxit per a ella. Com ho podria solucionar la Fina? David Larrubia. La Fina hauria de deixar que l’Emília fos la delegada. Així l’amistat no s’espatllaria. Serien amigues per la resta de les seves vides. Laura Serrat. Si em passés això parlaria amb la mestra. Li diria que no vull ser delegada una altra vegada perquè ja en tenia prou. Després proposaria que fos l’Emília, però fent-li una prova per veure si els seus companys ho aprovaven.

olla de grills

Marc Escribano. Si jo fos la Fina parlaria amb la meva amiga explicant-li que he canviat d’opinió. Que vull tornar a ser delegat perquè em fa molta il·lusió. Hi afegiria: - Ja sé que a tu, Emília, també te’n faria molta, perquè no ho has estat mai. Judit Balcells. Si fos la Fina demanaria perdó a l’Emília però no deixaria de ser delegada. Crec que perquè s’enfadi una amiga no he de deixar de fer el que m’agrada. I crec que, si és la meva amiga, no s’enfadarà. Arnau Parcerisas. Jo li hagués dit:-Sigues tu la delegada perquè t’ho he promès. No em presento i així podrem tornar a ser amigues per sempre. Elena Rodríguez. Li diria a la meva professora si podríem tornar a fer les votacions i aquesta vegada demanant que ningú no votés a la Fina. D’aquesta manera l’Emília tindria més possibilitats. Laia Saborit. Jo li diria a l’Emília que em sabia molt de greu haver-me presentat i que l’any que ve no em presentaria. Així li podria tocar a ella i no a mi. No sé si s’ho creuria, però jo intentaria convèncer-la.

Maria Dinarès. Jo li preguntaria a la mestra si podríem tornar a fer les votacions de delegats amb la condició que no votessin aquells nens o aquelles nenes que ja ho han estat. Així l’Emília, la seva millor amiga des de parvulari, continuaria sent la seva amiga. I que tothom tingués més oportunitats per ser delegat. Carlota Escribano. Jo estaria molt orgullosa si m’haguessin tornat a escollir i la meva mare també. Però pels meus companys em sabria greu. Gerard Casadesús. Jo li diria que un altre any potser ja ho seria i hi hauria, possiblement, més vots per a ella. També hi afegiria que no cal estar enfadat, perquè tot surt bé. Martina Soler. Jo si fós la Fina li diria a l’Emília: -No passa res, n’estic segura que l’any que ve et triaran! N’estic convençuda! Llavors la consolaria per animar-la i, si no servís de res, li diria: -Va, no és culpa meva... És que a mi també m’agrada ser-ho però és que estic molt preocupada per tu. Va, perdona’m! Si us plau! Si t’enfades et cediré el lloc, t’ho prometo. Núria Ordeix. Si jo fos la Fina, diria: - Mira Emília, sé que jo, l’any passat, ja vaig ser delegada, però ho vull tornar a ser. Potser t’haguessin triat a tu, però m’han triat a mi. No és el meu problema que m’hagin votat a mi. I tu no ets ningú per dir-me que no m’hi puc presentar. Emília, ja et passarà, potser l’any que ve et voten a tu. Manuel Pérez. Crec que la Fina hauria de dir a l’Emília que fos ella la que es presentés i que la Fina renunciés.Com que la Fina ja s’ha presetat dos anys seguits ara li tocaria a l’Emília.

Berta Riera. Jo si fos la Fina li diria: -Emília ho sento, ja sé que t’ho vaig dir. Perdona’m que hagi canviat d’opinió a últim moment, però encara no sé què fer. Som amigues des de parvulari i no et vull perdre perquè ets la millor. Ignasi Rubio. Diria als seus amics que la tornessin a votar, i a la professora, que tornés a fer les votacions de la classe, i així cadascú podria sortir voluntari. Nil Isern. Si jo fos la Fina demanaria perdó a l’Emília i esperaria el pròxim any. Si em tornessin a votar per ser delegat compliria la promesa que vaig fer a l’Emília. Bernat Nogué. Hauria de preguntar als companys i a la mestra si es podrien tornar a fer les votacions perquè la Fina s’hi presentés i jo no. Així la Fina tindria més possibilitats de ser la delegada de classe. Estar d’acord o no estar d’acord «No es pot seguir recte -Segueix endavant, tot recte! -Ja ho sé, però no puc! Hi ha obres i un desviament a l’esquerra. -Quina llauna! Farem tard!-es queixa l’Aleix. -Per què diantre fan obres? –rondina l’Abril. A més, l’Abril no pot córrer gaire perquè la carretera fa pendent, és estreta i hi ha moles revolts. -Estem fent una volta que déu n’hi do! Judit Balcells. Crec que els ha anat molt bé que hi hagués obres a l’Abril i a l’Aleix, perquè potser arribaran més tard, però han tingut l’oportunitat de veure un paisatge preciós. A mi m’ha passat una mica el mateix treballant amb el projecte «Estem al mercat». Jo volia fer un fons de cada color i els altres un fons blanc amb el power point i al final vam posar el fons blanc. Reconec que va quedar millor. Laia Saborit. Que l’Aleix i l’Abril sempre anaven pel mateix camí, però quan hi va haver obres van descobrir un nou paisatge que no havien vist mai. A vegades va bé sortir de les rectes. A mi em va passar quan volíem anar a dinar a un lloc que a mi m’agrada molt, però vam provar-ne un altre. Em pensava que no m’agradaria, però en canvi el menjar va ser molt bo i hi havia un paisatge molt bonic. Maria Dinarès. Han arribat tard però els ha anat bé, perquè han descobert que si segueixes sempre recte no aprens res de fora. Si et desvies sempre aprens alguna cosa nova i no només el paisatge . Un dia fent el treball “Elemental, estimat Watson” havíem d’escriure una paraula (egagròpiles) i no ens posàvem d’acord de com escriure-la. Ho vam buscar al diccionari i

olla de grills

no s’escrivia de cap de les dues maneres, ni de la meva ni de la dels altres. Això ens va anar bé per adonar-nos que no sempre tens la raó i que va bé escoltar i aprendre dels altres. Vicenç Arcarons. A mi em va passar quan en un treball volia inserir una foto del grup del projecte “Elemental, estimat Watson” i em varen convèncer per posar la de l’ocell. Al final no va quedar gens malament. Núria Ordeix. A l’Abril i a l’Aleix els ha anat bé que es trobessin que estan fent obres, perquè han descobert un lloc que no havien vist mai. La meva mare es va llegir un llibre que es diu EL SECRET, que explica que sempre has de ser positiu, si no les coses no van bé. I tot això m’ha ajudat a canviar les coses i a veure-les d’una altra manera. Ignasi Rubio. Vàrem anar a buscar bolets en un bosc. En vaig trobar un que estava segur que no era verinós i ho vaig preguntar al meu pare. Ell va dir que era dolent, però tampoc no n’estava segur i ho vàrem mirar per Internet. Vàrem veure que, efectivament, era verinós, i em vaig adonar que si no et poses d’acord amb algú s’han de buscar bones solucions.

Laura Serrat. A mi em va passar una cosa semblant quan amb la meva mare fèiem el drac de Sant Jordi. Jo volia fer el cap amb una bola de porexpan però la meva mare no ho veia clar. Em va proposar fer el cap i el cos amb una màniga i, tot i que jo no hi estava massa d’acord, ho vam intentar i ens va sortir molt bé. Berta Riera. Una vegada jo no vaig voler anar a la Vall d’Aran, però quan vaig ser allà m’ho vaig passar molt bé. A vegades no costa gens posar-se d’acord. Martina Soler. Jo sempre he pensat de les caminades: -Uf! Quin rotllo!!! Però quan vàrem fer aquella excursió a les colònies em va semblar tan divertit que volia repetir i tot! Fixa’t!! Has de provar coses noves!!

Quina opinió tens de les assemblees que fem cada setmana a l’aula ? Enric Macià “Les assemblees van molt bé, perquè ens informem de les coses que passen, del que es diu a les reunions de delegats, ... Aprenem a saber estar.“ Marc Vilaseca “A mi em sembla que les assemblees serveixen per explicar com ha anat el dia, la setmana, ... També serveix per resoldre problemes, per dir les coses negatives i les positives sobre una cosa que hem fet, per parlar dels companys, dels mestres, de les assignatures, de mi mateix, ...“ Aina Campos “Jo trobo que són molt interessants. En l’apartat de precs i preguntes, pots donar la teva opinió sobre les coses, i fent el canvi de lloc i de càrrecs aprens a cedir.“

Nora Prado “M’ha agradat molt que alguns dies ens asseguéssim tots i parléssim dels problemes, com ara el futbol a les hores de pati, els cromos ...“ Martí Font “Trobo molt bé que tothom, a l’hora d’assemblea, pugui donar la seva opinió sobre les coses que pensa. Quan fem el canvi de lloc, trobo que està molt bé el mètode que utilitzem, que nosaltres poguem decidir amb qui i a quin lloc seurem, però parlant-ne entre nosaltres.“ Xavier Dot “Per a mi les assemblees són molt importants, perquè podem dir les coses positives i negatives de les assignatures i del pati, o per fer canvis de càrrecs i de company/a.“ Arnau González “Jo crec que està molt bé que a l’hora de canviar de company/a o de càrrec ho fem cedint la decisió a un altre company. Si ho fessim a l’atzar seria molt injust.“ Gabriel Zevallos “M’agraden les assemblees pèrquè he pogut donar la meva opinió. I perquè he pogut valorar algun treball dels que hem fet, com el de l’ « Èxit i el Fracàs ».“ Andrea González “Crec que les assemblees serveixen per reflexionar. I per ser capaços d’expressar-nos millor. Quan vam parlar del tema de l’ « Èxit i el Fracàs », a mi em va servir per entendre que quan tens un fracàs a la vida l’has d’afrontar. “ Yassine Labrahmi “Quan deixem que l’atzar decideixi les coses, tot i que és molt emocionant, sempre hi ha algú que no queda content i no ho troba just. Però si hem decidit que ho faríem així, ho hem d’acceptar.“ Gerard Famada “A les assemblees hem parlat de com anaven les coses, i si hi havia problemes els solucionàvem.“ Jiehao Zhang “M’agrada com fem els canvis de càrrecs i els de company/a. També m’ha agradat treballar el tema de l’ « Èxit i el Fracàs ». I també hem fet coses divertides.” Èric Freixa “Trobo molt bé com fem els canvis de càrrecs. Si ho féssim desordenadament, seria un caos.“ Irene Salvans “De les assemblees destacaria la valoració que fem al final de cada trimestre, així el mestre sap el que tu penses.“ Clàudia Macià “Les assemblees serveixen per reflexionar, però també per escollir els delegats, per fer preguntes, per resoldre discusions entre tota la classe, ... També, perr fer els canvis de càrrecs o de company/a, per resoldre coses, ...“ Carlos Chaves “Ens van molt bé a tots, i a mi, perquè podem aclarir conflictes que surten a les hores del pati o durant l’estona de dinar.“ Manuel Oppong “M’agraden les assemblees perquè podem triar amb qui seurem. Així els meus companys/es em poden ajudar amb les feines i les coses que he de fer.“

olla de grills

L’èxit o el fracàs «Mira allà baix, papa: ara arriba l’últim. Pobre! Plorarà, quan baixi de la bici?», pregunta un marrec, amoïnat. Li fa pena aquest ciclista que està a punt de creuar la línia de meta... molt més tard que tots els altres. Doncs no. No plora. Està content com ell sol, i a la nit farà festa grossa amb els amics i la família! El públic no ho sap, però aquest ciclista que arriba l’últim acaba de complir el somni de la seva vida: participar a la Volta i aguantar fins al final. Ja de petit anava cada any amb el seu pare a veure una etapa en directe, i s’esperaven hores i hores a peus de carretera per veure passar tots els corredors. I ara li falten deu segons per acabar l’última etapa! Tant li fa que l’hagin passat tots els altres, tant li fa arribar tan lluny del primer. El que compta, per a ell, és no haver defallit, haver superat la fatiga, sobretot a les etapes de muntanya; no haver abandonat, haver resistit fins al final. El que per als altres és un fracàs no és pas un fracàs per a ell. Penseu en alguna cosa que no us surti gaire bé

Àlex Molist Un dia, quan tenia set anys, vaig fer una caminada de tres hores, juntament amb el meu germà i la meva mare. Va ser una caminada molt llarga. Quan ja portava una hora, pensava que no la faria, però per dintre pensava que si el meu germà podia, jo també. Vaig fer tota la caminada sencera, com el meu germà i la meva mare, i sense rondinar, ni queixar-me. Per això, a vegades, penso en coses que no ens surten gaire bé, i m’adono que amb una mica d’esforç ens en podem sortir. Yassin Drissi Quan vaig aprendre a anar amb bici sense rodetes ho vaig viure com un èxit. Tot i que vaig caure molts cops i m’enfadava, sempre hi havia algú que m’animava a tornar-ho a intentar. Vaig aprendre que per tenir èxit t’has d’esforçar i, a vegades, fer les coses moltes vegades. Estrella Ferreira Quan vaig començar a tocar la flauta no em sortia gaire bé, i ho vivia com un fracàs. Ara ja em surt millor, perquè m’hi he esforçat molt més que abans i ara em sento millor, i aconseguir el que he aconseguit és un èxit per a mi. Marc Godayol Menjar verdures és per a mi un fracàs, perquè sempre en deixo moltíssimes i això em perjudica, perquè no creixeré tan sa, ja que diuen que ajuden a millorar la salut. Tot i així, quan me les fan menjar m’enfado. Després de pensar-hi molt em vaig adonar que si menjo millor, també viure millor, i últimament en menjo i estic content, ara ho visc com un èxit. Maria Vivet A mi m’agrada molt muntar a cavall, i també m’agraden molt els cavalls. Els meus familiars i la gent que conec creuen que no ho faig gaire bé, però a mi em segueix agradant igual. M’esforço perquè sóc conscient que no en sé gaire, però ho visc com un èxit.

Marc Godayol El meu fracàs ha estat que un dia vaig preparar-me molt bé un examen i el vaig suspendre i llavors vaig estar molt trist. Després de pensar-hi em vaig adonar que l’esforç no havia estat suficient i vaig decidir que m’hi havia d’esforçar més. Eduard Aguirre Quan era petit, feia de porter i em marcaven molts gols, però ho vaig viure com un èxit, perquè de mica en mica en vaig anar aprenent.

Anna Brusosa De petita tenia molta vergonya i un dia vaig haver de fer una obra de teatre. Tot i que em vaig equivocar algunes vegades, ho vaig viure com un èxit, perquè no vaig abandonar.

Roger Puntí Quan era petit vaig començar a jugar a futbol i no em sortia gaire bé. Vaig començar jugant amb l’Oar, i a poc a poc en vaig anar aprenent. El meu gran èxit ha estat que em fitxés el Vic-Riuprimer-Refo, i ho estic vivint com un gran repte.

Anna Morales El primer any que vaig fer un torneig de tennis vaig quedar última, però em vaig divertir molt jugant i coneixent gent nova, i vaig estar contenta perquè vaig acabar tot el torneig.

Àgata Sala Jo visc com un fracàs les matemàtiques, ja que no és el meu fort. De fet, no m’hi esforço gaire, i per això trec un suficient. El que penso és que d’ara endavant m’hi esforçaré més i de segur que les viuré com un èxit. Lurdes Sanchis Quan fem els dictats preparats a classe faig moltes faltes. Últimament m’he tornat a llegir el full de la preparació, i m’he adonat que no els preparava prou bé. Des d’aleshores he procurat fer el que diu el full i he millorat. Biel Farrés Jo no sé jugar gaire bé a bàsquet, però m’hi esforço i cada dia em surt millor. Tot i que no és el meu esport favorit, crec que puc millorar. Carla Mallarach Quan vaig aprendre a llegir, tot i que no llegia gaire bé, vaig estar molt satisfeta d’haver pogut llegir alguna cosa i ho vaig viure com un èxit. Èric Arumí Quan m’enfado no sé calmar-me. A vegades em llevo amb mala lluna i m’enfado per tot. En costa veure que potser no tinc raó. Visc com un fracàs les proves de problemes que fem a l’escola. L’any passat quan en feia em sortien més bé i aquest any sembla que hagi afluixat una mica.

Bruna Riera Vaig viure com un fracàs la primera prova de problemes que vam fer a classe: no els entenia, i vaig treure una nota que no em va agradar. Llavors m’hi vaig esforçar més, i l’última prova em va sortir molt bé. Va ser perquè em vaig llegir molts cops els enunciats fins a entendre’ls. Cristopher Rosales Volia aprendre a anar amb bicicleta sense rodetes i no ho aconseguia. Un dia, el meu pare em va agafar i em va dir: “tu confia en mi, que t’aguantaré, i mira endavant”. Des d’aquell dia en vaig saber i ho vaig viure com un èxit. Fadoua Bourazma Quan era petita no aprenia a patinar. El meu pare me’n va ensenyar i ara ja en sé, i estic molt contenta. Martí Gómez 1r examen d’operacions...

El dia abans del 2n examen

...no em va bé

El dia abans m’hi vaig fixar i vaig pensar que ho podia fer.

El dia del 2n examen

Dia que me’l tornen

M’hi vaig fixar més!!

Esforçant-me vaig treure un excel·lent

5è

Aquest curs els alumnes de 5è hem treballat com a projecte interdisciplinari el Modernisme, i concretament la figura del pintor Ramon Casas. Relacionat amb aquest tema, hem visitat el Palau de la Música de Barcelona, i Sant Benet del Bages, residència d’estiu del pintor, i hem dedicat moltes sessions a pintar el tàndem, obra molt coneguda d’aquest personatge del Modernisme català. Aprofitant aquest quadre i tot el que sabem de la vida de Ramon Casas ens hem inventat unes quantes històries... Àlex Valls

El tàndem de l’amor Carles Blanco, Pau Gibert i Pau Celaya Era un diumenge calorós, en què en Pere Romeu i jo no teníem res a fer. (M’he descuidat de dir que em dic Ramon Casas). Així doncs, vam aprofitar per sortir a fer un volt en tàndem. De cop em vaig veure meravellat davant d’una dona: a part del paisatge tan bonic que hi havia, sobresortia una llum resplendent, i era ella, la dona que tant havia desitjat.

olla de grills

5è

De tan meravellat que vaig quedar, vaig caure del tàndem. Quan vam tornar als Quatre Gats vaig explicar a tothom que no hi podia haver una dona tan meravellosa en el món com ella. Al cap de tres dies, mentre passejava sol per les Rambles, la vaig tornar a trobar: era una simple venedora de loteria. Em va mirar i es va posar vermella. M’hi vaig acostar i li vaig preguntar si volia venir a veure una obra musical al Palau de la Música. Seria el proper diumenge, a les sis de la tarda. Ella, vergonyosa, em va dir que sí. Per fi va arribar el diumenge. Quan ens vam veure, el primer que li vaig preguntar va ser el seu nom: es deia Júlia. En acabar l’obra musical la vaig convidar a sopar. La Júlia va dir encantada que sí. En acabar el sopar li vaig dir que era molt bonica i li vaig preguntar si es volia casar amb mi. La Júlia ho va acceptar. Tot i així, vam viure en pecat fins que es van morir els meus pares. Després, ens vam casar. Ariadna Plans

Carla Isern

Un viatge en tàndem ben emocionant Marina Casals i Clàudia Espinosa Un diumenge al matí, en Pere Romeu i en Ramon Casas van quedar per anar en tàndem. El van llogar a la Plaça Catalunya de la ciutat de Barcelona, que era on vivien tots dos. Van decidir arrencar i dirigir-se cap els “Quatre Gats”. Tot anant-hi, van trobar moltes baixades i moltes pujades. Com que feien poc esport, es van cansar molt, i en arribar als“ Quatre Gats” van demanar, cridant i gairebé sense alè, dos cafès ben calents. El cambrer va trigar una mica, perquè el diumenge era el dia que hi havia més gent, ja que tothom feia festa. Quan els van portar els cafès se’ls van beure rapidíssimament, ja que a causa de l’esforç que havien fet tenien molta set. Se’ls van acabar i els va venir la gana, i per això van demanar dos croissants. Un cop acabats els croissants, van agafar altra vegada la bicicleta. Aquest cop van agafar una drecera que passava per davant del Palau de la Música. Van sentir que anunciaven que deu minuts més tard començaria un espectacle musical en el qual la protagonista, que es deia Carla, tenia una veu preciosa. Van mirar el programa per veure quant valien dues entrades, i van adonar-se que aquell diumenge les entrades estaven d’oferta! Valien cinc pessetes! Sense pen-

olla de grills

5è

sar-s’ho van anar directes a la guixeta a pagar. Van entrar i van seure a primera fila, alhora que observaven el Palau de la Música, que era preciós. Van passar dos minuts i començà l’espectacle. De seguida va sortir la Carla, i en Ramon Casas va quedar bocabadat de tan bonica com era. Va començar a cantar, i tant en Pere Romeu con en Ramon Casas van quedar amb la boca oberta. L’espectacle va durar una hora. Quan es va acabar, en Ramon Casas va anar corrents cap als camerinos a felicitar aquella artista tan meravellosa. La Carla li va donar les gràcies molt secament i ell va marxar una mica decebut. En Pere Romeu i en Ramon Casas van agafar el tàndem altre cop i van tornar cap a casa. Per casualitat, en una cantonada, van veure una noia molt bonica venent loteria. Era físicament molt semblant a la Carla. En Ramon Casas, que anava a davant, va fer parar el tàndem i va anar cap a la noia per preguntar-li si era l’artista. Era una noia molt amable, senzilla i amb molt sentit de l’humor. En Ramon se’n va enamorar i de seguida li va demanar si volia ser la seva xicota. La Júlia ho va acceptar encantada i a partir d’aquell dia van ser promesos Van viure molts anys enamorats, i després de molt de temps, en Ramon demanà a la Júlia que es casés amb ell. La Júlia li va dir que sí. Al cap d’un mes es van casar a Sant Benet del Bages.

Clàudia Espinosa

Júlia Martí

Aventura en tàndem Júlia Subiranas i Quim Vancells Un dissabte a la tarda, en Ramon Cases i en Pere Romeu estaven prenent un cafè a la seva taverna anomenada Els Quatre Gats. A en Pere se li va acudir d’anar en tàndem aquell diumenge al matí, però ni ell ni en Ramon no tenien clar quina ruta fer. Van acabar-se el cafè i en Ramon va pensar que podien anar fins a Sant Benet del Bages, aprofitant que allà hi tenia una casa d’estiueig. En Pere hi va estar d’acord. Es van quedar a dormir a la taverna, i l’endemà, a les set del matí, es van vestir, es van posar les sabates, els barrets i van començar a pedalar. Hi tenien molts quilòmetres, de Barcelona a Sant Benet del Bages! Després d’una estona de pedalar es van parar a descansar, van menjar un bon entrepà i van aprofitar per observar la vegetació. Sort que en Ramon no portava els seus carbonets i làmines, perquè si no s’hauria posat a dibuixar! Al cap d’una estona varen continuar el camí cap a St. Benet, però una roda de la bicicleta es va punxar. La bona sort va ser que per allà va passar un carro. En Ramon i en Pere van demanar-li ajuda. El senyor del carro, que es deia Josep, els va carregar i els va portar fins a St. Benet. Van arribar-hi a les 9 del vespre. En Ramon va ensenyar com havia quedat el monestir després de fer-hi una colla de reformes. Van sopar al

fem treballar el magí

5è

gran menjador i se’n van anar a dormir. Estaven molt cansats. L’endemà al matí Ramon Casas va proposar a Pere Romeu fer un quadre sobre la seva aventura. En Pere va proposar que el podien fer amb pintura a l’oli. Mentre en Ramon pintava, en Pere estava assegut en un tamboret mirant-s’ho amb molta afició. Al cap de 5 dies el quadre del tàndem ja estava acabat i penjat a la taverna dels Quatre Gats. Tota la gent que entrava a la taverna quedava sorpresa de la magnífica pintura de Ramon. Maria Erra

Ramon Casas i Pere Romeu fan un excursió en tàndem Ariadna Plans i Aleix Segalés Una nit de dissabte, Pere Romeu va convidar a Ramon Casas a fer tertúlia als Quatre Gats. Tot parlant, van decidir que l’endemà al matí farien una excursió en tàndem pels afores de Barcelona. L’endemà al matí es trobaren a la taverna dels Quatre Gats. Tal i com havien quedat, anaven vestits amb roba blanca, una faixa negra, una cinta als canells, i uns mitjons que els arribaven fins els genolls. Ramon Casas portava un barret i Pere Romeu una gorra. Anaven vestits a l’última moda d’aquell temps. Tot sortint de davant la taverna, van passar per davant del Palau de la Música, i van

aprofitar per aparcar el tàndem i quedar-s’hi a veure un concert. Per dintre, el palau era tan bonic que es van quedar amb la boca oberta. Llavors van anar cap a l’edifici de Gaudí, la Pedrera, i van quedar encantats amb aquelles formes tan boniques de la façana. Semblava el mar. Van continuar i van anar cap als afores de la ciutat. Allà van veure una noia, la Júlia, que estava venent loteria. En Ramon Casas se’n va enamorar bojament; des d’aquell moment no va pensar en res més que en ella. Estava tan embadocat que gairebé va caure del tàndem. Quan es va acabar l’excursió estaven tan satisfets i els havia agradat tant que Ramon Casas va anar corrents al seu estudi a fer un quadre on sortissin ell i el seu amic Pere Romeu anant en tàndem. Barcelona es veia de lluny . A la dreta del quadre hi va escriure un text que deia: Per anar amb bicicleta no es pot dur l’esquena dreta. Això anava sobretot per en Pere Romeu!!! Martí Fontdevila

fem treballar el magí

5è

Les aventures del tàndem Laia Vidal, Maria Anglada i Jordi Pallarès En Pere Romeu i en Ramon Casas havien de portar un paquet a la tieta d’en Ramon que vivia molt lluny de Barcelona. I van decidir portar-lo amb tàndem. Pel camí se’ls van punxar les rodes del tàndem. Però de cop es van adonar que el paquet que portaven eren rodes de bicicleta, i se les van posar. Després van tornar enrere a buscar un altre parell de rodes; però pel camí es van trobar amb la Júlia, i la volien pujar al tàndem, però no hi cabien tots tres i en Ramon va dir: -Pere, vés tu a portar el paquet, que jo em quedo amb la Júlia. -D’ acord, tu queda’t aquí, que el paquet arribarà bé. Mentrestant, en Ramon i la Júlia es van anar coneixent i es van enamorar. Al cap de tres mesos es van casar. Van tenir bessons, un nen i una nena, i quan aquests van ser més grans, en Pere i en Ramon els van regalar el tàndem de quan ells eren joves, i així van començar un munt d’aventures dels dos bessons que durarien anys i panys. Noah Estavillo

El secret de la Júlia Kawtar El Kadiri i Wahiba El Barkani Hi havia una vegada dos amics que anaven en tàndem i un dia van voler anar a fer una volta per Barcelona. Aquell dia a Barcelona hi havia moltes noies; en Ramon Casas es va enamorar d’una noia, i la va voler pujar al tàndem. La noia es deia Júlia, i era preciosa i bonica, però tenia un defecte: quan es treia les sabates, li feien pudor els peus. Un dia van voler anar en un prat a berenar. Es van treure les sabates perquè feia calor. Quan la Júlia es va treure les sabates va deixar en Pere Romeu i en Ramon Casas inconscients. Quan es van despertar, la Júlia ja s’havia posat les sabates. No sabien què els havia passat, però la Júlia no els va dir res, i ells mai no van descobrir el seu secret. Noèlia Tendero

olla de grills

5è

Un tàndem perillós Abel Marcos i Mohamed Krim Temps era temps, quan els camps feien olor de fems, hi havia dos nois, un que es deia Ramon i l’altre Pere. Sempre anaven al famós bar “Els Quatre Gats”. Moltes vegades hi anaven a peu, fins que un dia en Ramon buscava una antiga càmera de fer fotos. Va mirar per tot arreu i quan va mirar a les golfes de casa seva hi va trobar un tàndem. L’endemà en Ramon va trobar en Pere i van anar en tàndem. De camí cap allà en Pere va caure i es va obrir el cap. En Ramon va començar a cridar: -Socors, socors! I van anar cap a l’hospital. La mala notícia va ser que en Pere es va quedar en coma. En Ramon estava molt trist. Fins que un dia en Ramon va anar a veure al seu amic, i quan menys s’ho esperava es va despertar. En Ramon va abraçar al seu amic amb totes les seves forces. Tots dos van començar a plorar, i en Ramon va dir: -Sort que encara ets aquí. -L’endemà en Pere va dur dues bicis, una per a ell i l’altra per a en Ramon, i en Ramon, espantat, va dir: -Res de bicis ni de tàndems, si us plau!- I des de aquell dia, els dos amics sempre més van anar a peu a tot arreu. Oriol Torrescasana

Pau PanadĂ¨s

67 Zoe Torres

olla de grills

6è

Nou anys a l’escola Alumnes de 6è A Com que aquest és el nostre últim curs a primària i la nostra última col·laboració a l’ULL BLAU , hem decidit fer una mica de memòria i recordar el nostra pas per l’escola. Quan vam començar a l’escola sovint ploràvem perquè no hi volíem anar, però de seguida vam fer amics i ens hi vam sentir molt bé. Quan sortíem al pati, la nostra diversió era jugar tots junts al cuc o a vendre sorra fina. I a dins la classe ens recordem que fèiem racons. Vam acabar l’Educació Infantil amb les nostres primeres colònies a P-5 . Vam començar a cicle inicial il·lusionats perquè tindríem deures , faríem operacions i escriuríem les nostres primeres frases. Quan vam fer el pas a cicle mitjà ja ens crèiem molt grans. Vam començar a fer exàmens , a tenir un horari molt més tancat, també vam començar l’àrea en anglès, i a tots ens va semblar molt difícil. Mentre fèiem els nostres aprenentatges, van anar arribant companys nous a la classe. Després de fer els nostres primers Congressos científics vam pasar a cicle superior.

A cicle superior vam començar a fer francès que al principi ens va resultar molt difícil. Ja teníem més organització a l’hora de fer els treballs. Un dels més importants va ser “El treball de la meva vida” I per Sant Jordi vam fer la nostra primera bicicletada tots junts. I ara que estem a finals de 6è veiem que el nostra pas a primària ha estat, ràpid, divertit, interessant, original per a cada un, emocionant, hem fet molta feina, amb molts amics……. I encarem la secundària amb molta il·lusió, amb força, emoció, esforç amb ganes….. Sempre recordarem el nostre pas per primària

La nostra estada a l’escola Alumnes de 6è B Ja fa 9 anys que som aquí i milers de coses hem après. Recordem vells temps, quan fèiem P3 amb la Roser, cridàvem i ploràvem, érem petits. Els dos últims anys d’Infantil, a P4 i P5 la nostra mestra va ser l’Anna Marsó, ja ens començàvem a conèixer tots i estàvem més adaptats a l’escola. A P5 vam fer les nostres primeres colònies al Pantà de Sau. A 1r van arribar nous companys, en Marc, la Maria i en Faisal, però també en van marxar, com en Marc Falter i l’Steven. Aquest any vam començar a fer dictats i teníem deures (pocs, eh?). Durant el cicle inicial vam tenir diferents mestres que ens

van agradar molt, com l’Agnès i la Dolors Anglada. Un any més tard, vam arribar a Cicle Mitjà, una cosa més seriosa, més deures, exàmens, l’ús de l’agenda i a més ja anàvem sense bata!!!! Durant aquests cursos van arribar molts nens nous, com la Jèssica, l’Helena, en Lluís, l’Henrietta i l’Ismael, i va marxar en Faisal. A 4rt vam tenir en Joan Culí i vam anar de colònies a Busa, vam fer molts jocs, cabanyes, etc. Aquells dies recordem que jugava el Barça contra l’Inter de Milà i el vam escoltar per la ràdio del menjador de la classe…però el Barça va perdre!!! Van ser unes molt bones colònies. Ah! I aquell any també vam fer el congrés científic! Quina il·lusió que ens va fer!! Finalment hem arribat a l’últim esglaó, Cicle Superior. A 5è amb l’Imma, i amb la Carla aquest últim curs. Ara sí que tenim muntanyes de deures i exàmens, però ens hem de preparar bé per Secundària. I d’aquí uns dies marxem de colònies, que tenen pinta de ser espectaculars, a més seran les últimes!!! Excursions, sortides, jocs, pràctiques, tallers, i milers de coses més, han fet que haguem passat uns anys que recordarem sempre i podem definir la nostra estada a l’escola amb una paraula: FANTÀSTICA!!

olla de grills